dissabte, 28 de febrer del 2009

Música amb fronteres

Si no fos perquè sóc un passat de moda, no hauria d'estar escrivint aquesta entrada de ploramiques. Però sóc dels que encara s'aferren al suport físic de la música i es neguen a descarregar arxius de bits sense rostre per alimentar el seu MP3. Per això em sento sovint frustrat, perquè no arriben a casa nostra els discos dels artistes dels països veïns. Com enyoro els anys seixanta, quan la nutritiva cançó lleugera francesa i italiana formava part de la nostra dieta musical! En l’actualitat fer una ullada a les minses seccions que li dediquen les grans superfícies m’omple de desolació.

En el cas de la península italiana sembla que l’únic que té sortida aquí són Andrea Boccelli, Laura Pausini i Eros Ramazzotti que, amb tots els respectes, no són plats del meu gust. La torrencial obra de Mina arriba importada amb comptagotes i encara sort que Paolo Conte té per aquestes contrades prous seguidors com per assegurar-nos la continuïtat de la seva carrera. En canvi, de gent tant interessant com Vinicio Capossela amb prou feina ens ha arribat el seu encisador “Ovunque proteggi”, per no parlar de la nostra estimadíssima Carmen Consoli de qui vam aconseguir el seu incandescent l’anfiteatroelabambinaimpertinente al Times Square de Nova York.

I pel que fa als francesos, tres quarts del mateix, tot i que la FNAC vingui d’allà. Apart de la formosa Carla Bruni, poques novetats més ens arriben. Ha calgut creuar la frontera per firar-nos els més recents Rita-Mitsouko i Étienne Daho, tot i que aquest darrer va rebre amb “L’invitation” el premi al millor disc pop de l’any passat.

I per acabar amb una nota optimista, us deixo amb un vídeo preciós d'una cançó preciosa que demostra una vegada més que les biblioteques són l'espai ideal per lligar (o per a "la drague", si no volem abandonar el context).


A Sant Sadurní d'Anoia


No eren només les vaques...

Sóc una màquina!



Tots ens hem trobat, abans d'enviar alguna informació a través d'aquest reconsagrat internet, amb una casella on cal copiar unes lletres deformes per tal de demostrar que ets humà i no pas una màquina pirata i vírica. No sé si a vosaltres us passa, però a mi la meitat de les vegades em rebutja, no dono la talla, actuo com un autòmata sense pretendre-ho! Ja veig que cada dia que passa costa més comportar-se com una persona. No veig llunyà el dia en el que un robot farà comentaris als blocs dels meus amics, mentre jo hauré de quedar mut per pura incompetència.

divendres, 27 de febrer del 2009

Bon rollo


Yasmina Reza sembla haver-se especialitzat en construir sòlids edificis dramàtics a partir de minúcies quotidianes. Pel que hem vist a “Un Dios salvaje”, conserva la sabiduria teatral, encara que estiri les situacions més enllà del que es consideraria necessari.

En aquest cas, l’obra comença amb la civilitzada reunió de dos matrimonis que dirimeixen la responsabilitat de l’agressió comesa per un dels seus fills en contra de l’altre. Superficialment hom bada davant de tant exhibicionisme de correcció i bones intencions, però ja sabem que els conflictes no trigaran a aparèixer. El que a “la dolça França” pot semblar de calaix, aquí revela des del primer moment un rerefons d’aigües molt fosques.

Es tracta d’una obra malèvolament ideada, que atrau el públic al Tívoli, com mosques a la mel, gràcies a un repartiment d’aquells que s’anomenen “mediàtics”. Del quartet d’actors que suporten la peça, confessaré que no coneixia Antonio Molero (em diuen que sortia a “Los Serrano”, però jo només veig “Polònia”) i potser és el que menys m’ha impressionat: sovint es comporta com un Paco Martínez Soria post-modern. Aitana Sánchez-Gijón, que li fa de dona, no queda malament, però mostra seriosos dèficits en matèria de comèdia. El matrimoni triomfador, teatralment parlant, el constitueixen un Pere Ponce, que ha deixat de ser dels “nostres” per convertir-se en un rogallós depredador madrileny, i una Maribel Verdú (plena de rerefons), el personatge més intrigant de l’obra i el més eficaç a l’hora de col·locar les rèpliques.

Marcianitus

Röyksopp no fa el tipus de música que més m'emociona (més aviat m'ensopeix), però el vídeo que avança el seu proper àlbum sí que té les seves virtuts.

Happy Up Here from Röyksopp on Vimeo.

dijous, 26 de febrer del 2009

La ville en rose (III)

Tolosa compta amb plaers estètics bastant particulars. Les seves esglésies romàniques i gòtiques, de maó vist, per exemple. A part de l’enormitat canònica de Saint-Sernin, hi ha els campanars en mur elevat com el de Notre-Dame-du-Taur; o l’església de Saint-Jérôme de planta impossible, intersecció de tres ovals; o l’església dels Jacobins, altíssima nau única dividida per una sèrie de pilars massius, amb l’altar situat en un lateral excèntric. Però la més estranya de totes és la catedral de Saint-Étienne, amalgama de peces diverses que semblen sortides del taller de Numerobis, l’arquitecte matusser d’”Asterix i Cleopatra”.
Una façana que és pura esquizofrènia
A l’antic convent dels Agustins, un museu recull escultures romàniques i gòtiques provinents de les esglésies dessacralitzades per la Revolució. Fa un curiós efecte veure una sala plena amb un bosc de columnes falses que suporten els capitells de diversos claustres tolosans, o les gàrgoles arrenglerades en posició vertical, com un ramat de llops udolant a la lluna.

Però indubtablement la peça més bella de les moltes que es poden veure aquí és la delicadíssima policromia de Nostre-Dame-de-Grasse, una Mare de Déu del segle XV que és dolcesa en estat pur.

Una qüestió de pes


Encara que no vulguem, ens deixem dur pels tòpics: no podem evitar afegir el qualificatiu estàndard que pertoca a cada substantiu. Així, les vídues han de ser inconsolables, els marcs incomparables, els malalts terminals infeliços, els maricons tenen bon gust, els polítics són corruptes i el jovent irresponsable. Fins i tot jo, que hauria d’estar vacunat contra aquests paranys, hi caic sovint. I, si dic que hauria d’estar immunitzat, és perquè (voluntàriament o no) pertanyo a diverses minories d’aquelles que ja neixen amb l’etiqueta penjada: sóc català, sóc marica, sóc esquerrà, sóc seropositiu, m’agrada Frank Zappa i no m’agrada el futbol (entre altres milers de coses que sóc o no). Per tant, he d’aguantar de tant en tant prejudicis en els que no em sento reflectit.

