divendres, 31 juliol de 2009

Un món de metros: Munich


Inaugurat el 1972
92 estacions
85 quilòmetres de vies
Nou exemple dels estàndards germànics: poca imaginació, però funciona i troba simetries on no n'hi ha. Hi apareixen representats alguns edificis de referència, un tret poc freqüent als actuals mapes de metro.

dijous, 30 juliol de 2009

Un món de metros: Osaka


Inaugurat el 1933
110 estacions
114 quilòmetres de vies
Cada estació té, a més del nom, el seu propi número (un costum molt asiàtic). Amb una mica d'imaginació aquest diagrama podria ser també un ideograma kanji.

dimecres, 29 juliol de 2009

Un món de metros: Nàpols


Obert el 1993
23 estacions
28 quilòmetres de vies
Sincerament he inclòs aquesta xarxa perquè me la va sol·licitar en Puigmalet (i prefereixo no investigar quines connexions napolitanes té). És tracta d'un modest sistema que va costar Déu i ajuda en completar. El mapa és un dels més horribles que conec.

dimarts, 28 juliol de 2009

Un món de metros: Montreal


Funciona des de 1966
65 estacions
64 quilòmetres de vies

Avui som a Montreal i aquest és el seu metro. Un dels pocs mapes de fons negre, molt llegible tanmateix. Combina la forma diagramàtica amb algunes indicacions geogràfiques (el riu Sant Llorenç). Les estacions dels extrems de les línies tenen una retolació diferent, una característica dels mapes a la francesa.

Un mapa dominat per les diagonals que té una indubtable gràcia.

dilluns, 27 juliol de 2009

Un món de metros: México DF


Obert el 1969 (no van arribar a temps per les olimpiades).
175 estacions
201 quilòmetres de vies

Per una metròpolis tan colossal com aquesta, la xarxa és relativament modesta. Crec que és l'única xarxa del món que té un pictograma especial per cadascuna de les estacions. Apart d'això, la seva imatge tipogràfica és força rupestre. I en quant al diagrama, té un aire descol·locat com si s'acabés d'esdevenir un terratrèmol.

diumenge, 26 juliol de 2009

Un món de metros: Lisboa


En marxa des de 1959
43 estacions
38 quilòmetres de vies
Potser l'única xarxa del món on les línies tenen noms tan suggeridors com Girassol, Gaivota, Caravela i Oriente. D'un esquematisme extrem (si oblidem la presència del Tejo), amb una utilització matisada dels quatre colors primaris, confesso que el trobo encisador.

dissabte, 25 juliol de 2009

Un món de metros: Hong-Kong


Fundat el 1979
50 estacions
87 quilòmetres de vies
Aquest nou vingut ha crescut depressa. És un mapa clar i decididament agradable.

divendres, 24 juliol de 2009

Un món de metros: Hamburg


En marxa des de 1912
89 estacions
101 quilòmetres de vies
Un altre cas d'eficiència germànica: l'estil és molt similar al de Berlín, però massa angular per resultar simpàtic.

dijous, 23 juliol de 2009

Un món de metros: Buenos Aires


Corre des de 1913
69 estacions
42 quilòmetres de vies
Diagrama força elegant, encara que compta amb l'avantatge dels escassos creuaments de línies. Hi apareixen els carrers principals.

dimecres, 22 juliol de 2009

Un món de metros: Budapest


Inaugurat el 1896
41 estacions
32 quilòmetres de vies
El degà de l'Europa continental compta amb una línia 1 que és una delícia, però hagueren de passar 70 anys per començar a ampliar la xarxa. La seva forma és tan simple que tothom se sent disposat a dibuixar la seva pròpia versió del mapa. Totes força mediocres.

dimarts, 21 juliol de 2009

Un món de metros: Boston


En marxa des de 1897
117 estacions
101 quilòmetres de vies
El venerable metro de Boston presenta un diagrama no gaire elegant, amb les estacions distribuides amb densitat molt variable i el seus noms col·locats en totes direccions. Molt millorable.

dilluns, 20 juliol de 2009

Un món de metros: Tòquio


En actiu des de 1927
266 estacions
290 quilòmetres de vies

No apte per esperits delicats, tota una ciutat sota la ciutat i l'únic metro del món on he vist gent en barnús i xancletes. El diagrama no és un prodigi d'elegància, amb angles de tota mena i giragonses arbitràries. Els transbordaments s'indiquen amb rectangles arrodonits que contenen el nom de l'estació. Es mostren de forma estilitzada alguns trets geogràfics. Impressiona.

diumenge, 19 juliol de 2009

Un món de metros: París


Obert l'any 1900
380 estacions
212 quilòmetres de vies

L'evocador metro de París ha entrat al segle XXI amb una nova tipografia (la "Parisiene" de Jean-François Porchez) i un diagrama que cada vegada s'acosta més al model londinenc. Predominen les diagonals a 45º i no hi pot faltar el Sena.

dissabte, 18 juliol de 2009

Un món de metros: New York


En marxa des de 1904
468 estacions
368 quilòmetres de via.

