dimecres, 31 octubre de 2012

La resta és silenci


Possiblement l’única obra musical del repertori clàssic que servidor seria capaç d’interpretar sense errors apreciables, encara que amb una palesa manca de personalitat, seria 4’ 33’’ (llegiu-ho com “quatre minuts trenta-tres segons”) de John Cage; motiu que per a un músic frustrat com jo hauria de funcionar com una carta de recomanació per estimar la peça. 4’ 33’’, com tota persona que vol triomfar al “Trivial Pursuit” hauria de saber, consta de tres moviments que duren respectivament trenta segons, dos minuts vint-i-tres segons i un minut quaranta segons. La partitura indica a l’interpret que no ha d’emetre cap mena de so amb el seu instrument durant tot el transcurs de la peça, el que els simplistes tradueixen com quatre minuts i trenta tres segons de silenci, quan no és exactament això. 4’ 33’’ no està escrita per a cap instrument en particular i pot ser interpretada tant amb unes castanyoles, com amb una guitarra acústica o una colossal orquestra mahleriana. La meva versió somniada és a duo amb la Matilde Urbach, tots dos armats de forquilla i ampolla d’Anís del Mono.

Però serà millor que tornem a la realitat. 4’ 33’’ fou estrenada el 29 d’agost de 1952 pel pianista David Tudor, còmplice habitual de Cage, prop de Woodstock, en una zona particularment pastoral de l’estat de Nova York. Tudor abaixà la tapa del teclat per marcar l’inici de l’obra i l’alçà breument per indicar la transició entre moviments. El públic, poc avesat llavors a les provocacions extremes, va deixar passar el primer moviment i part del segon amb una muda estupefacció, acompanyada espontàniament per ràfegues de vent i la percussió que la pluja improvisà sobre la teulada. La conclusió de l’obra presencià comentaris aïrats en veu alta i fugues —no exactament musicals— d’espectadors.

Seixanta anys més tard, 4’ 33’’ (ara esdevinguda l’obra més cèlebre de Cage) es continua interpretant, amb la diferència que les persones que constitueixen l’audiència estan al cas i saben que la broma no dura gaire; per tant intenten mantenir un respectuós silenci (mentre consulten la pantalla del mòbil, per si cau algun SMS). Però, com sabrà qui hagi sentit aquesta obra en una sala de concerts, el silenci absolut és impossible d’assolir. Fins i tot tancats en solitari dins d’una cambra anecoica no podrem evitar sentir el batec del nostre pols. 4’ 33’’, lluny de la provocació gratuïta, posa el marc que delimita un espai sònic i fa adonar-se a l’audiència de tot el que pot ser escoltat quan no se sent “res”. Aquesta obra de Cage, que apunta als elements més essencials de la composició, els que sovint passen desapercebuts, és en certa manera l’equivalent en música al que representaren en pintura els quadrats monotonals de Malevitx: un gest extrem que descriu l’axioma sobre el que reposa tot art.

Curiosament, abans de Cage ja hi hagueren peces musicals basades en el silenci; i, per descomptat, després de 4’ 33’’ n’hi ha hagut encara moltes més, sovint en un to més faceciós que reflexiu. Jo, que provinc de la cultura del disc elapé, encara he conegut el difícil art d’interposar la pausa perfecta entre cançó i cançó, de vegades d’a penes uns segons, d’altres en un “segue” buscat, però també en casos extrems, on després de quinze minuts de silenci, quan creus que el disc ja ho ha donat tot de si, apareix un últim tema perdut o un estrany exabrupte cacofònic. Sospito que actualment el silenci no cotitza gaire i que la música es consumeix com un doll continu de pare desconegut, interromput només per la caiguda en la inconsciència. El jovent vol soroll, sospito que s’ha dit sempre.

Serà l’aspiració al silenci un símptoma de vellesa? Una preparació potser pel silenci definitiu?

dimarts, 30 octubre de 2012

Carrer dels boters

L’indret més màgic de la bella ciutat de Bremen és la seva Böttcherstraße o carrer dels boters, una via estreta que amb poc més de cent metres de llargària uneix la plaça Major amb les ribes del Weser. A principis de la dècada dels anys 20 del segle XX, l’industrial Ludwig Roselius (a qui s’atribueix la invenció del cafè descafeïnat) va encarregar l’arquitecte Bernhard Hoetger la reurbanització d’aquest carrer en l’estil conegut com a Backsteinexpressionismus. Les obres començaren el 1922 i es prolongaren fins el 1931.


Roselius, que era un nacionalista furibund, pretenia amb aquell renovat carrer demostrar la superioritat de la raça nòrdica i del seu art sobre l’herència de l’imperi romà que tant els havia menyspreat. Amb aquests antecedents era de preveure que acabés sent admirador de Hitler, a qui va dedicar-li el relleu “Portador de llum” que decora l’entrada principal de Böttcherstraße. Hitler, sense arribar a titllar-ho de degenerat, devia trobar aquell estil una veritable collonada i va respondre que gràcies, però no.


I la veritat és que, deixant ideologies a banda, no es pot imaginar arquitectura menys feixista que la d’aquest carrer, on tot sembla supeditat a la fantasia i a la capacitat expressiva del maó, en una vena que explotaria moltes dècades després Òscar Tusquets a l’ampliació del Palau de la Música Catalana.



La guerra va malmetre bona part dels seus edificis i la seva restauració es va prolongar fins a les portes del segle XXI. A l’actualitat, apart del Museu Paula-Becker-Modersohn que hi va ser des del principi, s’hi pot trobar la seu local de l’hotel Hilton, diverses botigues d’artesania, galeries d’art i un restaurant recomanat per la Michelin. Sé que pot sonar previsiblement turístic, però té tanta personalitat que acaba predominant la seva excentricitat llunàtica. Un lloc on perdre’s, literalment. 


Foto de JMTD

dilluns, 29 octubre de 2012

Pel·liculeros

Reconeguem-ho, a Ben Affleck sempre li havíem perdonat una mica la vida —concedíem que disposa d’un físic atractiu i poca cosa més—, malgrat el seu brillant salt a la palestra en coescriure i coprotagonitzar amb el seu amic Matt Damon l’oscaritzada “L’indomable Will Hunting” (Gus Van Sant, 1997). Només d’ençà que l’any 2007 va posar-se darrera de la càmera se l’ha començat a respectar, si més no, per firmar unes pel·lícules sòlides i competents. Sense haver vist les dues anteriors puc confirmar que “Argo”, que s’acaba d’estrenar, proporciona dues hores d’entreteniment del tipus que no ofèn cap intel·ligència.

Es tracta d’un “thriller polític”, gènere extremadament freqüent als anys 70 (i època en la qual s’ambienta la cinta), però que actualment constitueix tota una raresa, molt especialment al cinema americà. També és una història basada en fets reals que es refereix a certes maniobres de la CIA entorn de l’anomenada “crisi dels ostatges” iniciada el 4 de novembre de 1979 a Teheran; maniobres secretes que només foren “desclassificades” (estic segur que en qualsevol llengua romànica això s’hauria de dir d’una altra manera) l’any 1997.

Com que han passat unes quantes dècades des de llavors, el film es pren la molèstia de fer un pròleg d’animació per aclarir el marc geopolític al desmemoriat públic actual. Explicat breument: som a l’Iran, ha esclatat la revolució liderada per Khomeini i el Xa Reza Pahlevi ha rebut refugi polític als Estats Units. Les masses embogides assetgen l’ambaixada americana i reclamen el lliurament del sàtrapa. Sis dels membres del cos diplomàtic aconsegueixen esmunyir-se i, inadvertits de tothom, troben protecció a l’ambaixada del Canadà. Tony Mendez (Ben Affleck), un expert en rescats de la CIA, serà l’encarregat en facilitar-los la fugida, gràcies a un pla tan original com passat de rosca: convertirà els americans furtius en membres de l’equip de preproducció d’una pel·lícula de ciència-ficció canadenca, seqüela barata de “La guerra del les galàxies”, els quals es troben visitant l’Iran amb vistes a ambientar aquí el film anomenat “Argo”.

