dimecres, 30 setembre de 2009

Un homenot malastruc



Gairebé sempre s’ignora qui foren els pares fundadors d’una ciutat, a menys que donem crèdit a figures llegendàries com ara Ròmul i Rem; però de vegades hi ha personatges que amb la seva influència marquen la ciutat de forma tan indeleble que seria inimaginable concebre-la sense ells. A Barcelona un d’aquests personatges, o millor dit “el” personatge, és l’urbanista Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixample, que va donar a la meva ciutat gran part de l’aspecte que tots li coneixem.

Malgrat la importància de la seva intervenció, de sempre havia notat per part dels meus conciutadans una reticència a l’hora de reconèixer-li els mèrits. Ara, ran de la commemoració dels 150 anys d’aprovació del pla d’urbanització de l’Eixample barceloní, he aprofitat per informar-me una mica sobre aquesta figura cabdal i, la veritat, m’ha fet força pena el pobre Cerdà, que devia ser allò que els castellans diuen “un gafe”.

Ildefons Cerdà va néixer l’any 1815 a una masia prop de Centelles (Osona) dins d’una família de comerciants. Després d’iniciar estudis d’arquitectura a Barcelona, estudis que no va acabar, va traslladar-se a Madrid on amb penes i treballs, ja que la família no el recolzava, obtingué el títol d’enginyer l’any 1841.

La mort prematura del pare i els germans, tot i que es podria considerar una de les primeres desgràcies importants que li tocà viure, li proporcionà el maneig d’una copiosa herència l’any 1849. Aquesta fortuna li permeté abandonar el funcionariat i dedicar-se a la seva vocació política, amb la qual perdria bous i esquelles. Cerdà era un liberal d’idees progressistes que somiava en millorar les condicions de vida de les classes treballadores i defensà aquest credo tant com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona com des del seu escó a les Corts Espanyoles.

Les seves idees sobre urbanisme es van anar gestant gràcies a l’observació de com vivien, o més aviat malvivien, els obrers de Barcelona. I d’elles en sortí la redacció del seu llibre “Teoría general de la urbanización”, així com la seva obra mestra, el Pla Cerdà, del qual ara en celebrem l’efemèride. De les seves virtuts i visió de futur potser en parli un altre dia; el que ara m’interessa és la pobra acceptació que pel pla mostraren els barcelonins.

El fet és que l’ajuntament havia convocat un concurs per la urbanització del nou terreny edificable que s’obria més enllà de les muralles acabades d’enderrocar, concurs que havia guanyat la proposta d’Antoni Rovira i Trias (sí, el de la plaça gracienca, on s’espera assegut). Però el govern de Madrid va imposar el projecte signat per Cerdà. Que les decisions arribin de Madrid és un fenomen que no per habitual el faci més simpàtic i llavors igual que ara els barcelonins s’ho prengueren molt malament. Posats a buscar un cap de turc, l’emprengueren amb el pobre Ildefons Cerdà, tot i que el seu projecte era millor que el de Rovira. Els burgesos barcelonins s’oposaren a un pla d’inspiració igualitària: ells haurien preferit una solució més d’aparador; mentrestant els arquitectes, empesos per un comprensible ardor corporativista, lamentaven que l’autor del projecte no fos un dels seus. En la campanya de descrèdit que patí l’enginyer fins i tot posaren en dubte la seva catalanitat.

Noves amargures esperaven Cerdà en el moment de posar en marxa el seu pla, donat que l’especulació immobiliària impedí que les mansanes continguessin zones ajardinades, tal com inicialment estava previst. I encara afegiré que el Govern li va deixar a deure moltes de les feines que per a ell havia realitzat.

Per acabar-ho d’adobar, el seu matrimoni no fou feliç. La seva senyora li posava banyes i, de les quatre filles que va tenir, una no era seva. Acabaren separant-se. Malalt i mig arruïnat anà a morir (possiblement de fàstic) a un balneari de Cantàbria un 21 d’agost de 1876.

Una figura tan important, precursora de l’urbanisme modern a nivell internacional, hauria de ser motiu d’orgull per qualsevol país amb cara i ulls, però ja es veu que nosaltres estem fets d’una altra pasta i, per tant, ni mort se l’honorà com es mereixia. Així, tot i que segons les bases del concurs el guanyador donaria nom a un dels carrers principals de la nova urbanització, repetidament se li negà aquest dret. No fou fins els porciolistes anys 60 del segle XX que se li adjudicà una de les places més infames de la ciutat, plaça que a més no forma part de la trama ideada per Cerdà. Igualment el 1889 Pere Falqués presentà la maqueta d’un monument dedicat a l’enginyer, però l’alcalde Rius i Taulet no el va voler tirar endavant. Tot plegat, per posar-se a plorar. O perquè TV3 en faci una TV-movie.

dimarts, 29 setembre de 2009

Ferriol 2.0


Conec en Ferriol Lloberes des del parvulari. És un molt bon amic i durant molts anys, especialment durant l’adolescència i la primera joventut, vam ser pràcticament inseparables. Després, ja se sap, conegué una noia, s’hi casà, arribaren els fills... tots aquests fets habituals que contribueixen tan poc a la sociabilitat de les persones. Si ja ens veiem cada cop una mica menys sovint, la plaça que obtingué a una biblioteca d’una petita ciutat lleidatana marcà definitivament la nostra manca de relació.

Per fortuna comptem amb internet, de manera que l’allunyament físic no impedeix que mantinguem el contacte bé sigui per correu, bé pel Facebook o a través del seu bloc. En Ferriol és escriptor; vull dir que, apart de la seva feina funcionarial, escriu a hores perdudes poemes, contes, novel·la, lletres de cançons... El cert és que té traça, ha guanyat alguns premis convocats per ajuntaments petits i té cosetes publicades en alguna antologia. Com deia, en Ferriol té un bloc d’èxit. Potser heu sentit parlar de El mugró de la Terra Ferma, si no, us el recomano. Es tracta d’un bloc força original i que té molts seguidors. Allí en Ferriol, apart d’informar de les seves activitats literàries i de publicar algunes breus mostres de la seva capacitat poètica, intercala suggeridores fotografies de senyoretes de bon veure i molt especialment de les seves glàndules mamàries. Tot i que no és el meu estil, he de reconèixer que la combinació és explosiva, però sempre feta al servei del bon gust.

Farà cosa d’un any i mig, via Facebook, en Ferriol va informar els seus amics que començava la redacció d’una novel·la. El missatge deia exactament: “Començo la novel·la. He escrit quinze pàgines d’una tirada. La cosa pinta bé”. La idea de participar com espectador en el procés creatiu d’un artista em va semblar genial i així li vaig dir en un comentari.

Els dies que seguiren, l’escriptor ens va continuar informant puntualment: “Deu pàgines més. Arribo al punt crucial en el qual Oriol coneix Drussil·la, me’n sortiré?... Tarda molt productiva, això està encaminat... Algun virus m’ha fet desaparèixer deu pàgines del text. Amb la reescriptura crec que l’he millorat... Cap de setmana perdut a urgències per culpa de les cagarrines de la petita...” Ara ja no li comentava les entrades, em limitava a marcar el “m’agrada”.

Un cop acabada la novel·la vingué allò del concurs. A través d’un apunt del seu bloc ens desafià a deduir el títol de l’obra a partir d’un jeroglífic. Fou una tasca complicada que ocupà els seus lectors durant setmanes i és que no és fàcil explicar de forma jeroglífica un títol com “L’ensopiment afectiu”. Després d’això, silenci, o sigui que va tornar la normalitat blogaire en forma de mamelles i haikus.

Unes setmanes més tard vaig rebre el correu d’una desconeguda que m’explicava no sé quines desgràcies de la seva vida sentimental. Si no fos perquè s’expressava en un català molt competent, hauria pensat que era una d’aquelles mosses de l’Est que fan tanta gimnàstica i es volen casar totes amb mi. No va ser fins el tercer correu d’aquella desconeguda que vaig lligar caps: la Drussil·la firmant era la protagonista de la novel·la del meu amic Ferriol. Vaig deduir que tot plegat era una estratègia per reviscolar l’interès sobre el llibre i ho vaig trobar molt enginyós. Volia dir això que aviat hi hauria novetats?

Efectivament, quan vaig entrar al seu bloc vaig trobar-me amb l’anunci que una petita editorial, de la qual no havia sentit parlar, anava a publicar la novel·la a principis de la tardor. Vaig afanyar-me a felicitar l’amic amb un comentari, cosa que també feren els seus 600 erotòmans lectors. Els dies que seguiren hi hagué un gavadal de novetats. Com que el títol de “L’ensopiment afectiu” a l’editorial li semblava poc comercial, en Ferriol ens proposà una terna de títols alternatius perquè els votéssim. Al final n’escolliren un altre que no era cap dels que havíem votat: “L’home que berenava al Tagamanent”. En Ferriol ens ensenyà la foto que il·lustraria la coberta, després la mateixa foto una mica retocada pel photoshop, i encara després el disseny definitiu. Com avanç de la publicació vam gaudir també d’una sinopsi detallada de l’argument i d’alguns fragments escollits que l’autor tingué la gentilesa de donar-nos a conèixer en dies alterns.

