divendres, 30 novembre de 2012

Lübeck és una platja

A ben poca distància, t’hi porta un autobús urbà, trobaràs la platja de Travemunde, és a dir la desembocadura del riu Trave. Aquestes platges del nord és a ple estiu quan més pena fan, amb les seves mancances al descobert. Els esforçats banyistes del diumenge es mullen els peus com aquell que fitxa a la feina i després s’enfronten a la llarga perspectiva que encara ofereix el dia de festa. Els terrenys prop del gran hotel estan ocupats per una trobada mundial de jugadors de petanca; al costat del passeig marítim hi ha un magatzem que ven sabates de saldo, possiblement xineses; al cor del poble uns encants, on s’exhibeixen també cotxes d’època (deuen de tenir més de trenta anys). Un parell de núvols amenaça el fràgil equilibri del dia, però els que endrapen gelats a les terrasses no s’immuten: els alemanys en hores de lleure són fets d’acer inoxidable i no s’espanten per quatre gotes que puguin caure. 


Imatge de JMT

dijous, 29 novembre de 2012

Omega (1986)


I aquesta obra, que és com una mena de resum de tot l’univers, des de l’Alfa fins a… Romeo… Fiat… Lancia… fins a l’Omega… no, això deu ser una altra marca… 
(Bianca Castafiore a “Tintín i l’Art-Alfa”)
Per descomptat no em venia gens de gust escriure aquest apunt final sobre les aventures de Tintín, tant perquè el tancament d’una sèrie sol sonar a una fúnebre i definitiva pèrdua de possibilitats, com pels seus aromes d’anticlímax. Hi ha maneres i maneres d’acabar una vida dedicada a la creació: Charles Dickens deixà escrites prou pàgines d’“El misteri d’Edwin Drood” com perquè els experts suggereixin que el novel·lista estava encetant una nova fase estilística en el moment del seu traspàs; David Foster Wallace omplí un munt de planes de “The Pale King” els anys anteriors al seu suïcidi, suficients perquè un editor agosarat el convertís en llibre discutible. La publicació de les últimes fitxes de Nabokov, en canvi, traspuen explotació pòstuma; sensació desagradable que comparteix amb aquest àlbum fantasma anomenat “Tintín i l’Art-Alfa” que segurament Hergé no hauria mai acceptat que veiés la llum del dia.

En concloure “Tintín i els Pícaros”, que ja havia tingut una molt llarga gestació, l’artista tornà a trobar-se amb el desafiament d’inventar una narració original que satisfés la seva creixent sofisticació. Durant un temps li rondà pel cap una aventura totalment ambientada a un aeroport, idea que de forma totalment fortuïta i independent acabà realitzant Steven Spielberg a “The Terminal” (2004).


De mica en mica la trama va anar decantant-se cap al món de l’art modern, afició que monopolitzà gran part dels darrers anys d’Hergé. A la seva mort l’any 1983 “Tintín i l’Art-Alfa” quedava lluny d’estar acabat: només tres planxes a llapis estaven llestes per passar a tinta, unes quaranta pàgines més mostraven esbossos en diferent estat de concreció i tampoc existia cap versió completa del guió. Com que el dibuixant havia estipulat que després de la seva mort ningú no havia de continuar dibuixant el seu personatge, els hereus es trobaren amb una obra definitivament truncada a les mans, no apta per la publicació. Mentrestant els seguidors feien pressió per conèixer el contingut del títol pòstum, fos quin fos el seu estat. “Tintín i l’Art-Alpha” aparegué finalment l’any 1986 en un curiós format que mostrava de forma paral·lela la part gràfica i els rudiments del guió que Benoit Peeters havia recuperat amb tècniques gairebé arqueològiques.


Amb tots aquests precedents s’entendrà que difícilment “Tintín i l’Art-Alpha” es pugui incloure al canon i a punt he estat de no dedicar-li ni una ratlla, de tant frustrant com em sembla el que hi ha per veure. Evidentment és injust criticar un guió inacabat, que podia haver evolucionat radicalment, si Hergé hagués viscut uns anys més per completar-lo. Tal com el coneixem, funciona amb un encadenament de causes i efectes totalment pedestres. L’amenaça d’unes visites a Moulinsart de Bianca Castafiore i Abdallah o la relativa sorpresa de l'enèsim retorn de Rastapopoulos ja havien estat explotats anteriorment, i la reaparició de vells coneguts (Gibbons, Sakharine, Xiclet…) sembla un intent desesperat d’escurar el fons d’armari. El món de les sectes, molt present a la dècada dels 70, fa la seva aparició en la figura d’Endaddine Akass (nom odiosament impossible), tot i que mai no queda clar què pretén fer-ne el guió. En quant a l’epònim Art-Alfa, no és més que un estil inventat que juga amb la tipografia i del qual se m’escapa tan la seva gràcia com la seva originalitat.

Els apologetes de l’àlbum defensen la frescor del seu traç, apreciació injusta, ja que tot esbós és per definició més espontani que el dibuix acabat i, per tant, “Tintín i l’Art-Alpha” juga a una lliga apart: caldria haver vist les seves vinyetes definitives i comparar-les amb les de “Tintín i els Pícaros” per decidir si Hergé havia (o no) accedit al final dels seus dies a l’envejable “late style”.


El regust que ens queda als tintinòfils és el de la darrera escena a Ischia, on Tintín sembla que acabarà els seus dies com a estàtua plastificada, a la manera de les compressions de l’escultor César (o com Han Solo a “L’imperi contraataca”). Qualsevol seguidor de la sèrie sap que Tintín se n’hauria sortit una vegada més; però la impossibilitat de visualitzar el desenllaç ens ha deixat en suspensió, condemnats a ser adolescents eterns des de fa més d’un quart de segle. 

dimecres, 28 novembre de 2012

Opinions contundents

Jonathan Swift
Dimarts vaig rebre una nota d’en Jack Toledano en què em proposava de trobar-nos avui a l’Star and Garter de Putney a l’hora de sempre, va escriure en Damien Anderson.  Estic acostumat a aquesta mena de notes. A en Jack no li cal especificar l’hora. Si jo no puc, surt a passejar tot sol, però sempre miro de ser-hi, perquè no hi ha res millor que fer una passejada amb en Jack Toledano. Londres és un paradís per al passejador, diu, però has de saber on anar.
Així comença “Moo Pak”, la novel·la de Gabriel Josipovici que acaba de publicar Raig Verd editorial en traducció excel·lent de Ferran Ràfols i que Matilde Urbach em recomanà. Sí, una altra novel·la de passejades i passejants (intentaré evitar la paraula “flâneur”, que sembla de rigor emprar en aquestes ocasions), com la que comentava fa poc de Teju Cole o les canòniques de Sebald, però amb característiques pròpies que la fan molt atractiva.

Ja s’haurà vist per l’inici citat una utilització retòrica d’un doble narrador que, juntament amb algunes repeticions gairebé musicals, recorden a Thomas Bernhard, sensació accentuada per les opinions taxatives i una mica amargues que profereix Jack Toledano durant els seus itineraris londinencs. Perquè Toledano és un caminador incansable, però també un opinador que no calla i que sembla propulsar-se per les pròpies opinions. I de què parla Toledano? Toledano parla de tot i de res, dels jueus i dels anglesos, dels animals domèstics i del llenguatge, dels artistes que estima, del classicisme i el romanticisme, dels ximpanzés i dels jardins. I ho fa amb tanta seguretat i brillantor que de vegades fa oblidar la feblesa dels seus arguments i indueix a una acceptació acrítica. Mentrestant l’acompanyant Damien Anderson, del qual no coneixerem més que el nom, introdueix acotacions sobre la geografia del recorregut i fa possible una reconstrucció real d’aquest text peripatètic.

