dimarts, 30 novembre de 2010

a.

Sóc una veu que parla ara aquí, a la primera línia del text. Una veu, de moment sense nom, que pot trencar el seu anonimat quan vulgui. No cal sinó dir: em dic. I afegir-hi un mot. Amb aquest gest, arbitrari i efectiu, tot d’una la meva veu prendrà relleu i color, no encara la presència plena d’un cos tridimensional, però sí el seu esbós que aniràs dibuixant amb els teus prejudicis. Com qui aixeca el primer tel de la ceba, el nom em donarà segurament un sexe i un origen, fins i tot una edat, fins i tot una història, si tens la imaginació prou viva.

No, no diré encara el nom; en podria dir qualsevol i qualsevol valdria per a tu i per a mi. Tu te’n refiaries tant si dic un nom com si en dic un altre: no tinc cap motiu per mentir-te, què en trauria? De debò creus que un nom canvia alguna cosa? Potser per a tu, si ets dels que es lliuren a la lectura amb plena credulitat, un nom és un primer pont, l’inici d’una connexió entre tu i jo. Però no et conec, el teu nom és multitud, i també podries ser algú que malfia del narrador i espera el gir del guant enmig de la frase.

Deixem-ho, doncs, només en això: sóc aquí i et parlo. Assegut en una cadira de boga de respatller vertical, sense envernissar, amb una taula rústega al davant on he posat les mans planes. Hi ha una finestra oberta al davant des de la qual veig les branques pelades del llimoner, i una clapa d’herba i el camí que passa entre els marges i els terrossos tristos de novembre. Són les cinc de la tarda i el sol ja decau a la meva esquena. L’ombra que fa la casa apaga la vista des de la finestra i fa més viu el cel de l’horitzó.

Sobre la taula, a la meva esquerra, hi ha tres llibres apilats i col·locats de manera que no puc llegir-ne els títols. Al seu costat, un pot de fang cuit on deso els estris d’escriure, un quadern quadriculat obert i un got amb un dit de vi negre. Agafo un bolígraf amb la mà dreta, sóc esquerrà, ressegueixo amb la seva punta les vetes de la taula, tres vetes que serpegen en paral·lel: tres línies negres.

No. Corregeixo. No hi ha cap got amb un dit de vi negre. En el seu lloc hi ha un paquet de Chester amb un encenedor vermell transparent al damunt. I un cendrer tacat de cendra, però sense restes de cigarreta. Ho estàs veient? Mira, ara m’aixeco i tanco la finestra, perquè començava a fer fresca; i potser sí que aniré a buscar un got de vi. Negre? Si dic negre, te l’imaginaràs negre, encara que jo estigui bevent vi blanc. O salfumant. No creguis tot el que et diuen els desconeguts, que no t’ho van ensenyar els teus pares?

Ara t’he fet dubtar, oi? Et preguntes fins a quin punt és cert que hi ha una taula, una cadira de boga i un llimoner. No et trenquis el cap negociant el que hi és i el que no, t’ho posaré fàcil: ni cadira ni taula, ni finestra ni res. Tot pura invenció: t’he dit una cosa, te’n podria haver dit una altra. En l’únic que no t’he mentit és en els marges, però no es tractava dels marges dels bancals sinó dels que envolten el text com si formessin una cel·la. El que anomeno la meva presó blanca. Per on em passejo fent camí de lletres sempre endavant i avall, saltant els marges dels paràgrafs per comprovar que continuo presoner.

Sí, l’única certesa de la meva veu és que podré anar clamant fins que em cansi, que ningú no em traurà d’aquí. No seràs tu qui ho faci, oi que no? No, és clar, no pots: la típica excusa del lector impotent per modificar un text. Conformat a una traducció mental del seu significat, fixada ja per sempre i sense possibilitat de redempció.

L’última esperança que em queda, remota i poc versemblant, és la presència d’una instància més alta, una diguem-ne divinitat improbable que m’alliberi. Caldrà que superi el meu escepticisme innat per improvisar una pregària i elevar-la a un déu ignot i, qui sap, si arriba a les seves orelles, potser m’atorgui la gràcia menor d’una fugida via un hipervincle.

dilluns, 29 novembre de 2010

Combustió espontània


En una de les escenes més esgarrifoses de “Bleak House” un personatge especialment sinistre troba la seva fi per combustió espontània i queda reduït a una pila fastigosa de cendres i sutge. Quan es publicà el lliurament en el que apareix aquest episodi, alguns dels seus lectors més il·lustrats van queixar-se per la seva inversemblança i la seva falta de rigor científic. Curiosament, Dickens, que solia ser una persona racional i poc propensa a les supersticions, continuà defensant la possibilitat que un cos humà pogués cremar degut a un foc intern sense intervenció d’agents exteriors.

De fet la llegenda de la “combustió humana espontània” compta amb tres segles d’història i encara en l’actualitat és un més dels cavalls de batalla (tot i que menor) del moviment escèptic. Es coneixen uns 200 casos, malgrat que la majoria no han pogut ser investigats seriosament i es basen sobretot en testimonis indirectes, ja que el suposat fenomen només es produeix quan la víctima es troba sola. El que caracteritza la denominada “combustió espontània humana” i el motiu per tant de la seva raresa és la destrucció total o parcial del cos per ignició inexplicable, sense que el seu entorn s’hagi vist afectat per les conseqüències del foc.

Tot i que hi ha pocs casos ben documentats, s’ha intentat trobar-ne l’explicació mitjançant una infinitat de teories (així ens agrada perdre el temps als humans). Si deixem de banda les causes paranormals, les explicacions “científiques” es poden dividir entre les que busquen un agent d’ignició intern i les que parteixen d’un desencadenant extern.

Que l’interior del nostre cos pugui començar a cremar en el moment menys pensat resulta difícil d’empassar, però es podria explicar de les maneres següents:

  • una descàrrega elèctrica que afectés el gas inflamable (metà) que tenim als intestins.
  • explosions mitocondrials induïdes per una depressió.
  • electricitat estàtica.
  • una alta concentració d’alcohol a la sang.
No continuo, perquè tot plegat no s’aguanta per enlloc.

Més plausibles són les causes externes com, per exemple (ai!), una cigarreta encesa caiguda sobre el matalàs. Si la víctima (sovint estupiditzada per l’alcohol) té prou greix corporal, és possible que la cremada sobre la pell alliberi aquest greix i actuï com a combustible, en una mena d’efecte de “ble d’espelma”. Llegeixo que es va fer l’experiment amb un porc mort, que no fumava, i que la cosa funcionà. No sé vosaltres, però jo començo a trobar-ho tot molt idiota.

Un cop dit tot això, la literatura té raons que la ciència ignora i el que no succeeix a la realitat no és necessàriament dolent dins de la ficció. Per això, l’esmentada combustió del personatge serveix com a metàfora de l’influx letal de tota una vida dedicada a emmagatzemar secrets enverinats. I de passada ens regala un moment d’horror grotesc difícil d’oblidar. Dos motius suficients per absoldre Dickens d’abandonar-se momentàniament a la superxeria.

diumenge, 28 novembre de 2010

El dimoni de les llistes: presoners del diumenge a la tarda

 Foto d'Alagu vista a Flickr

Adolescents que passegen per una ciutat de rambles on sempre és tardor, que trepitgen fulles evidentment mortes, esdevingudes calcomanies sobre l’asfalt, suïcides en potència mentre no arribi la dissolució dels dilluns.

Mares de família que contemplen programes de televisió plans i planxen al mateix temps camises i calçotets, s’entesten en plegar mitjons i estirar les tovalloles que agafen vicis romboïdals.

Pares de família que somien al sofà (fórmula U, fórmula U) que tot això no els està passant.

Nens melangiosos que es comencen a preguntar si tota la culpa és seva, si es mereixen el càstig o bé cal enverinar tota la família.

Minyones andines i evangelistes que fantasiegen amb el xicot que les durà directament cap a l’engany. I es desfan, només de pensar-hi.

Cunyats, sogres, fauna residual. Ornitorincs, tots plegats.

Avis que fan submarins d’escuradents, tot copiant l’Ictíneo de Monturiol, o que miren sense immutar-se les calces de les nenes petites que van al parc, o que escriuen a un bloc.

Un malalt terminal que escriu el seu testament una vegada i una altra, i sempre hi troba faltes de sintaxi i d’ortografia.

Àvies que volen que tot s’acabi amb un gran pet espectacular.

divendres, 26 novembre de 2010

Una visita a la parentela

Els “Contes de Canterbury” apleguen els relats d’un grup de peregrins que a l’Anglaterra del segle XIV es dirigeixen a visitar la tomba de Sant Tomàs Becket a la catedral de Canterbury. A “El Cuento del Antepasado” (Antoni Bosch Editor, 2008) Richard Dawkins aprofita l’estructura ideada per Chaucer per mostrar l’evolució de la vida a la Terra d’una forma tan original com reveladora.

