diumenge, 30 setembre de 2012

Quino


Abans jo no era així, ho prometo. Enlloc de sortir del pas amb l’ajuda d’un ninotaire de segura eficàcia, em currava una mica els posts i intentava afegir-hi algun detall d’elaboració personal. Però és que ahir va ploure tot el dia i a més el hàmster va menjar-se els apunts de classe.

Crec que ja ho havia dit anteriorment, però ho torno a dir: cada dia m’interessa menys escriure ficció. O amb altres paraules, he observat que amb l’edat menteixo pitjor.

dissabte, 29 setembre de 2012

Un món de metros: Baku

Iniciat el 1967 per atendre dos milions de persones.

L'any 2011 comptava amb dues línies, 23 estacions i 35 quilòmetres de vies.

Un mapa estranyíssim que no s'assembla a cap altre conegut. No m'acaba d'agradar, però el premi a l'originalitat ja el té.

divendres, 28 setembre de 2012

Esperpent

L’incansable Oriol Broggi i la seva companyia “la perla 29” està ocupant una vegada més una de les sales gòtiques de la Biblioteca de Catalunya, en aquesta ocasió amb “Luces de bohemia” de Ramón del Valle-Inclán. L’equip actoral el formen Lluís Soler, Manel Dueso, Camilo García, Berta Giraut, Marissa Josa, Jordi Martínez, Jacob Torres i Ernest Villegas. El nivell d’excel·lència és l’habitual d’aquesta companyia, com ho són els seus signes d’identitat: l’escenari cobert de terra, l’escenografia mínima i suggeridora, l’astuta utilització de la banda sonora i la voluntat de proximitat amb esporàdics trencaments de la quarta paret.

Lluís Soler s’imposa amb l’autoritat que li coneixem i compon un Max Estrella amb més dignitat que penques; tot el contrari del Don Latino de Hispalis que fa Jordi Martínez, qui segurament hauria pogut treure més profit d’aquest paper tan llaminer. La resta de l’elenc es reparteix una vintena de papers, tot mostrant una gran versatilitat. L’element femení fluixeja una mica, però és de justícia ressaltar les intervencions de Manel Dueso, brillant tant si fa de Rubén Darío, del periodista don Filiberto, com de portera amb xal.

Recordava “Luces de bohemia” com una obra complicada, on el seu caràcter episòdic, ple de canvis de perspectiva, podia incitar a dispersar l’interès. Dins de la versió de Broggi, després d’uns inicis vacil·lants, la línia roman clara i carregada de significats que oscil·len entre la circumstància i l’universal; una visió molt shakesperiana (no ho dic jo, que ho diu Marcos Ordóñez) i no només per l’aparició d’enterradors en escena.

UN SEPULTURERO: Ese sujeto era un hombre de pluma.

OTRO SEPULTURERO: ¡Pobre entierro ha tenido!

UN SEPULTURERO: Los papeles lo ponen por hombre de mérito.

OTRO SEPULTURERO: En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.

UN SEPULTURERO: ¡No hay que poner las cosas tan negras!

OTRO SEPULTURERO: ¡Ahí tienes al Pollo del Arete!

UN SEPULTURERO: ¿Y ése qué ha sacado?

OTRO SEPULTURERO: Pasarlo como un rey siendo un malasangre. Míralo, disfrutando a la viuda de un concejal.

UN SEPULTURERO: Di un ladrón del Ayuntamiento.

OTRO SEPULTURERO: Ponlo por dicho. ¿Te parece que una mujer de posición se chifle asi por un tal sujeto?

UN SEPULTURERO: Cegueras. Es propio del sexo.

OTRO SEPULTURERO: ¡Ahí tienes el mérito que triunfa! ¡Y para todo la misma ley!

Si heu llegit aquest fragment, ja us haureu adonat que “Luces de bohemia”, escrita el 1924, és plenament-escandalosament vigent ara mateix. Durant les gairebé dues hores de l’espectacle, les ressonàncies al nostre present han estat contínues —des de reis i elefants, fins a indignats i pàries catalans—, tot sense tocar ni una sola coma al text de Valle-Inclán.

Una peça clàssica, presentada en condicions immillorables. Fins els 2 de desembre. Esteu avisats.  

dijous, 27 setembre de 2012

Escaton

Disseny de Chris Ayers
Escatologia: f. Part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final (del grec ἔσχατος, últim).
Escatologia: f. Estudi dels excrements (del grec σκατός, femta).


Cada any a l’A.T.E. [Acadèmia de Tennis Enfield] potser una dotzena de nois entre potser uns dotze i uns quinze anys —nens a les fases més primerenques de la pubertat i del pensament realment capaç de fer abstraccions, quan la pròpia al·lèrgia a les limitadores realitats del present tot just comencen a emergir com un estrany tipus de nostàlgia per coses que mai no has conegut (120)—potser una dotzena d’aquests nois, la majoria mascles, es dediquen amb fanatisme a un joc inventat a l’Acadèmia anomenat Escaton. L’Escaton és el joc infantil més complicat mai conegut a l’Acadèmia. Ningú no està del tot segur sobre qui el va dur a Enfield i des d’on. Però es pot datar la seva concepció amb força facilitat a partir de la mecànica del joc mateix. La seva estructura bàsica ja estava força definida quan Michael Pemulis d’Allston a l’edat de dotze anys contribuí a fer-lo molt més irresistible. La seva elegant complexitat, combinada amb una esgarrifança que recrea el rebuig i una completa dissociació de les realitats del present, componen gran part del seu pueril atractiu. A més és irresistible d’una forma gairebé addictiva i escandalitza els adults.

Aquest any és Otis P. Lord, un jugador de tretze anys, fenomen del càlcul de Wilmington (Delaware), qui “Porta la Gorra” com a director del joc d’Escaton i estadístic reconegut, tot i que Pemulis, com encara volta per aquí i és de lluny el més gran jugador d’Escaton en tota la història de l’A.T.E., té una mena de potestat emèrita no oficial per corregir els càlculs i els mandats de Lord.

