dimecres, 30 de setembre de 2015

La mort de Cathy


No pensava que mai ho faria, però per estranyes qüestions de logística televisiva he acabat veient la quarta temporada de «The Big C», apostrofada «el més enllà». Una temporada rara formada per quatre capítols d’una hora: una solució de compromís per concloure una sèrie que havia perdut pistonada. I és que ha de ser difícil mantenir l’interès per un programa que tracta bàsicament d’una persona afectada per una malaltia potencialment mortal. Així que aquesta temporada final s’ha dedicat a explicar la decadència i mort de la protagonista, plat que fa de mal pair i que s’ha d’amanir molt bé (o dissimular-lo amb maniobres de diversió, com feia «Breaking Bad») o presentar-lo amb tota la seva brutalitat a la manera de Tolstoi a «La mort d’Ivan Ilitx».

Però no vull enganyar-me, estic parlant de televisió comercial, així que els moments de decrepitud i nàusees provocades per la quimioteràpia (o per l’absència de), s’alternen amb retalls de realisme màgic absolutament queco. Tindrem així visites de difunts gens espectrals, escenes de joia hedonista a la piscina celestial i àngels «latinos» que et piquen l’ullet perquè et vagis preparant. Amb un material com aquest, ni una actriu tan superior com Laura Linney pot fer res de gaire profit.

A la resta de personatges se’ls hi penja un sol (i sovint poc consistent) tret de guió amb el que han d’aguantar aquests quatre capítols finals (de tots ells, el de la Gabourey Sidibe és el que més gràcia m’ha fet). Intervencions puntuals d’Alan Alda, Brian Dennehy i del costurer Isaac Mizrahi.

En definitiva, morir-se no és popular, encara que ens solgui passar a tots amb freqüència preocupant i propera al 100%. La representació de l’acte en si, és suïcida, poc artístic i aixafa-guitarres. Podem parlar d’una altra cosa, encara que sigui de verins que no deixen cap rastre?

dimarts, 29 de setembre de 2015

Una bruixa de Maine

Dins de l’irregular negoci d’adaptar obres literàries a la televisió, la mini-sèrie «Olive Kitteridge» es pot considerar una de les més felices, i no només pel munt de premis que va obtenir als recents Emmy (va ser escollida com la millor en la seva categoria i va premiar també la seva directora, la guionista, la parella de protagonistes i el secundari masculí), sinó per la seva excel·lent factura. I mira que el multi-guardonat llibre d’Elizabeth Strout (premiat amb el Pulitzer i el Llibreter) no era fàcil d’adaptar, com no ho són en general els llibres de contes per molt interconnectats que estiguin els diversos relats.

Mentre que a l’obra original els 13 capítols tenien com a protagonista coral els habitants del poblet de Crosby a la costa de Maine, sense que la titular Olive Kitteridge fos necessàriament la figura central en cadascun dels relats, l’adaptació televisiva en quatre parts de seixanta minuts opta assenyadament per seguir els anys crepusculars de la professora de matemàtiques Olive i del seu marit farmacèutic Henry, en direcció inevitable cap a la jubilació, la malaltia i la mort. Al seu voltant, apareixen els seus veïns, gairebé com a notes a peu de pàgina, però confereixen igualment un fort sentiment de comunitat als humans presents (adoro el fet que la Martha Wainwright faci de «chanteuse» tronada i que canti acompanyada del seu piano a tots els episodis).

No sé si el litoral de Maine ha sigut fotografiat de forma atractivament enganyosa per Frederick Elmes, o m’he deixat seduir pels preciosos títols de crèdit i per la fascinant música de Carter Burwell, però l’encant de l’embolcall contrasta vivament amb les històries sòrdides que oculta el llogaret: històries d’adulteri i alcoholisme, de depressió i suïcidi. Com diu l’eslògan de la sèrie: «There is no such thing as a simple life». O sigui, que la vida no és mai senzilla, ni tan sols a l’entorn més pastoral possible.

El guió de Jane Anderson —responsable ja de la notable «Normal», un drama transsexual amb Jessica Lange i Tom Wilkinson— em sembla modèlic en el seu poder de concisió, on no s’empra una paraula més de les necessàries i que s’ajusta molt bé a la sensible direcció de Lisa Chodolenko, consumada especialista en drames carregats d’humanitat («High Art», «The Kids Are All Right»). Però on brilla especialment «Olive Kitteridge» és en la seva selecció d’actors, clavadíssims en el seu paper, i on noms importants com els de Rosemarie DeWitt, Peter Mullan o l’eternament aclaparat Bill Murray (que s’endugué un Emmy pel seu vidu endolat) gaudeixen d’un molt limitat temps d’expressió.

Més oportunitats de lluïment té Richard Jenkins, que està superb, encara que es diria que ningú com aquest actor sap representar tan bé persones bones i decents. Però la perla d’«Olive Kitteridge» és Frances McDormand, en un rol diametralment oposat al que li proporcionà un Oscar a «Fargo». Olive és una dona misantròpica i intransigent, que no és conscient de ser-ho, fins que les bufetades de la vida l’obliguen a assumir el seu paper de bruixa local. McDormand et munta el personatge amb quatre gestos odiosos i al mateix temps vulnerables, que te la fan tanmateix adorable (com ho són totes les tietes detestables de les nostres respectives famílies).

«Olive Kitteridge» no fa gaire soroll, però constitueix un regal inesperat per aquells que de tant en tant ens agrada veure persones de carn i ossos a les nostres sèries de televisió. Cinc estrelles.

diumenge, 27 de setembre de 2015

Crim i càstig. I càstig.

Sorprèn la benevolència amb la que la crítica ha tractat «Irrational Man», el Woody Allen d’aquesta temporada. O potser no sorprèn tant, ja que el veterà director sembla definitivament situat en un lloc més enllà del bé i el mal. El cert és que no recordo cap pel·lícula seva tan activament enutjosa. N’hi ha hagut de fluixes i d’oblidables, com ho va ser «Magic in the Moonlight» l’any passat; però «Irrational Man» és directament avorrida, un pecat que (que jo recordi) Allen no havia comès mai abans. Plantejada com un problema moral en els termes més banals, poc treballada, redundant, matussera en la construcció i amb una banda sonora que repeteix el mateix tema unes cinquanta vegades, no se m’acut ni una sola cosa positiva que dir al respecte.

Senyor Allen, si us plau, prengui-s’ho amb calma i, si algun any no se sent inspirat, no cal que faci una pel·lícula igualment. El seu públic no s’empiparà ni li ho tindrà en compte, podrem passar-nos perfectament una temporada sense un nou film seu: ja anem molt ben servits amb el seu fons d’armari.

divendres, 25 de setembre de 2015

Bibendum se’n va a la guerra


No sóc gran lector de ciència-ficció, però els experts m’asseguren que l’Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un dels indiscutibles degans de la literatura fantàstica a ca nostra, aquella que es balanceja entre el risc i l’anticipació, sense evitar però els gèneres més populars. Aquest estiu ha sigut inevitable que a les llibreries els ulls se n’anessin darrera de la típica coberta verda de l’editora Males Herbes on hi apareixia un sorprenent guerrer «Bibendum», la tradicional mascota de la casa Michelin, com a reclam del llibre «Michelíada». Precisament era Munne-Jordà qui la firmava i algunes veus autoritzades n’havien dit meravelles. O sigui que hi vaig picar.

