diumenge, 31 gener de 2010

Imatges d'Alícia: Thomas Maybank


El britànic Thomas Maybank (1898-1925), de vida molt breu, va treballar per Punch i s'especialitzà en un gènere que a mi particularment m'esgarrifa com és el de la pintura de fades i follets.

Molt millor és aquest cartell pel "London Underground" que diu "El mal temps porta el seu tren de malalties. Sota terra (al metro) hi ha bons trens, però no fa mal temps".

En quant a les dues imatges d'Alícia no em semblen gaire memorables, tot i que hi ha esmerçat un munt de tinta.

dissabte, 30 gener de 2010

Mutacions genètiques


Sembla que aquell aspirant d’escriptor finalment va trobar editor i, no només això, sinó que esdevingué un best-seller i, encara millor, un long-seller, i que es traduí a totes les llengües del planeta i que es considerà un llibre sagrat i que proliferà a les tauletes de nit de tots els hotels americans. I com que aquella novel·la “Gènesi” ja fa segles que es considera un clàssic, li han plogut les adaptacions, dues de les més recents en format de còmic.

Robert Crumb (Philadelphia, 1943), patriarca del còmic underground, s’ha dedicat quatre anys de la seva vida a il·lustrar aquest “Génesis” que va publicar La Cúpula a finals del 2009. No sé quina religió professa Crumb (si és que en professa cap), però ja deixa clar en la seva introducció que no creu que la Bíblia sigui la paraula de Déu, sinó un text col·lectiu que, per la seva autoria múltiple, revela nombroses capes de significat. El dibuixant s’hi ha aplicat amb rigor, documentant-se en fonts canòniques i en iconografia fidel a l’etnografia de la regió o sigui que la seva interpretació intenta ser molt literal i no sembla amagar cap comentari sobre el que s’exposa.

La veritat, no sé quins són els motius per haver abordat una tasca tan titànica, que m’admira i em deixa fred a parts iguals. He tingut la santa paciència de rellegir-me aquest primer llibre de la Bíblia de la mà de Crumb i no he sabut trobar-hi les ressonàncies de significats que hi ha llegit l’americà. Digueu-me prosaic, però el text és irritant des de l’inici fins al final. El mateix episodi es repeteix dues o tres vegades, per si queda algú que encara no l’havia entès, de vegades en versions contradictòries. Les vides dels successius patriarques (Abraham, Isaac, Jacob) es calquen com gotes d’aigua en els seus detalls (el fet de presentar l’esposa com a germana, la infertilitat d’aquesta, el pacte amb Déu sota la promesa de descendència, la inseminació “in extremis” passada ja la menopausa…) i arribes a pensar que els autors s’han ficat en un bucle argumental. Els personatges són tots de bufetada, des del Déu implacable i arbitrari que ho organitza tot fins al presumptuós i sàdic Josep que tanca el llibre. Fins i tot intentant contextualitzar, acabes tip de tant d’odi fratricida, de tanta rapacitat, de tanta misogínia, humiliació i engany, poques són les mostres de sentiments nobles i desinteressats.

En el meu desconeixement de qüestions tan elevades, l’única justificació que hi trobo a la pervivència d’aquest llibre (deixant de banda, que ja són ganes!, el fet de ser la pedra sobre la que descansa un formidable invent que encara ens afecta 4.000 anys després), almenys en les seves fases inicials, és que legitima l’existència d’un poble “escollit” i n’estableix la seva genealogia. Una mica com aquells escuts heràldics que et fabriquen a partir del teu cognom, que són igual de llejos, però molt més inofensius.

Cadascú perd el temps com vol i Crumb ha decidit fer-ho entorn d’aquesta faula fundacional. El seu dibuix és potent, portentós, adequadament “bíblic”, especialment quan es dedica a la figura humana (algunes de les seves bèsties són difícils d’identificar). Les seves dones pequen, com sempre ho han fet, de semblar nines inflables. Però no puc evitar veure, en tasques com dibuixar les fotos carnet de tots els descendents dels dotze fills de Jacob, una mania gairebé dement que m'intranquil·litza i no m’ofereix a canvi cap satisfacció.

Menys previsible, més lliure i molt més a prop dels meus gustos, Ralph König ha titulat la seva versió particular del Gènesi “Prototipo” (també a La Cúpula, també del 2009) i s’ha centrat exclusivament en la història d’Adam. De König, que s’ha especialitzat en contemplar les febleses humanes, amb simpatia però també amb mordacitat, des d’un punt de vista gai, calia esperar una resposta més “queer”, més centrada en el qüestionament dels rols sexuals, en la conyeta i fins i tot en el vodevil. Però ha optat per un camí inesperadament intel·lectual, on el pamflet és substituït per la intel·ligència.

Els personatges principals de la comèdia són tres. El primer, Déu, el demiürg invisible, que parla en caràcters gòtics (gòtic=Gott, ai aquests teutons!) i va fent experiments amb les seves “creacions”, com aquest prototipus humà que és Adam. El segon, el dimoni en forma de serp, Lucifer (“digui'm Luci”), que posa en dubte els èxits creatius de l’Ésser Suprem i hi afegeix la distància crítica, necessària en tota comèdia. Adam, el tercer en discòrdia, comença com un peó en el joc de la creació, un ésser balbucejant amb l’enteniment d’una esponja, però que així que menja la famosa poma (sense la intervenció d’Eva, aquí a König se li nota el “plumero” reivindicatiu) comença a recitar textos de Nietzsche, Feuerbach, Einstein o Bruno.

Aquestes historietes curtes, de dues o tres pàgines cadascuna, són una delícia que barreja humor i reflexió, aptes tant per a creients com per a ateus. Hi ha els que sostenen que Déu escriu dret en textos essencialment torts. No sé si és el cas; però no us deixeu intimidar per la nàpia del protagonista i visiteu aquest sucós “Prototipo”, en traureu més del que podríeu esperar.

divendres, 29 gener de 2010

Caigut a la temptació (Son of Catacroc!)


Pintura de Maria Lanssig
Sóc d’una mena estranya, deixo per l’últim moment les coses que queda clar que cal fer, però per les decisions que requereixen una certa meditació em deixo dur per la intuïció del moment i actuo ràpid.

Quan vaig saber que el meu ordinador era irrecuperable i que em tornarien els diners, no vaig fer cas a l’adagi (No diguis blat, fins que no sigui al sac…) i em vaig disposar a buscar un substitut adient sense esperar la recepció de la transferència. Confesso que l’antic maquinot m’agradava molt i que havia pagat gustos i ganes per tenir-lo. El meu únic caprici entre els cinc o sis ordinadors que havia tingut abans havia estat l’únic que m’havia fallat abans que el pogués regalar per obsolet.

Fem un incís. Jo sempre havia parlat malament de la casa Apple (ho he escrit per algun d’aquests racons, però no em molestaré a enllaçar-ho, perquè ara no em caigui la cara de vergonya). Trobava que els usuaris dels famosos macs eren uns esnobs que anaven d’artistes i que miraven per sobre l’espatlla la resta de la humanitat, els proletaris que estàvem obligats a treballar amb Windows (digueu-me rarot, però jo no he participat mai en el linxament col·lectiu contra Bill Gates, malgrat el pitafi de la “comic sans”). Els productes de la casa Apple eren cars, no es feien amb cap altre ordinador que no fos de la família, no admetien la majoria de jocs i aplicacions i, francament, el seu disseny no em semblava la repera (tot aquell plàstic blanc em recordava un microones o una citromàtic Braun).

Però amb els anys els Mac s’han abaratit, s’han tornat més sociables i tenen cada dia un disseny més bonic. I com que el cor de lloances ha persistit i fins i tot ha augmentat (i com que la Marieta acabava de caure també en la temptació), vaig dir-me, per què no?

Així que ara sóc el bastant feliç propietari d’un iMac elegantment minimalista, amb un teclat petit-petit (però que té tot el que cal) i un ratolí fascinant, sense botons ni rodeta, llis com una pastilla de sabó, i cap cable a la vista. No m’ha costat gaire adaptar-me a les petites diferències entre MacOs i Windows, encara que això impliqui una certa esquizofrènia entre el meu comportament a la feina i a casa. Diria que tot ha esdevingut més simple i menys engavanyador, però encara estic en procés d’adaptació.

De totes maneres, espero no convertir-me en un fanàtic de la causa. Encara hi veig molt papanatisme “à la mode” en el baveig constant davant de qualsevol cosa que fa l’Steve Jobs, com aquesta tauleta digital que ahir va fer parlar tots els diaris i blocs, va sotragar les borses i va fer patir els d’Amazon. Curiosament, tota aquesta canalla que es dedica a lapidar la SGAE són els principals clients d’aquesta megabotiga que és iTunes.

Ja és ben significatiu que entre la documentació de l’iMac s’incloguin un parell d’adhesius de la poma blanca, perquè els enganxis on et vingui de gust i proclamis al món que ets membre d’aquest, cada dia menys exclusiu, “club”. Que no comptin amb mi, jo sóc dels que s’arrencaven els cocodrils dels Lacoste.

