dissabte, 31 juliol de 2010

Un món de metros: Kiev


Inaugurat el 1960.

56 quilòmetres de vies i 43 estacions.

Partint del disseny londinenc de Beck, han mirat d'espatllar-lo amb les ineptituds del disseny soviètic.

divendres, 30 juliol de 2010

Convit en forma d'haiku


innocentment
el banc municipal
atigra l'ombra

[continuo amb alèrgia poètica, però ningú no es pot resistir a la invitació d'un haiku]

dijous, 29 juliol de 2010

El dimoni de les llistes: Jorge Luis Borges


Esas ambigüedades, redundancias y deficiencias recuerdan las que el doctor Franz Kuhn atribuye a cierta enciclopedia china que se titula Emporio celestial de conocimientos benévolos. En sus remotas páginas está escrito que los animales se dividen en (a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (l) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas.

dimecres, 28 juliol de 2010

Un món de metros: Copenhague



Inaugurat el 2002, un dels més joves del món.

Dues línies, 23 estacions, 22 quilòmetres de vies.

Està força bé, encara que ho tenien fàcil. Aquesta "M" del logo es podria millorar.

dimarts, 27 juliol de 2010

Hibernació estival


En aquests moments, qui em llegeixi, si és que enmig d’aquesta canícula fatigosa encara queda algun desvagat que s’ocupa de llegir blocs, estarà llegint el missatge d’un absent. Perquè des d’ahir som de vacances, per un breu temps i amb destinació desconeguda (Santi, no te’n vagis de la llengua). Serà difícil mantenir-se desconnectat (no, no passarem les vacances als boscos de Papua), però procuraré fer-ho.

Se m’acudia l’altre dia que, igual que els ossos hibernen i abaixen les seves constants vitals durant els mesos d’hivern per retornar amb més forces quan arriba la primavera, els blocaires adoptem un estratagema similar durant l’estiu i abandonem el nostre públic sense cap recança fins que la “rentrée” ens reclama a capítol. Com que jo, des del moment que em vaig fer fanàtic de blogger, em vaig imposar que no hi podia haver un dia sense línia (encara que la línia fos de metro), he deixat aquí entrades programades per cada dia del món. Com que ara en sé una mica més que l’any passat, no tots els apunts consistiran en cartografies subterrànies. Espereu-vos doncs també alguna Alícia i algun Dickens, tot cuinat a foc lent. Potser no serà gènere fresc, però ja sabeu que algunes menges són més gustoses l’endemà.

El Disseccionari, pobret, quedarà congelat durant uns dies. A la tornada hi haurà l’inevitable passe de diapositives en el qual (espero) el món sencer somriurà a la càmera. Després reprendrem les activitats habituals i aquí no haurà passat res.

Res, bones vacances!

dilluns, 26 juliol de 2010

El fill més tonto de Dickens

M’estimo molt i molt “The Life and Adventures of Nicholas Nickleby”, la tercera novel·la de Dickens, malauradament inexistent en català (hi ha una vella edició de Bruguera en castellà, trobable qui sap on, possiblement al Mercat de Sant Antoni). M’afanyaré a dir que no es compta entre els millors llibres de l’autor, però sí que és un dels més divertits de llegir, mèrit que no em sembla gens menyspreable. Després del radiant “Pickwick” i el nocturn “Oliver”, Dickens optà per un melodrama tradicional, amb bons i dolents d’una peça, amors infortunats, persecucions, rescats a l’últim minut, incidents sens fi, i una conclusió que donés a cadascú el seu merescut. Aquesta matèria primera no s’allunya gaire del que ens ofereixen avui dia els serials televisius de sobretaula; però que aixequi la mà qui, amb plaer més o menys culpable, no n’hagi seguit algun a la vida. Com que la humanitat no ha canviat pas tant en aquests darrers dos segles, el públic s’enganxà de seguida a les aventures d’aquest jove heroi que maldava per obrir-se pas a la vida. La publicació del serial entre 1838 i 1839 obtingué un èxit colossal, el tercer successiu en la carrera de l’escriptor.

Tot i que la novel·la ocupa prop de 1.000 pàgines, el seu argument principal s’explica en poques paraules. En morir sobtadament el seu pare, el jove Nicholas es troba en la misèria i amb la responsabilitat de tenir cura de la seva mare i de la seva germana Kate. Acudeixen al seu oncle Ralph Nickleby, un home ric i solitari, a qui només semblen interessar els negocis. Ralph sent de seguida una profunda aversió pel seu nebot, però li proporciona una primera feina. També s’ocupa de Mrs. Nickleby i de Kate, però ho fa en les seves pròpies condicions. Les seves manipulacions aviat enfronten oncle i nebot i el primer farà tot el possible per dificultar la carrera del jove.

Qui pensi que 1.000 pàgines són excessives per tan minsa història, menystindrà les capacitats fabuladores del jove Dickens qui, amb infinitud de peripècies i de personatges memorables, fa que les pàgines llisquin amb la lleugeresa de la brisa i ens deixin amb ganes de més. El convencionalisme de la trama principal paga peatge, com passa sovint en el Dickens primerenc, a través d’alguns personatges estereotipats. Les que surten pitjor parades són les joves heroïnes: tant Kate Nickleby com Madeline Bray, l’enamorada de Nicholas, són siluetes de cartolina que representen els infortunis de la virtut. Els concos bessons Charles i Ned Chereeyble, actuen com a angèliques figures protectores, mentre que Sir Mulberry Hawke i Lord Frederick Verisopht són dos nobles dissoluts de manual.

Encara així, hi ha indicis que Dickens comença a alliberar-se dels estereotips. Nicholas no deixa de ser l’heroi romàntic en lluita contra el món, pal de paller i excusa per explicar moltes altres coses, però els seus rampells de vegades resulten excessius i el seu ímpetu ingenu no és sempre el seu millor conseller. A més, sovint les seves actituds nobles es veuen confrontades a realitats veritablement ridícules (el jove Werther no s’hagués unit mai a una companyia teatral de tercera ni hagués fet classes de francès a les xiquetes d’un matrimoni menestral). Curiosament, de vegades fa l’efecte que Dickens es posa en la pell de Nicholas i se sent com el cavaller disposat a matar al drac; però el seu bon sentit sempre hi interposa algun personatge que pren distància i subratlla la retòrica absurda del jove heroi.

En quant a l’oncle Ralph, veritable “dolent de la pel·lícula”, es descobreix en ell un rerefons tràgic que escapa al clixé. Aquest home solitari, que administra la parentela com si fos una inversió més, va mostrant de mica en mica una ferida en el cor. En algun moment s’insinua una tendresa per la seva neboda i a la seva (mala) fi es revela el seu terrible buit sentimental.

Però, amb més de 40 personatges rellevants que pul·lulen per la faula, el plaer més gran el trobarem en els secundaris, perquè ja se sap que déu és en els detalls. Com, per exemple, aquest antic home de negocis arruïnat, Newman Noggs, que ara, sumit en l’alcoholisme, treballa d’oficinista per Ralph Nickleby, però que esdevé el millor aliat de Nicholas. John Ford, amb els seus borratxos de cor d'or, no ho hagués fet millor. O Smikes, el jovenet retardat, que esdevé el Sancho Panza de Nicholas i es guanya el públic pel seu incondicional bon cor simple.

