diumenge, 31 de març del 2013

(13) Fido, la teva corretja és massa llarga

Fido, la teva corretja és massa llarga
Vas on no et pertoca
Has estat excavant a la runa
Donant problemes a les gosses
Fido, la teva corretja és massa llarga 
Fido, la teva corretja és massa llarga
No sé en què m’he equivocat
M’espantes d'allò no dir
quan t’ho fas amb aquell Shih-tzu
Fido, la teva corretja és massa llarga 
Fido, has anat massa lluny
El teu amor ha de ser tot meu
Se t’ha acabat la sort
No m’importa el que feu els gossos de caça
però la teva corretja és massa llarga
Fido és el nom arquetípic dels gossos anglo-bordants. El Shih-tzu és una raça de gos summament antiga (veure aquí).

Aquesta excèntrica cançó tecno-juràssica, sota una advertència de restricció de llibertats, tant pot amagar una relació de “master & servant” com un suggeriment de bestialitat.


dissabte, 30 de març del 2013

(12) El llibre de l’amor

El llibre de l’amor és llarg i avorrit
Ningú pot alçar el coi de llibre
És ple de gràfiques, de dades i de xifres
i d’instruccions per ballar

però a mi
m’agrada quan me’l llegeixes
i tu
pots llegir-me el que vulguis

Al llibre de l’amor hi ha música
De fet, és d’on la música prové
De vegades és transcendental
De vegades és veritablement estúpida

però a mi
m’agrada quan em cantes
i tu
pots cantar-me el que vulguis

El llibre de l’amor és llarg i avorrit
i fou escrit fa molt de temps
És ple de flors i de capses en forma de cor
i de coses que som massa joves per conèixer

però a mi
m’agrada quan em regales coses
i tu
m’hauries de regalar anells de noces
a mi
m’agrada quan em regalen coses
i tu
m’hauries de regalar anells de noces.
Aquesta cançó ja havia aparegut anteriorment, però per mor de la completesa, la restitueixo al seu lloc dins de l’obra original. Per a Merritt “The book of love” hauria de funcionar com a manifest de l’àlbum, un catàleg que detallaria l’etiqueta de tots els aspectes del festeig arreu del món.

La cançó ha aconseguit gairebé categoria d’estàndard gràcies a la versió que va fer Peter Gabriel; però aquí, fidel al format de la sèrie, posaré el tema tal com apareix a “69 Love Songs”.


divendres, 29 de març del 2013

(11) Em penso que necessito un nou cor

El temps s’ha aturat de cop
Tot el que puc sentir és que el temps s’ha aturat de cop
quan has deixat les claus
i m’has dit no em truquis, si us plau,
mentre a la radio sonava
“Em penso que necessito un nou cor”

Tu també has mentit
però és una pena que jo
no pugui dir la veritat
perquè tot acaba sortint malament
a menys que ho posi en una cançó

Per això a la ràdio se sent
“Em penso que necessito un nou cor”
només per a tu
“Em penso que necessito un nou cor”
perquè sempre dic t’estimo
quan vull dir apaga el llum
i dic escapem-nos
quan només vull dir passa la nit amb mi

Però les paraules que vols sentir
no seré jo qui te les dirà
Mai no et diré
per molts anys
Mai no em quedaré per dir
per molts anys
per això penso que necessito un nou cor

Dona’m temps

Aquí la veu del cronista no és del tot innocent i cita una renovació de vísceres per no parlar de les pròpies infidelitats. Més un botxí que una víctima.

Cançó espurnejant amb vocació de “hit” i amb derivacions metamusicals (aquesta ràdio on se sent “Em penso que necessito un nou cor”). “I think I need a new heart” formava part de la distingida i extingida llista de la Wikipedia de cançons que es referien a si mateixes.



dijous, 28 de març del 2013

(10) El cactus on hi hauria de ser el teu cor

El cactus on hi hauria de ser el teu cor
té boniques floretes
i encara que sempre em punxi
mai no amarga el meu ardor

El cactus on antany hi va ser el teu cor
té el poder d’estripar i esfilagarsar
M’hi quedo perquè hi estic enganxat,
perquè no hi ha manera de separar-m’hi
En contrast, una cançó ben austera que evoca el desert. L’instrument que acompanya la guitarra en un segon terme és un Marxophone, una mena de cítara de 1917.




dimecres, 27 de març del 2013

(9) Fem veure que som conillets

Si sabessis com t’enyoro
ara que has marxat
et creixerien ales i volaries
a casa amb mi, a casa aquesta nit
i sota el sol matinal
farem veure que som conillets
fem-ho durant tot el dia
Deixa que els abats, els Babbitts i els Cabots
diguin que la Mare Natura s’equivoca
i quan ens haguem pres un parell de cerveses
posem-nos la roba de conill

Tinc ganes de rosegar-te les orelles
i fer com fan els conills
Fem veure que som conillets
fem-ho durant tot el dia
ràpidament esdevinguts rabiosos
cantant cançonetes de conills

Puc continuar trempat tota la nit
Puc continuar trempat tot el dia
Fem veure que som conillets
fins que ens extingim
Fem veure que som conillets
fins que ens extingim
Una proposta lúdica i molt sexual a partir de la fama promíscua dels conills (amb alguna ingerència de les conilletes de Playboy). Per ampliar el tema, escolteu “Let’s do it” de Cole Porter en versió d’Ella Fitzgerald.