Estigui o no basat en fets reals (encara que el trobo més suculent si és que sí), aquest argument mereixia ser explicat; però potser no és el 2012 el millor any de la Història de la Humanitat per donar-lo a la llum, ja que l’Iran i els Estats Units no es troben en el seu moment més dolç. Però, acceptant la política dels fets consumats, el film (pel meu gust) és més agradable a la seva primera part, durant la preparació del pla sense trellat, que en les seves conseqüències posteriors. Affleck, que per molt que hagi mantingut contactes íntims amb Jennifer Lopez en el passat, no ens podrà convèncer que es diu Tony Mendez, funciona com un engranatge necessari del guió, i les vacil·lacions sobre la seva relació paterno-filial em són sobreres, fútils intents de dotar el seu personatge amb un gruix que aquí és sobrer. Millor hauria estat que es limités a la direcció i que un altre l’interpretés.

En aquesta primera part hi intervenen tres actors tan carismàtics com Bryan Cranston, Alan Arkin i John Goodman que són sempre un plaer veure’ls treballar; i encara més quan el guió de Chris Terrio, molt sensible a la rèplica ràpida i afilada, posa en els seus llavis alguns dards crítics amb el negoci de Hollywood o fins i tot amb el funcionament del sistema. Després, el que ja era un rescat de “pel·lícula”, esdevé un “thriller” de suspens tan convencional i trepidant que jo posaria la mà al foc que les coses no van anar exactament així.

Enèsima versió del tema americà de l’heroi que s’enfronta a l’autoritat per acabar sent condecorat per aquesta, “Argo” és menys liberal del que es pensa, però tampoc cal prendre’l massa seriosament. Les dues hores passen volant, que és el que compta.

diumenge, 28 octubre de 2012

La ficció segons Julian Barnes


"La ficció, més que cap altra forma d’escriptura, explica i expandeix la vida. La biologia, per descomptat, també explica la vida; igual com ho fan la biografia i la bioquímica i la biofísica i la biomecànica i la biopsicologia. Però totes les biociències es rendeixen davant de la bioficció. Les novel·les ens diuen les màximes veritats sobre la vida: el que és, com la vivim, quin pot ser el seu objectiu, com la gaudim i la valorem, com pot espatllar-se, i com la perdem. Les novel·les parlen a i des de la ment, el cor, l’ull, els genitals, la pell; el conscient i l’inconscient. Què és ser un individu, què significa ser part d’una societat. Què significa estar sol. Sol i tanmateix en companyia; aquesta és la posició paradoxal del lector. Sol en companyia d’un escriptor que parla en el silenci de la teva ment. I —una paradoxa més— no hi ha cap diferència si aquest escriptor és viu o no. La ficció fa que personatges que mai no han existit siguin tan reals com els teus amics i que els escriptors morts siguin tan reals com els presentadors del telenotícies.

Som, en el nostre jo més profund, animals narratius; també, cercadors de respostes. La millor ficció rarament proporciona respostes; però formula les preguntes excepcionalment bé".

dissabte, 27 octubre de 2012

Un món de metros: Bielefeld


Iniciada l'any 1971 per atendre 325.000 possibles viatgers. Per culpa de la crisi del petroli no es va poder completar fins l'any 2000.

35 quilòmetres, 59 estacions de les quals 7 subterrànies.

Brutal com una màquina alienígena de "La guerra dels móns". Molt pròpia de la regió del Ruhr.

divendres, 26 octubre de 2012

Catàleg de portes (1)

Porta de Kiev, mencionada per Mússorgski
Com a noi obedient que sóc, rellegeixo “Anna Karènina”, no sigui cas que el club de lectura de la Triadú, previst pel mes de gener vinent, m’atrapi amb els pixats al ventre i sense haver fet els deures. La novel·la de Tolstoi pot presumir d’un dels inicis més cèlebres de la literatura universal i a la meva edició electrònica d’EDAF (traducció de Santos Hervás, revisada per Olga Penzova, russa ella) diu així:
Todas las familias felices se parecen, pero las infelices lo son cada una a su manera.
La frase sona portentosa, com si estigués escrita en pedra al calendari del pagès, i vol demostrar que l’autor té les idees clares i que segurament el que seguirà serà una il·lustració d’aquesta asserció. Vladimir Nabokov, que era més partidari de Tolstoi que de Dostoievski, iniciava la seva novel·la “Ada” amb aquestes paraules:
“Totes les famílies felices són més o menys dissemblants; totes les infelices ho són més o menys igual”, diu un gran escriptor rus al principi d’una famosa novel·la (Anna Arkadievitch Karenina, transfigurada a l’anglès per R. G. Stonelower, Mount Tabor Ltd., 1880).
El gran fetiller de Petersburg capgira la sentència de Tolstoi, escampa algunes inexactituds i a continuació s’afanya a informar-nos que poc té a veure la crònica familiar d’Ada i Van amb la novel·la que protagonitza l’Anna K. Són les servituds d’escriure a la segona meitat del segle XX, quan les grans certeses esdevingueren material  sospitós i la posició acceptable fou la del dubte perpetu.

I ja ficats de ple en la matèria, me n’adono que encara no havia escrit mai en aquest bloc sobre les frases amb les que s’inicien les novel·les —tot un clàssic dels blocs amb pretensions intel·lectuals—, o sigui que ho faré ara que començava a embolicar-me amb les famílies més o menys desgraciades. I és que un inici de llibre amb una frase sentenciosa, que sembla que no pugui admetre discussió, és una forma immillorable de captar l’atenció del lector. Per això són justament famosos principis com el de la Karènina o el de “Orgull i prejudici”, on Jane Austen dicta fets incontestables amb una fina ironia britànica:
És una veritat universalment reconeguda que un home solter amb una bona fortuna a la seva disposició ha de necessitar una esposa.
I a continuació, molt conseqüent amb aquesta primera frase, Austen es dedica a mostrar com és de difícil casar un solter amb possibles.

Continuo en terreny britànic, i encara que la meva obertura favorita d’una novel·la de Dickens sigui la de “Bleak House”/”El Casalot” —una estampa atmosfèrica plena de boira i sutge, digna de Piranesi—, la més cèlebre pertany a “Història de dues ciutats”, potser pel seu caràcter lapidari que tant ens agrada als lectors.
Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, era l’edat de la saviesa, era l’edat de la beneiteria, era l’època de les creences, era l’època de la incredulitat, era la temporada de la Llum, era la temporada de la Foscor, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació…
Sense pensar-m’ho gaire, un altre principi de novel·la que em sembla impecable és el que escrigué Herman Melville per a “Moby Dick”. La breu frase “Call me Ishmael” (Digue’m Ismael), aborda de forma molt directa el lector i pretén tractar-lo de tu a tu per aconseguir la confiança que busca tot narrador. Sembla voler deixar enrere les convencions per explicar el que realment importa, encara que sigui a través d’una mentida.

Tanmateix un bon íncipit no garanteix la qualitat d’una obra. I el viceversa també és vàlid. No tornaré a explicar aquell cèlebre cas històric, on era tan infame la primera frase com la resta del text, sinó que m’ocuparé d’altres aventures literàries; però com que les costures d’aquest apunt són a punt (pun! o pum!) de rebentar, ho deixaré per a més endavant.

dijous, 25 octubre de 2012

Atracament a les nou


“¡Atraco!”, la darrera pel·lícula d’Eduard Cortés, s’acaba d’estrenar molt ben promocionada per l’excel·lent acollida que obtingué a l’Argentina l’agost passat. Un cop vista, l’èxit s’ha d’atribuir a la incomprensible devoció (o morbo) que sent bona part d’aquella nació per la figura d’Evita Perón, devoció que tan bé encarna a la pel·lícula l’actor Guillermo Francella, perquè francament no n’hi ha per tant.