Paral·lelament en Lloberes va obrir a Facebook un perfil de “L’home que berenava al Tagamanent”. Per amistat m’hi vaig fer admirador, de manera que ja no em calia entrar en el seu bloc, perquè totes les novetats referents al llibre es duplicaven a FB. Apart de notícies “L’home que berenava...” també m’envià una pila de regals virtuals: petons, somriures, una cafetera express, una bossa de gominoles... Als missatges de Drussil·la s’hi havien afegit ara els de l’Oriol i els d’una tal Paula, cadascun explicant-me les seves penes d’amor i la seva versió dels fets. També hi havia algú que m’escrivia en xinès i, per tant, no estic segur que formés part de la mateixa novel·la.

Per fi la novel·la es va publicar. Els amics d’en Ferriol ja en sabíem la data des de molt abans, perquè ens ho va anar recordant en un compte enrere diari que va durar quatre setmanes. Llavors vingueren les presentacions del llibre, vaig rebre invitacions per totes elles: la de la Pobla de Claramunt, la de Tavertet, la de l’Ermita de Sant Bonifaç... Tot i que jo vaig ser dels primers en comprar el llibre (i prou que em va costar trobar-lo), en Ferriol no deixà de fer-nos temptadores ofertes en forma d’exemplars dedicats o dos al preu d’un. I més cafeteres express i més ploricons de la Drussil·la...

Una nit en Ferriol aparegué als meus somnis recitant-me fragments de la novel·la. L’endemà vaig donar-me de baixa de l’ADSL.

dilluns, 28 setembre de 2009

Un encontre amb Kundera



©Loredano
Per a qualsevol persona interessada en les arts, i encara més per a qui l’interessi les relacions entre les arts i el moment històric que els ha tocat viure, els assajos de Milan Kundera són una lectura molt recomanable. En particular “Els testaments traïts”, obra a la que retorno de tant en tant, crec que és un recull d’assajos imprescindible.

El darrer volum de les seves reflexions sobre art ens va arribar la primavera passada i es titula “Un encuentro”. A diferència de llibres anteriors, aquí no hi ha una línia unificadora, sinó que es tracta d’un recull de textos breus i heterogenis separats en diversos capítols més o menys temàtics.

Encara que hi ha un retorn a alguns autors sobre els quals no aporta gaire de nou, com és el cas del seu admirat Leos Janáček, de qui va fer una eloqüent defensa a “Els testaments traïts”, el llibre conté prou vitamina intel·lectual com per merèixer una lectura més que atenta.

Així, pren diverses novel·les i les utilitza per esbrinar característiques concretes de la natura humana (“Novelas, sondas existenciales”). A propòsit de “Cien años de soledad”, es pregunta perquè hi ha tants protagonistes de les grans novel·les que no tenen fills. Kundera és d’aquests pensadors capaç de sortir per on menys t’esperes i oferir un punt de vista tan original com aclaridor.

En un altre capítol traça un arc que va des del surrealisme al realisme màgic, passant per la literatura de la negritud i Alejo Carpentier. En un apunt més enllà es pregunta el motiu pel qual Rabelais ha exercit tan poca influència en la literatura francesa (no així en altres literatures).

Dedica dos amplis assajos a dos autors passats de moda, però que eren molt populars en temps del meu pare, com són Anatole France i Curzio Malaparte. El millor que es pot dir és que m’ha desvetllat les ganes de llegir-los.

Brillant també la defensa de la música de Iannis Xenakis com a profilaxi davant del sentimentalisme que va unit inseparablement a tota brutalitat humana. Oportú quan carrega contra la mania biogràfica que anteposa la vida de l’artista a la seva obra: el llegat més perenne que ens quedarà de Bertolt Brecht és que li pudia l’alè? I clarivident l’assaig sobre Fellini. Potser ja hem oblidat el descrèdit en el que va caure el cineasta amb les seves últimes pel·lícules, així com l’enfrontament que va tenir amb Berlusconi per la publicitat que interrompia les pel·lícules quan es passaven per televisió.

“El enfrentamiento tuvo su epílogo en 1993, cuando la televisión berlusconiana proyectó en sus pantallas el cuerpo de Fellini, desnudo, desarmado, agonizante (...) El giro histórico se acababa: como herederos de los hermanos Lumière, los huérfanos de Fellini ya no tenian nada que decir. La Europa de Fellini era apartada por otra Europa muy distinta. ¿Cien años de cine? Sí. Pero no es mi fiesta.”

Estimulant, t’ho miris com t’ho miris. Ja està dit.

diumenge, 27 setembre de 2009

Una gran desconeguda

Què en sabem de Bulgària? Jo, amb prou feines, el nom de la seva capital (i sempre he pensat que li esqueia més Bucarest). I que d’allí provenen Stoichkov i Todorov. Des d’avui ja puc col·locar un altre nom al panteó dels búlgars il·lustres, es tracta d’Azis Niama. Tal com estan les coses, no m’estranyaria que guanyés un dels propers festivals d’Eurovisió.

We are stardust, we are golden (ha!)



El director Ang Lee és un dels meus preferits. La seva eclèctica filmografia compta amb pel·lícules de temàtica i to molt diversos —ha fet comèdies i drames, on sovint s’hi han barrejat els dos extrems (“The wedding banquet”, “Eat Drink Man Woman”), ha adaptat un clàssic de la literatura universal (“Sense and sensibility”), ha brodat el melodrama de mocadors xops (“Brokeback Mountain”) i el de passions sexuals (“Lust, Caution”), ha tocat el cinema d’arts marcials (“Crouching Tiger, Hidden Dragon”) el de super-herois (“Hulk”) i fins i tot el western (“Ride the Devil”)— i malgrat tot ha conservat durant la seva carrera un tret unificador. Sigui quina sigui la història que explica, sempre centra el seu interès en els personatges i ho subordina tot a mostrar el perquè del seu comportament. Lee és un director humanista que, igual com feia Jean Renoir, reconeix que cadascú té les seves raons i, per tant, evita els maniqueismes a l’hora de desplegar una història. Per això deu ser un dels cineastes que desvetlla més empaties per part de l’espectador. Per això mateix, fins i tot en les seves pel·lícules menys reeixides (escasses per altra banda), Lee sempre, sempre, interessa.

Ara acaba d’estrenar “Taking Woodstock” (o “Destino: Woodstock”) una crònica sobre les incidències que envoltaren el muntatge del mític festival de 1969. Per fer-ho, s’ha centrat en la figura real d’Elliot Tiber, un decorador de Nova York, que per salvar el ruïnós hotel que els seus pares tenien als boscos del nord de l’estat va oferir uns terrenys veïns als organitzadors del festival. El noi, un bon jan innocent, incapaç d’independitzar-se de la seva família i benintencionat animador de l’ensopida vida cultural local, es veurà implicat en un esdeveniment que el desbordarà, però que li transformarà la vida (sortida de l’armari inclosa).

Segons declaracions del propi Ang Lee, aquesta pel·lícula formaria una mena de díptic amb l’anterior “The ice storm” (1997). Però si aquella retratava l’Amèrica desencantada i hipòcrita de principis dels 70 amb el cas Watergate cuejant a tots els mitjans de comunicació, “Taking Woodstock” és filla dels anys 60, una dècada potser no tan prodigiosa com deien, però on totes les utopies semblaven possibles. Avui dia ens pot semblar pueril que una estratègia basada en pau, amor i música sigui capaç de canviar el món, però em consta que aquests miratges eren moneda corrent en aquell temps.

La primera meitat de la pel·lícula, en la qual Elliot va embolicant la troca i esquitxant sense proposar-s’ho els plàcids habitants de la petita comunitat és pel meu gust la millor i ve plena de moments d’humor (hi ha una broma sobre els Sanfermines que, per inesperada, resulta comiquíssima).

Així que el festival pròpiament dit comença, crec que Ang Lee s’equivoca. A mi particularment m’hauria interessat saber més sobre l’antisemitisme d’aquest llogarret aparentment idíl·lic i sobre els esquelets que amaguen als seus armaris. Però aquí, el que era particular, es torna universal.

