dimecres, 31 març de 2010

Aroma a Roma (I)


La implantació del turisme universal obligatori ha fet molt de mal; només cal veure com es posen els aeroports i alguns indrets de les nostres ciutats en dates assenyalades. Segurament més d’un (i més de cent) seria ben feliç tot quedant-se a casa escalfant el sofà; però, com a membres i contribuents de la societat del benestar, el nostre deure és disseminar-nos pel planeta així que arriba el bon temps.

Ja posats a fer un tomb, Roma és un destí únic i indiscutible, d’aquells que fins i tot els més acèrrims campions de les plantofes i el comandament a distància haurien de visitar almenys un cop en la vida. No endebades tot el que som s’originà allà: la nostra llengua i les nostres lleis, l’urbanisme de les nostres ciutats, la religió dels nostres pares, la nostra arquitectura i art... Per tant, no valen excuses per no acostar-s’hi, encara que en determinats punts de la ciutat la gentada pugui ser un element dissuasiu. De vegades no entenc certs gregarismes, com el que es produeix a les escales de la Piazza di Spagna, convertida aquests dies en un immens galliner a l’aire lliure.

Els dies de la nostra estada van coincidir amb una d’aquelles èpoques de l’any en les quals abunden els grups escolars d’adolescents, especialment de la Península Ibèrica. No sé si aquest jovent s’adona del privilegi que té: jo, a la seva edat, m’havia de conformar amb que l’escola em dugués al jaciment d’Olèrdola o a les ruïnes d’Empúries, que els viatges a l’estranger eren cars, llargs i complicats. En el record em veig molt més innocent que aquests vailets d’hormones embogides i autisme d’ipod i mòbil. Es diria que el que més els motiva és comprar-se coses, almenys des del primer moment tots llueixen samarretes d’I love Roma, xandalls amb la paraula Italia i bosses on es repeteix infinites vegades el nom de la ciutat. Cada vegada que em topo amb un d’aquests grups, planyo els seus pobres professors-acompanyants i només desitjo que siguin remunerats degudament.

Més preocupants em van semblar alguns nois (en vaig veure fins a quatre en grups diferents) que anaven pel carrer embolicats amb la bandera espanyola (versió brau-Domecq), com si fos una capa màgica que els protegiria de nefastes influències forasteres. Quan es topaven amb algun compatriota començaven a saltar com folls mentre entonaven allò tan racial de “España, España, oé, oé, oé”. Deixant de banda que no és precisament extraordinari trobar-se espanyols a Roma, cal preguntar-se perquè surten de casa, si contemplen tot el que és forà com pura agressió.

Bé, de turistes hi ha de moltes menes, i sempre són els més depriments els que més es fan veure. Deuen ser aquests els que mantenen amb vida les paradetes de souvenirs horrorosos: Colisseus de guix, kits de legionari de plàstic, calçotets amb els genitals del David… Les múltiples reproduccions de la figura del Papa actual, amb aquest careto que gasta, tampoc contribueix a elevar el nivell estètic de la proposta.

De totes maneres, no vull fer-me l’exquisit i caure en el parany de considerar-me quelcom més que un turista. Jo també vaig fitxar al Panteó, a Piazza Navona i fins i tot a la Fontana de Trevi. I, si em vaig estalviar el Vaticà, és perquè encara tenia massa present la visita anterior. En algun altre apunt potser parlaré d’alguna d’aquestes experiències més convencionalment turístiques. De moment, l'amfitriona se m’ha avançat amb la presentació d’una de les coses més boniques que vam poder descobrir plegats.


No, jo volia parlar d’un altre tipus d’experiències romanes; però com que el text m’està quedant molt llarg, continuaré demà. D’acord?

dimarts, 30 març de 2010

Alícia psicodèlica


D’una forma o d’una altra, tot torna. La noieta victoriana que era Alícia i que semblava sepultada en un munt d’empolsegades tradicions, de sobte va reviure durant els anys 60 del segle XX. Tot allò de les galetes que et fan créixer o empetitir, o els bolets que t’alteren la consciència, sintonitzaren plenament amb la cultura de la droga d’aquells anys. El film de Walt Disney, mal rebut en la seva estrena, va ser reivindicat per una nova generació educada amb el LSD.

Des de llavors, el paper dins de la cultura pop del mite d’Alícia no ha perdut ni un àpex de la seva importància (videojocs, pel·lícules, il·lustració, còmics) fins arribar als nostres dies.

La mostra canònica de la importància psicodèlica d’Alícia és indubtablement la cançó “White rabbit” (Conill blanc) dels Jefferson Airplane. La cantava Grace Slick, una guapa morena, capaç de remoure’t les entranyes amb la seva veuassa. Fa anys que viu retirada de la música, dedicada a la pintura i greu que em sap: sempre he pensat que, després dels anys 60, tingué una carrera bastant desaprofitada.

En Girbén precisament em va fer arribar aquest còmic de l’any 1976 que il·lustra la cançó dels Airplane. Va aparèixer al RockComix nº7 dedicat al Rock Californià (l’autor demana mantenir-se a l’anonimat, en considerar-lo segurament com un pecat de jovenesa).


Una píndola et fa més gran
I una píndola et fa petita
I les que et dóna la teva mare
No fan res de res
Pregunta-li a Alícia
Quan fa deu peus d’alçada

I si vas encalçant conills
I saps que cauràs
Digues que una eruga que fuma una pipa d’aigua
T’ha cridat
Crida Alícia
Quan era petita

Quan els homes del tauler d’escacs
S’alcen i et diuen on has d’anar
I t’acabes de prendre alguna mena de bolet
I la teva ment funciona amb lentitud
Ves a preguntar Alícia
Crec que t’entendrà

Quan la lògica i la proporció
han anat en orris
I el Cavaller Blanc parla a l’inrevés
I la Reina Vermella diu “talleu-li el cap!”
Recorda el que va dir el liró;
“Alimenta la teva ment
Alimenta la teva ment”.


Evidentment, el liró mai no ho va dir. De fet, a l’escena del judici, ja ningú no recorda què havia dit el liró.

dilluns, 29 març de 2010

Desplaçaments, desorientacions i petits jet lags


Ja poden dir els poetes allò tan bonic, que importen més els incidents de la ruta que no el destí del viatge, perquè a l’hora de traslladar-se en l’actualitat a un indret més o menys llunyà (el que és sinònim de prendre un avió), l’interval entre el principi i el final del viatge tendeix a esdevenir mínim. I no és que les companyies aèries, ajudades per les autoritats incompetents, no s’esforcin a fer aquests minuts el més llargs i incòmodes possibles; però encara així, el cos humà no acaba d’adaptar-se a aquests sobtats canvis d’escenari i els contempla amb absoluta perplexitat.

Així, per posar un exemple recent, un divendres al vespre pots rebre un bany de melodies donizettianes a un teatre de la Rambla barcelonina i l’endemà, sense trauma aparent, pots seure a una terrassa de Campo de’ Fiori, acompanyat d’una amiga i una copa de vi blanc. Prou sé que aquestes coses passen cada dia i no tenen res d’extraordinari; però a mi encara em meravella la conformitat amb que ho acceptem: potser el meu cos no està adaptat de sèrie per la vida al segle XXI.

Una estona més tard sopem animadament al voltant d’una taula un grup internacional de bloggers i simpatitzants [esdeveniment del que s’han fet ressò d’una o una altra forma aquí, aquí i aquí] [aquí no, perquè als intelectuals del "cachirulo" cal donar-los de menjar apart]. Tot i que el llenguatge predominant de la conversa és el català, els accents i la identitat dels parlants és ben curiosa: hi ha Maria, de Castelló, amb una flexibilitat dialectal que la permet passar a un o altre costat de l’Ebre amb extrema facilitat; Fabrizio utilitza un català digne d’aplaudiment endolcit per una discreta melodia italiana; Jesús, de Móstoles i amb arrels aragoneses, empra un valencià apitxat que causa estupor i admiració a parts iguals; Míriam és “chilanga” i parisenca eventual, o sigui que utilitza un castellà que em sembla ple d’idiosincràsies. El barceloní de Josep i el meu sonen com un anticlímax.

Ens trobem en un pis modern, de parets blanques, amb una làmina de Rothko emmarcada i alguna peça d’Ikea. Sona Mayte Martín o Chavela Vargas. Podria ser casa nostra si no fos perquè l’única cosa que tinc clar és que no ho és, perquè no reconec els mobles. Per un moment se’m creua algun cable i no sé on sóc: Castelló, el D.F., Palermo o Saragossa?

Surto al balcó per apaivagar el meu pànic. Enmig de la contaminada foscor urbana encara es beslluma l’ideograma familiar del gasòmetre. Sí, sóc a Roma, em dic. Sóc a Roma. És clar.

diumenge, 28 març de 2010

Un món de metros: Bucarest


Començà a funcionar l'any 1979

Te 4 línies, 45 estacions i 63 quilòmetres de xarxa.

Es poden percebre rastres del pèssim disseny de l'època comunista, sobretot en la informació accessòria que envolta el mapa, però progressa adequadament.

dissabte, 27 març de 2010

Un món de metros: Brussel·les


Començat l'any 1969.

Sis línies, 64 estacions, 133 quilòmetres de xarxa.