En la seva capa més superficial, «Michelíada» és una novel·la bèl·lica que descriu els successius episodis d’una batalla singular, immersa en una futura guerra mundial, on els propietaris de combustibles fòssils, primitius musulmans tots ells, s’enfrontaran a infidels dotats d’avançada tecnologia. El punt de partida és maniqueu i força desigual, ja que els islamistes moriran a grapats, mentre que els descreguts d’occident compten amb un hospital de campanya amb servei de pròtesis al minut, el que converteix el seu exèrcit en virtualment immortal. Com que es tracta d’una obra de ciència-ficció, hi apareixen uns mutants modificats en la seva anatomia per convertir-se en soldats imbatibles, entre els quals s’hi troba el caporal Michelin i una colla dels seus clònics. També hi ha un element de crítica a l’actual societat de l’espectacle, ja que en el futur que descriu el llibre la guerra és una activitat que es cenyeix als guions que li marca la cadena televisiva que la retransmet. De fet això ja passa ara, encara que a la novel·la s’exagera la intervenció dels medis fins a uns límits que fan més difícil de pair les inversemblances.

Deixant de banda les característiques de «gènere», «Michelíada» presenta algunes peculiaritats que la fan única (encara que no la facin forçosament «millor»). La més remarcable és l’ús dels diversos dialectes del català, assignat cadascun a la forma d’expressar-se d’un dels personatges: del lleidatà a l’alguerès, del rossellonès al valencià. El de Munné-Jordà és un esforç certament virtuós, que pot ser útil com a material didàctic a les aules d’institut, però que té un efecte més aviat còmic quan el poti-poti te’l trobes escrit a la pàgina. Una altra idiosincràsia: tots els personatges tenen noms de marques comercials (no només l’ínclit Michelin), i a més estan assignats per bàndol. Així no us estranyi trobar la doctora Firestone, la repòrter Ikea o el caporal Volvo, a més de la carn de canó dels soldats Montesa, Ducati o Derbi.

En el pròleg Munné-Jordà no es talla ni un pèl i connecta el seu llibre amb el primer (o segon) gran text de la literatura occidental: la «Il·líada" d’Homer. Tots dos van de guerra i contenen vint-i-quatre seccions, aquestes són les seves al·legacions de cara a la defensa. També cita Joyce, qui va fer variacions sobre l’Odissea (l’altre gran èxit homèric) al seu «Ulysses». Tant l’un com l’altre, Joyce i Munné-Jordà, miren d’escriure cada capítol de manera diferent, prenent com a exemple un determinat gènere literari o un autor amb vicis fàcils d’identificar. A «Michelíada» topareu amb moments de Kurt Vonnegut i del cronista Ramon Muntaner, amb notícies de teletip, amb sainets teatrals i amb guions televisius. És, en certa manera, un exercici d’estil a la manera de Raymond Queneau, però que es prolonga durant moltes més pàgines de les necessàries. Aquestes coses funcionen millor, si s’articulen en peces curtes d’anècdota mínima.

Però «Michelíada» vol ser una novel·la, tot i que l’autor no sembla que hagi emprat ni un sol minut a buscar-li una trama. Durant 320 pàgines la situació és única: dos bàndols enfrontats que es disparen una i altra vegada, que causen algunes baixes, que discuteixen les estratègies a seguir i que tornen a entrecreuar-se dispars. Aquesta mecànica tediosa es veu empitjorada per l’absència de personatges autèntics, els quals han vist la seva personalitat substituïda per un grapat de tics de llenguatge.

Malgrat les seves admirables pirotècnies dialectals, feia temps que no llegia un llibre tan abismalment avorrit, tan mancat d’al·licients per passar la pàgina. El nadir de l’experiència lectora arriba en el capítol XVII, el qual està articulat mitjançant preguntes i respostes, a la manera d’un catecisme:
Qui va ser el primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut?
El primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut va ser el soldat Skoda.
Quan va saber el soldat Skoda que el cos caigut no era el del caporal Michelín?
El soldat Skoda va saber que el cos caigut no era el del caporal Michelín quan el sargent major Shell va cridar que el cos era d’una dona.
Què va fer el soldat Skoda quan va saber que el cos era el d’una dona?
Quan va saber que el cos era d’una dona, el soldat Skoda va avançar cap on era el cos caigut per defensar-lo.
Per què va anar a defensar el cos caigut el soldat Skoda?
El soldat Skoda va anar a defensar el cos caigut perquè l’enemic no el vexés.
Perquè temia el soldat Skoda que l’enemic vexés el cos?
El soldat Skoda temia que l’enemic vexés el cos perquè les dones, vives o mortes, si queien en mans de l’enemic eren vexades.
Algú vexava el cos?
Quan el soldat Skoda va anar a defensar-lo, el sergent major Shell vexava el cos.
Resulta que el penúltim capítol d’«Ulysses» esta construït també com un catecisme a partir de 309 preguntes i respostes i constitueix un dels episodis més deliciosos de la novel·la (el favorit del seu autor, segons diuen). La comparació es fa odiosa i convida encara més a detestar «Michelíada» per les seves pretensions i mancances. Però quan goses citar James Joyce com a inspiració, has d’estar preparat per les clatellades. És el que els grecs solien anomenar "Hybris".

dimecres, 23 de setembre de 2015

Perfils d’Instagram

@socalitybarbie
  • Plantas, yoga y sonrisas
  • Lema: «TODO EN EQUILIBRIO FUNCIONA»
  • Dar vida a la vida, eso es la vida
  • Futura veterinária. Deus meu protetor
  • Hala madrid somo los mejores xd:)
  • 10/9/14<3 te amo mi niña
  • My Life My Rules
  • teacher *ugly* *lazy* *heartless*
  • Amo el futbol / DIOS es mi fortaleza / Soy TIGRE de corazón
  • soy de esas personas k bivo para k mi presencia se note no para k mi hausencia se sienta
  • El ahorcadoO’ me enseñoO’ q’ con #palabras equivicadasS’ puedes matar’ a alguien’
  • Me gusta pintar el mundo; congelar los sueños
  • Sola pero enamorada
  • No puedo hacerlo :(
  • Los grandes personajes de la historia son a menudo gente de pocas palabras con grandes pensamientos.
  • Fé em Deus sempre, venham conferir grandes ofertas, voce nao pode perde, corra já
  • Te amo mas aya del amor
  • Non arrenderti mai perché quando pensi che sia tutto finito è il momento in cui tutto ha inizio!!!
  • La viida es bella no la dejes ir xq también es una sola
  • Antes Que Nada, La Preparación Es La Llave Del éxito…..
  • To neva try is d ultimate fail…
  • ··· THE LESS YOU GIVE A FUCK ···  ··· THE HAPPIER YOU WILL BE ····
  • Quien tiene luz propia… incomoda al que esta en la oscuridad
  • Los finales felices estan en peligro de extinción
  • «The people is more intelligent than you think» I am BAD GIRL now
  • CADA VEZ SALTO CON UNA BICI DIFERENTE ES PORQUE LOS SITIOS DONDE COMPITO ME LAS DEJAN EN CADA SITIO UNA
  • Un toque de amor puede producir una sonrisa
  • soy una flan de la balentinavillagra / hay muchos fandoms pero solamente hay un flandom
  • Alegré sencilla y futura antropóloga forence
  • El tiempo de dios es perfecto
  • LLEGASTES TU Y LO CAMBIASTES TODO
  • Sonríe y los demás que se jodan

