dijous, 31 març de 2011

Pèrdues reparables (2 de 2)


—Has vist aquella tia endolada d’allà al fons? La coneixes?
    La dona de negre es manté allunyada de la pinya, on abunda la densitat d’abraçades, alguna llagrimeta formal, però també una franca rialla, que no és tan mal vista quan el difunt decideix acomiadar-se als vuitanta-vuit anys. Per l’eternament denominat Enriquet el moment no és ni molt menys tan dolorós. Potser ha arribat l’hora d’esdevenir simplement l’Enric. Als seus cinquanta-set anys no pot dir-se que hagi succeït massa aviat. Rep abraçades d’ós, tant de clients com de proveïdors, es diria que atrau tots els mascles de la reunió, mentre que les dones busquen més aviat consolar la seva germana Rita. El seu fill gran, l’Oriol, li diu que se’n va a menjar una pizza amb els col·legues. No està segur si una pizza és una falta de respecte en un funeral o no ho és. L’Enriquet, que s’està mirant les sis temporades d’“Els Soprano” a raó d’un capítol diari, darrerament ho mesura tot segons el barem televisiu i es pregunta què hauria fet Tony? Mentrestant, el fill gran ha aprofitat per desaparèixer; ho comprèn, aquest no és lloc pel jovent, a la seva edat hauria fet el mateix. Al cap i a la fi, després del papa, el veritable protagonista del dia és ell, situat de sobte com a mascaró de proa familiar, imatge de la responsabilitat i l’honor dels Tejada de Sants, hereu de la continuïtat de la sang, però també abocat a la constatació de la seva pròpia mortalitat. Es troba, com qui diu, a primera línia de mar, i per llei de vida hauria de ser el proper difunt. Allunya el pensament morbós, tot invocant la tieta Rosalia que, als seus xacrosos noranta-dos anys, sembla que sobrevisqui amb la sola intenció d’enterrar-los a tots.
    L’abraçada vigorosa d’un representant de pesticides i altres verins domèstics l’aparta de les seves cavil·lacions i li fa descobrir de cua d’ull la presència de la dama endolada. Ell, que presumeix de no oblidar mai una cara, juraria no haver-la vist mai abans. Per descomptat, amb aquesta distinció no pot ser una clienta del barri.  La senyora té els seus anys, però els porta amb una dignitat i un estil que el transporten al territori de la ficció. Potser la Rita, que és un arxiu de coneixements inútils, sabrà dir-li d’on ha sortit la dona. Seria ridícul pensar que el seu pare i aquest exemplar de femella tinguessin res a veure. L’Enriquet fa anys que veu el seu pare com un enuig inútil instal·lat en una cadira (ara en un taüt), li costa imaginar-se’l com a ens sexual. Però, i si malgrat tot?
    La dona misteriosa comença a veure que la multitud clareja i s’obre pas amb l’ajuda de la rosa vermella. Travessa el salonet minso, ple d’un públic heterogeni, i s’encara a la vitrina on jeu un ancià petrificat en un moment impossiblement plàcid d’una vida que mai no visqué. Una mirada experta, potser la seva, podria descobrir tot el maquillatge que oculta el rictus mortal sota una capa de naturalitat. Ella convulsiona les espatlles, sembla que plora darrera de la pantalla de les ulleres negres, i diposita la flor vermella sobre la superfície plastificada.
    Rita, la filla, troba que les ulleres fosques de la dama de negre atempten el sentit mínim de l’etiqueta, mentre que les veïnes del barri es pregunten qui és aquesta descarada. Tant l’Enriquet com en Josep Maria vironegen pel tanatori i oculten pensaments pecaminosos. Serà possible que el seu pare, llargs anys vidu, tingués una “querida"? Rita qui, en ple bany de condolences, se sent poderosa, busca la manera d’apropar-se a la senyora misteriosa, intercanviar algunes paraules amb ella, però les veïnes de tota la vida la despisten amb les seves abraçades sinceres i finalment la perd de vista.
    La dona de negre torna a ser al passadís i contempla la multitud des de la distància. Malgrat la seva actitud segura i determinada, se la veu també desvalguda, aïllada, exclosa. L'Enriquet la mira amb malfiança, pensa que personifica mals futurs. Josep Maria s’hi apropa, pregunta:
    —Ens coneixem?
    —Crec que no. Vostè deu ser el fill del difunt, o m’equivoco?
    —Sí, efectivament, sóc fill del difunt. Coneixia el meu pare?
    La dona dubta, sembla que vagi a dir alguna cosa; però no, dibuixa un somriure amoïnat i s’allunya apressadament. L’Enriquet aborda el seu germà:
    —Has esbrinat qui era la tia?
    La dona de negre, en sortir del tanatori de Les Corts, pensa que demà, per canviar d’aires, farà un volt per Sancho de Ávila on fa dies que no ha estat.

dimecres, 30 març de 2011

Pèrdues reparables (1 de 2)


La dona de negre arriba al tanatori de Les Corts quan falta poc per les sis de la tarda. Du una rosa vermella a les mans. Tot i que s’apropa a la seixantena, encara fa goig, i es pot permetre un vestit curt i l’exhibició d’unes cames espectaculars enfundades en mitges de color fumat. Camuflada la seva expressió darrera d’unes ulleres D&G enormes (autèntiques o piratejades, qui sap?), se la veu vacil·lar davant de la porta. Finalment seu en un dels bancs de travertí que hi ha a l’exterior, al costat de dos vells que dialoguen en veu massa alta, víctimes de la sordesa de l’edat.
    —Fa temps que estava molt fotut —diu l’un—, cinc anys enrere els metges li van donar tres mesos, no sé com ha aguantat tant. És clar que els metges també s’equivoquen...
    —L’Enric aguantava per la botiga: era la seva vida. Al Casal fa temps que no s’hi acostava, deia que allò era per a vells; però a la drogueria no va faltar ni un sol dia, i ja em diràs per a què, total per seure darrera del taulell, com si amb la seva presència fes rutllar el negoci.
    —Mai no va refiar-se de l’Enriquet i mira que el fill no li en va donar de motius…
    —Però has de reconèixer que el fill no ha demostrat la mateixa vocació del seu pare. O molt m’equivoco, o es traspassarà la botiga d’aquí quatre dies, que amb la competència del Leroy Merlin la drogueria té poc futur.
    —Faltarà veure com va la qüestió de l’herència, encara hi poden haver sorpreses...
    La dona de negre ha encès una cigarreta i ara fuma pensativament.
    —Ho dius per en Josep Maria? Ell té la seva vida muntada per un altre costat, mai no en va voler saber res del negoci, no crec que l’Enric pensés en ell per continuar-lo.
    —No, no, parlo de la Rita, que s’hi ha passat un munt d’anys fent poc més que de dependenta i ja veus perquè li ha servit. Al cap i a la fi té tant de dret com els seus germans i segurament és la que té més interès a continuar amb la botiga.
    —Però ella és l’única que no té ni fills ni família. En el pitjor dels casos els seus germans l’ajudaran. D’un comerç al carrer de Sants se’n pot treure una bona picossada, segur que no tindrà cap queixa dels beneficis de la venda.
    —Doncs a mi em sap greu, no tot són diners en aquesta vida, i amb 50 anys ja em diràs què pot fer.
    —Però els diners ajuden, i tant que ajuden!
    —No serà l’Enric qui en traurà profit allà on se n’hagi anat.
    La dona de negre s’aixeca i va a aixafar la seva cigarreta al cendrer d’acer mat que hi ha al costat de l’entrada. Al directori del vestíbul descobreix que l’Enric Tejada i Deulofeu es troba de cos present a la sala de vetlla número 14, al primer pis. La presència del difunt segrega una gernació de familiars, coneguts i veïns del barri que s’escampa pel passadís: la vetlla es troba en el seu màxim nivell d’audiència, que només el funeral de demà al matí superarà.
    Josep Maria, que viu a un adossat a Tiana i rarament s’ha acostat al barri en els darrers anys, se sorprèn de la pervivència d’un tradicional sentiment comunitari. Durant tota la tarda ha rebut mostres de condolença d’innombrables persones vagament conegudes que semblen sorgides d’un passat remot. Per a ell eren figures ja enterrades que no comptava retrobar mai més en aquesta vida; però aquí són, una mica més decrèpites i caricaturesques, gairebé entranyables. Fins i tot és capaç de recordar el nom i les circumstàncies d’algunes d’elles i, si és així, ho verbalitza explícitament per no passar per un desagraït i un renegat de les seves arrels. Troba en tot aquest ritual d’origen tan antic virtuts reconfortants i pensa que se’n pot extreure alguna lliçó d’aplicació més general. Treu la blackberry de la butxaca i tecleja un missatge-recordatori que s’enviarà a ell mateix: “el dol, una celebració de la vida, pensament positiu i crack bancari”.
    La Inés se li acosta silenciosament pel darrera i li provoca un ensurt.
    —És que no pots estar-te de les teves joguines ni el dia que ha mort el teu pare? Podries mostrar una mica de respecte!
    —Està desconnectat: només anotava una cosa que se m’ha acudit. Collons, fes el favor de no fer-me de policia! Has parlat amb l’Angie?
    —Sí, els nens estaven mirant la tele. Diu que estaven molt normalets, com si no hagués passat res. No sé si això és bo o dolent, segurament no ho han acabat d’entendre, però tinc por que d’alguna forma el trauma acabarà sortint...
    —Què hi pot entendre una criatura de quatre anys? Suposo que Bob Esponja és molt més important per a ells.
    —Has vist aquella tia endolada d’allà al fons? La coneixes?