Coproduïda per Pedro Costa, inveterat escorcollador de la història criminal de la península ibèrica, “¡Atraco!” es basa en una llegenda urbana tan improbable com sucosa, on les joies de la difunta Evita serien empenyorades a Madrid per sufragar l’exili del General Perón i excitar de passada la cobdícia de Doña Carmen Polo, garsa absoluta del “Régimen”. Els ingredients són tan irresistibles i perillosos com un gram de nitroglicerina i cal dir que gairebé en cap apartat la pel·lícula reïx.

La primera part del film, que relata la preparació del robatori, malgrat uns gags massa subratllats, passa bé gràcies als dos actors que personifiquen els atracadors amb humanitat fàcil de compartir: el jove Nicolás Cabré i, molt especialment, Guillermo Francella (de qui ja coneixíem les seves aptituds de roba-escenes gràcies a ”El secreto de sus ojos”). Després, quan comença la investigació policial, i apareixen els molt menys interessants representants de la Llei, encarnats per Óscar Jaenada i Jordi Martínez, el cervell del públic es despista, encara que el guió insisteixi a embutir-los un “passat” que, la veritat, no calia. Al bell mig de tot aquest aiguabarreig hi ha una infermera tan bufona com actoralment inepta a la qual Amaia Salamanca intenta donar cos per justificar el sou. A tall d’anècdota, apart de Jaenada i Martínez, a l’elenc s’hi afegeixen altres noms d’aquí com els de Francesc Albiol (que està molt bé), Victòria Pagès o Jordi Banacolocha i, com que l’acció es desenvolupa a Madrid, algú podria pensar en una invasió subtil d’aquelles que prefigurava Calders.

El que comença com una (més o menys) comèdia (més o menys) picaresca, va esdevenint a poc a poc un drama, sense que ningú no es molesti a atenuar el canvi de to. Algunes escenes perfectament funcionals, com la de la detenció dels dos atracadors, està escrita amb un accent tan apoteòsic que es diria que pertany a la coda madrilenya de “Parsifal”. I en quant al tràgic final, no sembla tenir altra justificació que el bon resultat que donen aquests desenllaços de fugida endavant des dels temps de “Thelma & Louise”.

Solem criticar les deficients ambientacions històriques del cinema espanyol i no estic segur que “¡Atraco!” no s’estigui defensant dels càrrecs mitjançant una provocació pura. Perquè la seva visió dels anys 50 a Madrid és tan colorista i tòpica com si d’un reportatge d’algun d’aquests suplements de moda d’EL PAÍS (titulat “Vuelve el cocktail y el pick-up”) es tractés. La delirant escena al pis del joier Ferran, on Victòria Pagès i unes amigues es pixen de riure per culpa d’un Túrmix que fa batut de maduixes mereix passar a l’antologia de la memòria històrica com a decoració d’interiors. 

És una pena que Eduard Cortés, que va fer un debut força interessant al terreny cinematogràfic fa deu anys amb “La vida de nadie”, hagi derivat cap a aquests productes de pastisseria industrial que ja es prefiguraven a l’anterior (i massa recent) “The Pelayos”.

dimecres, 24 octubre de 2012

Quatre vistes de Bremen


La Ciutat Vella forma un conjunt força compacte, amb una bona zona de vianants i uns límits molt precisos que marquen el riu Weser i els antics fossats de la muralla ara negats. A la plaça Major, apart de l’ajuntament i el Rotllà que van aparèixer l’altre dia, hi ha molts altres edificis de pes, però cap més contundent que la catedral. Amb una història de dotze segles al seu darrera, s’entendrà que poques pedres quedin dels seus inicis. Està dedicada a Sant Pere, però com que actualment està ocupada pels  protestants, no tinc molt clar com gestionen això del santoral. Les seves criptes tenen un d’aquells microclimes que afavoreixen la momificació dels cadàvers que allà s’hi dipositen, motiu suficient per mantenir-me ben allunyat del lloc.

Schnoor, prop del riu, era l’antic barri mariner on es trobaven també les cases de mala nota i les distraccions pecaminoses en general. Els carrers estrets amb edificis de dues o tres plantes construïts els segles XVIII i XIX es presenten ara perfectament restaurats i posats al servei del turisme. Això significa que al barri ja gairebé no hi habita ningú de forma permanent: la casa que no és una pensió amb encant, és un restaurant tradicional, i la resta ha estat conquerit per aquella mena de botigues on compres objectes innecessaris simplement perquè estàs de vacances i és el que toca. Pintoresc, no en té més.


Amb l’enderrocament de les muralles a principis del segle XIX es va aprofitar per crear un parc al llarg del seu fossat (una idea molt millor que la plaça de Catalunya i la plaça Urquinaona que ens vam empescar a Barcelona). El molí, que estaríem temptats a qualificar d’holandès, és típic també de la Baixa Saxònia i conté un restaurant de qualitat no verificada.


Però per un sopar o unes cerveses, millor Schlachte, el passeig fluvial amb les ribes del Weser a un costat i un gavadal de terrasses a l’altre. Relaxant i melangiós, l’antítesi de la Barceloneta.


dimarts, 23 octubre de 2012

L’orella ecumènica


“Escucha esto” (Seix Barral, 2012), el darrer llibre del crític musical del “New Yorker” Alex Ross, és molt diferent del seu anterior “El ruido eterno”/”The rest is noise”, bàsicament perquè es tracta d’un recull d’articles que no presenten més tret unificador que el de la música. En el pròleg el crític intenta rebatre el vell adagi (atribuït a Elvis Costello entre d’altres) que afirma que “escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”; suposo que l’home intenta defensar el seu “modus vivendi” i als seus arguments no els manca ni intel·ligència ni coneixements, però sempre arriba un punt en el qual el llenguatge parlat o escrit es revela insuficient davant de l’eloqüència inaprehensible de la música. Un cop arribats a aquesta frontera, queden dos camins a escollir, bé el de la vaga hipèrbole pseudo-poètica (personal i per tant escassament transferible), bé el de la descripció tècnica en termes de notació musical.

Amb tota sinceritat, cap de les dues vies em convenç. Que un art tan abstracte com és el musical es distorsioni de tal manera que els tres compassos inicials d’una simfonia s’interpretin com el sentiment de mortalitat que el compositor ha percebut de forma epifànica, em sembla tan peregrí com atribuir aquests tres compassos a la visita de l’administrador de la finca que ve a cobrar-li el lloguer. Però encara em convenç menys l’apologètica del tipus “un palpitant Re greu seguit d’una figura en Si bemoll major que sona com una ganivetada”. Serà perquè no he estat mai alumne de conservatori. Per això mateix, quan més aprecio aquests assajos és quan eviten el fenomen purament musical i s’immisceixen en els terrenys de la història, l’anècdota i la llegenda. O sigui allà on la literatura encara pot plantar una mica de cara a la música.

El recull s’inicia precisament amb l’article titulat “Escucha eso”, una defensa de la descompartimentació de la música basada en l’experiència personal de Ross qui, fins als vint anys, no va escoltar cap altra cosa que no fos música clàssica. Diu molt al seu favor que algunes influències exògenes l’inoculessin un virus punk que va saber integrar al seu propi canon amb voluntat inclusiva d’eliminació de barreres entre clàssic i pop.

El següent assaig “Chacona, Lamento, Walking blues”, encara que deixi molt bé al “nostre” Jordi Savall, pertany al tipus d’escrits que es basen en tecnicismes formals expressats en llenguatge de solfeig que jo no entenc. Cal agrair, malgrat tot, que els raonaments intentin trobar alguna justificació a través dels exemples sonors que apareixen a www.therestisnoise.com/playlist. Al final del llibre hi ha una discografia recomanada per a cadascun dels capítols que també resulta molt útil.

Un tercer assaig parla de la reproducció musical per mitjans mecànics (gran invenció del segle XX) i de com aquesta ha fet canviar la nostra percepció de la música i també la dels seus intèrprets. I fins i tot, o sobretot, la dels seus compositors. Tema de redacció: no estarem sacrificant la frescor de l’element humà, el tret expressiu, en ares de l’estèril perfecció formal?