Per a tranquil·litat de la parròquia, a mitjans de gener ja vaig rebre el reembossament del vell ordinador. En definitiva, he tingut un parell d’anys una xulada d’ordinador gratuïtament i encara he guanyat 100 euros que em podré gastar en “xutxes”.

dijous, 28 gener de 2010

Ègloga


Potser el món del cinema, just abans d’extingir-se entre descàrregues indiscriminades, multisales crispeteres i productes de circ “high-tech”, encara ens pot oferir algun consol intel·ligent. Els Coen van ser un bon exemple fa quinze dies, i Michael Haneke el darrer cap de setmana ens confirma que encara hi ha lloc per l’esperança. “La cinta blanca” (o “Das Weisse Band”) és una obra mestra. Ras i curt. Em sento temptat d’afirmar que és la millor pel·lícula de l’any, sense necessitat de veure les que vindran darrera, però cediré el superlatiu a persones de cap més calent.

Un poble alemany a principis del segle XX, imatges, es diria, d’un paradís pastoral. La perfecta fotografia en blanc i negre de Christian Berger, que ha concitat les mencions a Dreyer i Bergman (més còmodes que verídiques), realcen encara més la bellesa del paisatge. Haneke ha justificat la seva elecció, tot al·legant que, mentre les imatges que coneixem del segle XVII i XVIII ens han arribat en gran part gràcies als pintors, les del segle XIX i principis del XX provenen de les fotografies en blanc i negre. És una opció per tant “realista” i funciona sense fissures.

Des de l’inici del film la veu en off del mestre ens explica, molts anys més tard, els fets misteriosos que s’esdevingueren al poble durant l’any anterior al principi de la Primera Guerra Mundial. Aquest narrador servirà per donar sentit unificador a un relat coral on podria semblar que es mostren escenes completament deslligades unes de les altres. Anirem coneixent la rígidament estructurada comunitat, amb el quasi feudal baró al capdamunt, el poder de l’església encarnat en un pastor d’eixuta religiositat, la resta de forces vives: el metge, el mestre, la llevadora, l’administrador de la finca. I finalment també els estrats més baixos: els membres del servei, els camperols.


Al ritme lent de les estacions anem contemplant els treballs i els dies, alterats de tant en tant per successos inexplicables i cruels que revelen alguna presència maligna dins de la comunitat. I al mateix temps anirem descobrint que no tot és tan irreprotxable com indiquen les apariències. Haneke és un especialista en suggerir l’horror fora de pla i aquí s’hi ha aplicat amb extrema saviesa. Rarament hi ha imatges de violència explícita, el que fa més horrible tot el que l’espectador ha d’imaginar i en alguns moments la tensió es fa insuportable.

Cal mencionar el nombrós repartiment on cadascú sense excepció sembla estar-se interpretant a si mateix (i què bé que ho fan tots els nens!) Rodada a un pas parsimoniós en plans llargs, sempre amb la càmera al lloc adequat, amb prolongats silencis i cap altra música més que la que produeixen els propis personatges, pot semblar una experiència dura de pair. Afegiu-hi la seva durada de 140 minuts. I malgrat tot, el dia que la vam veure amb la sala al complet, es notava un silenci atent en l’audiència que poques vegades he presenciat.


Al final no es descobriran els culpables: Haneke està més preocupat en plantejar preguntes que en donar respostes, un senyal de respecte al seu públic. El director alemany ha declarat que el que l’interessava mostrar era les monstruositats que poden produir les certeses i el dogmatisme. Donada l’època de l’acció del film, tothom s’ha afanyat a trobar-hi l’ou de la serp que acabaria esdevenint la follia nazi. Potser també, però el toc d’advertència es pot generalitzar, i no crec que ningú pugui sortir del cinema, després d’haver vist “La cinta blanca”, amb la consciència gaire tranquil·la.

dimecres, 27 gener de 2010

Bizarre love triangle


Volia parlar avui d’una de les històries d’amor més belles de tots els temps, una història tan passional i transgressora que, davant seu, allò de Dante i Beatrice, Romeo i Julieta, Abelardo i Eloïsa o Rovira i Virgili sembla pura carn de serial radiofònic. Concerneix un gat de sexe indeterminat, un ratolí cabrejat i un gos policia. Les convencions que hem mamat als dibuixos animats, amb l’excusa que es basen a la vida real (segons l'explicava Rodríguez de la Fuente), exigeixen que el gos acaci el gat i el gat el ratolí, però en el món de realitat suspesa de Coconino’s County tot s’esdevé de forma molt més estranya.

Estic parlant, és clar, de Krazy Kat, obra de George Herriman i segurament el cim absolut del bastant recent art del còmic. No sé per on començar per descriure aquesta obra descomunal, potser l’Alícia desballestada que es mereixia el molt desballestat segle XX.

Krazy Kat, el felí protagonista, és d’una ingenuïtat, una despreocupació i una alegria de viure que només es pot justificar pel seu amor envers el ratolí Ignatz. Aquest mala peça de rosegaire respon als seus embats amorosos a cops de maó, reacció que el gat interpreta com la més alta expressió passional. I potser no s’equivoca, perquè la malvolença del ratolí és tan constant que revela una d’aquelles obsessions on l’amor i l’odi es confonen amb facilitat. El tercer en discòrdia, el gos “Officer Pupp” (xèrif del comtat) intenta protegir el gat i tanca el ratolí a la presó així que pot. Sota l’excusa del compliment de la llei, potser el tímid oficial intenta protegir l’objecte dels seus interessos d’un amor que no gosa dir el seu nom.

Com a teló de fons un Monument Valley transcrit de John Ford a De Chirico. Barregeu-ho tot i serviu-ho calent.

En algun proper apunt miraré de ser més informatiu. Aquesta colla m’enamora, sento la frisança a la punta dels dits, el moment inefable en el qual algú em llençarà (amb tota la seva força) un maó contra l’occipital.

dimarts, 26 gener de 2010

Fredi


Foto Moto Browniano

No sabria dir ara quant de temps vaig passar fora del món; alguns familiars atents devien ocupar-se de les meves necessitats bàsiques durant aquells dies de claudicació, en els quals algú va témer per la meva vida. Finalment l’alè de la supervivència s’imposà i vaig retornar a poc a poc a gestionar les funcions més quotidianes. Per fortuna, un metge compassiu m’havia donat la baixa indefinida i, de moment, no calia que em preocupés de les eventualitats del despatx. Lentament havia d’anar entomant l’abast de la pèrdua, una pèrdua que per a mi no tenia límits.

Havia obert els ulls, començava a entendre on em trobava, però encara trigaria un temps a trepitjar els carrers. Prou sabem que l’amor no és etern i que es desgasta igual que ho fan totes les coses, siguin materials o intangibles. Però, quan vaig perdre Eliana, el temps de les consideracions assenyades era encara prematur. Tot havia anat molt ràpid. Ens havíem conegut tres mesos enrere i de seguida tinguérem la certesa que ens estimaríem per sempre. Com a prova d’aquest convenciment, no trigàrem ni dos mesos a casar-nos, quan ni ella ni jo no érem proclius als gestos arrauxats. Vèiem tan clar que aquell encontre casual ens predestinava a la felicitat, que ens semblava mentida haver tingut tanta sort, i cada dia que passava ens confirmava que no hi havia hagut malentès ni error de càlcul. La tragèdia ens copejà quan ens trobàvem en el cim dels nostres sentiments, allò que hom anomena lluna de mel, però que per nosaltres no podia tenir cap nom. Si en qualsevol altre moment el fet hauria estat terrible, aquell en que es va produir només podia ser el pitjor de tots. Com m’hauria agradat viure amb ella la continuació de la nostra història, fins i tot si implicava el refredament d’aquell gloriós impuls!

No va poder ser. Aquell estúpid accident s’hi interposà. Sé que les paraules “estúpid” i “accident” se solen juxtaposar, igual que es fa amb “lluna” i “mel”; però aquell accident no es podia qualificar de cap altra manera. Fins i tot rememorar-lo m’ofenia. I com que la imatge del cos estimat, extingit entre la ferralla, se’m feia insuportable, vaig voler esborrar-ne tot record i centrar-me només en les moltes hores felices que l’havien precedit.

Així que vaig recuperar la meva autonomia i vaig trepitjar de nou el carrer, vaig descobrir amb sorpresa que Eliana, al cap i a la fi una nou vinguda al barri, havia estat més apreciada del que podia sospitar. Em vaig veure envoltat de veïnes empàtiques que s’oferiren pel que calgués. Anava acceptant el meu paper de jove vidu amb mansuetud, mentre recollia les seves mostres de condol de forma automàtica, sense entendre-les amb exactitud. Quan ho vaig comentar a un d’aquells parents que m’havien fet d’àngels de la guarda, em respongué maliciosament que un vidu precoç és una figura que desvetlla en tota mena de dones un atractiu entre maternal i eròtic i que faria bé d’anar amb compte. La mera idea em va indignar, la meva fidelitat a Eliana anava molt més enllà de la contingència de la mort. A partir d’aquell moment, però, vaig ser molt més esquiu amb les relacions veïnals.

