divendres, 31 octubre de 2008

Els bisbes i la Gran Carbassa



Gràcies a Déu, mentre existeixi la Conferencia Episcopal, no em faltarà inspiració per escriure aquests allaus. Ara es depenjen amb un ferotge atac contra el pujant costum de celebrar la festa de Halloween a Espanya en detriment de la tradicional festa dels difunts. Lamenten que, enlloc de dur els nens als cementiris per posar crisantems sobre les tombes dels familiars traspassats, els pares fomenten una visió carnavalesca i festiva de la mort, un assumpte que caldria prendre sempre seriosament.


Afegeixen que la festa de Halloween té origens pagans i que els celtes la nit del 31 d'octubre celebraven el culte al déu de la mort i les tenebres amb sacrificis animals i humans. I que la culpa de l'èxit d'aquesta festivitat entre nosaltres prové del cinema americà.


Reconec que serà difícil erradicar aquesta tendència pagana, perquè el personal, si el deixen escollir, sempre preferirà la gresca a la freqüentació dels fossars. De totes maneres en aquesta ocasió (i no voldria que els bisbes es fessin il·lusions) estic bastant d'acord amb els arguments de la CE. Jo també sóc més partidari d'un plat de panellets amb un gotet de moscatell.

La Reina no calla

Encara no havia acabat de deixar caure el meu últim allau sobre la Reina, que la polèmica per les seves paraules ja havia causat un enrenou considerable. Els detalls del llibre que les conté, reproduïdes ahir per EL PAÍS, han aconseguit el dubtós récord d'ofendre pràcticament tothom (i això que tant el PP com el PSOE ha mantingut un pacte de silenci al respecte).

La Casa del Rey s'ha vist obligada a emetre un comunicat on diu: "Doña Pilar Urbano (...) posa en boca de Sa Majestat unes suposades afirmacions que avui reprodueixen alguns mitjans de comunicació. Suposades afirmacions que, en tot cas, s'han fet en un àmbit privat, i que no corresponen amb exactitud a les opinions donades per Sa Majestat la Reina..." El que es pot resumir en el següent galimaties lògic: la Reina no ha dit això i, a més, el que no va dir ho va no-dir en privat. Sigui com sigui, el llibre havia estat revisat i aprovat per la Casa del Rey, per tant cal pensar que les "suposades" declaracions els hi van semblar correctes. Ara que no ens vinguin amb excuses de mal pagador.

Més significatiu em sembla observar com l'opinió reial sobre els homosexuals és la que ha provocat una repulsa més unànime, mentre que les seves paraules en defensa de la religió només han fet alçar la veu a IU i al president de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos. No sé si això es deu a una indiferència generalitzada pels temes religiosos o més aviat (tal com em temo) a que els ateus acostumem a ser la tribu menys combativa de totes.

Crec que el fet de ser súbdits d'una reina creacionista és preocupant, però gens estrany si es considera que la monarquia gaudeix de totes les seves prerrogatives "per la gràcia de Déu". Però que la Reina renegui de l'estat làic es podria considerar anticonstitucional i mereixeria una demanda judicial que no seré jo qui dugui endavant.

dijous, 30 octubre de 2008

Parla la Reina



Les poques vegades que he sentit parlar Donya Sofía, m’ha semblat que tot el que deia era d’una entendridora banalitat (o potser l’estic confonent amb la Reina del “Polònia”). Ara tindrem l’oportunitat de confirmar, o no, aquesta llegenda urbana que afirma que la monarca és “una persona molt intel·ligent”, ja que (com informa EL PAÍS) avui es presenta a Madrid el llibre “La Reina muy de cerca” de la periodista Pilar Urbano, on Sofía, a punt de complir els setanta anys, es despatxa sobre tota mena d’assumptes i personatges. Pels fragments que publica el diari ens assabentem de coses tan curioses com que deu ser una de les poques admiradores que té Alfonso Guerra en aquest país; però també d’opinions previsibles en contra de l’avortament i l’eutanàsia.

Sobre la religió afirma: “S’ha d’ensenyar religió a les escoles, almenys fins a certa edat: els nens necessiten una explicació de l’origen del món i de la vida”. Potser sí que ho necessiten però, l’explicació ha de ser necessàriament religiosa? ¿Els nens no reben “fins a certa edat” la seva ració de fantasia amb els contes i les sèries de dibuixos animats? ¿Cal sobrecarregar-los amb més rondalles que possiblement els traumatitzaran de per vida?

Però anem al gra, perquè a mi el que m’interessa és quan la Reina parla d’homosexualitat. Vegem que diu:

“Puc comprendre, acceptar i respectar que hi hagi persones amb una altra tendència sexual, ...”

No comença gaire bé quan li calen tres verbs encadenats per afrontar la qüestió; no sé, sembla massa cautelós i estudiat. A més, aquest “altra” deixa entendre a quin bàndol se situa ella i té un tuf de superioritat paternalista (al cap i a la fi, és una reina). Fins ara, res de greu; llavors matisa (ai!):

“...però ¿que se sentin orgullosos per ser gais? ¿Que pugin a una carrossa i surtin en manifestacions? Si tots els que no som gais sortíssim en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.”

