dimarts, 31 agost de 2010

Tübingen sota la pluja

El dia de pluviositat variable no afavoreix especialment la pintoresca Tübingen, encimbellada en un turonet a les ribes del Neckar. De passat recent bastant esquerranós i de present molt “verd”, és considerada la ciutat que ofereix la millor qualitat de vida del país. Ben preservada dels estralls bèl·lics, degut a la seva absència d’indústries, aquí l’ajuntament, les esglésies i les cases de bigues vistes formen un conjunt d’autenticitat poc dubtosa i d’encant considerable. Tübingen compta amb universitat des del segle XV, o sigui que és una de les més antigues d’Alemanya, el que equival a dir del món. Aquestes característiques la poden fer convenient per algun Erasmus de gustos reposats (si es que n’hi ha).
  

Entre els estadants il·lustres de la ciutat caldrà pensar en el filòsof Hegel i l’astrònom Kepler, en Friedrich Miescher, descobridor de l’ADN, i el neuròleg Alois Alzheimer, amb el que tots (d’una forma o altra) acabarem connectats. Herman Hesse, Nóbel en hores baixes, va treballar en una de les llibreries locals. Un tal Joseph Ratzinger disposà de la càtedra de Teologia Dogmàtica durant un cert temps. Crec que ara li va millor.
  

Goethe, que era un cul inquiet, hi va passar uns dies visitant el seu editor. Una placa recorda el lloc on va dormir. A poca distància, un cartell més senzill anuncia: "Hier kotzte Goethe" ("Aquí va vomitar Goethe").
  

Dalt de tot de la vila hi ha el castell i un museu universitari mitjanament recomanable, on entre “acadèmies” (còpies en guix d’escultures gregues i romanes), mòmies de saldo i acudits sobre arqueòlegs de Gary Larson, s’hi poden veure les primeres mostres d’art figuratiu que es coneixen. Són figures zoomòrfiques ben petites i cal una certa imaginació per no menysprear-les com a casualitats afortunades. 
  
Cavallet de fa 35.000 anys (facsímil en venda).
 
En quant al riu Neckar, cantat a tants “lieder” romàntics, serà un company constant a les nostres vacances, aquí, a Stuttgart, Heilbronn, Heidelberg i Mannheim, fins a connectar amb el familiar Rin. Alguns turistes d’aventura gosen navegar-lo en curioses embarcacions mogudes per perxes, que suposo que s’aproparan a la torre on el poeta Friedrich Hölderlin passà els seus darrers 36 anys de vida. 
 
La història d’aquesta estada és, si més no, curiosa. El poeta arribà a la ciutat en un estat mental que convidava al confinament. El tractà el doctor Ferdinand Autenrieth, il·luminat inventor d’una màscara que impedia que els malalts mentals cridessin. El diagnosticà com a incurable i li predigué tres anys de vida. El fuster Ernst Zimmer, un fan seu que havia llegit “Hiperion”, l’acollí a una habitació de la torre que havia format part de la muralla de la ciutat. Allí va morir el poeta l’any 1843, sense que la seva família se’n preocupés ni poc ni molt, 33 anys més tard del que estava previst.

Hölderlin va viure a la torre crema de l'esquerra.
Intentem passejar per l’avinguda de plàtans que recorre l’illa allargada enmig del riu, però la meteorologia és tan bèstia que aviat fem cap a l’estació i deixem el que quedi de la bonica Tübingen per un altre dia o per una altra vida.

dilluns, 30 agost de 2010

I mentrestant a Londres…

 Charles Dickens cap a 1839 segons Daniel Maclise

I mentrestant, en paral·lel als èxits literaris, la vida continuava. A Dickens li va costar refer-se de la pèrdua de la seva cunyada Mary. Les llargues caminades i els passejos a cavall en companyia del seu amic i agent Forster l’ajudaren a superar la depressió. Com que la seva esposa Kate, ni tan sols en aquests primers anys de matrimoni, estava disposada a secundar-lo, l’escriptor aprofitava qualsevol ocasió per convidar gent a casa o bé acudia al Garrick Club on podia trobar-se amb Thackeray, Leight Hunt, Cruikshank i altres amics.

El 1839, fart de la prodigalitat del seu pare, que ja tornava a tenir problemes econòmics, decidí instal·lar-lo (malgrat les seves protestes) lluny de Londres, en una població prop d’Exeter. Sembla que el seu progenitor, per obtenir diners, havia firmat documents fent-se passar pel seu fill i Charles va haver de publicar una nota a la premsa informant del fet. Significativament a “Barnaby Rudge”, la novel·la que tenia en curs, hi apareixen dos conflictes paterno-filials, ens els dos casos és el fill qui té la raó i en els dos casos el pare s’anomena John.

L’augment tant dels ingressos com dels membres de la família obligà a una nova mudança. La nova casa es trobava a Devonshire Terrace, prop del molt reputat Regent’s Park i fou reformada per modernitzar-la i dotar-la d’una envejable biblioteca. Poc després s’incorporà al cens de la llar Georgina Hogarth, la germana de Kate, que romandria com a governanta, consellera i amiga fins a la mort del seu cunyat.

El desembre de 1841 finalitzava la publicació de “Barnaby Rudge” i amb això Dickens decidí tancar la seva aventura editorial del “Rellotge de Mestre Humphrey”. Acabava de rebre una invitació de l’escriptor Washington Irving, el de “Contes de l’Alhambra”, perquè Kate i ell visitessin els Estat Units. Donat l’entusiasme del públic lector a l’altre costat de l’Atlàntic, la invitació resultava molt atractiva. A més, els editors Chapman i Hall li oferiren 150 lliures mensuals amb la condició que a la tornada els escrigués un llibre sobre les seves experiències americanes.

El 3 de gener de 1842, just després de les festes nadalenques, Charles i Kate (amb la seva donzella Anne Brown) salparen des de Liverpool en el vapor “Britannia”. El pla de l’escriptor era anar enviant cartes al seu amic John Forster, a partir de les quals posteriorment pensava redactar el llibre promès. La primera d’elles la va remetre des de Halifax a Nova Escòcia i relatava de forma molt divertida l’accidentada travessa, tot prometent que pensava fer el viatge de tornada en veler.