Un matí que havia anat al mercat, devien d’haver passat cinc setmanes de l’accident, estava davant d’una parada de taronges, quan de sobte, mogut per una estranya intuïció, vaig alçar el cap i vaig mirar en diagonal cap a un punt determinat d’una cruïlla allunyada. Allà el vaig veure, amb les seves galtes rosades i l’inconfusible anorac vermell. La dona de la fruiteria em distragué en preguntar-me què em posava i, quan vaig tornar a mirar, l’home de l’anorac havia desaparegut. En un primer moment l’havia cregut identificar, però ara ja no n’estava tan segur: al cap i a la fi era del tot absurd veure’l allí. Però, en tot cas, era algú que m’havia recordat poderosament en Fredi.

No vaig donar més importància al fet; aquestes confusions es produeixen cada dia i no signifiquen res més que el nostre desig de trobar formes reconeixibles en allò que ens és del tot desconegut. Vaig recordar, això sí, com havíem rigut amb l’Eliana del ridícul anorac del seu cosí, com havíem comentat que una persona que només es podia definir com a grassoneta no s’hauria de vestir mai amb una peça tan bufada i, a més, d’un color tan cridaner. De fet en Fredi, aviat ho vaig descobrir, era una mena de broma a la família d’Eliana, un idiota bonàs i benintencionat, un zero a l’esquerra còmic que des de ben petit havia esdevingut Fredi, perquè el nom d’Alfred li quedava balder.

La vegada següent jo em trobava al quiosc comprant el diari. Fredi era a la cantonada i m’estava mirant. Vestia la mateixa indumentària (tampoc l’hauria pogut imaginar de cap altra forma) i vaig creure que m’adreçava un somriure nerviós. Va ser una visió tan fugissera com l’anterior; així que m’hi vaig voler fixar, ja no hi era. No vaig saber com prendre’m aquella al·lucinació. Perquè aquella aparició en un xamfrà només podia ser una il·lusió dels sentits, Fredi era mort i ben mort, tan mort com ho estava la meva Eliana. I només ell n’era el culpable.

Tot aquell afer estúpid que va culminar en un accident encara més estúpid va ser iniciat per l’enze d’en Fredi. La família d’Eliana provenia de la Segarra, però en un lent degoteig migratori tots els seus membres havien acabat instal·lant-se a la capital. Al poble havia quedat, com a únic vestigi dels seus orígens, la resta gairebé arqueològica d’una casa, res de remarcable en cap dels molts sentits de la paraula. Per una qüestió de defuncions naturals i de testaments, o més aviat de manca de testaments, la propietat d’aquella casa es repartia ara entre una quantitat enorme, però finita, de cosins. Ni la casa ni el terreny tenien gran valor, especialment quan aquest quedava polvoritzat entre innombrables hereus. D’entre tots ells, per raons que només s’explicarien per la bestiesa natural d’en Fredi, fou aquest cosí grassonet el que s’ocupà d’anar pagant any darrera any la minsa contribució municipal. De tota l’extensa parentela només Fredi semblava creure en el futur de la casa pairal.

Però, com que fins i tot els més idiotes arriba un dia que es cansen de ser-ho, Fredi decidí que, si ningú més n’estava interessat, potser seria convenient que els hereus despreocupats li cedissin els drets. Eliana m’havia explicat, entre rialles, que Fredi feia anys que parlamentava amb els uns i els altres perquè firmessin els papers de renúncia pertinents. L’afer ja era gairebé al sac, de fet només quedava Eliana per signar, i si no ho havia fet era sobretot per mandra, perquè no sentia el més mínim interès per aquella parcel·la catastròfica.

Quan el darrer novembre, Fredi va insistir de nou, com feia cada any per aquelles dates, Eliana va concedir la seva firma sota la condició de fer una darrera mirada al que quedava de la casa dels avis. Fredi, que no tenia en aquest món ocupació més interessant que la contemplació de les seves futures propietats, va acceptar de bon grat, i tots dos emprengueren el seu fatal viatge cap a la Segarra un matí de divendres.

Sovint m’he preguntat després quin caprici va empènyer Eliana a demanar aquell últim desig. Potser volgué associar la seva demora a prendre una decisió amb una certa recança de desprendre’s de l’herència. Quan ho va proposar, tots dos coincidírem que seria “divertit”, ara no sé el perquè. Potser era que trobàvem còmica qualsevol situació en la qual hi intervingués en Fredi. Ara la meva percepció de Fredi havia canviat totalment i durant un temps vaig arribar a pensar que podia ser el meu guia en un territori que només ell coneixia. La seva insistència a visitar-me des del país de l’ultratomba només podia significar que tenia una missió.

Perquè Fredi va tornar. La tercera vegada que el vaig veure, jo em trobava en un cafè on anava a esmorzar i llegia la premsa cada dia, lluny de les quatre parets que havien presenciat el nostre idil·li, i que ara se m’ensorraven al damunt. Fredi aparegué darrera dels vidres, com un nen golafre davant d’una pastisseria. Amb les mans va fer un gest tímid que em convidava a sortir. Ara ja no tenia cap dubte, aquell era certament Fredi, o el que quedava d’ell. El seu escàs cabell rinxolat, els llavis trèmuls, les galtes pintades de fals rubor formaven una semblança perfecta de la seva persona. Vaig alçar-me i vaig sortir al carrer. Fredi ja no hi era.

Potser em tenia por, i amb raó. El considerava culpable de la desaparició d’Eliana, un detall que no me’l podia fer gens simpàtic. Havien sortit junts un divendres de novembre. Per a Eliana havia estat una excursió que era gairebé una broma, una mirada darrera a un paisatge que no li interessava gens, només una concessió benhumorada a les dèries del seu cosí. Era ell qui conduïa el Fiat. Fou ell el que en una recta innòcua, on mai abans no s’havia produït cap accident, va decidir respondre la trucada del mòbil i va distreure’s de la conducció. Que la trucada fos d’una teleoperadora, de probable accent sud-americà, que li proposava per centèsima vegada canviar-se de companyia telefònica, fou potser el detall més abominable d’aquella horrible jornada. Tot això ho reconstruírem, entre els mossos d’esquadra i jo, a partir de la memòria de l’aparell, únic supervivent de l’accident. L’havien trobat incrustat en el pavelló auditiu de Fredi.

Aquell dia del cafè, el primer en què vaig acceptar que alguna cosa estranya estava passant i que Fredi era una presència “real”, encara que difícil de classificar, vaig saber que la visita es repetiria i que finalment m’arribaria el seu missatge.

I sí, es repetiren les visites, i totes se saldaren en la frustració, fins que de mica en mica vaig adonar-me que darrera d’aquelles aparicions no hi havia cap missatge, que la seva manifestació no significava res de res, que aquell fantasma m’havia estat assignat per vés a saber quines potestats, que Fredi, potser per un error administratiu, seria per sempre més el meu esperit tutelar, inútil companyia.

I que també aquella presència barrava inevitablement el pas a l’única persona que hauria volgut tornar a veure, que Fredi, en una maniobra irònica o cruel, suplantaria per sempre més la meva estimada, enyorada i definitivament desapareguda, Eliana.

dilluns, 25 gener de 2010

Res de nou


L’any 1963 Federico Fellini es trobava sumit en una crisi creativa i, enlloc d’actuar de forma raonable i esperar que li tornessin les idees, va decidir filmar una pel·lícula gairebé sense guió sobre un director bloquejat a qui assetgen productors, actors, tècnics i tota la resta d’extensa família cinematogràfica, mentre ell es refugia en un món de somnis i records on les dones de la seva vida cobren un paper fonamental. Fellini confià el paper del director Guido Anselmi, el seu alter ego, a Marcello Mastroianni, titulà el film 8½ (simplement per indicar que abans havia rodat set altres llargmetratges i un curt, cosa que no és que sigui ben exacta) i obtingué inesperadament una de les seves pel·lícules més memorables, clàssic indisputat i mereixedor del tercer dels seus quatre Oscar.

La influència de 8½ plana sobre pel·lícules posteriors tan conegudes com “La nuit americaine” (François Truffaut, 1974), “All that jazz” (Bob Fosse, 1979) o “Stardust memories” (Woody Allen, 1980). Més pertinent pel que ara m’ocupa, 8½ esdevingué un musical de Broadway l’any 1982 sota el títol de “Nine” (Fellini sembla que concedí els drets, sempre que no utilitzessin ni el títol original ni el seu propi nom), el llibret era d’Arthur Kopit i Mario Fretti, les cançons de Maury Yeston i fou protagonitzat pel malaguanyat Raul Julia. Guanyà alguns premis Tony en el seu dia, però el fet que hagi trigat tant en convertir-se en pel·lícula, me’l feia una mica sospitós.