Aquí Sa Majestat ja ensenya el llautó; potser no ens “comprèn” tant com pretenia si pensa que totes les tendències sexuals tenen els mateixos problemes d’acceptació. Per a ella tot l’objectiu de les nostres manifestacions és pujar-nos a una carrossa i fer-li la competència. També és lleig que torni a remarcar que ella no és gai i que forma part de la immensa majoria. Deixant de banda que per col·lapsar el trànsit d’una ciutat és suficient amb els acomiadats de Nissan, que són minoria numèrica davant dels homosexuals. Però seguim endavant, perquè hi ha més:

“Si aquestes persones volen viure plegades, vestir-se de nuvis i casar-se, poden estar en el seu dret, o no, segons les lleis del seu país...”

Suposo que hi deu haver pocs països al món –potser Corea del Nord?– que prohibeixi per llei que la gent comparteixi sostre i, pel que fa a vestir-se de nuvi, tampoc em sembla que cap país ho consideri punible; en tot cas només és un caprici car. Ara bé, casar-se (i aquí és on volíem arribar) ja és una qüestió més delicada i la Reina no es mulla. Pot ser que “aquestes persones” en tinguem dret... o no. Tot depèn del lloc on hagis nascut. Ella acatarà el que diguin els jutges, perquè es tracta d’un assumpte de legalitat i no d’igualtat. I rebla:

“... però que no ho anomenin matrimoni, perquè no ho és. Hi ha molts noms possibles: contracte social, contracte d’unió”.

Hem topat amb la terminologia, l’habitual cavall de batalla de tots els que s’oposen al matrimoni gai. Hom diria que en les qüestions ètiques tots estem d’acord; però en quant a la denominació, a molts els hi aflora l’acadèmic de la llengua que duen dins. Espero que no sigui dogma la infal·libilitat reial, perquè la Reina té molt clar el que és i el que no és un matrimoni. I ho diu per experiència!

En resum, li aconsello que sigui menys “comprensiva” i que faci una mica més de treball de camp. O no.

El català (i el castellà) que ara es parla (II)

On diu: La vetlla de Tots Sants el timador va optar per no cridar l'atenció.

S'ha de llegir: La nit de Halloween l'enginyer social va decidir mantenir un perfil baix.

dimecres, 29 octubre de 2008

Desfogament

Això que ve serà tediós i li ha passat a tothom, una mica com si us expliqués la meva mili; però no quedaré tranquil fins que no em despatxi de gust.

Heus ací els antecedents. Tinc contractat amb Telefónica el servei d’ADSL de 3Mb, a més de les trucades nacionals, per una tarifa plana. Fa dos dies vaig rebre una carta de la companyia amb la paraula “gràcies” estampada pertot arreu en diversos idiomes. M’oferien doblar-me la capacitat de la connexió i a més el servei de televisió Imagenio, sense modificar-me la tarifa que estic pagant durant els propers dotze mesos.

L’oferta em va interessar i aquesta tarda m’he disposat a contractar el servei. Entro a la pàgina online de Telefónica i començo a buscar entre les promocions sense trobar la meva. Torno a llegir-me la carta amb més atenció i descobreixo la frase:

“Sol·liciteu aquesta oferta trucant al 1004, a www.telefonicaonline.com/catalunya o a les Botigues Telefónica i els Distribuïdors Autoritzats.”

O sigui que l’oferta és exclusiva per Catalunya, tot un detall compensatori d’altres greuges. La localitzo a l’adreça que m’indiquen i començo a omplir les dades i fer clic als “Acceptar” i “Següent” de rigor, fins que arriba un punt en el que un verd “Acceptar” em fa aterrar a una finestra que diu “La seva comanda ha estat eliminat correctament del carro de la compra. Tancament aquesta finestra per a continuar comprant.” (sic) O sigui que em fan fora del procés sense contemplacions i amb impunitat lingüística. Ho provo un parell de vegades més abans de decidir-me a trucar al 1004.

Una veu pregravada em saluda i em diu que si vull ser atès en castellà premi ‘1’ i en català ‘2’. (He premut el dos, però tant se val, perquè la coherència idiomàtica dels meus interlocutors és bastant erràtica). La mateixa veu mecànica em demana que exposi amb claredat el propòsit de la trucada. Conscient que estic parlant amb una màquina i tot preguntant-me com coi s’ho fa per comprendre la complexitat del llenguatge humà, enuncio el meu propòsit amb una vocalització exagerada i cridant molt, com fan certes persones monòglotes quan parlen als turistes que pregunten on és La Pedrera. La veu em diu que em passarà amb algú de "comercial". Dedueixo que la màquina m’ha entès a la primera.

A continuació una altra veu femenina se’m presenta pel seu nom (un nom que sembla inventat de tan exòtic com és). “Estava intentant contractar el servei Trio Familiar per l’online, i aparentment no em deixa”. Silenci a l’altre extrem de la línia. “Escolti, m’ha sentit?” “Estava intentant contractar el servei Trio Familiar per l’online, i aparentment no em deixa”, repeteix la noia impecablement (o serà encara un altre robot?). “Què puc fer?”, li dic per incitar-la a prendre la iniciativa. “Bé, des d’aquí li ho podem fer. L’adverteixo que haurà de pagar setanta-dos euros pel decodificador”. “A la carta que m’han enviat, diu que és gratis”. “Ah, és l’oferta per sis mesos”. “A la carta diu que és per un any”. “No em consta, aquí només tinc l’oferta de sis mesos”. “És que és una oferta només per a Catalunya”. “Doncs jo no li puc fer. Jo no la tinc. Provi a fer-ho per l’online”. En aquest moment m’adono que he estat xuclat dins de l’infern habitual del que se'n diu laxament atenció telefònica. “Ho he provat, però no em deixa”. “Intenti-ho més tard” (és el que es coneix com “la solució informàtica”). “No sembla que sigui problema de línia, és més aviat un error de programació, i com a la carta diu que ho puc fer des del 1004...”. “Li estic dient que no ho puc fer”. “I no em pot passar amb algú que ho pugui fer?” “Li passo el servei online, no es retiri”. Uns segons de musiqueta sintètica i després: “Bona tarda, l’atén XYZ, com el puc ajudar?” Estic començant a explicar-li les meves malaurances, quan es talla la línia.

