divendres, 30 setembre de 2011

Chronic City


Mentre m’arrossegava penosament al llarg de les més de 500 pàgines de “Chronic City”, la darrera novel·la de Jonathan Lethem (Mondadori, 2011), recordava una crítica recent d’Alberto Manguel, on aquest es lamentava de la mediatització que afecta la política de traduccions de les editorials espanyoles (i per extensió mundials), de com gràcies a les arts dels totpoderosos agents literaris americans ens colen com l’últim “nec plus ultra” veritables mediocritats literàries, mentre autors molt més interessants queden inèdits. El bibliòfil argentí citava com a novel·listes que li semblen sobrevalorats Jonathan Franzen i Brett Easton Ellis i fins i tot gosava llençar un dard contra l’intocable David Foster Wallace! Suposo que Jonathan Lethem cabria en el mateix sac.

A alguns ens agrada pensar que tenim un criteri independent i, pel fet de no haver llegit ni “El codi Da Vinci” ni cap volum de la saga Harry Potter, ja ens pensem que ocupem un graó més alt a l’escala evolutiva. No està malament que de tant en tant algú ens abaixi els fums i ens recordi que també la literatura suposadament culta es troba actualment tan supeditada a les lleis del mercat com l’últim best-seller del nefand Ruiz Zafón. Així que, no sé ben bé com, alguna crítica positiva em conduí fins aquest autor de Brooklyn, cultivador d’una barreja de literatura seriosa i gèneres pop, que tants bons resultats havien donat a Michael Chabon o Junot Diaz. En benefici del dubte, potser les seves “Huérfanos de Brooklyn” o “La fortaleza de la soledad” valen realment la pena; però no és el cas de “Chronic city”.

I el llibre, de què va? Chase Insteadman és una ex-estrella infantil de la televisió, que ara viu de les rendes de la reemissió d’antics programes, mentre es deixa complimentar  per la crema de l’Upper East Side de Manhattan. Un dia coneix a l’ex-crític cultural Perkus Tooth i entre ells s’estableix una camaraderia incomprensible, a menys que la justifiquem amb un subtext homoeròtic: Insteadman és una bella perxa sense contingut, mentre que Tooth és un nervi paranoic, ple de teories sobre les matèries més diverses.

Abans de tirar endavant, ja s’haurà observat que els noms dels personatges són ridículament absurds (altres exemples, Oona Laszlo, Sadie Zapping, Laird Noteless, Richard Abneg, Georgina Hawkmanaji, Anne Sprillthmar…) És una manera poc subtil d’informar-nos que ens trobem en un món eminentment literari, dins d’un Manhattan alterat pels vapors de la posmodernitat, però també els de la distopia. Un Manhattan on neva al mes d’agost, on un tigre gegant causa estralls a bodegues i soterranis, on l’aroma de la xocolata s’expandeix com un virus i la boira impenetrable cobreix el sud de l’illa (una referència a l’onze de setembre de 2001, per si algun lector se m’havia despistat).

Continuo amb l’argument, si és que així se’l pot anomenar. Chase i Perkus passen les nits fumant marihuana de disseny, bevent cafè i, en el cas de Perkus, elaborant teories conspiratòries, on s’acumula una allau de referents culturals, des de Mick Jagger fins a Werner Herzog, passant-hi molta estona prop de Marlon Brando. L’acumulació de noms coneguts no s’articula de cap manera: un dels signes, o fal·làcies, de la posmodernitat és que el significat sorgeix de la contraposició de referents aparentment diversos, entre l’alta cultura i els productes de consum. Enmig de la trama apareixen unes peroles meravelloses, increïbles objectes de desig a e-bay, que tots els habitants de Manhattan busquen desesperadament adquirir. Com a McGuffin funciona de forma asmàtica i acaba revelant-se tan virtual com tota la trama del llibre.

Els personatges de noms extravagants, les drogues de disseny, les cites a la cultura pop, on es barregen obres i artistes reals amb altres d’inventats, les realitats paral·leles, la sintaxi recargolada, el vocabulari impossible (les òrbites d’uns ulls s’arriben a qualificar d’escrotals (!)); totes aquestes coses remeten indubtablement al David Foster Wallace de “Infinite jest”. I perquè l’homenatge (o l’apropiació) quedi clar, Lethem ens presenta un camell de marihuana de disseny que s’anomena Foster Watt. O encara més evident, el novel·lista Ralph Warden Meeker, autor d’un totxo de més de 1000 pàgines titulat “Obstinate Dust”.

Em comencen a cansar aquests moderns d’última fornada que troben tresors de saviesa en pel·lícules de marcians de sèrie Z, mentre deconstrueixen semiòticament un Whopper (crec que aquí m’he embolicat). En definitiva, una colla de “pijos” sense ànima ni interès (i ara m’estic referint als personatges de “Chronic City”) que només ens poden oferir menges literàries ja digerides. Ja és ridícul que perdi el temps amb epígons com aquest, quan hauria d’estar ocupant-me de la llargament postergada “Infinite jest”. Prometo que aviat faré el segon intent d’escalada.

dijous, 29 setembre de 2011

Temps dolents pels escèptics


La paraula “escèptic” forma part del meu vocabulari des de fa dècades en el sentit més col·loquial, que suposo que és el que emprem la majoria, el d’algú que no s’acaba de creure alguna cosa. Des que sóc usuari d’internet i blocaire actiu m’he anat topant sovint amb una accepció d’”escèptic” més precisa que, em temo, és més pròpia dels països anglo-saxons que dels llatins. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, si busques “escèptic”, et remet a “escepticisme”:
1 m. [FS] Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.
2 m. [LC] Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions de religió.
De moment em quedo més aviat amb la segona definició, encara que tampoc precisa exactament el que vull dir. Veiem el que diu la Real Academia Española:
1. m. Desconfianza o duda de la verdad o eficacia de algo.
2. m. Doctrina de ciertos filósofos antiguos y modernos, que consiste en afirmar que la verdad no existe, o que, si existe, el hombre es incapaz de conocerla.
El castellà inverteix l’ordre de les accepcions i, com que em resisteixo a creure que no existeix cap veritat (encara que només sigui una veritat petita, per anar fent amb les sabatilles posades), opto per la primera, que és més intuïtiva. Però encara no és això el que volia dir. Caldrà acudir al Merrian-Webster per trobar una definició més acollidora: “mètode del judici suspès, el dubte sistemàtic, o la crítica que és característica dels escèptics”.
 
Existeix un escepticisme específicament religiós, però com que els creients, davant d’un atzucac racionalista, sempre poden escapar pel camí del miracle i l’omnipotència divina, miraré d’evitar-lo per incompatibilitat de caràcters. El que m’interessa és l’escepticisme científic (o empíric) que qüestiona algunes creences, presentades com a veritats absolutes pels seus adeptes, tot i que no hi hagi cap base racional que les sostingui. Aquestes creences en llibertat vigilada poden abastar tant la mentida flagrant dels astròlegs, els tiradors de tarot i els numeròlegs, com les doctrines aparentment respectables de la grafologia o l’homeopatia, passant per marcianades com la boleta que neteja sense necessitat de sabó. I les polseres de goma fosforito, és clar.

