dilluns, 31 maig de 2010

diumenge, 30 maig de 2010

El temps que corre, ara suspès


De mica en mica es van saldant els deutes i ja queden poques de les meves òperes favorites que no hagi vist sobre un escenari. “El cavaller de la rosa” de Richard Strauss havia estat una d’elles fins el passat divendres. I no és d’estranyar, perquè al Liceu feia més d’un quart de segle que no es representava. Encara que el repertori sigui ampli, em sembla imperdonable que obres tan belles com aquesta (o com el recent “Rapte en el serrall”) triguin tant en reposar-se.

Després de dues obres tan trencadores com “Salomé” i “Elektra”, calia esperar que el proper pas de Strauss fos l’entrada plena en els camins de l’atonalitat; però sorprenentment, amb “Der Rosenkavalier”(1910) girà els ulls enrere i, amb la complicitat del poeta Hugo von Hofmannsthal, recreà un món pretèrit i anacrònic on es barrejaven els valsos dels “altres” Strauss amb un rococó vienès del tot improbable. Aquesta marrada estilística mai no l’he acabada d’entendre, tot i que va ser consistent amb la resta de la seva carrera; però com que el resultat fou tan genial, no seré jo qui qüestioni la seva decisió.

La trama de l’òpera parteix d’una situació força tradicional en la comèdia, la de l’home vell i vulgar que vol casar-se amb una joveneta virginal i que veu els seus plans trastocats quan triomfa l’amor veritable. Però la seva originalitat argumental rau en la introducció del personatge de la Mariscala, una “vella” de 32 anys qui, conscient de l’irreparable pas del temps, deixa lliure el seu amant de 17 anys perquè estimi una noia més adequada per a la seva edat. Si bé, aquesta renúncia dignifica el personatge, no el converteix en una figura tràgica (recordem que som a la suposadament frívola Viena del segle XVIII). La Mariscala, encara que estima Octavian, prou sap que hi haurà altres homes en la seva vida. A diferència de la Comtessa del Fígaro mozartià, amb qui sovint se la compara, la Mariscala és mestressa dels seus afectes i, davant del que és irreparable, opta per tirar endavant, no sense abans oferir-nos algunes de les pàgines més opulentament excelses de tota la història de l’òpera.

Encara que tècnicament sigui una comèdia (acaba en boda) i que hi hagi moments de farsa bastant desbocada, cada aparició de la Mariscala amara l’escena de melangia pel temps que passa i la bellesa que es marceix.

“El temps és una cosa singular,
mentre es viu despreocupadament, no significa res de res.
Però llavors, tot de sobte,
és l’únic que es percep.
És al nostre voltant,
també és dins nostre.
Raja dels nostres rostres,
raja del mirall,
flueix entre els meus polsos.
I entre tu i jo,
flueix encara, silenciosament, com un rellotge de sorra”.

L’amic Joaquim del referencial “In Fernem Land” escrigué fa dies un interessant apunt on sostenia la tesi que aquesta és una òpera de la qual gais i lesbianes ens hem apropiat per fer-ne una icona pròpia. Entre les seves raons ell indicava la presència del trio protagonista femení, dins del qual es produeix el conflicte amorós (tot i que una d’elles fa el paper masculí d’Octavian), l’intent de seducció del baró d’un Octavian transvestit en minyona, la preocupació pel desgast que provoca el temps sobre la nostra bellesa i una visió més pragmàtica que no idealista de l’amor.
Jo, que em resisteixo a creure que hi hagi trets específicament homosexuals (o que, com a mínim, són conseqüència d’una situació social que possiblement ja ens està canviant), no puc respondre del que cadascú prengui o no com a icona, prefereixo pensar que, si m’agrada tant “El cavaller de la rosa”, és perquè els temes que toca són universals i la prova és que es tracta amb certesa de l’òpera més estimada del compositor.

Després de tota aquesta xerrameca, diré que la funció del divendres passat em transportà per moments al setè cel o una mica més amunt. Dels detalls tècnics de les veus us remeto de nou a en Joaquim, que ho explica millor, i a més en aquest cas subscric totalment el que diu. Només apuntaré que del trio protagonista femení, la Sophie de la valenciana Ofèlia Sala, tot i cantar irreprotxablement i defensar el seu paper amb ple coneixement, té el handicap de la seva figura rabassuda, que contrasta desfavorablement amb la magnífica presència escènica de les seves companyes (quan el baró Ochs comenta que és massa magra pel seu gust, es produeix un moment de comicitat imprevista). A més, sembla que vagi vestida pel seu pitjor enemic. L’Octavian de Sophie Koch, té un físic molt adequat per representar un jove de 17 anys, i la mezzo francesa defensa el seu llarg paper ple de registres de forma modèlica. Em va agradar molt.

Però, és clar, tots acudim a “El cavaller de la rosa” per escoltar la Mariscala. I Martina Serafin, amb una presència imponent, una elegància i una autoritat escènica que no admet discussió, va fer una interpretació que em produí alguns moments de veritable èxtasi. Extraordinàriament musical i amb plena intenció en la seva forma de col·locar les frases, la guardaré per sempre al meu minúscul àlbum de “highlights” operístics.

Respecte a la crítica d’en Joaquim, hi hagueren dues variacions en el repartiment. El baró Ochs de Bjarni Thor Kristinsson va optar per una interpretació més aviat grollera del personatge (el físic l’acompanyava), però va cantar més que satisfactòriament un paper que exigeix més eficàcia escènica que una veu espectacular. En quant a la breu, però esperada, intervenció del “Cantant”, vistos els resultats obtinguts en funcions anteriors per Josep Bros, Alessandro Liberatore se’n va sortir molt bé.

La producció trasllada l’acció a la Viena dels anys 50 del segle XX. Malgrat això és “classicona”, un punt lletjota (l’urpa del rococó és allargada), però no molesta; i això ja és molt, que són coses que no passen cada dia. L’orquestra sona millor de l’habitual (gràcies, mestre Michael Boder).

Coincideixo una vegada més amb en Joaquim en criticar la pressa que té el públic a posar-se a aplaudir així que comença a caure el teló, encara que la música continuï sonant. Les filigranes d’orquestració que ens ha llegat Strauss no s’ho mereixen. En un món ideal, després de l´últim i diví acord, caldria uns segons de recolliment. Després, si fóssim conseqüents, apostataríem i compraríem un abonament per la temporada del Liceu (ep, suposo que l’òpera de Viena o fins i tot la de Takshent també et garanteix una parcel·la d’immortalitat).

dissabte, 29 maig de 2010

Imatges d’Alícia: Pat Andrea


De vegades Alícia apareix on menys te l’esperes, com en una notícia que m’assenyala Galderich sobre aquest cas “Pretoria” que forma part de la nostra quota autonòmica de corrupcions diverses. Llegeixo que el tal “Luigi” (per què tots aquests conspiradors llueixen motius tan pintorescos?) s’havia fet amb una bona col·lecció d’obra artística pagada amb el fruit de les seves fosques maniobres. Segons algun expert, més que les inquietuds estètiques, el que guiava el tal “Luigi” era fer el fatxenda i potser també invertir de cara a temps menys propicis. Entre les obres que es discuteix si va adquirir o no, es comptaven 10 gravats sobre els llibres d’Alícia fets per l’artista Pat Andrea. Precisament, del 8 de juliol al 26 de setembre, el Centre Arts Santa Mònica presentarà una exposició de 24 pintures i dibuixos que aquest artista holandès va fer per il·lustrar les novel·les de Carroll.

L'artista davant la Falsa Tortuga, el Grifó i la sopa Campbell (Foto Yves Géant)

Pat Andrea (La Haia, 1942) és un dels pintors més importants de la nova figuració, a qui es podria relacionar amb artistes com Kitaj o Hockney. Les obres que il·lustren aquest apunt provenen d’una edició en dos volums de les novel·les d’Alícia de les quals he trobat edicions en holandès i en francès.


Edició francesa de l'obra.

La caiguda per la llodriguera i la sala de les portes

El jardí de les flors que parlen

Llana i aigua

Humpty-Dumpty

A través del mirall

Jabberwock

Miscel·lània: el gat de Cheshire, la Reina Roja, l'Unicorn...

divendres, 28 maig de 2010

Bibliografia d’autoajuda blocaire (comentada)


Foto de Mina trobada a Flickr

El fenomen dels blocs, tot i ser recent, comença a tenir una història al darrera que ha propiciat un considerable corpus literari. Em limitaré a parlar aquí d’aquelles obres que, amb la seva sapiència acumulada, poden ajudar a tot blocaire bloquejat a superar la crisi astènica, neurastènica o solitària, tan comuna aquesta primavera i que promet perdurar ben avançat l’estiu.

