dijous, 18 d’octubre del 2012

Monades submarines

D’entre les molt diverses mascotes domèstiques que habiten “Frankenweenie” em va cridar l’atenció la presència dels misteriosos “Sea Monkeys” (o monos marítims), una referència que no m’era del tot desconeguda i que em feia evocar aquelles pàgines d’anuncis minúsculs i atapeïts (eren d’Almacenes El Águila o d’El Capitolio?) que apareixien a la premsa diària de la meva infantesa. Pàgines on podies trobar-te en oferta, tant la taumatúrgica creu magnètica Vitafor, com la commemorativa Medalla del Amor (con su lazo Abelín), o una marededéu de butxaca que preveia la meteorologia mitjançant canvis epidèrmics amb més encert que el Molina.

Un cop d’ull a Google em confirmà que allò dels “Sea Monkeys” era una ensarronada sideral destinada als nens crèduls de l’era prèvia al Club Super3 i l’Internet, els quals enlloc de xatejar amb pederastes encoberts, gastaven els seus calerons en fantasies fútils on no hi mancava un punt d’il·lusió. El muntatge se’l va empescar l’any 1957 Harold von Braunhut, un emprenedor de la venda per correu que també va comercialitzar les famoses (i falses) ulleres de raigs X.

El que primer es va comercialitzar com a “Vida Instantània” i poc després com “Monos Marins” són en realitat uns petits crustacis anomenats “artèmies salines” que s’utilitzen com a aliment dels peixos d’aquari. Els ous d’aquesta espècie poden romandre en estat metabòlic inactiu durant llargs períodes de temps, fenomen que es coneix com a criptobiosi. Von Braunhunt, aprofitant aquestes característiques, creà una versió modificada de la bèstia que es desenvolupava amb més rapidesa i podia resistir més temps en hibernació.

Quan un petit incaut feia la comanda d’una colònia, rebia al seu domicili un paquet que contenia tres bosses i una cullereta. La primera bossa, etiquetada com a “Purificador de l’aigua”, contenia sal i alguns ous de gambeta. L’endemà de dissoldre el seu contingut calia abocar-hi el de la segona bossa, anunciat com a “Ous de vida instantània”, el qual consistia en llevat, bòrax, bicarbonat i alguns ous més. Com que els ous del dia anterior feien eclosió poc després, l’efecte semblava veritablement instantani. En quant al tercer paquet contenia llevat per alimentar els monos.


Tot aquest procés que es podria qualificar com a meravella de la biologia, segurament defraudava bastant al nen a qui li havien venut una estampa colorista i antropomorfa de la colònia i es trobava amb uns bitxos que es recargolaven de forma bastant fastigosa. No sé fins a quin punt es podia qualificar de frau comercial tota la campanya, la qual havia aparegut profusament a publicacions infantils, ja que el text que l’acompanyava insinuava que les bestioles tenien una certa intel·ligència i fins i tot podien ser ensinistrades. Amb aquest objectiu van arribar a comercialitzar-se parcs d’atraccions i pistes americanes perquè les artèmies estiguessin en forma.

M’imagino que un cop passada la novetat i sense possibilitat de reciclatge a la paella, el nen estafat deixava morir les seves mascotes entre badalls d’indiferència. Encara havien de passar uns anys perquè arribés el “tamagotxi”, un altre monument a la vida instantània i a l’interès efímer que condueix a una mort prematura.

20 comentaris:

  1. Farà uns 20 o 30 anys una editorial va intentar vendre uns llibres infantils molt acolorits que contenien aquesta espècie de bitxos. No recordo ni el nom del llibre ni res però m'ho has fet revenir. Per cert, molt bo el sobre amb la mare sea-monkey molt sexy!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que als anys 90 fins i tot van fer una sèrie de televisió, però ja em va pescar massa gran.

      Elimina
  2. Recordo aquelles pàgines d'anuncis amb creus miraculoses però no guardava memòria d'aquests animalons que descrius tan bé que em fa fàstic pensar-hi. També penso amb fàstic amb tants tramposos que s'han fet milionaris amb la venda de mentides flagrants.

    ResponElimina
  3. Aquests anuncis els havia vist, de petit, i també en vaig veure una peixera plena, a casa d'uns parents llunyans. Ara, que tal com estava l'aigua d'aquella peixera, les cuques aquestes no crec que hi haguessin sobreviscut més de tres dies...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla, Ferran, que tenien una vida breu tant si en tenies cura com si no.

      Elimina
  4. ¡Ha, ha, ha...!
    Quin enyorament que em fa venir aquesta raça híbrida que descrius amb tanta gràcia. I és que quan érem més joves -no joves del tot-, els crèduls i savis de barri tenien tots un pot dalt de l'armari (havia de ser en lloc alt), amb aigua i una mena de fong blang que s'anava desenvolupant i que finalment, llefiscós com era, llençaven al vàter.
    No anaven desencaminats, perquè el kefir no és altra cosa i avui totes les revistes eco-progres en descriuen els beneficis. La meva filla el conrea i consumeix i jo ho vaig fer un temps, però s'havia de canviar l'aigua i colar, i la cosa creixia, i ara vaig a súper i porto iogurts bífidus % lliures de greix i de sucre. Almenys no donen tanta feina, home.
    Finíssima la fallereta roja i gualda, tens raó. Però la fallera petarda no mereix tantes contemplacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, del fong dels trons i del quèfir casolà n'havia sentit parlar, fins i tot crec que el quèfir es pot trobar a algunes granges, però jo també prefereixo anar al súper i no fer experiments domèstics.

      Elimina
  5. Caram, perdó i gràcies. Tot per l'aniversari del blog, que no m'havia recordat d'esmentar i felicitar. Continua així, i que t'ho poguem agrair tot el temps que calgui.

    ResponElimina
  6. Ho recordo de quan era petit i que en volia, per sort mai vaig gastar ni un duro (de l'època) per comprar-ne, tampoc m'haurien deixat els pares.

    ResponElimina
  7. L'Artemia salina és un crustaci força comú a gairebé totes les salines, tant litorals com d'interior, jo la primera vegada que els vaig veure va ser al Gerri de la Sal quan encara quedava alguna cubeta salinera i vaig al·lucinar amb el seu ball subaquàtic, després les he vist pràcticament a totes les salines que he visitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carles, serà pel seu "salero" que les troben tan mones.

      Elimina
    2. Exactament això mones i no monos, perquè són preferentment hermafrodites, vaja una vida força avorrida.

      Elimina
    3. Amb això entenc, Carles, que el dibuix publicitari és més aviat incorrecte, oi?

      Elimina
  8. si, m'enrecordo d'aquests monos submarins. Sempre n'havia volgut comprar. Fa pocs anys vaig descobrir en uns grans magatzems que encara es comercialitza amb peixera incorporada i porta un nom molt bonic d'experiment acuàtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, suposo que aquesta és la forma correcta de presentar-ho.

      Elimina
  9. L'Aris té raó. Va pocs anys hi va haver una revifalla comercial.

    Ja et pots imaginar, Allau, que a mi el que m'entusiasma és l'anunci que has penjat. Quines famílies més encantadores!

    Ah, els anuncis minúsculs eren d'Almacenes Capitolio. També venien vibradors per fer "massatges".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, una família encantadora. Quina decepció saber que són hermafrodites.

      Elimina