Tothom coneix l’oscaritzat documental que Michael Wadleigh (editat per Thelma Schoonmaker i Martin Scorsese, poca broma) va filmar sobre l’aconteixement i Lee sembla pensar que aquesta imatge és intocable i que és l’única possible de cara a la Història. No veig que hi hagi cap necessitat de fragmentar la pantalla i de calcar escenes ja vistes, com si tot el que van fer aquells més de 100.000 espectadors ja estigués fixat per sempre. Això no vol dir que el director abandoni els personatges, queden encara moments molt bons. Els trips de LSD són d’aquelles experiències que habitualment a la gran pantalla resulten en una col·lecció de coloraines indigestes i un mareig descomunal, en canvi aquí, amb tota la meva ignorància, els hi ha quedat una escena força bonica.

Els actors, com sol passar amb aquest director, són molt adequats (moltes vegades malgrat el seu físic poc convencional). Emile Hirsch, com un veterà de Vietnam a qui se li ha anat l’olla, està perfecte. I encara que la mare jueva i castradora de Brooklyn sigui ja un arquetip universal, Imelda Staunton és una actriu tan immensa, que justifica el preu de l’entrada.

Ho reconec, és un Ang Lee menor; agradable, amable, bon minyó, gaudible, ple de bon rotllo (o gairebé), però menor. Acaba amb un toc d’ironia que probablement s’escaparà a molts espectadors que no siguin estudiosos d’aquesta dècada daurada: quan Elliot s’allibera finalment de la seva família, el conviden a Califòrnia, perquè col·labori en la preparació d’un gran concert on actuaran The Rolling Stones. Woodstock significaren tres dies de bon rotllo universal. A Califòrnia espera Altamont, on (entre altres múltiples bronques) un espectador fou assassinat.

Sí, the dream was over.

dissabte, 26 setembre de 2009

El secret de Scherezahade (director's cut)


[Presento aquí la versió completa del conte que aparegué fa un parell de dies a la pàgina de la bajoqueta 365 contes. Quan el vaig escriure, em vaig deixar endur per l'entusiasme i vaig oblidar el límit de 365 paraules. Aquí el recupero en tot el seu esplendor original.]

Conten antiguíssims documents guardats als nostres arxius estatals que en una època llunyana regnà en aquestes contrades el cruel soldà Bajoquè III. En realitat el monarca era de molt bona pasta, però la infidelitat de la seva primera muller li havia amargat la vida i, no content amb decapitar l’adúltera, havia decidit venjar-se de tot el gènere femení en pes, sense fer cap discriminació. En poques paraules, se li havia girat feina.

D’acord amb el seu pla malèvol, cada dia es casaria amb una noia verge al temps que decapitava la seva esposa anterior, en una mena de divorci exprés “avant la lettre”. El soldà mantingué aquesta estressant agenda durant 3.000 dies, de manera que les verges (com sol passar en tota època i circumstàncies) començaren a escassejar. Havia arribat aquell punt en el qual només la filla del visir, una tal Scherezahade, presentava prou garanties de puresa. El seu pare, coneixedor de l’horrible destí que l’esperava, mirà de dissuadir-la; però la noia, que tenia recursos (i havia fet un màster a Deusto) decidí provar sort, convençuda que els homes en general són més fàcils de manipular que una rentadora. Encara que necessitin més sabó.

La nit de noces, Scherezahade demanà al tòtil de Bajoquè III que li concedís uns segons per acomiadar-se de la seva estimada germana Dunyazad. Schere va aprofitar aquells instants crucials per explicar-li un conte que començava així: “Després d’un llarg recorregut fins a aquell far, et planteges si val la pena fer el viatge a la inversa...” El soldà s’ho escoltava tot darrera d’una gelosia emparrada de buguenvíl·lies. Ben aviat es deixà atrapar per l’encís d’una història que era tota mentida, que no tenia conseqüències en el món real i que ni tan sols era d’utilitat pública, però que l’entretenia d’allò més. Un cop el conte acabat, Dunyazad (ben alliçonada) en demanà més. Bajoquè des del seu amagatall coincidí amb els desitjos de la seva cunyada. Però, Scherezahade s’excusà inflexible, tot al·legant que se sentia cansada, no sense prometre abans que per l’endemà tenia a punt un micro-conte apassionant digne de Stieg Larsson.

L’endemà la filla del visir complí el que havia promès i explicà un altre relat captivador; però no deixà de prometre un d’encara millor per a la nit següent. D’aquesta forma indolora i beneita transcorregueren mil i una nits (i de passada la parella tingué tres fills, perquè no tot era literatura en les seves relacions). Al cap d’aquests gairebé tres anys, Bajoquè III havia esdevingut un esclau incondicional de la ficció; per tant, en agraïment als plaers rebuts, abolí el seu venjatiu pla, nomenà Scherezahade com a reina vitalícia i va comprar-se un televisor de plasma per entretenir els moments d’espera entre contes.

Mentrestant la filla del visir respirà tranquil·la; per un moment havia temut que la infinitat de contes que anava xuclant de la pàgina de 365 contes acabarien per exhaurir-se.

divendres, 25 setembre de 2009

Definitely blue/The thrill is gone




Eren els principis dels 50, tenia vint i pocs anys, un físic fotogènic i envejable, era un dels trompetistes amb més talent de la seva generació i cantava amb una veu suau que enamorava. Havia tocat amb Stan Getz i amb Charlie Parker, quan amb el quartet de Gerry Mulligan li arribà el triomf definitiu. A partir d’aquest moment, i amb l’ajuda de l’heroïna, tot anà camí avall. El seu nom era Chet Baker.

Molts anys més tard, uns mesos abans de morir per una caiguda des de la finestra d’un hotel d’Amsterdam un maig de 1988, el fotògraf Bruce Weber va seguir-lo amb la seva càmera per elaborar aquest monument demolidor que es titula “Let’s get lost” i que s’estrena ara aquí amb més de vint anys de retard.

De la carrera cinematogràfica de Weber no n’he vist res més, tot i que comprovo que compta ja amb una nodrida filmografia. Jo, com tothom, el coneixia només per les seves fotografies de nois i noies molt joves, escandalosament bells, sempre envoltats d’un indulgent hedonisme a l’aire lliure, amb els quals ha moblat amb gran èxit campanyes per Calvin Klein, Versace, Ralph Lauren o Abercrombie & Fitch. El seu és un tipus de fotografia que francament em molesta: trobo que en aquest jovent tan aparentment pur, tan sense rerefons, tan natural i innocent de la seva pròpia bellesa, s’hi amaga la mirada obscena d’un vell lasciu. Però prefereixo no anar més enllà en l’anàlisi de la meva aversió, no fos cas que trobés en el fotògraf el meu alter ego.

En aparença la figura de Chet Baker, el matinee idol prematurament envellit, desdentegat, i perdut en un núvol de droga, seria el revers pervers dels models apol·linis que habiten l’univers de Weber, i potser rau aquí un dels motius pels quals el film resulti tan punyent.

Tal com es podia esperar, les imatges (en perfecte blanc i negre) són d’una bellesa gairebé insultant. I Weber desplega al voltant de l’ídol caigut un circ de sòsies joves de Baker (Chris Isaak, per exemple) i de noies morenes de mamellam generós, com si al vell Chet se li concedís com a darrera voluntat un paper protagonista a un spot de Calvin Klein. El músic, evidentment ho agraeix, però no estic segur que la maniobra sigui del tot ètica.

Apareixen a la rodalia testimonis d’amics, d’esposes, de fills i de nòvies. Ningú no diu res realment interessant. Tot és d’una inanitat intel·lectual, d’una vaguetat sentimental i d’una mala llet en potència que fa encara més depriment el conjunt.

Així, malgrat els meus dubtes sobre els motius potser espuris de Weber, s’acaba obtenint un retrat gairebé pòstum, però fascinadorament viu de com és de fàcil assassinar la bellesa i trencar una felicitat que es prometia eterna.

I per acabar, per demostrar que a la fi la bellesa sempre vencerà, Chet ens canta un “Almost Blue” in extremis, la preciosa cançó que li dedicà un Elvis Costello en estat de gràcia.

dijous, 24 setembre de 2009

Haute culture



















Els aficionats als còmics i, no diguem, els seus creadors estem aquests dies una mica revolucionats i, no només per l’adquisició de Marvel per part de Disney (que també), sinó per la columna que Vicente Molina-Foix ens ha dedicat a la revista Tiempo.

Molina-Foix, que és un estimable escriptor (el seu “El abrecartas” és molt recomanable), un constant cinèfil i un ferm defensor dels drets gais, aquest cop s’ha ficat en un territori tan pantanós com és el de decidir on queda el límit entre la cultura i la brossa. Des que dos o tres títols de literatura d’entreteniment (que tots tenim al cap) acaparen el mercat i aconsegueixen vendes milionàries, noto que alguns dels autors més (estèticament) ambiciosos es van posant nerviosos i estan perdent els papers. Llevat de Vargas Llosa que, aquest cop, ho ha fet molt bé.

