divendres, 31 agost de 2012

Imatges d’Alícia: Hamburg

Alice Pleasence Liddell a l'estiu de 1858, segons Lewis Carroll
Diu que déu els cria i ells s’ajunten, de manera que no va ser gens sorprenent trobar al Kunsthalle d’Hamburg una exposició titulada “Alice im Wunderland der Kunst”, o sigui “Alícia a la Terra de Meravelles de l’Art”. La mostra havia estat vista l’any passat a la Tate Liverpool, però sembla ser que la versió alemanya és sensiblement diferent. No sé si és habitual la col·laboració entre aquests dos museus, però trobo que té molt de sentit la relació entre aquests dos grans ports europeus que, a més, són els pares putatius de The Beatles.

Diapositiva, a partir de John Tenniel (principi del segle XX)
L’exposició explora la rica vena iconogràfica encetada pels llibres d’Alícia de Lewis Carroll, a la qual jo ja vaig dedicar en el seu dia més apunts dels estrictament necessaris. Hi trobareu els retrats que Carroll feu de les germanes Liddell, el manuscrit original amb il·lustracions del propi autor, les estampes canòniques de Tenniel, l’impressionant Alice Liddell adulta de Julia Cameron, alguns bibelots victorians que representen una mena de proto-merchandising i algunes edicions posteriors a càrrec de gent tan il·lustre com Arthur Rackham, Ralph Steadman, Salvador Dalí o Pat Andrea. La majoria d’ells ja vaig citar-los en el seu moment, encara que vaig passar per alt la Kiki Smith de qui recupero ara la seva il·lustració a la piscina de llàgrimes.

Les imatges que il·lustren el díptic literari carrol·lià configuren un concepte fàcilment classificable. Molt més complicat resulta establir quines obres plàstiques ha inspirat. El seu caràcter oníric facilita la màniga ampla, però jo no hi inclouria tot el que escapa a la lògica i conté miralls, i nenes ensucrades.

"Waking" (1865) de Sir John Everett Millais
L’exposició aconsegueix incloure a la vegada el document històric i l’especulació estètica. L’art sempre feliç de Pipilotti Risl contrasta amb l’Alícia desencantada de Max Ernst, potser perquè la primera és molt més jove que la segona.
"Alice el 1941" (1941), Max Ernst
I encara que aquesta col·laboració liofilitzada entre Walt Disney i Salvador Dalí es decanti més pel kitsch que per l’ortodòxia carrol·liana, juro que també forma part de l’exposició.

Fins el 30 de setembre. No us la perdeu.

dijous, 30 agost de 2012

Un pròleg

De tant en tant el bloc encara ofereix alguna alegria allà per on menys pots esperar que arribi. La cosa va anar més o menys així.

Fa uns mesos la blocaire Mr. K preguntava al seu bloc First swimming lesson si algú coneixia alguna persona del país familiaritzada amb l’obra de Charles Dickens. Ferran Ràfols Gesa, traductor i propietari de La maquina de fer llibres, li apuntà la meva antiga sèrie “Dickens o res”. Així fou com la petita i interessant editorial Navona, especialitzada en rescatar clàssics bàsicament anglosaxons dels dos darrers segles, va posar-se en contacte amb mi i em proposà prologar un llibre de relats de Charles Dickens i Wilkie Collins. Vençudes les primeres reticències, al cap i a la fi no sóc més que un lector, vaig acceptar amb la il·lusió tan infreqüent de treballar en el que més t’agrada.

Crec recordar que vaig enllestir la feina pel maig i no ha calgut esperar gaire: ahir em va arribar a les mans el llibre acabat. El volum es titula “Cuentos de viajeros y posadas” i em sembla que ha quedat molt bé; i no ho dic amb orgull de pare ja que la meva contribució no supera les quatre planes, però trobo que des del disseny de la coberta fins la traducció del poeta José Luis Piquero són excel·lents. I el contingut, que si no m’equivoco és tot inèdit al país, resulta tan entretingut i variat com tot el que va sortir de les plomes d’aquells genis populars que foren Charles Dickens i Wilkie Collins.

