dijous, 31 desembre de 2009

Vell 2009


Un jardí de Toronto (foto by allau)
Gira la Terra al voltant del Sol i, quan completa una el·lipse, diem que ha passat un any. És un fet astronòmic indiscutible. Ara, que l’any comenci demà o qualsevol altre dia és una decisió arbitrària, com demostren les tradicions de tantes altres cultures. Plantejades així les coses, no deixa de ser una mica absurd que intentem buscar-li un sentit unitari a aquest farcell de 365 dies; però, humans com som, ens agrada parcel·lar el continu del temps i pensar que tot són fites per arribar a algun lloc.

Mirem llavors enrere per contemplar l’any que s’acomiada. Ha estat un bon any? Ha estat un mal any? O potser un any d’anar fent? No hi ha hagut grans ensurts ni sorpreses, i això ja és d’agrair (bé, n’hi ha hagut una de sorpresa, però espero parlar-ne l’any que ve). Les rutines estan ben establertes: la monotonia de la feina, el respir de les vacances (Tolosa, Londres, Quebec, Saragossa, Palerm), Josep sempre a prop, els pocs amics a qui cada dia veus menys, música, llibres i pel·lícules, també cada dia menys... Potser el curs natural d’una persona còmodament instal·lada a la cinquantena.

Afegiria també un lent retorn vers una escriptura més creativa, activitat que vaig abandonar durant molts anys i que ara he retrobat gràcies al bloc. Perquè de segur és aquest bloc i tot el que m’ha dut el gran tret unificador del 2009.

Si bé el vaig inaugurar l’octubre del 2008 sense saber gaire bé què en faria, no ha estat fins enguany que he superat els balbucejos inicials, he consolidat una manera de fer i he establert un ecosistema d’amics que m’han ofert moltes alegries i complicitats. Gràcies a aquest allau quotidià he reprès el contacte amb el món de la literatura, he viscut alguna casualitat engrescadora, s’ha obert la possibilitat d’alguna aventura extravirtual i sobretot he conegut persones amb les que ve de gust passar l’estona. Així, allò que va començar com una excusa per tornar a ajuntar paraules, un mer exercici de digitació per a un pianista desentrenat, ha esdevingut el cor dels meus dies, font de coneixements impensats, continu motiu de superació, la inesperada sorpresa diària i una alegria, t’ho miris com t’ho miris.

A tots vosaltres, ja que avui toca dir-ho, us desitjo un Feliç 2010, perquè us ho mereixeu. I demà serà un altre dia. I un altre any.

dimarts, 29 desembre de 2009

Catacroc! 2: el retorn


Foto de burningairlinesgiveyousomuchmore
A l’últim episodi havíem deixat el nostre heroi a l’espera que li vinguessin a recollir l’ordinador espatllat allà pels finals de novembre. Tot i que el nostre heroi es mostrava optimista, algun comentarista més experimentat (Puigmalet, gairebé amb certesa) li augurava que no tot serien flors i violes.

Les primeres etapes de l’operació es desenvoluparen segons el programa previst. En un parell de dies un mosso d’una d’aquelles companyies que es dediquen a traginar paquets aparegué per casa amb una capsa preparada per acollir el meu ordinador amb la comoditat d’un guant. El xicot m’informà que, tot i que se l’endurien a Alemanya (?), el tindria de nou a casa en cinc dies hàbils.
Dos dies més tard una trucada em confirmà que havien rebut l’ordinador i que esperaven que en cinc dies me’l restituirien. Vaig quedar impressionat per aquest servei al client tan amable i tan atent.

Quan tres dies més tard em tornaren a telefonar per dir-me que la reparació potser patiria un retard, la meva fe en la seva bona voluntat romania encara intacta.

Llavors en una tercera trucada m’informaren que els faltava una peça i que l’havien de demanar, cosa que implicava un nou retard. Aquí fou on es produí el punt d’inflexió. La síndrome de la peça que falta crec que l’hem patida tots els que hem tingut una màquina en reparació. Entre vosaltres i jo, crec que al taller no guarden mai cap peça i les van demanant segons les necessitats del mercat.

La quarta trucada fou del tot patètica. D’entrada deixaren molt clar que la peça que faltava la fabricava a la Xina una companyia que no tenia res a veure amb la que comercialitzava els ordinadors. En segon lloc em notificaren que en aquells moments la maleïda peça no estava en estoc i que no se sabia quan els vagaria tornar-la a produir. M’oferiren dues opcions: bé esperar que els xinesos decidissin posar-se les piles en una data futura i indeterminada, bé recuperar els diners invertits. Com que no conec la Xina, però m’ensumo que són gent de reaccions inescrutables i arbitràries, i com que havia fet còpia de seguretat de tots els arxius importants, vaig optar per la segona solució.

Perquè em tornessin els diners els havia d’enviar el meu currículum en vers, els codis Swift i Iban del meu compte i la factura de compra, és clar. Jo sóc d’aquelles persones que guarden fins a l’últim paper, per tant és lògic que la factura del refotut ordinador no aparegués per enlloc. Calgué anar al FNAC del Triangle al bell mig del frenesí prenadalenc per demanar un duplicat de factura. Vaig fer cua en tres taulells diferents, de l’un m’adreçaren a l’altre, com si d’un ministeri dels temps de Larra es tractés, però a la fi vaig sortir d’allí amb el document.
El vaig escanejar i partí ràpidament en ales d’un missatge de correu. Als dos dies em respongueren acusant el rebut de les meves dades i prometent-me que en 48 o 72 hores esperaven donar-me satisfacció. Passaren els dos/tres dies promesos, en passaren deu. Llavors vaig reclamar amb amabilitat. Contestaren tot proposant una moratòria de dos o tres dies més i em recordaren que el seu horari laboral era de dilluns a divendres de 8 a 16, com si jo els hagués estat pressionant sense motiu.

Entre una cosa i l’altra, fins la vetlla de Nadal no vaig rebre un missatge que em confirmava que la transferència estava en marxa i que rebria els diners en un termini de tres setmanes. No entenc molt bé perquè aquesta tramesa monetària trigarà més que si me la transportessin en burro des de la Xina, però aquests són els misteris de la informàtica: sembla que això de la immediatesa online només s’aplica per les expressions de caire personal (siguin blocs, facebooks o twitters), quan s’hi barreja la vida pràctica tot déu exigeix encara la pòlissa i el paper timbrat.

Barrufots en 3D


No es pot dir que el director James Cameron es caracteritzi per la seva humilitat. Quan va guanyar un gavadal d’Oscar per “Titanic”, es va autoproclamar Rei del Món i, la veritat, no n’hi havia per tant. La pel·lícula era passadora, els efectes especials eren espaterrants, però la història que explicava era més convencional i vella que l’anar a peu.

Des de llavors Cameron s’havia dedicat a fer submarinisme i a preparar la pel·lícula que segons ell, a part de ser la més cara de la història, canviaria per sempre la nostra manera de veure el cinema. Amb aquestes credencials, després de mesos de tensa anticipació, que ha mantingut ocupats a una pila de desvagats amb vocació de fanàtics, ens arriba aquest “Avatar” que, tot pretenent ser el “rien va plus”, deu estar arrasant les taquilles del món.

I sí, veient-la, es nota que els productors s’han gastat els “quartos” (el que, en el fons, vol dir que esperen que nosaltres també ens els gastarem per veure-la). Tècnicament no m’atreviria a posar-li pegues, encara que jo sóc ben poc “tècnic”. Feia temps que no veia res en 3D i, sense que el film n’abusi, els efectes són tan espectaculars com irreals. Fa la sensació que el que es veu es distribueix en diversos plans, una mica com les velles escenografies de Mestres Cabanes. Hi trobo a faltar la continuïtat de la profunditat de camp que és el nostre pa de cada dia. Qualsevol imatge cinematogràfica tradicional (fins i tot en blanc i negre) em restitueix una experiència més real que aquesta virgueria tridimensional. He de confessar que tot plegat m’ha marejat fins al punt de recordar-me una galerna viscuda fa més de quaranta anys en un vaixell turístic que viatjava de Sant Feliu a Lloret (he llegit a algun lloc que això és fàcil que ens passi als que utilitzem ulleres o lents de contacte). Això sí, les ulleres de vidres polaritzats i reflectants són d’allò més “cool”, i és una llàstima que s’hagin de retornar a la sortida.

Sigui com sigui, la novetat tècnica és un pobre argument per la defensa. Com bé deia Javier Ocaña a la seva crítica a EL PAÍS, els germans Lumière crearen el cinema, però calgué un Méliès per convertir-lo en art. “El cantor de jazz” fou el primer film sonor, però calgué un Busby Berkeley per convertir-ho en art. Potser demanar art en un producte destinat a les masses, és demanar massa.