La discussió entre el que és art perdurable i pur entreteniment popular deu ser tan vell com la humanitat. En algun moment històric tant Homer, com Shakespeare com Molière foren “art popular”. Al senyor Molina-Foix sembla que li molesta que aquest any recordem els 80 anys de Tintín i oblidem a Boris Vian i Ionesco, que també fan anys (anys de difunts, cal aclarir). Prometo que recordaré aquests autors en alguna propera entrada (i a Ildefons Cerdà també), però reconec que no seria qui sóc si no hagués llegit abans les meravelloses aventures creades per Hergé.

Al columnista també l’enutja que s’hagi establert un premi nacional d’historieta amb la mateixa dotació econòmica que els dedicats a arts més exquisides (com la seva). Fa pensar en els que visiten el museu i, davant d’un Miró, diuen que el seu fill també ho faria. (Doncs que ho faci, que cobri, i que ens deixi tranquils!)

Molina-Foix cita, no sé si per desconeixement o per mala baba, unes contraposicions descompensades i injustes entre “Mortadelo y Filemón” i Thomas Mann. Salva Daumier i Cruishank, simplement perquè són uns satírics caricaturistes difunts del segle XIX i, per tant, mereixen figurar al “seu” cànon. No em molestaré a donar-li contra-exemples: que se’ls busqui, si li dona la gana.

Sense que calgui començar a dirimir si és excels o simplement necessari, us recomano El Estafador, una revista setmanal d’historietes on col•labora gent tan competent com Juanjo Saez o Liniers, entre d’altres lloables dibuixants-guionistes. Com a mínim és infinitament millor que la refotuda columna del senyor Molina-Foix.

dimecres, 23 setembre de 2009

Teràpia de xoc



Acabo de llegir una notícia que m’ha deixat sense paraules. Si l’hagués trobada a “The Onion”, no m’hauria estranyat gens, però com que la publica un diari d’aquells que diu que diu la veritat (El Mundo) penso que deu tenir alguna base en fets del món real. L’exposo aquí per compartir la meva estupefacció sense gosar fer cap tipus d’interpretació.

La cosa va d’una beguda energitzant que, si ho tinc ben entès, és aquesta mena de refrescs que es venen en llaunes llargarudes i que el jovent que pren pastilles (que no són per a la tos) consumeix durant les seves nits de marxa. Com que la beguda es diu “Gay Up”, dedueixo que està especialment adreçada a les discoteques de l’ambient, i encara que jo no comprengui en què som diferents els gais a l’hora de beure, sembla que el producte té molta sortida. Tant és així que ja la venen a més de 30 països.

L’empresa aquesta del “Gay Up”, que és malaguenya, ha decidit dedicar els seus beneficis al patrocini i, enlloc d’aportar diners a una associació LGTB o a la prevenció de la sida, ha optat per trencar esquemes. D’entrada van oferir el seu patrocini al Málaga F.C. Malgrat que l’equip viu carregat de deutes, van declinar l’oferta bastant explicablement, ja que el món del futbol no és gaire receptiu a les qüestions de diversitat sexual. L’oferta es va fer extensiva llavors a la resta d’equips nacionals, sempre que fossin de primera divisió, que els del “Gay Up” piquen alt. El resultat fou el mateix.

Finalment han arribat a l’acord de patrocinar el torero Joselito Ortega, personatge de menor ressò mediàtic, però carregat d’un indubtable valor simbòlic. Es tracta d’un torero jove, que es declara heterosexual però que no hi veu problema en el recolzament de la marca. No és que sigui una figura especialment popular ni afortunada: en tres anys de carrera ha sofert ja sis “cogidas”, dues d’elles greus.

Tinc dificultats per posar-me dins del cap d’un aficionat als toros i, per tant, no sé com reaccionarà aquest món tan aliè a mi. Tampoc tinc clar si el patrocini anirà brodat al capot o a l’esquena de la “chaquetilla” (o com coi es digui). Podeu llegir la notícia aquí i no us perdeu els comentaris (“el colectibo gay te apollamos”).

Una cosa és la normalització, però això ja és gairebé psicotronia.

dimarts, 22 setembre de 2009

Leonard


©El País
No cal dir més, ja sabem de qui estem parlant (i qui pensi en “El codi Da Vinci” queda expulsat de classe de forma fulminant). Però abans faré un brindis per tots els corruptes i els malversadors de fons d’aquest món, perquè gràcies a un d’ells, en concret el mànager de l’artista, Leonard s’ha vist obligat a sortir del seu retir espiritual per fer una sèrie llarga de concerts i eixugar el dèficit. Tot això que guanyem.

Després de més d’un any voltant pel món, ahir nit li tocava passar caixa al Palau Sant Jordi de Barcelona i allà hi vam anar amb la il·lusió de les estrenes (jo, al menys, no l’havia vist mai abans en directe), però també amb el record de la indisposició que havia patit el divendres anterior a València. Per tranquil·litzar tothom diré que Leonard semblava en plena forma i que les tres generoses hores de concert que ens va oferir no feren altra cosa que reviscolar-lo.

Un Palau Sant Jordi ple fins dalt de tot, però tothom còmodament assegut (bé, deixem-ho en assegut) i amb àmplies zones buides per evitar la claustrofòbia. Un escenari decorat només amb un teló que s’anava tenyint de diferents colors, dues pantalles laterals, tres coristes i un sextet instrumental, tots vestits a l’igual que Leonard de camorra chic. Simple, però eficaç. El so i les imatges de vídeo perfectes. Tot pensat per oferir el protagonisme de l’espectacle a les cançons que tots sabem que és el millor tresor que Cohen ens ha regalat.

Després d’haver escoltat fins la sobredosi el magnífic disc en directe enregistrat a Londres el juliol del 2008 al concert potser li va mancar el factor sorpresa, tot i que hi hagué alguna sucosa variació en el repertori i els freqüents solos instrumentals semblen improvisar-se cada nit. A aquestes alçades de la gira els músics formen un grup compacte i relaxat que donen realç als brillants arranjaments. El saragossà Javier Mas, amb les seves bandúrries i arxillaüts, aportà els moments instrumentals més càlids i embriagadors i només em permetria aconsellar a Leonard que substituís els esporàdics vents sintètics per un saxo de debò (que també n’hi hagué).

I Leonard? El vell seductor té unes actituds escèniques una mica peculiars. Acostuma a començar totes les seves cançons agenollat, encongit, fins al punt que vaig arribar a pensar que a terra hi havia un “xivato” amb els textos de les cançons. A mesura que avança el tema es va redreçant per acabar amb el seu rostre impassible de màscara inca ben a la vista. Educat (amb un treure’s el barret continu), amable, generós amb els seus músics fins a l’excés, però sempre evitant el somriure. La veu, més fosca que mai, no la voldríem de cap altra manera, s’ha fet inseparable de les seves cançons, igual que aquestes angelicals coristes que afegeixen un contrapunt encisador.

Anit, Leonard Cohen feia 75 anys i el públic no li ho va deixar oblidar ni un sol moment. Unes quantes roses i fins i tot un llibre foren arribant a l’escenari. Dues vegades s’entonà un més aviat cacofònic “Happy birthday” per part de l’audiència. En el numero final “a capella” dos músics duien una pancarta en la qual també se li desitjava feliç aniversari. Amb tot això i amb un públic molt entregat (i una mica barroer quan impedien amb aplaudiments que les cançons prosseguissin) sembla que Leonard es va anar emocionant. Així que la seva inexpressivitat facial va anar cedint pas algun passatger somriure, a nombroses mostres d’agraïment, i fins i tot a algun graciós pas de ball.

I què importa tot això? El que he dit fins ara és del tot accessori. L’únic veritablement important foren les cançons, sentir-les de ben a prop i emocionar-nos una vegada més. Unes cançons amb les que hem crescut i que han anat creixent dins de nosaltres, les duem sota la pell i ja mai no ens abandonaran, i el dia que no hi siguem potser quedaran vibrant eternes sota l’esfera celest, com potser li agradaria al vell Leonard.

PRIMERA PART
Dance me to the end of love
The future
There ain’t no cure for love
Bird on a wire
Everybody knows
In my secret life
Who by fire
Hey, that’s no way to say goodbye
Lover, lover, lover
Waiting for a miracle
Anthem

SEGONA PART
Tower of song
Suzanne
Sisters of mercy
The gipsy’s wife
The partisan
Boogie Street (cantada per Sharon Robinson)
Hallellujah
I’m your man
Take this waltz

BISOS
So long, Marianne
First we take Manhattan
Famous blue raincoat
If it be your will (cantada per les Webb Sisters)
Closing time
I tried to leave you
Wither thou goest

I no, Marieta, et confirmaré que no va cantar “Avalanche”. Prou greu que em va saber. Però sí:

And who by avalanche, who by powder,
Who for his greed, who for his hunger,
And who shall I say is calling?