El 22 de gener van arribar a Boston i foren rebuts per una multitud tan entusiasta que, un cop passada l’eufòria inicial, instà l’escriptor a queixar-se: “No puc fer res del que vull fer, anar enlloc on vulgui anar, i veure res que vulgui veure. Si em giro pel carrer, una multitud em segueix”. No, l’experiència americana no seria sempre un camí de roses, ni pels convidats ni pels amfitrions; però, com aviat veurem, algun profit literari se’n trauria.

diumenge, 29 agost de 2010

L’agost no és bo pel cinema


O potser el cinema no és bo per l’agost. I mira que és llàstima, perquè en aquests dies de calorada rècord enlloc s’està millor que dins d’una sala ben fosca i fresca. El cert és que hem vist una pila de pel·lícules des que hem tornat de vacances i, en contra del meu costum, no n’he parlat de cap al bloc, perquè totes m’han semblat un rave que no mereixien ni un comentari. Bé, vaig escriure sobre “Origen”, perquè tot i no agradar-me encara donava un cert joc a la crítica; però de la resta havia preferit callar. Si en parlo ara és com a mesura cautelar, per si puc evitar-li a algú una mala estona de cinema.

“I love you Philip Morris” de Glenn Ficarra i John Requa narra la història real d’un delinqüent homosexual que coneix l’amor de la seva vida a la presó i que, a partir d’aquest moment, fa tot el possible per estar al seu costat. La pel·lícula, que és del 2009, s’ha exhibit a mig món, però encara està pendent de distribuir-se als Estats Units, malgrat estar protagonitzada per dues estrelles com Jim Carrey i Ewan McGregor. El primer pensament que et ve al cap és que aquests americans són una colla de puritans, però després de veure-la penses que potser fan bé. Mediocrement filmada, amb uns personatges que no interessen mai i en un to indecís que no opta ni per l’emoció ni per la farsa, em va semblar una estona totalment perduda. I, desenganyem-nos, Jim Carrey és SEMPRE inaguantable.

L’argentí Daniel Burman ha fet bones pel·lícules com “Todas las azafatas van al cielo”, “Derecho de familia” o “El abrazo partido”. No és el cas de “Dos hermanos”, una història de dependència entre dos germans a les portes de la vellesa. La trama hauria pogut tenir interès amb un guió millor travat i uns protagonistes amb algun atractiu i carisma. Depriment per insípida.

A “Mon refuge” de François Ozon una drogoaddicta embarassada passa l’estiu amb el germà gai del seu xicot, que va morir de sobredosi. Bon material per a un drama, diríeu. No, els francesos són tots uns “pijos” amb xalet a Hendaia i “tartine beurrée" per esmorzar. Badall.

Però la pitjor decepció ha estat el darrer Woody Allen. Vam riure molt amb “Whatever works”, un guió que havia estat escrit molts anys abans, i les crítiques de Carlos Boyero i Jordi Costa auguraven el millor per aquest “You will meet a tall dark stranger” (“Coneixeràs l’home dels teus somnis”). Fins i tot el títol sonava atractiu. Però la realitat és una altra. Parelles que es trenquen per formar d’altres, l’home vell que cerca en una dona jove (i idiota) motius per continuar sentint-se viu, l’autoengany com a forma de vida… Res de nou en el cinema d’Allen, però tornat a explicar sense enginy ni grapa. Ni diverteix ni interessa. I és una pena que excel·lents actors com Anthony Hopkins, Pauline Collins o la gloriosa Gemma Jones (ínclita duquessa de Duke Street) tinguin tan poc paper a mastegar. Mai no ho hauria imaginat, però estic per demanar que Allen es jubili i se’n vagi a jugar al dominó al casino d’Oviedo.
En Josep s'ha escapat sense mi per veure "Salt" i "Centurion", propostes genèriques que, almenys, no enganyen.

dissabte, 28 agost de 2010

El dimoni de les llistes: Borges (2)


















El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde, vi las muchedumbres de América, vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto (era Londres), vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mí como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó, vi en un traspatio de la calle Soler las mismas baldosas que hace treinta años vi en el zaguán de una casa en Frey Bentos, vi racimos, nieve, tabaco, vetas de metal, vapor de agua, vi convexos desiertos ecuatoriales y cada uno de sus granos de arena, vi en Inverness a una mujer que no olvidaré, vi la violenta cabellera, el altivo cuerpo, vi un cáncer de pecho, vi un círculo de tierra seca en una vereda, donde antes hubo un árbol, vi una quinta de Adrogué, un ejemplar de la primera versión inglesa de Plinio, la de Philemont Holland, vi a un tiempo cada letra de cada página (de chico yo solía maravillarme de que las letras de un volumen cerrado no se mezclaran y perdieran en el decurso de la noche), vi la noche y el día contemporáneo, vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi mi dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplicaban sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del Mar Caspio en el alba, vi la delicada osadura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invernáculo, vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos, vi todas las hormigas que hay en la tierra, vi un astrolabio persa, vi en un cajón del escritorio (y la letra me hizo temblar) cartas obscenas, increíbles, precisas, que Beatriz había dirigido a Carlos Argentino, vi un adorado monumento en la Chacarita, vi la reliquia atroz de lo que deliciosamente había sido Beatriz Viterbo, vi la circulación de mi propia sangre, vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi el Aleph, desde todos los puntos, vi en el Aleph la tierra, vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara, y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo.

(a "El Aleph", llista amablement cedida per Brian)

divendres, 27 agost de 2010

Dickens fa història

Abans de donar per acabada l’aventura editorial de “El Rellotge del Mestre Humphrey”, Dickens encara hi publicà un altre serial entre 1840 i 1841. Es tracta de “Barnaby Rudge”, un projecte que feia temps que li voltava pel cap (de fet hauria d’haver estat la seva primera novel·la sota el títol de “Gabriel Varden, el manyà de Londres”) i que resulta atípic dins de la seva producció pel fet que és, juntament amb la molt posterior “Història de dues ciutats”, l’única novel·la històrica que va escriure.

Els fets que recrea la novel·la giren entorn les Revoltes de Gordon succeïdes el 1780, durant les quals una massa de fanàtics protestants atacaren els catòlics de Londres i les seves propietats, empesos per la restitució de certs drets dels quals gaudiren els “papistes” a partir de 1778. Els disturbis, que duraren una setmana, inclogueren atacs a ambaixades, una incursió frustrada al parlament, destrucció d’esglésies catòliques i de domicilis privats, especialment de propietaris irlandesos, i l’alliberament dels confinats a la presó de Newgate. La tardana reacció de l’exèrcit produí 285 morts i més de 200 ferits. Foren arrestats 450 dels amotinats, dels quals una quarta parta fou condemnada a la forca. Ran de les revoltes es va començar a considerar la creació d’un cos de policia, una mesura que fins el moment s’havia considerat pròpia d’estrangers absolutistes (llegiu “francesos”).