Mític, enorme i difícil de dominar amb tantes línies que comparteixen la mateixa via i els combois que no paren a totes les estacions. Fer-ne un mapa perfecte és una missió impossible. S'ha optat per una representació geogràfica força apanyada, però no guanyarà cap premi de bellesa.

divendres, 17 juliol de 2009

Un món de metros: Moscou


Inaugurat el 1935
165 estacions
269 quilòmetres de vies
El gran palau subterrani soviètic té un mapa amb molta personalitat gràcies a aquesta línia circular voltada de tentacles. Només les serpentines dels rius donen una nota naturalista.

dijous, 16 juliol de 2009

Un món de metros: Madrid


Obert el 1919
149 estacions
230 quilòmetres de vies.
Creix que dóna gust, es veu que l'alimenten bé. La darrera encarnació del seu mapa és fet tot d'horitzontals, verticals i angles rectes. N'havien tingut de millors.

dimecres, 15 juliol de 2009

Un món de metros: Chicago


Fundat 1897
151 estacions
173 quilòmetres de vies

Un dels sistemes més antics del món. Mostra el traçat dels carrers i les ribes del llac. Les línies estan dibuixades amb fidelitat topogràfica, el que obliga a ampliar el centre en requadre apart. De tot això en resulta un mapa bastant matusser.

dimarts, 14 juliol de 2009

Un món de metros: Berlín


Fundat el 1902
151 estacions
146 quilòmetres de vies

D'estil completament diagramàtic, potser no és el més bell del món, però és d'una claredat admirable. Cal ser alemany per aconseguir que una xarxa tan complexa esdevingui serenament simètrica.

dilluns, 13 juliol de 2009

Un món de metros: Toronto


Obert des de 1954
Estacions 70
70 quilometres de vies

Som a Toronto i aquest és el seu metro. La línia verda obliga a un mapa inusualment apaisat, però que té un cert equilibri. Les estacions es distribueixen regularment. Em fa gràcia la cueta que han dibuixat a l'extrem esquerre de la línia verda.

diumenge, 12 juliol de 2009

Un món de metros: Roma


Obert el 1955 (com jo!)
Estacions: 47
Longitud: 41 quilòmetres


Algú es preguntarà perquè començo aquesta sèrie amb un metro tan poca-solta com el de Roma. Efectivament és d’aquells metros que ningú no fa servir quan es fa turisme a la Ciutat Eterna. Crec que en les meves dues estades a la capital no l’he arribat a trepitjar.

Malgrat tot, és meritori excavar túnels en un subsòl farcit de tresors, sota una superfície que sustenta tantes altres meravelles. Per tant, la fita mereix un respecte i fins i tot una escena memorable a “Roma” de Fellini.

Encara que el mapa oficial adopti una agradable disposició aracniforme, només les línies taronja i blava pertanyen al metro autèntic, la resta formen part de la xarxa de trens.

Deixem’ho en que el meu coetani es troba a la primera ciutat-etapa de les nostres vacances i que una nova amiga viu allí (a la ciutat, no al metro).

dissabte, 11 juliol de 2009

Desconnexió digital


foto adambowie
Bé, senyores i senyors, demà marxem de vacances i, per fer les coses bé, intentaré desconnectar i no apropar-me a menys de 100 metres d'un teclat d'ordinador. O sigui que no esperin trobar res de fresc en els propers dies. De totes maneres, he deixat alguns plats precuinats a la nevera per si algú es llevés amb gana.

L'activitat dels allaus incruents, però diaris, serà represa a inicis d'agost, espero que amb les piles ben carregades. Estiguin bonets i fins a la tornada!

divendres, 10 juliol de 2009

Teranyines metropolitanes

Metro maps of the world” de Mark Ovenden (del que ja vaig utilitzar una il·lustració en aquest post) és d’aquells llibres que en anglès s’anomenen “coffee table books”, que pots deixar a la tauleta davant del tresillo i fullejar-lo distretament mentre a la televisió passen els anuncis. El seu atractiu visual, però, no impedeix que sigui a més una font inesgotable d’informació iconogràfica sobre les xarxes de metro que hi ha repartides pel planeta.