Un aclariment (o dos) sobre l’ABC d’abats, Babbitts i Cabots. “Abbots”, “Babbitts” i “Cabots” són tres paraules que en anglès rimarien lícitament amb “rabbits” (conills), el gran leitmotiv de la cançó. Babbitt podria ser el compositor experimental Milton Babbitt, però més probablement l’avorrit heroi de classe mitja creat per Sinclair Lewis. Els Cabot foren una de les famílies més influents de Boston, ciutat on es va criar Merritt. En tot cas els candidats bé podrien abominar de la natura sense sortir-se del seu paper.

Fa gràcia això de posar-se la roba de conill, quan “conill” en català és sinònim de nu. Una de les inspiracions de la cançó podria ser l’obra de l’artista Nayland Blake (Nova York, 1960), del qual una foto encapçala l’article.


dimarts, 26 de març del 2013

(8) El noi amb més sort de tot el Lower East Side

Andy creua tota la ciutat en bicicleta
sota la pluja per dur-te llaminadures
i John et compraria un vestit
que et posaries al ball de graduació
acompanyada de Tom l’astrònom
que posaria el teu nom a una estrella
però jo sóc el noi amb més sort
de tot el Lower East Side
perquè vaig motoritzat
i tu vols fer una passejada.

Crec que et casaràs amb Harry
però és a Chris a qui vas besar
en sortir d’escola
Sóc un beneit, no hi ha dubte,
però quan surt el sol
i només quan surt el sol…
El dia és bonic i tu també ho ets
El meu cotxe és lleig, però també ho sóc jo
Ja sé que mai no em dedicaries
ni una sola mirada
però quan fa bon temps
tots els altres tios
no tenen res a pelar
Ja sé que el professor Blumen
et fa sentir com una dona
però quan el vent juga amb el teu cabell
rius com una nena petita.

Comparteixes secrets amb Lou
però nosaltres també tenim secrets
Almenys un: només mantinc aquest trasto per a tu
perquè sóc el noi més lleig
de tot el Lower East Side
però vaig motoritzat
i tu vols fer una passejada

Vols que fem una passejada?

Aquesta alegre tonada conformista canta, en la veu de Dudley Klute (i el violí d’Ida Pearle), els beneficis eròtics de disposar de cotxe. Es repeteix la visió NYC-cèntrica del número anterior, ara en una versió per alumnes d’institut.

Les línies sobre el professor Blumen (“flors” en alemany) remeten indubtablement al “Just like a woman” de Bob Dylan.

Merritt viu i treballa al Lower East Side, un barri de Manhattan de profunda tradició jueva. D’allí provenien grans compositors de cançons com Irving Berlin o els germans Gershwin.



dilluns, 25 de març del 2013

Anna entre bambolines

Després de la recent experiència amb “Anna Karènina” al club de lectura de Vic, un cert interès per veure la versió que s’havia tret Joe Wright de la màniga semblava justificat; especialment, perquè tenia notícies que l’adaptació del dramaturg Tom Stoppard no havia seguit els procediments estàndards per apropar les joies de la literatura universal al gran públic, sinó que havia optat per una visió tan personal com estilitzada, cosa que ja m’està bé. Perquè, francament, no crec gaire en la possibilitat de transmetre les virtuts d’una obra literària a altres mitjans, sobretot quan es tracta d’una novel·la tan indiscutible i monumental com “Anna Karènina”, i per tant prefereixo l’aproximació creativa i lateral que no una inassolible fidelitat feta de reconstrucció pulcra i historicista.

En aquest sentit la lectura de Wright/Stoppard no decep des de les seves primeres imatges d’un teatre buit, on s’alça el teló i la immortal història de Tolstoi comença a tenir lloc sobre l’escenari. Així, mentre la càmera es mou entre fluida i artificiosa per les dependències del teatre, màgics moviments d’envans i paravents van fent aparèixer davant dels nostres ulls des d’un restaurant, fins a l’interior d’un vagó de tren o un hipòdrom. L’estilització inicial és tan deliberada com en una comèdia musical i per uns moments fa pensar en el “Moulin Rouge” de Baz Luhrman en versió sedada. Més endavant la pirotècnia formalista es modera (o potser és que l’espectador s’hi acostuma), però el que no hi ha dubte és que Wright té una visió molt precisa de com vol explicar la seva història. Què pretén dir-nos, que la societat està regida per rígides normes similars a les d’una representació teatral? Que Anna, en desafiar aquestes regles, és l’únic personatge viu?

Siguin quines siguin les intencions del director, no crec que afavoreixin la comprensió de la narració. Wright, que és sobretot un estilista, aconsegueix això sí imatges molt belles des de la seva absoluta irrealitat, com ho són la seqüència del gran ball o el clímax a les curses de cavalls. Inevitablement en una novel·la de gairebé mil pàgines moltes de les seves peripècies han hagut de ser sacrificades, la més curiosa de totes per la seva rellevància, l’intent de suïcidi de Vronsky.

Qui només conegui “Anna Karènina” per les seves translacions cinematogràfiques, potser ignorarà que paral·lelament als amors dissortats de la protagonista, hi ha una segona trama igualment important entorn del propietari rural Levin i el seu festeig inicialment fallit amb Kitty. Atès que Levin és sens dubte l’alter ego de Tolstoi, es comprendrà que aquesta part del llibre contingui molta més reflexió existencial que no pas acció; per això sol estar absent de la majoria d’adaptacions al cinema. Sorprenentment Stoppard ha inclòs més dosis de Levin del que és habitual amb el que aconsegueix excitar-nos la curiositat i deixar-nos després insatisfets, amb ganes de saber-ne més.

