dissabte, 31 de gener de 2015

Banquet

Dibuix interior de l'àlbum "For the Roses" (1972)
En algun moment de l’any 1971, necessitada d’un temps de reflexió, Joni Mitchell va escapar de la seva casa de Laurel Canyon i es va refugiar a la costa de la Colúmbia Britànica. Sembla que va trobar consol i potser inspiració per escriure nou material en els llibres de Friedrich Nietzsche. A principis de 1972, un cop conclòs el seu retir, va iniciar una gira per Nord-Amèrica en la qual interpretava cançons de “Blue” i acabava de polir les que constituirien el seu proper disc “For the Roses”. Com a teloner actuava Jackson Browne, una altra estrella pujant. Una vegada més Joni va emparellar-se amb un col·lega.

“Banquet” obre “For the Roses” (1972) amb una balada de piano força directa: una invitació al banquet de la vida on no tothom quedarà satisfet.

Vine quan cridin a sopar
La taula és ben parada
Panxes grasses o petites i famolenques
Poseu-vos els tovallons
I preneu la vostra ració
A alguns els toca el suc
A alguns els toca el tendrum
A alguns els toca el moll de l’os
I a alguns no els toca res
Encara que n’hi hagi de sobres

Vaig baixar amb la meva ració a la vora del mar
Safates de plàstic i ampolles de lleixiu amb la marea
Les gavines volen baix i em grallen
Allà on els esquiadors aquàtics llisquen

Alguns es refugien en Jesús
D’altres en l’heroïna
D’altres esdevenen vagabunds
a la recerca d’un cel net
i un rierol on beure
Alguns miren com salta la pintura
Alguns miren com creixen els fills
Alguns vigilen les seves inversions
A l’espera de la gran oportunitat del Somni Americà

Vaig baixar amb el meu somni a la vora del mar
Iots ianquis, trampes per a llagostes i raigs de sol
I troncs i veles
I galledes de la Shell Oil
Gossos i remolcadors i temps d’estiu
I a la cua del banquet
Joves irats plorant

Qui hi va deixar entrar els golafres?
I qui va deixar fora els necessitats?
Qui va fer aquesta sopa salada?
Digue-li que ara ens ve de gust
un menjar més dolç
I al missatge de la galeta deia:
“A alguns els toca el suc
A alguns els toca el tendrum
A alguns els toca el moll de l’os
I a alguns no els toca res
Encara que n’hi hagi de sobres”


divendres, 30 de gener de 2015

Dubi, dubi, du

El corrent (altrament dit "trending topic"), fa temps imperant (culpa del MoMA de Nova York), segons el qual tot museu de rellevància internacional havia de ser reconegut per la col·lisió absurda de les seves inicials en majúscules ha fet prou estralls a Barcelona com per haver engendrat monstres com el MNAC, el CCCB i el MACBA. Ara també disposem del DHUB de la Plaça de les Glòries Catalanes, que en puritat és el “Disseny Hub Barcelona”, artefacte que no té gaire sentit idiomàtic. L’edifici, obra de Martorell, Bohigas i Mackay, fa morir de riure per la seva falta d’adequació a l’entorn sempre canviant de la plaça de les Glòries Catalanes. L’anomenen “La Grapadora”, però mereixeria apel·latius pitjors. Com que la visita és gratuïta fins a la fi de mes, vam passar per la no-taquilla aquest diumenge. Els becaris oficials adreçaven els visitants per una mena de laberint per a lèmmings que feia riure per com embolicaven la troca.

En l’actualitat el museu presenta quatre exposicions, a una per planta, i sembla que la intenció és anar renovant els seus continguts periòdicament. Vam prendre les escales mecàniques fins a la quarta planta per realitzar el recorregut de forma eficient de dalt a baix, tot i que la configuració de les sales acaba obligant a traçar uns quants itineraris redundants. La planta de dalt està dedicada al disseny gràfic i l’exposició actual es titula “El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)”. La majoria de peces es mostren en posició gairebé horitzontal, de manera que els rètols explicatius queden al seu darrera i resulten de difícil lectura per a uns ulls fatigats com els meus. La sel·lecció suposo que és bona, hi són tots els imprescindibles: Josep Artigas, Jordi Fornas, Ricard Giralt-Miracle, Manolo Prieto, Josep Pla Narbona, Cruz Novillo… Sorprèn la ingent quantitat de material relacionat amb la indústria farmacèutica, espero que correspongui al seu pes real en el disseny gràfic d’aquest període.

Disseny d'Amand Doménech
A la tercera planta hi ha l’exposició “El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)”. No és que m’interessi gaire la història de la moda, però la mostra està molt ben muntada i de la forma més atractiva possible. Curiosament cadascuna de les quatre exposicions sembla haver estat dissenyada amb criteris museogràfics diferents i el conjunt acaba pecant d’eclecticisme. La d’aquesta planta és potser la més rodona de les quatre. A més a les vitrines de cada època s’hi inclou una creació actual inspirada en el període, que em sembla una idea com a mínim suggeridora.

Got i plat de Xavier Nogués
Al segon pis hi ha “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)”, un calaix de sastre on s’hi pot trobar de tot sense gaire ordre ni concert: ceràmica, vidres, mobles, papers pintats, rellotges, esmalts, joieria. L’interès del conjunt és evidentment molt variable i supeditat als gustos personals de cadascú, però del que no tinc cap dubte és de la inadequació del mobiliari expositor i de la tipografia dels seus rètols, indignes fins i tot d’un museu de províncies de fa quaranta anys.

Finalment a la primera planta trobem “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” on s’exposen tots aquells objectes quotidians pensats per fer-nos la vida més simple, agradable o inspiradora. El recull d’artefactes, agrupats per conceptes clarificadors, es beneficia de la seva intenció didàctica, on cada peça apareix lligada a una frase quasi-publicitària que revela el perquè de la seva rellevància. Pot resultar divertit anar apuntant quins objectes dels exposats figuren o han figurat al parament de la nostra llar (jo hi vaig trobar un molinet de cafè de l’any de la picor, que (a nivell de detonant sentimental) em funcionà tan bé com la magdalena a Proust).

Cadira BKF, 1938
No he acabat d’entendre quin és l’àmbit geogràfic que interessa el DHUB. Sembla afavorir la catalanocèntria, quan es tracta d’arts aplicades. A la resta de casos s’hi inclouen espanyols, sobretot en el terreny de la moda i el de les arts gràfiques. Pel que fa al disseny industrial, la presència de Philippe Starck em resulta difícil d’explicar. Posem que sigui “corrupció a l’ajuntament capítol 3”. Els amics estan per això.

dijous, 29 de gener de 2015

La gran família napolitana

Mentrestant Antonio López estava pintant una altra família
Primer (2006) va ser un best-seller que li va costar al seu autor Roberto Saviano una condemna a la clandestinitat; després (2008) un film d'èxit de Matteo Garrone que va guanyar el premi de la crítica al Festival de Cannes; finalment l’any 2014 es va convertir en sèrie de televisió prou ben rebuda com per assegurar-se una segona temporada. Sí, estic parlant de “Gomorra”.

La sèrie se centra en una família de la camorra napolitana, els Savastano, i en les seves lluites amb el clan rival dels Costa per controlar el tràfic de drogues local. Si a algú això li recorda els Soprano, ja s’ho pot treure del cap: “Gomorra” és un producte molt menys idiosincràtic, més directe i quasi documental en la seva vocació. El capo Pietro Savastano (Fortunato Cerlino) ingressa a la presó de forma gairebé accidental. La seva dona Imma Savastano (Maria Pia Calzone) intenta prendre les regnes del negoci en considerar que el seu fill Genny (Salvatore Esposito) encara no està madur per assumir responsabilitats. Mentrestant, Ciro Di Marzio (Marco D’Amore), home de confiança del boss i amic íntim del fill patirà un conflicte de lleialtats. Entremig, ja us ho podeu imaginar, moltes venjances, molts trets i molta sang. Si no és perquè no semblen tenir altra sortida, costa d’entendre com té tanta requesta la vida dins la camorra, una activitat que garanteix una esperança de vida tan fastigosa.

Gran part de l’acció té lloc en barris ronyosos on no s’hi acosten ni per error els turistes que visiten Nàpols; de fet tota la sèrie sembla pensada per enfonsar l’oficina de turisme de la ciutat. Els seus habitants ja estan una mica farts que se’ls identifiqui automàticament amb el crim organitzat, però alguna coseta bruta hi deu haver de certa, si no, no se’n parlaria tant. Menció apart mereix la decoració d’interiors de la sèrie, tota ella feta de cornucòpies daurades, marbres, brocats, mares de déu il·luminades per fluorescents i lleopards de ceràmica “grandeur nature”. Es diria que a Nàpols no tenen IKEA.

Com que la producció llueix un pressupost considerable, es pot permetre fins i tot rodar a l’estranger. Així que a l’Spagna que se’n van, on el clan dels Costa ha buscat refugi per llepar-se les ferides. Encara que només ho mencionin de passada, l’Spagna que surt a un parell d’episodis és Barcelona en mode fatxenda “high-tech”. Així gaudirem de besllums geogràficament desordenats de la plaça Europa de l’Hospitalet, de l’hotel-vela, de Diagonal Mar i les Arenes. Fins i tot es cola en el guió una campanya electoral d’aires catalans bastant divertida.

