dilluns, 31 d’octubre del 2016

La mística de la cleca

Si us és familiar, és que heu vist "Inception".
Fa temps que estic intentant deixar aquest gènere estupefaent de les pel·lícules de super-herois, però per tal de mantenir la pau domèstica de tant en tant faig alguna concessió, si veig que la pel·lícula en qüestió mostra algun tret redemptor. Aquest semblava ser el cas del «Doctor Strange» de Scott Derrickson, que podia presumir com a mínim d’un repartiment més que qualificat. No devia de ser l’únic atret pel film, perquè a la primera sessió del diumenge al «Balmes» no hi cabia una agulla, una visió que feia mesos sinó anys que no contemplava.

El personatge titular, creat per Steve Ditko, no és precisament un dels més coneguts de la Marvel, o així m’ho sembla, potser per algunes idiosincràsies seves un xic particulars. El doctor Stephen Stranger (Benedict Cumberbatch) és un neuro-cirurgià tan destre com arrogant que en un accident de cotxe queda amb les facultats disminuïdes. Amb el propòsit de recuperar les seves habilitats, el metge viatja fins al Nepal on es posa en mans d’un personatge misteriós i de gènere indefinit (almenys a la versió en anglès, on se l’anomena The Ancient One i presenta les faccions andrògines de Tilda Swinton) que li obrirà les portes d’una realitat augmentada, curulla d’universos paral·lels, plans astrals i llumetes de colors. Iniciat en aquests misteris sense dificultat aparent, el doctor acabarà descobrint que ha ingressat en una comunitat de super-herois espirituals dedicats a intervenir allà on els molt més físics Avengers (la franquícia més popular de la Marvel) es demostren impotents.

Tota aquesta faramalla pseudo-mística es va revelant a marxes forçades i l’espectador profà l’ha d’assimilar amb certa dificultat, sobretot per culpa de determinades especificitats folklòriques (els Santuaris, l’Ull d’Agamotto, la Capa Levitant, la Dimensió Fosca…) que romanen força inexplicades. Tanmateix en línies generals, ja coneixem la cançó: és allò de la lluita del bé i el mal, dels altres mons que es troben en aquest, del poder que rau al teu interior… T’esperes que en qualsevol moment el mateix Yoda tregui les orelles punxegudes per allí amb els seus super-poders per destrossar la sintaxi. I malgrat l’excés de xerrameca espiritual, no hi falten els combats d’arts marcials o els de pura plantofada, perquè si no no ens trobaríem a can Marvel.

Francament, «Doctor Strange» podria ser una terrible empanada de digestió impossible, si no presentés algun lenitiu. Els petits tocs d’humor que sostrauen transcendència a la fingida seriositat del discurs són molt benvinguts. Per altra banda hi ha un desplegament d’efectes visuals que enlluerna i aclapara alhora. La majoria no són gaire originals, els coneixíem de pel·lícules com «2001» o «Inception», però aquí apareixen elevats a l’enèsima potència, exageració que no fa cap mal al resultat.

I després hi ha els actors i actrius implicats, tots ells molt per sobre del que aquí se’ls demana. Cumberbatch, entrenat gràcies a «Sherlock» en personatges brillants i sobrats, resol el seu paper satisfactòriament i ens arriba a fer creure que podria exercir d’heroi d’acció després d’alguns cursets a la UOC. Swinton, per la seva banda, dota d’inesperada calidesa humana a una figura que és pura collonada «New Age». Tant Rachel McAdams, com a ex-xicota abnegada, o Chiwetel Ejiofor, com a col·lega que no ho acaba de tenir clar, fan passar per bons (gràcies a la seva professionalitat) papers infraescrits. Al pobre Mads Mikkelsen, per culpa del seu físic, li toca ballar amb la més lletja (o amb el més lleig) i es veu obligat, malgrat les seves evidents aptituds, a interpretar un dolent medul·larment convencional.

[Comentari eurocentrista: en una producció americana dels USA, és curiós que tots els papers protagonistes siguin europeus (Cumberbatch, Swinton, Ejiofor, Mikkelsen, Wong...) i McAdams sigui canadenca].