Elegant, bell, relaxant. Visca la línia clara!

divendres, 26 març de 2010

Un món de metros: Bilbao


Inaugurat l'any 1995

Dues línies, 34 estacions, 36 quilòmetres de vies


Un elegant disseny en roig i negre, tipografia 'Libre', responsabilitat (com tota la resta d'elements de la xarxa) de Sir Norman Foster.

dijous, 25 març de 2010

Me'n recordo (XIII)



Me’n recordo de Judy Stephen, Luis Varela i Luis-Erasmo Mochi a Escala en Hi-fi.

dimecres, 24 març de 2010

Un mon de metros: Beijing


La primera secció va ser inaugurada el 1969

Tres línies, 39 estacions, 54 quilòmetres de recorregut.


Lleig i amb temptacions una mica figuratives. Per una ciutat amb més de 14 milions de persones, és una xarxa certament modesta.

dimarts, 23 març de 2010

Un món de metros: Atenes


Iniciat l'any 1957

Tres línies, 39 estacions, 43 quilòmetres de vies.

Diagrama de manual, de colors parxís. Funcional, gens encisador.

dilluns, 22 març de 2010

La conya Donizetti


Pavlovsky entra en escena (foto d'Antoni Bofill)

Frank Zappa, gran i irregular humorista, es preguntava retòricament des de la portada d’un dels seus discos si hi ha lloc per l’humor dins de la música. Per descomptat que sí (espero presentar proves per a la defensa properament). Al món de l’òpera, malgrat l’existència d’un grapat d’òperes còmiques (que, als meus ulls, no solen ser gaire divertides), predomina la sensació que al gènere li escau més aviat el patiment.

La fille du regiment”, “opera comique” de Gaetano Donizetti és d’aquelles peces no gaire apreciades pels experts, encara que contingui algunes acrobàcies belcantistes que a mi, poc amant del circ, m’emocionen més aviat poc. Però li tinc simpatia, potser perquè l’any 1993 o 1994 em va permetre veure la gran Gruberova fent poca-soltades en un escenari. I alguna rialla guardo d’aquella experiència.

La fille du regiment” ha tornat enguany al Liceu en una reencarnació excepcional que ha alegrat el dia tant a especialistes com a profans. Els ingredients que s’hi han barrejat són infal·libles, començant pel tenor peruà Juan Diego Flórez qui, ara per ara, deu ser el millor dels Tonios sobre els escenaris mundials. És sabut que en aquesta òpera hi ha una ària que conté 9 dos, una mena d’Himalaia vocal, que el cantant resol sense esforçar-se, com si pugés a Collserola. La seva interpretació d’aquest número va provocar divendres passat el deliri del respectable (i suposo que el mateix haurà passat a la resta de funcions).

Jo dec ser una mica estrany, perquè aquestes exhibicions, que tenen més a veure amb els dobles salts mortals que amb l’art (al cap i a la fi, la peça en si no és gran cosa), no em produeixen ni fred ni calor. Molt més emocionant i en una interpretació igualment impecable, va ser el “Pour me raprocher de Marie”, en la qual Flórez va recollir la meitat de les ovacions. I és que em temo que hi ha una mena de públic que va a veure òpera com si es tractés un espectacle de gladiadors.

De totes maneres, la veritable protagonista de l’obra és Marie, la trempada cantinera que la soldadesca ha adoptat, i cal dir que Patricia Ciofi ho fa perfecte. No em veig capaç de comparar-la amb altres intèrprets, però la seva forma de tractar el belcanto és impecable i la bellesa de la seva veu i el seu domini dels diferents registres del paper crec que va captivar-nos a tots. A més, té un físic juvenil, molt adequat pel paper i mostra molt de domini escènic. Amb raó fou la gran triomfadora de la nit.

El Sulpice de Pietro Spagnoli ha estat perfecte en un paper que, vocalment, no és gaire compromès però que ha de suscitar la complicitat de l’espectador. Ho ha aconseguit sense problema. Victoria Livengood, en el paper de la Marquesa de Berkenfield, té una veu bastant espatllada, però com que el seu rol és de “característica”, ha funcionat sensacionalment, ajudada per un físic de matrona imponent.

Aquesta obra ha significat el debut d’Ángel Pavlovsky en el gènere operístic. El paper de la Duquessa de Crakentorp, tot i ser parlat, l’havien interpretat anteriorment exímies dives com Montserrat Caballé o Kiri Te Kanawa a les acaballes de les seves carreres. Incomprensibles “miscasts”, perquè queda clar que el paper està fet a la mida del nostre “roba escenes” preferit. Que tremoli el Met, que arriba Pavlovsky!

Un element essencial de l’èxit de la funció és la posada en escena de Laurent Pelly, que fa anys que volta pel món recollint (justos) aplaudiments. El trasllat de l’acció a la Primera Guerra Mundial no grinyola en cap moment i la desballestada escenografia feta amb mapes rebregats contribueix a l’humor de la proposta. Hi ha algunes coreografies ximples i uns imaginatius cops d’efecte que ajuden a que el somriure no estigui mai gaire lluny dels llavis.

Tot i això, aquest muntatge venia precedit de tan bones crítiques, que potser m’esperava més. És cert que funciona bé i que les llibertats que es pren són justificades; però no m’ha semblat genial. Potser és que estem tan acostumats a patir les arbitrarietats de certs directors d’escena, que qualsevol escenificació que sigui correcta i eficaç és coronada com una “rara avis”. En últim terme, aquesta òpera decididament menor de Donizetti segurament serà la que més feliços ens haurà fet aquesta temporada.

diumenge, 21 març de 2010

Un món de metros: Amsterdam


Iniciat l'any 1977.

Quatre línies, 49 estacions, 51 quilòmetres de vies.

Un bon compromís entre l'estil diagramàtic i el respecte a la topografia, tot i que l'habitual angle de 45º ha estat substituït pel de 65º. Com era d'esperar abunden les vies acuàtiques i escassegen les estacions al centre. Un disseny que no crida l'atenció, que no molesta, que funciona: un bon disseny.

dissabte, 20 març de 2010

Nach Rom!


Serem una setmana fora, en peregrinació per expiar alguns dels nostres pecats. Com aquesta "avalanche" és "daily", deixaré alguns precuinats que només caldrà passar pel micro-ones (mapes de metro i alguna altra cosa lleugera). Penso tornar amb les butxaques plenes d'indulgències i butlles papals.

Per si us interessa, aquí podeu veure un vídeo de quan preparàvem les maletes. Arri vederci! (que és com fan caminar els burros romans)

divendres, 19 març de 2010

Sant Josep


La diada de Sant Josep fa uns anys que, pel fet de deixar de ser festiva, ha entrat en franca decadència. A casa, evidentment, la celebrem per motius que són només indirectament religiosos. Això no m’ha impedit investigar una mica sobre què en diuen les escriptures sagrades sobre aquest personatge que, d'entrada, sembla tan important.

Fins i tot el més creient dels creients haurà de concedir que el paper de Josep dins de la Sagrada Família no és gaire envejable. No tots els homes acceptarien que la seva promesa hagi quedat embarassada per intervenció divina, sense investigar una mica els moviments previs de la noia. Mirat benèvolament, devia de ser un home de gran pietat i en el pitjor dels casos era un crèdul de manual. Cal suposar que aquesta improbable història no la va explicar a ningú, i bé que va fer, que la gent és propensa a imaginar sempre el pitjor. Van tenir Josep i Maria, malgrat tot, una vida sexual satisfactòria i plena? Com que la Bíblia sembla escrita per extraterrestres, ningú no es molesta en revelar-nos aquests importants detalls domèstics.

De fet, i és trist constatar-ho, les mencions a Josep als evangelis són mínimes. Mateu i Lluc es contradiuen sobre el seu llinatge, també es desconeix la data i el lloc del seu naixement i la seva mort. Josep té els seus quinze minuts de fama en els esdeveniments lligats al naixement de Jesús. Un àngel l’adverteix de les males intencions d’Herodes i el commina a fugir cap a Egipte, un altre àngel l’informa de la mort d’Herodes i la família torna a Natzaret per instal·lar-s’hi. Fa la seva darrera aparició quan Jesús té dotze anys i fan la famosa excursió al temple en la qual el nen se’ls hi perd. La resta és silenci.

Quan vint anys més tard, Jesús inicia la seva vida pública, es dóna a entendre que Maria ja és vídua. És sabut que els quatre evangelistes són uns guionistes força descurats a l’hora de seguir els destins dels seus personatges (que no s'havien escrit una "bíblia" abans de començar el colobrot?), però segurament Josep mereixia un millor mutis. Però, on no arriba el Nou Testament, la tradició s’ocupa d’omplir els forats com pot. Es dedicava Josep a la fusteria? No està del tot clar: el mot grec "τεκτων" podria indicar qualsevol tipus d’activitat artesanal; però la imatge de pare i fill fent tallers ocupacionals de bricolatge és irresistible i l’art posterior ho ha reproduït a bastament.

Sembla mentida que tants dogmes indiscutibles de l'església catòlica siguin productes de la migdiada del recent papa de torn (la Immaculada Concepció, per exemple, la va descobrir un equip científic fa uns cent cinquanta anys). Tot i que suposo que a Josep la santedat ja li venia de sèrie, fou l’any 1870 quan el papa Pius IX el proclamà patró de l’Església Universal. A partir d’aquí li plogueren els premis: comprensible patró extraoficial contra els dubtes i les vacil·lacions, patró de la lluita contra el comunisme (segur que abans es va llegir amb esperit crític tots els escrits de Marta Harnecker) i patró també de la bona mort (aquella de la qual ningú no ha tingut notícia, com ara la seva).