M’agradaria que una de les utilitats d’aquest bloc, apart de distreure a tota mena de lectors desvagats, fos la de presentar maneres de contemplar les coses que no s’adscriguessin a la “visió oficial” o que al menys fessin reflexionar sobre la inutilitat de les generalitzacions quan de persones es parla. I començaré per una qüestió menor que a mi em fa sentir una mica pària.

Avui em tocava la visita periòdica a l’Hospital Clínic per fer els controls rutinaris de cada quatre mesos. La doctora m’ha pesat i ha observat que havia augmentat quatre quilos des de la darrera vegada. Possiblement la notícia hauria estat un petit drama per a la majoria de la humanitat, però a mi m’ha fet feliç.

Des de feia temps, entre la malaltia, la medicació i la mala vida m’estava quedant en la pell i els ossos. Gràcies a Josep i les seves amoroses habilitats culinàries sembla que estic recuperant el pes necessari per que el vent no se m’endugui. Però, sóc jo l’únic que lluita per guanyar uns quant quilos? Mirant al meu voltant, es diria que sí.

Un bon percentatge de la publicitat es dedica a clíniques que eliminen greix, cel·lulitis i cartutxeres sobreres, a aigües lleugeres, a fartons sense calories i a laxants que no gosen dir el seu nom. Si vas al supermercat, feina tens per trobar un iogurt amb una mica de greix: tot són llets de concepció immaculada, olis desnaturalitzats i llardons amb un 0% de matèria grassa. És que hi ha una epidèmia d’obesitat de la que no m’havia adonat? Vivim sota la paranoia d’una dictadura hipocalòrica?

“Anorèxics sense fronteres” i jo mateix proposem tancar Kate Moss en una gàbia i atipar-la a la força, fins que el seu fetge estigui a punt de rebentar, per menjar-nos-el acompanyat de melmelada de figues i d'un gotet de Sauternes barat.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Sobre dues rodes


© Julien Hery

abicidari: les biciroles del transport sobre dues rodes.

amoto: vehicle motoritzat de dues rodes en el que no poden muntar els estudiants de Lletres.

motoxicleta: vehicle motoritzat de dues rodes que presenta gran adherència a l’asfalt.

vicicleca: Penitència infligida en aquells que han perdut la virtut.

La llengua com a ornament


Pierre o Pèire?

Tret del francès, la resta de llengües parlades a França semblen tenir un trist futur; i l’occità no n’és l’excepció. En el territori històric de la llengua, on ara habiten uns 14 milions de persones, poc més de mig milió encara el parla habitualment, sobretot al camp, i es tracta d'una xifra en descens. A Tolosa de Llenguadoc, ciutat a la que li correspondria potser la capitalitat lingüística, l’occità apareix testimonialment a la traducció dels noms dels carrers i en alguns plafons d’informació turística, però mai més enllà del centre històric. També sembla una opció dubtosa traduir els noms (i fins i tot els cognoms!) dels personatges històrics; però és sabut que l’Estat francès contempla aquestes llengües com una pinzellada inconseqüent de color local, adequades per batejar autopistes i vendre carquinyolis, però no per prendre-se-les seriosament i fomentar-les. A hores d'ara sembla que la supervivència d'algunes d'elles, com el català i l'occità, han quedat en mans dels països veïns, però potser és demanar massa deixar sobre les estretes espatlles de la Vall d'Aran una tasca tan monumental.

A Tolosa només una petita botiga anomenada “Commando Sudiste” deixava entreveure signes de resistència i convidava a parlar occità als seus clients. Llàstima que estigués tancada, perquè la samarreta hauria estat un bon record.
Llengua basca, catalana, occitana i corsa
Però també la llengua com a simplificació: uns "escargots à la catalane" servits en un oceà de salsa de tomàquet, ergo la identificació de Catalunya amb els tomàquets.
O la llengua com element humorístic: "seiche à la plancha" traduït a l'anglès en el menú d'un restaurant com a "calamari has the plancha".

dimarts, 24 de febrer del 2009

A petició popular

Si hi ha un modest hit en el meu bloc, aquest ha de ser l'entrada que vaig dedicar fa un mes als Manel. Des de la data, un munt de fans m'han arribat a casa, a la recerca de la lletra de la cançó "Pla quinquennal". Com que continuem enamorats de la frescor dels Manel, de la seva originalitat i de la seva falta de pretensions, fingiré ignorar que el disc conté un llibret amb totes les lletres i faré un favor als hipotètics fans desesperats.

Pla quinquennal

Dormies mig agafada al meu braç,
ha sonat un clàxon de cotxe encallat,
has obert un ull mandrós i callat
i has tornat al teu somni privat.
Pujava el cafè i ens he recordat
ballant a una platja amb barrets mexicans,
la cara que feies al'nar girant
crec que era de felicitat,
crec que era de felicitat.

De moment no et riuré més les gràcies,
per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m'esborro del mapa
per perpetrar a l'ombra un gran pla quinquennal.

Sento que et despertes, et vinc a buscar,
nena tens cafè, vols que torri pa?
Al diari res massa estimulant,
mica en mica et vas despertant.
I fumes mirant els cotxes passar,
t'entregues a l'aire dens del veïnat,
penso en proposar que baixem al far,
jo que mai he estat home de mar,
jo que mai he estat home de mar.

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m’ensenyaran a fer el nus.
Pel tercer guardo l’antologia dels grans octosíl·labs que parlen de tu
i, pel quart, l’edició limitada folrada amb vellut.
I el cinquè ens creuarem per l’Eixample i demanarem taula en un bar de menús.
Trauré pit, ensenyant la corbata, i llavors, bonica,
dependrà de tu.

I llavors tot dependrà de tu.

(Lletra i música de Guillem Gisbert)

La ville en rose (2)


Saint Sernin, romànic a l'enèssima potència
Per pur atzar, després de Marrakech, la nostra següent sortida ha estat a Toulouse, una ciutat també rosa (i no cal buscar segones lectures), on els maons dominen el paisatge urbà i li confereixen un aire ben característic. Apart de Josep, venien també les meves germanes i el meu cunyat Òscar: un d’aquells experiments familiars que no fem gaire sovint, però que s’ha saldat amb èxit.

Un ajuntament amb "grandeur" per donar i vendre
Sempre m’agrada llegir les ciutats com la col·lisió única de conceptes i personatges heteròclits. Toulouse, capital de dues plantes passades de moda: les aromàtiques violetes i l’herba del pastell, antic origen del tint blau. Toulouse, refugi de càtars i de l’exili de l’Espanya republicana. Toulouse, o les mil maneres de cuinar les oques (i el cassoulet de retruc). Tolouse, improbable bressol de Carlos Gardel i domicili conjugal de Pierre de Fermat. Tolouse, rugby i avions amb un excés del Saint-Exupery més edulcorat. Toulouse, mare del Canal du Midi, indolència meridional passejant vora l’aigua sota els esquelets dels plàtans.

