diumenge, 31 maig de 2009

Invasió subtil

Hi ha campanyes publicitàries que demostren tant d’enginy i creativitat que gairebé sap greu que aquestes virtuts no s’hagin utilitzat en empreses més altruistes. Però també hi ha anuncis dolents de solemnitat que semblen dissenyats pel cunyat manetes de l’anunciant; pertanyen al que a casa anomenem “escola leche Pascual”.

I en una realitat paral·lela estan els anuncis dels supermercats Condis.

Des que vaig començar a trobar-me’ls a les estacions del metro no me’ls puc treure del cap i de nit envaeixen els meus malsons. No sabria dir què és el que m’intranquil·litza de tal manera i segurament no és un detall aïllat sinó la conjunció psicotrònica dels seus elements: l’eslògan tronat acompanyat dels ridículs ‘oh, oh’, l’orla de llums de discoteca dels 70, la vulgaritat dels productes de primera necessitat que centren la imatge o el vestuari sortit del planeta Mongo...
Hi vaig donant voltes i més voltes, i arribo a pensar que tot això té algun significat ocult que té a veure potser amb un pla maquiavèl·lic per dominar el món. Estaré ben atent i us informaré puntualment.

Un apocalipsi de tercera



Explicar els últims dies d’una dictadura des de la mirada d’un vailet trapella i els seus companys d’aventures pot fer pensar immediatament en “Cuéntame”. I potser sí que alguna influència de la popular sèrie televisiva es detecta a la pel·lícula “Com vaig celebrar la fi del món” del romanès Catalin Mitulescu. Per fortuna, aquesta crònica del darrer any del règim de Ceaucescu, evita qualsevol excés retòric (i prescindeix de veus en off retrospectives) per narrar el dia a dia de la gent corrent, que patia entre la crítica i la conformitat les penúries del sistema. Potser aquesta voluntat de desdramatització, que deixa fora de camp els moments més intensos de la trama, confereix a la pel·lícula un to exageradament lacònic que obliga a l’espectador a llegir sempre entre línies.
Si fem cas del poc cinema romanès que hem vist, la seva gent no es caracteritza per la loquacitat (o al menys, no sota la dictadura) i cal saber interpretar cada petit gest, per no acabar deduint que tothom s’ha lliurat a la fatalitat passiva. Veient la precarietat d’aquella vida quotidiana i la ridiculesa de l’aparell estatal, no he pogut evitar pensar que néixer a Romania ha de ser com una gran broma del destí. (A quin altre lloc del món anomenarien un nen Lalalilu?)
Aquesta revisió d'un passat autobiogràfic és molt més intel·ligent del que pot semblar d'entrada i és bona prova de les potències cada dia menys ocultes del nou cinema romanès.

dissabte, 30 maig de 2009

El sexe dels poetes



He estat llegint l’assaig biogràfic “Lorca y el mundo gay” d’Ian Gibson, no pas perquè sigui el poeta un dels meus favorits, sinó per l’interès que sento pels assumptes que es refereixen a la tergiversació de la veritat, una lacra que Federico García Lorca ha patit sovint per part dels seus crítics i biògrafs.

Lorca, un dels autors amb més projecció internacional de la literatura espanyola, va ser una figura incòmoda pel franquisme. La seva condició de màrtir de la república i d’homosexual calia passar-la per alt i exaltar a canvi els seus trets més folklòrics. Si bé les implicacions polítiques podien ser silenciades en uns anys en què vivíem sota un partit únic i amb un dictador que era el primer en aconsellar no ficar-se en política, la seva homosexualitat no només es va ocultar, sinó que es va arribar a negar. Eren temps foscos, ja se sap, i els que havien participat de la intimitat del poeta calia que protegissin la seva pell. Això no impedí que molts dels seus amics, per fer uns calerons, publiquessin reminiscències lorquianes degudament expurgades. També la família, els germans del poeta, en no assumir el que consideraven una vergonya familiar, van ser els més aferrissats defensors de la mentida.

Són fets recents els que recorda Gibson en el seu pròleg, però que corren el risc de ser oblidats. Fets com les memòries de Luis Buñuel, homòfob confés i tanmateix enlluernat per la figura de Federico, que negà públicament i categòricament que el poeta fos homosexual. O la publicació tardana a mitjans dels 80 dels “Sonetos del amor oscuro” al diari ABC (!), en la qual l’adjectiu obscur va desaparèixer misteriosament del títol de la mateixa forma que tot l’aparell crític que els acompanyava va evitar qualsevol menció a l’amor que no gosa dir el seu nom. O encara la polseguera que aixecà Dalí quan va explicar amb afecte que Lorca l’havia volgut sodomitzar, revelació que va provocar respostes furibundes de gent que havia estat a La Barraca i fins i tot una amenaça judicial per part de la germana del poeta.

Fins i tot ara, que aquestes qüestions ja no ens haurien d’espantar, hi ha qui defensa que pertanyen a l’àmbit privat i que, per tant, no caldria esbombar-les, com si això fos posar els escrits biogràfics a l’alçada de la premsa de la víscera. Però si la biografia vol reflectir la totalitat de la vida d’una persona o la crítica literària vol entendre les motivacions i els significats d’una obra, no es poden deixar de banda les qüestions afectives, siguin del signe que siguin.

Tots sabem la importància que té a les nostres vides les nostres plenituds i les nostres mancances sentimentals, fins al punt que sense elles seria difícil explicar-nos. Si el personatge a retratar segueix tendències no acceptades per la societat de la seva època, com és el cas de Lorca, és inevitable que el fet marqui de forma indeleble tant la seva trajectòria humana com la seva obra. Per tant, és imprescindible investigar com fa Gibson abans que sigui massa tard el Lorca homosexual que tantes vegades ha estat negat. És de justícia restituir-li al poeta una vida sexual de la qual ningú no hauria d’estar privat. I, més egoistament, també crec necessari recuperar una part de la història homosexual del país, perquè no s’arribi a pensar que hem aparegut per generació espontània, flor de la moda, com afirmen alguns desinformats. Encara que el mal fet ja no es pugui reparar, que quedi constància que va existir.

Mediàtic!


Com que som quatre, però ben avinguts, en Marc ha tingut l'amabilitat d'avisar-me que avui apareixia citat al suplement cultural de l'AVUI per una nota que vaig escriure sobre un penis editorial. A la mateixa pàgina es reprodueix també un micro-relat d'en Jesús Tibau.

No cal dir que el meu ego ha quedat tonificat pels propers dies.

divendres, 29 maig de 2009

Un any de contes



Recullo de bajoqueta la seva proposta de publicar un conte diari a una nova pàgina que ha obert amb aquest motiu. Com que aquí ens agraden les propostes creatives que propiciin la cooperació, de segur hi participarem. Aquí podeu llegir les normes, ben senzilles i obertes a tothom (no cal ni que tingueu bloc). Apa, a esmolar les tecles!