Per compensar els excessos rojos del Primer de Maig, el papa Pius XII establí l’any 1955 la festa de Sant Josep Artesà, que el govern franquista acollí amb fervor per escenificar els seus deliris de Coros y Danzas. Josep és patró del Nou Món, de països com la Xina, el Canadà, Korea (les dues?), Mèxic, Austria, Bèlgica, Croàcia, Perú i Vietnam; també de les ciutats de Florència, Turín, Baton Rouge, Buffalo, etcètera. Allò del Día del Padre em temo que va ser idea de El Corte Inglés.


Al meu costat, l’homònim de nissaga i passat molt més explicables, m’acompanya. Ni sant ni màrtir, però estimat per raons menys esotèriques. I per molts anys!

dijous, 18 març de 2010

Whist: fitxa


El castell de Sant Ferran vist a Google Earth (l'Ull de Déu 2.0)

“Els jugadors de whist”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) Primera edició: setembre del 2009. Quarta edició, revisada: febrer del 2010. Editorial Empúries de Barcelona.

Sinopsi:
Jordi és un fotògraf de bodes entrat a la quarantena, distanciat de la dona i en plena crisi de maduració. Durant la llarga jornada del casament de la seva filla rememorarà la seva biografia, les circumstàncies que l’han dut fins aquí. Al final de la festa iniciarà una curiosa relació amb una de les atractives amigues de la seva filla. La noia intentarà reconstruir els misteriosos “fets del 77” que canviaren per a sempre la vida d’en Jordi... (possible escrit de solapa).

Tècniques:
Dietari, conte, apunt de bloc, tràveling, anàlisi comparativa, costumisme, diàlegs, epifanies, fitxes, novel·la, llistes, suspens, cronologia, collage, transcripció de soliloqui, catecisme, vista d’ocell, grans moments de la història de la Humanitat...

Frase crucial i comentari de text:
“—Ja sé com escriure —continua ella—, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç… És com el cul. M’entens o no?”

Aquesta declaració d’intencions que fa la Halley sobre la novel·la que vol escriure descriu exactament el llibre que estem llegint (i que acabarà escrivint). Compareu amb el final d’Una tempesta d’Imma Monsó, en el qual la protagonista decideix fer una novel·la amb els fets que li han succeït durant les pàgines anteriors.

El que menys m’ha agradat:
L’ús de noms d’artistes, programes de televisió, marques i altres referents culturals per a descriure els personatges és un recurs que queda indissolublement lligat a una època determinada i, per tant, amb data de caducitat. D’aquí uns pocs anys, qui recordarà Victoria Vera, Ned Flanders o Midge Ure?

La visió estereotipada (o potser caricaturesca) dels joves que ara tenen uns 20 anys. Encara que, si suposem que la novel·la l’ha escrit realment la Halley, potser hi ha grans dosis d’autoironia (definitivament, en Pagès Jordà és un tio llest).

Les infreqüents frases adreçades al lector (escrites entre claudàtors). Una picada d’ullet postmoderna i innecessària [ho estic fent bé, fins ara?].

El que no sé si...:
Tot i agradar-me les llistes, cal ser exhaustiu? Si es mencionen els “new romantics”, és necessari citar una a una totes les bandes d’aquest moviment?

El que més m’ha agradat:
El maneig de la trama, els seus girs imprevistos (la meva sinopsi de l’argument no fa justícia a tot el que el llibre conté), la frescor i varietat de registres del seu llenguatge, la generositat i ambició amb el que està escrit.

Valoració final:
Una excel·lent experiència lectora que fa breus les seves 500 pàgines. Molt recomanable.

Etiquetes: crisi dels 40, inventari generacional, Figueres, ella és molt més jove que ell, etiquetes.

dimecres, 17 març de 2010

Todo traicionando al traductor


Encara que els programes de traducció automàtica hagin millorat molt, i és de justícia reconèixer-ho, dubto que arribem mai a trobar la màquina traductora infal·lible. Molts de nosaltres tenim a la pàgina una eina de traducció a un o més idiomes, eina que segurament pocs lectors fan servir. Almenys, en el meu seguidor de visites he comprovat que són molt rars els exemples de la seva utilització. Quan en trobo un, m’afanyo a veure amb els meus propis ulls què pot haver-se trobat aquest hipotètic lector. Val a dir que, per un estil com el meu, de sintaxi simple i vocabulari força estàndard, els resultats de la traducció automàtica solen ser admirablement comprensibles. Encara així, espigolant aquí i allà, es poden trobar perles inesperades d’aquelles que, si no t’omplen de perplexitat, et fan partir de riure.

Com que el traductor s’aplica a tot el text de la pàgina, el primer que sobta és la mutació que pateix el blogroll, que em trasllada “mismament” a la dimensió desconeguda: “La Luminaria de Nueva York” (miq), “Encienda las luces!” (Leblansky), “Un velo en los ojos” (Clídice), “Mi país de Italia” (Maria). Trobo comprensible que no es tradueixin els títols que estan escrits en altres llengües o fins i tot el “Foravial” d’en Girbén, puc entendre “Bloguea” (Salvador), “Riel Bulevar” (Eulàlia, Lluís...), “De casa en el club” (Matilde & Robert); ara algú m’hauria d’explicar això de “La barriga del bou” (Júlia) i, sobretot, perquè el bloc d’en Tibau esdevé “Yoriento del mundo” (!).

Si anem al text en si, trobarem errors previsibles, com que els complements directes de persona apareixen sense la “a” que els precedeix en castellà o que s’han respectat construccions com “todo leyéndolo”. Sorprèn agradablement que “collonades” ho tradueixin com “gilipolleces” o “no tot serien flors i violes” com “no todo sería coser y cantar”. Però el més divertit, és clar, és quan el traductor despista el context. Alguns exemples:

- Els “lectors de Monzó” esdevenen aragonesos “lectores de Monzón”.
- “impactant” és “moderno”.
- “habitualmente cenan en cuartos de diez” (no s’estan de res!)
- “la piernas le hacen higo” (previsible)
- Una de concurs: per què Galde es converteix indefectiblement en “Gadea se asienta”? I Girbén en Girbés? Que jo sigui Alud és del tot explicable.
- “la pila de la grasa” (també era d’esperar)
- “las flores te las pienso sacar en vivo” (les floretes te les penso tirar en viu).
- “el ojo de piojo me está matando” (mal de ojo!)
- l’insigne creador d’opinions, el catalanosfèric Sostres, passa a ser “Techos” (millor Rompetechos, no creieu?)
- Senyor Google, li comunico que un “pagès” no és el mateix que un “campo”, ni un “bordegàs” és un “borde”.
- Xino xano = Chino pasito
- Rosseta panotxa = Cerceta pardilla mazorca :-)

Però la millor de totes: “Clídice dijo… recuerdo una vez que terminé bebiendo cernícalo con Cacaolat…” (apostes sobre el què va dir realment Clídice?)

dimarts, 16 març de 2010

A l’hora dels cafès


Foto de leandro_marco vista a Flickr.
Fa uns dies, en un sopar de jubilació d’un dels companys de feina, quan arribà el moment dels cafès i el cambrer aparegué preguntant què voldríem, el comensal que tenia a la meva esquerra va confessar per voluntat pròpia que no havia tastat mai a la vida el cafè. El xicot depassava llargament la trentena i el fet em sobtà.

Jo sóc de menjar poc i malament, però menjo absolutament de tot. En això la mare (que havia viscut una guerra) va ser inflexible amb els seus fills i bé que me n’alegro. Conec moltes persones que detesten certes menges i ho puc entendre. Hi ha plats que, per la cultura en la qual hem crescut, ens poden produir una insalvable mania: les serps, els gossos, els insectes, els cucs. El món de les freixures pot induir també a identificacions malaltisses. Ingerir ronyons, cervells i turmes (que no deixen de ser collons, finament presentats) pot enfrontar-te, via ganivet i forquilla, al teu veritable paper en aquest món. Entenc molt menys els que es neguen a menjar certs aliments ordinaris sense haver-los tastat mai. Ni tan sols un cop a la vida. Especialment si es tracta de productes ben corrents a les nostres taules com les olives o les albergínies.

Una frase-clixé, que es repeteix sovint, és la dels que no es refien de qui no beu alcohol. Jo no gosaria dir tant, cadascú té les seves raons (crec que això ho acabo de robar de Jean Renoir) per no fer-ho. Però començo a no refiar-me de qui no li agrada una cosa sense haver-la tastat mai (que quedi clar que només parlo de menjar i beure!). Sobretot si es tracta de quelcom d’ús comú en el nostre dia a dia, com és el cafè.
Quan un ganàpia de trenta i escaig reconeix que no ha pres mai una tassa de cafè ni té cap intenció de tastar-lo, perdoneu, però crec que té el sentit de la curiositat mort. I a partir d’aquí me’n desentenc.

dilluns, 15 març de 2010

El convidat


Foto de martapiq5 a Flickr
(exercici escolar sobre Miquel Bauçà)

Quan truquis el timbre, t'obriran la porta persones amables que et donaran la benvinguda i et convidaran a passar. Si són homes, faràs una encaixada decidida, amb les dones aproparàs els teus llavis a les seves galtes, primer l’una, després l’altra. És important que distingeixis bé el sexe dels saludats, un tractament erroni podria tenir conseqüències enutjoses. El contacte físic, que serà inevitable, ha de ser breu i en zones del cos poc compromeses: braços i espatlles són bons referents. Abans que ningú no digui res, tu ja hauràs elogiat el saló, el menjador o la sala d’estar a on t'hauran conduit. “Quanta llum!”, o “Què acollidor!”, segons sigui el cas, seran frases adequades. Et proposaran que els hi donis la jaqueta i tu te la trauràs sense oblidar dir un "gràcies" baixet. Si hi ha nens petits i són al teu abast, els pots esbullar els cabells i preguntar-los com se diuen. Si els nens es mostren tímids, no els encalçaràs.

