dilluns, 30 novembre de 2009

Vida i destí (etapa 7)


En el camp de presoners alemany, el vell bolxevic Mostovskoy fa una breu reaparició. Després se’ns informa concisament que ell, com tots els seus companys, foren afusellats acusats de conspiració, un fet que només fou conegut un cop acabada la guerra.

Mitjançant breus vinyetes es retraten diferents personatges implicats en l’operació d’extermini jueu: un soldat que ha d’observar des d’una finestreta que tot succeeixi segons el previst, uns presoners russos encarregats de conduir els condemnats, un oficial alemany... Amb meticulositat terrorífica se’ns explica els últims minuts de Sofia Osipovna i els seus companys de vagó. Llàstima que després d’escenes tan bellament terribles com aquesta, Grossman es vegi obligat a pontificar sobre la mort; s’ho podia haver estalviat.

Víktor, que esperava gaudir d’un triomf acadèmic, es troba víctima d’un càstig exemplar: els interessos de l’estat estaran sempre per damunt dels interessos científics. Es planteja abandonar l’institut científic on treballa i, per consolar-se, passeja amb l’esposa d’un col·lega.

Darensky continua matant polls (literalment) a l’estepa kalmuka fins que li ordenen que s’incorpori a la divisió de tancs de Novikov.

La central elèctrica de Stalingrad ha estat destruïda per les bombes. Spiridonov, després d’esperar ordres de Moscou que mai no arriben, decideix abandonar la central inutilitzada i va a trobar-se amb la seva filla Vera, que acaba de parir un infant a l’altra riba del Volga. Mentrestant, el pare de la criatura, l’aviador Viktorov ha estat abatut per l’aviació alemanya. Així acaba la Segona Part de la novel·la.

La Tercera Part comença amb la detenció del comissari polític Krímov. Se n’ignoren els motius. Ni en calen. Ell que ha denunciat tanta gent durant la seva carrera, ha caigut víctima de la seva pròpia medecina. Des de Kafka sabem que no hi ha res més fàcil que convertir a un home en culpable.

Sóc a la pàgina 810.

Jabberwocky (3)




Si bé vaig iniciar aquesta sèrie carrolliana com a aventura purament personal, m’ha complagut molt comprovar com tots els lectors s’hi han afegit amb entusiasme aportant col·laboracions de tot tipus: enllaços, referències bibliogràfiques, imatges, idees per a nous apunts... S’ha demostrat així la potència que té la xarxa per tirar endavant projectes participatius i, de passada, m’ha confirmat una vegada més que tinc uns lectors que no me’ls mereixo. Gràcies a TOTS.

Les imatges que ocupen l’apunt d’avui me les ha fet arribar el castellonenc Titus, un amic recent, responsable d’El imperio de los sinsentidos. Encara que intenta bastir una façana de respectabilitat amb la seva afició a l’òpera, no costa gens descobrir-hi l’ànima joganera que s’hi troba darrera.

Segons m’informa, aquest còmic de Max pertany a una revista “El Víbora” de l’any 1983. Evidentment, la brutalitat, el tenebrisme i les ressonàncies sexuals són més properes a l’àmbit on aparegué publicat que al món del purità Carroll, però són una bona mostra de la maduresa que havia assolit el dibuixant Max més d’un quart de segle enrere.

Tot i que la historieta apareix firmada per Carroll i Max, m’he molestat en investigar l’autor de la traducció. Tot sembla indicar que s’ha utilitzat la versió de Jaime de Ojeda per Alianza com a punt de partida, almenys la traducció de totes les paraules inventades coincideix exactament, però s’han canviat algunes paraules anacròniques i s’han alterat les frases, potser per fer-les més accessibles al públic de “El Víbora”.

Així, enlloc de “mancebo” s’utilitza “muchacho”, “que no te agarre el frumioso Zamarrajo!” esdevé “y huye del frumioso Zamarrajo!!”, “a la hueste manzona acometió sin descanso” es converteix en “largo tiempo a la hueste manzona buscó sin descanso”. És clar que hi ha hagut un cas de “traducció” parasitària; però com que tampoc tinc clar si estic infringint algun atemptat al copyright amb aquest apunt, millor ho deixo aquí.