Dawkins imagina que totes les espècies vives que habiten la Terra en l’actualitat surten de casa simultàniament i inicien un pelegrinatge cap al passat a la recerca dels seus ancestres. Donat que el llibre ha estat escrit per un ésser humà, sembla perdonable que es prengui un punt de vista antropocèntric i que els primers encontres del nostre romiatge es produeixin amb els nostres avantpassats homínids. A mesura que els peregrins humans s’endinsen en el passat, van trobant altres grups de peregrins amb els que comparteixen un avantpassat comú i que acaben incorporant-se al grup inicial. Aquestes trobades, Dawkins les denomina “encontres” i les numera del 0 al 39. Per exemple, l’Encontre 0 té lloc quan trobem l’avantpassat comú de tota la humanitat i l’encontre 1 quan topem amb l’avantpassat comú que compartim amb els nostres cosins més propers, els ximpanzés i els bonobos.

Dawkins intenta datar cada encontre, fa un càlcul aproximat de quantes generacions dista del present i aventura un retrat de com podria haver estat aquest parent llunyà. També remarca quins són els trets morfològics que compartim amb el nou grup de peregrins, detall que pot semblar trivial amb els primats de l’inici del camí, però que pot arribar a ser una lliçó d’humilitat quan t’encares a la tènia o als virus.

Dawkins aprofita l’excusa dels encontres per exposar diferents punts de la teoria evolutiva i ho fa a través del “conte” (per seguir el model de Chaucer) que explica algun espècimen pertanyent al grup dels nou vinguts (“El conte del goril·la”, “El conte del castor”, “El conte de la salamandra”...) Part de la matèria exposada coincideix amb el contingut del posterior (i més amè) “Evolución, el mayor espectáculo sobre la Tierra” i les més de 800 pàgines del totxo fan de mal transportar; però és innegable que aquest relat a la inversa té un insòlit atractiu narratiu ple de cops d’efecte i de moments emocionants.

Així, quan a les primeres etapes de la ruta, després d’incorporar successivament a la colla la totalitat dels primats (ximpanzés, goril·les, orangutans, gibons, micos del Vell Món, micos del Nou Món, tarsers i lèmurs), quin diríeu que és el proper parent que trobem?  Ni més ni menys que les musaranyes arborícoles! La família, mirada sota el prisma de la genètica, és un veritable pou de sorpreses.

Un altre encontre espectacular és el del grups dels protòstoms. Simplificant molt, tots els animals que tenen simetria bilateral es divideixen en dos grups segons el seu desenvolupament embrionari. Per un costat hi ha els que comencen creant l’orifici anal (deuteròstoms), per l’altre els que troben més important començar per la boca (protòstoms). Lamento dir que els mamífers (igual que els rèptils, les aus, els amfibis i els peixos) som dels que donen preferència a l’anus. Aquest encontre 26 es produeix quan ja fa 590 milions d’anys que caminem, ben cofois pel nodrit grup que hem aplegat; res no ens ha preparat per la topada amb els protòstoms (cucs, mol·luscs, crustacis, aranyes, insectes) que representen més del 75% de la fauna terrícola. Al seu costat nosaltres som a penes un branquilló de l’arbre de la vida. Per cert, l’avantpassat comú de protòstoms i deuteròstoms seria una mena de cuc ben poc distingit.

La fi del viatge, Canterbury, és evidentment l’origen de la vida. Dawkins exposa algunes teories al respecte. No disposa d’arguments conclusius per defensar-ne una en concret, però deixa clar que, a partir d’unes certes condicions químiques és plausible l’aparició de matèria orgànica. Gens fatigat d’aquest llarg viatge, encara li queden forces per refer el camí, ara de retorn al present, mentre es pregunta si l’evolució hauria pogut esdevenir-se d’una altra forma.

El plantejament és original i ric en propostes, la seva materialització una mica excessiva. Aconsellable més aviat pels seriosament interessats en l’evolucionisme.

dijous, 25 novembre de 2010

Lectura horitzontal

Mentre prossegueixen les discussions inacabables entorn dels e-books i el negoci s’escapa ràpidament de les mans dels editors, descobreixo amb goig que els vells llibres de paper encara ens poden oferir alguna petita sorpresa en el seu disseny. Crec que va ser abans d’ahir que Ediciones B va anunciar l’aparició d’una nova col·lecció de llibres de butxaca en un nou format que han batejat com “librino”. El nom és un espant, però la idea tan simple que hi ha al darrera no em sembla gens malament.

Els “librinos” tenen unes mides molt petites (8x12cm), tapes dures i un format apaïsat. Es llegeixen com si fos un bloc d’espiral o un calendari de paret. El seu relligat s’ha dissenyat especialment per permetre que, quan el llibre és obert, les dues pàgines contigües es puguin llegir com si fos una de sola d’una grandària similar a la dels llibres de butxaca convencionals.
La idea original prové d’Holanda, on va ser patentada l’any 2006, sota el nom de “dwarsligger” (transversal) i des de l’inici de la seva comercialització l’any passat ha gaudit d’un èxit inesperat: més de 400.000 exemplars venuts d’uns 70 títols de tota classe de gèneres. Els defensors del nou format afirmen que per entendre els seus avantatges és suficient amb tenir-ne un a les mans.

Gràcies a la seva especial compaginació la tipografia pot ser lleugerament més gran que la d’un llibre de butxaca i, per les seves mides, els “librinos” sí que es poden dur efectivament a la butxaca. Permeten ser llegits amb una sola mà, el que els fa ideals pels transports urbans en hora punta (i per la literatura pornogràfica). La contrapartida d’unes dimensions tan petites és que utilitzen paper bíblia i es fa inevitable que transparentin una mica el text del dors.

M’imagino que l’invent forma part de la miniaturització rampant a la que tendeixen tots els instruments transmissors de continguts i, amb un preu de sortida de 9,95 euros, fins i tot jo voldria provar l’experiència. Llàstima que els primers títols a la venda siguin best-sellers de reconeguda solvència (Anne Rice, Katherine Neville, novel·les de romans…) que no em vénen gaire de gust. Si el públic respon adequadament, n’hi haurà més. M’esperaré.

dimecres, 24 novembre de 2010

Boira pixanera

Mrs Pardiggle segons Mervyn Peake

Continuo donant voltes entorn dels misteris de la traducció. Avui no tinc ganes de fer comparacions, perquè la feina és complicada i no vull pecar d’injust i de lleuger condemnant ningú. En aquest apunt em fixaré més aviat en subtileses que revelen com és de complicat elegir el mot perfecte. Sempre en companyia de “Bleak House”, que és el que ara toca.

Making a soft black drizzle” escriu Dickens (encara ens trobem al primer paràgraf de la novel·la, fragment que és un veritable tresor de reflexions filològiques). L’única paraula interessant aquí és “drizzle” que, segons el diccionari Oliva-Buxton, es pot traduir com roina, xim-xim, ruixim, plovisqueig, plugim o brusca. En la meva versió casolana ho vaig traduir directament com “fa un suau plugim negre”. Pàmies, més audaç, ho converteix en “forma una boira pixanera fosca”. La veritat és que sona espaterrant i al mateix temps molt genuí i molt català. “Boira pixanera” ho recull l’Alcover-Moll i ho explica així: “com boira de borra, la que deixa anar gotetes molt fines (Empordà, Camp de Tarr.)”.

Crec que les llegendes sobre les “bones” traduccions al català es basteixen sobre detalls com aquest. Ens deixem enlluernar per expressions ben nostrades (tot i que locals) i oblidem el context. Sí, la boira pixanera fa gràcia, però és pertinent? L’expressió conté un sentit vulgar que mai de la vida hauria emprat Dickens enmig d’una societat victoriana que evitava per sistema la menció a les funcions excretores.

Apart d'observar que una boira no és una pluja fina, és interessant remarcar que aquesta “drizzle” es troba integrada en un fragment on la paraula “fog”/boira es repeteix molt sovint. En bona llei i sempre que fos possible, caldria traduir-la amb un mot diferent, però per altra banda, afegir més boires a les que ja posava Dickens té una certa coherència que coopera en l’establiment de l’atmosfera. Prengueu tot això més com una reflexió sobre la poca innocència que s’amaga darrera de l’elecció d’un mot que no pas com una censura.
‘Ah! Mr Jellyby,’ said Mr Kenge, ‘is - a - I don’t know that I can describe him to you better than by saying that he is the husband of Mrs Jellyby.’
‘A nonentity, sir?’, said Richard, with a droll look.

—Ui! ¿El senyor Jellyby? —va dir el senyor Kenge—. Doncs és… No sabria descriure’l més bé que dient que és el marit de la senyora Jellyby.
—¿Un calçasses? —va dir en Richard amb ulls enriolats.

No em negareu que la paraula “calçasses” provoca un somriure inevitable, afegeix atractiu a la lectura i ens la fa més propera. A l’original es diu “nonentity”, que es traduiria més precisament com a “nul·litat” o, millor, “zero a l’esquerra”; per tant, no és que el senyor Jellyby visqui sotmès a la seva dona, com l’epítet “calçasses” sembla suggerir, sinó que simplement és algú que sembla inexistent.