Simplifiquem doncs una mica les coses i preguntem-nos si almenys la pel·lícula entreté (perquè d’art ja queda clar que no en trobarem). La trama va d’un planeta anomenat Pandora on hi ha un valuós mineral, de la companyia que el vol explotar i dels seus habitants aborígens que volen mantenir l’equilibri ecològic. Els explotadors capitalistes són els dolents, els indígenes són boníssims, encara que de maneres una mica esquerpes. La pel·lícula conté un missatge entre ecologista i new age, que no supera cap anàlisi profunda. El guió sembla una pensada d’última hora a la que no s’hi ha dedicat gaire temps, s’ha preferit aclaparar l’espectador amb un martelleig continu d’efectes especials perquè no es molesti en pensar.

El disseny d’aquest planeta, la seva orografia, les seves plantes i animals és força fascinant, però Cameron no alenteix el pas perquè ens hi puguem entretenir, sinó que imprimeix un ritme de tràiler de videojoc, un tràiler que dura 2 hores 45 minuts. Així el film avança propulsat per una ampul·losa banda sonora de James Horner fins a la batalla final, on els bons propòsits donen lloc a una exhibició de testosterona, que és el camp on el director realment brilla.

Els actors passen gran part de la pel·lícula recoberts per una pell tecnològica de color blau (perquè les tribus de Pandora semblen inspirades per un encreuament de gats amb barrufets vigorèxics), així que no cal esperar grans mostres d’expressivitat. Tot i que Cameron ho pretengui, tampoc desvetllen cap emoció.

No gosaré dir que la pel·lícula és dolenta. En Josep, malgrat haver-se marejat tant com jo, diu a la sortida que s’ho ha passat molt bé. Senzillament, m’interessen coses molt diferents de les que em pot oferir aquest “Avatar”.

dilluns, 28 desembre de 2009

Imatges del Snark: Mahendra Singh


Lewis Carroll amb el seu maletí dels mots maletí
Per descomptat, molts il·lustradors posteriors a Holiday han intentat reproduir l’elusiva màgia de la peripècia snarkiana i en penso mostrar alguns aquí, tot intercalant-los amb la iconografia d’Alícia. I per començar la sèrie us vull presentar un exemple que m’ha semblat sensacional.

Mahendra Singh és un il·lustrador que viu a Montreal i que des de maig del 2007 porta un bloc anomenat “The Hunting of the Snark” on, segons les seves pròpies paraules, intenta “acomodar Lewis Carroll en una camisa de força protosurrealista amb botons de puny dadà a joc”. En un llenguatge menys críptic, el que està fent el senyor Singh és il·lustrar una a una les 141 estrofes de “La caça del Snark” (ara va pel sisè Atac de l’Agonia), tot omplint-les de referències als gran artistes surrealistes. Apart de visualitzar el text amb una precisió (i fins i tot un estil) que pot recordar el “Gènesi” de Crumb, cada imatge apareix acompanyada de comentaris força carrollians sobre les solucions que s’han adoptat i les connexions que l’il·lustrador ha establert.

De totes maneres, no cal saber ni un borrall d’anglès per apreciar la qualitat d’aquests dibuixos que, amb el seu aire de seriositat “fin de siècle”, barrejada amb elements veritablement estranys, m’han fet pensar en alguns collages de Max Ernst.
"Hom podia veure que era un home savi, en el moment que li miraves la cara!" (el Campaner passat per Magritte).
La il·lustració anterior, amb el text incorporat i ja compaginada. Referències a Gericault, de Chirico, Ernst, més Magritte i juraria que el de la pipa d'aigua és l'eruga Freud.
Al Snark li agraden les casetes de bany, però també deu ser lector de Lautréamont, si no, no s'explica aquest "encontre fortuit sobre una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigües".
El Forner escolta l'oracle de l'oncle moribund.
El pobre Forner no dorm gaire tranquil, és el que tenen els oracles.

Un bonic, i perfectament inútil, calendari de l'any que s'acaba. Al mes d'abril, com estrelles invitades, la Morsa i el Fuster en versió ectoplasmàtica.

L'original del mes de març.
L'embarcament a Citerea de Watteau.

diumenge, 27 desembre de 2009

Deposicions nadalenques


A casa sempre es va fer el pessebre, un pessebre tradicional, senzill però complet, amb les figuretes de fang que ara són tan difícils de trobar. Un pessebre amb les seves muntanyes d’escorça, la sorra de suro granulat, l’herba de molsa que duia l’aroma del bosc a casa i el riu de paper de plata, plata extreta de les rajoles de xocolata (no, l’Albal arribà uns anys després). No hi posàvem mai farina de neu, potser per un prurit per respectar la veritat meteorològica de Natzaret, però sí un fons de paper pintat amb els meravellosos cels límpids de Galilea.

Mentre fórem petits, el meu padrí Just, el germà de la mare, venia a casa i s’encarregava de muntar el pessebre. Després fou la meva germana Sus, la traçuda de la família, qui va començar a instal·lar-lo dins de la llar de foc, racó usualment inservible en un pis de l’Eixample. A mesura que creixíem, el pessebre anà esdevenint més i més petit, fins que el pogué enquibir en un prestatge de la llibreria.

Quan vaig marxar de casa dels pares, vaig abandonar el costum del pessebre, i no per fer bandera del meu laïcisme radical (que en aquestes tradicions lúdiques i privades tinc la màniga molt ampla), sinó per pura mandra. No era qüestió de començar a comprar totes les figures de nou, que ja és sabut que aquest teatret compta amb un repartiment tan nodrit com el d’una pel·lícula de Cecil B. de Mille.

Així vaig passar una bona pila de nadals en un “no man’s Nazareth” fins que la meva germana petita Anna va trobar un mirall en un contenidor i va construir al seu voltant un escenari completament irreal per fer-me un pessebre. Me’l va regalar en un Nadal de fa deu anys, calculo, encara que podrien ser més (o menys, que el temps passa com vol), acompanyat d’alguna figureta de terrissa i la resta provinent d’alguna “maquila” coreana. Entre les seves particularitats més remarcables, un estel d’Orient ennuvolat, que en Tàpies firmaria per posar sobre la seva fundació, i uns angelets amb plomes del “Folies Bergère”.

Amb aquest mateix muntatge he anat tirant els darrers anys, afegint-hi cada Nadal un nou personatge: l’eriçó, el capellà del paraigües, el dimoni que el vol temptar, la parella d’ossos polars… Però n’hi havia un que havia estat absent de tots els pessebres de la meva vida.

Sí, sí, parlo del caganer.

Prou sé que als catalans les tradicions escatològiques sempre els vénen molt de gust; però jo, com que la mare (pobreta ella) tenia orígens forasters i sempre va considerar aquest costum molt xaró, vaig créixer pensant que parlar de caca no denota gaire bon gust. De fet, encara trobo que els excrements no donen gens de si com a material literari interessant.

I així hauria arribat tan feliç al dia de la meva mort, si no fos perquè la Judit (companya de Santi, l'únic germà que faltava en aquesta crònica) em va regalar un caganer pel dia del meu aniversari. No sóc fàcil de convèncer, però (si em barregen la merda amb alguna cosa que m’agradi) puc esdevenir extremadament permissiu. I quina temptació millor que un Tintín caganer?

Només puc dir que ja l’he incorporat al meu dia a dia pessebrístic i que n’estic molt content. Si el mestre de la línia neta, Hergé, es remou a la seva tomba, m’asseuré sobre la seva làpida. Amb afecte. És clar.

dissabte, 26 desembre de 2009

divendres, 25 desembre de 2009

dijous, 24 desembre de 2009

Carrer de Balmes


Em considero fill de l’Eixample, tant perquè vaig néixer a una clínica del carrer d’Aragó que ara no existeix, com perquè sempre he viscut dins de la seva quadrícula, encara que de vegades el barri on habitava l’emmascaressin sota el nom de Fort Pienc o Sagrada Família. M’estimo la genial invenció de Cerdà i em fascina descobrir les seves peculiaritats sota una capa d’aparent uniformitat. Puc recitar els seus carrers transversals des de Buenos Aires fins Alí Bei i, dels verticals, potser des de Borrell a Nàpols.

Com se sap, hi ha poques excepcions dins de la xarxa perpendicular del projecte. La més coneguda, que anuncia la seva anomalia des del propi nom, és la Diagonal que talla la ciutat en caiguda suau cap a la mar. El Paral·lel i la Meridiana, de noms tan geodèsics, també presenten cursos esbiaixats, tot i que perpendiculars entre si. De totes maneres, i en especial el primer, el seu paper és més aviat limítrof. Hi ha encara altres petites rebel·lions a l’ordre cartesià, vestigis d’antics camins segons diuen, com són l’avinguda de Roma, l’avinguda Mistral, la carretera de Ribes o el carrer dels Enamorats.