dimarts, 29 març de 2011

Tony

Per què estimem tant Tony Soprano?

Mirat objectivament és un home que es dedica al crim organitzat, el que implica l’extorsió, el robatori, la corrupció de la llei, el joc il·legal, la prostitució, el tràfic de drogues i l’exercici de la violència fins arribar en alguns casos a l’assassinat. I no es tracta sempre d’un assassinat comès indirectament per algun subordinat, ja que és ben capaç de carregar-se amb les pròpies mans qualsevol que entorpeixi el seu camí, tant enmig d’un rampell d’ira (Ralphie), com amb total sang freda (Chris). Tony és sexista, racista i homòfob, primari i vulgar. Tony comet adulteri sistemàtic, tant amb les amants fixes que canvien d’una temporada a l’altra com amb qualsevol puteta que es posi a tret. Tony és fatxenda, venjatiu, pueril, irascible i mentider.

Si el tinguéssim de veí a l’escala, miraríem d’evitar-lo de totes totes. Llavors, per què estimem tant Tony Soprano?

Té alguna virtut positiva? Bé, s’estima la seva família i és lleial als seus amics, fins a un cert punt. Té moments de generositat, no sempre ben encaminada. És capaç de sentir compassió pels mes febles, especialment pels animals, però també per una jove meuca embarassada. I tanmateix continua sent una companyia poc recomanable.

Evidentment, com que estem parlant d’un personatge d’una sèrie televisiva, l’espectador es pot identificar amb ell sense riscos, ja que una làmina de vidre separa les realitats respectives, però no deixa de persistir un dilema moral en el nostre afecte per Tony i en el desig que sentim perquè tot li surti  el millor possible. És clar que ell és el centre de la trama i que, per tant, d’ell depèn la continuïtat de “The Sopranos”. A més Tony té problemes seriosos, problemes dels quals de vegades som els únics testimonis. Els seus atacs de pànic, el fet que el seu oncle o la seva pròpia mare el vulguin liquidar, la constatació que els membres de la família mafiosa li fan la gara-gara per pur interès… Sí, Tony està molt sol i provoca en nosaltres una fascinació culpable molt similar a la que sent la seva psiquiatra Jennifer Melfi.

Però és clar, el veritable motiu que Tony sigui un ésser humà complex, alternativament atractiu i repulsiu, és responsabilitat en gran part de James Gandolfini. Sense Gandolfini “The Sopranos” no serien el que són i resulta impossible imaginar-s’ho d’una altra manera. Aquest enorme actor (en tots els sentits), a partir d’un físic molt determinant, és capaç de desplegar una expressivitat prodigiosa. La combinació del seu cos de plantígrad amb els seus malignes ullets porcins és irresistible. Quina meravella contemplar com, en pocs segons, la mirada embadalida del pare que veu com la seva filla s’està convertint en adulta es transforma a la següent escena en el rostre brutal d’un assassí implacable.

Mirades Tony/Gandolfini: de maliciosa venjança, d’escolar atrapat en falta que intenta despistar, de satisfet orgull paternal, d’enjogassament per l’èxit d’una broma, de golafreria, de fúria homicida, de lascívia, de confusió metafísica (sovint davant del mirall del lavabo amb el pot del Prozac a la mà). Les aparicions matutines de Tony, com l’ós que surt de la caverna, samarreta, bòxers i el barnús descordat. Atordit. Potencialment perillós.

I és clar, la família d’ànecs que s’instal·laven a la seva piscina en el primer episodi, ànecs que ignoraven ser hereus de Salinger. James Gandolfini i amb ell tots els espectadors esperàrem 86 episodis que els ànecs tornessin. Només s’hi presentà un ós. Tony quedava definitivament sol, enfrontat a si mateix.

dilluns, 28 març de 2011

Greetings from New Jersey

Finalment, en una llarga sessió contínua que ha durat poc més de dos mesos, ens hem empassat els 86 episodis de les sis temporades de “The Sopranos” i cal dir d’entrada que tota la seva (excel·lent) reputació és merescudíssima, com ja deveu de saber molts de vosaltres. Honor per tant al seu creador absolut, David Chase (per cert, el cognom del seu avi era “de Cesare”), que ja havia col·laborat a l’esplendor de “Doctor en Alaska”. 

I mira que a mi el gènere de “gàngsters” mai no m’ha atret gaire, malgrat el bon grapat d’obres mestres cinematogràfiques que ha acollit, potser perquè retrata un “modus vivendi” de motivacions molt primàries i en el qual ja saps d’entrada que tot acabarà en una apocalipsi letal. Però és clar, “The Sopranos” no és una sèrie sobre la màfia (tant sols per suggerir-ho, en Josep ja se m’escandalitza), o no només sobre la màfia, sinó que utilitza l’entorn mafiós per parlar d’universals. Com per exemple de la família. O de la Família.

“The Sopranos” és una veritable novel·la-riu del segle XXI que, amb les seves 80 hores de durada, no faria mal paper al costat de Tolstoi. És clar que per apreciar-la en aquesta dimensió és necessari consumir-la de la forma més seguida possible, no com a estricta televisió (a raó d’un episodi per setmana i amb les llargues pauses entre temporades) A través de “The Sopranos” seguim les vides d’un ric grup de personatges durant un interval de set anys i veiem com evolucionen, com es repeteixen els motius i com els fils temàtics se sostenen amb pols admirable des del primer episodi a l’últim. Igual que en una bona novel·la. Una novel·la realista, o hiperrealista, on apart de les activitats criminals pròpies de la màfia, es mostren les fatigues igualment estressants de la vida quotidiana: l’educació dels fills, els pares que es fan grans, la malaltia, les tensions conjugals… Perquè les famílies basades en el crim són infelices ja es veu que ho són cadascuna a la seva manera.

La “cosa nostra” s’inicià en un entorn preindustrial de pobresa rural i caciquisme. De fet la seva organització reflectia en paral·lel el contracte social del “status quo” del seu temps. Com es trasplanten aquestes estructures arcaiques al Nou Món en una era globalitzada? A “The Sopranos” hi ha molt de nostàlgia vers una societat patriarcal definitivament perduda. Però també hi ha lloc pel dubte, la culpa i les velles preguntes sobre qui som i cap a on anem.

Aquí entra en acció la psiquiatra Jennifer Melfi (encarregada d’alliberar Tony Soprano dels seus atacs de pànic), qui des del primer episodi esdevé la mirada objectiva i vicària que representa l’espectador distanciat: el que contempla amb interès entomològic les vides d’éssers que no són ben bé “un dels nostres”, només són grollers criminals de Newark. O això volem creure per mantenir la tranquil·litat de les nostres consciències, potser més atretes del que volem reconèixer per maniobres delictives del clan Di Meo.