Un amable anònim acaba de passar-me la pàgina de max. Us la recomano, és una virgueria.

diumenge, 29 novembre de 2009

Jabberwocky (2)


Tenniel potser és molt explícit a l'hora de representar els "toves", els ocells jujub i els bandersnatchs. Queda clar que els agrada viure a l'ombra dels rellotges de sol.
Jabberwocky és, evidentment, un desafiament per a qualsevol traductor i molts s’hi han posat a la feina sense necessitat de traduir l’aventura d’Alícia que l’embolcalla. Per traslladar el poema a una altra llengua es poden adoptar dues estratègies oposades. La primera seria mantenir la sonoritat de les paraules, el "brillig" original esdevé l'imaginari "brilgue" francès. En la segona, les paraules es desempaqueten, es tradueixen i es tornen a empaquetar. A mi m’agrada més aquesta segona elecció; però crec que el que realment importa és que el poema resultant “soni” creïble malgrat la seva insensatesa.

“Jabberwocky” ha estat traduït a pràcticament totes les llengües del món (i a algunes que no són d’eixe món). En alemany se n'ha dit "Jammerwoch", “Brabbelback” o “Zipferlak”, en francès "Jaseroque" o “Bredoulocheux”, en italià “Ciarlestrone”, en esperanto “Jabervokado”, en llatí “Gaberbocchus” i en klingon “ja’pu’vawqoy”. En castellà Jaime de Ojeda l'anomena "Galimatazo" i Francisco Torres Oliver, "Jerigóndor". Tots ells respecten l'arrel "jabber", que vol dir xerrameca, barboteig.

Quan l’altre dia vaig fer un esbós de bibliografia d’Alícia em va passar per alt (mea culpa) la traducció de l’Espill que va fer Marià Manent en castellà i que encara es pot trobar a les llibreries de la mà d’Editorial Juventud. El nostre poeta, titula el poema “El Dragobán” i malauradament converteix la majoria de paraules inventades en mots completament ortodoxes amb el que desactiva la força transgressora de la peça.

He localitzat quatre versions catalanes. Posaré aquí la primera estrofa de cadascuna d’elles, perquè compareu les respectives solucions. La primera és del molt carrollià Josep Maria Albaigés, així comença el seu “Endraperós”:

Bullava el dia, i les ruaus toves
bargien i txiaven pels grols,
flubles es veien les borgoves
i xien els ratols!

Víctor Compta a l’edició de Barcanova l’anomena Barboterum:

Sopora, ja tard, els llefiscvius tovos,
que girosgiraven, l’enllot trepaven;
tots pansívols eren els borogorovos
mentre les garrates mòmiques guiscaven.

Amadeu Viana en la seva traducció de l’Espill per Quaderns Crema, ens presenta el “Barboteixot”:

Era temps brillós: les eslludentes tolves
girlaven varrinant en les onacles;
assats mimayres eron los borogovis,
e·l bormi ratins abrisanava

En un apunt que hi dedica Gazophylacium apareix una altra versió d’Amadeu Viana realitzada en el centenari de la mort de Carroll. Ara l’anomena “Xerramicós”:

Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana:
tot ho imutava la sardanxana,
i anardava les grates lo lutant.

Com es pot veure, aquestes traduccions no poden ser més discordants i en totes se li pot trobar alguna virtut i algun defecte. Una vegada més la de Compta em sembla la més respectuosa a l’original, tot i que la segona de Viana (llegida en la seva totalitat) té un aire de romanç medieval molt convincent. Curiosament, de totes les versions consultades en castellà i català només Albaigés (Endraper/Endraperós) i la segona de Viana (Xerramicós/Xerramiquera) respecten la distinció entre el nom del monstre i el títol del poema.

En aquesta pàgina podeu trobar una recopilació de les versions realitzades en totes les llengües peninsulars.

Com era d’esperar aquest extraordinari poema ha esdevingut la paraula clau que condensa tota la tradició carrolliana. Així el butlletí de la societat d’estudis carrollians rep aquest nom. A la versió de Disney era el gat de Cheshire qui recitava la seva primera estrofa i Terry Gilliam filmà “Jabberwocky” (aquí “La bestia del reino”), la seva primera aventura cinematogràfica lluny dels Monty Python, basant-se en l’argument del poema.

