dilluns, 23 juliol de 2012

Batman contra els indignats

Sense necessitat de veure-la, podia fer-me una idea bastant aproximada del que em semblaria “The Dark Knight Rises”, perquè crec que començo a tenir Christopher Nolan ben apamat. Malgrat el seu innegable poder visual, el director britànic s’ha especialitzat a vestir productes vocacionalment genèrics amb maneres grandiloqüents i falsament profundes, que ofereixen una coartada per a aquell públic que s’avergonyeix d’anar a veure films de pur entreteniment. Per descomptat, les pel·lícules de Nolan són tan severes i feixugues, com mancades d’humor i subtilesa, TDKR no ha estat una excepció en aquest sentit.

Si l’he anada a veure ha estat per mor de completisme, ja que havia vist les dues primeres parts de la trilogia, i una mica també per solidaritat amb Josep, que a casa és el veritable aficionat als superherois. Per tant no hauria de ser jo qui ridiculitzés algunes de les situacions de la pel·lícula, perquè seria fer llenya d’un arbre que per a mi havia caigut de bon antuvi. Tot i això, algunes dades es podrien considerar objectives, com per exemple que 160 minuts de cine són molts minuts de cine i que, encara que en aquest cas no hi falti peripècia, una major concisió seria apreciada per tot aquell espectador que no sigui un fan furibund de Batman.

D’entre els múltiples fils de la trama, el més potent afecta el malvat Bane, una mena de mercenari mutant que, acompanyat d’un exèrcit de pàries, sembra el terror a Gotham City amb maneres que semblen copiades de la Revolució Francesa o com una tergiversació reaccionària del moviment “occupy Wall Street”. Almenys l’ocupació de la borsa o la persecució i linxament dels ciutadans més afluents sembla la visualització del malson d’una protesta “indignada” que ha descarrilat vergonyosament. Tampoc cal aprofundir gaire per aquesta via, segurament suggerida pels signes dels temps, ja que Nolan i el seu germà Jonathan (autors del guió) obren moltes portes, però només s’ocupen de tancar les més fàcils, les que gairebé es tanquen soles. De totes maneres, una de les espines que vertebren el personatge de Batman és el problemàtic enfrontament entre la llei i l’ordre establert i la figura del justicier solitari, un motiu moralment discutible, però amb molts adeptes entre el públic adolescent (o no). O sigui que millor no fer un cine-fòrum sobre el contingut d’aquest TDKR.

No negaré que algunes escenes d’acció són engrescadores, com l’assalt de l’avió a l’inici del film o les explosions al llarg de la ciutat durant el matx de futbol, però n’hi ha també de ridícules, i cap de pitjor que l’enfrontament a cops de puny de l’exèrcit de la policia amb el dels malfactors a un carrer que juraria que és sòsies de Wall Street a Gotham. Ja se sap que a can Nolan l’ambient és sempre gris i amb tendència a pluja, neu o depressió terminal. La piconadora musical signada per Hans Zimmer no alleugereix la sensació  generalitzada de funeral nihilista.

Per sort, els intèrprets estan en general molt en el seu lloc, encara que Christian Bale no sigui el meu Batman preferit (segurament, perquè no m’agrada el personatge de Batman, i punt). Habituals de la sèrie, com Michael Caine, Gary Oldman o Morgan Freeman (aquest darrer en un paperet que podria fer adormit i passar-lo a cobrar igualment adormit a finals de mes) aporten un alt nivell, que professionals com Mathew Modine, Tom Conti o Cillian Murphy recolzen. El recentment incorporat Joseph Gordon-Levitt, encara que de comportament improbable per culpa del guió, sembla plantar la llavor d’una seqüela impossible (o no?). El carismàtic Tom Hardy, a qui havíem vist recentment a “Inception” i “Tinker Tailor Soldier Spy”, s’ha de conformar demostrant que ha passat alguns mesos al gimnàs, musculant, mentre s’expressa amb una veu electrònicament alterada.

Christopher Nolan, i les seves fantasies musicals d’adolescent llargament sortit de comptes, deu de ser un dels directors menys preocupats pel paper de la dona a la civilització occidental del segle XXI. Com deia algun crític, cinematogràfic i perspicaç, les millors heroïnes de les pel·lícules de Nolan, les més estimades per tothom, són totes guapes, mudes i mortes. Objecte del desig, mort i enterrat. Per això, la sempre admirable Marion Cotillard, aquí fa un paper indigne i gris abans de passar a millor vida. I, si hi ha quelcom d’estupend a TDKR, s’anomena Anne Hathaway. És ella la que afegeix l’ingredient lleuger i picant, la Selina Kyle mai anomenada Catwoman, l’únic moment on aquest deliri per a onanistes transcendeix el seu estatus i assoleix un nivell guanyador, gràcies a l'únic somriure permès a tota la pel·lícula.


dissabte, 21 juliol de 2012

Un món de metros: Porto


1,6 milions de passatgers potencials. El primer tram fou obert l'any 2002.

6 línies - 81 estacions - 70 quilòmetres de vies

Un altre tren lleuger, sobterrani només al centre de la ciutat. Cada línia es caracteritza per una lletra, un color i un logo modular. Filiforme com una instal·lació elèctrica, no sembla molt segur de si mateix.

divendres, 20 juliol de 2012

Märket

Märket (la Marca) és una illa nòrdica situada entre el golf de Bòtnia i el mar Bàltic, poc més que un escull com tants n’hi deuen haver en aquests mars particularment protegits. Llegeixo que devia de néixer per efecte d’un rebot isostàtic allà pel segle XVI (i no em pregunteu més: té a veure amb el principi d’Arquímedes i amb l’equilibri de densitat de la superfície terrestre). Però la particularitat de Märket no té res a veure amb els seus trets naturals sinó més aviat amb les inacabables follies humanes; perquè l’illa (que no deu fer més de 350x150 metres) té el seu territori repartit entre dos països, Suècia i Finlàndia, el que la converteix probablement en l’illa multinacional més petita del món.