He dit que “Nicholas Nickleby” és també una novel·la terriblement divertida? Els episodis còmics són pertot arreu i assetgen eficaçment el melodrama de la seva columna vertebral. Però d’això, igual que del seu costat de “periodisme de denúncia” en parlaré en uns altres apunts. De moment, la idea que vull que quedi és que la novel·la és descaradament imperfecta, però que, com a amic, no us podria desitjar res millor que una bona traducció al català d’aquest llibrot i una bona ombra on gaudir-lo.

diumenge, 25 juliol de 2010

Tot és al nostre abast



Serà perquè és estiu i tot fa una mica de mandra. Serà perquè de vegades em cansa haver de defensar Dickens dels pontífexs de l'alta cultura. Serà perquè en Mitchum m'hi ha fet pensar. O senzillament per reivindicar el dret inalienable a la ximpleria.

dissabte, 24 juliol de 2010

Me'n recordo (XXIII)

Recordo que, quan vam arribar a El Caire, el primer que vam veure a la televisió va ser el rostre d’Elizabeth Taylor a “Cleopatra”.

divendres, 23 juliol de 2010

Ningú no coneix el final


Un desconegut truca a la porta del domicili novaiorquès dels Paulton i demana veure el marit; segons diu, aquest és l’únic capaç de solucionar els seus problemes. L’esposa el convida a passar al saló: el seu home no pot trigar. Mentre acaba d’arreglar-se per sortir, la dona sent l’aprensió d’haver obert la porta a un desconegut. Torna al saló just en el moment en el qual el visitant salta al buit des de la finestra. En la seva caiguda gairebé impacta contra el senyor Paulton que estava a punt d’entrar al portal de casa seva...

Qui era aquest suïcida que Bayard Paulton no havia vist en la vida? Com podia ser ell l’única persona que podia ajudar-lo? Obsessionat pel misteri comença a investigar el passat d’un home del que només coneix el final.

Amb aquesta premissa intrigant comença “The end is known” (“La fi és coneguda”), novel·la de 1949 escrita per Geoffrey Holiday Hall i que es podria adscriure sense dificultat al gènere negre. El llibre té la dosi suficient de suspens com per ser llegit amb rapidesa, està escrit amb un estil literari que supera els estàndards de la literatura popular i presenta una galeria de personatges turmentats en els que, apart d’una canònica “femme fatale”, hi he trobat l’influx de l’existencialisme de l’època. Seria per tant una novel·la que us podria recomanar, si no fos perquè us serà ben difícil llegir-la..., a menys que tingueu una comprensió mitjana de l’italià.

M’hauré d’explicar, perquè el llibre en si té al darrera una història tant o més misteriosa que la trama que conté. I no, no es tracta d’una invenció més d’apòcrifs com els que propicia la xarxa, aquí, com diria Orson Welles, “it’s all true”. A mi em va arribar com a consell de Maria Folch i per això el tinc en una edició de 2009 de Sellerio Editore de Palermo sota el títol de “La fine è nota”. I per què hauria de llegir jo una novel·la americana en la seva traducció a l’italià? Caldrà que em posi “en plan” Sofia Petrillo.


Sicília, principis de la dècada dels 50 del segle XX. L’escriptor Leonardo Sciascia, gran aficionat a la novel·la negra (que a Itàlia es diu “giallo”, és a dir “groc”), compra en un quiosc d’estació una edició barata de “La morte alla finestra” d’un tal G. Holiday Hall. El llibre l’impressiona per la seva qualitat i fins i tot arriba a sospitar si darrera d’un autor de nom tan festiu no s’amagarà algun pes pesant com William Faulkner o Erskine Caldwell en hores d’esbarjo. El títol queda oblidat fins que a finals de la dècada dels 80 l’editorial Sellerio, que està a punt d’encetar una col·lecció de literatura policial, demana consell a Sciascia i aquest recorda el plaer que li produí aquella vella novel·leta. Es fan les gestions per esbrinar més detalls sobre l’autor i la seva obra, però ningú sembla saber-ne res. De totes maneres, el llibre s’edita l’any 1990 sota el títol més acurat de “La fine è nota” i s’arribà a fer una pel·lícula (segurament oblidada) amb la també oblidada Valerie Kaprisky.

Vint anys més tard, en ple imperi de Google, es diria que ha de ser molt més senzill seguir la pista de l’autor, però els resultats són decebedors. Sembla que Geoffrey Holiday Hall només escrigué una altra novel·la, el “thriller” d’espionatge “The watcher at the door” l’any 1954 i després desaparegué de la faç de la terra. Enlloc he trobat cap dada biogràfica i, llevat de l’edició italiana, a Amazon només es poden aconseguir velles primeres edicions americanes dels anys 40-50. Llegeixo que l’any 1950 guanyà el premi Edgar Allan Poe en la categoria de primera novel·la. Per altra banda també corren edicions de “poche” de la mateixa època; ja que la novel·la fou publicada també a França, amb el final lleugerament modificat, i fins i tot guanyà el prestigiós “Grand Prix de la Littérature Policière” de l’any 1953.

De fet, el que explico no és res de nou, aquest és el destí de tants llibres que foren populars en el seu moment i ens hauria de fer reflexionar una vegada més sobre la volatilitat de tants esforços literaris. De fet, el més curiós és que un lector agraït, com en aquest cas Sciascia, el rescatés de l’oblit al que havia estat condemnat. Només cal preguntar-se quina data de caducitat tindrà aquesta segona vida.


dijous, 22 juliol de 2010

Final de joc


Amb la febre de seqüeles innecessàries que assola Hollywood és raonable témer el pitjor de qualsevol títol de pel·lícula recent que vagi seguit d’un numeral; però com que tota regla té la seva excepció, aquesta hauria de ser sense dubte “Toy Story 3”, una mostra més (i van…) que Pixar difícilment s’equivoca mai.

Encara que sembli que va ser ahir, des de 1999 no havíem tingut notícies de Woody, Buzz i la resta de joguines, i en aquest temps Pixar ha madurat enormement tant la seva tècnica com els seus guions. Malgrat això s’ha tingut el bon criteri de respectar l’estètica original per aconseguir que des del primer moment percebem la continuïtat amb els títols precedents. El grup de joguines dels dos primers lliuraments ha perdut alguns dels seus membres per potenciar les relacions entre els supervivents (no patiu, no hi falta cap dels vells favorits), el que em sembla una bona maniobra de guió.
El nucli dur
El film comença amb una espectacular seqüència d’acció amb bandits que assalten un tren, cowboys als rescat… i també alienígenes… i dinosaures. A continuació entrem en matèria. Andy, a qui havíem conegut de nen, és a punt de marxar a estudiar a la universitat i la seva mare li planteja què cal fer amb totes les seves velles joguines. Andy, com a bon adolescent, vol deixar enrere el nen que fou, però encara sent afecte pels seus companys de jocs. I mentre Andy dubta, les joguines es plantegen el seu lloc en el món (sí, en el fons és una pel·lícula MOLT seriosa). A través d’una sèrie d’equívocs, el grup acaba a una guarderia que, d’entrada, sembla el paradís ideal, on una munió sempre renovada d’infants garanteixen que els companys de joc no s’exhauriran mai. Apareixen també noves joguines que els donen una cordial benvinguda. Però les coses no són tan boniques com aparenten (només us diré que a partir d’ara no mirareu mai més l’ós de Mimosín amb tanta simpatia).