Em diuen que d’aquí cosa d’una setmana arribarà a les llibreries. I jo què he de fer, si no recomanar-lo?

dimecres, 29 agost de 2012

Kunsthalle


El Hamburger Kuntshalle és un molt bon museu de belles arts, encara que no pot competir en excel·lència amb els seus homòlegs a Berlín i Munic. La col·lecció queda repartida en tres edificis interconnectats i d’arquitectures ben diferents: un palauet neoclàssic, un casalot de maó vermell i un cub contemporani. El seu punt fort és la pintura i escultura alemanya dels dos darrers segles, encara que es poden trobar bones obres d’artistes sempre benvinguts com Manet, Cezanne o Picasso.

Potser el quadre més cèlebre del museu és el que encapçala l’apunt, “El viatger sobre un mar de boira” de Caspar David Friedrich, epítom de la pintura romàntica gràcies a aquesta figura audaç que sembla desafiar l’univers des d’una posició de superioritat. La imatge és tan poderosament evocadora que s’ha emprat infinitat de vegades per il·lustrar cobertes de llibres i decorar cambres d’adolescents rebels. També ha servit d’inspiració pel disseny d’un CD de Jonas Kaufmann.

Gairebé tan famós és aquest altre quadre de Friedrich, “El mar de gel”, de temàtica encara més original. Un paisatge radicalment desolat, inhòspit, cantellut, que fa pensar en Arthur Gordon Pym i també en les forassenyades expedicions polars que s’esdevindrien un segle més tard.

Un altre artista ben representat és el suís Paul Klee, proteic creador d’infinits estils compatibles, sempre propers a l’artesania, l’entomologia i la miniatura. No sé si m’agrada més el seu peix daurat de 1925, envoltat d’un misteri de pantocràtor romànic, o la simpàtica revolució dels viaductes de 1937, pantalons arquitectònics que semblen buscar raons.

Molt més difícil serà defensar “Phryne davant de l'Areòpag” de Jean-Léon Gérôme, quan ja fa dècades que l’Acadèmia del XIX ha estat condemnada a l’ostracisme estètic. Però malgrat tot, és difícil apartar els ulls d’aquesta estampeta tan detallada, on queden ben documentades tant la nuesa de la tal Phryne com les diverses reaccions dels honorables ciutadans. Diguem que la pintura és competent, però no alça el vol: el que interessa aquí és la misèria humana en tot el seu esplendor i la seva vergonya, culet inclòs. El naixement del “paparazzo”.


dimarts, 28 agost de 2012

Hamburg per a principiants

Foto de JMT
És típic d'Hamburg i es diu Labskaus. Crec que conté carn picada de bou, patata, ceba, òbviament remolatxa, i aquest dos ous tan ferrats com impertinents. Tastar-ho una vegada a la vida és més que suficient i potser excessiu.

Si ho penses fredament, és curiós que un dels ports més importants del món estigui situat a un riu. Hamburg s'aboca a l'Elba amb un projecte urbanístic que (diuen) és el més ambiciós d'Europa. Com a mascaró de proa l'Elbphilarmonie d'Herzog i de Meuron. Queda al fons de la foto, però (feu-me cas) no val la pena acostar-s'hi. El millor de tot és el nom: la Filharmònica de l'Elba. Llàstima que sigui una sala de concerts i no admeti de sèrie les filles del Rhin.

dilluns, 27 agost de 2012

Rentrée


Encara que jo he estat en actiu bona part del mes d'agost, em fa l'efecte que avui s'inicia realment la reincorporació civil del personal, almenys a nivell domèstic.

De cara a la nova temporada poc puc prometre, llevat de la tediosa exposició de les fotos de vacances i d'alguna explossiva reacció contra David Foster Wallace.