Per jugar a Escaton calen de vuit a dotze persones, amb 400 pilotes de tennis tan velles i pelades que no es puguin fer servir ni per practicar sacades, més una extensió de terreny equivalent a quatre pistes de tennis contigües, a més d’un cap destre en la recopilació de dades i la cognició fredament lògica, juntament amb un mínim de 40 megabytes de RAM disponible i una àmplia gamma d’articles de tennis. El reglament similar a un vademècum que Pemulis va fer escriure a Hal Incandenza l’Any del Super-Pollastre Perdue —amb apèndixs, mostres d’arbres de decisió c:\Rosa2\MathPak\EndStat-path i un resum de l’assaig més accessible sobre teoria aplicada de jocs que Pemulis va ser capaç de trobar— és gairebé tan llarg i interessant com l’estupefaent “El progrés del peregrí des d’aquest món fins a aquell que ha de venir” de John Bunyan, i un totxo força difícil de comprimir dins d’un ésser vivent (encara que cada any una dotzena més de nois de l’A.T.E. memoritzen la cosa amb tal profunditat fanàtica que de vegades informen que, anys més tard, n’han murmurat passatges quan es trobaven sota una lleugera anestèsia dental o cosmètica). Però si a Hal l’apuntessin amb una Luger i l’obliguessin a intentar-ho, probablement començaria explicant que cadascuna de les 400 velles pilotes de tennis de l’arsenal global del joc representa un míssil termonuclear de 5 megatones. 

120. Aquest fenomen bàsic és el que adults post-hegelians més capaços de fer abstraccions anomenen “consciència històrica”.

dimarts, 25 setembre de 2012

Roma, amor i fantasia

Després de la ben “charmante” “Midnight in Paris”, Woody Allen prossegueix el seu periple turístic europeu amb “To Rome with Love”, un projecte decididament més lleuger encara que no mancat d’alguna gràcia. Per posar-se a to amb la ciutat amfitriona, proposa una pel·lícula d'esquetxos, gènere molt freqüentat pel cinema italià durant els anys 60. Les quatre historietes que componen la cinta no mostren cap tret unificador més enllà de l’escenari i no es presenten aïllades, sinó intercalades les unes amb les altres, fet que dissimula una mica la feblesa de la seva estructura, però que al mateix temps provoca confusió, ja que el marc temporal de cadascuna d’elles varia considerablement, des de la que succeeix durant una sola jornada fins la que relata esdeveniments d’un període de dies no determinat.

L’episodi més fluix és el de l’arquitecte (Alec Baldwin) que fa de mentor d’un jove expatriat pijo (Jesse Eisenberg) en les seves relacions amb Greta Gerwig i Ellen Page. El problema de la presència de Baldwin és que en cap moment queda clar si és un personatge real, l’encarnació adulta del personatge d’Eisenberg o un recurs de guió sense utilitat aparent. A sobre, la sovint deliciosa Ellen Page ha de defensar un dels retrats d’esnobisme cultural més fluixos de tota la filmografia alleniana.

El segment de Roberto Benigni, sobre un home qualsevol que un bon dia esdevé famós sense motiu, satiritza superficialment la nostra obsessió actual per la popularitat. Benigni, un actor capaç de posar-me molt i molt neguitós, aquí funciona prou bé, o sigui que no em queixaré.

A la tercera història, Woody Allen i Judy Davis viatgen a Roma per conèixer la família del xicot de la seva filla i descobreixen virtuts inesperades en el futur consogre. El gag sobre el que gira l’esquetx és hilarant, però curt d’ales; tanmateix, veure Allen interpretant per enèsima vegada el seu personatge de neuròtic ple de prejudicis encara desvetlla alguna rialla i més si l’acompanya la fantàstica Davis en un paper (ai!) massa breu.

L’episodi millor, el que dóna més joc, concerneix a una parella de provincians acabats de casar i les seves aventures per separat durant una jornada a la capital. A l’esquetx intervé Penélope Cruz amb la seva habitual frescor, encara que el paper de puta de bon cor comença ser-li massa freqüent. L’única pega que podríem posar al segment és la seva similitud (digueu-li homenatge) al clàssic de Fellini “El xeic blanc”.

De totes les aventures turístiques d’Allen potser és aquesta la que té més intervenció d'actors locals com el mencionat Benigni, a més de Ricardo Scamarcio, Antonio Albanese, Alessandra Mastronardi, Flavio Parenti, Alessandro Tiberi i el tenor Fabio Armiliato en papers protagonistes. Altres noms coneguts com els d’Ornella Muti, Maria Rosario Omaggio o Giuliano Gema s’han prestat a fer el que són pràcticament cameos per tal d’associar-se al prestigi d’Allen.

Cal dir que el llegendari gust musical del director perd força quan li toca jugar fora de casa. “Volare” segurament és l’elecció més previsible per amanir els títols de crèdit inicials amb música “romana”; però això són minúcies al costat d’una musiqueta carrinclona i suposadament humorística que acompanya bona part de la pel·lícula, una cosa vulgaríssima digna d’una pel·lícula de Mariano Ozores (circa 1972).
  
En general, el suflé va perdent alçada a mesura que avança la pel·lícula, potser perquè les idees que sustenten els quatre relats no donen per a més. Tot i això, una espurna aquí i allà salva la tarda i no la dóna per perduda. Passadora, que ja és molt.

dilluns, 24 setembre de 2012

El dimoni de les llistes: artistes famosos encara vius el 23 de setembre de 2012

  • Manoel de Oliveira (11 de desembre de 1908), 103 anys.
  • Olivia de Havilland (1 de juliol de 1916), 96 anys.
  • La seva germana i també actriu Joan Fontaine (22 d’octubre de 1917), 94 anys.
  • Kirk Douglas (9 de desembre de 1916), 95 anys.
  • Alicia Alonso (21 de desembre de 1921), 90 anys.
  • Betty-“las Chicas de Oro”-White (17 de gener de 1922), 90 anys.
  • Amparo Rivelles (11 de febrer de 1925), 87 anys.
  • Dick Van Dyke (13 de desembre de 1925), 86 anys.
  • Chuck Berry (18 d'octubre de 1926).
  • Elvira Quintillá (19 de setembre de 1928), 83 anys.
  • Edward Asner “Lou Grant” (15 de novembre de 1929), 82 anys.
  • Stephen Sondheim (22 de març de 1930), 82 anys.
  • William -”StarTrek”- Shatner (22 de març de 1931), 81 anys.
  • Leonard Nimoy (26 de març de 1931), 81 anys.
  • Jean-Luc Godard (3 de desembre de 1930), 81 anys.
  • Fernando Guillén (29 de novembre de 1931), 80 anys.
  • Little Richard (5 de desembre de1932).
  • Kim Novak (13 de febrer de 1933), 79 anys. 
  • Montserrat Caballé (12 d'abril de 1933), 79 anys.
  • Carol Burnett (26 d’abril de 1933), 79 anys.
  • (s'admeten candidats)

diumenge, 23 setembre de 2012

El com de tot plegat

Killing them softly” del neozelandès Andrew Dominik —director de la molt valorada “The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford” (2007)— recupera “Cogan’s Trade”, una novel·la oblidada del molt oblidat George V. Higgins (reeditada oportuna/oportunistament per Libros del Asteroide) i en fa un exercici d’estil sobre materials essencialment de gènere negre.