“Gomorra” forma part d’aquesta nova generació de sèries que es realitzen amb una qualitat només vista al cinema: gran dispendi en els punts de vista de les càmeres, una fotografia brillant, bruta i estrident, una banda sonora etnològicament perfecta… Les interpretacions, en molts casos assumides pels qui juraria que no són actors, s’integren perfectament a la història narrada. Encara que, d’entre els professionals, voldria destacar la poderosa dona Imma de Maria Pia Calzone, un paper digne de Rocío Jurado. Pels que ens agrada gaudir de les versions originals, afegiré que la majoria del metratge de “Gomorra” està parlada en dialecte napolità, de manera que fins i tot molts dels compatriotes del producte es veuen obligats a recórrer als subtítols per entendre-la.

El meu principal problema en aquest tipus de serials és que no hi sé trobar cap personatge amb el qual empatitzar, encara que sigui de forma perversa (a la manera Tony Soprano o Walter White). Tot i això ben recomanable, per bona factura, per rellevància sociològica i per trempera narrativa. I perquè la violència sempre ve més de gust, si és televisada.

Si no em confonc, això és l'Hesperia Tower de Richard Rogers (L'Hospitalet)

dimecres, 28 de gener de 2015

Heroïna, incest & parties

D’entre els precursors de l’ara puixant gènere de l’autoficció potser caldria destacar l’impossiblement britànic Edward St Aubyn, tan i tan exageradament britànic que no crec que ni una bona traducció literària ens el fes més comprensible als lectors catalans. St Aubyn va néixer a Cornualla el 14 de gener de 1960. El seu pare era un ex-soldat de l’Imperi, posteriorment metge de capçalera en exercici, retirat en casar-se amb una rica hereva de Cincinnati, la que seria la seva mare (la de l’Edward, s’entén). Gaudí d’una infantesa daurada, almenys en el terreny material, repartida entre Londres i un bonic mas a la Provença, amb els únics inconvenients coneguts que la seva mare no se l’estimava gens i que el seu pare el va sotmetre a abusos sexuals entre els cinc i els vuit anys. Rebé tanmateix la millor de les educacions, culminada a la universitat d’Oxford, on ingressà ja com a consumat addicte a l’heroïna.

Amb aquests antecedents, qualsevol persona normalment constituïda escriuria un llibre escandalós i testimonial i a continuació passaria a promocionar-lo pel talk-show televisiu del moment. En canvi els escriptors de raça (com ho és St. Aubyn) s’inventen un alter ego (de nom Patrick Melrose) i escriuen al seu voltant algunes de les novel·les més llestes, personals, i desconcertants de l’actual literatura britànica. Encertadament l’editora Mondadori ha reunit els tres primers lliuraments del seu cicle novel·lístic en un sol volum que es titula “El padre” (que tradueix Cruz Rodríguez Juiz de forma possiblement millorable). “El padre” és un recull heterodox de tres textos, cadascun d’ells totalment diferent als anteriors, però que tenen en comú la brevetat, molts dels seus personatges i l’ombra allargada d’aquest pare titular.

La primera novel·la, novel·leta si voleu, es diu en anglès “Nevermind” (1992) o “Da igual” (en castellà). Relata en clau de comèdia de costums les poques hores d’un cap de setmana provençal, on una colla de gent civilitzada (?) i molt “high society” es reuneix per sopar i intercanviar inanitats. David, l’amo de la casa i pare de Patrick, s’avorreix amb misantropia mentre que Eleanor, la seva mare, escapa de l’horror quotidià amb l’ajuda de l’alcohol i els tranquilitzants. Com a víctima col·lateral s’hi troba un Patrick de cinc anys, que juga al joc del testimoni ocult i aventurat fins que un instant de buidor moral el converteix en protagonista d’una escena de pederàstia incestuosa. El moment de la violació es resol magistralment, gràcies a la imagineria indirecta de contemplar un fora de camp amb gekos. I a continuació hi ha aquesta irreflexió devastadora que explica tantes coses:
Durante el almuerzo David tuvo la impresión de que quizá hubiera llevado demasiado lejos su desdén por la mojigatería de la clase media. Ni siquiera en el bar del Cavalry and Guards Club podía alardearse del incesto pedófilo homosexual con la confianza de obtener una acogida favorable. ¿A quién podía contarle que había violado a su hijo de cinco años? No se le ocurría ni una sola persona que no prefiriese cambiar de tema (y algunas reaccionarían mucho peor). La experiencia en sí había resultado breve y brutal, pero no del todo desagradable.
El segon llibre passa bastants anys més tard i es diu “Malas noticias” (1992). El pare del narrador mor a New York i el seu fill, encara el fictici Patrick Melrose, vola a “the Big Apple” per recollir-ne les cendres. Patrick és ja un drogoaddicte consumat que passarà la seva breu estada alternant entre dinars a clubs privats amb venerables mòmies contemporànies al seu pare i vetllades molt més mogudes encalçant camells a Alphabet City mentre els Talking Heads (som al 82) sonen com a música de fons. St Aubry demostra que coneix de primera mà la teoria i pràctica en l’ús de qualsevol mena de droga i descriu de forma molt plàstica els seus efectes, escenifica un teatre mental i polifònic de la paranoia i sotmet el seu Patrick a mil-i-un infortunis i degradacions. Les cendres del pare abusador romanen com a mut contrapunt a un racó de la cambra de l’hotel Pierre.

“Alguna Esperanza”/”Some Hope” (1994) succeeix encara uns anys més tard i gira entorn d’una festa d’aniversari que se celebra a una senyorívola casa de camp anglesa, festa a la qual la princesa Margarida ha estat convidada. Aquesta novel·la és la més frívola, fragmentada i coral de la trilogia, la més deutora d’Evelyn Waugh per la seva colla de “Bright Young Things” loquaços, estrictament obligats a posar-se al dia a la dècada dels 90. St Aubry sembla escriure amb coneixement de causa, quan tracta de mala bèstia a la difunta germana de la Reina Isabel, però els seus dards implacables es prodiguen igualment pertot arreu:
—La reina decía el otro día que los precios de la vivienda en Londres son tan altos que no sabe cómo se las arreglaría sin Buckingham Palace —explicó la princesa Margarita a un comprensivo Peter Porlock.
***
—En el incesto hay siempre un elemento de cooperación —comentó Kitty Harrow con convicción—. Sé que se supone que es un tabú espantoso, pero siempre ha ocurrido, a veces en las mejores familias —añadió con suficiencia, tocándose el acantilado de pelo gris azulado que le coronaba la frente—. Recuerdo a mi padre de pie frente a la puerta de mi dormitorio susurrándome: «No sé qué voy a hacer contigo, no tienes ni pizca de imaginación sexual».
Al bell mig d’aquest florilegi de diàlegs per a besucs, Patrick Melrose (sembla que definitivament desenganxat de les seves addicions prèvies) es qüestiona sobre amors i amistats presents. En una revelació tardana verbalitza l’abús original i es reconcilia, sinó amb el seu pare, almenys amb si mateix. Més em costarà a mi reconciliar-me amb aquests llibres tan extraordinaris i incòmodes, escrits des d’un “Nowhere’s Land” moral. Fan gràcia, els punyeteros, i tenen el seu puntet de raó.
—Fue el juez Melford Stevens, un hombre encantador —dijo Kitty—, quien le dijo a un violador: «No voy a mandarlo a prisión, lo devuelvo a las Midlands, me parece suficiente castigo». Sé que esas cosas no se dicen, pero es maravilloso, ¿no? O sea, Inglaterra estaba llena de excéntricos maravillosos como él, pero ahora todo el mundo es gris y bueno.

dimarts, 27 de gener de 2015

Mort d’un Peanut

Si bé les tires còmiques dels Peanuts no defugen de vegades un to agredolç on no se’ns estalvia el fracàs, la frustració, la melangia o la ràbia, no crec que mai durant la seva llarga història toquessin ni de lluny el tema de la mortalitat. Per això ha estat una sorpresa descobrir l’existència d’un personatge de vida molt efímera que es digué Charlotte Braun. Aparegué per primera vegada el 30 de novembre de 1954 com a contrapartida femenina de Charlie Brown (un paper que posteriorment prendria la Sally Brown). Charlotte tenia una personalitat dominadora, cridanera i busca-raons. Insistia una i altra vegada que no tenia res a veure amb el seu gairebé homònim Charlie Brown. Després d’una desena d’intervencions, aparegué per última vegada l’u de febrer de 1955 i el seu caràcter l’heretaria Lucy que fins al moment havia tingut una funcionalitat molt més passiva.