La fuga de la guarderia centra el cos de la trama amb les seva esperada barreja de comèdia i acció. El públic adult apreciarà, entre molts altres detalls, la paròdia dels films de presons i una versió de “Missió Impossible” molt més respectuosa amb l’original televisiu que la franquícia protagonitzada per Tom Cruise. El públic gai, mentrestant, es quedarà amb l'hilarant personatge de Ken i el seu fastuós vestuari, digne d'Imelda Marcos.
Encantadors (o no?)
Davant els darrers films de Pixar, sempre em pregunto com els rebran els espectadors més petits. Aparentment se’ls empassen d’allò més bé, malgrat els complexos conflictes que plantegen i alguns tocs veritablement sinistres. Finalment, entre carreres, gags i trompades s’arriba a un clímax emocionant, d’aquells de vida o mort, i els de Pixar fan de nou el miracle i ens fan caure la llagrimeta davant de la humanitat (sí, humanitat) d’aquest aplec de ninots de plàstic. Encara se’ns reserven algunes emocions més, per concloure la pel·lícula d’una forma tan satisfactòria que no deixa cap dubte: l’arc dramàtic de la trilogia s’ha completat a la perfecció. Confio en el bon criteri de Pixar per no fer cap seqüela: tal com ho han deixat, només els “Padrins” de Coppola els podrien fer ombra. I encara!

 Un espectacular cameo, el podeu descobrir?

[Una inevitable nota final. Tot i no voler-ho, vam acabar veient la versió en 3D per motius de força major. Vaig trobar els efectes tridimensionals més discrets, és a dir menys marejants i més realistes que a “Avatar”; però em continua molestant haver de pagar més per carregar unes ulleres feixugues i incòmodes durant tota la projecció que, a més, enfosqueixen la vivacitat cromàtica de l’original. És això el que ens espera en el futur?]

dimecres, 21 juliol de 2010

La doble mort de Jinksy

René Magritte, "L'escala de foc".

(per la Clídice, que m'ho va inspirar)

Molts vam saber de la mort de Jinksy a través de Facebook, quan la seva amiga Margarida ho va anunciar amb un concís “Sempre et recordarem”, acompanyat del seu inconfusible avatar del gat. La notícia ens sobtà de forma especial, no només per inesperada, sinó perquè tots havíem llegit aquell matí el seu puntual apunt al bloc i l’havíem trobat vital i optimista com poques vegades. Havia estat un senzill apunt personal en el qual, després de constatar que la calor de maig que anunciava l’estiu havia arribat per no marxar, declarava el seu propòsit de rescatar les bermudes de l’altell i de tallar-se els cabells aquella mateixa tarda.

Pels missatges que ens vam anar intercanviant els seus lectors, vam refer més o menys les circumstàncies de la seva mort. Havia estat prenent una cervesa amb uns amics a una terrassa de la rambla de Vilanova, on vivia, i cap a les nou del vespre s’havia alçat amb la intenció de retirar-se. Com que ningú no l’esperava a casa, els amics insistiren perquè anés a sopar amb ells; però Jinksy, que era de costums molt regulars, digué que tenia feina a fer. Potser havia d’enllestir l’apunt de l’endemà o bé continuar treballant en aquella novel·la que feia anys que tenia entre mans i de la qual ningú no havia arribat a veure’n cap indici. El veieren allunyar-se pel passeig i com, de sobte, començava a fer tentines i queia a terra. Aparentment havia perdut el coneixement. Ràpidament el dugueren a l’hospital en el cotxe d’un dels amics, però ja no recuperà la consciència i morí abans que canviés la data. Tenia tan sols 43 anys. Ningú no va gosar preguntar si el difunt duia els cabells curts o no.

Els comentaris del seu últim apunt, “Bon temps i barca nova!” es titulava, esdevingueren un improvisat llibre de condolences. Ran de la seva mort es revelà el nom veritable que s’ocultava darrera del “nick”; però per a nosaltres continuaria sent Jinksy, tal com l’havíem conegut sempre a través del seu bloc i així l’anomenàrem una i altra vegada en els missatges de dol. De fet, jo de seguida vaig oblidar aquell nom i cognoms de persona real, que sonaven gairebé a impostura, perquè, sense haver-lo conegut, per a mi Jinksy era simplement la figura imaginada que ell havia volgut construir-se en els seus textos i apunts, no pas un ciutadà amb carnet d’identitat i obligacions tributàries.

Per respecte a l’amic traspassat i per mostrar que no l’oblidaria (vaig comprovar que no vaig ser l’únic), vaig conservar el seu bloc al meu blogroll. Inevitablement en pocs dies vaig contemplar amb melangia com aquell “Bon temps i barca nova!” aterrava al final de la llista i allà s’hi quedava, mentre el temps anava marcant la distància del seu decés. Publicat fa tres dies. Publicat fa tres setmanes. Publicat fa tres mesos… Va arribar el moment que ja ni m’hi fixava de com anava acumulant pols en aquell racó remot de la meva pàgina.

I llavors, el 31 de desembre, l’últim dia de l’any, quan havien passat més de set mesos del seu emmudiment, a les vuit del matí, com sempre havia fet en vida, Jinksy publicà un nou apunt. El meu ensurt va ser considerable en trobar-me’l de nou al capdamunt de la llista. Pel cap em creuaren les idees més boges, que repetidament recorregueren el camí que va d’una simple broma fins al més inexplicable fenomen paranormal. Vaig entrar al seu bloc amb la mateixa aprensió que si es tractés d’un casalot amb fantasma.

Em sorprengué l’enyorada normalitat que hi vaig trobar. L’apunt es titulava “Horaciana” i era un comentari sobre un text d’aquest autor llatí. Jinksy ja ho feia això de freqüentar de tant en tant els clàssics i en l’estil del que allí es deia es reconeixia sense dificultat la seva veu. No vaig voler creure en l’existència d’un ventríloc impostor, i encara menys en comunicats d’ultratomba. Racionalment només hi havia una explicació: Jinksy, incansable com era en la seva producció, havia deixat una col·lecció d’apunts intemporals a la reserva i els havia programat per l’improbable cap d’any.

Com que havia accedit directament a l’entrada anomenada “Horaciana”, vaig voler confirmar la meva teoria clicant a la capçalera del bloc. Aparegueren una sèrie d’apunts, tots amb data 31 de desembre, tots a les 8 del matí. Hi havia poemes, comentaris de text, un elogi de l’onomatopeia com una de les belles arts, un estudi sobre els països que condueixen per l’esquerra, una evocació del metro de Budapest. No sé quants n’hi havia en total, no els vaig voler llegir, no els vaig voler comptar, però tots compartien la intemporalitat i les dèries característiques de l’autor.