Com passava amb la “pixanera”, em pregunto si aquest és el registre que utilitzarien dos victorians de bona educació com són Kenge i Richard, a més amb una referència tan explícita a la roba interior femenina. No estarem corrent el perill de confondre les bones traduccions al català, per mor de fer-les pròximes, en traduccions d’espardenya?

dimarts, 23 novembre de 2010

Pum, va fer ell

A les primeres línies d’El joc de Déu, un científic prem un botó i la Terra salta pels aires. I amb això els embolics només acaben de començar.

No es pot negar que en Salvador Macip (Blanes, 1970) no s’arronsa davant dels reptes narratius, com ho és aquest de començar el llibre amb un cop d’efecte i no permetre que l’interès es desinfli a les pàgines següents. Tampoc és tan sorprenent, ja que en Salvador ens té acostumats a sortir-se’n de tot amb una eficiència sobrehumana. Com la majoria sabeu, en Salvador és metge investigador, actualment a la Universitat de Leicester (Regne Unit), ha escrit obres de divulgació científica, també un grapat de llibres de ficció, tant per infants com per adults, col·labora a la premsa d’aquí, és músic (cada vegada més ocasional), pare de família a temps complet i col·lega blocaire des del 2005 amb el seu Bloguejat d’actualització absolutament regular. Vaig veure’l el passat 9 de novembre presentant la seva novel·la i he de dir que en Salvador és un home accelerat (al seu costat Speedy González és un ratolí narcolèptic), no s’explica d’una altra manera la seva ingent activitat.

La novel·la té com a protagonista un perfecte perdedor anomenat Sherman Comet, inepte estudiant d’Econòmiques, que un mal dia es troba Déu instal·lat a la saleta del seu apartament a Harlem. Sherman ha estat escollit per salvar la Terra i, a partir d’aquí, s’iniciarà una esbojarrada peripècia on també tindran un paper destacat una rica (i bella i intel·ligent) hereva, un xèrif amb consciència del deure i un munt de científics de bata blanca.

Tot plegat té més sentit del que pot donar a entendre aquest resum succint i, si hi ha alguna inconsistència en el guió, és fàcil de perdonar tant pel to lleuger del llibre com per la velocitat amb el que està narrat. Escrita en capítols molt curts, que salten d’un punt a l’altre de l’acció, d’un personatge a un altre, amb grans el·lipsis entremig, amb un llenguatge que no s’atura en descripcions ni en caracteritzacions de personatges i que no utilitza més paraules de les imprescindibles, és una veritable novel·la de pura acció que sembla pensada per consumir amb una galleda de crispetes al costat.

Macip confessa explícitament la influència de Kurt Vonnegut i en efecte s’hi pot reconèixer la prosa descarnada del mestre, la seva audàcia temàtica i la ironia que sol tancar cadascun dels capítols. Manca però la reflexió de llarg abast. Cert que hi apareixen qüestions importants com són els objectius de la ciència, l’ambició de poder, la societat de la informació o la relació entre els membres de la comunitat científica; però tot es fa de passada, ja que al que aspira el llibre és a oferir un entreteniment lleuger i trepidant.

Ara m’agradaria, però, que en Salvador s’enfrontés a una nova obra de més envergadura. Crec que també se’n pot sortir molt bé.

dilluns, 22 novembre de 2010

La casa de l’alegria

La senyora Guppy segons Mervyn Peake

En cèlebre expressió de Chesterton, “Bleak House” no és el millor llibre de Dickens, però potser és la seva millor novel·la. No hi estic del tot d’acord, però no es pot negar que es troba entre el més imprescindible de la seva producció. Crítics tan exigents com Harold Bloom o Vladimir Nabokov la situen al capdamunt dels seus respectius cànons i no seré jo qui els ho discuteixi a gossos tan ferotges com aquests.

Va ser publicada en lliuraments mensuals entre març de 1852 i setembre de 1853, just quan el seu autor entrava a la quarantena. És un llibre enorme en tots els sentits, tant pel seu nombre de pàgines com el dels seus personatges (més de 50!), però també pel seu tremp literari. Es basa en una idea central prou senzilla: la força devastadora del poder judicial, el del Tribunal de la Cancelleria (especialitzat en plets per herències), que exhaureix fortunes mentre destrueix al mateix temps vides humanes. Res de nou sota la boira, direu. Aquesta crítica circumstancial esdevé, però, moltes altres coses en una novel·la difícil de classificar, que s’eleva com una muntanya gegantina sobre capes de detrits i adquireix les negrors d’un aiguafort dissenyat per Piranesi o una aquarel·la de Victor Hugo, mentre que algunes rialles del Dickens de la primera època ressonen encara en segon terme, en clau grotesca, mig entelades per la boira que s’escampa entre les seves pàgines.

Allà on les novel·les anteriors eren amenes passejades plenes d’incidències i d’encontres captivadors, esdevé aquí un seguit d’obsessives anades i vingudes circulars que acaben sempre a les portes de la Cancelleria. Els personatges, cadascun d’ells tan idiosincràtic com en el millor Dickens, estan tots lligats d’una o altra forma a aquest omnipresent Tribunal i acaben sent en certa sentit el seu símbol. Bogeria, crim, avarícia, corrupció, misèria i traïció són els fruits més negres de la justícia i aquest missatge impregna el llibre des de l’espectacular inici fins a la darrera pàgina. De vegades Dickens empra la ironia per titular els seus llibres, com en aquest cas, ja que la “Bleak House” de John Jarndyce és en realitat un oasi creat per protegir els personatges més vulnerables del poder devastador de la Cancelleria. No sempre amb èxit: el jove Richard Carstone sucumbirà als crits de sirena de la justícia i s’abocarà a l’autodestrucció, esdevenint, segons Chesterton, l’única figura veritablement tràgica en tota l’obra dickensiana.

Tècnicament, “Bleak House” és l’obra més ambiciosa de Dickens, ja que està narrada a dues veus. El primer narrador, no identificat, utilitza temps verbals en present i és capaç de traslladar-se pels diversos escenaris de la novel·la per explicar el que succeeix. En el tercer capítol s’inicia la narració d’Esther Summerson qui, en primera persona i en passat (com feu David Copperfield abans i farà el Pip de “Grans Esperances” uns anys més tard), ens donarà la seva visió dels fets. Les dues narratives van alternant-se al llarg de tot el llibre, seguint un mateix marc temporal, però sense intersecar gairebé mai. És una estructura molt satisfactòria i acaba funcionant admirablement bé.

Esther Summerson, òrfena jove i protegida del senyor Jarndyce, se’ns presenta d’entrada amb la típica modèstia pròpia de les senyoretes victorianes i s’excusa d’haver pres la paraula, com si no tingués res a dir ni el seu paper fos rellevant pel relat. Hom comença a témer que ens trobem davant d’una altra nul·litat en format d’orfeneta. “Em sembla ben curiós veure’m obligada a escriure tot això sobre mi! Com si aquesta narració fos la narració de la MEVA vida! Però la meva personeta aviat passarà a segon terme”. Afortunadament Esther s’equivoca: la seva personeta interpreta un paper protagònic a la història i té moltes coses a dir. Potser com a personatge no acaba de ser reeixit, però el seu relat és ple de perspicàcia i de molt fina ironia, talment com si Dickens parles per la seva boca.

Desisteixo de fer un resum del complicat argument on hi ha de tot i més: la recerca dels pares, l’expiació de la dona amb un passat, el misteri criminal, la sàtira judicial, la intriga romàntica i la filantropia telescòpica que tant m’agrada. Diuen que el personatge de Mr. Bucket és el primer detectiu literari del que es té constància, potser perquè l’Auguste Dupin de Poe, que el precedí deu anys abans, és només un amateur i un “chevalier”.

Continuaré encara uns dies obrint-me pas entre la boira per il·luminar breument algun racó d’interès d’aquesta obra admirable.

diumenge, 21 novembre de 2010

Pumby!

Segons explica el folklore familiar, jo era un nen assenyat i cançoner que podia passar-se hores assegut a l’orinal, sense excretar i amb un tebeo a les mans. El meu padrí Just era qui em proporcionava la ració setmanal d’educació casolana, la que em permeté arribar al parvulari amb la lectura perfectament dominada (sí, en aquella època els estudis s’iniciaven molt més tard que ara). La meva primera escola, com la de tots els vailets d’aquella època, foren els tebeos. Els dissabtes el padrí em duia el TBO, és clar, i crec que una altra publicació que es deia Yumbo, ignorada en les meves recerques a Google, com si me l’hagués inventada. Però sobretot em duia “Pumby” que era, de tots els tebeos, el que m’agradava més.