«Doctor Strange» camina, sense assumir-ne el perill, per la corda fluixa que separa el tast de «gourmet» de la patacada. Apte només per consumidors ambivalents i amb estómac agraït.

divendres, 28 d’octubre del 2016

Aprenents de Matusalem

Anthony Hopkins en el paper de Matusalem
L’incansable, ubic i polifacètic doctor Salvador Macip acaba de publicar el volum de divulgació «¿Es posible frenar el envejecimiento?» [No indico l’editorial perquè és un llibre de quiosc lligat al diari «EL PAÍS», tot i que crec que es pot adquirir independentment], una qüestió palpitant per a tots aquells que estem assolint allò que pietosament s’anomena «una edat». En una època en la qual els avenços de la medicina cada vegada disposen de més eines per combatre la malaltia i per tant l’esperança de vida augmenta amb pas ferm, és lògic plantejar-se si existeix un límit biològic per la data de caducitat dels humans o bé la ciència pot trobar la manera de retardar o aturar els processos d’envelliment. No hi ha dubte que és una àrea d’investigació que actualment es troba a la cresta de l’onada en societats pròsperes i salubres, molt segurament per la quantitat de calés que suposarien formar part del negoci.

En Salvador, amb la claredat i concisió que li concedeix la seva àmplia experiència de divulgador, comença descrivint les causes de l’envelliment, des de les genètiques fins les que es poden atribuir a l’entorn. Passa a continuació a explicar les diverses marques de l’envelliment a nivell cel·lular, potser la part més estrictament biològica i la que més eixuta se m'ha fet.

L’interès es reviscola quan comencen a proposar-se solucions per frenar l’envelliment —antioxidants, hormones, manipulació de cèl·lules mare o fins i tot passar gana de forma controlada—. Malauradament, i a diferència dels llibres d’autoajuda, la ciència és encara incapaç d’oferir respostes conclusives sobre aquests mètodes, i s’ha de limitar a emetre un frustrant «tot és molt més complicat del que semblava d’entrada». O sigui que de moment caldrà armar-se de paciència i continuar investigant.

Una tercera part es pregunta quin sentit biològic té el fet d’envellir, llegint-lo en relació a la teoria de l’evolució, i acaba amb les conseqüències socials d'una vida prolongada, des dels perills de la sobrepoblació fins a la fractura que es produiria entre els rics que es podrien permetre una segona joventut i els pringats  que haurien de continuar morint a l'estil clàssic.

De la lectura de «¿Es posible frenar el envejecimiento?» m'han quedat clares un parell de coses. La primera que, més enllà de solucions purament cosmètiques (bòtox, tints...), no hi ha ara per ara al mercat cap medicina que freni veritablement l'envelliment; o sigui que no val la pena gastar-se els quartos amb suposades cremes "anti-aging". La segona (i més trista), que jo ja faig tard i que aquest avenços que anuncia el doctor Macip els hauran de veure els meus fills o els meus néts.

dijous, 27 d’octubre del 2016

Estampes pulleses: Lecce (1)


I finalment arribo a l’inici de tot, Lecce, aquella ciutat entrevista en un film, que actuà com cant de sirena i motivà les vacances pulleses. Lecce, l’antiga Lupiae llatina, segona ciutat de la regió (95.000 habitants), capital de la península salentina i candidata a capital europea de la cultura el 2019. Pels fabricants d’eslògans i simplificacions és també coneguda com «la Florència barroca», un títol que li ve una mica ample, encara que és innegable el predomini de l’arquitectura barroca en el nucli urbà.

Mitja part dels propileus de Lecce
Sigui com sigui, Lecce és una ciutat única i meravellosa que paga la pena visitar. Potser la millor introducció l’ofereixen les seves dues places principals, espectaculars i contradictòries, cadascuna la negació de l’altra. La Piazza del Duomo és un cas insòlit de plaça closa: la seva única entrada la flanquegen uns propileus que daten del segle XVIII. Al seu interior un continu de façanes barroques amb el palau episcopal i la catedral com a plats forts. La catedral, impressionant mostra de l’estil barroc, completada l’any 1689 pel mestre Giuseppe Zimbalo, presenta un campanar quadrat de 72 vertiginosos metres i una falsa façana lateral que dona la benvinguda als espectadors. Al capvespre la plaça s’omple de tafaners, atrets com mosques a la mel per l’estètica d’un entorn inesperat. Tampoc us hauria d’estranyar la presència d’un fotògraf i d’uns nuvis acabats de casar en ple reportatge de noces.