Vaig tornar a l’”Horaciana” inicial. La vaig rellegir. Vaig pensar en fer-hi un comentari, però la idea em produí un estremiment desagradable. I si Jinksy em responia? No, no estava en disposició d’establir diàlegs amb fantasmes; massa complicacions metafísiques. Sense comunicar-ho a ningú vaig eliminar “El Bloc de Jinksy” del meu blogroll i vaig posar-me a buscar imatges inèdites d’Alícia. No era, de cap manera, el dia apropiat per Dickens.

dimarts, 20 juliol de 2010

London River


Es diria que la força icònica dels atemptats del 11-S a Manhattan monopolitzaren la inspiració dels artistes i deixaren exhaurit el “tema” per quan arribaren les matances de Madrid o Londres. Potser tot es deu al poder amplificador del que gaudeix la cultura americana a nivell mundial; però ben poc hem sentit de pel·lícules o llibres que parlin d’aquests “altres” atemptats. Per això ja és motiu d’interès anar a veure aquesta “London River” dirigida pel parisenc d’origen algerià Rachid Bouchareb.

Recordem-ho. Era el juliol de 2005 i Londres celebrava amb eufòria la seva victòria com a seu olímpica, quan el dia 7 esclatà una sèrie de bombes al metro i a un autobús. Més de 700 persones resultaren ferides i 56 persones moriren a mans del terrorisme jihadista. La pel·lícula aborda aquest fet des del punt de vista intimista amb la història d’un pare i una mare que busquen els seus fills respectius, dels quals no han tingut notícia des del dia dels atemptats. Són figures molt diferents i gairebé antagòniques. Ell un negre africà de religió musulmana que treballa com a forestal a França i que abandonà el seu fill quan aquest tenia 6 anys. Ella una pagesa blanca de Guernsey, protestant (“mes o menys”), vídua de la guerra de les Malvines i que té en la seva filla estudiant a Londres la seva principal raó de ser. Aquests dos personatges acabaran trobant-se per descobrir que els uneix molt més del que voldrien reconèixer.

Pel·lícula petita, rodada en 15 dies en els barris menys fotogènics de Londres, pràcticament amb dos actors i una única situació possiblement estirada en excés, “London River” parla d’aquest nou desordre mundial on la locomotora de la història ens obligarà a desconfiar cada cop més de la societat i a buscar la humanitat allà on sempre ha estat, en les persones.

I com passa molt sovint, el film seria benintencionat, però prescindible, si no comptés amb dues actuacions d’alçada i d’estils completament oposats. L’actor de Mali Sotigui Kouyaté, mort fa tres mesos als 73 anys, va ser premiat al Festival de Berlín per la seva interpretació d’aquest home estòlid i silenciós que pot suggerir a la vegada la flexibilitat d’un jonc o la solidesa d’un om. I en quant a la gran Brenda Blethyn, està incommensurable com a la dona de camp que rep lliçons de globalització de la forma més  traumàtica possible. Quin recital el d’aquesta dona que reflecteix successivament l’angoixa, el desempar, la desconfiança, l’alegria, el dolor o la ràbia i que funciona com a àncora emocional de la pel·lícula.

****

Comprovo al dietari que hem passat pràcticament un mes sense anar al cinema. Fins fa poc queia una pel·lícula a la setmana com a mínim. Estan canviant els nostres costums o cal culpar a la poc atractiva cartellera estiuenca? Cal dir que en el meu cas no es pot responsabilitzar ni al “home cinema” ni a les descàrregues de la xarxa, perquè jo no n’uso d’aquestes coses. S’està exhaurint la meva curiositat per aquelles coses de l’edat? Espero que no, però em vigilaré de prop. En tot cas, l’estrena de “Toy Story 3” no me la penso perdre.

dilluns, 19 juliol de 2010

La literatura interactiva i els dos jueus

 El jueu Fagin segons George Cruikshank
La interactivitat és una paraula de moda, li passa igual que a la sostenibilitat: són més velles que l’anar a peu, però darrerament han recuperat virtuts místiques de talismà, com si haguessin nascut amb internet. Qui hagi explicat un conte a un infant, sabrà que s’han de satisfer certes expectatives i que, si cal, es canvia l’argument sobre la marxa per no decebre l’audiència. La serialització de les novel·les de Dickens permeté que els lectors, durant l’interval entre dos lliuraments successius, emetessin mitjançant el correu ordinari les seves opinions i preferències sobre com hauria de continuar l’argument. Em resisteixo a utilitzar el pretensiós terme de “feedback”, però deu de ser bastant adequat.

Potser durant el “Pickwick”, que va agafar tothom per sorpresa, la interacció fou mínima; però amb la més dramàtica “Oliver Twist”, el públic s’hi implicà. El pillet Artful Dodger (l’Aranya que tradueix en Pau Romeva), tot i ser un lladre infantil, enamorà l’audiència i calgué trobar-li un destí final que no li tanqués completament les esperances. També el mateix Charles Dickens implicà en la narració vivències contemporànies i, a partir de la mort traumàtica de la seva cunyada Mary, aplicà cerimònies punitives a alguns dels seus personatges. Així la Rose Mayley d’”Oliver Twist” emmalaltia greument i gratuïtament, només per salvar-la al darrer minut.

D’entre les moltes interaccions que s’establiren amb el lector, una de les més interessants es refereix al personatge de Fagin, el molt lliscós i diabòlic líder de la banda de lladregots infantils en la qual s’integra Oliver sense gaires problemes. Cal recordar que el cognom Fagin correspon a un dels companys més compassius que compartiren la fàbrica de betum amb el jove Charles. No sabria com interpretar aquesta reutilització injusta.

El personatge es basa en el jueu Ikey Solomon, un criminal que es dedicava a la venda d’objectes robats i que esdevingué molt conegut a l’època pel seu arrest, la seva fugida i la seva condemna final. En les seves descripcions del sinistre personatge, Dickens sempre mencionava el seu judaisme, fins que alguns lectors li escrigueren acusant-lo d’antisemitisme. Dickens es defensà, tot al·legant que la majoria de criminals que es dedicaven a aquestes activitats eren jueus i afirmant, al mateix temps, que no sentia cap animadversió contra els jueus i que sempre que tenia oportunitat parlava bé d’ells, tant en públic com en privat. De totes maneres, redreçà el tractament del personatge, i en els darrers quinze capítols de la novel·la evità qualsevol menció al credo de Fagin.

Molts anys més tard, a “Our mutual friend”, la seva darrera novel·la completada, Dickens fa aparèixer el filantròpic Riah, un jueu que es dedica a redimir dones “perdudes” acollint-les als tallers dels seus amics jueus. G. K. Chesterton, que escrivia en temps aliens a la correcció política, troba ridícula la maniobra. “¡De manera que si un novel·lista posa en una novel·la un subhastador pèrfid, està obligat a treure a la següent un subhastador irreprotxable!” Amb el benefici de la distància històrica podríem dir-li a Chesterton que un subhastador i un jueu no són categories equiparables.