L’any 2000 es va revelar que una fan de la sèrie, de nom Elizabeth Swaim, havia escrit a Schulz perquè eliminés Charlotte de les tires. La resposta del dibuixant no té preu:


Estimada Senyoreta Swain,

accepto el seu suggeriment en relació a Charlotte Braun, i finalment la despatxaré. Si apareix alguna vegada més, serà en tires que ja estaven completades abans de rebre la seva carta o perquè algú m’escriu dient que l’hi agrada. Recordi, però, que vostè i els seus amics tindran sobre la seva consciència la mort d’una nena innocent. Està preparada per acceptar aquesta responsabilitat?

Gràcies per escriure, i espero que els futurs lliuraments li agradaran.

Sincerament,
        Charles M. Schulz
El dibuix inusualment cruel, amb la destral plantada al crani de la pobre Charlotte, sembla impropi del bonhomiós Schulz i és per això mateix un tresor. Actualment la carta es conserva a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units (gran país!)

dilluns, 26 de gener de 2015

Era una vegada, o dues

La confraria d’admiradors de Stephen Sondheim, sempre a l’aguait a l’hora de preservar les essències del mestre, des del primer moment van contemplar amb desconfiança l’adaptació del musical “Into the Woods” al cinema i encara més en saber que era Disney qui produiria el film. Ni tan sols la col·laboració i vist-i-plau del propi Sondheim va tranquil·litzar els ànims, sobretot quan va arribar la notícia que s’havien produït alteracions importants en el llibret per fer-lo més apropiat per a la canalla. Vistes les reaccions després de l’estrena, sembla que la sang no arribarà al riu i que la pel·lícula que firma Rob Marshall  passarà el control de qualitat dels devots, encara que sense gaire entusiasme. El meu únic contacte amb l’obra es xifra en la versió que va fer Dagoll Dagom alguns anys enrere, un “Boscos endins” de producció no gaire memorable, tot i que recordo que l’escriptura de la peça tampoc em va impressionar particularment. Però com que a mi els musicals no em treuen la son, puc dir que he anat a veure l’”Into the Woods” cinematogràfic amb l’esperit bastant verge i gens disposat a comparar-lo amb cap experiència anterior.

“Into the Woods” és sobretot una revisió adulta i transgressora dels contes de fades clàssics, una idea que les sèries de televisió recents han explotat fins a l’exhauriment, però que l’any 1987 quan es va estrenar encara devia de ser una novetat. El seu punt de partida presenta una sèrie de personatges, cadascun d’ells expressant el seu particular desig en un pròleg de línies entrecreuades que constitueix un dels moments més dinàmics i entretinguts del film. Hi ha la Ventafocs (Anna Kendrick) que frisa per anar al ball del castell, en Jack (Daniel Huttlestone) que desitja que la seva vaca doni llet, la Caputxeta Vermella (Lilla Crawford) vol pastissos per a la seva àvia malalta i els forners (Emily Blunt i James Corden) somien amb tenir un infant. La bruixa del barri (Meryl Streep) ofereix la solució per acabar amb l’esterilitat de la parella de forners: és qüestió de reunir una vaca blanca (Jack), una capa vermella (Caputxeta), una sabata daurada (Ventafocs) i uns cabells grocs com el blat de moro (Rapunzel). Una hora de pel·licula més tard es diria que tothom ha assolit allò que desitjava i per tant el seu final feliç, però el malèvol llibret de James Lepine s’ocuparà d’enfonsar d’una en una qualsevol d’aquestes il·lusions durant el segon acte de la història.

Diuen que el mantell protector de Disney ha endolcit el guió fins a eliminar-ne les imatges més desagradables de l’original, però encara així el conjunt és tan amarg i tan obertament didàctic, que no crec que cap infant despistat que entri a la sala de cinema s’ho passi gaire bé amb aquesta lletania d’infortunis. De totes maneres el resultat queda absolutament descompensat: després d’una primera part força moguda, plena d’incomptables encontres en el bosc, el que segueix és una situació de crisi única amb eliminació sistemàtica de personatges sense donar quasi cap explicació (Rapunzel i el seu príncep fan mutis sense dir ni adéu, la mare de Jack mor en off, i també la fornera, el que és molt pitjor). L’autocombustió de la bruixa només és la cirereta del pastís.

La pel·lícula m’ha semblat a més esclava de la peça teatral. La màgia que damunt d’un escenari s’ha de resoldre amb imaginació i recursos bàsics, a la pantalla ha aparegut tímida i reticent als efectes especials: tot el que sobre les taules s’ha de suggerir, el film es conforma a suggerir-lo i no vola més enllà. No hi veurem ni el castell del gegant, ni l’oca que pon els ous d’or, ni el ball a palau. Durant la majoria de les dues hores de pel·lícula l’únic que s’hi veu és l’escenari invariable del bosc fosc tractat de forma realista i visualment monòtona. Les idees de Marshall a l’hora de dirigir musicals semblen reduir-se a fer servir plans molt curts i a moure frenèticament els personatges. Només dos números musicals m’han semblat més interessants que la mitja: el duet “Agony” on els dos prínceps blaus parodien les portades de les novel·letes romàntiques i la cançó de Ventafocs a les escales del palau amb l’acció suspesa al seu voltant.

Els intèrprets en general són correctes encara que em sembla que cap d’ells està especialitzat en musicals. El més inadequat deu de ser el Llop Ferotge de Johnny Depp; suposo que després de fer guanyar tants diners als estudis amb els seus films de Jack Sparrow, se li permet qualsevol caprici. Les que més m’han agradat són la Fornera d’Emily Blunt i la Ventafocs d’Anna Kendrick, encara que Meryl Streep (que és cantant força limitada) ha acaparat totes les nominacions a premi gràcies als recursos que proporciona l’experiència. Una vegada més s’ha de lamentar que comediants tan insignes com Christine Baransky, Frances de la Tour o Simon Russell Beale s’hagin de conformar amb l’almoina d’uns papers testimonials.

“Into the Woods” es deixa veure agradablement, sense entrebancs, però també sense entusiasme. No crec que cap dels seus expurgs l’afavoreixi; però francament no sabria dir com es pot extraure una pel·lícula totalment convincent a partir d’aquest material. En tot cas, no com una faula realista apta per a tots els públics.

dissabte, 24 de gener de 2015

L’últim cop que vaig veure Richard

“The Last Time I Saw Richard” tanca “Blue” amb el record d’un vell amor. Habitualment s’identifica aquest Richard amb Chuck Mitchell, el primer marit de Joni, un cantant folk de qui es perd el rastre a finals dels anys 60.
L’últim cop que vaig veure Richard va ser a Detroit el 68
I va dir-me que tots els romàntics troben algun dia el mateix destí
Cínic i begut i donant la tabarra a algú en un cafè fosc
Tu rius, va dir, et creus que ets immune
Mira els teus ulls que són plens de lluna
T’agraden les roses i els petons i els homes bufons
que et diuen mentides boniques, mentides boniques
Quan t’adonaràs que només són mentides boniques
Només mentides boniques, només mentides boniques

Va posar un quart de dòlar al juke-box i va prémer
tres botons i la cosa es va posar a brunzir
I una cambrera va venir amb mitges de reixeta i una corbata de llaç
I va dir “Acabin la beguda que s’acosta l’hora de tancar”
“Richard, no has canviat gens”, vaig dir
Només és que estàs idealitzant un dolor que tens al cap
Tens tombes als ulls però les cançons que has posat són somiadores
Escolta, canten d’un amor tan dolç, un amor tan dolç
Quan tornaràs a posar-te dret?
Oh i l’amor pot ser tan dolç Amor tan dolç

Richard es va casar amb una patinadora artística
I li va comprar un rentaplats i una cafetera
I la majoria de les nits beu a casa amb la televisió engegada
I tots els llums de la casa encesos
Apagaré d’una bufada aquesta maleïda espelma
No vull que ningú s’acosti a la meva taula
No tinc res que parlar amb ningú
Tots els bons somiadors passen per això algun dia
Amagats darrera d’una ampolla en cafès foscos
Tan sols un capoll fosc
fins que em creixin les meves meravelloses ales i surti volant
Aquests dies en un cafè fosc són només una fase
Si realment es tracta d'un respons a l'ex-marit, està clar que Joni veu en el seu divorci només un alliberament: la metamorfosi en papallona. Vist el que se'n seguirà, tenia tota la raó.



divendres, 23 de gener de 2015

Morán i els beneficis de la censura

Vist l’èxit de vendes que està obtenint, es diria que al llibre ja no li cal més propaganda; però com que sempre s’hi despenja per ací algun desinformat (i com que res menys em plau que jugar als missatges críptics) recordaré aquí les seves circumstàncies particulars (vull dir les del llibre). L’asturià Gregorio Morán —escriptor acerb i fuliginós, que s’ha dedicat sobretot a biografiar el Partido Comunista de España, José Ortega y Gasset i Adolfo Suárez, encara que els lectors del carrer el coneixem sobretot per les “Sabatinas intempestivas” de La Vanguardia— feia deu anys que escrivia una història cultural de la transició que Planeta havia de publicar a finals de 2014. Quan ja les rotatives estaven com qui diu en marxa, el totxo va topar amb un problema inesperat: el totpoderós senyor Lara va demanar a l’autor que suprimís el capítol d’onze pàgines que tractava sobre la Real Academia de la Lengua Española i el seu exdirector Víctor Garcia de la Concha, actual director de l’Instituto Cervantes. La censura tenia una motivació clarament econòmica, ja que Planeta (a través d’alguna de les seves filials) és l’editora del molt lucratiu diccionari de la RAE, un negoci al que no estava disposada a renunciar per mor de la llibertat d’expressió.

