dilluns, 31 de març del 2014

El dimoni de les llistes: abecedari infantil pels temps de Google


O quina paraula proposa Google en teclejar cadascuna de les lletres de l'abecedari.

VERSIÓ TEXT
  • A d’As
  • B de BBVA
  • C de Carrefour
  • D de Dropbox
  • E d’EL PAÍS
  • F de facebook
  • G de Google
  • H de Hotmail
  • I d’IKEA
  • J de Juegos
  • K de Kizi
  • L de La Caixa
  • M de maps
  • N de Nació Digital
  • O d’Outlook
  • P de Pull and Bear
  • Q de Qbid
  • R de RENFE
  • S de Sport
  • T de traductor
  • U de UOC
  • V de via Michelin (?)
  • W de Wordreference
  • X de XTEC
  • Y de Youtube
  • Z de Zara


VERSIÓ IMATGE
  • A com Alex González
  • B com Blanca Suárez
  • C com carnaval
  • D com disfraces
  • E com Ellen Page
  • F com Facebook
  • G com google
  • H com Hiba Abouk
  • I com imágenes
  • J com Joan Maria Pou
  • K com Kate Upton
  • L com Luis Aragonés
  • M com Miley Cyrus
  • N com Nelson Mandela
  • O com One Direction
  • P com Philip Seymour Hoffman
  • Q com Queralt Castellet
  • R com Rubén Cortada
  • S com San Valentín
  • T com Tatiana Sisquella
  • U com Ucrania
  • V com Violetta
  • W com whatsapp
  • X com Xuso Jones
  • Y com youtube
  • Z com Zayn Malik

diumenge, 30 de març del 2014

Un armari amb corrents d’aire


“Les Garçons et Guillaume, à table!” (títol horrible) del cineasta debutant Guillaume Gallienne obtingué recentment quatre premis César que el van consagrar com el film de l’any a França. Gallienne, que és actor de la Comédie Française, adapta a la pantalla una obra de teatre d’èxit que va escriure a partir d’experiències autobiogràfiques. No conforme amb això, s’interpreta a si mateix i a la seva mare, doblet que té un cert sentit perquè el personatge de Guillaume es vanta de ser capaç d’imitar perfectament la seva progenitora.

“Les Garçons et Guillaume, à table!” narra la paradoxal història d’un noi efeminat i confós a qui la seva família s’entesta a considerar homosexual, encara que ell sembla prendre’s com una noia “normal” atreta pels nois. El tema sobre el paper és suggeridor, ja que reconeix la inherent fluïdesa de la sexualitat i l’error d’encasellar-la amb etiquetes; però si les intencions són dignes d’aplaudiment, l’execució apareix molt més problemàtica. Possiblement en un escenari teatral tot plegat (exageracions incloses) pot semblar més plausible, però a la pantalla predomina un to grotesc força despietat amb tots els personatges, personatges que per altra banda rarament mereixen cap simpatia. I sí, fa riure alguna cosa, sobretot als trams inicials de la pel·lícula (i la visita a la ciutat més lletja d’Espanya); però sovint és a costa de la figura arquetípica del marieta ridícul, un tipus d’humor que a mi ja m’incomoda.

Acostumo a posar en quarantena les històries que tracten de la confusió de la identitat sexual viscuda en primera persona; crec que a la vida l’individu té més clar qui vol ser i qui vol estimar, que no pas ho sap el seu entorn. Aquí tot s’acaba solucionant amb psicologismes barats i amb un elogi a les dones, a totes les dones, que és més un xantatge emocional que una mostra de sinceritat. Que Guillaume, després de mostrar-nos-la durant tota la funció com una harpia sense sentiments, dediqui un panegíric laudatori a la cabrona de la seva mare, put a cop de teatre immerescut.

Resumint (de cara al gabinet de premsa): es pensaven que “entenia”, i els que no entenien res de res eren ells. Pel que he llegit sobre el Guillaume Gallienne de la vida real, la seva història no és ni tan blanca ni tan negra, i podria ser més bisexual del que la pel·lícula transparenta. Quan una obra d’art simplifica el que se suposa que és real, millor girar els ulls en direcció al que tots convenim en anomenar la realitat a la recerca de respostes.

dissabte, 29 de març del 2014

(68) Vies de xilofon



A la meva mare estimada
Li deixo les meves úniques sabates
A la meva mare estimada
Li deixo les meves úniques sabates
Quan llegeixis això
M’hauré mort de tristesa

Crida petit txu-txú
Dóna cops a les teves vies de xilofon
Entusiasta i estúpid txu-txú
Fes sonar les teves vies de xilofon
Pots gemegar tota la nit
Però no podràs fer-la tornar
He plorat tant i tant
Que la carn ha deixat els meus ossos
He plorat tant i tant
Que la carn ha deixat els meus ossos
Puc tocar el meu costellam
Com si fos un xilofon
 