És curiós que l’estrena de “The Sopranos” coincidís en el temps amb la comèdia “Analyze This” (1999) de Harold Ramis (aquí batejada com “Una terapia peligrosa”), on un gàngster emocionalment insegur (Robert de Niro a l’inici de les seves hores baixes) buscava estabilitat a la consulta d’un psiquiatre (Billy Crystal). El mateix Tony Soprano la cita irrisòriament en algun moment de (potser) la segona temporada. Però “The Sopranos”, com a bona filla dels seus temps, no té problema per citar (i comentar) tots els seus precedents, des de “Scarface” fins a “Casino”. És un motiu recurrent entre els personatges escollir quina de les tres parts és la favorita de “The Godfather” (“El Padrino”). I també es parla d’altres cims del gènere, com “Goodfellas” (“Uno de los nuestros”) de Martin Scorsese, que comparteix 27 actors amb “The Sopranos”.

I és que la sèrie funciona també com un exhaustiu catàleg d’actors italoamericans, cadascun d’ells amb un rostre inoblidable, ben lluny de la insipidesa de la norma: Tony Sirico (Paulie Gualtieri), Steve Buscemi (Tony Blundetto), Aida Turturro (Janice Soprano), Michael Imperioli (Christopher Moltisanti), Nancy Marchand (Livia Soprano), Dominic Chianese (Corrado Soprano), Steven Schirripa (Bobby Baccalieri) i un llarg etcètera. Fins i tot el músic Steve Van Zandt, que deu ser l’actor més limitat de l’elenc, ofereix una silueta caricaturesca inoblidable amb el seu Silvio Dante. I deixo pel final les dues úniques dones a les quals Tony és aproximadament fidel: la psiquiatra Jennifer Melfi (Lorraine Bracco) i l’esposa legítima (Eddie Falco). Les dues estan brillants i realcen qualsevol escena en la qual intervenen.

És clar, en aquest apunt m’ha quedat un buit immens, es diu Tony Soprano. Miraré d’arreglar-ho demà.

diumenge, 27 març de 2011

Burwell Noir

“Miller’s Crossing” (1990), la tercera pel·lícula dels Coen (que aquí es va titular, ves a saber perquè, “Muerte entre las flores”, quan que jo recordi ningú no moria entre flors), era una clàssica història de gàngsters ambientada als anys 20. Filla inconfessa d’un encreuament de “La clau de vidre” i “Collita Roja” de Dashiell Hammet, la seva intrincada trama de lleialtats i traïcions oferí motius perquè s’hi lluïssin grans actors com Albert Finney, Marcia Gay Harden, Gabriel Byrne i un sensacional John Turturro. De factura elegantíssima i ambientació impecable, els inevitables esclats de violència alternaven amb moments ominosament lírics; com oblidar els passejos pel bosc, presagi d’una execució? Tèbiament rebuda en la seva estrena, la reputació de “Miller’s Crossing” ha anat creixent amb els anys, i avui ja és considerada com una obra mestra.

Els germans Coen acudiren a Carter Burwell per tercera vegada perquè els hi afegís la música. Degut als orígens del “capo” interpretat per Albert Finney, el músic s’inspirà per la seva partitura en motius tradicionals irlandesos que, amb el seu to nostàlgic, aporten un contrast molt poc característic en un film de gàngsters, però que li confereixen la seva personalitat tan particular. Si no m’equivoco, aquesta va ser la primera vegada que Burwell escrigué per a una gran orquestra. Els resultats em semblen una mica derivatius, però meritoris.

I ja posats, demà tornaré a parlar de gàngsters. O de la Cosa Nostra, per ser més específic.

dissabte, 26 març de 2011

Me'n recordo (XXXVII)

Me’n recordo de passejar per Chueca, quan encara no era “Chueca”, i d’escriure a tots els tovallons de paper “and sex and sex and sex” (citació del “Shattered” dels Rolling Stones).

divendres, 25 març de 2011

El melic

Dos anys després de “La família del meu pare” llegeixo “Ara, escric,” de Lolita Bosch, que ja des de la incòmoda coma final del títol sembla que vulgui cridar l’atenció sobre les seves pretensions d’experiment. Després de la coberta hi ha una il·lustració en color d’un personatge inenarrable i una autodedicatòria (“Però per a la Lolita.”) El primer dels tres llibres que formen l’obra du per títol “ON OBRO” i ve acompanyat de tres ideogrames que dedueixo que són japonesos (almenys els signes kanji semblen suggerir alguna relació amb el Japó, potser “Japó escrit”?) i una datació a Mèxic DF. Un preludi doncs cosmopolita i multireferencial.

Aquesta primera part ens explica que després d’escriure “La família del meu pare” va quedar quatre mesos bloquejada i trista, que va patir molt redactant el llibre i que troba molt a faltar el seu pare, mort prematurament. I això ho fa reproduint extensos fragments d’aquell llibre i recordant fets ja explicats, com si tota l’experiència vital de l’escriptora es reduís al que allí es narrava. La Bosch s’empenya en elaborar un text que sembla tenir “a dins” i ens passeja amunt i avall pel DF i per Oaxaca, per l’Estartit i Mercadal, per Octavio Paz i per Samuel Beckett sense que hi trobi justificació a tantes anades i vingudes. I perquè es noti la seva voluntat d’explorar nous territoris expressius empra recursos com el de repetir paràgrafs sencers (via Ctr+C/Ctrl+V, el que fa pensar el lector que hi ha un error a l’edició), intercala onomatopeies (Ploc, Xlac) i escriu frases com: “Ve baixa e erra de. Aquest verd”.

Sí, ja s’entén que l’autora segueix un procés de dol per la mort del seu pare (traspassat el 1999!) i ho fa a través de la literatura, però tanta tensió entre sentiments humans i formalisme estilístic (durant tant de temps i de tantes planes) voreja el narcisisme, l’autocommiseració, la impostació i la falta de disciplina.

A la segona part, la més extensa del llibre i que es titula “ARA, ESCRIC”, Lolita Bosch intenta superar la seva incapacitat creativa i ens fa ser testimonis dels seus balbucejos terapèutics. Escriu coses que li passen o li van passar, fa reflexions sobre l’escriptura i la vida; ho fa sonar tot com si fos important, però jo no arribo a lligar res ni a treure’n el trellat. La Lolita Bosch sembla una escriptora francesa de fa trenta anys i no sabeu com m’irrita tot plegat.

I molt abans que acabi aquesta teràpia agònica, jo no puc deixar de pensar que per l’autora deu ser molt trist el que li passa, però que no em podria importar menys, que apart d’escriure es poden fer moltes altres coses i que ja començo a estar tip de llegir literatura confessional en la qual tot el que li succeeix a l’autor li sembla extraordinari i digne de ser relatat, i que penso mantenir-me allunyat dels llibres d’aquesta escriptora durant una bona temporada.

Després d’aquest apunt dubto molt que Lolita Bosch m’inclogui a cap antologia.

dijous, 24 març de 2011

Mutis

Maig de 1868, Dickens torna d’Amèrica amb la salut molt tocada; però, en lloc de descansar, s’embarca en una gira d’un centenar de lectures per Anglaterra. Incorpora a l’espectacle l’adaptació d’un fragment d’”Oliver Twist”, el de l’assassinat de la prostituta Nancy a mans del seu amant Bill Sykes. La resposta del públic és d’extàtic horror.
“He ofert, amb gran diferència, el millor crim que s’ha representat fins ara… Es produïren molts desmais, malgrat que al local no feia calor. Entre dotze i vint senyores que havien perdut els sentits hagueren de ser tretes de la sala en diversos moments. Fou completament ridícul”.
Però l’efecte produït sobre el públic també repercutia en els nervis de l’escriptor. L’abril de 1869, un exhaust i irritable Dickens va haver de fer cas al seu metge, abandonar la gira i retirar-se a descansar a la mansió de Gad’s Hill. De mica en mica va anar recuperant-se i aquell estiu fou capaç d’exercir d’amfitrió d’alguns amics americans que el visitaren. Va començar a escriure “The Mistery of Edwin Drood”, novel·la que deixaria inacabada.