I per acabar, i abans que ningú m’ho suggereixi, declaro que tot té el seu límit i que no, NO penso fer la meva traducció del “Jabberwocky”.

dissabte, 28 novembre de 2009

Jabberwocky (1)

Quan Alícia travessa l’espill, un dels primers objectes que troba és un llibre escrit en un alfabet incomprensible. O almenys ho és fins que l’encara al mirall i hi descobreix un poema de títol “Jabberwocky”.[Carroll prèviament havia consultat a l’impressor sobre la possibilitat de reproduir textos en simetria especular; aquest li respongué que no hi havia problema, però que li sortiria més car.] Alícia s’adona de seguida que, pel fet d’haver-lo convertit en llegible, no vol dir que l’hagi fet més comprensible, ja que el text és ple de paraules de les que en desconeix el significat. I no és d’estranyar, perquè moltes d’elles són inventades.

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

"Beware the Jabberwock, my son!
The jaws that bite, the claws that catch!
Beware the Jubjub bird, and shun
The frumious Bandersnatch!"

He took his vorpal sword in hand:
Long time the manxome foe he sought—
So rested he by the Tumtum tree,
And stood awhile in thought.

And as in uffish thought he stood,
The Jabberwock, with eyes of flame,
Came whiffling through the tulgey wood,
And burbled as it came!

One, two! One, two! and through and through
The vorpal blade went snicker-snack!
He left it dead, and with its head
He went galumphing back.

"And hast thou slain the Jabberwock?
Come to my arms, my beamish boy!
O frabjous day! Callooh! Callay!"
He chortled in his joy.

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

El “Jabberwocky” és un dels poemes més famosos de Carroll, és a dir, de tota la literatura anglesa. Pel seu to i per alguns mots familiars s'intueix que parla de la lluita a mort entre un heroi anònim i el monstre titular. I, si queda algun dubte, el dibuix de Tenniel resulta de gran ajuda, amb aquest espinguet que planta cara a una criatura amb faccions de lluç i armilla ben botonada. Carroll volia utilitzar aquesta il·lustració com a frontispici del conte, però una consulta prèvia a algunes mares de família el dissuadí: totes opinaren que la imatge espantaria la canalla. Finalment com a frontispici s’utilitzà l’estampa més serena del Cavaller Blanc i Alícia.

Per cert, fins avui no m'he adonat que el nom del monstre és Jabberwock (no Jabberwocky) i que el títol del poema obeeix a un mecanisme similar al que fa la Ilíada, a partir d'Ilió, o l'Enèida a partir d'Enees, o sigui una mena de "Jabberwockíada". Formalment parodia una balada èpica medieval, d’aquelles que agraden tant als lectors de Tolkien i, de retruc, a tota la penya pre-rafaelita; però els seus mots de ressons arcaics no tenen cap relació amb les antigues llengües anglosaxones.

Per fortuna per a nosaltres, el poema compta amb una rica tradició d’hermeneutes (algun d’ells de primera mà) que ens han il·luminat els seus detalls més foscos. El mateix Carroll, que alguns anys abans ja havia publicat la seva primera estrofa a la revista “Misch-Masch”, que confeccionava amb els seus germans, indicava allí l’etimologia i significat de certes paraules. Per exemple, “tove” és una mena de teixó, de pèl llis i blanc, amb una banya similar a la del cérvol, i que s’alimenta bàsicament de formatge.

Més endavant, a la mateixa aventura de l’espill, la caricatura d’acadèmic pedant que és Humpty-Dumpty li aclareix a Alícia alguns passatges del poema. També li explica l'important concepte del mot maletí (portmanteau word), la invenció del qual s'atribueix a Carroll. Per això serà millor que sigui el mateix Carroll qui ho expliqui:

“...pren les dues paraules “fuming” (empipat) i “furious” (furiós). Fes-te a la idea que vols dir les dues paraules, però no determinis quina de les dues diràs primer. Ara, obre la boca i parla. Si els teus pensaments s’inclinen, encara que només sigui una mica, cap a “fuming”, diràs “fuming-furious”; si tendeixen, fins i tot per un pèl, cap a “furious”, diràs “furious-fuming”; però si posseeixes el més rar dels dons, una ment equilibrada, diràs “frumious”.