Finalment aquest divendres va estrenar-se “Nine”, la darrera pel·lícula de Rob Marshall, decidida a mostrar-nos tot el que Hollywood pot comprar amb els seus diners i també tot el que és incapaç de reproduir per falta de les neurones adequades. Així, d’entrada, com a musical m’ha sonat una mica mediocre, sense cap cançó realment destacable. Els números muntats en un escenari propi d’un especial Cap d’Any, amb excés de cotilleria fina inclosa, són dignes d’oblit.

No és que sigui una pel·lícula menyspreable, la seva cinematografia guarda moments de gran bellesa i el departament d’il·luminació és per treure’s el barret. El sucós repartiment juga bé les seves cartes, però Marion Cotillard, en el paper de l’esposa desencisada (Anouk Aimée, una altra francesa fascinant a l’original) roba tranquil·lament totes les escenes on apareix. Daniel Day-Lewis té un carisma com una casa de pagès i com a Guido Contini (Guido Anselmi, l’havia batejat Fellini), especialment si l’il·luminen amb un focus directe, te’l creus en tots els seus dubtes i els seus bloquejos. Penélope Cruz, malgrat la tírria nacional d’alguns, a casa encara ens sembla una actriu molt llesta i molt simpàtica, que ens fa riure i també ens emociona quan convé. Judi Dench ja és pel damunt del be i del mal, qualsevol cosa que faci aquesta dona és d’adoració perpetua. Queden per explicar dos casos més problemàtics. El primer es diu Sofia Loren, té 76 anys i es presenta en pantalla com el cos incorrupte d’una santa moreneta encara per canonitzar. Fa de “mamma” emblemàtica, és clar. Quan obre la boca tota la platea pateix, no fos cas que se li desmuntés algun lífting. Loren i Dench tenen la mateixa edat, però l’una actua i l’altra es deixa fotografiar. Encara és més preocupant el cas de Nicole Kidman. Ha esdevingut la Reina de les Neus cinematogràfica; dins del món d’Andersen em podria semblar fascinant, en acció és un clixé d’ella mateixa.

Apart de tot això, la pel·lícula és una mena de refregit d’un anunci de Martini vist sota ulls americans. Hi ha cigarretes, aqüeductes, Celentano i petits descapotables. De sobte et preguntes perquè tots els actors han d’estar parlant anglès amb accent italià (i perquè la Dench canta en francès, quan és més anglesa que el Cheddar).

Llavors cometo un error fatal: me’n vaig a YouTube i contemplo els minuts finals de 8½. Van apareixent sobre la platja Mastroianni, Anouk Aimée, Claudia Cardinale i tota la corrua de personatges inoblidables. Comença a sonar el sublim Nino Rota i totes les figures que han representat alguna cosa en la biografia del protagonista inicien una mena de dansa de la mort, que en realitat és una dansa de la vida, en un dels més bells actes de conciliació que s’han vist mai en una pantalla. No puc evitar posar-me a plorar davant de tant de sentiment, de tanta bellesa i de tant d'art (perdonin les febleses del cronista).

I de sobte, la pel·lícula “Nine” que uns minuts abans m’havia semblat correcta i passadora, ara me la prenc gairebé com un insult. Federico Fellini, que la setmana passada hauria fet 90 anys, l’any 63 ho havia dit ja de forma definitiva. Com el trobo a faltar.

Guido: É una festa la vita, viviamola insieme.
Luisa: Non so sicura che hai detto giusto, ma possiamo provare.

diumenge, 24 gener de 2010

Imatges d’Alícia: Bessie Pease Gutmann


Bessie Pease Gutmann (1876-1960) va néixer a Philadelphia i va ser durant els primers anys del segle XX una artista molt popular. La seva especialitat era el retrat d’infants angèlics no aptes per a diabètics. Les seves làmines semblaven pensades per decorar l’habitació de la quitxalla o per il·lustrar les portades de les revistes femenines de l’època. Inevitablement, el seu estil perdé els favors del públic després de la Segona Guerra Mundial.

Curiosament, les seves Alícies, de 1907 i 1909 respectivament, tenen un to tenebrista que les allunya dels seus treballs habituals i són plenes de detalls curiosos o directament estravagants.

En alguns casos em pregunto si el tenebrisme és buscat (Caravaggio?) o es tracta d'un defecte de la reproducció, perquè aquesta escena del te no podria ser més llobrega.

L'artista opta per representar les cartes sense cap, amb el que l'amenaça de la Reina perd tot el sentit. També és ben curiosa la falsa tortuga, que a mi em sembla una tortuga de debò, però amb una rodanxa de llimona a la closca (!)

El grifó amb pinta de marcià és realment divertit i les cartes amb braços, estranyament inquietants.

No afegiré res més, tot plegat és força brillant.

dissabte, 23 gener de 2010

Mentides com punys


En conseqüència, després d’haver llegit totes aquestes històries, no retrec amb duresa les mentides dels homes en veure que ja són un hàbit entre els qui se les donen de filòsofs. D’ells m’admirava la seva confiança en poder ocultar que no escrivien la veritat. Així doncs, jo mateix, desitjós per vanaglòria de llegar quelcom a la posteritat, a fi de no ser l’únic a no participar en la llibertat de narrar faules, en no poder investigar res de veritable, doncs no he tingut cap experiència digna de record, m’he dedicat a la mentida, però amb una honradesa més gran que els altres, ja que l’única veritat que diré és que menteixo. D’aquesta manera, crec, evito l’acusació dels altres si jo mateix convinc que no dic res de veritable. Sent així, escriuré sobre el que ni he vist ni he experimentat ni he sentit explicar als altres, ni en absolut existeix i, encara més, ni pot arribar a produir-se. Per això, és necessari que els lectors no creguin en les meves paraules”.

De vegades, per llegir una prosa fresca i provocativa, cal girar l’esquena al taulell de novetats i tornar als clàssics. Com per exemple aquest Llucià, nascut a Samosata el segle II de la nostra era, i que, amb el desvergonyiment de la cita que precedeix, prologava la seva imprescindible “Història verídica”.
De la vida de Llucià se sap tan poc com de la majoria dels seus contemporanis. Va néixer a Síria i escrigué en grec clàssic, tot i que sembla que era d’ascendència semita. Va intentar exercir d’escultor i d’advocat, però l’èxit l’aconseguí amb la seva ploma enverinada, fent lectures públiques de les seves obres, com un precedent dels actuals , i molt inferiors, “Clubs de la Comèdia”.

Més literat que no pas filòsof, escèptic absolut i enemic de tot prejudici, hostil envers les religions, una mica cínic, un pèl epicuri. Diu la llegenda que morí esbocinat per una gossada.
Per fortuna, si no la biografia, ens han quedat un bon grapat d’obres seves que fan goig de llegir. I que, a més, són molt divertides. A l’esmentada “Història verídica”, ens parla d'un viatge a la lluna amb aparició de sel·lenites i descripció de la seva fisiologia i costums. Per coses com aquesta, a Llucià se’l considera el primer escriptor de ciència-ficció de la història i tant François Rabelais, com Swift o Voltaire, són els seus dignes hereus.

Un llibret editat per errata naturae i titulat “El bibliómano ignorante” (traduït amb algunes llibertats per Helena González) ha estat el responsable del meu retrobament amb el de Samosata. El volum conté dos textos breus que són una delícia i que demostren que res no ha canviat gaire en els darrers dos mil anys.


El text que dóna títol al llibre és una diatriba contra algun conegut de l’autor, persona beneïda per les riqueses materials, que intenta aconseguir una pàtina d’home culte a base de comprar-se una pila de llibres d’autors de prestigi (que no pensa llegir). Ja es veu que l’afició del poder per adornar-se amb quincalla cultural ve de lluny. Molt útil és també el consell que dóna Llucià a aquest potentat de tendències sodomítiques: si t’agrada donar o prendre, millor que ho facis amb els teus propis esclaus, que els homes lliures són uns bocamolls.


El segon text s’ha titolat llibèrrimament com “Si busca la vida buena, ¡compre uno de nuestros estilos filosóficos!” i s’articula de forma dialogada. Zeus i el seu public relations, Hermes, van a mercat per subhastar diferents escoles filosòfiques que asseguren la consecució de la felicitat. N’hi ha d’epicuris i estoics, cínics, socràtics, sofistes… Alguns tenen més sortida que d’altres, tot i que el seu programa rarament és convincent; però, com que alguns són baratets, sempre els pots dedicar a feines no tan elevades.