Respiro fons i torno a marcar el 1004. Passo el mateix protocol robotitzat. Aquest cop, per fer-li la vida més fàcil a la màquina, intento ser més concret en exposar l’objecte de la trucada: “Problema amb contractació online”. Sono com un indi de western antic. La gravació em respon, “Per contractar productes online, entri a la pàgina www.telefonicaonline.com. Gràcies per utilitzar els nostres serveis”. I la molt barruda penja!

Tercer intent. La veu suposadament humana es diu Núria. Exposo el cas. Silenci per part de Núria (imagino que les ensinistren per parlar només el mínim i sempre en presència d’un advocat). Amb poques variacions es repeteix el diàleg anterior, “jo no tinc aquesta oferta”, “torni-ho a provar”. Finalment m’escombra de nou cap al telèfon de l’online. El noi que ara m’atén és prou receptiu com per escoltar la meva retransmissió en directe de les passes que vaig fent a la pantalla fins el cul de sac final. Li canto el nom de la pàgina on apareix l’oferta a la que aspiro i, un cop convençut, pren les meves dades i m’anuncia que abans de divendres un comercial em trucarà.

He passat un parell d’hores distretes i qui sap si l’epopeia continuarà. Plug & play per dos dies consecutius.

PS: Ningú no em va trucar, ni abans del divendres ni després. Finalment vaig poder fer-ho des d'un altre ordinador.

Plug & Play

El meu germà m'envia l'adreça d'una pàgina des d'on podré descarregar-me un concert de Sigur Ros a New York. En el primer intent sembla que baixar cadascuna de les cançons des de l'Explorer per la meva línia ADSL de 3Mb em costarà més de set hores, i els sobtats talls a la connexió fan avortar les primeres provatures. Després descobreixo a la mateixa pàgina la possibilitat de fer-ho des de Firefox amb l'ajuda d'una eina que es diu "Download them all!" i en menys d'una hora tinc tot el concert al meu disc dur en format FLAC.

El format FLAC és un protocol que comprimeix la informació musical sense fer-li perdre les seves qualitats sòniques, cosa que no passa amb l'ubicu MP3. Tot i això, no tinc clar com escoltaré aquest gavadal de bits. Provo amb les diverses eines que venien amb el meu ordinador i totes es mostren declaradament obtuses a l'hora de reproduir els sons. Em toca fer una mica d'investigació, fins que trobo el Roxio perdut entre la infinitut de programes que m'ofereixen més del mateix. M'enregistro, perquè cal fer-ho, i així acabo obtenint un CD universalment audible després de tres dies de recerca a temps parcial.

Compto que la propera vegada tot serà més fàcil, però penso també en aquell vell eslogan de fa més de deu anys, allò del "plug & play" que en una època més innocent ens prometia un futur digital sense complicacions. No em considero un analfabet informàtic, però veig que tot s'està tornant més complex enlloc de tendir a un protocol universal. Els perplexos usuaris ens trobem envoltats de regnes de Taifas de difícil comunicació diplomàtica entre ells. No ens sentim ciutadans d'enlloc i correm per la planúria digital, tot buscant eixopluc mentre la pluja de virus va caient.

Ah, el concert dels Sigur Ros és molt bo, com calia esperar.

dimarts, 28 octubre de 2008

La jerarquia eclesiàstica

El papa es qui va posar la seva llavor al ventre de la mama.

Les mongetes son verdes i allargades i se solen menjar bullides (els seus pets són dolços i rodonets). En canvi els canonges es mengen crus en amanida.

El bisbe és una botifarra curta, feta de carn de porc picada, greix, sang i tendrums; s’assembla al bull.

En castellà, un ‘cardenal’ és una taca de color cardenal que apareix a la pell després d’haver rebut un cop.

Els capellans són esquitxos de saliva que surten disparats, quan parles o cantes o esternudes.

Si, en transcriure un nombre, canvies per error l’ordre de dos dígits (per exemple: 18.273 i 18.237), se’n diu que has fet un frare.

Quan dues persones conversen i, per atzar, diuen simultàniament la mateixa paraula o frase, diem que han fet un bisbe. Desconec, però, si hi ha una paraula per indicar el fenomen més infreqüent en el que una paraula que estàs llegint la sents simultàniament dita o cantada per algú. Modestament, proposo a l'Institut d'Estudis Catalans dir-ne un arquebisbe.

dilluns, 27 octubre de 2008

Festeig japonès

Amélie Nothomb, la germana gòtica d’Amélie Poulain, ens regala anualment una novel·la breu, rara i seca com ella sola. D’arguments directes, escrites sense floritures, àcides fins la crueltat, es poden llegir en un parell de sessions, però deixen un postgust de llarga durada.