Pumby era un gat negre i eixerit que tenia una nòvia gata, de nom Blanquita, i un amic inventor, cabra a més, el profesor Chivete. En el món de bèsties antropomòrfiques de Pumby hi passaven moltes coses entre fantasioses i amables. Ara me n’adono que potser Lewis Carroll no quedava gaire lluny. Les aventures de Pumby tenien la particularitat que continuaven d’un tebeo a l’altre, usualment en grups de quatre episodis. No sé, ni ho vull saber, si això marcà de forma indeleble el meu amor per la novel·la, pels lliuraments i per Dickens. Almenys, des d’aquelles lectures tan precoces, no puc evitar contemplar algunes dames provectes i dignes com grans rinoceronts de Villa Rabitos.

Pumby fou una creació del dibuixant Josep Sanchis Grau (València, 1932). Nasqué el 1954 a la revista Jaimito, però fou tal la seva popularitat que aviat va merèixer revista pròpia amb el seu nom a la capçalera. Pel que he llegit, va gaudir d’una longevitat envejable, ja que va continuar publicant-se fins el 1984. En anys posteriors ha anat fent reaparicions en diversos mitjans i formats d’àmbit més local, alguns d’ells parlats en valencià.

Òbviament, pel seu caràcter innocent i volgudament infantil, la meva fal·lera pel personatge no va durar gaires anys; però aquesta setmana que a Facebook se’ns ha convidat a recuperar herois de la nostra infantesa, Pumby m’ha retornat amb la força dels primers amors.


dissabte, 20 novembre de 2010

El dimoni de les llistes: els ocells de Miss Flite

Miss Flyte segons Mervyn Peake

Miss Flite és una vella lirona i amable que volta el Tribunal de la Cancelleria a l’espera de la resolució del seu judici que arribarà, com ella diu, el Dia del Judici. Acostuma a proferir sentències entre sibil·lines i dements. Té a casa seva una col·lecció d’ocells engabiats.
—Un altre secret, estimada. He augmentat la meva col·lecció d’ocells. 
—De debò, Miss Flite? —vaig dir, sabent com li agradava que la seva confidència fos rebuda amb aparent interès.
Va assentir diverses vegades i la seva cara esdevingué abatuda i melancòlica.
—Dos més. Els anomeno els Pupils de Jarndyce. Estan engabiats amb tots els altres. Amb Esperança, Alegria, Joventut, Pau, Descans, Vida, Pols, Cendres, Deixalles, Mancança, Ruïna, Desesperació, Bogeria, Mort, Astúcia, Follia, Paraules, Perruques, Draps, Pergamí, Pillatge, Precedent, Gerga, Xerrameca i Bajanada!

Poc abans del desenllaç de la novel·la, quan el plet de Jarndyce & Jarndyce ja ha destruït gairebé tots els implicats, els deixarà en llibertat.

divendres, 19 novembre de 2010

La mort en família (2 de 2)


Us he dit que “Six feet under” m’ha agradat molt? Heu sentit allò de “del cerdo me gustan hasta los andares”? Doncs això és el que m’ha passat, ras i curt. Motius?

Un dels talons d’Aquil·les de les sèries de llarga durada és que, per mantenir l’interès, els personatges s’han de trobar contínuament sumits en el conflicte, encara que sigui a costa de deformar amb inversemblança les seves psicologies. Així l’espòs modèlic de la primera temporada, pot esdevenir assassí en sèrie a la segona i acabar ensinistrant llúdrigues a Alaska a la sisena. Aquí, i sempre des de l'essència disfuncional dels Fischer i el seu entorn, els personatges canvien però dibuixen un arc coherent que s’adreça a una conclusió dissenyada amb regle i compàs. De fet les seves 5 temporades estan escrites de forma que fa impossible la seva prolongació, ja que tots els seus personatges acaben morint. I no us prengueu això com un "spoiler": estem entre adults i prou sabem que no serem aquí per sempre.

“Six feet under” té voluntat d’estil i, apart de la seva impecable factura visual, més pròpia del cinema que de la televisió, imposa les seves figures retòriques. Com per exemple el fos a blanc. O la narració d’una defunció a l’inici de cada capítol. O les projeccions oníriques, de vegades presentades com a tals, però d’altres destinades a enganyar l’espectador. O els diàlegs amb els difunts, de sobte ressuscitats per interpel·lar els vius i donar-los la rèplica.

Fins i tot el detall menor dels títols de crèdit és preciós, tant per les seves imatges com per la fantàstica sintonia de Thomas Newman. Qui aguantaria sense badallar, i gairebé amb excitació, 63 vegades la mateixa seqüència? D’això en dic excel·lència.

Dels actors principals, tots desconeguts per a mi, només en puc dir meravelles i dels seus personatges encara més. He arribat a conèixer-los com si fossin de la família. Si m’he de quedar amb algú, potser escolliré la Brenda que fa Rachel Griffiths, la dona-munt-de-problemes de qui no pots evitar enamorar-te (la mare que interpreta Frances Conroy i la Claire de Lauren Ambrose també són tela marinera). I llavors hi ha tots els secundaris habituals i aquí t’hi pots trobar pesos pesants de l’actuació com Richard Jenkins, Joanna Cassidy, Richard Cromwell, Patricia Clarkson o Kathy Bates. Quina festassa!

Un altre motiu de sorpresa ha estat la llibertat amb la que es parla i es mostren temàtiques controvertides. Mai no m’hauria esperat contemplar en un producte televisiu nus integrals i fins i tot un primer pla d’un penis amb un piercing (m’informen que, de moment, aquestes coses només les fa la HBO). Homosexualitat, drogues o avortament són abordats com a fets integrats a la quotidianitat familiar, no com a anomalies dignes d’estudi mèdic.

Més estranya em resulta l’exagerada propensió religiosa d’alguns dels personatges, tot i que els ateus també hi som representats (gràcies, Brenda!). Sembla que les activitats parroquials són una dèria molt americana, però afortunadament afecta només les dues primeres temporades. La cinquena temporada és (gairebé) una pura meravella i conclou amb el que ha estat considerat (justament) com un dels millors programes de televisió de tots els temps. El tràiler de promoció ja s’ho val.

Només em pregunto fins a quin punt el consum d’aquestes sèries americanes acabarà afectant els nostres costums. Xoca, per exemple, la poca fisicitat de les relacions que no siguin estrictament sexuals, la dependència a tota mena de teràpies o el mercantilisme que presideix qualsevol intercanvi. De moment, encara no funcionem així, però cap allí hi anem. Acabarem també nosaltres cobrant per fer de cangur del nostre nebot?

Res, la seva conclusió ens va deixar tan buits com si haguéssim perdut de sobte tota la família. De tant en tant encara miro d'amagat la seva devastadora seqüència final: un veritable atemptat pels llagrimals. Ara mateix em sembla que cap sèrie televisiva estarà a l’alçada d’aquesta. Ho estem intentant amb “Mad men”, però no sé… Ja us diré.

dijous, 18 novembre de 2010

La mort en família (1 de 2)

Més d’una vegada he dit que jo no mirava mai la televisió; i és cert. Això no treu que m’hagi empassat en DVD, i en sessions programades per mi mateix, algunes sèries històriques del mitjà com són “The prisoner” (“El prisionero”), “The Golden Girls” (“Las chicas de oro”), “Soap” (“Enredo”) o la gamberrada definitiva d’“Absolutely fabulous”. He llegit també els guions de “L’escurçó negre”, però això no pot comptar com experiència audiovisual.

En temps com els presents, en els que fins i tot gent tan poc sospitosa de modernitat impostada com Carlos Boyero o Javier Marías anuncia la bona nova d’unes sèries tel·levisives que superen la qualitat de qualsevol narració cinematogràfica i fins i tot literària, sembla aconsellable interessar-se per les últimes produccions del gènere. “The Sopranos”, “Lost”, “Deadwood”, “The Wire”, “House”, “Mad men” o “The Big Bang Theory” han estat proclamades fins a l’extenuació com a obres mestres que ningú no s’hauria de perdre. Després, quan es grata una mica, es descobreix que la unanimitat no és tan total, i que el que entusiasma alguns no convenç gens a uns altres. Com ha de ser.

Jo, que prefereixo anar sobre segur, he mirat enrere i he escollit per estrenar-me en la nova ficció tel·levisiva un clàssic com “Six feet under”, la sèrie que Alan Ball (el guionista d’”American Beauty”) va crear fa deu anys sobre el sentit de la vida i la mort a l’Amèrica contemporània. Aquí la va passar la 2, sota el títol de “A dos metros bajo tierra”, en horaris intempestius que només els més fanàtics pogueren seguir. En Josep i jo ens hem empassat els seus 63 episodis de cinquanta minuts i escaig en dos mesos i mig molt ben aprofitats, detall que pot servir com a indicador del seu altíssim poder addictiu, un poder al que per descomptat totes les sèries aspiren i que constitueix una bona mesura del seu èxit. Però més enllà de l’interès primitiu de saber “què passa després”, per a un espectador profà com jo, aquesta narrativa de llarg recorregut convida a postil·les diverses que no em privaré d’escriure, encara que puguin sonar càndides a consumidors més avesats.