Àrea metropolitana


dibuix d'Antonio Saura
Levantóse Sancho, y desvióse de aquel lugar un buen espacio, y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza, y alzando las manos topó con dos pies de persona, con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo. Dio voces llamando a Don Quijote, que le favoreciese. Hízolo así Don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote, y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:
—No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta, por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona.

dijous, 28 maig de 2009

Eufòria


Si bé el futbol m'interessa gairebé tan poc com les desfilades militars, cal aplaudir als que són capaços de proporcionar-nos tants moments de felicitat col·lectiva. O sigui que, per molts anys, Campions!

Wallace, nom de fonts

De tant acostumats com estem a veure-les ja se’ns han fet invisibles i el dia que desapareixen no les trobem a faltar. Fins que un dia et topes amb una d’elles en un indret inesperat i de sobte t’inunden records d’infantesa i et preguntes què ha estat de les fonts Wallace de la teva ciutat.

Va ser aquest mes de febrer, que en vam veure una a la plaça St Georges de Tolosa, quan vaig començar a preguntar-me sobre la història que s’amaga darrera d’aquestes famoses fonts, i l’estada a Londres m’ha impulsat definitivament a posar fil a l’agulla.
A Tolosa
Sir Richard Wallace (1818-1890) era fill il·legítim d’un noble, del qual va heretar la seva fortuna i una impressionant col·lecció artística que es pot visitar a Londres a l’elegant Hertford House de Manchester Square. Tot i que, potser amb ironia, l’anuncien com “una col·lecció familiar”, conté pintures de mestres com Murillo, Velázquez, Rembrandt, Tiziano, Boucher o Fragonard (el seu famosíssim gronxador).

Però sembla que Wallace, apart de ser ric, també tenia tendències filantròpiques i un gran afecte per la ciutat de París, on residia. Per això, l’any 1872 va voler participar en la reconstrucció de la ciutat, assolada per les guerres franco-prussianes i per les destrosses de la Comuna. La desaparició d’alguns aqüeductes havien fet pujar considerablement el preu de l’aigua, un fet que afectava sobretot les classes populars, per això Wallace va tenir la pensada de regalar a la ciutat 66 fonts d’aigua potable.
Londres, davant de la Wallace Collection
Del disseny s’encarregà l’escultor Charles-Auguste Lebourg qui, tot seguint les directrius del filantrop, les va fer estèticament agradables, ben integrades amb l’entorn urbà, econòmiques, sòlides i fàcils de mantenir. El tret més característic de les fonts són les seves quatre cariàtides que sostenen una cúpula. Representen l’amabilitat, la simplicitat, la caritat i la sobrietat. Per evitar que les bèsties beguessin a la font, l’aigua queia en forma de rajolí entre les cariàtides i hi havia un parell de recipients metàl·lics subjectes amb una cadeneta perquè els vianants en fessin ús. Per motius d’higiene aquests recipients foren retirats l’any 1952.

Aquestes agradables fonts, de les que ningú no ha dit mai cap mal, continuen en la seva majoria encara en funcionament i han esdevingut un dels signes d’identitat parisencs. Per això s’han utilitzat també com a regals de confraternització amb altres ciutats. Així, podem trobar fonts d’aquestes a llocs tan impensats com Macau, Jordània, New Orleans o Moçambic.
A Barcelona en va arribar una dotzena sent alcalde Rius i Taulet, però moltes d’elles han desaparegut o no funcionen. En aquesta pàgina i en aquesta podeu veure les seves localitzacions.
A la Rambla

dimecres, 27 maig de 2009

Infraherois


l'omnipresent smiley tacat de ketchup
El món dels superherois mai no m’ha interessat gaire, ni tan sols com aliment de fantasies eròtiques (això dels pantis i la roba interior a la vista em sembla una broma de mal gust). Vist l’interès gairebé universal que susciten, de vegades em pregunto si no hi haurà una tara hereditària en la meva sensibilitat, però de seguida em responc que vivim en uns temps en els que “el gust universal” correspon al “gust adolescent” i que ja no tinc edat. Això dels superpoders pot fer somiar a qualsevol, però com a recurs dramàtic fa pudor de “deus ex machina” barat (és el que també em passa amb la poció màgica de l’Asterix).

De còmics d’aquest gènere no n’havia llegit mai, però abans encara n’havia anat a veure alguna versió filmada, que en alguns casos podia ser distreta i fins i tot divertida. Però darrerament, com si s’avergonyissin de la puerilitat d’aquestes històries, els guionistes han intentat afegir-hi un component “adult”. Així, els antics herois positius que lluitaven al costat de les forces del bé per establir una “pax americana” permanent, han esdevingut éssers moralment ambigus, traumatitzats per fosques experiències infantils, sempre a un pas de la psicopatologia. I, en consonància amb aquest canvi psicològic, el seu món ha esdevingut tenebrós i gòtic, com correspon a una visió uniformement pessimista dels dilemes morals. Sí, ara els superherois es prenen molt seriosament a si mateixos i, per tant, només es comuniquen a través de frases lapidàries que acaben sent tan ridícules i fora de lloc com si els teletubbies interpretessin Sòfocles.

Així que ara, quan hi ha una estrena superheròica, deixo que Josep la vagi a veure sol i que després m’expliqui la seva usual decepció. Tanmateix, ran de l’estrena de “Watchmen”, em van encuriosir les referències que vaig llegir sobre el còmic original (1986-1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons, considerat per tothom com una obra seminal, d’una qualitat i uns propòsits que van molt més enllà del gènere al que s’adscriu. I, com que els prejudicis estan per superar-los, vaig posar-me a llegir-lo.

D’entrada he de dir que m’ha costat setmanes acabar-me’l, i això ja és simptomàtic. Però entrant en matèria, el primer que salta a la vista és que ambicions no li falten: 414 pàgines dividides en dotze capítols, cada pàgina basada en una graella de 9 vinyetes iguals, una pila d’històries i personatges que s’entrecreuen en temps diferents, amb abundor de flash backs, repetició d’escenes des de diferents punts de vista, i fins i tot una història dins de la història (de pirates zombies!, per acabar-ho d’adobar). Cal afegir que cada capítol acaba amb una citació (de Bob Dylan, Friedrich Nietzsche, John Cale, William Blake o el llibre de Job) a més de 4 pàgines de prosa documental (cartes, informes psiquiàtrics, fragments de llibres o de revistes...). Les complexitats estructurals no s’acaben aquí i de vegades cal anar a buscar-les en el més ínfim racó d’una vinyeta, on un detall ens pot remetre a qualsevol altre punt de la història. L’exagerada premeditació de tot plegat, com a mínim, no deixa indiferent, però de vegades sembla un abús d’exhibicionisme.

En quant a la història que se’ns explica guarda les seves pròpies ironies postmodernes, gens difícils de descobrir. Els Watchmen titulars són una colla de sonats que, a partir de lectures mal digerides de còmics de superherois, decideixen exercir la justícia de forma free lance. La majoria d’ells no tenen veritables superpoders, compten només amb un bon entrenament físic, amb la intel·ligència i amb l’ajuda d’alguns ginys més aviat fantasiosos. L’acció comença en un ucrònic 1985, en el qual Richard Nixon continua sent president després d’haver guanyat la guerra del Vietnam. Els Watchmen fa uns anys que han estat prohibits per llei i la societat els considera més aviat com un grup de torrats. És en aquestes circumstàncies (i per algun gir del guió que té a veure amb el Dr. Manhattan i que no revelaré) que la Humanitat es troba a les portes de l’holocaust nuclear, mentre una mà invisible sembla que es dediqui a eliminar els herois retirats...