Malgrat tot, si ens cenyim al pur fenomen literari, Riah és una figura insípida i prescindible, mentre que Fagin queda per sempre a la nostre imaginació des del moment que entra en escena.
El jueu Riah segons Marcus Stone

diumenge, 18 juliol de 2010

La teva suor fa bona olor


Com semblava lamentar-se Chesterton ja fa 100 anys en el text que prologa la sèrie “Dickens o res”, l’artista modern va decidir un mal dia abandonar tota esperança i escollir el camí del dubte, l’escepticisme, l’angoixa i, en definitiva, la desesperació. Qui vulgui ser considerat un autor seriós haurà d’optar per la severitat, el gest transcendental i el mal humor; en canvi, qui esculli la lleugeresa i la satisfacció dels sentits, jugarà sempre en una lliga menor. No per això deixen d’haver artistes que semblen buscar encara provocar-nos una mica de felicitat.

Aquest és el cas de la videoartista Pipilotti Rist, Premi Joan Miró 2009, que amb la seva instal·lació “Partit amistós - sentiments electrònics” ocuparà les sales d’exposició temporal de la Fundació Miró fins l’u de novembre. No coneixia l’obra d’aquesta artista i la veritat és que m’ha fascinat i m’ha ofert una sensació tan poc prestigiosa com és el bon rotllo. Sales fosques on es projecten vídeos envoltants i l’espectador es pot deixar perdre bressolat per músiques relaxants. Imatges sensuals, de colors vius, on allò més quotidià cobra un nou significat. No dubto que es podran fer lectures més profundes d’aquestes obres que alguns consideren feministes, potser pel mer fet que l’autora és una dona; però per a mi ha estat un pur plaer. M’hauria passat tota la tarda ajagut sobre uns coixins veient imatges subaquàtiques de cossos i objectes de cuina mentre sonava una versió hipnòtica del “Wicked Game” de Chris Isaak. A més, s’estava tan fresquet a la Fundació!

I per continuar el dissabte de bon rotllo, vam anar al Poliorama a veure l’obra “Delicades” d’Alfredo Sanzol que la companyia T de Teatre representa al Poliorama fins l’u d’agost. L’autor navarrès ha volgut homenatjar amb aquesta peça les figures de la seva àvia i les seves ties, dones fortes d’altres temps, marcades per la tradició però mestresses d’un món propi on els homes són titelles en les seves mans. Obra articulada en breus fragments, que de vegades no arriben ni a la categoria d’esquetx, es percep que està escrita des de la experiència personal amb un gran amor pels personatges.

Es tracta d’un muntatge d’una aparent senzillesa formal. Un arbre, uns núvols, unes cadires formen tot el decorat. Les 4 T de Teatre actuals (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) s’acompanyen per Albert Ribalta i Jordi Rico per representar una multiplicitat de personatges fugaços però memorables. El nivell del conjunt és molt bo, però deixeu-me destacar els dos monòlegs de Carme Pla, que està senzillament magistral.

Tendra, de vegades surrealista, per moments hilarant, en tot moment amb el somriure als llavis, conté gairebé sempre allò tan difícil d’aconseguir sobre un escenari com és la poesia sense impostacions. Una combinació tan insospitada com un “Amarcord” a la navarresa i parlat en català. No se m’acut un elogi millor. I ho dic de molt bon rotllo.

dissabte, 17 juliol de 2010

Me'n recordo (XXII)


Em recordo de la meva àvia fent la bugada en un safareig públic del Barri de la Mercè de Barcelona.

divendres, 16 juliol de 2010

El dimoni de les llistes: la vida com a deixalleria

Jean Dubuffet, "Façanes" (1946)

  • Bolígrafs i retoladors amb la tinta seca
  • Capsa plena de postals que uns desconeguts enviaren a familiars difunts
     
  • Abrics arnats; jerseis de llana encongits; brusa amb cremada de cigarreta a la pitrera; camisa blanca, esdevinguda rosa després de la bugada; mitjons amb un tomàquet al taló; mitges amb carreres; roba de bateig esgrogueïda
     
  • Una dent de llet en una capseta de plàstic
     
  • Tiquets del supermercat, llistes de la compra, rebut d’un donatiu a les Missioneres Franciscanes, factura de la reparació d’una màquina d’escriure, bloc-calendari de sobretaula sense fulls
     
  • Un rínxol de cabells embolicat en cel·lofana
     
  • Apunts de la universitat
     
  • Safates de pastisseria
     
  • Clauers de propaganda
     
  • Sabates desaparellades o amb la sola foradada
     
  • Manuals d’instruccions d’aparells ignots
     
  • Piles gastades i boterudes
     
  • Cassettes, vídeos, “floppys”, paper carbó, microfitxes
     
  • Figuretes de plàstic dels sobres sorpresa, dels ous Kinder, dels Happy Meals
     
  • Receptes retallades del diari, llista de la loteria de Nadal de fa 15 anys
     
  • Puzzle de 1.000 peces de les que només n’hem trobat 957.
     
  • Bossa amb caramels enganxifosos
     
  • Clips deformats, xinxetes rovellades i amb la punta torçada
     
  • Ampolles de perfums evaporats
     
  • Una castanya, un pinyol d’albercoc, una papallona premsada
     
  • Ungles i cabells
     
  • Capses de sabates, sobres rebregats, llaunes de betum ressec
     
  • Polsera magnètica
     
  • Pots de vidre amb tapa metàl·lica, buits
     
  • Rellotges de plàstic, sense piles
  • Pastor del Pessebre, decapitat
     
  • Botons
     
  • Préssecs macats, plàtans renegrits, arròs corcat, patates grillades, pa sec, galetes estovades, xocolata amb cucs, pernil ranci, cava esbravat, tomàquets podrits, maionesa feta qui sap quan, fuet petrificat, llet agra, llaunes caducades, formatge florit, enciam passat, vi picat
     
  • Un record de Núria, un record de Venècia, un record del Monasterio de Piedra
     
  • Tamagochi mort

dijous, 15 juliol de 2010

El dimoni de les llistes: Wisława Szymborska (1)

George Brecht "Repository" (1961)

Possibilitats

Prefereixo el cinema.
Prefereixo els gats.
Prefereixo els roures a la vora del Warta.
Prefereixo Dickens a Dostoievski.
Prefereixo que m‘agradi la gent
a estimar-me la humanitat.
Prefereixo tenir a mà fil i agulla.
Prefereixo el color verd.
Prefereixo no dir
que la raó té la culpa de tot.
Prefereixo les excepcions.
Prefereixo sortir abans.
Prefereixo parlar d'una altra cosa amb els metges.
Prefereixo les velles il·lustracions tramades.
Prefereixo el ridícul d'escriure poemes
al ridícul de no escriure’n.
Prefereixo en l'amor els aniversaris no exactes
que se celebren cada dia.
Prefereixo els moralistes
que no em prometen res.
Prefereixo la bondat astuta a la massa crèdula.
Prefereixo la terra vestida de paisà.
Prefereixo els països conquerits als conqueridors.
Prefereixo tenir reserves.
Prefereixo l'infern del caos a l'infern de l'ordre.
Prefereixo els contes de Grimm a les primeres planes del diari.
Prefereixo les fulles sense flors a les flors sense fulles.
Prefereixo els gossos amb la cua sense tallar.
Prefereixo els ulls clars perquè els tinc foscos.
Prefereixo els calaixos.
Prefereixo moltes coses que aquí no he esmentat
a moltes altres tampoc esmentades.
Prefereixo els zeros a la bona de déu
que no alineats darrera d’una xifra.
Prefereixo el temps dels insectes al temps estel·lar.
Prefereixo tocar ferro.
Prefereixo no preguntar quant em queda i quan.
Prefereixo tenir en compte fins i tot la possibilitat
que l'ésser té la seva raó.

dimecres, 14 juliol de 2010

Imatges d'Alícia: Peter Blake


Sir Peter Thomas Blake és un artista britànic nascut el 1932 a Kent. Malgrat ser un dels més importants pintors pop anglesos, segurament es guanyarà la posteritat per ser l'autor d'una de les portades de disc més famoses de la història: la de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Sempre es lamentarà d'haver cobrat només 200 lliures per un treball que ha estat copiat, parodiat i reproduït com una de les icones del segle XX.