Morán va plantar-se: el llibre es publicava íntegre o no es publicava. L’afer aviat va saltar a la premsa i les xarxes socials tot creant un corrent de simpatia envers l’autor, bastant previsible en els temps que corren. Fins i tot es va organitzar una mena de roda de premsa i acte de desgreuge a la llibreria Taifas amb la complicitat de Javier Pérez Andújar. Llavors intervingué l’editorial Akal que va oferir-se a editar el llibre sense haver-lo llegit, amb el compromís que no li farien cap tall i que seria a les llibreries abans de la campanya de Nadal. Així fou com aquestes festes “El cura y los mandarines” (perquè així s’anomena el volum), gràcies a la inesperada campanya publicitària, es vengué com el pa calent i liquidà fins a tres edicions consecutives que, en condicions normals i a causa de la seva temàtica, no hauria somniat en la vida.

I ara, un cop he parlat de la circumstància, caldrà dir alguna cosa de l’obra en si, que té per cert un títol inacabable: “El cura y los mandarines. Història no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962 - 1996”. Confessaré que a mi, que no sóc ni filòleg ni politòleg, tot això em ve força balder; però pel que he entès la intenció de Morán en escriure el llibre era la de resseguir les carreres dels intel·lectuals espanyols des dels primers anys seixanta fins a les acaballes de la transició (datada en l’apogeu socialista que abasta fins a mitjans dels 90) per constatar com havien anat aparcant les seves coïssors revolucionàries fins a esdevenir les peces més anquilosades del sistema. D’entre tots ells l’autor singularitza la figura de Jesús Aguirre (el “cura” del títol) a qui pretén convertir en exemple paradigmàtic d’on van anar a parar tantes il·lusions perdudes. Jesús Aguirre y Ortiz de Zárate (1934 - 2001), santanderí nascut a Madrid, fill de mare soltera, capellà progre proper al Vaticà Segon de Joan XXIII, homosexual sense penediment ni mirall retrovisor, editor a Taurus, traductor de l’escola de Frankfurt, director general de Música del Ministerio de Cultura sota la fèrula de l’avorrit Pío Cabanillas. Acabà matrimoniant amb la Duquessa d’Alba fins a esdevenir l'epígon més grotesc del seu ducat.

Tot i que aquesta és l’excusa argumental, a l’hora de la veritat el “cura” Aguirre només hi apareix de tant en tant i sovint ficat amb calçador; però és clar que un llibre de més de vuit-centes pàgines té lloc per a moltes més coses i fins i tot té l’oportunitat de fer-se pesat. El pla de treball de Morán no sempre està clar i tant és capaç de dedicar pàgines i més pàgines a un fet puntual, com pot ser un congrés o unes jornades culturals, o bé ometre anys sencers del període tractat. Sembla que l’ordre cronològic no és el fort de l’autor i molt sovint es perd en digressions que li fan perdre el fil, almenys fins que s’adona i es veu obligat a recular. L’estil és confús i es fa feixuc de llegir, sovint hi ha faltes de concordança i frases que fan tota la sensació d’estar inacabades. Entre això, la reiteració de certes fórmules (per exemple, cada vegada que es menciona La Montaña de Santander, es inevitable que afegeixi “entonces todavía no se llamaba Cantabria”) i l’excessiu nivell de detall en fets que potser no ho mereixen tant, la lectura de “El cura y los mandarines” acaba esdevenint una mena de suplici consentit.

La principal vàlua que té aquest assaig és la de recordar-nos com la pràctica totalitat de la intel·lectualitat espanyola cap al final de la transició va aspirar al funcionariat cultural i als llorers de l’acadèmia i Morán no vacil·la a escriure els seus noms en negre sobre blanc, tot associant-los als festivals als quals s’apuntaren. I, per què negar-ho?, llegim el llibre sobretot perquè l’autor no es talla ni un pel a l’hora de dir barbaritats sobre totes les patums que menciona. Molt del que escriu entra en el terreny de l’apreciació personal, per tant és difícil de rebatre (i també de denunciar davant d’un tribunal, tot sigui dit). Algú estarà disposat a discutir si Fernando Lázaro-Carreter era o no un pessetero? O si Juan García Hortelano era un conversador tan brillant com inepte escriptor? Assumia Josep Maria Castellet tot corrent nou que captava el seu radar?

No és que el llibre sigui un continu ball de bastons: alguns noms se salven de la crema. Em venen al cap els tractaments respectuosos dedicats a Luis Martín-Santos, Max Aub, Manuel Sacristán o Vicente Alexandre. Inclús un papu habitual com ara Camilo José Cela rep un judici força benigne. En quant al capítol de la vergonya, com ja era de preveure, no n’hi ha per tant (a menys que aspiris a la condició de patum consolidada). El pitjor que es diu del senyor García de la Concha són coses del tipus “ignorante, taimado y sumiso” o “con pretensión de que parezca antiguo lo que no es más que pasado miserable”.

Per a un no professional de la filologia com jo aquest “El cura y los mandarines” reserva algunes alegries, però també moltes feixugors. El recomanaria només als molt dedicats i un punt tafaners. Una vegada més un gest censor, gràcies al que anomenen “efecte Streisand”, ha provocat una reacció contrària a l’esperada. De totes maneres no ens enganyarem, ni el senyor Morán ni ningú es farà ric amb un llibre com aquest, per moltes censures que hi intervinguin.

dijous, 22 de gener de 2015

Algú s'apunta a una mica de criptozoologia?


Totes les espècies conegudes estan abocades a l'extinció. Només les que encara estan pendents de descobrir tenen algun futur.

dimecres, 21 de gener de 2015

Cançó del traïdor i de l’heroi

Sorj Chalandon és un escriptor i periodista francès nascut a Tunísia l’any 1952. Entre els anys 1973 i 2007 va treballar a “Libération” fent de repòrter al Líban, Iraq, Iran, Afganistan i Somàlia. Actualment treballa al diari de sàtira i investigació “Le canard enchainé”. Ran del seu seguiment del conflicte d’Irlanda del Nord va travar una gran amistat amb l’activista del Sinn Féin Denis Donaldson qui finalment es revelaria com agent secret britànic que seria assassinat l’any 2006.

Aquesta tragèdia personal inspirà Chalandon a escriure no una sinó dues novel·les, potser en un intent d’entendre un fet tan contrari al llaç amical com és la traïció. El primer llibre, “Mon traître” de 2008, adopta el punt de vista de l’amic traït, en la ficció un lutier parisenc de nom Antoine, molt aficionat a la música tradicional irlandesa. La segona novel·la, “Retour à Killybegs” de 2011, dóna la veu al nacionalista irlandès i membre de l’IRA Tyrone Meehan. El gener de 2014, Edicions de 1984 va publicar “Retorn a Killybegs” en versió impecable de Josep Alemany, amb la particularitat que fins al moment present és l’única traducció existent del llibre, un detall que hauria d’omplir d’orgull la nostra cultura, atès que es tracta d’una obra important.

El seu protagonista, Tyrone Meehan, neix a Killybegs (comtat de Donegal) a la molt recent República d’Irlanda. El seu pare, nacionalista i alcohòlic al 50%, ha de renunciar als seus ideals de lluita a favor de la República Espanyola quan els seus nou fills li reclamen el sustent. Mort el pare, la nombrosíssima família creua la frontera i s’instal·la a un dels guetos catòlics de Belfast. La novel·la va descrivint poc a poc la forja d’un rebel, cada vegada més implicat amb la lluita armada i els càstigs i perills que això comporta. Paral·lelament se’ns narra en temps present (finals de 2006), com un cop descoberta la traïció de Tyrone, aquest retorna al seu Killybegs natal a l’espera del destí que mereixen els de la seva condició.

El doble fil narratiu manté ben alt l’interès, sobretot perquè res no intriga tant com descobrir què motiva un home per negar (o almenys deixar en suspens) les seves idees o els seus ideals. Crec que és un error estratègic (literàriament parlant) que el lutier Antoine visiti l’ex-militant empestat a Killybegs, quan encara no se’ns ha explicat quina és la seva amistosa relació passada. En tot cas una pega menor en un llibre d’admirable seguretat de to, en especial quan del que es parla és de l’estreta ratlla que separa l'heroïcitat de la condemna. Segurament ja ho havia dit Borges, perquè Borges ho va dir tot (canalitzant els clàssics de passada): tot Messies requereix un Judes per assolir els seus objectius. O sigui que potser calia un traïdor per afavorir les converses de pau.