Aquest herois en jubilació forçada no són les figures d’una peça habituals: n’hi ha de feixistes i n’hi ha de sàdics, violadors i alcohòlics, insegurs, nihilistes, venjatius, homosexuals reprimits... Afortunadament també són capaços de riure-se’n d’ells mateixos i de les seves ridícules disfresses i fins i tot d’analitzar sense pietat el seu propi comportament. És revelador el moment en que Laurie “Espectre de Seda”, en contemplar el prototipus d’un exoesquelet, exclama “Sembla la mena de disfressa que és capaç de tornar-te boig de veritat”, i Dan “Mussol Nocturn” respon lacònicament “És que n’hi ha d’un altre tipus?”

pàgina central (i bastant simètrica!) de "Fearful simmetry"
Sí, hi ha moltes coses a admirar en aquest Watchmen. I tanmateix, pel meu gust, tota la intel·ligència narrativa, tota la voluntat transgressora, es veu sepultada sota la pàtina característica del gènere: hi trobo un excés de taques de sang en primer pla, de gestos impostats, de col·lisió de colors primaris, de tremendisme i de tendències apocalíptiques. Definitivament, no estic fet pel gènere, però això no treu perquè el recomani vivament: per a qui li agradi aquesta estètica, no trobarà cap mètode millor per superar les seves dèries.

Roda el món i...


No és cap secret que aquest any anem al Canadà de vacances. Així que he començat a documentar-me sobre la nostra ciutat d'aterratge. La portada de la guia mostra a la part inferior un bar d'aquells que, per donar una mica d'aires old world, escriuen sobre pissarra el preu dels vins. Els textos són bàsicament en italià, però no m'estranyaria que també servissin tapes i montaditos. A la zona superior de la portada es veu una pèrgola d'incofusible costellam, fruit de l'ubicu taller de Santiago Calatrava.

Començo a preguntar-me si no ens resultaria més econòmic prendre un tren cap a València, ciutat sempre ben agradable de visitar.

dimarts, 26 maig de 2009

Touché!


Las relaciones digitales tienen mucho de narcisismo, creo.
(Enric González en diàleg amb els internautes a EL PAÍS)

El penis editorial


L’editorial Seix i Barral, veïna de casa durant bastants anys, té un logo força maco i difícil d’oblidar: la figura d’un caçador rupestre que corre, ben viu, amb el seu arc i fletxes perseguint una presa invisible.

No sé perquè avui he recordat una vella història sentida fa molts anys a les tertúlies de Jose Mari Carandell segons la qual el membre (viril) d’aquest homenet fou escamotejat per la censura franquista. A hores d’ara, el caçador ja fa anys que mostra de nou la seva punteta de tinta de masculinitat, tot i que l’editorial històrica va ser fagocitada per l’ogre de Planeta.

Deixo pels lectors bibliòfils la tasca d’establir les dates d’inici i fi d’aquesta emasculació que tant poc efecte produí en el públic lector.

[Afegeixo, com a documentació complementària, l'arquer que envia Puigmalet i el logo de l'editorial londinenca Bloomsbury, tots dos de sexe més imprecís.]


El mestre truca a la porta


Esther i Ricard a la porta del Perer.
Ho confesso, tinc mania als blocs amb expressions de volada pretesament poètica i fotos de flors del balcó, però avui, tot navegant, m'he trobat amb aquest poema del meu mestre Ricard Creus i m'he adonat que encara es pot distingir la palla de la real thing. La deixaré aquí com una epifania de maig, sense oblidar els altres estupends (Esther, Adrià, Maria i Joel, petons per a tots).
Estimat Joshua,
si estimo el pare
no he d’estimar el fill?
L’altra nit en seure a taula
ben atabalat em vas dir:
Vas a seure’t a la meva esquerra
i tu deus ser dretà.
Pel que fa a la mà, sí,
per què ho dius?
Jo sóc esquerrà,
vas afegir amoïnat.
I què?, vaig fer.
Que les nostres mans
en menjar poden xocar
i hi ha qui s’empipa.
Jo, no; és que tu, sí?
Jo, tampoc.
Doncs seiem, oi?
Menjàvem, parlàvem
i en un cert moment xocaren
les esquenes de les nostres mans:
No passa res, vaig dir jo.
No passa res, vas dir tu tot somrient.
I ara et dic: tant de bo
totes les mans del món,
siguin dretanes o esquerranes aprenguin
a respectar-se d’una vegada i per sempre,
estimat Joshua
.

dilluns, 25 maig de 2009

La utilitat del dolor


foto Matthieu Spohn/Getty Image
Fa més de 10 anys vaig llegir un llibret emocionant i divertit que es deia “The weekend”, escrit per l’americà Peter Cameron (“El fin de semana”, Alba 1996, a hores d’ara possiblement introbable). Curiosament, d’aquest autor, els Llibres de l’Índex publicaren en català l’any 1997 la seva “Andorra”; probablement ho feren a causa de l’enganyós títol, ja que la novel·la no té res a veure ni amb el principat veí ni amb el poble de Terol.

Després de molt de temps sense tenir notícies de l’escriptor, m’he topat ara amb “Someday this pain will be useful to you” (Picador, 2009), o sigui, “Algun dia aquest dolor et serà útil”, i m’ho he tornat a passar molt bé amb la seva lleugeresa plena de sapiència narrativa.

La història està narrada per James Sveck, un jove de 18 anys, que viu a Nova York dins d’una família benestant, i que ens explica el seu estiu previ a l’entrada a la universitat. James és un noi intel·ligent i observador, però té seriosos problemes de relació amb la pràctica totalitat de la Humanitat. Davant de la perspectiva de deixar la casa materna per viure envoltat de desconeguts de la seva edat, s’està plantejant abandonar els estudis i anar-se a viure a algun lloc perdut del Middle West.

Aquest misantrop, que només es troba a gust amb la seva àvia, protegeix la seva intimitat aferrant-se a la literalitat del llenguatge, cosa que provoca divertits diàlegs de besucs que, en el fons delaten la seva por de conèixer-se a si mateix. Alguns incidents d’aquest estiu l’obligaran a revisar les seves estratègies. Pel camí ens regalarà alguns bons moments d’humor, una mica de sàtira previsible sobre l’esnobisme dels seus conciutadans i comentaris perspicaços sobre la fragilitat de les convencions i altres afers menys mundans.
La gent que parla més d’una llengua sempre em fa sentir humil. Els envejo. Sembla que amb dos (o més) vocabularis, podries no només dir moltes més coses i parlar amb molta més gent, sinó també pensar més. Sovint sento que vull pensar una cosa però no puc trobar el llenguatge que coincideixi amb el pensament, de manera que roman com a sentiment, no com a pensament. De vegades em sento com si estigués pensant en suec sense saber parlar suec.
Un llibre tan intel·ligent com refrescant que bé podria contenir un Holden Caulfield pel segle XXI.