Segurament t’oferiran de beure. Evita l’alcohol, necessites tenir el cap clar en tot moment. Si hi insisteixen, adduiràs com a excusa que estàs seguint un tractament d’antibiòtics. No abaixis la guàrdia a l’hora de dinar: el vi és també alcohol.

Les senyores es mostraran efervescents, els homes cordials, et faran preguntes. D’això se’n diu “donar conversa” i serà el moment més perillós de la trobada. Tindràs preparades respostes ambigües i poc compromeses en les quals predominarà un to positiu. És molt probable que et preguntin de què coneixes X, aquest amic seu del que t’has valgut per rebre la invitació. Respondràs que heu treballat junts en un projecte, deixaràs entendre que es tracta d’un assumpte secret i no donaràs més detalls.

Sobre els teus orígens oferiràs dades mínimes: els teus pares són morts (ho anunciaràs amb un gest compungit que frenarà posteriors indagacions), no tens germans, no estàs casat, no tens fills, tens pocs amics. La natura de la teva feina t’obliga a viatjar amb freqüència i dificulta que estableixis arrels. Ho comprendran, sobretot si profereixes les frases amb sinceritat. Per això, és important que miris els ulls dels teus interlocutors. Com a norma general, i sempre que no siguis tu el que parla, mantindràs les comissures dels llavis elevades, en la posició coneguda com a "somriure".

En qüestions menys personals faràs bé d’utilitzar les dades que consten a la teva fitxa de perfil: t’agrada el mar a l’estiu, la muntanya a l’hivern, no esquies; vas poc al cinema, no ets de llegir, escoltes qualsevol tipus de música, especialment si és ballable; quan arribes a casa mires la televisió, no tens ganes de pensar; no cuines i, si no menges a un restaurant, passes amb un sandvitx; penses que els polítics són tots iguals, que la dona continua discriminada, que la riquesa està repartida de forma molt desigual; creus que algun dia coneixeràs algú i formaràs una família, t'encanten els nens. T'ha agradat molt la ciutat, els seus habitants són amables, l'hotel és còmode, la temperatura agradable. Pots coronar aquest panegíric amb un modest elogi dels amfitrions per la gentilesa d’haver-te convidat.

A taula menjaràs de tot, però sense excedir-te. Recorda que has d'introduir les menges per l'obertura bucal, ajudat per la forquilla que trobaràs a l'esquerra del plat. En començar a tastar cadascuna de les peces del menú, emetràs un so apreciatiu adreçat a la persona que s’hagi encarregat de cuinar-la. Vigila, però, els nivells de zenc que consumeixes i, si veus que s'acosten al llindar de la toxicitat, apartaràs a un costat qualsevol font del mineral i t'excusaràs, tot dient amb timidesa que mai no t'ha agradat l'aliment en qüestió. En la teva condició de convidat, la confessió serà rebuda amb simpatia.

Acabat l'àpat, et preguntaran si prens cafè. En demanaràs un de sol i no hi barrejaràs sucre. Amb una mica de sort, tothom haurà begut prou alcohol com perquè les seves converses es perdin enmig de vaguetats. Escolta'ls, emet una riallada breu de tant en tant, i deixa'ls parlar, aquest serà el teu moment menys perillós. Quan vegis que la llum del dia declina, o algun comensal esdevé repetitiu, t'excusaràs tot dient que és tard i demanaràs amb educació que et retornin la jaqueta. T'acompanyaran a la porta i caldrà que repeteixis la cerimònia simètrica d'encaixades i petons.

Quan et trobis fora del domicili dels teus amfitrions, desfaràs el camí emprès unes hores abans. No t’entretindràs sota cap circumstància, no miraràs aparadors ni t'encantaràs amb els gossos que alguns humans passegen, per molt atractius que et semblin. Retornaràs d’immediat a la nau per fer el report de l’experiència.

Si en qualsevol moment notes que falla alguna cosa, que per una escletxa t’han clissat l’ànima i corres el risc de ser descobert, donaràs per acabada la missió, eliminaràs totes les persones presents a la casa i, a continuació, seguiràs les instruccions del paràgraf anterior.

diumenge, 14 març de 2010

Imatges d’Alícia: lectores i panotxes


Poc he pogut saber d’Honor C. Appleton més enllà que era anglesa i que va viure entre 1879 i 1951, però la imatge d’aquesta lectora absorta i envoltada de personatges carrollians em sembla un bon homenatge al poder transportador de la lectura (riu-te’n de “Star Trek”).

La Mabel Lucie Attwell fou una altra britànica, londinenca nascuda el 1879 i morta el 1964. Especialista en dibuixar “cucades”, la seva il·lustració d’Alícia tendeix a l’infantilisme, però els cabells rogencs de l'heroïna la redimiran per sempre.

De Frank Adams encara en sé menys, però aquest parell d’il·lustracions datades el 1912 em semblen fantàstiques. Alícia, convertida en una rosseta panotxa (com diria el memorable traductor de Charlie Brown al català). Dona indòmita i sexy, alter ego de la Maureen O’Hara de “L’home tranquil” (ai, aquestes mitges negres!).

Queda clar a quina amiga homenatjo amb aquest post?

dissabte, 13 març de 2010

Me'n recordo (XII)


Me’n recordo d’un joc de pentòminos de plàstic verd pito amb una etiqueta que deia: “Record del Santuari de Meritxell”.

divendres, 12 març de 2010

Webern o els prejudicis


Tendeixo a pensar, i no dec ser l’únic, que tot artista d’avantguarda ha de tenir el cap ben moblat amb idees progressistes i esquerranoses, i que rarament s’aliarà amb les forces de la reacció, amb l’ultradreta o el feixisme. És un “a priori” temptador, tot i que la història s’ha ocupat d’oferir-nos algunes excepcions que no sé si confirmen la regla. El primer que em ve al cap és el poeta Ezra Pound, avantguardista com pocs, i tanmateix simpatitzant del règim mussolinià.

Però de qui volia parlar avui és del músic austríac Anton Webern, de la vida del qual poc sabia fins que vaig llegir “The rest is noise”.

Webern pertanyia a la Segona Escola Vienesa juntament amb Arnold Schönberg i Alban Berg. Schönberg fou el patriarca del grup i el seu màxim teoritzador, ja des del seu tractat d'harmonia, “Harmonienlehre”, que amb el seu rebuig de l'estancament tonal el conduiria al descobriment del dodecafonisme. Berg era el més líric i el més dotat pel drama. Mentrestant, Anton Webern fou el més radical. Autor d’una obra breu, aforística, aracniforme i de difícil audició, fins i tot per les permissives orelles de qui això escriu. Amb aquestes credencials, caldria pensar que l’home havia de ser un revolucionari en totes les facetes de la seva vida; però res més lluny de la realitat, com l’arribada del nazisme va demostrar.

L’any 1933, Schönberg fou obligat a exiliar-se pels seus orígens jueus. Fastiguejat, es canvià el cognom a Schoenberg i s’instal·là a Califòrnia no gaire lluny del seu etern antagonista Igor Stravinsky. Berg moria prematurament l’any 1935, tenia només 50 anys. Webern, que havia nascut el 1883, romangué a l’Alemanya hitleriana (o a l’Àustria hitleriana, que venia a ser el mateix).

Per descomptat, la música d’Anton Webern fou considerada “bolxevic” i “degenerada” per part del Partit Nazi (ja se sap que Hitler era un melòman de gustos molt més tradicionals). El compositor, al seu torn, va fer l’any 1933 unes conferències privades en les quals criticava la política cultural nazi. Per fortuna, la seva prevista publicació mai no es dugué a terme, fet que el va salvar de possibles conseqüències funestes.

Amb l’inici de la guerra, però, a Webern se li capgirà el cervell (no se sap si per sobtada conversió o per premeditada estratègia de supervivència) i començà a declarar públicament que Hitler era un “home únic”, creador d’un Nou Estat Alemany. Va aplaudir sorollosament les invasions de Dinamarca i Noruega, en un intent infructuós de continuar fent la viu viu en un ambient que li era estèticament hostil. La veritat és que, malgrat la baixada de pantalons, va haver de malviure aquells anys bèl·lics. Tingué una absurda fi.

Als finals de la guerra es traslladà a Salzburg, pensant que seria un lloc més segur. Tot desafiant el toc de queda, va sortir a fumar una cigarreta a la porta de casa seva, perquè el fum no molestés els seus néts. Un dels soldats de les forces aliades que buscaven el gendre de Webern per les seves relacions amb el mercat negre li va disparar un tret.

Fou un 15 de setembre de 1945. El músic tenia, per tant, 61 anys. Segons la wiki, el soldat que va disparar el tret assassí no es va recuperar mai del trauma i morí alcoholitzat el 1955. No sé si creure-m’ho, però queda ben bonic.