El popular Pietro Gargamelho va posar el llistó molt alt amb la seva fundacional “El faquir i la senyoreta Pepis”, on es narra l’encontre trasbalsador entre la protagonista (una mare alcohòlica i soltera, que flirteja amb el suïcidi a les riberes d’un riu del subcontinent indi) i un personatge messiànic que se li apareix tot rentant les sandàlies a la mateixa riba. El faquir titular li desaconsella el suïcidi i l’empeny a obrir un bloc en el qual farà publicitat encoberta de les seves polseres magnètiques, suposadament terapèutiques. Tots dos es fan milionaris i es retiren a Miami, no sense abans tancar el bloc. Un text tan alliçonador com ple d’esperança, que ens dóna el vital missatge de no defallir, que potser tocarem calés a la llarga.

Encara que el seu cicle de novel·les no estigui ni molt menys tancat, serà inevitable parlar del fenomen J.K. Bowling. El seu personatge Gary Poppers, aquell vailet orfe que descobreix de ben petit que el seu bloc té propietats màgiques, ha fascinat ja a dotzenes de generacions. A punt de publicar-se el vuitè volum de la saga, de moment em quedo amb “Gary Poppers i el troll incisiu”, on s’explica molt bé com l’odi s’expandeix i es deforma, però mai no s’exhaureix.

En un terreny menys confessional, o més descaradament fictici, Dean Green va publicar “El còdex Armani” sobre el malaurat assassinat de Gianni Versacce a Miami i les teories de la conspiració que acompanyaren aquesta mort. No ho he acabat d’entendre gaire bé, però sembla que una rebesnéta (al cub, o encara més) de la Maria Magdalena bíblica fou la culpable de la mort del modista. Els seus motius romanen foscos, encara que la combinació de la Magdalena amb la CIA em sembla irresistible. No sé perquè parlo d’aquest llibre aquí, ja que no té res a veure amb la blocosfera. Segur que algú em devia subornar amb un cuixot de Jabugo.

A casa nostra, on és sabut per tots que la catosfera regna, comptem amb un text fonamental. No, no és exactament un manual, sinó més aviat una obra de ficció, però que il·lumina de forma transcendental d’on som i d’on venim. La seva autora és la conegudíssima (diria mediàtica, si no sonés lleig) Maria Paula del Febrer i el seu títol és “La blocaire que em depassa” (Planteta, 2008). En aquesta colpidora novel·la es narra com Aina, professora d’institut, perd els seus fills en un desgraciat accident a un safari park. Ran del fat, es separa del marit, escapa a Venècia i decideix obrir un bloc. Allí la segresten uns integristes musulmans i se l’emporten a Uzbekhistan. Aina continua escrivint exquisits apunts des del seu iMac (la bellesa del paisatge desèrtic, la silueta d’un camell bavejant, el record de la Giudeca, la Samsonite que no ha pogut recuperar a l’aeroport de Takshent són els temes que l’inspiren) mentre intenta que no la violin els desaprensius que la tenen empresonada. Un metge d’una ONG, que passava per allí, la salva a la penúltima pàgina del llibre d’un destí pitjor que la mort. Una lectura motivadora.

En un registre més lleuger, el molt conegut Mossèn Dansingqüin va publicar fa alguns anys un llibret que, si més no, pels blocaires creients pot tenir una mica de gràcia i rellevància. Es titula “Goigs de Santa Maria del Bit i altres pregàries camperoles” (Monestir de Queralt, 1231). El to és popular i festiu, les rimes són totes gallinàcies, el pròleg és de Hans Küng. Què més es pot demanar? Se suposa que qui reciti aquests versos amb devoció, pot aconseguir tot el que desitgi. I que qui no ho trameti a deu amics, patirà herpes genital terminal. Ho farem, i tant que ho farem!

dijous, 27 maig de 2010

Adéu a Martin Gardner


Fa uns mesos ja vaig parlar de Martin Gardner, a propòsit de les seves edicions anotades dels llibres d’Alícia. En torno a escriure en assabentar-me de la seva mort el passat dissabte 22 de maig a la seva Oklahoma natal. Tenia 95 anys i fins a l’últim moment sembla que dugué una vida plenament activa. Gardner va ser una ment inquieta i incansable a qui cap experiència humana era indiferent. Tot i haver-se doctorat en filosofia, esdevingué un dels divulgadors científics més importants del món, precisament perquè escrivia amb el llenguatge propi d’un profà, com ell es considerava. De fet, ell es definia com un mer periodista. Amb les seves columnes de jocs matemàtics fou el causant de moltes vocacions, però fou també moltes més coses: un anotador de clàssics literaris, un inventor de trucs de prestidigitació, un novel·lista d’una sola novel·la, autor de títols divulgatius tan interessants com “Izquierda y derecha en el universo” i un incansable lluitador contra les pseudo-ciències.

Precisament voldria recordar-lo com un dels fundadors del moviment escèptic modern, un corrent més necessari que mai ara que venen mal dades. Els temps de crisi i d’inseguretat afavoreixen allò que de més irracional tenim els humans. Segurament veurem proliferar la demagògia, el messianisme, el racisme i la xenofòbia, el renaixement dels més estranys cultes religiosos o l’augment de les creences paranormals. Escrivia Gardner en un del seus llibres contra la pseudo-ciència:

“I un efecte encara més lamentable produït per la publicació de brossa científica és la confusió que sembra a les ments dels lectors crèduls sobre el que és i el que no és coneixement científic. I quant més confós està el públic, més fàcilment cau en mans de doctrines pseudocientífiques, les qual poden en el futur rebre el recolzament de grups políticament poderosos. Com veurem en capítols posteriors, un renaixement de la quasi-ciència alemanya fou paral·lel a l’ascens de Hitler. Si el poble alemany hagués estat més ben educat per distingir la ciència bona de la dolenta, s’haurien empassat tan fàcilment les dements teories racials dels antropòlegs nazis?”

O potser no té res a veure amb la crisi, i es tracta simplement que en el model de societat que hem fabricat no es valora el coneixement profund ni el raonament formal i acceptem acríticament l’allau de dades que constantment ens arriba.

La recepta que donava Gardner per solucionar-ho no era altra que la de l’alfabetització científica: “Necessitem una millor educació científica a les nostres escoles. Necessitem més i millors divulgadors de la ciència. Necessitem millors canals de comunicació entre els científics i el públic. Etcètera.”

Senzill de dir i segurament molt complicat per dur-ho a terme. En tot cas, em sembla mentalment molt saludable dedicar-li un pensament de tant en tant a l’estimat amic Gardner que ens acaba de deixar.

dimecres, 26 maig de 2010

Pròleg


"El somni de Dickens" de Robert William Buss.

Crec que aquest seu món, més noble que el nostre, certament retornarà; perquè crec que està lligat a realitats, com ara el matí o la primavera. Però per aquells que ho contemplin irremeiablement com un error, els he de fer un prec abans de continuar parlant de Dickens. Abans que res simpatitzem, encara que sigui durant un instant, amb les esperances de l’època de Dickens i aquelles joioses ganes de canvi. Si la democràcia us ha decebut, no hi penseu com si fos una bombolla que ha esclatat, sinó almenys com un cor trencat, una vella història d’amor. No us burleu del temps en el qual la fe en la humanitat es trobava en la seva lluna de mel; tracteu-lo amb la reverència profunda que devem a la joventut. Potser per a vosaltres la terra ha estat coberta i eclipsada per una filosofia més llobrega. L’altiu poeta de l’Edat Mitjana escrigué sobre les portes del submón, “Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu”. Els poetes emancipats d’avui dia ho han escrit sobre les portes del nostre món. Però, si volem comprendre la història que ve a continuació, hem d’esborrar aquests escrits apocalíptics, encara que sigui durant una hora. Hem de recrear la fe dels nostres pares, encara que sigui només com a atmosfera artística. En cas que sigueu pessimistes, quan llegiu aquesta història, abandoneu per un instant els plaers del pessimisme. Somieu, en un moment de follia, que l’herba és verda. Desapreneu aquest saber sinistre que teniu tan clar; negueu aquest coneixement mortal que penseu dominar. Claudiqueu de la flor de la vostra cultura; renuncieu al vostre més preuat orgull; abandoneu tota desesperança, els que aquí entreu.

“Charles Dickens”, G. K. Chesterton (1906)

Som-hi?

dimarts, 25 maig de 2010

La família que borda unida…


L’últim model de família disfuncional ens arriba de Grècia, via la pel·lícula “Dent canina” (Kυνόδοντας, 2009) del director Iorgos Lanthimos. I, si ja es estrany que ens arribi res de la cinematografia grega actual, més estrany és el que ens mostra el film.