Dickens se sentia culpable pel perjudici que havia causat als organitzadors en abandonar la gira i, amb permís dels metges, va realitzar dotze lectures de comiat a Londres, entre l’onze de gener i el quinze de març de 1870. A la darrera funció, realitzada al St. James’s Hall de Regent Street, va llegir “El conte de Nadal” i “El judici de Pickwick”. Va cloure la lectura amb aquestes paraules:
“Desapareixo per sempre més d’aquestes llums cridaneres, amb un comiat cordial, agraït, respectuós i ple d’afecte”.
Tingué prou ànims per ser rebut per la reina Victòria i per assistir a un banquet amb els prínceps de Gal·les, malgrat les molèsties que li produïa el seu peu malalt. Durant el sopar del dimecres 8 de juny va patir un atac i entrà en un estat d’inconsciència del qual ja no es recuperaria. Al seu voltant  hi acudiren les dones de la família, però no la seva amant, Ellen Ternan, proscrita de tots els grans moments de la vida de l’escriptor.

Charles Dickens va morir l’endemà, un 9 de juny, exactament 5 anys més tard de l’accident ferroviari de Staplehurst, en el qual havia estat acompanyat per Ellen i s’havia enfrontat inequívocament amb la pròpia mortalitat.

[L’home, l’escriptor, desapareix aquí com un grapat de pols; però la mort no és mai el final. Sense cap voluntat de transcendència, quelcom roman sempre després del decés. En altres paraules, el serial encara no s’ha acabat.]  

dimecres, 23 març de 2011

Radiografia d’un blocaire

Ahir, tot disfressant-lo d’un dels meus “dimonis de les llistes”, vaig publicar un d’aquells típics apunts que tots acabem fent: com arriba la gent fins el meu bloc (gràcies a l’omnipotent Google) per les vies més forassenyades. Evidentment vaig escollir els exemples més marcians entre tots els possibles, aquells que es mouen entre la perplexitat i la riallada irreprimible.

Però també hi ha bona gent que fa una recerca seriosa i que potser troba a casa nostra allò que buscava. Almenys així ho espero dels que perseguien la Marta Rojals o en Xavier Pàmies, les traduccions de Carner o Oliva, les il·lustracions de Tenniel o les pintures de Pat Andrea i Grünewald; així com alguns cantants d’òpera especialitzats a l’egosurfing. Menys sort tindran els que busquessin un “hidato” verge, quan es topin amb el meu “Bloomsday” del 2009.

Els addictes a seguir les estadístiques dels seus lectors poden deixar-se endur per l’entusiasme de les xifres creixents, oblidant que moltes de les visites obeeixen a alguna mena d’equívoc, a les baixes passions, o a la recerca d’una imatge que només toca tangencialment el contingut del bloc. En el meu cas les més visitades són un retrat de Lauren Bacall en el millor any de la seva vida i una foto en blanc i negre d’Oriol Maspons que mostra una mossa mig conilla davant de la taquilla del Palau.

Em pregunto si aquesta conjunció de dos, tres o quatre referents pot acabar dibuixant el meu retrat en línia. Seria l’artista ara dit “Allau” la intersecció de la Bacall, l’hidato i Mathias Grünewald?

dimarts, 22 març de 2011

El dimoni de les llistes: com arribar a can Allau



  • sexe carn o peix
  • aparell respiratori periquito
  • sentiments negatius [un veritable èxit de visites]
  • casos de nenes siameses, pares que s’oposen a l’operació
  • monguetes seces
  • vocabulari de vall de saló
  • ossos dit del peru
  • morenes diccionari català
  • pornoenanitos
  • anatonia de carner
  • propera opertura la sirena congelats badalona
  • el ploramiques mou
  • allaus com es reprodueixen
  • com treure les taques de carxofa als dits?
  • la veritable història dels bonobos amb ulleres
  • kaikus o tanques amb relacio el dijous gras
  • daily popins in oxford mariola
  • la istoria de la escalopa
  • anal barbie
  • fukin vidues
  • el proctetor de estibe segal
  • abominen fluid
  • es poden creuar sexualment un porc i una poma?
  • grup que ha composat una canço en honor al seu besavi
  • que comporta estart emprenyat
  • revetlla separat en silabes
  • noies castigades amb bondage extrem a la masmorra
  • imatges de gual disney
  • complements de vestir i fruites que comencen amb les lletres k u w y z
Tot escrupolosament sic.

dilluns, 21 març de 2011

Marx o la felicitat

L’Harpo que coneixíem de les pel·lícules era una mena de nen gran que, quan no es dedicava a perseguir rosses amb la fal·lera d’un infant de teta, s’ocupava de propagar l’entropia universal per allà on passava. L’Harpo de les pel·lícules mai no deia ni una paraula i tots els sons que emetia sorgien alternativament d’una estrident botzina o d’una angèlica arpa. Però, malgrat les aparences, Arthur Adolph “Harpo” Marx (1888-1964) no era mut i, quan va decidir escriure la seva biografia, la va titular “Harpo speaks!”  (“¡Harpo habla!”, Seix Barral 2010).

El llibre s’anuncia escrit “amb la col·laboració de Rowland Barber”, el que fa suposar la intervenció d’un “negre” professional, però, malgrat tot, la veu narrativa té personalitat i, si no és la de l’autèntic Harpo, resulta un personatge igualment atractiu i convincent, que es revela a més com una mena de filòsof epicuri. Només cal llegir el seu inici:

No sé si la meva vida ha estat un èxit o un fracàs. Però com no tinc cap pressa a convertir-me en una de les dues coses i deixar de ser l’altra, i ja que em prenc simplement les coses tal com venen, em sobra molt de temps per gaudir de la vida.

Algú que troba sempre la part positiva en les pitjors de les situacions i que confessa no haver vist mai una mala obra de teatre (perquè, si no li agrada, s’adorm d’immediat), algú que només pensa en la felicitat pròpia i en la dels que l’envolten, que no es penedeix de res i que no té una mala paraula per a ningú sembla una companyia adorable, potser massa adorable en alguns moments; però a qui no li agrada creure de tant en tant en l’existència d’éssers angèlics en forma humana?

I això que els inicis dels Marx no foren fàcils com a família d’immigrants jueus crescuts enmig de la pobresa de l’East Side de Nova York. Però Harpo no sembla tenir més que bons records d’aquesta infantesa i dels seus afectuosos pares: de Frenchie, el sastre desastrós, capaç de cuinar menges exquisides amb quatre sobres del dia abans, o de la mare Minnie, una força de la natura decidida a convertir els seus fills en artistes de renom. Tota l’evocació d’aquest Nova York de barriada a principis del segle XX o les primeres aventures de la família en els circuits del music-hall de tercera són documents impagables sobre uns temps que ja han desaparegut per les clavegueres de la història.

Harpo, que mai no va passar dels estudis primaris (per culpa d’un abusananos de la seva classe que el llençava dia sí, dia també per la finestra de l’aula), així que va començar a triomfar es relacionà amb algunes de les figures intel·lectuals de l’època i fou membre de la mítica Taula Rodona de l’Hotel Algonquin en companyia del seu amic Alexander Woollcott, de George S. Kaufman, Dorothy Parker, Robert Benchley, Tallulah Bankhead i altres agudes ments de l’època. Però no ens enganyem, si Harpo fou convidat, no va ser pel seu enginy sinó per la seva capacitat per escoltar, una qualitat molt apreciada entre els intel·lectuals egòlatres.

I és que Harpo mai no tingué més pretensions que jugar a les cartes, al croquet o al golf i no dóna cap importància que els seus companys de joc s'anomenessin Somerset Maugham, George Bernard Shaw, Greta Garbo o Charles Chaplin. De vegades es nota que arrodoneix les anècdotes, però si això les fa més divertides no discutirem la seva veracitat. Passada ja la quarantena va casar-se amb l’actriu Susan Fleming de qui va estar enamorat fins al final. Adoptaren quatre fills i establiren una família esbojarradament feliç, com ell descriu amb inefable tendresa.