De mica en mica els monòlegs de Jack Toledano revelen detalls més personals sobre els seus orígens a Egipte dins d’una família de jueus sefardites, la immigració a Anglaterra, el fracàs del seu matrimoni, el distanciament dels fills, el seu esforç durant deu anys per escriure el llibre que tota la vida ha dut dins seu. És inevitable establir paral·lelismes amb el Gabriel Josipovici autor de “Moo Pak”, nascut a Niça però criat a Egipte i també de nissaga sefardita. Inevitable, però també aconsellable fer-ho per tal que el llibre redimeixi un aparent fracàs final.

Però no permeteu que m’enfonsi al cripticisme, que “Moo Pak”, malgrat el seu títol abstrús, no és pas difícil d’entendre. “Moo Pak” és la pronunciació defectuosa, infantil, de Moor Park, la finca aristocràtica on un jove Jonathan Swift va fer de secretari de Sir William Temple. Swift és clarament un referent per a Toledano i de retruc el farà nostre;  però n’hi ha d’altres.
És per això que determinats autors són tan preciosos, diu. Dante. Stevens. Kafka. Proust. Puc passejar amb ells sempre que vull, i ells sempre tenen temps d’acompanyar-me, mai no em diuen que ja havien quedat o que han d’acabar una feina i tampoc no esperen mai res a canvi. És més, va dir, són gent amb qui mai no em fa vergonya que em vegin. Tenen la dignitat i la integritat que busquem en totes les nostres coneixences. No fan concessions al món i en canvi són sempre l’essència mateixa de la cortesia i l’educació.
I encara, en un altre ordre de coses.
El que miro de dir, va dir en Jack, és que l’imperatiu modern que ens obliga a submergir-nos en la brutícia i la desesperació de la vida, la brutícia i la desesperació que tant abunden al Londres, el Nova York, el Bogotà i el Rio d’avui dia, la insistència moderna que la vida veritable és allà baix, entre els policies i els lladres, els addictes i els rodamons, els terroristes i els mafiosos, i que llegir Raymond Queneau sota un arbre a Kew Gardens en una tarda d’estiu equival a aïllar-te de la realitat, tot això no pot passar sense que ho rebatem.
“Moo Pak”, text continu que no es permet ni una sola pausa de punt i apart, podria limitar-se a ser un llarg “Sosté Toledano” sense gaire estructura ni forma, però Josipovici s’apanya prou bé per evitar els perills de la posmodernitat i acabar amb un crescendo que tanca la narració de manera colpidora i satisfactòria. “Moo Pak” ineludible pinso per a lletraferits. Els al·ludits ja sabeu qui sou.

dimarts, 27 novembre de 2012

Retorn a Más Afuera


Us prometo que, si torno a parlar de l’illa de Más Afuera, com ja vaig fer aquest estiu, no em mou cap intenció de deixar anar un missatge polític poc encobert, si no només comentar la publicació del darrer llibre de Jonathan Franzen, titulat precisament “Más Afuera” (Salamandra, 2012). Es tracta d’un recull d’assaigs de temàtica diversa que encara no he tingut el gust de llegir.

El novel·lista es troba de promoció a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara on ahir l’entrevistava Xavi Ayén. Conegut per la seva tecnofòbia, m’ha fet gràcia que consideri Internet com un vici nociu, “el tabac del segle XXI” diu. Deixant de banda les seves idiosincràsies, el que m’importa ara és aquest text breu que dóna títol al llibre i que correspon a l’illa de l’arxipèlag de Juan Fernández on Franzen va viatjar per escampar part de les cendres del seu amic i tanmateix rival David Foster Wallace. L’elecció d’aquesta illa respon al fet que Más Afuera és l’illa on va naufragar Alexander Selkirk, el mariner que inspiraria Daniel Defoe el seu Robinson Crusoe.

Tot això queda molt literari i demostra que en matèria de rituals mortuoris Franzen no es moca amb mitja màniga; l’únic problema que hi veig és que l’illa on va fer estada Selkirk i que actualment s’ha rebatejat com a illa de Robinson Crusoe no és la de Más Afuera sinó la de Más a Tierra. Cert que el nom no és tan atractiu, i per aquest motiu ens haurem de prendre el bescanvi com una llicència poètica. M’imagino que les cendres de DFW poc hi tindran a dir.

dilluns, 26 novembre de 2012

Jornada de reflexió


Potser seria bo implantar una jornada de reflexió després del dia de les votacions. Tots els partits ben calladets des del moment que es tanquessin els col·legis electorals fins la mitjanit del dimarts següent. Encara que només fos per dissipar aquesta sensació que (gairebé) tothom ha guanyat. I per evitar declaracions òbvies, dignes de la premsa esportiva.

diumenge, 25 novembre de 2012

Els desconeguts de sempre (I soliti ignoti)

Després de l’èxit de la molt dura “Gomorra”, Matteo Garrone no s’ha allunyat gaire de Nàpols per presentar a “Reality” un revers una mica més amable de la medalla. A un barroc i decrèpit pati de veïns del suburbi de Portici conviu una típica família napolitana, tan nombrosa com majoritàriament improductiva. Del treball de Luciano com a peixater i el de la seva esposa Maria com demostradora de robots per a la cuina depenen un gavadal de tietes, àvies, germans inútils i un oncle paralític. Aquesta bigarrada i omnipresent pinya s’ajuda també d’algunes estafes picaresques de to més aviat benigne. La vida de Luciano canviarà el dia que, mig en broma, participi en un càsting de “Grande Fratello”, programa tan popular i tan sense solta a Itàlia com aquí ho és “Gran Hermano”. Obsedit per la possibilitat d’accedir a l’espècie de santedat que concedeix la popularitat televisiva a aquells que no tenen més mèrit que una inaprehensible gràcia, el peixater caurà en una paranoia malaltissa que destruirà les seves relacions familiars i li desequilibrarà la ment.

El motiu de la persona humil que es crema en ser atreta per la flama del fantasma de la celebritat té alguns il·lustres precedents al cinema italià com són “Bellissima” de Visconti o “Lo sceicco bianco” de Fellini (“homenatjat” al recent film romà de Woody Allen, per no dir res d'aquella "rosa porpra"). “Reality” l’adapta a la idiosincràsia dels temps presents, amb els seus casaments pretensiosos i xarons, el lleure de centre comercial i les sortides dominicals al parc aquàtic. Funciona molt bé com a document antropològic (i lliçó de dialecte napolità) d’una societat que planta un peu en la tradició i l’altre en la modernitat. Presenta a més una colla d’actors irreprotxables en el seu naturalisme. És just destacar Aniello Arena, el desafortunat protagonista, que va haver d’abandonar la presó on compleix condemna per interpretar el seu paper. Entenc que no és un actor professional i tanmateix encarna magistralment l’home italià del carrer, com ho van fer abans Sordi o Troisi.

Altres punts positius del film són l’àgil steadycam que (oh, prodigi!) no mareja mai, i també la suggeridora (i poc invasiva) banda sonora d’Alexandre Desplat. Arribo així als dèficits de “Reality”, que també existeixen. I és que l’anècdota queda una mica curta i superficial. De cap manera justifica les dues hores de la seva durada i els darrers trenta minuts són redundants i anticlimàtics, quan voldrien ser contundentment solemnes.

El veredicte final és que la pel·lícula difícilment es pot considerar una renaixença de la comèdia a la italiana (com “Reality” ha estat publicitada); de fet, ni diria que és una comèdia, més aviat el drama d’un home ridícul. Encara així, els primers noranta minuts són una delícia, especialment per a qui ha viscut des de primera fila l’experiència napolitana. Després decau, com sol passar a aquesta ciutat d’ençà que hi tenim relació.