[Penosa, per cert, la crònica digital de LA VANGUARDIA, emesa a les 23:10 quan encara faltaven gairebé dues hores de concert. Apart de descomptar-se amb el nombre de músics, eren 6 (no 5!), ni va cantar “Chelsea Hotel”, ni va presentar Sharon Robinson com la seva ‘esposa secreta’. El que va dir és que havien coescrit, entre d’altres “In my secret life”.]

dilluns, 21 setembre de 2009

Me'n recordo (III)


Me’n recordo que el primer programa que vam veure al primer televisor que vam tenir es deia “El investigador submarino”.
[Protagonitzada, i això no ho sabia llavors, per Lloyd Bridges i el seu fill Jeff, que encara no havia fet la comunió]

Quentin fa història


“Inglorious basterds” és la incursió de Quentin Tarantino a la Segona Guerra Mundial, no exactament amb un film de guerra, sinó amb una història ambientada a la rereguarda amb els seus comandaments infiltrats, els seus espies, els seus nazis ocupants i tota la resta de figurants que ja coneixíem per “Allo, Allo”.

A aquestes alçades tothom sap què pot esperar d’una obra de Tarantino i en aquest sentit difícilment defraudarà als seus seguidors. Hi retrobem un guió dividit en capítols que funcionen gairebé de forma autònoma. El primer d’ells, gairebé un espagueti-western, és modèlic en la seva tensió gradualment revelada. Moltes de les escenes consisteixen en llarguíssimes converses al voltant d’una taula on, entre banalitats i digressions, es va bastint una atmosfera ominosa que pot esclatar en qualsevol moment. L’strudel que comparteixen la noia jueva amb el botxí de la seva família n’és un exemple mestre.

L’absència de coherència estilística és una altra marca de la casa. Tarantino, començant per uns títols de crèdit que no respecten ni tipografia ni bon gust, no té inconvenient en fer subratllats, en intercalar vídeos didàctics o en sobreposar rètols perquè ningú no es perdi pel camí. De vegades està a punt d’ofendre la intel·ligència de l’espectador. O potser l’està sobrevalorant?

Retrobem, com no?, la cinefília del director i de segur que els “geeks” hi sabran trobar mil i una referències a obscures pel·lícules de sèrie Z; però són detalls que no fan cap nosa a l’espectador corrent. Els trets més visibles d’aquesta cinefília són una intriga que es concentra més i més en una estrena cinematogràfica i en tots els personatges que hi estan implicats. I una primícia: “Inglorious basterds” deu ser la primera pel·lícula de la història que presenta un crític de cinema en un paper heroic (excel·lent Michael Fassbender).

La música, com calia esperar, s’alimenta de rareses extretes de pel·lícules italianes de gènere dels anys 60 i 70 i grinyola que dona gust. Tanmateix, s’hi cola la cançó que David Bowie interpretava al “Cat People” de Paul Schrader i en resulta un clip molt bonic.

Llavors, que hi ha de nou? Bé, Tarantino, amb un morro que l’honora, s’enfronta per primera vegada amb la Història i no té cap mirament en retratar a Hitler, Goebbels, Churchill i qui convingui sense preocupar-se de foteses com la veritat històrica. I bé que fa, que no hem vingut a veure “History Channel”. Fins i tot es pren la llibertat de canviar el curs dels esdeveniments en un clímax d’alliberadora revenja.

També m’ha semblat molt interessant l’ús de les llengües. Cal tenir nassos per prendre una decisió tan suïcida de cara al mercat americà com la de fer una pel·lícula parlada en les seves dues terceres parts en alemany i francès. A més no és una qüestió de pur realisme i sorprèn la conya (i la sensibilitat per la qüestió) que el director i guionista n’extreu de l’assumpte. En una de les primeres escenes, un nazi que fins al moment ha estat parlant en un francès digne de Lafontaine, s’excusa i comença a parlar en anglès amb un camperol de la França ocupada. Tu penses, ja hi som, a partir d’aquí tothom parlarà en anglès sense que vingui a tomb. Però no és així, el canvi de llengua té un motiu molt precís en la trama. Com pregunta el personatge de Diane Kruger, els americans saben parlar alguna cosa més que anglès? I el moment en que Brad Pitt i els seus col·legues s’han de fer passar per italians és absolutament hilarant. Em pregunto si Quentin, a l’igual que ha fet Woody, s’està construint de mica en mica un nínxol ecològic a la Vella Europa.

De l’ampli repartiment, Brad Pitt n’és l’ham indiscutible, un actor que no sol estar malament però que mai l’he vist en un paper memorable i aquí no s’hi troba l’excepció. El rei de la funció és sense dubte l’actor austríac Christoph Waltz fent de nazi caçador de jueus amb una amplitud de registres que és un espectacle en si mateix. Mélanie Clement com una jueva venjativa i Diane Kruger com a estrella de cinema i espia estan molt i molt bé. I fa molta gràcia trobar Daniel Bruhl abandonant per una vegada els seus papers de bon noi.

Que la violència esclati de tant en tant amb dubtós sentit moral ja era d’esperar i no crec que ningú hi vagi enganyat (tot i que, en contra del que fan pensar els tràilers, és una pel·lícula bàsicament de diàlegs). Potser el meu principal retret és que el director de vegades s’enamora massa de les seves invencions i no sap escurçar les escenes. Hauria de prendre exemple de les pel·lícules en les quals s’inspira: al cinema Capitol no li haguessin admès una cinta de dues hores i mitja per explicar una història com aquesta.

Apart d’això, pocs directors coneixen tant bé la manera de fer gaudir l’espectador amb recursos completament tradicionals. Sorprenent, excitant, truculenta, sorneguera, plena de suspens i d’humor: un perfecte entreteniment sense ombra de culpa per un diumenge a la tarda.

diumenge, 20 setembre de 2009

L'argument definitiu



Arturo Fernández i Comic Sans, la parella perfecta.

Zona Dovlatov



En total, se n’han perdut una dotzena de pàgines. I tot perquè la nostra literatura s’equipara a la dinamita. A mi em sembla que això és un gran honor per a nosaltres.

Curiós el cas de “La Zona” de Sergei Dovlatov. Curiós que un títol inèdit a l’estat espanyol s’estreni precisament en català (gràcies a labreu edicions). Curiós també el ressò que ha tingut aquest llibre dins de la catosfera. No sé si aquest ressò es correspondrà amb el nombre d’exemplars venuts o ha estat només un fenomen de culte, però el cert és que durant uns mesos tots els blocs literaris n’han parlat. Així que, fins i tot aquest bloc no estrictament literari, ha caigut en la temptació de llegir-lo.

Sergei Dovlatov, nascut a Ufa el 1941 i mort a l’exili novaiorquès (o més estrictament brooklinita) el 1990, descriu a “La Zona” les seves experiències com a vigilant d’un camp penitenciari durant el seu servei militar. El món de les presons i els camps de treball té una extensa tradició en la literatura russa i tanmateix el punt de vista de Dovlatov és del tot original. Malgrat que l’autor escriu des del costat dels carcellers, no fa distincions entre aquests i els reclusos: tots es troben sota el mateix àmbit d’influència, la presó com un microcosmos que reflecteix el mateix món que hi ha fora de les seves parets.


Tots els noms, els esdeveniments i les dates són autèntics. Només m’he inventat els detalls que no són rellevants. És per això que qualsevol semblança entre personatges d’aquest llibre i persones reals és malintencionada. I que tota invenció artística és imprevista i casual.


Aquest advertiment preliminar sembla indicar que el que segueix és poc més que el testimoni d’unes experiències viscudes sense cap elaboració per part de l’autor. Res més lluny de la realitat. El llibre s’estructura com una sèrie de fragments més o menys autònoms i desordenats, escrits amb frases curtes i descarnades, com fuetades (o glops de vodka, per utilitzar una metàfora cantada). Abunden les el·lipsis i els non sequitur, la brutalitat i els instints més elementals. No hi ha lloc pels sentiments elevats o les observacions morals: el narrador explica els fets nus, no interpreta. Però la selecció dels materials, el que es diu i el que no, no és de cap manera innocent.

Això queda clar amb les suposades cartes a l’editor que s’intercalen entre els fragments narratius. Aquí sí que l’autor discuteix perquè exposa uns fets i no uns altres i es permet treure algunes conclusions del seu pas per “la zona”. Les cartes donen la idea que el llibre està en plena gestació i es va conformant a mesura que l’anem llegint.

Hi ha encara un tercer nivell en el text. Se’ns explica que l’original del llibre quedà a la Unió Soviètica quan l’autor s’exilià l’any 1979. De forma esporàdica li van arribant fragments microfilmats que s’inclouen o no, es completen o no. Tot plegat estableix una mena de joc metaliterari que posa en entredit l’absoluta veracitat del que se’ns explica.