No cal ser profeta per predir un futur immediat problemàtic (algú ha xiuxiuejat la paraula “crisi”?), camp abonat perquè els portaveus de l’apocalipsi ens presentin les darreres tendències de la propera temporada en matèria de pseudociències i formes d’amagar el cap sota terra o sota l’ala. Com que el pensament religiós, no ens enganyem, cada dia cotitza més a la baixa (encara que no seria impensable un cert repunt a la desesperada), hem d’anar amb compte sobre les maneres de substituir el seu buit.

No sóc cap especialista en aquest camp i, a més, per rebatre una superstició cal estar molt ben informat (citant fonts fiables i tota la pesca) sobre els seus ets i uts. Malgrat tot, és molt possible que durant els propers dies o mesos em posi el casquet escèptic al cap. Espero no ofendre ningú. Amb plantar la llavor d’un dubte em sentiré satisfet.

dimecres, 28 setembre de 2011

Un món de metros: hips!


El mapa el publicaven abans d’ahir a “Strange maps” i, és clar, no m’hi he pogut resistir.  Tot prenent com a model per enèsima vegada el genial disseny de Harry Beck pel metro de Londres, en aquest cas són les denominacions d’origen dels vins francesos les que conformen les diverses “línies”.

En alguns casos l’elecció dels colors té sentit: els vins de Bordeus o Borgonya presenten el seu color homònim a les línies respectives, la Champaigne és groga, els vins del Loire són verd clar i l’Alsàcia i Lorena són d’un verd fosc similar al de les ampolles que contenen els seus vins. La resta són més arbitraris: un remolatxa per la Vall del Roine, vermell per Còrsega i Provença, taronja per Languedoc-Rosselló, marró per Jura-Savoia i blau pel Sud-est.

Encara que la poca definició de la imatge no permet llegir-ho, en gris es detallen les varietats de raïm característiques de cada regió. Més misteriosa em sembla la manca de connexió entre alguns ramals de la mateixa “appellation controlée”. Caldrà preguntar-li al doctor David Gissen, artífex d’aquest encreuament feliç entre els metros i l’enofília.

dimarts, 27 setembre de 2011

El teló d’acer


Durant la meva infantesa i joventut el Teló d’Acer fou una metàfora freqüent, teatral i d’un sentit prou evident. Afortunadament el terme ha caigut en desús, gràcies als revolts de vegades positius que fa la Història, i probablement ja és del tot incomprensible per les noves generacions. Una passejada per la Wikipedia seguint aquest concepte sempre ofereix detalls curiosos i inesperats. Al Talmud babilònic ja es pot llegir “fins i tot una barrera de ferro no pot separar el poble d’Israel del seu pare celestial”. Però segurament l’origen de la imatge el trobarem al món del teatre per referir-se al dispositiu ignífug instal·lat a tantes sales (jo, almenys, sempre em vaig imaginar aquest teló metàl·lic amb plecs elegants, propis del vellut més carmesí). Foren Goebbels i Churchill, antagonistes com eren a la vida real, alguns dels primers que empraren aquesta expressió per designar aquella barrera mental que separava la Unió de Repúbliques Socialistes i Soviètiques i els seus aliats de la resta del món.

La fórmula va fer fortuna. En el cas de la Xina es parlà del Teló de Bambú per mencionar les seves fronteres exteriors. La separació (escassa) entre les illes Aleutianes, que connecten Sibèria amb Alaska, esdevingué el Teló de Gel. I el contorn anòmal de la base de Guantánamo a Cuba fou denominat el Teló de Cactus.

En realitat tots aquest “telons” tingueren poca presència corpòria, amb la sagnant excepció del mur que envoltà el Berlín occidental des del 1961 fins el 1989; però la seva immaterialitat no impedia fer-los ben reals. La comunicació de continguts entre l’Est i l’Oest patia d’una mediatització interessada, que ni tan sols un mitjà tan poc neutre com la televisió aconseguí decantar. Des d’Occident ja sabíem que qualsevol viatge a l’altre costat del Teló era una experiència zelosament vigilada i duta a terme amb regles estrictament conductistes. Les destraleres maniobres propagandistes del govern comunista, esdevingueren amb el temps el nostre acudit privat. Per a la gent que vivia darrera de la Cortina, potser aquesta manipulació no fou tan divertida i segurament els mantingué despistats sobre tantes altres coses fins que aquell Sistema s’enfonsà estrepitosament.

I tot aquest llarg pròleg només per parlar de Mark Rothko, el pintor favorit d’Ikea, d’Habitat i de mi mateix, suïcidat el 1970 amb les venes seccionades, quan tenia 66 anys. Cap altre pintor, ni abstracte ni figuratiu, aconseguí que aquells roses, aquells taronges i aquells negres convisquessin amb tanta eloqüència. M’importa poc el mercat de l’art, però com que la geografia sí que m’abdueix, hauré de dir que Rothko va néixer un 25 de setembre de 1903 a Daugavpils, Letònia. I que va emigrar als Estats Units, on bastant més tard faria fortuna, als deu anys.

Daugavpils, que no conec, diuen les guies de viatges que és una ciutat impossible i lletjota. Però l’ham d’en Rothko els ha fet desvetllar: fins fa quatre dies no sabien que disposaven d’un fill cèlebre del qual extraure beneficis. Ara, massa tard per entrar a la competició i obtenir originals, busquen reproduccions d’alta definició, patrocinades per Hewlett Packard, i pensen construir-l’hi un museu, encara que sigui mig virtual. Seria un museu de Mark Rothko sense Rothko. Tampoc seria tan estrany, si penso que a la Rambla venem barrets mexicans i flamenques de trencadís gaudinià. En matèria de turisme, ja sabem que tot s’hi val.

dilluns, 26 setembre de 2011

Vides encreuades


Kirmen Uribe, escriptor en eusquera que fins al moment s’havia dedicat a la poesia i a la literatura juvenil, publicà la seva esperada primera novel·la el 2008. “Bilbao-New York-Bilbao” (traduïda a 62, Seix Barral i la gallega Xerais) obtingué els premis nacionals de la crítica i de narrativa (no em pregunteu de quines nacions, perquè segurament ens faríem un embolic).

“Bilbao-New York-Bilbao” és una novel·la molt pròpia d’ara mateix, on les informacions s’encreuen i es connecten per les vies més impensades. De fet, no diria que es tracta exactament d’una novel·la, llevat d’un cert embelliment de la peripècia personal de l’autor; però la terminologia dels gèneres és limitada i tampoc no cal inventar noves paraules a cada instant. Uribe intenta explicar la història de tres generacions de la seva família, almenys la que ha pogut documentar a través de testimonis orals i escrits. Una família de pescadors d’Ondàrroa, la seva petita crònica al llarg del segle XX, tot fregant de tant en tant la Història, escrita amb majúscules.