A partir d’aquí el llibre abandona la seva intenció generalista i apunta a objectius més concrets amb resultats variables. Fidel al propòsit exposat a l’inicial “Listen to this”, els articles parlen tant dels compositors previsibles i fermament situats dins del canon, com de les figures fora de camp que encara no han trobat una etiqueta sobre la qual reposar.

Curiosament els escrits dedicats als musics més canònics (Mozart, Verdi, Brahms, Schubert) resulten ser els més irregulars i sovint descompensats, com si partissin d’un article convencional que s’hagués inflat en forma de tumor a causa d’una inspiració imprevisible per una obra o punt determinat de la vida del compositor. Les aparicions  de Radiohead o Björk no deixen de ser menys previsibles, atès que han esdevingut paradigmes de la música acceptable pels intel·lectuals. En general, tots els escrits que es refereixen a músics vius —afegiu-hi Esa-Pekka Salonen, John Luther Adams o el Quartet St Lawrence— tenen la forma de reportatges motivats per una gira o l’enregistrament d’un disc i reuneixen a la vegada un petit apunt biogràfic amb interessants dades anecdòtiques. Dedica un llarg escrit al seu admirat Bob Dylan, un músic que no es diria sobre el paper que és el que més podria atreure a algú provinent de la música clàssica, però que acaba sent un dels punts culminants del llibre. També hi ha dos sentits homenatges a dues grans veus femenines: la mítica contralt negra Marian Anderson i la mezzo desapareguda prematurament Lorraine Hunt Lieberson.

Com passa amb tots els llibres d’articles, l’interès fluctua i sempre hi ha moments que hom desconnecta una mica; però el conjunt s’aguanta i algunes coses s’aprenen com, per exemple, que Verdi no era tan nacionalista com ens han volgut vendre o que Pau Casals va tocar per a la reina Victòria (una imatge que he trobat fascinant). M’imagino que els lectors potencials d’”Escucha esto” ja fa dies que el tenen controlat.

Un comentari final dedicat a la traducció, que tan malament vaig deixar en el cas de “The rest is noise”. Repeteix Luis Gago i, apart d’alguns “falsos amics” flagrants, no he trobat res de particularment escandalós.

dilluns, 22 octubre de 2012

Assassinar el teu futur

Pocs subgèneres dins de la ciència-ficció poden oferir, si es condueixen bé, plaers més sòlids que el dels viatges en el temps. Qui no recorda afectuosament pel·lícules tan entretingudes i de to tan diferent com són “Retorn al futur”, “Terminator”, “12 monos” o “Time after time” (“Els pasatgers del temps”)? És clar que aquest és un territori fràgil, sobretot si es parla de viatges al passat, ja que conté per definició una paradoxa insalvable que només el bon guionista sabrà dissimular. Felicitacions per tant a Rian Johnson, que en el seu tercer llargmetratge “Looper”, firma com a autor del guió una variació del tema totalment convincent.

De fet, els viatges en el temps només són una part del conjunt, doncs també hi ha un vessant de cinema negre i de “thriller” d’acció, i amb això només frego lleument el munt de coses improbables que s’aixopluguen sota el títol de “Looper”. Sé que sonaré expressivament inepte si afirmo que el film, tot i inspirar-se en moltes fonts, evita aparèixer com derivatiu i troba maneres originals d’explicar un vell material. 

De principi a fi “Looper” sembla una troballa carregada de màgia. Per això mateix, convindrà suggerir només el nucli mínim del seu argument, ja que part del gaudi que conté és el de deixar-se dur pels inesperats girs de guió de la seva recargolada història. Ens trobem a Kansas i l’any és el 2044 (sí, el mateix Kansas de Judy Garland i “El màgic d’Oz”). Se’ns presenta una visió del futur bàsicament distòpica (o sigui que pinta fatal), en la qual no existeixen els viatges en el temps, però sí una mena de lucratiu negoci que consisteix en rebre natius del 2074 (quan els viatges temporals ja seran plenament possibles) i liquidar-los.

Joe (Joseph Gordon-Levitt), el protagonista mercenari, acabarà enfrontant-se amb el seu jo/Joe de trenta anys més tard (Bruce Willis) i s’intentaran eliminar o explicar  mútuament, segons el punt de vista del narrador principal. L’enfrontament entre els dos actors és un dels moments més interessants del film i sap greu que no ocupi més temps en contraposició al fútil Esdevenir de la Humanitat, que sembla ser el tema important. També sap greu que s’hagin molestat a maquillar (impecablement, cal dir-ho) Gordon-Levitt com un jove Willis. Superficialment és irreprotxable; a nivell real ataca els nervis, perquè el Gordon-Levitt que estem veient és i no és ell i li manca l’expressivitat habitual. Sincerament, ens ho hauríem cregut igualment sense les pròtesis.

Deixada de banda aquesta pega menor, la resta és una meravella en tots els seus departaments. L’ambientació aconsegueix transportar-nos a un futur proper sense necessitat de fer grans despeses, només utilitzant amb intel·ligència quatre detalls que queden la mar de guai. La fotografia preciosa de Steve Yedlin deixa a la retina algunes imatges fantàstiques de cels, ciutats i camps de canya. Els efectes especials apareixen només quan és necessari i deixen períodes de calma que permeten que els personatges esdevinguin alguna cosa més que engranatges de l’acció. Els actors estan molt bé per a una pel·lícula de gènere i als ja mencionats és de justícia afegir una poderosa Emily Blunt.

Però en última instància cal retornar al guió tan consumadament mestre, que ens arrossega durant dues hores sense que a penes percebem el temps i que ens porta per viaranys del tot impensats (Jeff Daniels fent de dolent, Willis matant nens i l’espectador desitjant que ho faci, diverses excursions per un bucolisme ominós, una terrorífica  tortura fora de camp o un bellíssim esclat de sang). Com deia al principi, les pel·lícules de viatges en el temps tenen sempre algun punt que no resisteix l’anàlisi en profunditat; segurament “Looper” també el té, però deixa una sensació tan satisfactòria amb el seu desenllaç tan inesperat i sobtat com aparentment lògic, que prefereixo no espatllar dues hores tan ben passades.

diumenge, 21 octubre de 2012

Un món de metros: Bangalore

Funciona des de 2011. Atén una població de 8 milions i mig d'habitants.

Dues línies, 30 quilòmetres de rails (6,7 de subterranis), 40 estacions.

La capital tecnològica de l'Índia feia anys que es mereixia un metro. El dissenyador del mapa de la xarxa no s'hi va matar, però va assegurar-se que ningú pogués fer sang amb el seu treball. Enginyós.

divendres, 19 octubre de 2012

Rathaus

Bremen és la més petita de les tres ciutats-estat alemanyes (les germanes grans són Berlín i Hamburg) i, abans que vingui en Pons a recordar-m’ho, és d’allò més hanseàtica. Compta amb uns molls fluvials al riu Weser, però el seu port veritablement important el trobarem 60 quilòmetres més al nord i alguns apunts més enllà en el futur.

Foto de JMTD
Pot presumir d’algunes coses bones, com és el seu ajuntament, dit Rathaus en vernacle, perquè “Rat” vol dir consell en alemany (aquí no som a Hamelin precisament), o sigui que és la “casa del consell”. L’edifici té arrels gòtiques de principis del segle XV, però la façana principal de la Marktplatz és d’estil renaixentista i fou bastida dos segles més tard (si, anaven una mica endarrerits a l’hora de seguir la moda arquitectònica. Malgrat que el 60% de la ciutat fou destruït per les bombes aliades durant la Segona Guerra Mundial, la Rathaus sobrevisqué pràcticament intacta gràcies a la protecció amb plafons de fusta de la seva fràgil façana. 

Independentment que la UNESCO té classificat l’edifici com una de les mostres més reeixides de l’arquitectura del maó de tota Europa, una visita guiada al seu interior perfectament preservat val molt la pena (reserves a la propera oficina de turisme). Els seus majestuosos salons conserven l’esperit pragmàtic dels comerciants de l’època daurada de la ciutat. A les parets i al sostre mostres de cetacis (en esquelet o en pintura) que encallaren a la boca del Weser i maquetes dels vaixells que feren la fortuna de la Hansa.