No estic segur d’haver quedat del tot convençut. Malgrat la seva perversa elaboració, predomina un to descurat (la traducció crec que hi afegeix un matís encara més estrany) i tot plegat fa pensar en una borratxera sense fi. Apropiat pels amics de la desesperació i d’aquest tot o res que és tan familiar a l’ànima russa.

dissabte, 19 setembre de 2009

Futbol, per variar



Els lectors estrictament “straight” em disculparan el to homòfíl dels meus últims apunts; els puc assegurar que, si volgués, podria omplir els meus posts de greuges mariques (molts d’ells situats a Itàlia, Lituània, Ucraïna o aquí mateix). Però com que també m’agrada la broma i avui és dissabte, prefereixo presentar aquí un cas més graciós. Succeí a Honduras en un partit on l’equip Vida marcà un gol. Duts per l’alegria que acompanya aquests esdeveniments, els jugadors Orlin Peralta i Bryan Beckeles (qui bateja aquests paios?) es morrejaren sense cap vergonya.

La premsa i el país en general en va fer molta broma homòfoba. A Centroamèrica, com a tot arreu, aquestes coses es paguen. Un dels besadors digué que només li havia xiuxiuejat una cosa innòcua a cau d’orella. L’altre reconegué la besada, però l’excusà en l’èxtasi inenarrable del moment del gol i assegurà que no havia emprat la llengua. Afegí que tota la seva família sap que ell és completament normal.

Normal.

Plagi?


Fa deu dies que vaig oferir als meus amables lectors la primícia del canvi de tipografia del catàleg d’IKEA. Ahir el suplement EP3, que dedica EL PAÍS a la canalla, va publicar un article sobre el mateix daltabaix. Encara que el redactor hagi buscat el testimoni d’un parell de dissenyadors gràfics, el resultat no s’allunya gaire del que jo vaig dir en el seu moment. O sigui que tots xumem de Viquipèdia i de bones intencions.

Començo a pensar que això que faig a estones perdudes i trobades algú m’ho hauria de pagar.

M’estimo Yo La Tengo


M’estimo Yo La Tengo perquè em són propers. Perquè tenen un nom impossible. Perquè de vegades semblen gairebé amateurs. Perquè admiren les cançons de Ray Davies. Perquè Georgia Kaplan té una adorable veu insuficient. Perquè demostren que hi ha vida després de The Velvet Underground. Perquè poden ser dolços. Perquè poden ser cacofònics. Per “Night falls on Hoboken”. Perquè Georgia Kaplan surt a les fotografies amb el seu “bolso”. Perquè tenen sentit de l’humor. Perquè Ira Kaplan té una veu lleugerament àcida que pot acariciar-te si convé. Perquè no tocaran mai en un estadi. Perquè admiren les cançons de Daniel Johnston. Perquè fan concerts a la carta. Perquè són experimentals. Perquè són tradicionals. Per la portada de Gary Panter. Per les seves coreografies de pa sucat amb oli. Perquè són humils. Perquè són creativament ambiciosos. Perquè tothom que els coneix els estima. Perquè els agrada el rock, el pop, el soul, el folk, el feedback i la bossa-nova. Perquè són eclèctics. Perquè han tret un altre disc estupend que es diu “Popular music”. M’estimo Yo La Tengo.

Ha quedat clar?










Vídeos de John McSwain

divendres, 18 setembre de 2009

Ai!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cohen/suspende/concierto/Valencia/sufrir/mareo/elpepucul/20090918elpepucul_4/Tes

Erice

Aquest és el nom d’una bella ciutat siciliana que esperem visitar properament. També és el cognom d’un cineasta espanyol superlatiu i de producció molt escassa.

Havia sentit dir meravelles de la seva participació en el film col·lectiu “Lifeline”. Ara que finalment he pogut veure el seu fragment, no puc fer més que recomanar-lo a tort i a dret. Aquí us el deixo per gaudir-lo. Sang, vida i mort. L’habitual.

Ampolla mig plena


©Olivander
Moltes sabateries exposaven sense vigilància sabates desaparellades a peu de carrer. No fou fins que li amputaren la cama que trobà la manera de treure-n'hi profit.

dijous, 17 setembre de 2009

La vida és complicada


Alla Mondadori.

La decadència de l’insult


©Sena
No he seguit de prop la recent batussa entre el jovent de Pozuelo i les forces de l’ordre; però m’ha cridat l’atenció un comentari que feia Nazario a Facebook. Pel que li he llegit, quan la policia intentà interrompre les libacions d’aquests nens de casa bona, foren increpats amb diversos insults entre els que jo destacaria el de “homosexuales” (!).

De tota la vida l'estil clàssic d’insultar a un mascle de la forma més corrosiva possible ha estat dir-li “maricón”; per a un home-home com cal no hi ha res pitjor que ser titllat de patètica figura feminoide, vergonya del seu gènere i font de mofa i ridícul sense fi. Potser per això els que som “maricons” de debò hem mirat d’utilitzar la paraula per apropiar-nos-la i desactivar-ne així el seu contingut injuriós.

No sé si estem tenint gaire èxit amb la campanya o bé aquest canvi de lèxic es deu al llarg braç de la correcció política. Sigui com sigui, que ara la gent, enlloc d’insultar-se amb un contundent “maricón”, utilitzi el tecnicisme “homosexual” no sembla precisament un símptoma de progrés. Han canviat la lletra, però la seva música rància i trista continua essent la mateixa.

dimecres, 16 setembre de 2009

Jota


Ves, qui m’ho havia de dir
que faria tant l’idiota
tot i que ballo fatal
i de música en sé poca
m’he ficat en l’embolic
d’escriure una nova jota

Ha estat cosa d’en Tibau
el seu joc em destarota
però no sé dir-li que no
i pico amb cada proposta
em temo que acabaré
ensinistrant una foca

No, no m’he begut l’enteniment amb el viatge a Saragossa, aquests versets són la meva participació al 126è joc literari d’en Jesús Tibau que demanava que escriguéssim una jota de les que s'estilen a les Terres de l'Ebre.

Excés d’equipatge



Daniel Sánchez Arévalo va guanyar-se l’any 2006 el favor de crítica i públic amb el seu debut “Azuloscurocasinegro”, un relat de desclassament i superació personal, amanit amb suficients excentricitats per convertir-lo en un cineasta a seguir. I amb un Quim Gutiérrez que demostrava que, apart de ser un dels pin ups de la dècada, és un actor molt convincent.

L’etern problema de la revàlida afecta el segon llargmetratge de Sánchez Arévalo, “Gordos”, on, curiosament, intenta abastar molt més que en la seva estrena com autor. L’excusa argumental és una teràpia col·lectiva per lluitar contra l’obesitat, però a la pel·lícula es parla de moltes més coses, bé pràcticament es parla de tot. La tesi del film és que darrera de cada gras hi ha molt més que una alimentació desordenada o un desarranjament hormonal i ho intenta explicar amb cinc o sis històries entrelligades. Com a tota pel·lícula coral, no totes les trames interessen igual, però totes elles són originals i amb sorpreses contínues. De fet, tantes sorpreses i giragonses del guió acaben fatigant l’espectador en el tram final de les dues hores que dura “Gordos”.

Els moments de comèdia hilarant es barregen amb el drama i també amb segons d’estupefacció. La cinta conté una pila d’instants impossibles i cal reconèixer que els actors, tant els més veterans Raúl Arévalo, Pilar Castro, Fernando Albizu o Verónica Sánchez, com les no professionals Leticia Herrero o Marta Martín, ho fan tot molt creïble, cosa que és ben difícil dins d’un guió tan improbable.

La pel·lícula distreu i s’aguanta bé gràcies al seu ritme frenètic i als trucs visuals que la fan força atractiva i potser ja és apropiat pel tema que toca que la sensació que et deixi sigui la d’un lleuger empatx.

dimarts, 15 setembre de 2009

Notes des de l’oasi (i 2)


La primera impressió: han rentat la cara a un munt d’edificis. Devia ser cosa de l’Expo aquella. La Seu, que ja era l’església més decent de la ciutat, fa patxoca i el seu interior és impol·lut. Les seves nombroses capelles, cadascuna d’un estil diferent, semblen un mostrari comercial de les possibilitat de l’arquitectura religiosa. Llàstima dels mòdul explicatius que han col·locat a l’interior del recinte, unes caixes lluminoses de plàstic que semblen talment dispensadors de begudes.

El Pilar ja sabem que no té gaire remei i fa pensar més en la sala de ball d’uns aristòcrates megalòmans que en un lloc de culte. Des de fora presenta una cara sorruda ben poc amable. Per això mateix s’agraeixen les seves cúpules de teules acolorides groc, blau, blanc i verd.

Sí, Saragossa (o ZGZ, que és el que mola ara), sense ser exactament lletja, té un aspecte generalment seriós i sever que se li ha encomanat del paisatge que la volta. Serà potser aquest excés d’arquitectura de maons, només redimida de tard en tard per algun graciós campanar mudejar.