Art-déco en gris
I també Toulouse, la segona ciutat de França en qualitat de vida, amb un centre compacte, atractiu i amb poc tràfic. Mereixeria ser més coneguda la seva barreja d’art, gastronomia, civisme, relaxació i inquietuds culturals; i a més, ens queda prop de casa.
Patrimoni de la Humanitat

dilluns, 23 de febrer del 2009

In France they kiss on Main Street



Mentre passem el cap de setmana al país veí, us deixo aquest utilíssim mapa que he trobat a la genial Strange Maps.

Si teniu amics francesos ja sabeu que és un problema petonejar-los a les galtes: sempre és difícil predir quan acabaran, si al segon, el tercer o el quart petó. Per no deixar-los amb els llavis a l'aire, només cal consultar aquest mapa per saber el grau d'efusivitat que cal esperar, segons si són frígids bretons o bé càlids nord-parisencs.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Tornado al punt G

Malauradament no tinc gaire oportunitats de parlar de Frank Zappa, un dels meus músics favorits de sempre; bàsicament perquè és mort i, per tant, no genera notícies sovint. Fins i tot el quinzè aniversari de la seva desaparició, el passat desembre, em va passar desapercebut a l'hora d'escriure una allau commemorativa.

Hi ha gent però molt més agraïda, com el grup de música contemporània BCN216 que el proper 7 d'abril a l'Auditori li dedicaran un programa sencer amb algunes de les seves peces més "clàssiques". Hi haurà lloc pels moments reflexius (Outrage at Valdez, Get Whitey), pels coloristes creuaments entre Stravinsky i Carl Stalling (Dog Breath Variations, Be Bop Tango) i per les melodies exquisites (I promised not to come in your mouth).

No penso faltar-hi i només prego que les interpretacions s'acostin a aquest vibrant 'G-spot tornado' dels Ensemble Moderne, encara que sigui sense la tòrrida col·laboració dels La La Human Steps.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Mistery tour

Som a la ciutat natal de Carlos Gardel, Toulouse, oi que sona estrany?

Un problema d’embolcall


Foto ClintJcl
Si em deixessin votar per l’objecte pitjor dissenyat del segle XX (que ja sé que no m’ho permetran), la meva elecció seria indubtablement l’estoig del CD. Tinc la total seguretat que ningú no em discutirà aquest veredicte, perquè (qui més, qui menys) tothom ha hagut de barallar-se amb aquest temible artefacte alguna vegada a la vida. Però, com que sempre hi ha tebis conciliadors a qui cal convertir, desgranaré aquí el meu particular memorial de greuges.

Per començar, els discos compactes solen venir precintats, embolcallats en una pel·lícula de plàstic transparent, que no oculta cap dels seus atractius. Desprendre aquesta epidermis, aparentment vulnerable, requereix un esforç conjunt d’ungles, dents i molta, molta paciència. En alguns casos una cinta de plàstic vermell (similar a la dels paquets de cigarretes) afegeix una irònica i inútil ajuda a la difícil operació. La lluita sol resoldre’s amb més frustració que èxit després de tres o quatre rounds.

Algunes companyies discogràfiques afegeixen una garantia suplementària per assegurar la virginitat dels seus enregistraments. Es tracta d’una cinta adhesiva que recorre el llom superior de la caixeta. Un rètol diu “Pull” amb una gran dosi d’optimisme. Tot i seguir al peu de la lletra aquestes simples instruccions, la meitat de l’esmentada cinta sol romandre enganxada, amb tan mala fortuna que el disc continua essent inaccessible i l'estoig, mig enganxifós.

Un cop desprecintat (i, afortunadament, això només s’ha de fer una vegada en la vida de cada CD), cal enfrontar-se amb diversos imponderables. La capsa (el que els americans anomenen pomposament “estoig de joies” (jewel case)) està feta de plàstic rígid, molt vulnerable al maltracte. Si em paro a pensar, no conec cap altre objecte de consum que estigui fabricat amb un material tan fràgil i que al mateix temps estigui sotmès a manipulacions tan maldestres. Són innombrables les vegades en les que m’he trobat amb un CD en el que la portada tenia una esquerda enlletjidora, o en el que s’havia trencat un dels pius que fa de frontissa, i que permeten obrir-lo i tancar-lo. Encara més sovint, he descobert les dents disposades en forma de cercle, que fixen el disc al seu estoig totalment esmicolades, de manera que el contingut acaba ballant perillosament dins del seu continent.

Si algú té curiositat per conèixer el text de les cançons, els seus intèrprets, les circumstàncies de la gravació o altres dades igualment pertinents, existeix un petit quadern enquistat a la tapa del CD. Per accedir-hi és necessari (una vegada més) tenir ungles llargues i ben experimentades. I molta paciència. Posteriorment, un cop assolit l’objectiu, una vista de linx no resultarà gens supèrflua per comprendre la minúscula tipografia.

Confesso que sóc un ignorant total pel que fa a la tecnologia del disc compacte, però sospito que no hi havia cap necessitat d’embolcallar amb aquest via crucis quelcom que consumim (o consumíem) tan freqüentment. No cal invocar la nostàlgia dels “antics” elapés de vinil per preguntar-se si l’opció marginal d’alguns discos compactes (més aviat independents), que es publiquen en amables fundes de cartró, no és molt més amigable amb els usuaris.

En qualsevol cas, aquest allau està destinat (igual que el format CD) a les pàgines d’arqueologia: la majoria de la música que es consumeix actualment és una munió de bits gravats en un suport intangible. Sembla que ja no podrem parlar de certes sensacions tàctils ni de fetitxismes de col·leccionista. Parlarem només de música? Ho dubto. Aquest esperit, que sempre diu “no”, es reserva el dret a protestar una vegada més en un proper comunicat.

divendres, 20 de febrer del 2009


"Mira, sembles bona noia, i no vull ferir els teus sentiments, però estava totalment borratxo quan ens vam conèixer, ens vam casar i vam comprar aquesta casa."

La cara de moda



La pell de la cara és feta de gambes petites, els cabells de sèsam negre, els llavis de salmó i les dents de pasta de peix. En dues paraules: sushi!

Del foc a les brases

Quan he llegit la notícia, l’he trobada molt còmica: quatre membres del cos de bombers de San Diego, que van haver de treballar en tasques de seguretat a la desfilada del Dia de l’Orgull Gai de l’any 2007, han estat indemnitzats amb 27.000 euros per l’assetjament sexual que van haver de patir. Sembla ser que molts dels participants els hi van dedicar floretes diverses, mentre que altres espectadors que s’oposaven a l’acte els van anar insultant al llarg del recorregut.