Pel que fa a Webern, continuo intentant entendre la seva música (i em sembla que cada vegada som més a prop l’un de l’altre). En quant a la seva persona, em costa de digerir, però això segurament són també prejudicis.

dijous, 11 març de 2010

Qui t’estimes més?


Quan jo era petit, existia un gènere de senyora impertinent que te la trobaves sovint prop del “colmado” i que t’etzibava infal·liblement la pregunta “Qui t’estimes més, el pare o la mare?” Aquesta mena d’éssers vull pensar que van ser esborrats de la faç del planeta gràcies a una de les poques influències benèfiques que tingué la correcció política (o bé les enviaren totes a animar la guerra dels Balcans).

I encara així, sembla que l’ésser humà se sent atret per la polarització entre dues postures. Te o cafè? Barça o Madrid? Beatles o Rolling Stones? Tintín o Asterix? Ets dels meus o estàs contra meu? Hi ha qui sosté que l’home és un animal bel·ligerant i que fins i tot la dona ho deu de ser una mica. No dubto que aquestes confrontacions obtinguin un bon rèdit periodístic, però en el nostre dia a dia no ens fan cap favor.

No voldria sonar contemporitzador, perquè a mi també hi ha coses que no m’agraden gens ni mica; però penso que hi ha un munt d’alternatives que són del tot falses, que atien polèmiques que no haurien d’haver existit mai.

Em ve al cap l’oposició entre llibres de paper i e-books, per exemple. És un d’aquells enfrontaments que són tan llaminers pels periodistes i que permeten allò tan bonic de demanar la seva opinió a un munt d’experts, així com fer enquestes a la gent del carrer. Estic segur que combinarem les dues opcions sense que ragi la sang ni els lectors ens sentim violentats. Finalment als que ens agrada llegir, si un text ens interessa, tant ens fa taulellets cuneïformes com pantalles grises que-descansen-la-vista, el llegirem allà on puguem, com sempre hem fet.

Llegia recentment sobre la discussió que tingué lloc en un aplec de l’Ateneuesfera sobre si eren preferibles els blocs o el Twitter, com si es poguessin comparar. Sempre hi haurà algú que pensarà que és més modern, perquè s’apunta a l’últim en arribar, però són disjuntives falses. No entenc que una colla de ganàpies esmerci tant de temps en qüestions que ni s’haurien de plantejar.

Per la mena de textos que escric, ara per ara el meu suport ideal és el bloc i aquí continuaré; però no per això diré que és superior al twitter, al facebook o al proper invent social que toqui adorar: simplement són eines diferents amb funcionalitats que rarament s’encavalquen. El twitter és més apte per la immediatesa, pel seguiment de la notícia, per l’encreuament d’enllaços, mentre que el bloc permet lectures més tranquiles, més reflexives i formats molt més flexibles [i que no em vingui l’expert de torn dient-me que un apunt de bloc ha de cabre en una sola pantalla!]

Com suposo que devia de dir Marc Aureli, hi ha un moment per les bledes i un pels espinacs. De tot això, l’única diferència irreparable que ens queda és la del Barça-Madrid. Fàcilment solucionable si el futbol se te’n fot.

dimecres, 10 març de 2010

El super-antiheroi caribeny


Sembla que tot escriptor amb arrels al Carib està predestinat a parlar de sexe, de dictadures i de creences animistes, veïnes properes del realisme màgic. El dominicà Junot Díaz a la seva primera novel·la “The brief wondrous life of Oscar Wao” (“La maravillosa vida breve de Oscar Wao”, Mondadori, 2007) cau de ple en totes aquestes temptacions de forma ben justificada.

Tot el llibre està travessat pel “fukú”, una mena de maledicció portada pels primers conqueridors espanyols i que marcarà amb la desgràcia les diverses generacions de la família d’Oscar. Aquest esperit maligne està contrarrestat per la “zafa”, personatge benèfic que pren les formes d’una mangosta daurada. Fins aquí els elements propers al realisme màgic, dels que la novel·la no abusa. Pel que es refereix al sexe, sembla ser l’esport preferit dels dominicans: el “culo”, com diuen ells (i fins i tot es parla de “culocracia”) és un dels signes d’identitat nacional.

I en quant a les dictadures, ningú no pot negar que Rafael Leónidas Trujillo és un dels personatges més sinistres i sanguinaris que ha conegut el món. El monstre que terroritzà la República Dominicana durant més de 30 anys i que va fer del país la seva propietat privada, incidí en la vida de tots els seus súbdits d’una forma que la novel·la insisteix en demostrar. Aquest personatge repulsiu se’ns presenta amb trets de malignitat gairebé sobrenaturals, com un arquetípic geni del mal propi d’un “comic book”. I això lliga amb els altres grans temes del llibre, que són els de la immigració dominicana a Estats Units, amb els seus problemes d’integració, de racisme i de marginalitat.

El títol de la novel·la apareix carregat d’ironia, perquè la vida d’Oscar pot ser breu, però no és gens meravellosa, perquè Oscar Wao no es diu realment així i perquè el que s’explica són les vides d’algunes altres persones, a més de la de l’heroi epònim. Tot i que de vegades el que es narra és terrible, el llenguatge és fresc i distanciat, amb una actitud tenyida de postmodernisme (que inclou freqüents notes al peu, molt en la línia de David Foster Wallace).

L’estructura m’ha semblat arbitrària: en el relat lineal de les desgràcies d’Oscar s’intercalen grans blocs dedicats a fragment de la vida de la seva germana, la seva mare i el seu avi, cadascun explicat per un narrador diferent, que en alguns moments m’ha fet perdre el sentit de la unitat del llibre.

I qui és aquest Oscar, mereixedor d’ocupar espai preeminent a la portada? Oscar és un nen grassó, amb ulleres, poc atractiu lector de revistes de superherois, jugador de rol, admirador de Tolkien i de Star Wars, el que els americans anomenen un “nerd”, una altra manera de batejar els fracassats socials. A mesura que Oscar vagi creixent s’enfrontarà al problema de la seva pròpia virginitat. Per a un dominicà no hi ha res més vergonyós (apart de ser “maricón”, no cal dir-ho) que desconèixer les delícies del sexe. Així seguirem els treballs amorosos del pobre Oscar per trobar una noia que s’apiadi d’ell. Estem molt lluny aquí de les farses adolescents del tipus “American Pie”, hi ha veritable comprensió i afecte en el relat del calvari d’aquest inadaptat fins arribar al seu trist final.

Tot i això l’anècdota m’ha semblat una mica lleugera, hi he trobat més grapa en els fragments on es parla de la mare o l’avi del protagonista. En definitiva, un llibre que es llegeix bé per la interessant forma com està escrit (barrejar cavallers jedi i figures històriques del trujillato és una jugada certament explosiva) més que pel que ens queda al final com a idea general.

Un llibre, per tant, mestís, on potser la seva més gran troballa rau en el seu llenguatge. Alguna vegada l’he vist descrit com a “spanglish”, el que no és cert, perquè no es tracta tant d’espanyolitzar paraules angleses (o viceversa), sinó que moltes vegades ambdós idiomes estan barrejats sense solució de continuïtat ni cometes d’advertència. Perquè us feu una idea:

“Listen, palomo: you have to grab a muchacha, y metéselo. That will take care of everything. Start with a fea. Coje that fea y méteselo!”

Suposo que el lector ideal d’un text així, el que millor el pot entendre i apreciar, és qui té un peu a cadascuna de les dues llengües. Tot i que “The brief wondrous life of Oscar Wao” va guanyar el Pulitzer de ficció de l’any 2008, dubto molt que un lector anglosaxó pugui arribar-lo a entendre al cent per cent.

No conec la traducció al castellà, però necessàriament ha de perdre gran part del seu caràcter, encara que acudeixin a aquella cançoneta tan emprenyadora de “en español en el original”. M’agradaria sentir l’experiència d’algú que l’hagi llegit traduït.

dimarts, 9 març de 2010

Entrevista amb Maria Angustias Sacedón


Mai no hauria sabut de l’existència de la senyora María Angustias Sacedón del Berro, si no m’haguessin informat amb extrema precisió periodística diversos mitjans de comunicació, com la COPE, Intereconomía, el bloc del senyor Federico Jiménez Losantos i tres o quatre testimonis espontanis d’aquells que, per una exclusiva, estan disposats a vendre la seva nissaga en rodanxes. La senyora Sacedón és aquella estranya dependenta de “El Corte Inglés” (Diagonal) que respon en català a tots els seus clients, tant si venen del Nord, com si venen del Sud. Aquesta estranya actitud li ha fet guanyar una curiosa reputació (més aviat negativa) entre antropòlegs de mig món.

Encara que el periodisme és només una de les meves activitats marginals, no m’he pogut resistir a fer una visita a la senyora Sacedón al seu rònec piset del carrer de Calàbria per fer-li una entrevista en profunditat i satisfer així les ànsies cognitives dels meus lectors. La interviuada m’obre en bata i sabatilles, queda clar que no té assessor d’imatge. M’ofereix un got de Casera (ara ja queda clar del tot). El salonet on em fa seure és d’un kitsch atroç (començo a comprendre les raons del camarada Federico).