Dos epílegs emocionats escrits per la vídua i el fill gran clouen “¡Harpo habla!”, un llibre d’efectes euforitzants, l’obra d’auto-ajuda ideal, sense paràboles ni sermons: alegria de viure al 100%.

diumenge, 20 març de 2011

Deconstruint Phil Spector

“You’ve lost that loving feeling” és una cançó de 1964, escrita per Barry Mann, Phil Spector i Cynthia Weil, que va ser número 1 a Estats Units i Anglaterra a principis de 1965. És considerada un dels cims del productor Phil Spector i el seu característic “mur de so”: una orquestració barroca, sofisticada i amb tendència a l’èpica al servei d’una veritable gemma del pop. Aquesta peça llegendària, segons la Broadcast Music Inc. (BMI), fou la cançó més emesa a la ràdio i la televisió americana durant tot el segle XX.

Escolteu la versió original interpretada per The Righteous Brothers, que es deien Bill Medley i Bobby Hatfield (i, òbviament, no eren germans). Als ampul·losos cors hi figura una joveníssima Cher.

Les versions alternatives que us havia presentat fins ara, pel meu gust, milloraven la cançó. En aquest cas en fan una mena de dissecció: hi són tots els elements de l’original, però com si els haguessin extret la sang. Els culpables són uns primerencs The Human League a la seva fase experimental, quan entusiasmaven David Bowie. Més tard, es dividiren, trobaren el filó de “Don’t you want me baby” i començaren a omplir pistes. Però aquesta seria una altra història.

dissabte, 19 març de 2011

Me'n recordo (XXXVI)


Recordo la senyoreta Estapé dient “uno por uno es uno, tanto en la Tierra como en Neptuno”.

divendres, 18 març de 2011

La brossa és or, l’or és brossa

“Our mutual friend” (1864-65) té el dubtós honor de ser la darrera novel·la completada per Dickens. No va ser il·lustrada per l’habitual Phiz, sinó pel jove Marcus Stone, qui va donar al llibre una imatge més realista i francament poc encisadora. Després de la relativa concisió de “Great Expectations”, “Our mutual friend” significa un retorn als excessos de “Bleak House” o “Little Dorrit”, tot i que el pessimisme dels darrers anys es veu temperat per una galeria de personatges grotescos que semblen provenir dels anys de joventut de l’escriptor.

El títol ja és problemàtic, perquè ni “Our mutual friend”, ni “El nostre amic mutu” té cap sentit. Caldria dir “Our common friend” o “El nostre comú amic”, tot i que “common” en anglès amaga un cert matís despectiu. El sempre explosiu Chesterton defensa el barbarisme original, on hi rastreja les arrels autènticament populars de l’autor: potser no prou cultivat per dominar algunes subtileses de la llengua, però que entén a la perfecció el sentit de les paraules “mutu” i “amic”.

La complicadíssima trama, inherent a tota novel·la de gairebé mil pàgines, té a veure amb un ric hereu que aparentment mor ofegat. La fortuna passa doncs, a causa de les condicions del testament, a una honesta família de classe mitjana a la qual els diners aniran corrompent (o no?). En realitat l’hereu no és mort (ni “estaba tomando cañas”), tant sols pretenia observar els efectes que causaria la seva desaparició entre coneguts i saludats, un desig tan pervers com comprensible. És tremendament significatiu que l’origen de tota aquesta riquesa sigui un negoci de deixalleria, munts de detritus entre els quals encara és possible trobar un tresor amagat. Dickens sembla suggerir que la base de la societat potser és bruta i mesquina, dubtosament moral, i que aquest pecat original acabarà aflorant en les seves capes més altes. Encara faltaven alguns anys perquè Freud establís l’equació essencial entre merda i diners.

La novel·la conté potser el personatge femení més consistent de tota l’obra dickensiana: Bella Wilfer, la jove capriciosa i mercenària, destinada a casar-se per interès amb el ric hereu, que poc a poc va descobrint quines són les coses realment importants de la vida (i que acabarà casant-se per amor). Altres personatges són igualment complexos i intrigants, amb punts foscos i una lectura moral gens evident.

Bradley Headstone té assignat el paper de “dolent” de la història, però és inevitable sentir una certa simpatia pels seus motius. Headstone, en contraposició als vilans habituals, no prové dels baixos fons, ni és un aristòcrata decadent; té tot l’atractiu dels personatges que han nascut a la misèria i s’han llaurat a través de l’esforç personal un grau de respectabilitat. El seu amor per Lizzie Hexam el conduirà a l’assassinat, però en cap moment posarà en dubte l’autenticitat del seu amor.

Charley Hexam representa un altre cas problemàtic: a mesura que es torna més instruït, s’allunya més de la seva germana Lizzie, com si una certa forma d’educació signifiqués perdre la decència bàsica. 

Sembla que Dickens estava arribant a una nova maduresa literària i s’havia proposat corregir els simplismes de joventut. Així, el retrat del jueu Riah compensava els prejudicis que va vessar amb el Fagin d’”Oliver Twist”. La crítica contemporània fa temps que reivindica aquesta mig oblidada novel·la i crec que tots els motius que al·lega són prou consistents.

Si no m’equivoco, “Our mutual friend” és juntament amb “Little Dorrit” una de les més sagnants llacunes en el camp de les traduccions al català. Que algú en prengui nota.

dijous, 17 març de 2011

Fem el pi

Pastís de π (en anglès “pi pie”, juga amb dos mots homòfons)

M’assabento amb retard que el passat dilluns va ser el Dia de π (pi), instaurat pel físic californià Larry Shaw fa 22 anys, qui va escollir aquesta data pel simple motiu que en notació americana el 14 de març s’escriu 3-14. A hores d’ara el calendari sobreïx de diades commemoratives, de vegades amb un marcat to reivindicatiu, d’altres com a record d’un fet històric, com a excusa per exaltar una nació o simplement amb intencions lúdiques. Sense negar la importància matemàtica de π, m’imagino que aquesta diada va néixer més com un joc que no pas com una iniciativa científica seriosa; però és cert que π és una constant que aixeca passions des de fa segles, començant pels pitagòrics, que veieren la perfecció en la forma de la circumferència.

Recordem, pels que veniu del batxillerat de lletres (o com es digui en els plans d’estudi actuals), que π és una constant matemàtica, la raó entre la longitud d’una circumferència i el seu diàmetre. O sigui que si mesureu el diàmetre d’una circumferència (el segment de recta que passa pel seu centre) i el multipliqueu per π obtindreu la seva llargària. π es diu així gràcies al matemàtic gal·lès William Jones (1675-1749), que va identificar la lletra grega amb la paraula “περίμετρος” o sigui, “perímetre”.

Quin era el valor de π? La primera vegada que me’l van mencionar a l’escola, fou un tranquil·litzador 3,1416, però m’enganyaven, ja que la realitat és molt més complexa. De fet π és un 3 seguit d’infinits decimals que no segueixen cap pauta, una corrua de xifres que comença així:

3,1415926535897932384626433…

Els grecs i els xinesos van intentar expressar-lo com una fracció i 22/7, 333/106 o 355/113 són aproximacions gradualment més precises, però l’empresa estava abocada al fracàs, ja que π no és un número racional i per tant no pot ser escrit com un trencat. De fet, és un nombre transcendent, el que vol dir que cap seqüència finita d’operacions algebraiques (multiplicacions, divisions, arrels…) sobre números enters poden obtenir-lo.

Això no vol dir que no existeixin mètodes per calcular les xifres del seu desenvolupament i en segles més il·lustrats alguns matemàtics es dedicaren a l’esport de descobrir-les, com Isaac Newton que el 1666 va arribar a trobar 15 dígits. I dic esport, perquè per la majoria de necessitats 3,1416 o 3,14159 és una bona aproximació. Amb l’adveniment dels ordinadors, el coneixement de la seva composició va créixer exponencialment i l'agost de 2010 ja  era de 5.000.000.000.000 de decimals. Com deia, fins i tot un astrofísic que ha de treballar amb les dimensions de l’univers podria passar amb 39 decimals. Per si algú té necessitat de ser precís, aquí trobarà π amb un milió de decimals.