No he trobat un de San Diego, en val un de Nova York?

Com he dit, la meva primera reacció ha estat d’hilaritat; després he pensat que aquests ianquis no perden ocasió de posar una demanda judicial vingui o no vingui a to, que hi ha homes que es desmunten per ben poca cosa, que no estava pas malament que per una vegada els mascles tastessin la seva pròpia medicina i que, tot reconeixent que alguns ens posem una mica burros quan veiem un uniforme de bomber, habitualment sabem comportar-nos.

Però després d’investigar una mica més he trobat el text complet de la demanda i he quedat esgarrifat. S’hi pot llegir la narració per separat de cadascun dels perjudicats i són totes elles dantesques.

Per exemple, diu el bomber Alex Kane:

El darrer encontre que em va molestar va ser amb la gent que protestava. Es tractava d'un grup de cristians que estaven en contra d'aquests estils de vida alternatius. Van començar a fer-nos un sermó, dient que érem mala gent perquè recolzàvem la desfilada. Això em va ferir profundament, perquè jo sóc cristià. Em va semblar que no era just, perquè jo no faig un estil de vida alternatiu.

I Chad S. Allison explica:

Malgrat que duia posats els auriculars, encara vaig poder sentir comentaris com "vull veure't la manguera", "mama'm la manguera", "apaga'm el foc", "m'estàs encenent", "tinc dificultats per respirar, fes-me el boca a boca". Els nens ens saludaven. Al principi jo retornava les salutacions, però al menys en tres ocasions diferents, vaig rebre gestos sexuals en resposta a les meves salutacions. La primera vegada un home es va tocar els mugrons i es llepà els llavis i en una altra ocasió un home va apretar els genitals de l'home al que estava arrambat.

Etcètera.

Ja sé que les agresions sexuals són un afer molt seriós i que poca broma s'hi pot fer; però si treballes al cos de bombers has d'assumir els riscos de la professió. I si no, que haguessin posat una botiga de merceria.
No he trobat un de San Diego, en val un de Granollers?

dijous, 19 de febrer del 2009

Lluny en el temps i l'espai

Això aquí no hi pinta res, però queda mono. És un arc de Sant Martí del 28 d'abril de 2008 que acabo d'enviar des del mòbil per provar com queda la publicació a distància...

Sexe, mentides i cites d'Ovidio

menupausa: restaurant on de nit només es pot menjar a la carta.

metamorfosi: operació per augmentar el volum dels pits.

pasta follada: donut.


Foto de Nemo's great uncle

©The New Yorker

dimecres, 18 de febrer del 2009

Dubai-bye

D’unes temporades ençà s’havia imposat l’oasi de Dubai com a destí turístic tan improbable com Marina d’Or. Aquest Manhattan del desert, molt deficitari en els apartats de sexe, drogues i rock&roll, només podia presumir de gegantins centres comercials i de moltes hores d’exposició solar, atraient així a la superficial fauna que es conforma amb una dieta de raigs UVA i de Dolce i de Gabbana.

Avui, per diversos mitjans, m’he topat amb cinc notícies diferents referides totes a la capital dels Emirats Àrabs Units. Llegeixo a La Vanguardia que, per motius de “seguretat”, se li ha denegat el visat a la tenista israeliana Shahar Peer per participar en el Torneig de Tennis de Dubai que començava el dia 15. Aquesta prohibició podria causar que la Federació Internacional de Tenis retirés el seu recolzament al campionat.

Al Times Online informen que a l'autora Geraldine Bedell se li ha retirat la invitació per assistir al primer Festival Internacional de Literatura de Dubai. La causa?, el fet d'haver escrit una novel·la ambientada durant la guerra d'Iraq on un dels seus personatges secundaris és un xeic gai que té un nòvio britànic. El llibre també ha estat enretirat de les llibreries del país.

L'esplendor virtual de la Michael Schumacher World Champion Tower
La mateixa pàgina enllaça amb aquesta altra, on el passat 29 de gener s'informava que hi havia hagut un vessament d'aigües fecals en una de les platges més exclusives del país.

Després una notícia del 14 de gener al Daijiworld en la qual s'informa que la policia ha trobat durant els darrers 4 mesos més de 3.000 vehicles abandonats a l'aeroport internacional de Dubai pels seus propietaris, que han hagut de fugir del país, incapaços de pagar les hipoteques degut a la crisi immobiliària. Segons les lleis dels EAU, l'impagament d'un deute és castigat amb la presó.

I per acabar, un reportatge d'una televisió alemanya (en anglès) sobre la crisi immobiliària:


Tot plegat sembla simbolitzar l'estupidesa humana a l'hora d'invertir en projectes forassenyats. Mentre les vaques anaven tipes ningú no va plantejar-se el sentit ni l'ètica d'aquest miratge enmig del desert; nomes ara, quan han aparegut les orelles del llop, hi ha qui té escrúpuls, hi ha qui té pànic i hi haurà qui es preguntarà què coi està fent en aquest racó de món.

Tal com van les coses, Dubai pot acabar com l'escenari ideal per a una pel·lícula de terror. I més a prop sembla que aquell projecte de construir una rèplica de Las Vegas a Los Monegros tira endavant, i es que no aprenem...

Aus extintes

De tant en tant sento la morbosa i masoquista curiositat de mirar-me “Libertad Digital” per saber el pa que s’hi dóna (un pa com unes hòsties, per cert). Entre les persones que hi escriuen hi ha un autor que crec que se l’han inventat, perquè em sembla difícil d’empassar que algú pugui dur el nom de Pío Moa al seu carnet d’identitat. Per si no ho sabeu, aquí estic jo per informar-vos, el moa era una au gegantina de Nova Zelanda que va extingir-se entre els segles XV i XVIII. Ignoro si piulava o no deia ni “pío” (oi que sembla una “badada” ex catedra?).

Sigui com sigui, l’ocellot aquest encara escriu avui dia coses com “Los políticos y el sexo”, un article ple de bajanades que no us penso enllaçar: sou prou intel·ligents per conrear el vostre masoquisme de forma solitària. Només destacaré una frase del tot edificant:

“Más que con la homosexualidad, yo creo que plaga tiene que ver con la promiscuidad, igual que otras muchas enfermedades, aunque ésta sea peor: en los homosexuales la promiscuidad está mucho más extendida y a través de ella el SIDA se propagó bastante a los no homosexuales.”

Apart d’aquest “se propagó bastante”, que és un exemple d’excel·lència literària, el que més perplex m’ha deixat és aquesta revisió de la immaculada concepció en clau d’immaculat contagi.