—Maria Angustias, és cert això que s’afirma més enllà de l’Ebre que t’adreces a tots els teus clients en català, t’entenguin o no?
—Sí, noi sí, no ho sabria fer d’una altra manera.
—Comprenc la teva militància a favor de la nostra llengua; però no trobes que, per pura cortesia, podries parlar en castellà amb qui doni mostres de no entendre’t?
—No, home, jo de militància res, valga’m déu! Això meu és pura incapacitat —em respon—. Ja voldria jo parlar idiomes, però l’educació general i bàsica que vaig rebre m’ho impedeix.
—M’estàs dient, Maria Angustias, que per culpa del sistema educatiu ets un cas de monolingüisme absolut, incapaç de parlar cap altra llengua?
—Prou que m’agradaria, criatura, perquè res més lluny de les meves intencions que la descortesia envers els meus estimats clients. Però és que jo sóc molt burra pels idiomes i vaig ser educada per immersió en un mitjà no líquid, però molt didàctic, en català.
—T’adones que això no et fa especialment popular més enllà de les nostres fronteres autonòmiques?
—No calia que m’ho diguessis, bordegàs. Voldria deixar clar des de la tribuna que amablement m’ofereixes que m’estimo la gent de tot el món, el seu mestissatge i la seva sostenibilitat, i que valoro molt que em parlin en la llengua que els sembli. El fet de no entendre’ls em sembla subsidiari.
—Si no és indiscreció, et puc preguntar a quina secció treballes?
—No és cap secret, brivall, a ferreteria, nogensmenys. I no saps el greu que em sap no ser capaç de servir alicates i claus de ganxo a tants simpàtics turistes que visiten la nostra formosa ciutat.
—Tinc entès que has tingut problemes amb la teva pròpia família.
—Bé, ells originàriament són de Badajoz i m’acostumaven a parlar en el seu particular dialecte castellà. Des que vaig començar a assistir a l’escola pública, la comunicació esdevingué, com ho diria?, menys fluida.
—Però, espero que continueu mantenint el diàleg.
—Cada vegada menys, fa anys que no entenc què em diuen. Ara només ens veiem pels enterraments i el dia de Nadal. Jo sempre acompanyada d’un intèrpret. Nogensmenys.
—Precisament nogensmenys?
—Nogensmenys, ja t’ho dic jo, vailet.
—Per cert, què vol dir “nogensmenys”?
—No m’emprenyis, al·lot, que em destarotes i em fas sentir com si l’Esperit Sant em volgués provocar migranya.
—Canviant de tema, sé que t’han convidat a participar a “Mira quien baila XIV”. Penses acceptar l’oferta?
—Segurament diré que sí. Mira, és que jo sóc bàsicament idiota i m’agrada patir.
—Doncs continua així. T’ho agraïm de tot cor.

Deixem Maria Angustias en plena angoixa existencial, potser preguntant-se si li caldria la companyia d’un gat misantrop que li destrossés el (lleig) sofà. És dur, però el periodisme d’investigació això ja ho té.

dilluns, 8 març de 2010

Autòpsia d’un best-seller


Sabeu que no sóc lector de best-sellers, però si em cau algun a les mans, no li faig fàstics. Hi ha quelcom de fascinant en aquesta resposta pavloviana que fa salivar els lectors davant d’un bon grapat de pàgines impreses llestes per ser devorades.

A les darreres festes em van regalar una novel·la policíaca de Michael Connelly, de títol “The Closers” (“Último recurso”, Zeta Bolsillo, 2007). No, no és Dan Brown, ni tan sols Larsson, no arriba dignificat per cap coartada cultural ni pel recolzament d’un guru com Vargas Llosa, diguem que es tracta d’un best-seller de segon nivell; però al seu país d’origen arrasa el mercat i crec que mereix algunes consideracions disperses. Recullo aquí aquestes notes:

a) Per què l’edició espanyola maltracta tant els best-sellers de segona? Des de la portada ja proclamen que es tracta de literatura barata. En el món anglosaxó qualsevol producte de consum presenta una dignitat estètica que no reca d’ensenyar en públic.
b) Un lloc comú del gènere policíac: l’investigador amenaçat amb ser separat de la seva investigació per motius de procediment. Com que sovint es tracta de detectius protagonistes d’una llarga sèrie de novel·les (aquí el detectiu Harry Bosch ja va per la seva onzena aventura), i que sempre acaben atrapant els malfactors a la darrera plana, arribes a preguntar-te si algú té memòria històrica en aquest univers literari.
c) “Page turner” és l’assistent del pianista que li va passant les pàgines de la partitura. També s’anomenen així aquells llibres que t’obliguen a llegir irresistiblement una pàgina més abans d’anar a dormir. Amb el resultat final que potser ni dormiràs, ni acabaràs el llibre fins dues nits d’insomni després.
d) Típic del gènere negre, les frases contundents i enginyoses (fa vint anys): “M’agrada el cafè negre, del mateix color que els meus col·legues”. Frase que lliga amb...
e) El toc políticament correcte: la millor amiga del protagonista és negra i lesbiana, encara que s’hagi de descobrir entre línies.
f) Claredat en l’exposició, tot en ordre, repetir-ho si és precís. Que el lector, fins i tot el més distret (o el més burro), sàpiga sempre on es troba.
g) Demostrar la base documental, tota fonamentada en fets reals. Descripció acurada del funcionament de la policia de Los Angeles. El lector sent que, apart de divertir-se, aprèn. “Basat en fets reals” és un plus.
h) El toc emotiu de telefilm de migdiada: el dur detectiu que fa temps que no veu la seva filla i l’enyora (coses del divorci, especialment si l’ex ha escapat a una altra ciutat). Malgrat tot, la vida personal dels protagonistes és només un subtext llunyà, aquí importa la investigació, no ho confonguem amb un Camilleri.
i) Un passat a la guerra del Vietnam. Clixé.
j) Bons i dolents. Res entremig. Policies corruptes, jutges insubornables, o a l’inrevés. Sempre et queda l’opció de creure en una part del sistema i rebutjar la resta.
k) Un termini temporal: demostra’m això abans de 24 hores, diu el cap de policia, si no, et fotré. Amb aquests mecanismes es basteix el suspens.
l) Acceleració: la novel·la comença parsimoniosament, però de forma ben calculada, els esdeveniments s’acumulen i adquireixen densitat a mesura que ens apropem a la conclusió.
m) Tara Wood és una de les amigues de la víctima. Per diversos motius no se l’arriba mai a entrevistar. Sospites que ella guarda la clau del misteri. A la meitat del llibre, l’autor s’oblida d’ella i ja no se’n parla més. Descurança (potser aquests artefactes tan “pensats” no són tan perfectes com ens volen fer creure).
n) Desenllaç mitjanament sorprenent. Les motivacions del criminal no s’expliciten gaire. Murder by numbers.

Un cop acabada la lectura (400 pàgines en tres dies, que n’aprengui en Grossman!), m’he quedat tan ample com si hagués vist un telefilm d’havent dinat. O sigui que ben poca cosa, però mentre la contemplació de sèries televisives a l’autobús continuï sent tan complicada, aquesta mena de llibres tindran alguna raó d’existir.

diumenge, 7 març de 2010

Imatges d’Alícia: Cecil Hepworth i Percy Stow

Avui no tocava tornar a parlar d’Alícia (més que res, perquè no vull cansar el personal); però ahir vaig participar en una mena de cimera blocaire (tipus Yalta) i entre els vinets i la conversa se’m van fer les tantes i jo, sense saber què posar-me l’endemà.

Així que, per no haver de pensar gaire, aprofito aquesta petita joia que m’ha passat en Galderich. Es tracta de la primera versió filmada que es coneix d’Alícia. Data de l’any 1903 i la dirigiren Cecil Hepworth i Percy Stow. La veritat és que, a nivell artístic, deixa bastant que desitjar, però té una indubtable gràcia. A mi m’ha fet recordar les pel·lícules que filmava la mare en super 8, on els meus germans i jo fèiem literalment “l’indio” (o el cow-boy). I oi que Alícia de vegades sembla un transvestit?

L’estat de la filmació és una mica penós, tot i que l’acaba de restaurar el British Film Institute. I per què s’han decidit a restaurar-la precisament ara? I per què a la fitxa que acompanya el vídeo se’ns informa que l’esposa del director fa de reina de cors?

No cal pensar-hi gaire: la resposta és Tim Burton i la seva imminent estrena de la seva versió d’Alice (i, sí, Helena Bonham-Carter, companya de Burton, fa el paper de reina de cors a la cinta del seu marit). La maquinària publicitària de Hollywood és cada dia més intrusiva i, ran d’aquesta estrena, sentirem parlar molt d’Alícia.

Jo només vull dir que, quan vaig començar aquesta sèrie, potser sabia (però no ho tenia present) que en Burton estava cuinant la seva visió del personatge de Carroll. Que quedi clar que la meva afició ve d’abans i, sobretot, que la Disney no m’envia pernils per Nadal (prou que m’agradaria).

dissabte, 6 març de 2010

I si ens carreguem l’Allau?


Retrat d'Allau fet per l'incomparable Tony Cragg un matí a Oporto.

Una de les primeres decisions que has d’afrontar quan decideixes obrir un bloc, és la del nom amb el que penses firmar els teus apunts. Poses el teu nom real o t’amagues darrera d’un pseudònim? Les persones que utilitzen el seu bloc com una extensió de la seva carrera pública ho tenen clar; però els contribuents que ho fem per pur amor a l’art podem optar per un o l’altre, segons el nostre sentit del pudor.