La trama és simple i habitual: un parell de poca-penes (en aquest cas particularment ineptes) assalten una timba clandestina amb conseqüències tan letals com depuratives. Amb franquesa, l’escassa peripècia és insuficient per ocupar els 97 minuts que dura la pel·lícula i el director empra amb eficàcia algunes maniobres de distracció que fan oblidar la futilesa del conjunt i realcen la potència del film. “Killing them softly” presenta una estètica visual aspra i borrascosa, molt d’acord amb els suburbis post-Kathrina de Nova Orleans. Hi apareix alguna puntual coreografia de la violència, sobtada, colpidora  i molt creativa, però la majoria del desenvolupament del film és calmat i es vertebra en llargues converses que no van gaire enlloc. El disseny sonor és tan sofisticat com al·lucinatori i la utilització de les cançons de Velvet Underground molt oportú.

On brilla la pel·lícula és en el seu elenc d’actors. Sense ells, podríem arxivar “Killing them softly” com un aparent però oblidable producte de temporada. Però, així que Richard Jenkins o James Gandolfini apareixen en pantalla, es produeix una transsubstanciació i els arquetipus que els actors representen esdevenen lliçons magistrals de com ficar-se dins d’un personatge i treure’n petroli.

Els per a mi desconeguts Scoot McNairy i Ben Mendelsohn també estan admirables com a parell que desencadena l'embolic. Brad Pitt ocupa nominalment el paper protagonista i no desentona gens (i cal dir que com a actor està envellint en públic amb força dignitat). Sòlides presències com les de Ray Liotta o Vincent Curatola (també present a “The Soprano”) amaneixen el conjunt. I Sam Shepard, en un paper minúscul i indigne d’ell, actua com a cirereta.

El més molest de la pel·lícula és la forma com defensa la seva tesi (perquè, sí, la pel·lícula té tesi). Obsessionada en demostrar que tot el submón de la màfia és un reflex del món real i la seva economia de mercat, abusa introduint en la banda sonora de moltes de les seves escenes discursos de Barack Obama i apuntala el seu missatge amb el discurs final que fa Brad Pitt. O sigui que de subtilesa va una mica mancada, però "Killing them softly" és un entreteniment molt digne i gens culpable.

dissabte, 22 setembre de 2012

Un món de metros: Antònia Font

El meu germà Santi, que reconeix que darrerament els apunts de "Un món de metros" són una bírria, em tramet aquest mapa intrigant.

Correspon a la coberta de la darrera producció discogràfica d'Antònia Font, presentada amb divisió d'opinions al recent Mercat de Música Viva de Vic. El disc es titula "Vostè és aquí" i conté 40 cançons de poc més d'un minut. No sé fins a quin punt aquests "interruptus" musicals funcionen o no. Els seus títols sí que m'omplen d'impaciència i ja voldria conèixer el seu contingut:
  • Per jo i tots els ciclistes.
  • S'alegria des conill.
  • Un hiver à Majorque.
  • Canta a sa dutxa mi niña.
Tres línies, 40 estacions, longitud de vies desconeguda. Inaugurada el 2012 per atendre una població potencialment universal.

L'escoltaré amb atenció.

divendres, 21 setembre de 2012

Busch/Sempé, l’eix franco-alemany

Per no sucumbir al badall de Hannover vam acudir al reclam d’una exposició sobre Sempé que es cel·lebrava al Museu Wilhelm Busch, un palau del segle XVIII situat a un parc als afores de la ciutat. Malgrat que l’esquer era l’obra del bordelès que aquest agost va fer 80 anys, els dibuixos de Wilhelm Busch (1832 - 1908) també mereixen el desviament, més justificat encara en tractar-se d’un producte genuïnament alemany.

Busch, originari de la Baixa Saxònia (capital Hannover), havia estudiat enginyeria mecànica, però més endavant s’inclinà per l’aprenentatge de l’art amb estades a Düsseldorf, Anvers i Munic. Si bé com a pintor no va vendre ni un quadre, les seves caricatures sovint acompanyades de rodolins o poemes que ell mateix escrivia gaudiren d’un èxit fulminant i durador. Alguns dels seus versos han esdevingut adagis ben vius a la cultura oral del país, mentre que els seus llibres —malgrat uns continguts sovint violents i poc correctes— són lectura quasi obligada per a la quitxalla.

Apart de la gràcia i el moviment que tenen les seves vinyetes, la novetat de l’obra de Busch rau en la seva idea d’explicar una història a partir d’una successió de dibuixos subratllats amb un breu text, per això ha estat considerat molt raonablement com un dels avis del còmic. La seva obra més famosa i la que més ha transcendit enllà de les fronteres alemanyes és “Max und Moritz” (1865), una col·lecció de vuit historietes narrades en rodolins i protagonitzades pel duet titular. Cada historieta escenifica una bretolada diferent d’aquests infants terribles, bretolades que inclouen el sabotatge d’un pont, el maltracte animal, la violència física i altres barbaritats similars. El llibre culmina salvatgement amb els nois mòlts, fets literal farina al molí, i devorats pels ànecs de la granja. Molt recomanable.

“Max und Moritz”, exemplifiquen l’arquetípic i terrible duo trapella tan fèrtil a la tradició del còmic. Fills seus són els Katzenjammer Kids creats a Estats Units el 1897 per l’immigrant alemany Rudolph Dirks; els Quick et Flupke (1930) d’Hergé podrien ser els seus néts; i els Zipi i Zape (1948) de Josep Escobar besnéts legítims.

Apart dels originals de Busch, el museu presenta algunes caricatures modernes alemanyes de caire més aviat polític i d’un interès bastant local. I Sempé? Bé, gràcies. Sense ser una exposició antològica, estaven ben representades les seves facetes tant d’il·lustrador (amb portades per a New Yorker) com d’humorista. Sempé és el narrador de l’individu, sigui perdut dins de la multitud o dins de la monumentalitat arquitectònica. També és un tendre recopilador dels petits plaers de la vida i, en aquest aspecte, el revers ideal de Busch. 


dijous, 20 setembre de 2012

Viure del conte

Foto de JMTD
Els germans Grimm tenen el mateix potencial de trempera turística a Alemanya que Gaudí a Barcelona. Per això l’oficina de propaganda i promocions d’allà s’ha empescat la Märchenstrasse o Ruta dels Contes de Fades que aglutina possibles escenaris reals de contes clàssics. Cal reconèixer que alguns han estat escollits per la cara, tot associant entorn pintoresc amb conte de localització dubtosa (com passa a Hildesheim, suposat escenari de les desventures de la Blancaneus).