L’Aljafería, seu de las Cortes Aragonesas, els hi ha quedat força apanyada, si tenim en compte que no fa gaire anys era una il·lustre runa. La major part del que es veu és fals i cal cercar amb paciència d’entomòleg els petits detalls autèntics d’aquesta “Alhambra aragonesa”. El que més gràcia m’ha fet és que Verdi hi ambientés “Il Trovatore” en una de les seves torres.

La nit del divendres al Teatro Principal, que conserva una sala típica del segle XIX amb balconades pintades de blanc i un teló pintat (també conserva els seients originals incòmodes i grinyoladissos). Carmelo Gómez és un bon actor, Silvia Abascal una actriu bastant insignificant, però aquest “Días de vino y rosas” és una obreta fluixa i del tot passada de moda. A evitar si s’acosta per terres catalanes.

Molt interessant el museu Camón-Aznar, instal·lat en un preciós palau renaixentista acabat de restaurar. S’hi poden veure una dotzena de “Goyas” i les sèries completes dels seus meravellosos gravats presentades en condicions ideals. No recordava haver vist mai la sèrie dels “Disparates” ni la de les curses de braus a Burdeus. Han justificat el viatge.

I de l’Expo què en queda? Com sol passar amb aquest tipus d’esdeveniments, es diguin fòrum o expo, el que en resta és pura desolació, com les runes d’una civilització extraterrestre amb necessitats molt diferents a les humanes. Situada a la quinta forca, enmig del no res, i travessada per infinitat de tanques que clouen espais suposadament urbanitzats per oferir-los als ciutadans. Hi ha un pont del Tercer Mil·lenni bastant airós i que efectivament funciona com a pont, en canvi el bonic pavelló-pont de Zaha Hadid ha quedat com una il·lustre carcassa sense contingut i a la que ni tan sols et pots apropar.

L’únic que funciona, apart del telefèric cap al no res, és l’aquari fluvial. No n’havia vist mai cap i resulta una mica decebedor, perquè al cap i a la fi molts dels seus peixos són els mateixos que pots trobar a les botigues d’animals. Hi ha un gran tanc central amb una escenografia molt reeixida i la parella de llúdrigues són adorables. Per altra banda tot l’aquari està ambientat amb un atrezzo propi d’una cocteleria hawaiana de tercera. I els rètols en Comic Sans!

Per acabar, dues curiositats del nomenclàtor viari: l’existència d’un carrer Rafaela Aparicio i la ironia que el carrer Virginia Woolf sigui contigu al Parque del Buen Humor. Ah, i un avantatge pels que venim de la prohibitiva Barcelona, a ZGZ es menja molt i molt bé a preus força raonables.

dilluns, 14 setembre de 2009

Notes des de l’oasi (1)

Com nascuda d’un molt humà “horror vacui”, si no existís Saragossa, l’hauríem d’haver inventada. Com, si no, sobreviure a la travessa de la immensa desolació de l’Aragó central? Bé, des de fa quatre dies disposem de l’AVE i l’existència de la ciutat ja no és tan justificada. Per això mateix i per dur la contrària als que ens preguntaven què se’ns havia perdut a Saragossa, allà hi hem anat aquest llarg cap de setmana.

Arribem a la nova estació de Delicias el divendres al migdia. És un edifici immens i no especialment encisador. Crec que se’ls hi ha anat la mà amb les dimensions, vist el trànsit que hi passa. No crec que hi hagi cap necessitat logística per fer els sostres tan alts; potser és una tradició arquitectònica que ningú no s’ha molestat en revisar.

A l’hotel, després de saludar amb un educat “buenos días” els allargo el paper de la reserva que vaig fer per internet. Així que el llegeixen se’m posen a parlar mig en francès, mig en anglès. Faig cara d’ensurt i després els informo que els entendré perfectament si em parlen en castellà. Es justifiquen pel seu sobtat do de llengües, “porque la reserva estaba escrita en extranjero”. O sigui, en català. Molt apropiat que ens ho recordin un Onze de Setembre.

Apart d’això l’hotel molt bé, gens car, amb molt de disseny i un esmorzar formidable. Potser és una mica ridícul que cada habitació tingui un lema imperatiu que es repeteix a tots els racons de la cambra: siente, disfruta, escucha, juega... La nostra era la imagina. I una petita pega amb aquests hotels tan high-tech: trigues dos dies en aprendre com s’apuja la persiana o s’engega la dutxa.

De tots els pobles que conviuen a la península ibèrica, segurament els aragonesos deuen ser dels més estimats (o dels menys odiats), especialment si no es fa menció del transvasament de les aigües exhaustes de l’Ebre. La seva reputació de gent senzilla, afable i noble afavoreix la simpatia general i el fet que de vegades parlin com si sortissin d’una sarsuela (“Mañico, déjame tranquilo” o “Suban por esa rampica” foren frases que sentírem sense haver-les de provocar) els fa irresistibles.

I si no, el meu quart de sang aragonesa, gentilesa de l’àvia materna, està disposat a una estima gairebé incondicional.

L'estiu que s'acaba


diumenge, 13 setembre de 2009

Un món de metros: San Francisco



Inaugurat el 1972.
43 estacions
167 quilòmetres de vies

Donada la peculiar configuració de la ciutat, s'ha optat per un mapa de tipus geogràfic. La distribució dels noms de les estacions resulta una mica caòtic, sobretot a la zona d'Oakland. Em recorda el garbuix de cables que hi solia haver sota la taula de l'ordinador.

dissabte, 12 setembre de 2009

Vida i destí (etapa 2)



Ja començava a trobar-me còmode amb Víktor, Liudmila i la resta de la família, quan en el moment que Liudmila ha de partir per visitar el seu fill Tolia que es troba ferit a un hospital militar, canviem de nou d’escena.

Confesso que aquesta estratègia narrativa desgasta una mica el meu interès en seguir llegint. El següent bloc de capítols transcorre a Ufà i parla d’un secretari del partit que es reuneix amb alguns amics la nit abans d’incorporar-se a un cos de tancs als Urals. De les seves converses es col·legeix la barreja de devoció i terror que tots senten per Stalin i la mal dissimulada desconfiança que senten els uns vers els altres davant d’una possible delació. Es menciona de passada un tal Krímov, que coneixem del setge de Stalingrad i que és l’excunyat de Liudmila.

Passem a Kuibixev, on treballa Zhenia, germana de Liudmila i exmuller de Krímov. A través de les seves dificultats per aconseguir un permís de residència ens adonem que la temible burocràcia soviètica no és cosa d’ahir. Es narra també la “deportació” cap a l’oblit de la vella institutriu alemanya de Zhenia, una dona inofensiva i bondadosa sense cap simpatia hitleriana.

Liudmila arriba massa tard a Saratov: el seu fill Tolia és mort i enterrat. Corprenedora l’escena de dol al cementiri. Sembla que començo a enganxar-me al llibre. “Tots els homes són culpables davant d’una mare que ha perdut un fill a la guerra; i al llarg de la història de la humanitat tots els esforços que han fet els homes per justificar-ho han estat debades.” Grossman deixa anar de tant en tant aquestes frases lapidàries, plenes de bon sentit; d’altres vegades són simplement això, lapidàries.

Boscos feréstecs del nord del país, l’ànima tel·lúrica de la terra russa. Un grup de joves pilots es disposa a partir en missió cap a Stalingrad. Un d’ells recorda amb afecte una tal Vera qui, segons l’índex de personatges, és la neboda de Liudmila. Sí, cal estar atent per caçar al vol aquestes referències.

En el gulag siberià l’exmarit de Liudmila enyora el seu fill Tolia sense saber que és mort. Tot i que l’home ignora perquè l’han condemnat a deu anys d’empresonament, com a revolucionari convençut que és, pressuposa que alguna cosa haurà fet de dolent. A la penitenciaria retroba el seu antic mentor qui, un dia abans de penjar-se, li diu que la revolució ha estat un engany. Tot i que Grossman escrivia en un moment en el qual la figura de Stalin s’estava reconsiderant, tot el que aquí es relata havia de ser inevitablement incòmode, per dir-ho de forma suau.

Sóc a la pàgina 237.

Me'n recordo (II)



Me’n recordo del bigoti de Mark Spitz, del seu banyador i de les set medalles sobre el pit.

divendres, 11 setembre de 2009

Coses que diu la Mare de Déu


Insistint amb els "Últims rituals", no volem morir sense tornar a Saragossa. I així ho farem, si l'AVE i la Pilarica volen.

dijous, 10 setembre de 2009

La fi d’una era


Fa temps que sabíem que al CD li quedaven quatre dies i no crec que ningú ho lamenti en excés. Sempre va ser un format desafortunat que no acabava de fer el pes a ningú. Més trist serà el que amb ell desapareixerà, com és el cas dels àlbums.