Plaça estupenda. La núvia és a la dreta. La façana és falsa.
La central Piazza Sant’Oronzo (patró de la vila), en canvi, és un desastre urbanístic que ens fa recordar el calaix de sastre de la nostra plaça de Catalunya de Barcelona, tot i que els seus components, considerats per separat, són infinitament més distingits. Al bell mig hi ha un incòmode amfiteatre romà, redescobert fa quatre dies. Una d’aquestes nits hi vam veure actuar davant d’aquelles grades seculars l’ex «New Order» Peter Hook amb alguns dels seus còmplices (interpretaven «Unknown Pleasures» de cap a peus) i alguna neurona circuità al nostre cervell.




La figura del sant oficial s’eleva sobre una columna cedida des de Brindisi, una d’aquelles que vint segles enrere marcaven el final de la Via Appia i ara són matèria de «souvenir». Al seu costat hi ha un edifici cúbic, peculiar i cívic que és anomenat Sedile i una petita església dedicada a Sant Marc. El conjunt és indigest però incomparable.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Bob Dylan o Heliogàbal?

Curiós que, quan es concedia el Nobel d’anys anteriors, sempre hi havia algú que lamentava melancòlicament la no-concessió a un altre escriptor preferit seu (ompliu els espais perceptius amb el nom que més us plagui), sense discutir tanmateix la decisió de l’Acadèmia Sueca. Però enguany, qui més qui menys tots hem esdevingut crítics de poesia amb llicència per matar, i un bon grapat ha dictaminat (sense arguments conclusius) que Bob Dylan no escriu poesia de consistència suficient. O el que encara els sembla pitjor, que la lletra va acompanyada de música i per tant no es pot considerar literatura.

Negar-li la categoria de literatura a allò que fa el senyor Robert Zimmerman no mereix ni un sol segons de discussió. En quant a la seva qualitat, tothom té dret a opinar, encara que, com la ignorància és agosarada, sospito que molts opinaires no han mamat més Dylan que les versions nostrades que entonàvem durant els nostres anys d’esplai al cau. Tant se val, el mal primordial de la polèmica és que ens prenem aquests premis massa seriosament. Per a mi, el principal al·licient del Nobel de Literatura és el de descobrir-me autors de vàlua que encara desconeixia i amb els que potser no hauria ensopegat mai si no fos pel guardó. He d’agrair-li per tant tresors de les lletres com són Naguib Mahfouz, Kenzaburō Ōe, Wisława Szymborska, Imre Kertész o Svetlana Alexievich.

Per descomptat, el Nobel 2016 no ha acomplert aquesta funció reveladora, ja que a Dylan el coneixien fins i tot les rates de claveguera; per això per fer el descobriment de la temporada he hagut de girar el cap en direcció als menys famosos premis Princesa d’Astúries i a la figura de Mary Beard. Aquesta quasi coetània meva, professora a la Universitat de Cambridge d’Antiguitat Clàssica, s’acredita com a divulgadora irrebatible així que se la coneix una mica. No he llegit encara cap dels seus llibres, però les sèries que ha cuinat per la BBC («Pompeii: Life and Death in a Roman Town», «Meet the Romans» o «Ultimate Rome: Empire Without Limit») són totes elles irresistibles.

El propòsit de Beard és el d’apropar-nos als antics romans, tot subratllant la seva humanitat, fent-nos partícips de les seves emocions i connectant-nos amb un llegat que és encara viu. El seu llenguatge planer, els seus arravataments viscerals i el seu aire definitivament trempat de tieta excèntrica venç qualsevol prejudici sobre l’excessiu protagonisme que podrien al·legar uns possibles detractors. Efectivament, la veureu al centre de gairebé qualsevol pla de les tres sèries. Però una comunicadora de raça com és ella, s’ho pot permetre. Igual que es pot permetre calçar sabates esportives recobertes de lluentons i circular per les empedrades vies romanes en lleugera bicicleta.

Imagino que Beard forma part d’una generació d’historiadors recents que intenta trencar tronats prejudicis sobre l’antigor i que dona [primícia ortogràfica!] prioritat a la veu dels desfavorits. Qüestiona així la repetida llegenda de la depravació dels emperadors romans, denuncia el masclisme inherent de l’imperi i defensa el seu cosmopolitisme inclusiu. Aquesta visió esquerranosa, feminista i europeista li ha costat a l’autora alguns linxaments sonats per part de les hordes favorables al Brexit.