Aquí la vam descobrir amb l’estupenda Stupeur et tremblements, que pertany al seu cicle de novel·les autobiogràfiques, sovint ambientades a l’Extrem Orient, per a mi el millor de la seva obra. Pertanyen a aquest cicle, a més de la citada, Le Sabotage Amoureux, Métaphysique des tubes, Biographie de la faim i el seu darrer lliurament Ni d’Ève, ni d’Adam. Si a Stupeur ens narrava la seva desastrosa carrera professional al Japó i el seu descens gradual d’administrativa a senyora dels lavabos, aquí se centra en una experiència immediatament prèvia a aquella: el seu idil·li amb un jove de Tòquio força particular. Tots dos llibres comparteixen una profunda sensació d’estranyament, no tant per l’exotisme de la societat que es retrata (al cap i a la fi, Amélie va néixer a Kobe), com per la raresa inherent dels personatges. La protagonista, com una moderna Alícia a l’Orient, es va topant amb aventures delirants d’una lògica implacable; de tot això s'en desprèn una comicitat tan glacial com irresistible, que s’infiltra fins i tot en escenes d’erotisme bizarre com la de la fondue.

Per a qui no llegeixi francès, una mica de paciència, però així que la tradueixin (que no pot trigar) us recomano que correu a la llibreria més propera.

Arbres elèctrics...


...al pati del Clínic.
A part d'això, els controls mèdics han anat bé.

diumenge, 26 octubre de 2008

El petit paparazzo

Avui hem anat a veure "Los años desnudos", de Dunia Ayaso i Félix Sabroso (noms autèntics, crec) al cine Comedia de la capital. No hauria dedicat una entrada a aquesta passadora pel·lícula, si no fos perquè unes files darrera nostre seia Javier Cercas.

Manies (I)


Observo que amb els anys m’estic tornant més tolerant davant d’una discrepància en qüestions importants, sempre que sigui una discrepància raonable (cada vegada és més difícil trobar algú raonable que pugui pensar de forma diferent a mi). En canvi, sóc molt més intransigent davant de minúcies que no fan mal a ningú. Dec estar en camí d’esdevenir un vell rondinaire com n’hi ha tants.


Com a eina per purificar de toxines la meva mala sang, he escrit una llista (una altra!) de coses que m’irriten, i que quedi clar que no es tracta d’un altre ”mem” (versió aggiornata de la cadena de la pesseta), sinó d’una descàrrega personal i solitària. Aquí va:


1. Els reconsagrats “mems
2. Aquells que, als ciberllimbs, acompanyen els seus comentaris irònics o faceciosos amb un he!he! o ha! ha!, com si encara estiguéssim veient I love Lucy cinquanta anys més tard
3. Les noies grassonetes que ensenyen el melic i els sacsons
4. Els nois prims que ensenyen els calçotets (amb la feina que tinc jo, desnerit com sóc, per no ensenyar-los!)
5. La música que escolta el jovent (un clàssic dels vells xarucs). Motiu a desenvolupar.
6. La dictadura dels logos. També a desenvolupar.
7. El triomf del penques simpàtic (Berlusconi)
8. Els cotxes que passen amb les finestres abaixades i una reverberació eixordadora.
9. La mera idea d’un chill out.


Prometo afegir elements a la llista, a mesura que em vagi fent gran i repatani, i no descarto aprofundir en algun d’aquests punts, si em sembla convenient. Qui amenaça no és traïdor.

Rural

La religió és un opi de poble.

Dos segons de fama

Llegeixo a la contraportada de EL PAÍS un reportatge sobre una noieta molt bufona, el mèrit de la qual és el de ser la usuària espanyola amb més contactes a la seva pàgina personal de MySpace. Comptabilitza 129.000 “amics” virtuals, l’equivalent a la població de Cadis, precisa l’article.

Deixant de banda els problemes logístics que suposa gestionar les relacions amb aquesta patuleia tremenda, em pregunto què deu significar exactament ser “amic” d’aquesta mossa. Suposo que aquí, als llimbs virtuals, algunes paraules s’usen en accepcions desconegudes per a mi. També penso que la popular cibernauta ha estat víctima de la síndrome del rècord Guinness, aquest que força certes persones a cometre actes inútils i fora de mida amb el sol propòsit d’obtenir una almoina de celebritat.

Llegim els somnis per complir que es troben al perfil d’aquesta triomfadora:

Posar per portades de revistes i shows de moda; tenir un paper en una de les meves sèries preferides; tenir la meva petita col·lecció de roba; tenir 1.000.000 d’euros; fer voluntariat a països necessitats; tenir la meva fundació benèfica...”

Aspiracions ben comprensibles que milions de persones (fins i tot jo) podríem compartir; tot i que em temo que les oposicions per accedir a la plaça han de ser molt renyides i que Angelina Jolie no cedirà fàcilment el seu indiscutible lideratge.

dissabte, 25 octubre de 2008

En família

Res menys cool que la sortida que hem fet avui amb en Josep, la seva germana, el cunyat i la neboda. Primer hem anat al Mercat de Vic, perquè tant Josep com la seva germana tenen debilitat per les gangues de “mercadillo”. Després un dinar d’allò més consistent a Fussimanya: embotits, assortit de bolets, verdures a la brasa, pa de coca amb tomàquet, pilotilles amb tel i entrecots de brontosaure. I per acabar, un passeig per la Fira de la Castanya de Viladrau, esdeveniment que no coneixia i que s’assembla a totes aquestes celebracions populars plenes de productes artesans, animació al carrer i centenars de famílies empenyent cotxets de nen. Apart de fer-me posar en dubte la suposada crisi de natalitat que hi ha al país, el bany de multituds civilitzades ha estat un bàlsam per la meva sociopatia habitual.