Curiosament, alguns d'aquests híbrids engendrats per la imaginació carrolliana han acabat incorporant-se a la llengua anglesa. Tal és el cas del verb "chortle", combinació de "chuckle" (rialleta) i "snort" (esbufec), podeu imaginar-vos el significat resultant. I també nosaltres, sense adonar-nos utilitzem maletins ben coneguts com "spanglish" o "Brangelina" (Brad Pitt + Angelina Jolie). Jo, més intencionadament, me'n serveixo de vegades al meu disseccionari, de forma totalment impune.
(continuarà)

divendres, 27 novembre de 2009

Treball i plaer


“Pero ya en la universidad, en la Facultad de Filosofía y Letras, no me matriculé en la Facultad de Hispánicas, sino en Historia. Quería que los libros siguieran siendo puro placer, no un objeto de estudio, ni nada relacionado con el trabajo. No me atraía ser profesora de literatura, crítica literaria, sesuda hispanista. Y entrar en el mundo de la edición ni me pasó nunca por la imaginación. Los libros me interesaban sólo para leerlos o, tal vez, para algún día escribirlos”.

Em va fer molta gràcia llegir aquestes frases a les memòries d’Esther Tusquets, perquè jo vaig actuar de la mateixa manera a l’hora d’escollir carrera. En el meu cas no va ser Història, sinó Matemàtiques, una decisió que no deixava de ser també més aviat poc pràctica, al menys fins que la informàtica inesperadament vingué a rescatar-me. Però això seria una altra història.

Tot això m’ha vingut al cap aquests dies en plena Ofensiva Carroll, una iniciativa en la qual em vaig embarcar alegrement i de la que ara no en sé veure la fi. M’he trobat traduint, buscant bibliografia, encarant textos i consultant l’aparell crític; fent feina de filòleg, vaja. I la veritat és que m’ho estic passant molt bé. Tant bé que m’he començat a preguntar si no vaig equivocar la carrera.

No ha calgut si no que alguns amables (i una mica inconscients) lectors em proposessin escriure pròlegs, traduccions i edicions anotades de Carroll per fer-me tocar de peus a terra. I és que la filologia acadèmica és una tasca seriosa, competitiva i esclava, mentre que el que jo faig és pur plaer i es mou més per l’afecte que pel rigor. Espero que es noti, perquè els gustos són de difícil transmissió, i l’única via que conec per encomanar-los de debò és més el de l’emoció que el de la raó.

Per altra banda, en tot això que escric em sento lliure per caure en la conyeta barata, en la digressió i l’estirabot (pecats que l’acadèmia no em permetria) i confessaré que alguna inexactitud se m’ha colat (en realitat Alícia tenia deu anys el 4 de juliol de 1862, no vuit, com vaig escriure), cosa que m’agrada menys i que procuraré esmenar en el futur.

Però el que realment importa (i l’únic que us hauria d’importar) és que estic xalant de valent. Si les coses no es torcen i no sorgeixen afers de la màxima importància, aquest cap de setmana toca Jabberwocky en dosis de cavall.

dijous, 26 novembre de 2009

Ocell atrapat en viu


Ja havia parlat en un parell d’ocasions d’Andrew Bird (Chicago, 1973), el meu últim enamorament musical, però fins dimarts passat no vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en viu. Va ser a la Sala Apolo, amb les entrades exhaurides per una multitud no gaire interessada pel partit del Barça. I, sense por a exagerar, va ser un dels concerts més fenomenals que he vist en la meva ja llarga vida.
Bird es presenta sol en escena: un home alt i ben plantat amb l’aspecte passat de moda d’un venedor d’assegurances del Middle West. Però que estigui sol no és sinònim d’austeritat, perquè el show és un desplegament d’exuberància i matisos. El músic té formació clàssica de violinista, toca també la guitarra elèctrica, canta amb agradable veu de tenor i xiula com una cadernera angèlica, i el millor de tot és que fa totes aquestes coses a la vegada (o quasi).
Qualsevol de les seves cançons pot començar, per exemple, amb un pizzicatto de violí; un cop establert el ritme, aquest queda incorporat a un “loop” sobre el qual s’hi afegeix una melodia tocada amb l’arc i potser l’embelliment d’una refiladissa. Amb aquest coixí, agafa la guitarra i es posa a cantar, els diferents instruments entren i surten gràcies a uns pedals que va controlant (el primer que ha fet en entrar en escena ha estat descalçar-se). A mi em va semblar màgia, però no em feu cas que no sóc prou modern.
Les seves cançons mai no sonen dues vegades de la mateixa manera i, per descomptat, mai no sonen com als discos. En tot cas, el resultat és embriagador, sempre canviant, orgànic, addictiu, jovial i sofisticat. El públic bavejant, rendit des dels primers acords. Quin domini!, quin magnetisme!, quin concertàs!!! Bird acabava aquí la seva gira europea i, segons pròpia confessió, s’havia pres dos cafès per mantenir-se despert fins que sortís el seu avió de les 6 del matí, detall que explicaria l’acceleració d’algun dels seus temes. L’hora i mitja d’intensíssim concert acabà amb una versió amb la “telonera” Jesca Hoop del vell tema de Dylan “Oh, Sister” i amb el convenciment que trigaria molt de temps a veure una cosa semblant. Al menys, fins que Bird torni a visitar-nos. Arribat el cas, no us l’hauríeu de perdre.