Com que els únics arguments emprats per atacar-la (de la forma més ofensiva) eren els seus indissimulats cabells grisos, les seves dents de castor i com de poc s’assemblava a Angelina Jolie, convindrem que qualsevol sentit de decència es troba del costat de la Beard. I, si no, mireu els seus programes televisius per acabar-vos de convèncer.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Fer-se gran no és una bicoca


Finalment hem vist «L’avenir» de l’emergent Mia Hansen-Løve: l’esquer d’Isabelle Huppert acaba sent difícil de resistir. Aquí l’exímia actriu interpreta Nathalie, una professora de filosofia d’institut amb la seixantena a l’esquena i una vida prou baquetejada, tot i que diria que a les antípodes del nostre Merlí nacional. Les coses que li passen a aquesta Nathalie són més aviat desagradables —el marit fuig amb una mossa més jove, la mare se li torna agressivament senil, els seus editors la condemnen a l’ostracisme per obsoleta, i el seu alumne favorit la qüestiona per ser incapaç de seguir els seus ideals—; com si la tesi de «L’avenir» fos que la vellesa no conté gaires alegries.

Bé, seria injust parlar de tesi en una pel·lícula tan naturalista com aquesta, on l’únic que es mostra és que la vida és com és, i que de vegades toca riure i d’altres plorar. En tot cas la Nathalie protagonista, demostra una resiliència propera a la de la Michèle Leblanc d’«Elle», encara que un punt menys sardònica. Mia Hansen-Løve continua parlant-nos de la seva família d’una manera aparentment desdramatitzada, tal com raja. Si «Eden» fou el film dedicat al germà, ara li ha tocat a la mare, també professora de filosofia.

Tant «Eden» com «L’avenir» són obres totalment mancades d’alè dramàtic, però també marcades per una seguretat de traç, i un coneixement del funcionament de l’ésser humà, que impedeix a la directora qualsevol pas en fals. Un cop superades les expectatives, t’adones que no presenciaràs la redempció d’una sexagenària qualsevol, que la vida no s’adapta a les pautes de camí de perfecció d’un Paulo Coelho, ni tan sols d’un Albert Espinosa.

I encara queda el goig de contemplar el treball de l’Huppert. Si no és la millor actriu mundial el 23 d’octubre de 2016, deu ser perquè no coneixem les seves competidores. Acostumats a veure-la en papers torturats, no deixa de ser una alegria que aquí s’exhibeixi impacient, sensualment natural, favorable al sistema i fins i tot vulgar.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Fins que la família ens separi


Pel·lícula a pel·lícula Ira Sachs es va erigint en cronista discret i ple d’humanitat de les petites vides dels habitants de Nova York. Després de la molt tendra «L’amor és estrany», torna a colpir-nos amb la magistral «Little Men» (oblidem-nos de l’horrible «Verano en Brooklyn», que és com l'han trasplantada aquí).

Quan el seu pare mor, Brian (Greg Kinnear), un actor teatral de segona, hereta la seva casa a Brooklyn i s’hi trasllada amb la seva esposa psicoterapeuta (Jennifer Ehle) i el seu fill adolescent Jake (Theo Taplitz). La planta inferior de l’edifici la té llogada una modista xilena (Paulina García) amb un fill també adolescent, Tony (MIchael Barbieri). Tot i que Jake és tímid i introvertit i Tony sociable i xerraire, aviat s’estableix una forta amistat entre els dos nois, propiciada per les moltes hores de lleure dels mesos d’estiu. A esquena dels joves, els adults s’enfronten a un conflicte d’interessos, ja que el barri està pujant de categoria (allò que en diuen «gentrificació») i s’imposa una pujada dràstica dels lloguers que amb tota probabilitat la immigrant xilena no podrà pagar.