L’acció del llibre s’inicia cinc anys abans dels fets i s’ocupa en descriure la relació entre diversos personatges que habiten el poblet de Chigwell als afores de Londres. S’obren diverses trames paral·leles que inclouen rivalitats amoroses, conflictes entre pares i fills i un assassinat no resolt. La munió de personatges acaben participant d’una manera o d’una altra en els tumults de 1780. I en el seu centre, Barnaby Rudge, ximplet de bon cor que es veu arrossegat pels fanàtics i està a punt de tenir una mala fi. El fet de destacar un idiota com a figura central del llibre reflecteix la idea molt popular durant el romanticisme que els llunàtics i els disminuïts psíquics estaven tocats per una mena de gràcia especial.

Quan la trama arriba finalment a l’època de les revoltes, Dickens es llueix amb la descripció dels grans moviments de masses on, tot rebutjant el fanatisme, palesa la seva fascinació antiautoritària per la força del poble indignat, un tema al qual tornaria amb la Revolució Francesa de “Història de dues ciutats”. Sense ser historiador, poc em puc pronunciar sobre la veracitat històrica de la novel·la, però no em sembla que l’autor carregui les tintes del maniqueisme. La ficcionalització de Lord Gordon, personatge real i instigador dels tumults, intenta ser bastant equànime, i les seves culpes es desvien en certa manera cap a la figura totalment fictícia del seu secretari. En tot cas, la novel·la funciona prou bé en la seva barreja del que és públic i el que és privat. 

Un tal Edgar Allan Poe, americà, va escriure una ressenya de la novel·la en la qual comentava que Grip, el corb de Barnaby (modelat a partir de diversos corbs domèstics que havia tingut l’escriptor), havia estat desaprofitat com a transmissor de sentències profètiques. Aviat ho esmenaria amb el més famós dels seus poemes.

“Barnaby Rudge” és una de les novel·les de Dickens menys estimades, potser pel seu caràcter atípic, certament influït per les novel·les de Walter Scott, encara que contingui també moments grotescos i humorístics ben dickensians. No és, però, un mal llibre; és la novel·la més ben estructurada de la primera etapa de l’autor (segurament a causa del seu llarg període de gestació), es llegeix amb interès i fins i tot intriga i deixa un bon regust de boca; segur que mereix millor sort. M’ha sorprès descobrir que existeix traducció al català de Pau Romeva (“Bernabeu Rudge”) que a hores d’ara serà carn de biblioteca o de llibreter de vell. Si la trobeu, llegiu-la.

dijous, 26 agost de 2010

Brick Lane


Brick Lane és un carrer de l’East End, considerat el cor de la comunitat bangladeshí de Londres. El seu passat de zona deprimida ha canviat recentment amb la irrupció d’un nou turisme que va a la recerca d‘experiències multiculturals i en l’actualitat abunden els restaurants de curry, els “mercadillos” amb roba de petits dissenyadors i les galeries d’art.


“Brick Lane” és també el títol de la primera novel·la de Monica Ali (1967), autora britànica nascuda a Bangladesh, tot i que criada al Regne Unit des dels 3 anys. El llibre gaudí de gran èxit ran de la seva publicació el 2003 i quedà finalista del premi Man Booker. M’ha costat una mica descobrir que es va traduir al castellà poc després sota el curiós títol de “Siete mares, trece ríos” (Emecé).


La novel·la narra la història de Nazneen, qui als 18 anys abandona el seu Bangladesh natal per casar-se amb un desconegut que li dobla l’edat i viu a Londres. La noia, educada en la submissió i l’acceptació cega del seu destí, es troba d’un dia per l’altre sola en una terra de la que desconeix la llengua i els costums, presonera en un piset de protecció oficial i a mercè del marit i d’un cor de veïnes que accentuen el seu aïllament. El seu únic consol és la correspondència que manté amb la seva germana menor, la qual, després de fugir amb l’home que estima, intenta llaurar-se una vida pròpia a Dacca.


Amb el pas dels anys (la novel·la abasta des dels anys 80 fins a principis del 2000), Nazneen anirà adquirint un sentiment d’independència, al qual no serà aliena l’aventura amorosa que té amb un noi més jove que ella. Aquest procés d’autoafirmació personal, especialment femení, catalitzat per la immigració ha esdevingut d’uns anys ençà tot un gènere literari que actua tant com un “passar comptes” dels seus autors, com una font d’informació sobre les raons dels nostres nous veïns. No està de més recordar aquí la punyent i admirable “L’últim patriarca” de Najat El Hachmi, que ens toca molt de prop.


En el cas de “Brick Lane”, Monica Ali no ha volgut carregar les tintes i la presència d’episodis dramàtics no impedeix que el to del llibre sigui més aviat benhumorat o fins i tot còmic, com quan tota la família va a fer “turisme” per Londres o en les inacabables discussions per fundar un moviment radical islàmic. L’abundància de detalls domèstics, les metàfores felices i el to irònic, m’ha fet recordar inevitablement Dickens.


Un altre gran encert és la figura de Chanu, el marit, el qual no és el dèspota que caldria esperar segons els tòpics. Gras i amb cara de granota, ridícul en els seus somnis i les seves pretensions, potser no és la millor persona amb qui conviure, però acaba sent entranyable pels seus lectors.


Tot i l’èxit de la novel·la, la comunitat bangladeshí acusà Ali de donar una imatge negativa del barri i dels seus habitants i amenaçaren amb una crema de llibres a l’estil Rushdie. No crec que n’hi hagi per tant, el llibre em sembla bastant equànime i afectuós amb els seus personatges. Potser el veritable pecat d’Ali és el fet de ser filla d’un matrimoni mixt i no haver viscut mai a aquest “Brick Lane” del títol; però ningú no li podrà negar la brillant solvència amb la que signà el seu debut literari.

dimecres, 25 agost de 2010

Qui la té més llarga?

 Gòtic + Richard Meier
Si bé la Qualitat s'endú el prestigi, la Quantitat, molt més objectivament mesurable, és valor de més fàcil ús. Per això ens venen les pel·lícules i els llibres segons els espectadors o els lectors que han tingut. Per això acabes anant a Ulm, perquè et diuen que la seva catedral, amb els seus 161,53 metres, és l’església més alta del món i penses que això s’ha de veure. Després, reflexiones i et preguntes què t’importa a tu si una catedral és baixa o alta, però entre una cosa i una altra ja vas camí d’Ulm.

Aquests rècords són tanmateix arbitraris i efímers i són producte de la dèria que va tenir el segle XIX per concloure les catedrals gòtiques començades segles abans. De fet, la catedral d’Estrasburg, on tard o d’hora anirem a petar, té el mèrit d’haver estat l’edifici més alt des de 1647 a 1874 (142 metres), Sant Nikolai a Hamburg ho fou entre 1874 i 1876 (147 metres), la catedral de Rouen entre 1876 i 1880 (151 metres), la de Colònia entre 1880 i 1890 (157,38 metres), per arribar finalment a la d’Ulm. Tot i que l’any 1901 l’ajuntament de Filadelfia la va vèncer en alçada, com a església roman insuperada, atès que els temps no són propicis a construir gaire arquitectura religiosa. I per cert, el terme “catedral” se li aplica de manera inapropiada, ja que allí no hi ha hagut mai cap bisbat.

