dimecres, 30 juny de 2010

El Pickwick de Carner

Tenim la sort que en català el llibre fou traduït per Josep Carner l’any 1931 i es publicà a l'editorial Proa amb resultats excel·lents. Una “boutade” freqüent afirma que la millor novel·la catalana de tots els temps és el “Pickwick” de Carner. Jo gairebé ho subscriuria. Recentment, Martí de Riquer amb un excés de xovinisme la considerava com la millor traducció de la literatura universal i Joan Triadú, al pròleg de “Grans Esperances”, assegurava que els experts britànics capaços de llegir en català opinen que el Dickens de Carner és Dickens per partida doble. Mentrestant, Jaume Vallcorba ha confessat fa poc que ell  trobà bastant incomprensible la traducció, encara que reconeix que era un galifardeu quan la va llegir.

És cert que la llengua de Carner és un xic refistolada i anacrònica, un experiment amb formes pròpies del passat, però és al mateix temps molt adequada per aquesta narració, que es recolza en una imatge de la feliç i vella Anglaterra que ja no tornarà. Almenys a mi la seva lectura m’enlluernà als 22 anys i em va fer adonar, com pocs llibres, de la plasticitat del català.

Us deixo uns fragments d’un dels episodis més famosos del llibre, el judici del cas “Bardell contra Pickwick”, quan la senyora Bardell, dispesera del senyor Pickwick, l’acusa de trencament d’una promesa matrimonial. Exposa el cas el senyor Buzfuz, advocat de la demandant:

“—La demandant, senyors —continuà el mestre Buzfuz, en blana veu melangiosa, —la demandant és una vídua; una vídua, senyors. El difunt senyor Bardell després de gaudir per molts d’anys de l’estima i la confiança del seu sobirà, com un dels custodis de les rendes reials, va lliscar gairebé imperceptiblement fora d’aquest món, a cercar la pau i el repòs que una duana no sabria comportar.
 
Durant aquesta patètica descripció de la mort del senyor Bardell —al qual en un celler de taverna, havien romput el cap amb un pot que mesurava quatre petricons, —al mestre aciençat li defallí la veu, i seguí dient amb emoció:

 
—Poc abans de la seva mort havia estampat la seva semblança en un infant. Amb aquest infant, única penyora del funcionari de la duana que l’havia deixada, la senyora Bardell s’apartà del món i va complaure’s en la tranquil·litat retirada de Goswell Street, i allí posà a la finestra de la seva saleta del davant un rètol, amb aquesta inscripció: “Cambres moblades per a senyor sol. Adreceu-vos a l’interior.” (…) Demano l’atenció del jurat sobre la redacció d’aquest document: “Cambres moblades per a senyor sol.” Les opinions de la senyora Bardell sobre l’altre sexe, derivaven, senyors, d’una llarga contemplació de les inestimables qualitats del marit que havia perdut. No tenia por, no tenia malfiances, no tenia sospites; tota ella era confiança i seguretat. “El senyor Bardell —deia la vídua— el senyor Bardell era un home d’honor, el senyor Bardell era un home de paraula, el senyor Bardell no era un impostor, el senyor Bardell, un temps, havia estat també un senyor sol; un senyor sol recercaré per protecció, per ajut, per confort i per consolació; en un senyor sol veuré perpètuament quelcom que em farà recordar què no era el senyor Bardell quan conquerí els meus jovençans afectes virginals; a un senyor sol, per tant, llogaré les meves cambres.” Actuada per aquest impuls tan bell i commovedor (un dels millors impulsos possibles, senyors, de la nostra imperfecta naturalesa), la vídua solitària i desolada, eixugà les seves llàgrimes, moblà el seu primer pis, estrenyé el seu fill innocent contra el si maternal i posà el rètol a la finestra de la saleta. Va romandre-hi molt de temps? No. El serpent sotjava, el rec de pólvora s’escampava, la mina s’enllestia, el paler-minaire feia la seva tasca. Abans que el rètol hagués passat tres dies a la finestra de la saleta —tres dies, senyors— un Ésser, dreçat damunt dues cames i amb exterior parença humana, i no pas de monstre, va picar a la porta de la senyora Bardell. S’informà a l’interior, prengué les cambres, i l’endemà mateix va entrar-hi en possessió. Aquest home era Pickwick, Pickwick el demandat.

(…)
 

—I ara, senyors, una paraula més, tan sols. Dues lletres han passat de l’una a l’altra de les parts, lletres que hom reconeix que són de mà del demandat, i més eloqüents que llibres sencers. Aquestes lletres, demés, revelen el caràcter d’aquest home. Poc són epístoles obertes, fervents, eloqüents, no respirant sinó el llenguatge d’un afectuós lligam. Són comunicacions cobertes, astucioses, sornegueres, però, afortunadament, força més terminants que si estiguessin concebudes en el llenguatge més brillant i la més poètica imatgeria; lletres que cal veure amb ulls cauts i sospitosos, lletres que evidentment, segons Pickwick es proposava aleshores, havien d’esgarriar i enganyar qualsevol tercera persona a les mans de la qual poguessin caure. Permeteu-me que llegeixi la primera: “Garraway’s, a les dotze. Benvolguda senyora B.: Costelletes de moltó amb salsa de tomàtec. Vostre, Pickwick.” I això, senyors, què significa? Costelletes de moltó amb salsa de tomàtec! Vostre, Pickwick! Costelletes, valga’m Déu, i salsa de tomàtec he dit! Senyors, és que la felicitat d’una dona sensible i confiada ha de malversar-se amb artificis tan transparents com és ara aquest? La segona no porta data, cosa ja de per si, ben sospitosa. “Benvolguda senyora B.: No seré a casa fins demà. Cotxe cançoner.” I després segueix aquesta notable, notabilíssima expressió: “No us preocupeu de l’escalfallit.” L’escalfallit! Vejam, senyors, qui mai s’ha encaparrat per un escalfallit? Quan ha estat mai rompuda o alterada la pau espiritual d’un home o una dona per un escalfallit que és en si mateix un inofensiu, útil, i afegiré, senyors, reconfortant article del parament domèstic? Per què la senyora Bardell és tan seriosament instada a no agitar-se per aquest escalfallit, si no és el cas (com l’és indubtablement) que es tracti de la simple tapadora d’un foc amagat, un senzill substitutiu per algun mot o promesa falaguera, d’acord amb un sistema preconcertat de correspondència, maquinat traçudament per Pickwick en expectativa de la seva contemplada deserció, i que no tinc la possibilitat de precisar? I què vol dar entenent aquesta al·lusió al cotxe cançoner? Pel que jo pugui escatir, tal vegada es tracta d’una referència al mateix Pickwick, que ha estat un cotxe criminalment cançoner durant tota aquesta història, però la velocitat del qual serà ara ben inesperadament accelerada, i les rodes, senyors, com ell veurà a les seves despeses, ben aviat per vosaltres enseuades!”

dimarts, 29 juny de 2010

Orgull i mandra


Ahir se celebrà el Dia Internacional de l’Orgull Gai i jo, com ja he fet amb altres diades reivindicatives, ho menciono en una altra data, encara que sigui per recordar  que tots els dies de l’any hauríem de tenir presents aquelles causes justes per les que val la pena lluitar.

De totes maneres, en els darrers anys, les celebracions entorn d’aquesta diada ja no es centren en el dia 28 de juny, sinó que es desplacen als caps de setmana propers i es combinen de manera que no es trepitgin les unes amb les altres (a Barcelona la desfilada es realitzà el passat diumenge a la tarda). No ocultaré que, com amb moltes altres festes multitudinàries, s’hi han afegit també interessos comercials, especialment del sector turístic; però com que és una bona causa, passaré per alt aquestes motivacions espúries.