dimecres, 25 novembre de 2009

Catacroc!


foto KentV999
El dijous passat l’ordinador va perdre uns segons el coneixement i després es va recuperar sense problemes. Com no estava calent, vaig descartar que es tractés de la grip A. L’endemà, però, després d’una estona de normalitat, va caure en un coma profund. Per molt que vaig posar en pràctica tots els meus coneixements informàtics, apagant-lo i encenent-lo tantes vegades com calgués, tot el que vaig obtenir foren unes boniques ratlles verticals a la Paul Smith i algunes pixelacions dignes de ser penjades a una galeria d’art.

Després dels primers minuts de contrarietat i emprenyamenta, vaig reaccionar com el blocaire de raça que sóc i vaig dir-me: “Ja tinc tema per un apunt!”

Amb tot el cap de setmana entremig, perquè aquests accidents SEMPRE s’esdevenen un divendres a última hora, fins el dilluns no vaig poder trucar al servei tècnic. El que succeí a continuació fou tan temible com previsible, el que li passa a tothom que truca a un servei d’atenció telefònica personalitzada, però com que aquest apunt l’escric per desfogar-me, haureu d’aguantar el meu rotllo.

Les dues primeres vegades que vaig trucar, després de llarga espera, em respongué una veu enregistrada en anglès que em digué que estava trucant on no devia. A la tercera va contestar una gravació en espanyol: que si tenia “cas obert” que premés l’1 i, si no, el 2. Vaig prémer el 2. Llavors se’m sol·licità que entrés el número de sèrie de la màquina i després el símbol de “almohadilla” (se’n dirà coixinet en català?). Un cop fet, que entrés el número de subsèrie i un altre #. La veu mecanitzada repetí tot el que acabava d’introduir i demanà confirmació. Ho devia fer bé, perquè m’anunciaren que aviat parlaria amb un ésser viu.

A continuació vingueren 20 minuts d’allò més distrets: ràfega de musiqueta composta amb mitja neurona i de tant en tant el missatge “Permanezca al aparato, uno de nuestros agentes estarà con usted en breve.” Quan ja començava a dubtar sobre el sentit de l’expressió “en breve”, vaig sentir una veu masculina que m’interpel·lava.

Obro parèntesi (a la manera Rasoir). Per utilitzar aquest meravellós servei de desatenció telefònica, abans calia enregistrar-se online, cosa que per mandra no vaig fer quan vaig comprar l’ordinador i vaig haver de completar cuita corrents cinc minuts abans de la trucada. Tanco parèntesi.

L’operador va fer-me recitar totes les meves dades personals, per confirmar que jo era jo, i no un lladre desafortunat que havia carregat amb un ordinador defectuós. I quan dic totes són totes: nom i cognoms, adreça amb codi postal inclòs, telèfon, correu electrònic i data de naixement. Crec que vaig respondre força bé, notable altet, perquè l’home no va penjar i em va atendre fins i tot amb amabilitat. En dos minuts quedà clar que el problema era de hardware i que passarien per casa a buscar la màquina.

Sembla que tot està encarrilat i que no cal sinó esperar que passin els dies. Veieu com no és tan complicat sortejar una crisi?