A quinze dies de la seva estrena “Reality” només es pot veure a tres sales i en una sola sessió a cadascuna d’elles, prova de la lleugeresa amb la qual canvia la programació i de la dificultat d’estar al dia quan coincideix més d’una cinta d’interès per cap de setmana. Sort tenim del cinema Meliés, on els pocs cinèfils que anem quedant podem recuperar títols que se’ns van escapar en el seu moment. Deixo com a matèria de debat si aquesta història de perdedors enlluernats per un mite amb els peus de fang era l’elecció més adequada per a la jornada de reflexió d'ahir dissabte 24 de novembre de 2012.

dissabte, 24 novembre de 2012

Un món de metros: Caracas

No, aquest no és el mapa actual del metro de Caracas, ja té alguns anys. Però a aquest bloc preval l'estètica sobre la veracitat de les dades i no em negareu que aquest disseny és d'una simplicitat encisadora. Pur Meccano.

El mapa de la xarxa actual ("Hecho en Revolución" anuncia orgullosament la seva pàgina web), no és que estigui malament, però conté massa elements innecessaris començant per línies d'autobús i acabant per trams encara en construcció.


divendres, 23 novembre de 2012

Bous i esquelles

El Papa en hores robades ací i allà ha escrit un llibre, la peça final del seu tríptic “Cristo, ese hombre”, i la premsa s’ha afanyat a promocionar gratuïtament la bona nova editorial que, amb la seva vocació de best-seller, amargarà les festes de les María Dueñas i Arturo Pérez-Reverte d’aquest món. La gran revelació continguda en aquest breu volum dedicat a la infantesa de Jesús (revelació que tots els titulars periodístics s’han afanyat a subratllar) es refereix a la refutació de la presència de bou i mula en el lloc del diví part de Betlem. 

Prou sé que no m’hauria de ficar en les interioritats del dogma catòlic, que no és en absolut la meva guerra i que les qüestions de fe no admeten discussió; però aquí Ratzinger —conegut en certs ambients com Benet 16— agredeix de ple les meves conviccions; ja que jo, ateu com déu mana, munto el meu pessebre domèstic cada Nadal i són peces de compareixença obligada els animals de l’establia (i un parell d’óssos polars, però això seria una altra història llarga d’explicar). Em nego a eliminar, pel caprici d’un Papa passavolant, dues peces que afegeixen una bona dosi de color local a una quadra que ja és espartana, i una mica IKEA, per definició.

No sé què li ha agafat a l’actual Papa (potser un atac d’infal·libilitat histèrica?) Com que el que diu va (literalment) a missa, ha confirmat sense que ningú li ho demanés la virginitat de Maria per decret-llei, tot i que no ens consti cap informe mèdic al respecte. Em sembla simptomàtic que Benet es pronuncii sense subterfugis sobre afers indemostrables (virginitats i bla, bla, bla…), mentre que rebutja per pur caprici l’existència dels animals del portal. Ara mateix no tinc ni idea, si als evangelis s’afavoreix una versió o una altra; però no veig cap atemptat a la versemblança pel testimoniatge d’un o més animals domèstics. Calia tocar l’única part del dogma que no molestava ningú?

Sí, calia. La religió, qualsevol religió, serà irracional. O no serà. I fins i tot ells mateixos miren perquè no sigui.

dijous, 22 novembre de 2012

El món com a mocador i representació

Només els lectors més vells recordaran una època en la qual els discos —galetes musicals de plàstic negre, amb solcs i un forat central— eren un producte prou rar com per ser utilitzats com a esquer publicitari. Tinc ben presents aquelles campanyes del conyac Fundador a principis dels 60, amb les quals es podien guanyar “singles” de cançons de moda que acabaven invariablement amb el “jingle”: “¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Fundador!”

Quan arribaven les festes nadalenques, els discos petits de 45 r.p.m. eren el mitjà ideal per trametre nadales entrelligades amb bons desitjos. A casa rèiem molt amb un recull de villancets que concloïa amb la felicitació impostada dels tallers metal·lúrgics de Bartolomé Valls Sistachs. També ens feia molta gràcia un disc publicitari de la casa d’electrodomèstics Philips, on intervenia una joveníssima Rocío Durcal. L’enregistrament tenia una coda breu on un exaltat cor infantil entonava allò tan popular llavors de “Navidades Philips, Navidades Philips, Navidades Philips, ¡Mejores no hay!”



Mai de la vida se m’hauria acudit concedir a aquell minimal esbós de melodia mercenària cap distinció i no fou fins trenta anys més tard que vaig descobrir al Disneyland original (el californià d’Anaheim) el perquè de tot plegat. Però per entendre-ho tot caldrà que us faci retrocedir alguns anys. [No us podeu imaginar la gràcia que em fa passejar-vos amunt i avall durant el decurs d’aquest apunt].

L’any 1964 es va celebrar a Nova York, més concretament a Flushing Meadows, Corona Park (Queens) una Fira Mundial, mostra de fatxenderia internacional de la qual ja se’n coneixen des de mitjans del segle XIX altres exemples similars. Algun dia m’hauré de documentar sobre l’origen d’aquestes exposicions que fins i tot han tocat Barcelona en dues ocasions (1888 i 1929), però de moment centrem-nos en la de Nova York i en una de les seves atraccions més populars: el pavelló dedicat a UNICEF que Disney va construir i Pepsi-Cola patrocinà. S’anomenava “It’s a small world” (El món és un mocador) i consistia en una passejada en barca que pretenia recórrer tots els països de la Terra i on desenes de ninots de peluix articulats, envoltats de tòpics regionals (flamenco i Don Quixot a Espanya), entonaven una simplista cançó que repetia una i altra vegada “It’s a small world after all” en tots els idiomes possibles.

Vist aquí
Malgrat el seu simplisme pueril o potser per això mateix, l’èxit fou tal, que un cop acabada la fira, Disney s’endugué l’atracció a Disneyland; i a totes les encarnacions posteriors del parc, tant a Florida, com a París, Tòquio i Hong-Kong s’ha reproduït una rèplica de la falla original. Fou així com vaig descobrir que el meu “Navidades Philips” de tota la vida, era en realitat “It’s a small world”, una creació dels germans Robert i Richard Sherman, col·laboradors habituals de la Disney. Aquest parell, que sembla que en vida no foren exemple d’amor fraternal, poden presumir d’una distingida carrera amb títols com “Chitty Chitty Bang Bang”, “El llibre de la selva” i molt especialment “Mary Poppins”. La cançoneta aquesta de l’UNICEF no es pot dir que es pugui incloure entre el més sublim de la seva producció, malgrat el seu indubtable ganxo comercial. De totes maneres, sentida durant quinze minuts seguits (que és el temps que dura el trajecte aquàtic) pot considerar-se motiu raonable de denúncia al tribuna de La Haia.

Deixo, per acabar aquest caòtic apunt sense nord, el reportatge complet de l’experiència al Disney World Paris, una versió plausible del que podria ser l’infern. Jean Paul Sartre ja ho havia dit: l’infern són els altres. O era, l’infern som nosaltres? Potser Rimbaud em fa confondre amb el seu "moi c'est un autre". En tot cas, podeu investigar-ho als afores de París.


dimecres, 21 novembre de 2012

Mala llet


Molt em va alegrar la publicació l’any 2005 de la novel·la curta “El dia del client” de Daniel O’Hara ja que, convençut com estic que el futur de la literatura catalana ha de passar per una amplitud temàtica maximal, venia a omplir un flagrant dèficit d’estripat realisme gai. No eren (ni són) que jo sàpiga molt freqüents els textos ambientats en saunes i cabines de sex-shop i O’Hara, amb esperit desacomplexat, ho abordava sense tallar-se ni un pèl. “La cançó de l’estiu” (2008), encara que prosseguia l’exploració dels marietes nostrats, va decebre una mica per la seva excessiva dependència de la poca-soltada sense ullals.