Almenys, Hamelin (o Hameln) a la Baixa Saxònia compta amb un historial ben documentat que relata primer la desaparició de la plaga de rosegaires i després la de tota la quitxalla de la vila. Sorprèn que aquests fets urbans i llegendaris siguin tractats com a veritat històrica amb datació allà cap al segle XIII.

Foto de JMTD
Cert és que Hamelin resulta petit i encantador, tan medieval i dubtosament genuí com tot el que et trobes a Alemanya, però amb l’additiu de les rates, que no és plat de gust per a tothom. Hi ha rates esculpides enmig del carrer, en relleu a les façanes, enfilades al pont sobre el Weser, encarnades en mil i un souvenirs i fins i tot actuant en un escenari de la plaça major: tot perfectament innocu, però els fòbics haurien d’abstenir-se.

Unes desenes de quilòmetres més al nord Bremen es lliga a un altre conte clàssic i molt menys traumàtic, el de les quatre bèsties musicants.


dimecres, 19 setembre de 2012

Traducció infinita


Com deia dilluns, he acabat llegint “La broma infinita” en la seva traducció al castellà, tot i que disposava ja de l’edició original en anglès. Serà que m’estic fent vell, però no em veia amb cor d’enfrontar-me a més de mil pàgines d’una prosa tan densa i un vocabulari tan ric. Amb el bescanvi evidentment vaig sortir perdent, perquè poques són les traduccions que estiguin a l’altura de l’original, però en aquest cas la pèrdua ha estat particularment sagnant.

Traduir David Foster Wallace no ha de ser gens senzill: la seva sintaxi tendeix a l’envitricollament, el seu lèxic abasta des dels termes col·loquials als neologismes cultistes i els seus jocs conceptuals demostren una gran sofisticació. Malgrat tot, a mesura que avançava en la lectura del text castellà m’anava adonant que alguna cosa no rutllava. M’estava trobant amb frases que no tenien sentit, expressions que no s’entenien, referències críptiques i construccions poc elegants. Atesa la fama que té “La broma infinita” de ser un llibre difícil, anava acceptant intimidat aquestes rareses de la novel·la fins el moment que em va pujar la mosca al nas i vaig decidir confrontar els textos. Per la meva (no tal) sorpresa, el motiu que feia de “La broma infinita” un malson estilístic era la seva pèssima traducció.

A partir d’aquest moment, cada vegada que alguna frase no em semblava natural, acudia a les fonts i, si trobava errors de traducció, en prenia nota. La llista final ha quedat ben llustrosa i no vull pensar el resultat que obtindria si acarés exhaustivament les dues versions. La traducció de la novel·la està acreditada a Marcelo Covián amb revisió de Javier Calvo. No sé ben bé què vol dir això de la revisió, però amb fruits tan penosos, sona gairebé a sarcasme. Diria que Covián i Calvo són noms coneguts al món de la traducció i el segon és també novel·lista, sorprèn per tant aquest pitafi. I no em digueu que l’ofici de traductor està mal pagat, que és cert, però no justifica perdre el punt d’honor professional, sobretot quan tens entre mans un llibre que sembla destinat a entrar en el canon de la novel·lística nord-americana del segle XX.

No he sabut trobar a la xarxa cap comentari sobre la nefasta traducció (sí, en canvi, al bloc del novel·lista argentí Patricio Pron un elogi genèric a la feina del traductor, on es citen entre d’altres Covián i Calvo). Atès que els blocs literaris més exquisits van plens de les excel·lències de l’obra de DFW i atès també que en aquest país els que llegeixen en anglès són encara minoria, em sorprèn la poca sensibilitat lectora amb la que alguns s’empassen els textos.

[El meu treball escolar ha quedat tan llarg que us l’estalvio. Si algú té curiositat, el trobarà en pàgina apart seguint aquest enllaç o per l’enllaç de la capçalera.]

dimarts, 18 setembre de 2012

La lectura infinita (2 de 2)


És sabut que Infinite jest conclou amb més d’un centenar de pàgines de notes al text i, en aquest sentit, poder anar i venir entre el text principal i les notes és una benedicció del “reader”. No es pot dir el mateix de les notes dins de les pròpies notes (que tinc entès que el Kindle d'Amazon sí que soluciona), ni de quan una nota es refereix a una altra nota que es troba algunes pàgines més enllà: en aquests casos el pas d’unes a altres és un veritable malson.

Per tornar als avantatges, la meva edició en paper d’Infinite Jest pesa 1 quilo 170 grams, mentre que l’aparell lector pesa 240 grams (funda inclosa) el que representa un avantatge indubtable per prosseguir còmodament la lectura ajagut al llit, al transport públic o en itinerància durant les vacances. De fet, durant les vacances tot hauria anat perfectament si la bateria no s’hagués descarregat abans del previst. No he descobert encara quant de temps dura la càrrega de la bateria, perquè sembla una magnitud variable que segueix les lleis de Murphy per fer el màxim mal possible en cada moment. La clau del problema consistí que l’única manera d’aprovisionar el reader fou a través de l’entrada USB d’un ordinador, font energètica no tant a l’abast de tothom des que els ciber-cafès han passat totalment de moda i a més t’allotges a establiments de tipus familiar.

La solució que em proposà Josep (no podia ser d’una altra forma) fou que acudís a la biblioteca pública municipal. Ens trobàvem a Wismar, ciutat d’uns 50.000 habitants (o sigui que no era un cul de món) i malgrat això ni la bibliotecària veterana ni la més jove que em van atendre semblaven entendre el meu anglès limitat però correcte (perquè després es vagi propagant el mite que afirma que a Europa tothom domina l’anglès excepte, nosaltres, pobres ibèrics ignorants). Les bones senyores m’insistien en perfecte alemany que els seus ordinadors estaven protegits de sèrie contra virus malignes i que no podien permetre un contacte passatger amb un aparell de sospitós origen mediterrani. Vaig necessitar arreplegar tot l’alemany que encara recordava del meu pas remot pel Goethe Institut per proclamar:

Ich brauche kein Internet, nur Strom —o sigui, “no necessito internet, només electricitat”.