Malgrat les conegudes excel·lències dels actors britànics, una posta en escena (mai millor dit) tan epidèrmica com aquesta, no afavoreix les seves possibilitats de lluïment. Per a Keira Knightley (Anna), sempre tan decorativa, el plantejament juga al seu favor i fins i tot li he cregut descobrir indicis de maduració interpretativa. Igualment bonic de veure, però totalment erroni en el paper, és el Vronsky d’Aaron Taylor-Johnson. Qui hauria de ser tot un tros d’home capaç de dur a la perdició una dona adulta, apareix aquí com una derivació de Justin Bieber amb borrissol al llavi superior. Amb tota seguretat, només Jude Law com el cornut Karenin, dota el seu paper de consistència i humanitat.

Com ja he dit al començar, en matèria d’adaptacions de clàssics favorits, abans que una còpia correcta (com m’oloro que serà la pròxima “Grans esperances” de Mike Newell), doneu-me un intent fallit, però amb un excés d’ambicions, sempre que ens proporcioni un parell d’hores de plaers superficials i titil·lants.

diumenge, 24 de març del 2013

(7) Torna de San Francisco

Torna de San Francisco
No pot ser una ciutat tan bonica
quan tota Nova York et troba a faltar
En cas que els nois bufons de les discos
et distraguessin de la teva novel·la
recorda que estic perdudament enamorada de tu

Em necessites igual que el vent
necessita els arbres per bufar-hi
Igual que la lluna necessita la poesia
em necessites

Torna de San Francisco
i fes-me un petó,
he deixat de fumar
Trobo a faltar les bogeries que feia amb tu

Et quedaràs? No ho crec
però només faig que preocupar-me
Fes les maletes, crida un taxi i
corre cap a casa amb mi…

Si em traeixes
traeix-me amb un petó
Maleit siguis
mai no havia anat a dormir tan tard!
La pobra Shirley Simms que desgrana aquest prec potser no es fa gaires il·lusions sobre el retorn d’un amant visiblement bisexual (tota Nova York el troba a faltar!) i que sembla molt a gust amb els mossos de Frisco. L’últim vers potser vol deixar entendre les dificultats de les converses telefòniques, quan hi ha una diferència horària de tres hores.

Exercici de classe: realment el vent necessita els arbres?



dissabte, 23 de març del 2013

Un món de metros: Monterrey

Inaugurat el 1991. Serveix a 2,8 milions de passatgers.

23 quilòmetres de vies, 24 estacions, dues línies.

Cigrons amb espinacs. Igual com passa a la capital mexicana, cada estació es distingeix per una icona pròpia. Horrible.

divendres, 22 de març del 2013

(6) No vull deixar de pensar en tu

No vull deixar de pensar en tu
Suposo que podria prendre’m un somnífer
i dormir a cor que vols
i no haver de passar
pel que estic passant

Suposo que hauria de prendre Prozac
i limitar-me a somriure tota la nit
a algú nou
Algú no massa brillant
però bufó i amable
que intentaria treure-te’m del cap

Podria deixar enrere aquesta agonia
que és tot just el que faria
si en tingués ganes
però no vull deixar de pensar en tu
perquè no vull deixar de pensar en l’amor

Podria fer cas el meu terapeuta
i fingir que no existeixes
i no haver de somiar
el que somio

Podria fer cas els meus amics
i tornar a sortir
i fer veure que ja n’hi ha prou
o podria fer una carrera com a “trist” oficial
podria vestir de negre i llegir Camus
fumar cigarretes de clau i beure vermut
com si tingués 17 anys

Seria l'òstia
però no vull deixar de pensar en tu.

El missatge és clar i s’anuncia des del títol. Stephin Merritt opina que hauria calgut que un altre cantant el substituís, perquè la seva forma de cantar (independentment de la cançó que es canti) només permet una lectura: “no vull deixar de pensar en tu”. I no parlen precisament totes les cançons tristes d’això?

dijous, 21 de març del 2013

El color dels temps

Tot encadenant amb la cançó d’ahir, penso ara en Pantone, la companyia de New Jersey propietària d’un sistema de control de color de molt estesa aplicació. Encara que fou pensat inicialment per les proves d’impressió en arts gràfiques, també ha trobat ús en altres àmbits, com per exemple la definició de l’estàndard dels colors de les banderes (el blau de la bandera escocesa és un Pantone 300). Pel fet que Pantone és una marca comercial, podria canviar els seus codis cromàtics quan li vingués de gust, un fet que podria tenir conseqüències surrealistes per les banderes del món que es defineixin per aquest patró.

Segurament això no succeirà mai, perquè la companyia no té altre desig que fidelitzar a clients i a no clients. Amb aquest objecte fa anys que, apart dels seus catàlegs cromàtics, comercialitza tota mena d’andròmines (tasses, cadires, llibretes, cobrellits…) caracteritzades per la seva monocromia i per l’etiqueta que indica el codi dins del sistema Pantone. Més recentment fins i tot han obert un Hotel Pantone a Brussel·les que, sí, és gairebé tan “parxís” com us el podeu imaginar.

Però una de les iniciatives més originals de la marca és l’elecció anual del color de l’any. En un exercici de sinestèsia que fa pensar en aquell famós anunci de compresses (de què fan olor els núvols?), un grup d’experts en estàndards de color es reuneix d’amagat dues vegades a l’any per decidir quin és el color que representa millor els temps que corren. Encara que tot plegat soni a collonada, les conclusions d’aquests conclaves es comercialitzen a un preu considerable perquè serveixin com a guia a modistes, dissenyadors, joiers, maquilladors, floristes i altra gent de mal viure.