Blake a principis dels 70 va il·lustrar la seva particular visió d'Alícia, curiosament dedicada només a la segona de les seves aventures. Les imatges que he trobat potser són una mica petites, però crec que valen la pena: artificioses, com una sessió fotogràfica victoriana, amb colors feixucs i gestos desil·lusionats. M'agraden.

dimarts, 13 juliol de 2010

El revers de la medalla


L’editor dels “Esbossos de Boz” havia intentat treure profit del fenomen “Pickwick” i Dickens s’adonà de la importància de gestionar els seus drets d’autor. Buscà algú que l’alliberés d’aquestes tasques comercials i li permetés dedicar-se plenament a la creació. Trobà aquesta figura en l’advocat John Forster, exacte coetani seu, corresponsal literari i teatral, i dotat de gustos sòlids en matèria estètica. L’associació entre els dos homes es pot considerar un èxit i només es veuria truncada per la mort del novel·lista. Forster seria també el primer biògraf oficial de Charles Dickens.

En aquesta mateixa època conegué l’editor Richard Bentley que li oferí el càrrec d’editor en cap de la nova revista “Bentley’s Miscellany” amb la confiança que esdevingués també el seu màxim col·laborador. Charles acceptà, abandonà el “Morning Chronicle” i, mentre donava fi al seu triomfal “Pickwick”, començà a escriure per a Bentley el seu nou serial. Ja he dit que no hi ha cap novel·la de Dickens tan uniformement ben humorada com “Pickwick”; pel següent llibre el canvi de registre seria abismal [jo sempre penso en aquella vella secció de la vella “Codorniz”: “Tiemble después de haber reído”] i, potser com a mostra de la seva versatilitat, oferiria al seu públic una obra plena d’espant i d’horror.

“Oliver Twist” és sense dubte el llibre més negre que mai escrigué Dickens. En la seva descripció de les classes desposseïdes, dels ambients criminals i els baixos fons de Londres hi ha poc espai per l’humor. Els materials de partida no són gens originals: la història del fill il·legítim a qui una conxorxa ha privat de la seva herència ja era popular al segle XVIII. Hi trobem també truculències de la novel·la gòtica i dels romanços de sang i fetge tan populars a l’època; però Dickens, malgrat un maneig matusser de la intriga, va aconseguir unes imatges d’un poder difícil d’esborrar.

La novel·la mostra algunes de les característiques de l’autor que no estaven tan presents a la precedent. Així hi apareix un gust pel grotesc sinistre en escenes com la mort a cops de la jove prostituta Nancy o en la persecució de l’assassí Bill Sykes que acaba penjat amb la seva pròpia corda mentre el seu bulldog udola a la mort. No és tanmateix Dickens un autor que es recrei mòrbidament en aquests temes, sinó que ho fa amb el mateix estremiment maliciós que senten els infants amb les històries de fantasmes i esquelets. Afegiré que les il·lustracions, aquest cop (com als “Esbossos”) encarregades al no molt destre Cruikshank, contribueixen adequadament al to de malson sinistre.

Amb la peripècia del petit Oliver s’inicia la llarga galeria d’infants desgraciats que poblaran la majoria de novel·les posteriors i, encara que aquest no sigui especialment reeixit, la seva manca d’atributs específics (en el que podríem anomenar efecte “Tintín”) actua com una mena d’ull de l’huracà que dóna realç a les turbulències que l’envolten. De la mateixa manera, els personatges bondadosos, el senyor Bronlow, els Maylie, resulten insípids i estereotipats (moltes vegades Dickens associava les persones virtuoses a una tradició lleugerament passada de moda), el que fa més atractius als malfactors, com és el cas de l’”Aranya” (Artful Dodger), una mena de Sam Weller que havia errat el camí, però que tot i ser un lladregot, va gaudir de la simpatia dels lectors.

També és aquí on apareix per primera vegada el Dickens reformador, decidit a criticar la Nova Llei de Pobres, i a denunciar les penoses condicions dels hospicis. La seva veu, amplificada per la seva enorme popularitat, estava cridada a exercir una gran influència en els canvis de la legislació social dels anys a venir. Però ha de quedar clar que res més lluny de Dickens que la “novel·la amb missatge”, l’escriptor s’indigna sincerament per l’opressió i les desigualtats, però la seva indignació no s’expressa amb sermons, si no a través del seu art. Com diu Chesterton, si Dickens se’n riu del senyor Winkle (a “Pickwick”) és perquè vol que visqui per sempre, però quan se’n riu del brutal agutzil Bumble (a “Oliver”) és perquè vol acabar amb ell per sempre.

Per acabar, també és a “Oliver Twist” on apareixen dins de la trama les primeres coincidències improbables que tant han estat criticades pels detractors de l’autor. És cert que sembla en excés “casual” que l’orfe Oliver trobi aixopluc a la casa d’una família que al final resultaran ser els seus autèntics parents; però el públic no es deixà incomodar per aquestes minúcies i el fet és que tothom adorà el llibre i el seu petit protagonista.
 
La novel·la, relativament breu pels paràmetres dickensians i amb un fil argumental força clar, ha esdevingut una de les més populars del seu autor, segurament només superada pel “Conte de Nadal”. Ha estat adaptada una infinitat de vegades a tots els mitjans i dubto que a cap dels meus lectors no li sigui familiar, especialment l’escena arquetípica en la qual Oliver, a l’hospici, demana més sopa. En català comptem amb la vella traducció (1929) de Pau Romeva a editorial Proa, que em sembla excel·lent. Com anirem veient, no sempre tindrem tanta sort, i no ho dic per la manca de qualitat sinó per la inexistència de traduccions.

dilluns, 12 juliol de 2010

El dimoni de les llistes: Umberto Eco

   Vittore Carpaccio, "Crucifixió i apoteosi dels deu mil màrtirs del mont Ararat", 1515
Umberto Eco, en la seva ancianitat, s'ha acomodat en el seu paper d'intocable intel·lectual europeu i fa una mica el que li dóna la gana (com per edat li pertoca). Darrerament s'entreté en fabricar luxosos llibres plens de fotografies per fullejar en cas que la visita de compromís sigui particularment avorrida (els americans d'això en diuen "coffee table books", llibres per la tauleta del cafè). De fet, la seva darrera novel·la (allò de "La misteriosa flama de la reina Loana") ja mostrava aquestes tendències cap al catàleg d'imatges ràncies que tant deuen d’entusiasmar als senyors Galderich & Leblansky.