Un cop digerida aquesta informació, les dames em permeteren abastir-me d’un ordinador condemnat a l’ostracisme que no tenia cap contacte amb la resta del món més que l’estúpida enrampada elèctrica. Quedaven 45 minuts fins el tancament de la biblioteca, o sigui que la càrrega fou escassament parcial, tot just per sortir del pas.

Més sort vaig tenir de tornada a Hamburg, on l’hotel tenia un Business Center amb dos ordinadors de lliure disposició. Només calia demanar teclat i ratolí a recepció; però jo no necessitava aquests estris, una entrada d’USB fou suficient.

Per si no ha quedat clar, el que volia remarcar en aquests apunts és que els nous formats digitals traslladen els vells i coneguts llibres per trajectes no sempre desitjables. Potser aquestes són les pegues de ser un pioner, però dubto que això acabi arreglant-se per a plena satisfacció de tothom.

dilluns, 17 setembre de 2012

La lectura infinita (1 de 2)

A la tercera ha anat la vençuda i (de forma més discreta que als dos intents anteriors) finalment he llegit, i acabat, “Infinite Jest” de David Foster Wallace, tres anys més tard que Josep me la regalés a Montreal un juliol de 2009. De fet el que he llegit és la versió digital (via e-reader) en castellà, anomenada “La broma infinita”, i publicada per Mondadori en diverses edicions durant el segle XXI. No parlaré ara de la problemàtica de la seva traducció —com que les llengües implicades són el castellà i l’anglès, hi dedicaré algun apunt directament en castellà (estrictament fora de sèrie pel que fa a aquest bloc) per no afegir més confusió de la necessària—, ni donaré encara la meva opinió sobre el seu interès literari, sinó que em limitaré a comentar alguns detalls relatius a aquesta edició electrònica i al que la lectura digital implica.

En un món ideal la versió electrònica d’un llibre seria el format virtual on podrien incorporar-se les esmenes a errates passades. Sense sorpresa comprovo que Mondadori no s’ha trencat les banyes i ha traslladat el text amb els errors originals. Alguns exemples:
(pàg. 42): “horarios” on hauria de dir “honorarios”
(pàg. 64): “barshee” on hauria de dir “banshee”
(pàg. 259): “Charles Heston” on hauria de dir “Charlton Heston”.
(pàg. 263): “mucronada” on hauria de dir “mucronata”.
(pàg. 1269): “recopilarse” on hauria de dir “recompilarse”.
(pàg. 1277): “serática” on hauria de dir “seráfica”.
(pàg. 1299): “MCLMLXII” on hauria de dir “MCMLXII” (que sí que té sentit).
(pàg. 725): “avispara” on hauria de dir “avisara”.
(pàg. 1331): “antídota” on hauria de dir “antídoto”.
etcètera...

Creia que l’absència de l’important símbol que encapçala les diverses parts de la novel·la havia estat una altra víctima del pas al format digital, però he comprovat que a la versió en paper ja no l’havien respectat, o sigui que les destrosses vénen de lluny. No sembla tampoc que ningú s’hagi molestat a verificar les bondats de l’adaptació que presenta anomalies com les següents:
  • en paginar endavant, apareix la mateixa pàgina (tot i que el seu número de pàgina indicat a sota ha augmentat una unitat).
  • pàgines “desaparegudes” que només es poden recuperar augmentant o disminuint la tipografia.
  • grans espais en blanc i fins i tot pàgines senceres en blanc entre paràgrafs que són consecutius.
  • paràgrafs interromputs a mitja pàgina que es reprenen a la pàgina següent.
Tot això són pitafis flagrants de la versió cibernètica (per dir-ho en modern) sobre els quals ningú no sembla escriure ni emetre cap queixa, tot i que sospito que són freqüents a qualsevol edició electrònica.

Aquests dies s’està parlant bastant de la demanda que ha fet Bruce Willis ("Luz de luna", "La jungla de cristal", alopècia) en descobrir que les seves filles no podran heretar els milers de cançons que el seu pare ha comprat a través d’iTunes (i per les quals segurament les ara-nenes no mostraran cap interès mai de la vida). Jo no vaig tan lluny i amb prou feines em preocupo de la problemàtica que suposa prestar la meva còpia legalment adquirida de “La broma infinita” a un aparell similar i conjugal que s’empara sota el mateix sostre. Encara pitjor, em pregunto què passarà quan el meu lector SONY, per aquelles coses de l’obsolescència programada, expiri sense cap dignitat d’aquí un o dos anys. Com sempre, no vaig llegir la lletra petita del contracte, o sigui que em temo que perdré bous, esquelles i bromes infinites pel camí. Al menys els llibres d’Enid Blyton impresos en paper analògic encara els puc recuperar, si els busco als prestatges dels altells.

Vivim una fugida endavant, cap a una modernitat sense penediment. Qui es lamenti, passarà per retrògrad mentre que, per altra banda, algú s’estranyarà que la venda de llibres en paper encara sigui predominant.

diumenge, 16 setembre de 2012

Passejant Mr. Adrià

Foto d'Oscar S.

Definitivament el cervell dels mascles no funciona igual que el de les femelles, vist que el meu nebot de dos anys i mig mostra des de fa temps una afició desmesurada (que jo diria innata) a tot el que té a veure amb la mecànica i la tecnologia. Quan ve de visita, només sortir de l’ascensor, pica el botó de planta baixa i contempla des de la reixa de la gàbia el descens de la cabina. L’espectacle, que ens obliga a compartir col·lectivament, arriba al seu punt culminant quan irromp el contrapés, aparició que és rebuda amb exagerats crits de joia. L’Adrià és molt entusiasta en tot allò que li agrada.

L’Adrià és també un nen molt emmarat i per convèncer-lo de sortir a fer un tomb i deixar una estona tranquil·la la seva mare l’he hagut de temptar amb un descens en l’ascensor del metro, una oferta que sabia que no rebutjaria. De fet, en sortir al carrer era ell qui tibava tot indicant-me impacient el camí fins un dels ascensors de l’estació de Provença.