De totes les maneres possibles d’encarar una història així, els guionistes Mauricio Zacharias i el propi director Sachs opten per la menys espectacular, però també la menys tramposa. No hi ha personatges bons ni dolents, cadascun té les seves raons, i a falta de sorprenents girs de guió, tothom en sortirà perdent en certa manera, almenys a nivell emocional. Aquesta manera de narrar, que tant evita el dramatisme, però que tant respecta la veritat humana, acaba actuant com una càrrega de profunditat infinitament més devastadora que qualsevol melodrama. No crec que sigui casual que Brian, el pare, estigui fent de Trigorin en una versió off-off-Broadway de «La gavina», perquè «Little Men» comparteix les maneres del que toca la fibra com qui no vol la cosa, les d’Eric Rohmer i Jean Renoir, però sobretot les d’Anton Txekhov.

Sachs dirigeix amb aparent falta de pretensions, tot i que filma els passejos sobre rodes dels adolescents en un to gairebé extàtic, molt ben acompanyats per la vibrant banda sonora de l’ex-Tindersticks Dickon Hinchliffe. I aconsegueix grans interpretacions de pràcticament tots els actors. García i Kinnear, sense necessitat d’entonar àries de bravura, estan perfectes. Ehle, té un paper més ingrat, igual que Alfred Molina, que és la primera vegada en la seva carrera que el sento parlar en espanyol.

Però els veritables herois de «Little Men», i ja ho indica el títol, són els seus protagonistes de tretze anys. Rarament he vist representada amb tanta genuïnitat l’encaterinament fabulós d’una amistat juvenil entre dos adolescents aprenents d’home. Hi ha també una mica d’amor, d’aquell que no gosa dir el seu nom, quan hi ha dos mascles implicats. Però tot s’explica des de l’enlluernament compartit. Theo Taplitz està irreprotxable en el paper de l’hipersensible Jake; però Michael Barbieri, com a Tony, l’eclipsa sense problemes amb l’energia i la loquacitat d’un Al Pacino imberbe.

He sortit de la projecció de «Little Men» amb el cor fet pols i amb l’obvietat (al pensament) que acabo de veure una de les millors pel·lícules de l’any. Com conciliar tot això?

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Estampes pulleses: una joia a Galatina

Chiesa Madre dei Santi Pietro e Paolo (amb Josep afegit)
A mig camí entre Gallipoli i Lecce, la provinciana Galatina (27.109 habitants) sembla una mica tètrica durant la llarga migdiada d’agost. No li manquen els atractius habituals: palaus de façana barroca, un grapat d’esglésies de factura competent que en altres parts del món serien tresors nacionals i un te fred «alla pesca» que em deixa totalment enamorat. Però si hem vingut a Galatina és per visitar la basílica de Santa Caterina d’Alexandria, un dels monuments més insignes del romànic i el gòtic pullès. A que no havíeu sentit mai parlar d’ella?

Basílica de Santa Caterina


Jesús i els apòstols
La basílica va ser construïda entre 1369 i 1391 sota el patrocini de Raimondello Orsini del Balzo, croat entusiasta, el qual en besar la relíquia de la mà de Santa Caterina al monestir que hi té dedicat al mont Sinaí li va arrencar un dit amb les dents i, ja posats, se l’endugué cap a Itàlia embolcallat en reliquiari de plata. El temple presenta una façana amb solucions interessants (el crist i els apòstols esculpits sobre la porta principal) o típicament pulleses (la parella de lleons que guarden l’entrada).


Però el veritable atractiu de la basílica es troba al seu interior, on la totalitat dels seus murs està recoberta de frescos atribuïts a Francesco d’Arezzo, de l’escola de Giotto, i datats al segle XV. Amb tanta superfície per omplir no us estranyi que aquí es descrigui en format predecessor del còmic la història sagrada tant del Vell com del Nou Testament. Potser el nivell no és de primera, però la veritat és que impressiona tanta paret pintada. Malauradament a l’interior no permeten fer fotografies, o sigui que totes les imatges que segueixen són manllevades. Però igualment precioses.



divendres, 21 d’octubre del 2016

Si un capvespre d’estiu un viatger


Un capvespre plujós de gener un foraster entra al saló de fumar d’un hotel i sense voler interromp el conciliàbul d’una dotzena de figures locals. Què hi fan allà reunits gent tan diversa? Quina és la identitat del desconegut i quina serà la seva aportació al misteriós concili? Aquest punt de partida em sembla la quinta essència de l’atractiu que té pel lector el fet novel·lesc: un desconegut entra en un bar, a l’exterior brama la tempesta… I efectivament així és com arrenca «Las luminarias» d’Eleanor Catton (Siruela, 2014), traduïda de l’anglès per Celia Montolío. Catton va néixer a Ontario (Canadà) l’any 1985, però als sis anys d’edat la seva família va retornar a Nova Zelanda d’on eren originaris. Amb aquesta segona novel·la seva va guanyar el prestigiós Man Booker Prize el 2013.