Als sospitosos habituals (Carroll, Hergé, Dickens), tots mereixedors de nova entrada, hi afegiré Tolstoi, comte visionari que em conduirà de nou a Vic.

Em temo que he acabat amb els mapes de metro, però de segur que algunes ciutats aspirants presentaran les seves candidatures.

I, si no queda cap altre recurs, la tardor serà de segur calenta.

Estarem distrets.

diumenge, 26 agost de 2012

Viatge al fons de la totxana

Abans de marxar més d’un ens va censurar i va titllar-nos de mals patriotes perquè havíem escollit passar les vacances a Alemanya. Trobo que no cal dimonitzar cap país per qüestions de l’economia de mercat que ningú no acaba d’entendre del tot. A més cal aprofitar aquests moments quan encara podem anar pel món pagant en euros, que no se sap mai quant duraran. És cert que ja és el tercer any consecutiu que passem a Alemanya unes o altres vacances i seria bo canviar una mica de destí que Europa té també altres països.

Sigui com sigui fa exactament un mes ens vam plantar a Hamburg amb la intenció de fer un tomb pel nord germànic. Poc m’imaginava que el tret unificador de les vacances seria l’humil totxana, present a la majoria d’edificis de la zona. I va ser a Hamburg on vaig sentir parlar per primera vegada del Backsteinexpressionismus, o Expressionisme del Totxo, un estil propi dels anys 20 del segle XX que jugava amb les possibilitats decoratives de l’humil maó. La seva característica angulositat (la del totxo, vull dir) evoca el contemporani “art déco”, però amb una mica més de coneixement ulterior els edificis d’aquesta zona d’Europa que abasta grollerament des d’Holanda fins a Dinamarca ja feia segles que intentava extraure tota la seva expressió al paral·lepipèdic maó.

En tot cas, la Chilehaus de Fritz Höger va ser per a mi un amor a primera vista. Construïda entre 1922 i 1924 per un navilier que havia fet la seva fortuna gràcies al comerç amb Xile, evoca amb la seva forma hidrodinàmica la silueta d’un vaixell i supera en esvelta gràcia el molt més famós Flatiron de Nova York.


Al mateix barri d’oficines (o Kontorhausviertel) es troba el més sever Sprinkenhof. Va ser construït en tres etapes des de 1927 fins a 1943 pels germans Hans i Oskar Gerson. Encara que comparteixi el color de xocolata de la resta d’obres mestres de la zona, la seva façana repeteix una pauta geomètrica gairebé hipnòtica. Res però ens prepararà pels deliris de Bremen.


dissabte, 25 agost de 2012

Un món de metros: Zurich


Data en la seva forma actual de 1986. Compta amb 1,2 milions d'usuaris potencials. 108 quilòmetres, 168 estacions, però només 8 d'elles són subterrànies. No es tracta d'un metro, sinó d'una xarxa de trens lleugers que inclou al mapa autobusos i línies aquàtiques. M'agrada molt que sembli un cor.

divendres, 24 agost de 2012

Fantasies animades d’aquest mes d’agost (2 de 2)

El Capità Pirata, Polly, Victoria Regina i Charles Darwin
“The Pirates! Band of misfits”, la segona pel·lícula d’animació vista aquest mes d’agost, no podria ser més diferent de “Brave” en tots els seus apartats. Des de l’any 2005 els mítics estudis Aardman no ens alegraven la vida amb un llargmetratge realitzat amb la tècnica del “stop motion”, tècnica que no acaba mai de ser del tot fluïda, però que resulta simpàtica pel seu component artesanal. El pitjor que podria dir d’aquests pirates de plastilina que Peter Lord i Jeff Newitt han dirigit és que estèticament no són gran cosa (ni punt de comparació amb les Highlands de Pixar). Per la resta representen un espectacle deliciós, especialment si no t’atures gaire a pensar-hi: no espereu doncs extraure’n alguna profunda lliçó moral.