Tot i que Iván de los Ríos, el transgressor prologuista, menciona Woody Allen i els seus atacs per acabar per sempre amb la cultura, jo en llegir-lo he pensat sobretot en un atac directe a Paolo Coelho i família.
Res, que si trobeu l’oportunitat, llegiu alguna cosa de Llucià i reconcilieu-vos amb els clàssics. Una forma immillorable de començar d'una vegada per totes amb la cultura.

dijous, 21 gener de 2010

Subsaharians literaris ( i 2)


L’altre dia vaig començar a escriure sobre la figura de l’escriptor professional que posa la seva ploma o el seu teclat al servei d’un altre, el que familiarment es coneix com un “negre”. Que de “negres” n’hi ha, ningú no ho posarà en dubte; qui, si no, escriu els discursos del Rei o del President (de qualsevol President)? En aquests casos, de gent enfeinada, que pel seu càrrec es veu obligada a fer adreces públiques en dates determinades, que hi hagi al seu darrera un gabinet de redactors anònims em sembla del tot comprensible.

Però les funcions d’aquest tipus d’escriptors van molt més enllà. Quan vaig llegir "Pedres de toc" de Carme Torras, la presència d'una empresa dedicada a escriure biografies alienes, em va semblar un recurs més argumental que factual, almenys fins que Víctor Garcia Tur em fes descobrir aquesta pàgina. Sembla una elaborada broma, però jo me l’he presa molt seriosament. En el títol ho diuen de tres formes diferents, perquè l’afer quedi clar: “Escritores por encargo. Negros literarios. Escritores en la sombra, sin firma”. Després afirmen que el 45% de les novel·les publicades anualment són obres d’escriptors fantasmes o bé han sofert una substancial “edició”. I, mira, em trobo en un tarannà tan cínic, que estic disposat a creure-m’ho.


Asseguren que en el darrer any han elaborat entre d’altres: tres novel·les, actualment a la venda, diverses tesis doctorals, la biografia autoritzada d’un campió olímpic, la història vital d’un conegut empresari… Evidentment no poden donar dades més concretes, perquè la condició bàsica dels seus serveis és la confidencialitat.


Però és quan entres a la pàgina on s’especifiquen els serveis que poden oferir-te que la cosa es posa fascinant. Tens una novel·la o un conte que no pots acabar, o ni tan sols començar? Posa’t en les seves mans. Bé, si ni tan sols el pots començar, m’imagino que seràs un d’aquells “pelmes” que et trobes a una barra de bar i que asseguren tenir vides dignes de ser dutes a la ficció.


Previsiblement els “negres” aquests t’escriuran discursos, col·laboraran en documents tècnics o t’enllestiran un guió a partir de la “genial” idea que vas tenir durant la borratxera del darrer dissabte. També et faran una biografia, i no cal que siguis famós; segons ells accepten immigrants, emprenedors, empresaris... ah i descomptes per jubilats! El seus serveis estan destinats en general a “qui està massa ocupat vivint la vida per dur a terme per ell mateix la tasca d’escriure-la”.

Insisteixen en aquesta idea tan intrigant en un altre lloc. Primer et pregunten si vols ser escriptor i, com que la resposta se suposa que ha de ser que sí, t’adverteixen:

“La vida és curta, massa curta per passar-la assegut al seu escriptori mirant un full de paper en blanc en una pantalla. Gaudeixi del seu temps amb amics i familiars enlloc de frustrar-se amb un projecte aclaparador”.

El missatge és clar: la vida és a una altra banda, ben lluny de la literatura; però existeix una obligació normativa (equiparable a la declaració de la renda) segons la qual tothom que pretén ser “algú” ha de deixar un testimoni escrit. Per fortuna, existeixen aquests foscos mercenaris, disposats a sacrificar una vida en plenitud, perquè altres la gaudeixin.


Hi ha aquí una confusió evident entre el fet de ser escriptor i el fet d’aparentar-ho, però no sembla que aquesta diferència incomodi ni als autors de la pàgina ni hagi d’incomodar als seus possibles usuaris: qui paga, mana.

En quant a les tarifes no en diuen gran cosa, tot escudant-se en la seva variabilitat. Només es mullen en el preu dels discursos (de 500 a 1.200 euros, amb recàrrec per urgència) i el dels pròlegs de celebritats (3.000 a 15.000 euros). Si us sembla car, tingueu en compte que “un pròleg d'una persona reconeguda a nivell nacional pot augmentar la comercialització d’un llibre deu vegades”.
Tingueu-ho en compte la propera vegada que alguna patum prologui un pitafi.

Si algú està disposat a sotmetre’s a aquest esclavatge, pot sol·licitar afegir-se a la sòrdida conxorxa. Entre les condicions exigides: escriure habitualment, tots els dies; ser capaç de dominar diversos gèneres i recursos narratius; haver publicat, sense haver guanyat prou diners; tenir controlat l’ego de l’escriptor(?); consultar el teu correu electrònic almenys dos cops al dia… Crec que compleixo totes les condicions, però encara així, m’ho hauré de pensar.

Per acabar amb un detall lleuger, la neumàtica Pamela Anderson debutarà aviat com a escriptora de novel·les romàntiques. No cal dir que no les escriurà ella, però com a avanç ja ha rebut la considerable quantitat de 202.000 euros. I és que no hi ha res millor que lluir unes bones glàndules per gaudir dels favors del públic lletraferit. O sigui que l'alternativa és convertir-se en "negre" o fer-se uns bons implants de silicona.

dimecres, 20 gener de 2010

Hagiografia en sabatilles


A “Tres vidas de santos” (Seix Barral, 2009) Eduardo Mendoza recull tres contes, escrits segons ell en molt diverses èpoques de la seva vida, i unificats per la presència en tots ells d’algun sant laic, persones entregades a una idea, una causa o una obsessió. Aquesta justificació, que Mendoza exposa al pròleg, es revela força inconsistent, un cop llegits els relats. Hauria estat més sincer titular el volum “Tres contes”, en homenatge a Flaubert, però no es pot negar que el títol escollit és més comercial.

“La ballena”, el primer dels contes, és el més antic, el més llarg (gairebé una novel·la curta) i el que més m’ha agradat. Se situa en ple territori Mendoza: una família de la burgesia barcelonina, l’any 1952, el del Congrés Eucarístic, acull a casa un dels bisbes convidats a l’esdeveniment. El bisbe, que atén al mendocià nom de Fulgencio Putucás, és un indígena centroamericà que servirà de detonant de la llarga peripècia. Sense ser exactament una comèdia, el conte es llegeix amb un somriure permanent als llavis per la forma sorneguera com ho narra Mendoza.

“Ella, a su vez, no se metía con nadie, y menos aún con sus hijos, porque en aquella época tan represiva en muchos sentidos, los niños todavía no se habían convertido en objeto de análisis y en receptáculo de las proyecciones de los adultos, que se limitaban a fiscalizar la marcha de sus estudios y la estricta rectitud de su comportamiento, dejando el resto de su formación a los curas, a los amigos, a las putas o a quien se la quisiera dar.”


Mendoza escriu de forma admirable en un estil una mica passat de moda, una mica segle XIX, amb una sintaxi elaborada i un lèxic precís que sempre estan al servei de la claredat de la narració. El retrat de l’extensa família del narrador és plena de grans personatges descrits amb dues frases. Com l’alcohòlic pare del narrador:

“...su comportamiento, cuando había tomado unas copas, era errático pero no escandaloso; más bien al contrario: era más comedido estando ebrio que sereno, y sólo en una fase intermedia podía mostrar algún rasgo de originalidad que se solventaba ofreciéndole algo de beber, lo que garantizaba su inmediato regreso a la circunspección.”

Llàstima que aquest fresc de repressions familiars i il·lusions volatilitzades vagi perdent gas a mesura que avança. Amb un parell de bulls més crec que Mendoza tenia aquí el material per una esplèndida novel·la. Amb tot, aquestes cent pàgines són el millor del llibre.

“El final de Dubslav” és un afer ben estrany, el conte d’algú que és al món per motius purament instrumentals. Més enllà dels seus escenaris exòtics (una Àfrica descarnada i una Brusel·les d’aparador), reflecteix un problema purament existencial. En correspondència al seu protagonista, no he entès molt bé a què es deu l’escriptura d’aquest text. He llegit que Mendoza té mania a l’abús de la conjunció “que” i que aquest conte l’ha escrit sense utilitzar-la ni una sola vegada. Mai no m’hauria adonat, tot i que ara que m’ho diuen, és el que té el to menys decimonònic dels tres relats.

“El malentendido” té més gràcia. Una professora de literatura fa classe a uns reclusos i, sense proposar-s’ho, encén la vocació literària d’un d’ells i el condueix a la fama. Persisteix la sornegueria i una visió més aviat pessimista de la creació literària. Llàstima que Mendoza sigui sempre tan distant i civilitzat, perquè aquest conte requeriria (almenys en el cas de la professora) una mica més d’implicació humana.


En resum, una lectura agradable, només imprescindible pels fans de l’autor, tot i que “La ballena” crec que té moments modèlics.

dimarts, 19 gener de 2010

Subsaharians literaris (1)



Segurament la cosa ve d’antic, però d’antic de debò, com de l’època dels grecs o potser d’abans. Tot degué començar en el moment en què els textos foren associats al nom d’un autor i que, a més, es descobrí que aquesta associació podia conferir algun prestigi social. Hi ha persones molt dotades per acumular riqueses, o per heretar-les; n’hi ha d’altres que destaquen per la seva capacitat per confegir frases, i fins i tot paràgrafs, amb una certa gràcia. Com que aquestes dues virtuts no solen coincidir, fou inevitable la invenció del “negre” literari.