Amb voluntat exhaustiva, el llibre intenta recollir absolutament tots el ferrocarrils subterranis en circulació i, en un apèndix, inclou també les xarxes que es troben en estat de projecte. La taxonomia utilitzada per Ovenden per classificar les xarxes no depèn tant de la seva localització o de la seva grandària, com de la quantitat de material gràfic (mapes, logos, senyalització de les estacions, cartells...) que han generat al llarg del temps; un criteri que dóna més rellevància als sistemes més antics i als més canviants.
Metro de París (1955), un disseny de mapa denostat pels britànics.
Així, l’autor col·loca en el que ell anomena Zona 1 els històrics metros de Londres, París, Nova York o Chicago i els d’espectacular creixement com ara Madrid o Tòquio. A la zona 2 figuren altres metros històrics de menor activitat evolutiva com els de Budapest, Barcelona, Boston, Buenos Aires o de més recents que han tingut una creixença explosiva: Mèxico, Montreal, Osaka...

A la zona 3 hi ha metros més moderns i de grandària mitjana: Atenes, Beijing, Bilbao, València, Oslo, Praga, Roma... La zona 4 es dedica a xarxes més recents, amb una o dues línies. La zona 5 per sistemes híbrids i la 6 per metros que encara estan en construcció.

Projecte impossible de mapa pel metro de Madrid, possible homenatge al pastafarisme.
Però el més interessant del llibre és la forma com se solucionen problemes similars amb estètiques diferents, de manera que es fàcil establir estils segons l’àrea d’influència: un estil soviètic, una altre de germànic, asiàtic o nord-americà. L’autor, amb xovinisme perdonable, detesta l’estil parisenc i es decanta pels que prenen com a model el diagrama londinenc que, els que em llegiu ja sabeu que és el millor de tota la galàxia.

Simplificació topològicament equivalent del centre de Londres. La Circle Line ha esdevingut un cercle perfecte amb el centre a Oxford Circus. Podeu comparar aquí la zona del mapa a la que representa i intentar endevinar a quina estació correspon cada node. Vist a http://www.newton.ac.uk
És possible que en dies propers us passi algunes diapositives d’aquesta col·lecció global de quasi-art abstracte que cada dia em té més fascinat.

Publicitat espontània



Avui al metro seia davant meu un home de cara atractiva i barba blanca. Llegia un llibre gruixut i de tant en tant esclatava en una rialla sonora que il·luminava tot el vagó. Debades he intentat robar-li el títol de la seva lectura. Just quan jo anava a baixar, m’ha concedit el favor de tancar el llibre. El seu títol, “El Quadern Gris”, d’un tal Josep Pla.

dijous, 9 juliol de 2009

Mals endreços




La nina nua de cabell ratat, incapaç de tancar els ulls i de gemegar quan li sacseges el cos, passada de moda i abandonada des de fa anys per la seva mare putativa, és malgrat tot una nina de bon conformar.

Té al seu costat una bola del món que no gira, però que mostra en primer terme les taques d’Iran i Afganistan on cada dia passen moltes coses tremendes però interessants; i això li agrada.

Però encara s’estima més el vell despertador espatllat que, dos cops al dia, amb precisió suïssa, li dóna l’hora exacta.

(obligatto mensual del trapezista Tibau)

Fi (variació)


Quan li preguntaren al comdemnat a mort què volia sopar aquella última nit, ell, tot pensant que aviat la vida sencera li passaria davant dels ulls, va demanar una bossa de crispetes.

dimecres, 8 juliol de 2009

Freak-show


Bastant apropiadament vam començar la vetllada a un restaurant napolità i popular que no coneixíem, però al que tornarem, donat l’entusiasme d’en Josep per les albergínies amb tomàquet i mozzarella i els espagueti Giovanni. A continuació ens desplaçàrem al Grec, on Vinicio Capossela feia el concert de presentació del seu disc “Da solo”, un treball que absurdament no es pot trobar aquí i que compràrem a la paradeta de l’entrada.

L’eix temàtic del concert són els “side-shows” típics del circ i les fires americanes, parades de monstres inventades per l’empresari Barnum. En un escenari decorat amb cartells anacrònics d’algunes d’aquestes anomalies de la natura, amb els músics vestits amb robes de l’Exèrcit de Salvació i unes gàbies on hi havia el “nen ciclop” i un porc de dos caps (“menja el doble, però dóna la mateixa quantitat de pernil que un porc normal”), Capossela dedicà la primera part del programa a les seves noves creacions. Tot i que era la primera vegada que les sentia, em semblaren molt belles i delicades, amb un aire melangiós al que contribuïa una il·luminació tenebrista que convertia els músics en autòmats del Tibidabo. Començà darrera d’un portentós Wurlitzer amb “Il gigante e il mago”, va seure al piano de cua per l’optimista “Una giornata perfetta” i a un pianet vermell de joguina per la deliciosa “Il Paradiso dei Calzini”, dedicada a tots els germans siamesos separats en vida, i en especial a les parelles de mitjons (“que, després dels humans, són les parelles que pateixen un percentatge més alt de separacions”). L’estrafolària instrumentació incloïa també trombons, saxos i clarinets, theremin, timbals, marimbes, contrabaix, violí, banjo, cítara i ukelele.