Ell mateix ja sol·licita l’ascensor, si no es troba al nivell del carrer, i sap quin botó ha de prémer per fer-lo baixar. Un cop al vestíbul subterrani prou que li agradaria continuar fins a les andanes inferiors. És difícil fer-li entendre que no tot a la vida gaudeix de lliure accés i, encara que jo li digui que no podem passar, ell insisteix a mostrar-me les fletxes verdes de les barreres. Com a maniobra de distracció el faig pujar a la poc espectacular cinta lliscant de l’intercanviador fins arribar al vestíbul que queda sota de Rambla de Catalunya. Procuro que no vegi la vitrina de l’Espai Mercè Sala (que és l’infern on van a parar tots els treballs manuals que han comès algun pecat estètic) i l’encamino fins un segon ascensor. Pugem.

Baixem. Refem les nostres passes i la plataforma lliscant en sentit contrari. Passem davant d’un aparador de “txutxes”, tan ràpid que sembla un miratge i el nebot a penes ho percep. Per variar, prenem les escales mecàniques ascendents, on Adrià encara tentineja. Sense dedicar-li ni una mirada peremptòria a la porta de la Pompeu (ex Fòrum Vergés) iniciem la viceversa del descens. Com a bons assassins, tornem al lloc del nostre primer crim i utilitzem el mateix ascensor ara per ascendir, després per descendir. A partir d’aquí entrem en un bucle de topologies de l’inframón durant els quaranta minuts següents.

Esbandir i repetir, que diuen els americans. Terriblement fascinant si tens dos anys i mig. 

dissabte, 15 setembre de 2012

Un món de metros: Almaty


Almaty (o Alma Ata) és la capital de Kazakhstan i té prop d'un milió i mig d'habitants. Les obres van començar el 1988, però van quedar interrompudes per la caiguda de la Unió Soviètica.

Una secció de la línia 1 fou inaugurada finalment l'any 2011. Consta de set estacions i té una llargada de 7.6 quilòmetres.

Vist el pa que s'hi dóna, no tinc clar si els dissenyadors gràfics tenen molt futur a Kazakhstan o no en tenen cap.

divendres, 14 setembre de 2012

Concurs / Impromptu


No penso oferir cap premi al guanyador; però algú és capaç de detectar on és l'absurd d'aquest text? [La solució als comentaris]

“...cree que es sospechosa la entrega de Charlotte Treat a las agujas de tejer. Todas esas agujas. Entrando y saliendo de esa delgada y estéril lámina de algodón tensada sobre el marco redondo.”

dijous, 13 setembre de 2012

Capital del badall

Foto de JMTD
No sé ben bé perquè vam anar a Hanover, segurament pel simple fet que era allí. El cert és que la ciutat —exceptuant la seva fira tecnològica anual— té una terrible reputació per la seva manca de punts d’interès. Fins i tot corre la brama que a Hanover s’hi celebren les festes més avorrides de tota Alemanya. L’any 2000 van fer una exposició universal per mirar d’atraure mirades més benignes (Mariscal els va dissenyar una mascota impossible), però el fracàs de públic fou notori.

Malgrat aquests antecedents, hom sempre té l’esperança que no hi pot haver cap ciutat europea de mig milió d’habitants que no presenti algun tret redemptor. Després d’una contemplació superficial però benvolent, jo a penes els vaig saber trobar. Potser el problema és que la ciutat vella (habitualment reconstruïda de forma impecable, si es tracta d’Alemanya) els ha quedat extremadament petita i està envoltada d’aquestes illes de vianants tan impersonals que són l’estigma del país.

Antic ajuntament

El vell ajuntament és la mostra més reeixida d’arquitectura del maó que es pot veure a la ciutat. En canvi l’ajuntament nou, una enormitat que sembla el germà bastard i nòrdic del nostre Palau Nacional, produeix més esgarrifances que admiració malgrat el seu emplaçament al costat d’un llac artificial.

Ajuntament nou

Un dels detalls més característics són “Die Nanas”, les tres escultures pop de Niki de Saint Phalle (1930-2002). Emplaçades a la riba del riu Leine l’any 1974, d’entrada foren rebudes amb unànime rebuig per la població local. Amb el temps, però, van esdevenir part tan essencial del paisatge (finalment Hanover no té tant per contemplar) que actualment aquestes figures obeses són les favorites de tothom i no es concebria la ciutat sense elles. En un cas similar al de Henry Moore amb Toronto, l’escultora francesa establí una relació d’amor contra natura amb Hanover i, apart de dissenyar un “grotto” als jardins rococó de Herrenhäuser, regalà 300 obres seves al Sprengel Museum local del qual parlaré un altre dia. Tot plegat un benvingut accent colorista a una ciutat que el necessita desesperadament.




dimecres, 12 setembre de 2012

El dia després

Contempleu aquest preciós Gauguin mentre els nostres polítics electes (i desconcertats) decideixen per on tirar (tampoc és qüestió que els hi fem tota la feina). Si triguen gaire, en tornarem a parlar i potser els deixarem al marge, ja que ni demagògia saben fer.

dimarts, 11 setembre de 2012

Mambo

Espanya viu de l'aire d'un cel gris
terres i mars lligades a un país
que mai no ha existit.

(Jaume Sisa, "Mambo" dins de la La Catedral (1977))

dilluns, 10 setembre de 2012

Crisi? Quina crisi?

Estem tan acostumats a sentir cantar les excel·lències de la cadena televisiva HBO, que ens llencem a consumir els seus productes a ulls clucs, tot pressuposant que al darrera hi trobarem sempre una obra mestra. Amb aquest estat d’ànim hem contemplat “Too big to fail” (a Espanya “Malas noticias”), una TV-movie estrenada fa un any, dirigida per Curtis Hanson (Òscar per “LA Confidential”) i interpretada per un reguitzell d’actors raonablement coneguts. No hi havia per tant.

El telefilm il·lustra la crisi financera de l’agost de 2008, iniciada per la caiguda en desgràcia de Lehman Brothers, i els esforços posteriors del Secretari del Tresor Henry Paulson per evitar que aquesta fallida arrossegués darrera seu tot el sistema. Els fets interessen relativament, perquè foren els primers indicis que alguna cosa pudia a la nostra aparent feliç economia de mercat, però a menys que siguis un boig de les finances difícilment entendràs el bombardeig de dades que s’entrecreuen durant els escassos 95 minuts de la pel·lícula.

Crec que no hi ha films pitjors que els que presenten els seus molts personatges amb rètols informatius. Són films sempre basats en fets reals, confusos i avorrits per l’espectador. També són nefastos els films que confien massa en les converses a través del mòbil. “Too big to fail” comet tots dos pecats i ho fa amb avarícia.