dimarts, 22 de setembre de 2015

A l’infern de dos en dos

Quina gran època per seguir sèries televisives! Quin ventall d’ofertes! Quina varietat de gèneres! Quina originalitat de plantejaments! La veritat és que, quan observo tot el que he vist i el que em queda per veure, faig curt de signes d’exclamació. Però potser les sèries que més m’admiren són aquelles que no tenien cap dret a ser tan bones. Ja va passar amb aquell plançó impossible del film «Fargo», que va triomfar contra tot pronòstic, i ja prepara una segona temporada. I ha passat de nou amb «Better Call Saul», una precuela de «Breaking Bad» que desenvolupa el passat de Saul Goodman, l’advocat engalipador que encarna l’actor Bob Odenkirk. L’aposta era arriscada ja que, tot i que el personatge era graciós, no presentava gaire gruix i convidava més aviat a la caricatura fàcil.

Però els guionistes Vince Gilligan i Peter Gould han evitat la temptació del clixé i, en aquest viatge de sis anys en el passat de Goodman, li han aportat una inesperada densitat. Per començar encara no rep el nom de Saul (ni pràcticament el rep durant tota la temporada, malgrat el títol), sinó que es diu James McGill. Continua sent, això sí, un advocat de mala mort, habitual del torn d’ofici, i poc aficionat a solucionar els plets a la sala de judicis. Al seu voltant, un grapat de personatges tan interessants com gens trivials, com el seu germà Chuck, un advocat de prestigi amb hipersensitivitat electromagnètica, o una advocada que exerceix amb molta elegància d’esquer amorós.

A diferència de «Breaking Bad», on es percebia el sentit general de la trama (els progressos de Walter White en el món de la droga, mentre intentava deixar la família ben condicionada després del seu decés), a «Better Call Saul» els guions són encara més lliures i semblen jugar com a variacions sobre el tema de l’advocat que mira de buscar-se la vida sense deixar que es perdi tot sentit de l’ètica. Cada capítol representa un regal inesperat, de vegades d’una picaresca còmplice, d’altres d’una sarcàstica negror o fins i tot d’una punyent humanitat. El capítol sisè («Five-O»), que explica el passat de Mike Ehrmantraut, és modèlic i podria funcionar perfectament com a entitat narrativa autònoma.

El protagonista, Bob Odenkirk, a qui la sèrie permet mostrar uns registres molt més rics que a la sèrie mare, està deliciós, mig trapella escandalós, mig perdedor entranyable, però sempre amb el puntet del bon jan malgrat seu. I Jonathan Banks, el Mike Ehrmantraut de «Breaking Bad», es manté en un discret segon terme, però broda el mencionat capítol anomenat «Five-O». Em sap greu que no guanyés l’Emmy pel qual estava nominat aquest passat diumenge.

A «Better Call Saul» hi podreu retrobar també algun altre narco-secundari de la «Breaking Bad» original. Hi reconeixereu la nitidesa cristallina de l’altiplà desèrtic d’Albuquerque (New Mexico) i alguns plans més que estèticament deliberats, però preciosos, amb una fotografia que és pur Instagram per a les masses. La cortineta dels crèdits deu de ser la més breu i àcida de la televisió moderna, amb permís de «The Good Wife».

L’única pega que li he trobat a BCS és que l’últim capítol fluixeja i no conclou la temporada a la mateixa altura que els capítols anteriors. Però com que la sèrie ha estat renovada per un any més, postergaré les discussions fins un futur més o menys proper.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Me’n recordo (LIX) o El dimoni de les llistes: pel·lícules que vam veure amb la mare de petits


  • «The Cameraman» (Buster Keaton, 1928)
  • «Quesos y besos» («Swiss Miss», John G. Blystone, 1938, del Gordo i el Flaco)
  • «Dumbo» (Ben Sharpsteen, 1941)
  • «Bambi» (David Hand, 1942)
  • Innombrables festivals de Tom i Jerry vistos a l’Atlántico de la Rambla (siempre apto) i al cinema Publi del passeig de Gràcia, després.
  • «Los tres caballeros» (Norman Ferguson, 1944)
  • «La Dama y el Vagabundo» (Clyde Geronimi, 1955)
  • «Le Ballon Rouge» (Albert Lamorisse, 1956)
  • «Donald en el país de las matemáticas» (Hamilton Luske, 1959)
  • «Alaska, tierra de oro», Henry Hathaway, 1960)
  • «101 dálmatas» (Clyde Geronimi, 1961)
  • «Canción de juventud» (Luis Lucia, 1961, amb Rocío Durcal)
  • «Le avventure di Topo Gigio» (Federico Caldura, 1961)
  • «Fray Escoba» (Ramón Torrado, 1961)
  • «El maravilloso mundo de los hermanos Grimm» (Henry Levin i George Pal, 1962). En espaterrant CINERAMA.
  • «La guerra de los botones» (Yves Robert, 1962)
  • «Como dos gotas de agua» (Luis César Amadori, 1963, amb Pili i Mili)
  • «El mundo está loco, loco, loco» (Stanley Kramer, 1963)
  • «Mary Poppins» (Robert Stevenson, 1964)
  • «Sonrisas y lágrimas» (Robert Wise, 1965)
  • «Help!» (Richard Lester, 1965)
  • «La batalla de las colinas del whisky» (John Sturgess, 1965)
  • «La carrera del siglo» (Blake Edwards, 1965)
  • «Aquellos chalados en sus locos cacharros» (Ken Annakin, 1965)
  • «La tía de Carlos en minifalda» (Augusto Fenollar i Ignasi Ferrés i Iquino, 1966, amb Cassen)
  • «El libro de la selva» (Wolfgang Reitherman, 1967)
  • «Los chicos con las chicas» (Javier Aguiire, 1967, amb Los Bravos i Rafaela Aparicio)
  • «Chitty Chitty Bang Bang» (Ken Hugues, 1968)
  • «Hello, Dolly!» (Gene Kelly, 1969)

El «2001» de Kubrick (1968) ja el vaig anar a veure tot solet.

divendres, 18 de setembre de 2015

Elogi a l’emprenedor moreno


No tinc una opinió gaire formada sobre si és bo o dolent llegir literatura relacionada amb el país on penses passar les vacances abans de viatjar-hi o durant l’estada. En tot cas, la pregunta aquest any va fer tard, ja que no va ser fins l’últim dia del viatge, a l’aeroport de Delhi, que vaig comprar «The White Tiger» d’Aravinda Adiga [la tenim disponible com a «Tigre blanc», Ara Llibres 2008, i «Tigre blanco», Roca 2008], un periodista originari de Chennai que amb 33 anys debutà amb aquesta novel·la i s’endugué el preuat Man Booker Prize de 2008.