Per tant, com pertoca al mes de juny, se’m desvetlla la meva moderada militància i faig la meva aportació de temporada a la qüestió; encara que, si us he de dir la veritat, em fa mandra, molta mandra. Serà que ja he viscut molts “orgulls” i que, malgrat els indubtables avanços que s’han anat produint en la legislació, la mentalitat de les persones no ha canviat tant i que, any rere any, t’has d’enfrontar amb problemes similars. Cansa sí, cansa molt.

Cansa que a la feina, on tothom malda per ser políticament correcte, renovable i sostenible, la paraula més usada sigui “mariconada” i que, en qualsevol vermut o àpat de treball, tothom trobi tan divertit fer cabòries sobre les tendències sexuals dels absents.

Cansa que els adolescents (i els que no ho són), quan volen desqualificar un jugador de l’equip contrari, diguin que és gai.

Cansa que, de cop i volta, els pares d’un amic li diguin que ja no volen saber res del seu xicot, que “aquestes coses no estan bé”.

Cansa el senyor Duran i Lleida i cansen els seus comentaristes (fins i tot alguns que l’intenten rebatre, amb els seus exabruptes, no ens fan cap favor).

Cansen els que diuen “jo no tinc res contra els homosexuals”, els que diuen “no he considerat mai l’homosexualitat com una malaltia”, els que diuen “tinc molts amics homosexuals”. A continuació sempre ve un “però”.

Cansen els que parlen del que és “natural” i el que no ho és, els que parlen del que és “normal”, del que és “majoritari”, del que s’ha fet “tota la vida” i del que “déu mana”.

Cansen els que, any rere any, qüestionen la forma de celebrar l’orgull, com si hi hagués una forma correcta de comportar-se com a gai i aquesta fos el passar el més desapercebut possible.

I cansen finalment els que no entenen la paraula “orgull” i diuen que ningú no hauria d’estar orgullós de ser com és, tot oblidant que la paraula “ORGULL” continuarà tenint sentit fins el dia que la societat en ple no consideri que ser gai no és cap VERGONYA.

dilluns, 28 juny de 2010

Per no parlar de Montmorency

  El memorable episodi del laberint a Hampton Court (il·lustrat per A. Frederics)
Prou sabia des de fa anys de l’existència de “Three Men in a Boat” d’un tal Jerome K. Jerome i l’havia considerat un clàssic menor, molt insular, del que s’anomena humor anglès. Va caldre que primer la Clídice la reivindiqués com la joia màxima de la literatura britànica, si no mundial, i després en Robert confirmés la seva excel·lència, perquè em decidís a llegir-la. Després diran que els blocs no serveixen per a res!

Havia pensat que aquest autor no havia fet res més de profit en la seva vida, però llegint les seves dades biogràfiques he vist que estava bastant equivocat. Jerome Klapka Jerome (1859-1927) tingué una infantesa veritablement “dickensiana”. Als 13 anys quedà orfe de pare i mare i es veié obligat a treballar d’oficinista a l’estació ferroviària d’Euston, però com que el que l’atreia era el teatre se’n va anar per aquests mons de déu per malviure amb companyies de tercera, dormint al carrer si calia. Diu que des dels 10 anys tenia el propòsit de ser escriptor i un encontre fortuït amb Charles Dickens(!) en un parc el va refermar en les seves intencions. Malauradament no he pogut trobar la transcripció del diàleg que mantingueren i que apareix a l’autobiografia de Jerome.

Aviat va començar a guanyar-se la vida escrivint petites històries i assajos i de mica en mica es va fer un lloc en el món literari anglès de fi de segle. Com a editor de “The Idler” i “To-day” va publicar contes d’escriptors de la categoria de Conan Doyle, Kipling, Gising o Hardy, va escriure novel·la seriosa, obres de teatre d’èxit per a, entre d’altres, Sarah Bernhard i va gaudir de l’estima i l’amistat de Bernard-Shaw, H.G.Wells, J.M.Barrie, Rider Haggard… Home de fermes conviccions liberals, amb tendències socialistes, fou també un convençut pacifista, fet que unit al seu amor per Alemanya li causà alguns problemes durant la Primera Guerra Mundial.

“Tres homes en una barca (per no parlar del gos)”, l’obra que li garantiria la posteritat, aparegué el 1889, relativament aviat en la seva carrera (hi ha edició a Quaderns Crema, l’anterior de Selecta, segons Clídice, no val la pena). Inicialment havia de ser una guia seriosa sobre el Tàmesi, la seva història i les poblacions i edificis interessants que hom podia trobar a les seves ribes. Havia pensat intercalar també alguns moments còmics per alleugerir el contingut. Com que la redacció del llibre no acabava de rutllar, decidí començar per les escenes còmiques (acabava de tornar de la seva lluna de mel, per tant el seu ànim és ben comprensible). A la fi, les poques referències serioses que arribà a introduir gairebé foren eliminades pel seu editor i el que en quedà fou ni més ni menys que una obra mestra d’humor a foc lent.

La història que narra el llibre, inesperadament, té molt a veure amb l’aparició del ferrocarril, que amb les seves possibilitats per transportar tant passatgers com mercaderies, havia fet disminuir considerablement el tràfic fluvial. El Tàmesi, lliure de barcasses, havia esdevingut l’indret d’esplai de moda, tant per les classes mitges com per les més afluents. Així, no és d’estranyar que els protagonistes (George, Harris i el narrador J., per no parlar de l’imprescindible terrier Montmorency), afectats per un mal que ara anomenaríem “estrès”, decideixin dedicar una quinzena de les seves vides a remar riu amunt entre Kingston i Oxford.

L’excursió, no cal dir-ho, és plena d’incidents calamitosos i de digressions còmiques, però també d’observacions molt perspicaces sobre el comportament humà. L’humor emprat és d’una finor irònica que rep el nom d’understatement, paraula intraduïble que retrata a la perfecció en què consisteix l’humor anglès. L’understatement és tot el contrari de l’exageració de la farsa i busca el contrast per atenuació. Així, els nostres protagonistes, quan passen una estona a una taverna, mai no acaben amb una merda com un piano, sinó que només se senten vagament confosos i amb dificultat per trobar el camí a casa.

Un altre recurs que sovinteja és el d’una llarga descripció plena de lirisme que es veu truncada per un fet totalment prosaic. Aquesta barreja de registres permet moments de veritable emoció, infreqüents en obres d’aquest tipus, com ara la plàcida descripció del cadàver d’un gos que sura corrent avall o la compassiva història de la dona suïcida que es llença al Tàmesi.

Però el to general que se’n desprèn és lluminós i benèfic, recomanable com a lectura d’estiu, o per prendre’s unes vacances en qualsevol altra època de l’any. Que serveixi aquest apunt com un agraïment conjunt a Clídice a Robert, i també a J. K. J.
J. i Montmorency observen com George i Harris planten la tenda de campanya (de nou dibuixats per A. Frederics)

diumenge, 27 juny de 2010

La vida és joc


El Liceu ha tancat la temporada amb la reposició de “La dama de piques” de Piotr Ilitx Txaikovsky en una producció de Gilbert Deflo i William Orlandi que ja havia vist, però que no recordava. La reputació de Txaikovsky va ser durant molt de temps sotmesa a quarantena: la crítica seriosa no podia ni volia donar el seu vist i plau a un compositor tan estimat per tota mena de públic. Se l’acusà de barat, d’efectista, de sentimental i se li negà un lloc entre els més grans. Sembla que les tornes han anat canviant lentament i ara, que els dogmatismes no estan gaire ben vistos, Txaikovsky té el seu lloc assegurat al panteó. No em sabria pronunciar sobre altres peces de la seva producció, però crec que les seves dues òperes més famoses, “Eugene Onegin” i “La dama de piques” (ambdues basades en textos de Pushkin), tenen personalitat i força dramàtica, qualitats que no són tan freqüents com voldríem dins del repertori.