Quan vaig obrir el bloc, com no sabia on em ficava ni el que explicaria, vaig ser cautelós i vaig escollir un “nick”. No és que aquest nom d’Allau em sembli particularment reeixit: simplement lligava amb el títol del bloc i tampoc tenia ganes de passar massa estona rumiant, el que volia era publicar el meu primer apunt d’immediat.

Mesos després, més vell i més savi, em pregunto si va ser una bona elecció. I no, no és perquè descobrís tardanament que es tracta d’un mot femení. Tampoc perquè no havia previst que en algun procés de desvirtualització algú m’acabaria dient “Allau” a la cara o, el que és pitjor, que en Josep es veiés annexionat al paquet i esdevinguéssim “els Allaus” (terror de totes les festes). No, tot això ho considero mers riscos professionals.

El problema per a mi és que “allau” ha esdevingut una paraula de moda. Potser les allaus letals que hi ha hagut aquest hivern al Pirineu hi tenen alguna cosa a veure; però em temo que el fenomen ve de més lluny. De tant en tant, un mot es fa sobtadament popular, com si d’un virus de nova planta es tractés, abdueix el vocabulari i n’eclipsa tots els seus sinònims. Això ha succeït amb “allau”.

Si bé la paraula, en el seu sentit literal, significa una esllavissada de neu i glaç, per extensió s’utilitza per denominar qualsevol conjunt de coses, especialment quan irrompen de sobte i de forma desordenada: una allau de propostes, una allau de persones, una allau d’interrogants... El valor gràfic de l’expressió és innegable, però no és suficient com per bandejar alternatives. Si ens cenyim als fenòmens naturals, es podria emprar també “pluja”, “diluvi”, “xàfec”, “devessall”, “granissada”, “pedregada”, “calamarsada”, “onada”, “tsunami”... I amb el sentit de quantitat i un cert desordre també: “una pila”, “un munt”, “un cúmul”, “una barbaritat”, “un amuntegament”, “un sense fi”, “un gavadal”, “una multitud”...

Potser aquest empobriment del vocabulari pot semblar poc important, al cap i a la fi, igual que venen, les modes se’n van; però, personalment, és un trasbals continu. Què faríeu, si us trobéssiu el vostre nom escrit a tots els textos que llegíssiu? Ja ho sé, ja, que no estan parlant de mi; però el primer ensurt ningú no me’l treu.

M’he plantejat canviar-me el nom, però fa tanta mandra! Si amb un nom civil i un de virtual ja tinc tanta feina, no vull pensar en afegir una altra boca a la família. Sort que arriba la primavera i, almenys durant uns mesos, la neu s’estarà quieteta.

divendres, 5 març de 2010

Vida de Carroll


Primícia: la primera vegada que Carroll en persona apareix al bloc.

No deixa de ser irònic que, després d’haver encetat aquesta sèrie empès pel propòsit de foragitar les interpretacions excessivament autobiogràfiques dels llibres d’Alícia, hagi acabat llegint-me la seva biografia escrita per Morton N. Cohen i editada per Anagrama. El llibre, que passa per ser la biografia “definitiva” (fins que en surti una altra de més recent), m’ha avorrit considerablement.

Sovint busquem en les vides dels autors que ens agraden una prolongació del plaer que ens produeix la seva obra, tot i que som prou adults per haver descobert ja que el correlat entre vida i obra rarament es revela de forma satisfactòria pel lector. A més, com bé diu David Foster Wallace, d’una persona que passa 14 hores al dia amb el cul enganxat a la cadira no pots esperar-ne una vida trepidant.

Evidentment, la vida del reverend Dodgson és qualsevol cosa menys aventurera. Va passar tota la seva vida adulta a Oxford, la major part del temps com a professor de matemàtiques. Només va sortir d’Anglaterra una vegada per viatjar a Moscou amb un amic eclesial, la resta dels seus desplaçaments es repartiren entre visites a la família, vacances a la platja i escapades teatrals a Londres. Com a persona metòdica que era duia un diari puntual de les seves activitats i, a més, va escriure un nombre ingent de cartes. Tot això, que pot ser una benedicció per a un biògraf, no ho és pels seus lectors, que poden acabar una mica farts de saber amb qui va berenar, dinar o sopar cada dia de la seva vida.

Charles L. Dodgson escrigué molt i en tota mena de gèneres, des de la poesia lírica fins la divulgació matemàtica, fou un dels primers artistes que va donar la incipient tècnica fotogràfica, participà en les polèmiques religioses del seu temps i en tots els debats interns sobre política educativa i administrativa de la seva universitat, conegué de primera mà alguns dels prohoms més eminents de l’època, exercí de diaca sense gosar anar més enllà en la seva carrera eclesiàstica i es comportà sempre de forma tan moderada, equànime i primmirada que t’acaba traient de polleguera. Malauradament, mirà de mantenir sempre a una distància prudent el seu més interessant alter ego, Lewis Carroll. Sembla ser que, en públic, procurava que ningú l’associés amb l’autor d’Alícia, com si ho considerés motiu del qual avergonyir-se, i només mostrava el seu vessant lúdic i absurd davant d’un públic infantil.

I és clar, hi ha tot l’afer de les seves estimades nenes, que ocupen un bon grapat de pàgines del llibre. Està exhaustivament documentat que el reverend no perdia ocasió de fer noves amiguetes, que les mimava, les fotografiava i les divertia amb acudits, jocs de paraules, pantomimes, joguines mecàniques i tota mena d’entreteniments domèstics dels quals la societat victoriana n’era tan amiga. Que tot aquest festeig fos superficialment innocent no amaga que darrera bé hi devia haver una pulsió anòmala. Dodgson no sembla que mantingués mai cap relació sentimental amb una dona adulta, però en cap moment vol reconèixer res d’estrany en la seva constant persecució de nenes impúbers i s’escandalitza si algú li suggereix que els seus motius poden resultar sospitosos. En els seus diaris abunden actes de contrició i propòsits d’esmena per comportaments no especificats, però els victorians tenien una moral tan rígida que jo posaria la mà al foc que, si avui en coneguéssim les causes ocultes, segurament ens moriríem de riure.

Morton N. Cohen en alguns moments tendeix a l’hagiografia i sap trobar-li totes les gràcies al seu biografiat: que si era caritatiu, que si tenia idees més progressistes del que podria semblar d’entrada, que els seus treballs matemàtics eren de primer nivell (no ho crec), que els seus poemes seriosos són bons (tampoc ho crec)... No sé, per les dades objectives que ens fa arribar en forma de cartes, diaris, escrits i testimonis dels seus contemporanis, la imatge que m’ha quedat és la d’un personatge clerical, molt atent a les convencions de l’època i profundament trist.

Res, que me’n torno a Alícia i el seu món on Carroll va trobar el revers de tot allò que probablement li va amargar la vida.

dijous, 4 març de 2010

Little Brother


No sé si hi haurà d’altres blocs similars en el nostre àmbit lingüístic, però jo només conec l’Un que vigila que es dediqui a la crítica de blocs. L’he descobert fa quatre dies, però no és d’estranyar, ja que les seves activitats començaren el novembre de 2009.

En el nostre món de blocs no falten les actituds generoses que reconeixen quan cal les virtuts dels col·legues. Bloguejat o Tens un racó dalt del món tenen seccions periòdiques que ressalten l’excel·lència d’un apunt o de tot un bloc. El programa de ràdio de la Clídice en seria un altre exemple.

Això no treu la saludable necessitat de l’existència d’una crítica imparcial i raonada que faci la radiografia dels nostres blocs i reparteixi copets d’esquena i estirades d’orelles des d’un comprensible anonimat. Crec que en aquest sentit l’UQV, l’autor de l’Un que vigila, ho fa força bé.

UQV pren les formes esmunyedisses d’un agent secret, del que poc se sap, que s’infiltra silenciosament en un bloc per fer-li la “fitxa”. Quan té l’informe llest, hi deixa un comentari que sona una mica intimidador, “ja estàs fitxat” o similar. Si us passa, no patiu, les seves intencions són honorables.

Per a UQV els autors de blocs som “ítems”; també ho són alguns comentaristes sense bloc, igualment mereixedors de fitxa (l’ecumenisme d’UQV és digne d’aplaudiment). Encara que el seu àmbit d’actuació sigui la catosfera (on ja ha catalogat a “estrelles” com en Sostres, la Nebrera, en Toni Ibañez o en Joan Herrera), no dubta en fer incursions en blocs castellans que podrien ser-nos rellevants, com ara els d’Arcadi Espada o Albert Boadella.

Els criteris d’UQV em semblen fàcils de compartir. Crec que explica bé les seves raons i que, lluny dels atacs sanguinaris, les seves millors armes són la ironia i l’humor. Gràcies a ell he descobert blocs on no penso posar mai els peus (independentistes nazis amb una neurona que treballa a temps parcial, homòfobs fonamentalistes que pretenen refundar la nació catalana, promotors estajanovistes del seu propi melic…), però també algun lloc desconegut on pot venir de gust perdre-s’hi.

Sovint UQV embolcalla les seves crítiques amb una subtrama de ficció on apareixen els seus suposats col·legues de l’agència detectivesca. Aquest recurs no em convenç gaire, ja que un nou vingut que desconeix els capítols anteriors pot sentir-se una mica desplaçat. Aquesta part me l’acostumo a saltar, per anar directament al gra; i jo diria que, de mica en mica, l’UQV va prescindint d’aquestes històries secundàries.