L’arbitrària excusa que lliga el llibre és un viatge aeri de Bilbao a Frankfurt i d’allí a Nova York. Així el text es desplega a tres nivells: els incidents del vol, el relat de vivències personals d’Uribe i la seva família i dades més documentals sobre personatges històrics i geografies relacionades d’alguna forma amb tot l’anterior. Així, són convidats al relat el pintor Aurelio Arteta, l’arquitecte Ricardo Bastida i el polític socialista Indalecio Prieto, igual que es cita l’illot de Rockall, l’illa abandonada de Saint Kilda, els cormorans i el mític Stornoway a les illes Hèbrides Occidentals d’Escòcia. Aquesta barreja de macro i micro-història m’ha fet pensar a la que feia servir el difunt W. G. Sebald en els seus passejos literaris per Europa.

Malauradament desconec l’eusquera i m’he de refiar de les traduccions, però intueixo que ha de ser una llengua menys de matisos que de conceptes sòlids i terrenals. Uribe, que és primer de tot poeta, aconsegueix moments de màgia en contraposar les distintes realitats amb les que juga. Manega bé les anècdotes entranyables i les fa brillar contra el neutre teló de fons d’un e-mail o un article de la Wikipedia. És un procediment agraït i que em remet al món dels blocs. Però darrerament pertot arreu trobo aquestes influències, fins i tot als assaigs de Michel de Montaigne, el veritable inventor de les nostres fràgils escriptures online.

“Bilbao-New York-Bilbao”, molt aconsellable per veure món i també per estar al cas del que s’escriu ara mateix en una llengua propera que, de vegades, sembla que ens quedi molt lluny.

diumenge, 25 setembre de 2011

Dues nits a l’òpera


Els germans Marx només n’oferien una, nosaltres en tinguérem dues i seguides.

Riga disposa d’un teatre d’òpera que potser no és de primera categoria, però que em va semblar perfectament competent. Diuen que l’edifici s’assembla al Bolxoi de Moscou, dada que no puc confirmar perquè mai no hi he estat. És, en tot cas, una baluerna del segle XIX situada en un entorn de jardins prou escaient. La sala no és gaire gran, però la seva disposició en ferradura i els daurats ornamentals li proporcionen els trets que tots els teatres d’òpera haurien de tenir.

No crec que sigui gaire habitual que un teatre urbà tingui sessions regulars a finals de juliol, potser les de Riga estan dedicades als turistes; però, si es tracta de dues òperes tan agradables de reveure com “El barber de Sevilla” i “La Traviata”, poques preguntes farem. A més, les entrades eren atractivament barates: 10 euros la darrera fila de platea, 4 euros al segon pis.

Tot plegat, foren funcions molt dignes, atès que les expectatives eren les que eren. Un Almaviva insofrible i una posada en escena del “Barber” adaptada al Terror de la Revolució Francesa foren els petits danys col·laterals. Als entreactes, els espectadors més endiumenjats sortien a la porta principal per fer-se servir escumós d’origen inconegut.

Les vacances del turista suposen sempre una certa igualació a la baixa. És inevitable caure en un moment o altre en l’ensarronada per a babaus i el buffet lliure a quatre xavos. Per això, aquestes vetllades d’agradable civilitat, amb la bona companyia de dues obres mestres, queden com a punts culminants del viatge. 


dissabte, 24 setembre de 2011

Me'n recordo (XLV)


La almendra de Briviesca
llevó su fama
de Madrid a Calcuta
de Italia a Flandes
pero la elaborada por Baldomero
remontando la altura
cruzó los Andes
y, andes o no andes,
no la hay mejor.

divendres, 23 setembre de 2011

Més pels teus diners


Mentre em dutxo, en fixo en l’ampolla del xampú; més en concret, en l’etiqueta que diu “15% gratis!” (sí, coses com aquestes criden la meva atenció). Quinze per cent sobre quin preu, em pregunto. No compro xampú cada dia i no tinc present quin és el seu preu habitual; podrien cobrar-me el preu que volguessin, tot assegurant-me que em feien descompte. No es tracta d’unes rebaixes, on tens a la vista el preu anterior, aquí és una qüestió de fe; si et diuen un 15%, t’ho has de creure. I ho confesso, per molt que em consideri amb prou criteri per ser immune a la majoria de puerilitats publicitàries, si veig que em regalen alguna cosa, encara que sigui inverificable, com és el cas, no m’hi puc resistir.

El mateix passa amb l’insidiós adverbi “només”. Coneixem el vell ardit de rebaixar un cèntim, perquè 9,99 impressiona menys que 10; però si a més t’ho presenten com “només 9,99€”, t’estan insinuant que és una oferta que no pots deixar escapar, a menys que siguis un ruc total. I potser davant d’aquesta oportunitat única, ni tan sols analitzaràs si el que hi ha al darrera s’ho val.

Altres trucs: “oferta limitada fins a fi d’existències”, “només durant uns dies”. Això ja frega la tautologia, si et pares a pensar, tots els productes comercials es venen fins que s’acaben i els seus preus no són eterns, sempre duren “uns dies”. O aquella cosa tan graciosa, quan t’asseguren: “amb aquesta bombeta estalviarà fins a un 20% d’energia”. Deixant de banda que aquestes promeses no deuen tenir valor legal, l’únic que t’estan dient és que obtindràs un estalvi que pot ser d’un 20%, però també d’un 0% i m’ensumo que serà més aviat el segon que el primer.

Passo per la cuina i veig que el Fairy em promet: “puede durar hasta 14 semanas”.  Sota un règim de plats bruts, és possible.

dijous, 22 setembre de 2011

Llengües petites


Cadascun dels països que vam visitar durant les vacances, posseeix la seva llengua pròpia i, tenint en compte que el més poblat d’ells, Finlàndia, sobrepassa de poc els cinc milions d’habitants, és inevitable fer comparacions amb el que passa a casa nostra. Al seu costat, es podria dir que el català és una llengua amb més pes demogràfic i més història al darrere i, tanmateix, són aquestes llengües estadísticament minoritàries les que tenen més futur. Potser perquè tenen un estat que les recolza i les ha fet seves.

Per exemple, a Finlàndia només el 6% de la població té com a llengua materna el suec i, malgrat això, és tractada amb igualtat de condicions amb el finès. Als carrers de Hèlsinki, la capital, tots els rètols presenten la doble versió finesa/sueca. Us imagineu, farts de vi de garrafa, la Puerta del Sol retolada en les quatre llengües principals de l’estat espanyol? [I per afegir llenya a la falla, no m’importaria una cinquena versió en valencià, encara que fos sospitosament idèntica a la dels seus veïns del nord.]