L’origen d’aquesta divisió prové del Tractat de Fredrikshamn que el 1809 va definir la frontera entre el regne de Suècia i la Rússia imperial amb determinació cega pròpia d’un tiralínies. Però l’arbitrarietat administrativa no acaba aquí, perquè la part que correspon a Suècia (que podeu comptar que és ben galdosa) es reparteix encara entre les províncies d’Estocolm i Uppsala. A finals del segle XIX els finlandesos hi construïren un far que servís de guia enmig de tan perilloses aigües, amb la mala fortuna (o descomunal pífia cartogràfica) que el plantaren al costat suec de l’illa. Per corregir l’error calgué redissenyar la frontera, tot fent filigranes de “matxihembrat” (disculpin el barbarisme), de manera que el mapa els hi quedà talment així:

Des que el 1977 es mecanitzà el far, Märket és una illa virtualment deserta. Tanmateix, els radioaficionats, que són una raça apart digna d’estudi “freakològic”, consideren el costat finlandès de Märket una nació apart de la casa-matriu i cobegen emetre des d’aquest territori, com qui es penja una medalla o supera un rècord Guinness. 

dijous, 19 juliol de 2012

Vida i color

Recordo els meus temps de parvulari, molt anteriors a l’era de l’audiovisual, en els quals la senyoreta il·lustrava les seves explicacions a través d’esquemàtics dibuixos a la pissarra amb guixos que ni tan sols eren de colors. Una de les classes que més em va impactar va ser la que es dedicava a classificar la humanitat en races segons el color de la seva pell. Com si fos avui, puc repetir el catàleg de la lliçó: la raça blanca, la negra, la groga, l’olivàcia i la de color de coure (altrament dita pell-roja).


Per un infant de sis anys que havia après a relacionar-se amb l’escala cromàtica a través de les capses de llapis “Alpino”, aquestes denominacions suggerien tonalitats radicals mai contemplades en cap ésser humà viu. Així que vaig anar creixent, vaig descobrir que ni els suposats espècimens de la raça blanca eren literalment blancs, ni els de la negra eren negres (per no parlar dels vermells, grocs i verds, que eren impossibles ja per definició). Confio que totes aquestes barbaritats sobre la raça hauran desaparegut fa temps dels plans d’estudi.


Segurament aquesta teoria de la raça sorgeix naturalment com un mecanisme de defensa que t’assegura un lloc al món i un motiu per trobar aliats contra un enemic comú des del punt de vista de la tribu. Per poc que hi pensis, no s’aguanta per enlloc, i al planeta globalitzat on vivim avui dia encara menys: perd sentit cada segon que passa amb un mestissatge que ja és imparable.

Angelica Dass és una dissenyadora i fotògrafa brasilera (Rio de Janeiro, 1979) que fa anys que viu trasplantada a Espanya. Té un projecte en curs que es diu “Humanae”, consistent en les fotografies del rostre de diversos individus sobre un fons on la tonalitat s’ha obtingut a partir d’una mostra d‘11x11 píxels de la seva pell. Aquest escenari cromàtic ha estat classificat segons la guia Pantone® que tantes alegries ofereix als dissenyadors insegurs.


No sabria dir si això d’”Humanae” és més o menys o gens “art”, però sí sé que dóna una idea molt precisa i objectiva del color de l’epidermis humana, relativitza molt el paper de les races i demostra que ni negres, ni grocs, ni blancs, que tots compartim matisos infinits del color carn.

dimecres, 18 juliol de 2012

Clipperton

L’illa de Clipperton o illa de la Passió és un típic atol·ló coralí del Pacífic situat a uns 1.200 quilòmetres de la costa d’Acapulco. Malgrat la seva situació geogràfica i les pretensions sobiranes del govern mexicà, el territori pertany oficialment a la República Francesa des de l’any 1931. No és que l’illa justifiqui aquestes ambicions annexionistes, ja que es tracta d’una anella de terra pelada de 6 quilòmetres quadrats de superfície, que no sobrepassa els 400 metres d’amplada màxima i no té més vegetació que una mica d’herba resseca i alguns cocoters introduïts per l’home (que no per la dona).

La llacuna de Clipperton, en no tenir comunicació directa amb l’oceà, és d’aigua dolça i en bona part coberta d’algues. Alguns nàufrags han confirmat la seva potabilitat (encara que no el seu bon gust). L’ecosistema illenc ha depès en gran manera de la intervenció humana amb tot el que això implica de barrabassades diverses. La introducció de porcs durant un dels infreqüents períodes de colonització causà la desaparició dels crancs endèmics de l’illa i, de retruc, la proliferació de l’herbei. Extingida la població porcina, els crancs retornaren amb ànsies renovades, de manera que l’atol·ló torna a ser territori erm i sense cap redempció gastronòmica, ja que els esmentats crustacis són pur verí. Més recentment (març 2012) s’ha observat a la costa nord-est de l’atol la presència d’una illa flotant de deixalles industrials (bosses de plàstic, condons i ampolles d’aigua mineral sense gas) que han afegit un motiu d’interès turístic a la zona.

Clipperton, durant gairebé tota la seva història, presenta els incidents típics d’una illa del Pacífic deixada de la mà de déu, des d’un descobriment francès al segle XVIII (per part de vaixells que es deien coses tan gavatxes com “La Princesse” o “La Découverte”) fins a naufragis diversos, visites de bucaners a la recerca de refugi, ianquis amb ganes de plantar bases navals allà on fos i mexicans a la pesca de la tonyina roja.