Si m’ho preguntessin a mi, diria que l’any 2013 (i els dos o tres que el precediren) tenen un indubtable color catxumbo o marró o marro o gos com fuig; però els juramentats de Pantone semblen pensar diferent: enguany toca l’esperançador verd maragda de tota la vida. Ens ho venen així:
El Maragda, un verd vívid i vegetal, realça encara més el nostre sentit del benestar tot inspirant-nos intuïció així com promovent l’equilibri i l’harmonia.

Gairebé sempre associat amb brillants pedres precioses, la percepció del color Maragda és sofisticada i luxosa. Des de l’antigor aquesta tonalitat lluminosa i magnífica ha estat el color de la bellesa i de la vida nova a moltes cultures i religions. També és el color del creixement, de la renovació i la prosperitat, cap altre color transmet millor la idea de regeneració que el verd. Durant molts segles, molts països han escollit el verd per representar la curació i la unitat.

A partir d’ara, si venen mal dades (que amb tota certesa vindran), no busqueu la solució fàcil i paranoica de culpar la Merkel. Mireu-vos al mirall i pregunteu-vos si heu fet tot el que estava a les vostres mans. Heu escollit el color correcte? Era o no era el Maragda?

dimecres, 20 de març del 2013

(5) Reno Dakota

Reno Dakota no hi ha ni una iota
d’amabilitat dins teu
Saps que em captives
i encara així no truques
Acabo escoltant “blues”
Pantone 292
Reno Dakota estic assolint la meva quota
de llàgrimes per aquest any
Ai las, pobra de mi,
no em respons a les trucades
És com si haguessis desaparegut
Això em fa beure cervesa
Sé que ets un reclús
però no és cap excusa
Reno només és una estratagema
No juguis de forma inconstant
amb el meu cor
Reno Dakota no sóc Nino Rota
No conec la partitura
T’he fet enfadar?
O és que hi ha un altre noi
una mica puta?
Jo me l’havia fet abans
Em fa beure encara més
Primera intervenció de Claudia Gonson, la mà dreta de Stephin Merritt, a l’àlbum. La cançó, un breu retret acompanyat amb un banjo, sembla més que res una excusa per fer rimes impossibles en “ota” (impossibles almenys en anglès).

Contra tot pronòstic, Reno Dakota és el nom d’un obscur documentalista nord-americà probablement molt menys conegut que la cançó que li va ser dedicada. Sobre Nino Rota sobren els aclariments.

Sempre és un problema equiparar “blue” amb trist, especialment si ho relacionem amb el color Pantone 292, conegut com a “bluebird”. Ho he acabat traduint com a “blues” amb l’esperança que l’equivalència amb el color blau sigui universalment coneguda.

dimarts, 19 de març del 2013

(4) Un pollastre decapitat

Bon partit, no massa estúpid,
intel·ligible i bufó com Cupido,
ben informat, però no sempre l’encerto,
redimible i lliure per aquesta nit.

Bé, el meu cor va voltant
com un pollastre decapitat
per tot el corral
enamorant-me i desenamorant-me
El pobre és cec com un rat penat
que cau, s’aixeca i torna a caure
Qui s’enamoraria d’un pollastre
a qui li han tallat el cap?
(Quieta, Nellie)

La meva dona no em comprèn
Hi ha dotzenes que intenten assaltar-me
Estic a favor de l’amor lliure,
però estic en caiguda lliure
Això podria ser amor o res de res

No cal que siguem estrelles
que exploten en la nit
o anguiles elèctriques sota el cobrellit
No cal que siguem res
tan irreal
Senzillament, siguem amants...
(Oi que és bonic?)
 Una descarada i còmica cançó country (que a més m’agrada molt). La dicotomia entre cap i cor és difícil de resoldre, encara que sigui en aquests termes excessius.


dilluns, 18 de març del 2013

El tren de la bruixa

Al meu exemplar "A Novel" té el color porpra de les grans ocasions
Mark Z. Danielewski és un escriptor americà nascut a Nova York el 5 de març de 1966. Gràcies a la seva excèntrica primera novel·la “House of leaves” (de març del 2000) va esdevenir d’un dia per l’altre autor de culte, envejable condició que tots els creadors debutants pactarien amb el diable per aconseguir. A partir de llavors Danielewski, que és un “beau ténébreux” convenientment esvelt, ha incorregut en tots els vicis de la celebritat 2.0, incloent-hi una “tournée” amb la seva germana “chansonnière” Anne (de nom artístic Poe).

Em consta que Alpha Decay (editorial enrotllada com poques) en conxorxa amb la més recent Pálido Fuego està preparant la traducció de “House of Leaves” per la tardor de 2013, en mans de l’arriscat Javier Calvo, i que a partir de llavors tots els moderns de la comarca us intentaran vendre la bondat del producte i la imprescindibilitat de la seva lectura per tal d’estar al dia. Jo, que de vegades sóc tan esnob com el que més, en topar-me amb la versió original de la novel·la a La Central, no vaig saber resistir-me (sobretot perquè es tractava de “The remastered full-color edition”).

Malgrat les pretensions, fins allà on he pogut arribar, “House of leaves” és una novel·la senzilla de resumir. Al seu centre hi ha una casa encantada llogada per un fotògraf i la seva família. La casa té una porta que dóna a un seguit d’habitacions que ocupen molt més espai que la pròpia casa. El fotògraf i alguns col·laboradors exploren aquests interiors i ho enregistren en cintes de vídeo. Com que aquesta és una novel·la postmoderna, un tal Zampanò descriu i comenta aquestes cintes, i de fet “House of leaves” es presenta com l’obra de Zampanò. Però com que aquesta és una novel·la molt postmoderna, el pròleg d’un tal Johnny Truant ens informa de les circumstàncies com va trobar l’original de Zampanò i en notes posteriors ens explica altres detalls de la seva vida (la de Truant). A aquests tres nivells (les cintes de vídeo, el comentari de Zampanò, les notes al peu de Truant) s’hi afegeix un quart nivell que aporten els aclariments suplementaris dels “editors”.