Pocs carrers s’escapen de l’amplada estàndard. Apart dels mencionats abans, entre els transversals, la Gran Via i Aragó, dels verticals, Urgell, rambla de Catalunya, passeig de Gràcia i passeig de Sant Joan. I llavors hi ha el carrer de Balmes.

El carrer de Balmes (o de Giordano Bruno, com proposava en Lluís Bosch) és un carrer d’amplària canònica que baixa del peu del Tibidabo fins a ple centre, però que tenia la peculiaritat de les seves voreres, més estretes de l’habitual. Això l’havia convertit en una artèria dominada pel tràfic rodat i on el passeig dels vianants era una idea poc aconsellable. Ho he viscut de prop, perquè durant gairebé 30 anys sóc veí d’aquest carrer.

Aquest tipus de vies imposen una barrera psicològica que talla en dos la ciutat. Per dir-ho de forma cortazariana, s’estableix “un lado de aquí” i “un lado de allá”. El carrer com un congost per a bisons, una ferida que no cicatritza, una muralla sense pedres…

Sortosament en els darrers mesos, en una de les poques mesures que podem agrair a l’ajuntament, les voreres entre Aragó i Diagonal s’han estat eixamplant a unes dimensions més humanes. Aquests dies estan acabant les obres i, la veritat, fa goig descobrir un carrer per on es pot passejar. Ara caldrà esperar que la ciutat reaccioni, que s’obrin nous comerços, nous bars i restaurants (perquè, desenganyem-nos, això és el que atrau els vianants) i que Balmes conegui una vitalitat que es mereixia des de sempre.

Només falta que hi plantin els arbres, que un carrer sense arbres queda com coix, i que continuïn amb la mateixa bona obra Aragó avall i Diagonal amunt. Així potser un dia li farem el salt a la Rambla de Catalunya i baixarem xino xano cap al centre pel vell i nou carrer de Balmes.

dimecres, 23 desembre de 2009

Llorac


L’altre dia en Lluís Bosch em reptava a trobar una relació entre Carroll i el seu gairebé especular poblet de Llorac. Ja li vaig respondre que possiblement no podria anar més enllà d’una cabòria aproximativa (per no emprar el mot “parida”). Però, una vegada més, la realitat ens regala sorpreses i la literatura s'infiltra en tot allò que toquem, com un monstre lovecraftià que fa fins i tot una mica de por.

Llorac és un llogarret del nord de la Conca de Barberà. L’any 2007 comptava amb 113 habitants. La seva església romànica, dedicada a Sant Joan, fou reconstruida el segle XVIII. Fins aquí res d’especial. Només crida l’atenció que el seu terme municipal ocupi el tram superior del riu Corb. Si parléssim de Poe, la relació ja estaria establerta (i és curiós com les vides de Carroll i Poe s’entrelliguen tant aquests dies).

Però també hi ha corbs als llibres d’Alícia, i són força interessants, per cert.

Quan Alícia troba els bessons Tweedledee i Tweedledum, recorda la vella cançó infantil:

Tweedledum i Tweedledee
acordaren barallar-se;
perquè Tweedledum deia que Tweedledee
li havia espatllat el seu bonic sonall nou

Tot just llavors volà al seu damunt un monstruós corb,
negre com un barril de quitrà;
va fer tanta por a tots dos herois
que fins i tot oblidaren la seva baralla.

Unes pàgines més tard, Alícia, tipa de la retòrica dels bessons, desitja que el corb monstruós aparegui. Poc després, el cel enfosqueix i els bessons escapen perseguits pel monstre volador.

Però encara és més intrigant el te del Barretaire Foll en el que aquest proposa la següent endevinalla: en què s’assemblen un corb i un escriptori? La conversa es perd en digressions i quan Alícia demana molt més tard quina és la resposta a l’enigma, el Barretaire diu que no la sap.

Molts foren els lectors que assetjaren Carroll perquè els donés la resposta i aquest va haver de confessar que tampoc la sabia. Al final en va improvisar una que no té gaire gràcia i que traduïda encara en té menys.

Al llarg dels anys els comentaristes han buscat respostes més o menys enginyoses. La que m’agrada més, que no és de la meva collita, (i perquè veieu que el lligam entre els dos grans escriptors no és només una fixació meva): un corb i un escriptori s’assemblen perquè Poe va escriure sobre els dos.

dimarts, 22 desembre de 2009

Una mala digestió


Una informació inexacta del diari ens va impedir veure la pel·lícula prevista (no us penseu, tampoc és que fos una elecció gaire distingida) i, decebuts, vam buscar alternativa entre les no gaire atractives ofertes de la multisala. Com que ens agrada el cinema d’animació i havia llegit coses bones del que deien els crítics americans, vam escollir “Lluvia de albóndigas”, altrament dita “Cloudy with a chance of meatballs” (o sigui “Núvol amb possibilitat de mandonguilles”, que com a predicció meteorològica no té preu i en Tomàs Molina vendria la seva mare per poder dir-la).

Per a qui no ho hagi endevinat, es tracta d’una pel·lícula dirigida a la canalla, així que ens vam veure envoltats d’una colla de criatures en plena fase hiperactiva i loquaç, acompanyats de tota mena de pares i mares (biològics, adoptius, monoparentals, estéreoparentals…), de galledes de crispetes, de cocacoles que vessen i fins i tot d’algun cotxet de nadó (és que no hi ha una edat mínima per entrar a un cinema?). Nosaltres, com a únics membres de l’audiència sense acompanyament infantil, devíem semblar els pederastes de guàrdia.

No acostumo a explicar en detall l’argument de les pel·lícules que veiem, però aquesta em va deixar tan trasbalsat que sento la necessitat de compartir-lo amb tot aquell que vulgui llegir-me.

Flint és un noi que viu a una illa de l’Atlàntic (just sota la primera A (sí, el film també conté alguns acudits sofisticats, perquè els pares acompanyants no fugin corrent)). Una illa dedicada obsessivament a la pesca, l’envasament i la consumició de la sardina. Flint és un noi a qui li agraden les ciències i els experiments, afició que no el fa gaire popular.

La seva darrera invenció és una màquina que, a partir de l’aigua, crea tota mena de menjar. Per raons més o menys peregrines aquesta maquinota acaba suspesa a l’espai des d’on emet pluges de material alimentari sobre la població.

Pels habitants de l’illa això sembla una benedicció, per a mi només el principi dels meus problemes. Potser al públic americà li encantarà contemplar una pluja d’hamburgueses, però jo, en veure com el formatge cheddar i els cogombrets s’estampaven contra l’asfalt em vaig començar a inquietar. I això només era el principi. Hi havia també una nevada de gelat, una pedregada de gominoles i un tornado d'espaguetis. No és que jo sigui de molt menjar, però aquella visió de comestibles malgastats em va fer pensar en la fam que hi ha a tants països. Als guionistes no sembla que se’ls hagi acudit la qüestió, ells s’adrecen únicament al públic obès americà i pretenen alliçonar-los sobre les virtuts del menjar saludable (em va semblar entendre).

Hores després encara em ronda pel cap la pel·lícula com un mal malson. Conté un munt d’imatges que m’evoquen la meva pitjor idea de l’infern: bistecs de dinosaure caiguts del cel, un embassament que reté les sobres de les menges passades, una seducció dins d’un flam de gelatina, un atac de pollastres a l’ast zombies… I en el darrer límit, se’m regirà l’estómac quan la màquina suspesa enmig del cel comença a excretar aliments cada vegada més gargantuescos a través d’un palpitant anus gegant. Com si les dues funcions, la nutrícia i l’excretora s’haguessin agermanat. Em vaig sentir prop del vòmit contemplant aquest apocalipsi d’ossets de gominola.

Malgrat tot, el públic infantil ho seguí tot en un silenci bastant respectuós i, a la sortida, no vaig saber llegir cap expressió traumatitzada en els rostres de la jove audiència. Segurament els cinquanta anys que ens separen m’han fet molt de mal.

dilluns, 21 desembre de 2009

Funambulisme lingüístic


“...tot sovint les paraules viuen en la frontera del joc, en els límits del sentit, entre la significació i el no res. I poden ser els vehicles de la veritat, de la igualtat i de la justícia, és clar; però també poden ser segrestades i manipulades, usades com a eines de confusió, com a instruments per a la unificació de les consciències, o com a carícia afalagadora que la publicitat (qualsevol tipus de publicitat) prodiga amb generositat per aconseguir la nostra adhesió indispensable.

I és que el llenguatge, i les llengües, són molt més que instruments de comunicació. En una llengua es crea una imatge del món; en una llengua podem produir art; en una llengua podem mentir; en una llengua podem practicar el maniqueisme; en una llengua es desvetllen els nostres tabús i neixen i creixen les nostres rebel·lions; en una llengua
fins i tot podem jugar. Som-hi!”