Estònia, Letònia i Lituània disposen d’un idioma legalment sancionat des de fa vint anys, i això ja em provoca una certa enveja. Ho notes quan entres a una llibreria, a Tallinn, a Riga o a Vilnius: l’espai, expressat en termes de metres de prestatgeria, que ocupen aquests comerços, és infinitament més generós que el que ens permeten els sàtrapes de l’FNAC o El Corte Inglés per a la llengua catalana. Probablement el nombre de títols disponibles és inferior al d’aquí, però almenys estan exposats sense vergonya a ple dia.

No es pot ocultar el problema que representen en aquests països renaixents la població de llengua russa. Arribats de qui sap on i destinats a ocupar el somni d’algun buròcrata inspirat a Moscou, fa massa temps que viuen al país, però segons on se’ls hi nega la nacionalitat a menys que demostrin coneixements de la llengua local. El conflicte varia segons el país del que parlem. A Estònia la població de parla russa es situa en una zona compacta de l’est i forma la quarta part de la nació. Cal esperar que les noves generacions s’abaixin del burro i comencin a aprendre les dues llengües, si no, es corre el perill de la fractura cultural. A Letònia la proporció és similar, amb el greuge que les garses russes no podran resistir-se als mirallets lluents de la capital i per tant poden tenir més influència política. Només Lituània, potser perquè és a tocar de Bielorussia, s’ha vist alliberada d’aquest pes feixuc.

Però la situació pot canviar en qualsevol moment. Precisament ahir llegia que a les darreres eleccions de Letònia un partit russòfil havia obtingut el 33% dels vots, un partit revisionista que vol esborrar de la història la invasió soviètica i pretén eliminar l’exigència de l’idioma per obtenir la nacionalitat.

Òbviament no vaig tenir temps (o ganes) d’aprendre cap paraula de memòria (bé, sí, dues, però ja les he oblidades), i tanmateix em va semblar estrany que a Letònia els noms de persona s’adaptessin a la llengua local. Si us fixeu a la mala foto del cartell de dalt, descobrireu que el nostre universal Jordi Galceran estrena l’u d’octubre sota el sospitós nom de Žordi Galserāns (més tard m'adono que el cartell és bilingüe i no sé descobrir quina serà la llengua de la representacio). Potser les alteracions poden semblar mínimes, però crec recordar que la Isabel Coxet, a Riga ha estat batejada com Isabella Kotxetka, o quelcom de similar.

Si fos una mica més seriós, investigaria aquestes manies de rebatejar el personal, que crec no és un fet habitual en la majoria de les llengües. Mandrós com soc, em felicito de la varietat de l’expressió humana i només prego per la salut futura de totes les llengües.

dimecres, 21 setembre de 2011

Després de l’huracà

“Treme”, la sèrie que ocupa a David Simon actualment (en col·laboració amb Eric Overmyer), és tan deutora de “The Wire” com exploradora de nous camins. Aquí també ens trobem disseccionant una ciutat en un moment de la seva història. Si abans fou Baltimore als principis del segle XXI, ara és la Nova Orleans que, tres mesos després, comença a recuperar-se dels efectes del Katrina.

Aquesta voluntat documental no exempta de denúncia, que l’apropa a “The Wire”, intenta aprofundir en múltiples direccions i investiga les seqüeles físiques i morals de la catàstrofe, a la vegada que mostra la rica i idiosincràtica cultura local. Contemplada al principi amb precaució per la molt baquetejada gent de Nova Orleans, sembla que la sèrie ha convençut els autòctons, prova que les coses s’han fet bé. Per cert, Treme és un barri històric del centre de la ciutat, a tocar del turístic Vieux Quartier, l’enclavament on van instal·lar-se els primers negres alliberats de l’esclavatge.

A diferència de “The Wire”, aquí no hi ha un element policial aglutinador, sinó que se segueix la pauta ben assentada de les vides encreuades d’una dotzena de personatges de tota mena i condició, des d’un professor universitari fins a un trombonista que fa la viu-viu, passant per una xef amb mala sort o un D.J. eixelebrat. També, a diferència de “The Wire”, tot i que el repartiment és sempre impecable i algunes vegades s’ha obtingut a peu de carrer, no hi ha voluntat expressa d’evitar els noms coneguts. Així retrobarem, heretats de “The Wire”, els magnífics Wendell Pierce i Clarke Peters; però també el sempre benvingut David Morse i dos actors tan carismàtics com Melissa Leo i John Goodman. Leo, a qui la cinquantena li escau, està esdevenint una d’aquelles actrius de les que no et pots perdre ni un sol paper. Com a advocada especialitzada en causes perdudes està totalment empàtica i vibrant. En quant a Goodman, immens en tots els sentits, les seves intervencions són totes memorables. El seu rol està basat en un personatge real, el blocaire Ashley Morris, un veritable indignat “avant la lettre”, autor de diatribes furibundes que esdevingueren merescudament cèlebres.

Com he dit abans, apart de personatges d’humanitat desbordada, la sèrie exposa de forma polièdrica les mil i una conseqüències del Katrina, tant a nivell personal com a nivell municipal: el caos de les infraestructures, el desgavell burocràtic, la ineptitud del govern de Washington, els problemes d’habitatge, la recuperació de les tradicions, la insensibilitat del turisme, la ràbia, la depressió, però també l’instint de supervivència.

I, per si hi faltava alguna cosa, “Treme” és també un musical que no gosa dir el seu nom. Nova Orleans és música en si mateixa, digueu-li zydeco, blues, rap, jazz, Rachmaninov o marching band. Una de les gràcies de la sèrie és l’aparició en cameos més o menys llargs de músics estel·lars: Mc Coy Tyner, Terrence Blanchard, Allen Toussaint, Steve Earle (també present a “The Wire”), Elvis Costello, Dr. John o Cassandra Wilson. Però els fragments musicals, completament imbricats a la trama, a més de ser un plaer per ells mateixos, aconsegueixen accentuar la seva emotivitat. No menystingueu mai el poder dramàtic de la música dins d’una ficció.

Només conec la primera temporada de “Treme”. S’ha emès la segona i sé que està aparaulada la tercera. Encara és difícil apostar pel que desconec, però em declaro rendit a aquesta descàrrega emocional. 

dimarts, 20 setembre de 2011

Postals de Riga (2)


Sorprèn tanta severitat en la decoració. A qui volien impressionar?


Crec recordar que es tractava del pinacle d'una cerveseria. O era una lleteria?


Un toc de Hèlsinki.


Dèries meves...