El cas de “La dama”, en particular, és una mica més complex i fins i tot un punt esquizoide. La seva columna vertebral, la que s’origina en el conte de Pushkin, relata una fantasmagòrica història de ludopatia traspassada per l’amor, amb pactes fàustics inclosos. És un argument negre, potent i fascinant; però, com que l’obra fou un encàrrec dels teatres imperials, calgué adaptar-la a les maneres de la “grande opèra” amb tots els ets i uts. Així, de forma totalment supèrflua, s’inclouen en el seu decurs cors de nens jugant als soldats, cors de dides i de gent que per allí passava, una òpera-ballet de clares influències mozartianes, cançons de “boudoir” i cançons de taverna i, fins i tot un cameo de Caterina la Gran. Només hi faltaria una troupe de gossets ensinistrats, que tot arribarà.

He llegit que sovint es mutilen aquests fragments més convencionals, cosa que no passa en la versió completista del Liceu. Entenc el sentit d’aquestes mutilacions i gairebé les recomanaria, perquè, quan l’obra s’oblida de les servituds al gènere i tornem al drama de Hermann, Lisa, la Comtessa i Ieletski, les escenes adquireixen una potència envejable.

El famós tenor Ben Heppner emmalaltí durant els assajos i l’ha hagut de substituir a corre cuita Misha Didyk, que havia de protagonitzar “El jugador” de Prokofiev (tot queda entre ludòpates). Tot i que en la seva veu hi trobo un rerefons aspre, ha defensat prou bé el difícil paper i físicament era del tot creïble. Emily Magee ha fet una Lisa de veu bonica, encara que poc poderosa, que, de totes maneres, ens ha agradat. El rol de la Comtessa s’adjudica habitualment a velles glòries que han perdut la veu, però no la dignitat. La grandíssima contralto Ewa Podles canta les seves breus aparicions magistralment i deixa el llistó prou alt perquè, amb aquest paper, ocupi tots els teatres d’Europa quan es retiri. Ludovic Tézier m’ha agradat amb la seva única ària del Príncep Ieletski al segon acte.

No sabria dir si hi ha hagut un problema amb la direcció de Michael Boder, però m’ha semblat en molts moments, sobretot a l’inici, que les bellíssimes melodies orquestrals i la línia del cant anaven per camins divergents. En el quintet del primer acte fins i tot m’ha semblat sentir una estranya reverberació cacofònica, com si s’hi hagués afegit un sisè cantant ectoplasmàtic. A mesura que l’obra avançava, crec que aquests defectes s’han anat corregint.

La producció, amb decorats i vestuari de William Orlandi, és luxosa i tradicional, però juga bé amb el recurs dels panells que oculten part de l’escenari i permeten moments d’intimitat en les escenes de masses. Una major agilitat en els canvis de quadre serien benvinguts, ja que en una òpera tan heteròclita com aquesta, només intensifiquen la dispersió de l’espectador.

“La dama de piques”, tal com l’hem vista, és una òpera brillant i agradosa que sembla deixar el públic prou satisfet. En l’actualitat predomina la tendència de respectar les intencions de l’autor i per això es representa amb tota la seva parafernàlia imperial. Jo, però, dins del meu cap anava tallant aquí i allà i hi veia possibilitats pel que podria ser una magistral òpera de cambra. Fantasies de director d’escena frustrat que espero que em siguin excusades.

dissabte, 26 juny de 2010

Boz & Phiz, societat limitada

 Frontispici de la novel·la fet per Phiz

El suïcidi de Robert Seymour a l’inici de la publicació de “Pickwick” deixà el serial orfe d’il·lustrador. Calgué buscar ràpidament un substitut. Cruikshank, que havia il·lustrat “Sketches by Boz”, estava massa ocupat amb altres encàrrecs. R. W. Buss, retratista que havia exposat a la Royal Academy, fou un altre candidat, però la destresa amb els pinzells no sempre és sinònim d’aptituds per la caricatura. També es considerà al puixant William Makepeace Thackeray, qui acabaria esdevenint famós com a escriptor satíric de “La fira de les vanitats”.
Dibuix de R. W. Buss per a Pickwick, finalment no utilitzat

Finalment s’escollí a Hablot Knight Browne (1815-1882), un artista de no particulars mèrits, però que en les seves col·laboracions amb Dickens esdevindria indispensable. Browne en iniciar l’aliança amb Dickens, i per estar a l’alçada del pseudònim “Boz”, adoptà l’eufònic “Phiz”. Encara no ho sabien, però la seva col·laboració ocuparia la major part de la carrera novel·lística de Dickens. L’autor acabava de descobrir el seu iconògraf oficial, el seu Tenniel.
Junts farien títols indispensables, apart del “Pickwick”, com ara “Nicholas Nickleby”, “Martin Chuzzlewitt”, “Dombey and son”, “David Copperfield”, “A tale of two cities”, “Little Dorrit” o “Bleak House”.

La seva relació esdevindria tan simbiòtica que, apart de passar plegats les vacances, tots dos emprengueren juntament viatges d’investigació, com el que els dugué a descobrir les penoses condicions de les escoles de Yorkshire, reflectides a “Nicholas Nickleby”.

La seva llarga relació es truncà cap a l’inici de la dècada dels 60. Els motius de la ruptura no estan del tot clars. Alguns l’atribueixen a l’aparició de l’actriu Ellen Ternan a la vida de Dickens, un fet que l’allunyà d’algunes velles coneixences; d’altres consideren que l’estil de Hablot Browne havia quedat passat de moda i que l’escriptor buscà il·lustradors amb una sensibilitat més contemporània.

Tanmateix, no cal sinó veure qualsevol dels dibuixos que Phiz va fer pel mestre, especialment els més bigarrats i pintorescos de les novel·les inicials, perquè tot el món dickensià aparegui davant dels nostres ulls en tota la seva essència.
Il·lustració inicial, fora del text, feta per Phiz per a Pickwick

divendres, 25 juny de 2010

Temporada de premis, temporada de caça

Amb l’arribada del bon temps apareix la dèria de convocar premis als millors blocs catosfèrics, com l’institucional “Premis Blocs Catalunya” o el més domèstic “C@ts”. Suposo que, si s’escull la temporada d’estiu, és per contrarestar una mica l’ensopiment general que envaeix el mitjà; perquè, si “las bicicletas son para el verano”, és clar que els blocs, igual que les rebequetes, són més aviat per a quan refresca. Si més no, la convocatòria d’aquests premis sempre ens pot servir per escriure un apunt al respecte i no estan els temps com per menysprear fonts d’inspiració.

Aquestes iniciatives es basen en el vot popular, el que en el fons vol dir que afavoreixen la quantitat (de vots acumulats) sobre la qualitat. Res a objectar: són cerimònies, bastant demagògiques, però que ens agraden molt, i com que no impliquen trucades per telèfon mòbil, no representen una ensarronada onerosa pel contribuent. No és que els guardons que ofereixen es puguin comparar amb guanyar el Planeta, per exemple. Perquè, si no m’equivoco consisteixen en el dret a posar una enganxina a la barra lateral del teu bloc i, amb una mica de mala sort, un “objet d’art” que no sabràs a quin prestatge col·locar.

Jo, com la Clídice, preferiria que l’estima s’expressés en metàl·lic, que de bona voluntat és de l’únic que anem tots molt sobrats. I, si ens volen premiar d’alguna altra manera, que ens facin comentaris, perquè com va dir (una altra vegada l’eminent pensadora) Clídice a l’Ateneuesfera: “La feina s’ha de pagar. El comentari és el salari mental dels blocs”. Tota la resta és faramalla.