Dit això, un cop vista en directe no impressiona tant, però és un bell exemplar gòtic amb voltes de traceria, vitralls medievals, pilars amb escultures i unes cadires del cor que, amb totes les seves talles de caps, són una meravella. Cal dir que, quan la matèria primera és de qualitat (com aquí és el cas), s’agraeix i molt la tendència luterana a la nuesa decorativa.

Als ciutadans d’Ulm se’ls anomena Spatzen (pardals) a causa d’una llegenda que prové dels temps de construcció de la catedral. Es diu que els paletes, que no devien de ser molt espavilats, intentaven fer passar de través les bigues per les portes de la ciutat. No se’n sortiren fins que veieren passar volant un pardal amb un branquilló al bec i comprengueren que era millor entrar les bigues al llarg. Agraïts van col·locar un pardal de bronze al capdamunt de l’edifici. Avui dia, els pardals són omnipresents als carrers d’Ulm, especialment en forma d’escultures acolorides i decididament kitsch.
 Pardal "Che" que sobrevola un estanc.
Si bé els bombardeigs van deixar intacta la catedral, la seva plaça i tot el barri que queda entre aquesta i l’estació del tren foren destruïts. El carrer comercial per a vianants que ocupa la zona és tan previsible com oblidable. Hi ha una escultura (sonsa) de Max Bill que assenyala el lloc on es trobava la casa natal del fill més il·lustre de la vila: Albert Einstein.

L’inescapable peatge a l’arquitectura de firma es tradueix en una Casa de la Cultura, obra de Richard Meier, que no queda gens afavorida davant de la proximitat de la catedral. Poc més enllà hi ha un dels gossos vermelló de Keith Haring. Com sol passar, l’ajuntament (Rathaus) del segle XIV es presenta en perfecte estat de revista amb les seves brillants pintures murals i el seu rellotge astronòmic de 1520, talment enllestit tot el dia abans (de fet, tot reconstruït el dia abans). Al seu voltant, més edificis moderns, alguns ben atractius com la biblioteca municipal en forma de piràmide de vidre.

A l’antic barri de pescadors s’hi concentra tot el pintoresquisme del que és capaç Ulm, i com que és un barri molt petit, s’hi concentra fins al límit del que és suportable. No cal dir que faig moltes fotografies.

Encara més enllà es conserven algunes antigues muralles de la ciutat que voregen el Danubi. Sí, senyores i senyors, aquest riu cabalós, grisot, lleig i encara provincial és el mateix Danubi mític de Magris i Strauss. Certament no és blau, però amb paciència potser ho serà a Viena o Budapest.

dimarts, 24 agost de 2010

Imatges d’Alícia: Pat Andrea (2)

Per fi vaig passar pel Centre d’Art Santa Mònica per veure les 48 il·lustracions de gran format que Pat Andrea ha fet dels llibres d’Alícia i que ja vaig anunciar fa uns mesos. Segons Juan Bufill, comissari de l’exposició, Andrea i Carroll tenen molts punts en comú:

“El desig i el conflicte del desig amb la realitat limitadora o repressora. La imaginació fantàstica o utòpica. L’aparició de l’absurd i el caos als escenaris de l’ordre purità, autoritari i excessiu. El gust pels jocs i l’humorisme anticonvencionals. La irrupció de transformacions físiques extremes, estats alterats o inestables i d’altres canvis violents. La sensació d’estranyesa respecte als altres, al món i a un mateix. La repressió sexual i general i la transgressió i la fantasia com a respostes necessàries d’això. La nostàlgia de la innocència i de la naturalitat salvatge de la infantesa”.

Aquests grans dibuixos de tècnica mixta es poden contemplar fins el 26 de setembre i trobo que valen molt la pena. Andrea parteix de la iconografia de Tenniel i la desenvolupa a partir d’una lliure associació d’idees. Imagina diverses Alícies, decididament adultes i sotmeses a tota mena de suggestions sexuals. Són totes elles Alícies de cames llargues amb un tresor a l’entrecuix i certa propensió a l’histerisme.

Pat Andrea a finals de juny, just abans que s’inaugurés l’exposició, va dibuixar a les parets de l’edifici algunes variacions sobre Alícia. A l’escala en especial hi ha un estirament del seu coll que sembla apuntar a l’exposició sobre ciència i cuina que ocupa la tercera planta de l’edifici. Tot aquest art efímer desapareixerà quan s’acabi l’exposició. Potser és un motiu més per apropar-se al final de la Rambla.








dilluns, 23 agost de 2010

The Old Curiosity Shop

Nell, de cos present. 
 
Dickens, que no en tenia mai prou, va ficar-se una i mil vegades en projectes editorials. La seva següent idea fou la publicació periòdica anomenada “El rellotge de Mestre Humphrey”, una miscel·lània de peces curtes que potser hauria escrit ell en la seva totalitat, si hagués tingut més mans. Donat que les vendes aviat no foren tan bones com calia esperar, va acabar recorrent a la publicació d’una nova novel·la en forma de serial, la que seria “The Old Curiosity Shop”.

Va iniciar-la en primera persona, com si es tractés d’un retrat de costums. El narrador se sentia atret per una noieta que passava pel carrer i la seguia. A mesura que el relat es va anar fent més complex, va passar a la tercera persona. Això fa que el llibre comenci d’una forma desconcertant. A més, malgrat l’enganyós títol, la botiga d'antiguitats té un paper molt menor i desapareix a partir del tercer capítol.

L’argument principal concerneix la petita Nell, una nena que encara no té 14 anys, però que actua com a figura tutelar del seu avi, el seu únic parent, a qui ha de protegir de les seves tendències ludòpates. La improbable parella fuig pels camins d’Anglaterra perseguida pel prestador Quilp. Durant la peripècia l’avi perd la xaveta i Nell, la salut, per acabar morint en un dels darrers capítols. Nell, juntament amb Florence Dombey i Amy Dorrit, forma part de la galeria de nenes assenyades, veritables “maretes”, que abunden a les pàgines de Dickens i que solen resultar bastant improbables.