Del que dic ja es pot deduir que les millors virtuts de “Pirates!” les trobarem en el seu guió ple d’aquell humor genuïnament anglès que tant ens agrada. Allunyant-se de l’humor de Hollywood que sembla que no pot evitar referents anacrònics a icones pop, aquests bucaners són d’una innocència entendridora i surrealista, diria que infantil si no fos perquè segurament són els adults els que s’ho passen millor en un registre que no queda massa lluny dels Monty Python.

La pel·lícula es basa en un llibre del molt apropiadament anomenat Gideon Defoe que es titula “The Pirates! In an adventure with Scientists”. No us sembla un títol magnífic? Aquesta banda de “misfits” o inadaptats —els components de la qual responen a noms tan descriptius com Pirata Albí o Pirata a qui li agraden les Postes de Sol i els Gatets— són una colla de trossos de pa i per tant no hi ha manera que guanyin el premi al pirata de l’any. L’abordatge al Beagle i l’encontre amb Charles Darwin els obrirà una possibilitat de fer-se amb un immens botí per camins inimaginables que no penso rebentar aquí.

No cal dir que és imprescindible veure la pel·lícula en versió original per comprovar la solidesa dels actors britànics i com s’ho passen de bé, començant per Hugh Grant (el Capità Pirata), Martin Freeman (el Pirata del Mocador) i Imelda Staunton (la reina Victòria, que és la dolenta de la funció).

Com deia l’altre dia Santi, la cinta és tan plena de detalls d’ambientació i de gags en segon terme que és recomanable fer-se amb el DVD quan es publiqui per estudiar-lo amb lupa. De moment, però, jo no la deixaria escapar al cinema per acabar el mes d’agost amb una dosi d'excel·lent bon rotllo.


dimecres, 22 agost de 2012

Fantasies animades d’aquest mes d’agost (1 de 2)

És sabut que l’estiu, cinematogràficament parlant, és un desert que desafia les neurones més inquietes dels nostres respectius cervells. Deixant de banda les cintes d’explosions i testosterona, dedicades als adolescents menys estèticament exigents, i les pel·lícules nominalment cultes que, ben mirades, són pur Reader’s Digest (“Inception” l’any passat, “Prometheus” enguany) queden les pel·lícules suposadament infantils, on s’estableix una complicitat entre els pares/víctimes i la seva agraïda quitxalla. De vegades en aquests films s’hi troba també el nèctar i l’ambrosia que brilla per la seva absència en empreses d’ambició major.

Un cas exemplar seria la collita anual de Pixar, estudi del qual no em perdo res (sempre que no tingui com a protagonista un automòbil vermell). “Brave” (o “Indòmita”, que coincideix així amb el títol del penúltim Soderbergh) és un Pixar ben atípic i bastant contaminat pel seu soci Disney. El film ha estat promocionat com el “nec plus ultra” del feminisme a Hollywood, punt que la codirectora Brenda Chapman sembla demostrar implícitament.

Les princeses Disney del nou mil·lenni havien demostrat més rebel·lia i independència de criteri que les seves antecessores, però tot aquest admirable bagatge s’emprava en darrer terme per encalçar i casar-se amb el príncep de torn. I sí, és cert que dins d’aquesta tradició, no hi ha hagut princesa menys heteronormativa que aquesta Mérida (nom ben poc gaèlic a orelles d’un espectador hispanoparlant) que ni es vol casar al principi del film, ni en resultarà casada al seu final. El conflicte de la filla rebel que no vol repetir els errors d’una mare massa aferrissada a les convencions té un punt d’originalitat que segurament serà compartit per les espectadores de catorze anys. És un sector del públic certament limitat i per no alienar l’audiència masculina, s’intercalen escenes d’humor físic protagonitzades per mascles més aviat idiotes i de pèl panotxa. També hi ha moments de màgia i criatures fantàstiques que d’alguna manera podrien connectar amb la saga vampírica del crepuscle. La combinació d’aquests diversos registres no sempre es produeix amb fluïdesa i, si he de ser sincer (sí, ho he de ser), la peripècia em va interessar molt moderadament.