Recerques a Google

Aquesta nit la meva felicitat és completa: algú ha arribat al meu bloc buscant notícies de Friedemann Röhlig, el cantant que interpretava Rocco al meu Fidelio. I, per altra banda, algú altre buscava a Mina Mazzini. Encantat d'haver-vos conegut.

diumenge, 24 maig de 2009

La Providència


Gràcies a River.

Amor amb barreres

Mentre aquí tenim polítics acusats de presumpta corrupció, que exhibeixen actituds toreres i són victorejats per correligionaris i simpatitzants, que admiren els seus collons per estafar a qui els hi ho permet (que som tu i jo, no ens enganyem), m’arriba una notícia que m’ha tocat la fibra i, que de tan bonica, no puc evitar compartir-la.

El jove eixerit de la foto es diu J.W.Lown, té 32 anys, i fa poc més de deu dies havia estat escollit per quarta vegada (amb un 89% de vots a favor) com a alcalde de la població texana de San Angelo. Doncs bé, Lown ha dimitit, sense que ningú li ho hagués demanat, perquè està enamorat d’un immigrant mexicà sense papers i no vol exercir el seu càrrec des de la il·legalitat.

Sembla que l’ex-alcalde va iniciar la relació poc després d’aspirar a la reelecció. En quant a l’anònim mexicà, se sap que va entrar fa cinc anys als Estats Units per fer estudis a la universitat de San Angelo, s’ignora si ho feu de forma il·legal o bé els seus papers van expirar entre tant.

De moment, la parella s’ha refugiat a Mèxic, mentre esperen una solució. Hi ha traves burocràtiques (massa avorrides per detallar-les) que impedeixen una solució ràpida. Ni tan sols un matrimoni a Iowa (un dels estats que ho permeten) seria d’utilitat en aquest cas.

Els més cínics podem dir que l’enamorament és massa recent i que aquest J.W.Lown, que es deixa conduir pels tropismes del seu cor, no mereix dedicar-se a la política. Però, la història, tal com ens ha estat contada, respira amor i honestedat a parts iguals.

I perquè es vegi que no m’ho invento ni vull competir amb Corín Tellado (a.c.s), aquí teniu els enllaços de rigor.

Un conte d'agost



Que un llargmetratge duri 75 minuts és un bon senyal. En temps que tots els directors inflen les seves pel·lícules molt més enllà de les dues hores, tinguin o no coses a dir, com si amb això conferissin a la seva obra una importància afegida que maleïda la falta que els hi fa; el director que sap aturar-se en el moment just en què la seva història està completa em mereix tots els respectes.

Parlo de “Pranzo di Ferragosto” (aquí “Vacaciones de Ferragosto”) de Gianni di Gregorio, guionista de “Gomorra” i veterà home de cinema, que aquí firma la seva primera pel·lícula com a director. És un film molt modest, literalment rodat amb una sabata i una espardenya: di Gregorio, apart de dirigir i escriure el guió, n’és el protagonista, i el pis on succeeix tota l’acció és casa seva. Però el resultat és un conte deliciós, en el qual, sense forçar la dramatúrgia, se’ns expliquen coses molt humanes.

Gianni és un sexagenari incipient que viu al centre de Roma i que, com un Alberto Sordi del nou mil·lenni, no treballa per poder-se ocupar de la seva estimada mare nonagenària. Això comporta dificultats econòmiques evidents, però sembla que a Roma, com a tantes ciutats del Mediterrani, es pot tirar endavant fent la viu-viu. En arribar les vacances d’estiu, altres homes en similar situació (l’ombra de la mamma és allargada) acudeixen a ell, perquè els alliberi durant unes hores de la feixuga càrrega...

No explicaré més per no destrossar la lleugeresa de l’anècdota, però queda dit aquí que el que es narra és molt humà, molt tendre i molt fàcil de compartir. I sense més efectes especials que les perruques de la mare de Gianni!

dissabte, 23 maig de 2009

London, BSO

A poc de tornar de Londres, m’assabento que Madness ha tret disc després de 10 anys de no oferir noves produccions originals. No vaig ser mai gaire seguidor seu, però dec haver tornat del viatge una mica tocat, perquè m’encanten les seves noves cançons. És una barreja irresistible on hi ha des de ska a music-hall, des de pop a marching bands, des de reggae e Bollywood. Música primaveral que alegra el dia. El disc, que deu fer les delícies de tots els eastenders, em sembla la millor banda sonora per passejar pels mercadillos de Spitalfields un diumenge al matí.

Aquí us deixo el “grand finale” on, de passada, podeu jugar a endevinar les pel·lícules a les quals pertanyen les seves imatges.

De la fidelitat dels transvestits


foto Bofill
Després de vint-i-cinc anys d’espera, per fi ha tornat “Fidelio” al Liceu: ja en tenia ganes! L’única òpera que va escriure Beethoven sempre ha tingut una reputació una mica ambigua dins del cànon: que si comença com un singspiel i acaba com una òpera romàntica, que si té dos títols i quatre obertures per escollir, que si l’autor la va revisar diverses vegades sense quedar mai del tot satisfet... Tot plegat, escrúpols de puristes, ja que la música de Beethoven conté tanta bellesa i potència que els defectes dramàtics que pugui tenir la peça són ben fàcils d’oblidar així que comença a sonar l'obertura.

La vella producció de la Metropolitan Opera House que vam veure ahir trasllada l’acció al segle XX sense cap perjudici aparent; potser perquè les presons són si fa no fa iguals a qualsevol època. Ben resolt el primer acte, fosca tota la primera part del segon, però molt d’acord amb les penoses condicions que ha de complir el confinament de Florestan. Reconec que el final, amb els aires que té d’oratori laic, és de difícil dramatúrgia, però la combinació d’unció religiosa i d’esvalotada kermesse (en un decorat ben poc atractiu) em va semblar que vorejava el ridícul. També trobo fora de lloc que, en un moment com aquest, d’exaltació de l’amor i la fraternitat, es mostri al malvat Pizarro a punt de ser executat a la forca.

Ahir s’estrenava el segon repartiment de l’obra; però un company d’abonament que no se’n perd una ens va advertir que estàvem de sort ja que Karita Mattila i Clifton Forbis, que encapçalen el primer repartiment, no havien estat gaire brillants la nit de l’estrena. Els papers de Leonore/Fidelio i Florestan són bastant diabòlics en la seva dificultat i tant l’austríaca Gabriele Fontana com el britànic Ian Storey van oferir interpretacions notables: ella amb un timbre de veu opac que no em va acabar de fer el pes, millor ell amb la seva dificilíssima entrada “a pèl” al principi del segon acte. Em va agradar força la Marzelline d’Elena Copons i sobretot el Rocco de Friedemann Röhlig. Molt menys, el don Pizarro de Lucio Gallo i el don Fernando d’Anders Larsson. El cor molt bé, especialment en la seva intervenció al final del primer acte.

En resum, una bona vetllada, de la felicitat de la qual cal responsabilitzar sobretot la genialitat expansiva i plena de bon rotllo del compositor de Bonn.