Tot plegat és complicat i per això llibres com “Retorn a Killybegs” aporten llum inusual a facetes impensables del conflicte. Al seu interior hi trobareu la intimitat i el dolor d’un país en flames, amb unes escenes carcel·làries (sobreeixint merda) que no oblidareu a la vida. La República d’Irlanda deu de ser un dels pocs països del món que ha fet un atractiu turístic de les seves presons. Els trets a la cara els limitarem a la bona literatura (i els exclourem de la realitat).

dimarts, 20 de gener de 2015

Job i la balena (o l’escopinada al cel)

“Leviatan” és venerable paraula de molts usos, la majoria d’ells simbòlics. Apareix per primera vegada al Llibre de Job del Vell Testament representant un gran monstre marí, que en temps més il·lustrats s’ha identificat amb la balena (i així és precisament com es denomina a les balenes en hebreu modern). “Leviatan” és el títol d’un assaig (sembla que molt recomanable) de Philip Hoare sobre les balenes i les llegendes que carreguen sobre els seus lloms, també és una coneguda novel·la de Paul Auster sobre terrorisme urbà i és, per descomptat, l’obra més cèlebre del filòsof anglès Thomas Hobbes, una de les primeres defenses conegudes del contracte social (sotmès això sí a la llei dictada per un sobirà absolut). A partir d’ara també és un film d’Andrei Zvyagintsev que treu un gran partit de totes aquestes referències creuades, tot aconseguint de passada una obra monumental digna hereva de la gran tradició russa.

“Leviatan”, ambientada en una remota península septentrional a la vora del mar de Barents, narra el calvari d’un Job modern a qui el Sistema (per no dir l’Estat) condemna a l’anorreament pel sol fet d’enfrontar-s’hi. El nostre Job és un tal Kolia (Aleksei Serebryakov), destre mecànic de motors, proper a la cinquantena, amb una dona més jove que ell (Elena Lyadova) i un fill adolescent (Sergei Pokhodaev) producte d’un matrimoni anterior. En començar el film està a punt de dirimir-se si hi ha res de legal en l’expropiació del seu habitatge que vol dur a terme el corrupte alcalde (Roman Madyanov). Un advocat moscovita, antic company de Kolia a l’exèrcit (Vladimir Vdovichenkov), sembla que aportarà abassegadors arguments a favor del seu amic; però tot acabarà en condemna i maledicció de la pitjor manera possible.

“Leviatan” és una pel·lícula lenta i majestuosa i torturada sobre afers molt sòrdids i a peu de carrer, molt russa en definitiva. Hi trobareu molta ingestió de vodka i moltes promeses infundades de no beure’n més. Insisteix en els aspectes més explotadors del gènere humà, on sembla que totes les relacions es vertebrin a partir de l’interès, sense acabar de nega’ls-hi la pròpia humanitat. Conté una denúncia molt clara de quins seran els eterns perdedors i dels que tenen la paella pel mànec, i no vacil·la a mostrar en pantalla un retrat de Vladimir Putin durant alguna de les escenes que delaten una corrupció més pestilent. Tampoc li tremola la mà en retratar l’església ortodoxa com a còmplice passiu dels pitjors abusos del poder. No em puc imaginar com hauran entomat el film els nostàlgics de la Santa Rússia.

Entre els paisatges més desoladors (i preciosos) on es podria organitzar un pícnic, la fotografia tristoia de Mikhail Krichman, la partitura invisible de Philip Glass i el to fúnebre de tot plegat, les notes d’humor negre i ferotge són tan benvingudes com les eventuals aparicions cetàcies. Profunda, imprevisible, colpidora i terrible, plena de personatges reals interpretats per actors immaculats però de tècnica imperceptible, tot dins “Leviathan” té vocació de clàssic. Andrei Zvyagintsev, el seu director, pot tenir un nom impossible de pronunciar o retenir, però també està clar que sap com explicar una història a la seva personal manera: les el·lipsis, els punts de vista, els molt parsimoniosos moviments de càmera delaten un creador a seguir.

dilluns, 19 de gener de 2015

Variacions per a cobla

Però no t’escaparàs pas de créixer i aprendre, i un dia, quan ja granegis, recollons, de cop t’adonaràs que tots som com emigrants de la infantesa, no trobes?, vés-te preparant perquè llavors entendràs que on n’hi hagut sempre en queda, com em va quedar a mi incrustat el maleït i venerat record d’en Trini com un encàrrec de per vida; i llavors sí, potser sí que escriuràs el llibre dels collons, de cap a cap, com un animal, com una venjança contra re però amb plaer de venjança, i se te’n fotrà que tufegi a costumisme o barretinada perquè acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulgues que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic, a l’evasió com una immensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d’allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia…
He arribat molt tard a aquest artefacte prodigiós que es titula “Una màquina d’espavilar ocells de nit” de Jordi Lara (Edicions de 1984, (2008 és l’any de l’edició real)), tot per no haver fet cas, quan tocava, als que en saben. I ara, igual que s’han vist obligats a fer tots els lectors anteriors d’aquesta obra, confessaré que mai abans m’havia interessat el món de la sardana, més enllà que com a decoració sonora puntual d’una passejada d’estiu, però que la lectura del llibre de Lara (que gira ni més ni menys entorn a les cobles i la música que interpreten) m’ha deixat abduït i molt disposat a replantejar-me la suposada carrincloneria d’alguns epígons de la cultura popular (la ignorància, sempre tan atrevida).

El llibre del vigatà Lara (collita del 68) recull vuit peces que fan de mal classificar i passen fàcilment de la memòria personal a la investigació assagística. Sense dir cap mentida es podria subtitular com “Una educació musical”, perquè tot el text gira sobre la relació del narrador amb la música i la seva pràctica, molt especialment encara que de forma no exclusiva, amb la música de cobla. Els primers relats, que són els que mantenen una aparença més autobiogràfica, presenten un protagonista adolescent a qui entabanen per tocar la tenora en un conjunt sardanístic que voreja la decrepitud. En certa manera, la situació fa pensar en “La germandat del raïm” de John Fante, però amb molta més gràcia. L’efecte, el de la innocència envoltada de senectut bonhomiosa (ja explotat per Disney a la seva versió de la “Blanca Neu” i per Howard Hawks a “Fireball”), resulta d’una comicitat irresistible, sobretot quan (per exemple) tots ells es posen a buscar el tap d’una sonda urinària enmig de la foscor de les cunetes.

Més enllà de la seva dedicació a la cobla, aquest Jordi Lara (llegit com a personatge literari) té moltes altres facetes dignes d’interès. Sense sortir del terreny estrictament musical, no pot ser més explosiva la combinació d’organista de missa de diumenge i acèrrim intèrpret de heavy metal, a més de fan moderat d’allò del “roc català”. A un nivell més personal, no us perdéssiu les seves primeres campanyes amatòries durant uns “bolos” a Camprodon, o la peregrinació meridional per conèixer les arrels andaluses del seu pare (i d’en Pep Ventura!) Gràcies a aquest viatge tindrem l’oportunitat de conèixer l’impagable tito Loreto, del qual l’únic que lamento és que sigui un personatge inventat.

Els relats de la segona part del llibre adopten un to més assagístic, tot perseguint via la investigació, l’entrevista o la pura cabòria alguns apunts sobre les vides dels compositors Juli Garreta, Vicenç Bou o Ricard Viladesau. Entre els lectors de “Una màquina d’espavilar ocells de nit”, hi ha els que prefereixen la part més autobiogràfica i etnogràficament osonenca, mentre que els amants del text melòman (que en som un munt i detestem allò de considerar “ballar arquitectura” com a impossible, que ja no sé quin apòcrif va dir) gaudeixen d’una exposició tan arravatada, entenedora i poc tècnica com la que fa Lara als seus capítols musicals. O sigui, traduït en cristià, que el llibre s’apanya molt bé a explicar com és de trempant l’experiència musical sense fer ús de gaires esoterismes i amb unes eines literàries sensacionals.

Em consta que no sóc el primer que durant la lectura del llibre s’ha acostat a YouTube per esbrinar com sonen “Juny”, “Nydia” o “Pastoral”, i no em sembla gesta petita aconseguir desvetllar la curiositat del lector en matèries tan poc “cool”. Es clar que Jordi Lara gaudeix d’una arma infal·lible i gens secreta que és l’ús que sap fer del llenguatge, un llenguatge dúctil i molt ric, gens pretensiós i farcit d’imatges originals, però d’una gran naturalitat.
El va fer callar l’explosió de la sardana. Desvergonyida, torrencial, busca-raons; despentinant oliveres, arrissant els geranis, empastifant-ho tot. Jo havia creuat els dits i guaitava de reüll el rostre del tito, un rostre esglaiat que vol dissimular l’esglai, però després vaig mirar els oliverars i les casetes i el caminoi i sobretot el groc del cel i tot d’una em va semblar veure passar per allà mateix un marrec orellut i camasec, amb un pot rovellat perquè anava a caçar granotes al canal, saltironant mentre xiulava quelcom que casualment resseguia el traç de la sardana… va passar com un sospir, i ja s’allunyava feliç i indiferent a tot, sobretot indiferent a allò que no sabia que l’esperava en un futur, i llavors vaig sentir una pena quasi agradable, la pena que hom sent pel desenllaç d’un film que és trist per a un film però acceptable per a la vida real…

La sardanada havia cessat i havia deixat un silenci remenat, espès. El tito Loreto s’havia aferrat a l’agafador de la porta com si vinguéssim de fer baldufes amb el cotxe. Estava molt pàl·lid. Em penso que no sabia com sortir-se’n.