Aquesta invitació obre “Paraules en la corda fluixa”, un recull d’assajos curts de Jesús Tuson, tot just acabat d’aparèixer. De forma molt amena, sàviament irònica i amb un pessic de crítica als uns i als altres, el conegut lingüista explora les potencialitats del llenguatge per modificar el significat.

En una primera part s’exploren les possibilitats lúdiques de la llengua. A partir de la derivació i la composició és possible crear noves paraules, però també mitjançant la fusió, com en els nostres vells coneguts, els “mots maleta” de nissaga carrolliana (“netiqueta”, “glocal”…) Es parla després de les paraules que, com una navalla suïssa, fan múltiples serveis, allò que tècnicament es diu “zeugma”. Perquè, tot i que el verb és sempre el mateix, no ho és el seu significat: donar les gràcies, donar la mà, donar l’hora, donar 10 euros… Les etimologies populars, que consisteixen en la domesticació de termes que ens són desconeguts, és una bona font d’hilaritat: a alguns els fa mal l’asiàtica o van al practicant perquè els han receptat unes injeccions intravenenoses. Es parla també de la rítmica del llenguatge, la distribució de síl·labes tòniques i àtones, que és la base de la poesia, però que també té una gran importància en qualsevol text creatiu. És una qüestió que no m’havia preocupat mai i que a partir d’ara miraré de cuidar: que no és bonic acumular els amfíbracs. No cal dir que tota aquesta primera part al redactor del disseccionari li ha semblat una festassa.

A la segona part s’investiguen els lapsus linguae en les seves diverses encarnacions i també com la memòria gestiona el nostre vocabulari i, a partir d’una certa edat, ens fa oblidar els mots que no són de primera necessitat.


La tercera part, “Paraules perilloses”, tracta dels eufemismes, intents de suavitzar en la parla realitats que poden ser ofensives. Tuson distingeix aquells eufemismes que emmascaren fets inevitables de l’existència humana, com ara les activitats excretores, el sexe o la mort, de les manipulacions lingüístiques que tenen l’objectiu de tergiversar obscurs propòsits. Així, mentre que els primers (sempre que no se n’abusi) poden contribuir a una suau convivència civilitzada, els altres són armes que utilitza el poder per fer-nos passar bou per bèstia grossa (“creixement negatiu”, “flexibilització de plantilla”, “efectes col·laterals”…)

S’aborden a continuació les expressions de significat ambigu. Quan diem “la crítica de la televisió”, a què ens referim? Tant podem parlar d'algú que critica la televisió com a que la televisió critica algú (i jo afegiria que també podem estar parlant d’una dona que es dedica a la crítica televisiva). Encara que l’exemple el dóna l’autor, opino que, coneixent com és la nostra televisió, el sentit de l’expressió és gairebé unívoc i en això hi té molt a veure el context, del qual també parla Tuson.


Un altre capítol ben interessant és el dels antònims i la seva utilització ideològica, com ho són els dedicats a l’ús de la retòrica en el llenguatge publicitari o l’alarmant escalada de l’adjectiu “intel·ligent” aplicat a coses que no ho són gens.


En fi, una delícia de llibre, que és llegeix de pressa, però que ofereix molt de tec per a tots els que ens agrada embrutar-nos les mans fent jugar les paraules.



El llibre de Jesús Tuson és un dels cinc primers títols publicats per la nova Editorial Tria, a la presentació de la qual vaig assistir divendres passat a Barcelona. Tria és un nou projecte que intenta portar el món de l’edició a les possibilitats que ofereix la tecnologia del segle XXI. Així, per la seva política d’impressió a petició, promet avantatges com són la d’abaratiment de costos, la utilització sostenible (amb perdó) de materials sensibles com és el paper, la difusió gairebé global del seu catàleg, la possibilitat de recuperar textos descatalogats (que mitjançant aquest sistema estarien en catàleg permanentment), la publicació de gèneres “minoritaris” com el teatre o la poesia…


Amb seus a Barcelona, Ciutat de Mallorca, València i Nova York, darrera (o davant) de l’empresa s’hi troben Guillem d’Efak Fullana Ferré i Miquel Tuson (sí, el miq de La Llumenera de Nova York a qui molts deveu conèixer). Són joves, dinàmics i guapots, crec que valdrà la pena seguir el que fan.

diumenge, 20 desembre de 2009

Bones festes!

S’acosta el moment de l’any
d’alka-selzer i torrons,

villancets amb la simbomba,
escudella i canalons.


Que les festes de Nadal
són per fer-hi xerinola

i, si no ens hi atipem,
la veritat és que no mola.


Reuniu-vos amb els germans,
amb els pares, amb els avis,

i en tota celebració
que brilli un somriure als llavis.


Que el goig ompli vostres llars
i del gall d’indi la flaire

que tingueu felicitat
vos desitja lo blocaire!

dissabte, 19 desembre de 2009

Me'n recordo (IX)


Foto de Gare and Kitty
Me’n recordo com la mare feia una creu al ventre de la barra de pa amb la punta del ganivet abans de començar a tallar-lo.

[I, per cert, crec que l'Imma Monsó llegeix aquesta sèrie de "Je me souviens". Almenys a "Una tempesta" algú diu: Això de la bústia només ho podem trobar a les novel·les. La bústia, el carter, el quinquè, el sanatori, les sabates Goril·la...]

divendres, 18 desembre de 2009

El VIH i jo


El dia u de desembre es va celebrar com cada any la Diada Mundial contra la Sida. La xarxa va omplir-se de llaços vermells, de missatges de solidaritat, d’informació sobre prevenció i sobre la conveniència de fer-se el test, de denúncies sobre tantes situacions injustes (especialment als països menys desenvolupats, però no només allà) i de record pels amics que ja no són amb nosaltres. Són iniciatives que s’agraeixen i que són desgraciadament necessàries. La raça humana és tan bèstia que hem aconseguit que no hi hagi dia de l’any que no estigui dedicat a lluitar contra un o altre mal que nosaltres mateixos hem engendrat.

Vaig estar dubtant si fer o no la meva aportació a la diada i al final vaig decidir que seria que no. Al cap i a la fi, la meva lluita contra la sida és una tasca diària, i segurament tindrà més ressò informatiu, si en parlo ara, que no perdut entre la sobredosi de pensament únic del dia en que pertoca. Els dies mundials duren això, un dia, i l’endemà ja hi ha un altre damnificat que demana atenció (prostitució infantil, dones treballadores, comunitats indígenes… sobren els exemples). Ho trobo lògic i és de justícia; però com això del VIH és el problema que m’afecta de forma més personal, permeteu-me que en parli una mica, encara que l’agenda no ho marqui.

O molt m’equivoco o em sembla que no val gaire la pena adoptar el paper de predicador amb els meus lectors, que contínuament em demostren que són persones informades i amb criteri. Així que m’estaré de sermons i proclames i parlaré senzillament del que significa per a mi viure en companyia d’aquesta infecció. Ja sabeu que habitualment no és una qüestió gaire habitual en els meus apunts, i no ho serà mentre trobi coses més agradables de les que escriure. No comparteixo certa retòrica de vocabulari bel·licista que s’utilitza quan hom s’enfronta a una malaltia (“aquesta és una batalla que penso guanyar” confessa sempre el famós de torn al que li han diagnosticat un càncer). No criticaré la forma com cadascú gestiona les seves malalties, si això el fa tirar cap a endavant, però (més prosaic jo), penso que cal tocar de peus a terra i, si t’ha tocat, “apetxugues” sense heroïcitats i amb el poc sentit comú del que disposes. Tampoc investeixo el meu virus de qualitats místiques o de lliçons transcendentals. La Sontag ho va explicar molt bé, encara que després no reaccionés tant bé davant del seu propi càncer.

Viure infectat de VIH al segle XXI a una ciutat com Barcelona (sí, ho sé, sóc un privilegiat; a gairebé qualsevol altre racó del món, els Estats Units inclosos, ho tindria pitjor) significa sotmetre’s a una anàlisi de sang cada quatre mesos (i no deixa d’admirar-me la quantitat de sang que poden extreure del meu petit cos sense que caigui exsangüe a terra). Després hi ha una visita de control amb el metge de capçalera. Habitualment no apareixen problemes, però, si el virus remunta, es canvia la medicació. Per fortuna, el meu virus és més lent que la capacitat de reacció dels laboratoris farmacèutics, així que sembla que li vaig guanyant la partida.

No voldria pintar-ho tot de color de rosa, hi ha malalts que no porten tan ben controlada la infecció, poden sorgir malalties oportunistes, augments inesperats de la càrrega viral… Però en general es pot dir que el tractament és eficaç.