De la carrera d’O’Hara no en sabérem res més fins ara fa un any, quan llegírem que havia guanyat el premi Andròmina de narrativa a l’edició dels Premis Octubre 2011amb la seva tercera novel·la curta “El poder excloent de les esses sonores”. És habitual que l’obtenció d’un guardó literari de prestigi comporti la publicació immediata de l’obra premiada i es pot prendre com símptoma de la crisi que això no fos així i que hagi calgut que transcorregués un any (i que Eliseu Climent hagi passat el relleu en la direcció de “3 i 4” a la seva filla) perquè el llibre arribi per fi a les llibreries. Entretant el títol ha canviat amb l’excusa que les esses sonores no guarden el mateix poder excloent a tots els territoris de parla catalana. El nou títol, “Dependent ben plantat per a hereu sobiranista”, apart que em sembla inferior a l’original, put a oportunisme conjuntural; perquè, si bé és cert que un dels protagonistes és un convergent conspicu, tots sabem que fa un any independentisme i CDC no eren conceptes que s’associessin automàticament.

Deixem però aquestes tàctiques comercials, de les quals poca culpa té l’autor, i parlem del contingut del llibre que podríem adscriure al camp de la sàtira social. Tenim d’una banda l’Oriol Recasens, advocat d’èxit i playboy daurat (en la mesura que CiU permet l’existència de playboys de qualsevol metal·lització), modelat sota les faccions d’un Joan Laporta, quan encara mantenia la línia (segons confessió d’O’Hara a la presentació que va fer a Laie). Un home, aquest Oriol, d’una masculinitat tan exagerada i triomfal que no li queda altre remei que explorar els terrenys de la sodomia.

A l’altre extrem del quadrilàter, Róbert, el dependent d’una botiga de llums i làmpades (que bé es podria anomenar Biosca i Botey), fill avergonyit del barri de Sant Ildefons a Cornellà, que renega dels Estopa i té clar que la seva redempció de classe passa per rebatejar-se com Robert i dominar les elusives esses sonores de la llengua catalana, en un procés que passa pel sexe i té a veure per tant amb “Pretty Woman” i “My Fair Lady” a parts iguals.

Lluís Maria Todó a “L’adoració perpètua” (1997) va presentar una similar parella desigual de catalanet i xarnego, encara que amb matisos francament excèntrics que l’allunyaven de la sociologia. El franctirador O’Hara (nom figurat) prefereix reduir els equilibris de poder a una descripció descarnada, quirúrgica, sense rastre de pietat.
Un cop de porta de la cabina desperta l’Oriol. Probablement s’ha oblidat de tancar-la quan hi ha entrat a fer-hi una becaina; sembla que algun degenerat l’hi ha estat xupant. Perquè l’acabin de disposar a la còpula que li restablirà l’honra, entra a la cambra fosca, on voldria tenir el dependent per observar com se’l beneficien els seus amics: trolls, reines, ancians i positius lipodistròfics. S’ha de tenir molt d'estómac per sortir de l’armari i compartir viatge amb aquesta fauna. Després se n’enorgulleixen amb manifestacions que es volen representatives dels homosexuals i que només apleguen tota mena d’inadaptats sota la consigna del tot s’hi val; sembla que les dones, per homenotes que siguin, són les úniques que no han perdut el seny en aquest carnestoltes. 
Quan es tanca a la cabina amb el primer marieta rebullit, s’hi esmuny el paio normal que amb tanta insistència el busca des que s’han trobat al vestidor. Aquest de seguida els ofereix un glop de whisky i una pastilla que, inesperadament, els fa adquirir un compromís de trio. La droga subministrada és molt poderosa perquè per primer cop a la vida l’advocat abaixa la vigilància anal i es mostra receptiu a la iniciació prostàtica a què el sotmeten amb deler. Mai ningú no ha d’assabentar-se que ni tan sols li ha resultat tan dolorós com esperava.
Es tracta d’una escriptura precisa, intel·ligent, que retrata amb encert les autoestimes fallides dels dos protagonistes i que no es fa cap il·lusió sobre la trencadissa que en resultarà. Però finalment tanta mala llet —o tan mal karma espermàtic, si voleu— acaba glaçant els somriures inicials i distancia d’un parell de personatges tan meticulosament emblemàtics que impedeixen qualsevol empatia.

dimarts, 20 novembre de 2012

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge a McAbeu

Horitzontals: 1. Bèstia mitològica precursora de McAbeu. 2. El contrari d’errar, de fallar. 3. Enigmes per a entretenir-se a endevinar-los. 4. Jueu pitof. 5. Tipus de problema, la resolució del qual ens fa anar de corcoll.

Verticals: 1. Aquests mots ho són. 2. Autoritat final que sanciona la validesa d’una resposta. 3. Raïm dolç, blanc i bo. 4. Tots desitgem que aquest dia ho sigui, especialment per l'homenatjat. 5. Famoses variacions del músic Edward Elgar.

dilluns, 19 novembre de 2012

Lübeck és un riu tranquil

El rovell de l’ou de Lübeck és una illa preservada en el temps i parcialment acompanyada del riu Trave. La circumval·lació de les seves ribes no superarà gaire més que dues plàcides hores, més inclinades a la domesticitat que a les sublimitats artístiques.

Prop de la Holstentor hi ha els vells magatzems de sal, tan importants en segles previs a la cambra frigorífica, quan part de la dieta i de l’economia depenia de les bacallaneres i de la pesca salada. Que actualment aquestes venerables construccions de maó estiguin ocupades per unes galeries comercials, que combinen el farro turístic amb el disseny global de la multinacional vestimentària gallega per excel·lència, suposo que ja no sorprendrà ningú.

I, sí, una pandèmia de cadenats recorre Europa (que el venerable Karl Marx em perdoni). El responsable s’anomena Federico Moccia i està contaminant tota mena de ponts sobre aigües no gens tèrboles. Quan l’amor —que caldria sentir-lo com un gest rabiosament personal, exclusiu i intransferible—, esdevé un “trending topic”, la repetició acrítica d’un ritual carrincló, és inevitable preguntar-se si la civilització occidental no ha caigut en un abisme de decadència, del qual ningú no l’extraurà.


diumenge, 18 novembre de 2012

El país (mental) on neix el cinema

Nôtre Dame i "La Samaritaine", combinació irresistible. Denis Lavant i Kylie Minogue, també.
“Agafen els morts i els fan caminar, això és el cinema”. No recordo on vaig llegir fa anys aquesta definició infantil del Setè Art que m’ha retornat inesperadament durant la projecció de la inclassificable “Holy Motors” de Leos Carax, potser perquè al cor de la pel·lícula hi ha un joc i una reflexió sobre els mecanismes del cinema. Ja les primeres imatges —uns estudis sobre el moviment de la figura humana realitzats pel cronofotògraf pioner Étienne-Jules Marey a finals del segle XIX— semblen resumir l'essència de la il·lusió cinematogràfica; il·lusió confirmada per un pròleg on el propi director desperta (o no) d’un somni i descobreix enllà de la paret del seu dormitori una sala de cinema plena d’espectadors captius.

El que ve a continuació tant podria ser la pel·lícula que s’està projectant en aquesta sala, com la represa dels somnis de Carax, i poc importa (la veritat), perquè tots els suggeriments acaben sumant. El film narra la jornada d’Oscar (Denis Lavant, alter ego habitual del director), misteriós actor que es desplaça per París en una limusina blanca conduïda per l’elegant i discreta Céline (Edith Scob) i realitza una sèrie d’encàrrecs o “performances” tot adoptant diferents papers amb un grau d’implicació tal que fa posar en dubte la realitat de les situacions. Queda volgudament obscurida la mà que patrocina aquestes interpretacions —alguns indicis, començant pel títol del film, semblen suggerir intencions metafísiques—; però quan hom comença a preguntar-se si la vida de Monsieur Oscar no serà una contínua representació, apareix una antiga amant (commovedora Kylie Minogue) per situar el lloc on rau la veritat. 