“Brave” potser no és sensacional, però tampoc hi ha cap motiu per carregar-se-la. El disseny dels personatges és magnífic i em va fer molta gràcia la bruixa a qui Julie Walters posa veu, tot i que em sembla excessivament inspirada en la seva homòloga a “El viatge de Chihiro”. Per la raríssima secta que va a veure les produccions animades en versió original, atenció a Emma Thompson en el paper de mare.

Els paisatges escocesos no fan mai un mal paper en pantalla i aquí són orgàsmicament preciosos: digna justificació del preu de l’entrada. Em pregunto on rau la relativa decepció davant de “Brave”, quan els seus elements, presos d’un en un, són immillorables. Potser d’un film del taller Pixar esperem més que unes notes de correcció política enmig d’un context de conte de fades.

D’un equip creatiu capaç de donar vida a robots post-apocalíptics i enamorats, a pensionistes amb ànima d’Indiana Jones, a tendres monstres amigables i a rates de tres estrelles Michelin, una princesa que vol romandre soltera sona a repetició del mite vellíssim de Diana, la caçadora.

El ja tradicional curt previ al llargmetratge es titula “La Luna”. A diferència d’edicions anteriors, les crítiques rarament el mencionen; potser perquè és molt cursi. Hem de començar a preocupar-nos? 

dimarts, 21 agost de 2012

Dies sense fum (5)


Si no em fallen els càlculs, aquest disset d’agost ha fet quatre mesos que no m’acosto una cigarreta als llavis. No veig el moment d’informar sobre aquest fet la doctora que fa el seguiment de la meva salut: necessito alguna paraula seva d’admirat recolzament, perquè la veritat és que aquesta abstinència té ben poques compensacions. Més aviat el contrari.

Un dels efectes secundaris de deixar el tabac és la recuperació del sentit del olfacte i descobrir a continuació que la vida put. Viure envoltat d’aromes distreu, impedeix la concentració, aclapara, sufoca. Especialment ara a l’estiu sota un règim de finestres obertes de bat a bat. El carrer fa olor a fregit, a ranci, a barbacoa, a alcohol revingut, a goma cremada, a borrissols de pols i a pixum.

De nit somio que em fumo una cigarreta i el sentiment asfixiant de culpa comença molt abans que s’acabi el somni. Ni el despertar, amb la correcció perceptiva que comporta, m’allibera totalment. Em sento obligat a alguna cerimònia d’expiació.

Potser passar les vacances de nou a Alemanya ha estat, en aquest moment de les nostres vides, un error. Contra el que es podria pensar, Alemanya és un país massa permissiu amb els fumadors (igual que Itàlia no ho és, i aquest seria un bon punt de partida per revisar certs tòpics). Els aeroports i les estacions de tren privilegien espais pels amics de la nicotina. A totes les ciutats hi ha bars que anuncien des del seu llindar que els fumadors són benvinguts (i que peti la resta, si no s’hi avé). El fum del Marlboro t’agredeix en creuar-te amb qualsevol vianant a qualsevol vorera. Josep i jo fem la petita paròdia dels intransigents, quan en realitat som uns nostàlgics (pecat freqüent que anuncia les pròpies vellúries).