Ja se sap que doctors té l’església; però de metges, no tants.
Gai inoculant uns moas.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Ho estem deixant


Sí, fa temps que volem deixar de fumar, però mai no trobem el bon moment. Per sort encara no ho hem intentat seriosament, per tant no podem repetir la famosa frase de Mark Twain: “Deixar de fumar és molt fàcil, jo ho he deixat ja unes cent vegades”.

Aquest any els Reis d’Orient, amb molt mala intenció, em van dur el darrer número de Litoral, una preciosa revista literària que s’edita a Màlaga i que van fundar els poetes Emilio Prados i Manuel Altolaguirre l’any 1926. És un volum monogràfic que sota el títol de “Humo en el cuerpo” fa un repàs sobre la presència del tabac en les arts.

Al llarg de 350 pàgines no es deixa tecla per tocar ni cigarreta per encendre. Hi ha poemes sobre el tabac de Pessoa, Huidobro, Montale, Kavafis, Pavese, fragments de prosa tabacosa de Stevenson, Gide, Mann, Kypling, Svevo... i fins i tot un monòleg de Txekhov. Hi ha quadres on apareixen fumadors de Frans Hals, David Tenniers, Eugène Delacroix, Otto Dix, Paul Cezanne, Juan Gris... Fotos de fum i fumadors de Man Ray, García-Alix, Robert Doisneau, Cartier-Bresson... Assajos sobre el tabac als còmics, a les cançons, al cinema, a les portades de discos. Fotos de paquets de tabac, de capses de llumins, de “vitoles”, de llibrets de paper de fumar, d’encenedors i de cendrers i de broquets. Fins i tot, perquè no hi falti res, també es fa menció dels altres fums com el de l’opi o el de la maria.

Amb un disseny molt atractiu i farcit d’il·lustracions no és el millor dels manuals per deixar el vici: qui vol abandonar un club tan selecte on t’acompanyen, entre molts d’altres, Joseph Conrad, Marlene Dietrich, Albert Camus, Groucho Marx, Joni Mitchell, Juan Carlos Onetti o Albert Einstein?

S'ha acabat el que es badava


L'amic elbokabulari ha decidit clausurar la seva Base de Badades després d'un any fent el badoc. Sembla que se n'ha cansat i té ganes de fer altres coses. Ho comprenc, ho respecto i no em queda sinó desitjar-li molta sort.

Però com qui bada una vegada, ja no pot abandonar el vici, m'he quedat amb moltes badades a la cartera. Per tant, no us estranyi si de tant en tant apareixen per aquestes pàgines algunes de les meves parides. No us les prengueu seriosament.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Amor a primera vista

Per sort encara es pot descobrir de tant en tant un músic inclassificable, original i que, des del primer moment, pots augurar que t’acompanyarà durant molt de temps. Es diu Andrew Bird i no és cap debutant (en aquest cas sóc jo qui arriba tard, perquè ja va pel seu cinquè disc). Canta amb una veu que recorda la de Harry Nilsson, és virtuós del violí i xiula com una cadernera o sigui que té tots els números per convertir-se en una excentricitat extramusical (com una María Jesús con su acordeón, però ianqui). A més, és guapot i vesteix amb elegància molt decontractée.

Però tot això no significaria res si no compongués cançons tan addictives. Ha estat qüestió d’escoltar el seu darrer disc “Noble Beast” una vegada, perquè tant Josep com jo l’adoréssim a l’instant. No sé quin és el seu secret, pop de cambra? bossa-nova indie? folk de laboratori? És una música lluminosa, expansiva, feliç, i fins i tot una mica “africana”. El seu taló d’Aquil·les són les lletres, terriblement rebuscades, però qui es preocupa de les lletres cantades en anglès?

La versió estàndard
El noi és apanyat i, amb l’ajuda de loops i pedals, pot esdevenir un home orquestra fent un pizzicato aquí, xiulant per allà, tocant el metal·lòfon i gratant la seva primera guitarra elèctrica.

El seu darrer disc (‘Noble Beast’) es pot adquirir també en edició de luxe que conté un segon CD de temes instrumentals ('Useless Creatures'), una mica més esotèrics però també suculents, on intervé Glenn Kotche, el bateria de Wilco.

La versió doble
Us deixo amb un clip que pertany al seu penúltim disc, estrany i fascinant com tot ell.

L'anti "Slumdog milionaire"



David Fincher ja va demostrar amb “Zodiac” que podia fer bones pel·lícules sense acudir a les truculències dels seus inicis. Ara, amb “The curious case of Benjamin Button” torna a lluir la seva destresa narrativa amb una faula encantadora apta per a tots els públics.

Basant-se en un conte de Francis Scott Fitzgerald, desconegut per a mi, sobre un home que neix vell i va rejovenint a mesura que passen els anys fins a esdevenir un nadó senil, el guionista Eric Roth (el mateix de “Forrest Gump”) ha desenvolupat un relat èpic i una mica ensucrat que comença amb la Primera Guerra Mundial i acaba amb l’huracà Kathrina. Amb una durada propera a les tres hores, segurament algun cop de tisora no li hauria fet mal, tot i que la majestuositat visual de Fincher fa molt agradable l’experiència.

Relat sobre la fragilitat del temps, sobre la pèrdua i les oportunitats guanyades o perdudes, barreja moments de gran potència narrativa amb algunes concessions sentimentals. El conjunt, ple d’episodis pintorescos, fa pensar en una de les novel·les dels bons temps de John Irving. Els actors estan bé en el sentit que fan de bon mirar (i en aquest terreny, Brad Pitt i Cate Blanchett són un parell d’asos), perquè es tracta més d’un film de situacions que de personatges.

D’entre tots els moments per preservar d’una pel·lícula que en va plena, em quedo amb el conte dins del conte que és la història d’amor amb la fascinant Tilda Swinton en un gèlid hotel de Murmansk.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Suddenly last Winter

Els traductors automàtics d'Internet fan el que poden. El que tinc penjat a la columna dreta crec que és força bo, però les poques vegades que he vist utilitzar-lo, m'ha fet partir de riure. Segurament això vol dir que encara no escric com una màquina.
At the moment my pimping me no virtual or five drawer...
Ni cinc de calaix és el que es diu aquí dalt.

El destí estava escrit



“Slumdog Milionaire” de Danny Boyle ha estat la pel·lícula sorpresa de la temporada: un film britànic rodat a Bombai amb actors indis que aspira a 10 Oscar i que sembla haver seduït tothom, excepte a mi. No sé què ha passat, perquè hi anava amb molt bona predisposició, però als vint minuts de projecció ja estava impacient perquè acabés.