En aquests temps 2.0, en què qualsevol dèria humana està representada a la xarxa, des dels copròfils fins als col·leccionistes de sobrets de sucre, els amant de π són legió. Per a qui escriu en un bloc i va una mica curt d’idees constitueixen un filó d’inspiració. Sabíeu, per exemple, que existeix la “pifilologia”? Em sembla que l’Institut d’Estudis Catalans no ha acceptat encara aquest mot, que evoca una pífia, però que vol emparar la creació i ús de tècniques mnemòniques per recordar el màxim nombre possible de les xifres de π. No sé la utilitat que pot tenir aquesta habilitat (ara surto poc de nit) i potser és una bona manera de triomfar a les festes. En diverses llengües s’han creat frases on el nombre de lletres de cada paraula reprodueix la corresponent xifra de π. En castellà, per exemple, arriben fins al decimal 31:
Fue y cayó. Y queda solamente la inútil cifra con pocos destinos poderosos, tristes devenires sin el más sencillo bien. Idiota, re idiota, sabe que sus encantos son ya latosos decimales. Pobre…
No he trobat cap equivalent català, però ja sabem que la nostra llengua és més poètica que científica, i no n’hi ha cap altra que pugui presumir del “π de Formentor”.

[Aquí molta més informació sobre el número i la diada. I l'enllaç que em passa en Pere per posar en el seu lloc la mnemotècnica catalana.]

dimecres, 16 març de 2011

Humans

Jim Dine, "Five feet of colourful tools" (1962)

La meva llista de fa alguns dies sobre conceptes compartits pels humans desconcertà algun dels lectors i lectores. Les llistes, amb la seva simplificació implícita, tenen aquest problema: suggereixen molt més del que expliquen. Com que a mi aquesta llista dels “universals humans” em continua semblant intrigant, hi insistiré una mica més. La vaig descobrir a través del llibre “La tabla rasa” de Steve Pinker (Paidós, 2003), un llibre important del qual en tornaré a parlar, quan l’hagi acabat de llegir.

De moment m’he quedat amb aquesta col·lecció de trets culturals comuns recollits per etnòlegs de tot el món. Què compartim tots els homínids del planeta Terra? Més del que ens pensàvem, menys del que voldríem. És bo trobar un màxim denominador comú del que representa ser humà.

No deixa de fascinar-me cada detall de la llista, per molt evident que sigui quan s’hi pensa. Potser el més flagrant és aquest de la “diurnitat”. Donat que els éssers humans tenim una pèssima visió nocturna, fins i tot després del descobriment de la llum elèctrica, continuem sent una espècie d’activitat bàsicament diurna. Rates penades, rosegaires i mussols poden ser els habitants ideals de la nit, però no és aquest l’àmbit pel qual nosaltres hem estat pensats.

A algú li xocarà la presència de conceptes com el de “violació” o el d’”incest”. Evidentment s’han de prendre sense cap lectura ètica, tan sols com el reconeixement de l’existència d’uns actes ben delimitats, davant dels quals cada cultura adoptarà un determinat posicionament moral. Igual passa amb el “matrimoni”, que podrà implicar infinites formes idiosincràtiques (monogàmia, poligàmia, poliàndria, concubinatge…), però que agruparà l’existència de normes per fixar relacions estables entre els sexes.

Interessant que eines com la llança, la palanca o el foc siguin universals, però no la destral o la roda. Que els únics numerals que tinguin denominació pròpia en totes les cultures sigui l’u i el dos; el que no vol dir, per descomptat, que no sàpiguen distingir la diferència entre tres i cinc objectes.  I de la mateixa manera, que els únics colors que tothom identifica són el blanc i el negre (que, de fet, no són colors). Així com els números naturals són conceptes discrets, els colors se situen en un continu dins de l’espectre i podem donar nom a punts arbitraris, passant de la noció-clixé del 50 matisos de blanc que distingeixen els inuit fins a l’eclosió totalitzadora del catàleg Pantone.

Em reconforta que tots els humans coneguem el llenguatge parlat, la música i la dansa, els acudits, els insults, les xafarderies i els proverbis.

Hi ha també altres elements de la llista que ens apropen a diferents espècies animals. La protecció de les cries, per exemple, o l’us d’eines, o un cert concepte de llenguatge. Tot el que representi col·locar-nos en el nostre humil lloc a l’univers em sembla bé. I no estarà de més recordar que cada cultura s’ha desenvolupat atenent a unes necessitats específiques i que el fet que unes ens semblin més evolucionades que d’altres no implica diferències a la fisiologia cerebral. Qualsevol ésser humà, encara que provingui d’un poble en el qual aquests conceptes no li facin cap falta, està perfectament capacitat per comprendre la idea de “cinquanta”, “hipoteca” o “Schadenfreude”.

dimarts, 15 març de 2011

Antiteoria i praxis de l’error


Habia una sola puerta, con un cartel encima que decía: ERROR. Por ahí salí.
Hi ha un miler de novel·les que comencen amb un personatge que entra en un bar, però només en conec una que s’inicii amb el narrador sortint per una porta retolada ERROR. Sols podia haver-la escrit Cesar Aira i titular-se “El error” (Mondadori, 2010).

La porta condueix a un jardí sorprenentment formal, si tenim en compte que l’acció té lloc a El Salvador en plena guerra. A., la parella del narrador, l’ha precedit; també trobem els seus amfitrions i un estrany museu d’escultures. Després tots quatre entren en un cafè i contemplen una pintura mural on es representen les aventures del bandoler Pepe Dueñas. I de sobte, a la pàgina 38, la narració oblida el seu narrador (i A. i el matrimoni amfitrió) i comencem a seguir la història de l’escultor…

És tan impossible com inútil resumir el llibre, però per acolorir una mica el seu paisatge temàtic afegiré que hi té un paper important el bandoler Pepe Dueñas, però també hi apareixen una assassina fugitiva, un neuròleg nan, dos gossos bessons, la guerrilla i una editorial molt peculiar. La manera de fer és típica d’Aira: en únic pla seqüència, on no es perceben les costures, les escenes canvien de perspectiva i de forma imperceptible passem d’A a B, sense entendre molt bé com hi hem arribat. La planificació d’una de les malifetes del bandit sembla descriure en negatiu el procediment d’Aira:
Como si hubiera planeado con cuidado y malicia, atento al verosímil y la estrategia, la acción en sí, y no le hubiera quedado tiempo o energía para ocuparse de la concatenación lógica de los hechos.
Així, ni malícia, ni estratègia, ni atenció a la versemblança, només una possible concatenació lògica dels fets, que, un cop exposada, ens sembla extraordinària, però inevitable.
Curiosamente, no inventando nada era como más se inventaba. Después de todo, la invención no era más que una combinatoria de elementos de lo ya inventado. Todo el trabajo se resumía a liberar esos elementos; lo demás se hacía solo.
Una vegada més, la realitat i la ficció, una realitat inflexible que es manté gairebé fora de camp, i la ficció com a protagonista i referent en la vida dels personatges. En un punt o altre tots ells arriben a una crisi en la qual confronten la seva peripècia amb la narració que es farà d’ella. Com el bandit que, aturat als límits de la Selva Cinco, sent un gemec i ja el veu convertit en el “gemec” de la recreació llegendària de les seves aventures. O la presidiària que, un cop acabades les seves trifulgues, les contempla ja com un relat:
¡Qué historia! Si alguien la hubiera inventado no le habría salido ni parecida, porque la ficción, aunque el narrador que la inventara fuera el más torpe, salía naturalmente más armónica y equilibrada. (…) A ella misma, a ella sobre todo, le daba una impresión de frenética gratuidad, como si el relato de su vida corriera a un costado de su vida, suelto, autónomo, a una velocidad diferente, y además cambiando de velocidad todo el tiempo.
No sé a quin error es refereix “El error”, tot i que les seves pàgines en van plenes per pura qüestió d’humanitat. L’explicació més raonable seria que “El error” només és el títol-detonant que César Aira ha col·locat per empènyer el narrador dissolt i el lector constant a través d’una porta. El camí és embriagador i no porta enlloc. Val la pena.

dilluns, 14 març de 2011

Crítica teatral

Un periodista de 32 anys del diari “Alta California” de San Francisco, de nom Mark Twain, escrigué aquest article després d’assistir a una lectura pública l’any 1868 al Steinway Hall de Nova York. El lector en qüestió era un anglès de 55 anys anomenat Charles Dickens.
Només vaig sentir-lo llegir en una ocasió. Va ser a Nova York, la setmana passada. El meu seient era al bell mig del Steinway Hall, i quedava a una distància de l’orador que no era ni plaent ni profitosa.