I enmig d’aquesta apoteosi del gòtic civil, tancada com dins d’un joier, la sorpresa de la Cambra Daurada que fou redecorada l’any 1905 en estil Art Nouveau.


Davant de la façana principal hi ha una estàtua de Rotllà (o Roland, Roldán, Orlando, que el paio és conegut arreu) que és la més gran de les que existeixen en territori alemany i per això mateix la UNESCO també l’ha inclòs al seu catàleg. No tenia ni idea que al Sacre Imperi Romanogermànic s’estilava erigir semblances d’aquest paladí de Carlemany com a símbol de les llibertats civils. No endebades l’estàtua (1404) de 5 metres 47 centímetres s’encara a la catedral, com si volgués parlar de tu a tu amb el poder eclesiàstic.


dijous, 18 octubre de 2012

Monades submarines

D’entre les molt diverses mascotes domèstiques que habiten “Frankenweenie” em va cridar l’atenció la presència dels misteriosos “Sea Monkeys” (o monos marítims), una referència que no m’era del tot desconeguda i que em feia evocar aquelles pàgines d’anuncis minúsculs i atapeïts (eren d’Almacenes El Águila o d’El Capitolio?) que apareixien a la premsa diària de la meva infantesa. Pàgines on podies trobar-te en oferta, tant la taumatúrgica creu magnètica Vitafor, com la commemorativa Medalla del Amor (con su lazo Abelín), o una marededéu de butxaca que preveia la meteorologia mitjançant canvis epidèrmics amb més encert que el Molina.

Un cop d’ull a Google em confirmà que allò dels “Sea Monkeys” era una ensarronada sideral destinada als nens crèduls de l’era prèvia al Club Super3 i l’Internet, els quals enlloc de xatejar amb pederastes encoberts, gastaven els seus calerons en fantasies fútils on no hi mancava un punt d’il·lusió. El muntatge se’l va empescar l’any 1957 Harold von Braunhut, un emprenedor de la venda per correu que també va comercialitzar les famoses (i falses) ulleres de raigs X.

El que primer es va comercialitzar com a “Vida Instantània” i poc després com “Monos Marins” són en realitat uns petits crustacis anomenats “artèmies salines” que s’utilitzen com a aliment dels peixos d’aquari. Els ous d’aquesta espècie poden romandre en estat metabòlic inactiu durant llargs períodes de temps, fenomen que es coneix com a criptobiosi. Von Braunhunt, aprofitant aquestes característiques, creà una versió modificada de la bèstia que es desenvolupava amb més rapidesa i podia resistir més temps en hibernació.

Quan un petit incaut feia la comanda d’una colònia, rebia al seu domicili un paquet que contenia tres bosses i una cullereta. La primera bossa, etiquetada com a “Purificador de l’aigua”, contenia sal i alguns ous de gambeta. L’endemà de dissoldre el seu contingut calia abocar-hi el de la segona bossa, anunciat com a “Ous de vida instantània”, el qual consistia en llevat, bòrax, bicarbonat i alguns ous més. Com que els ous del dia anterior feien eclosió poc després, l’efecte semblava veritablement instantani. En quant al tercer paquet contenia llevat per alimentar els monos.


Tot aquest procés que es podria qualificar com a meravella de la biologia, segurament defraudava bastant al nen a qui li havien venut una estampa colorista i antropomorfa de la colònia i es trobava amb uns bitxos que es recargolaven de forma bastant fastigosa. No sé fins a quin punt es podia qualificar de frau comercial tota la campanya, la qual havia aparegut profusament a publicacions infantils, ja que el text que l’acompanyava insinuava que les bestioles tenien una certa intel·ligència i fins i tot podien ser ensinistrades. Amb aquest objectiu van arribar a comercialitzar-se parcs d’atraccions i pistes americanes perquè les artèmies estiguessin en forma.

M’imagino que un cop passada la novetat i sense possibilitat de reciclatge a la paella, el nen estafat deixava morir les seves mascotes entre badalls d’indiferència. Encara havien de passar uns anys perquè arribés el “tamagotxi”, un altre monument a la vida instantània i a l’interès efímer que condueix a una mort prematura.

dimecres, 17 octubre de 2012

La Marca Barcelona


Com que hem d’anar a l’Icària, únic cinema de la ciutat on passen el darrer Burton en V. O., decidim dinar al Port Olímpic, segurs que no hi mancarà l’oferta, sinó gastronòmica, almenys decent. Després de recórrer una milla de bars de copes tancats (el seu particular infern no es revelarà fins cap al tard, suposo) i passar davant d’un McDonald’s (que, retrospectivament, semblarà una bona idea desaprofitada), arribem a la zona de terrasses per a guiris i altres desinformats. Ens deixem guiar per un nom vagament conegut i escollim un local que comença per “Moncho” i acaba per “oncho’s”. El “maître”, l’únic capaç d’utilitzar un català eficient, ens acull amb professionalitat tranquil·litzadora, i ens aconsella que no demanem tants entrants com a pròleg de la paella “valenciana”. Convenim que esborri de la comanda els musclos a la marinera.

J. havia demanat una cervesa. Li serveixen una clara. No cal ni tastar-la: el seu color i aroma la delaten. Fem la reclamació al cambrer, el qual reacciona de forma molt expressiva. Segons més tard, torna a servir-nos una altra clara. Com que la tropa de cambrers sembla la secció transversal d’una família pakistanesa (amb un xinès perdut al seu bell mig), ens preguntem si som víctimes d’una soterrada croada musulmana contra l’alcohol. A la tercera arriba la cervesa demanada.

També arriben els entrants, fins i tot els musclos que se suposava que havien quedat fora del programa i que ara ja no rebutjarem. Un altre cambrer amb recursos, o sigui educat a Catalunya, intenta amb molta amabilitat vendre’ns loteria de Nadal. Com que no sóc ludòpata, ni em fixo en el número del dècim. Un acordionista interpreta melodies infectes d’ahir i de sempre. Com a la nostra taula no hi ha cap dona, ni l’acordionista, ni l’hipotètic venedor de roses que encara ha d’arribar, ens molesten.

Sí que ens molesta una taula llarga ocupada per una família de troglodites de diverses generacions. El patriarca, un home que deu tenir la meva edat, parla amb veu alta i rogallosa que és inevitable sentir. Ara mateix proclama amb maneres de fi estadista que el que ens caldria és un Millán Astray. Més tard es rebota perquè a les postres li proposen una crema catalana.

Mentrestant arriba la paella “valenciana”, més líquida que sòlida, i amenitzada per carns indistingibles i alguns artròpodes escarransits. Si a la vista deprimeix, què us puc dir del seu sabor? De paelles mediocres tots n’hem menjat més de les que es poden comptar amb els dits d’un equip de futbol: paelles eixutes i paelles banyades, paelles covades, cremades, insípides, salades, crues i socarrimades; però el que ens han servit aquí supera tota descripció. J. diu que té gust de Vim i sí, ja pot ser.

Per la cara que fem quan el cambrer ens proposa repetir, crec que entén diàfanament la situació i, encara que li hem demanat el compte, ens ofereix digestius i ens deixa un platet de galetes daneses gentilesa de la casa. El preu de la broma sembla particularment alt, vista la qualitat del material. Repassem el detall de la factura, cosa que no sempre fem, i trobem 4 euros d’un pa torrat que ningú no ens ha servit. Reclamem. El cambrer s’excusa, sembla ser que el pa torrat el serveixen a totes les taules, el demanis o no. La qüestió és que a la nostra taula no hi va arribar. Cap problema, ara ens ho corregeixen. Deu minuts més tard (sort que anàvem amb temps) tornen amb el compte refet. Fugim d’allà a cuita corrent, no fos cas que ens caigués el tendal damunt del cap, mentre reflexionem sobre com és de dur l’exercici del turisme barceloní.