Com tothom deu saber a aquestes alçades, “Six feet under” gira entorn de la família Fischer, propietaris d’una funerària a Los Angeles. La mort és un dels motius principals de la sèrie, un motiu d’interès universal, però del que rarament ve de gust parlar-ne. L’aposta és per tant audaç, especialment per a un públic americà, ja que de seguida es percep que a la gent d’aquell país els agrada mantenir la qüestió en territori tabú, per això es comprèn la seva insistència en l’embalsamament i els taüts oberts, on els difunts imiten a la perfecció l’aparença de vida. Tot i que el serial intenta presentar altres maneres de ritualitzar el comiat, no sempre ho aconsegueix (el funeral sicilià de la primera temporada, que sembla retransmès d'oïda pel Lonely Planet Channel, és absolutament ridícul).

Donada la profusió d’apareguts que tornen per visitar la família, sembla que la sèrie aposta per algun tipus de “vida” després de la mort, que tant es pot interpretar en el seu sentit més literal que com una mera projecció mental, fruit del record, el desig i la culpa. Aquest eficaç mecanisme del guió ofereix també de tant en tant un moment plenament ridícul, com quan apareix un “nasciturus”, producte d’un avortament, tot cofoi en el seu cotxet.

Les elucubracions que fan els diversos personatges sobre el sentit de la vida i de la mort tampoc no és que siguin particularment profundes, però representen tota una novetat en un producte de consum. Sorprèn la diversitat dels seus enfocaments, perquè la mort és contemplada de totes les maneres possibles: com una tragèdia, com un alliberament, com un absurd, com un fenomen grotesc o fins i tot com una broma. Sí, a la sèrie també hi ha lloc per l’humor, i no és sempre necessàriament negre. Precisament aquesta barreja de drama amb apunts d'humor és el que fa la sèrie tan atractiva i tan plena d'humanitat.

dimecres, 17 novembre de 2010

Dugueu-me el cap de Federico Robles

Mira que sóc tolerant i que, en general, intento no criticar el comportament dels altres; però de tant en tant trobo algú que m’exaspera de forma especial, gairebé com si el seu propòsit fos ofendre’m directament a mi, com és el cas de Federico Robles. Només veure’l al bus, camí de la feina, amb la seva cartera Vuitton i les ulleres de sol, ja em fa venir dentera. I dic cartera Vuitton amb lleugeresa, perquè el monograma iteratiu que la decora així ho pretén, encara que és obvi que va ser adquirida a una botiga manta, igual que les ulleres amb una D&G de pam a cada lateral. No sé a qui intenta enganyar, si no és a ell mateix, perquè ja es veu per la roba que gasta que no es pot permetre gaires luxes, que tota prové d’una marca blanca de grans magatzems.

Quant a la cartera, que és d’aquelles dissenyades per dur un portàtil, ja us diré el seu contingut. De portàtil res: un diari gratuït, un paquet de mocadors de paper, una capsa de xiclets i un bolígraf. Res més. Però per a Federico el que importa és aparentar i imposar la seva presència, vulguis o no. Per això utilitza el mòbil contínuament, tant si es troba en un transport públic com si és a la feina, i parla cridant, com si volgués retransmetre cada gestió que fa fins a l’últim racó del vehicle o de la planta, gestions que per altra banda són en la major part dels casos més cosmètiques que veritablement eficaces, però això els oients profans no ho poden endevinar, cal treballar amb ell per copsar el seu nivell d’impostura.

En canvi, no li demanis ajuda, que et posarà totes les pegues possibles, presentarà com a complicat el que hauria de ser senzill i, després de fer-te suar tinta, farà una concessió com qui et perdona la vida. Això sí, encabat, exagerarà la vàlua de la seva intervenció i procurarà penjar-se totes les medalles. No, en Federico, quan alça un dit, no deixa mai que el fet passi desapercebut.

Per no parlar de les reunions de treball en les quals en Fede (sí, és de la mena de Federicos que li agrada que li diguin Fede) ha d’obrir la boca una vegada i una altra, encara que no tingui res a dir, i si és necessari s’apropia d’idees alienes sense pagar drets d’autor. Pertany al gènere dels pensadors ambulants que, quan vol donar èmfasi a una proposta, es posa dempeus i camina a gambades al voltant de la taula mentre vocifera el seu darrer invent. I, en els rars moments de constrenyiment, quan és algú altre el que parla, desfoga el seu nervi prement incansablement el ressort del seu bolígraf retràctil. En moments com aquest seria capaç de bufetejar-lo.

Sembla que en Federico té senyora i dues filles petites, però no parla mai d’elles, com si les volgués amagar. A la feina, almenys, es comporta com un solter disponible i no perd ocasió de flirtejar amb les noies amb bromes aigualides i dobles sentits que causen vergonya aliena. La majoria d’elles l’evita, sospito que se’n riuen a la seva esquena. I és que no es pot ser més fatxenda amb menys fonament del que ho és en Fede.

Suposo que ha quedat clar que no el suporto. De fet, li tinc tanta mania que he començat a sentir aversió per tothom que es diu Federico, cosa que no deixa de ser absurda, perquè potser en Federico Robles no es diu així. El més probable és que no es digui així, que jo no el conec de res, només de compartir amb ell el trajecte d’autobús alguns matins, però el que és segur és que la seva cartera Vuitton de pacotilla i les seves converses pel mòbil em treuen de polleguera i que, si desaparegués de la faç de la terra demà mateix, em quedaria ben descansat.

dimarts, 16 novembre de 2010

“Bleak House” és una patata

Ho escriu Chesterton:
“Bleak House” no és certament el millor llibre de Dickens; però potser és la seva millor novel·la. Aquesta distinció no és un mer joc de paraules; cal recordar-ho constantment en connexió amb la seva obra. Aquesta història en particular representa el punt més alt de la seva maduresa intel·lectual. Maduresa no significa necessàriament perfecció. És inútil dir que una patata madura és perfecta; a alguns els hi agraden les patates noves. Una patata madura no és perfecta, però és una patata madura; la ment d’un epicuri intel·ligent pot ser que la trobi poc adaptada pels seus propòsits particulars; però la ment d’una patata intel·ligent admetria de seguida, sense cap mena de dubte, que es tracta d’un espècimen genuí i plenament desenvolupat de la seva particular espècie. El mateix és en cert grau també veritat en literatura. Podem dir més o menys quan un ésser humà ha assolit el seu ple creixement mental, encara que arribem a desitjar que mai no l’hagués assolit. Els nens són molt més bonics que els adults, però existeix una cosa que es diu creixença. Quan Dickens va escriure “Bleak House”, havia crescut.

Dickensiana: He rebut un amable missatge d’un fill de Manel Pegagrega, on m’informa que aquest nom era un pseudònim i que el seu pare abans de morir havia deixat enllestida la totalitat de la traducció, tot i que va anar esmenant-la i perfeccionant-la fins el darrer moment. M’assegura que existeix la intenció de continuar publicant els lliuraments pendents i que em mantindrà informat. No dubteu que jo faré el mateix al meu torn.

Per altra banda, per a qui no feu seguiment dels comentaris, sapigueu que Xavier Pàmies va respondre les meves objeccions sobre la seva traducció. Les podeu llegir aquí. Li agraeixo molt que s’hagi pres la molèstia de respondre tan extensament i en un to tan cordial.

dilluns, 15 novembre de 2010

Estimada Amélie

Nothomb vista per Sarah Moon

Estimada Amélie Nothomb,

Sóc un soldat de 2ª classe de l’exèrcit americà, em dic Melvin Mapple, em pot anomenar Mel. Sóc destinat a Bagdad des del principi d’aquesta refotuda guerra, fa més de sis anys. Li escric perquè pateixo com un gos. Necessito una mica de comprensió i vostè em comprendrà, ho sé.

Respongui’m. Espero llegir-la aviat.
Melvin Mapple
Bagdad, 18/12/2008
Amb aquest potent inici, habitual a la casa, comença Amélie Nothomb “Une forme de vie” (Albin Michel, 2010) i ja no et deixa anar durant les 160 pàgines següents. Nothomb arriba puntualment a la seva cita anual, com ho fan les pel·lícules de Woody Allen i el Beaujolais Noveau, i ho fa amb sorpreses, amb el seu amor pel que és una mica “bizarre” i amb les seves perspicaces observacions sorgides d’un punt de vista que evita els clixés.

En aquesta ocasió la narració es centra en la pròpia escriptora i un misteriós corresponsal que la fascina. L’inici del llibre, amb les seves connexions entre obesitat, guerra, culpa i “body art”, remet a altres obres autobiogràfiques de l’autora com “Biografia de la fam”, on ja parlava dels seus transtorns alimentaris. Més endavant deriva vers una reflexió sobre les relacions entre l’escriptor i els lectors, sense que això impedeixi que la intrigant trama continuï avançant.