No és aquest un dels meus llibres favorits de l’autor, potser perquè la sacrificada Nell resulta embafadora per la sensibilitat actual. L’estructura de la novel·la sembla improvisada sobre la marxa, un fet freqüent en el primer Dickens, però que aquí té poques qualitats redemptores. Conté, com sempre, alguns inoblidables retrats de personatges. Daniel Quilp, el malvat principal, és un nan geperut d’una vitalitat diabòlica, que no para un moment quiet, i que si no té a mà ningú a qui fer mal, és capaç d’autolesionar-se. No és una figura en absolut realista, però com a gàrgola grotesca funciona la mar de bé.

La novel·la té el mèrit de contenir una de les poques històries d’amor creïbles de tota la producció dickensiana. L’autor solia ser molt convencional a l’hora de tractar els afers del cor i tendia a forçar els matrimonis entre l’heroi i l'heroïna per donar la idea d’un final feliç. Per això mateix, quan el bohemi i fatxenda Dick Swiveller decideix erigir-se en protector d’una minyona maltractada, que per no tenir, no té ni nom, s’inicia un dels festejos més encantadors de la literatura universal.

El fet que a mi el llibre no em convenci, no impedeix que gaudís d’un èxit colossal, gairebé histèric. El suspens sobre si la petita Nell moriria o no va dur de cap a tots els lectors i Dickens rebé un munt de cartes demanant que la salvés. S’explica que al port de Nova York (Dickens començava a ser molt popular a Amèrica) la gent acudia al moll per preguntar als que acabaven d’arribar d’Anglaterra si Nell era encara viva. La mort de Nell va fer vessar infinitat de llàgrimes, alguns lectors llençaren amb ràbia el fascicle en llegir el trist moment, d'altres l'enterraren al jardí per preservar eternament la seva figura. Aquest deliri generalitzat ha estat comparat recentment amb l’aparició del darrer volum de la saga de Harry Potter. Potser aquest és un bon moment per reivindicar que no tots els best-sellers han de ser necessàriament dolents, com pretenia recentment Eduardo Lago a EL PAÍS.

Una generació més tard Oscar Wilde afirmava que calia tenir un cor de pedra per no partir-se de riure per la mort de la petita Nell. Chesterton, que sempre en té una a dir, opinava que la mort de Nell no era el problema (de fet, succeeix "fora de camp"), que el que era objectable era la vida de Nell. Aquest llast de sentimentalisme ha perjudicat la reputació actual de la novel·la i ha obscurit les seves virtuts, que també en té. La seva traducció al català, si no m’erro, encara està pendent, però altres títols serien potser prioritaris.

Dickens amb la petita Nell a Clark Park, Filadèlfia.

diumenge, 22 agost de 2010

Esplai publicitari

Els publicistes deuen ser gent estranya. O bé sóc jo que em fixo en el que no toca. El fet és que dos anuncis que es poden veure aquests dies pels nostres carrers m’han causat una barreja de perplexitat i confusió. (Disculpeu la qualitat de les imatges, però aquí el que importa és el missatge).
 
Ja sé que tant “caprici” com “capritx” són paraules admeses per l’IEC; però en un text tan breu no es podria haver mantingut una mica de coherència lèxica? O és que els de McDonald’s han subcontractat la traducció de la primera frase a una empresa diferent que la que ha fet la part de baix de l’anunci?
 
En quant als de la “San Miguel 0,0”, arribo a entendre que es tracta d’una cervesa que no conté alcohol, però què vol dir “100% ACTITUD”? El diccionari defineix l’actitud com a “Positura expressiva que correspon a una certa disposició de l’ànim” i també “Disposició d’ànim envers alguna cosa”. Fins ara l’actitud era patrimoni de les persones i d’alguns altres éssers animats, en tot cas, si hi ha actitud, cal conèixer de quin tipus és: positiva? agressiva? reticent? perversa? Si les cerveses comencen a mostrar actituds, potser que ens informin de quines són exactament, per anar preparats, no fos cas que siguessin poc amistoses...

dissabte, 21 agost de 2010

Me'n recordo (XXIV)



























Recordo com Carme Serrallonga ens va fer aprendre la cançó "J'ai du bon tabac" per ensenyar-nos que la "c" final de "tabac" no es pronuncia en francès. Ara no seria pedagògicament admissible.

divendres, 20 agost de 2010

La senyora Nickleby


“Nicholas Nickleby” abunda en personatges còmics com la pintoresca companyia teatral del senyor Vincent Crummles, amb la seva estrella Miss Ninetta Crummles (coneguda universalment com “l’infant fenomen”), l’actriu Miss Henrietta Petowker, insigne recitadora de “L’enterrament del bevedor de sang” o Mr. Mantalini (que en realitat es diu Alfred Muntle), un gigoló que viu a expenses de la seva senyora i que flirteja extravagantment amb les seves clientes.

Però la gran troballa humorística del llibre és la senyora Nickleby, la mare de Nicholas. Diuen que Dickens va prendre la seva pròpia mare com a model i que ella, que trobava el personatge solemnement ridícul, afortunadament no ho va descobrir mai.

La senyora Nickleby té una comprensió molt limitada de la realitat i rarament s’adona dels perills que amenacen la seva família. Basant-se en confuses experiències passades, sempre ho interpreta tot de la forma més favorable possible. Situada en lloc prominent dins d’una novel·la propensa als excessos melodramàtics, la seva veu, si no aporta sensatesa, almenys ofereix una escapatòria per la via de l’absurd.

Quan Kate Nickleby es veu obligada a treballar a la casa de modes de Madame Mantalini, la senyora Nickleby anima la seva filla de la manera següent:

—… la cunyada del cosí del teu estimat papà, una tal Miss Browndock, va associar-se amb una senyora que tenia una escola a Hammersmith, i va fer fortuna en un tres i no res; he oblidat, per cert, si aquesta Miss Browndock era la mateixa que va guanyar deu mil lliures a la loteria, però crec que ho era; de fet, ara que hi penso, estic segura que ho era.

Quan Kate és convidada a assistir a un sopar a casa del seu oncle (on l’esperen alguns cavallers més aviat lascius), la seva mare rememora “diverses anècdotes de senyoretes a qui oncles excèntrics han fet lliscar bitllets de mil lliures dins de les seves bosses; i de senyoretes que han conegut accidentalment amables cavallers d’una immensa fortuna a casa dels seus oncles, i que s’han casat amb ells, després d’un festeig tan breu com ardent”.

La senyora Nickleby guarda una experiència exemplar per cada ocasió i el seu amor pel detall és tan inassolible com entendridor. Així, quan parla d’un remei pel refredat:

—El vaig utilitzar per primer cop, ho recordo, el dia després de Nadal, i a mitjans de l’abril següent el refredat havia desaparegut. Si ho penses, és tot un miracle, ja que el patia des de principis de setembre.