Ahir 9 de setembre la notícia musical del dia fou la publicació remasteritzada de la discografia completa de The Beatles, tant en versió estèreo com mono. L’edició es presenta en sengles capses bastant austeres i sense gaire luxe de complements i els seus quatre últims àlbums es poden adquirir individualment. La gràcia d’aquesta versió rau en el seu so que, sense haver canviat ni afegit res, ha estat netejat d’impureses i n’ha potenciat els detalls. Per curiositat, vaig comprar-me “The Beatles” (l’àlbum blanc, vaja) i he de reconèixer que sona fabulosament bé. Les cançons són les mateixes de sempre, en cap moment tens un sentiment de traïció, i tanmateix descobreixes una pila de matisos que hi eren amagats sota més de 40 anys de pols i teranyines.

Després de mesos en que les botigues de discos presentaven un aspecte agònic de liquidació total, amb ofertes obscenament barates de les darreres novetats i una superfície gradualment minvant, menjada per les seccions de telefonia mòbil, els netbooks, les consoles i els MP3/MP4, aquest esdeveniment guarda un fort valor simbòlic. La importància de l’obra de The Beatles, de la qual tots ens podem considerar fills (o encara nets), no és fàcil de menystenir. En només vuit anys de carrera van imprimir un gir copernicà a la música del segle XX i pocs seran els artistes posteriors que els hi neguin la influència. El fet que l’obra d’aquest grup no hagués passat per les operacions de neteja i potenciació digital a la que s’havien sotmès tots els seus contemporanis clamava al cel. Per això, l’aparició d’aquesta edició llargament esperada sembla que marqui el final d’una època, un cant del cigne tant brillant com fúnebre.

I amb això ens hem d’acomiadar del concepte d’àlbum, una idea que, si no la van inventar The Beatles, en van ser els màxims propulsors. Abans d’ells els discos de llarga durada eren una col·lecció de cançons heterogènies, ordenades per criteris de comercialitat i de contrast entre temes consecutius (ara una de ràpida, ara una balada), funcionant cadascuna d’elles com una unitat aïllable que es podia extirpar del conjunt per emetre-la a la ràdio o bé utilitzar-la en un party. Especialment a partir de Sgt Pepper els seus discos es conceberen com un tot amb una seqüència ben premeditada, a la manera d’una suite, amb repeticions d’un tema, enllaços entre cançons i miniatures sòniques intercalades.

Si bé aquesta idea, duta fins a les seves últimes conseqüències, engendrà artefactes sovint tan temibles com els àlbums conceptuals i allò que en deien òperes rock, els resultats foren generalment bons, amb un conjunt que era molt més que la suma de les seves parts. Bona prova d’això, ni de Sgt. Pepper ni de l’àlbum blanc se’n va extreure cap single.

Què en quedarà de tot això a partir d’ara? Aquí m’hauré de posar especulatiu, perquè desconec en gran mesura els costums de la generació que em segueix. Entenc que els hi agrada arramblar amb tot el que poden descarregar-se gratuïtament i amb aquest magma innominat farceixen els seus ipods i similars. Després ho escolten, preferiblement de forma aleatòria (això del “shuffle” crec que els hi encanta), com si un DJ personal els hi muntés el programa. Si una cançó, d’entrada, no els hi agrada, se la salten i potser no se l’escolten mai més, una forma de negar la supervivència a aquells temes no directament comercials que requereixen diverses escoltes i uns minuts d’atenció, però que podrien acabar sent les cançons de la teva vida. I, si pots escollir (i, sobretot, si has de pagar), per què baixar-te el disc sencer? Amb el hit és més que suficient.
Així que em miro aquest meravellós àlbum blanc, que ja m’he escoltat quatre vegades de cap a peus, i em pregunto quin destí li espera. Posats a seleccionar, “Ob-La-Di, Ob-La-Da” és una bajanada que mai no em compraria separadament, però què transgressora sona darrera l’acerbitat de “Glass Onion”! I “Revolution 9” és una mica llauna (no tant!) i “Good night” em fa pujar el sucre; però és que abans hi ha hagut un sarcàstic “Revolution 1” i les dues últimes cançons del disc formen una declaració d’intencions que no tenen per separat. Al so dels jets de “Back in the U.S.S.R.” segueix sense solució de continuïtat la guitarra reticent de “Dear Prudence”, podria ser d’una altra forma? Entre “Piggies” i “Rocky Raccoon” hi ha una fanfàrria que no sabria dir a quina de les dues cançons pertany, però que per a mi només té sentit col·locada en aquest lloc precís.

Pel bé de la humanitat espero que entre el jovent sorgeixin veus assenyades que s’estimin la música clàssica i que es neguin a escoltar certs àlbums sense respectar la seva seqüència i la seva completesa. En el pitjor dels casos, continuaré depenent dels meus rupestres CD. Com cantava Ringo: “Què veus quan apagues el llum? No ho sé, però sé que és meu”.

[Dos afegitons: ahir, un desmillorat Steve Jobs anunciava (entre altres meravelles) la possibilitat de descarregar des de itunes àlbums sencers, espero que a preus més assequibles. Dos: The Decemberists han publicat enguany "The Hazards of Love", un meravellós àlbum conceptual que no admet tastets parcials. Com ha de ser.]

dimecres, 9 setembre de 2009

Mantenir el tipus

Amb el que m’agrada la tipografia i amb la fascinació que sento per IKEA, quina alegria em fa poder reunir les dues dèries en un apunt! I tot gràcies al recent escàndol (petit escàndol, que ens movem en el reduït àmbit dels tipògrafs) causat per la decisió de la companyia sueca de canviar el tipus de lletra del seu catàleg. Després de 50 anys d’utilitzar la lletra Futura, el catàleg 2010 ha aparegut amb els textos escrits en Verdana.

En el passat, Futura.
D’entrada, per molt que diguin que aquest catàleg és la publicació amb el tiratge més descomunal del planeta i per tant afecta a un bon percentatge de la humanitat, no sembla que calgui córrer cap als refugis nuclears. Però, si penseu així, és que no sabeu com les gasten els tipògrafs emprenyats.

En el futur, Verdana.
Aparentment és una mera qüestió de gustos: la Verdana és una opció ben lícita, res a veure amb l’execrable Comic Sans MS. Però darrera de la polèmica hi ha raons més profundes que m’agradaria il·luminar una mica.

El tipus Futura el creà Paul Renner entre 1924 i 1926, molt influït pels preceptes de la Bauhaus. Amb les seves formes agressivament geomètriques s’inscrivia en el corrent internacional que defensava l’art modern. Mentre la tipografia tradicional assentava les seves lletres en petits sòcols, que anomenem “serifs” o, amb més correcció, “gràcies”, els nous tipus del segle XX advocaven pels acabaments sense floritures, altrament dits de pal sec.


La modernitat és una qüestió molt relativa, i el que està de moda aquest any fa pudor al cap de dos mesos; però la Futura estava tan ben parida que ha arribat als nostres dies sense mostrar ni una sola arruga. Entre els usuaris més o menys il·lustres d’aquest tipus podem comptar els cineastes Stanley Kubrick i Wes Anderson, els grups Kraftwerk o Vampire Weekend, a Union Pacific i Swissair, al Matt Groening de Futurama, a Hewlett-Packard i Calvin Klein. I també a Ikea, fins fa dos dies.

Bé, quin problema hi ha amb la Verdana? El tipus fou un invent de l’equip format per Mathew Carter i Tom Rickner, dirigits per Virginia Howlett. Va fer-se públic l’any 1996. La raó de la seva existència fou un intent de trobar la màxima llegibilitat en pantalles d’ordinador, encara que la lletra fos molt petita. Crec que ho van aconseguir. De fet, aquest bloc està escrit amb aquest tipus i, dins de les poques opcions que ofereix Blogger, no em sembla pas malament. Té un aire rabassut i espaiós, una mica menestral, però segurament no puc aspirar a més.

Els d’IKEA defensen la seva elecció per l’escalabilitat d’aquest tipus de lletra i per l’ús indiscriminat, amb resultats similars, que en poden fer tant a internet com en paper imprès. Són raons vàlides i, com ja he dit, les credencials de la Verdana són impecables.

O gairebé. Faltava dir que el tipus Verdana (com la Georgia o la Trebuchet) va néixer sota els auspicis de Microsoft. L’empresa de Bill Gates fa anys que ha esdevingut el pallasso de les bufetades i queda d’allò més bé denigrar de tot el que hi tingui alguna relació. No m’estranya doncs que se’n dugui totes les hòsties en aquesta picabaralla tipogràfica. Permeteu-me que m’aparti dels esquitxos de sang i opini modestament que la Futura és certament molt xula i que ja la voldria jo al meu bloc, però que la Verdana, amb els seus aires de tieta simpàtica me la començo a estimar com a un fill tonto.