El guió va alternant tres moments de la història: les peripècies dickensianes de tres infants paupèrrims, el brutal interrogatori policial al que és sotmès un d’ells i la participació d’aquest en la versió índia del concurs “¿Quiere ser millonario?” Els tres nivells m’han semblat incongruents entre si, com si pertanyessin a tres films diferents. Malgrat el to irreal, com de conte per adults, crec que s’abusa del tremendisme i de l’espectacle de la misèria (la policia índia no ha tingut res a dir per la forma com és presentada?). La direcció de Danny Boyle pretén no donar un moment de respir: el muntatge és entretallat, tothom corre, els enquadraments són sistemàticament diagonals, com en un videoclip de dues hores. En quant a la música és omnipresent i sempre a un nivell difícil de suportar. En quant als actors, especialment els nens, parlen sempre cridant (tot i que ho fan força millor que la seva contrapart adulta). En definitiva, he sortit amb un mal de cap fenomenal.

Potser no tenia el dia: em consta que el 90% de la crítica s’ha rendit als encants exòtics de la pel·lícula i Josep em confessa que s’ha emocionat més d’una vegada amb la història d’amor. Per tant, és possible que us agradi...

Principis

"Quan reivindiques una llengua l’estàs matant. La millor manera de defensar-la és fent-la viva i crear amb ella."
Això ho ha dit Roger Mas i hi estic molt d'acord.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Una petita decepció


Encara que no em senti com un pura-sang, competitiu de mena, de tant en tant mirava (ho he de confessar) les estadístiques del TopCatalà de blocs personals més populars. Havia arribat a la posició 14 en la categoria, cosa que m'omplia d'alegria. Al menys fins que he afegit el meu propi vot i he pujat un graó en el meu propi escalafó. No tinc paciència per votar-me a mi mateix i m'he esborrat de la categoria.

Quan perdi una mica més de paciència, m'esborraré també de technorati, de moment aneu-me votant. Advertits quedeu.

Poppea, una puta barroca


Claudio Monteverdi, el compositor de Cremona, és considerat el pare de l'òpera i la seva darrera obra dramàtica, “L’incoronazione di Poppea’, la seva mostra més reeixida dins del gènere, amb un llibret de Busenello que, segons els experts, està a l’alçada literària d’un Da Ponte o un Hofmannsthal, o sigui que poca conya!

I malgrat tot, als fòrums liceistes de la xarxa ja fa dies que es respirava un ambient de pànic davant la perspectiva de tres hores de recitatius barrocs, a penes amorosits per alguna ària esparsa. És sabut que els puccinians són una mica nenes i fan escarafalls per qualsevol fotesa; però així i tot he assistit a la funció d’aquest divendres carregat de prejudicis (i molt ben dormit). I, com sol succeir sempre que t'esperes una llauna, m'ho he passat d'allò més bé.

L’argument de l’òpera narra l’ascensió de l’ambiciosa Poppea fins a ser coronada emperadriu de Roma com a segona esposa de Neró. Per aconseguir el seu objectiu ha de carregar-se o fer exiliar a la meitat del repartiment, incloent-hi el seu promès Ottone. No deixa de ser irònic que Poppea acabés assassinada per Neró i que Ottone assolís el tron d'emperador, amb el que es conclou que, si s’hagués quedat quieteta, tot li hauria anat millor.


Aquesta vella coproducció de Munic i Cardiff no és que sigui gaire bonica, però és distreta, amb molta mobilitat escenogràfica i un ús de la il·luminació i les ombres ple de contrastos. Per l'ocasió, s'ha creat l'Orquestra Barroca del Liceu, un petit conjunt d'instruments d'època que fa goig de sentir, però al que no li auguro continuitat, vist el repertori habitual.

Però anem a l'obra en si, que potser sentida en disc pot ser monòtona (l'antítesi de "L'Orfeo", que conté belles melodies i nul desenvolupament dramàtic), però que vista dalt d'un escenari és d'una gran modernitat, plena de recursos teatrals i d'altíssima qualitat literària. Voleu un exemple?

In braccio di Poppea,
tu dimori felice e godi, e intanto
il frequente cader de' pianti miei
pur va quasi formando
un diluvio di specchi, in cui tu miri
dentro alle tue delizie i miei martiri.

L'obra va ser estrenada en un teatre venecià i, per tant, el to cortesà, amb una mica de farsa, no li és aliè (i més, si tenim en compte que acaba teòricament bé i que l'únic personatge que mor és el de Sèneca i que, com a bon estoic, mor feliç). La partitura no conté gaire melodies memorables (llevat del duet final, que és un veritable hit), però el recitatiu (a diferència del tapa-forats que esdevindrà més endavant) és d'una gran expressivitat, que jo crec que no es recuperarà fins el segle XX.

El nombrós equip vocal sona de meravella. Dominique Visse fa el còmic paper de dues dides antagòniques i demostra que l'ombra de The Chanclettes és allargada. Els rols seriosos: el Sèneca de Franz-Josef Selig, l'Ottavia de Maite Beaumont i el Nerone de Sarah Connolly demostren absoluta autoritat. Però és la Poppea de la sueca Miah Persson, una autèntica sirena tant per la veu com pel tipet, la que demostra la seva capacitat per enfonsar l'imperi romà, si ve al cas.

divendres, 13 de febrer del 2009

Exiliada i pòstuma



L’any passat s’edità per primera vegada ‘La ciutat cansada’ (Edicions 62), novel·la inacabada de Pere Calders, escrita entre 1944 i 1952, durant el seu llarg exili mexicà. Sobre el motiu de la seva incompletesa, la conjectura més plausible seria la hipotètica falta de sintonia entre l’autor i els seus lectors. No cal oblidar que, per a una llengua d’àmbit territorial restringit com la nostra, l’exili dels seus escriptors implica la pèrdua de contacte amb la parla viva i amb els interessos de la seva societat. No és d’estranyar doncs que Calders, mancat de la guia que podria representar una reacció als seus escrits, optés pel gènere més econòmic del conte i abandonés una empresa més ambiciosa en la qual ja havia esmerçat alguns anys.

Una qüestió encara més opinable seria l’oportunitat d’editar una novel·la inacabada sense el permís de l’autor. Donat que Calders és un escriptor molt popular, és lícit sospitar raons purament crematístiques darrera d’aquesta maniobra. Afortunadament, l’obra es trobava en un estat avançat de gestació i les seves pàgines ofereixen nombrosos motius de gaudi als seus lectors, o sigui que es pot dir que estem d’enhorabona.

[—No temo l’imprevist —respon ella—. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.]