Post: acabo de veure que en Manel Huerga va tenir una experiència completament extrasensorial d'aquest "Fidelio". Molt interessant!

divendres, 22 maig de 2009

Fill i pare


foto de matneym


—Hauries d’haver demanat un bistec o una altra cosa —va dir el meu pare—. No hauries de demanar mai pasta com a plat principal. No queda masculí.
­—Ho tindré en compte— vaig dir.
—No, no ho faràs —va dir el meu pare—. I escolta, ja que parlem d’això, deixa’m preguntar-te una cosa.
—Què?
—Ets gai?
—Què? —vaig preguntar—. Per què em preguntes això?
—Per què? Per què no? Només vull saber-ho.
­—Per què? És que això et suposaria una desgravació extra a la declaració de renda?
—Molt graciós, James. No. És tan sols que no hem parlat mai de la teva sexualitat, i si ets gai vull donar-te el suport adequat. Si ets gai ja m’està bé, només que ho vull saber.
—No em donaries el teu suport si no ho fos?
—És clar que ho faria. Però no... bé, el món dóna suport als heterosexuals. És la norma. Els heterosexuals en realitat no necessiten suport. Però els gais sí. Per això hauria de fer un esforç especial. És tot el que vull saber. Caldria que fes un esforç especial? No hauria de dir que la pasta és cosa de marietes?
—No m’importa el que diguis —vaig dir.
—Sigui com sigui, m’agradaria saber que és el que està bé dir-te i el que no.
—Pare, si ets homòfob, no vull que canviïs per culpa meva.
—No sóc homòfob! James! Només he dit que no m’importaria si fossis gai. No em preocuparia el més mínim.
—Bé, llavors perquè no puc menjar pasta com plat principal?
—Perquè això no és gai... Mai no he dit que fos gai. He dit que no era masculí.
(....)
Vam seure una estona en silenci, i llavors el cambrer va servir-nos el dinar. El meu pare ullà el meu plat de pasta, però no va dir res. Va tallar el seu bou gairebé cru i somrigué per la sang que degotava.
—Així —va dir, després de menjar-ne un tros—, no m’ho diràs?
—No et diré el què?
—Si ets gai o no.
—No —vaig dir—. Per què ho hauria de fer? Tu ho vas dir als teus pares?
—Jo no era gai —va dir el meu pare—. Jo era normal.
—Així, si ets gai tens l’obligació moral d’informar els teus pares i si no ho ets no cal?



(Peter Cameron, "Someday this pain will be useful to you")

dijous, 21 maig de 2009

Sense sentit


foto gelinh
Regal de Sant Jordi. Títol horrorós. “Sida mental” de Lionel Tran. Editorial Periférica, 2008. Llibre curt, capítols curts, frases curtes. La vida d’un adolescent, d’un nen, d’un jove. A la banlieue de Lió. Cap ordre cronològic. 1987, 1988, 1979, 1996. Mare separada, d’esquerres, feminista, ecologista. Sadisme, violència. Per què? Onanisme, autolaceracions, la destrucció per la destrucció. Per què? Sense motius.
Al dia següent un editorialista escriu sobre la generació a la que pertanyo: “És un jovent que pateix sida mental. Ha perdut la seva immunitat natural. Tots els virus degeneratius l’afecten.”

Voluntat de fer mal. Imaginar que assassines algú. Per què? No hi ha explicació. Per què escriure aquest llibre? M’ha enfosquit el dia. Oblidar-lo ja.

dimecres, 20 maig de 2009

Per al·lusions

És una veritat universalment acceptada, des del temps d'Oscar Wilde, que el que importa és que parlin de tu, encara que sigui per bé. Els cafres del diccitionari dediquen aquesta setmana a les citacions sicalíptiques, i no se'ls ha acudit res millor que incloure una de les meves frases, blanques i pures com colomí de l'Esperit Sant enmig d'aquesta fira de procacitats. Les meves dades biogràfiques són completament inexactes, però he de reconèixer que la fotografia mostra el meu perfil més afavoridor.

Lectures pel segle XXI


foto de nessarosse
“El corrector” de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral, 2009) s’adscriu a la cada vegada més abundosa literatura que intenta assimilar els efectes que el terrorisme marca en les nostres vides. Mentre encara hi havia qui discutia en quin any començava el nou segle, el brutal atemptat de les torres bessones ens revelà que el segle XXI s’inaugurava un onze de setembre.

Un dijous 11 de març de 2004, de bon matí, les urpes de la bèstia ens tocaren més a prop, quan a Madrid volaren els trens plens de persones amb les que no ens costava gens identificar-nos. Aquesta novel·la parla de la tràgica jornada, però ho fa des de la distància, ja que el narrador/corrector viu a una ciutat del nord i cap de les persones que estima en surt directament afectada. Per tant, les seves vivències són compartibles per tants de nosaltres, espectadors llunyans amb els únics referents de les notícies televisives i alguna trucada als amics madrilenys.

Però el llibre, tot i tenir aquest eix, segueix també sensacions més quotidianes, com si la gestió de l’horror passés per un replec en les certituds íntimes. Així, a més del degoteig de cadàvers i de les ignominioses declaracions d’alguns polítics, el protagonista sembla revisar tot el que constitueix el seu món: la seva companya, els seus pares, el seu fill secret, el seu ofici...

Escrit molt sàviament, amb les dosis justes d’observació i de reflexió, Menéndez Salmón exhibeix allò tan inaprehensible que se sol denominar “una veu pròpia”. Un autor a seguir. Us deixo aquí un tast de la bella prosa del llibre.

Nunca sabremos si fue por negligencia, pudor o el más humano desconocimiento que el ciego rapsoda nos ocultó lo que sucedió a partir de determinado momento. En verdad, y a expensas de unos poco o nada comprometedores versos, de lo que Ulises halló en el lecho de Penélope nada nos cuenta Homero. Traza aquí el decoro una raya mientras el índice sobre los labios obliga a que Ítaca entera repose en paz, retirados los sirvientes tras una genuflexión, las bestias apaciguadas en sus lechos de paja y lodo, la noche griega sosegada y dulce como la respiración de un niño.

***************************

Tangencialment, després de llegir aquest llibre i el d’Amélie Nothomb, dues novel·les que només s’assemblen en la seva llargària (al voltant de les 140 pàgines) i en una prosa concisa i exempta de greix, pensava que aquests són la mena de llibres que em ve de gust llegir a aquestes alçades del segle. Potser això es deu a l’acumulació de lectures pendents que tinc sobre la taula. El principi de l’any és sempre prolífic en regals llibrescos (Reis, el sant, l’aniversari, Sant Jordi...) i, de moment, la pila continua en estat de perpetu creixement.

Fins ara sempre m’havien agradat els llibres gruixuts que asseguraven una llarga estada en un món paral·lel, però sembla que això està canviant. Tinc el pobre “Vida i destí” aparcat des de fa dos anys, a l’espera d’un sobtat atac de voracitat lectora, i de la trilogia “Milennium” no en vull sentir ni parlar, perquè ja sé que m’hi enganxaria. Em pregunto com m’ho feia abans per rellegir Dickens de tant en tant.