Després de regalar-nos una història de la bellesa i una altra de la lletjor, el Louvre li va donar carta blanca perquè que fes de comissari d'una exposició sobre el tema que volgués. El resultat, almenys en forma llibresca, és aquest "Vertigine della lista" que vaig afanyar-me a comprar a Palermo durant la nostra (ja no tant) recent estada i del qual també existeix versió castellana a Lumen.

A qui no agraden les llistes? Tant als retentiu-anals com als més desordenats, la col·locació successiva d'elements similars, de forma jeràrquica o no, produeix un plaer inexplicable, ja descobert en les enumeracions repetitives de la infantesa, que pren cos en els hit-parades, en els 1000 llocs que has de visitar abans de morir, o en les llistes del que cal comprar al supermercat. Fins i tot un guru dels blocs que ens enllaçava la Clídice aconsella utilitzar llistes per fer els apunts més atractius:

2. El Virus de las Listas

 Artículos como este de las 5 Reglas tienen un especial atractivo tanto para lectores como para usuarios de redes sociales, son fáciles de recordar, fáciles de leer y buenos para añadir a tus favoritos. Son alimento diario de sitios de recopilación de información de interés como Digg o menéame. Haz listas de aquello que domines y promocionalas.

Eco fa al respecte algunes breus reflexions teòriques sense matar-s’hi gaire i farceix la resta del llibre amb nombrosos exemples literaris. Sense voler ser exhaustiu abasta territoris molt dispersos i de vegades inesperats. Comença per l’enumeració dels vaixells de la flota grega que fa Homer a “La Ilíada”, la genealogia dels déus de la “Teogonia” d’Hesíode o la descripció de la ciutat de Tiro al “Llibre d’Ezequiel” i, a partir d’aquí, es passeja amunt i avall per tota la història de la literatura. Sembla que tothom s’hagi deixat temptar en algun moment pel dimoni de les llistes. Hi trobarem des de Ciceró a Cendrars, de Dante a Darío, d’Ariosto a Arbasino, amb parades obligades a Rabelais, Prévert, Perec o Calvino.

Com que el llibre s’origina en una exposició, també es parla de l’equivalent visual de les llistes en forma de col·leccionisme, gabinets de curiositats i museus. L’abundant aparell gràfic, que cal suposar que formava part de les peces exhibides, presenta com a denominador comú un extremat bigarrament. No hi ha quadre o gravat que no presenti un munt de persones, bèsties o objectes heterogenis. A mi m’agraden les llistes com el que més, però amb el cúmul d’acumulacions que es troba en aquestes pàgines, es corre el perill d’acabar empatxat. Millor prendre-s’ho en dosis petites, com potser faré jo en la nova sèrie “El dimoni de les llistes”.
Capsa de Joseph Cornell

diumenge, 11 juliol de 2010

Apoteosi de la guitza


Jo no ho recordo, però segons la llegenda familiar, quan jo tenia quatre o cinc anys, el meu pare em portà a veure un partit al Nou Camp per iniciar-me en els rituals de la tribu. Als pocs minuts de joc vaig preguntar al pare què feien aquells senyors en calça curta perseguint una pilota. Una descripció tan poc èpica crec que va desenganyar-lo, s’aixecà i marxàrem. Si no m’equivoco, mai més de la vida va trepitjar un estadi, tot i que continuà veient partits per televisió.

Amb aquesta petita anècdota, potser apòcrifa, vull indicar que, des de ben petit, el futbol m’ha interessat tan poc com el dret mercantil o la música militar. Si ara escric alguna cosa al respecte és perquè em veig impel·lit per les circumstàncies ambientals, i és que estic vivint tota aquesta pornografia patriòtica com una agressió tant al seny com al sentit de l’estètica. Suposo que queda clar que estic parlant d’aquest maleït Mundial de Sudàfrica.

Si no recordo malament, en mundials anteriors en els quals la selecció espanyola no arribava a quarts de final, es parlava de mala sort, es criticaven els jugadors o l’entrenador i es mirava d’oblidar el mal tràngol el més aviat possible. En aquesta ocasió, com que l’equip sembla que juga bé, l’èxit esportiu aviat s’ha sortit de mare i hem anat a parar de ple en l’esperpent.

Ja abans que comencés el campionat havia percebut un inusual moviment d’interessos comercials (un peatge que em temo que haurem de pagar cada vegada més davant d’esdeveniments d’àmbit mundial) i la premsa em va semblar que també en tenia ganes: amb les primeres victòries es va començar a parlar en termes èpics, “Espanya més a prop de la glòria”, “Espanya a punt d’entrar en la història”, etc. La gent, no tota, però sí la que fa més soroll, va començar a actuar de forma forassenyada, amb pintures de guerra, perruques de pallasso i crits de “soy español, español”.

Mirat fredament, no té gaire sentit fer teus els èxits esportius d’uns atletes que l’únic que comparteixen amb tu és el disseny del carnet d’identitat; però el futbol funciona així i fa temps que els sociòlegs estudien amb interès aquestes identificacions irracionals entre espectador i pàtria. El nacionalisme, igual com passa amb la força de la gravetat, funciona millor a distàncies curtes, i Espanya, país tan extens com heterogeni, no crec que generi un sentiment nacional tan fort com els agrada pensar a alguns. Per això, quan arriba l’ocasió, es manipulen de forma vergonyosa aquestes pulsions primitives que fan oblidar qüestions més candents.

Ahir, per exemple, després de participar en l’exultant manifestació que va aplegar més d’un milió de persones a Barcelona sota el missatge implícit que els catalans ja estem farts de rebre, vaig posar els informatius (amb morbo masoquista, ho confesso). Doncs bé, tant Antena 3 com Tele5 obriren amb la no-notícia que “Espanya sencera es preparava per la final d’avui” i, a continuació, entrevistaren a diversos energumens vestits de forma estrafolària els quals proferiren oblidables bajanades (en honor a la veritat, La 1 sí que va encetar el seu telenotícies amb la manifestació). És vulgar mencionar allò de “pa i circ”, però sembla que és el que hi ha i la natura humana de vegades no dóna per a més.

Per fortuna aquest malson acabarà avui i, sigui quin sigui el resultat, se’n parlarà dos o tres dies, una setmana a tot estirar, que aquesta mena de patriotismes són molt superficials. Després cadascú pensarà en les seves vacances, en la platgeta que li permeti el pressupost, que aquestes coses són també irrenunciables. I de les qüestions importants en parlarem o no al setembre.

I una última observació dedicada a aquests catalans que són antiespanyolistes acèrrims. Això de fer costat sempre al rival d’Espanya no pot ser bo. O arreglem aviat la situació política de Catalunya o el fet de ser seguidor successiu de Paraguay, Alemanya, Holanda o qualsevol altre país que toqui ens acabarà passant factura psiquiàtrica.

dissabte, 10 juliol de 2010

Hi érem


Ah, i quan surtin els recomptes oficials i extraoficials dels assistents, afegiu-hi un de més, que com sóc baixet, passo desapercebut.