Puntualment a les vuit del vespre, sense ser anunciat, i sense que una puntada de peu o uns aplaudiments l’obliguessin a sortir, aparegué un senyor ancià, alt, eixerit (si se’m permet dir-ho), de cames primes, abillat sense estalviar despeses, especialment pel que fa a la pitera de la camisa i els diamants, amb una brillant flor vermella al trau, barba i bigoti grisos, cap calb, i amb el cabell lateral pentinat ferotgement i tempestuosament cap endavant, com si el seu propietari s’enfrontés a un vendaval. Així entrà Dickens! No va aparèixer sobre l’escenari —seria una expressió massa deliberada—, el va creuar a grans gambades. Hi caminà —de la forma més anglesa possible, tot exhibint el súmmum de l’estil general i les aparences més angleses—, caminant de dret a través de l’ampli escenari, sense fer cas de res, inconscient d’altres presències humanes, sense girar-se ni a esquerra ni a dreta, caminant àvidament, com si acabés de veure una noia coneguda a la cantonada. Va posar-se a parlar amb elegància al mig de l’escenari i s’encarà als binoculars que l’observaven. Les fotos rarament l’afavoreixen, i ell, com la resta de nosaltres, resulta menys afavorit que en foto. Aquesta manera que té de raspallar-se els cabells i la perilla tan decididament cap endavant li dóna un aspecte còmic de scotch terrier, accentuat pel portent de la seva dignitat i solemnitat. Però aquest estrany cap de vell anà adquirint, de mica en mica, una espècie de bellesa i un fascinant interès, a mesura que vaig pensar en el meravellós mecanisme que contenia, la maquinària complexa però exquisidament ajustada, capaç de crear homes i dones i donar-los l’alè de la vida i alterar les seves maneres i accions, elevar-los, degradar-los, assassinar-los, casar-los, conduir-los a través del bé i el mal, a través d’alegries i tristeses, en la seva llarga marxa des del bressol a la tomba, sense deixar de ser mai un déu per a ells, ni cometre mai un error! Gairebé vaig imaginar que podia veure les rodes i politges en funcionament. Aquest era Dickens, Dickens! No n’hi havia dubte, i encara així no era gens fàcil assumir-ho. D’alguna manera aquest déu omnipotent semblava ser finalment tan sols un home. Com cauen els grans homes dels seus alts pedestals quan els veiem en carn i ossos, i sabem que mengen porc i col i actuen com els altres homes.

El senyor Dickens tenia una taula on posar el seu llibre, i sobre la qual hi havia també un got, un gerro de fantasia i un pomell de flors. Darrera seu hi havia una enorme pantalla vermella, una mampara, que vaig suposar que actuava com una caixa de ressonància; i davant, sobre el seu cap penjava un llarg panell amb llums reflectants subjectades en ell, les quals cobrien de glòria el cavaller, a la manera habitual a les sales d’exposicions per realçar les millors qualitats de les grans pintures. Estil! Dickens té estil, i estil té tot el que l’envolta.

Va llegir David Copperfield. En cert sentit és un mal lector, perquè no enuncia les seves paraules de forma marcada i distinta; no delimita amb netedat les síl·labes i per tant moltes d’elles es perdien abans d’arribar a la nostra  zona de la sala. [Dic “nostra” perquè m’enorgulleixo a observar que m’acompanyava una bonica dama jove, una jove dona blanca altament respectable.] Vaig quedar força decebut per la lectura del senyor Dickens, encara diria més, molt i molt decebut. Els crítics del Herald i el Tribune deuen haver-se deixat transportar per la seva imaginació, quan n’escrigueren lloances extravagants. La lectura del senyor Dickens és en general més aviat monòtona; la seva veu és ronca; el seu patetisme és només el bell patetisme del seu llenguatge —no hi ha ni cor ni sentiments—, és la lluïssor del gebre; el seu ric humor no pot evitar fer caure el públic en l’èxtasi, excepte si és ell qui llegeix. I quin públic més brillant i intel·ligent tenia! Els hauria d’haver fet riure, o plorar, o cridar, segons la seva voluntat, però no ho va fer. Van estar molt més continguts del que haurien d’haver estat.

Va pronunciar Steerforth “St’yaw-futh”, el que suggereix que és una mica “anglès” en la seva parla. De totes maneres, no es nota gaire. Vaig fer dues o tres anotacions en una targeta; tot guiant-me per elles, trobo que l’enuig de Pegotty quan s’assabenta de les circumstàncies de la desaparició de la petita Emily, fou “excel·lentment actuat, ple d’ànima”; també que el relat de Pegotty sobre la recerca d’Emily va ser “dolent”; i que els inspirats suggeriments de la senyora Micawber sobre la negociació de les factures del seu marit, va ser “bo”; (vull dir, per descomptat, que la lectura ho fou) i que Dora l’esposa-infantilitzada, i la tempesta a Yarmouth, en la qual va morir Steerforth, no foren tan bones com podrien haver sigut. Tots els fragments que el senyor D. va llegir, amb l’excepció dels que he anotat, van ser lliurats amb un grau d’aptitud molt inferior al que la seva reputació de lector podia fer-nos esperar. He donat les meves “primeres impressions”. Possiblement si pogués sentir llegir el senyor Dickens unes poques vegades més potser em posseirien impressions d’un estil diferent. Però com que el meu coneixement no va anar més enllà, no en puc donar testimoni.

diumenge, 13 març de 2011

Another day

Després d'un dissabte tan absolutament plujós, no se m'acut altra cosa que desitjar un altre dia.

"Another Day" és una cançó del cantant i guitarrista anglès Roy Harper. Un artista potser poc conegut al nostre país, però que ha estat considerat com a influència per gent tan diversa com Robert Plant i Jimmy Page, Pete Townshend, Kate Bush o Joanna Newsom. Pink Floyd, admiradors seus, el convidaren a interpretar "Have a cigar" del disc "Wish you were here".

La versió original de Harper data de 1970 i, a diferència de l'exemple de l'altre dia, és una joia en si mateixa. El relat dels últims moments d'una parella, amb intimisme folk, no exempte de sofisticació. 


La següent versió l'he descobert per casualitat, mentre feia recerques per YouTube, però no deixa de tenir gràcia trobar dos vells amics com Peter Gabriel i la sempre exquisidament excèntrica Kate Bush.


Però per a mi la versió definitiva és la que van fer "This mortal coil", un grup que mai no va existir: estava format pel col·lectiu d'artistes que treballaven pel segell 4AD. Potser ha quedat una mica tocada per la utilització que se'n va fer a un anunci (crec que) de perfums, però la sublim veu de Liz Fraser converteix el que ja era or en matèria de somnis.

dissabte, 12 març de 2011

divendres, 11 març de 2011

Llibertat vigilada o Déu a Nova York

Per a qui vagi al cinema sense cap informació prèvia, “Destino oculto” (“The Adjustement Bureau” de George Nolfi, el guionista de "Ocean's Twelve" i "The Bourne's Ultimatum" en el seu debut com a director) l’enganyarà d’entrada. En els seus minuts inicials aparenta cenyir-se a la carrera pujant d’un polític de Brooklyn (Matt Damon, a qui darrerament estem veient setmana sí i setmana també). Llavors el protagonista es topa amb Elise (Emily Blunt), una dona atractiva, espavilada i de llengua mordaç, i l’amor esclata tot de sobte [és ben curiós que en una història d’amor heterosexual dues de les tres escenes emocionalment més intenses tinguin lloc en un lavabo d’homes]. La química entre Damon i Blunt funciona, i el punt de comèdia inherent a tot principi de relació amorosa deixa un bon gust de boca, o sigui que quedem ben predisposats a seguir els previsibles entrebancs d’aquesta incipient parella.