Menció apart pels comentaris que acompanyen els apunts, que constitueixen gairebé un bloc paral·lel. Tot i que el senyor UQV és un model de cortesia i moderació, deu tenir un “passat” ja que li van al darrera una corrua d’ítems d’allò més temible: alguns gasten una logorrea que fa dormir les pedres i d’altres, si no són trolls, ho dissimulen molt bé. Vaja, que hi ha molta broma privada, moltes al·lusions i molt de marro. Hi passo de puntetes, perquè més aviat em deprimeix.

L’única cosa que gosaria suggerir-li a UQV és que separi el seu text en paràgrafs. Ens el faria més llegidor.

Acabaré fent la seva valoració en els mateixos termes que UQV utilitza a les seves fitxes.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible dins del reduït àmbit catosfèric
Perillositat: variable, depèn de la fragilitat de l’ego del criticat
Risibilitat: i ara!
Humor: freqüent

Adreça: unquevigila.blogspot.com

dimecres, 3 març de 2010

Generació plastilina


Foto de KirrilyRobert a Flickr

Algú dirà que treballo a sou d’en Quim Monzó, perquè en pocs dies hi torno a parlar. Però jo, que acostumo a escriure de tots els llibres que llegeixo, no puc fer-hi res si, mentre encara roman en funcionament la seva exposició celebratòria, s’acaba de publicar un nou recull dels seus articles periodístics per a LA VANGUARDIA apareguts entre el 2001 i el 2004: “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (Quaderns Crema, 2010).


En un comentari al meu apunt de l’altre dia, algú retreia Monzó que escrigués les seves columnes periodístiques en castellà. Evidentment en la seva decisió, com en gairebé tot el que fa, hi intervé més el sentit comú que la postura heroica: no serà pas a l’AVUI on gaudirà de la màxima audiència i l’emolument segur i substanciós. Ara bé, cal dir que bona part d’aquestes columnes publicades en castellà acaben convertides en llibres escrits en català. Ignoro el seu procés de redacció, si l’original és en un o altre idioma (per alguns títols que juguen amb girs castellans, suposo que el pas al català és posterior); però per una de tantes anomalies que carrega la llengua catalana, queda clar que el que, per qüestions comercials, va veure la llum per primera vegada a la premsa castellana, a l’hora d’esdevenir llibre garanteix el seu èxit si ho fa en català (sospito que els lectors de Monzó en la versió d’Anagrama constitueixen només una minoria exquisida).


La col·lecció d’articles que ara m’ocupa, tot i tenir alguns anys a l’esquena, podria haver estat escrita ahir mateix, potser perquè un dels trets més característics de l’ésser humà és l’aversió a canviar els hàbits i, per tant, l’estupidesa acomodatícia es perpetua a través de les generacions. Aquesta Internacional Papanates, brillant expressió que Jordi Barbeta va encunyar, és la que accepta a ulls clucs i amb ínfules de modernor qualsevol idea que li venguin els gurus de torn. Monzó, igual que aquell nen que va descobrir que l’emperador es passejava nu, es limita a descriure sense prejudicis el que veu. Que els resultats siguin sovint tan reveladors, delaten la mena de conformisme de papagai on vivim tan còmodament instal·lats.


Temàticament l’articulista parla de qüestions properes que afecten al màxim nombre de persones i que, no obstant, a gairebé ningú no se li acut discutir. La marca del biquini sobre la pell morena o el parrús sense afaitar són tan antiestètics com ens volen fer creure? Exigir amabilitat en el tracte al públic és una forma de discriminar els antipàtics? Es pot parlar de violència de gènere, quan la parella és homosexual? (Corol·lari: perquè en els controls dels aeroports els homes escorcollen els homes i les dones les dones?) És realment necessari saber català per viure a Catalunya? (NO!) Dur un bar és realment un joc de nens? Fingir l’orgasme és una prerrogativa femenina? Una parella que només s’ha casat pel civil té dret a batejar els seus fills? (NO, NO i NO!)


Alguna vegada Monzó voreja la irrellevància (servituds de la publicació periòdica (que m’ho digui a mi!)), d’altres frega l’obra mestra de gènere incert (“El teatre de la vida”). Tot llegint-lo, he pensat que aquesta sèrie de textos breus, tan arrelats a la quotidianitat, pertanyien per dret propi al món dels blocs. Quim Monzó seria un excel·lent blocaire, no hi ha dubte. Tant ell com nosaltres sabem prou bé, però, que els blocs rarament et paguen el gintònic nostre de cada dia.

dimarts, 2 març de 2010

Indicis de primavera


Foto de gloskeith a Flickr

Quan surt de la feina, nota la brisa tèbia i decideix tornar caminant. A l’avinguda els arbres comencen a mostrar petits brots d’un verd molt tendre. Sembla que amb el mes de març l’implacable hivern d’aquest any ha quedat clausurat i s’anuncia ja la primavera. “Indicis de primavera”, pensa. Un bon títol. Potser que n’escrigui alguna cosa. La llarga letargia hivernal, el sobtat desvetllar de la terra, la força tel·lúrica de la Vida que s’obre pas per renovar-se any rere any. L’intrusiu verd d’aquests brots... No, “intrusiu” no és l’adjectiu escaient, té una clara implicació negativa. El verd desitjat o el desitjat verd, el verd benvingut o el benvingut verd, l’anhelat verd, l’ansiat verd (no). O encara el verd fosforescent, frescal, jove, lluminós, impactant, elèctric, líquid, infantil.

A casa el rep el silenci. Ella deu haver sortit; si no, les converses del televisor omplirien la sala. Gairebé se n’alegra; perquè, si ella fos al sofà, on la troba habitualment, s’hauria vist obligat a preguntar-li com li ha anat el dia i li hauria d’explicar també com ha anat el seu; i avui, que ha arribat inspirat, no vol perdre el temps. Cal aprofitar l’empenta per escriure de seguida l’apunt que li volta pel cap.

Engega l’ordinador i, abans que res, mira el correu. Només sis missatges. Un d’ells delata l’spam des del títol. Tres són comentaris a entrades d’altres blocs als que s’ha subscrit. Els llegeix per sobre i els esborra. Queden el dos comentaris que li han fet a l’apunt d’avui. Troba pobra la resposta, no es conforma amb menys de set o vuit comentaris diaris. Potser la seva reflexió sobre l’aroma del fricandó no ha satisfet les aspiracions líriques dels seus lectors, l’hauran trobada poc elevada, massa quotidiana. Amb el to elegíac d’aquests indicis de primavera que porta entre cella i cella, se’n rescabalarà. Però primer esborra els dos comentaris sense obrir-los; prefereix entrar al seu bloc i llegir-se’ls en la seva pròpia salsa. Tot i que no sap gaire què dir, els respon tots dos, sempre ho fa. Després consulta les seves estadístiques de visites i l’origen dels seus visitants. Quezon City?, curiós. Algú ha arribat al seu bloc teclejant a Google “com decapar objectes esfèrics” i després ha consultat tots els apunts classificats sota l’etiqueta “Ensonyaments”. Detecta una web d’origen que li resulta desconeguda, la segueix. Es tracta d’un bloc ple de fotos de flors i d’arbres i de poemes originals. Es titula “Saba i llavor”. Si es repeteix la visita, hi tornarà i s’ho mirarà amb més atenció. Fa la ronda pels blocs habituals, alguns han publicat entrada nova. Les mira, les llegeix, les escolta (segons el cas), algunes les comenta. Torna al correu: un spam.

Entra a l’editor del seu bloc i escriu el títol del nou apunt: “Indicis de primavera”. Sota quina etiqueta l’arxivarà? “Moments”? “Epifanies”? Torna al correu: res. Es remira les estadístiques: un visitant afegit. Entra a Facebook, llegeix, comenta, saluda. De nou a l’editor, no acaba de decidir-se entre “Moments” i “Epifanies”. O seria millor “Impressions”? Repassa els blocs amics per si hi ha novetat, el correu, el Facebook, l’editor, el correu, les estadístiques...

De sobte nota una esgarrapada de gana a l’estómac. Mira el rellotge: dos quarts d’onze! El pis continua en silenci. Habitualment sopen a quarts de deu. Què ha pogut passar? Intenta recordar si ella li digué ahir que aniria a algun lloc. La truca al mòbil, però no respon, sembla que sigui fora de cobertura o que el mòbil estigui desconnectat. Mentre pensa què pot fer a continuació, entra a la cuina per tallar-se una llesca de pa i entretenir la gana. La noteta groga és sobre el marbre, prop de la nevera. Llegeix:

“Seré uns dies fora. O potser uns mesos. Quan em vagui, en parlem. No em busquis”.

Aclaparat, les cames li fan figa. Encara sense entendre res s’asseu davant de la pantalla amb el cap entre les mans. El silenci que l’envolta se li torna insuportable, el pis ha esdevingut una desoladora amenaça. Sol, sol, s’ha quedat sol. Què farà ara? Com pot viure sense ella? Davant seu contempla un futur sense esperança. Un futur desesperançat. La casa desolada, la casa buida. No, millor “Des de la buidor”. Però l’estat en el que es troba i en el que probablement s’hi trobarà els propers dies, mereix un tractament més profund, potser una sèrie d’apunts monogràfics. “Cròniques de la buidor” és un bon nom genèric. Cal posar-se a la feina.

I s’hi posa.

(dedicat als vidus i vídues dels blocs)