Una família, composta per pare, mare i tres fills joves, viu als afores d’una ciutat en una torre aïllada, amb jardí, piscina i un alt mur que l’envolta. L’únic que surt del recinte és el pare qui aparentment té un bon càrrec en una fàbrica i que, a més, és l’encarregat d’aprovisionar el rebost familiar. La resta de la família roman tancada a la més aviat espartana finca. Poc a poc es va deduint que els fills, per decisió dels pares, no han tingut mai contacte amb l’exterior i que totes les nocions que puguin tenir sobre el món són les que els seus pares els han anat imposant.

La pel·lícula no explicita en cap moment les raons dels pares, només mostra el dia a dia d’aquesta anormalitat monstruosa, però es pot intuir en aquesta conducta una voluntat de control patològic, un deliri demiúrgic dels progenitors.

Com es comportarien uns éssers que no tenen més referent que el que els donen els pares? Per començar no tenen ni nom: són la Gran, la Petita i el Fill; però tampoc el necessiten, perquè no han d’anomenar ningú més. De fet, el pare subverteix el llenguatge i dóna a totes les paraules que no tenen cabuda entre les quatre parets de la casa un nou significat; per exemple, els avions que solquen el cel són joguines i, de tant en tant, apareix un avió de joguina sobre la gespa, per demostrar-ho. Evidentment és gairebé impossible reinventar-se el llenguatge i emprar-lo amb consistència en tot moment, però el guió no té cap intenció de versemblança sinó que apunta a l'al·legoria de múltiples lectures.

Imaginem un món sense televisió, ni telèfons, ni ràdio, ni diners, ni companys de joc. Com expressaríem l’afecte i el rebuig? Amb què ens entretindríem? Com serien els nostres balls, les nostres cançons? Com desfogaríem les nostres pulsions sexuals? Segons “Caní”, seríem quelcom tan inhumà com un “zombie” (una “floreta groga”, segons el peculiar lèxic de la família).

És possible construir-te un món segons els teus desitjos? La resposta a la llarga segurament serà que no, a menys que s’aconsegueixi una autosuficiència total, gairebé impossible a les zones urbanes d’Europa. Però abans que les esquerdes comencin a mostrar l’exterior, contemplarem entre perplexes, inquiets i horroritzats (alguns afegirien “divertits”) els rituals d’aquests monstres de laboratori, fins arribar a un final obert, però prenyat de possibilitats.

Pel·lícula incòmoda, rara, dura de veure, però que, a partir d’un cas límit, planteja qüestions com el significat de conceptes tan quotidians com la família, l’educació, el sexe, el llenguatge, el sentit de la justícia, l’expressió dels sentiments i algunes quantes coses més. Afegiré que en Josep la va trobar insuportable, o sigui que tornem a les discrepàncies.

dilluns, 24 maig de 2010

Imatges d’Alícia: Annie Leibovitz


Tom Ford com a conill blanc.

Com que el cap de setmana és llarg, almenys a Barcelona, us he preparat aquest apunt fàcil de llegir i d'una frivolitat supina. Es tracta del reportatge que va dedicar a Alícia l'omnipresent fotògrafa Annie Leibovitz al número de desembre de 2003 de la revista Vogue. A les fotos hi apareixen els costurers més célebres de la temporada, fent tots els papers de l'auca i, de passada, vestint la tèrbola Alícia que fa Natalia Vodianova.

Marc Jacobs és l'Eruga.

Karl Lagerfeld com la Duquesa (més aviat la Emperatriz de Lavapiés).

Jean Paul Gaultier és el Gat de Cheshire.

Viktor i Rolf o Tweedledee i Tweedledum.

Stephen Jones, el Barretaire Boig, Christian Lacroix, la Llebre de Març.

John Galliano (la Reina de Cors), Alexis Roche (el Rei).

Donatella Versacce, com a Falsa Tortuga (en realitat és Belenesteban) i Rupert Everett, que passava per allí, fa de Grifó.

Nicolas Ghesquière fa de la gata Dina.

Quin bany de tonteria! De demà no passa que us parli de l'imperatiu kantià.

diumenge, 23 maig de 2010

La república dels sentits


Res no sabia del director sicilià Luca Guadagnino. Llegeixo que va filmar l’adaptació del bestseller “Melissa P.”, que crec que tingué una acollida força desastrosa. Ara ha aterrat a la nostra cartellera, com un inesperat aeròlit, amb aquest insòlit “Io sono l’amore” que ens ha deixat bocabadats.

Milà a l’hivern. En una luxosa vil·la, propietat d’una família industrial de l’alta burgesia, es prepara un banquet en el qual el patriarca anunciarà la cessió del seu ceptre. Inesperadament, el testimoni no passa només al seu fill, l'encartonat Tancredi, sinó que l’haurà de compartir amb un dels néts. Es percep una contrarietat soterrada, però el ritual de les bones maneres segueix el seu curs natural: som en un món on la vida no es viu, només es representa i cadascú neix amb un paper que li ha estat assignat. I en el centre de l’esplèndida mansió i de la no menys esplèndida família, trobem Emma, l’esposa russa de Tancredi, una dona que ho controla tot amb glacial eficiència: cònjuge callada i fidel, exquisida com amfitriona en una festa, mare afectuosa i còmplice, atenta amb el servei i amb tots els detalls de la complicada intendència domèstica.

Sobre aquesta façana de perfecció gairebé envejable es comencen a percebre esquerdes inquietants. Els fills mostren indicis de desviar-se del camí que els hi ha estat marcat i, llavors, Emma, la mare, s’enamora d’un cuiner amic i soci del seu fill gran. A partir d’aquí la tragèdia es precipitarà. Sí, tot això pot sonar a material per a serial de mitja tarda, una versió més d’aquell consolador adagi que afirma que “els rics també ploren”; però res més lluny de les intencions de Guadagnino, qui prescindeix totalment de les convencions del melodrama per regalar-nos una memorable experiència sensorial (que potser és la base de l’autèntic melodrama).

[I mira que ho tinguérem difícil, perquè per error veiérem el film en versió doblada, amb una projecció mediocre, la sala plena de jubilats d’aquells que van verbalitzant allò que apareix a la pantalla i una parella al costat que tota l’estona va estar parlant de les seves coses, com si es trobessin en un cafè. Crec que ben aviat tornaré a veure-la en millors condicions.]

La pel·lícula és un antic projecte de l’actriu britànica Tilda Swinton, qui exerceix de coproductora i brilla portentosa com l’enamorada Emma. La camaleònica Swinton, amb el seu físic una mica extraterrestre, fa un recital inoblidable. És un goig veure com es va transformant d’impecable sirena social a dona agostada d’amor. Hi ha un misteri en aquest rostre que pot ser tant el d’una bella valquíria, com el d’una càlida mare amatent, el d’una dona resplendent de satisfacció sexual o el d’un cadàver ambulant. El treball de Tilda Swinton ja mereix el preu de l’entrada.

Però hi ha molt més. He dit que “Io sono l’amore” és una experiència sensorial, i ho és (valgui la redundància) en tots els sentits, no tan sols en els més cinematogràfics de la vista i l'oïda, sinó també en els més inusuals de l’olfacte, el gust i el tacte. La càmera de Guadagnino es mou sempre en la direcció contrària a la que caldria esperar, segueix a un personatge mentre qui parla queda fora de camp, mostra detalls de vegades plenament significatius, d’altres aparentment d’atrezzo, es permet el·lipsis audaces, barreja el somni i la vigília, juga amb l’enfocament i la il·luminació com a elements narratius i envolta tota la pel·lícula en un estat de progressiva al·lucinació, paral·lela al desglaç emocional d’aquesta dona, que transita físicament i metafòricament des de la Milà hivernal fins la sensualitat de l’estiu mediterrani.

Aquesta fluïda coreografia, plena de gràcia lleugera, també té els seus moments d’alta intensitat emocional, quan el to s’eleva fins a extrems operístics. En aquest terreny és crucial la participació del compositor minimalista americà John Adams, en el que crec que és el seu primer treball pel cinema. Els seus ominosos crescendos sonen com locomotores desbocades, disposades a fer molt de mal, fins i tot durant els bellíssims títols de crèdit amb la ciutat coberta per la neu.

“Io sono l’amore” no és una pel·lícula per a tothom, requereix un espectador actiu i obert a deixar-se impregnar per la proposta; però, si aquest és el cas, és una experiència com poques. Jo no recordo haver vist un film tan cerebral i premeditat, que contingués tanmateix un cor tan incandescent. I el desenllaç, una veritable “aria de bravura”, és tan demolidor i satisfactori com un cop de puny a l’estómac. Una paradoxa més.

Caldrà vigilar de prop Luca Guadagnino.