Potser les meves prioritats han canviat, potser la culpa és d’internet, el cap de turc de tots els dèficits que descobrim a les nostres vides.

dimarts, 19 maig de 2009

Riu avall

L'amic Joan Caballero m'ha donat a conèixer aquest vídeo de fa 10 anys de Neil Young acompanyat de Phish. Són 19 intensos minuts amb molta guitarra i molt feedback, no apte pels adeptes a les breus píndoles pop. Però no tot a la vida han de ser satisfaccions immediates, oi que no?

El pingüí lletraferit

Segons la llegenda, corria l’any 1935 i Allen Lane, director gerent de l’editorial Bodley Head, es trobava a l’andana de l’estació d’Exeter buscant alguna cosa per llegir en el seu viatge de tornada a Londres. Les seves úniques opcions eren la premsa popular i les novel·letes de quiosc, la mateixa oferta de la que disposava la majoria de la població, que no podia permetre’s les edicions en tapa dura. Dut per la decepció i la ràbia va decidir fundar una editorial que posaria en mans del públic llibres de qualitat i a baix preu.

Buscava un símbol ‘digne però simpàtic’ pel seu nou negoci i el seu secretari va suggerir un Pingüí. Ràpidament va enviar un empleat al zoo de Londres perquè fes uns esbossos, dels quals va sorgir un dels logos més memorables del segle XX. Amb Penguin Books neixia el llibre de butxaca de qualitat, una idea tan senzilla com genial per les seves revolucionàries conseqüències. Lane insistí que els seus llibres no es venguessin només a les llibreries, si no també als grans magatzems, als quioscos i als estancs, i que no podien costar més que un paquet de cigarretes.
Piscina dels pingüins al London Zoo, obra de Berthold Lubetkin (1934)
Escèptics que Lane pogués fer negoci amb preus tan baixos, altres editors li vengueren barats els drets d’algunes de les seves obres. Quan els grans magatzems Woolworth’s adquiriren 63.000 exemplars de la nova col·lecció, la inversió inicial quedà amortitzada. L’èxit fou espectacular i immediat: un any més tard ja se n’havien imprès un milió de volums.


El pingüí està a punt de complir 75 anys i, encara que el tabac fins i tot a Anglaterra és més barat que la literatura, el seu llegat no pot ser més esplendorós. Quants de nosaltres no vam començar a familiaritzar-nos amb la gran literatura a través de les col·leccions de butxaca d’Alianza, d’edicions 62, de Livre de Poche, de Folio o de la mateixa Penguin?

En temps que posen en dubte el futur del llibre en paper, bo serà dedicar-li un record a aquest entranyable ocellot, tan savi com democràtic.

dilluns, 18 maig de 2009

El món als teus peus

Sí, Itàlia és la península de la bota, però què m'en dieu de la resta?

Dibuix d'Emad Hajjaj vist a Strange Maps

Mongetes tendres


Foto gaelx
Què tindran les monges, que tanta gràcia ens fan? A poc a poquet, sense fer soroll, s’han convertit en un dels puntals del periodisme gràfic contemporani. Què seria de la crònica d’una jornada electoral sense la foto inevitable d’unes mongetes, somrients i enlluernades, com acabades de sortir de la llodriguera, exercint el seu dret al vot?

Darrerament les he vistes a la premsa esquitllant-se pels carrers de l’Aquila devastada, abillades amb la seva burkha tot passejant per una platja nudista, llegint davant d’una paradeta de Sant Jordi, per descomptat victorejant el papa allà on calgui; monges totes que, en general, practiquen activitats absolutament vulgars, però que amb la seva sola presència hi afegeixen un plus d’interès a la imatge.

A la meva infantesa les monges tenien una reputació bastant sinistra, d’hipòcrites, interessades, classistes i una mica sàdiques; però, és clar, en aquella època n’hi havia moltes. Ara, que difícilment en veus una al carrer (a menys que siguis a Roma o a Varsòvia) i que la crisi de vocacions no n’assegura la continuïtat, se’ls hi confereix aquella simpatia benvolent que solem dedicar a les espècies en vies d’extinció. Ara bé, encara que només fos per afavorir la varietat, jo modestament proposaria que la propera vegada les monges es quedessin a la cuina del convent fent bunyols, pets i altres llaminadures, i que la portada del pròxim dia post electoral l’encapçalés la foto del moment en que diposita la papereta a l'urna la dona barbuda o un orangutà.

diumenge, 17 maig de 2009

Nothomb, cuvée 2008


foto de Néric Blein

—Si un convidat mor inopinadament a casa seva, sobre tot no avisi la policia. Demani un taxi i digui-li que el condueixi a l’hospital amb aquest amic que s’acaba de trobar malament. La defunció es constatarà en arribar a urgències i vostè podrà assegurar, amb l’ajuda d’un testimoni, que l’individu ha mort en el camí. D’aquesta manera us deixaran en pau.
—Per la meva part no hauria pensat mai en cridar la policia, sinó un metge.
—Acaba sent el mateix, aquesta gent està conxorxada. Si algú a qui vostè no aprecia pateix una crisi cardíaca al seu domicili, vostè és el primer sospitós.
—Sospitós de què, si és una crisi cardíaca?
—Durant tot el temps que triguen en provar que era una crisi cardíaca, el seu pis és considerat com l’escena d’un crim. Vostè ja no pot tocar res. Les autoritats envaeixen el seu domicili, poc els hi falta perquè dibuixin amb guix l’emplaçament del cos. Vostè ja no és a casa seva. Li fan mil preguntes, mil vegades les mateixes.
—On és el problema si s’és innocent?
—Vostè no és innocent. Algú ha mort a casa seva.
Bé s’ha de morir en algun lloc.

No és gaire freqüent que un desconegut iniciï un diàleg com el precedent en el decurs d’una festa; però encara és més extraordinari que el destinatari d’aquestes observacions es trobi l’endemà amb un cadàver fresc a casa seva. És clar que si ens trobem al principi d’una novel·la d’Amélie Nothomb, tot plegat és bastant plausible.

Le fait du prince” (el que vindria a traduir-se com una decisió arbitrària del govern o un acte sobirà) és el fruit de la collita de 2008 de la prolífica escriptora belga. Aquí abandona el to autobiogràfic de la seva esplèndida “Ni d’Eva ni d’Adam” per explicar-nos una altra de les seves faules de direcció imprevisible. Però malgrat l’aparició d’un cadàver inicial, l’atmosfera queda lluny de les crueltats de “Diari de l’Oreneta” o “Àcid Sulfúric” i el fet que es reflexioni sobre la vida, la mort i la identitat no impedeix que regni un esperit lleuger i elegant.

La novel·la, tan breu com irresistiblement llegidora, no desdiu de la resta de la producció de l’autora, però aporta un nou toc de conte de fades per adults on tot tendeix a resoldre’s en el millor dels móns possibles. Lleugera, bombollejant i amb aires de “tant se me’n fot”, com a metàfora de les inacabables copes de Veuve Cliquot, Roederer, Dom Perignon i Krug que comparteixen els seus idíl·lics protagonistes, proporcionarà un plaer principesc als seus lectors.

D'obligat compliment


Encara que diguin que hi ha més dies que llonganisses, els dies de l’any se’ns estan quedant curts amb tantes bones causes que cal reivindicar. Si no és el dia contra el càncer de mama, és el dia del reciclatge, el Bloomsday o el de l’orgull friqui. El calendari s’està convertint en un tranquil·litzador en sèrie de les consciències culpables.