Com ja he dit una mica abans, quina gràcia té tot aquest patiment? Haurem de trobar el consol d’aquí vint anys, quan apuntem al nostre bloc personal que l'emfisema no figura entre les nostres dolences? Tot plegat això de deixar de fumar és com la religió catòlica: el benefici és hipotètic i llargament postergat, però de moment la vida és molt menys divertida.

dilluns, 20 agost de 2012

Odi al teatre


Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) va estudiar imatge a la Complutense i va iniciar la seva carrera al món del cinema, primer filmant diversos curts fins obtenir el Goya al millor curt d’animació el 1995 per “Caracol, col, col”. El seu primer llarg “Mamá es boba” del 1999 —un drama de complexos familiars, filmat a Palència— ha esdevingut amb el temps un clàssic de culte de l’underground recent. El 2007 va estrenar “Un buen día lo tiene cualquiera” sobre l’ingent problema de fundar una llar. Vist que amb les seves activitats cinematogràfiques rebia tota mena de lloances, però no feia ni un euro de calaix, Lorenzo va passar-se a la literatura (art decididament econòmic i que es pot practicar en qualsevol moment sense necessitar el patrocini de ningú). Així l’any 2010 publicà “Los millones” sobre un membre del GRAPO que guanya la primitiva i no la pot cobrar perquè no disposa de carnet d’identitat.

Confessaré que de la carrera de Santiago Lorenzo fins aquest punt descrita no en sabia res i tot el que aquí explico ve copiat fidelment de la Wiki, sense més comprovacions ulteriors que les que suggereix el sentit comú. Sí que he llegit, en canvi, “Los huerfanitos” (Blackie Books, 2012), seguint el consell de prescriptors tan respectables però no necessàriament coincidents com són Jordi Costa, Marcos Ordóñez, Isabel Sucunza o Kiko Amat. I mira que d’entrada, tant l’horripilant coberta blau cel del llibre (perpetrada per Ricardo Cavolo) com la sinopsi continguda a la faixa publicitària ja fa por: “Los hermanos Susmozas odian el teatro. Se meten a hacer teatro”.

No és el primer cop que confesso la meva aversió a la poca soltada perquè sí, i quan el progenitor (i llavor seminal) d’una novel·la s’anomena Ausias Susmozas, t’agafen ganes d’engegar-la a pastar fang. Que el lector finalment no ho faci és responsabilitat total de Lorenzo. Aquest anomenat Ausias és propietari del teatre Pigalle on es dedica als plaers més irresponsables de la faràndula sense ocupar-se més que lateralment del benestar de la seva progènie. A la seva mort els seus poc desconsolats fills —Argimiro, Bartolomé i Críspulo— reben com a herència un local carregat de deutes i descobreixen que l’única via per saldar-les és muntar una darrera obra triomfal.