Com que Nothomb qualifica el seu llibre de “novel·la”, no sé fins a quin punt s’han de prendre seriosament els fets que explica. Costa de creure que una autora de la seva popularitat respongui personalment totes les cartes que rep, però per altra banda, d’una dona tan excèntrica es pot esperar qualsevol cosa. Precisament en algun moment del llibre intenta aclarir que, malgrat les seves rareses, és una persona amb sentiments i capacitat de compassió, no sigui cas que la confonguin amb els personatges més cruels de les seves novel·les. El desenllaç de la història entra indubtablement en el terreny de la ficció.

Sigui document o invenció, el que importa és que ens parla de la nostra realitat i continua donant-nos motius per a pensar. No, encara no m’he cansat de les píndoles vitaminades d’Amélie Nothomb i continuaré esperant-les com al sol de la tardor.

Us deixo un interessant “échantillon” que pot ser pertinent també pels blocs i les desvirtualitzacions:
Rars són els éssers la companyia dels quals em resulta més agradable que no ho seria una missiva seva —suposant, és clar, que posseeixin un mínim de talent epistolar. Per a la majoria de la gent aquesta asseveració constitueix la confessió d’una feblesa, d’un dèficit energètic, d’una incapacitat d’afrontar la realitat. “Vostè no estima de debò les persones”, ja m’han etzibat. Jo em revolto: per què els individus han de ser forçosament més vertaders quan els tenim al davant? Per què la seva veritat no apareixeria millor, o senzillament de forma diferent, a l’epístola?

L’única certitud és que això depèn de les persones. Hi ha gent que guanya amb el tracte i d’altres que guanyen quan se les llegeix. De totes maneres, fins i tot quan estimo algú fins al punt de viure amb ell, tinc la necessitat que també m’escrigui: un lligam no em sembla complet sinó comporta una part de correspondència.

Hi ha persones que conec únicament a través de l’epistolari. És cert que sento la curiositat de veure’ls, però no és de cap manera indispensable. I conèixe’ls no seria inofensiu. En això, la correspondència participa d’aquesta important qüestió literària: cal conèixer en persona els escriptors?

No existeix resposta, perquè n’existeixen masses.

(…)

Amb els corresponsals regna una idèntica absència de llei. Però la meva tendència natural m’empeny a no conèixe’ls en persona, menys per prudència que per aquell motiu expressat sublimement en un prefaci proustià: la lectura permet descobrir l’altre, tot conservant aquella profunditat que només és té quan s’està sol.

diumenge, 14 novembre de 2010

Envellint a l’escenari (2 de 2)


Fa una setmana parlava de com de malament envelleixen alguns rockers. Espero que Elvis Costello no se senti ofès per incloure’l en el paquet, ja que va complir 56 anys l’agost darrer. Una criatura, vaja.

L’Elvis, al contrari que en Ferry, ha fet tots els papers de l’auca. Va començar la carrera com a “angry young man”, però aviat va submergir-se en el pop pur, va provar la música d’arrels americanes, va fer de “crooner” i de cantant de “lieder”, va escriure ballets i flirtejà amb el jazz… El ben moblat cap de Costello havia mantingut fins al moment totes aquestes facetes raonablement separades. Mai des del seu indigest “Spike” havia enregistrat un disc tan eclèctic com aquest “National Ransom” que acaba de publicar i, a diferència d’aquell, aquí les cançons són especialment potents, fins i tot asseguraria que és el seu millor disc des del canvi de mil·lenni.

Folk-rock, new wave, americana, balades i fins i tot cabaret conformen un aplec de temes d’allò més atractiu. Produeix l’habitual T-Bone Burnett i l'acompanyen vells amics com Steve Nieve, Pete Thomas, Marc Ribot o Leon Russell, encara que la nòmina és molt extensa i s’adequa a cadascuna de les cançons incloent-hi algun arranjament de cordes o de vents.

La portada de Tony Millionaire la trobo també molt bona i lliga amb el tema de la cançó que dóna títol al disc: l’eterna cobdícia del sistema capitalista.

Corren esperitats
Com en una rebequeria infantil
Mentrestant nosaltres treballem cada dia
Per saldar el rescat nacional.


Cada cançó s’acompanya d’una acotació que la lliga a un determinat moment històric. Aquest “Slow drag with Josephine”, per exemple, rep l’etiqueta “Sota el Codi Napoleònic - 1921” i sembla evocar un món de bordells, sòrdids i alegres, potser a Nova Orleans.

“One bell ringing”, dedicada a Jean Charles de Menezes, el noi brasiler assassinat per la policia al metro de Londres el 22 de juliol de 2005, és tan plena d’emoció i de ràbia com el tema requereix.

I encara altres meravelles que no he trobat encara “enyoutubades” com l'encisadora balada retro “You hung the moon”. Una recomanació, la d'aquest disc, sense paliatius.

dissabte, 13 novembre de 2010

Me'n recordo (XXVII)


Em recordo que la nit del 23-F a TVE van passar una pel·lícula de Bob Hope i Virginia Mayo.

divendres, 12 novembre de 2010

Traduint “Bleak house” al català (2 de 2)

Mr. Grindley segons Mervyn Peake

Si comparem les versions en català del sensacionals primers paràgrafs de Dickens a “Bleak House”, un dels millors principis de novel·la de tots els temps, Pàmies i Pegagrega discrepen des del mateix títol. El capítol original s’anomena “In Chancery”. Per què Pàmies elimina la preposició i, enlloc de “A la Cancelleria”, com fa Pegagrega correctament, escriu simplement “La Cancelleria”? Aquest tipus de decisions arbitràries em deixen perplex i amb franquesa no hi trobo explicació raonable. Direu que és un detall menor, però encara així, qui som nosaltres per esmenar d’arrel el text de Dickens?

[I ja posats, per què el quart capítol, que du un títol estupend (“Telescopic Philanthropy”), el senyor Pàmies el bateja com “Filantropia de llarg abast”? No s’adona que, apart de canviar-li el sentit, li treu tota la gràcia? En què coi haurà estat pensant? Deixem-ho, que començo a sulfurar-me…]

L’inici d’aquest esmentat primer capítol evita els verbs tant com pot i acumula les frases, amb percussió lenta i segura, amb la sola intenció de dibuixar una atmosfera opressiva i aclaparar el lector a través de la prosòdia. A l’original podeu llegir: “Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better; splashed to their very blinkers”. Em pregunto perquè llavors Pàmies introdueix verbs que suavitzen l’expressió, quan Dickens no en va posar cap en aquestes dues frases: “Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres”. Mentrestant, Pegagrega diu: “Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també”. Per tant, el segon és més fidel a la sintaxi. En canvi prefereixo l’”amb prou feines” de Pàmies que el poc elegant “gairebé també” de Pegagrega.


I encara una altra qüestió entorn de la paraula “blinkers”, que són aquelles peces generalment de cuir que es col·loquen al costat dels ulls dels cavalls per impedir-hi la visió lateral. En català crec que es poden dir “ulleres” o “aclucalls”. “Antiparres”, que és el mot escollit per Pàmies, no l’he sabut trobar al DIEC2. Sí que hi apareix a l’Alcover-Moll, com a accepció dialectal d’ulleres de batre. Donat que l’escena s’esdevé en un entorn urbà, sembla com a mínim tortuós emprar un mot dialectal lligat a la ruralia, quan “ulleres” hauria servit a la perfecció.

Dickens: “Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting in Lincoln’s Inn Hall”.

Pegagrega: “Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall”.

Pàmies: “El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall”.

De seguida es percep que, mentre Pegagrega busca l'exactitud, Pàmies mira d’evitar referències massa locals (St. Miquel, Lord), hi afegeix un “il·lustríssim” gratuït i, en general vesteix la frase per fer-la més planera; però aquí el que m’importa és el “període” aquest del que es parla. Per Pegagrega ja s’ha acabat (“proppassat”), en canvi per Pàmies “està a punt d’acabar-se”. Dickens escrigué “lately over”, és a dir, “acabat fa poc”, per tant la raó és del costat d’en Pegagrega. El més curiós és que Pàmies, en una nota al peu, aclareix: “Les audiències de la Cancelleria se celebraven al Westminster Hall durant els quatre períodes de sessions de l’any, i al Lincoln’s Inn Hall fora d’aquests períodes”. Una informació que contradiu el que acaba d’escriure.

Per cert, Pàmies fa un ús molt moderat de les notes a peu de pàgina; m’imagino que no són plat de gust de la majoria de lectors. Jo, que tinc flaca per aquest discurs paral·lel que habita els soterranis de les planes, agraeixo la generositat de les notes de Pegagrega que m’informen que un megalosaure de quaranta peus de llarg faria més o menys uns dotze metres.

En alguns casos, crec que ni l’un ni l’altre l’encerta. Dickens escriu de la boira sobre el riu, “it rolls defiled”. “Defiled” vol dir que està mancada de puresa, que és corrupta. Ni “esfilagarsada” (Pegagrega), ni “espessa” (Pàmies) recullen el sentit original. Encara així, deixeu-me confessar que, en el petit àmbit que he pogut comparar, la traducció de Pegagrega em sembla superior a la de Pàmies.