Me'n recordo (XXI)

Em recordo de la Carassa penjada a la porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona.

divendres, 9 juliol de 2010

Fent safareig literari

  Sir Lawrence Alma-Tadema, "94 graus a l'ombra" (1876)
Ara no sé si la recomanació provingué d'Espai de Llibres o dels amics de “De casa al club”; però a causa seva m’he llegit el llibre de Javier Marías “Vidas escritas” (Alfaguara 1992, edició ampliada del 2000), un recull d’articles sobre escriptors apareguts inicialment a la revista “Claves de razón práctica”. Es tracta de biografies breus i molt amenes que es llegeixen a la manera de relats. Eviten en general les valoracions literàries i es centren, sobretot, en allò més anecdòtic i peculiar que pot ajudar a il·luminar el tipus de persona que hi havia darrera de cada escriptor. Tots ells són grans autors, ja morts, i de llengües no hispanes (sembla que Marías està una mica ofès, perquè els seus conterranis el consideren un escriptor “anglès”).

Com es diu en el pròleg, s’evita l’hagiografia i la solemnitat; el que predomina és una barreja “de afecto y guasa”, excepte en els casos de Joyce, Mann i Mishima pels quals Marías confessa no sentir gaire afecte, tots tres precisament autors molt conscients de la seva importància literària.

Una part bastant respectada de la crítica opina que és innecessari i fins i tot contraproduent conèixer la biografia dels artistes, que les seves obres han de parlar per elles mateixes, sense intermediaris. Com a teoria sona convincent i certament no s’hauria de valorar una obra d’art per la biografia que hi ha al darrera. Tot i això, el fet de conèixer les circumstàncies en les quals foren creades i la mena de bèstia que les va crear, pot aportar una nova perspectiva, potser clarificadora, en la percepció final.

I si no és així, tant se val, confessem-ho: ens agrada d’allò més tafanejar en la vida dels altres, especialment si son famosos.

Alguns retrats del llibre ens mostren que els autors poden ser persones de tracte molt agradable, especialment si no es pertany a la seva família, com són els casos d’Oscar Wilde o el gran Laurence Sterne, o amb neurosis suportables i civilitzades com les de Lampedusa i Henry James. Però, en general, sembla que l’exercici de l’escriptura provoca comportaments d’aquells que és millor contemplar a distància (“la posteridad cuenta siempre con la ventaja de disfrutar de las obras de los escritores sin el incordio de padecerlos a ellos”). Si gent com Kypling o Djuna Barnes podien ser difícils, Malcolm Lowry i especialment Arthur Rimbaud són descrits com per fugir cames ajudeu-me.

A l’edició ampliada s’hi ha afegit 5 retrats d’escriptores que, amb l’excepció de la gran Emily Bronte, no es pot dir que siguin especialment distingides, però que tingueren vides dignes d’una novel·la. Per acabar, a l’apartat “Vidas perfectas” Marías, que és col·leccionista de fotos d’escriptors, comenta els pensaments que li desvetllen els retrats d’alguns dels seus autors favorits. Res, una delícia de llibre, escrit amb solvent elegància, adequat per a qualsevol lletraferit en hora d’esbarjo.

dijous, 8 juliol de 2010

L’home casat

  Retrat de Catherine Dickens (née Hogarth)
El contracte amb Chapman i Hall per la publicació de Pickwick, assegurava a Dickens uns ingressos de més de 10 lliures setmanals, quantitat prou considerable com per començar a pensar en establir una llar. El casament de Charles amb Kate Hogarth es va celebrar de forma íntima el 2 d’abril de 1836 a l’església de Sant Lluc a Chelsea. Després de la cerimònia els nuvis partiren a un poblet prop de Chatham, on Charles havia estat tan feliç de petit. Tot i que estava previst que hi passessin 15 dies, al cap d’una setmana el nuvi decidí que tornessin a Londres: al cap li bullien mil idees per prosseguir amb les aventures del senyor Pickwick i els seus amics.

El jove matrimoni s’instal·là a uns apartaments a Furnival’s Inn i vingueren a viure amb ells el jove Fred Dickens de disset anys, així com Mary, la germana de Kate, també de disset anys. Entre l’escriptor i la seva jove cunyada s’havia establert una relació molt particular: sembla que ella l’adorava com un déu i que ell estava encantat amb aquesta adoració. Kate, que havia vist la seva lluna de mel sobtadament escurçada i que ara havia de compartir la seva primera llar amb tota aquella parentela, segurament va començar a comprendre que hauria d’anar sempre a remolc del seu impulsiu marit.
Catherine Dickens pintada per Daniel Maclisle

El gener de 1837 naixia el seu primogènit, Charles Jr. o Charley, i, com que el novel·lista ja era tota una celebritat i el diner començava a arribar de valent, la família es traslladà a una casa de dotze habitacions a Holborn, que actualment és un museu dedicat a l’escriptor. Afegiré, perquè si no, no sabré on intercalar-ho, que el matrimoni tingué nou fills més, a saber: Mary, Kate, Walter, Francis, Alfred, Sydney, Henry, Dora i Edward. Vaja, que a la senyora Dickens no li faltaren distraccions.
La casa de Doughty Street, actual Museu Dickens

Una de les coses que més agradava a Dickens era entretenir els altres i a casa seva exercia sovint d'amfitrió amb àpats, música, teatre i jocs de saló. Tot i que ens els seus llibres sovint s’exalten les virtuts del menjar i el beure en bona companyia, era un home d’apetits moderats que gaudia de forma vicària, tot veient la satisfacció dels seus convidats. Em pregunto fins a quin punt, Kate compartia els gustos del seu marit. Pel que he llegit, ella hauria preferit una vida més tranquil·la i retirada, lluny de les interaccions socials i del focus de la celebritat. L’abisme dins del matrimoni s’anava fent més i més gran.

El maig de 1837 succeí un fet tràgic que marcà per sempre l’escriptor: després d’una vetllada al teatre amb la seva germana i el seu cunyat, Mary Hogarth patí un atac de cor i morí l’endemà en braços de Charles. Era ben conegut l’afecte que Dickens sentia per tota la seva família política, però l’adoració per la seva jove cunyada voreja la transgressió i el deliri, gairebé com si sortís d’un relat de Poe. La pèrdua del que ell anomenava “la gràcia i la llum de la nostra llar” el sumí en una depressió tal, que deixà d’escriure durant una temporada i es retirà amb Kate a una granja prop de Hampstead Heath. Des de llavors, no l’oblidaria mai més: batejà la seva primera filla amb el seu nom i la recordà en diversos personatges de les seves novel·les. Així, la Rose Maylie d’”Oliver Twist”, que en principi havia de morir, fou finalment salvada. També s’hi troba ecos de Mary Hogarth en la Nell, protagonista de “The Old Curiosity Shop” i en l’Amy Dorritt de “Little Dorritt”.

L’obsessió de Dickens arribà fins a tal punt que demanà ser enterrat al costat de Mary. La raó s’imposà i els membres de la família Hogarth foren els qui ocuparen aquell lloc privilegiat. Cinc anys més tard, quan enterraren l’àvia, Dickens encara demanà tornar a veure el taüt de la seva estimada. No sé jo com devia prendre’s Kate tots aquests deliris...
 Mary Hogarth