Disculpeu l’apel·latiu, segurament és d’allò més incorrecte, però de moment no s’ha inventat l’eufemisme que el substitueixi. De totes maneres ja sabeu de què parlo: d’aquests escriptors que treballen de forma anònima, però remunerada, perquè un altre aparegui públicament com a autor de l’escrit. No és que la literatura sigui el millor camí per fer-se ric, però sembla que hi ha qui troba que haver signat un llibre afegeix un plus al teu currículum. Potser cal buscar l’origen de la idea en aquell adagi que afirma que, per considerar que una vida ha estat reeixida, cal haver tingut un fill, plantat un arbre i escrit un llibre. De les tres coses, la de l’arbre és la més fàcil, perquè com els arbres no solen portar firma, amb dir que ho has fet és suficient perquè la gent s’ho cregui. Tenir un fill tampoc és complicat, i fins i tot pot suposar uns moments de plaer; com que l’adagi no diu que l’hagis de reconèixer després, ni que estiguis obligat a la seva manutenció, la cosa és factible sense conseqüències greus. Queda doncs l’escriptura del llibre, i aquí sí que importa que la teva firma aparegui en caràcters grans a la portada. I amb aquest objectiu, déu va crear els “negres”.


De “negres” n’hi haurà hagut sempre, però em sento incapaç d’investigar la seva història, només puc constatar que continuen existint a hores d’ara i gosaria dir que gaudeixen de molt bona salut. Avui dia qualsevol “celebritat” que aspiri a merèixer aquest qualificatiu, apart de l’arbre i el fill, ha de complir els requisits següents (l’ordre és indiferent):

a) ha de gravar un disc (millor si és ballable, la sarsuela no és ‘cool’)
b) ha de participar en una desfilada de models
c) ha de tenir un programa a la televisió

d) ha d’adoptar un o més fills d’ètnies i epidermis que diguin ben clar que aquells no poden ser els seus fills naturals

e) ha de tenir una línia pròpia de moda econòmica a H&M o a la Tienda de Lolín (i aquí apareixen els “negres” costurers, que també n’hi deuen haver)
f) ha de tenir un perfum al seu nom (que sigui infecte és el de menys)

g) ha d’aparèixer en un film (és preferible que el matin o la matin el més aviat possible, abans que ningú no descobreixi la seva pèssima dicció, a menys que el seu paper es limiti a fer xiscles)

h) i ha d’haver escrit un llibre, el gènere no importa

Ja és curiós, perquè els seguidors aferrissats d’aquests personatges no són precisament uns lletraferits; potser tot plegat és un atavisme d’alguna edat daurada que ja hem oblidat. Però el fet incontrovertible és que tothom té el seu llibre i que, a més, té força sortida. Els futbolistes, per exemple, són d’una reconeguda inanitat quan apareixen en rodes de premsa; però, així que adquireixen una mica de fama, tots estan disposats a publicar un llibre edificant on s’emfasitza els esforços que va haver de fer la seva mare per dur les garrofes a taula, malgrat el pare dròpol i alcohòlic. [Una modesta proposició, swiftiana però completament allunyada del tema de l’apunt. Senyors dels tele-notícies, no podrien substituir les previsibles declaracions del jugador de torn per algunes panoràmiques de les dutxes després del partit? Més de la meitat de la Humanitat els hi ho agrairia.]

Fins i tot Naomi Campbell, a qui tothom està disposat a concedir-li tota mena de virtuts, excepte les neuronals, va publicar una novel·la. De segur que un “negre” li va fer la feina bruta (ara, si us plau, no fem brometes fàcils). Jo la tinc pendent de llegir des de fa anys. El dia que el ziggurat llibresc es desequilibri sobre el meu cap, potser li faré una ullada.


Si algú pensa que tot això del que parlo són llegendes urbano-literàries, apart del testimoni d’una prestigiosa blocaire (traductora i watusi de professió), m'ha arribat una referència de la que properament parlaré en profunditat, perquè s'ho mereix.

Per acabar per avui, mencionaré una anècdota que vaig llegir fa poc no sé on. Amanda Lear, dona tan misteriosa com interessant, va escriure un llibre on relatava les seves experiències dels anys 60 i 70 prop de Salvador Dalí. Claudia Schiffer, exemple de manual del que és una celebritat inflable dels temps que corren, va interessar-se de seguida en aquest testimoni, amb la intenció previsible de fer-ne una pel·lícula amb ella (la Claudia) com a protagonista. Amanda i Claudia es trobaren en algun lloc luxós de Beverly Hills per intentar una primera aproximació. La Claudia, potser per fer-se una mica la col·lega, li preguntà a la musa provecta:
—I a tu, qui t’ha escrit el llibre?
La Lear, més vella i més sàvia, representant d’una altra generació, respongué:
—I a tu, nena, qui te l’ha llegit?
Evidentment, el projecte en comú mai no es dugué a terme.

dilluns, 18 gener de 2010

Imatges d'Alícia: Maria L. Kirk

Ben poc sé d'aquesta il·lustradora americana, que va treballar a principis del segle XX. Maria L. Kirk, que també va posar imatges als llibres de Heidi, en la seva versió de 1904 insisteix en una Alícia de tipus dolç, tirant a embafador. Destaquen els seus colors vius i la "transgressió" d'un vestit groc enlloc del tradicional blau clar. Sense entusiasmar-me, em quedo amb el dibuix de la caiguda per la llodriguera.






diumenge, 17 gener de 2010

El consol de l'oblit


Aviat farà un any ja expressava els meus dubtes sobre l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. Si, en general, les vides de les persones reals tenen un pèssim guió i acaben sempre de forma previsible, les dels escriptors són particularment avorrides en un alt percentatge de casos. Deixant de banda la indignació d’alguns dels amics del difunt, les crítiques no auguraven res de bo; però, tot i això, no vam poder resistir el morbo d’anar a veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma” de Sigfrid Monleón (per cert, quin títol nefast). Va ser una experiència del tot prescindible, però d’aquelles que, si no l’haguéssim tingut, no hauríem dormit tranquils.

Com era de preveure, la peripècia vital de Jaime Gil no conté gaire substància dramàtica, almenys tal com s’explica al film de Monleón. Home de bona família, amb feina estable i ben remunerada a la Companyia de Tabac de les Filipines, poeta de producció escassa però decisiva, homosexual mig armaritzat amb afició als amors de pagament i amic de molts dels intel·lectuals més influents de la Barcelona dels 60 i 70. Amb aquest material la pel·lícula, enlloc de construir una història, es limita a mostrar persones i fets, com si ens trobéssim en un museu de nostàlgia contemporània. Veurem l’interior de Bocaccio i el de Flash-Flash, la sessió fotogràfica en la que es va parir la portada de “Últimas tardes con Teresa”, múltiples reunions i festes on s’apleguen inevitablement Biedma, Marsé, Barral i Colita, com si fossin els germans Dalton de la “gauche divine”.

Tot respira un execrable aire de falsedat, començant per uns diàlegs impossibles i suuuper-literaris, d’aquells que podrien quedar mitjanament bé reproduïts en paper, però que si els sents dir a algun amic teu, li retires la paraula immediatament.

Com que el pressupost deu haver estat ajustat, la majoria d’exteriors abusa dels plànols curts, i la Barcelona dels 60 és una fantasmagoria a penes entrevista. Hi ha una escena en un suposat barri de prostitució que fa caure la cara de vergonya. També hi ha un abús de la suposadament oblidada fal·làcia patètica.

El càsting en general és desastrós, i no em molestaré a citar un a un el memorial de greuges que representen. Salven la funció, els sempre excel·lents Vicky Penya (en paper inferior a les seves possibilitats) i Juli Mira, com a pares del poeta.

Hauré de parlar, sí, de Jordi Mollà, l’actor que fa de Gil de Biedma. Se sap que en Mollà és d’aquells actors que fan composicions dels seus personatges, el que vol dir que es nota molt que està actuant (o sobreactuant). Per mostrar-nos a Biedma, ha optat per una postura divina que el fa surar sobre tot el seu entorn fins el punt de convertir-lo en ridícul. Segurament el poeta fou un cabró en molts aspectes de la seva vida, però no crec que mai fos ridícul. Com que la matèria vital no justifica del tot el preu de la funció, Monleón ha optat perquè Biedma ens reciti en off alguns dels seus poemes més coneguts. Mollà ho fa amb una afectació insuportable, quan el Biedma que jo he llegit no penso que la tingui.