D’entre tota aquesta patuleia paràsita voldria destacar els miners de guano arribats a l’illa l’any 1906. Per a qui no ho sàpiga, el guano és la caca d’ocell (també dita familiarment gallinassa o colomassa), que s’ha emprat tradicionalment com a fertilitzant natural des de l’inici dels temps. Aquest recurs se l’acabaren en poques temporades els colons miners, abans que conclogués la primera dècada del segle XX. L’any 1914 la població de l’illa constava d’un centenar de persones, entre homes, dones i infants. Cada dos mesos, un vaixell arribat d’Acapulco, els proveïa dels mínims queviures imprescindibles, fins que l’esclat de la Revolució Mexicana tallà tot subministrament. Abandonats als pobres recursos naturals, molts moriren a causa de l’escorbut, mentre que la major part dels homes s’ofegaren en intentar navegar a la recerca d’ajuda. Finalment només restà el faroner Victoriano Álvarez acompanyat d’una quinzena de dones i nens. En un deliri propi d’un film de Werner Herzog amb Klaus Kinski, Álvarez es proclamà rei de l’illa i l’abocà a una orgia de sexe i assassinats que només finalitzà quan l’expeditiva Tirza Rendón posà fil a l’agulla i es carregà el faroner megalòman. Els supervivents, 4 dones i 7 nens, foren rescatats per la marina americana un 18 de juliol de 1917, avui fa precisament 95 anys. Se m’acudeixen pitjors efemèrides del dia que aquesta.

dimarts, 17 juliol de 2012

Una vida acomplerta


Acabo de devorar “The Sense of an Ending” (“El sentit d’un final” podríem dir), l’última novel·la de Julian Barnes, que tan ben considerada ha estat per la crítica britànica. Amb les seves 150 pàgines, més que d’una novel·la es tracta del que els anglesos en diuen una “novella”. Consta de dues parts ben contrastades. La primera, que ocupa un terç del llibre, parla del jove Tony Webster i dels seus amics acabats de sortir de l’adolescència, tots ells tan pedants i esnobs com ho són tots els joves britànics de classe mitja-alta a les novel·les de Julian Barnes i similars. Se’ns parla de les seves primeres experiències universitàries, dels seus primers amors; res de nou, fins que s’esdevé un suïcidi i la novel·la rep una accelerada en direcció al futur: Tony Webster s’ha casat, ha tingut una filla, ha fet una carrera grisa i funcionarial, s’ha divorciat i ara s’enfronta a una jubilació sense història. Fi de la primera part.

La segona part comença quan Tony rep notícies del seu passat de quaranta anys enrere, que ell creia definitivament tancat i clausurat amb un bonic llaç decoratiu, i descobreix que res no fou exactament com ell havia volgut imaginar i que els records tenen una plasticitat difícil de controlar. “The Sense of an Ending” està narrat en primera persona i ofereix moltes oportunitats per a jugar amb un narrador poc fiable. Sempre és engrescador reflexionar sobre l’escassa veracitat dels teus propis records i la tendència generalitzada a dotar de sentit fets que no en tenen cap. La revelació final de la novel·la funciona “in extremis”, gràcies sobretot a uns personatges que actuen de forma poc natural amb el simple propòsit d’arrodonir la trama.

Per sort, Barnes, que als 66 anys no té por de parlar de la mort (si no recordo malament d’això anava l’una-mica-trivial “Nothing to Be Frightened Of” del 2008 i aquesta novel·la està dedicada, una vegada més, a Pat Kavanaugh, la seva muller, traspassada també el 2008) i sempre té alguna cosa adient a comentar sobre el pas del temps i el de la memòria. És un goig llegir la seva prosa civilitzada amb perles com aquestes:
Tard a la vida esperes una mica de descans, oi? Creus que ho mereixes. Almenys jo hi vaig creure. Però llavors comences a comprendre que recompensar els mèrits no és l’objectiu de la vida.
Qui va dir que la memòria és el que pensàvem haver oblidat? I ens hauria de ser obvi que el temps no actua com un fixador sinó com un dissolvent. Però no és convenient —no és útil— creure-ho; no ens ajuda a tirar endavant amb les nostres vides; per tant ho ignorem.
Se m’acut que aquesta pot ser una de les diferències entre la joventut i la maduresa: quan som joves, ens inventem diferents futurs per a nosaltres; quan som grans, inventem diferents passats pels altres. 
Fa poc Salvador Macip parlava d’aquest llibre i observava la similitud de la seva coberta amb la de la darrera novel·la d’Imma Monsó. Curiosament, malgrat ser dues obres molt diferents en to i en argument, comparteixen, apart de la coberta, uns protagonistes que descobreixen ben avançada la seva vida com han estat d’equivocats a l’hora d’interpretar el seu passat; potser un sentiment comú a tothom que hi dedica més de dos minuts a girar la  vista enrere, res de gaire original en el fons.

“The Sense of an Ending” va guanyar segurament de forma merescuda (desconec els seus contrincants) el Man Booker Prize de l’any 2011. Anteriorment Barnes havia estat candidat a aquest premi per altres tres obres seves. És un destí comú als bons autors que mai són les seves millors obres les que reben els guardons. Amb això vull dir que, quan els del Booker van deixar passar “El lloro de Flaubert”, van cometre una veritable injustícia. De totes maneres, la novel·la és molt recomanable, molt millor que el seu recull de contes “Pulso”, que no em va deixar cap record perdurable. Els meus espies diuen que Anagrama la publicarà el mes de novembre sota l’improbable títol de “Un sabor a final”. Estigueu atents per no deixar-la escapar.

dilluns, 16 juliol de 2012

L’Île du Chevalier d’Hadoque

En aquest recorregut informal per illes deshabitades o no, imaginades o no, potser caldrà fer una passa enrere i revisitar les illes que esquitxen l’oceà Tintín amb rellevància gens menor. De l’illa sondonèsia que ocupa paper central de protagonista a “Vol 714 a Sidney”, potser ja fou tot dit al parell d’apunts que vaig dedicar a l’aventura. És en tot cas una illa plena de misteris a descobrir, molt influenciada pels epígons de Verne i per una paranormalitat de fascicle de quiosc. L’epònima i escocesa “L’illa negra” presenta amenaces més virtuals que reals, filla simpàtica (i no reconeguda) d’alguna aventura d’Enid Blyton que ja he mig oblidat. A “L’estel misteriós” topem amb l’extraordinari cas de l’illa minvant: el meteorit que cau en aigües àrtiques i va enfonsant-se davant dels nostres ulls per a desesperació de la comunitat científica internacional, que ho contempla tot entre esclats de fongs psicotròpics.