El més similar a un blues que trobareu entre les 69 cançons. Merritt hi posa la seva veu més sepulcral, mentre que LD Beghtol fa uns cors gairebé en falset. El xilofon funciona com a doble metàfora: de les vies del tren (txu-txú) i de la caixa toràcica.

divendres, 28 de març del 2014

Alta tensió


La meva doctora del Clínic em diu que tinc la tensió alta i que caldria que fes exercici (entre altres mesures igual de divertides). Com que no em posaré ara als meus anys a practicar esport —activitat que em consta que és nefasta per a la salut—, surto a passejar, que és el màxim que se’m pot demanar sense violentar-me. Pujo pel carrer d’Aribau, ja que fa poc que vaig descobrir que el tram entre Diagonal i Via Augusta potser no l’havia fet mai a peu, prova notòria que ens movem per circuits preestablerts que no es desvien ni un mil·límetre del que seria previsible, encara que estiguem parlant d’indrets molt propers a casa meva. La veritat és que aquest tros d’Aribau té ben poca gràcia: alguna resta d’arquitectura franquista (seca com un bacallà) i molts edificis lletjos dels 60 i els 70, tot amanit amb comerços prescindibles per a una clientela benestant i definitivament envellida.

Potser s’hauria de considerar simbòlic que l’esforçat funcionari Aribau i el seu carrer s’acabin estavellant, gràcies al traçat viari de Barcelona, als murs neutres de l’institut Menéndez Pelayo, “rompeolas de todas las Españas”. Pujo pel carrer Tavern, que és costerut, i que amb l’esforç que comporta l’ascensió equival a una hora gratuïta al DYR. Aquesta zona de Sant Gervasi convoca alguns dels esperits més il·lustres del nomenclàtor barceloní: Copèrnic, Plató, Marc Aureli i Descartes. Fita prominent del barri és l’Hospital Plató, que quan jo era petit es deia Clínica Platón, i que ara és un aparador més de llistes d’espera.

Al capdamunt de tota aquesta orografia esquerpa i impossible trobareu el parc de Monterols, un oasi verd i eixutament mediterrani salvat in extremis per contemplar la ciutat amb un cert sentiment de superioritat. El lloc és solitari i convida al crim sàdic i impune, però el barri es refrena, influït per Jaume Vallcorba, que viu a la cantonada següent. Així que a Monterols hi predominen els passejants autistes de gossos agressius i les àvies amb nét ludòpata. Una de les sortides del parc desemboca al passatge Hercegovina. Em pregunto perquè Barcelona disposa d’un carrer dedicat a aquesta nació dinàrica, quan ni Bòsnia, ni Croàcia, ni Eslovènia gaudeixen d’un tal honor.

Al solitari carrer de Ferran Valls i Taberner em topo amb una d’aquelles improbables gitanes romaneses, falsament sord-mudes, que pretenen fer-te firmar un paperot abjecte a favor d’un no-res. El meu posat sorrut arrenca miraculoses paraules de la falsa-muda que ara es conforma amb fer-me pena mentre intenta manllevar-me 20 cèntims.
Continuo coll avall, observo que els carrers dels pensadors ara són substituïts per sants (sant Eusebi, sant Elies, sant Hermenegild, sant Guillem). El conjunt d’edificis de Brusi cantonada amb Via Augusta mostren rajoles interessants i el record d’un bar d’ambient que es deia, sí, La Rosa. No recordo ni com era ni qui hi anava (potser era lesbià i permissiu); tot això havia quedat sepultat durant dècades a un racó de la meva ment que em fa contemplar el meu jo de fa tants anys com un perfecte desconegut. Més avall, a la plaça Cardona, hi havia hagut un petit nucli de bars gais, però el seu moment de glòria crec que fou anterior al meu. Ara la plaça l’ocupa una àrea de jocs infantils. En un banc un home treballa des del seu portàtil.

Els matins la ciutat és plena de velles que empenyen el carret de la compra, d’avis que trafiquen amb néts que van i vénen de l’escola, d’homes fingidament trempats que tanquen acords comercials des dels seus mòbils i de pàries (no sempre negres africans) que recullen ferralla en carros del supermercat. Els matins la ciutat fa pensar en una colònia d’insectes socials: admira que tothom assumeixi el seu paper i que, malgrat la complexitat dels mecanismes implicats, la cosa acabi funcionant (més o menys).

Avui al diari he llegit que un prestigiós guru (una mica malastruc, no ho negaré) predeia el dia imminent que això d’internet s’enfonsaria i que a partir d’aquí res no seria com abans. Poc després se m’ha espatllat l’ordinador: la meva pantalla ha esdevingut una necròpoli de píxels, una situació que no per coneguda ha resultat menys exasperant. Com que no era avui el dia de la prevista caiguda d’internet i a casa encara funciona el portàtil d’emergència, deixaré per un altre dia el comentari sobre la decadència i caiguda de l’imperi d’occident.