Vaig fent aquestes crítiques prepotents des del punt de vista del que no s’apunta a cap d’aquests premis. Prou m’imagino que en el moment en que esdevens un competidor, la teva vida es capgira, i encara que no creguis en medalles i guardons, perds el son pel teu lloc al rànquing. Algun lector benvolent m’ha proposat pel “C@ts”. Els ho agraeixo molt de debò, perquè aquest (el de la pura proposta) sí que és un premi veritable. He estat dubtant si demanaria que retiressin les meves candidatures, però com que un dels objectius d’aquest tipus de premis és també el de fer conèixer blocs nous als lectors i dinamitzar la connectivitat de la xarxa, ho he deixat estar, perquè una mica de publicitat mai no és sobrera.

Un problema que veig als premis “c@ts” és que l’adscripció a la categoria la decideixen els lectors i, com que només entren els més votats de cada categoria, els blocs de difícil definició en surten perjudicats. Com a contrapartida, és un premi que dóna poca feina, perquè només permet un vot per categoria i adreça de correu.

En canvi, els Premis Catalunya, han introduït aquesta temporada la votació a nivell d’apunt, apart de l’habitual a nivell de bloc, de manera que cal estar despert i votar novament cada vegada que un bloc publica. No crec que aquesta modalitat afavoreixi el coneixement en profunditat dels blocs participants, com pretenen els organitzadors, estic ben segur que els fans de cadascú votaran cegament.

Pel que ens va explicar a l’Ateneuesfera un dels responsables de “Blocs Catalunya”, estan intentant afinar la manera de votar perquè sigui més justa i entenimentada. Tot i això, el control via IP no assegura que el vot sigui únic per bloc i entrada. En la seva pàgina, els mateixos organitzadors ho reconeixen i comminen al públic perquè eviti fer trampes, no sense deixar d’advertir possibles represàlies contra qui pesquin “in fraganti”.

Tot plegat, ho trobo una perillosa font d’estrès, de tendinitis i de frustracions finals. Amb la varietat de propostes que hi ha a la catosfera, les comparacions són del tot injustes. Per exemple, si consulto el rànquing actual dels blocs de caire Personal, ocupa la primera posició amb diferència el bloc “Som la llet”, i jo, coneixedor de com són d’obsessives i monotemàtiques les primípares, reconec que davant de la lactància materna la resta hi teniu poc a pelar.

dijous, 24 juny de 2010

L’homofòbia habitual

El senyor Josep Antoni Duran i Lleida té un bloc (i qui no?), que no sé si escriu ell mateix, però ja que du el seu nom, assumeixo  que se’n sent responsable. En un apunt del 18 de juny que es titula “La Generalitat i l’homosexualitat” critica les investigacions que s’estan fent sobre els tractaments psiquiàtrics realitzats a una clínica barcelonina encaminats a “guarir” l’homosexualitat. N’extrec un fragment:

“Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i,en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre .

La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari  arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la. Crec que és una contradicció radical que l’ideologia de gènere afirmi que els sexe és una opció mudable, ”transitòria fins i tot “ i que l’important és el gènere, i que aquest principi no s’apliqui quan qui demana fer el trànsit a l’heterosexualitat és un homosexual”.

No sé jo quina experiència de la sexualitat humana tindrà en Duran i Lleida, però totes les persones “casades i amb fills” que he conegut mai no arriben a la conclusió que són homosexuals per una il·luminació sobtada, sinó que ho han sabut sempre i, quan decideixen fer-ho palès, és perquè no aguanten més la repressió. Deu ser un pas difícil i problemàtic per les seves famílies, i pot ser necessari algun suport psicològic, però, que jo sàpiga, cap metge ofereix teràpies per ser “més homosexual”, com sembla suggerir Duran. En general, l’assumpció de les teves tendències sexuals, més que angoixa produeix un sentiment alliberador (excepte en aquells polítics, sempre americans, que després d’haver estat pescats a uns lavabos en plena diversió, fan una roda de premsa al costat de la seva senyora, i s’excusen tot dient que van tenir “un mal dia”).

S’amaga en aquest pensament la perillosa idea que les persones poden ser “homosexualitzades” (no em pregunteu com, deu ser el gran secret de Marina Geli). Els que senten aquest temor, sonen sospitosament com a ressentits temorencs de perdre certs privilegis (una canço que deu resultar familiar a moltes dones). En tot cas, quan sento aquestes veus que es queixen que estem fent un gra massa, que si volem potser que tothom sigui “maricon”, em pregunto quina confiança en la fermesa del seu propi desig tenen alguns heterosexuals. I d’aquí a parlar del “lobby gai” només hi ha un pas, que el senyor Duran fa, quan es posa a respondre els comentaristes.

Però és que, a més, no hi ha cap prova mèdica que la tendència sexual d’algú pugui ser “modificada” i molt menys “guarida”. No crec realment en la dicotomia homosexual / heterosexual, com si es tractés d’un bit o un interruptor on/off, les persones ens movem en un continu, en el qual podem tenir de forma natural experiències diverses sense que això ens hagi d’angoixar. El problema és quan algú, per raons dictades per la religió, la cultura o, més en general, la societat, sent que hagi de canviar la seva conducta. Les teràpies per “guarir” l’homosexualitat poden consistir en l’electroxoc (juro que vaig conèixer algú que li va agafar afició), les drogues depressores de la libido i fins i tot la pregària i la penitència. Els tractaments poden ser llargs, dolorosos i finalment inútils, sovint deixen enrera un dolor immens i fins i tot algun suïcidi. L’experiència demostra que l’única sortida és l’autoacceptació. És millor admetre que algú es pugui sentir com a criminal pel fet de ser homosexual? En Duran sembla pensar-ho.

Algú em dirà, que què hi faig llegint el senyor Duran i Lleida, que ja em podia imaginar l’opinió d’un membre de la democràcia cristiana. És cert. Però resulta que Josep Antoni Duran i Lleida és portaveu de CiU, una força política que té un pes considerable al nostre país i que tot el que digui pot tenir ressò entre els seus seguidors i simpatitzants. Com que en el seu raonament intenta presentar-se com a equànime i no apel·la a valors morals o religiosos, sinó a la “lògica”, és fàcil que el seu missatge apuntali vells prejudicis, si més no entre els seus votants.

Ara i aquí el problema més gran de l’homofòbia no l’hem d’anar a buscar en països on es castiga l’homosexualitat amb la pena de mort, ni en aquells tertulians cafres que bramen a segons quines emissores, actituts que, espero, cada vegada tinguin menys recolzament. El perill més gran el trobarem a la porta de casa, entre aquells que no es consideren homòfobs i que en un moment o altra et diuen allò de “Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia” per passar, a continuació, a ventilar afirmacions nocives i vergonyoses.

Ja sabem que, tal com funciona aquí la política, la feina de CiU és dir pestes de tot el que faci la Generalitat. Només els demanaria que evitin causar més dolor en terceres persones que no participem en la batussa, que nosaltres ja en tenim les nostres.

[Aquí Rasoir a Busca qui t'ha pegat aborda la mateixa qüestió amb el seu inimitable estil].

dimecres, 23 juny de 2010

Vita Nuova

Tallar les amarres amb família i amistats, abandonar el llast dels objectes que hem anat acumulant al nostre voltant, trencar amb tot i començar de nou en un lloc remot. Qui no ha tingut alguna vegada a la vida aquestes fantasies? Habitualment la realitat s’imposa amb la solidesa d’unes cadenes que pocs tindríem la força de destruir, però això és el que fa precisament Anne, la protagonista de “Villa Amalia”, pel·lícula de Benoît Jacquot basada en una novel·la homònima de Pascal Quignard. El doble detonant per prendre aquesta decisió pot semblar trivial (el descobriment de la infidelitat del marit, la retrobada amb un amic d’infantesa), però res en aquest film ens és totalment explicat i s’endevina que al darrera de cada personatge hi ha una vida i uns motius que justifiquen les seves reaccions. Aquest procediment el·líptic pressuposa un espectador intel·ligent o, si més no actiu, que ha de refer la biografia d’aquesta dona a partir de revelacions tan breus com suggeridores: el germà mort a la infantesa, la mare emmudida, el pare jueu absent, les amigues normandes, la malaltia de l’amic…

Jacquot propicia un muntatge tan eixut com orgànic, com si volgués eliminar de la narració tot el que li és superflu. Bon exemple és la llarga i central seqüència de la fugida, amb música de Purcell, en la qual s’esborren deliberadament les pistes de l’itinerari de la protagonista, com si potser ni ella sabés on va. Significatiu també el que es mostra i el que s’oculta: aquest amant passavolant o el noi italià de qui només veiem els clatells, un peus que es descalcen, dos caps adormits il·luminats per una lot… Aquesta manca de referències, on els personatges no arriben als llocs, simplement hi són, confereixen al conjunt un aire com de somni.

