dimecres, 20 de juny del 2012

Guia per a llobatons enamorats

Ja és ben curiós que no hagués vist ni una sola de les sis pel·lícules anteriors de Wes Anderson. I dic que és curiós perquè, sobre el paper, es diria que és un autor fet exprés per a mi. Vegeu sinó: guions deliberadament artificiosos i analítics, poblats per personatges excèntrics interpretats per actors interessants; formalisme exagerat: simetries, composicions frontals, tràvelings laterals, un estricte codi de colors, tipografia Futura. I també imaginatives bandes sonores (us recomano les versions de Bowie que va fer Seu Jorge per “Life Aquatic”).

Sigui com sigui, amb “Moonrise Kingdom” el cinema de Wes Anderson ha deixat de ser un desconegut per a mi, tot i que s’assembla molt a com l’havia imaginat (només la lletra Futura ha estat substituïda per a l’ocasió per una cal·ligràfica lletra lligada). La història que explica és ben senzilla: som a una illa davant de les costes de Nova Anglaterra, l’any és el 1965, Sam i Suzy, una parella de preadolescents enamorats, decideixen escapar de casa i perdre’s enmig de la natura. Els adults que teòricament són responsables dels infants inicien la recerca i acaben demostrant que són molt més immadurs que els fugitius.

Com es pot veure per aquesta breu descripció es tracta d’un idil·li perfectament encantador que, si no fos per l’aparició d’una relació adulterina, seria una pel·lícula apta per a tots els públics (encara que només plenament gaudida per espectadors una mica més madurs). “Moonrise Kingdom” compta amb un elenc d’aquells capaços d’arrossegar-me a una sala de cinema, sobretot gràcies a Frances McDormand i Tilda Swinton, però també per Edward Norton, Bob Balaban o Bill Murray, i fins i tot Bruce Willis en un paper atípic per a ell. De totes maneres els protagonistes absoluts del film són la jove parella perseguida, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), dos actors debutants que, si no me’ls acabo de creure, no és perquè ho facin malament (que no ho fan), sinó perquè tanta artificiositat formal es dóna de bufetades amb el relat suposadament càndid d’un primer amor.

Passo per tant a l’apartat tècnic, que és on la pel·lícula veritablement brilla. La fotografia de Robert Yeoman afavoreix els grocs i els marrons d’una vella foto Kodak, amb un o dos estridents fars de Hopper per arrodonir l’equació. El vestuari de Kasia Walicka Maimone ha de ser sensacional, perquè jo no em fixo mai en aquestes coses i, si em fixo, i no ho trobo horrorós, ha de ser molt bon senyal. Els típics moviments laterals i les composicions centrades que caracteritzen el cinema d’Anderson, tenen aquí l’oportunitat de respirar una mica gràcies a una ambientació a l’aire lliure. La intel·ligent i malgrat tot analítica banda sonora té com a protagonista el Britten més pedagògic. Hi apareixen també temes de Hank Williams i Françoise Hardy (“Le temps des amours” sona com a declaració amorosa a la “nouvelle vague”). Però qui surt més ben parat és Alexandre Desplat, compositor francès que tothom vol tenir a la seva pel·lícula (des de Pixar a Polansky, sense moure’ns de la lletra P). El darrer moviment de la seva joganera suite tempestuosa ocupa els títols de crèdit amb un tractament  expositiu fàcilment assimilable al de “Tubular bells”.

Tot a “Moonrise Kingdom” convida a l’admiració i a un somriure lleu, llàstima que no emocioni gota. L’esteticisme té els seus límits.

17 comentaris:

  1. t'has deixat el Harvey Keitel.. a mi sí que m'ha emocionat en moments, els de perill i el grup de nens. La parelleta és un `pel desaborida, però l'atrezzo dels seus campaments, que surtia no sé d'on, la feia més encantadora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. millor dir, de les seves acampades.