Fixem-nos, per exemple, en el famós megalosaure que Dickens descriu “waddling”. “To waddle” és un verb que vol dir caminar com ho fan els ànecs i en català no crec que existeixi el seu equivalent exacte a menys que s'utilitzi una perífrasi. Es tracta doncs d’un d’aquells reptes on es posen a prova els traductors. Pegagrega trobo que ho soluciona molt bé amb un “balandrejant”, que dóna una idea molt gràfica del moviment de la bestiota. En canvi Pàmies empra “trescant” que, amb la seva connotació d’apressament traeix el sentit inicial.
Pàmies parla de “paraigües oberts” on només es mencionaven “umbrellas” (ni obertes ni tancades); evita el poc comú mot “aits” (illes o illots d’un riu) i el substitueix per unes estranyes “mitjanes”; o a la traducció de l’expressió “in a general infection of ill temper” li fa perdre la seva metàfora mèdica (“dominats per un mal humor comú”), mentre que Pegagrega la respecta (“contagiats d’una epidèmia de mal humor”).

En resum, “El Casalot” de Xavier Pàmies és el que hi ha, no en tenim d’altre i està bé, però podria haver estat millor. Una traducció digna en un català impecable (Joan Solà dixit) que oferirà a qui s’endinsi en les seves pàgines una experiència molt satisfactòria d’una de les millors novel·les de Dickens i, en conseqüència, una de les millors novel·les de tots els temps.

“Casa inhòspita” de Manel Pegagrega queda com una obra inacabada, testimoni i exemple d’empreses iniciades des de l’admiració i l’afecte, que són els millors motors del món. Ignoro si en algun calaix s’amaga la resta de capítols inèdits. I, si fos així, insto els hereus perquè els facin públics. El seu pare s’ho mereix: ja els ho dic ara, el seu foll projecte valia la pena.

[Afegeixo enllaç al text que ha escrit en Pere al seu bloc Provisionals en record de Pegagrega].

dijous, 11 novembre de 2010

Traduint “Bleak house” al català (1 de 2)

Lady Dedlock (gairebé Marlene Dietrich) segons Mervyn Peake

Un quart de segle enrere, enlluernat per la meva primera lectura de “Bleak House” i conscient que aquesta obra mestra calia que estigués disponible en versió catalana, vaig posar-me a traduir-la amb l’alegria i la irresponsabilitat de la joventut. Per descomptat, aquesta tasca d’amor, per la qual no estava gens preparat, no va anar més enllà dels dos primers capítols que deuen reposar encara en un dels altells de casa.

M’imagino que mogut per idèntics impulsos, el desembre de 2007 Manel Pegagrega va començar a publicar la seva pròpia traducció en línia sota llicència Creative Commons. Els capítols en format PDF venien acompanyats d’un bloc paral·lel (Casa inhòspita. La primera traducció de “Bleak House” al català), on es comentaven anècdotes de la traducció i detalls curiosos de la novel·la. Malauradament, tant el bloc com la traducció quedaren interromputs el desembre de 2008. Vaig atribuir la causa del sobtat silenci a l’aparició el mes de maig de 2008 d’“El Casalot”, la traducció que Xavier Pàmies havia fet per a Destino. Va ser la Marta (Volar de nit) qui em va treure del meu error i em feu descobrir que el cas era més trist del que havia pensat. La Marta és companya de feina d’un fill del traductor i m’informà que, després d’uns mesos de malaltia, Manel Pegagrega havia mort ara fa un any.

La Marta es preguntava (i em preguntava) què fer quan hi ha múltiples traduccions d’un mateix text. Són realment necessàries? Com es decideix quina és la millor? Sobre la necessitat de la multiplicitat de versions, la resposta és clara: la traducció no és una ciència exacta i, per tant, no hi ha solucions definitives, hom pot imaginar-se infinites bones traduccions de “Bleak House”. Tot trasllat d’un text, fet amb gust i competència, contribueix a enriquir la literatura de la llengua de destí.

Si parlem de la bondat d’una traducció, ja entrarem en un territori més relliscós i en bona part subjectiu. La traducció, l’art de dir el mateix amb paraules diferents (segons definició crec que d’Umberto Eco), és un afer complex que sempre m’ha fascinat. Quan llegeixo un llibre traduït al català o castellà, acostumo a tenir l’antena posada per percebre si la cosa grinyola i, si llegeixo en francès o en anglès, no puc evitar pensar en els reptes que pot representar la seva traducció. Ja ho tinc decidit, si visc una altra vida, vull ser traductor budista no remunerat.

Amb les traduccions de Xavier Pàmies i Manel Pegagrega a la meva disposició, no he volgut resistir-me a fer algunes comparacions, encara que només sigui per remarcar com és de subtil aquest art que, en bona llei, hauria de ser transparent al lector. De la traducció de Pàmies, el gran Joan Solà en parlà molt bé aquí, aquí i aquí, o sigui que l’afer admet poca discussió. Efectivament “El Casalot” sona gloriós i sense grinyols, però em pregunto si Solà coneixia el text original, perquè trobo que Pàmies es pren algunes petites llibertats (però ja hi arribarem).

De moment, comencem pel títol. “Bleak House”, literalment casa trista, lúgubre o depriment. Cal tenir present que aquesta casa del títol no és una expressió genèrica, ja que el senyor John Jarndyce va batejar així el seu xalet i va penjar el rètol de “Bleak House” a la porta. Segurament és creïble trobar una torreta anomenada “El Casalot” (Pàmies) o fins i tot (i ja són ganes de fer l’esforç) “Casa inhòspita” (Pegagrega), però la paraula “casalot” m’evoca aspectes despectius i malgirbats que tanmateix eviten la foscor del títol original. El meu títol somiat seria “Vil·la Trista”, amb un peu plantat a Modiano i l’altre a Rusiñol. Llàstima de bones idees! Dit això, sóc conscient que els títols depenen moltes vegades més del departament comercial de les editorials que dels propis traductors i que, per això, no m’hi penso posar fort.

Demà continuaré amb algunes observacions sobre com Xavier Pàmies i Manel Pegagrega van resoldre els paranys d'aquest fragment que fa uns dies vaig tenir la gosadia de tornar a traduir un quart de segle després del primer intent.

dimecres, 10 novembre de 2010

Mare (pàtria) desnaturalitzada


Si cal trobar-hi alguna virtut a l’existència dels grans imperis colonials, potser el potencial de literatures que generen seria un bon argument per a la defensa. L’imperi britànic és l’exemple paradigmàtic que ve al cap i la seva connexió amb els cinc continents els ha permès gaudir en una sola llengua (l’anglesa) d’experiències tan variades com les de Kazuo Ishiguro, Salman Rushdie, Zadie Smith, Monica Ali, Vikram Seth o Hanif Kureishi.

En aquest mateix corrent multicultural i mestís s’hi pot inscriure Andrea Levy, autora nascuda a Gran Bretanya de pares jamaicans de qui acabo de llegir “Small Island” (“Pequeña isla”, Anagrama 2006). Vaig comprar la novel·la a Londres, sense saber res d’ella, simplement perquè estava d’oferta i havia guanyat els premis Whitbread i Orange.

El llibre narra la història entrecreuada de dues parelles, una de negra i jamaicana, l’altra blanca i britànica. L’any 1948, amb el record de la guerra encara recent, Hortense, una jove mestra jamaicana, viatja a Anglaterra per retrobar-se amb el seu marit, Gilbert, amb el que s’acaba de casar. Gilbert havia servit de voluntari a la RAF i, en acabar el conflicte bèl·lic s’ha quedat a Londres, on treballa a correus. Gilbert ha trobat allotjament a casa de Queenie, una dona que no té notícies del seu marit Bernard des de l’armistici i que, per sobreviure, lloga habitacions a gent de color. Fins que un dia, Bernard reapareix.

La novel·la, narrada alternativament pels quatre protagonistes, flueix amb agilitat i interès, tot i que la seva estructura m’ha irritat una mica. M’explicaré. El llibre s’inicia amb l’arribada d’Hortense a Londres el 1948 i el seu desastrós encontre amb Gilbert. En poques pàgines ja ens ha atrapat la trama; però aquesta es veu interrompuda per un llarguíssim “flashback” de més de 100 planes sobre la joventut d’Hortense. L’acció es reprèn breument fins que és tallada per un altre llarg fragment sobre la vida anterior de Gilbert. Així, a empentes i reculons, es podria dir que la veritable trama no comença fins que s’han explicat les vides dels quatre protagonistes, allà per la pàgina 400. És un recurs narratiu lícit i és innegable que el contingut dels “flashbacks” és pertinent i ple de peripècies molt entretingudes, però jo no he pogut evitar un sentiment de frustració i d’impaciència.

Manies personals a banda, el llibre toca temes sobre els que sempre és bo reflexionar i ho fa a partir del racisme d’una societat que no és conscient de ser-ho (recordeu quan a Espanya gairebé no hi havia immigració exterior, què cofois estàvem de no ser racistes). El drama de Gilbert i Hortense, persones educades en la veneració a la cultura i les institucions de la Mare Pàtria, resulta particularment irònic, ja que, tot i estar millor preparats i ser moralment superiors a molts britànics, el color de la seva pell els obliga al paper de pàries. Ells que ho saben tot del Parlament i de Piccadilly Circus es troben amb una Mare Pàtria incapaç de situar Jamaica en el mapa.