Balram Halwai, el protagonista, pertany a l’Índia rural més endarrerida i humiliada, la que en paraules seves representa la Foscor, la cara vergonyosa del mirall d’un país que intenta treure pit com un dels grans èxits nacionals del naixent segle XXI. Balram, tot treballant com a xofer per la família del cacic local, serà promocionat fins a besllumar la vida dels rics i poderosos a Delhi, la capital. Una decisió crucial li obrirà les portes de les elits de l’eclosió tecnològica a Bangalore. La descripció d’aquesta línia argumental —la tramposa ascensió social d’un pària— delata la vocació picaresca de la novel·la i el seu to desencantat i sarcàstic.

Articulada a partir de correus electrònics que Balram li envia al premier xinès Wen Jiabao la vetlla de la seva visita a Bangalore, el protagonista s’ofereix a assessorar el mandatari. Argumenta que, tot i que els xinesos excel·leixen en obres públiques, sanitat, cortesia, puntualitat, disciplina i sentit de la higiene, no han aconseguit fomentar emprenedors com els que l’Índia cria com bolets, i cap de més representatiu que el propi Halwai. L’estratègia argumental pot semblar bastant inversemblant, però funciona molt bé en el context semi-humorístic del llibre; a més, la suposada ignorància que té el líder xinès de les idiosincràsies vigents al subcontinent, són l’excusa perfecta per dibuixar un retrat tan detallat com despietat de l’Índia.

No sé com hauran entomat els seus compatriotes la visió d’Aravinda Adiga, el qual no ha sabut trobar-los-hi ni un sol tret redemptor. Si li hem de fer cas, són vicis nacionals el servilisme, la corrupció, la insolidaritat de classe, la venalitat, el xantatge i la família com a definitiva entitat repressora. Tota aquesta càrrega crítica sona francament merescuda i, encara que «The White Tiger» no presenti una solidesa literària digna d’un Man Booker (res a veure amb les altures dels «Fills de la mitjanit» de Rushdie, per entendre’ns), la veritat és que la novel·la es llegeix en un no res i t’ho fa passar de conya. L'única pega que li trobo és que reveli el seu principal gir de guió a les primeres planes i que després no aporti cap més sorpresa substancial. Amb això el que vull dir és que la recomano a tota mena de públics, sense cap restricció.

Ben mirat, millor haver llegit aquesta obra després de la visita: m’hagués deprimit imaginar el que s’amagava darrera de cada matoll de cuneta.

dijous, 17 de setembre de 2015

Me’n recordo (LVIII)

Recordo que el pare només ens va acompanyar dues vegades al cinema. Una de les dues devia de ser una primera comunió. Vam veure amb ell «What’s Up, Doc?» (Peter Bogdanovich, 1972) i «1941» (Steven Spielberg, 1979). Imperfectes comèdies glorioses.

dimecres, 16 de setembre de 2015

L’església i el melic

Els evangelistes, foto de Jacob Jordaens
Emmanuel Carrère és autor que s’ha especialitzat en el que s’anomenen «novel·les de no ficció», un artefacte que no ha inventat ell, però que ha dut a altes cotes d’excel·lència. Llegiu si no «L’adversari» o «Limonov», reportatges apassionants que ressonen amb trasbalsadores revelacions sobre la natura humana sense deixar de ser literatura de nivell superior. De totes maneres, no sempre la realitat es mostra tan generosa a l’hora d’oferir idees per a un nou llibre i de vegades cal forçar una mica la màquina per tal de trobar inspiració. Això és el que em sembla que li ha passat a Carrère amb el seu darrer llibre «El Regne» (Anagrama, 2015); el qual, per molts premis i nominacions que hagi obtingut al país veí, no li he acabat de trobar la solta.

El punt de partida, tal com l’explica al pròleg, sorgeix d’una perplexitat molt raonable. Un bon dia l’agnòstic i racional Carrère es pregunta com, mentre els déus de l’antiguitat —els Isis i Osiris egipcis, els Zeus i Apol·ló de l’Olimp, els Odin i Thor del Valhalla— han arribat als nostres dies com material de llegenda, fàcilment assimilables als personatges dels contes de fades, en canvi els mites del cristianisme, igualment fantàstics (aquella mare verge, aquelles resurreccions d’entre els morts), són respectats per milions de persones, creients o no, i el cap de l’església que els representa ha esdevingut un líder d’influència planetària. La primera idea de l’autor és preguntar directament alguns cristians com viuen la seva fe: si opten per deixar en un segon terme els elements més delirants del dogma, o bé els interpreten de forma simbòlica, com a metàfores que cal llegir en clau transcendent.

De sobte, Carrère s’adona que aquesta pregunta la podria respondre ell mateix, ja que, tot i ser agnòstic en l’actualitat, durant tres anys de la seva vida va convertir-se en un fanàtic catòlic de missa diària, lector i comentador dels evangelis, disposat fins i tot a renovar els vincles matrimonials a una parròquia del Caire i a batejar els seus fills petits. La crònica d’aquest període de crisi ocupa el primer quart del llibre (de fet es titula «Una crisi») i encara que es relaten detalls molt íntims de la vida de l’escriptor i d’altres de més mundans, no em sembla que projectin gaire llum sobre el misteri de la fe, més enllà de constatar que ell hi va caure en un moment de depressió, d’esterilitat creativa i d’abúlia matrimonial i que en va sortir tan inexplicablement com hi havia entrat.

Superada aquesta estona de mirar-se el melic, amb dubtosos beneficis pel lector (també s’ha de dir), Carrère entra en matèria i investiga ara els primers temps de la propagació del cristianisme, aquells que van plantar els sòlids fonaments d’aquesta religió d’èxit tan persistent. Com a conductors del relat escull l’antipàtic Pau/Saule i el seu fidel «paparazzo» Lluc, i com a texts documentals, l’epistolari del primer i l’evangeli i els «Fets dels apostols» del segon. A favor seu, cal reconèixer que els «Fets» és un dels llibres menys divulgats de la Bíblia i que la representació pictòrica dels seus episodis és una absència flagrant de la Historia de l’Art; per tant Carrère, que juga amb la nostra ignorància, pot anar parafrasejant-ne fragments i fer-los sonar com a novetat. De totes maneres, i per dir-ho suau, la veracitat «històrica» del Nou Testament és controvertida i ni tan sols les obres de l’historiador jueu Flavi Josep arriben a sancionar-la; per això l’autor d’«El regne» es veu obligat a fer equilibris per donar continuïtat i versemblança al conjunt. Molt en el paper del novel·lista de gènere, quan li convé conjectura a cor que vols —pot ser capaç d’imaginar les faccions de Saule o l’estat d’ànim de Lluc—; però en altres moments es limita a confessar que no ho podem saber, i passa pàgina. Per fer més amè un material que és francament eixut, com ho poden ser les disputes doctrinals dels primers prosèlits cristians, s’estableixen nombrosos paral·lelismes amb escenaris tan allunyats com el de la revolució bolxevic, el de la medecina «New Age» o el film «Matrix».