L’acció té lloc en una “enorme ciutat catalana, difícil de localitzar en els mapes corrents”, en la qual un grup de llogaters desnonats inicia una marxa incerta que tant podria ser una peregrinació com un exili. Al voltant d’aquest grup trobem representants de les forces vives i altres membres de la societat civil, la majoria d’ells insatisfeta pel paper que els ha tocat representar. Hi ha nombroses peripècies d’una negra comicitat on l’autor es burla de les convencions, els principis i la retòrica nacional, burles més significatives encara si hom pensa en la seva situació d’exiliat polític. Abunden els estirabots, les imatges inesperades i unes descripcions heterogènies que són precursores de Perec. I malgrat la falta de conclusió del relat, el seu caràcter episòdic i coral pot ser llegit com una successió de contes digne del millor Calders.

[—I a tu et sembla que la Marta se n’anirà amb el primer xitxarel·lo que es presenti parlant de jutges i capellans?
—Sí, que m’ho semblava.
En Daniel es repensà.
—Ep! —digué—. Jo no sóc un xitxarel·lo. Sóc pintor i tinc aspiracions.
L’Elies, commiserativament, li va explicar que l’embalum de convencions que la gent portava per conviure, no servia, i que el matrimoni era un anunci per entabanar senyoretes.
No, allò no podia ésser. En Daniel es va pensar que volien enganyar-lo i arrugant el front, amb un posat altiu, replicà:
—Senyor Elies, tingui en compte que jo vaig de bona fe.
—Aquest és el mal. Perquè l’home que, a gust meu, s’hagi d’emportar la Marta, procedirà de mala fe. La prendrà d’una revolada i provarà de pegar-nos a mi i a n’en Marc. La Marta ja sap el que ha de fer i s’espavilarà.]



Postdata: ja és a les llibreries “Ni d’Eva, ni d’Adam” d’Amélie Nothomb (Empúries/Anagrama), no us la podeu perdre!

dijous, 12 de febrer del 2009

La gestió del fracàs


Corre l’any 1948, Estats Units acaba de guanyar la guerra i s’erigeix com imperi, àrbitre i primera potència mundial. Des de sempre Estats Units venera els triomfadors i, per tant, no va mancat d’autoestima. En aquest moment d’eufòria nacional Arthur Miller escriu ‘La mort d’un viatjant’, una tragèdia americana sobre l’enfonsament d’un home qualsevol, l’home que creu representar el triomf i que paradoxalment arrossegarà la seva família al fracàs.

És una obra de lent desenvolupament, que mostra les seves cartes a poc a poc, bastida amb elements ordinaris, gairebé collits d'una deixalleria, que sobretot durant la primera part oculten el seu potencial dramàtic. No és fins el segon acte quan cauen les màscares i la família Loman ha d’enfrontar-se als seus propis enganys que la tensió esclata devastadora.

Fins el 22 de febrer es pot veure al Teatre Lliure la justament aplaudida producció de l’obra que ha traduït Eduardo Mendoza i dirigit Mario Gas. La bella escenografia de Miguel Ángel Coso i Juan Sanz presenta l’asfalt d’una carretera on, mitjançant imaginatives projeccions, es reprodueix el Brooklyn dels anys 40. L’equip actoral no presenta fissures; tot i que cal destacar l’aria de bravura de Pablo Derqui (Biff Loman) que precipita el desenllaç. Però l’obra pertany al vell matrimoni protagonista, Linda i Willy Loman, als quals Rosa Renom i Jordi Boixaderas serveixen de forma admirable, tot i que podrien semblar massa joves pel paper. La Renom desborda una vegada més d’humanitat i funciona a la perfecció com punt de referència per l’espectador; mentre que Boixaderas, capaç d’envellir vint anys amb un mer canvi gestual, fa un recital d’estats d’ànim d’una electritzant sobrietat.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Trencar el silenci

Tot i la meva indignació, no gosava parlar-ne.

Per sort, Roberto Saviano ho expressa molt bé.

Vida salvatge


© Sarah Schelstraete
Diu que la gent, especialment els joves, no miren tant la televisió. Vista la merda que acostumen a donar, no semblaria estrany; si no fos perquè els programes més repugnants són els que obtenen les audiències més nombroses. També és sabut que, en les enquestes al carrer, ningú no gosa reconèixer que s’empassa aquests femers: ha esdevingut una broma tòpica que tothom mira únicament els documentals de La 2.

I tanmateix, em consta que algú se’ls mira i ho sé perquè visc amb aquest algú. I no només els documentals de La 2, també els del 33, del National Geographic, del Discovery Channel i de qualsevol cadena que mostri animalons (excepte rates). I és tot un goig (i un orgull) veure’l entusiasmat, meravellat i de vegades commogut per això que en diuen els miracles de la natura.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Armaris comunicants


Llegeixo “Fun home” d’Alison Bechdel (La Magrana/Reservoir Books), mostra senyera del que ara s’anomena “novel·la gràfica”, és a dir la confluència del món dels còmics amb el de l’ambició literària. Bechdel, autora de les conegudes tires de costumisme lesbià “Unos bollos de cuidado”, ha trigat 20 anys en trobar la forma adient per narrar uns episodis dramàtics de la seva pròpia família.

El títol juga amb la doble accepció de “llar divertida” i “funerària” (funeral home), la primera de forma irònica, la segona literal.

La narració descriu dues trajectòries relacionades, però rarament convergents: la del pare, homosexual dins de l’armari, i la de la pròpia autora en el procés d’acceptar-se com a lesbiana. Es tracta d’un relat ric en ressonàncies que afecten la totalitat de la família i on es toquen temes molt complexos sense cap voluntat de simplificar-los: l’ofec i frustracions de la vida en una petita comunitat, la desintegració d’un matrimoni, la forma diferent d’afrontar el mateix problema en dues generacions successives, les escletxes de comunicació entre dues persones atrapades en un secret...

El llibre no conté una narració lineal i cada capítol gira al voltant d’un motiu a través d’ecos i al·lusions, tot aportant noves perspectives a fets ja coneguts. Abunden les referències literàries i s’invoca sovint a autors tan il·lustres com Proust, Wilde, Joyce, Collette o Camus.

Donada la forta càrrega textual, es comprendrà que les imatges tenen un paper sobretot funcional: minucioses en el mobiliari i la decoració, per reflectir les obsessions del pare, i un xic inexpressives, a l’alçada del clima de frigidesa emotiva que es respira a la família protagonista.

Ran de la seva publicació el 2006, el llibre va rebre tota mena d’elogis i premis, i no només per part de la crítica especialitzada. En poc temps ha establert la seva reputació de clàssic i s’ha inclòs com a material de lectura en algunes universitats americanes, fet que ha provocat (inexplicablement per a qualsevol lector europeu) incidents esporàdics amb algunes lligues que lluiten contra la pornografia.

I ja posats, recomanaré altres títols del gènere, també de caire autobiogràfic, que he llegit en els darrers mesos i que m’han semblat força interessants:

Píldoras azules” de Frederik Peeters (Astiberri), amor i VIH, una estranya parella de ressonàncies quotidianes, emotives i brutals. Imprescindible.