Per no embolicar la troca, i perquè sempre fa bonic, cadascun d’aquests nivells està escrit amb una tipografia diferent. I és que una altra cosa no tindrà, però “House of leaves” és una virgueria en el terreny del disseny editorial. En el meu exemplar totes les aparicions de la paraula “house” són de color blau; la paraula “minotaur” i tots els textos que estan ratllats són de color vermell; i l’única línia ratllada del capítol XXI és de color púrpura. Hi ha també imatges en color i en blanc i negre, i jocs tipogràfics de tota mena: textos en columnes, textos invertits, textos especulars, pàgines on només hi ha una frase o una paraula… Tot molt bonic, però tortuosament il·legible.


Com també ho són (d’il·legibles) les llistes inacabables d’arquitectes, de fotògrafs, de jardiners paisatgistes que apareixen cap per avall, i les notes al peu —més paròdia de l’eixuta prosa acadèmica que no pas homenatge a David Foster Wallace—. Mireu, sóc un lector tossut que no es rendeix fàcilment (fins i tot m’he cruspit el “Paradiso” d’en Lezama), però m’he vist incapaç d’anar més enllà de la pàgina 246 d’aquesta casa textual. Acabo de mencionar la patum Wallace, però em temo que “House of leaves” és més aviat un mal Stephen King ben condimentat (em ve al cap aquella recepta de postguerra de les “patatas a la importancia”). No sé, m’estava fent l’efecte d’estar muntat a un tren de la bruixa literari i que tots els cops d’escombra aterraven sobre el meu cap. He preferit baixar-me, encara que fos en marxa.

diumenge, 17 de març del 2013

Converses amb Malvina


He arribat, com sempre, massa aviat i he de fer temps amb els ulls clavats als rellotges del vestíbul de l’estació de Sants. La persona que espero és la meva sogra, Malvina, que ha hagut de baixar a la ciutat per fer-se unes proves mèdiques. Als aeroports, encara, però a les estacions de tren ja ningú no va esperar ningú. Gairebé és com anar a donar la benvinguda a algú a una boca del metro. Però la bona dona, que amb prou feines ha sortit del poble els dits que es poden comptar amb una mà, perd tota la seva aptesa natural així que la trasllades a la gran urbs. Per això, com a bon gendre, l’he de rescatar i guiar-la per la metròpolis en absència de la seva filla.

El que he de fer és senzill: es concreta a rebre Malvina, carregar la seva maleta, i dur-la en cotxe fins a casa, instal·lar-la a l’habitació dels convidats i esperar que Oliva (la seva filla, la meva dona) torni de la feina. Entre el moment de l’arribada de la sogra i el de l’aparició d’Oliva transcorreran a tot estirar un parell d’hores que hauré d’omplir amb activitats que vagin més enllà del mer transport d’equipatge. O sigui que li hauré de donar conversa.

I no és que Malvina em caigui malament, ni que no ens entenguem (coincidim al menys en l’amor per la seva filla, la meva dona), però és que tinc el gran problema que no sé què dir-li quan les circumstàncies ens ajunten en un compromís. Per descomptat ni ella ni jo som xerraires de mena, però em nego a acceptar que el silenci que s’estableix habitualment entre nosaltres pugui significar una comunió espiritual. Més aviat seria una incapacitat de comunicació entre dues ànimes que bàsicament s’estimen.

Per evitar tot aquest enuig dels minuts de silenci, assajo un diàleg fluid amb la passatgera Malvina. Me la imagino tot just arribada, amb la seva maleta de rodes (de color magenta!) gairebé per estrenar, desconcertada encara, amb ulls aprensius sobre el dimoni anomenat Barcelona. Començarem parlant del viatge, per pura cordialitat: “heu tingut un bon viatge?” I ella respondrà que sí, perquè un viatge en tren difícilment presenta sorpreses. Després farem alguna observació sobre la meteorologia. Com que som al caire de la primavera, tant podem queixar-nos d’un fred inusual com d’una calor igualment inusual. Intentarem coincidir en la conformada acceptació de la realitat (amb això ja haurem arribat al pàrquing).

—Quina mala sort que avui l’Oliva tingués una agenda tan apretada —li comentaré, mentre ella s’acomoda al cotxe i s’arregla la faldilla i l’ajudo a cordar-se el cinturó—, li van posar una reunió important a l’últim moment.

Malvina assentirà sense dir res. Pujarem la rampa, sortirem a la llum del carrer. Durant el trajecte a casa podré parlar-li del tràfic, de les obres que han començat a la Diagonal, de com ja s’allarga el dia, de la consulta sobiranista, de la mort del papa de Roma. Li podria preguntar per les seves varices (no, millor no tocar qüestions de salut). Podré repetir-li la columna de Monzó que he llegit avui a “La Vanguardia”, però ho hauré de fer de manera molt literal, sense fer segones lectures.

A casa li ensenyaré l’habitació que ja coneix d’altres vegades, les tovalloles netes sobre el llit, un parell de perxes buides a l’armari. Ella em donarà una bossa amb aquelles magdalenes industrials i olioses “que tant ens agraden”. Jo li preguntaré si estarà còmoda, si li cal alguna cosa més, si vol prendre un cafè o un got d’aigua. Que a quina hora té demà les proves i li confirmaré que l’Oliva l’acompanyarà.