El millor de tot són els actors, començant per un William Hurt que fa més o menys de protagonista i està molt ben secundat per Paul Giamatti. Al seu voltant, altres noms coneguts com Edward Asner (ex Lou Grant), Matthew Modine, James Woods, Bill Pullman o Cynthia Nixon contribueixen a afegir prestigi al projecte. A Wall Street hi pot haver drama, però per molt que s’hi esforcin està mancat de grandesa: res menys estimulant que contemplar una colla d’individus moguts per la cobdícia i per la preservació del seu estatus. Mals temps per l’èpica del yuppie.

diumenge, 9 setembre de 2012

16-8-1991: Heaven or Las Vegas

Un cop dutxats i canviats de roba, ja sense la pols del desert, entrem a Dunes, un dels establiments clàssics de la ciutat [desaparegut el 1993]. Per moltes imatges que haguem vist de Las Vegas a tota mena de pel·lícules, l’espectacle que es presenta als meus ulls em deixa atònit. Els casinos, pels quals no cal pagar cap entrada, es configuren com una extensa successió d’àmbits intercomunicats (una mica a la manera dels grans magatzems), sense envans, ni finestres i sobretot sense rellotges. Són espais on el temps i la realitat exterior queden abolits en benefici d’un món il·lusori que promet eternes oportunitats.

A l’entrada acostuma a haver una primera bateria de màquines escura-butxaques, que representen el nivell més ínfim del vici. Més enllà es troben les taules de black-jack i les ruletes, els bingos, restaurants, botigues, teatres… L’ambient és frenètic i vulgar; entre els molts passejants curiosos d’aquest zoològic destaquen els jugadors autèntics, immòbils com camaleons a l’espera d’una mosca. A les escura-butxaques, dones madures d’aspecte ordinari passen les hores amb un got de plàstic a la mà, ple de quarters minvants, i una cigarreta moribunda als llavis. J malgasta el seu primer parell de dòlars a una ranura no identificada.

Passem al mític Caesar’s Palace, decorat amb temàtica romana. La façana exhibeix una col·lecció d’estàtues de guix clàssic que abasta des del dissortat Laocont (amb els seus fills i el rèptil) fins un David de Miquel Àngel  en millor estat que el de Florència. Les cambreres vesteixen una toga breu que deixa al descobert unes cames llarguíssimes enfundades amb algun material sintètic i platejat. Sopem al Café Roma. A l’interior del casino tot pretén fer referència al passat de l’Imperi, encara que jo acabo menjant un plat xinès. Per evitar qualsevol síndrome d’abstinència, si el comensal ho desitja, des de les taules del restaurant es pot jugar a una espècie de bingo espuri.

Més tard J es queda enganxat a una escura-butxaques i hi passa una estona que em sembla inacabable. No crec que sigui un ludòpata en potència, però li encanta guanyar i les lladres d’un sol braç no li ho posen fàcil. Jo, després de jugar i perdre mig dòlar ritual (més que res perquè som a Las Vegas i és el que s’ha de fer), em passejo avorrit per les botigues tot xarrupant un minúscul Jack Daniels amb gel. Reconec que el dimoni del joc no m’ha temptat mai. No crec que es degui a la proverbial gasiveria catalana, atribuïu-ho més aviat a les meves tendències més racionals.

dissabte, 8 setembre de 2012

Un món de metros: Alacant


Iniciat el 2003 per cubrir una regió metropolitana amb 750.000 persones.

És un híbrid que combina metro, tram i ferrocarril i recicla vies ferroviàries existents. Gràcies a les quatre estacions subterrànies al centre d'Alacant se'l considera el cinquè metro d'Espanya per antiguitat. El mapa té pocs misteris, si exceptuem el bucle de la línia lila, no deixa de ser el típic tren de la costa.

divendres, 7 setembre de 2012

La sal de la vida


Difícilment es fan ciutats més boniques que Lüneburg a uns quaranta quilòmetres al sud de Hamburg. Malgrat els seus 72.000 habitants té l’aire d’un petit poblet deixat al marge de la història. Va fer la seva fortuna amb les mines de sal i per això moltes façanes presenten una verticalitat deficient. En l’actualitat ja no s’explota aquest or blanc, ni tampoc hi ha cap cervesera, l’altre gran puntal de l’economia local; en canvi, el turisme gaudeix de bona salut sense arribar a ser enfarfegador.

Les virtuts de Lüneburg són evidents en el seu petit centre urbà exclusivament dedicat als vianants. Els edificis tradicionals mostren solucions molt imaginatives a partir de l’humil maó, especialment al remat de les façanes. De vegades tanta pulcritud fa pensar en la impostada perfecció d’un parc temàtic, però juraria que la ciutat no fou tocada per la guerra i que, per tant, tot el que és a la vista és genuí i en impol·lut estat de revista. Molt gemütlich, molt alemany, en el millor sentit de la paraula.




dijous, 6 setembre de 2012

Retorn a l’Any del Whopper

Corren temps d’estalvi on cal aprendre a treure diners de sota les pedres i això afecta tant a l’àmbit privat com a les nostres institucions. La lectura de “La broma infinita” de David Foster Wallace m’ha donat una bona idea per obtenir diners per finançar l’estat del benestar. Aquesta novel·la s’ambienta en un futur distòpic i proper —de fet fou publicada l’any 1995, de forma que bé podria estar ambientada ara mateix—, on funciona un concepte que s’anomena “temps subvencionat”. Si ho he entès bé, a partir d’un determinat 31 de desembre s’ha abandonat el calendari gregorià i, enlloc de numerar els anys, se’ls dóna el nom del producte comercial que ha guanyat la subhasta prèvia corresponent.

A l’univers de “La broma infinita”, existeixen l’Any del Whopper, l’Any del super-pollastre Perdue, l’Any del film plàstic alimentari Glad i l’Any dels bolquers per a adults Depend (marques totes elles ben reals als USA). Com a afegitó picant, una rèplica de l’anual producte guanyador figura en substitució de la torxa dalt de l’Estàtua de la Llibertat durant els 365/366 dies de la seva hegemonia.