Aquesta lleugeresa expositiva de vegades fa sospitar una falta de propòsit que pot fregar l’arbitrarietat. Per exemple, hi ha un resum innecessari de l’Apocalipsi de Joan (un text que no hi pinta res en el suposat fil del llibre), que sembla una excusa perquè Carrère ens descrigui la caseta que s’ha comprat a l’illa de Patmos. De detalls d’aquestos, ficats amb calçador, n’hi ha un munt, des de zombies, als models dels quadres de van der Weyden, passant per Philip K. Dick, no endebades l’autor en va escriure una biografia. El que m’ha semblat el súmmum del deliri, potser perquè estava jo a punt per la becaina, és la pertinència d’un llarg fragment sobre un vídeo pornogràfic d’una dona masturbant-se que a l’escriptor posa a cent. L’orgasme és real o és fingit?, es pregunta ell, mentre li envia l’enllaç a la seva senyora esposa. Tot molt francès.

Sóc un descregut, ja ho sabeu, i per tant les hipotètiques anades i vingudes d’uns propagandistes de la fe no em podrien deixar més fred. No us estranyi doncs que «El Regne» m’hagi avorrit com una purga. M’agrada quan Emmanuel Carrère investiga un subjecte real, com el Jean-Claude Romand de «L’Adversaire» o l’Eduard Limonov de «Limonov», i al bell mig de la crònica es permet fer una mica de literatura. Però quan fa volar coloms sobre coses com la identitat d’un personatge fora de camp de l’evangeli de Marc, em sembla que està abusant de la meva bona predisposició.

La traducció de Jordi Martín Lloret m’ha grinyolat en algun moment. Em xoquen  decisions onomàstiques, com que s’anomeni Tit al receptor de l’epístola a Titus o que Flavi Josep hagi esdevingut Josep Flavi. Va savoir.

diumenge, 13 de setembre de 2015

Camí de perfecció

Ja he parlat en aquesta pàgina de la bona impressió que a casa ens va causar la primera temporada de “The Good Wife”. Vam reincidir i tot just ens hem cruspit la quarta temporada. Crec que és mereix un breu comentari, perquè si les tres primeres ens van semblar bones, aquesta només es pot qualificar d’excel·lent, amb vint-i-dos capítols que no mostren ni un sol moment de defallença, el que ja és difícil i del tot insòlit en títols de tal durada. No és que aquesta temporada presenti cap novetat respecte les anteriors, només es limita a emprar els mateixos recursos que tant bé li havien funcionat abans, però amb un plus de saviesa en les mescles.

De fet, els protagonistes no han variat des del primer dia: Alicia, el seu marit, els seus fills i la sogra, Will i Diane, Cary i Kalinda, i Eli Gold. I els conflictes entre ells també tenen un aire ben conegut. Alicia es debat entre tornar al llit conjugal o refrescar l’aventura amb Will, mentre que Peter (una mica a la manera de «House of Cards») cada temporada apunta una mica més amunt a l’escalafó polític (ara vol ser governador d’Illinois). El bufet, com sempre, està en crisi, hi ha acomiadaments, promocions, secretàries revoltades i alguna punyalada per l’esquena. Com a limitada novetat, una subtrama implica el violent marit de Kalinda, però potser és el que menys m’ha interessat de tota la temporada. Reapareixen la majoria de secundaris que tant hem après a estimar, des del jutge enrotllat que fa Dennis O’Hare, la repel·lent advocada de Mamie Gummer, l’odiosa professional amb nadó de Martha Plimpton, el manipulador advocat de Michael J. Fox, el milionari pervers Dylan Baker, fins la menció especial a la deliciosa i excèntrica Elsbeth Tascioni de Carrie Preston (que li va fer guanyar un Emmy a l’actriu). S’incorporen amb una certa continuïtat actors de la talla de Nathan Lane, Brian Dennehy, Kyle MacLachlan, Maura Tierney, Mathew Perry o Amanda Peet; i apareix per fi la mare d’Alicia, una divertida (i recautxutada) Stockard Channing (ai President Bartlet, on hem anat a parar!).

La fórmula de «The Good Wife» es diria que és fàcil de copiar al laboratori: cada capítol centrat en un cas legal, una trama política paral·lela, unes gotes de tensió laboral i una mica de conflicte humà entre els protagonistes. Res que no s’hagi fet abans una pila de vegades. Però resulta que els casos són veritablement intrigants i afecten parcel·les importants de la nostra experiència quotidiana, que les seves idiosincràsies legals sempre sorprenen i que es solen resoldre de la forma que menys t’esperes. Resulta que tot el que envolta la trama d’advocats, el farciment que en diríem, s’utilitza amb extrema economia i amb una gran intel·ligència, de manera que l’espectador sempre es queda amb ganes de més. Ni un sol dels seus ingredients d’èxit s’explota més del necessari: per a la sèrie, menys és més. «The Good Wife» no aspira a ser una sèrie de culte, sinó un bon entreteniment comercial, per això no engavanya amb les seves pretensions (no em puc treure del cap «True Detective», temporada u); per això és lleugera, inesperada, divertida i sexy. 


Recomanada vivament a tothom a qui no l’importi el que diran i s'ho vulgui passar bé.

dimecres, 9 de setembre de 2015

Mala premsa

A casa ja se’n riuen, perquè es diria que el meu passatemps favorit és trobar errades a la premsa online. Mentrestant jo em pregunto sobre el nivell de fiabilitat d’uns mitjans que tenen tan poc respecte per la qualitat de la informació que divulguen. L’únic dubte que em queda és saber si les edicions de pagament tenen més cura amb el que publiquen, tot i que sospito que no hi deu haver cap diferència en aquest sentit.

Començo amb una no-notícia de La Vanguardia (imatge de dalt) que parla de la desgraciada vida de Rosemary Kennedy, la germana lobotomitzada del venerat president. Al segon paràgraf s’afirma que va morir “el pasado 7 de enero”, mentre que més endavant s’informa que Rosemary “murió a los 86 años, rodeada por sus hermanos Jean, Ted, Patricia y Eunice”. Com que em sonava que Ted va morir ja fa alguns anys, he anat a consultar la Wikipedia, que m’ha confirmat que Rosemary va morir en realitat el 7 de gener de 2005. La notícia és del 4 de setembre i, encara que un lector adverteix de l’error als comentaris, ningú no s’ha molestat a corregir-ho a data d’avui (7 de setembre). En certa manera ho comprenc, perquè els comentaris de la premsa són tòxics per definició i ningú no hauria de llegir-los.