      Elimina
    2. No volia esmentar en Keitel perquè em sembla que no està acreditat i figura que ha de ser una sorpresa. Jo ni en els moments de perill em vaig emocionar: encara que es carreguen un gosset, ja sabia que la sang no arribaria al riu.

      Elimina
  2. Muchas veces el exceso de estética mata el sentimiento. Pero también tiene su punto...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo malo, Sufur, es cuando la historia central se supone que va precisamente de sentimientos lo que se da de bofetadas con los formalismos.

      Elimina
  3. Tota l'estona, mentre t'he llegit, m'has fet la pel·lícula molt atractiva però el paràgraf final ha anul·lat aquesta percepció. Hi vaig o no?, Mulla't, please, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, tot depèn de la satisfacció que et produeixin exercicis purament formals (com les pel·lícules de Greenaway o els llibres de Perec). Ves-hi, dona, almenys coneixeràs un "auteur".

      Elimina
  4. Gracies, has confirmat les meves sospites. No se si serà bona o dolenta, però no es per mí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospito que no, José Luis; ja ens comencem a conèixer.

      Elimina
  5. Com li deia a la kalamar ahir, una pel·lícula plena d'ingredients per gaudir-la. Me la feu atractiva amb els vostres comentaris, però hi aniria només pel color i la fotografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, si et conformes amb el color i la fotografia, tens molt de guanyat.

      Elimina
  6. Jo m'he estabellat massa sovint amb Wes Anderson, una passió compartida dels meus amics més moderns. Sí, són pel·lícules que s'aguanten per la pura força de l'estil, que em sembla una gran virtut. Hi ha diàlegs molt brillants i van farcides de bromes privades i picades d'ull enginyoses. No m'importa que sempre repeitixi el mateix film, perquè també ho fan alguns dels meus autors favorits. Les bandes sonores acostumen a ser glorioses. Molts arguments que per a defensar les obres d'aquest senyor que resultarien convincents si no em passes que quan les veig sempre penso en allò que deia Morrissey a Panic "Because the music that they constantly play It says nothing to me about my life". No, no sóc tan primari com per a necessitar una identificació completa amb els personatges d'una ficció. Però amb els de Wes Anderson la despreocupació que em generen és exagerada.

    Per cert, això de Perec no sé si prendre-m'ho com una maldat o un elogi. Si m'he de fiar de la sensació, em dóna ganes de gratar-me, perquè m'ha picat una mica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc molt bé, Alexandre, jo també vaig quedar intrigat, tot dient-me que teòricament m'hauria d'haver emocionat més.

      Ep, aclareixo que a mi Perec m'agrada molt.

      Elimina
  7. Hi vam anar divendres, no sabia on em portaven i quan va acabar la pel•lícula en Fede em diu: Què t'ha semblat?, i amb cara de babau no vaig saber que respondre i passades més de 24 hores encara no sé que respondre. No et negaré que hi ha quelcom estètic que vaig trobar especialment brillant, així com la banda sonora, però la resta...no puc o no sé que dir-te, però t'asseguro que en cap moment em vaig creure res del que veia i sobretot, no em va emocionar res del que passava, la distància entre la pantalla i la butaca era gegantina, i no cal que et digui que aquells nens no hi ha qui se'ls cregui, o és que potser els nens són els adults, i tota aquella colla de ganàpies són la canalla?
    Malgrat el deliciós embolcall, em sembla que no m'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joaquim, precisament em va agradar pel meravellós embolcall: no hi ha res més.

      Elimina
  8. Em permeto discrepar una mica. Anderson té un esteticisme desbordant, però no és Peter Greenaway. Darrera hi ha sempre unes emocions contingudes i una voluntat de ser feliç insubornable. Life aquatic i, sobretot, Fantastic Mr. Fox: fabuloses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Discrepa, Puig, discrepa. Jo em baso en una sola pel·lícula i el capítol emocions no me'l vaig creure en cap moment.

      Elimina