A la Panxa del Bou la Júlia deixa clar que no li va agradar gens i ho fa amb molta gràcia.

dissabte, 22 maig de 2010

Me'n recordo (XVIII)



Me’n recordo de les arroves i els quintars, de les raïmes, les mans i els quaderns.

divendres, 21 maig de 2010

El lector anacrònic


Foto de Berts @idar vista a Flickr

Com és fàcil de deduir, llegeixo molt. Llegeixo al metro i a a l’autobús, al sofà, al wàter i al llit. Algunes vegades (quan el llibre m’apassionava molt) fins i tot he arribat a llegir caminant pel carrer. De moment, encara vigilo els semàfors, però.

Fa uns dies, quan tornava a casa després d’un matí de pluges monsòniques, en una setmana particularment plujosa, va aparèixer tot de sobte un cel blau net i un sol d’autèntica primavera. Decidit a aprofitar aquell regal de dubtosa durada, vaig seure a un dels bancs de la Rambla de Catalunya per continuar la lectura sota l’escalf solar.

Als pocs minuts se m’apropà un jove que m’interrompé la lectura, tot disculpant-se. Vaig mal pensar que volia demanar-me un euro o una cigarreta, que són les dues úniques coses que el jovent sembla voler de mi. Però no, m’explicà que estava preparant un projecte sobre el llibre digital en contraposició al llibre tradicional en paper, i em demanava permís per fer-me unes fotografies.

Hi vaig accedir, tot i que no sóc precisament algú que actuï amb naturalitat davant d’un objectiu. El noi va fer-me quatre o cinc fotos amb la seva réflex, mentre jo passava les pàgines amb cara de concentració. Després em donà les gràcies i se n’anà. Com que sóc home de reaccions lentes, no fou fins al cap d’una estona que vaig penedir-me de no haver demanat més detalls sobre aquest vague projecte. En què devia consistir? Era tan estrany veure algú llegint en un espai públic com per merèixer una foto? Preveia potser que d’aquí quatre dies tots aniríem pel món amb els nostres e-books i les nostres tauletes?

Vaig passar els dits per la rugosa coberta, acabaven de fer-me sentir com una espècie en perill d’extinció.

dijous, 20 maig de 2010

Sympathy for the Turtle


Il·lustració de Ken Wong

Un dels personatges d’Alícia que més simpatia em desvetlla és la Falsa Tortuga.

La presència d’aquest insòlit híbrid és d’aquelles que requereix una nota a peu de pàgina, ja que les traduccions oculten l’origen de la broma. En la poc ecologista Anglaterra victoriana la sopa de tortuga era un plat que vestia molt a taula. Tanmateix devia de ser una menja cara, per això hi havia una recepta alternativa feta a partir de carn de vedella, a la qual s’anomenava “falsa sopa de tortuga”. La peculiar estructura de la llengua anglesa, on l’atribut sol precedir el substantiu, permet el joc de paraules, segons com decidim a qui afecta l’adjectiu “mock” (fals): “mock (turtle soup)” o “falsa sopa de tortuga”, “(mock turtle) soup” o sopa de falsa tortuga. Això explica perquè Tenniel la va dibuixar amb cap i extremitats inferiors vacunes, una tradició que han respectat la majoria d'il·lustradors posteriors.

La curiosa visió de Mabel Lucie Attwell, de qui ja coneixíem la seva Alícia panotxa.

No tinc tant clar d’on li venen les ploreres; segons el seu amic Grifó, tot és psicosomàtic. A instàncies d’aquest accedeix a explicar la seva història, no sense reticències:

—Seieu, tots dos, i no digueu ni una sola paraula fins que no hagi acabat.

I així fou que s’assegueren i ningú no va parlar durant els propers minuts. Alícia va dir-se “No veig com mai pot acabar, si no comença”. Però esperà pacientment.

La narració dels seus anys d’estudi és un joc de paraules continu. Així, entre les matèries que estudià, trobem les quatre regles de l’aritmètica: “Ambition, Distraction, Uglification, and Derision” (o sigui Ambició, Distracció, Enlletgiment i Mofa); i com a llengües clàssiques “Laughing” i “Grief” (Rialles i Pena). Potser el cas de la tortuga es redueix a un altre fracàs escolar més.

Digueu-me cruel, però a mi em fa gràcia, sobretot quan amb el seu amic Grifó descriuen la coreografia de la Quadrilla de la Llagosta on, amb l’ajuda de foques, salmons i altres tortugues, envien crustacis a tort i a dret sobre les onades. Dec tenir gustos estranys. Alícia, al final de “Through the Looking-Glass”, es pregunta perquè tothom que ha conegut està tan obsedit per les bèsties marines.

“M’han recitat un munt de poesia, tota sobre peixos!”

Pintura recent de Maggie Taylor

Els Monty Python, potser en homenatge, també centraven la seva “The meaning of Life” en la paraula “fish”. O era un homenatge a Darwin? Al cap i a la fi, Carroll devia de patir més d’un insomni amb les noves teories darwinianes.

Sí, alguna cosa d’especial ha de tenir aquesta melangiosa tortuga, quan al cinema i la televisió ha estat interpretada per Sir John Gielgud, Gene Wilder i dos artistes tan adorablement ximples i tan diferents com són Ringo Starr i Cary Grant.

Cary i la seva disfressa del film de 1933.

Ringo a la sèrie televisiva del 1985

dimecres, 19 maig de 2010

Decadència i caiguda del plagi


Pintura de Maria Cristina Viñas

Via EL PAÍS he repescat una notícia de fa uns mesos que m’ha intrigat i m’ha fet pensar, virtuts que no se solen associar amb el que ens ofereix habitualment la premsa. Els fets són els següents: Helene Hegemann és una berlinesa de 17 anys qui, no contenta amb haver escrit i estrenat una obra de teatre i una pel·lícula, ha publicat també una novel·la, “Axolotl Roadkill”, que ha tingut força èxit a Alemanya, tant de crítica com de públic. Pocs dies després de la sortida del llibre, un blocaire va denunciar que parts de la novel·la, fins i tot alguna pàgina sencera, havien estat copiades sense a penes alteracions d’una altra novel·la menys coneguda.

Fa uns anys, un fet com aquest hauria estat suficient per enfonsar la carrera literària de la senyoreta Hegemann. Actualment, però, la notícia no ha impedit que el llibre fos declarat finalista al premi de ficció de la Fira del Llibre de Leipzig, dotat amb 20.000 dòlars. Un dels membres del jurat opinà: “Crec que forma part del concepte del llibre”; mentre que l’Helene, tot i no negar les acusacions i demanar perdó per no haver citat les fonts, s’ha defensat amb curiosos arguments. Segons ella, representa una nova generació, la qual barreja i combina tot el gavadal d’informació de la que disposem per crear quelcom de completament nou. “De totes maneres, no existeix l’originalitat, només l’autenticitat”, diu.

La meva reacció inicial, ho confesso, ha estat la de rebuig sense pal·liatius. Potser és que vaig ser educat en la cultura de l’esforç i aquestes actituds ja m’agafen gran. Després, tot pensant amb una mica més de calma, he començat a preguntar-me si no hi haurà alguna cosa més que pur “morro” en les declaracions de l’escriptora novella.

I és cert que l’originalitat és un valor que porta moltes temporades cotitzant a la baixa. Entronitzada pels corrents modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que intentaven alliberar-se de la tradició i trobar noves formes d’expressió, aplicada fins les seves últimes conseqüències, acabà conduint les arts a la incomunicació i el virtual silenci. La reacció postmoderna ens retornà el valor del discurs narratiu, però tamisat pels filtres de la ironia, l’autoreferència i el collage de materials heterogenis. Qualsevol producte cultural, antic o modern, independentment de la seva qualitat estètica, era susceptible de ser utilitzat en col·lisions sovint estrepitoses, el Dante al costat dels Flinstones, Flaubert, Bola de Nieve, Mozart i el Patufet.

Arribats a aquest punt, caldrà preguntar-se si no està tot dit. Reconeguem-ho, portem una pila de segles parlant, escrivint, pintant, fent música, bastint edificis. En qualsevol tasca creativa que emprenguem serà inevitable retrobar ecos de tots els creadors que ens han precedit, tant si ho fem de forma voluntària com si no. L’originalitat és actualment un impossible i, per tant, el plagi inevitable, encara que sigui inconscient.

No ha calgut sinó que internet ens ofereixi la realitat com un trencadís d’informacions deslligades que es poden connectar de qualsevol manera com si fossin un joc de construccions, per potenciar el “cut & paste” com a via creativa lícita. Afegim-hi la noció tan estesa que qualsevol informació codificada en bits és propietat de tothom i de ningú, i ja podem trobar més comprensible l’actitud de l’escriptora alemanya.