Aquesta altra, també de La Vanguardia, informa sobre monuments famosos que es poden trobar replicats a la Xina. Des del moment de la seva publicació ja han corregit “Easter Island”, que ara s’identifica amb l’illa de Pasqua. Però el Capitoli encara figura com a Capitol. “Tower Bridge” és el Pont de la Torre (a Londres), per tant no és acceptable anomenar-lo “la Tower Bridge”, com si fos una torre.


Ara una d’El País entorn del casament de dos senyors que són, a més, policies nacionals. La seva lluna de mel serà molt costeruda, si fan el que pretenen. (Qui no ho entengui, que miri un atles).


Torno a La Vanguardia, que són els més sapastres amb diferència. La notícia parla d’una estafa que fan a Madrid (encara que es podria exportar a la picaresca de qualsevol altra ciutat), on per 20 euros et donen accés il·limitat a la wi-fi d’algun veí incaut. La cosa comença amb un «tetuán» mancat de majúscula i un «tando» que vol dir «tanto». I encara que potser només es tracti d’una qüestió d’estil, aquest «se acumulan farolas repletas de anuncios» fa pensar en garbes atapeïdes de fanals sobre les voreres.


Un cop entrats en matèria, es llegeix això tan incomprensible d’una multa «de uno a tres meses». Em salto la incorrecció de «descubrirse al pastel» (com no vulguin dir que es treuen el barret davant del pastís), per passar a la confusió que suposa distingir «el afectado» i «el estafado», que jo diria que són la mateixa persona, encara que ho fan sonar com persones distintes. El misteri de la Santíssima Trinitat?

Sí, ja ho sé. No té cap sentit capficar-s’hi. Aquestes notícies solen llegir-se amb el cervell a mig gas. I si són ambigües, confuses, contradictòries o redactades amb el cul, la culpa serà sempre del lector, que no es conforma amb el seu paper estipulat de consumidor passiu. Burro jo, en definitiva.

Bonus Track: Retall d'avui a La Vanguardia, on la ciutat francesa de Melun esdevé Melón.

 

dimarts, 8 de setembre de 2015

Massa joves per morir vells

Cada dia que passa costa més fer-se vells. No sempre havia sigut així. Si hem de fer cas a les fotografies de l’àlbum familiar que hem heretat, fa mig segle qui arribava a la cinquantena era la viva imatge de la decrepitud (a més en un blanc i negre de No-Do de postguerra). En canvi ara, en plena segona dècada del segle XXI, els meus coetanis prejubilats i jo no pensem en altra cosa que en exhibir piercings i tatuatges, tristes samarretes d’eslògan graciós, pantalons pirates i un coneixement extens de la discografia de Radiohead, per aspirar a una certa redempció. Amb una mica de sort, aviat no envellirem mai.

Aquesta preocupació, la de perdre sintonia amb el present, un neguit que segurament els grecs ja sentien, és la veta que explota Noah Baumbach a “While We’re Young”. Va d’una parella d’americans de mitjana edat, Ben Stiller i Naomi Watts, l’un director de documentals que fa deu anys que estan en procés de realització, l’altra productora d’aquests mateixos documentals, que han arribat a aquell moment en les seves vides on tots els seus amics tenen criatures i ells han hagut de renunciar-hi per problemes en la gestació. La seva consolació substitutòria l’aportarà una parella més jove i super-enrotllada, amb tendències vintage (Adam Driver i Amanda Seyfried), ell documentalista carregat d’ambicions, ella fabricant de gelats creatius. L’idil·li entre els quatre arribarà a un abrupte final, quan es descobreixi que tot era menys desinteressat del que semblava.


La temàtica és interessant i amb aquests mateixos actors i els escenaris de Brooklyn Woody Allen hauria pogut fer una comèdia acceptable (fins i tot el documental dins del film fa pensar en el de “Delictes i faltes”). Malauradament Baumbach, bastant encertat en les seves conclusions, no acaba de trobar el to en la part central, on predomina l’exageració i la pallassada. Detalls com la reacció dels amics amb fills, que els condemnen a l’ostracisme, sembla injustificada i allunyada de tota realitat. Llàstima, perquè és de les vegades que he trobat Stiller més suportable, mentre que no tinc res a objectar en els casos de Watts, Driver i Seyfried. Afegiu-hi el veterà Charles Grodin i, com a curiositat, una corrua de músics coneguts en petits papers dramàtics: Dean Wareham, líder de Luna, Adam Horovitz de Beastie Boys i el venerable Peter Yarrow de Peter, Paul & Mary.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Més ocells de mal averany: un rossinyol explotat


No sé perquè m’emprenyo tant: jo pensava que amb l’edat certes males notícies em lliscarien sobre l’epidermis, innòcues com gotes d’aigua sobre les plomes greixades d’un anàtid. Però la veritat és que, coses com el que està passant amb Harper Lee actualment, em treu de polleguera. Suposo que la notícia, que no és precisament nova, ja us ha arribat, però us la refresco per si de cas. Resulta que Harper Lee, autora de la celebèrrima “Matar un rossinyol” (1960), després de tota una vida assegurant que no tornaria a publicar res més, anunciava aquest febrer a través dels seus advocats la imminent aparició de la seva novel·la “Go Set a Watchman” (“Vés i aposta un sentinella”). De fet no es tractava d’un nou llibre, sinó que constituïa un primer esborrany, rebutjat en el seu dia per l’editor i abandonat en un calaix durant gairebé seixanta anys. Lee, llavors una autora encara inèdita, reaprofità els personatges del text fallit i desenvolupà com podien haver sigut les seves vides una vintena d’anys abans. El resultat, “To Kill a Mockingbird”, esdevingué un èxit fulgurant i perdurable que li proporcionà a l’autora el Pulitzer de 1961 i que ha arribat a figurar en algunes llistes com la millor novel·la del segle XX.

Què ha pogut passar? ¿Què ha canviat perquè Lee hagi pres aquesta decisió inesperada després de cinquanta-cinc anys de mutisme? Els únics canvis objectius que s’han pogut certificar és que l’últim dels germans vius de l’escriptora, Alice, finà el 2014 i que Harper (de 89 anys) fa temps que és pràcticament cega i sorda, i que potser repapieja una mica o bastant. Em sembla lícit sospitar que algú ha vist en la incapacitat de l’autora una oportunitat immillorable per fer el negoci editorial de la temporada. Cal tenir present que “To Kill a Mockingbird” —un títol tan ubic al currículum educatiu americà com el nostre “Mecanoscrit del segon origen”, però amb un plus de bona consciència liberal que li obre qualsevol porta crítica— és molt estimat pel públic lector del seu país de naixença. La nostàlgia cotitza a borsa i els “baby boomers” (o els seus fills) estem disposats a comprar el passat que seria futur d’Atticus Finch i del xicotot de la Scout sense qüestionar-lo gaire.