Rebobino. El foraster es diu Walter Moody i és un jove advocat reconvertit en prospector aurífer, l’any és 1866 i el lloc, un pròsper poblat miner de l’illa meridional de Nova Zelanda. En el dia de la seva arribada s’han esdevingut a Hokitika Town tres incidents que podrien estar relacionats: un ermità ha mort i s’ha descobert una gran fortuna a la seva cabana, una prostituta s’ha intentat suïcidar amb una sobredosi d’opi i un jove que ha fet la seva fortuna amb l’or ha desaparegut. El motiu de la reunió al fumador de l’hotel és el d’intentar escatir la història oculta darrera d’aquests esdeveniments i els dotze presumptes implicats no podrien ser més diferents: un periodista jueu, un oficial de jutjat francès, dos xinesos (un que busca or i l’altre que trafica en opi), un maori que recol·lecta pedres precioses, un apotecari, un capellà…

En certa manera «The Luminaries» és un tipus de novel·la que ens retrotrau a un temps més innocent en la història del gènere: el de les voluminoses (i alambinades) intrigues criminals que inventaren gent formidable com Wilkie Collins o Charles Dickens. No falta ni un sol dels seus elements més fulletonescos: dones pecadores, addiccions opiàcies, fills bastards, argúcies legals, espiritisme i (sobre tot) intercanvi de baguls. És clar que Catton, com a filla del segle XXI que és, hi afegeix un to post-modern que no només rumbeja d’omnisciència, sinó que a més es permet alguns comentaris metaliteraris.

Formalment, el llibre també presenta un pilot de particularitats, començant per unes cartes astrals que il·lustren i prologuen cadascuna de les dotze parts en les quals es divideix. Els dotze convidats de l’hotel Crown representen els dotze signes del Zodíac, mentre que els vuit protagonistes restants tenen cadascun d’ells un equivalent planetari. Intriga igualment que cadascuna de les parts duri la meitat que l’anterior. Així el primer capítol «I. Una esfera dentro de una esfera» abasta 346 pàgines, «II. Augurios» només 152, i encara menys «III. La casa de la perdición personal» (96). A partir d’aquí em limitaré a pronunciar un etcètera.

«Las luminarias» pertany al tipus de literatura calmosa que convida a la manteta de quadres i el te calent. Amb les seves vuit-centes pàgines de sobrepès, els lectors de vocació decimonònica agrairan les seves circumvolucions cerebrals. La resta també s’ho passarà de conya, per tramposa que ens sembli.

dijous, 20 d’octubre del 2016

Alicia, punt i seguit

Jeffrey Dean Morgan, ai...
[Avís a en Pons: el nivell de «spoilers» d’aquest apunt és tendent a zero.]

Vaig escriure sobre «The Good Wife» en acabar la primera temporada i també en acabar la quarta; serà de justícia fer un petit comentari ara que ja ens l’hem cruspida tota, perquè de sèries com aquesta no en corren gaires. Pels que estiguin familiaritzats amb les primeres temporades descobriran que els seus ingredients es mantenen en gran mesura fins a la conclusió de la setena temporada. La vida laboral d’Alicia Florrick (Julianna Margulies) continuarà patint dràstiques alteracions, perquè sembla que aquests bufets d’advocats porten la discòrdia a l’ADN, mentre que el seu marit Peter (Chris Noth) picarà cada vegada més amunt en la seva carrera política, amb el tibat i sibil·lí Eli Gold (Alan Cumming) més o menys a prop. En l’àmbit familiar, la sogra perdrà importància, mentre que el fill serà absent en la majoria dels episodis, perquè és a la universitat. En canvi la filla beata recupera protagonisme, sobretot a la setena temporada. Encara que mai no perdem de vista la mare d’Alicia (Stockard Channing) i el seu germà gai (Dallas Roberts), m’hauria agradat que apareguessin més sovint.