Tot i això, per ser realment “autèntica” i conseqüent, no hauria d’haver reproduït en antiquat paper allò que havia obtingut de forma semigratuïta, ni l’hauria d’haver signat amb el seu nom, que la pirateria és un ofici anònim. I per descomptat, hauria hagut de renunciar a participar en aquest premi dels 20.000 dòlars.

Res, que cada dia que passa tinc més ganes de posar-me a llegir les obres de Marc Aureli.

dimarts, 18 maig de 2010

Una altra taula periòdica, si us plau


Des de fa anys, i sense entendre-hi ni un borrall, em fascina el món de la tipografia, aquest art invisible dedicat a la bellesa de la llegibilitat. Què fa que una corba més pronunciada, que el gruix d’un traç o la serenitat d’una gràcia ens atregui o ens repel·leixi? Estic segur que hi ha un tipus de lletra per a cadascú, una mica com el signe zodiacal o el gran amor de la teva vida. Jo encara estic per decidir-me, perquè quan m’hi casi serà per sempre. De moment encara no tinc clar ni tan sols si serà una lletra amb serif o sense. Es poden estimar dues tipografies a la vegada i no estar boig? Espero que sí.

Mentre resolc els meus dubtes, he trobat aquesta taula periòdica tipogràfica que m’ha semblat fascinant. Evidentment s’inspira en la famosa taula dels elements químics ideada per Dmitri Mendeleev el 1869. Però el que representa són les tipografies més apreciades i utilitzades de les moltes que corren pel món, ordenades per popularitat entre els experts i classificades per famílies. Així, cada casella conté el seu símbol tipogràfic d’una o dues lletres (a imatge dels símbols químics originals) imprès en la tipografia que representa; a la part superior esquerra hi ha dades taxonòmiques i a la dreta la posició en el rànquing de popularitat. A la zona inferior es pot llegir el nom del seu creador i l’any de la descoberta.

Curiosament, si la taula dels elements de Mendeleev s’enceta amb l'hidrogen de número atòmic 1, la taula tipogràfica comença per l’helvètica, en ambdós casos el símbol és H.

Per fortuna, el Cesi (número atòmic 55 i símbol Cs) no troba equivalent a la taula tipogràfica. La Comic Sans ha quedat exclosa. Podem dormir tranquils.

Per a qui en vulgui saber els detalls, cliqueu aquí.

dilluns, 17 maig de 2010

Destret a l'editorial


L’editor Lanau estava contemplant amb satisfacció el diagrama de barres de creixement exponencial que tenia a les mans, quan entrà Ricard Linares, de màrqueting, amb el rostre trasmudat.

—Acaba d’arribar la Queraltó —anuncià.

—Ja pot entrar. Passa alguna cosa, Ricard? Fas molt mala cara.

—Jutja-ho tu mateix.

La porta s’entreobrí un pam i una veu aguda s’anuncià:

—Amb permís!

Una esgarrifança recorregué l’espinada de l’editor: res no l’havia preparat per aquell so que recordava tant al d’una forquilla que gratés una pissarra. Va quedar uns segons en blanc.

—Passi, passi, sense compliments —el rescatà Linares.

I llavors va fer la seva entrada al despatx la senyora Queraltó i a en Lanau li caigué l’ànima als peus. La Piqui Queraltó era un tap de bassa grassonet, instal·lada a la seixantena, amb un vestuari rònec i un aire de tieta rància, talment com sortida dels temps de la ràdio. I lletja, lletja com un mussol lleig, o pitjor encara. No l’estranyà que ningú no hagués gosat presentar-se-la abans. Paralitzat per l’atordiment, va haver de ser Linares qui convidés l’escriptora a seure.

—No voldria ser una molèstia, que vostès deuen tenir coses més importants a fer —s’excusà la doneta.

—De cap manera, teníem molt d’interès en aquesta entrevista, oi Òscar?

—Sí, sí, i tant! —respongué Lanau, ben bé per dir alguna cosa.

—Són vostès tan i tan amables!

—Després de l’èxit que està tenint la seva primera novel·la, el senyor Lanau no podia perdre’s l’ocasió de felicitar-la i aprofitar per conèixer-la una mica millor, oi Òscar?

—Sí, sí, i tant!

—Sí, sembla que està tenint bastant èxit, oi? Una veïna em va dur un retall de “La Vanguardia” on deien que jo era l’autora-revelació de la temporada, o una cosa així. Qui s’ho podia pensar? No me’n sé avenir —i per demostrar-ho, envermellí tota fins esdevenir una amenaça apoplèctica.

Lanau tampoc se’n sabia avenir. Èxit havia dit? Més de cent mil exemplars venuts de “Sesenanda i les malvestats del comte” i amb les xifres de venda encara pujant! Allò no es podia considerar un mer èxit, es tractava d’un fenomen editorial d’aquells que et trobes un cop a la vida. I a més, havia sorgit sense que ningú no hi hagués fet cap esforç. Havien publicat el llibre per omplir un forat de la col·lecció de novel·la històrica, aconsellats per un membre fiable de l’equip lector, i després se n’havien desentès: ni un cèntim en promoció, l’esperança de vendre uns quants exemplars per la inèrcia del públic adepte al gènere i la confiança que amb l’ajut de les subvencions l’acabarien amortitzant. I al principi tot havia succeït com era de preveure; però mesos més tard, quan ja ningú pensava en aquella Sesenanda de nom impossible i calia començar a esperar les devolucions de les llibreries, s’esdevingué tot el contrari i el que començaren a arribar foren les comandes. Les recomanacions boca-orella, fenomen incontrolat del que tots els editors voldrien conèixer-ne les lleis, havien estat fent la seva tasca subterrània i eficaç i, així, s’havien trobat amb el regal d’un best-seller que ningú no havia buscat. Una veritable gallina dels ous d’or.

I ara en Lanau tenia la gallina al seu despatx i s’estava comportant com un estaquirot. Decidí reaccionar per demostrar que, si més no, era capaç d’articular una frase:

—Tenia curiositat per preguntar-li quin nom s’amaga darrera d’aquest “Piqui” tan graciós. És Victòria? Pilar? Paqui, potser?

—No, res d’això, coses del papà. Que al cel sia. Jo em dic Encarnació, però ell sempre em va dir així. És un motiu afectuós. Espero que no els molesti, és que a mi això d’Encarnació no m’ha agradat mai. A més, trobo que això de firmar “Piqui” és una manera de fer un homenatge als meus papàs, perquè és gràcies a ells que sóc escriptora. Com que sóc filla única i a casa hi havia poques joguines, des de ben petita vaig haver d’entretenir-me imaginant històries tota sola. No pensi que el papà i la mamà no van fer tot el que van poder per fer-me créixer feliç i estimada, però era una llar humil, feien el que podien. El papà treballava en una drogueria a Sant Andreu, de fet era el mosso del magatzem, però molt i molt bona persona, que hi ha veïnes al barri que encara el recorden i m’ho diuen pel carrer…

L’editor interrompé aquell discurs erràtic que li evocava el so d’un torn de dentista:

—I vostè, senyora Queraltó, imagino que deu d’estar jubilada.

—Encara no, em falten dos anys per la jubilació. Sóc funcionària de correus, si ho volen saber. Treballo a l’estafeta del carrer Aragó. Si han de menester alguna cosa referent al servei que jo represento, ja saben. O qualsevol altre favor que pugui fer per ajudar-los, encara que (pobra de mi) no sé què podrien voler d’aquesta pobra vella.

—Ho preguntava per pura curiositat, per allò d’anar-nos coneixent, i no digui que és vella que està vostè a la flor de l’edat. No cal que li digui que ens agradaria molt comptar amb vostè pels nostres futurs projectes editorials.

—Aiii! No em digui aquestes coses, quina vergonya!

Piqui Queraltó escenificà la seva vergonya posant-se les mans a les galtes i envermellint com un rave. Linares mirà les plaques del sostre, Lanau, les seves sabates.

—Té alguna novel·la entre mans?

—Sempre en tinc una o altra; però, no passin ànsia, entre amoroses, històriques i detectivesques, al calaix en tinc quinze d’acabades. De la sèrie de Sesenanda en dec haver escrit unes set. La que ve després de “Sesenanda i les malvestats del comte”, que es titula “Sesenanda, favorita a Damasc”, jo crec que pot tenir sortida, perquè és d’ambient exòtic i hi surt molta morisca. A més, està molt ben documentada històricament, que jo l’Enciclopèdia Espasa de la biblioteca del barri la consulto tantes vegades com calgui.

—També té el Google i les wikipèdies —apuntà Linares, per no quedar-se enrere.

—Jo, és que escric amb una Lettera, com en Javier Marías, i no entenc de modernors.

Aquell martiri es prolongà encara més del que Lanau podia suportar. Finalment, mentre Ricard Linares acompanyava la gallina Queraltó fins els ascensors, l’editor enfonsà el cap entre les mans, les barres en creixença exponencial davant seu. Quin desastre!, pensà una vegada i una altra.