“Holy Motors” admet tantes lectures com vulgueu, però no crec que li facin cap falta; prefereixo optar per l’explicació més prosaica: Carax, després del fracàs de “Pola X” (1999), portava tot aquest segle XXI sense firmar un llargmetratge; fent de la necessitat figura d’estil, confegeix una pel·lícula de poc pressupost, amb un seguit d’idees episòdiques que posen en relleu les seves millors armes com a creador. Catàleg de gèneres inesperats, la cinta es passeja per moments de cinema negre, pel melodrama, per l’horror físic, pel costumisme i pel cinema d’efectes especials i super-herois (una de les més belles escenes, on es demostra que els millors “efectes” no tenen res d’especial). En general encerta de ple en tots els apartats i conté dues seqüències musicals que són esplèndides (per motius completament oposats). 

Denis Lavant, en un paper literalment camaleònic, està incommensurable (perquè ha de tocar tots els registres de l’auca, des dels més físics fins els més mentals, i tots els toca bé). Edith Scob, que fou musa del George Franju de “Judex”, hi posa l’autoritat de la qual només les muses disposen. Ja s’ha dit que la Minogue ha estat un cop genial del departament de “casting” i, pel que fa a Eva Mendes, segurament també (o es tracta de la revenja del seu agent despitat?) Michel Piccoli, a qui fa un any vam veure com a papa reticent, aquí apareix del no res i, pel seu capteniment críptic, gairebé te l’imagines com a déu-pare-omnipotent. Potser no hi ha tanta distància —et preguntes—, entre els motors sagrats de Carax i el que se solia dir “deus ex machina” a la premsa de l’Imperi Romà.

Malgrat que la crítica en ple ha caigut rendida davant dels atractius cinèfils de “Holy Motors”, tots han coincidit a afirmar també que no és un film per a tots els gustos. Permeteu-me que discrepi: la cinta és tan variada i generosa en els seus registres que, si algun moment molesta o interessa poc a algun dels testimonis, és suficient esperar uns minuts perquè la recompensa arribi. De visió obligada per a qualsevol espectador que busqui alguna cosa més que un entreteniment ben mastegat, conté més satisfaccions de les que la premissa permetria augurar i algunes de les seqüències més memorables de tota la temporada.

dissabte, 17 novembre de 2012

Un món de metros: Calgary

Inaugurat el 1981 per a una ciutat de 800.000 habitants.

29,3 quilòmetres de ruta, 2 quilòmetres de túnel, 31 estacions.

Mira que l'esquema sobre el paper semblava senzill, però no ho podien fer pitjor: estacions distribuïdes irregularment, retolades de qualsevol manera, tota mena de brutícia visual i un tram central que és un veritable pitafi. Suspesos!

divendres, 16 novembre de 2012

A la ciutat xarxa

Més que pels premis rebuts i l’aparició a diverses llistes del millor de l’any 2011, si he llegit “Ciutat oberta” de Teju Cole, ha estat per la seva inclusió al catàleg de Quaderns Crema/El Acantilado, un segell que no sol decebre i que rarament publica narrativa anglo-saxona tan recent. El títol en anglès “Open City: A Novel” sembla insistir en el caràcter fictici del llibre, potser perquè, si oblidem que el protagonista es diu Julius i és estudiant en pràctiques de psiquiatria, el podríem confondre amb el propi autor, amb el que coincideix en raça, orígens, edat i ciutat de residència.

Vegem. Julius, jove de trenta dos anys, de pare nigerià i mare alemanya, viu i estudia a Nova York, tot i que poca cosa sabrem del seu entorn laboral. Julius, en sortir de la feina, sol passejar per relaxar-se i va filant un monòleg interior on hi caben tota mena de reflexions suscitades pel que va trobant en el seu vagareig. La seva àmplia paleta temàtica tant pot desenterrar la història de la ciutat a partir d’un monument enrunat, observar les aus migratòries que s’estavellen contra els edificis, descriure l’audició de la darrera simfonia de Mahler o l’angoixa produïda per una epidèmia de xinxes. Aquest passejant altament (excessivament) cultivat, s’enfronta també a una doble discriminació racista: la seva pell és massa clara pels seus condeixebles nigerians, però a Nova York no encaixa amb l’estereotip del negre americà.

Malgrat la narració en primera persona, poc sabrem de la vida interior i les motivacions de Julius: l’acaba de deixar la xicota, està barallat amb la mare, però no se’ns expliquen els motius. Sembla que vulgui mantenir una freda distància des de la qual s’aixeca acta del que va contemplant. Al llarg de les passejades —prolongades a Brussel·les, en una recerca poc seriosa de la seva àvia estimada—, Julius va topant-se amb personatges desplaçats, cadascun d’ells representatiu d’alguna de les migracions més significatives del segle XX, cadascun d’ells amb una història massa pertinent que explicar-li: vells jueus fugits del Berlín de pre-guerra, el professor de literatura reclòs a un camp de concentració pel seu origen japonès, l’enllustrador haitià, el jove liberià a les portes de l’extradició, l’universitari marroquí obligat a treballar a un locutori de Brussel·les…

No hi ha a “Ciutat oberta” un argument pròpiament dit, sinó una amalgama de motius que van ressorgint com en una peça musical per subratllar com tot i tothom està connectat per lligams sovint subtils. El llibre és típic del moment present, on ens cal trobar claus per interpretar l’excés d’informació i enquadrar-lo en un marc històric i geogràfic més ampli. Per la seva vocació vagabunda, cal adscriure’l a l’estela deixada pel prematurament desaparegut Sebald, encara que també m’ha fet pensar en el Kirmen Uribe de “Bilbao - New York - Bilbao” o fins i tot en els passejos urbans de l’amic Miquel.
Quasi tothom, com acostuma a passar en aquesta mena de concerts, era blanc. És una cosa que no puc evitar fixar-m’hi; m’hi fixo cada vegada, i cada vegada faig un esforç per no fer-ne cas. Això inclou establir dintre meu un fugaç i complex debat interior: em retrec el fet mateix d’haver-m’hi fixat; lamento constatar com de dividides continuen estant les nostres vides respectives; em preocupo perquè aquests pensaments em puguin passar pel cap en algun altre moment de la vetllada. La major part de gent que tenia ahir al voltant eren de mitjana edat o vells. Hi estic avesat, però no deixa de sorprendre’m la facilitat amb la què es pot abandonar l’hibridisme de la ciutat i entrar en àmbits purament de blancs, l’homogeneïtat dels quals, que jo sàpiga, no causa gens d’incomoditat als blancs que hi són. L’única cosa insòlita, per a uns quants, és veure’m a mi, jove i negre, a la meva butaca o al bar. A vegades, fent cua per anar al lavabo a la mitja part, hi ha gent que em mira d’una manera que em fa sentir com l’Ota Benga, el pigmeu mbuti que es va exhibir a la “casa dels micos” del zoo del Bronx l’any 1906. Estic cansat de tenir aquests pensaments, però també hi estic acostumat. En tot cas, la música de Mahler no és blanca ni és negra, no és vella ni és jove, i és susceptible de debat si és exclusivament humana o més aviat està en sintonia amb vibracions més universals.
“Ciutat oberta” es llegeix bé, gràcies a la seva prosa elegant (traduïda per Xavier Pàmies) i a la varietat d’interessos que abasta, però pot desconcertar per la seva conducta erràtica i per la fredor del seu capteniment. No em sembla l’obra mestra que alguns pretenen i (deixeu-me ser dolent) crec que l’atractiu exotisme del seu autor juga molt al seu favor en temps d’escriptors “promotables”.

dimarts, 13 novembre de 2012

Lübeck és una porta oberta


Lübeck, ciutat hanseàtica de Schleswig-Holstein, malgrat els seus 200.000 habitants té aires d’estar endormiscada al fons dels segles. El seu monument més conegut, la Holtenstor de 1464, és una antiga porta de la ciutat, monumental però rabassuda; més famosa per la seves qualitats emblemàtiques que per les seves virtuts estètiques, una mica com li passa a la basílica del Pilar o a la Puerta de Alcalá. La trobareu impresa sobre tota mena de souvenirs, il·lustrava els antics bitllets de 50 marcs i Andy Warhol la va fer protagonista d’una de les seves coloristes serigrafies.