Per descomptat, si a casa no hi arriba a haver el portàtil de Josep per poder sortir del pas i poder continuar amb el bloc, els meus udols els haurieu sentit més enllà dels Pirineus.

dimarts, 24 novembre de 2009

Imatges d'Alícia: John Tenniel (2)


Com tot caricaturista, Tenniel estava acostumat a dibuixar a partir de la realitat, adaptant-la i transformant-la tot el que calgués per satisfer els seus interessos. En el seu treball per a Carroll no va actuar de forma diferent i en aquest apunt mostraré els referents d’algunes de les il·lustracions, de vegades com a pura inspiració estètica, d’altres amb una càrrega afegida de significat.

Encara que Carroll va mostrar-li els seus dibuixos a Tenniel, aquest rarament els utilitzà com a punt de partida. Una de les escasses excepcions és la imatge d’Alícia jugant al croquet amb el flamenc.

En altres casos, Tenniel cercà la musa en fonts més distingides com la National Gallery londinenca. Per exemple, els exèrcits del Rei Blanc recorden als participants en la batalla de San Romano de Paolo Uccello. I encara més a la que hi ha als Uffizi del mateix pintor.



I la mercurial Duquessa presenta una semblança molt raonable amb la dona vella de Quinten Massys, de la mateixa pinacoteca londinenca.


M’empipa més que Tenniel, amb l’aquiescència de Carroll, introduís un matís polític, inexistent al text original. Els dos oponents parlamentaris que definiren l’època foren Benjamin Disraeli, conservador i jueu convertit a l’anglicanisme, i William Gladstone, liberal. Tots dos foren Primers Ministres en algun moment de les seves vides, però per immortalitzar-los com és degut, calgué que Tenniel els retratés en dues ocasions, durant el viatge en tren i a l’escena del lleó i l’unicorne. Evidentment, per continuar els estereotips, el “jueu” Disraeli és el personatge amb barbeta, sigui cabra o unicorne.

Aquest és Disraeli.

Aquest és Gladstone.


I per acabar, arribem a aquest capítol estrany, únic a les dues aventures, l’encontre amb el cavaller blanc. Alícia que, fins el moment, no ha trobat més que agressius o desconcertants oponents dialèctics, se sent entendrida per aquest desvalgut quixot. Tot el passatge té un to evocador i melangiós, encara que el cavaller sigui un personatge tan risible com fracassat. La crítica sempre ha estat unànime en identificar-lo amb el propi Carroll. Però Tenniel, a saber per què, s’hi autoretrata.

I aquest és un autoretrat de John Tenniel.

Carroll, amic i admirador dels prerafaelites, segur que estaria d’acord amb una il·lustració que recordava Millais.

I si algú s’ha quedat amb gana, aquí teniu totes les il·lustracions que Tenniel va fer pels dos llibres de Carroll. Que vagi de gust!

dilluns, 23 novembre de 2009

Imatges d’Alícia: John Tenniel (1)

Sir John Tenniel
Quan Carroll decidí donar a conèixer les aventures d’Alícia a un públic més ampli, calgué pensar en trobar un il·lustrador professional que s’ocupés de substituir els seus esbossos d’aficionat. John Tenniel, un dels artistes més populars de l’època, havia de ser aquest home.

Sir John Tenniel (Londres, 1820-1914) va ser un artista bàsicament autodidacta. Als 20 anys, a conseqüència d’un accident practicant esgrima amb el seu pare, va quedar cec d’un ull. Malgrat les seves aspiracions a dedicar-se a les Belles Arts, aviat va adquirir una gran reputació com a humorista i gràcies a la seva il·lustració de les faules d’Esop va aconseguir entrar a la revista satírica “Punch” el 1850. Dins d’aquesta publicació periòdica n’esdevingué el caricaturista estel·lar i arribà a ser una de les seves firmes més ben pagades. Fou nomenat cavaller el 1893 i s’enretirà l’any 1901.

Ens podem considerar afortunats que un home tan enfeinat com era Tenniel acceptés gairebé d’immediat l’encàrrec de Carroll. La col·laboració entre aquell parell de perfeccionistes no estigué exempta de petites friccions (insatisfets per la qualitat de la impressió, la primera edició fou retirada quan ja es trobava a les llibreries); però els resultats finals devien deixar-los satisfets, perquè quan anys més tard es considerà posar en imatges “Through the looking-glass”, el tàndem es repetí.