Un bon llibre, entretingut i lleuger, però amb prou suc per dedicar-hi una estona.

dimarts, 9 novembre de 2010

Música ye-yé

Imatge de Leo Reynolds vista a flickr
Diu que la Real Academia Española ha decidit reformar l’ortografia de l’espanyol. Té tot el dret de fer-ho, que aquesta és una de les seves feines, i a més l’ortografia no és ciència immutable i ha d’evolucionar en paral·lel a com ho fan totes les llengües. Una altra qüestió és si em sentiré còmode amb els canvis, que són molts anys intentant dominar unes regles determinades, perquè cap al final de la vida hagi de reaprendre tot el que tant m’havia costat d’adquirir. És una situació bastant similar a la que es va trobar la gent gran (i no tan gran) amb l’arribada de l’euro. Ja ho diuen que gos vell no aprèn nous trucs.

Gosaria dir que en la recta forma d’escriure les paraules s’hi troba també un cert component d’educació sentimental i no sé si seré capaç d’abandonar aquest bagatge per criteris amb els que no sempre estic d’acord. I com que dins de tot català hi ha un filòleg de cafè a penes dissimulat, no m’estaré de comentar aquestes novetats i el que a mi em semblen.

Que els dígrafs “ch” i “ll” deixin de ser lletres de ple dret de l’alfabet crec que afectarà sobretot els editors de diccionaris, ja que dècades de treballar amb ordinadors ens han acostumat a tractar-los igual que a qualsevol altra combinació de dues lletres. El fet que a partir d’ara la “i griega” es digui “ye” fins i tot fa gràcia; però em sembla una decisió encertada, perquè no té sentit que l’alfabet d’una llengua ben castissa hagi de manllevar signes d’altres alfabets (per molt que l’acadèmia de la llengua sigui Reial i Sofía sigui grega).

La supressió de l’obligació d’accentuar la conjunció “o” entre dues xifres tampoc em treu la son: en català hem pogut sobreviure perfectament sense aquesta convenció. El que no m’agrada és el motiu de l’eliminació de la regla: el fet que els ordinadors poden distingir perfectament les “os” i els “zeros”. És una manera de menystenir els textos manuscrits i condemnar-los com a una anomalia destinada a desaparèixer. I, ben mirat, potser d’això es tracta, d’anunciar la mort dels escrits sobre paper i de la cal·ligrafia.

No sé si em podré acostumar a la desaparició de la lletra “q” en tots els casos en que no formi part dels grups “que” i “qui”. Jo ja estic avesat a escriure “quórum” i no seré capaç ni de fer servir “cuórum” ni d’italitzar-lo com a quorum. I ni parlar-ne d’usar Catar en lloc de Qatar, que pel camí es perd tot l’exotisme del mot.

El que ja no m’agrada gens és la desaparició de l’accent gràfic a mots com “fié”, “guión” o “truhán”. Al·leguen que, com que la diftongació i el hiat són qüestions molt personals, el millor és considerar-les com a paraules monosíl·labes  i, per tant, no mereixedores d’accent gràfic. No sé, jo juraria que pronuncio de forma diferent “huí” i “¡huy!” i d’aquí no em trauran. Igualment penso continuar utilitzant el diacrític amb mots com “este” i “solo”, encara que l’Academia només el consideri acceptable en cas d’ambigüitat. Prou sé que els autors d’un text som els que menys percebem les seves ambigüitats i per això prefereixo curar-me en salut.

En qualsevol cas, confio que l'incompliment d’aquestes normes no suposaran ofenses criminals greus i que la RAE em deixarà partir feliç d’aquest món col·locant els accents gràfics on sempre els havia posat (o, almenys, on el corrector del Word me'ls posava).

dilluns, 8 novembre de 2010

Hamor

“Amor se escribe sin hache” (1929) és la primera novel·la d’Enrique Jardiel Poncela i també el títol que inicia la particular “ofensiva Jardiel” que l’editorial Blackie Books ha endegat. Aquesta, com la resta de novel·les de l’autor, és una vella i estimada amiga meva que no dubtaria en recomanar a tothom. Cal advertir, però, que és filla del seu temps (els anys vint del segle passat) i que, apart de parlar d’un ambient ple de “cocktails” i “jazz-bands”, també ve carregada d’idees que avui ens semblen ofensives, com per exemple que les dones han vingut a aquest món per parir i/o per donar plaer als homes. Jardiel, com a bon humorista, té una visió de la humanitat tan amargant com una copa d’aperitiu sense sifó i, per tant, també descarrega el seu vidriol sobre la bestiesa del gènere masculí, però les seves consideracions misògines poden escandalitzar algunes feministes sense sentit de l’humor.

Dit això, Jardiel fou el pare solter (i molt orgullós de ser-ho) de la seva filla Evangelina a qui va intentar educar per fer-la una dona lliure i intel·ligent, fet que indica que el que reflectia en les seves novel·les era més una constatació de l’estat de la qüestió que un desig sobre el seu futur.

Però deixem-nos de sociologies temporals, que la literatura és tota una altra cosa i “Amor se escribe sin hache” el que pretenia era sobretot entrar a sac per enfonsar les expectatives creades per les novel·letes d’amor que llegien moltes senyoretes desinformades i uns pocs mascles furtius. La tesi de la novel·la (sí, hi ha tesi, i fins i tot una mica de tisi) és que això de l’amor no té tanta importància com tothom sembla assegurar i que només les paraules que comencen per “hac” mereixen un respecte.

La trama, tan intel·ligentment idiota com a totes les novel·les de Jardiel, implica la molt promiscua Lady Sylvia Brums, el seu marit civilitzadament cornut Paco Arencibia i l’ingenu amant Elias Pérez Seltz (àlies Zambombo). La peripècia, entre aromes de “lliris tumefactes” i de cols bullides que pugen pel celobert (dues gentileses de l’autor), ens durà des de Madrid a una illa del Pacífic, passant per París, Rotterdam i Londres.

Jardiel, que també era dibuixant, omple les pàgines de vinyetes, diagrames i jocs tipogràfics; es permet algunes bromes metaliteràries, com quan cita la seva novel·la dins de la pròpia novel·la; i, en general, parodia el llenguatge encarcarat del gènere romàntic:
    “Lady Sylvia tenía el pelo dorado como el boj; sus ojos de pantera hambrienta relucían con los destellos de la calcopirita.
    Ojos en los que oscilaba la llama indecisa de un deseo inconfesable, y que subyugaban y atraían como un patíbulo; sus cambiantes de luz, ya roja, ya mercurial, hacían pensar en las aguas quietas de los lagos, cuando la luna pasea por ellas la primera ráfaga de su lívida linterna, escondiendo el légamo herbáceo que duerme en el fondo. (¡En la que me he metido!)
    Prendidos en la palidez gripal de su semblante, los ojos de lady Sylvia se enturbiaban con un resplandor febril, que era a la vez atractivo y odioso y se alargaban —como “matasuegras”— a buscar los remansos de las sienes”.
Aquí un fragment del pròleg, perquè vegeu com es pren de seriosament la professió:
"Diré, eso sí, que la literatura dramática contemporánea está representada por los hermanos Álvarez Quintero, cuya labor españolísima y saturada de ingenio es soberbia. Y diré eso porque, en cierta interviú, los hermanos Álvarez Quintero declararon que yo escribía bien (Sociedad General de Bombos Mutuos. Capital, doscientos mil millones de pesetas.)"
Però sovint brilla un sentit impassible de l’absurd que pot saltar quan menys t’ho esperes:
    “Y el caballero de la cara de serrucho me hizo subir al auto vacío que escoltaba el duelo. Ya en marcha, me dijo con tono conmiserativo:
    —Qué desgracia, ¿eh?
    —¡Tremenda! —exclamé yo, poniéndome en situación y confiando que acabaría por enterarme de quién era el muerto y de las circunstancias de la desgracia.
    —Quién iba a pensar que don Chimborazo…
    —¡Ya, ya! ¡Pobre Chimborazo…! Diga usted, ¿ha muerto de una erupción?
    —No. De pulmonía triple.
    —¿Es que tenía tres pulmones?
    —Tenía todo lo que le daba la gana: era riquísimo…
    Al llegar al cementerio, yo sabía:
    1º Que el muerto se llama don Chimborazo Popocatepetl.
    2º Que era un mexicano millonario y sin familia.
    3º Que no conocía a nadie en Madrid.
    4º Que en la vecindad decían de él que estaba más loco que un cangrejo de río.
    5º Y que le habían gustado siempre coleccionar pisapapeles.
    No era mucho saber, pero era algo.
    Don Chimborazo se dejó enterrar rápidamente y sin protestas”.
 Amb aquestes credencials, algú s'apunta a rescatar Jardiel?