També figura com icona preferent a la tapa de les capses de massapans, una especialitat local que no em fa salivar gens. Com sabem per les llaminadures que apareixen entorn de la festa dels Reis, la pasta d’ametlles gaudeix d’una plasticitat mimètica que permet fer amb ella rèpliques parcials de la realitat. A les botigues de massapà s’hi pot trobar tota mena de falses fruites, verdures i viandes, mentre que al pis de dalt hi ha algun museu anguniós on les maquetes comestibles van omplint-se de pols pels segles dels segles…


Com correspon a un lloc simbolitzat per una porta, Lübeck és acollidor i relaxant, un dels moments culminants de les nostres vacances d’aquest estiu. Amb tota seguretat un dels motius d’aquesta impressió és l’hotel Anno 1216 on parem. Instal·lat a una de les més velles cases de la vila, pura arquitectura de totxanes burgeses, crec que serà la primera i l’última vegada a la vida que dormiré sota un sostre pintat al fresc.



dilluns, 12 novembre de 2012

Xahrazad a l’institut


Per què perdem el temps en coses que sabem que són mentida, coses que mai no han succeït? No puc deixar de pensar que la ficció, la narrativa i l’art de contar històries i d’idear mons imaginaris són activitats que tenen una funció, i es tracta d’una funció cognitiva... 
Quan estàs en una situació que o bé has imaginat tu o que algú ha imaginat per a tu, són moltes les maneres possibles de reaccionar. Tots els conflictes d’interessos que es donen en el tracte humà produeixen plaer en veure’ls representats en clau de ficció. La narrativa és una manera d’explorar el vast espai de les relacions humanes en el recinte segur de la ment.
Steven Pinker

“Dans la maison”, de l’irregular i sovint interessant François Ozon, adapta una obra teatral del madrileny Juan Mayorga amb prou brillantor com per haver obtingut premis majors als recents festivals de Toronto i San Sebastián.

La seva premissa és atractiva. Un professor de literatura d’un “lycée” bastant genèric (Fabrice Luchini), desencantat per l’ínfim nivell dels seus alumnes, queda agradablement fascinat per la intrigant redacció que sobre el masegat tema “Què he fet aquest cap de setmana” li ha escrit el jove Claude Garcia (Ernst Umhauer). Claude, que prové d’una família tirant a desestructurada, narra a la redacció les seves estratagemes per introduir-se al nucli domèstic de la molt “normal” família del seu condeixeble Rapha Artole i conclou l’escrit amb un mortificant “continuarà”. Arribats a aquest punt, no només el professor i la seva soferta esposa (Kristin Scott Thomas) han quedat enganxats al relat, si no que l’espectador de multisala també frisa per conèixer la seva continuació.

El que segueix és tant un exercici filosòfic sobre els elàstics límits de la realitat, com un estudi metaliterari sobre com la ficció afecta a totes les parts implicades en el joc (tant el creador, com l’editor, el crític i el receptor final). Tractant-se d’una pel·lícula orgullosament francesa, apunta maneres que podrien vorejar la pedanteria (un institut de nom Gustave Flaubert, un exemplar de “Voyage au bout de la nuit” utilitzat com a objecte contundent...), però les evita amb armes estrictament cinematogràfiques i amb una convicció que fa oblidar tot artifici.

El que s’inicia amb excés de veus en off, de mica en mica es materialitza a la pantalla i ens fa oblidar si el que veiem ha succeït realment o és només una representació. La molt nítida fotografia de Jérôme Almeras distingeix clarament el realisme dels ambients a l’institut o a casa del professor amb la idealització gairebé d’espot publicitari de la casa on habiten els Artole. I la música de Philippe Rombi, malgrat el seu poc original minimalisme, és ideal per afegir lleugeresa i empenta a la trama. 

Els actors són un altre gran capital de la pel·lícula, excepte Emmanuelle Seigner, senyora de Polansky, aquí objecte de desig adolescent, la qual sempre m’ha semblat un súmmum d’inexpressivitat, i no em val com excusa que el seu paper justifiqui la ingestió continuada del Xanax. Però el nou vingut Ernst Umhauer construeix un jove àngel pervers que, sense fer ombra al Terence Stamp de “Teorema”, aguanta el protagonisme. La Scott Thomas, a qui adoro incondicionalment, aquí està més Diane Keaton que mai, i parlant a més un francès enlluernador. En Luchini, sempre amb una mica de ploma als marges, fa de neuròtic, atabalat, com una versió gavatxa de Woody Allen; està estupend.

Amb referents com Woody Allen, Alain Resnais i un preciós homenatge final a Alfred Hitchcock, “Dans la maison” només podia ser un fresc joc intel·lectual, més complex del que aparenta, ideal per a qui li agradin les pessigolles a les neurones.


diumenge, 11 novembre de 2012

Un món de metros: Busan

Busan, la segona ciutat de Corea del Sud, compta amb 4 milions d'habitants.

El seu sistema de metro s'inicià el 1985. Actualment compta amb quatre línies, 107 quilòmetres de vies i 107 estacions.

Curiós mapa que evita els obvis colors parxís i presenta maneres de cripto-esvàstica ampliada. Les estacions recorden fitxes del bingo. Els intercanvis entre línies es simbolitzen amb el tradicional taegeuk, versió coreana del símbol del yin-yang que inclou la Humanitat com a tercera força en discòrdia, idea filosòfica que suggereix passadissos congestionats per les multituds.

dissabte, 10 novembre de 2012

Fénéon, piulades negres

Féneon de nou segon Félix Vallotton
Vaig deixar ahir l’inclassificable Félix Fénéon redactant les seves breus píndoles de crònica negra sota l’ambigu títol de “Nouvelles en trois lignes”; ambigu perquè la paraula “nouvelle”, que en el context volia dir notícia, gràcies a l’alquímia de Fénéon esdevenia “nouvelle” en el sentit de novel·la curta. El periodista fugaç, a partir de l’escassa informació que li proporcionava el telègraf, distorsionava les lleis de la sintaxi, sorprenia les expectatives del lector, convertia en suggeridor el que només podia ser repetitiu i, com a bon anarquista, se’n fotia de l’autoritat i les convencions. Clar precedent de Twitter, però immensament més divertit, gaudiu d’aquestes molt tristes històries de la vida real.