En resum, a la pel·lícula es poden veure alguns bons culs (de tio), però ni des del punt de vista onanista la salvava. La coreografia final amb els Pet Shop Boys, del tot millorable.

dissabte, 16 gener de 2010

Pel bé de la música


Carlo Broschi, "Farinelli"

La romana Cecilia Bartoli, apart de ser una de les mezzo sopranos més fenomenals de l’actualitat, és una dona inquieta, sempre a la recerca de repertoris oblidats o poc explorats. La seva darrera aventura, “Sacrificium”, un merescut però inesperat èxit de vendes aquest Nadal, rescata una bona col·lecció de peces escrites per a castrati que en la seva majoria mai abans no havien estat enregistrades en placa fonogràfica. En l’edició de luxe del disc, apart d’un interessant text introductori, hi figura un veritable diccionari de termes relacionats amb els castrats: cent pàgines, àmpliament il·lustrades, amb textos en francès, alemany i anglès, que satisfan qualsevol curiositat que algú pogués sentir pel tema.

Sembla que l’origen de tota aquesta història es troba en aquell gran misogin que fou Sant Pau, qui a la primera carta als Corintis diu: “Que les vostres dones es mantinguin callades a les esglésies, perquè no se’ls hi és permès parlar”. El text es va aplicar de forma tan literal que la interpretació de música religiosa esdevingué una prerrogativa masculina. Al principi foren els nois i els falsetistes els que assumiren les veus femenines, no sempre de forma satisfactòria.


A mesura que l’escriptura musical es sofisticava amb embelliments, floritures i altres pirotècnies vocals, la figura del castrat es va anar imposant pels indubtables avantatges de les seves prestacions. La veu humana no queda marcada fins que no s’arriba a la pubertat, per tant el seu ensinistrament vocal no es pot iniciar fins que no ha passat aquest període. En canvi, en el cas dels nens emasculats, en aturar-se el seu desenvolupament hormonal, la veu queda fixada des de petits, de manera que l’aprenentatge es pot començar molts anys abans, assegurant una professionalitat precoç i una carrera més llarga.

Francesco Bernardi, "Senesino"
Els castrats eren capaços d’abastar tots els registres vocals femenins, des de contralto a soprano, i entrenats com estaven amb aquest únic objecte a la vida (un cop capat, difícilment se’t permetia escollir cap altra professió) solien exhibir un virtuosisme aclaparador. Amb tot, durant la seva època daurada dels segles XVII i XVIII, la seva apreciació no fou unànime, i sempre hi hagué qui preferia veus autènticament femenines, que també n’hi havia de molt bones.

On sí gaudien del monopoli exclusiu era als Estats Papals, on les veus de dona estaven prohibides i on, paradoxalment, també ho estaven les operacions d’emasculació. Per fortuna, Nàpols quedava a prop, una ciutat que era una veritable fàbrica de capons. Per les famílies pobres amb fills que apuntessin una veu amb possibilitats, la sensible intervenció podia ser una inversió amb beneficis a curt termini.

Fora dels territoris papals, els castrats havien esdevingut un producte de luxe que tota l’aristocràcia cobejava. I aquestes ambigües figures, exalçades com veritables estrelles pop de l’època, eren afalagades i consentides en els seus extravagants capricis, i al mateix temps ridiculitzades per la seva anòmala fisiologia. Compositors tan importants com Handel, Mozart, Sallieri o Haydn escrigueren expressament per aquest tipus d’intèrprets. Els que assoliren un èxit major fundaren les seves pròpies companyies, adquiriren títols de noblesa i mantingueren relacions (fins i tot carnals) amb la reialesa. Al seu entorn es bastiren tota mena de llegendes sobre la seva potència sexual, que ells foren els primers interessats en mantenir. El fet que no fossin fèrtils, no implicava que fossin impotents, i en temps anteriors a la píndola podien oferir un avantatge afegit.

Evidentment, no tots triomfaven, i els menys aptes, marcats de per vida per la seva amputació seminal, es refugiaven en els monestirs o s’abocaven a la prostitució. Les seves formes efeminades, especialment durant l’adolescència, eren un esquer tan irresistible, que a Roma s’excusava el tracte carnal amb ells com un “peccato nobile”.


L’arribada del segle XIX amb la irrupció del moviment romàntic, que menyspreava l’artifici i buscava el sentiment pur i l’expressió natural, va convertir els castrats en un fenomen caduc. Gioachino Rossini qui, degut a la seva bella veu, va estar a punt d’esdevenir un d’ells, sempre lamentà la seva progressiva desaparició. L’últim castrat del que es té notícia és Alessandro Moreschi (1858-1922), que va estar en actiu a la capella Papal fins 1913 (tot i que Pius X els havia prohibit formalment el 1903).


Tot això que aquí vaig explicant ens pot sonar una mica salvatge i podem pensar que els temps ens han civilitzat una mica. Que cap pare sacrificaria els ous dels seus fills per una estona de fama, que hi ha coses que són molt més importants que la celebritat. Si penseu així, és que no heu vist cap programa televisiu en els darrers quinze anys.

divendres, 15 gener de 2010

L’inefable encant de les monges


Demi Moore i Ashton Kuchner sucumbeixen a la moda.

Ja en vaig parlar fa mesos, però com que les obsessions estan per cultivar-les, insisteixo. Què tenen les monges, que tan atractives resulten a la premsa gràfica? La seva abundant presència no es correspon al seu pes demogràfic en la nostra societat. No em sembla malament que hi apareguin, si la notícia ho justifica, i és d’esperar trobar-ne alguna en els banys de multituds que de tant en tant es dóna el Papa. També són plausibles en manifestacions contra l’avortament o a favor de la família tradicional (encara que elles, per vocació, s’hagin tancat a aquestes dues possibilitats).

He buscat a l’arxiu recent d’EL PAÍS, un diari que en principi no s’hauria de caracteritzar pels seus gustos clericals, i he trobat els següents casos que confirmen la meva tesi.
La primera foto, potser és la més defensable, perquè no deixa de tenir la seva gràcia veure a una religiosa armada amb una espasa al Saló del Manga de Barcelona. Queda el dubte de si no es tractava d’una freakie disfressada, com n’abunden tantes a l’esmentat saló.

Les dues fotos que segueixen són clàssics del gènere. Què és més consubstancial a una urna electoral que una monja? Aquí sengles casos capturats a les molt catòliques Itàlia i Irlanda.


Simpàtiques i un punt innocents en la seva recerca del plaer, així ens agrada imaginar-les. Aquí victorejant una cursa ciclista.

He buscant endebades una notícia sobre el traspàs de les línies de Cercanías al Govern de la Generalitat, la qual venia acompanyada d’una andana deserta on només hi havia dues monges despistades. Valgui, doncs, per acabar, aquesta informació sobre la suposada xenofòbia del batlle de Vic, que contenia una foto del mercat de la plaça, amb natura morta i monja incloses.

dijous, 14 gener de 2010

Faisans, roses, pomeres i el pes del món


Poc cas faig als premis literaris, que solen ser qüestió arbitrària i tèrbola, sense cap garantia de qualitat; per això mateix, tampoc em preocupo gaire pels guardonats amb el Nobel de Literatura a menys que es tracti d’un autor que ja em desvetllava curiositat abans de rebre el premi.

De Herta Müller, afortunada receptora de l’últim Nobel, ho desconeixia tot i crec que no vaig ser l’únic. Pel que vaig llegir a la premsa, la senyora Müller és una romanesa que pertany a la minoria de parla alemanya que encara resta al país, que Ceaucescu li havia fet la vida bastant impossible i que s’havia vist obligada a emigrar a Berlín l’any 1987. Tot i que havia rebut diversos premis en el seu país d’acollida, els mèrits que en ressaltaven els periodistes tenien més a veure amb la sociologia o la política que amb la literatura.

Així haurien quedat les coses si no fos perquè els Reis em van portar “El hombre es un gran faisán en el mundo” (Siruela, 2007) i no he pogut evitar llegir-lo. És un llibre breu (120 pàgines), format per capítols que no passen de les dues o tres planes. Per la repetició dels personatges, especialment el moliner Windisch i la seva família, i per un fil narratiu subtil, però evident, suposo que podria ser considerat una novel·la, encara que de caire poc convencional. Situada en un ambient rural, narra les gestions que ha de fer una família romanesa d’origen alemany per obtenir el passaport i aconseguir emigrar a alemanya (en anglès la traducció s’ha titulat “The Passport”, perquè francament el títol original és inexplicable).

Tot i que la trama és senzilla, per arribar a comprendre-la s’han d’anar rescatant frases escampades pel text, barrejades amb d’altres de valor més costumista, descripcions del món natural, llegendes, converses inconseqüents… Per tant, el resultat final no depèn tant d’una il·lació com de l’acumulació de dades que poc a poc dibuixen un indret i una història marcats per una pertorbadora sordidesa.
El text s’estructura en frases curtes, sovint limitades a la monotonia del subjecte-verb-predicat, i referides sempre al món extern de les accions i les percepcions; per tant, la introspecció és pràcticament nul·la. Aquest enunciat telegramàtic i una mica inconnex acaba produint un efecte que alguns podrien considerar poètic. Millor posar-ne un exemple:

La mujer de Windisch está en el patio, de pie tras las uvas negras. “¿No vas a la misa cantada?”, pregunta. Las uvas le crecen de los ojos. Las hojas verdes, de la barbilla.