Va tirar pel dret.

—¡Joé! Está claro que uno no es de donde nació, sinó de donde quiere morir.
Espero que hagi quedat clar que Lara m’ha enlluernat; només lamento que un autor tan polifacètic com ell —que ha cultivat la televisió, el cinema, el teatre i la biografia— no hagi tornat a visitar el terreny de la narrativa. Molt i molt recomanable, ja està dit.

diumenge, 18 de gener de 2015

Un llarg comiat

Julianne Moore és tant una bella dona com una gran actriu, la qual rarament fa mai un mal paper, ni tan sols en pel·lícules que no se la mereixen. Per tant, amb la sola reserva de Marion Cotillard, res m’agradaria tant com que guanyés l’Oscar a la millor actriu pel seu treball a “Still Alice”, encara que es tracti d’una aquelles interpretacions que des del guió semblen escrites amb tots els premis al cap. Potser Moore ha estat millor en altres films, però aquí està irreprotxable i és pràcticament l’únic que justifica el passar per taquilla.

L’Alice del títol és una especialista en lingüística a la Universitat de Columbia, que poc després de fer cinquanta anys comença a notar pèrdues puntuals de memòria i moments de desorientació. La consulta amb un neuròleg revelarà que està patint un cas rar d’Alzheimer prematur el qual (per acabar-ho d’adobar) és genètic i el pot haver transmès als seus tres fills adults. Ara podria dir allò de “no explicaré més per no rebentar les sorpreses que amaga la pel·lícula”, però mentiria, perquè bàsicament no hi ha més: la resta de “Still Alice” (“Encara Alice” o “Sempre Alice”, com s’ha estrenat aquí) consisteix en la contemplació passiva del deteriorament cognitiu d’una persona inicialment molt ben articulada. Per descomptat al voltant de la figura protagonista hi ha un grup familiar que reacciona de manera diversa davant del problema, però el seu entorn culte i benestant sembla llimar les principals dificultats i deixa el film orfe de qualsevol mena de tensió o conflicte.

Per això la resta de personatges, més que humans tridimensionals, semblen elements necessaris de l’utillatge. Això fa que ni el marit benintencionat i confós que interpreta Alec Baldwin, ni els tres fills (Kristen Stewart, Kate Bosworth i Hunter Parrish) tinguin gaire roba a tallar, tot i que la vampiròfila Stewart és potser la que surt millor parada. De l’embolcall cinematogràfic poc de distingit puc dir, si no és que els directors Richard Glatzer i Wash Westmoreland (gais i matrimoniats) no trepitgen mai a fons l’accelerador del melodrama i presenten imatges d’un gust sempre excel·lent.

En sortir de veure “Still Alice” he pensat que la pel·lícula, una mica o bastant estèril, no m’ha ensenyat res de nou (apart d’insistir-me que l’Alzheimer és una cabronada). El territori temàtic, sobre el paper, era atractiu i fèrtil; però l’única idea inesperada que n’he tret és que, en un cas d’Alzheimer, són els més preparats els que es deterioren més de presa. Així que limitaré la recomanació d’aquest títol pels convençuts que Julianne Moore és tota una deessa. (O pels que ja mostrin una bona disposició).

dissabte, 17 de gener de 2015

L’amor és una borratxera


Malgrat que la cançó “A Case of You” (Una bóta de tu), original del disc “Blue”, va aparèixer més tard a la compilació “Misses” (Fracassos) potser Joni va pecar de derrotista, perquè a la llarga “A Case of You” ha demostrat ser una de les cançons més estimades del seu repertori. Una declaració d’amor, quan aquest ja s’està extingint, que trobo que aguanta prou bé la inevitable coixesa de la traducció.

Just abans que el nostre amor se n’anés en orris, vas dir
“Sóc tan constant com l’estrella polar”
I jo vaig dir “Constant per tenir-me en la foscor
A quin punt ens trobem?
Si em necessites, seré al bar”

Darrere d’un sotagot de cartró
Sota la llum blava de la pantalla de televisió
Vaig dibuixar un mapa de Canadà
Oh Canadà
La teva cara hi era esbossada dos cops
Oh, ets a la meva sang com un vi sagrat
De gust tan amarg i tan dolç

Oh, podria beure una bóta de tu, amor
I encara em mantindria dreta
oh, encara em mantindria dreta

Sóc una pintora solitària
Visc dins d’una capsa de pintures
Em terroritza el diable
I m’atrauen els que no li tenen por

Recordo aquella vegada que vas dir-me
“L’amor és el contacte entre les ànimes”
Ben segur vas tocar la meva
Perquè una part de tu brolla de mi
en aquestes línies de tant en tant
Oh, ets a la meva sang com un vi sagrat
De gust tan amarg i tan dolç

Oh, podria beure una bóta de tu, amor
I encara em mantindria dreta
oh, encara em mantindria dreta

Vaig trobar-me una dona
Tenia una boca com la teva
Coneixia la teva vida
Coneixia els teus dimonis i les teves fetes
I va dir
“Ves amb ell, queda’t amb ell si pots
Però prepara’t per sagnar”

Oh, però ets a la meva sang
Ets el meu vi sagrat
Ets tan amarg, amarg i tan dolç

Oh, podria beure una bóta de tu, amor
I encara em mantindria dreta
oh, encara em mantindria dreta



divendres, 16 de gener de 2015

L'internet que segurament em mereixo


Un correu de Tumblr que es titula "Today's quality internet" i que va de collonades com són els "pancakes" (dalt) i els gossos "shiba inu" (baix). Res que tingui cap articulació intelectual digna de repetició.

O tal vegada sí: la potència picant dels xiles mexicans.


dijous, 15 de gener de 2015

Un ós per l’eternitat

Vegem com explico això sense dinamitar la poca reputació que em va quedant. Potser el més fàcil serà culpar de tot a la meva inveterada anglofília, una afició que justifica i fins i tot s’adiu molt amb qualsevol excentricitat. La qüestió és que he anat a veure la pel·lícula de “Paddington” en possessió de totes les meves facultats mentals i sense fer-me acompanyar de la coartada d’un infant i estic disposat a assumir-ho plenament, fins i tot davant d’una assemblea d’Anglòfils Anònims.

Ignoro si el personatge de Paddington és molt o poc conegut en els nostres encontorns; però jo n’estic familiaritzat des de fa quaranta anys, quan li vaig comprar a la meva germana petita una figureta de l’ós, durant un viatge de fi de curs a Londres. A la Gran Bretanya és per descomptat un clàssic de la literatura infantil d’ençà que Michael Bond el va presentar en societat l’any 1958 al seu primer recull d’aventures “A Bear Called Paddington”. Tot en la història i les circumstàncies d’aquest petit ós sense llar manté el deliciós aroma anacrònic de l’apogeu de l’Imperi Britànic. Paddington, originari de les selves del Perú més fosc, pertany a una família plantígrada que va aprendre a parlar l’anglès gràcies als bons oficis d’un d’aquells exploradors decimonònics que Londres solia prodigar per dotzenes. El seu vestuari, des del barret amb l’ala aixecada pel davant com de bacallaner escocès, la trenca (duffle coat) pròpia de la Royal Navy i les botes d’aigua, que sonen millor si les anomenem “Wellington boots”, no podria ser més britànic. 
Extremadament formal a l’hora de saludar desconeguts, sempre amb algun comentari sobre el temps que fa a la punta de la llengua, només cal afegir la seva debilitat per la “marmalade” per completar l’estampa més tòpica dels anglesos. I aquí caldrà aclarir que “marmalade” és un terme britànic intraduïble a cap altra llengua, que es refereix a la confitura feta de suc i pell de cítrics (originàriament taronges sevillanes). Afegiré, per acabar de completar el mite dels orígens del personatge, que l’ós orfe trobarà refugi amb la família estructuralment estàndard dels Brown (pare, mare, fill i filla). Com que Paddington és un ós bru, o sia “brown bear”, aquí Michael Bond devia pretendre un acudit.

Centrem-nos, jo havia vingut a parlar de la meva pel·lícula; no meva, perquè no l’he feta (però gustosament la firmaria), sinó de la que vaig veure ahir més sol que la una, en primera sessió a una de les moltes sales del cinema Balmes. “Paddington”, el film, és obra d’un tal Paul King de currículum escàs, però que ha de tenir bons padrins, perquè la seva factura és immillorable. Almenys el disseny de producció ho és: Londres no s’ha vist mai tan atractiva i tant a prop de les simetries pop de Wes Anderson.