Llistes

A tothom li agraden les llistes. Aquesta va ser publicada per The Independent. I perdoneu el txovinisme.

Els 10 millors llocs on ser gai:
  • San Francisco
  • Sydney
  • New York
  • Mykonos
  • Paris
  • Barcelona
  • Amsterdam
  • Londres
  • Copenhagen
  • Berlin
Els cinc llocs on la tolerància als gais ha millorat:
  • Delhi
  • Shanghai
  • Tel Aviv
  • Ciutat del Cap
  • La Habana
Cinc inferns per a gais:
  • Aràbia Saudí
  • Iran
  • Jamaica
  • Afghanistan
  • Nigèria

divendres, 24 octubre de 2008

Opereta centroeuropea


Potser en aquest ambient frenètic de la blogosfera sóc sempre el darrer en assabentar-me; però l'afer és sucós. Pel que llegeixo, el successor polític de Jorg Haider (el popular polític ultra-dretà austríac mort en accident automobilístic després d'una nit de xerinola, que incloïa algun local gai) va confessar entre llàgrimes, i en un programa radiofònic, la seva relació íntima amb el difunt. Per descomptat, Stefan Petzner (que així es diu el jove) va ser destituït d'immediat encara que conservarà un càrrec o altre dins del partit (o sigui que no totes les esperances estan perdudes).

Aquestes revelacions són cada dia més freqüents i el que és més sorprenent de la notícia és que no provingui dels Estat Units d'Amèrica, sinó de la civilitzada Europa. Que dos homes s'enllitin i s'ho passin bé no hauria d'incomodar ningú (almenys a casa meva); però quan els punyeteros insisteixen en els valors familiars i vesteixen calça curta de cuir per satisfer les masses, hom se sent temptat de pensar aquesta mort com a retribució divina.

Com Thomas Bernhard repetia fins a l'exasperació, Ils sont fous ces autrichiens! Crec que els hauríem de cedir alguna sortida al mar, amb platges i xiringuitos.

Al súper

En aquests dies en el que tot passa tan ràpid, pots arribar a pensar que l’efecte succeeix abans de la causa. La meva estimada orxata va desaparèixer dels prestatges amb la mort de l’estiu. Fa quinze dies que hi ha un taulell amb capses de mantegades prop dels congelats. I avui, enmig dels passadissos hi havia llargues taules amb torrons, fruits secs i altres llaminadures nadalenques. I som a dos mesos de Nadal!

Poques hores després d'haver escrit això, rebo un correu de Christian. Em diu que és possible que no vingui a Barcelona fins al mes de febrer i ens desitja una bona entrada d'any. Espero que es refereixi al 2009.

Adéu

Crec que la campanya londinenca ha estat patrocinada per Richard Dawkins, però tant se val, ja és hora que els que no som religiosos (molts i poc avinguts) fem sentir la nostra veu ara que tots els creients del món xisclen cada vegada que algú els trepitja la gespa.

dijous, 23 octubre de 2008

Size queens


Escrit a una paret de lavabo:

"Les meves mides són 20 centímetres de llarg i 5 centímetres de diàmetre".

I més avall:

"Fascinant, carinyo, però el que m'interessa saber és quant mesura la teva polla"

Excursió

Si els arbres no el deixen veure el bosc, Mahoma va a la muntanya.

Nocturn americà

Amb les darreres novel·les de Paul Auster començava a sospitar que la seva imaginació estava marcint-se. No és que fossin mals llibres, però sonaven derivatius, forçats i mancats de brillantor. I quan intentaven obrir una nova via, com a Brooklyn Follies, tampoc els trobava convincents. Amb un escriptor tan prolífic que publica un llibre com a mínim per temporada, com si d’una mena de Woody Allen de les lletres es tractés, és lògic que no sempre s’estigui a la mateixa altura.

Tanmateix Man in the Dark m’ha captivat tot i treballar amb materials de partida similars als de la més abstracta Travels in the Scriptorium. L’home que jeu a les fosques és un vell crític literari que mata les hores d’insomni imaginant-se històries que li facin oblidar la seva pròpia història. Home paral·litzat a causa d’un accident, vidu recent que comparteix sostre amb altres vides solitàries i esqueixades: la seva filla divorciada i la seva neta que acaba de perdre el nòvio a la guerra d’Iraq. Al principi predomina el somni (o la literatura) com a eina d’evasió i resolució dels propis conflictes; però la ficció va tendint perillosament vers la realitat i tots dos conflueixen cap a un final pessimista. És llavors quan la novel·la canvia de to i, en un llarg diàleg nocturn entre avi i neta, sorgeixen els records que es volien evitar i les veritats amagades. No es tracta tant de grans revelacions, com de petites nanses amb les que afrontar la pèrdua i acceptar que les coses són com són.

El text, concís i concret, els jocs de metaficció entre el malson i la realitat, la imatge dels éssers humans aïllats en territori estrany, les visions apocalíptiques del futur, totes aquestes cartes Paul Auster ja les havia jugades abans. Però sembla que, des de la ferida de l’onze de setembre, la seva prosa, sense perdre el seu caràcter original, comença a apropar-se a les persones de sang i os.

dimecres, 22 octubre de 2008

Nocturn europeu

Nacht acht
nacht acht
natt åtta
night eight
nit vuit
noche ocho
noite oito
nokto ok
notte otto
nuit huit

Regal de tardor


Un avantatge de no estar penjat de l’actualitat online és que et pots trobar a les botigues un nou disc de Paolo Conte que no t’esperaves. Es diu Psiche, només l’he escoltat dues vegades, però ja em sona com un vell amic. Potser és un Paolo més circumspecte, més cansat; però càlid i vital com sempre, perfecta companyia per aquesta pluja d’octubre.