Caricatura de Tenniel sobre la Guerra Civil Americana.
Recordem que la versió que Carroll entregà a la impremta era una ampliació del manuscrit inicial, al qual s’hi havia afegit episodis tan famosos com el del te psicòtic o el del gat de Cheshire, dels quals Tenniel fou el principal responsable d’atorgar-los presència física. En total es van fer 47 dibuixos per la primera aventura i 50 per la segona. Ens podríem aturar en molts detalls de les il·lustracions però, òbviament, el primer que atraurà els nostres ulls és la figura d’Alícia, ja immortalitzada per sempre amb els seus cabells rossos, subjectats amb una cinta, el seu vestit de màniga curta bufada i el seu davantalet. Un aspecte força endreçat en el qual, a la segona aventura s’hi afegiran unes mitges de ratlles. Coincideixo amb Leblansky en trobar-li el cap gros, encara que potser cal atribuir-ho a les deformacions pròpies dels caricaturistes. La seva expressió és sovint trista o amoïnada, senyal que no s’ho estava passant gaire bé en Terra de Meravelles.

Si bé molts dels detalls que hi ha a les il·lustracions, responen a indicacions explícites que trobem als llibres de Carroll, en alguns casos constitueixen un complement inesperat al text. En més d’una ocasió, Carroll remet a la il·lustració corresponent per estalviar-se descriure andròmines estrafolàries o bèsties infreqüents, com ara el Grifó. En canvi, a l’aventura de l’espill, on el Rei Blanc té dos missatgers (un per anar, l’altre per tornar), només mirant els dibuixos descobrirem que es tracta dels nostres vells amics, el Barreter Foll i la Llebre de Març, encara que Carroll ens oferia una pista en citar els seus noms: Hatta i Haigha (versions en anglo-saxó de cuina de “hatter” (barreter) i “hare” (llebre)).

La iconografia de Tenniel és plena de solucions memorables (com aquest eixordador batre de tambors sense cap) i de rostres i figures que queden indeleblement marcats a la nostra memòria. De segur que aquesta no serà la darrera vegada que apareixeran en aquestes pàgines, de fet, demà continuaré amb ell. El cert és que, poques vegades a la història de la literatura, només se m’acut el cas equiparable de Charles Dickens amb Hablot Browne (Phiz), un text clàssic s’ha vist tan lligat des del seu naixement a una imatgeria que li ha esdevingut part inseparable.

diumenge, 22 novembre de 2009

Començar amb mal peu


Les primeres frases d’una novel·la són un clàssic tema d’apunt en els blocs dels lletraferits. Recentment Clídice ens feia treballar perquè li estalviéssim la feina de trobar-ne una i Lluís Bosch se n’inspirava per parlar tant de frases d’inici com de frases finals, tant de bones com de dolentes. Podria haver afegit aquí, a les seves, les meves propostes del que a mi m’agrada per començar una narració (des de Tolstoi a Nabokov, o d’Austen a Dickens) i potser algun dia ho faré, però com em passa sempre m’he anat per les branques i he acabat en una curiositat menor.

Per tant presentaré el que se suposa que és el pitjor principi de novel·la de tots els temps. De segur que no ho és, els premis són sempre injustos, però per ara farem veure que no en coneixem d’altres. El seu responsable fou el novel·lista victorià Edward Bulwer-Lytton, un contemporani de Lewis Carroll, per tant.

La frase que el conduí de pet a la història apareixia al principi de la novel·la “Paul Clifford”, la truculenta narració d’un cavaller que duia una doble vida (respectable de dia, criminal de nit). Aquí us la presento en versió original i en la meva traducció:

"It was a dark and stormy night; the rain fell in torrents, except at occasional intervals, when it was checked by a violent gust of wind which swept up the streets (for it is in London that our scene lies), rattling along the housetops, and fiercely agitating the scanty flame of the lamps that struggled against the darkness."

"Era una nit fosca i tempestuosa; plovia a bots i barrals, excepte a intervals ocasionals, quan era aturada per una violenta ratxa de vent que escombrava els carrers (perquè és a Londres on s’esdevé la nostra escena), fent vibrar els sostres de les cases i agitant ferotgement la flama escassa dels fanals que lluitaven contra la foscor."