En una pel·lícula en la que es parla poc i sovint de forma esquiva i on, a més, la protagonista és pianista de professió, la banda sonora de Bruno Coulais sembla fonamental. No és una música intrusiva i es permet llargues estones de silenci per subratllar l’eficàcia de les seves aparicions.

Amb tot, el que dóna ànima a la pel·lícula és la presència d’Isabelle Huppert, amb seguretat una de les millors actrius europees i de qui no recordo ni un sol film seu mancat d’interès. Veure el rostre de la Huppert, sempre tendent al gest mínim, però revelador, és una experiència fascinant. “Villa Amalia” és una pel·lícula difícil de traduir en paraules, el que potser significa que es tracta d’un artefacte de pura vocació cinematogràfica, en qualsevol cas d’una bellíssima poesia, aspra com la vegetació mediterrània.

dimarts, 22 juny de 2010

Una humil recomanació

 
"Espai de llibres" el bloc de la Biblioteca Ca n'Altimira de Cerdanyola del Vallès és una de les millors pàgines sobre literatura que conec i l'apunt que han publicat avui m'ha deixat enlluernat. De lectura recomanada per a qualsevol ésser pensant, encara que no us interessi especialment la literatura.

El cicló Pickwick

Frontispici de la novel·la dissenyat per Robert Seymour

L’encàrrec no semblava gens prometedor. Robert Seymour, il·lustrador i caricaturista polític, havia ideat un cert Club Nimrod i havia proposat als editors Chapman and Hall publicar una sèrie de dibuixos sobre les activitats esportives dels membres d’aquest club, acompanyant-les amb uns breus textos explicatius. Els editors acudiren a Dickens perquè fes la feina i aquest, tot i confessar que era llec en temes esportius, l’acceptà. No era Dickens la persona més adequada per actuar d’acompanyant de ningú i, després d’algunes converses amb Seymour, aviat les tornes es giraren: el club passà a anomenar-se Pickwick i dels seus membres, només un d’ells tenia vel·leitats esportives.

El serial començà a publicar-se el març de 1836 i, abans que n’aparegués el segon lliurament, Robert Seymour, que ja tenia un historial de problemes mentals al darrera, va decidir fer mutis amb l’ajuda d’una escopeta de caça. Aquest fet tràgic permeté que Dickens agafés les regnes del serial. Tot i això, el material de partença no era com per engrescar ningú. El protagonista, un tal Samuel Pickwick, un conco bonhomiós i innocentot. Els seus companys de fatigues, el jove Nathaniel Winkle (l’únic amb dèries esportives), el també jove Augustus Snodgrass (suposadament poeta, encara que no se li coneix ni una sola línia escrita) i el també rodanxó Tracy Tupman (un perillós Don Juan, del que no consta cap conquesta). Les seves aventures de ximpleria episòdica segurament no els haurien dut gaire lluny.
Samuel Pickwick s'adreça als membres del Club (il·lustració de Robert Seymour)

Però llavors, al capítol 10, al pati de l’hostal del Cèrvol Blanc hi apareix Sam Weller, el cockney pragmàtic i desllenguat que esdevindrà el criat del senyor Pickwick. I tot canvia. Si fins el moment, havien estat els membres del club els que amb les seves ridiculeses havien sostingut l’humor de l’obra, a partir d’aquest encontre crucial Weller serà el bufó principal i la resta de personatges aniran adquirint una progressiva dignitat. No vol dir això que el propi Weller, amb totes les seves facècies, no estigui tractat també amb extrem respecte, en ell es representen totes les virtuts de supervivència de les classes populars angleses.

El públic s’enamorà de Sam Weller (incidentalment, Mary Weller havia estat el nom d’una minyona que li explicava històries de fantasmes al petit Charles). De sobte, les vendes passaren de 400 a 40.000. Es començaren a comercialitzar còpies pirates dels lliuraments, obres de teatre sobre el personatge, llibres dels seus acudits, bibelots diversos… Bé es pot dir que Dickens esdevingué el pare tant del best-seller com del “merchandising”, honors dubtosos però innegables. En definitiva “Pickwick” situà Charles Dickens, als seus 24 anys, al cim del món literari britànic i allí s’hi va quedar per a la resta de la seva vida.

Conscientment o no, el model obvi de “Pickwick” és el Quixot, encara que en un to molt menys amarg i cruel que l’original cervantí. Hi retrobem la parella antagònica i complementària que, amb les seves diferències, basteixen una simbiosi que els humanitza tots dos. Hi retrobem els episodis successius, sense relació els uns amb els altres, també els contes independents intercalats en el text (jo recomano saltar-se’ls tant en un com en altre llibre). Igual com passa amb el Quixot, el llibre millora a mesura que s’apropa al seu final. Per tant, és aconsellable perseverar i passar per alt les inconseqüències narratives del principi.

“Pickwick” és el llibre més divertit de Dickens: està escrit, amb imparable energia juvenil, sota el signe de l’humor. I per això mateix, també és el que presenta el “pathos” de la forma més convincent. Dickens (que també té els seus defectes), quan intenta descriure escenes profundament dramàtiques, sovint cau en una retòrica convencional i sovint llefiscosa. Com que l’atmosfera de “Pickwick” havia de ser lluminosa, evita els perills del sentimentalisme, i aconsegueix colpir-nos de debò. Així és com el vell Tony Weller explica al seu fill la mort de la seva madrastra:

“—Susanna —vaig dir,— heu estat per mi una bona dona lleial; no en parlem més de tot això; tingueu coratge, estimada, i viureu per poder veure com apunyego el cap d’aquell Stiggins. —Ella va somriure en sentir-ho, Samuel —va dir el vell senyor, tot ofegant un sospir amb la seva pipa, —però va passar d’aquest món, al capdavall.”
No es podria dir millor en menys paraules.
 
El senyor Pickwick persegueix el seu barret (il·lustració de Robert Seymour)

L’inusitat èxit de “Pickwick” tingué un efecte col·lateral inesperat. Jane Seymour, la vídua del dibuixant suïcidat Robert Seymour, acusà Dickens d’haver-se apropiat de les idees del seu marit. No entenc com algú podia prendre’s seriosament aquesta acusació. Quan Seymour va morir, la publicació del llibre a penes s’havia iniciat i de l’argument del llibre probablement el més calent era a l’aigüera. En tot cas, “Pickwick” no és precisament una novel·la que brilli per la seva trama, la seva gràcia és la manera com està escrita. Per si quedava algun dubte, Dickens demostrà en tota la seva obra posterior que el seu èxit no havia estat flor d’un dia.

dilluns, 21 juny de 2010

El que m’agrada més dels blocs són les costellades

Malgrat conrear una cada vegada menys creïble reputació de psicòpata social, feia temps que estava intrigat per aquestes trobades entre blocaires que, sota els auspicis de Guillem Carbonell, es celebren aperiòdicament a l’Ateneu del carrer Canuda. Tot fent-me el desmenjat, vaig conspirar amb persistència fins que vaig aconseguir una invitació gràcies a l’impronunciable Gazophylacium. Com que a la Clídice, que també havia estat convidada com a “jove debutant”, li havia entrat el pànic escènic, vam citar-nos secretament per prendre’ns uns vodkas dobles abans de l’estrena. Finalment, no preparàrem gens la nostra entrada en societat, prenguérem te “pijo” i ens dedicàrem a esbudellar confidencialment a tots els absents.