 
Avui aquest bloc fa quatre anys. Ningú no ho diria, parla com si en tingués tres.

dimarts, 16 octubre de 2012

Retorn al passat

“Frankenweenie”, el darrer Tim Burton —encara a la memòria el poc impacte que ens va causar “Dark Shadows”— és un dels films recents d’aquest creador que més m’han satisfet. Males llengües asseguren que això es deu a que, per primera vegada en setze anys, no hi intervenen ni Johnny Depp ni Helena Bonham Carter, tot passant per alt que “Sweeney Todd” era una obra, no rodona, però sí molt excitant i on tots dos hi figuraven conspícuament.

Ja ho diré d’entrada, el pitjor problema que té el “Frankenweenie” de 2012 es diu “Frankenweenie” i data de 1984. En els mesos previs a aquell any tan orwel·lià Tim Burton treballava a can Disney, fent d’animador de les nul·litats que solia firmar l’estudi  llavors (algú recorda “Tod y Toby” o “Taron y el caldero mágico”?) En hores mortes va filmar un curtmetratge de 28 minuts que acabà sent el segon fonament de la llegenda del director (el primer es deia “Vincent”); perquè el “Frankenweenie” de 1984, sense ser una obra mestra, és una delícia que si teniu la menor oportunitat us recomano insistentment.

Els del clan Disney amb tremenda falta de perspicàcia van fer fora Burton, emprenyats perquè el director havia utilitzat els recursos de l’estudi per fer una obra fosca i poc apropiada pel públic infantil. Poc després rodaria “La gran aventura de Pee Wee” i començaria una triomfal carrera que conté alguns títols que són a la vegada molt personals i molt estimats per amplis sectors del públic. Malgrat tot no és cap secret que les darreres pel·lícules de Burton semblaven haver perdut la seva màgia original, sacrificades paradoxalment a la comercialitat exigida pel nou (vell) amo Disney (vegeu “Alícia”, per exemple).

V.O. (from the director of "Batman" and "Beetlejuice"!)
En aquest context no sembla tan estranya la maniobra de girar la vista en direcció al passat i plantejar-se una nova versió del que havia nascut com una obra d’amor. Si el “Frankenweenie” original utilitzava actors reals, com Daniel Stern i la sempre extraterrestre Shelley Duvall, l’actualització empra la mateixa tècnica de “stop motion” que “El malson abans de Nadal” o “La núvia cadàver”. El blanc i negre de la primera edició es manté aquí i, si no hi intervenen ni Depp ni Bonham Carter, una colla de vells col·laboradors aporten les seves veus, des de Catherine O’hara a Martin Landau, passant per Winona Ryder.

Bàsicament, la història és la mateixa, i el que l’any 1984 era un conte perfectament construït aquí s’ha inflat, de vegades amb maneres una mica ortopèdiques, fins assolir els 87 minuts al límit del rigor. La “palla” que s’hi afegeix té molt a veure amb un homenatge de fan a diversos puntals del gènere fantàstic i de terror i la pel·lícula va plena de referències diàfanes que fins i tot l’espectador més distret percebrà: un personatge amb les faccions de Vincent Price, un altre personatge de nom Elsa Van Helsing, el monstre de Frankenstein, els Gremlins, Gamera…

No, el guió no es pot considerar de cap manera modèlic —l’escena culminant al molí de vent en flames, que a l’original es produïa de forma natural, aquí exigeix unes quantes circumvolucions forçades—; i l’inevitable banda sonora de Danny Elfman, ja és més un mal conegut que l’excitant descoberta que representava a l’època d’”Edward Scissorhands” o “Nightmare before Christmas”. Malgrat tot, “Frankenweenie” en el seu avatar de 2012 pot presumir d’un bon disseny de personatges (ai, la nena rara i el seu gat!), d’algun gag eficaç i de molt d’afecte esmerçat en l’empresa. Burton ho va dir millor fa 28 anys, però no anem tan sobrats el 2012 de petites meravelles com per menysprear aquesta nova carta d’amor als “freaks” del món.

[Tinc entès que es pot veure també en 3D. Estic segur que no cal.]

La nena rara i el seu gat

dilluns, 15 octubre de 2012

Croada Mamet

Aquests dies al Romea s’està reposant “Oleanna” (1992) de David Mamet, obra que ja coneixien els espectadors veterans que assistiren a la versió dirigida per Mercè Managuerra i protagonitzada per Josep Minguell i Míriam Alamany al Teatreneu de 1994.

No estic segur que la vigència de la peça hagi augmentat des de llavors: els excessos de la correcció política, que són la musa evident de l’obra, continuen sent més tangibles al món acadèmic nord-americà que a la nostra desnodrida universitat. De totes maneres planteja dubtes sobre la necessitat dels estudis acadèmics que sí que tenen molt a veure amb l’actual manca de sortida laboral del jovent.

He llegit a entrevistes amb el director i els actors que “Oleanna” presentava una situació ambigua on cadascun dels dos protagonistes té les seves raons, quan de fet no és així. Cert que el dos primers actes mostren lectures gradualment canviants de fets que han succeït davant dels nostres ulls —i aquest és un dels grans mèrits de l’obra— i la balança ètica oscil·la d’un personatge a un altre; però quan arriba el tercer acte es revela on rauen els veritables dimonis de Mamet. No és d’estranyar doncs que les feministes de l’època li saltessin a la jugular, ni que l’autor hagi virat paulatinament vers l’ala més dretana del republicanisme. Però tot això no impedeix que “Oleanna” estigui astutament estructurada, que presenti uns intel·ligents diàlegs en “staccato” de metralladora i que romangui com un clàssic del teatre contemporani americà.
 
Poques pegues sobre l’àgil (una hora i quart) desenvolupament de la funció. La tendència, des de fa algunes temporades, és convertir el teatre en un aspirant a parent pobre del cinema. Per això hem d’aguantar apanyats títols de crèdit, projeccions en vídeo i simulacres de banda sonora. La veritat, no fan gaire nosa, però m’hauria estimat més que l’escenografia fos més atractiva.

Tant Ramon Madaula com Carlota Olcina fan molt bon ús d’uns papers que ja brillen des de l’escriptura. Coneixia més Madaula que Olcina, i per això mateix la valoro millor a ella i li concedeixo el meu vot de confiança, encara que tots dos estan irreprotxables. En quant a David Selvas es va confirmant cada dia més com un sòlid director a seguir.

Fins el dos de desembre. [I, per cert, per què es titula “Oleanna”, si els protagonistes es diuen John i Carol?]

diumenge, 14 octubre de 2012

Mare natura

Suposo que pocs espectadors acudiran a veure “Lo imposible”, el segon llargmetratge del barceloní Juan Antonio Bayona després de l’èxit d’”El orfanato” (2007), sense saber que tracta de les vicissituds d’una família que va patir el catastròfic tsunami que arrasà les costes de l’Índic el dia de Sant Esteve de 2004. Per poc que hagueu vist tràilers i llegit les entrevistes promocionals, sabreu que el guió es basa en el cas real d’una família espanyola (matrimoni amb tres fills) que es trobava de vacances a Tailàndia en aquell moment, i que contra tot pronòstic es va salvar al complet (encara que no es pot dir que en sortissin indemnes). Com que els mateixos autors no s’amaguen de revelar el desenllaç, crec que és just no tractar la pel·lícula com si contingués un element de suspens. Però ja tornaré sobre la qüestió més endavant.

Començaré pel més fàcil, la pura epidermis del film, que és d’una professionalitat aclaparadora. Si bé al repartiment predominen els noms anglosaxons amb dues estrelles mundials al capdavant (qüestió de mercat), l’equip tècnic té un cor que gira entorn de la fructífera ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i en el seu centre trobem Bayona, pura destil·lació de Trinitat Vella, si se’m permet el xovinisme. Habitualment miro d’evitar el cofoisme, però cal reconèixer que aquesta producció bàsicament local pot mirar a la cara sense avergonyir-se a qualsevol esforç de Hollywood. I segur que per un pressupost descaradament menor.