A repèl

El Teatre Nacional va inaugurar l’any del centenari de Mercè Rodoreda amb una aplaudida adaptació de La plaça del diamant, que jo no vaig veure. Ara, per cloure l’efemèride, estrena una versió d’Aloma escrita per Lluís Arcarazo sota la direcció de Joan Lluís Bozzo i, com es tracta d’un espectacle de Dagoll Dagom, l’han traduïda en clau de musical, detall que d’entrada fa molta, molta por.

Aloma és una obra de jovenesa de l’autora, però que presenta ja moltes de les seves constants literàries, i és considerada com la primera pedra del cànon rodoredià. Escrita a partir de 1934 i publicada l’any 1938, la novel·lista va reescriure-la completament l’any 69, prova de l’estima que mantenia per aquesta obra primerenca. Narra la pèrdua de la innocència i el pas a la maduresa d’una noia que viu a una torreta del Putxet amb el seu germà, la cunyada i un nebot. Un germà de la cunyada, que viu a l’Argentina, arriba per passar una temporada amb la família i, després de diverses desgràcies, el drama culminarà amb la seducció i abandonament de la noia epònima. Com es veu per aquest succint resum, l’argument no és un prodigi d’originalitat. El text de la novel·la se salva amb honors per l’estil contingut i intimista, per la rica imatgeria i per l’antisentimentalisme, marques de la casa. Sembla que Aloma, segurament pel seu caràcter iniciàtic, és la “lectura obligatòria” favorita dels batxillers catalans (Aloma mola! (palíndrom)).

Amb aquests precedents, confesso que anit vaig acostar-me al Nacional amb les butxaques plenes de prejudicis. L’inici, amb la pujada des del port fins a Sant Gervasi, és una preciositat que predisposa a embarcar-se en aquesta marciana aventura; però aleshores comença l’acció i resulta que no n’hi ha. Durant la primera hora de l’espectacle presenciem, mitjanament avorrits, un seguit d’escenes costumistes i uns personatges que les canten en un decorat magnífic. Perquè això sí, es nota que s’han gastat els quartos en la producció, i l’escenografia de Montse Amenós, amb les seves projeccions i els seus vels transparents, aporten l’ambient màgic i floral requerit. També la música original d’Alfonso Vilallonga sona excel·lent, amb un matís acústic de cordes, guitarra, acordió i percussions. És una partitura més aviat fosca i lírica, allunyada de les convencions del musical. Però, perquè el públic no s’adormi, s’ha cregut convenient incloure-hi també material tan allunyat del món de l’autora com un tango, un cuplet de Pepitu Sampere i un inenarrable número tropical al voltant dels productes ultramarins. Val a dir que un Smoke gets in your eyes a càrrec d’uns insospitats Ginger i Fred té força encant. En canvi les lletres d’algunes cançons són com a mínim discutibles en una peça que és sobretot un drama i alguns rodolins com “tonto/Toronto” o “volàtil/dàtil” causaren diversos graus d’incomoditat entre els espectadors la nit de la preestrena.

La segona part (crec que, a partir de l’estrena, l’espectacle es representarà tot seguit) conté molts més decorats i moltes més desgràcies i, per tant, se segueix amb interès creixent, de manera que la funció acaba en punta en una curiosa apoteosi íntima que gairebé m’emociona.

Cal afegir que la interpretació és bona i en alguns casos excel·lent, especialment des del punt de vista musical. Per això, jo que no aprecio gaire les caderneres mediàtiques, em quedo amb la solidesa de Carme Sansa (Aloma madura) i Anabel Totusaus (Anna, la cunyada) a qui ja vaig descobrir a Boscos endins.Quin és el balanç doncs d'aquesta Aloma? Bona direcció i interpretació, música interessant, escenografia encisadora i un gran però, el mateix que em plantejava abans d’haver vist l’espectacle: era imprescindible fer-ne un musical? Em fa l’efecte que tot l’embolcall melòdic ajuda poc a explicar el text original (poc teatral per altra banda) i més aviat traeix l’univers de la Rodoreda. L’única explicació que trobo per aquesta empresa tan desassenyada és la que donen alguns alpinistes, quan els pregunten perquè han escalat una muntanya, simplement “perquè era allí”.

dimarts, 21 octubre de 2008

Vida interior

En qüestions d’interiorisme en Josep és maximalista i dinàmic, mentre que jo prefereixo un ascètic estatisme. A l’hora de decorar una paret nua del saló hem trobat un compromís tot posant-hi una col·lecció variable de caràtules de discos. Al menys és una forma de treure profit dels vells elapés i, en aquesta exposició inaugural, un doble homenatge a una de les meves bandes favorites (New Order) i a un dels meus dissenyadors més estimats (Peter Saville).

dilluns, 20 octubre de 2008

Aniversari

Avui el meu amic Manel fa dos anys menys dels que jo faré d’aquí un parell de mesos; per tant, es pot dir que som a la flor de la vida. Últimament no ens parlem gaire, per no dir gens, i no és que estem enemistats, simplement el decurs de l’experiència ens ha separat una mica. Però avui l’he trucat i ha estat bé.Que lluny queda ara l’idil·li platoonic dins del “calabós” de la mili i les inacabables tardes de diumenge que passàrem plegats després, prop del seu tocadiscos a la plaça de Camp.