Un cafè tradicional, preservat amb la seva decoració original dels anys 50. M'agrada molt l'estil.

dilluns, 19 setembre de 2011

Ascensió


Intentar escriure algunes frases amb sentit sobre “The Tree of Life” em sembla una empresa imposant, sobretot perquè és evident que Terrence Malick hi ha posat en el film tota la seva ànima i tota la seva ambició, que en el seu cas han de ser immenses. Mentre no ens demostri el contrari en futures produccions, aquest Arbre de la Vida és també l’Obra de la seva Vida i, per tant, no es pot parlar a la lleugera del somni culminant d’un creador.

La pel·lícula comença amb una cita del Llibre de Job —aquell text bíblic recurrent sobre la inescrutabilitat d’un déu que tot ho pot—, i a continuació veiem una mena de taca nebulosa groc-taronja, potser un fragment d’aurora boreal, però més probablement el símbol d’un origen. L’ambigua imatge es repetirà en dos moments importants del film, de manera que no quedaria forçat llegir-la com un instant de fecundació, primer a nivell universal de Big Bang, després al nivell més proper de la vida humana. Perquè “The Tree of Life” té l’audàcia de jugar tant en el camp de la macrohistòria com en el de la història més petita i personal. El seu pròleg l’ocupen escenes entretallades de la vida d’una família de Texas. En pocs minuts sabem que el fill mitjà ha mort encara jove i que el fill gran, Jack, el rememora molts anys més tard des del seu aïllament d’arquitecte a un Austin ple de finestres diàfanes, que exposen a la vegada que protegeixen.

I aquest és tot l’”argument” que trobarem, exposat en menys d’un quart d’hora, al principi d’una pel·lícula que dura 140 minuts. Perquè abans que el drama evident esdevingui una cerimònia d’udols i murmuris, el guió dóna un cop de timó i ens mostra en una llarga seqüència l’origen de l’Univers. Sí, és una juxtaposició d’entrada xocant, però les imatges que segueixen —formes abstractes que s’expandeixen, que fluctuen, que entren en erupció, que palpiten— són d’una bellesa que corprèn, tot il·lustrant el naixement de les galàxies, la formació dels planetes o l’aparició de la vida a la Terra. Vida que enllaça amb el naixement del primer fill d’una jove parella.

Pràcticament la resta de la pel·lícula, i encara en queda molta, s’entreté a relatar de forma impressionista les vivències estiuenques d’un nen d’uns deu anys en companyia dels seus dos germans i els seus pares. Són retalls breus que, més que explicar una història, mostren els diversos sentiments de l’infant, la seva curiositat, la seva ira, el penediment, l’enveja, l’afecte fraternal, l’inici de rebel·lió enfront del pare, el refugi que representa la mare. El seguit d’imatges és bellíssim i està filmat amb imaginatives coreografies gràcies a un ús molt fluid de la “steadycam”. De fet, tot el film és d’una estètica exquisida, tant que acaba cansant per empatx.

Aquesta recerca contínua de l’enquadrament perfecte acaba afectant el contingut del que en podríem dir “història”. Per exemple, el paper de la mare, que pràcticament no obre la boca (té algunes sentències en off), sembla limitar-se en gran part de les escenes a exercir de figura decorativa sobre la gespa, suposo que com a símbol de la feminitat connectada a la Terra, veritable pal de paller del nucli familiar.

I de QUÈ va la pel·lícula?, us podeu preguntar amb comprensible impaciència. I ara jo podria enfilar un cúmul de vaguetats poètiques i quedar-me tan ample: és el problema que tenen els artistes visionaris, que poden servir per justificar tota mena de discursos. “The Tree of Life” mostra un univers on tot és connectat, des del cuc fins a la galàxia, un univers on els humans tenen dues opcions, replegar-se en el seu interior o lliurar-se a la natura. Un univers amb un ésser suprem que el gestiona i que, segons sembla indicar Malick, viu al cel (si no, no sé interpretar els plans zenitals del cel, ni els moviments de càmera branques amunt, ni el “paradís” al que accedeix Jack, gràcies a un viatge en ascensor). I, per si quedava algun dubte, el rèquiem de Berlioz accentua fins a l’extenuació la resolució escatològica del film.

“The Tree of Life” és una pel·lícula que defensa amb tanta convicció i tanta humilitat —al cap i a la fi, es tracta d’un càntic espiritual a un déu indesxifrable— les seves idees, que, com a mínim, em mereix un respecte. La transcendència i jo no mantenim gaire bones relacions i, malgrat tot, m’ha agradat veure aquest Malick que, contra el que he llegit a FB, és quelcom més que una col·lecció de salva-pantalles. Hi haurà qui la trobi insofrible (per descomptat, no estem acostumats a aquestes rareses), però jo, un cop vista, crec que no m’hauria agradat perdre-me-la.

diumenge, 18 setembre de 2011

Postals de Riga (1)

M'agraden aquests senyors cepats que aguanten les façanes. A Riga n'hi ha un munt, fins i tot alguna senyora culturista, tots ells amb cares ben turmentades.

Resulta, oh sorpresa!, que l'Al Bano té un restaurant a Riga. No puc respondre sobre la seva cuina. Òbviament, es diu "Felicità".

Els ulls tenen mil motius per perdre's, tot saltant d'una façana a una altra.


Font a un luxós centre comercial acabat d'inaugurar. L'exigència estètica no és la que era.


dissabte, 17 setembre de 2011

Gustav Klutsis, la torna

 
A Riga, com a totes les capitals del món, hi ha un museu d’art nacional situat a un casalot decimonònic, d’estil eclèctic i imposant. El seu contingut és el que es podria esperar d’un país que va començar a tocar de peus a terra als finals del XIX. És a dir, hi ha molta pintura competent, però descaradament derivativa d’altres escoles veïnes.

Una de les sales mostra l’obra gràfica de Gustav Klutsis, un constructivista letó molt menys conegut que Rodchenko, però també interessant: se’l considera un dels inventors del foto-muntatge polític. Klutsis va adherir-se entusiàsticament al tren de la Revolució, potser pensant que l’avantguarda passava per allí, va fer tots els papers de l’auca per servir-la, i quan convingué va fer la gara-gara a Josep Stalin. El decurs de la Història va anar apagant gradualment les il·lusions. Un dia de febrer de 1938 el nou tsar de Rússia el va fer executar per algun motiu nimi, però ben habitual en aquell regne del terror que havia instaurat.
 

divendres, 16 setembre de 2011

Màrtirs de Riga (2 de 2)


Durant la nostra estada a Riga hem estat dormint a casa de l’Emīlija Benjamiņa, fet que no hauria de sorprendre ningú, si no fos perquè no coneixem de res la propietària, que fa 70 anys que és morta. La seva vida és prou curiosa i exemplar perquè us en faci cinc cèntims.