Malauradament el film amaga més altes intencions, com hauríem sospitat si haguéssim llegit la lletra petita. Perquè “Destino oculto” es basa, de forma prou allunyada, en un relat menor del rei de la paranoia Philip K. Dick. Així que entren en acció uns homes de gris comandats per John Slattery (a qui no li ha calgut canviar el vestuari que du a “Mad Men”) i que es dedicaran a impedir que David i Elise es retrobin. Resulta que les nostres vides no són tan lliures com pensem i que una colla de funcionaris s’ocupen d’ajustar la realitat perquè tots seguim el gran Pla dissenyat per un Supervisor invisible, i que segons aquest gran Pla (per motius que s’expliciten a la pel·lícula) el futur de la Humanitat serà millor si la parella en qüestió no tira endavant.

Darrera aquest llenguatge burocràtic, tan anodí com el vestit dels seus executors, no costa gaire veure-hi intervencions angèliques, ni un transsumpte diví en la figura del Supervisor. Estem parlant de Paraules Majors: Divina Providència, Predestinació, Lliure Albir, Destí… Per a una pel·lícula dissenyada per a les multisales de centre comercial amb pudor a crispetes, tots aquests conceptes li venen amples, i el millor que pot fer l’espectador assenyat és no fer-se gaires preguntes.

Però fins i tot un descregut com jo demana una mica de seriositat en una fantasia transcendent i la pel·lícula m’ho posa difícil. “Déu” té les seves Oficines Centrals a Nova York? Els “àngels” poden ser personatges tan ineptes i tan plens de dubtes? Els seus recursos sobrenaturals rauen en un barret i en uns quaderns “Moleskin” d’alta tecnologia? Detalls massa mundans per a una intriga metafísica. Tot això podria estar bé, si ens trobéssim davant d’una comèdia a la Monty Python; però em temo que “The Adjustement Bureau” es pren a si mateixa molt seriosament.

Donat que els agents que ajusten la realitat no gasten mètodes violents, el sentiment d’amenaça és molt relatiu. La seva estratègia més contundent s'encarna en un carismàtic Terence Stamp, que fa un parlament ridícul, però que no deixa de ser el millor de la pel·lícula. Què queda llavors? Inacabables carreres per un Manhattan gris que amenaça pluja: Damon darrera de Blunt, els homes de gris intentant que no es trobin…

Malgrat tot l’embolcall d’efectes especials que obren passadissos urbans inesperats a la manera de Cortázar, l’amor més poderós que el destí, és el gran tema. El seu referent major és “A matter of life and death” de Powell i Pressburger (recordeu-me que un altre dia us en torni a parlar). Tampoc “El cel sobre Berlín” de Wenders queda lluny. Però, quan els personatges es passen la majoria de la pel·lícula a la carrera, és difícil que estableixin una relació sentimental satisfactòria, ni que l'espectador pugui arribar a sentir empatia per les seves penes i treballs. En aquest cas, el millor és desconnectar les facultats de l'intel·lecte i deixar-se dur per la muntanya russa.

La sobtada resolució del conflicte, un molt literal “deus ex machina”, enfonsa “The Adjustement Bureau” com qui bufa un castell de cartes i, de passada, invalida tota la resta de la pel·lícula. Ni boig d’anxoves vull empassar-me que Déu tingui ànima de “maruja”. Això és el que jo anomeno un guió comprat a un “tot a cent”.

I ara, de debò, m’he quedat amb ganes de veure una vella pel·lícula, tradicional, convencional i ben escrita, del tipus “boy meets girl”, protagonitzada per Matt Damon i Emily Blunt, sense additius ni metafísica.

dijous, 10 març de 2011

Crepuscle a la Muntanya Pelada

Després d’una desconcertant excursió per escenaris exòtics i poc propicis com els de “Canciones de amor en Lolita’s Club” (2005), Juan Marsé retorna al seu territori habitual, mil vegades trepitjat, a la seva darrera novel·la “Caligrafía de los sueños” (bell títol!), publicada per Lumen aquest mateix any. Anunciada des de l’aparell publicitari de l’editorial com la primera obra de l’autor apareguda després que aquest rebés el Premio Cervantes, no és d’estranyar el seu to cansat, de repetició de la jugada, potser massa espremuda a aquestes alçades del segle XXI.

El paisatge és, si fa o no fa, el mateix de sempre: el nord de Gràcia, el barri de la Salut, l’erma rodalia de turons que envolten l’acolorit Park Güell. L’època, la de la immediata postguerra, on els vençuts àmpliament superen en nombre als vencedors. Hi retrobarem en aquestes pàgines tots els coneguts fetitxes de l’escriptor: els nens-adolescents que s’expliquen “aventis” en un descampat, l’erotisme casolà amb olor de suor i aixelles peludes, l’escapisme en sessió contínua i programa doble, facilitat per cinemes que ja hem oblidat que mai van existir (algú se’n recorda del Roxy, el Selecto o el Proyecciones?), la misèria física, però també moral d’aquells anys grisos.

La trama no és gran cosa i funciona millor com una successió d’escenes autosuficients que com un guió ben travat: ni les activitats clandestines del pare del protagonista, un exterminador de plagues que lliura una batalla personal contra les rates “blaves”, ni l’ensonyament ridícul i sentimental de la senyora Vicky Mir són suficients per omplir les més de 400 pàgines de la novel·la. Marsé (o potser la seva editorial) ha utilitzat per promocionar el seu llibre el reclam que aquesta és la seva obra més autobiogràfica. I certament, Mingo, el protagonista (que a la novel·la es fa dir Ringo, en homenatge al personatge de John Wayne a “La Diligència”), comparteix amb l’autor edat, barri i una tendència a sublimar l’aspra realitat a través de la ficció. Aquest Ringo, introspectiu però molt receptiu al seu entorn, inventor d’”aventis”, músic frustrat i aprenent en un taller de joieria, bé podria ser Juan Marsé.

Fins i tot s’explica la rocambolesca història de l’adopció de l’escriptor quan era un nadó tot just acabat de néixer, encara que sigui d’una forma convenientment literaturitzada. M’emociona que el vell Marsé decideixi plasmar finalment els seus mites originals i per això li puc perdonar que sobredimensioni la seva novel·la per poder incloure tot el que ell considera el seu veritable jo.

La particular poètica de l’autor, que sol convertir en or algunes realitats de sostre molt baix, cau en segons quins moments en plena afectació “literària”. Alguns diàlegs, que se suposa que han de fer avançar la trama, grinyolen per la seva artificiositat. I malgrat tot, sento gran simpatia per aquesta empresa mig fallida. Potser perquè el gir final del llibre (no per esperat, menys satisfactori) ens recorda que la ficció és el millor mitjà per corregir la realitat. Hi he reconegut ecos de la superior “Contrició” d’Ian McEwan, però ja sabeu que el cap va per una banda i la pell per una altra, i no hi ha res més còmode que unes velles sabatilles gastades.

dimecres, 9 març de 2011

Un dia no gaire rodó


Uf, disculpeu, algun mala ànima m'ha tingut tancat a l'armari de les escombres tot el dia. Tot just ara començo a recuperar el control del bloc.

Sembla que avui hi ha hagut moguda. Algú pot fer-me cinc cèntims?

Pix escriu una novel·la

Pix entra a un supermercat de la cadena Bonpix i tot just després d’abandonar el seu carret de la compra (decorat amb quadrets mig escocesos), prop de les taquilles es troba el seu amic Dix.
—Hola Pix —diu Dix.
—Hola Dix —diu Pix.
—Has sortit a comprar? —pregunta Dix.
—He sortit a comprar —respon Pix.
—Què compraràs? —pregunta Dix.
—Què compraràs tu? —pregunta Pix.
—No es respon una pregunta amb una altra pregunta —diu Dix. Sembles gallec.
—Contesto com em dóna la gana —diu Pix.
—Saps que ets un cap quadrat?
—No em podria importar menys.
—Deixa’m endevinar-ho: potser cubs aromàtics de l’Avecrem de tota la vida? Glaçons de gel? Pasta per fer lasanya? Tovallons de paper?
—No, quatre brics de Pixy-Cola.
—Ha, ha —riu Dix.
—Me’n vaig —diu Pix.
—Bon viatg —diu Dix.