Vull pensar que, en créixer, tant ell com jo hem esdevingut més humans i menys fastigosament esnobs. “Salvador” n’és una prova i la seva propera pel·lícula, "Las Madres de Elna", segur que en serà una altra.

Somni

Res més tediós que la narració d'un somni. Però ara el que somniava no importa. Recordo que era un somni molt lúcid, prou estrany com per fer-me adonar que allò no podia ser la realitat. La suspensió de la credibilitat ja no em funcionava i contemplava les absurditats que em voltaven com un espectacle fútil que no podia afectar-me. Abans d'adormir-me havia quedat amb Josep que el despertaria de la migdiada a les cinc de la tarda; però en el meu somni no hi havia rellotges i, de totes maneres, sabia que no em servirien de res. Angoixat, vaig intentar despertar-me sense cap èxit. Em trobava en un món paral·lel sense possibilitat d'escapatòria, mentre que els rellotges continuaven avançant a la realitat. Per un moment, vaig pensar que la follia devia de ser quelcom de similar. Vaig descobrir poc a poc que podia dirigir les meves accions dins del somni. Llavors vaig decidir posar-me a dormir, de manera que els dos jos, el somiat i el real, replicàvem un mateix acte. Poc després vaig poder obrir els ulls en el meu llit. Per fortuna encara faltaven cinc minuts per a les cinc de la tarda.

Reminiscència

Si hagués existit Internet quan jo tenia setze anys, segurament hauria follat menys.

diumenge, 19 octubre de 2008

Paternitat

Aquest diumenge han vingut Imma i els seus fills a dinar. Mentre Josep anava amb ella i Mateu al cinema, jo m’he quedat amb els bessons. Es diuen Jaume i Robert, tenen tres anys i mig, són eixerits, inquisitius, però fàcils d’acontentar: una delícia. Hem passat dues hores ben entretinguts, jugant sense problemes. Però quan han marxat, m’he adonat de tota l’energia que m’havia absorbit l’atenció contínua que requerien, i això que no són uns nens gens conflictius! He pensat en la pobra Imma i en la suspensió d’una vida pròpia a la que es veu obligada, almenys mentre la canalla no dorm.

Podeu dir que sóc egoista; però ha estat una vacuna infalible per les esporàdiques temptacions de paternitat que a tots ens assalten molt de tant en tant.

dissabte, 18 octubre de 2008

Great Expectations

Aquesta tardor, quan deixo obertes les portes de la terrassa, les fulles vermelles de l’eura envaeixen el menjador. Abans d’escombrar-les, no puc evitar pensar en el banquet nupcial de Miss Havisham i amb inconscient alegria, totalment fora de lloc, no sé si identificar-me amb ella, amb Stella o amb Pip.

divendres, 17 octubre de 2008

Tiefland

Enguany la temporada d'òpera del Liceu va inaugurar-se amb "Tiefland" D'Eugen d'Albert, una obra que roman al repertori dels teatres alemanys, però que aquí, malgrat estar basada en la "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà, no ha acabat de trobar el seu nínxol, cosa que em sorprèn, ja que la seva melodiositat és agradosa, l'orquestració opulenta i el conflicte dramàtic (el punt feble de tantes peces) és poderós i consistent. A més, la interpretació ha estat molt bona, tant a nivell vocal com orquestral. Per tant, la vetllada hauria estat un èxit, si no fos per una posada en escena desafortunada, per no dir nefasta.

Ja havíem patit un "Lohengrin" d'aula escolar i una "Semiramide" interplanetària; però aquesta producció ha superat les meves expectatives. Els drames rurals poden semblar-nos una mica rancis; però segurament resulten més creïbles que no pas traslladar l'acció als despatxos d'una panificadora dels anys 20(!). Hi ha un ballet-pantomima de forners extàtics, mentre del cel cauen pètals vermells, que cal veure-ho per creure-s'ho i sobretot un pròleg amb científics bojos i criatures clonades que sembla la versió d'alt pressupost de "Plan 9 from Outer Space" que Ed Wood hauria somiat filmar.Vaja, que -per una cosa o per una altra- ens ho hem passat molt bé.

dijous, 16 octubre de 2008

Una lectura poc corrent

"The Uncommon Reader" és una novel·leta d'Alan Bennett que pren el seu títol de "The Common Reader", la col·lecció d'assajos literaris de Virginia Woolf. En les traduccions catalana ("Una lectora poc corrent") i castellana ("Una lectora nada corriente") descobrim el sexe d'aquest "reader", nogensmenys que la Reina d'Anglaterra. Per descomptat, la reina sap llegir des de ben petita, però les seves múltiples ocupacions sembla que l'han convertida en una mena d'analfabeta literària. Un dia una biblioteca ambulant arriba literalment a les portes del seu palau i, per pura cortesia manlleva un llibre. A partir d'aquest moment la monarca cau en el vici de la lectura i, com a conseqüència, comença a replantejar-se la seva vida.

No aniré més enllà, perquè el llibre és una autèntica delícia que mereix ser llegida. Es tracta d'una de les reivindicacions més intel·ligents i divertides del poder d'introspecció de la literatura i de les portes que és capaç d'obrir la República de les Lletres en el cor d'una de les cases reials més tronades d'Europa.