He deixat pel final l’illa més pertinent per a la meva sèrie particular, la que més s’emparenta amb la rica tradició iniciada per Daniel Defoe i el seu Robinson. Al díptic “El Secret de l’Unicorn” i “El Tresor de Rackham el Roig” hi figura conspícuament el cavaller d’Hadoque, l’avantpassat del capità Haddock que fou súbdit de Lluís XIV. Recordem com el seu vaixell Unicorn és abordat pel pirata Rackham el Roig i el cavaller, únic supervivent de la seva tripulació, és fet presoner dels bucaners. Una nit, mentre els pirates celebren el seu botí davant d’una cala solitària, Hadoque aconsegueix escapar no sense abans fer volar l’Unicorn pels aires. Segons el diari del cavaller, aquest va viure dos anys en aquesta illa en companyia dels seus indígenes, fins que un vaixell francès el va rescatar.


Tintín i els seus amics inicien la recerca d’aquesta illa a les costes de la qual s’hi ha de trobar el tresor enfonsat de l’Unicorn. Després de moltes vicissituds han obtingut les seves coordenades, però al punt que aquestes indiquen no troben cap illa. Llavors Tintín s’adona que en època de Lluís XIV no s’havia establert encara l’estàndard del meridià de Greenwich, i el que s’utilitzava era el de París. Fetes les correccions pertinents, apareix l’illa a l’horitzó, tot i que Hergé ja es va ocupar que no tingués cap correspondència amb la realitat del Carib, segons es pot verificar a Google Maps. Significativament, i a diferència del detallisme de “Vol 714 a Sidney”, en cap moment gaudim d’una vista general de l’indret ni coneixem les seves dimensions reals.



A les dues incursions que es fan a l’illa només apareixen escenes de platja i d’una selva tropical que ascendeix suaument fins a un alt on hi ha una creu de fusta. Altres indicis de l’estada del cavaller són l’esquelet d’una barca enterrada a la sorra, el fetitxe grotesc que reprodueix la seva efígie i el llenguatge injuriant que encara gasten els lloros, pura herència de la família Haddock. L’únic rastre que queda dels indígenes que acompanyaren Hadoque en el seu exili són unes calaveres que, segons Tintín, mostren signes de canibalisme. El fet no queda mai del tot explicat, però per les poques pistes de les que disposem, no hi ha dubte que aquesta illa anònima és de l’estirp de la de Robinson. Hauria estat interessant un “spin off” sobre les relacions explosives i fraternals del cavaller d’Hadoque i el seu particular Divendres de línia clara. Bé, en un altre univers serà.



dissabte, 14 juliol de 2012

Un món de metros: Melbourne

Usuaris: 3,2 milions
Inaugurat el 1984
Vies: 118 quilòmetres
Estacions: 262
Traçat subterrani: 5%

Si no m'equivoco, primera xarxa d'Oceania que apareix a aquesta sèrie. Una altre sistema de trens metropolitans que imita les maneres cartogràfiques del metro. Perfecta adhesió als angles de 45º i l'espaiament uniforme de les estacions. Distinció cromàtica de les zones més que no pas de les línies. Clar i australià.

divendres, 13 juliol de 2012

Cato

Cato Island és una illa que pertany a les illes del Mar de Corall situades a la zona exterior de la Gran Barrera australiana a uns 375 quilòmetres de les costes de Queensland. Ignoro si el seu nom té res a veure amb el del famós polític romà, encara que el context no podria ser menys adient. Dins del món de les illes, Cato és un exemplar poc memorable, petit i pla, amb un historial al seu darrera de baleners, naufragis i recol·lecció de guano, res gaire diferent del que ha succeït a totes les illes petites que pel mar s’escampen. En el seu territori hi ha una estació meteorològica automàtica, però cap resident permanent. Per a mi el més interessant de Cato és que exerceix les funcions de capital del Regne Gai i Lesbià de les Illes del Mar de Corall.

Aquesta micronació, exemple de nacionalisme “queer”, nasqué el 14 de juny de 2004 com a protesta davant del rebuig del govern australià a legalitzar el matrimoni homosexual. Un grup d’activistes de l’estat de Queensland noliejaren el vaixell Gayflower i es dirigiren a l’illa de Cato on declararen la seva secessió de la sobirania australiana i nomenaren “emperador” el seu líder Dale Anderson sota el nom de Dale I. No cal dir que el Regne Gai i Lesbià de les Illes del Mar de Corall no és reconegut oficialment per cap dels governs mundials. 

Els colonitzadors ocuparen l’estació meteorològica i la convertiren en oficina de correus amb la intenció d’obtenir beneficis de la venda de segells i moneda, bases de l’economia nacional, juntament amb el turisme i la pesca. Altres activitats no econòmiques aprovades pel govern són l’observació dels ocells, el submarinisme, el passeig per la platja i l’exploració de restes de naufragis. El juliol de 2006 veié l’emissió dels seus primers segells, sorprenentment denominats en euros, quan la moneda nacional és el dòlar rosa, com tothom hauria de saber.


L’única condició per aspirar a la ciutadania és ser gai o lesbiana, o declarar-se com a tal, que a l’hora de la veritat ve a ser el mateix. Algú trobarà aquest filtre en excés restrictiu, però cal tenir en compte que neix d’un rebot que ve de lluny. Alguns activistes de la causa GLTB han postulat l’existència d’una “nació gai”, mancada de territori, però amb una història i una literatura compartides a més d’uns enemics comuns. L’aparició d’internet ha afavorit l’enfortiment d’uns llaços de solidaritat (o, si més no, de complicitat) que estableixen una xarxa global que connecta els “tapats” del Emirats o de  Nàpols amb les boges més desacomplexades d’Hamburg o de Rio de Janeiro. Aquesta “performance” austral només pretén subratllar la volatilitat de l’origen de les nacions i l’arbitrarietat dels prejudicis de cadascú.

La bandera del regne és la de l’arc de Sant Martí i, per descomptat, l’himne nacional d’aquesta micronació és l’“I Am What I Am” en divina interpretació de Gloria Gaynor. Ja podem riure, ja, amb el nostre menyspreu de superioritat compartida, que aquesta cançó ha fet a la meva generació més per la felicitat humana que el 95% dels escrits bíblics i gairebé tot Aristòtil i Sant Agustí.