—Ja veurà com tot anirà bé —li diré, sense cap motiu, només per solidaritat i després miraré el rellotge i descobriré amb horror que encara queda una hora i mitja fins que arribi la meva dona. Li hauré de preguntar per la gent del poble, si la tieta Rufina i el tiet Antoniu estan bé i si la cosina… Com coi es deia la cosina aquella hipocondríaca que ens enterrarà a tots? O mencionar l’hort, encara que no estic segur si encara el cuida o ja ho havia deixat córrer per allò de la mala circulació de les cames. I com a últim recurs, puc posar la tele, que a la tarda fan aquells programes “magazine”, intranscendents, però que ajuden a fer petar la xerrada entre els espectadors.

I també puc fingir una afonia; després de tanta conversa imaginada noto les cordes vocals fatigades.

Però no, ja s’anuncia per megafonia el tren en el qual arriba Malvina. I poc després, quan la veig travessar la barrera, me n’adono que alguna cosa no rutlla. Se m’acosta tremolosa, amb els ulls humits.
—Ai, fillet, que m’acaben de prendre el bolso d’una estrebada.
—Però vostè està bé? No ha pres mal?
—Estic bé, però pots comptar el disgust. No és pels diners, però hi duia el carnet i les claus de casa. I una bossa de magdalenes per a vosaltres. Hem d’anar a la policia a fer la denúncia.
—Als mossos, crec que és als mossos que hem d’anar.
—Sí, això, als mossos.

dissabte, 16 de març del 2013

Un món de metros: Medellín


2,5 milions d'usuaris

inaugurat el 1995

29 quilòmetres de vies

25 estacions

2 línies

El mapa, tan sumament desorganitzat, enganya. Les línies del metro són només la taronja i la blau fosc. La resta són tramvies, autobusos i el riu Medellín.

divendres, 15 de març del 2013

(3) Totes les meves parauletes

Ets una esplèndida papallona
Les teves ales et fan bonica
i podria fer-te fugir volant
però mai podria fer que et quedessis

Vas dir que estaves enamorada de mi
Tots dos sabem que és impossible
i podria fer-te penedir
però mai podria fer que et quedessis

Ni per tot el te de la Xina
ni encara que cantés com un ocell
ni per tota Carolina del Nord
ni per totes les meves parauletes
ni encara que t’escrigués
la cançó més dolça que mai has sentit
No importa el que faci
ni per totes les meves parauletes.

Ara que m’has fet agafar ganes de morir-me
em dius que t’és impossible tenir xicot
aquesta te la podria fer pagar
però mai podria fer que et quedessis.
Cançó eminentment acústica sobre amors impossibles, acompanyada per guitarra, ukelele i cello. Apareixen les primeres rimes estupendes (China/North Carolina) i un neologisme intraduïble: “unboyfriendable”.

Primera cançó de l’àlbum interpretada per un cantant convidat, LD Beghtol en aquest cas. Si bé, Stephin Merritt sol evitar l’autobiografia, sembla que aquí hi ha ecos d’una història real. A la versió en anglès, com a moltes altres peces del disc, es manté l’ambigüitat sobre la natura hetero/homo de la relació. Malauradament el català obliga a ser més precís en el gènere dels implicats.

dijous, 14 de març del 2013

La condemna


El dia dels enamorats de 1989 la trucada d’una periodista de la BBC informava Salman Rushdie que l’aiatol·là Khomeini l’havia condemnat a mort per haver escrit la novel·la “Els versos satànics”, la qual suposadament atacava els dogmes de l’Islam. Aquell dia en el qual molts aprenguérem la paraula “fàtua”, Rushdie ja no va poder dormir a casa i va iniciar una extraordinària odissea que el duria a la itinerància i la clandestinitat durant els nou anys següents.

En el seu moment la notícia em va impactar vivament i recordo com vaig seguir amb interès les múltiples reaccions a aquella condemna que apareixien dia sí dia també a les portades dels diaris. Aquesta situació es prolongà durant uns mesos fins que va deixar de generar notícies i lentament es difuminà en l’oblit. Passaren els anys i tot d’una semblà que la crisi havia estat resolta, tot i que no era conscient que hi hagués hagut cap declaració explícita. Què havia passat? Per esbrinar-ho res millor (vaig pensar) que llegir “Joseph Anton” la crònica dels fets escrita pel seu protagonista i publicada l’any 2012 a l’editorial Mondadori. El títol “Joseph Anton” respon al nom fals que va haver d’adoptar Rushdie a la clandestinitat i prové del nom de dos dels seus escriptors més admirats: Joseph Conrad i Anton Chekhov.

El llibre traça uns breus antecedents de la infantesa i joventut del novel·lista, nascut a una família de cultura musulmana, però d’inclinacions laiques i obsessió per la divinitat. Aquesta inquietud envers la religió és la que va induir Rushdie a introduir algunes variacions sobre el naixement d’El Corà a un episodi aïllat de la seva novel·la “Els versos satànics”, una novel·la màgica, al·legòrica i totalment innòcua per a uns ulls occidentals. No ho semblaria tant a partir de la condemna de Khomeini (qui es trobava pràcticament al llit de mort i, per descomptat, no havia llegit el llibre). Bo és recordar les diverses respostes a la “fàtua” que tingueren lloc en aquell llunyà 1989. El món de la cultura va fer pinya gairebé unànime entorn de l’escriptor. Les excepcions (Roald Dahl, John Berger, John Le Carré...) resulten fascinants, cadascuna per motius completament diferents. Els caps d’altres religions (els catòlics, els anglicans, els hebreus) respongueren amb previsible solidaritat corporativa en contra d’aquell blasfem que gosava fer pessigolles a la fe mahometana. Mentrestant, el govern conservador de Margaret Thatcher no deia ni mu.