Avui, per exemple, és el dia contra la Homofòbia i la Transfòbia i, com que fa dies que no escric res al respecte i no voldria que se’m considerés definitivament domesticat, no repetiré les esfereïdores estadístiques oficials sobre l’estat de la qüestió que publicaran obedientment els dominicals, però repetiré una vegada més que és una putada haver de viure donant explicacions davant de gent que es creu amb el dret de rebre-les a tota hora. Com que jugo amb l’avantatge de viure en un país on encara puc dir als meus detractors “que us bombin” impunement, la meva actitud no té cap mèrit.

Per això caldrà fer una ullada, per exemple, al que passava ahir a la “demòcrata” Moscou.

O el cas d'una obscura església ianqui que ataca els jueus (no només per l'antic greuge d'haver assassinat Crist), sinó per la seva defensa habitual dels gais.

O aquest grupet de Facebook del que em va enviar notícia l'Ana M. i que té com a principis (sic):

Se les acusa a los homofobicos de atentar contra los homosexuales, pero nadie dice que los homosexuales son anti homofobicos, y que no se toleran el uno al otro, sin embargo es una verdad que la mayoría de las personas somos heterosexuales y si bien no esperamos asumir un extremo, nuestro silencio ha enriquecido la idea de considerar al homosexual como figura legal, penal, humana y sexo distinto, no es justo que una persona por su inclinación sexual , al igual que el zoofilo, el necrofilo, o el pedofilo, tenga un trato especial, seria tan absurdo como si habilitaran cárceles y bodas especiales para vegetarianos. Digamos si a la heterosexualidad, que la educaron y formación de los mas pequeños sea heterosexual.

Com es pot veure, qualsevol dia de l'any, sense necessitat de preparar-se, és bo per aplegar un pom de declaracions homòfobes agafades a l'atzar.

No voldria ferir els països possibilistes, per tant només diré: Bangla Desh, Mauritània, Aràbia Saudí, Iemen, Iran, Sudan i nord de Nigèria, feu-vos fotre, si no, us fotrem nosaltres ben aviat!

dissabte, 16 maig de 2009

Tainted love

No és precisament el rockabilly una de les músiques que m’enduria a una illa deserta. Però la irlandesa Imelda May, valor en alça del que sentirem parlar aviat, presenta uns arguments tan contundents i s’acompanya d’una banda de tal competència que es fa molt difícil oposar-se als seus evidents atractius.

Sim City


Cada gran ciutat ha perdut el seu patrimoni arquitectònic, i per tant part de la seva història, a la seva personal manera. Berlín i Varsòvia poden culpar la Segona Guerra Mundial d’aquesta amputació. París va veure desaparèixer bona part del seu teixit medieval amb les grandiloqüents reformes urbanístiques del segle XIX. Lisboa va patir un terratrèmol devastador el 1755. I el centre del vell Londres va consumir-se en el Gran Foc de 1666, i ho tornaria a fer sota les bombes alemanyes del blitz.

La City de Londres ocupa encara avui dia els terrenys de la romana Londinium i continua essent el cor econòmic del país o, si més no, la icona d’aquest poder econòmic. Passejar pels seus carrers és una experiència certament estranya.

No sé si es deu a un tret conservador del caràcter britànic, però quan el foc arrasà bona part del Londres medieval i renaixentista, els seus habitants, enlloc de fer cau i net i racionalitzar el seu urbanisme, optaren per preservar el complicat traç dels estrets carrerons medievals. Si tenim en compte que Anglaterra era ja una primera potència mundial i que estem parlant d’un barri on es trobava l’ajuntament, la catedral, la majoria de seus gremials i les llotges comercials, la decisió pot semblar mancada de visió de futur.

Els edificis que s’hi erigiren des de llavors, arrogants declaracions de poder i estabilitat, encaixen malament en el modest i caòtic tramat i produeixen una sensació d’estranyament i opressió, com si ens trobéssim en una ciutat més imaginada que real. La miscel·lània de peces s’acumula sense ordre ni concert, com en un quarto dels mals endreços, un vídeo-joc o una ciutat d’Italo Calvino. Durant el cap de setmana, quan la seva activitat s’atura totalment, el sentiment de fantasmagoria pot ser aclaparador o suggerent, segons els gustos.

divendres, 15 maig de 2009

Nous consells per fer cerques a Google


  • Sempre és al darrer lloc on mires.
  • Intenta posar-te en l’estat mental en el que et trobaves quan ho vas perdre. Pensa, on ho hauria posat?
  • Digue’t que de totes maneres mai no et va importar gaire — llavors, apareixerà de sobte.
  • Quan l’altre dia ho vas organitzar tot, ho vas desar on corresponia.
  • Només t’ imagines que algun cop ho vas tenir. Per començar, mai no va ser aquí.
  • El gos ho va agafar.
  • La cerca és més interessant que la resposta.
  • La cerca ÉS la resposta.

Del patrimoni de la UNESCO



You should be dancing (Mayfair, Londres)

dijous, 14 maig de 2009

Més exorcismes d’estil

L’exili (del que ara tant se’n parla a causa del 70 aniversari de l’acabament de la Guerra Civil, però del que desgraciadament se’n podria estar parlant en qualsevol moment), l’exili, deia, és una d’aquelles experiències que marquen l’existència d’una persona. Fa mesos parlava de Pere Calders i de la manera com a Mèxic va perdre el contacte amb el seu públic lector i no el va recuperar fins que tornà a Catalunya ja de gran.
Foto d'Ana_t
Guillermo Cabrera Infante és una altra figura literària que no podria ser entesa sense el seu exili definitiu. Participant inicial en la Revolució Cubana, fou dels primers en topar-se amb el divorci real existent entre el Partit i els intel·lectuals. Després d’haver dirigit el suplement literari de “Revolución” i d’exercir de delegat cultural a Brussel·les, el 1965 torna a Cuba per l’enterrament de la seva mare. Allí és retingut quatre mesos pels serveis de contraespionatge. Quan finalment aconsegueix sortir de l’illa, serà per no tornar-hi mai més. Després d’una curta temporada a Madrid i Barcelona, on Franco no li ho posarà fàcil per instal·lar-s’hi, anirà a parar a Londres on viurà amb la seva inseparable Míriam Gómez els gairebé 40 anys que li resten de vida.

Autor de la magistral i exuberant “Tres tristes tigres” (1967) (engendrada encara a Cuba, però publicada a Europa), només publicaria en vida una altra novel·la, “La Habana para un infante difunto” (1979). Apart d’això, passaria els seus molts anys a la desavinent illa del nord exercint d’opositor ferotge del règim de Fidel i confegint una obra dispersa i miscel·lània, tan dilatada com diletant, impregnada tota d’una feliç nostàlgia per una joventut tropical que només tornarà a existir a la pàgina escrita.