Potser el gran moment còmic de la senyora Nickleby arriba quan un veí dement, vestit tot just en roba interior, la festeja a través del mur del jardí amb un bombardeig de verdures i de frases hiperbòliques. Malgrat els consells assenyats dels seus fills, ella no veu res fora de lloc en aquesta adoració incondicional. Només canviarà d’opinió i li reconeixerà la bogeria, quan el seu pretendent busqui un altre objecte de desig.

I encara, quan Smike, el retardat que ha estat acompanyant Nicholas durant tota la novel·la, finalment mor, l’única capaç de pronunciar una elegia fúnebre exempta de més sentimentalisme del necessari és la senyora Nickleby:

—N’estic segura… He perdut la millor, la més zelosa, la més atenta criatura que mai m’ha acompanyat a la vida— deixant de banda, a l’estimat Nicholas, i a Kate, i al vostre pobre papà, i a aquella minyona tan educada que va fugir amb la roba blanca i amb dotze forquilles de postre, per descomptat.

Dotze forquilles de postre que reflecteixen, si no el geni de Dickens, almenys el de la deliciosa senyora Nickleby.

dijous, 19 agost de 2010

Stuttgart, per exemple

Deia fa poc que Stuttgart no es pot considerar un destí turístic de primera magnitud. Dins d’Alemanya, caldria començar per ciutats com Berlín, Munic, Hamburg o Colònia, que estan realment plenes d’atractius. I tanmateix, Stuttgart no sembla una mala elecció per fer-se una idea de la història recent del país i d’allò que se’n va dir “el miracle alemany”.

Passejant pels seus carrers més cèntrics és fàcil imaginar la devastació que van produir els bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial, els quals van destruir bona part de la ciutat vella. La reconstrucció, com en molts altres llocs d’Alemanya, va mirar de restaurar tot el que era salvable i, per a la resta, es va utilitzar un estil funcional típic dels anys 50, eficient però poc engrescador. És un patró que trobarem pertot arreu: el centre de la ciutat com a illa de vianants comercial, impersonal i intercanviable, amb algun edifici històric (generalment l’ajuntament i l’església principal) d’autenticitat dubtosa.

Si bé, estèticament, no hi trobarem gens de caràcter, s’hi sol respirar un ambient amablement relaxat i el tràfic, fins i tot a Berlín, no sembla el malson habitual a les nostres ciutats mediterrànies. Llegeixo que Stuttgart és una de les ciutats d’Alemanya amb millor qualitat de vida.
A qualsevol racó d’Alemanya és inevitable trobar referències a la Gran Cultura. Prop de la ciutat passa el riu Neckar, lligat per cançons i poemes a l’època romàntica. El retrobarem diverses vegades en diferents moments del seu curs. Georg Wilhelm Friedrich Hegel, el filòsof, va néixer aquí. Hi té museu dedicat a la seva casa natal. El poeta, dramaturg i filòsof Friedrich von Schiller també va ser un estadant il·lustre. Hi té estàtua dedicada a una de les places que conserven millor els aires d’antany.


És fàcil atribuir a la ciutat un paper crucial com a “motor” de l’economia alemanya, tant abans com després de la darrera guerra. Fou aquí on Robert Bosch inventà la bugia, Gottlieb Daimler perfeccionà el motor de combustió interna i Ferdinand Porsche creà el famós “escarabat”. Significativament, la cèntrica Königstraße, el carrer comercial per a vianants més llarg del país, s’estén entre un edifici coronat pel neó de la casa Bosch fins a l’estació, on gira l’emblema de la Mercedes-Benz. Aquesta estació, lletja i severa com una penitenciaria wagneriana, sembla que està afectada per un projecte que pretén soterrar-la. Vam ser testimoni del moviment de protesta ciutadana que s’oposa a les obres i, en especial, a la tala de 260 arbres centenaris. Els manifestants no semblaven gaire nombrosos davant de la important presència policial, però el moviment d’oposició és prou fort com per afectar les properes eleccions regionals.


Un altre tret de la ciutat, aquest em temo que universal, és la presència d’un edifici de nova planta, firmat per una estrella de l’arquitectura internacional. En aquest cas es tracta de l’ampliació postmoderna de la Staatsgalerie, obra del britànic James Stirling. No m’agrada, però el contingut del museu, que abasta des del medieval alemany fins el contemporani de tot arreu, mereix la visita, encara que sigui de forma selectiva.

Tony Cragg, esculptor titular d'aquest bloc, davant de la Staatsgalerie

dimecres, 18 agost de 2010

El dimoni de les llistes: Vicenç Pagès Jordà

Tom Wesselman, "Natura morta" (1963)

Són els bons moments. Aixecar-te del llit i posar-te el batí, compartir un esmorzar elosúa o bellaeaso amb en Berto, per exemple, comentant la composició química del no-és-cafè, o els darrers tons siena de la cartolina-in-progress, o la informitat de la informació, o el pitram suculent de la gracanda de cal Cul que Camina, fins que de cop ell mira l’hora, s’aixeca d’una revolada i surt de la cuina i surt de l’habitació i surt de la vil·la amb la carpeta negra, adéu Horus, fins ara nano, i quedar-te assegut, voltat de l’aroma del no-és-cafè i anar a la porta del jardinet i veure un colom blanc-gris al teulat de la barraca, la felicitat de pensar que avui tampoc arreglaré les frontisses de la porta de la barraca, que em puc passar tot però tot el matí mirant la porta que no funciona i el colom blanc-gris, pau i calma i comoditat i lleganyes als ulls, ni tan sols projectes perquè no penso arreglar-les mai, les frontisses, pensant en la lliçó d’Opinió Pública que m’estic perdent, en el passeig que m’estic perdent fins a Gal·la Placídia, en el tren arbeit-macht-frei que m’estic perdent fins a Bellaterra, cops de colze, corredisses i pudor de criatura, ensumant la llet homogeneïtzada amb magdalenes a l’alè dels passatgers, dret o amb el peu adormit fins a Sant Cugat, com a mínim.
(d'El món d'Horaci)

dimarts, 17 agost de 2010

Wilma

Almenys un cop a l’any ens toca fer de cangurs de Wilma, com està passant aquests dies. Wilma és la gossa de la meva germana i aviat farà 10 anys que la tenim a la família.

Quan la seva anterior gossa va morir, la meva germana es va prometre que no tornaria a tenir animals a casa; però com sol passar, en veure al carrer l’anunci d’una gosseta abandonada oferta en adopció no s’hi va poder resistir. No sabrem mai l’edat real de Wilma, però quan ens va arribar segurament no havia complert l’any, prou madura malgrat tot com per estar completament (mal) educada. No és, per tant, un animal amb el que sigui fàcil conviure. Quan arriba algú a casa, borda escandalosament per difondre la joiosa novetat i se li llença al damunt amb intencions absolutament amistoses, no sempre compreses i compartides pel receptor. Passejar-la amb la corretja és un exercici d’equilibri de forces, similar a sortir en companyia d’un motor fora borda. Una experiència que sovint posa en perill la meva fràgil carcassa òssia.