La segona part, iniciada a penes sense interval i decorada amb bombetes de colors, va ser molt més festiva i colorista. Fou llavors que anaren desfilant algunes de les cançons més conegudes del de Reggio-Emilia. Histriònic però afable, Capossela va anar canviant de barret o de disfressa d’acord amb la temàtica de la peça: màscara de medusa pel “Medusa cha-cha-cha”, cua de sirena per “Canzone a manovella”, màscara i pell de minotaure per “Bruccia Troia”...

Els seus parlaments introductoris que, en gran part, va llegir en castellà, foren també força divertits. En particular, en presentar “Maharaja” (que, com no?, va dedicar a l’usuari final), va advertir-nos que calia que ens uníssim tots contra Berlusconi per una qüestió de simple supervivència, ja que, si no ho fèiem, corríem el perill que Barcelona fos envaïda per expatriats italians.

Abundaren les influències tex-mexicanes, des de les màscares de lluitador fins els esquelets, la samarreta de Calexico, els corridos, les ranxeres, Chavela Vargas i “Pena de l’anima”. Hi hagué també un gegant amb casc de bus, un gladiador escanyolit, un monociclista que feia equilibris amb una rosa de plàstic al nas, paperets, serpentines i altres atraccions igual de tronades. En conjunt, una festassa eufòrica, ideal per a una nit d’estiu de lluna plena.

Fotos Chiara Taz (Livorno)

Fi


Just abans de morir i de veure passar en pocs segons la seva vida davant dels ulls, li projectaren un anunci de cotxes, un del servitíquet, i dos tràilers de vides francament millors que la seva.

dimarts, 7 juliol de 2009

Déu és en els detalls

La frase que encapçala el post s’atribueix a Mies van der Rohe i, tal com la vull llegir jo, indica que el més important, el més transcendental, el que més contribueix a la perfecció del conjunt, ho trobarem en l’amor per les coses petites, en els petits gestos que sovint passen desapercebuts.

I tot perquè he tingut la santa paciència de llegir-me un llibre que es diu “Underground maps after Beck”, que no goso recomanar a ningú, però que és una delícia pels amants de la cartografia suburbana (que també n’hi ha). Fa setmanes ja vaig parlar del revolucionari pla del metro de Londres que es va inventar el senyor Henry Beck i aquest llibre parla precisament de l’evolució d’aquest mapa des dels anys 40 del segle XX fins l’actualitat. Algú que no s’hagi aturat a pensar en aquestes coses, pot opinar que l’assumpte ni té interès ni mereix ocupar gaires planes; però que intenti dissenyar un mapa i ja en parlarem.

La Circle Line (de color groc) envolta el centre de la ciutat amb la seva característica forma d'ampolla.

Tots donem el mapa de metro de la nostra ciutat per descomptat, ens sembla que és d’allò més natural i no ens adonem de la pila de decisions que hi ha al darrera. París és compacta i conservadora, no gaire complicada (des del punt de vista subterrani, esclar); New York encara no ha trobat el seu diagrama ideal; Londres és el súmmum de la complexitat, però sembla que Henry Beck ho va preveure tot. El seu mapa inicial de 1933 ha conformat totes les versions posteriors.

Beck en el seu mapa diagramàtic (en contraposició a un mapa geogràfic on es respectessin les distàncies i la situació relativa de les estacions) seguia unes regles simples i consistents, que en gran part han estat respectades en les versions posteriors:
  1. Línies horitzontals, verticals o angles de 45º, res més.

  2. Eixamplament fictici del mapa central (on hi ha la major densitat d’estacions) a costa de les línies suburbials. Pura topologia pràctica.

  3. Un símbol específic per l’intercanvi entre estacions.

  4. Cap menció als carrers del món real.

  5. Les estacions s’indiquen amb un traç breu rectangular que sobresurt de la línia. Els anglesos en diuen “tickmark”.

  6. Cada línia té el seu color particular.
A partir d’aquestes normes, l’evolució del mapa ha estat causada per diversos motius. El més evident ha estat el creixement de la xarxa amb dues noves línies: la Victoria i la Jubilee, i més recentment amb el tren lleuger dels Docklands. Això obliga evidentment a redistribuir totes les línies preexistents i els rètols de les estacions per fer lloc a les noves. Imagineu-vos les línies com si estiguessin fetes de xiclet i aneu-les estirant o arronsant perquè tot quadri, procurant a més que es produeixin les mínimes ziga-zagues. Penseu també que el nom de cada estació ha d’estar posat de forma que no hi hagi ambigüitat sobre la seva situació. Un veritable mal de cap.
Transbordaments complicats: hi ha dues estacions de Paddington i dues Edgware Road que no comuniquen sota terra. Vegeu també la doble fletxa que indica connexió amb British Railways i l'avió del tren cap a l'aeroport. I les complexitats de Baker Street.