—Quin desastre! —repetí Ricard, sense molestar-se en ser original, quan va tornar al despatx—. Tota la campanya a fer punyetes!

—No hi podem trobar remei? Un canvi de vestuari, perruqueria, maquillatge…

—Però, te l’has escoltada bé? Encara que li poséssim un passamuntanyes… Ella mateixa és la seva pitjor publicitat.

—Ai, sí, aquella veu! —l’editor revisqué l’esgarrifança de pocs minuts abans.

—I l’ABC, El País, El Periódico, La Vanguardia, El Punt volen entrevistar-la. I TV3 i la 2, i potser la “Quatro”. Per què hem hagut d’ensopegar amb aquest tros de zona catastròfica?

Lanau es mirà l’esvelt i atractiu Linares. Sense necessitat de gaires explicacions, sempre havia pensat que, si li agradessin els homes, Linares seria un bombonet.

—Ricard, i si penséssim en un doble de cos que la suplanti en les seves aparicions públiques?

—Caldria que s’hi avingués, encara que ella no crec que suposi cap problema: és evident que pateix de pànic escènic. Però, qui estarà disposada a fer el paper de Piqui Queraltó?

—Disposada o disposat, Ricard, que amb aquest nom tan ambigu podem escollir. No és moment de ser sexistes.

diumenge, 16 maig de 2010

Els colors del gris


L'home casat, la rossa i el depressiu.

James Gray és un director sense gaire sort. Ha filmat fins ara quatre pel·lícules ben acollides per la crítica, però que no semblen haver rebut el recolzament del públic. No, no us penseu que és un director difícil, ni experimental, ni “artístic”, les seves intencions són plenament comercials. Potser el seu gran problema és que li agrada narrar històries aspres, poc complaents i adreçades a un públic adult. Gray ambienta tots els seus films als barris menys memorables de Brooklyn i Queens, els seus personatges solen tenir els seus orígens a l’Europa Oriental, els seus temes són la família i el crim. La seva presentació en societat va ser “Little Odessa” (1994) amb Tim Roth, Edward Furlong, Maximilian Schell i Vanessa Redgrave; després vingué “The Yards” (2000) amb Mark Wahlberg, Joaquin Phoenix, Charlize Theron, James Caan, Ellen Burstyn i Faye Dunaway; del 2007 és “We own the night”, de nou amb Wahlberg i Phoenix, més Eva Mendes i Robert Duvall. Tres tensos drames criminals plens d’excel·lents actors.

A “Two lovers”, que ens arriba amb dos anys de retard, tot i que el paisatge continua sent el costat més humil de Brooklyn, per primera vegada desapareix l’element criminal. A la primera escena veiem com Leonard, el protagonista, es tira a l’aigua des d’un pont, poc després s’hi repensa i demana auxili. Amb un principi així, només hi ha dues opcions, o bé el protagonista aconseguirà finalment acabar amb la seva vida, o bé la seva situació millorarà, encara que sigui moderadament. Tot i que la pel·lícula no és una font d’alegries, aviso que guanya la segona opció.

Leonard, un físicament adequat Joaquin Phoenix, és un home ben entrat a la trentena que, degut als seus trastorns bipolars, s’ha refugiat a casa dels seus pares (Moni Moshonov i Isabella Rossellini, que cada dia sembla més la seva mare). Treballa sense entusiasme a la tintoreria del seu pare, mostra un cert interès per la fotografia i porta una existència gairebé d’adolescent, com demostra la “lleonera” en que ha convertit el seu dormitori. Els seus pares, raonablement preocupats, el protegeixen, però també l’espien. Amb motiu de la fusió del negoci patern amb el d’un altre col·lega, Leonard coneix Sandra, la filla de l’altre tintorer. No se li escapa a Leonard que les dues famílies veuen amb bons ulls un possible matrimoni i, a més, Sandra sembla sincerament atreta pel turmentat personatge. No sé si jo actuaria així, però em consta que hi ha força dones que cauen de quatre grapes amb homes que són un pou de problemes.

Simultàniament, Leonard coneix una veïna sexy, inestable, amb problemes de drogues i que viu un afer amb un home casat. Leonard se n’enamora perdudament i ja tenim el conflicte muntat.

D’entrada, el dilema és un clàssic: cal escollir la seguretat previsible que li ofereix Sandra o bé cedir a la passió i l’aventura que representa Michelle, la veïna? La morena o la rossa? No tot és tan senzill, perquè Michelle (una excel·lent Gwyneth Paltrow, que mereix més papers d’aquesta categoria), pot ser molt atractiva, però també garanteix un passaport al desastre. Mentre que Sandra (Vinessa Shaw), que en una pel·lícula més convencional, seria una dona mediocre i sense encant, és aquí tot el contrari, de manera que els dubtes de Leonard semblen prou comprensibles.

Rodada amb una elegància que sap extreure bellesa dels racons més vulgars, molt ben interpretada i amb un to trist de vides que tenen esperances molt justetes, la conclusió és moralment ambigua, com correspon a una història per adults. Confesso que he sortit del cinema una mica decebut, poc motivat a parlar de la pel·lícula, potser perquè ens agrada que els finals vinguin acompanyats d’un gran llaç rosa o bé d’una explosió que acabi amb tot.

Però durant les hores posteriors hi he anat pensant. He tornat a Leonard, a Michelle i a Sandra, no com a personatges, sinó com a persones que he conegut. He rememorat el final del film, que m’ha semblat alternativament feliç i amarg i m’han vingut ganes de saber com els hi aniria en el futur. Acostumats a veure tantes pel·lícules que has oblidat abans que et passin els títols de crèdit, potser no és aquesta una conclusió tan dolenta.

dissabte, 15 maig de 2010

Me'n recordo (XVII)



Me’n recordo dels pantalons curts DxT que tenien cintura de goma i regalaven un clauer lleig.

divendres, 14 maig de 2010

Charles Lutwidge Dodgson, matemàtic


Charles Dodgson va centrar gran part de la seva vida a Oxford. Malgrat el seu títol de reverend no sembla que sentís gran inclinació per les tasques eclesials, més enllà de fer algun sermó molt de tard en tard. Per tant, des dels 23 fins gairebé els 50 anys (1855-1881) la seva ocupació principal fou la de professor de matemàtiques. Pels testimonis recollits d’alguns dels seus alumnes, no sembla que fos gaire apreciat i els diaris de Carroll, amb queixes freqüents sobre la ingratitud de la docència, revelen que el desinterès era mutu.

El seu amor per la paradoxa el podia conduir a proposar problemes com el següent: “Si 10 obrers aixequen una paret en 9 hores, quant trigaran 300.000 obrers en construir la mateixa paret?” Si es responia (correctament) que ho farien en poc més d’un segon, Dodgson replicava que seria físicament impossible que 300.000 persones poguessin accedir simultàniament a l’esmentat mur. Si bé els amants de Carroll podem trobar graciós el seu estirabot, no crec que els seus alumnes poguessin evitar la sensació que els prenia el pèl.


En les seves hores de lleure Dodgson escrigués diversos assaigs matemàtics. Tot i que el seu biògraf Morton N. Cohen el considera un apreciable teòric, em sembla que l’encega l’amor que senten alguns autors pels seus autobiografiats. Una de les qüestions que més va obsedir Dodgson al llarg de la seva vida fou la reescriptura didàctica dels “Elements” d’Euclides. No hi ha dubte que els “Elements” és un dels llibres més importants de la nostra cultura (jo el posava al Top-10, mira que et dic); però en ple segle XIX, quan s’estaven començant a investigar les geometries no euclidianes, no es pot dir que el reverend es situés precisament a l’avantguarda de la seva matèria.
Dedicà altres escrits a discernir la divisibilitat de certs números o a establir algorismes per fer divisions llargues o calcular determinants de forma més ràpida. Purs receptaris de cuina, que els ordinadors actuals han convertit en obsolets. Corre una anècdota, tan apòcrifa com divertida, segons la qual la reina Victòria, entusiasmada pel primer llibre d’Alícia, li demanà que li dediqués la seva següent obra, la qual fou “Condensation of Determinants, Being a New and Brief Method for Computing Their Arithmetical Values”.

El seriós professor de matemàtiques Dodgson va fer algunes concessions al seu “alter ego” Carroll en textos breus i capriciosos com “El que la tortuga digué a Aquil·les”, sobre la famosa paradoxa de Zenó. I encara que actualment més d’un artista conceptual se l’ha apropiat, fou ell qui plantejà el cèlebre dilema entre el rellotge aturat i el que retarda un minut cada dia. Quin preferiu? Penseu-ho dues vegades, perquè el rellotge aturat marca l’hora exacta dos cops al dia, mentre que l’altre trigarà gairebé quatre anys en tornar a fer-ho.