[Poc m’imaginava on em ficava, quan vaig iniciar aquest creuer per les illes del món.]

dijous, 12 juliol de 2012

Bikini


L’atol·ló Bikini, pertanyent a la República de les Illes Marshall de la Micronèsia, està format per 23 illes que encerclen una llacuna particularment profunda. Durant centenars d’anys els indígenes del Pacífic habitaren aquest atol, encara que el primer occidental que el va visitar fou el capità rus Otto von Kotzebue durant la dècada dels 1820. El 1885 s’establí la colònia alemanya de les illes Marshall que, ran de la Primera Guerra Mundial, fou capturada per l’Armada Japonesa que les ocupà fins a la seva desfeta durant la Segona Guerra Mundial. Però, per descomptat, si Bikini és famós, és per les proves nuclears que Estats Units hi realitzà entre 1946 i 1958.

Encara recents les devastadores experiències d’Hiroshima i Nagasaki, sembla mentida que s’experimentés amb armes atòmiques amb tant inconscient optimisme; potser fou una conseqüència de l’eufòria del vencedor, que veia l’energia atòmica com a garant de la pau i porta que s’obria al futur. Un cop desallotjats els 200 habitants de l’atol·ló Bikini al veí atol·ló Rongerik, s’iniciaren les proves durant les quals s’arribaren a detonar fins a 23 bombes amb resultats no sempre controlables.

L’any 1968 els Estats Units declararen Bikini de nou habitable, però s’hagueren de desdir el 1978 quan es descobriren altes quantitats d’estronci-90 als cossos dels illencs. A hores d’ara Bikini no es considera encara territori segur per habitar-hi. L’única forma de fer desaparèixer la contaminació seria eliminar el seu sòl fins a una profunditat de 40 centímetres, el que implicaria un desastre ecològic (més).


Aquest panorama desolador contrasta amb l’actitud de l’opinió pública als anys 40 o 50, on el cèlebre bolet nuclear havia esdevingut una icona de modernitat, mentre males companyies volien convèncer-nos que l’àtom podia ser el nostre amic. Així, quan Louis Réard presentà a París el seu revolucionari vestit de bany de dues peces un 5 de juliol de 1946 (cinc dies després de la primera detonació) no dubtà a batejar-lo com “biquini”, tot associant-lo amb un concepte actual i trencador, però en cap cas negatiu.

A l’àrea d’influència de la ciutat de Barcelona rep el nom de “biquini” el sandvitx calent de pa de motlle, pernil dolç i formatge, versió simplificada del “croque-monsieur” francès, i en tot similar al que a Espanya en diuen “sandwich mixto”. Hi ha qui atribueix el nom al fet que els va popularitzar la Sala Bikini de Barcelona durant els anys 50 i 60. I, si bé no hi ha dubte que la sala de festes barcelonina escollí el seu nom per apuntar-se al carro de la més rabiosa modernitat, jo sempre he preferit pensar que el sandvitx biquini es diu així pel seu tall triangular que imita el mòdul bàsic dels banyadors de dues peces.


D’entre de totes les explosions ocorregudes a Bikini, fou particularment desgraciada la de l’u de març de 1954, primera prova pràctica d’una bomba d’hidrogen, la qual causà una contaminació radioactiva molt més potent del que s’havia previst. Entre els afectats hi hagué els 23 pescadors del vaixell japonès Daigo Fukuryü Maru, un fet que causà un escàndol enorme al Japó, i que ben aviat acabaria inspirant la pel·lícula “Godzilla” (1954), primera mostra del gènere de monstres mutants que tantes satisfaccions ha ofert als espectadors sense prejudicis i amb ganes de passar una bona estona.


I encara, una herència cultural inesperada com a darrera reverberació silent de les explosions atòmiques de l’atol·ló. La seva llacuna, que ja he dit que és molt profunda, va servir durant la Segona Guerra Mundial com a cementiri per a no menys de mitja dotzena de vaixells de guerra americans, el que la converteix en un paradís pels submarinistes. La prohibició d’exercir-hi la pesca, a causa de la seva contaminació, ha afavorit l’abundor de la fauna, segurament mutant, com ara es veurà.

Potser ara revelaré una obvietat coneguda per tots els meus lectors menors de set anys, però acabo de descobrir que al fons de la llacuna de l’atol·ló de Bikini es troba la ciutat imaginària de Bikini Bottom ("part de baix del biquini", és a dir "calces"), escenari de les aventures del popularíssim Bob Esponja: prova definitiva de la fascinació que l’àtom i la seva fissió exerceix sobre nosaltres, estiuejants innocents, molts anys després de la seva primera incursió al conscient col·lectiu.

 


dimecres, 11 juliol de 2012

Robinson Crusoe

Alexander Selkirk fou un mariner escocès que treballà un temps a la galera Cinque Ports sota les ordres del corsari William Stradling en les seves expedicions pels Mars del Sud. L’octubre de 1704 la Cinque Ports va fondejar a una de les illes desertes de l’arxipèlag de Juan Fernández, a 600 quilòmetres de les costes xilenes, amb la intenció de proveir-se d’aigua fresca i queviures. Selkirk, que devia de ser una mica aprensiu, va començar a manifestar la seva desconfiança sobre l’adequació de la galera en la qual viatjaven i proposà a alguns dels seus col·legues que desertessin amb ell, tot confiant que aviat passaria un altre vaixell a recollir-los. No va aconseguir convèncer ningú, però el capità Stradling li concedí el seu desig i l’abandonà a l’illa abans que el pobre Selkirk tingués temps d’adonar-se de la bestiesa que acabava de cometre. Les seves profecies finalment s’acompliren quan la Cinque Ports naufragà davant de les costes de l’actual Colòmbia. Stradling i altres membres de la tripulació foren fets presoners pels espanyols, que estaven en guerra amb els britànics, i acabaren engarjolats a Lima.

Selkirk —que disposava només d’un mosquetó, pólvora, eines de fuster, un ganivet, una Bíblia i una mica de roba— al principi no gosà apartar-se de la platja, per por a les bèsties ferotges que poguessin viure al bosc. La dieta exclusiva de marisc i l’aparició d’una munió de lleons marins en zel empenyeren Alexander cap a l’interior de l’illa, on va descobrir cabres salvatges (introduïdes per mariners anteriors) que li proporcionaren llet i carn, així com algunes verdures i arrels comestibles. Amb el pas del temps Selkirk va demostrar ser un home de recursos, capaç de construir-se dues barraques, de fer-se vestits de pell de cabra cosits amb un clau convertit en agulla o d’aconseguir un nou ganivet a partir dels cércols d’una bóta embarrancada a la platja.