Wilma no sent cap interès especial pels seus companys d’espècie. De tant en tant els ensuma el cul de forma avorrida, com qui compleix un deure ancestral, però mai no busca brega ni canins companys de joc. Amb els humans es mostra més sensible, encara que de forma totalment interessada. Quan hi ha un àpat familiar, escull sempre el comensal més vulnerable per dedicar-li els seus millors ulls tristos i li posa una educada pota sobre la falda per no ser oblidada a l’hora del repartiment de les despulles.

Wilma té pànic davant de qualsevol mostra de pirotècnia i s’ho passa especialment malament a l’estiu, quan abunden coets i petards. Potser té un trauma infantil relacionat amb aquestes explosions, però com que no som americans, no la durem al psicoanalista i deixarem que es continuï amagant als armaris quan peti la pólvora.

Però Wilma és víctima també d’un gran vici. Caldria que fos ella qui el confessés, però com que ella mai no el reconeixerà, ho diré jo. Wilma és ludòpata. Més enllà d’endrapar tot el que quedi a l’abast de les seves mandíbules, l’únic que l’interessa veritablement és el joc. Com que la ruleta, el bingo, el poker o fins i tot el joc de l’oca superen les seves facultats intel·lectuals, s’ha hagut de conformar amb aquest entreteniment clàssic caní de recollir la piloteta. Potser pels humans és una activitat exempta de misteri, però déu-n’hi-do el suc que ella n’extreu. Cada dia del món, plogui o faci sol, sempre arriba el moment en que Wilma no demana sinó que exigeix que li llencin la pilota. Quan ho fem en un espai públic, com ara el carrer de Còrsega davant del palauet de la Diputació, concitem l’admiració dels passejants. Si passéssim el barret, segurament en trauríem algun euret, perquè l’exhibició s’ho val. Però tots dos som desinteressats, més jo que ella, qui (ben promiscua) busca nous llançadors de pilota entre els desconeguts. I després es parlarà de la fidelitat dels gossos.

Wilma no és un exemplar pur, però em sembla que té bastant de “border collie”, una raça que és considerada entre les més intel·ligents. Jo diria que la poca o molta intel·ligència que Wilma pugui tenir prové més aviat de la part desconeguda de la seva genealogia, encara que la meva germana segur que discreparia i li trobaria més virtuts que jo. Almenys tots dos estaríem d’acord en que és una gossa molt guapa. Sigui com sigui, pertany al clan i la defensarem fent pinya, com a qualsevol fill tonto que ens caigui en sort.

dilluns, 16 agost de 2010

Dickens el justicier

 Postal de l'època que demostra la popularitat del mestre Squeers

Quan Nicholas Nickleby demana ajuda econòmica al seu oncle Ralph, aquest li proporciona feina com a mestre a Dotheboy’s Hall, un internat de Yorkshire dirigit pel tirànic (i borni) Wackford Squeers i la seva igualment cruel família. El que allí hi troba horroritza l’idealista jove: els infants reben una alimentació escassa, són tractats poc menys que com a bèsties i treballen de fet com a servents de la família del director. El peculiar mètode pedagògic del senyor Squeers consisteix en l’aprenentatge a través de la pràctica, de manera que per aprendre botànica envia els alumnes a arrencar les males herbes del jardí i per adquirir nocions de zoologia els fa ocupar-se de la manutenció de la quadra i els corrals.

Dickens descriu aquest malson amb compassió per les petites víctimes, però també hi introdueix detalls que són horriblement humorístics. Una nova font de comèdia s’origina quan la poc agraciada però vanitosa Fanny Squeers imagina que Nicholas la mira amb amorós interès. La relació laboral amb la institució acaba de mala manera quan Nicholas, davant de tanta injustícia, li etziba unes quantes bastonades al despietat pedagog, una escena que va enjogassar el públic lector de l’època fins el punt que a l'àmbit anglosaxó Wackford Squeers és potser el personatge més recordat del llibre.

De fet, escoles com les que descriu Dickens existien des de mitjans del segle XVIII i el novel·lista les havia conegudes de primera mà en els seus viatges. Aquest tipus d’internats abundaven especialment a Yorkshire i per un preu molt moderat acollien infants que resultaven una nosa per les seves famílies: fills il·legítims, disminuïts psíquics, tolits… A la seva publicitat remarcaven que no hi havia període de vacances i les seves condicions inhumanes garantien que pocs dels alumnes sortien d’allí amb vida. Tot i això, també hi havia famílies de bona fe i de pocs possibles que es deixaven entabanar per la prosa florida amb la que s’anunciaven.

Dickens va introduir l’episodi de Dotheboy’s Hall amb una clara intenció de denúncia i va documentar-se amb casos com el de William Shaw, director de l’Acadèmia Bowes a Greta Bridge, que havia estat jutjat uns anys abans a causa d’uns alumnes que havien quedat cecs per culpa de la seva negligència. Tot i que va ser declarat culpable, a l’època de la publicació de Nickleby, Shaw continuava encara en actiu. Després de Nickleby, però, res no fou el mateix: l’opinió pública s’indignà davant de la situació i la novel·la “passà com un remolí sobre les escoles del Nord”, en paraules d’un col·lega de Shaw en una carta als diaris.

Tot i que aquest fet no afegeix cap mèrit literari a l’autor, sí que reflecteix la seva creixent influència en modificar els trets més vergonyosos de la seva societat. Dickens s’estava convertint en un important creador d’opinió a qui tothom, des dels treballadors més humils fins a la reina, s’escoltava. I ho feia, no cal oblidar-ho, amb les armes lícites de la seva prosa, perquè els capítols que dedica a l’escola de l’ogre Squeers són abans que res molt bona literatura.

Nicholas rescindeix el seu contracte a Dotheboy's Hall

diumenge, 15 agost de 2010

Un món de metros: Stuttgart























Començada el 1970.

46 estacions i 108 quilòmetres de vies.

Com passa amb moltes altres ciutats alemanyes, el transport urbà (U-bahn) es barreja amb les línies gestionades per la companyia de ferrocarrils (S-bahn). Més que un metro, es tracta d'un tren lleuger que discorre sota terra al centre de la ciutat.

Donada la complexitat de la xarxa, potser no s'hi podia fer més. El forat de forma romboidal que marca l'estació central provoca confusió sobre la continuitat de les línies.