El text més llarg en aquesta categoria és “A Tangled Tale” (o “Un conte embolicat”). Consta de diversos capítols (o nusos) en els quals es plantegen problemes matemàtics barrejats amb una narrativa dilatòria i suposadament graciosa. En la meva modesta opinió, millor oblidar-ho tot plegat. Encara així, Leopoldo Panero va fer l’any 1975 una compilació sota el títol de “Matemática demente” (Tusquets) que encara es pot trobar a les llibreries. A la portada una tortuga ens pregunta: “¿Tú amas a Euclides?” Pel meu gust, en Panero es passeja massa descordat pel llarg pròleg, on escombra cap a casa i connecta Carroll amb gent com Deleuze i Artaud. Segurament ningú no deixaria que ho fes ara mateix. Jo almenys no li ho permetria. La resta del llibre és aconsellable, si teniu el cervell flexible i accepteu algunes llibertats de traducció; però, per a mi, l’edició dels pocs textos salvables del Carroll matemàtic, encara està per fer. I no s’hi val que digueu que la faci jo.

dijous, 13 maig de 2010

Rufus+piano


Si arriba a néixer uns anys abans, l’hauria rebutjat com a epítom de tot allò que volia evitar del món gai més estereotipat. Per fortuna Rufus Wainwright va aparèixer prou tard a la meva vida i ja em va pescar relaxat i disposat a gaudir sense prejudicis de tot aquell que truqués a la porta carregat de bones maneres. I, sí, confessaré que el segueixo amb tota la seva pompa teatral i els seus modals de cabaret, i li perdono els capricis de diva marica, els modelets de Viktor & Rolf, els homenatges a Judy Garland o l’escriptura d’una òpera (“Prima Donna”), que ha rebut crítiques tan contraposades que, com a mínim, intriga.

La nit del dimarts Rufus va presentar el seu darrer disc “All days are nights: Songs for Lulu” al Liceu de Barcelona amb totes les localitats exhaurides, un detall que no sé si atribuir a una moda passatgera o a una veritable base de fans. Aquest disc, elaborat durant la malaltia terminal de la seva mare, la cantant Kate McGarrigle morta el gener passat, és un conjunt de cançons acompanyades únicament pel piano que toca el propi Wainwright. És una obra difícil de classificar, perquè encara que l’artista la presenti gairebé com si es tractés d’un cicle de cançons, la temàtica és molt diversa (la família, l’amor, la bellesa, Nova York i fins i tot tres sonets de Shakespeare) i els estils musicals poden d’anar de la balada al music-hall passant per Ravel sense gaire solució de continuïtat.

La posta en escena de l’espectacle insisteix en la solemnitat dels seus propòsits. Així es prohibeix explícitament que el públic aplaudeixi durant la interpretació d’aquesta dotzena de cançons i, fins i tot, es demana que es mantingui el silenci fins que Wainwright no hagi sortit d’escena. La seva lenta irrupció, vestit com la Reina Malèfica de “La Bella Dorment”, sembla tota una declaració de principis. Una gran pantalla que ocupa el fons de l’escenari projecta una il·lustració visual obra de l’artista Douglas Gordon: diversos ulls amb les parpelles carregades de maquillatge negre, que s’obren i es tanquen amb parsimònia, com surrealistes mol·luscos bivalves. Una imatge tan simple com torbadora.

Si bé tot això va estar molt ben interpretat, crec que és un tipus de música que prefereixo escoltar en la tranquil·litat de la llar. Per fortuna, després d’una pausa de mitja hora i alguns canvis en la decoració (bàsicament uns quants gots lluminosos escampats per terra), Rufus va retornar vestit d’una forma vagament més convencional (malles, una camisa amb lluentons, una corbata verd lloro…) per oferir-nos una hora d’èxits de la seva carrera: “Cigarettes and Chocolate Milk”, “Natasha”, “Leaving for Paris”, “Going to a town” i fins i tot el clàssic “Complainte de la Butte”. Aquí és on realment vam xalar, perquè el noi és un showman consumat. Dotat d’una veu de tenor, dúctil i potent, encara que amb un timbre que potser no és per tots els gustos, és també un pianista més que solvent i tot un comunicador que, amb quatre comentaris intel·ligents es pot posar el públic a la butxaca (per exemple, evitant qualsevol menció a Espanya, a la que es referí com a Península Ibèrica, i és que l’home es va educar al Quebec).

Tenia els meus dubtes que el Liceu fos el local més adequat per un espectacle que sembla demanar la proximitat del públic; però gràcies a una bona amplificació i al carisma de Rufus, no va costar gaire sentir-nos com en un piano-bar de dimensions colossals. Només faltaren les copes.

dimecres, 12 maig de 2010

Consells per superar la crisi


Aquestes darreres setmanes ha caigut sobre la catosfera una onada de cansament, desànim, dubtes i sequera creativa de la qual hem estat víctimes, ara l’un ara l’altre, en un procés que no per natural deixa de ser preocupant. Amb la voluntat d’ajudar una vegada més els meus col·legues i des del punt de vista d’algú que es trobava en el mateix aiguamoll, voldria donar-vos alguns consells que a mi em van ser útils, autèntiques perles de saviesa que he anat metabolitzant dins de la meva conquilla amb veritable vocació d’utilitat pública. Però abans que res vull que us quedi molt clar aquest missatge (repetiu en veu alta): “SÍ, la crisi es pot superar!” Jo en sóc la prova.

Passem ara als consells pròpiament dits:

Exercici
No, no us penso posar deures, em refereixo a l’exercici físic, tan necessari per l’harmonia de les persones. Ja ho deien els clàssics (i Juan Antonio Samaranch) allò tan conegut de “mens sana in carpe sano”. La pràctica de qualsevol esport, apart de produir endorfines, que sempre són bones per aixecar els ànims, ens obliga a sortir de casa i relacionar-nos amb el món que ens envolta, del qual els blocaires de raça en poden extreure múltiples motius d’inspiració. Són especialment aconsellables aquelles activitats que impliquen desplaçament —córrer, anar en bicicleta, fórmula 1—, perquè ofereixen nombroses oportunitats de topar-se amb paisatges, gents i escenes que poden ser la llavor d’un apunt. Exemples: vista des de la carena, la Teresina asseguda davant de la porta de casa, una caca de gos, núvol amb forma de croqueta, accident en cadena a l’eix transversal…

Càmera
Gairebé un corol·lari del punt anterior. Porteu sempre una càmera a sobre. A falta d’idees, sempre es pot posar una foto (sense comentaris, si us plau) com apunt del dia i esperar que la inspiració torni l’endemà.

Alimentació
Mai no s’insistirà prou en la importància d’una dieta equilibrada perquè la nostra feina, i per tant el nostre bloc, rendeixi al màxim. La gelea reial, el ginseng i els complements vitamínics són una bona ajuda, però jo tinc la meva recepta secreta, que passo a compartir amb vosaltres.

En un petricó d’aigua destil·lada farem una infusió amb els següents ingredients:
- 100 grams de flors de saüc collides sis mesos abans en nit de lluna plena
- 20 grams de te blanc
- una escorça de pi para-sol de 5x5 cm, aproximadament
- la pell d’un kiwi prèviament afaitat

Un cop retirat del foc, ho deixarem reposar cinc minuts. Ho filtrarem amb una gasa ben neta i deixarem la infusió a la serena durant tres dies; l’abocarem llavors en una ponxera de dos litres de capacitat. Hi afegirem un polsim de pol·len de camamilla i una culleradeta de Bovril. Finalment barrejarem la infusió amb el contingut d’una ampolla de litre de conyac “Tres Cepas”.

Us ho beveu tan ràpid com pugueu i, a continuació, escriviu tants posts com sigueu capaços abans no us atrapi el coma etíl·lic.

Gestió del temps
Tots sabem que un dels principals obstacles per ser creatius és la continua distracció que ens ofereix la xarxa, que ens impedeix concentrar-nos en la redacció de l’apunt de demà. És recomanable per tant treballar offline i no cedir als cants de sirena del correu electrònic, facebook i similars, almenys fins que no tinguem la feina feta.

Si no podeu evitar fer una ullada als blocs amics de tant en tant, penseu que la majoria d’ells (excepte en Puigcarbó, en Tibau i els del Riell) publiquen un sol apunt al dia. Amb l’ajuda de les sindicacions i els blogrolls, sabreu quan cal visitar-los. Per tant, no té sentit entrar una vegada i una altra a la mateixa pàgina, a menys que vulgueu extasiar-vos davant de l’excel·lència d’un text en particular. I, si el que voleu seguir són els comentaris, subscriviu-vos-hi, i amb una mirada al correu sabreu tot el que es va dient sense necessitat d’entrar a la pàgina concreta.