L’Ateneu, cal dir-ho, és un marc incomparable (hi podeu afegir les cometes adients). En aquesta desena trobada d’allò que s’anomena “ateneuesfera” devíem de ser vint-i-dos o vint-i-tres animetes. Contràriament al que m’havia fet esperar alguna crònica anterior, tot es desenvolupà amb una educació exquisida. En Guillem condueix el debat modèlicament, de la forma més constructiva possible i jo em trec el barret i callo. Ja he dit més de dues vegades que jo no intervinc en converses on participen més de tres persones, així que, després d’exposar la meva declaració d’intencions com a convidat novell, vaig escoltar amb interès tot el que es deia al voltant de la (llarga) taula, que va ser molt.

L’ofici de blocaire, malgrat la presència dels comentaristes, és eminentment solitari i de tant en tant va bé intercanviar neguits i compartir experiències amb altres col·legues. A més, donat que la varietat i interessos dels diversos blocs abasta una gamma amplíssima, és bo conèixer com cadascú enfoca la seva relació amb el bloc i els projectes que a partir d’ell es poden endegar.

Així, en Dani Cortijo ens va expressar la seva perplexitat per haver esdevingut radiofonista i “escriptor” a partir del seu bloc “Altres Barcelones” (i va aprofitar per firmar exemplars); en Miquel Saumell, començà amb el Radar de Sarrià i ara escriu articles d’opinió a la premsa. La Roser Caño, mare d’Antaviana, explicà la seva experiència com autoeditora del seu llibre. La Mercè Piqueras ens parlà de primera mà de l’osteoporosi de la balena del Museu de Zoologia i de la seva intenció de fer dissimulada divulgació científica des de la seva Lectora Corrent. En Víctor Pàmies ens informà de l’estat del seu magne projecte sobre el Top Ten dels refranys catalans. En Fabio i l’Alessandro des de Spaguetti BCN donen veu a la creixent colònia italiana resident a Barcelona i i organitzen accions properes al “flashmob” per protestar per les insuficiències del seu consolat. També es va mencionar la plataforma que ha propulsat l’absent Beli Artigas en contra de la reforma arquitectònica dels museus de Sitges i en Guillem va explicar les circumstàncies en les quals va fer la que probablement seria la darrera entrevista a Samaranch. En fi, es tocaren moltes qüestions, totes de gran interès. Però confesso que qui més em va impressionar va ser en Met. Apart de trobar entendridor que el seu company li regalés un domini propi pel Nadal, no es coneix cada dia un blocaire que amb el seu tramvia hagi atropellat dues mosses, un gos i un cotxe.

Cal dir també que a l’Ateneuesfera es pot treure el ventre de pena. Abans d’ahir se serviren coques de fruites i pinyons, ametllats recoberts de pa d’hòstia, bombons selectes i barretes de mikado comestibles. Acabat el sarau, en Galde, en Caballé, en Gazo, en Dani Cortijo i un servidor encara prenguérem una copa als voltants de Santa Caterina. Els vaig deixar quan se n’anaven a sopar.

Ho repeteixo, el que més m’agrada dels blocs són aquestes “costellades”.
Aqui teniu altres visions de la jugada:

La d'en Víctor Pàmies a Raons que rimen
La d'en Xavier Caballé a L'home dibuixat
La d'en Miquel Saumell al Radar de Sarrià
La de Clídice a Un tel als ulls
La de Puigmalet a Gazophylacium

diumenge, 20 juny de 2010

Avalanche: el musical


(O com solucionar l'apunt del dia en mitja hora).

Avui us proposo una oferta lleugera i eminentment dominical: una passejada per diverses allaus musicades. Començaré per un clàssic de Leonard Cohen, "Avalanche". Canònica.

El pop orquestral de Sufjan Stevens m'agrada molt. En el seu dia va prometre que faria un disc dedicat a cadascun dels 50 estats que formen els Estats Units. Després de publicar els dedicats a Michigan i Illinois, se n'ha desdit, com si tot es limités a una "boutade". Amb el material descartat del disc d'Illinois va publicar un altre disc que es deia precisament "The Avalanche". La seva cançó epònima m'agrada tant, que podria esdevenir fàcilment l'himne d'aquest bloc i que podria sonar el dia que calgués pujar al pòdium en una eventual olimpiada blocaire.

Definitivament la més festiva és aquesta "Sous les avalanches" de Vincent Delerm, on Jean Rochefort es dedica a robar cadascuna de les escenes amb una flegma admirable.

Sabia des de fa temps que hi ha un grup australià que es diu "The Avalanches" i que Quim Monzó el tenia darrerament al seu "playlist". Com que fan música de "tallar i enganxar", no me n'havia interessat gaire; però, amb aquest vídeo m'han deixat bocabadat. Brutals!

dissabte, 19 juny de 2010

Me'n recordo (XIX)


Me’n recordo que vaig veure a la televisió “Intolerància”, “Avarícia” i “El tercer home” als quinze anys, quan vaig tenir hepatitis.

Ja vaig explicar fa prop d’un any, l’origen d’aquesta sèrie, en parlar del llibre de Joe Brainard, “Me’n recordo”. Aquests dies la catosfera va plena de “me’n recordos”  amb motiu de la publicació a L’Avenç del llibre de Brainard en traducció de Màrius Serra. En Salvador Macip en parlà aquí, la Tina Vallès, en Jaume Subirana i en Biel Mesquida van fer el seu particular exercici mnemònic i, ran de la presentació del llibre, s’ha creat un bloc on apareixen les contribucions de molts altres autors i se n'accepten les que hi vulgueu enviar.

divendres, 18 juny de 2010

Dives exemplars




































És possible que el cultiu persistent de la incompetència artística pugui transcendir-la fins al punt d’oferir noves lectures? La valoració de l’experiència estètica és potestat del públic? El creador, l’intèrpret, dotat d’una fe inamovible en les seves qualitats, no pot ser capaç de canviar la realitat? Tim Burton, que va extreure petroli d’un material de desguàs com serien les pel·lícules d’Ed Wood, sembla confirmar-ho. Però, per ser justos, abans hi hagué la Florence Foster Jenkins.

Aquesta força de la natura va néixer a Pennsylvania l’any 1868, amb la sort o la desgràcia de pertànyer a una família amb possibles. Com totes les senyoretes de la seva edat i condició, va rebre algunes nocions d’educació musical, però a diferència de les seves homòlogues es va encaparrar en cultivar la seva manca d’aptituds. Amics i coneguts del seu entorn procuraren dir-li de la forma més elegant possible que potser era hora que es dediqués a una altra cosa, com les puntes de coixí o el matrimoni, però ella estava convençuda del seu destí d’excelsa soprano. Com que els papàs no li volgueren sufragar estudis de conservatori a l’estranger, es fugà amb un metge de capçalera, del que es divorciaria l’any 1902.

Calgué una mica de paciència, però finalment el papà se n’anà a l’altre barri l’any 1909 i amb l’herència Florence es va poder pagar unes (inútils) lliçons de cant.  També esdevingué una activa promotora de la lírica a través del “Verdi Club” de Nova York que fundà i patrocinà. En ell organitzava concerts privats per recaptar fons en benefici dels cantants necessitats, on sempre hi incloïa com a número fort la seva intervenció estel·lar. Diguem-ho ras i curt, la Florence era una cantant infecta; però com que les intencions eren bones i estaven entre amics i, a més, els seus esgarips eren terriblement divertits, se l’aplaudia d’allò més.



