Hi ha hagut canvis en la tipografia, sempre a partir de la Sterling original, tant en grandària com en l’ús de majúscules i minúscules. Degut a que l’ampliació de la xarxa obligava a fer les lletres més petites, l’any 1979 es va crear la New Sterling que en millorava la llegibilitat.

Un punt conflictiu ha estat la quantitat d’informació que es volia donar: connexions amb el ferrocarril, estacions tancades en determinats dies i hores, accessibilitat per persones amb mobilitat reduïda, possibilitats d’enllaç entre línies (tant per transbordament com mitjançant una curta caminada), àrees del sistema tarifari... Evidentment, quanta més informació s’inclou, més difícil és de percebre.

I apart de tot això, els diversos dissenyadors que succeïren Beck, van anar provant (i encara continuen) millores cosmètiques sempre a la recerca de la solució més elegant per zones especialment entortolligades de la xarxa.

No, potser el mapa del metro de Londres no assolirà mai la perfecció, però s’acosta molt al que ha de ser un disseny ideal: útil, bell i el més simple possible.

Aquí s'ha buscat la simetria per traçar les dues branques de la Northern Line. Fixeu-vos ens els símbols d'accessibilitat i en la indicació que cal caminar 200 metres per anar d'Euston Square a l'estació de trens d'Euston.

dilluns, 6 juliol de 2009

BIC


Acostumo a escriure qualsevol text que contingui més d’una frase amb l’ordinador, i no diguem quan es tracta d’un conte o d’un dels meus recurrents inicis de novel·la. El teclat s’ha convertit doncs en la meva eina bàsica d’escriptura i ja em resulta tan natural que no em plantejo l’alternativa. Però fa pocs dies, Víctor m’expressava el seu desconcert en pensar que en temps bastant recents els escriptors usaven les màquines d’escriure, andròmines que ara ens semblen sorolloses i rudimentàries. Esclar que Víctor és molt més jove que jo i va néixer com qui diu amb una pantalla d’ordinador sota el braç; però per a mi la transició entre una i altra eina, que ara em sembla natural, potser va suposar pagar algun peatge estilístic. Si ho penso una mica, els meus textos actuals resulten més aviat trinxats, apedaçats i porosos, no flueixen com els d’abans.

He volgut fer un experiment i, per escriure un conte d’encàrrec que he de presentar en societat el proper 5 de juliol, he decidit tornar als orígens més remots i redactar-ne la primera versió en bolígraf. He escollit el més ordinari de tots els bolígrafs, un Bic cristall “que escriu normal” i que estava bastant abandonat en el recipient de pell de vaca argentina, on hi ha també les tisores grans, un regle per esquerrans, un llapis bicolor de comptabilitat i diversos bolígrafs d’hotels on he dormit.

Crec que els objectes perceben les nostres intencions. Mai abans no havia tingut problemes per agafar un boli i marcar les caselles d’un formulari, fer la llista del súper o firmar un rebut quan portaren el matalàs nou. Però aquest cop, en subjectar-lo entre el polze i l’índex he notat una resistència immediata, talment com si s’encabrités. Em prendreu per idiota si dic que he sentit un renill llunyà? L’he deixat reposar sobre la taula i he mirat de tranquil·litzar-lo. Mentre l’acaronava amb la punta dels dits, li anava dient (no, no m’he tornat boig, però la situació ho requeria) que el meu propòsit era escriure un text breu i una mica còmic sobre com pujar una escala amb un plat de macarrons a la mà. No sé si m’ha cregut del tot, però en aquest segon intent m’ha semblat més dòcil.

La primera paraula del títol del conte havia de ser “instruccions”, però quan he posat la punta del bolígraf sobre el DIN A4 només ha quedat un petit solc vertical, pràcticament invisible. La tinta seca és la malaltia dels bolígrafs ancians. He agafat una pàgina de EL PAÍS d’ahir i m’he posat a traçar-hi gargots que desentumissin la seva circulació. Just quan el canell ja em començava a fer mal, el bolígraf ha escopit una taca blava, malaltissa i gairebé tísica. He aprofitat el restabliment de la seva circulació sanguínia per intentar escriure el títol que tenia pensat, però ell ha optat per fer la seva i el que ha quedat registrat al paper no es correspon a cap llenguatge conegut. L’embull de traços, com aquells dibuixos inconscients que anem fent florir durant una avorrida sessió de treball, contenia teranyines, caixetes apilades, dissenys de vitralls i encobertes imatges sexuals.