“No saldré de casa”, dice Windisch, “no quiero que la gente me diga: le ha tocado el turno a su hija”.


Windisch apoya los codos sobre la mesa. Sus manos son pesadas. Windisch apoya la cara sobre sus manos pesadas. El mirador no crece. Están en pleno día. Por un instante, el mirador cae sobre un lugar donde nunca había estado. Windisch siente el golpe. En sus costillas cuelga una piedra.

Windisch cierra los ojos. Siente sus ojos en las manos. Sus ojos sin rostro.
Con los ojos desnudos y la piedra entre las costillas, Windisch dice en voz alta: “El hombre es un gran faisán en el mundo”. Lo que Windisch oye no es su voz. Siente su boca desnuda. Las paredes han hablado.

La lectura d’aquest tipus de prosa en principi se m’ha fet feixuga i un pèl abstrusa, gairebé m’ha irritat; però ja he confessat més d’una vegada que sóc un negat per la percepció del llenguatge poètic. Curiosament, quan he buscat un fragment característic per reproduir-lo aquí, la relectura m’ha semblat molt més senzilla, com si finalment m’hagués comunicat amb l’esperit del llibre. La satisfacció doncs que obtindreu d’aquesta obra dependrà en gran manera de la vostra reacció davant d’un text com el que he copiat. En Jordi Llovet, a qui evidentment la Müller no fa cap gràcia, la va parodiar fa poc a EL PAÍS. Més no puc dir.

dimecres, 13 gener de 2010

Imatges d'Alícia: Peter Newell (2)


Avui no tocava, però m'ha agradat tant, que no m'hi he pogut resistir.

Qui somia qui?


No sóc especialista en literatura onírica, però sospito que el recurs d’explicar històries fantàstiques i inversemblants, i justificar-les en l’últim moment per la seva qualitat de somni, deu tenir una llarga tradició. Tant se n’ha abusat de despertar el protagonista al darrer paràgraf (oh, tot era un somni!, s’exclama ell o ella) que la solució ja fa una mica de pudor.

Carroll, lamento dir-ho, se’n serví no una sinó dues vegades a les aventures d’Alícia. La ment tan racional del reverend Dodgson necessitava donar una explicació a aquell seguit d’absurditats que li brollaven de la ploma i no va trobar millor lloc per enquibir-les que l’univers dels somnis.
Tots dos llibres d’Alícia acaben, doncs, amb el despertar de la nena i la seva reincorporació a la normalitat victoriana. Tanmateix, a la peripècia de l’Espill s’introdueix un matís molt interessant. Alícia, Tweedledum i Tweedledee contemplen el Rei Vermell dels escacs adormit al bosc.

—Està somiant —digué Tweedledee—: I sobre què penses que somia?
Alícia digué: —Ningú no pot endevinar aquestes coses!
—I tant, et somia a
tu! —Tweedledee exclamà, tot picant de mans triomfalment—. I si deixés de somiar-te, on suposes que series?
—On sóc ara, per descomptat —digué Alícia.
—Tu no! —replicà Tweedledee amb menyspreu—. No series enlloc. Només ets una mena de cosa en el seu somni!
—Si aquell Rei d’allà es despertés —afegí Tweedledum —, t’apagaries, bang!, com una espelma!

—No ho faria! —exclamà Alícia indignada—. A més, si
jo sóc només una mena de cosa en el seu somni, què sou vosaltres?, m’agradaria saber-ho!
—El mateix —digué Tweedledum.
—El mateix, el mateix! —exclamà Tweedledee.
Va cridar tan fort que Alícia no va poder evitar de dir:

—Xxxxt! Em fa por que el desperteu, si feu tant de soroll.

—Bé, no serveix de res que
tu parlis de despertar-lo —digué Tweedledum—, quan només ets una de les coses del seu somni. Saps molt bé que no ets real.
Sóc real! —digué Alícia, i començà a plorar.
—No et tornaràs més real amb plors —observà Tweedledee—, no hi ha cap motiu per plorar.
—Si jo no fos real —digué Alícia, mig rient entre les llàgrimes, tot li semblava tan ridícul—, no seria capaç de plorar.

—Espero que no suposis que les teves llàgrimes són
reals —la interrompé Tweedledum en un to de gran menyspreu.

El desconcert d’Alícia és molt comprensible: a ningú no li agrada que posin en dubte la seva pròpia existència. Unes pàgines més endavant, després que el Lleó i l’Unicorn desapareguin màgicament, la nena contempla la safata buida que ha quedat als seus peus i retorna la qüestió.


—Després de tot, per tant, no estava somiant —va dir-se—, a menys, a menys que tots formem part del mateix somni. Només espero que sigui el
meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona!

Ja en el desenllaç Alícia, acabada de despertar, parla amb la seva gateta Kitty. Així conclou el llibre:

—Ara, Kitty, considerem qui va ser el que ho va somiar tot. És una qüestió molt seriosa, estimada, i
no hauries de continuar llepant-te l’urpa així, com si Dinah no t’hagués rentat aquest matí! Mira, Kitty, hem d’haver estat jo o el Rei Vermell. Ell formava part del meu somni, per descomptat, però llavors jo formava part del seu també! Era el Rei Vermell, Kitty? Eres la seva esposa, estimada, per tant ho hauries de saber… Oh, Kitty, ajuda’m a aclarir-ho! Estic segura que la teva urpa pot esperar!

Però la descarada gateta es limità a començar amb l’altra urpa, i va fer veure que no havia sentit la pregunta.

Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser?

La qüestió que planteja Carroll és ben intrigant. Alícia somia en un Rei, un Rei que somia en Alícia, en una Alícia que somia en un Rei… Noteu com es va obrint un joc de miralls, d’aquells de les sastreries? Però Alícia es troba també davant d’aquest Rei, i comparteix amb ell un mateix nivell de realitat. Si el Rei desperta, què passarà amb Alícia? Desapareixerà? I, si desapareix, què s’esdevindrà amb el Rei? Desapareixerà al seu torn? Alícia, com faríem tots en la seva situació, insisteix en que és real, però al final del llibre sabrem que aquesta Alícia que es creia real era una Alícia allotjada en el somni de la veritable Alícia. Llavors Carroll fa un magnífic joc de mans, o un zoom out, i planta la darrera frase del llibre: Vosaltres, qui dels dos penseu que va ser? L’autor s’adreça directament al lector, tot emprant una convenció molt típica de l’època; però en aquest cas, la pregunta deixada a l’aire queda, com si diguéssim, en el nostre camp. Llavors ens adonem que aquesta Alícia tan preocupada per la seva realitat no és més que un producte de la imaginació de l’escriptor del segle XIX Lewis Carroll. I qui diu imaginació, bé podria dir somni. Però aquesta Alícia “somiada” per Carroll té un correlat real en una nena anomenada Alice Liddell…

M’aturo aquí abans que un vertigen metaliterari no em xucli definitivament com un maelström. Amb aquestes preguntes sense resposta Carroll obria infinits móns de realitat dubtosa i reversible dels quals els escriptors en tragueren molt de profit. ¿Cal que mencioni aquells dos dodos argentins, tan diferents en les formes, però tan igualment obsessionats en els ponts que salten amb facilitat entre somnis i metasomnis? Totes aquelles biblioteques babilòniques, laberints escrits amb guix, xarxes de metro parisenques i jardins de sendes que es bifurquen per convergir ofereixen variacions sobre el trànsit entre diferents nivells de consciència. ¿Cal que digui que tant Jorge Luis Borges com Julio Cortázar foren alguns dels fills que Carroll no va mai tenir?


I què diré d’un nom no citat a l’atzar com és el d’Edgar Allan Poe? Quan Poe morí l’any 1849, Carroll no havia escrit encara les seves Alícies, però el seu “A Dream within a Dream” es refereix també a aquesta recurrència onírica, encara que en el seu cas, més que un enigma metafísic, el que proposa és l'èmfasi en una il·lusió:

Accepta aquest bes al front!

I, en abandonar-te ara,
Permet-me confessar-ho

No van errats els que creuen

Que els meus dies han estat un somni;
Tot i que l’esperança ha volat
En un dia o una nit,
En una visió, o en cap
És per això menys perduda?

Tot el que veiem o aparentem

És només un somni dins d’un somni.

Sóc dret enmig del rugit

D’una costa turmentada per les onades
I premo en la mà
Grans de sorra daurada

Què pocs! I com s’escorren

A través dels meus dits vers l’abisme
Mentre ploro, mentre ploro!
Oh, Déu! No els puc retenir

Amb un puny més ferm?

Oh, Déu! No en puc salvar ni un

De les despietades ones?

És que tot el que veiem o aparentem

És només un somni dins d’un somni?

Quod erat demostrandum, diria ara si hagués volgut demostrar alguna cosa.