El 1928 morí la seva mare i Florence, que ja tenia 60 anys, es va llençar de ple a cultivar la seva carrera. Com que no cal abusar de les coses bones, no es prodigava gaire i el seu recital anual al Ritz-Carlton esdevingué una de les cites més cobejades de la temporada novaiorquesa. La soprano mateixa era qui venia en persona les entrades a un públic escollit d’admiradors.

Els espectacles de la Jenkins devien de ser realment dignes de veure. Diuen que Enrico Caruso la seguia amb interès i que Cole Porter era un habitual. L’agosarada soprano s’atrevia amb tot, amb Bach, amb Johan Strauss o amb un lied de Brahms, podia cantar Lakme o l’endimoniada Reina de la Nit, vestida sempre per a l’ocasió amb tuls, trossos de paper de plata o unes ales a l’esquena. El seu número més celebrat era “Clavelitos”, que interpretava vestida de tòpic espanyol i amb un cistell de clavells al braç. Previ a la cançó feia una mena de “zapateado” introductori i després anava llençant les flors al respectable, el qual responia entusiasmat amb crits d’ole! (pocs anys més tard Sarita Montiel i Violeta la Burra continuarien la tradició). Es diu que en més d’una ocasió, duta per la passió, havia acabat llençant també el cistell. El deliri del públic solia ser inenarrable i, obligada a bisar, calia recollir els clavells de terra per tornar-los a la panera (tasca ingrata assignada al pianista acompanyant, gloriosament anomenat Cosmé McMoon).

Al principi el públic tingué grans problemes per aguantar-se el riure i alguns s’hagueren d’entaforar un mocador a la boca. Finalment trobaren una solució més saludable i, quan la diva emetia un dels seus inevitables galls, esclataven en eixordadors aplaudiments i bravos, sota els quals les rialles quedaven molt més dissimulades. En algun cas que la riota fou tan evident que fins i tot la Jenkins la va percebre, ella ho atribuí a les manipulacions d’alguna rival envejosa. En quant a la crítica, com que la cantant era tan patentment dolenta, no es molestaren en gastar gaires municions i la despatxaren amb algun sarcasme sofisticat que encara augmentà la intriga dels que no estaven al cas de la broma.






















El gran moment de glòria de Florence fou el 25 d’octubre de 1944, als seus 76 anys, quan va actuar en un Carnegie Hall ple a vessar. Més de 2.000 persones es quedaren al carrer i la revenda va assolir preus astronòmics. Va ser la culminació de la seva carrera. Un mes més tard moria d’un atac de cor, aparentment tant feliç com havia viscut.

Posteriorment algunes cantants volgueren repetir un èxit tan fenomenal, però aviat descobriren que no era suficient amb cantar malament. I és que la història de Florence Foster Jenkins té aspectes fascinants (fins a la data s’han fet tres espectacles teatrals sobre la seva figura), que acaben sent entendridors. Tot sembla indicar que la diva era incapaç d’adonar-se de les seves “limitacions” i, en comparar les seves gravacions amb les de professionals de debò com la Terazzini o la Galli Curci, ella sempre trobava infinitament superiors les seves. La seva fe increbantable en el seu art, la felicitat que n’extreia de cada interpretació no és a l’abast de tothom. I així, un cop passat l’estupor i les primeres rialles, cal rendir-se a la bona de Florence, que perseguí un somni, el visqué plenament i deixà al darrera un món exultant d’haver-la conegut.

dijous, 17 juny de 2010

Dickens en esbós

 
Els textos costumistes que Dickens, emparat pel pseudònim de “Boz”, anava publicant aquí i allà a la premsa començaven a adquirir notorietat pública. Hom es preguntava qui s’amagava darrera d’aquest breu motiu. Dickens l’havia robat d'un tal Moses, personatge d’una novel·la d’Oliver Goldsmith, i també d’una broma sobre el seu germà petit Augustus, al qual anomenava Moses, o més nasalment “Boz”.

Prova d’aquesta popularitat creixent, el 1836, quan Dickens tenia només 24 anys, aquelles peces curtes, foren publicades en forma de llibre. Aquests “Sketches by Boz” o “Esbossos de Boz”, sense ser cap obra mestra, constitueixen un llaminer mostrari dels recursos que el jove escriptor Dickens pot oferir als seus lectors i anuncia el que està per venir.

En aquella època era molt comú publicar els llibres en lliurament periòdics, habitualment mensuals, una forma que permetia l’accés a la lectura a les classes menys privilegiades. Anglaterra es trobava en plena revolució industrial, les ciutats creixien i, amb elles, els mitjans de comunicació. L’alfabetització devia de ser encara escassa i imagino que aquells textos eren sovint degustats col·lectivament entorn d’un lector privilegiat, fet que assegurava una difusió exponencial.

La pràctica totalitat de les novel·les de Dickens, abans d’aparèixer en format llibre, foren publicades en fascicles, el que permeté la ràpida expansió de la seva popularitat (i afectà també el seu contingut, com hauré de comentar en algun altre moment). “Sketches by Boz” fou l’excepció, perquè començà com a peces soltes aparegudes en diferents mitjans, després fou llibre i finalment es serialitzà entre 1837 i 1839.

Per fer aquests lliurament més atractius, a cada número hi solien aparèixer tres o quatre il·lustracions. Per això totes les novel·les de Dickens compten amb la seva imatgeria pròpia, un fet que desgraciadament no es respecta gairebé mai en les traduccions, tot i que solen ser per elles mateixes una delícia. Les d’aquest llibre foren encarregades a George Cruikshank (1792-1878), un prestigiós dibuixant de caire moralista a qui se l’anomenava “el modern Hogarth”. Aquest artista també il·lustrà “Oliver Twist” i va intentar atribuir-se els mèrits de l’argument. Entre això i que a la llarga esdevingué un abstemi militant, en oposició al caràcter molt més permissiu de Dickens, l’aliança no anà més enllà.

Els treballs periodístics de Dickens, apart d’un primer tast de popularitat, li permeteren tractar-se amb algun dels prohoms de l’època. George Hogarth, director del “Evening Chronicle”, el va convidar a casa seva per encarregar-li una sèrie d’esbossos sobre Londres. Allí va conèixer els nou fills de la família entre els quals s’hi trobava Catherine, una atractiva morena de dinou anys, d’aspecte voluptuós i comportament plàcid. Aviat esdevingué amic de tota la família. Dir que s’enamorà de Kate potser és una exageració; almenys alguns biògrafs suggereixen que Dickens s’enamorà més aviat del fet d’estar enamorat, una malaltia del tot literària. A principis de 1835 Charles demanà la mà de Catherine i la petició fou acceptada amb alegria per part de tota la família Hogarth.

El nuviatge no fou del tot planer, perquè l’escriptor semblava més preocupat en assegurar la seva carrera incipient que en festejar la Kate, la qual a més mostrava sovint el seu mal humor per a desesperació de Charles. Afortunadament, estava a punt de rebre un encàrrec que li canviaria la vida per sempre. Malauradament, aquest mateix encàrrec faria viable el seu matrimoni.

dimecres, 16 juny de 2010

Una notte all’opera


“Pare che ci sia un incendio” disse l’uomo taliando verso il paese in basso quasi a ottenere conferma.
“Ma kome è stato? Lei sa?”
L’uomo calò le braccia, se le mise darrè la schiena, si taliò la punta delle scarpe.
“Non lo sapete?”.
“No. Nessuno kvi sa”.
“Ah. Pare che la soprano a un certo punto stonò”.
E detto questo si rimise in cammino, ripigliando la posizione di mani in alto.
“Che minchia è la soprano?” spiò Tano Alletto, il cocchiere.
“È una tonna ke kanta” spiegò Hoffer scuotendosi dallo stupore.