L’absència de gestos oficials no vol dir que la maquinària de l’estat no funcionés (en secret) a tot tren. Rushdie va gaudir des del primer moment d’una protecció de cinc estrelles i va viure amb aquests impensats equips policials unes experiències difícils d’oblidar. L’escriptor mostra a “Joseph Anton” el seu agraïment en més d’una ocasió, però es revela en la mateixa mesura com un captiu impacient a qui li molesta estar tan sobreprotegit. Aviat fa comparacions odioses i pensa (injustament) que a Estats Units, on no l’importunen tant per motius de seguretat, viuria millor.

Aquest Rushdie obcecat per la defensa de la llibertat d’expressió i que no para esment de les conseqüències dels seus actes, no concita gaires simpaties i, durant gran part de la “fàtua” li costà la solidaritat d’una part de l’opinió pública britànica: aquella que l’acusava d’haver escrit el llibre per guanyar notorietat i lamentava la quantitat de fons públics que estava costant la seva protecció. El cert és que Rushdie, malgrat la seva creïble sinceritat, no sempre es presenta sota la llum més propícia, i el fet d’escriure el relat en tercera persona, com si parlés d’un altre, a més de confondre el lector, n’accentua la distància.

L’interès del llibre va decaient a mesura que es prolonga l’amenaça i el novel·lista es dedica a descriure amb prolixitat tots els actes socials als que assisteix i la quantitat de celebritats a les que tracta. Finalment l’afer no té cap resolució definida sinó que va perdent l’interès de les parts implicades i acaba semblant un pròleg prematur a la catàstrofe de l’11-S. “Joseph Anton” acaba mig malbaratant una història apassionant amb un excés de pàgines i una veu narrativa menys empàtica del que li agradaria creure’s.

dimecres, 13 de març del 2013

(2) No crec en el Sol

Existeix una tradició prou fonamentada al canon occidental en la qual els fenòmens astronòmics esdevenen metàfores dels sentiments amorosos. La Lluna és el satèl·lit literari (fràgil i femení per excel·lència) i totes les estrelles del firmament són símils dels ulls de l’enamorada. I no només a can Shakespeare. Del Sol sempre se’n parla com a símbol de poder i sense cap mena de subtilesa (però "Nothing like the Sun", Shakespeare encara). Merritt aquí no creu en el sol, és el que té el dol.

El segon número de la sèrie “69 Love Songs” és una balada cançonera i eficaç, fatigosament emesa pel Merritt més baritonal. L’Alan Sparhawk del grup “Low” la considera la millor peça de la col·lecció. Recorda una miqueta el “Perfect Day” de Lou Reed.
Diuen que hi ha un Sol al Cel
però jo no m’imagino el perquè
Potser n’hi va haver un
abans que marxessis
però ara l’únic que veig és la nit
No crec en el Sol
Com podria brillar sobre tothom
i no brillar sobre mi?
Com seria possible tanta crueltat?
L’únic Sol que vaig conèixer
fou la teva bellesa.
Des que vas desaparèixer
tot el dia és de nit
i a més sovint cau la pluja…
Les úniques estrelles existents
brillaven als teus ulls
No hi ha cap Sol excepte el que
mai no va il·luminar altres paios
La Lluna, de la qual canten els poetes,
s’ha rendit i ha caigut morta.
Caldrà revisar l’Astronomia.

dimarts, 12 de març del 2013

(1) Totalment sonat

Si parlo d’amor, que ningú el confongui amb aquella agonia recent de Haneke (que, en realitat, es titulava “Amour”). Torno a escriure sobre Stephin Merritt i el seu grup, The Magnetic Fields, sublims relators de l’amor en tota mena de circumstàncies i avatars, especialment des del seu magistral enregistrament fonogràfic, titulat provocativament “69 Love Songs”. L’àlbum (publicat l’any 1999) no enganya: consta de tres discos amb un total de seixanta nou cançons (vint-i-tres per disc). Cançons d’amor? Segons diu l’Stephin: “69 Love Songs” no és ni remotament un àlbum sobre l’amor. És un àlbum sobre les cançons d’amor, cosa que està molt lluny de tot el que tingui a veure amb l’amor.

Deixant de banda aquestes distincions formalistes, la col·lecció presenta una abassegadora mostra de gèneres musicals (country & western, punk, minimalisme, piano-bar, cheer-leaders en plena hormonació, blues, bubble-gum…) així com una variada expressió del fet amorós des de perspectives tant hetero com homo, incloent-hi també bestialitat, fetitxisme i altres parafílies. Encara que la majoria de les cançons són interpretades per Merritt, de tant en tant apareixen altres veus solistes com les de Claudia Gonson, Shirley Simms, LD Beghtol o Dudley Klute que aporten novetats tímbriques a un paisatge musical on també s’hi afegeix l’heterodòxia instrumental (cello, ukelele, theremin, banjo, violí, mandolina, piano elèctric, acordeó, harmònium…)

Com bé subratllava Kiko Amat a un pròleg agudament erudit, les cançons amoroses de Merritt tenen en comú algunes coses: a) el sentit narratiu de la història; b) l’atenció al detall; c) la menció als referents famosos o no (name-dropping en anglès); d) l’amor per la tradició (fonamentalment trobadoresca); i e) l’adquisició d’un personatge que protagonitza el relat i que evita qualsevol tint autobiogràfic.