Per descomptat l’escuderia de secundaris pintorescos que tant aprecien els espectadors fidels roman temporada rere temporada. Així els advocats manipuladors i peculiars: Louis Canning (Michael J. Fox), Nancy Crozier (Mamie Gummer), Viola Walsh (Rita Wilson) o la marcianíssima Elsbeth Tascioni (Carrie Preston) —no us perdéssiu el seu tòrrid idil·li amb Kyle MacLachlan—. Igualment els jutges de capteniment pintoresc que encarnen actors de caràcter tan sòlids com Denis O’Hare, David Paymer, Ana Gasteyer o Dominic Chianese. I encara aquests clients tan recurrents com torracollons, tant fa que sigui el narcotraficant Lemond Bishop, el guru de les noves tecnologies Neil Gross o el possible feminicida reincident Colin Sweeney.

Com ja era habitual, els plets que centren cada capítol són d’allò més variat tant en la forma com en el fons. Molts d’ells s’inspiren en qüestions de la més candent actualitat tecnològica o costumista: pastissera que es nega a preparar la tarta nupcial d’una boda gai, software d’impressora 3D que fabrica armes defectuoses, «drones» que atempten la intimitat d’un humil contribuent, o una campanya de desprestigi d’un restaurant a un succedani de Tripadvisor.

Potser caldrà que digui, perquè és una mena de presència elefantina a la saleta-menjador, que «The Good Wife» va perdre pel camí a les darreres temporades algun dels seus intèrprets principals, un parell en concret. El primer, de forma traumàtica, al bell mig de la cinquena temporada. La segona, més meditada i el·líptica, al final de la sisena. Aquestes dues desaparicions compliquen la continuïtat de la sèrie. Per tant la setena temporada intenta fer malabarismes amb unes absències que no controla. Per això tothom l’ha criticat i els guionistes no se n’han sortit gaire bé tampoc.

Fins i tot una sèrie tan comercial com aquesta, intenta adoptar maneres artístiques en la seva conclusió. Tots sabem que és complicat. Crec que a ningú ha satisfet el darrer capítol de «The Good Wife», amb una Alicia Florrick que ha après dels seus errors i ha adoptat els del seu marit. Potser una sèrie tan llaminera es mereixia una fi més contundent, però després de 176 capítols tan suculents, només queda dir gràcies, moltes gràcies.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Conjectures per l’avenir

L’enorme èxit internacional que va assolir «Sàpiens. Una breu història de la humanitat» de l’historiador israelià Yuval Noah Harari permetia sospitar que no trigaríem gaire a tenir més notícies seves. I així ha sigut: dos anys més tard apareix «Homo Deus. Una breu història del demà» (Edicions 62/Debate) on l’autor intenta projectar els seus coneixements de macro-història en direcció al futur per predir quins canvis ens esperen en un endemà potser no tant llunyà.

L’assaig s’inicia amb la hipòtesi una mica agosarada que els Quatre Genets de l’Apocalipsi foren finalment domesticats durant la segona meitat del segle XX. Per a qui no tingui fresca ni la Bíblia ni la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, els recordaré que aquests genets donaven forma humana als assots sempiterns de la Pesta, la Fam, la Guerra i la conclusió fatal dels altres tres: el que vindria a ser la Mort. Per descomptat encara no hem eliminat de la superfície del planeta Terra totes aquestes calamitats; però anem pel bon camí, si hem de fer cas a les estadístiques. Almenys ja no les considerem expressions de la voluntat divina, com passava als segles medievals. En poques paraules, hem millorat una mica (i l’Harari és historiador del broc gros, o sigui que no li ho tindrem en compte), caldrà començar a pensar cap a on ens dirigim a partir d’ara mateix.

El primer objectiu, un cop controlada la malaltia, seria la immortalitat, o millor dit l’amortalitat, perquè davant d’una pluja de pianos de cua o accidents similars no hi ha ciència mèdica que valgui. Algunes de les solucions que apunta l’autor són la injecció de nanobots que gestionin el correcte funcionament del nostre cos o la renovació cel·lular programada. Que no pateixi el doctor Macip, que el poc contingut científic del llibre es tracta a esquitllentes i és degudament «kosher», encara que m’agradarà saber què en pensa de les poques dades mèdiques que cita.