La medicació contra la sida té molt mala fama. Tothom parla dels seus nefastos efectes secundaris (i sí, hi ha una minoria de persones que no ho aguanta gaire bé). Jo ara prenc cinc pastilles diàries i no em queixo, no em senten especialment malament. Evidentment hi ha la distribució anòmala del greix corpori (o la seva desaparició absoluta!), l’envelliment prematur, la intoxicació renal, els problemes digestius, l’augment del perill de colesterol (afegeix-li la sisena pastilla diària). Tot això s’assumeix sense problemes i em permet fer una vida diguem-ne normal, si és que hi ha cap vida que sigui normal. Possiblement no arribaré a l’ancianitat d’altres coetanis, però de moment trobo molts motius per gaudir del que hi ha. Fins a la data no m’he privat de fer res que em vingués de gust, encara que (serà cosa de l’edat) cada cop m’esporugueix més viatjar a països de condicions higièniques precàries.

Però, és clar, la meva arma secreta per lluitar contra la infecció no la fabrica cap laboratori. I és un medicament que, sortosament, es pot trobar arreu i de forma gratuïta, fins i tot al cor de l’Àfrica més depauperada. Es tracta d’un medicament fet de teixit humà, fet d’amics sempre propers a un costat o l’altre de la pantalla, fet dels meus germans, que callen amablement, perquè a casa no ens agraden els escarafalls, però que sempre hi són. I fet, sobretot d’aquest homenàs que tinc a uns centímetres de proximitat i amb el que comparteixo l’aventura. Ho podria tenir pitjor, oi?

dijous, 17 desembre de 2009

Imatges d'Alícia: Tim Burton


Sembla que s'estrenarà el març de 2010

Snarkiana


Com ja haurien de saber els que em llegeixen, no hi ha res de més perillós que un Snark que sigui a la vegada un Boojum. Per tant no us exposaré a la seva influència letal sense prendre precaucions. Això que veieu al capdamunt del post és un Boojum. En espanyol de les Amèriques se’n diu “árbol cirio” i en llatí Fouquieria Columnaris. Es tracta d’un arbre ben rarot, endèmic de Baja California. Quan el botànic Godfrey Sykes el contemplà per primera vegada, no se li acudí altra cosa que batejar-lo amb el nom de “boojum tree” en record al meu victorià favorit. Honor, per tant, a aquest naturalista americà que fou també pioner en la contractació de dones per a tasques científiques en ple segle XIX.

Recordem que Carroll prohibí al seu il·lustrador Holiday que representés l’Snark de cap manera (dèria comuna als administradors de qualsevol religió monoteista) i en el poema es guarda prou de descriure cap dels seus trets físics. Però l’artista, abans de conèixer aquesta prohibició, havia dibuixat una aproximació bastant certera del monstre. Us la deixo aquí, però no la contempleu més de deu segons. Si no, no assumeixo les conseqüències.

Curiosament, 20 anys després de “La caça del Snark” a la novel·la “La conclusió de Sílvia i Bruno” (1893), Carrol hi feia treure el nas a la terrible bèstia de nou:

“—Hi havia una vegada un Boojum —va començar el Professor, però s’aturà de sobte—. He oblidat la resta de la faula —digué—. I contenia una moral ben alliçonadora. Em temo que també l’he oblidada”.

Totes les obres de “nonsense” de Carroll han atret un eixam d’interpretadors i l’Snark, amb el seu to aparentment alegòric i el seu misteriós final, la que més. Potser la ment humana no es conforma en acceptar l’absurd pel que és i busca trascendir-lo amb lectures tranquil·litzadores i fins i tot moralistes. Jo, confesso que l’absurd em sembla satisfactori per si mateix i, quant més inexplicable i estrambòtic, més em fa gaudir. Quan se li preguntava al propi Carroll, responia invariablement que no en tenia ni idea del significat del seu poema, però que, entre les interpretacions que més li agradaven de les que havia sentit, es quedava amb la de la caça com una representació de la recerca de la felicitat.


Posteriors hermeneutes han sabut trobar en el text: a) una metàfora sobre el desig de riquesa material; b) una sàtira sobre l’anhel d’avanços socials; c) una expedició a la recerca del Pol Nord; d) una sàtira sobre el món dels negocis en general; e) la recerca Hegeliana de l’Absolut; f) un comentari existencialista sobre la por a la mort. Fins i tot, l’habitualment equilibrat Martin Gardner hi trobava concomitàncies amb la carrera per dominar l’energia nuclear (eren els anys de la Guerra Freda, ja se sap...)

Una interpretació que és com a mínim intrigant afecta la fi del Forner. En una de les darreres estrofes, quan la colla veu el Forner dalt d’una muntanya:


“És un Snark!” fou el so que els arribà a les orelles,
I semblava massa bo per ser veritat,
Llavors se succeí un torrent de rialles i visques

Llavors les ominoses paraules “És un Boo-”


La resta és silenci i el narrador omniscient ens confirma que es tractava d’un Boojum. Però hi ha qui opina que el veritable assassí del Forner era Boots, l’Enllustrador. Motius per l’acusació, apart del “Boo” amb el que comença el seu nom? Bé, Boots és el més misteriós dels tripulants, només se’l menciona dues vegades en tot el poema i és l’únic personatge que no apareix a cap il·lustració. A més, el fet que el Forner dugui tres parells de botes, només pot significar feina suplementària per un enllustrador. Bé, si non é vero...

Us estalviaré les múltiples referències al poema que es poden trobar en obres literàries i musicals posteriors. Potser la que m’ha semblat més curiosa és que Michael Ende (el de “La historia interminable”) va traduir el poema a l’alemany i va escriure el libretto d’una òpera que es va estrenar a Munic el 1988. L'escriptor nordamericà Jack London va batejar el seu iot amb el nom de Snark i relatà els seus viatges pel Pacífic en el llibre “The Cruise of the Snark”. Ah, a l’arxipèlag d’Andaman i Nicobar, a l’oceà Índic, s’hi poden trobar les illes Snark i JubJub així com l’escull Boojum.


Com seria d’esperar, ran de la publicació del llibre (perquè els britànics són la repera), aviat es crearen Snark Clubs tant a Oxford com a Cambridge. El d’Oxford va ser fundat l’any 1879 i funcionà prou bé durant les darreres dècades del segle XIX. El grup de Cambridge nasqué el 1934 i encara funciona. Els seus estatuts són tan irressistibles per a qualsevol carrollià que els reproduiré tot seguit (no sense acomiadar-me abans dels amables lectors):
1) Que el club es dirà Snark Club.
2) Que l’objecte del Club serà la glorificació del Snark i del seu creador.

3) Que es celebrarà un sopar anual.
4) Que a tots els sopars anuals l’Agonia es llegirà completa.
5) Que la multa per no assistir al sopar serà un xec al portador de set lliures amb deu, a més barrat.
6) Que qualsevol membre de la Tripulació que es trobi separat de l’escena del sopar per no menys d’un miler de milles nàutiques (menys vuit) quedarà exempt de la multa mencionada al punt 5.

7) Que els membres que no hi assisteixin durant dos anys seguits seran denunciats a la columna d’agonies de The Times.
8)

9) Que els membres seran reemplaçats quan s’esvaneixin “suau i sobtadament”.
10) Que el Campaner es responsabilitzarà del manteniment de la campana, i que tindrà el particular privilegi de fer sonar la mateixa.
11) Que Estranyes Criatures Llefiscoses seran admeses com a membres adicionals de la Tripulació de tant en tant, sempre que el total de membres disponibles per la celebració del Snark no superi el nombre de deu.

dimecres, 16 desembre de 2009

Escriure despert


Foto Aterracielo
—¿Què vols dir, quan dius “històries personals”? ¿Hi ha alguna història que no ho sigui? ¿Des d’on parlem, tots, sinó des de la nostra història? ¿Des d’on et creus que parla el que escriu novel·les? ¿Amb què s’està confonent avui dia la literatura? ¿Quina culpa en té, la novel·la, que sempre ha estat el lloc de la intimitat per excel·lència, que avui dia aquest espai li sigui arrabassat per d’altres mitjans més grollers?... ¿Per què es demana al novel·lista que faci d’intel·lectual, o d’historiador, o de filòsof, o de sociòleg, quan el novel·lista és només això, un novel·lista? No és més, ni tampoc menys! No és un intel·lectual, però tampoc no és algú que fa safareig. És això: algú que narra una història que, amb una mica de sort, en algun moment, ens provoca una inquietud que no reconeixem del tot, la inquietud d’allò que mai no has pensat abans en aquells termes...

Després de l’excel·lent impressió que em produí “Un home de paraula” —la narració emotiva, però també incissiva i fins i tot còmica, de la pèrdua del seu company—, Imma Monsó torna a la ficció amb “Una tempesta” (La Magrana, 2009, o en castellà “Una tormenta” a RBA) i ho fa en un entorn d’intriga d’aquelles que provoquen arribar ansiosament al desenllaç.