Per a mi “69 Love Songs” és un disc important, un dels discos de la meva vida; sobretot perquè en un moment memorable vaig utilitzar-lo com a arma amorosa d’un incipient festeig. Durant seixanta-nou dies consecutius vaig estar enviant a l’objecte de les meves atencions la traducció d’una d’aquestes cançons. No cal dir que l’operació es va saldar amb èxit.

L’àlbum, que en principi havia de seguir un estricte ordre alfabètic en el títol de les cançons, comença amb “Absolutely Cuckoo” (Totalment sonat), que funciona molt bé com advertència prèvia i cautelar. Les frases successives s’atropellen les unes a les altres, fet que dificulta la seva interpretació en directe. És un número breu i espurnejant que deixa bon paladar i ganes de més,
No t’enamoris de mi encara
Tot just ens hem conegut
És cert que m’he enamorat de tu, però
pots pensar que estic com una cabra
Deixa’m una setmana o dues
per tornar-me totalment sonat
llavors, quan vegis el teu error,
llavors, pots fugir esfereït,
com fa tothom
Només t’ho dic perquè
és fàcil desempallegar-se de mi
però no si t’enamores
Sàpigues que penso anar al gra
i si comets una equivocació
segur que el meu cor esclatarà
Caldrà que em tiri de cap a un llac
i tots els meus amics et culparan
Compte que et faran de tot
És de justícia informar-te
que estic totalment sonat

dilluns, 11 de març del 2013

Un món de metros: Maracaibo

Maracaibo, la segona ciutat de Venezuela, amb gairebé tres milions d'habitants, compta amb metro des del 2006.

Aquest mapa enganya, però és l'expressió d'un desig. En realitat només existeixen  les sis estacions de la línia verda que van d'Altos de la Vanega fins a Libertador.

Per què serà que els mapes de metro fan somiar a les ciutats?

diumenge, 10 de març del 2013

Accident aeri

Les notícies sobre la pre-estrena de “Los amantes pasajeros” de Pedro Almodóvar, tan a Madrid com a Barcelona, no auguraven res de bo. Només hi va faltar la demolidora crítica de Carlos Boyero a EL PAÍS per rebaixar les expectatives, un estat d’ànim ideal perquè una pel·lícula correcteta guanyi molts enters. No sé, serà per enveja, fa l’efecte que en aquest país cada dia hi ha més gent que se la té botada a Almodóvar i només desitgen que s’estimbi, si no, no s’expliquen aquests linxaments gairebé unànimes.

Feia temps que el director manxec volia tornar a rodar una comèdia desenfadada a l’estil de les seves primeres pel·lícules, les que el van catapultar a l’èxit en els primers anys 80 i “Los amantes pasajeros” prometia ser la represa d’un filó abandonat des de la ja llunyana “Mujeres al borde de un ataque de nervios” (i de fet les dues comparteixen un repartiment coral, una beguda narcotitzada i una pèrdua de la virginitat durant el somni). Llàstima que, malgrat les intencions, la cinta no acabi de rutllar sempre amb la frescor desitjada.

La situació i l’escenari són pràcticament únics: un avió amb una avaria en el seu tren d’aterratge que va donant voltes sota els cels ibèrics a l’espera de trobar una pista lliure on poder aterrar. El personal a bord intenta distreure els passatgers de “Business Class” abans que no condeixi el pànic i el que acaba succeint… Bé, el que acaba succeint són “Los amantes pasajeros”, un deliri “pop” en tons blaus i vermells, amb alguna rèplica divertida, alguna situació original (aquest mòbil caigut del cel) i molts comportaments polimorfes i perversos. (També un dels treballs de disseny més mediocres de l’Estudi Mariscal, una col·laboració que sobre el paper semblava ideal).

El que és nou en el director és una poc subtil voluntat metafòrica, on l’avió de les aerolínies “Península” —volant sense rumb sota l’amenaça d’estavellar-se, amb els passatgers de classe turista narcotitzats i a primera classe el pitjor de cada casa— només es pot llegir com una al·legoria de l’Espanya actual. Hi ha també alguns apunts, que es volen transgressors, sobre la Casa Reial, sobre l’Opus i sobre les estafes de la banca, però la veritat és que es queden bastant curts de mala baba.

Com sol ser marca de la casa, els actors estan de bé a molt bé. Hi ha diversos “cameos” amb gràcia, tres sex-symbols masculins (Hugo Silva, Miguel Ángel Silvestre i José María Yazpik) i excel·lents actuacions per part de Lola Dueñas i Antonio de la Torre. Però el pinyol del film consisteix en el trio d’assistents de vol que formen Javier Cámara, Raúl Arévalo i Carlos Areces, tots tres estan magistrals a un nivell molt marieta de la paraula (amb menció especial a la clenxa rebel de Carlos Areces).

Ja per acabar, confessaré que les darreres cintes d’Almodóvar, suposadament serioses però amb conflictes profundament ridículs, m’estaven acabant la paciència. Posats a explicar trames absurdes, millor que sigui al bell mig d’una bretolada de comèdia, o sigui que (imperfecta o no) “Los amantes pasajeros” fan el fet. Per a la seva justa apreciació no s’ha d’esperar el realisme gai de “Weekend”, i ajudarà molt una certa sensibilitat envers la ploma, el petardeig i, en definitiva, la mariconada.