Alexander Selkirk fou rescatat l’u de febrer de 1709 per la nau corsària Duke, vella associada del capità Stradling. El mariner havia passat quatre anys i quatre mesos sobrevivint penosament sense cap companyia humana, consolat només per la lectura de la Bíblia. En tornar a la civilització la seva inusual experiència fou àmpliament difosa gràcies a una entrevista que li va fer el periodista Richard Steele. I si a algú aquesta aventura li sona coneguda, no cal que busqui gaire lluny, perquè amb tota seguretat Selkirk fou l’inspirador del “Robinson Crusoe” de 1719, encara que Daniel Defoe es prengué la llibertat d’afegir-hi alguns caníbals per introduir color local.

Estàtua de Selkirk al seu poble natal
En el temps de l’estada de Selkirk l’arxipèlag de Juan Fernández era deshabitat; les seves tres illes —Más a Tierra, Más Afuera i Santa Clara— s’utilitzaven puntualment com a refugi pels pirates. L’illa més gran (i on Selkirk havia passat una llarga temporada), Más a Tierra, funcionà com a colònia penitenciària entre els segles XVIII i XIX. A principis de 1840 els presos van amotinar-se i assassinaren els seus escarcellers per fugir cap al continent on foren degudament capturats i executats. Les illes han continuat habitades fins l’actualitat amb una població de sis-centes persones i escaig.

L’any 1966, amb la intenció de fomentar el turisme, el govern xilè va rebatejar Más a Tierra com a illa de Robinson Crusoe i Más Afuera com a illa d’Alejandro Selkirk, malgrat el fet que possiblement l’escocès mai no hi va posar els peus. Diverses expedicions arqueològiques han descobert rastres de l’exili forçat de Selkirk. Per fortuna ningú no ha pensat encara a muntar un parc temàtic entorn de la figura de Robinson Crusoe.


dimarts, 10 juliol de 2012

John Donne


No, John Donne no és una illa. Va ser un advocat, predicador i poeta metafísic anglès que va viure entre 1572 i 1631. Rescato del “diccitionari” un dels seus versos més coneguts:
No man is an island entire of itself; every man is a piece of the continent, a part of the main...

Cap home és una illa entera en sí mateixa; cada home és un tros del continent, una part del tot…
Aquests dies el cens familiar ha disminuït temporalment en una unitat, coses que passen durant l’estiu i no són necessàriament greus. La rutina canvia i aprofites per fer el que mai no faries, com anar per primera vegada al Fire!! (17ª Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià), que es celebra principalment a l’Institut Francès. Veig una pel·lícula argentina titulada “Ausente” i dirigida per Marco Berger. Tracta del complicat tema dels alumnes adolescents que s’enamoren d’un professor i que tenen prou inventiva com per iniciar la seducció i fotre'ls, si ve al cas. Sobre el paper res no em podria interessar més, però la pel·lícula (lletja, opressiva i amb una banda sonora digna de denúncia) acaba extingint-se en el seu propi brou tediós. El protagonista presenta una gran similitud a nivell “sòmines” amb el molt comparable Alejandro Amenábar.

Tot plegat, la projecció suïcida d’uns desitjos adolescents no correspostos. Molt millor contemplar imatges d’algunes illes desertes de Lakshadweep: el que durant el primer batxillerat es digué “islas Laquedivas”. Segueix una instantània de color turquesa.


dilluns, 9 juliol de 2012

Skelling Michael

Algunes illes desertes no sempre ho foren, encara que a primer cop d’ull es diria que no presenten condicions ideals d’habitabilitat. És el cas de Skelling Michael, una formació bastant inaccessible que es troba a dotze quilòmetres a l’oest de les costes del comtat de Kerry a Irlanda. L’illa té una superfície de 22 hectàrees i una alçada màxima de 218 metres i, efectivament, fa segles que no compta amb una població permanent. Però hi hagué un temps en el qual hi funcionà un monestir de monjos agustins sota l’advocació de Sant Miquel.

La data de la seva fundació és imprecisa —se situa en algun punt entre els segles VI i VIII— i pels vestigis que han quedat de les seves instal·lacions devia d’oferir unes condicions de vida molt precàries. Les cel·les dels monjos fan pensar en ruscs d’abelles o refugis de pastors i s’assenten sobre terrasses només accessibles per costerudes escales tallades a la pedra. En els moments de màxima afluència el monestir no devia de comptar amb més de dotze ocupants o sigui que no fou mai un destí popular entre el clergat més acomodatici. Alguns anys de meteorologia veritablement infecta, a més de canvis organitzatius a l’església irlandesa, contribuïren a la dissolució de la comunitat allà pels segles XII o XIII.


El destí posterior de Skelling Michael, illa que es troba a un cop de roc del món (dit) civilitzat, és del tot previsible. La UNESCO la va incorporar al seu llistat patrimonial l’any 1996 i tots els estius hi ha diversos tour-operadors que hi envien embarcacions plenes de proteïnes turístiques amb l’esperança que ningú no es foti de lloros tot pujant per les escales impossibles amb aquell coi de talons que gasten les horteres de Candem o Putney (més que res, per les asseguradores).

Queda lleig que ho digui jo mateix, però (com hi ha déu), què boniques són algunes illes!

diumenge, 8 juliol de 2012

Un món de metros: Liverpool


Serveix a 1,4 milions de viatgers. El bucle subterrani fou inaugurat el 1977.
 
En realitat no es tracta d’una xarxa de metro, sinó la dels trens locals o Merseyrail: 92 quilòmetres i 76 estacions, però només 1,5 quilòmetres de túnels.
 
El mapa, però, és un fidel hereu de l’estirp de Harry Beck, amb els seus angles de 45º (gairebé sempre), les seves estacions marcades per un “tick” i els seus caps de línia en forma de T.

divendres, 6 juliol de 2012

Piràmide de Ball


Aquesta meravella gairebé inexpugnable es troba a 600 quilòmetres a l’est d’Austràlia. Es tracta de les restes erosionades d’un antic volcà format fa 7 milions d’anys. Té una llargària de 300 metres i una alçada de 562 metres. Cal afegir que està deshabitada?