“Lo imposible” compta amb dues estrelles propulsores: Naomi Watts qui, d’ençà que va ballar davant de King-Kong sense fer el ridícul, sembla que està per damunt del bé i del mal, i Ewan McGregor, noi bufó que no sol molestar, encara que el prefereixo al costat de Polansky, que no pas amb George Lucas i els seus ninots de fira. Però el veritable protagonista, que centra el punt de vista, enamora la càmera, i lliura els moments més punyents, és Tom Holland, que interpreta l’adolescent Lucas amb una autoritat enlluernadora, rèplica perfecta a la veterania de la Watts.

Malgrat que l’espectador sap que la cinta acaba “bé”, no pot evitar la tensió des del seu inici quan contempla l’arribada de la família a l’aparent paradís tailandès en escenes tan plàcides com ominoses. A partir del moment que les forces de la natura esclaten, comença una odissea d’horror que arriba a implicar l’espectador fins afectar-lo físicament. En el camí de mort, confusió i por, hi ha també moments per la maduració i l’expressió dels sentiments, de vegades de forma desbordada, però d’altres d’una forma molt subtil que atribueixo a l’intel·ligent guió de Sergio G. Sánchez. De totes maneres li hauria demanat que, si realment tot el que es narra va succeir així i encara que la pel·lícula es tituli com es titula, eliminés algunes coincidències tan improbables que només poden succeir a la realitat, però que en una obra de ficció són difícils de pair.

Els meus dos principals retrets són una banda sonora massa intrusiva que paradoxalment fa disminuir l’efecte que vol aconseguir i una visió de la catàstrofe centrada en les víctimes occidentals. Veient la pel·lícula fa la sensació que la majoria dels afectats foren turistes, ja que la població local només hi apareix en la forma de samaritans benintencionats o en la d’equip mèdic depassat per les circumstàncies.

Pecats menors d’una pel·lícula contundent que exigeix un espectador amb certa vocació masoquista i bona disposició a deixar anar un petit tsunami pels llagrimals. 

dissabte, 13 octubre de 2012

divendres, 12 octubre de 2012

Hildesheim (2 de 2)

L’altre punt d’interès de Hildesheim que la Unesco sanciona és l’església de Sant Miquel construïda entre 1001 i 1031 en estil romànic otonià. Situada sobre un turó i amb aires d’haver estat restaurada recentment, encara es percep l’olor de pintura al seu interior. Acostumats a la modèstia del nostre romànic, sempre sobta una mica topar-se amb mostres tan monumentals d’aquest mateix estil, especialment generós aquí on tot es duplica als dos extrems de la nau: doble absis, doble torre massissa i quadrada, doble torreta esvelta i cilíndrica com un minaret. L’interior en forma de basílica no tem emblanquinar les parets per afegir rellevància al fabulós sostre de fusta pintada (segle XIII).


Exhaurit el programa de visites en menys temps del previst, pel fet d’haver trobat tancada la catedral, ens apropem al Roemer-und Pelizaeus-Museum Hildesheim que passa per tenir una bona col·lecció d’art peruà i egipci, apart d’exhibir la segona col·lecció més gran d’Europa de porcellana xinesa. La veritat, el que més ens atrau és la secció egípcia, exposada de forma molt didàctica en un edifici de l’any 2000 on curiosament és fàcil orientar-se. Llàstima que la majoria de panells estiguin escrits en alemany amb algun fragment escadusser traduït a l’anglès, però això ja és propi del país, que sembla perennement emprenyat perquè la seva llengua no està més estesa arreu del món.

de JMTD
La col·lecció exhibeix qualitat, encara que és una mica eclèctica, i presenta un Egipte bastant romanitzat. Un dels seus moments més absurds és el de la reproducció en goma-escuma d’una de les tombes subterrànies de la Vall dels Reis. La peça més coneguda del museu és l’estàtua tallada en pedra calcària de l’arquitecte Hemiunu, a qui responsabilitzen de la construcció de la piràmide de Gizeh. No em sorprèn la celebritat d’Hemiunu, és indubtable que qualsevol humanització de la figura representada a través de l’aspra visió realista ens fa l’art molt més proper que si ens cenyim només a la reiterativa divinització dels faraons.



Hi ha en aquest museu de nom fàcilment oblidable una exposició sobre Arquímedes que consisteix bàsicament en panells no traduïts. No seré jo qui menysvalori els mèrits del matemàtic de Siracusa, però em fa l’efecte que aquestes perorates germàniques estan col·laborant en el llançament d’algun best-seller de nissaga similar a “El codi da Vinci”. Al final de les rampes i del recorregut (oh, sorpresa! oh, “Forza del destino”!) ensopeguem amb les portes de la catedral, exhibides aquí mentre durin les obres de restauració. Expliquen les històries no paral·leles d’Adam i de Jesucrist. Segons Galderich, testimonien la continuïtat entre el treball en bronze dels romans i el dels artesans medievals. En tot cas, bones notícies. Per si algú les vol veure, tenen aquesta pinta:

dijous, 11 octubre de 2012

Hildesheim (1 de 2)

L'ajuntament el 1895
Un dels motius que dissenyen els itineraris de les meves vacances són els indrets catalogats per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. El criteri pot ser tan arbitrari com qualsevol altre, però sembla més respectable que les estrelles Michelin, i assegura sempre monuments de caràcter únic. Una altra cosa és que l’originalitat del conjunt vingui acompanyada de la capacitat per desvetllar-nos l’interès; més d’una vegada he patit una decepció amb peces patrimonials a les quals no he sabut trobar la gràcia. Que no tot ha de ser l’Alhambra, vaja.

L'ajuntament 2.0
Hildesheim, ciutat de la Baixa Saxònia de poc més de cent mil habitants a uns trenta quilòmetres al sud-est de Hanover (i de la qual no n’havia sentit parlar en la vida), pot presumir de dos edificis classificats per la Unesco i no per això crec que justifiqui del tot la visita. La cançó ja és coneguda i Hildesheim és una ciutat més d’aquelles a les quals la Segona Guerra Mundial els canvià la cara, o directament els hi esborrà, en part perquè foren particularment adeptes al Führer.


El passeig des de l’estació fins el centre discorre per una típica zona de vianants alemanya, de les més impersonals que recordo. Asseguren que la Marktplatz (o plaça Major) fou en el seu dia una de les places més boniques del món i, encara que ha estat reconstruïda amb amor (i que la nostra visita coincideix amb el dia de mercat), d’alguna forma es percep el dèficit d’autenticitat.



Un dels punts d’interès, marcat per la Unesco, és la catedral romànica dedicada a la Mare de Déu, i en especial les seves portes de bronze. Malauradament, l’edifici es troba en plena restauració, envoltat de tanques i exclòs de tota visita. També haurem d’oblidar aquest roser suposadament mil·lenari que continua creixent al claustre. Trucs turístics que venen funcionant des dels temps medievals.


dimecres, 10 octubre de 2012

El quilo de carn

Alex & Mattew, interessants per diversos motius
Què fa un director com Steven Soderbergh en una pel·lícula com “Magic Mike”? Teòricament, posar-se a les ordres de l’actor Channing Tatum, que també fa de coproductor, per relatar les experiències juvenils d’aquest com a “stripper” ocasional. No negaré que la temàtica és infreqüent en cinema i potser calia que algú en parlés; però dubto que l’originalitat del tema fos el que motivés a Soderbergh, un director més preocupat pels experiments de forma i de gènere que per les bones històries. Així que vaig acostar-me a la pel·lícula ben encuriosit per saber el que em trobaria. I també amb una mica de morbo, per què negar-ho?

El que més sorprèn és el convencionalisme de la seva principal línia argumental, l’arribada d’un debutant inexpert que de mica en mica desplaça la figura veterana; una trama que hem vist mil vegades des de “El cavaller de la rosa” a “El carrer 42”, trasplantada aquí al món dels “strippers” masculins. Channing Tatum és el Mike del títol, una estrella de l’strip-tease, que veu acostar-se la seva data de caducitat i s’adona que als trenta anys ha fet ben poca cosa amb la seva vida. Alex Pettyfer és el jove aspirant de dinou anys que, enlluernat pel diner fàcil que li ofereix l’espectacle, abandonarà cap qüestionament ètic.