El camí cap a l’èxit o el fracàs està solcat de peripècies que de tan còmiques poden arribar a trencar-te el cor i el mèrit de Santiago Lorenzo és convertir en entranyable una aventura delirant i dotar d’ànima la solidaritat dels desposseïts. A més “Los huerfanitos”, tot i succeir ara mateix l’any 2012, evita tota temptació de modernitat superficial i aprofundeix en un llenguatge un punt anacrònic que és un altre dels seus atractius. Què millor que deixar-ne una mostra que rebli una recomanació decidida per aquest llibre a la vegada lleuger i perdurable?
En agosto de 1979, el Pigalle cerró una semana por vacaciones. Todos los empleados se fueron a sus casas. También Ausias y los niños, que, como vivían allí, permanecieron en el teatro. Al segundo día, un martes por la tarde, Ausias se arregló como para una fiesta y desapareció. Los tres pequeños Susmozas se encontraron solos en el caserón. 
Al principio fue muy divertido, jugueteando con el circuito cerrado de televisión que acababan de instalar en el prohibido despacho de Ausias. Pero las horas fueron pasando una tras otra, y los tres chiquitines iban confirmando que aquello no era un descuido pasajero. El entusiasmo por la libertad repentina se iba alternando con el terror a que les hubieran olvidado allí para siempre. A las dos de la mañana fueron plenamente conscientes de su abandono. 
Lloraron Crispo y Barto, y Argi se sintió hermano mayor (lloró también). Se acostaron sin cenar, porque la incertidumbre les congeló el hambre. Rendidos por el esfuerzo de soportar tanta perplejidad, se durmieron agotados. Habría sido bueno que Ausias se hubiera ahorrado los hijos. 
Por la mañana comieron lo que encontraron, y se enfrentaron al miércoles. Entre la ingenuidad y el desconcierto, Crispo llamó por teléfono a su casa. Le respondía un pitido insistente, porque se estaba llamando a sí mismo. Intentaron cocinar y provocaron un conato de incendio que consiguieron sofocar a base de ollas de agua, pero que les dejó una tos que no curó hasta octubre. 
El jueves, Argi se fue a la sala de los discos a torturarse con una canción italiana que le daba mucha pena, una cosa desgarradora con la voz de una niña solita y un señor mayor. Se encontró allí a Barto, lamiéndose las heridas con otra tonada más italiana todavía, sobre las esperanzas que trae cada nuevo día. Luego apareció Crispo, que venía a bañarse en la suya, ya italiana perdida, que hablaba de lo rico que es hacerse compañía. Se ofrecieron sus canciones. Parecían tituladas aposta para que el dolor se les atragantara, mortificante como un paseo por las brasas. En las letras de las tres comparecía Ausias, y su ausencia se magnificaba con lo que les había hecho por omisión. Fue un guateque trágico de tres únicas melodías, todas de significación infausta, todas como ni a propio intento, y si aquello fue una fiesta, esa fue la de los niños huérfanos, arrumbados en llanto porque papá se había tenido que marchar a una gestión desconocida a no se sabía dónde.

diumenge, 19 agost de 2012

Així renegà Zarathustra

Versió nocturna d'Asterix i Cleopatra
L’estrena l’any 1979 del film Alien concità la rara aprovació unànime de públic i crítica. De retruc Ridley Scott fou saludat com una refrescant veu personal destinada a renovar la ciència-ficció, vaticini que la seva obra següent (Blade Runner) va semblar confirmar.

Més d’un quart de segle més tard, amb tots (públic i crítica) una mica més vells i esperem que també més savis, ja sabem que Scott no passa de ser un artesà competent i superficial, que val tant com l’equip tècnic del que s’envolta. No és d’estranyar doncs que el director, als seus 74 anys, enyori el triomf inicial que va significar Alien i intenti repetir-lo desesperadament.

Des del seu inici el projecte Prometheus va jugar amb l’ambigüitat de si seria o no una aventura anterior a Alien (em nego a utilitzar l’engendre etimològic de la “preqüela”) i aquest sí-però-no contribuí a què es parlés del film molt abans de la seva estrena. Un cop vist, no es pot negar que la seva peripècia té lloc en un univers força compatible amb el d’Alien, tot i que els punts de contacte que s’estableixen entre les dues pel·lícules em semblen del tot prescindibles. I tanmateix, l’existència prèvia d’Alien compromet part de l’originalitat de Prometheus, ja que repeteix amb poques variacions els signes d’identitat del primer film.

Una vegada més Scott brilla en els apartats tècnics: paisatges visualment molt bells, excel·lent disseny escenogràfic i de vestuari, efectes especials espectaculars (tot i que el 3D no em va semblar gran cosa). De vegades l’hipertiroïdisme de la producció juga en contra de la seva versemblança, com ho fa aquesta escultura d’un inexplicable cap descomunal que apareix a tots els cartells del films, o la mera idea de tancar unes naus plenament funcionals dins d’una estructura arquitectònica laberíntica.
 