L’illa rep el seu nom del tinent Henry Ball, que la va descobrir l’any 1788, encara que el primer que la va trepitjar diuen que fou el geòleg Henry Wilkinson l’any 1882. La primera escalada al seu cim tingué lloc el dia dels enamorats de l’any 1965. A partir de 1982 es va prohibir l’escalada de l’espectacular agulla, tot i que la interdicció s’ha relaxat darrerament, sempre que es sol·licitin els permisos pertinents, una prova (si encara calguessin) que els practicants de les aventures extremes han esdevingut una epidèmia i que l’autoritat competent ha decidit munyir-los sense remordiments.


Per a qui s’estimi les novetats, el punt de màxim interès de l’illa resideix en aquest insecte-pal quasi endèmic (també es troba a la veïna illa de Lord Howe, a vuitanta insignificants quilòmetres) que rep el nom erudit de “Dryococelus australis”.

La piràmide de Ball, a diferència de l’illa imaginària d’ahir, té la seva existència ben contrastada i l’estil literari que més se li adiu és el realisme “à la Flaubert”; però cada vegada que me la miro més s’aproxima al disseny d’un videojoc de fantasia, tipus MYST. Els referents que he aplegat dins d’una sola frase inspiren, però també limiten. Potser no és el millor moment per apostar per una realitat física, malgrat el blasó de Higgs.

dijous, 5 juliol de 2012

Brasil


Pensa en elefants i de seguida començaràs a topar-te amb ells a cada cantonada. De la mateixa manera, si comences a escriure sobre illes (desertes, mítiques, misterioses, remotes…), aviat seran les illes les que et vindran a trobar, com la que va aparèixer a Strange Maps al seu apunt d’abans d’ahir. L’illa en qüestió es diu Brasil, Brazil o Hy-Brasil, entre altres variants. Es troba situada en una regió boirosa de l’Atlàntic Nord, no gaire lluny de la costa oest d’Irlanda. Brasil és petita i elusiva, difícil de localitzar; i no pas per la poca expertesa dels navegants que la busquen, sinó més aviat per la ineptitud dels seus geògrafs. Perquè el tret més característic de Brasil és que es tracta d’una illa inexistent.

Potser són les ancestrals llegendes irlandeses les responsables del mite de l’illa embolcallada en boira que només és visible un dia cada set anys, però els cartògrafs que, sense més investigacions, li concediren l’estatus d’ens real poden ser símbols d’altres temps menys il·lustrats, però també d’explotació interessada de la credulitat pública. La primera menció es troba en un mapa d’Angelino Dulcert, datat el 1325, sota el nom de Bracile. La insistència en l’error durà fins l’any 1865, quan l’opinió pública va rendir-se a l’evidència i abandonà la idea d’instal·lar parcs temàtics enmig de les onades.


Sembla ser que no hi ha cap relació etimològica entre aquest illot inexistent i l’enorme país de Sud-Amèrica que parla en portugués.

dimecres, 4 juliol de 2012

Kerguelen


Si ahir escrivia sobre la mínima expressió d’una illa, avui amb l’arxipèlag de les Kerguelen ens trobem amb un model ben generós; perquè, si bé la majoria d’illes que el formen són de calibre menor, l’illa principal també anomenada Grande Terre és un exemplar de concurs, amb una mesura de 150 quilòmetres d’est a oest, 120 quilòmetres de nord a sud i una alçada màxima de 1850 metres. Presenta a més un contorn superbament extravagant amb un gavadal de fiords distribuïts radialment que són pura meravella cartogràfica.

Aquestes illes es troben a l’extrem sud de l’oceà Índic i disten 2.000 quilòmetres de res de l’Antàrtida, mentre que les illes de la Reunió queden 3.400 quilòmetres al nord. En principi foren batejades com illes de la Desolació i ja és curiós la quantitat d’accidents geogràfics que exhibeixen noms malastrucs per aquestes contrades. El nom actual prové del seu descobridor, un bretó anomenat Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec que hi desembarcà l’any 1772, quatre anys abans que hi passés el famós capità Cook.  Per això l’arxipèlag pertany al districte de les terres australs i antàrtiques franceses, un petit calaix de sastre del qual potser encara rescataré algun altre exemplar. Per aquest mateix motiu, la seva moneda oficial és l’euro. En aquest context, bo serà dir que Grande Terre té una superfície equivalent a la de 3/4 de l’illa de Còrsega i que, malgrat el seu aire feréstec, es troba en una latitud gens antàrtica i molt similar a la de Normandia.

Per no crear equívocs m’afanyaré a dir que les Kerguelen no són illes desertes, sinó que estan habitades de forma permanent des del 1950, gràcies a una estació científica situada a Port-aux-Français que aplega entre 50 i 120 membres, segons l’època de l’any.

L’ecosistema, situat a la confluència de les aigües fredes antàrtiques i les càlides de l’Índic, privilegia la concurrència d’animals oceànics necessitats de terra ferma sobre la qual reproduir-se, com ara elefants marins, albatros o pingüins reials. Però també s’hi troben espècies introduïdes per l’home com són els rens, els gats silvestres, les rates i les ovelles.

De la poc espectacular vegetació local, que abunda en molses i líquens, destaca la col de les Kerguelen que, amb les seves altes dosis de vitamina C, salvà molts mariners de l’amenaça de l’escorbut (no endebades el seu nom oficial és “Pringlea antiscorbutica”).

Però, si he dut el nom de Kerguelen fins aquí, no és per una qüestió de verdures saludables, sinó per motius més literaris. Com ara que al capítol 14 de “The narrative of Arthur Gordon Pym”, l’única novel·la escrita pel visionari Edgar Allan Poe, el protagonista —a bord del vaixell “Jane Guy”— desembarca a Christmas Harbour en aquest mateix arxipèlag. El “Gordon Pym” és un llibre estranyíssim, que comença com una aventura marinera i realista, però que esdevé gradualment un malson mòrbid, on un viatge als confins de la Terra es llegeix com al·legoria, però també com a topografia dels espais de l’opi. Després de diverses topades amb balenes, naufragis i caníbals, el llibre navega per un mar mandrós de color de llet i s’interromp abruptament amb l’aparició d’una figura femenina i amortallada.