Nascuda l’any 1881 com Emīlija Simsone en el si d’una família humil de petits funcionaris, va mostrar des de jove inclinació pel periodisme. Als disset anys ja treballava com a agent publicitari i crítica teatral pel diari en alemany “Rigaer Taggeblatt”. Va casar-se aviat amb un home que resultà ser un alcohòlic, que a més la pegava. Cap a l’any 1904 conegué a la redacció del diari Anton Benjamiņs, un periodista 21 anys més gran que ella. S’enamoraren, però com que les seves respectives parelles els negaven el divorci, finalment decidiren anar-se a viure junts l’any 1911. No fou fins 1922 que pogueren celebrar el matrimoni, després d’àrdues lluites pels respectius divorcis.

Emīlija devia de ser una dona llesta i amb indubtable olfacte comercial. Corrien temps de renaixença nacionalista, en els quals es trobava a faltar una publicació diària en letó. Malauradament, la població autòctona, tot i que alfabetitzada, era molt pobra. Emīlija va acudir als periodistes letons de la capital i els demanà que treballessin per a la causa (i per a ella) de forma pràcticament gratuïta. Així naixia l’any 1911 “Jaunākās Ziņas” (Últimes notícies) que es venia al ridícul preu d’un cèntim. Gràcies a que la parella treballà de valent, el diari prosperà i aviat va atraure les millors plomes del país i va contribuir al desenvolupament de la incipient cultura local. Entre els protegits d’Emīlija hi havia un tal Vilis Lacis, camperol que escrivia sobre les desventures de l’home normal i corrent i que, gràcies a ella, esdevingué un dels escriptors més populars del país. Uns anys més tard aquest Lacis seria decisiu en el destí de la periodista.

Però a la història d’Emīlija també hi intervingué la sort. En esclatar la Primera Guerra Mundial, els bolxevics ocuparen Riga i la parella hagué d’exiliar-se a Berlín durant sis mesos. Just abans de la fugida havien comprat unes premses de l’últim model, que no havien arribat a pagar (ni pagarien mai, perquè la fàbrica havia fet fallida mentrestant). En retornar del breu exili descobriren que els bolxevics havien estat utilitzant els tallers del seu diari i havien abandonat amb les presses de la retirada una ingent quantitat de paper, material molt preuat a la immediata postguerra. Amb maquinària gratuïta i una bona provisió de matèria primera, Emīlija es trobà en disposició de monopolitzar el mercat editorial. En els seus millors moments arribaria a vendre 900.000 exemplars.

A mitjans dels anys 20 Emīlija Benjamiņa ja era la dona més rica de Riga i una de les més riques d’Europa. Enmig de l’opulència, va fer-se construir una casa a la capital i una altra a la platja, i amb les seves festes esdevingué l’ànima de la vida social de la capital. Donat que el president de la república era solter, se la considerava com a virtual primera dama del país.
En aquest punt culminant de la seva carrera, entra la llegenda. Es diu que durant una de les seves festes se li apropà un endeví clarivident que li augurà que moriria en la pobresa. En aquell moment, el vaticini va semblar una broma de molt mal gust, broma que tanmateix la història s’encarregaria de corroborar.

Anton Benjamiņš morí l’any 1939, a punt de complir els 79 anys. El juny de 1940, com explicava ahir, l’exèrcit soviètic ocupava Riga. El “Jaunākās Ziņas” publicà el seu darrer número el 9 d’agost de 1940. Emīlija, que havia seguit sempre una línia editorial contrària als totalitarismes i defensora de la democràcia parlamentària, esdevingué una presència incòmoda pels invasors. Els amics li aconsellaren que fugís abans que fos massa tard i l’ambaixador de Suècia li proposà matrimoni perquè aconseguís immunitat  diplomàtica, però com que aquesta no inclouria els tres fills d’Anton, ella refusà. Emīlija, en el fons devia pensar que era massa important per sotmetre’s a les contingències dels altres mortals. El seu cas em recorda el d’Irene Nemirovsky, persones que han gaudit d’un cert èxit social i que no saben percebre el perill quan tenen l’enemic a la porta.

Al principi, Emīlija va haver de mudar-se a un apartament minúscul, mentre el seu luxós palauet era “col·lectivitzat”. Però finalment el 17 de juny de 1941, la policia soviètica trucà a la porta i li ordenà que fes la maleta i els acompanyés. Signava l’ordre de deportació aquell Vilis Lacis, a qui tant havia ajudat i que tantes vegades havia segut a la seva taula com a convidat, i que ara era el nou Ministre de l’Interior amb el beneplàcit comunista. Emīlija partí cap a Sibèria on moriria de fam i disenteria un 23 de setembre de 1941, una mica més enllà de fer els 60, tal com l’hi havien predit molts anys abans.

Ran de la renovada independència del país l’any 1991, es pensà en la mansió d’Emīlija com a possible residència del president de la república. El cost de la restauració dissuadí les minvades arques nacionals i l’edifici l’ocupa ara l’Europe Royal Hotel, un establiment que imita raonablement els luxes de fa cent anys i que fins i tot a les cambres de les minyones a les golfes (vegeu foto) intenten esborrar qualsevol regust amarg del passat.

dijous, 15 setembre de 2011

Màrtirs de Riga (1 de 2)

El museu és la façana negra que hi ha entre el quiosc i la teulada vermella.

Ja ho havia escrit abans, però ho hauré de repetir: gairebé tota la història recent dels països bàltics és penosa i, a més, amb sàdica avarícia.

Al final de la Primera Guerra Mundial, Estònia, Letònia i Lituània assoliren una sobirania   llargament esperada i durant 20 anys s’ocuparen en construir els seus països i cultures respectives, amb un èxit considerable: tot indicava que una part del futur seria seva. Aquella alegria duraria poc.

La matinada del 24 d’agost de 1939 les seves potències veïnes, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi, firmaren un compromís de no-agressió, el que es coneix com el Pacte Molotov-Ribbentrop, segons el qual el repartiment del pastís atorgava (secretament) els països bàltics a l’”esfera d’influència” dels soviètics. A continuació, uns 50.000 alemanys residents retornaren a la seva terra natal, mentre Letònia era forçada a acceptar l’”ajuda” de la Unió Soviètica en forma d’ocupació militar. Poc després el governament dimitia i posava el país en mans dels invasors. Durant prop d’un any els soviètics es dedicaren a desmembrar tot el seu teixit civil i a substituir tots els alts càrrecs de l’administració per lleials funcionaris de Moscou. 34.250 letons foren deportats o assassinats, i més haurien estat, si no fos perquè els bel·licosos alemanys envaïren el país l’any 1940.

Comprensiblement, després de l’amarga experiència amb la URSS, els nazis foren rebuts amb alleujament, com si es tractés d’un exercit d’alliberament. Malgrat tot, durant els 4 anys que hi romangueren, moriren uns 200.000 letons entre els que hi havia 75.000 jueus, víctimes de vegades dels seus propis compatriotes, còmplices de l’Holocaust.