I a sobre hi ha el seu impressionant quadre d’actors (que dèiem en el primer temps de la ràdio). Els anglesos tenen bons comediants per donar i regalar: tots els que no fitxaven a “The Imitation Game” els trobareu aquí. Els immensos Imelda Staunton i Michael Gambon, i l’immenset Ben Whishaw (com a Paddington) apareixen sota la falsa pell peluda del disseny per ordinador. Donen la cara Hugh Bonneville (el pater familias de “Downton Abbey”, aquí implicant-se de valent, fins el transvestisme i més enllà), Sally Hawkins (acabada de sortir de “Blue Jasmine”, idealment tendra i esbojarrada), Jim Broadbent i Julie Walters (institucions que no requereixen més explicacions). La Nichole Kidman potser mereix menció apart, perquè fa un pilot de temporades que escull papers erronis i cirurgians que no la saben modelar. El seu intent de Cruella de Ville no té res a pelar davant de la gatamauleria de Glenn Close.

Tinc molt present que estic parlant d’una pel·lícula pensada per a un públic absolutament infantil. Malgrat tot, l’obra és molt digna (em sento temptat a dir que és adorable: un adjectiu inacceptable des de tots els punts de vista). El seu missatge integrador, que apunta lleument contra la xenofòbia, és digne d'elogi i no enfarfega en cap moment. Tot plegat és innocent, divertit i una mica excèntric, en la millor tradició de la comèdia  britànica. Porteu-hi fills, nebots, néts i afillats. No us en penedireu.

I amb Nichole Kidman vestida de serp (i d’elefant). Uau!

dimecres, 14 de gener de 2015

Maria d’incògnit

Antonello da Messina, imatge promocional
Agafo “El testament de Maria” del taulell de novetats de la biblioteca, simplement perquè era allí i perquè Colm Tóibín em sol interessar. El llibre és molt breu i l’ocupa tot ell el monòleg d’una dona exiliada a qui li han crucificat un fill que solia fer miracles i discursos importants i que arrossegava una pila de deixebles al darrera. Us sona?

El text evita tant com pot els noms propis, però no hi ha dubte que qui parla és la mateixa Maria que apareix als evangelis, encara que aquí no es mencioni ni la seva suposada virginitat, ni el suposat portent del seu embaràs. Molt del que es narra no correspon a les versions canòniques i així la marededéu no es queda a contemplar el desenllaç de la crucifixió sinó que fuig cap a l’exili. Tampoc hi ha per tant cap testimoni de la resurrecció del Crist, la qual es presenta més aviat com un muntatge orquestrat pels seus deixebles. Maria enyora els temps ja llunyans en els quals gaudia de la companyia del seu marit i el seu fill encara no s’havia convertit en una figura pública. De fet presenta el cas del seu fill com si hagués sigut abduït per una secta de fanàtics i no el reconeix quan el sent adreçar-se a les masses amb paraules buides però ressonants.

Per descomptat “El testament de Maria” no ha agradat gaire els catòlics més tradicionals, pels quals no és acceptable posar en dubte la capacitat de fer miracles o la mateixa divinitat de Jesús. Segurament no és mala idea presentar una Maria més terrenal i allunyada de tota transcendència, que s’estima més tenir el fill assegut a la falda que no pas jugant a la revolució amb els “amigatxos”; però d’aquí a convertir-la en exiliada política que fa donacions al temple de Diana a Efes hi ha un salt quantitatiu que ni jo estic disposat a subscriure.

Dit de passada, el text del monòleg també conté moments lírics de poesia bíblica, amb austeritat de terra eixorca i un munt de galàxies al capdamunt, bagatge que pot ser admirable per a segons qui, però pel qual estic totalment immunitzat (i, si no, llegiu el paràgraf següent).

Coincideixo amb Tóibín en l’edat; però haver nascut a la catòlica Irlanda deu constituir una circumstància definitòria traumàtica i difícil de superar. Reconec que després de tants anys allunyat de la Història Sagrada, tots aquest contes de la resurrecció de Llàtzer, l’aigua convertida en vi i la passejada pel mar de Galilea em resulten tan aliens com absurds. Almenys a mi no se m’acudiria mai ficar-me en l’escriptura d’aquests laberints bíblics i neotestamentaris de tan difícil resolució com és el de la vida de Maria. Sense ganes d’ofendre ningú, fins i tot diria que cal ser una mica busca-raons per escriure “biografies no autoritzades” de la marededéu. Per a mi, aquesta lectura s’ha saldat amb una estona (breu) perduda.

dimarts, 13 de gener de 2015

L’editor constant i la novel·lista esquerpa (i 2)


Amb tot el valor costumista, sociolingüístic i literari que té l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, no puc negar que quan m’ho he passat millor és quan entrem en el territori del pur safareig. Rodoreda, en aquest sentit, és força reservada i evita tota contundència. Pretén retratar-se com una amant del risc i de l’aventura, però aviat es mostra poruga i profundament tímida. L’estranya relació amb el fill, a qui gairebé ha repudiat, resulta problemàtica i molt poc explicada, tota una invitació per llegir-li la biografia. Tot i això, té alguns moments cafres:
Bé, ja em trobo una mica més forta. Prenc remeis per fer augmentar la pressió i ja tinc ganes de llevar-me i de fer feina. Tenia moltes cartes endarrerides tot i que les dels admiradors, generalment analfabetes, les estripo amb un cert plaer.
Sales en canvi, apart d’una actitud una mica servil envers la seva novel·lista estrella, es despatxa a gust contra el mort i també contra qui el vetlla. Pedrolo és el seu ase dels cops favorit, però també reben Espinàs, Sarsanedes, el seu ex-soci Benguerel i en general tots aquells que es relacionen amb la botiflera revista Destino. Un altre gran objecte de riota és la “Coliflor d’Honor de les Lletres Catalanes”, o almenys ho és fins que Mercè Rodoreda la rep l’any 1980. Mentrestant, el premi li és esquiu a Josep Pla i Sales es pronuncia clarament al seu favor, per exemple en aquesta carta del 21 de setembre de 1979:
Completament d’acord amb el que em dieu d’en Pla. Trobo que s’hi fa massa rebombori. I a més, de fa temps sospito que el que no li perdonen no és pas que hagués estat franquista (com recordeu tan oportunament, el país és ple de polítics que ho van ser i que ara figura que són d’allò més demòcrates i catalanistes), ni que hagués escrit en castellà (que també hi ha escrit i no s’atipa d’escriure-hi en Fuster per exemple), sinó que escrigui bé. Si escrivís amb els peus com en Pedrolo, ja li haurien donat la Col-i-Flor d’Honor d’Enguany cinquanta mil vegades.
Potser deprimeix una mica com són de conservadors en les seves vellúries tant l’un (Sales) com l’altra protagonista (Rodoreda). Tots dos bavegen amb el rei tan trempat que té Espanya als volts de 1980 i la reina tan eixerida, que després de veure al cine “La plaça del diamant” demana tenir a la tauleta de nit tota l’obra de l’autora. Jordi Pujol també rep alguna floreta per la seva intervenció heroica al 23-F, mentre que Jordi Mesalles (al cel sigui) és condemnat entre fàstics per haver escrit una obra teatral (suposadament) obscena de títol “Els Beatles contra els Rolling Stones”.

Sales en particular, malgrat funcionar com a catòlic força convencional, exhibeix sovint comportaments que actualment es considerarien inacceptables, fins i tot per part d’un públic a qui l'apel·latiu “políticament correcte” no agradés gens ni mica. Sales és innegablement homòfob (Aurora Bertrana és una bona noia, diu ell, però escriure una novel·la sobre un “invertit” és repugnant). Sales també és racista, i es queixa que a París no acceptessin els catalans com a exiliats i ara es trobin envaïts per “negres i moros”. Sales és finalment classista i odia especialment els “xarnegos”, els quals en el seu particular vocabulari són representats per tots aquells que parlen exclusivament en castellà. És capaç d’escriure paràgrafs tan esgarrifosos com el que segueix:
Com veieu, en aquestes obres no deixa d’haver-hi “contraste de pareceres” com deia el Caudillo (que tant es troba a faltar!) i sempre sóc jo qui ha d’afluixar; tot sigui per la pau domèstica. Dic que es troba a faltar el Caudillo i és que, en efecte, mentre ell hi era, ens aguantava l’esperança que tot s’arreglaria quan no hi fos; i ara que no hi és ¿quina esperança ens aguanta? ¿La del vinent Parlament de Catalunya, que serà el Parlament de la Xarnèguia, tot ple de sanches, gutierres, lopes i rodrigues?
Amb els anys minva a l’epistolari la presència de Rodoreda, que sembla entestar-se a fer mutis i boicotejar tàcitament la difusió de la seva pròpia obra; mentre que Sales, sempre obsessiu, passa comptes una i altra vegada de les edicions que acumula la seva escriptora-estrella i de les possibles traduccions que no acaben d’arribar a bon port. A la llarga, aquest epistolari que comença de forma engrescadora, acaba esdevenint feixuc per mor de les redundàncies i les comunicacions encavalcades. Cinc-centes seixanta-set cartes repartides en més de mil pàgines de text potser suposen molt més material del que un visitant casual està disposat a digerir. Segurament una versió esporgada amb cura, on hi desaparegués l’aritmètica de les liquidacions de drets d’autor mentre que es respectaven tots els maliciosos comentaris de Sales, maximitzaria els beneficis del volum. En qualsevol cas aquestes “Cartes completes (1960 - 1983)” constitueixen un document estupend de la història literària i quotidiana del nostre país, a més d’una peça molt apreciable d’humorisme fluctuant. S’agraeixen molt les notes explicatives i només es troba a faltar un índex onomàstic, que de segur abastaria el “Who’s Who” de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

dilluns, 12 de gener de 2015

L’editor constant i la novel·lista esquerpa (1)