La maniobra ha estat un èxit des del punt de vista comercial i, encara que ningú no gosi afirmar que es tracta d’un gran llibre, pocs són els que s’hagin sentit veritablement estafats: diria que el lector corrent és poc sensible a la qualitat literària i que un mínim d’entreteniment i la recuperació d’alguns personatges estimats (encara que sigui en una versió dolorosament transformada dels mateixos) és tot el que demana. Més em dol que aquesta operació nostàlgica s’estengui a casa nostra, on l’obra de Harper Lee no ha tingut mai tant d’impacte. Ja sé que el gran món editorial és cada vegada més una indústria i que les campanyes publicitàries estaran disposades a enunciar qualsevol virtut fictícia sobre un títol potencialment mediocre; però em sembla una exageració ruca afirmar, com fa una de les nostres editores, que “Go Set a Watchman” és LA gran novel·la del segle XXI. I encara una altra ens assegura que finalment ara sabrem què pensen “realment” els personatges de “To Kill a Mockingbird”, com si alguna vegada els personatges literaris haguessin pensat de debò.

Segurament el que més m’emprenya de tot això és que a casa —on no hi ha entrat ni Stieg Larsson, ni la noia del tren, ni el quartet del senyor Gray, ni la perduda de Gillian Flynn, ni el cas Harry Quebert— ha aparegut aquest íncube textual que ningú no havia convidat. Caldrà que desratitzem abans que m’entrin temptacions de llegir-lo.

divendres, 4 de setembre de 2015

Res no és perfecte

Em feia l’efecte que el cineasta Fernando León no freqüentava la ficció des de temps immemorials, potser perquè “Princesas” (2005) va suposar una certa desil·lusió, mentre que “Amador” (2010) no va tenir gaire ressò. Cinc anys més tard ens arriba “A Perfect Day” basada en la novel·la “Dejarse llover” de Paula Farias i amb un repartiment internacional que parla majoritàriament en anglès.

L’acció se situa l’any 1995 en el final de la Guerra dels Balcans (impecablement suplantats per la serra de Granada) i relata les penes i treballs quotidians d’un grup de cooperants de l’oenagé imaginària “Aid across Borders” i la seva relació tant amb les forces de les Nacions Unides com amb la població local. La trama, pràcticament única, se centra en la recerca d’un tros de corda per poder extreure el cadàver que està contaminant un dels pocs pous de la zona. Aquesta tènue excusa permet presentar un retrat coral d’una situació tan anòmala (i tan freqüent) com és el de les seqüeles d’una guerra civil.

“A Perfect Day”, títol que no podria ser més irònic, evita però tot tremendisme i opta per un sorneguer to de comèdia negra, on la palpable violència queda gairebé sempre fora de camp. Malgrat un tercer acte que es desinfla una mica, el film és ple de grans diàlegs i d’excel·lents idees de guió (com la de les vaques detectores de mines). Menció apart mereixen els seus protagonistes, dos actors tan sòlids i carismàtics com Benicio del Toro i Tim Robbins, els quals dibuixen sengles perfils tan humans com allunyats de qualsevol hagiografia. Al seu costat Mélanie Thierry, Fedja Stukan i el nen Eldar Residovic, també m’han semblat impecables (i Sergi López té un paperet, també). Em convenç menys la guapa ucraïnesa Olga Kurylenko que introdueix una subtrama amorosa bastant supèrflua.

Acostumat a veure Fernando León com a paradigma del cinema de caire social, desconcerta una mica que “A Perfect Day” eviti tota mena de sermó i es delecti amb humor en les ridiculeses més absurdes i humanes. Sembla voler dir-nos que les nostres bones intencions tenen sempre els seus límits, que això és el que hi ha, i que qui dia passa any empeny. Però que no per això hauríem d’avorrir les bones intencions. Filosofia de mitjana edat, en definitiva.


Bonus: gran fotografia d’Álex Catalán. I un punt suplementari per incloure cançons de Lou Reed a la banda sonora i prescindir no obstant de l’elecció més òbvia.

dijous, 3 de setembre de 2015

Ocell de mal averany


Donna Tartt és un cas peculiar d’escriptora: publica una novel·la ben gruixuda cada deu anys i obté sempre un ressonant èxit de crítica i de vendes. La seva tercera obra “The Goldfinch” (editada aquí per Lumen com “El jilguero”) aparegué l’any 2013 i tingué una acollida tan bona com els seus títols anteriors; rebé a més el premi Pulitzer per a ficció del 2014. M’havia resistit a llegir-la una pila de mesos a causa del seu considerable gruix; però finalment vaig deixar-me temptar en un aeroport davant la perspectiva d’un vol que prometia ser llarg i tediós.

La cadernera del títol és un meravellós quadre de Carel Fabritius que actualment es troba al Maurithuis de L’Haia i que veureu reproduït a totes les edicions de la novel·la. Fabritius, que fou el deixeble més dotat de Rembrandt, morí als 32 anys a causa de l’explosió d’un magatzem de pólvora a la ciutat de Delft, explosió que va destruir el seu taller i gran part de la seva obra. Només en sobreviuen una dotzena de pintures, fet que potencia la seva cotització, en particular la d’aquest delicat panell en “trompe l’oeil” de 33,5 x 22,8 cm.

“The Goldfinch” explica en primera persona els anys formatius de Theo Decker, un adolescent novaiorquès que perd la seva mare de forma traumàtica i pren possessió, a canvi, de la meravellosa pintura de la cadernera de Fabritius, una barata d’escassa justícia poètica. La descripció de l’atemptat al Metropolitan que obre la novel·la i és el detonant literal de la resta del llibre es prolonga durant pàgines i més pàgines, en contra de la noció del que hauria de ser una seqüència d’acció. Després, un cop atribuït el fet a un grup “d’extrema dreta”, la trama tira endavant sense tornar a girar la vista enrere. Aquesta incongruència en la gestió dels materials de la narració és típic de tot el llibre i potser és una de les conseqüències més aparents de les seves excessives 860 pàgines.

Una novel·la d’aquesta envergadura requereix una trama sòlida que la justifiqui, però “The Goldfinch” no la té. Dickens —amb qui s’ha comparat Tartt pel fet superficial que el protagonista és orfe— farcia els seus fulletons de personatges pintorescos i els feia córrer mitjançant mecanismes grinyoladissos però sorprenents. A la peripècia de Theo abunda més la descripció de paisatges humans —l’alta societat de Nova York, el suburbi de Las Vegas, el món de les antiquitats—, que no pas el progrés de l’acció, que queda sovint en suspens, almenys fins que no s’assoleix el darrer terç.

No es pot negar que Tartt té un estil curós i sofisticat, que demostra que no és imprescindible el (poc) nivell de Dan Brown per obtenir un bestseller. En general fa de bon llegir encara que el llibre no avanci, però potser peca de voler lluir la seva exquisidesa (uns adolescents que escolten Palestrina al seu ipod?) Com a protagonista, Theo no és particularment simpàtic i la majoria de les seves decisions semblen més motivades per les lleis del fulletó que per les del sentit comú. El seu millor amic és un ucraïnès que acaba resultant bastant delinqüent. Francament, si jo fos oriünd d’algun país de l’Est d’Europa, obriria un grup a Facebook per queixar-me del tracte ple de prejudicis que rebem a la ficció contemporània.