L’any 1944 els soviètics recuperaren els territoris bàltics amb la intenció de quedar-s’hi definitivament i, un cop acabada la guerra, declararen els tres països com a repúbliques sotmeses al seu domini, sense que la comunitat internacional fes cap escarafall per aquesta flagrant pèrdua de sobirania. Veient-les venir, una xifra indeterminada de letons, que podria arribar als 300.000, emigrà a Alemanya i Suècia.

Un cop instal·lats, els soviètics reprengueren la neteja que els nazis havien interromput. Ja el març de 1949, 43.000 persones adinerades i patriotes nacionalistes foren deportats a Sibèria. En anys posteriors seguirien el mateix camí fins a 190.000 letons. El malson no s’interrompria fins a la independència, l’any 1991.

Tota aquesta història desoladora es pot llegir visitant el Museu de l’Ocupació a Letònia, a un lleig edifici de l’era soviètica davant de l’ajuntament de Riga. És un museu gratuït, que accepta donacions de cara a la construcció d’una ampliació de les instal·lacions, sense necessitat de demolir l’edifici original, el qual volen que quedi com a testimoni estètic d’un trist passat. Tot i que, des del punt de vista museogràfic, és més aviat feixuc —munts de panells de textos en letó, rus, anglès i francès—, també conté molt material gràfic en forma de fotografies, premsa de l’època i cartells de propaganda. Però el que més commou són les proves materials de la repressió: la reconstrucció d’una cabana del “gulag”, els objectes quotidians que els deportats improvisaven, els seus dibuixos, les cartes a casa.

La visita a aquest museu no representa de cap manera un tònic per restablir la fe en la humanitat, però és necessari i valent. Està dedicat a tots els letons víctimes de la repressió durant el segle XX i hi inclou els jueus del país, sense ocultar la repugnant participació dels seus compatriotes en l’extermini. Pot semblar que és de justícia, però Vilnius ho desmentirà.

dimecres, 14 setembre de 2011

L’altre Eisenstein

Un inesperat fill del Bàltic, tot i que de família russa, fou el fonamental cineasta Sergei Eisenstein, nascut a Riga un 23 de gener de 1898. Malgrat tot, el futur autor d’Ivan el Terrible no romandria gaire temps a la capital letona, ja que als set anys partí amb la seva mare a Sant Petersburg i poques vegades retornà a la seva ciutat natal. Curiosament, fou el seu pare Mikhail Eisenstein, que era arquitecte i havia nascut a Sant Petersburg, qui va deixar una empremta perdurable a Riga, ja que d’ell són alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Salvant les distàncies, ve a ser el seu Gaudí.


Si Riga està protegida per la Unesco és a causa del seu tresor d’edificis Jugendstil. No m’imaginava que, de tota Europa, fos aquesta ciutat la que tingués més edificis d’aquest estil propi del tombant de segle, que en altres llocs es digué “modernisme”, “Liberty” o “art nouveau”. El de Riga, pel nom que rep, ja s’intueix que és hereu de la modalitat centreeuropea: massissa, imponent, però sempre extravagant. Tot i que hi ha lloc per les formes arrodonides, hi predominen les línies cantelludes que prefiguren el “déco”. I en quant als motius ornamentals, són més aviat tremendistes, amb guerrers teutònics, màscares que criden, dracs, serps i esfinxs.


Alguns necessiten una bona restauració, d’altres estan en perfecte estat de revista i solen ser seus d’ambaixades. Els de papà Eisenstein es troben entre els millors i a més a poca distància els un dels altres (tres d’ells a la molt breu Alberta iela). En qualsevol cas, per a qui li agradin aquestes arquitectures fantasioses, res millor que una passejada amb la mirada enlairada pels carrers de Riga.


dimarts, 13 setembre de 2011

Riga

La primera impressió en baixar de l’autocar és dolenta. La terminal és al costat d’un canal d’aigua bruta. Al seu darrera, sis hangars, que s’utilitzaven per allotjar zepelins, ara formen un mercat tristot, envoltat de molt desordre i picaresca. I al fons, la torre irredimible d’un d’aquells palaus de la cultura que la Unió Soviètica regalava als seus països satèl·lit, com si els hi estigués fent cap favor. En realitat hem aterrat al costat equivocat de les vies i només caldrà utilitzar un pas subterrani per descobrir que l'apel·latiu  de “París bàltic” que rep la ciutat no és del tot desencertat.


Amb més de 700.000 habitants, Riga serà el més aproximat a una metròpoli que visitarem durant les nostres vacances i, les seves àmplies avingudes i elegants jardins públics delaten que el seu moment culminant es produí en el pas del XIX al XX. Superades les gairebé quatre fosques dècades comunistes, la ciutat ha reviscut gràcies  a l’assumpció de les també fosques alegries del capitalisme salvatge. Abunden les botigues de marca, d’aquelles que ni a Barcelona ens podem permetre. El negoci del sexe també és cabdal. El 40% dels seus habitants és d’origen rus. Em deixo dur pel prejudicis i penso que tot plegat queda molt de “nou ric”.

Però no us enganyeu, Riga val molt la pena. El seu centre històric no és tan compacte com el de Tallinn i barreja sense complexos les cases medievals amb els edificis brutalistes soviètics, amb alguna església barroca o un hotel “Jugendstil” per amanir el poti-poti. Al seu flanc un canal amb les ribes de gespa i uns pontets d’allò més parisenc marca la frontera on comença el seu eixample.

Un dels edificis més fotografiats, just davant de l’ajuntament, és l’acolorida Casa dels Caps de Negre, meravella que seria del segle XIV si la guerra i els soviètics no l’haguessin demolit: el que es veu ara és una rèplica inaugurada el 2001.

El resultat d’aquesta barreja d’estils és prou bo i la prova és que els turistes, low i high cost, a penes abandonen el rovell de l’ou, atrets per les seves innombrables terrasses on l’alcohol raja barat. Per això mateix les temibles festes de comiat de solter o de soltera han fet de la capital un altre dels seus destins preferits.


Encara ens hi quedarem uns dies i descobrirem algunes coses interessants, com per exemple el motiu pel qual Riga pertany al patrimoni de la Humanitat. També visitarem un dels zoos més depriments del món, un parell de museus que ofereixen ben poques alegries i anirem a la platja i a l’òpera. O sigui que “à suivre”, gent!


dilluns, 12 setembre de 2011

El secret de l’unicorn


“Poco después, llegó el día de la Primera Comunión. Fue un día muy agitado. Me vistieron de blanco, con un velo también blanco. Me habían dicho que tenía que pedir por todo el mundo, pero nadie me decía qué es lo que tenía que pedir para todo el mundo. Así que pedí para mí, y pedí un caballo vivo. Nunca me lo trajeron.”
“Paraíso inhabitado” (2008), l’última novel·la d’Ana María Matute i la meva primera incursió en l’obra de la recent Premio Cervantes, ha resultat una experiència una mica previsible. I no ho dic en un sentit negatiu, sinó que la seva persona pública i les constants literàries de la seva carrera ja m’havien preparat a un llibre com aquest.