Però és clar Prometheus es gaudeix molt millor amb el sentit crític desconnectat i potser aquest fet és un indici de com ha canviat el cinema comercial des dels ja llunyans temps d’Alien. Si aquella cinta era un tens i claustrofòbic exercici de terror a l’espai on no es donaven més explicacions de les necessàries (bàsicament que hi havia una mala bèstia a bord, disposada a cruspir-se tota la tripulació), Prometheus sembla pretendre donar-nos més pel preu de l’entrada i, no conforme amb presentar-nos l’extermini gradual de tot un equip a mans de formes biològiques amb molt mala entranya, inclou també una trama sobre l’origen de la vida humana a la Terra que segurament no satisfarà ni a darwinians ni a creacionistes.

Les pretensions del film no són necessàriament dolentes, però abans de voler comparar-se amb el 2001 de Kubrick potser caldria tapar els innombrables forats de l'arítmic colador que és el guió i dotar als seus personatges de prou gruix per fer-los interessants. Però des del moment que apareixen en pantalla la majoria d’ells du escrit al front el rètol “pinso d’alien” (començant per un geòleg i un biòleg que, amb el seu comportament cretí, són una vergonya pel mètode científic). Bons actors com Charlize Theron o l’infrautilitzat Idris Elba ocupen papers merament tòpics, mentre que l’esforçada Noomi Rapace (encarregada de protagonitzar una mitja hora final risiblement absurda) no aconsegueix fer-nos oblidar Sigourney Weaver. Guy Pearce apareix maquillat (de forma poc creïble) com si tingués 90 anys, amb l’únic objectiu de palesar com és de difícil envellir un actor artificialment i provocar de passada la pregunta inevitable: per què no van contractar un actor de 90 anys enlloc d’un de 40? L’únic que té alguna oportunitat de brillar és Michael Fassbender, tot i que ja sabem per experiència que el paper de fastidiós robot quasi humà és tremendament agraït.

Per especificar les moltes coses que m’han irritat d’aquesta pel·lícula, començant pel nivell d’estupidesa que considera implícit a l’espectador mitjà, hauria de rebentar alguns dels seus cops d’efecte. Atès que Prometheus està gaudint d’un bon èxit a taquilla i que la seva conclusió apunta a una seqüela (cosa que no feia l’Alien original), potser es mereixeria que ho fes, encara que fos de forma profilàctica.

Decididament, abandono aquests puerils debats teològics/biològics i em passo al cinema (suposadament) infantil on, si les discussions són rarament profundes, el grau de diversió està garantit. No hi ha premi, però de quines recomanables pel·lícules animades estic parlant?

Noomi Rapace, ridícula per exigències del guió

dissabte, 18 agost de 2012

Un món de metros: Sidney


Quatre milions d'usuaris, iniciat el 1926, 2060 quilòmetres de vies, 306 estacions.

Amb aquestes xifres no estem parlant d'un veritable metro sinó de la xarxa ferroviària metropolitana amb un escàs 1% subterrani. Malgrat tot el mapa revela les influències de l'underground londinenc, potser un vell complex colonial.

divendres, 17 agost de 2012

L'alegria que passa

D’aquí no res farà una setmana que he retornat als meus territoris habituals de caça (al pla de Barcelona) i encara no he publicat un apunt decent, com pertoca a una allau que es confessa diària. L’absència de quòrum lector no inspira gaire, encara que el pal de paller dels jubilats (Júlia Costa, Francesc Puigcarbó i Pere o Miquel (aquest sense filiació)) mereix un homenatge a la constància, immune a l’anèmia dels índexs d’audiència.

A més ja estic tip de veure l'apunt d'en Batman ocupant la capçalera.

No em falten motius per a un text d’urgència (sobre lectures, pel·lícules o experiències recents), però de moment els deixaré passar, per mandra, galvana o procrastinació (si cal expressar-se amb tecnicismes abstrusos). Mentre Josep es passeja per ciutats tan “cool” com Sòria o Valladolid, omplo la setmana no tant amb les acabades d’inaugurar festes de Gràcia, com amb aquesta cançó llarga de Dominique Ané. Que m’agrada qui-sap-lo.

“Le convoi”. Per a tots vostès.