Com he apuntat, cap al final la cosa s’anima una mica amb un viatge a Amsterdam i uns esquitxos de violència que Tartt es nota que no domina gens. I quan sembla que tot acabarà de la pitjor manera possible, es produeix una d’aquelles solucions barates que ho arreglen tot, definició de manual del “deus ex machina”. I el que no s’arregla, senzillament s’oblida pel mètode expeditiu de no mencionar-ho, el que resulta més que vergonyós si estem parlant d’un assassinat o del gran amor del protagonista. Amb tot, encara queden vint pàgines finals que ja no pertanyen a la trama, sinó que són les prescindibles reflexions de Theo sobre el que ell pensa que és la funció de l’art, tot prenent com a origen de les seves teories la cadernera de Fabritius. Personalment, res m’agrada menys que un autor que utilitzi el gènere de la novel·la per exposar les seves idees sense cap coartada narrativa. Si no li perdono al Tolstoi de “Guerra i pau”, molt més dur seré amb Donna Tartt, responsable d’un dels finals més matussers de la temporada.


Premi Pulitzer, tanmateix. 

dimecres, 2 de setembre de 2015

Parella de fet

Poques figures literàries tan intrigants, tan fèrtils i tan catalitzadores de “fan fiction” com les de Sherlock Holmes i companyia. Fins i tot des del desconeixement i el respecte distant la creació de Conan Doyle convida a l’admiració, ja que continua ben viva prop d’un segle després de la seva darrera aventura oficial. Cada època ha revisitat el mite i l’ha visualitzat segons l’aire del seu temps. En el present comptem amb la versió injectada de dòlars de Guy Ritchie, interpretada per Robert Downey Jr. i Jude Law, com a Holmes i Watson respectivament, una visió que contempla el detectiu victorià com a heroi d’acció, servitud imposada pel que se suposa que reclama el jovent d’ara.

Menys fidel a l’embolcall, però d’ànima més genuïna és la sèrie televisiva “Sherlock” de la BBC, estrenada temptativament l’any 2010 i que ja comptabilitza tres anòmales temporades d’èxit (cadascuna constituïda per tres llargmetratges d’hora i mitja). Els guions de Mark Gatiss i Steven Moffat traslladen l’acció a principis del segle XXI, en un Londres estrictament posat al dia, on Holmes és usuari de smartphone i el doctor Watson relata les seves aventures en un blog d’èxit mediàtic. Potser d’acord amb la dictadura salutífera present han desaparegut la morfina i la pipa, tot i que el detectiu mostra en un determinat moment uns pegats de nicotina aplicats al braç. El fet que l’exmilitar Watson pateixi d’estrés posttraumàtic ran de la seva estada a l’Afganistan, pot fer pensar que els guionistes s’han excedit en la posada al dia. En realitat, el Watson original de Conan Doyle ja era un veterà de la guerra d’Afganistan, o sigui que potser res ha canviat tant durant el darrer segle.

De fet, Gatiss i Moffat, més enllà dels epitelials detalls tecnològics, demostren que són experts en la saga. Cadascun dels títols programats s’inspira en un dels títols clàssics de Doyle i s’omple de referents que apel·len a una multitud d’altres novel·les i contes. Així la sèrie s’obre amb el brillant “A Study in Pink”, reflex colorista de “A Study in Scarlet” i es prolonga brillantment a la segona temporada amb “The Hounds of Baskerville”, deliri paranoic que vol fer pensar en “The Hound of the Baskervilles” o “A Scandal in Belgravia”, rèplica de “A Scandal in Bohemia”. El joc entre literatura i televisió és complex, però mai gaire forçat. Apart dels detalls de guió, no hi falta cap dels personatges mítics del món holmesià: l’inspector Lestrade (Rupert Graves), Mrs. Hudson (Una Stubbs), Mycroft Holmes (interpretat pel guionista de la sèrie Mark Gatiss), Irene Adler (Lara Pulver) o Jim Moriarty (un Andrew Scott amb un pèl de ploma, però absolutament inquietant).

Com en tota dramatització de Holmes el quid del seu èxit és la caracterització del protagonista i del seu fidel escuder. Benedict Cumberbatch, actor de físic poc convencional i diria que un xic antipàtic en les distàncies curtes, potencia el caràcter de sociòpata del personatge. Per fortuna Cumberbatch és un gran professional i no permet que els tics més cridaners de Holmes ocultin del tot les seves íntimes febleses. Difícil imaginar aquesta sèrie amb un altre actor. En quant a Martin Freeman, estem tan acostumats a veure’l com el típic espècimen de l’home corrent (o hobbit corrent), que seria fàcil passar per alt la gravetat una mica neuròtica i kamikaze que afegeix al personatge. Un dels mèrits de “Sherlock” és que intenta explorar el rerefons de la relació entre Holmes i Watson molt més enllà del que va escriure Conan Doyle. La conclusió òbvia passa per un desig homosexual poc sublimat (servituds de la liquiditat sexual al segle XXI), que aquí s’explota en clau de comèdia: Watson es passa tota la sèrie negant-ho, mentre Holmes no podria ser més indiferent a qualsevol insinuació sobre les seves tendències sexuals. Però el que ens expliquen els guionistes sobre la simbiosi Holmes-Watson, més enllà d’aquestes brometes, no em sembla desencertat.

[I com que no trobo un altre lloc per dir-ho, afegeixo aquí que qui fa de Mary Watson (Amanda Abbington) és la companya a la vida real de Martin Freeman. I que els pares de Sherlock i Mycroft a la sèrie, potser una primícia (parlant en termes de ficció), són els pares de Benedict Cumberbatch. ¿Cal afegir “a la vida real”?]

El format d’hora i mitja per capítol correspon més al cinema que a la televisió i la majoria d’ells (dels capítols) semblen artificialment allargats i una mica boteruts dramàticament, encara que l’acumulació d’incidències s’hagi de visionar acceleradament perquè no es percebin les incongruències i els forats. De fet, qualsevol guió de “Sherlock” passat a càmera lenta, possiblement deixaria bastant a desitjar. Però no he vingut aquí per enterrar una sèrie sinó per exalçar-la. La posada en escena és magnífica, igual com ho són les infografies i la gestió digital de totes les transicions entre plans. Londres —mig rància, mig “high-tech”— no s’havia vist mai tan atractiva, potser intenta un sorneguer espot previ a les olimpíades de 2012. “Sherlock” potser no és perfecta, però satisfarà anglòfils de tota condició i és la antimatèria ideal per aquella collonada de “True Detective”.

***

Incidentalment, aquests dies coincideix a la ciutat el film “Mr. Holmes”, que Bill Condon dirigeix basant-se en una novel·la de Mitch Cullin. Ens parla d’un Holmes ja a les velleses, allunyat de família i amics, i amb inicis de senilitat. Una molt tènue trama intenta infondre en el vell detectiu unes nocions d’humanitat. La pel·lícula es fa inacabable per tediosa i ni tan sols els bons oficis d’Ian McKellen aconsegueixen redimir-la. En podeu prescindir.