Chino americano” de Gene Luen Yang (La Cúpula), tres històries paral·leles, de registres i estils molt diferents, conflueixen en una faula d’estructura magistral sobre el racisme i la integració.


Arrugas” de Paco Roca (Astiberri), un viatge a contracorrent al món de la tercera edat, possiblement un dels col·lectius més secretament discriminats. De to irregular, conté belles metàfores sobre la pèrdua i la barreja justa d'humor i emoció.

Una petita protesta


Foto de Leni Riefenstahl
Llegeixo en un bloc gai i desinformat:

"Uno de los grandes pros de tener un amante bajito, es que es más manejable en la cama, aunque sea en ocasiones, también, más escurridizo y nervioso, como una lagartija. Sin embargo, sobre todo si tu rol es activo, un bajito es práctico como una mochila, agradecido y ‘agradecible’ como una mascota, entrañable como un muñequito de felpa, o se me antoja así a mí.

El amante perfecto no existe, y el ideal de belleza acaba siendo variable según nos pille el ánimo, o la edad o caminando un día por la calle, que nos viene de frente un despistao preguntándonos por no sé qué, y se nos emboba la boca ante semejante inesperada epifanía erótica. Así que, aunque te gusten rubios, altos y cachas, de repente, por qué no, un moreno de 1’75, delgado con culazo y labios chistorrudos pasa a ser cabeza de cartel de tus fantasías."

Em pregunto, des de quan un watusi de 1'75 és un "amante bajito"? Els estàndards ja no són el que eren.

Per acabar bé la setmana

Una de les meves dues o tres bandes de capçalera des de finals dels 90: ombrívols, sofisticats, íntims, intensos, decadents, agredolços, hipnòtics, elegants i sobretot nocturns. Sí, parlo dels anglesos tindersticks, un grup exquisit, incapaç fins a la data de fer un mal disc. I malgrat tot, els seus dos últims enregistraments començaven a sonar com repeticions manieristes. Un hiatus de cinc anys de silenci, dues aventures en solitari del seu cantant i l’amputació de la meitat de la banda conduïren a la publicació l’any passat del meravellós “The hungry saw”, un d’aquells casos en els que cal canviar-ho tot perquè tot torni a ser el mateix.

Efectivament el seu retorn contenia totes les seves característiques originals: els arranjaments hiper-imaginatius, els atmosfèrics teclats de David Boulter, les guitarres alternativament pulcres i demoníaques de Neil Fraser i la veu de baríton melodramàtic de Stuart A. Staples. Però també hi descobríem una instrumentació més airejada i alguns tics agafats del pop que eren molt benvinguts.
Foto de Филби?
Per confirmar la renovació del conjunt, anàrem ahir a l’Auditori, tot superant la mandra que dóna sortir de casa un diumenge de febrer al vespre. El trio de supervivents aparegué acompanyat d’una secció rítmica i des dos homes per a tot que igual podien tocar el violoncel, que la marimba o la secció de vent (alguna corista no hauria estat sobrera). Envoltats en una atmosfera de fum artificial (tindersticks són d’aquells grups que conviden a una cigarreta, però l’Auditori no ho permet), interpretaren tot el seu últim disc complet, més tres o quatre cançons dels seus inicis (l’arravatadora “City sickness”, la frenètica i hispanitzant “Her” o la bossa-nova recitada de “My sister”). Aquesta confiança en el seu darrer material, que ja havíem observat al recent concert de Lambchop, deu ser una característica dels grups de culte. Benvinguda sigui, sempre que la novetat acompanyi l’excel·lència, com és el cas.

Fou un concert sense grans sorpreses, potser massa mil·limetrat i mimètic respecte a les qualitats del disc, però que segurament voldria estar escoltant la resta dels diumenges al vespre de la meva vida.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Història de dues germanes

Tota la crítica sembla coincidir que les millors ficcions que es poden consumir actualment es troben a les sèries de televisió. Llàstima que sigui un medi que freqüento tan poc, però és que em costa molt tenir vicis a hores convingudes. En general m’espero per veure-les reunides dins d’una capsa i amb prou temps lliure per empassar-me les moltes hores que solen durar.

Fa molt i molt de temps, cap a principis dels anys 80 del segle passat, existí una època en la qual encara no estàvem saturats de serials televisius: tot just descobríem el luxe xaró i les ambicions que s’amagaven al cor de “Dallas” i no en sabíem res de les misèries de l’esclava Isaura ni dels misteris del Poble Nou. Fou llavors que aparegué una sèrie corrosiva, disposada a dinamitar totes les convencions d’un gènere amb el que encara no ens havíem familiaritzat. Potser per això aquí el seu èxit va ser més aviat de culte i probablement aquesta és la raó que hagi trigat tant a reeditar-se en DVD.

Però després d’esperar-la durant anys en candeletes finalment tenim aquí la primera temporada de “SOAP” (“Enredo” en castís), 25 episodis de mitja hora que són la millor solució per oblidar qualsevol crisi. Curiosament, dos dels episodis i algunes altres rèpliques no han estat doblats (i s'han de veure subtitulats), el que sembla indicar la llarga mà de la censura de TVE, fins i tot en temps democràtics.

Aquesta és la història de dues germanes, Jessica i Mary, i les seves respectives famílies, els rics Tate i els no-tan-rics Campbell. Jessica estima la vida i només hi troba a faltar una banda sonora, Mary també estima la vida, però l’amor no és recíproc. Les peripècies que patiran aquestes famílies constitueixen una enciclopèdia dels recursos del gènere. Quina altra sèrie de la història ha gosat reunir en els seus guions adúlters compulsius, crims quíntuples, canvis de sexe, mafiosos, espies, abduccions alienígenes, un nen posseït pel dimoni, la seducció d'un capellà, amnèsia, impotència, l'home invisible, ventriloquia i un venedor de moquetes a l'Ecuador? I al bell mig d’aquest descomunal desgavell la sublim Katherine Helmond, una Jessica Tate panglossiana que es resisteix a ser una “dona desesperada” encara que l’univers s’enfonsi al seu voltant.

Com a nota sociològica al marge, cal destacar que el personatge de Jodie Campbell, interpretat per Billy Crystal, deu ser un dels primers papers homosexuals fixos en una sèrie de televisió i, a més, vist el tarannà de farsa dels guions, un dels que estan tractats amb més simpatia.

Després de contemplar aquesta magistral manipulació de les esperances de l’espectador, hom queda vacunat per evitar empassar-se qualsevol altre “colebrot” de segona categoria. En resum, he passat bona part del cap de setmana contemplant-la i rient pels descosits i no puc fer més que recomanar-la vivament.