Una escriptora de mitjana edat puja a fer una xerrada a un poblet del Pirineu. De camí es troba amb una ambulància que transporta un cadàver anònim. L’única dada per identificar-lo, el darrer SMS rebut al seu mòbil: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. L’escriptora s’adona que aviat es trobarà cara a cara amb l’autor d’aquest SMS i, encara que no el pugui identificar entre els seus oients, potser podrà fer alguna cosa per demorar la tragèdia en la que aviat es veurà immers...


L’acció s’esdevé tota en la mateixa jornada, jugada a tres bandes: el punt de vista de l’escriptora (que és el que predomina), el d’un jove admirador seu força neuròtic i el d’un practicant d’ala delta. La narració avança i retrocedeix de forma diacrònica per seguir les passes d’aquests tres personatges (una estratagema típica per mantenir el suspens) i potser aquest esquer final és el que menys m’ha atret de la novel·la; segurament perquè ben aviat he endevinat com es desenvoluparia la trama, però també perquè la impaciència per arribar al final no m’ha permès detenir-me com voldria en els detalls de la narració, quan crec que s’ho mereixen.

Imma Monsó és una escriptora intel·ligent que no contempla mai la realitat d’una forma rutinària i convencional, detall que és d’agrair. Els seus personatges sempre tenen una pàtina irreal; encara que es diguin Sara o Sergi i visquin a Barcelona o a Malmercat, són plens de detalls inesperats o rars que els allunyen del tòpic. En aquest cas, els dos personatges masculins són dos tipus diferents de triomfador, joves i atractius, l’un d’una bellesa massa evident, l’altre amb una gràcia natural, l’un acostumat a modificar la realitat segons la seva voluntat, l’altre disposat a evitar l’èxit que tan fàcil li resulta per dedicar-se al que realment li agrada. Cap dels dos ha tingut problema per establir relacions amb les dones i per això mateix han desenvolupat estratègies diferents per trobar un amor més valuós per una altra via.

Però la protagonista de la novel·la és l’escriptora Sara Surps i resulta difícil no identificar-la amb l’autora Imma Monsó, suposició que no desmentiria el fragment que encapçala l’apunt dit en boca de la Sara. Tant les reflexions sobre el procés creatiu, sobre la lectura i la relació amb els lectors, com la mort recent del germà de la Sara i les consideracions sobre el dol i sobre la por que ens fa perdre allò que més estimem, apunten a la pròpia biografia de Monsó. La literatura i la por són els dos motors de la novel·la, les pors quotidianes i la forma d’enfrontar-se a elles, les solucions que cadascú troba per evitar-les, pors que en últim terme emmascaren la definitiva por a la mort.

Però jo em quedo sobretot amb aquesta Sara Surps que escriu literalment adormida i que, quan desperta, es limita a esborrar tot el que sobra en el text, de manera que acaba coneixent millor el “negatiu” de les seves pròpies novel·les que no el que quedarà a l’abast del lector. Ella és per tant la seva primera lectora i contempla la seva creació amb perplexitat, però com bé diu: “són aquelles coses que no acabes d’entendre o que et desassosseguen les que en veritat resulten més interessants...” Al final, es pregunta si no serà capaç d’escriure un text de forma conscient, potser narrar els fets que li han succeït durant la jornada. És possible que Sara Surps acabi escrivint “Una tempesta” d’Imma Monsó.

dilluns, 14 desembre de 2009

Escenes de caça (sense Snark)


Dante intenta lligar amb Beatrice amb l'Arno al fons (polaroid de Henry Holiday)

Per il·lustrar “La caça del Snark” Carroll va comptar amb la col·laboració de Henry Holiday (1839-1927), un artista pre-rafaelita del qual s’havia fet amic i que segurament passarà a la història sobretot per la seva associació amb el mestre del “nonsense”. Holiday despuntà sobretot en el disseny de vitralls i, segons Martin Gardner, la seva obra mestra es pot contemplar a les escenes de la Crucifixió i l’Ascensió a l’església de la Santíssima Trinitat, al 316 del carrer 88 Est de Manhattan (si en miq de La Llumenera em llegeix, podria acostar-s’hi i confirmar-ho o no). Per la correspondència que es conserva, els dos artistes s’entengueren força i les nou imatges de les que consta l’obra (si deixem fora les de la portada, la contracoberta i la del mapa, que vaig publicar ahir) foren un fruit del consens. Holiday té un estil estrany que barreja formes acadèmiques amb estirabots grotescos. Donada l’absurditat del guió, tot suma per fer d’aquests dibuixos el material del qual es fan tants malsons. Com no en són gaires i presenten tants interrogants, els reproduiré tots. Crec que val la pena.

El Campaner desembarca tots els membres de la tripulació agafant-los pels cabells. Aquí el veiem en el moment de dipositar el Banquer (amb el seu telescopi) a les platges de l’illa. El Campaner apareix de forma més o menys explícita a totes les il·lustracions del llibre (excepte en una que haureu de descobrir vosaltres mateixos).

Aquí ens són presentats un bon nombre dels tripulants de l’expedició. A la coberta superior hi veiem el Campaner, el Forner (amb els seus set abrics i els tres parells de botes) i l’Advocat amb la perruca empolsegada. A la coberta inferior el Billarista practica el seu joc, el Banquer té a les mans la balança de pesar l’or, el Capeller fa la seva feina en eclipsi parcial i el Taxador xucla el puny del seu bastó, en un gest típic dels exquisits victorians.

El Carnisser esmola l’eina, mentre el Castor se'l mira amb aprensió. No és d’estranyar, perquè el Carnisser acaba de confessar el seu desig castoricida (i a més porta una boina de castor que no augura res de bo). El fet que el Castor es dediqui a les puntes de coixí ha fet pensar algun crític que es tracta d’un castor femella. Sigui del sexe que sigui, em sembla un detall entendridor. Entre la il·lustració anterior i aquesta, ja coneixem tots els membres de l’expedició. Tots excepte un, Boots o l’Enllustrador. Mai no li veurem la cara i aquesta absència donarà lloc a interpretacions que poden semblar disparatades, però que no manquen de versemblança (a suivre).

Heus ací el moment crucial en que l’oncle del Forner li revela el tràgic destí d’aquells que es troben amb un Snark que és un Boojum a l’ensems. El Forner és potser el personatge central del poema, a més del protagonista del seu desenllaç. Ningú no sabrà mai el seu nom, escrit en les 42 capses del seu equipatge, oblidades per sempre sobre la sorra de la platja. En el dibuix veiem les capses a través de la finestra i també part del foll Campaner. El número 42 és evident, l’edat de Carroll quan escrigué el poema.

L’equip es posa en marxa “amb cura i esperança”, la primera va tristoia al darrera del quadre, la segona (bastant espitregada) porta una àncora. Busquen l’Snark amb forquetes, que en el cas del Banquer és un diapasó (també porta un telescopi). Al fons també hi veiem el Campaner, el Forner i el Taxador, que encara xucla el seu bastó. Més a prop, l’Advocat i el Castor, amb un microscopi entre mans.

Em resulta difícil descriure aquesta escena que sembla inspirada per Goya. Bastarà indicar que amaga el principi d’una “gran amistat”.

Aquesta cosa estranya és el somni de l’Advocat (no us perdeu com el Campaner dringa prop del seu cap). La figura o fantasmagoria que es veu d’esquena al centre de la imatge és un Snark! Carroll insistí perquè l’aparença física de la seva fabulosa criatura no fos revelada i Holiday l’obeí.

Un dels moments més dramàtics de l’obra: el Banquer enfolleix en ser atacat per un bandersnatch (i l'armilla se li torna blanca). El Carnisser i el Castor s’abracen consternats, mentre el Campaner sembla que vulgui acabar amb les penes del Banquer amb un cop letal de campana.

I així arribem al tràgic final. Distingiu el rostre del Forner en la foscor? Si no, feu el favor d'ampliar la imatge. Tampoc veieu l’urpa del Boojum? I la campana, de la qual Hemingway es preguntava per a qui estava sonant? Però el que més m’inquieta és aquesta esquena nua en primer terme, una roca diries.

Ara us preguntareu, amb raó, que amb tanta iconografia hi trobeu a faltar l’element més important. Sí, no ho negaré, Carroll i Holiday ens han escamotejat l’Snark. Però, si sou pacients i continueu llegint, trobareu aviat la vostra recompensa.


[Tot buscant una cosa completament diferent m'he trobat amb aquesta il·lustració de Wallace Tripp publicada el 1982. No digueu que no lliga la primera i la darrera imatge de l'apunt. Això comença a fer por!]