Reconeguem-ho, la publicitat fa massa temps que s’ha infiltrat a les nostres vides. ¿Qui recorda el temps en el qual:
  • les samarretes dels jugadors de futbol contenien només els colors del club i un número.
  • les rodes de premsa tenien lloc davant d’un fons neutre, preferiblement de fusta clara.
  • els autobusos municipals presentaven finestres diàfanes.
  • a la pantalla del televisor l’únic element aliè al programa era el logo de la cadena.
  • els receptacles on es beu la cervesa (o els cendrers on es diposita la cendra) no ensenyaven el disseny de cap marca registrada.
Qui el recorda? (Perdó per aquest gir retòric, però no volia que el meu signe interrogant d’apertura quedés sense tancament). O sigui que assumim-ho i deixem que el millor postor compri les nostres vides. Viurem l’Any de la Pizza de Casa Tarradellas o del Iogurt Grec de Danone. I amb una mica de sort caldrà que la madrilenya Cibeles transporti a la seva tartana el producte patrocinat. Riurem una estona, almenys fins que s’estreni la temporada següent.

dimecres, 5 setembre de 2012

Isla de Tierra

El costat racional del meu cervell fa dècades que es pregunta perquè, des del punt de vista de l’Estat (amb Govern a Madrid), Gibraltar és considerat com a lícita aspiració espanyola, mentre que ni Ceuta ni Melilla són dignes de pertànyer al Marroc en justa contrapartida. Potser estic simplificant i opino pel broc gros, tot saltant-me subtileses històriques que desconec i, com que afecta a persones que allí hi viuen i hi treballen, no en diré més.

Molt més curioses son aquestes escopinades de terra ferma, insignificances accidentals de la Mediterrània, que s’agrupen sota el nom-paraigües de “Plazas de Soberanía”. D’elles res no en sabem ni molt menys hi pensem, si no és perquè de pasqües a rams algun esdeveniment les catapulta a les capçaleres de la premsa. Aquests dies és la Isla de Tierra de l’arxipèlag de les Alhucemas la que ha estat notícia per l’arribada a les seves costes d’una vuitantena d’immigrants subsaharians. Pel fet que tècnicament es trobaven en territori espanyol, el govern de Mariano Rajoy se n’hauria d’ocupar, bé acollint-los al si de l’estat del malestar, bé prenent mesures més contundents, com l’extradició. Segons les últimes notícies la nit passada aquests nàufrags voluntaris foren desembarcats per la Guardia Civil a la platja marroquina de Sfiha en una maniobra concertada pels dos governs implicats. El destí final dels dissortats emigrants serà possiblement Algèria, per afegir estacions al via crucis. 

Aquest estiu he parlat sovint d’illes desertes, però no tenia previst mencionar la poc distingida Isla de Tierra que, igual que la seva germana Isla de Mar, havia estat deshabitada fins fa quatre dies. La seva escassa distància de les platges marroquines havia permès que els banyistes s’hi acostessin per fer innocents capbussades i altres activitats lúdiques caniculars. Des de l’incident a Perejil l’illa havia estat acordonada per impedir-hi l’accés, accés que només han transgredit aquest mes d’agost alguns traficants de persones particularment imaginatius.

Deixant de banda el drama humà, si és que això és possible, voldria que algú m’expliqués quin sentit té que un país suposadament adult mantingui la seva sobirania sobre un trio de rocs estèrils —allunyats del seu territori i geogràficament lligats a l’Àfrica— que no li reporten cap benefici (i sí algun mal de cap). Crec que el tret redemptor d’un Peñón de Alhucemas amb estètica digna d’un videojoc no és justificació suficient. El cas és un exemple flagrant de la puerilitat sobre la qual es basteixen els territoris nacionals.

¿Algú se’n recorda d’aquell temps primerenc dels anys escolars, quan vam traçar una línia vertical de bolígraf a la taula que compartíem amb un company i li prohibírem histèricament que la sobrepassés, fos pel colze, pel quadern o el “carpesano”? Doncs això.

El Peñón de Alhucemas té una pinta digna de "Joc de Trons".
 

dimarts, 4 setembre de 2012

Menys pels teus diners

Aquest passat cap de setmana s’ha parlat fins a l’avorriment d’això de la pujada de l’IVA tant a la televisió com a la premsa en paper. Ens ha calgut aguantar infinitud de prescindibles entrevistes amb consumidors que ens informaven de les seves intencions futures en matèria d’assistència al teatre, compra de retoladors “fosforito” o cura i tenyit dels cabells, així com càlculs sobre l’hipotètic increment de despesa que representaria per a una família mitjana formada per pare, mare i dos fills (de sexe indiferent).

Com que a casa no hi ha nens en edat escolar, ni cotxe, ni excessives despeses en perruqueria m’imagino que la sentida serà menor. No queda bé dir-ho, però tinc mala memòria per les xifres i no retinc els preus dels articles de primera necessitat, una mica  com aquells polítics que, quan els entrevisten a televisió, no són capaços de donar el preu de la barra de mig si no és amb un marge d’error de dos euros amunt o avall i, per tant, pago el que em demanen sense buscar desesperadament el saldo. Tot i això sóc sensible a aquelles ofertes impossibles de refusar i per tant malfio de les ampolles de xampú que m’ofereixen un 10% gratuït, perquè sóc conscient que podrien estar-me ensarronant sense que jo me n’adonés.

Diuen alguns comerciants que, de moment, aquest augment de l’IVA l’assumiran ells i no repercutirà en el consumidor. M’imagino que un impuls tan altruista no durarà gaire i que l’alça de preus s’esdevindrà més d’hora que tard sense que jo em doni per al·ludit.

Encara així, alguna cosa està canviant subterràniament. Diumenge passat vam demanar ous ferrats amb pernil a un restaurant al que anem sovint i, si bé el plat havia estat muntat amb molt més sentit teatral de l’habitual, era palès que la ració havia disminuït en relació a ocasions anteriors.

I si la disminució de la quantitat és preocupant, jo que sóc frugal de mena, m’inquieto per la possible minva de la qualitat, molt més difícil de demostrar. Ja fa temps que sospito que als sucs Granini, amb tota la seva carretada de fruita fresca madurada al sol mediterrani, li estan colant més préssecs comatosos del que solien. I, serà que me n’he cansat, però no trobeu que els iogurts grecs de Danone no són tan bons com abans?

diumenge, 2 setembre de 2012

Portuari

Res més característic d’Hamburg que els magatzems del seu vell port, edificis de maó de set pisos amb un propòsit ben definit. La zona es diu Speicherstadt i, com tot en aquesta vida, s’està intentant reciclar pel consum turístic. Hi trobareu un museu-masmorra dels horrors, un museu de miniatures i un altre d’espècies i condiments; però de moment el barri encara conserva un aire secret i solitari on proliferen els magatzems de catifes turques. La seva misantropia garanteix que mai de la vida Hamburg serà qualificada com la Venècia del nord.