També sorprèn què poc eròtica resulta la pel·lícula, malgrat que pràcticament no se’ns amaguin més que alguns centímetres de l’epidermis dels seus protagonistes i que les escenes de l’espectacle estiguin filmades amb parsimònia suficient com per entretenir-hi la mirada. Però el punt de vista de Soderbergh sembla més preocupat per les motivacions crematístiques dels celebrants que per un estudi de la política sexual implícita en aquests “shows” de mascles dominants i femelles posseïdes per les bacants. “Magic Mike” abunda en diàlegs on es negocien condicions econòmiques i en dòlars rebregats sota la tira del tanga. Fins i tot el personatge de Matthew McConaughey, propietari del local i “stripper” ja retirat, proposa una curiosa teoria pedagògica on el trívium i el quadrívium són substituïts per l’escola de Wall Street. Hi ha aquí un comentari sobre la precària situació econòmica present, on els únics atots són la inversió garneua i l’explotació del cos (en cas que es demostri explotable).

En condicions normals, cap dels tres protagonistes m’hauria arrossegat a una sala de cinema i tampoc els veig encara com a intèrprets shakespearians; però contemplats en context, Tatum, Pettyfer i McConaughey ballen i es despullen amb una professionalitat i un ritme mai no assolits ni per Meryl Streep ni per Lawrence Olivier. Chapeau per a ells! Soderbergh, que també firma amb heterònims seus la fotografia i el muntatge, dibuixa un Tampa groguenc que suggereix calor-suor i acaba d’aportar personalitat a una pel·lícula una mica indiferent.

Un cop vist el que se’ls hi ha de veure als protagonistes, “Magic Mike” es desinfla ràpidament. Suflé visual en diuen. El que segueix és previsible i només justificable per a fans absoluts de Soderbergh, amb un nivell de tolerància més aviat alta per les seves parides.

dimarts, 9 octubre de 2012

La forza del destino (2 de 2)

Acte Tercer

Els super-títols informen que han passat dos anys des de l’acte anterior (el públic del Liceu riu). Don Álvaro es troba a Itàlia incorporat al seu exèrcit. En un monòleg nocturn i expositiu ens revela que és fill d’un cavaller conquistador i una princesa inca, amb qui el seu pare va casar-se per emparentar amb la reialesa sense adonar-se que en aquella època el mestissatge no estava tan ben vist com ara. Aquest és el motiu pel qual el difunt marquès de Calatrava el considerava un mal partit com a promès de la seva filla.

Se senten sorolls d’espases a l’exterior de la tenda, els causen una baralla entre ludòpates. Don Álvaro surt en defensa d’un altre oficial que es troba en minoria numèrica i suposadament li salva la vida. Resulta que és don Carlos de Vargas, que havia fet cas a la gitana i se n’havia anat a Itàlia a fer la guerra, convençut que aquest era el camí més lògic en les seves perquisicions. Com que tots dos es presenten sota noms falsos, no tenen inconvenient a declarar-se amics per a sempre sense saber que són rivals. A continuació, com fan totes les amistats heterosexuals en temps de guerra, se’n van de la maneta a estossinar l’exèrcit enemic.

La batalla no peca pas de sanguinària: quatre o cinc soldats que corren d’esquerra a dreta de l’escena en bucles iteratius, efecte ja emprat per Fernán Gómez a “La venganza de Don Mendo”. Don Álvaro és ferit greument fora de camp però ens el porten fins a la boca de l’escenari perquè el veiem agonitzar. El moribund demana que l’equip mèdic habitual faci un discret mutis, que les primeres cures poden esperar, i que el deixin una estona a soles amb el seu nou amic per acomiadar-se com toca. 

En Carlos, pensant que fa un favor, li promet a don Álvaro la medalla de la família Calatrava. L’heroi, responsable de la desaparició del pater familias Calatrava, reacciona convulsament i el seu estat empitjora. Quan es mig recupera, demana que en cas de defunció destrueixi uns papers que hi ha a dins del maletí que li lliura en aquest moment. Els metges no poden esperar més i s’emporten el ferit.

Don Carlos que està una mica mosca per la reacció del seu amic en sentir el cognom Calatrava, comença a sospitar si no serà aquest el seu odiat don Álvaro. Com a bon amic de l’ànima que és, se sent temptat a obrir el maletí i llegir els papers que li han estat confiats. Un rastre de decència li ho impedeix, però com que dins de la maleta hi ha també un porta-retrats que no li han prohibit contemplar, hi descobreix la miniatura de la seva germana Leonora. Don Carlos prega al cel que don Álvaro no mori, per poder-se venjar degudament.

Han passat dues setmanes i don Álvaro s’ha recuperat miraculosament. El dia que surt de l’hospital, don Carlos ja l’espera a la porta per desafiar-lo. De res val informar-lo que la seva germana no ha perdut l’honor i que encara està esperant rebre una postal seva, pel de Vargas el que compta són les intencions i no quedarà tranquil fins que no acabi amb les vides de l’un i de l’altra (després direm dels musulmans i nosaltres fa quatre dies estàvem igual, que la ceba aquesta de don Carlos no té perdó). Acabats els raonaments, no queda altre remei que batre’s fins que els seus camarades els separen. Don Álvaro, que ja n’ha tingut prou d’òpera i dels germans Calatrava, diu que es retira a un convent.

Com que l’acte no li quedava prou llarg, Verdi afegeix una mitja hora de números irrellevants, que no aporten res a la trama, però que irriten d’allò més. Comença amb un cor de dos-cents soldats i “vivandières” que irrompen com si fos una desfilada de moros i cristians, després hi apareix un venedor ambulant que ja sortia a l’escena de la fonda del segon acte. Inexplicablement el frare Melitone també passa per allí, com a missioner en terra d’infidels, i lamenta la indecència que comporta l’activitat bèl·lica. Finalment Preziosilla, a la que ja estàvem esperant amb candeletes, s’enfila una vegada més a una taula i canta les delícies de la vida militar entre banderes onejants. Només hi falta la cabra de la legió. 

Acte Quart

Ara els super-títols informen que han passat cinc anys des de l’acte anterior (el públic del Liceu esclata en franques riallades). Tornem a ser al monestir prop d’Hornachuelos del segon acte. Dos-cents indigents esperen que Fra Melitone distribueixi la “sopa boba” del dia. De forma poc subtil se’ns informa que don Álvaro fa cinc anys que ha ingressat a aquest precís convent (oh, casualitat! oh, força del destí!) sota el nom de pare Rafael.

Don Carlos truca a la porta. No se sap com (agència Pinkerton? GPS? ¿”Quién sabe dónde”?) ha localitzat la seva presa i torna a reptar don Álvaro. Aquest es resisteix a entrar en jocs violents: fa massa temps que es dedica al cultiu de plantes aromàtiques i el seu to muscular no és el que era. Però tantes provocacions acaben encenent-li la sang i l’entrecreuament d’espases és inevitable. El duo d’antagonistes fan una coreografia digna del d’Artagnan de Gene Kelly i arriben (oh, casualitat! oh, força del destí!) a les rodalies de la cova on viu un ermità (la Leonora del segon acte, recordeu?).

Ja és estrany que en els cinc anys d’estada al monestir, don Álvaro/Rafael no hagi visitat aquest racó fins avui. També és estrany que la cova, en aquesta producció, sigui un teló rebregat i marronós sota el qual no allotjaries el teu pitjor enemic.

Per escurçar el que ja s’ha allargat massa: Álvaro fereix mortalment Carlos, el qual es revela davant de Leonora, qui prefereix córrer a compadir el germà, el qual li clava l’espasa al cor. La posició de don Álvaro és galdosa, però excusable.

A la versió original i teatral, don Álvaro s’estimbava a un barranc després d’observar (amb un punt de satisfacció) que s’havia carregat tota la família Calatrava.