Des de la seva publicació aquesta frase, en la seva forma escurçada “It was a dark and stormy night”, ha esdevingut en el món anglosaxó l’epítom d’un tipus d’escriptura florida, redundant i de sintaxi confusa que tot bon escriptor hauria de mirar d’evitar. En aquesta línia la Universitat de San José a California convoca anualment el Bulwer-Lytton Fiction Contest per premiar una novel·la que excel·leixi en aquest estil (no consta que en Porcel s’hi presentés mai).

Però la frase, més enllà de la crítica estilística que implica, ha esdevingut un clixé de la llengua anglesa i ha estat utilitzada en tota mena de situacions, tant per començar una novel·la de Ray Bradbury com una cançó de Joni Mitchell, ha estat inclosa en una novel·la d’Ed McBain o un episodi de Star Trek. L’amic Andrea Camilleri a “Il birraio de Preston” inicia cada capítol amb la paròdia d’un famós principi de novel·la i precisament el primer capítol de tots comença així: “Era una notte che faceva spavento, veramente scantusa.”

Però, com tots sabem, el més fidel cultivador d’aquesta fórmula és el gos Snoopy qui, una vegada i una altra comença així la redacció de les seves novel·les aparentment inacabades. He dit inacabades? Gràcies a les meves investigacions en biblioteques de mig planeta he descobert finalment el text complet de la novel·la que Snoopy va escriure. Pel seu indiscutible interès i davant la indisponibilitat d’en Carner, m’he pres la molèstia de traduir-vos aquesta joia de la prosa moderna (el que no faci per vosaltres...)

“Era una nit fosca i tempestuosa” per Snoopy

Part I

Era una nit fosca i tempestuosa. De sobte, un tret va ressonar! Una porta es tancà de cop. La minyona va cridar. De sobte, un vaixell pirata aparegué a l’horitzó!

Mentre milions de persones morien de fam, el rei vivia enmig del luxe. Mentrestant, en una petita granja de Kansas, creixia un noi.


Part II

La neu queia suaument, i la noieta del xal espellifat no havia venut una violeta en tot el dia.

En aquest mateix moment, un metge jove a l’Hospital Municipal estava fent un descobriment important. La misteriosa pacient de l’habitació 213 finalment s’havia despertat. Va gemegar suaument. Seria possible que fos la germana del noi de Kansas que estimava la noia del xal espellifat que era la filla de la minyona que va escapar dels pirates?

El metge corrugà les celles.

"Desbandada!" cridà el capatàs, i quaranta mil caps de bestiar tronaren sobre el petit campament. Els dos homes rodolaren per terra abraonant-se sota les peülles assassines. Un cop amb l’esquerra i un amb la dreta. Un cop amb l’esquerra. Un altre cop amb l’esquerra i amb la dreta. Un cop de puny a la mandíbula. La lluita havia acabat. I així es va salvar el ranxo.

El metge jove seia sol a un racó de la cafeteria. Havia après medicina, però (el que era encara més important) havia après quelcom sobre la vida.

FI

dissabte, 21 novembre de 2009

Barcelona era una festa


Copyright Oriol Maspons

“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”

No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera incursió.

Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.

La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.

Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.

Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.

Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera?

I per no deixar passar el dissabte sense una mica de Carroll (i perquè veieu com les gasta la Tusquets):

“Mi madre y Ramón Eugenio [marit d’Ana María Matute] hablaron por los codos, mundanos y sociables, se rieron el uno al otro las ocurrencias, descubrieron un montón de afinidades. Ana María y yo no abrimos la boca. Supongo que yo por timidez, o porque no se me ocurría nada que decir sobre los temas de aquel diálogo. Ana María porque andaba camino de una de sus huelgas de silencio, su modo personal de defensa: callar. Supongo que estaríamos esperando la previsible llegada de la Liebre de Marzo o del Sombrerero Loco… pero ¡qué extraño!, faltaron a la cita. Claro que, en realidad, ni Carroll ni Alicia me han merecido nunca gran confianza. Carroll es, qué duda cabe, un genio, pero algunos genios me caen gordos. Y que aquella tarde no enviara a nadie en nuestro apoyo es imperdonable.”