A la recerca de l’impossible


El juliol de 1874 Lewis Carroll es desplaçà a Guildford, a casa de la seva germana, per tenir cura del seu cosí i fillol Charlie, enllitat a causa d’una tuberculosi. Fou allí en una passejada que feu en una de les pauses de la vetlla... Però millor que ho expliqui ell mateix:

“Caminava per un turó, tot sol, un lluminós dia d’estiu, quan de sobte em va venir al cap un vers, una sola línia: “Perquè l’Snark era un Boojum, ja veus.” [For the Snark was a Boojum, you see] Llavors no vaig saber què significava; tampoc ara sé què significa; però ho vaig anotar; i algun temps després se’m va acudir la resta de l’estrofa, essent aquella frase el darrer vers; i així, gradualment, en estones perdudes, durant els dos anys següents la resta del poema va anar encaixant fins a completar-se, a partir d’aquella estrofa que seria l’última”.

I d’aquesta forma tan curiosa naixia “The Hunting of the Snark” (La Caça del Snark), l’única obra literària de Carroll que assoleix una alçada similar als llibres d’Alícia. És aquest un llarg poema en 8 capítols i 141 estrofes de 4 versos (“Una Agonia en vuit Atacs” és el seu subtítol), un poema absurd i còmic que, igual que passava amb “La Morsa i el Fuster”, conclou de forma amarga i, en aquest cas, amb ressons metafísics.
L’obra narra l’expedició que emprenen 10 personatges amb la intenció de caçar aquesta criatura fabulosa que és l’Snark. Tots ells presenten un tret en comú, com s’observa en enumerar-los: the Bellman, the Baker, the Barrister, the Billiard-Marker, the Banker, the Bonnet-maker, the Broker, the Boots, the Butcher i the Beaver (el Campaner o Pregoner, el Forner, l’Advocat, el que anota els punts en una partida de Billar, el Banquer, el Capeller, el Taxador, l’Enllustrador, el Carnisser i el Castor, respectivament).

Aquest és el mapa que utilitzava el Campaner per guiar-se a través de l'oceà. Evidentment és una carta marítima en la qual no apareix ni un sol tros de terra. També s'ha prescindit de meridians i paral·lels que són, al cap i a la fi, meres convencions, inexistents a la realitat.

La trama resisteix un resum coherent, com es podria esperar de tan folla empresa. Alguns dels seus participants tenen intervencions episòdiques, però es podria dir que les figures principals són el Campaner, que actua com a capità del vaixell, i el malaurat Forner de molt trista fi. També hi ha una tensa relació entre el Carnisser i el Castor que, tanmateix acaba en idil·li (algun comentarista opina que el Castor és en realitat Castora, i ja em sembla bé, perquè ajuntar zoofília i homosexualitat potser és massa pes a carregar sobre les espatlles del pobre Carroll).

Però algú sap que és un Snark? Etimològicament, Carroll ho explicà en algun lloc, és un mot-maletí fruit del creuament d’un cargol (“snail”) i un tauró (“shark”), encara que un crític hi ha sabut trobar també una serp (“snake”) barrejada pel mig. De fet, en el poema es troben altres mots-maletí, algun d’ells manllevats de “Jabberwocky”, com si l’autor volgués sancionar així la realitat del seu llenguatge imaginari.


De la seva aparença res no se sap, però sí que coneixem trets del seu caràcter, gustos i costums:

1) La seva carn té un gust escàs, buit i cruixent (com un abric que et va massa estret de cintura).
2) Acostuma a llevar-se tard, de manera que esmorza a l’hora del berenar i sopa el dia següent.

3) És lent a l’hora de captar un acudit. Si li expliques un, sospirarà amb enuig profund. Sempre adopta un posat greu davant d’un joc de paraules.
4) Li encanten les casetes de bany, opina que embelleixen el paisatge.

5) És ambiciós.

En l’estrofa més popular del poema, que es repeteix com una tornada fins a sis vegades, es descriu l’estratègia per capturar l’elusiva criatura:


Van buscar-lo amb didals, no es distreien gens;
l’acaçaren amb confiança i forquetes;
l’amenaçaren amb una Acció dels Trens;
l’encantaren amb sabó i rialletes.


Però quan el Campaner acaba de descriure el modus vivendi de la bèstia, afegeix que alguns tenen plomes i mosseguen, d’altres llueixen patilles i esgarrapen, tot i que la majoria són inofensius, però que hi ha també els que són Boojums. En sentir això, el Forner es desmaia, i amb raó. El seu oncle, en el llit de mort l’advertí que si trobava un Snark que fos un Boojum, suau i sobtadament s’esvaniria i res més se’n sabria d’ell.

El final és devastador, perquè després de moltes penes i treballs el Forner localitza un Snark i s’hi llença de cap per capturar-lo. Per desgràcia, “l’Snark era un Boojum, ja veus” i la cosa acaba malament, en pura aniquilació. O com “imita” Viana:

Al bell mig d’aquell darrer mot, finalment,
al bell mig del riure, del seu frenesí,
s’havia esvanit suau i sobtadament-
pel fet que era el Merma un Empor, vet ací.


En aquesta ocasió estem de sort perquè existeix una bella edició en català de la qual m’he servit per les cites reproduïdes. La publicà Pagès Editors l’any 1999 i reuneix el text anglès i les il·lustracions originals junt amb l’acurada traducció (“imitació” segons ell) d’Amadeu Viana i unes fotografies molt inquietants (i molt apropiades) de Carmela Llobet. Ah, es titula “La caça del Merma”.

diumenge, 13 desembre de 2009

Vida i destí (etapa 9 i final)


No em molestaré gaire en relatar les darreres incidències dels personatges. Tots ells acaben trobant les seves vides i els seus destins. O no; perquè la novel·la s’estructura de tal forma que podria continuar endavant explicant-nos tranquil·lament la història de la Unió Soviètica fins al seu final (unes 200.000 pàgines més tard).

Grossman escriu bé i és capaç d’atènyer bons moments de novel·la, però en el fons del cor és també un periodista i té aquella necessitat d’explicar tot el que ha vist al front de Stalingrad. La dèria pel detall, no sempre pertinent, li fa perdre la visió de conjunt. El que seria molt interessant trobat en una pàgina de premsa, esdevé aquí una tediosa redundància. Comprenc la seva voluntat de donar una visió prismàtica que abasti el major nombre de circumstàncies i de personatges, però sovint l’ambició de la completesa només deixa la frustració de no conèixer tot el que s’ha omès.

Les ombres de Tolstoi i Txékhov planen sobre aquestes pàgines, un combinat que no sempre sembla ideal. De vegades líric, de vegades punyent, altres vegades costumista o analític, d’altres encara teòric o alliçonador. Són massa registres per harmonitzar una obra unitària i, per tant, el conjunt se’n ressenteix. En definitiva, que com a novel·la no m’ha convençut, crec que és un experiment fallit. El fet que hagi trigat més de tres mesos en acabar-la diu molt sobre el que m’ha costat obrir-me pas entre les seves pàgines. Si no hagués fet públic aquest repte, dubto molt que hagués arribat fins a la pàgina 1104.

Sota tot aquest desordre textual, el missatge pretès queda clar: els totalitarismes intenten destruir tot allò de bo que hi ha en l’home. Tant el nazisme com l’estalinisme conreen la delació, l’absència de crítica, la claudicació de l’esperit independent, la culpabilitat induïda, l’egoisme, l’admiració cega pel líder impresentable... I Grossman, mentrestant, com que és un humanista optimista intenta convèncer-nos que la vida, d’una o altra forma continua fluint. Que, com una mala herba, els millors sentiments que s’allotgen al cor de l’home/dona brollaran sense fre una vegada i una altra fins el dia llunyà en el qual finalment triomfaran.

Prometo que passaré els propers mesos llegint el xèrif King.

dissabte, 12 desembre de 2009

Carroll al delta

Aquesta ofensiva no para de donar-me alegries en forma de complicitats, coincidències i serendípies diverses. Una de les més recents m'ha arribat de la mà de l'amic Girbén a través d'un missatge de correu. Deixo que sigui ell qui ho expliqui, que ho fa molt bé:

Salut Allau! Dinàvem a Deltebre, al restaurant El Garxal (i això és un art de pescar les esmunyedisses anguiles), i jo estava embadalit amb l'ABC del sucós dialecte deltaic -secció gastronòmica- que havien glaçat als vidres del local i que, des de la taula estant, havia de llegir a la revessa...

De sobte hi caic: Aquest llorrac és CARROLL!

I vaig córrer a documentar-ho del dret, sabedor de a qui li podria interessar

I acompanya el mail amb l'estupenda foto que reprodueixo abaix, on la paraula "Carroll" apareix lluminosament destacada i molt ben acompanyada d'altres delícies del vocabulari gastronòmic de les Terres de l'Ebre. No content amb això, en Girbén hi ha afegit l'entrada del Diccionari Català-Valencià-Balear on s'explica què és un "carroll" català.

Algun lector utilitza o coneixia aquest mot? Seria interessant saber-ho.