Jules Verne, un senyor simpàtic que queda sempre bé a les fotografies, s’entestà a prosseguir la narració al·lucinada i interrompuda de Poe. “Le Sphinx des glaces”, el producte d’aquest intent, retorna als llocs del crim i hi introdueix un grau de racionalisme que s’adiu poc amb la poesia de l’americà. Malgrat tot, aquesta esfinx que hem de considerar a la vegada terrorífica i austral no deixa de ser un espant més. I com convida a visitar la resta d’illes impossibles!

dimarts, 3 juliol de 2012

Rockall

Ni amb la disposició més generosa podríem considerar Rockall com una illa de debò. Millor deixar-ho en illot o penyal, perquè una llargada de 31 metres i una amplada de 25 metres no dóna per a més. Hi ha qui l’ha qualificat com la roca més aïllada de tots els oceans, títol més que discutible i al qual ha contribuït la seva situació relativament cèntrica entre Irlanda i Islàndia. Precisament aquest ambigu emplaçament és el que ha originat que fins a quatre països la reclamin per a si: Dinamarca (via les illes Faroe), Regne Unit, Islàndia i Irlanda. La qüestió és encara en mans de les Nacions Unides, o sigui que la sentència pot anar per llarg. I, si algú es pregunta perquè cap nació amb dos dits de front pot estar interessada en aquesta pedra recoberta de cagades d’ocells, si no és per un pueril instint possessiu, caldrà recordar la riquesa pesquera de les aigües circumdants.

Atès que les aigües on es troba Rockall pertanyen a l’àrea d’influència del continent europeu, segurament fou coneguda per mariners i pescadors molt abans de la seva primera menció escrita, que data del segle XVI. Fins a l’any 1810 no hi ha constància que ningú desembarqués en un indret tan inhòspit i de formes tan cantelludes. Serà sobrer informar que a Rockall no hi viu ningú i que només algunes aus marines aconsegueixen niar en estius particularment benignes. La fauna més característica de l’illa són els percebes i altres mol·luscs sòlidament aferrats a la roca.

Malgrat els ínfims atractius turístics del penyal, en temps recents ha estat visitat amb alguna freqüència tant per aventurers que volien posar a prova les seves dots de supervivència com per radioaficionats a qui suposava un desafiament emetre des d’un lloc tan remot. Digne d’un sketch de Monty Python fou el desembarcament realitzat el 18 de setembre de 1955 per la marina britànica, durant el qual es va hissar la Union Jack i es col·locà una placa informativa sobre la presa de possessió, cerimònia que és considerada com l’última expansió territorial de l’Imperi Britànic. El 2010 es va descobrir que la placa havia desaparegut, però ja hi ha algun voluntari que s’ha ofert a restituir-la (la prova que la Terra està superpoblada la trobareu en que literalment hi ha gent per a tot).

Com a protesta contra les prospeccions petrolieres, Greenpeace va ocupar l’illa l’any 1997 i la rebatejà com a Waveland, una micro-nació de la qual, tothom que s’unís a la seva causa, en podia ser ciutadà. La maniobra no alçà gaires onades: el govern britànic considerà que, en ser el seu un país lliure, els de Greenpeace tenien tot el dret del món a prendre la fresca allà dalt fins que es cansessin.

A mi, des del primer moment, el nom Rockall m’ha sonat a música, a música guitarrera que “mola” (aquest és el verb que més li escau), però després penso en passar una nit enfilat sobre el faralló inhòspit i se m’esborren d’immediat tots els anhels aventurers. Rockall és l’illot ideal per imaginar-se’l de lluny i sense conseqüències.


dilluns, 2 juliol de 2012

Antípodes

No pregunteu el motiu —avorriment pel brot de gregarisme esportiu i beneit que ens ha fet oblidar tota mena de xacres del país o simple febre misantròpica d’aquella que em va i em ve com producte de temporada—, la qüestió és que decideixo desaparèixer des d’ara mateix. No, no són vacances (massa previsible en aquest mes acabat d’encetar), el que inicio és una mena d’exili, una fugida cap als límits solitaris del no res. I per fer-ho bé, me’n vaig tan lluny com puc, a les illes Antípodes, on fa una setmana que s’ha inaugurat la temporada d’hivern.

Aquest arxipèlag es diu així perquè queda situat aproximadament a les antípodes de Londres, detall que suggereix una visió molt britànica del món; però com que van ser ells els que van descobrir la majoria d’aquests indrets remots, no els hi ho discutirem. He dit aproximadament, perquè en realitat la seva antípoda la trobareu prop de Cherbourg, en territori francès. El grup consta d’una illa principal, l’illa Antípoda d’uns 20 quilòmetres quadrats, i un acompanyament de prescindible xavalla. Es troba a 860 quilòmetres al sud-est de l’illa de Stewart, que segurament gairebé ningú no sabia que és la tercera illa més gran de Nova Zelanda.

Com quasi tots els territoris que penso visitar en aquesta sèrie naixent, les illes Antípodes són actualment deshabitades i d’accés molt restringit. Encara que la seva primera menció en temps històrics la va fer el capità Henry Waterhouse l’any 1800, posteriorment s’hi ha trobat terrissa polinèsia que revela un coneixement humà molt anterior. Durant el segle XIX l’extermini d’óssos marins fou la dedicació principal de l’economia illenca. L’any 1807 el negoci va ser clausurat: ja no quedaven pinnípedes  dels quals treure’n profit.

Segons la Wiki, aquí són endèmics el becadell de les antípodes i el periquito de l’illa de les Antípodes. Són ocells que, en un primer cop d’ull, semblen enormement vulgars i que després es van fent més comprensibles sense arribar a ser interessants.

Les illes Antípodes, malgrat la seva situació extremada, no acaben de ser ni carn ni peix. Llunyanes sí, molt llunyanes, però sense la grandesa de la desolació antàrtica, més aviat veïnes d’extraradi de l’arxipèlag neozelandès. En trobarem de més interessants.