“Paraíso inhabitado” és la història en primera persona i des de l’edat adulta (recurs que ens estalvia el perill dels narradors infantils) de la infantesa d’Adriana des dels cinc als tretze anys. Adriana és la filla tardana d’una família de l’alta burgesia madrilenya, nascuda quan els seus pares ja no s’estimaven, amb germans massa grans que la tracten amb condescendència. Per suplir la manca d’afecte familiar Adriana es refugia en el món de la imaginació, el dels contes llegits, les obres que crea pel seu teatre de titelles i les criatures màgiques que habiten la casa quan tothom dorm, com l’unicorn que fuig del quadre i escapa pel celobert. Un dia que va al cinema amb el seu pare i aquest expressa el seu temor que no entendrà la pel·lícula, Adriana respon amb alegria que, si no l’entén, se la inventarà.

Apart d’aquest equipatge de fantasia, Adriana va fent-se amb una colla d’aliats humans, començant pel personal del servei que li ofereix la seva humanitat càlida i senzilla o l’estupenda tia Eduarda, dona lliure que defuig les convencions. També hi ha el veí de dalt, Gavrila, fill d’una ballarina russa amb el que viurà una història d’amor infantil. S’estableix així una divisió del món una mica maniquea que deixa fora els anomenats Gegants (la seva família, les monges franceses i les nenes de l’escola on estudia) i es dedica a l’exploració confosa de la màgia que té al seu voltant.

La inadaptada Adri elabora la seva pròpia versió de les regles socials, conclou (perquè li ho han dit) que és una “nena dolenta” i actua en conseqüència. Com a teló de fons s’entreveu el temps de la República i l’inici de la Guerra Civil; però més enllà de l’entorn de les minyones “Paraíso inhabitado” defuig el realisme i s’envolta d’una capa d’irrealitat mítica. La novel·la pot fregar l’afectació ensucrada, especialment en tot el que es refereix a l’angèlic (i condemnat) Gavrila. I no seré jo qui més aprecii una fugida escapista vers un refugi de follets i fades. Per això cal reconèixer l’art de Matute, que evita els paranys del material, potser pel mestratge que li atorga no haver escrit de cap altra cosa durant tota la seva vida.

L’estil de Matute és aparentment senzill, planer, sedant i una mica passat de moda; però, tot llegint-la, vaig pensar més d’una i més de moltes vegades, què bé que escriu! I en aquesta simplicitat s’hi amaguen molts tresors, no el menor d’ells un humor soterrat que té molt de “retranca”; també una mirada única sobre afers molt humans i una capacitat de generar bellesa a partir d’elements quotidians, com uns llençols estesos o un diàleg entre mans enguantades. “Paraíso inhabitado” m’ha convençut: Matute és gran i es mereix tots els premis.
“Y entonces sentí un gran deseo de comunicar la paz o la felicidad, esa peligrosa palabra que no debe pronunciarse y que de pronto había llegado a mí. Pero sólo se me ocurrió apretarle la mano. Lo hice una sola vez, y casi al instante él me devolvió el apretón: y lo hizo dos veces. Los dos mirábamos hacia el cielo casi blanco, y con otro apretón de manos volví a decirle que le quería. Me respondió de la misma forma. Creo que nunca, ni antes ni después, he mantenido con nadie una conversación más íntima, más explícita. Ni tan bella. Aquel parque solitario, aquel hombre y aquella niña solitarios, aquel vagar sin rumbo y aquel silencio. Un parque sin gentes, cubierto de nieve, un estanque de cristal, y la ausencia de palabras, y de ruidos —si hubiera caído la última hoja del último árbol de invierno, la habríamos oído— para no romper la conversación muda que habíamos inventado entre los dos, mano a mano.”

diumenge, 11 setembre de 2011

Cicatriu del passat

“The Debt” (“El deute”) és la versió americana de la pel·lícula israeliana “Ha-Hov” dirigida el 2007 per Assaf Bernstein. John Madden, que després de guanyar un munt d’Oscar amb la lleugera “Shakespeare in love” no havia fet gaire més de bo, firma aquí un film absorbent i angoixant que, sense ser rodó, manté l’interès. Més que el director, el veritable atractiu de “The Debt” rau en el seu repartiment, especialment en el seu trio de veterans i aquí sí que la pel·lícula no compleix les seves expectatives.

L’inici de la cinta és una mica confús i barreja diferents temps i espais sense gaires explicacions. Finalment se situa a Berlín Est l’any 1965 i narra com un trio d’agents del Mossad (dos homes i una dona) es disposa a capturar un criminal de guerra nazi, el doctor Vogel, per conduir-lo a Israel on serà jutjat. El rocambolesc pla remet a les maniobres similars de “Missió impossible” (la sèrie televisiva) i constitueix la part més absorbent de la pel·lícula. L’ambientació és sòrdida i les coses no surten ben bé tal com estava previst, com correspon al gènere d’espies. No m’ho esperava, però els tres joves actors Marton Csokas, Sam Worthington i l’ascendent Jessica Chastain, estan molt bé, especialment aquesta última. En quant al doctor Vogel —indubtablement inspirat en el notori doctor Mengele—, Jesper Christensen l’interpreta amb una malícia psicològica que l’apropa al Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Un parell d’escenes amb Chastain a la seva consulta ginecològica són potser el més pertorbador del film.

La segona part de “The Debt” té lloc a Tel-Aviv el 1997. Aparentment el trio d’agents secrets culminà amb èxit la missió i foren considerats des de llavors com herois nacionals. Però de mica en mica es va percebent que potser els fets del passat no s’ajusten exactament a la versió oficial i caldrà emprendre una acció final per apaivagar la consciència. Així el film deriva en el seu últim tram cap al terreny del thriller quasi geriàtric, amb una conclusió bastant improbable.

Tom Wilkinson i Ciarán Hinds, que representen els dos agents en la maduresa, són actors solidíssims, però no guarden cap similitud amb les seves contrapartides juvenils i tenen intervencions tan breus que no tenen oportunitat de lluir-se. Helen Mirren tampoc s’assembla a Jessica Chastain, però a ella se li pot perdonar tot, fins i tot la dèria que té darrerament per esdevenir una heroïna d’acció de la tercera edat. Les seves mirades d’incomoditat a l’inici del film són impagables. Malgrat tot, no és aquest un dels seus treballs més distingits, potser perquè ella és l’encarregada de protagonitzar els moments menys versemblants.

“The Debt” frega qüestions importants sobre el pes de la impostura, sobre la volatilitat de la història oficial o sobre la natura del mal; però no s’hi deté, igual que no ho fa amb el triangle sentimental que s’estableix entre els tres agents, deixant que l’espectador imagini les àmplies el·lipsis. Per això la pel·lícula funciona millor contemplada superficialment com un eficaç i clàssic thriller d’espies.