“Si el meu candidat fracassa, em mato” havia declarat el Sr. Bellavoine, de Fresquienne. S’ha matat. 
El dunkerquès Scheid ha disparat tres vegades contra la seva dona. Com que fallava repetidament ha apuntat la seva sogra: l’encertà. 
La Sra. Montet, del Bost, ha estat desvalisada, possiblement per parents del seu marit, el conegut parricida. 
El foc prengué, ahir al vespre, al tramvia Bastille-Montparnasse, el qual, ràpidament, escopí els viatgers abans que els bombers l’inundessin. 
El Sr. Colombe, de Rouen, es matà d’un tret, ahir. La seva dona ja li n’havia disparat tres, al març, i s’estaven a punt de divorciar.  
Dormir en un vagó fou mortal per al Sr. Émile Moutin, de Marsella. S’havia recolzat a la porta; s’obrí, caigué. 
La translació, organitzada pel Memorial Francès, de deu taüts d’hússars, ha motivat, al cementiri de Niort, discursos. 
A davant de 15.000 nimesos, sis braus esbudellaren set modestos cavalls i foren acoltellats pels matadors Conejito i Bombita Chico. 
Sisowath [futur rei de Cambodja] ha acollit acròbates de fira en una sessió privada. Ha donat al Sr. Chanot 12.000 francs per als pobres i la policia. 
El Sr. Godin, capellà de Merfy, pagarà 16 francs per haver casat la Srta. Lemarie abans que actués l’alcalde, pare de la núvia. 
Massa joves i ja mares, les Srtes. Meuzeret, de Saint-Barthélémy, i Garnier, de Chassagne, han matat els seus fills. 
Eugène Périchot, de Pailles, prop de Saint-Maixent, acollia la Sra. Lemartrier a casa seva. Eugène Dupuis vingué a cercar-la-hi. El mataren. L’amor. 
Havent trencat el vidre del vagó, una pedra ha rebentat l’ull d’un viatger, en el tren Baiona-Tolosa. Pararen. Ningú. 
El ple municipal de Brest ha sol·licitat la supressió de la desfilada del 14 de juliol: esgota els soldats. 
A la platja de Sainte-Anne, dos banyistes es negaven. Un banyista es precipità. I així fou com el Sr. Étienne hagué de salvar tres persones. 
Coronaven els alumnes de Niort. L’aranya caigué del sostre i els llorers de tres d’aquells foren tenyits amb una mica de sang. 
Empentat per la pietat convulsa d’un pelegrí de Lourdes, Monsenyor Turinaz s’ha ferit a la cara i la cuixa amb la seva custòdia. 
Una senyora de Nogent-sur-Seine desaparegué (1905) al Pirineu. L’han retrobada, en un penya-segat, prop de Luchon, amb un anell al dit. 
Haver d’allistar-se fa tornar boig Bertin, del 22è d’artilleria, a Versalles: es desvesteix davant de sant Antoni i pretén ser el seu porc. 
Apunyalat i estossinat, Remailli, de Meskiana (Constantina), ha patit una mutilació que precisa el caràcter passional del crim. 
Massa làudanum només provocà còlics a l’arquitecte Godefoin, de Boulogne. Molt bé —es tiraria a l’aigua. L’en tragueren. 
El captaire septuagenari Verniot, de Clichy, ha mort de fam. La seva màrfega amagava 2.000 francs. No cal generalitzar, però. 
La Sra. Fournier, el Sr. Vouin, el Sr. Septeuil, de Sucy, Tripleval, Septeuil, s’han penjat: neurastènia, càncer, atur. 
La Sra. Olympe Fraisse narra que, al bosc de Bordezac, un faune infligí meravellosos ultratges als seus 66 anys.

divendres, 9 novembre de 2012

Félix, l’anarquista refinat

Fénéon segons Paul Signac
Algunes persones, potser l’absoluta majoria, passen per la Història amb una discreció exquisida que poc té a veure amb el seu valor real i molt amb l’herència directament tangible que lleguen a la posteritat. Impel·lit una vegada més per un assaig de Julian Barnes i per la publicació recent d’un llibre que el protagonista de l’apunt mai no va escriure, bo serà recordar la figura de Félix Féneon, abans que els seus fets i proeses quedin sepultats per l’inevitable oblit que imposa el pas dels anys. 

Félix va néixer el 1861 a Torí, quan encara no era gens clar que la ciutat arribaria a pertànyer a la República Italiana, i morí més que octogenari l’any 1944, absolutament adscrit a la cultura francesa. Malgrat el seu credo anarquista, treballà com a probe funcionari del Ministeri de Guerra entre 1881 i 1894. Amb força probabilitat més d’una bomba devia plantar durant la seva carrera ministerial i per això fou arrestat l’any 94. Amb agudesa i “esprit”, tan valorats pels francesos, va defensar-se impecablement durant el seu judici. Quan l’acusaren d’amagar-se darrera d’un fanal, preguntà encertadament qui podria precisar on es troba el darrere d’un fanal i on es troba el davant.

Deixant de banda aquest costat més pintoresc, Félix Fénéon fou un esteta d’un gust que no admet retrets. Exercí de crític d’art i galerista (Matisse només en ell confiava com a marxant), encunyà el terme neoimpressionisme i fou el primer defensor de les obres puntillistes del pintor Seurat. Gràcies a aquests esforços, ens han arribat retrats seus pintats per figures como Félix Vallotton o Paul Signac que coincideixen a mostrar-lo amb un perfil elegant i un pèl caprí. 

En quant a les seves amistats literàries, inclogueren Verlaine, Huysmans i Mallarmé. Publicà Rimbaud, edità Laforgue i traduí Joyce (i “Northanger Abbey” de Jane Austen, que em sembla el més curiós de tot). Ell, però, després de la notorietat pública que rebé pel judici, decidí dur amb discreció la resta de la seva llarga vida, com semblen indicar els seus retrats majoritàriament de perfil, i només escrigué una breu monografia titulada “Les Impressionistes en 1886”. I malgrat no haver escrit cap altre llibre en vida, potser la clau que li permetrà a Félix Fénéon un lloc com a nota a peu de pàgina de la història de la literatura és el llibre que, traduït per Joan-Lluís Lluís i titulat “Notícies de tres ratlles”, acaba d’editar L’Avenç.

Aclariré de seguida aquesta aparent contradicció: l’any 1906 Fénéon treballà durant uns mesos a la secció de “successos” del diari “Le Matin”. La seva tasca era la de redactar les notícies breus que arribaven a través del telègraf i que apareixien encolumnades sota el títol de “Nouvelles en trois lignes”. Tant pel contingut com per la brevetat, segurament l’esteta s’avorria d’allò més amb aquella limitada feina, fins que va començar a experimentar amb el format. El resultat… Bé, del resultat ja en parlaré demà. De moment serà suficient dir que Jean Paulhan va redescobrir aquestes perles ocultes del periodisme i les va recollir en un volum l’any 1948, el que va contribuir a que sortissin de la foscor. Deixo un parell de mostres com a esquer, una de conjuntural i una segona de més característica.
“Al Voló, uns oficials espanyols han injuriat un turista francès culpable d’aquest grafit: Visca Catalunya!” 
“Segrestades, martiritzades, afamades per la seva madrastra, les nenes de Joseph Ilou, de Brest, per fi deslliurades, són esquelètiques”.

Fénéon segons Vallotton

dijous, 8 novembre de 2012

Més enllà de Carmen


Som animals de clixés i la nostra cultura general s’aferra a quatre simplificacions bàsiques i és per tant “general” en excés. Què ens diu per exemple el nom de Prosper Mérimée? Els més informats cuitaran a citar la seva “Carmen”, la novel·la curta que generà, després de ser convenientment emasculada, un dels títols més grans i inspirats de la història de l’òpera. Tot reconeixent que amb aquest sol mèrit Mérimée podia retirar-se a la tomba ben descansat, la seva figura transcendeix la mera creació literària i afecta altres àmbits amb conseqüències encara més importants. Suposo que, si jo fos francès, estaria al cas d’aquestes particularitats des dels anys de Lycée; però, com que sóc de Barcelona, m’ha calgut llegir un assaig del francòfil Julian Barnes per descobrir els cops amagats de l’autor de “Carmen”.

Prosper Mérimée, nascut a París l’any 1803 i mort a Cannes el 1870, passa per ser un mestre de la novel·la curta (el que tant en francès com en anglès s’anomena “nouvelle”, i que a casa nostra no té nom específic), però també com a insigne poliglota que va introduir a França traduccions essencials de Puixkin, Gogol i Turgueniev. Anglòfil convençut, va proposar matrimoni a Mary Shelley, la mateixa que va donar llum al mite de Frankenstein i el seu monstre. També va ser molt amic de la Condesa de Montijo i el dia que em vingui de gust us explicaré la vida de la seva filla, Eugenia de Montijo, en clau de “Cine de Barrio”, perquè té tela. Però el seu gran paper a l’Ordre Universal de les Coses va ser el d’inspector general dels Monuments Històrics a partir de 1834 i fins 1860.