De totes maneres, si sou seguidors de molts blocs, és preferible que no els visiteu tots diàriament. Segons un estudi de l’Institut Psiquiàtric de Des Moines (Iowa), tothom que fa un seguiment quotidià de més de 25 blocs, acaba com una regadora en un termini de quinze dies. Repartiu-los per tant en grups d’un màxim de 25 i visiteu-los cíclicament: total, els apunts no solen caducar d’un dia per l’altre.

Un bon truc és estudiar els títols que apareixen al blogroll i descartar aquells que de segur no ens interessen. És aquesta una qüestió molt subjectiva i no puc donar guies més concretes. Jo, per exemple, fugiria com una pedregada seca d’apunts que tinguessin títols com ara: “A l’entorn de l’imperatiu kantià”, “Aquest any sí!”, “La nena ja té una dent”, “Grans èxits de Raffaela Carrà” o “Consells per superar la crisi”.

Diplomàcia
Reconeguem-ho, de vegades entrem en els blocs d’amics i coneguts, més per cortesia que per veritable curiositat per saber què hi diuen (que no tots el dies tenim el cap per segons què). De totes maneres, encara que no els llegim, és aconsellable deixar-hi un comentari del tipus “Què bo!”, “L’has clavat!”. Això sempre queda bé i ens permet estalviar-nos uns valuosos minuts de lectura que sempre podrem invertir en el següent bloc de la llista.

Tanmateix, no cal abusar d’aquest recurs, que a la llarga es nota. Convindrà escriure un comentari més pertinent de tant en tant (un cop a la setmana és adequat, eh Tibau?). S’escollirà per fer-ho, apunts breus, preferiblement els que continguin només un vídeo de “YouTube” o un haiku.

Fórmules d’apunts ràpids
És un tema prou important com per merèixer un apunt independent.

En resum
La doctrina més important que es desprèn d’aquesta col·lecció de consells és que qui les subscriu no n’ha seguit ni un de sol.

O sigui, que ja us ho fareu!

dimarts, 11 maig de 2010

Kombray


“Molt de temps vaig anar al catre amb les gallines. De vegades, quan apagava la candela, els ulls se’m tancaven tant de pet, que no tenia temps ni de dir: “M’estic quedant fregit”. I trenta minuts més tard, ja estava amb els ulls com plats menjant-me el coco perquè tenia ganes de clapar. I volia tancar el còmic que em pensava que tenia a les mans i apagar el llum. I és que mentre clapava m’havia estat esprement la neurona sobre el que havia llegit, però aquestes menjades de tarro eren tope rares. M’havia entrat la paranoia que el tebeo parlava de menda, de jo o d'un mateix: un bareto, la penya, la batussa entre el Paco i el Litus. Aquest mal rotllo durava encara uns segons després de despertar-me; m’ho empassava tal qual, però era com si les lleganyes no em deixessin veure que la candela estava out. Després començava a capiscar-ho, com si m’haguessin implantat els pensaments d’una vida anterior. L’aventura del tebeo podia ser la meva o no; ja passava d’ella, se m’en fotia. Quan tornava a guipar-me, flipava pepinos per trobar-me a les fosques. Molava, no dic que no, s’estava tope guai, encara que no entenia una merda. Quina hora era? Sentia el pito dels trens, allà a la quinta punyeta, com si cantessin els ocellets del bosc, i t’adonaves que tot quedava tope lluny. I m’imaginava un paio que caminava cap a l’estació, content perquè fotia el camp. Apa, que us bombin!”

—Escolta, això no em sona gens a Proust. Vols dir que no t’han passat un virus a l’e-book?

dilluns, 10 maig de 2010

Més escola de la vida


Per coincidències de la cartellera, acabem de veure “Fish Tank” d’Andrea Arnold, una pel·lícula que podria ser la versió hiperrealista de “An education” de Lone Scherfig. Les concomitàncies: pel·lícules britàniques, dirigides per dones, amb una protagonista adolescent que manté una relació predestinada al fracàs amb un home adult, experiència de la qual en surt en certa manera enfortida.

Deixant de banda aquests punts en comú, no es pot imaginar dues pel·lícules més antitètiques. Si al film de Scharfig se li podia retreure un edulcorament que llimava les evidents asprors de la trama, a “Fish Tank” no hi trobarem cap complaença, tant sols fragments de realitat, gairebé documentals, sobre vides d’horitzons molt estrets.

Mia, la molt convincent no-actriu Katie Jarvis, viu en uns blocs-rusc a Essex amb una mare, que no sembla tenir altra ocupació que anar als bars, emborratxar-se i conèixer homes, i una germana petita i molt mal parlada. Mia no és precisament una noia popular, té problemes de relació amb tothom, un evident fracàs escolar, i la cohesió familiar s’ha establert entorn de l’agressió mútua. L’única cosa que sembla interessar Mia és assajar en solitari danses hip-hop. No és un panorama engrescador, almenys fins que no apareix el nou xicot de la mare, un home atractiu, atent i que sembla preocupar-se sincerament per les inquietuds de Mia…

La càmera de vídeo segueix els passejos de la noia pel sòrdid paisatge suburbà i el format accentua la claustrofòbia d’aquestes vides amb poc futur. Els diàlegs són escassos, no es tracta de personatges que acostumin a resoldre els seus problemes parlant; per tant, tot es basa en l’observació, en el petit gest o el somriure que s’escapa involuntari. I, si al principi pot semblar que no passi pràcticament res, de mica en mica es va acumulant una tensió que desemboca en unes escenes finals que tenen tot l’aire d’un malson, tractades tanmateix de forma totalment creïble. El desenllaç es pot considerar esperançador, amb totes les cometes que faci falta, però, vista la matèria primera, no es podia demanar més.

Amb alguns minuts de menys i l’eliminació de dos simbolismes obvis com són l’euga encadenada i el globus en forma de cor que s’eleva sobre el barri, m’hauria semblat una pel·lícula perfecta. Dura, modesta, però perfecta.

diumenge, 9 maig de 2010

Imatges d’Alícia: Ralph Steadman


Això és d'Animal Farm d'Orwell.

Avui tinc com a convidat un altre il·lustrador ben especial, es tracta de l’artista britànic Ralph Steadman (Wallasey, 1936), que es va donar a conèixer com a dibuixant i caricaturista als anys 60 pel seu treball freelance a Private Eye, the Daily Telegraph, Punch, The New York Times i Rolling Stone.

Va establir una llarga col·laboració amb Hunter Thompson, aquell periodista gonzo i politoxicòman que acostumava a protagonitzar els seus propis reportatges. Va acompanyar-lo en alguns dels seus viatges professionals i s’ocupà d’il·lustrar-li diversos articles, així com els seus llibres “Fear and loathing in Las Vegas” (Por i fàstic a Las Vegas) i “Fear and loathing on the Campaign Trail ’72”. Quan Terry Gilliam filmà el primer d’aquests dos llibres, amb Johnny Depp i Benicio del Toro, Steadman s’ocupà de dibuixar-ne el cartell així com la caràtula del DVD.

Entre els llibres que ha il·lustrat trobem clàssics com “L’illa del tresor” (igual que Peake a l’apunt de fa una setmana), “Granja animal” d’Orwell, “Farenheit 451” de Bradbury o “El diccionari del diable” d’Ambrose Bierce. Ha il·lustrat “Psychogeography” del contemporani Will Self (a qui també li ha dibuixat les columnes que escrigué per The Independent). I va fer la portada per una compilació de cançons políticament incorrectes de Frank Zappa “Have I offended Someone?” (1997). A un nivell més anecdòtic, quan Johnny Depp va fer l’antologia de cançons de pirates “Rogue’s Gallery”, Steadman intervingué com a cantant en dues de les peces.

Però, és clar, tot i que la seva carrera és tan meritòria com transgressora, no estaria parlant d’ell si no fos perquè el senyor Steadman va dibuixar les aventures d’Alícia durant els anys de la psicodèlia, 1967 si no vaig errat. Poques Alícies veureu menys atractives (des d’un punt de vista convencional), però tampoc trobareu gaires interpretacions tan interessants de la típica imatgeria carrolliana com les que fa Steadman.





Com que qui tasta Carroll ja no en pot escapar de per vida, Steadman també il·lustrà “La caça del Snark” (igualet que Mervyn Peake). Aquí ja el trobem més madur i més propens a la taca de tinta, que és una de les marques de la casa.

El desembarcament.

L'esvaniment.

Per a qui vulgui continuar investigant, podeu visitar-lo a la seva pàgina on us intentarà vendre des d’una tassa fins a una corbata. Pitjors inversions podríeu fer.