Molt més interessant és el mapa de 2005 on l'elegant disseny amb angles de 30º el converteix en un cas gairebé únic.

dissabte, 14 agost de 2010

El somni com a modus vivendi












En ple agost, un mes que tradicionalment no solia oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat la darrera sensació de Hollywood, aquest “Inception” (o “Origen”, si voleu) que la crítica americana ja considera una de les millors pel·lícules de l’any i que un bon sector del públic comença a elevar a la categoria de film de culte. No és que m’agradi dur la contrària per sistema (amb “Toy Story 3” vaig caure rendit com gairebé tothom), però amb aquesta roda de molí sí que no penso combregar.

Christopher Nolan, que ja va farcir de més transcendentalisme del necessari les aventures de Batman, deu de ser un director amb altes ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les idees més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada.

El guió parteix de l’atractiva possibilitat d’introduir-se en els somnis dels altres, tant per robar les seves idees com per a introduir-ne de noves. Un equip de talents diversos, una mica a la manera de “Missió Impossible”, és contractat per entrar en la ment d’un jove executiu i induir-lo a que desmunti l’imperi econòmic creat pel seu pare. Donada la dificultat de la tasca, serà necessari penetrar fins en un tercer nivell de somni, o sigui en el somni d’algú que és somiat per algú que a la seva vegada és somiat per algú. Fins i tot per a mi, avesat al somni del Rei Vermell d’Alícia, la situació és més aviat marejant.

Nolan, amb molt bon criteri, ens estalvia els detalls tècnics de com visitar els somnis d’altri, però ens informa prolixament de les enrevessades regles que regeixen el món de l’inconscient. Resulta paradoxal que una història centrada en el món dels somnis pretengui ser tan racional en les seves explicacions. En aquest sentit el paper d’Ellen Page, com a nova integrant de l’equip, actua com a receptora d’un gavadal d’informació que en realitat va adreçada a l’espectador. Confesso que la meitat d’aquestes explicacions no vaig acabar d’entendre-les (i algunes són tan pedestres que fan riure: sabíeu que, si el que somia es regira al llit, els habitants del seu somni experimenten una mena de terratrèmol?), però tampoc no importa gaire, perquè així que s’entra en el territori dels somnis s’acaben les reflexions i comença l’acció.

I aquí Nolan, que no brilla especialment en filmar escenes d’acció, abandona els intel·lectualismes i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, persecucions en cotxe, carreres, trets, explosions i batusses sense treva, ni enteniment, ni solta ni volta. En un dels nivells del somni, que transcorre en un paisatge nevat i on tots els personatges van protegits pel fred, resulta extremadament difícil saber qui és qui, i hom acaba deduint que els dolents són els que reben totes les bales. De totes maneres tampoc no importa gaire això de rebre un tret, perquè en els somnis les ferides segueixen una lògica marcada per les exigències del guió. El clímax de la pel·lícula que té lloc simultàniament en quatre nivells diferents de somni és tan audaç com finalment confús, però pesca a l’espectador tan atordit que no li queda més remei que empassar-se’l sense fer més preguntes.

Abans que me n’oblidi, la trama també conté una part emotiva que afecta el cap de l’equip, Leonardo DiCaprio, obsessionat per la seva esposa morta, Marion Cottillard, que se li apareix a tots els somnis que visita. Se suposa que ens hem d’implicar emocionalment amb el trauma del pobre Leo, però com que ja fa estona que no sabem si ens trobem en un somni, en el somni d’un somni o en una mera empanada mental, la veritat és que ens desentenem.

Visualment la pel·lícula sí que té moments excepcionals i la visió de París doblegada sobre si mateixa és veritablement memorable. Llàstima que l’arquitectura dels somnis, que per exigències del guió està dissenyada per no alertar el somiador envaït, no es permet més llibertats oníriques de les necessàries. Amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de fantasia irracional potser s’hauria aconseguit una pel·lícula que m’arribés a interessar.

Els fans acèrrims, que ja n’hi ha, afirmen que per entendre “Inception” cal veure-la tres o quatre vegades. No dubto que els visionats múltiples poden enriquir el sentit d’una pel·lícula, però sospito que si la primera vegada et sembla una ensarronada, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, amb mi que no hi comptin.

divendres, 13 agost de 2010

17 ciutats (sense comptar-hi Brooklyn)

 Aquest any, per circumstàncies diverses, vam haver de deixar la preparació de les vacances pel final i, és clar, no podíem emprendre una aventura gaire ambiciosa. Vam deixar que l’atzar i el primer vol barat disponible ens escollís el destí, després ja improvisaríem un itinerari. Així és com vam acabar volant a la molt improbable Stuttgart, un lloc on cap turista s’hi acostaria a menys que anés en camí cap a la Selva Negra.


 
Aclariré d’entrada que de selva en vam veure poca (només una mica al zoològic Wilhelma de Stuttgart), però sí que vam visitar moltes ciutats o poblacions de grandària considerable. Gràcies a l'atapeïda xarxa ferroviària alemanya és fàcil arribar en tren a gairebé qualsevol punt del país i, si bé no és un mitjà de transport barat, ofereix algunes ofertes interessants, especialment si et mous dins d’un “land”. Per exemple, per 28 euros poden desplaçar-se lliurement per Baden-Wurtemberg fins a 5 persones durant tot un dia. Per altra banda el sistema informàtic de la Deutsche Bahn és admirable i, un cop agafes pràctica, fer servir les seves màquines expenedores de bitllets és un joc d’infants (superdotats).
 
Ajudats per la densitat humana de la zona, vam arribar a visitar amb diferents graus de superficialitat fins a 17 poblacions connectades a les seves respectives estacions de tren. Tres països, quatre llengües i disset llocs en poc més de dues setmanes, i sense intenció de batre cap rècord!

I quin podria ser el denominador comú d’aquestes relaxades vacances? Potser el viatge al cor de la vella Unió Europea, que noms com Luxemburg, Schengen o Estrasburg evoquen, i que per gentilesa de la present crisi econòmica tothom comença a posar en dubte. Regió per altra banda fronterera, que durant segles ha estat disputada tant per França com per Alemanya i que, si bé ara no sembla motiu de conflicte, mostra algunes cicatrius ben significatives. Lloc de naixença o de floració també d’alguns dels personatges més significatius de la història moderna (ja els anirem trobant pel camí).

De tot això parlaré els propers dies per ensopir una mica més les xafogors de l’agost. No, ja es veu que no penso relatar cap experiència trepidant, però vist com les gasten en aquests viatges transoceànics que inclouen pluges monsòniques, escarabats fins a la sopa i acampades improvisades en aeroports de tercera, potser ja m’està bé.