La gran Revolució de 1789 havia deixat en mans del poble l’ús dels edificis emblemàtics del poder eclesial i aristocràtic. No fou d’estranyar que el sentiment de revenja convidés a la destrucció indiscriminada de les velles pedres i els seus privilegis simbòlics, fossin distingits palaus o venerables catedrals. Però, al mateix temps, la responsabilitat cedida no podia impedir que anés aflorant un sentiment que advocava  per la preservació d’una història que era la de tots. Naixia així el concepte totalment innovador del Patrimoni Comú. Entre 1790 i 1795 funcionà una Comissió dels Monuments que s’ocupava de catalogar tot allò que mereixia ser salvat. Però, com que la màxima prioritat en el terreny de la supervivència calia dedicar-lo a la pròpia Revolució, més d’un tresor patrimonial es volatilitzà per sufragar-la, a través de la fosa de metalls i de l’empenyorament o venda de les peces més delicades.

La monarquia no trigaria a reaparèixer, com si la seva absència s’hagués degut a un lleu refredat, i quan l’any 1830 segué al tron Louis-Philippe, l’anomenat “rei burgès”, un dels seus objectius prioritaris fou el de protegir el Patrimoni Nacional. A tal efecte nomenà Ludovic Vitet com a primer Inspector General de Monuments Històrics, el qual havia d’inventariar tots aquells edificis que “a causa de la seva data, la seva arquitectura, o els esdeveniments dels quals havien estat testimoni, mereixien l’atenció de l’arqueòleg, l’artista i l’historiador”. Quatre anys més tard, Mérimée —artista, però també arqueòleg vocacional— heretava la tasca de Vitet. Durant els vint-i-sis anys següents va realitzar viatges anuals per tot el territori francès i va incloure al registre tot allò que li va semblar digne de protecció. S’atribueix per exemple el descobriment del famós tapís de la Dama i l’Unicorn a Mérimée i la seva possible amant George Sand.

Mérimée requerí de totes les seves dots de diplomàtic per convèncer els usuaris dels edificis que no podien disposar d’ells al seu caprici, ja que l’estat no comptava amb cap força legal per impedir la seva reforma o demolició; i de fet no es dictaren lleis per a la protecció del patrimoni fins dues dècades després de la mort de l’escriptor. Fins llavors, quan un edifici es deteriorava o s’ampliava, es renovava en l’estil que toqués en el moment present, costum que ens ha llegat aquestes esglésies híbrides amb un claustre romànic, una nau gòtica i una façana neoclàssica. Però la Monarquia de Juliol, sense cap legitimitat real, se la volgué construir a partir d’una reconstrucció del passat, on l’estil gòtic més que no pas l’herència romana representava el veritable esperit de la nació. Crucial en aquesta recuperació d’un suposat passat gòtic fou l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, amic de la infantesa i posteriorment protegit de Mérimée, qui li va encarregar les seves primeres restauracions com les de l’abadia de Vezelay o la catedral de Nôtre Dame de París. 

L’ull crític del present contempla mistificacions romàntiques com la reconstrucció de la ciutat medieval de Carcassona amb un cert escepticisme; però, davant d’un perill molt real que condemnava les muralles històriques a l’enderroc, segurament preferim la presència d’aquestes pedres de nissaga dubtosa, però de gran efecte escenogràfic. Gràcies a la feina incansable i mig oblidada de Prosper Mérimée, qualsevol viatge a França garanteix la visita a un grapat de poblets d’indubtable “charme”, on no hi faltarà mai el seu castell, la seva església i el seu monument als caiguts a la guerra del 14, tot en perfecte estat de revista.

Ara ja sabeu perquè és més fàcil trobar un claustre català o un palau d’Almeria a un museu de Nova York, que no pas els seus equivalents francesos.

dimecres, 7 novembre de 2012

L’aventura americana

La ciutat-estat de Bremen té el seu territori dividit en dos nuclis inconnexos: d’una banda la ciutat pròpiament dita i de l’altra Bremerhaven, el port marítim situat seixanta quilòmetres al nord a la boca del Weser. Bremerhaven, ciutat de 115.000 habitants, presenta una factura nova no gaire encisadora, encara que pugui tenir algun atractiu pels que es deixen encisar per la poètica dels ports i les velles embarcacions. El motiu principal per apropar-s’hi són un parell de museus-espectacle de creació recent i, malgrat una certa coincidència d’estratègia museística, d’interès gairebé antagònic.

El més recomanable dels dos és el Centre de l’Emigració Alemanya dedicat a recordar tots els que salparen des d’aquests molls per buscar un futur millor a l’altra riba de l’Atlàntic. Acostumats a considerar Alemanya com un país d’acollida d’emigrants, sobta una mica pensar que per aquí entre 1830 i 1974 hi passaren més de set milions de passatgers que fugien de condicions econòmiques adverses, quan no de persecucions per motius ètnics o polítics.

Encara que l’edifici nou de trinca va ser inaugurat l’any 2005 al lloc exacte on partien els vaixells cap a l’Amèrica, tot el contingut del museu és pura reconstrucció i facsímil, amb la presència d’alguns maniquís que poden resultar una mica inquietants per a les ànimes sensibles. La idea central és la de fer-te sentir en la teva pròpia pell l’experiència de l’emigració i l’itinerari reprodueix, de forma afortunadament poc agressiva, les estacions d’aquest calvari. Per afegir llenya a la identificació, cada tiquet d’entrada va lligat al nom d’un emigrant històric real, del qual es pot anar seguin la seva fortuna al llarg del recorregut. Sospito que s’han escollit casos exclusivament triomfadors per no deprimir els visitants.

La visita comença a les llobregues sales d’espera, passa pels molls, on viatgers i familiars s’apinyen entre els baguls de l’equipatge, davant del casc del vaixell que els durà a Amèrica. Un cop pujada la passarel·la es poden visitar els interiors reconstruïts de tres vaixells d’èpoques diferents, amb els seus dormitoris, les seves comunes, els seus menjadors, els menús, i fins i tot les diversions a bord. Per descomptat, tot plegat té un lleuger balanceig realista i pels ulls de bou es pot contemplar l’oceà.

Una sala anomenada “Galeria dels 7 milions” conté calaixos amb desenes d’històries individuals on s’expliquen l’origen, la professió, l’edat, el grup familiar, els motius per l’emigració i el destí final d’aquesta. L’itinerari continua amb l’arribada (poc traumàtica) a Ellis Island i la disseminació a partir d’allí per la ciutat i posteriorment pel país. Tot això, que descrit pot semblar una falla, a l’hora de la veritat és molt informatiu i ridículament eficaç, capaç de reproduir el vestíbul de Grand Central Station en petit format i sense que a ningú li hagi caure la cara de vergonya.

Una segona part de l’exposició, de creació més recent, descriu l’impacte que va tenir sobre la societat alemanya la immigració dels anys 60 i 70, arribada per sustentar el seu miracle econòmic. Encara que hi ha mostres de pel·lícules i de cançons pop que il·lustren la presència dels forasters, aquesta part del museu és més aviat una concessió a la nostàlgia “vintage”. De totes maneres, els alemanys, que no es pot dir que amaguin el cap sota l’ala, projecten al cinema del museu documentals que poden parlar, per exemple, de l’ambigua situació d’alguns fills d’emigrants a l’Argentina, possibles descendents del nazisme que cohabiten amb els fugitius de l’antisemitisme.

La segona oferta museística d’impacte que hi ha al port és la Klimahaus Bremerhaven 8º Ost. No es pot negar que ocupa un edifici singular i que la seva premissa és tan capriciosa com xorra: un recorregut antropològic, biològic, ecològic pel meridià 8º E, per la simple raó que aquest és el meridià que passa per aquí. Les parades d’aquesta circumval·lació global passen per Suïssa, Sardenya, Niger, Camerun, Antàrtida, Samoa i Alaska. El recorregut dins de l’edifici és tan torturat com el del tren de la bruixa i, com sol passar en aquest tipus d’instal·lacions, molts dels botons que prems ja no revelen cap reacció. Aquí és impossible sentir la menor relació amb la realitat. Interessant saber que els sards no utilitzen assecadora i estenen la roba al sol. Potser els nens petits s’ho poden passar bé fent coses tan estranyes com munyir una vaca de cartró pedra.