Al mateix temps, com ja feia el magnífic film de Stephen Frears "The Queen", la novel·la participa d'un corrent de comprensió envers la monarca anglesa, obligada pel càrrec a ser una figura emblemàtica i coartada en l'expressió de la seva humanitat. En definitiva, una recomanació segura.

I ja que som a l'àmbit Bennet, recordaré que Anagrama va publicar dues novel·les curtes i humorístiques seves ("La ceremonia del masaje" i sobre tot "Con lo puesto") que ens poden oferir també algunes estones d'alegria.

A més, a Barcelona Josep Maria Pou va inaugurar el "seu" Teatre Goya amb "Els nois d'història", una obra molt premiada, intel·ligent, farcida de motius per la reflexió, però amb un embolcall molt britànic. Per tant, tot i que la posada en escena és molt estimable, recomanaria abans "The history boys", la pel·lícula que va fer Bennett amb el seu col·laborador habitual Nicholas Hytner el 2006 i una colla d'actors anglesos mostrant l'excel·lència a la que ja ens tenen habituats.

dimecres, 15 octubre de 2008

El català (i el castellà) que ara es parla

En els meus anys de creixença, allà pels 60 del passat segle, es parlava molt dels "complexos", especialment del complex d'inferioritat. Aquest terme ha desaparegut del nostre vocabulari. Ara se'n diu "manca d'autoestima". Com que suposo que aquest canvi en el meu vocabulari és responsabilitat dels psiquiatres, no el discutiré (no fos cas que em sotmetessin a un electroxoc de pastilles).

Però hi ha altres expressions més profanes que també han sofert una mutació al llarg dels anys. Ja no podem mencionar la "intolerància", que sona lletja (i remet al cripto-feixista Griffith), hem de dir "tolerància zero". Una foto de grup ha esdevingut "la foto de família", encara que el lligam entre tots ells sigui més aviat sanguinari que sanguini. Dels "danys col·laterals" val més no dir res.

Reciclatge de neurones

Alguns neuròlegs opinen que l'ús massiu de l'ordinador i més específicament d'Internet produirà a curt termini alteracions en la forma com funciona el nostre cervell. Lluny de prediccions apocalíptiques, creuen que, alliberades de tasques que poden fer les màquines, certes zones neuronals desenvoluparan noves aptituts que ara només existeixen en estat potencial. Posen com exemples les màquines calculadores que han fet passar a la història el càlcul mental, o la lectura "horitzontal", pròpia de la web, en la qual un pica-pica de paraules agafades d'ací i d'allà substitueix la lectura continuada d'un únic text.

No discutiré jo la validesa d'aquests vaticinis, ja que no sóc expert i prou feines tinc per controlar les meves pròpies neurones; però una confiança cega en el poder de les màquines sempre desvetlla la meva malfiança. No és que sigui un ludita: he estat treballant en informàtica els darrers 28 anys; i encara així, penso que ens hauríem de guardar algunes habilitats a la reserva.

Sí, les màquines et solucionen molts problemes (i te'n creen d'altres); però una dependència absoluta de la seva ajuda pot crear monstres (i ara m'ha vingut al cap la pel·lícula "Wall-e"). Els recursos que guardem dins del cervell gaudeixen d'una disponibilitat immediata i fiable, sempre que l'Alzheimer no s'hi interposi, mentre que tots els agents externs estan molt més sotmesos a la contingència (talls de corrent, descàrrega de bateries, pèrdues i robatoris, illa deserta...).

Tornant a l'exemple de les màquines de calcular, és imprescindible que preservem l'ús del que s'anomenaven "les quatre regles". Hi ha alguna cosa més ridícula que ser incapaç de controlar el teu canvi al supermercat, el nombre de prestatges d'Ikea que et calen o els pots de pintura de color "Hiena torrada" que necessites pel menjador, si no és amb l'ajuda d'una maquineta? Sí, és molt més ridícul quan la màquina no funciona. Un tall de corrent et pot deixar a les fosques a ple dia, si tens instal·lades persianes elèctriques. De la lectura "horitzontal" ja en parlaré un altre dia.

Clavells

Fa molt de temps que no veig clavells. Era una flor humil, una mica feréstega, amb certes connotacions folklòriques, però que arrelava als nostres balcons sense donar problemes. Espero que la seva desaparició sigui un efecte de la moda (qui vol clavells ara que les orquídies es poden cultivar fora de les capses de plàstic?) i no la irreversible aniquilació de l'espècie en alguna hecatombe ecològica.

Recordo l'aroma embriagador de les clavellines que el meu avi tenia al terrat, davant de la cúpula de la Mercè. I els esqueixos que la meva mare anava repartint pels testos de la terrassa i que sempre arrelaven sense complicacions.

L'altre dia li ho comentava al meu company Josep i ell ni tan sols recordava que els clavells fessin olor. Així és com el món es va empetitint sense adonar-nos-en.

dimarts, 14 octubre de 2008

Pròleg

D'entrada, millor no fer-se grans propòsits, així m'evito la vergonya de no complir-los. Tampoc sé sobre què escriuré: la meva vida no és una aventura permanent i els meus interessos són bastant normatius; per tant no puc fer promeses apassionants. Amb això ja revelo un tret del meu caràcter: sóc incapaç de vendre'm (vull dir que sóc la meva pitjor publicitat). Alguna cosa trobarem, però, per anar passant l'estona.