Andrea Camilleri va començar tard la seva carrera narrativa. La seva primera novel·la publicada, “Il corso delle cose”, encara que escrita 10 anys abans, aparegué el 1978, quan l’autor ja tenia 53 anys. Però no fou fins l’any 1992 quan es va posar a produir seriosament i en l’actualitat no sembla que hi hagi qui el pari. Deixant de banda la seva exitosa sèrie del comissari Montalbano, les novel·les de Camilleri aborden en to molt divers fets històrics més o menys recents de la seva odiada i estimada Sicília. Moltes d’elles estan ambientades en les ciutats imaginàries de Montelusa i Vigàta, transsumptes de les molt reals Agrigento i Porto Empedocle (el seu lloc de naixement).

Sense dubte una de les seves novel·les més populars fora del cicle Montalbano és “Il birraio di Preston” del 1995. Aquí es va traduir com “L’òpera de Vigata”, Edicions 62 (2004) i existeix versió en castellà de Destino amb títol similar. Però jo, que sóc molt xulo i que tot l’italià que sé l’he après al cinema, quan vam ser a Palermo l’any passat, no em vaig poder resistir a comprar la bonica edició blau fosc de Sellerio Editore (el seu editor palermità de tota la vida) per vuit eurets de res.

A l’inici de la lectura vaig buscar la companyia d’un diccionari bilingüe, però aviat el vaig abandonar: gran part del llibre està escrit en dialecte, no tan sols sicilià, sinó també florentí, romà i milanès (a més d’algunes pronúncies germàniques, com les que encapçalen l’apunt), parles que no es troben als diccionaris convencionals. Curiosament, així que vaig prescindir de la lexicografia, la lectura se’m va fer més planera i comprensible. Hi ha quelcom de meravellós en aquest flux continu entre les llengües mediterrànies i en reconèixer cosins catalans al llarg de tota la península itàlica. Possiblement mai no aprendré a parlar i escriure italià correctament, però cada dia que passi l’entendré una mica millor.

I ara potser que em deixi de confessions personals i torni al llibre. “Il birraio di Preston”, o “La cervesera de Preston”, és en primer lloc el títol d’una òpera de Luigi Ricci (1805-1859), estrenada a Florència el 1847, una òpera que existeix al món real, però que hauria estat justament oblidada si no fos per la inventiva de Camilleri.

Basada en un fet real succeït a Caltanisetta el 1874, a la novel·la hi ha el prefecte de Montelusa, foraster florentí, que imposa aquesta òpera desconeguda per inaugurar el teatre de Vigàta, mentre l’estrella local (Bellini) o la nacional (Verdi) esperen al Purgatori. Les conseqüències d’aquest fet banal (o no tant, que al cap i a la fi això és Itàlia) es desencadenen en totes direccions i desvetllen els jocs de poder de la societat siciliana. Hi apareixen raons familiars, estratègies polítiques, xantatges mafiosos i també alguna història de banyes. El conjunt, amb la seva mirada calidoscòpica, és una divertidíssima  comèdia humana d’equívocs sense fi.

Per a tots a qui ens agrada l’òpera, la recepció del públic de Vigàta d’aquest “Birraio” és impagable. Així, quan a l’inici de l’obra el cor expressa la seva alegria per tornar a la feina, algunes veus crítiques s’alcen del pati de butaques i es pregunten sobre el seny d’aquests exaltats. L’exaltació de la cervesa també troba ferms defensors de les qualitats del vi. Però quan el cor repeteix una i altra vegada el que diu el solista, com sol passar a totes les òperes, hi ha un curtcircuit fenomenal i finalment aquest “birraio” esclata amb tots els seus colors:

“Ma perché questi sei stronzi ripetono sempre le cose? Che credono, che siamo zulù? Noi quello c’è da capire lo capiamo a prima botta, senza bisogno di ripetizione!”

La novel·la està escrita amb una exuberància i unes ganes de jugar dignes d’un adolescent. Els capítols, sense cap ordre cronològic, se centren en diversos personatges, de vegades tangencials, de vegades centrals i amb tons que poden passar de l’escena costumista, a la novel·la negra, passant per l’erotisme o la discussió política. I, com a joc metaliterari de regal, cada capítol comença com la paròdia d’una novel·la cèlebre: “Farenheit, 451” de Bradbury, “Moby Dick” de Melville, “Si una nit d’hivern un viatger” de Calvino i fins i tot “era una nit fosca i tempestuosa” de Snoopy.

Sorneguer, Camilleri, sembla dir-nos que la realitat és polièdrica, que es pot interpretar de moltes maneres i que, potser, de cara a la història el que es perpetuarà amb més força són les mentides. Altament entretinguda, altament “divertente”.

dimarts, 15 juny de 2010

Tolstoi fuig en tren

 
El proper 20 de novembre es commemorarà el centenari de la desaparició del gran escriptor Lev Tolstoi. Permeteu-me que m’avanci a escriure’n amb motiu de l’estrena de “The last station” (Michael Hoffman, 2009), que parla precisament dels mesos que precediren la mort del novel·lista a la remota estació de trens d’Astapovo.

L’escriptor, reconegut ja en vida com un dels gegants de la literatura, després d’escriure “Ana Karenina” (1877), quan ja s’apropava a la cinquantena, va començar a virar cap a una interpretació radical del missatge de Crist, renegà de les seves obres anteriors i va anar aparcant la ficció per dedicar-se a la propagació del seu nou credo. La seva personal lectura dels Evangelis i, en particular, del Sermó de la Muntanya el conduïren a un cristianisme anarquitzant que rebutjava qualsevol església, estat o forma de poder, incloent-hi la propietat privada. Molts dels seus admiradors, com ara Turguenev, no comprengueren aquest canvi de rumb i l’instaren a que tornés al món estrictament literari. Però Tolstoi persistí tossudament en aquesta senda fins a la seva mort. Precisament estic llegint ara “El regne de Déu és entre vosaltres” (una de les seves obres doctrinàries i un dels meus “santjordis”) i algun comentari al respecte apareixerà de ben segur properament en aquestes pàgines.

Tolstoi, que era comte, pertanyia a una família de l’aristocràcia més rància, i és molt lògic que la seva senyora, la comtessa Sofia (que li havia donat 13 fills), no veiés amb bons ulls la conversió del seu marit, que posava en perill l’herència dels seus descendents. No ha de ser fàcil conviure amb un personatge messiànic (segurament per això Crist no va viure mai en parella). D’això parla precisament la pel·lícula.

Cinematogràficament correcta (nivell diumenge a la tarda), amb un guió que afavoreix el to tragicòmic i presenta alguna llacuna (per què tots els “paparazzi” són presents a l’agonia ferroviària de l’escriptor, mentre que la comtessa no en sap res fins que el secretari no li envia un telegrama?), podríem oblidar-la fàcilment si no fos perquè planteja qüestions interessants sobre la manera com la negació de qualsevol església inevitablement en crea de noves, o com l’amor, l’afecte o com li vulgueu dir, està pel damunt de qualsevol ideologia.

Però el que salva definitivament “The last station” són els seus intèrprets. Paul Giamatti, amb els seus recargolaments de bigoti, potser es passa en el seu paper de tolstoià extrem, i acaba com caricatura del dolent de la pel·lícula; però James McAvoy expressa perfectament l’atabalament del jovencell que es troba de sobte en el paper de secretari del colossal escriptor. I llavors tenim a Christopher Plummer i Helen Mirren, i aquest duel d’histrions veterans i excelsos mereix tots els aplaudiments. La Mirren és una tigressa d’aquelles que “mata por sus hijos” o per un amor que encara, després de 48 anys, no ha mort del tot, ella sola ja val el preu de l’entrada. Però el Tolstoi de Plummer, contràriament als meus prejudicis, és una figura més càlida i menys dogmàtica del que caldria esperar d’un il·luminat; irònicament es declara poc “tolstoià” més d’una vegada. No sé si aquest retrat correspon a un correlat històric, potser ni m’importa, almenys evita l'encartonament propi d’aquest tipus de produccions. Si oblido que aquests personatges van existir realment, me’ls crec igualment, i tant que me’ls crec!