Potser estava pecant d’ambiciós en forçar el bolígraf desentrenat a una tasca tan complexa com és la redacció d’un relat. He pensat que seria preferible començar per habilitats més senzilles, com si ell i jo haguéssim tornat al parvulari. He provat amb la lletra “a” minúscula, el principi de tots els aprenentatges; però, coi, què difícil ha resultat obligar-lo a dibuixar l’oval inclinat amb la cua a la dreta. Durant una estona m’ha fet fer bunyols tremolosos, nyaps cal·ligràfics que haurien fet avergonyir a la senyoreta Ramos. A l’intent número trenta he aconseguit una “a” petita i llegible, però quant d’esforç esmerçat! Jo ja em trobava exhaust i encara em quedava per domesticar la resta de peces de l’alfabet. Pensar en la “f” o la “w” em produïa marejos anticipats. He decidit abandonar l’experiment.

Mentre consigno aquesta experiència frustrant, de nou a l’ordinador, el Bic m’observa i de tant en tant deixa anar una hemorràgia blava. El tinc apartat sobre un bressol de papers de cuina, no fos cas que m’empastifés tot l’escriptori.

diumenge, 5 juliol de 2009

Anonimat


© The New Yorker
"A internet, ningú no sap que ets un gos."

Cinema a la fresca



Li havia promès a Josep que no diria res al bloc sobre el fet que ahir vam anar a veure “Ice Age 3”, perquè tots dos tenim una reputació que mantenir; però la visió d’aquesta pel·lícula, oblidable i divertida a parts iguals, m’ha suggerit algunes reflexions que prefereixo compartir. No criticaré la improbabilitat històrica d’un encontre entre bèsties del quaternari i dinosaures. Si vas a veure una pel·li on els animals parlen, fes el favor de no exigir versemblances! I si els nens ho entenen tot a l’inrevés, sempre pots llegir-los “L’origen de les espècies” a l’hora d’anar a dormir.
  1. A tota pel·lícula destinada a un públic de poca edat, sempre hi ha dues o tres seqüències que semblen extretes d’un videojoc i que, de fet, són el tràiler encobert del videojoc que es ven paral·lelament.
  2. La idea de barrejar animals carnívors i herbívors en un mateix grup social (com passava també a “Madagascar”) indueix a complicades maniobres de guió. Com fer que el més gran es mengi al més petit sense que la canalla quedi traumatitzada?
  3. Ara els ianquis estan molt obsessionats per explorar els límits de l’amistat masculina. Si presentes, com passa aquí, una família disfuncional, on predominen els mascles, els guionistes se senten obligats a donar explicacions i a teoritzar sobre models de família. Senyors, que és una pel·lícula per nens!, no cal que ens vagin picant l’ullet als adults.
  4. L’esquirol Scrat continua essent el millor de la sèrie, però dedicar-li una pel·lícula sencera, com suggereixen alguns, crec que cremaria el personatge.
He d’indicar que l’aire condicionat del cinema Bosque de Barcelona estava al seu punt just. Qui pot demanar millor recomanació cinèfila?

dissabte, 4 juliol de 2009

Pas à deux


Pina Bausch a Cafe Müller
Fa uns dies, gràcies a una d’aquestes caramboles que la xarxa afavoreix, vaig reprendre el contacte amb una estimada companya de la facultat. Durant els anys de carrera, la Carme Torras era bona estudiant, seriosa i assenyada, però mostrava també inquietuds que anaven més enllà de l’àmbit estricte de les matemàtiques (virtuts totes elles que sospito que ha conservat). Un cop llicenciada s’havia dedicat a l’apassionant terreny de la robòtica i la intel·ligència artificial. Com que jo vaig optar per especialitzar-me en la tonteria natural, els nostres camins divergiren.

En retrobar-la ara, vaig comprovar que continuava a l’UPC investigant com fer més llestes a les màquines, però em sorprengué agradablement que també hagués publicat dues novel·les: “Pedres de toc” (Columna, 2003), que va rebre el Premi Primera Columna 2003, i “La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que va rebre el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Mataró 2007.

No n’havia sentit parlar d’elles, ho confesso, però hi ha tantes novetats editorials que és difícil estar al dia. I a sobre, els mitjans d’intoxicació (com els anomena Joan Solà) s’ocupen de repetir com mones les consignes que els hi dicten els grans grups editorials i eclipsen amb les seves promocions qualsevol autor que va per lliure. Per fortuna, podem comptar amb els blocs i amb altra parentela 2.0 per descobrir propostes menys fressades i potser més interessants.

Tot aquest llarg preàmbul per dir-vos que sóc amic de la Carme i que acabo de llegir la seva novel·la “Pedres de tocs” i que, per tant, tot el que pugui dir-ne seran cartes marcades. O sigui que endavant.