Aquesta és la tercera vegada (i espero que definitiva) que parlo de la correspondència creuada entre l’editor Joan Sales i la (sobre tot) narradora Mercè Rodoreda. El llibre el va editar l’any 2008 CLUB EDITOR, es titulava “Cartes Completes (1960-1983) i li va fer totes les cures mèdiques prèvies a la publicació l’especialista Montserrat Casals.
Distingida senyora:
Ens interessaria, amb vistes a la possible publicació dins la col·lecció del CLUB DELS NOVEL·LISTES, llegir la seva obra “Colometa”, de la qual ens ha parlat en Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi.
Així s’adreça Joan Sales a Mercè Rodoreda el 22 de desembre de 1960, poc després que el citat jurat del premi Sant Jordi menystingués la vàlua de la novel·la que ella havia presentat a la competició sota l’inofensiu nom de “Colometa” i que acabaria esdevenint poc després l’artefacte literari que coneixem com “La plaça del Diamant”. Sales queda immediatament enlluernat pel text, que vol publicar sense cap dubte (tot i que el títol de “Colometa” el fa esgarrifar fins el moll de l’os), i s’inicia així una estreta relació tan amistosa com professional que duraria els següents vint-i-tres anys i només quedaria estroncada per les respectives morts successives durant l’any 83.

Des d’un bon principi ella demostra que la diplomàcia no és el seu fort; només cal veure com reacciona a les esmenes d’en Sales:
190 - Aquest “vet aquí” estúpid i el “un bon dia” vulgar, fora. No sabeu el que vol dir “estil”. No en teniu la més petita idea.

218 - No sabia on havia mort ni si l’havien enterrat “allí qui sap a on…” què vol dir tot aquest bullit? Fora! Ja estava bé tal com ho havia escrit l’escriptor; que sóc jo.
Sales les entoma impertorbable, molt conscient de la qualitat literària de la seva aposta i perque totes les impertinències són bones, mentre no es posi en perill la relació. Amb els anys (i el frec continuat) s’estableix una mena d’intercanvi cordial entre les dues famílies, encara que Rodoreda persisteixi a jugar al gat i la rata, sempre fugissera entre els escenaris canviants de Ginebra, París, Barcelona i posteriorment Romanyà. Sorprèn retrospectivament com era de difícil fa cinquanta anys tenir localitzada una persona, la dependència total de les lentituds i les ambigüitats de la comunicació postal, i el poc recurs que es feia al telegrama i el telèfon, condemnats només a circumstàncies molt excepcionals.

El llibre és per tant també testimoni de com han canviat tantes coses en els últims quaranta anys. Per exemple, per cobrar l’import d’un premi Rodoreda necessita que el seu marit, de qui feia molts anys que estava separada, li firmi una autorització. Per altra banda, la tramesa de diners a l’estranger sembla tasca quasi impossible, mentre que l’enviament de llibres està sotmès als inescrutables designis de la censura. Quan les oficines de l’editorial Ariel es traslladen a Esplugues, Sales ho comenta com si se n'anés a treballar a les selves del Perú pel sol fet que les comunicacions telefòniques s’han de fer via conferència.

Sobta també descobrir com s’ha vist alterat l’estatus de la llengua catalana, la qual a principis dels anys seixanta comptava, segons Sales, amb un sostre de deu mil famílies lectores. S’explica el curiós cas d’una dona que truca a l’editorial i que, parlant un català perfecte, demana que li canviïn “La plaça del diamant” que acaba de comprar, ja que està escrita en català i no el sap llegir. Es percep que la gran normalització produïda per l’escola en català i per l’aparició dels grans mitjans de comunicació encara estava pendent. Així Sales insisteix a emprar “acera”, perquè la “vorera” que ha escrit Rodoreda diu que no l’entendrà ningú; i fa befa de paraules com “bústia”, “guardó” o “enguany” que li semblen horribles. Al mateix temps, per pures ganes de fer l’idiota escriu “numbru” (per “número”) i “hungru” (per “hongarès”).

És també molt reveladora, tal com denuncia Sales, la poca propensió que tenen les editorials barcelonines en castellà a traduir autors catalans, quan aquesta és l’única via que permetria el seu accés al camp de les traduccions internacionals. És significatiu que la primera edició en castellà de “La plaça…” s’orquestri a Edhasa des de Buenos Aires. Mal per mal, l’editor del Club del Novel·lista, abans que els Vergés, els Seix i els  Barral de torn, s’estima més en Lara de Planeta, un pirata simpàtic que, malgrat el seu origen andalús, està disposat a convocar un premi Ramon Llull (er Lu) per acontentar la seva senyora i divulgar de retruc la literatura en català.

diumenge, 11 de gener de 2015

És un ocell? És un avió? Sens dubte, un ocell


Segons el meu parer, la carrera del mexicà Alejandro González Iñárritu estava dibuixant una clara corba descendent a partir del seu debut amb la formidable “Amores perros”. “21 grams” i “Babel” foren obres interessants, però insatisfactòries, i “Biutiful” (rodada a Barcelona) era pura pornografia del dolor. Sembla que amb “Birdman” ha redreçat aquesta depriment trajectòria i s’ha guanyat els aplaudiments de la pràctica totalitat de la crítica.

El film gira entorn de Riggar Thomson, un actor la carrera del qual va quedar estroncada en negar-se a continuar filmant pel·lícules de super-herois. Dècades més tard intentarà recuperar la fama perduda i un prestigi que mai no va tenir estrenant a Broadway l’adaptació d’un conte de Raymond Carver (“De què parlem quan parlem de l’amor?”) que ha escrit, dirigit i que pensa protagonitzar. No deixa de ser irònic (i molt apropiat) que el paper de Thomson l’interpreti Michael Keaton, qui anys enrere abandonà en el seu millor moment la saga de “Batman”.

L’acció se situa en els dies de pre-estrena de la funció, els quals es revelen plens d’incidents que no auguren res de bo. Al voltant de Riggar trobem la seva filla que li fa d’assistent (Emma Stone), la seva ex-esposa (Amy Ryan), la seva actual xicota i segona actriu (Andrea Riseborough), el seu millor amic i productor (Zach Galifianakis), la primera actriu (Naomi Watts) i l’actor substitut (Edward Norton). El bigarrat conjunt adopta un aire de farsa frenètica que tendeix a l’histrionisme, cosa gens rara atès que ens movem en el món del teatre.

No és, malgrat tot, un film d’intencions realistes sinó més aviat un monòleg interior que es desenvolupa en el cap del protagonista (llàstima de les tres o quatre breus escenes en les quals ell no hi és present) i que accentua la seva subjectivitat en simular que està rodat en un únic pla. Encara que es puguin detectar les costures invisibles entre seqüència i seqüència, la pel·lícula no deixa de ser una fita tècnica admirable on a més s’integren els efectes especials de forma impecable. En aquest sentit, tant González Iñárritu com el seu director de fotografia habitual, l’immens Emmanuel Lubezki, m’obliguen a treure’m el barret; però, formalista com sóc, confesso que tanta filigrana visual m’ha distret una mica del drama humà, suposant que n’hi hagués.

En el capítol actoral, Michael Keaton (una presència sempre incòmoda en pantalla) carrega sobre les seves espatlles el paper de la seva vida i envelleix cinc anys en dues hores sense necessitat de maquillatge ni de sobreactuació. Està d’Oscar, si aquest premi es fixés en treballs com el seu. Norton, fent d’actor de mètodes poc ortodoxes, roba totes les escenes on és present; llàstima que desapareix a mitja pel·li. Zach Galifianakis dóna les seves rèpliques de forma excel·lent i Emma Stone apareix obscurament sexy, molt millor que al darrer Woody Allen. En general, tots estan entre bé i notable, però solen cridar massa (llevat de Ryan, Galifianakis i Lindsay Duncan, que fa de crítica teatral mala persona).

Per accentuar la histèria claustrofòbica imperant, gran part de la banda sonora la formen solos de bateria del jazzman del D.F. Antonio Sánchez, encara que també hi apareixen músiques de Ravel, Mahler i Tchaikovsky de forma discreta que no admet cap ostentació.

“Birdman” m’ha admirat molt, “Birdman” m’ha interessat menys. La crisi existencial d’un home prop de la seixantena, que es pregunta quin serà el seu llegat de cara a la posteritat (encara que només sigui en referència a la petita història domèstica) m’hauria d’afectar, almenys per la via teòrica. No ho fa. González Iñárritu és un pretenciós que escriu en majúscules troballes menors. Ja m'excusareu: fos a fosc.