Hi ha alguna relació entre els carrolls de les vinyes i el nostre anglès favorit? Doncs podria ser que sí, perquè el reverend Dodgson va ser durant 9 anys el "curator" de la Sala de Professors de Christ Church. En aquells temps, i més a Oxford, les sales de professors no eren les habitacions espartanes amb màquina de cafè que coneixem, sinó que eren veritables clubs (amb majordoms inclosos) on s'oferien tota mena de comoditats. El càrrec de "curator" implicava ocupar-se de l'administració i de la intendència d'aquesta sala i, per tant, Dodgson era l'encarregat de tastar i escollir els vins, xampanys, madeires i oportos que es consumien a dojo entre aquelles venerables parets. Veieu com tot acaba lligant? De nou, moltes gràcies, Jordi!

divendres, 11 desembre de 2009

Carta de l’editorial


Benvolgut senyor, ens hem llegit el seu manuscrit amb la màxima atenció i, encara que no solem mantenir correspondència amb els autors de textos rebutjats, fem en el seu cas una excepció, ateses les característiques inusuals de la seva obra.

El seu text ens ha interessat i ens ha semblat ple de possibilitats. No trobem sovint algú que s’expressi amb imatges tan insòlites, tan brillants i tan a contracorrent. La seva escriptura és poderosa i pot apel·lar a un ampli sector del públic. Permeti’m només que li faci alguns suggeriments per llimar certes asprors que no afavoreixen, crec, el seu discurs.

Prou sé que la brutalitat i la violència es ven força bé a l’actual mercat editorial, però vostè potser en fa un gra massa. Revisi alguns moments de la novel·la, hi ha excessos insuportables, només aptes per estómacs molt avesats. Si en pot matar un, no en mati mil, l’augment de la punició no afavoreix l’efecte dramàtic. Com va dir el teòleg Van der Rohe, “Menys és més”.

La trama del vell matrimoni sense fills que els aconsegueix gràcies a una concubina està bé la primera vegada. A la quinzena vegada fa venir basques.

Eviti les genealogies. Només interessen als implicats. I encara! Són tedioses, tedioses i més que tedioses. Aquests petits detalls són els que maten les possibilitats de l’èxit popular d’un llibre.


En quant al seu protagonista em sembla original i carismàtic, però no del tot satisfactori. No el podria fer una mica més empàtic? En l’actualitat els autoritarismes es contemplen amb recel i les seves reaccions podrien resultar incomprensibles per a qualsevol lector normalment constituït. Revisi també el seu nom, Jahvè és bastant impronunciable i es presta a jocs de paraules idiotes. Consideri canviar-lo per algun nom més eufònic, com ara Kriminor o Yuppigummi.

Espero que no s’hagi molestat per aquests consells que només pretenen millorar un text ple de promesa. No cal que li digui que, quan disposi d’una versió revisada segons les directrius que li he indicat, serem els primers interessats en llegir-la de cara a la seva eventual publicació. Li auguro un gran futur a la seva novel·la “Gènesi”.

Rebi una salutació ben cordial,

(signatura il·legible)

PS: li agrairíem que en les seves properes comunicacions amb nosaltres utilitzés un suport menys primitiu i més estàndard, com ara el Word (no importa la versió, les tenim totes).

dijous, 10 desembre de 2009

Mòbil


foto Vlastula
T’adones que has oblidat el mòbil ja passat Martorell i fas el gest instintiu de frenar, com si volguessis sortir de l’autopista i girar cua. Però fas tard, que a Lleida t’esperen a les onze, hauràs de passar del mòbil. L’has deixat com sempre, l’estàs veient, sobre el moble baix del menjador i amb les presses t’has saltat el moviment mecànic d’agafar-lo i posar-te’l a la butxaca. I és que des del moment de llevar-te tens el cap ple d’idees, de projectes, de preocupacions, aquest és el problema. Preocupacions, les coses que t’ocupen abans que s’esdevinguin, moltes vegades més duradores en estat latent que quan realment s’esdevenen. Et preocupes i, en canvi, no poses el cap en el que fas, com ara agafar el mòbil.

Un cop assumit que estàs sense mòbil, penses si esperaves alguna trucada important aquest matí. Bé, les trucades importants són habitualment les que no t’esperes, així que segurament només t’estaràs perdent la reclamació d’algun client, les excuses d’un proveïdor, res que no es pugui deixar per més tard. I, és clar, les inevitables trucades del despatx, que sempre que ets fora un parell d’hores, sembla que el món caigui a trossos i t’ han de consultar fins el més mínim detall. Doncs avui s’hauran d’espavilar, que n’aprenguin de prendre decisions i assumir responsabilitats, que al departament són una mica encantats, amb això que sempre et tenen a tu per donar la cara...

I la dona, és fàcil que et truqui. Ho fa cada dia, dues i tres vegades, no li calen excuses; però ha dit que avui aprofitaria l’hora de dinar per mirar allò de l’ordinador de la nena i no s’estarà de comentar la jugada. No, no et molesta que et truqui la dona; representa un canvi entre tanta conversa de feina, et distreu i a més té el detall de no allargar-se. La pega és que, després, quan arribes a casa el vespre ja us ho teniu tot dit i cadascú va a la seva.

En resum, que no t’estàs perdent res d’imprescindible pel fet de no dur el mòbil al damunt. És només el vici... abans ens apanyàvem perfectament sense estar contínuament comunicats, no fa tant de temps de tot això, com ens ho fèiem? Ara rarament passen més de deu minuts sense un truc. De fet, ha estat el seu silenci durant més de 30 quilòmetres el que t’ha fet adonar que no el duies. Potser que truquis al despatx i els ho diguis, que aquells són capaços d’omplir-te a vessar la bústia de missatges. Sí, però des d’on els truques? Quedaran cabines telefòniques a les àrees de servei? Fa temps que no t’hi fixes, qui necessita avui dia un telèfon públic? Un pringat.

Però no vas sobrat de temps, un cop a Lleida li demanaràs al client que et deixi parlar un moment amb l’oficina. De totes maneres sabien que avui series fora i que no tornaries fins a mitja tarda, per tant no t’haurien de trucar ara que se suposa que estàs conduint; però aquestes coses no les pensen i després ets tu qui paga la multa. O igual se n’han oblidat, que és que no s’hi fixen. Saben que amb una trucada ho solucionen tant si ets a l’alçada de Cervera com si seus a l’habitació del costat.

Perquè això del mòbil de vegades sembla que serveixi exclusivament com a localitzador: sóc a l’autobús, sóc a Muntaner amb Diputació, sóc a tres carrers d’aquí, arribo en cinc minuts. Un localitzador no sempre fiable, de vegades pesques la gent dient flagrants mentides, però és un reflex automàtic, despenges i declares la teva posició en el mapa. I bé, ara no la podran saber, figura que vas camí de Lleida, però potser estàs fent ruta cap al sud i sense necessitat de dir cap mentida. És una sensació agradable, com si t’haguessis alliberat d’una xarxa, una teranyina que queda llunyana a la teva esquena. No et cal donar explicacions. Tampoc pots fer-ho.

Et sorprèn de sobte el paisatge àrid que anuncia la plana aragonesa. On ets? Allà s’anuncia la sortida d’Alcarràs. Embalat en els teus propis pensaments, per una carretera recta i sense tràfic, t’has distret i has deixat enrere el teu punt de destí. Ara sí que hauràs de recular, que ja passen deu minuts de les onze i el client potser estarà trucant-te al mòbil i tu no podràs respondre i llavors és possible que telefoni al despatx i..., la veritat, és que tant se val. Perquè, en el fons, saps que el client acabarà no fent-te la comanda, que és d’aquesta mena de persones que et mareja, et fa anar amunt i avall, et fa perdre una pila d’hores i al final tot queda en un no res.

El cel de novembre és net, com de vidre; deu fer fred, un fred estimulant, que incita a l’activitat. I aquest horitzó sec, obert de bat a bat, sempre t’ha fet pensar en l’oest americà, que només coneixes de les pel·lícules, però t’atrau, és com una invitació a tirar endavant, lleuger, cada vegada més lleuger, que l’asfalt promet no acabar mai, que cada carretera dóna lloc a una altra, tot connectat en el circuit del món. Ets la fletxa del temps, escapes, escapes sense rumb, sense recança ni pensament. Cels, núvols passatgers i l’horitzó inassolible sempre davant dels teus ulls. Et sents fantàstic, o més que fantàstic, et sents insuperable, com mai a la vida. Sembla mentida. I tot per un petit aparell de merda.

De sobte sona el telèfon. Aquell que havies oblidat a casa i que no tens a l’abast. Continua sonant, insistent, molest per les orelles. La seva absència et fereix i no el pots despenjar.

T’atures a la propera benzinera aragonesa i truques la dona.