Carla és una jove periodista que treballa en període de proves a una empresa que es dedica a escriure biografies per encàrrec. Carla és ambiciosa i ja està cansada de les tasques més mecàniques. Així és com li encomanen escriure sobre la vida de Nydia Aréchiga, una cèlebre coreògrafa en edat de jubilar-se. En realitat són els fills de Nydia els que li ofereixen la biografia com a original regal d’aniversari per a la seva mare. Nydia, d’entrada no rep amb bona disposició el projecte i no fa altra cosa que posar-hi pals a les rodes. Serà la passió que posa Carla per demostrar la seva vàlua professional la que anirà vencent les reticències de la coreògrafa i la que, poc a poc, ens anirà descobrint que en el passat de Nydia hi ha algun punt fosc al qual no vol tornar-hi.

Narrada en estil precís i molt ben estructurat (de “línia clara”, l’anomenaria jo), però amb un vocabulari ric i un grapat de bones metàfores, la novel·la es llegeix amb facilitat i interès gràcies als inesperats girs de la trama i l’esquer de la revelació del misteri final.

Però l’encert més gran és haver centrat la història en la confrontació de dos personatges antitètics: d’un costat la Carla, jove i insegura, racional i familiaritzada amb les noves tecnologies, a la recerca del seu lloc en el món, i de l’altre una Nydia madura, imprevisible, capriciosa, dominant, manipuladora, que creu haver-ho vist tot en aquesta vida. Crec (i aquí és on entren en escena els meus prejudicis) que les dues figures femenines representen dues parts de la personalitat de l’autora, la investigadora matemàtica (Carla) i la creadora (Nydia).

Donat que el llibre es refereix sovint al món de la dansa, és lícit veure en el tira i afluixa d’aquestes dues fortes personalitats una doble coreografia (així ho explicita també la novel·lista en algunes al·lusions). Com en tot bon espectacle, el final durà la resolució de la tensió i una via d’enteniment.

Una molt bona estrena.

divendres, 3 juliol de 2009

Comiat a la japonesa



Ahir nit ens convidaren a la pre-estrena de “Despedidas” de Yojiro Takita, pel·lícula de la que només sabia que havia guanyat el darrer Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, fet que semblava garantir una digestió planera. Després he sabut que el film ha guanyat també una pila de premis al Japó i que, a més, ha estat un important èxit de taquilla.

Tanmateix, “Despedidas” es refereix a un assumpte, com és el de la mort, que no sempre ve de gust; i a més ho tracta de la forma més directa i quotidiana: las dels rituals funeraris. Daigo és un jove músic que, en quedar-se sense feina, torna al seu poble natal acompanyat de la seva esposa. Allí troba feina molt ben remunerada com a amortallador i maquillador de cadàvers, una tasca que al Japó sembla que es fa en presència de tota la família. Malgrat el rebuig inicial davant del tabú de la mort, Daigo anirà descobrint gradualment la compassió i el poder catàrtic de la cerimònia, i el que ha començat com una provatura esdevindrà una veritable vocació. Això li suposarà l’estranyament dels amics i la fugida de la seva muller, tots ells incapaços de conviure amb un dels fets més ineluctables de la vida.

Aquest resum pot donar una idea molt sinistra del que és la pel·lícula, però la cultura japonesa té comportaments molt estranys als nostres ulls i no sembla que li faci por barrejar diferents registres. Així, al marge de l’interès antropològic que pot tenir presenciar altres costums funeraris, enmig del drama s’intercalen escenes veritablement còmiques, macabres (però igual de còmiques), cosa que pot desconcertar l’espectador.

Ara, en el fons, l’objectiu de la pel·lícula és commoure l’audiència, fer-li caure una llagrima i deixar-la satisfeta. Ho aconsegueix decentment, encara que alguns efectes estiguin exageradament subratllats i la sacarina tendeixi a sobreeixir. Per exòtica i inusual bé mereix la visita: una mirada suggeridora a una circumstància per on tots hi hem de passar, en passiu i en actiu.

Como el que más

He tingut la xamba de fer el comentari número 5.000 al bloc de l’arquitecte glamurós i per això m’acaba de dedicar el seu últim post, cosa que li agraeixo i que algun dia li recompensaré amb unes xancletes de lluentons o una beca de la Generalitat.

Aquesta arbitrarietat numèrica m’ha fet pensar en aquella arqueològica cançó “El turista 1.999.999“ que va guanyar el “IV FESTIVAL INTERNACIONAL DE LA CANCIÓN DE MALLORCA” i que interpretaven LOS STOP. La seva cantant, Cristina, em deia la meva mare que provenia del nostre barri, del Fort Pienc (o sigui que l’arqueòleg ja pot començar a estudiar les tíbies i peronés que vinguin al cas per confirmar-m'ho).