I així era fins que l’any passat aparegué “La ninfa inconstante”, novel·la pòstuma d’escriptura britànica, però aromes caribenys, amb la que Caín surt a fer un tomb des de la tomba i volta per l’Havana pre-revolucionària com un zombie enamorat. Enamorat potser d’aquesta nimfa titular, Estela o Estelita (segons mercat, segons marcat), adolescent/dona, indiferent i lliure, esfinx sense esforç; però més aviat enamorat d’un temps i una ciutat, dels carrers i del nom dels carrers, dels edificis, de les “máquinas de alquiler”, dels locals i de la fauna local que habita aquests locals. I de la música que sona a tota hora a cada plana.

Poca cosa més succeeix en aquest llibre, que és una ombra sense drama de la “Lolita” ianqui; Cabrera Infante (verbívor irredent) es lliura a la luxúria vocabulària i a la paranomia panoràmica, sense pressa per arribar enlloc, content de poder-se aturar aquí i allà per saludar vells coneguts, i emociona pel pudor amb que, per sota d’una jungla d’artificis verbals, deixa entreveure la ferida de l’exili que dugué dins seu tota la vida.

L'onomàstica segons IKEA


L'escombreta de wàter Baren és un llac, un riu o una badia? (4,95€)
IKEA és un negoci d’indubtable èxit, però també ple de foscos misteris (Com aconsegueixen aquests preus sense explotar ningú del Tercer Món? Et posen una multa, si decideixes circular en contra direcció a la planta de mobiliari? Com enquibeixen un salonet amb tresillo en una capsa de cartró? De què estan fetes les mandonguilles de la cafeteria?) Però potser el seu punt més intrigant és la nomenclatura de les peces que tenen a la venda, ja que totes es mostren amb el seu nom ben a la vista i sempre batejades de forma molt estranya per qualsevol parlant de llengua romanç.

Doncs bé, gràcies a David Byrne i a alguna Viquipèdia, m’he assabentat que tot forma part d’un sistema ben reglamentat, que el mateix Linneus hauria envejat.

La cosa va així:

Mobiliari entapissat, taules auxiliars, prestatges, llibreries i poms de porta: localitats sueques.
Llits i armaris: localitats noruegues.
Taules i cadires de menjador: localitats finlandeses.
Articles de bany: Llacs, rius i badies escandinaves.
Cuines: Termes gramaticals.
Cadires, taules de despatx:noms masculins.
Materials, cortines:noms femenins.
Mobles de jardí: illes sueques.
Catifes: Localitats daneses.
Llums: termes musicals, químics, meteorològics, mesures, estacions, mesos, dies, vaixells.
Roba de llit: flors, plantes, pedres precioses.
Joguines: mamífers, ocells, adjectius.
Utensilis de cuina: paraules estrangeres, espècies, herbes, peixos, bolets, fruits...

Així, és lògic que hi hagi un llit Oslo i un prestatge Billy; tot i que les sempiternes prestatgeries Ivar en són una excepció, ja que estan batejades amb el nom del seu dissenyador.

En alguns casos, el sistema no és fàcilment exportable, especialment als sensibles països anglosaxons, on s’han sentit molestos amb el despatx Jerker (masturbador), la taula de treball Fartfull (plena de pets) o el sofà Lessebo (lesbo). Bé, són els mals (menors) de la globalització. Però no hi ha dubte que IKEA, després del sexe amb guiris, és la millor manera d’aprendre idiomes.

dimecres, 13 maig de 2009

Posteritat


El pobre i vell Alonso Quijano pensava que en el seu llit de mort ja havia mostrat prou penediment sobre els desvariejaments passats i que el mal que hagués pogut fer sota la millor de les intencions li havia estat perdonat. No s’esperava el record que guardaria d’ell la posteritat.

La seva figura, que havia estat trista per vocació literària, esdevindria tristíssima en multiplicar-se en les formes més diverses i banals: repussada en el cuir de les bótes de vi, com a escultura de ferralla a les benzineres, donant forma a una ampolla de brandy barat o com a bibelot llòbrec sobre un prestatge de formica...

No li quedà altre remei que esmicolar-se de vergonya.

If it be your will

Antony se sol prodigar en excés i, és clar, no sempre està a l'alçada; però quan l'encerta, com a l'homenatge a Leonard Cohen, no té preu. Piqueu aquí per veure el vídeo original (You Tube no permet inserir-lo al bloc) i, si no, podeu escoltar-lo mentre contempleu aquest vídeo-collage casolà.
Si és la teva voluntat
que no parli més
i que la meva veu calli
com abans
No parlaré més
Ho acataré
fins que em parlin
Si és la teva voluntat.

Si és la teva voluntat
que una veu sigui autèntica
des d'aquest turó trencat
et cantaré
des d'aquest turó trencat
totes les teves lloances ressonaran
Si és la teva voluntat
deixar-me cantar
des d'aquest turó trencat
totes les teves lloances ressonaran
Si és la teva voluntat
deixar-me cantar

Si és la teva voluntat
si hi ha elecció
deixa que els rius s'omplin
deixa que els turons se n'alegrin
deixa que la teva compassió vessi
sobre tots aquests cors que cremen a l'infern
Si és la teva voluntat
fer-nos el bé

I acosta'ns a tu
i lliga'ns fort
tots els teus fills aquí
amb els seus parracs de llum
amb els nostres parracs de llum
tots vestits per matar
i acaba aquesta nit
si és la teva voluntat.

Si és la teva voluntat.
(Leonard Cohen)

dimarts, 12 maig de 2009

Metroland


M'ha agafat fort amb els mapes de metro, i Londres és un lloc ideal per documentar-se al respecte. Com a aperitiu de la tabarra que us espera, us presento aquest preciós mapa, basat en el modèlic disseny de Beck (fins i tot se n'imiten els colors i els trajectes originals londinencs: argent per la Jubilee Line, blau fosc per la Picadilly Line, groc per la Circle Line, etc.), on totes les ciutats del món que disposen de xarxa de transport subterrani (o el tenen planificat) estan unides per línies imaginàries. Com caldria esperar, Àfrica i Oceania apareixen com a parentes pobres; més sorprenents són els metros a Salerno, Krasnoiarsk o Samara, per posar exemples diversos de conglomerats humans que no solem tenir presents. Ja es veu que el segle XXI serà el segle de les ciutats i, per tant, el del metro.

Dream team


I Helen Mirren fent de Fedra (la de Racine) i Juliet Stevenson a "Duet per un sol violí" i Mr. Bean (Rowan Atkinson) com a Fagin a "Oliver!". No hi havia lloc per a tots a la foto.

dilluns, 11 maig de 2009

Postals de Londres

Durant l’estada a Londres vaig escriure unes postals, però sembla que el servei de correu me les va extraviar. Les reprodueixo aquí, encara que hagin perdut part de la seva frescor.

Dilluns: diàlegs bastant fluids amb algunes palmípedes.
Dimarts: dinar amb vistes, muntats sobre turbines i altres andròmines artístiques.

Dimecres: qualsevol seguidor d’un equip, en desplaçar-se fora de casa, tendeix a esdevenir un hooligan.

Dimecres (II): Magneto i Xavier esperen Godot.

Dijous: dia de plaers culpables.

Divendres: l’est i l’oest definits per una ratlla imaginada.

Dissabte: Hockney ara dibuixa per ordinador, però encara val molt la pena.