El turista 1.999.999
cuando llegó
se lamentó.
por bajar tan deprisa del avión
con su minipantalón
se ha perdido la ocasión
de tener las atenciones
que por suerte le brindaron
al turista 2.000.000.

Pero es igual,
se conformó
y en Mallorca fue feliz
como el que más,
como el que más,
como el que más,
porque Palma le ofreció su mundo de sol,
su mundo de sol,
su mundo de amor.

El turista 1.999.999
se llevará a su país
el recuerdo de este sol
y de este mar
que nunca más
podrá olvidar.

Por bajar tan deprisa del avión
con su minipantalón
se ha perdido la ocasión
de tener las atenciones
que por suerte le brindaron
al turista 2.000.000.

Pero es igual,
se conformó
y en Mallorca fue feliz
como el que más,
como el que más,
como el que más,
porque Palma le ofreció
su mundo de sol,
su mundo de sol,
su mundo de amor.

El turista 1.999.999
se llevará a su país
el recuerdo de este sol
y de este mar
que nunca más
podrá olvidar.

Que nunca más
podrá olvidar.


dijous, 2 juliol de 2009

Fashion victim

Ja ho deia jo que les marques ens acabarien devorant.

Vist a "dezeen"

D'amistat i de blocs


Poc m’esperava que amb el bloc acabaria coneixent tanta gent nova. Bé, això de conèixer cal dir-ho amb una certa precaució, ja que es tracta d’una coneixença imperfecta i fragmentada, que es supedita sempre a la màscara més o menys fictícia que cadascú hagi decidit penjar-se. Res que no passi en certa mesura també amb les nostres coneixences reals.

Amb totes les prevencions doncs, ens anem creant una imatge dels nostres col·legues/lectors. De vegades no sabem ni el seu nom real, l’edat la imaginem, el sexe l’inferim (però vés a saber per on ens poden conduir els prejudicis), de l’ocupació ens creiem el que ens volen donar a entendre i de l’aspecte físic tenim, en el millor dels casos, un retrat miniat que bé podria ser el de qualsevol altra persona.

Així, a partir de retalls, anem reunint una col·lecció de monstres de frankenstein virtuals amb els que gaudim d’una certa intimitat. Hem après a reconèixer el seu “to” de veu, les seves dèries i manies. Percebem el dia que estan de mala lluna i mirem d’animar-los. Intentem ajudar-los si tenen un dubte o un problema. Col·laborem en les seves iniciatives, si està en les nostres mans. Quan els trobem tristos, fem una mica el pallasso per arrencar-los una rialla. O simplement passem a dir hola, perquè sàpiguen que poden comptar amb nosaltres.

Jo no sé quin nom pot tenir aquesta estranya relació virtual, però, si no és amistat, s’hi assembla molt.

dimecres, 1 juliol de 2009

Una qüestió d'ordre


foto de blai server
No sé si té alguna cosa a veure amb allò que deia l’altre dia sobre l’ordenació a internet, segons la qual els materials més nous eren sempre els primers en ser mostrats, però d’un temps ençà he observat un fenomen curiós. Afecta sobretot a bibliografies, filmografies, discografies... i no només a la xarxa, sinó també a la lletra impresa. Em refereixo que ara aquestes llistes comencen sempre per l’obra més recent i van retrocedint en el temps. És un costum que em xoca i m’irrita; em fa la sensació com si volguessin negar la història. És clar que en una societat que produeix contínuament estímuls de curta durada i en la que un llibre o una pel·lícula ja es consideren “vells” als dos mesos de la seva aparició, es propicia que els consumidors tinguin una memòria de peix [metàfora que algun dia hauré de verificar, que potser estic difamant els pobres peixos] i tot el que hagi passat abans d’ahir ja no té cap rellevància. Em fa pensar en aquells amics que, si els dius que has vist “La notte” en DVD, el primer que et responen és “però això és una pel·lícula antiga, no?”. I és que ara el que és cool de debò és haver-se descarregat el proper disc de Radiohead o l’imminent blockbuster de James Cameron abans de la seva aparició oficial. Consumir-lo a corre-cuita (o no). I després abandonar-lo dalt de tot de la pila del greix.

+++

I, ja posat a parlar d’ordres perversos, un altre mal hàbit que he observat és la traducció literal que es fa del genitiu anglès als cartells de les pel·lícules. Tots hem llegit aberracions del tipus ‘De Steven Spielberg “Jurassic Park”’, una expressió que ni els “indios” de les pel·lis de “vaqueros”...

Però la perla la vaig trobar al darrer film de Jacques Rivette “Ne touchez pas la hache”. M’imagino que el cartell original devia dir “d’après 'La Ducchesse de Langeais' de Balzac” (o sigui, basat en...). L’il·luminat de torn va posar “después de La Duquesa de Langeais de Balzac”, com si es tractés d’una seqüela, tipus Rocky VIII.