Després de la immortalitat, hauríem d’aspirar a la felicitat. La farmacopea d’última generació ens proporciona una ajuda immillorable, i a mesura que coneixem la cartografia del nostre cervell, sembla més i més viable manipular directament les xarxes neuronals. El tercer pas proposat per Harari és el de la divinitat a nivell individual, però més que en un Jahvè omnipotent convencional, crec que el que té al cap és una explotació d’hipotètics super-poders, com si tots fóssim aspirants a super-herois de la Marvel.

Aquí el llibre recula, agafa embranzida, i ens torna a explicar acceleradament el «Sapiens» de fa dues temporades, amb «mise en abyme» inclosa. S’insisteix en la capacitat humana per alterar la vida del Planeta, en una era geològica que caldria anomenar «Antropocè» i en la problemàtica relació de l’«Homo Sapiens» amb totes les espècies animals suposadament inferiors. Es discuteix a continuació un afer tan complicat com l’existència (o no) de l’ànima humana, o el difícil diàleg entre ciència i religió. Aquesta part conclou amb la idea potser més interessant de tot el llibre, la de l’humanisme laic contemplat com una religió. ¿No és, al cap i a la fi, la religió un codi ètic de vida?

Amb tot això ja estem arribant al final del llibre i encara no s’ha abordat la qüestió del futur, tot i que el subtítol «Una breu història del demà» ja ens remarcava que seria «breu». És en aquesta escassa tercera part on Harari es dedica a fer volar coloms, i proposa diverses possibilitats, totes distòpiques i destinades a bastir el taüt de l’humanisme. La desaparició de conceptes com el «jo» o el «lliure albir» i un nou món laboral on la majoria de nosaltres serem superflus ja que les màquines ens hauran substituït, ens obligaran a crear una nova religió post-humanista. L’autor proposa dues candidates: el tecnohumanisme, que intenta desenvolupar noves potències de l’individu i la religió de les dades, en la qual «Homo Sapiens» esdevé objecte i cedeix el control de la seva vida a l’internet de les coses.

«Homo Deus», pel seu propòsit, és més controvertit que «Sapiens», fet que no disminueix el seu interès. Yuval Noah Harari continua demostrant que és un divulgador d’una claredat envejable. Només per les reflexions que suscita i que es prolonguen molt més enllà de la lectura, ja queda justificada la visita.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Estampes pulleses: entre dos mars, Gallipoli

A les ribes del mar Jònic, plàcid reflex de la sobreexplotada Òtranto, trobarem Gallipoli (Kalipolis, ciutat bella), que no s’hauria de confondre amb la península turca homònima, on tingué lloc una important batalla durant la Primera Guerra Mundial. El nucli antic de la població està contingut en una illa murallada unida al continent per un pont del segle XVII. No sé per quin motiu, tot el que eren aglomeracions turístiques a Òtranto, és aquí calma, relax i voluptat solar. I no és que Gallipoli sigui un indret indigne, ni molt menys: abunden les esglésies de nota, els palaus barrocs, les vistes impol·lutes i fins i tot un gabinet de curiositats amb un crani de balena i algunes aberracions fisiològiques atrapades en formol. Val la pena perdre’s pels carrers, amb la seguretat que la «pèrdua» no serà mai definitiva. I al pic del migdia, res millor que una cervesa a la terrassa del Cafè del Mar, encimbellada sobre el bastió medieval i amb el blau del golf de Tarento com a teló de fons.

Basílica concatedral de Santa Àgueda
Gallipoli barroc (1)
Gallipoli barroc (2)
Color local
Museo Civico Emanuele Barba
Chiesa della Purità
Chiesa della Purità

dilluns, 17 d’octubre del 2016

…i passions que fan molt de soroll

No diré que silenciosament (perquè això trairia l’essència del seu art), però sí una mica a esquitllentes, l’irlandès John Carney està construint pel·lícula a pel·lícula un particular ecosistema narratiu sobre les delícies i els patiments de la creació musical col·lectiva. Es va donar a conèixer amb la carismàtica «Once» (2007), un idil·li amb músic de proximitat inclòs, que s’ambientava als carrers del Dublín contemporani. L’èxit obtingut el propulsà a l’aventura americana de «Begin Again» (2013), amb intèrprets de primera divisió, com Keira Knightley o Mark Ruffalo, i una trama tan superficial com refrescant. Amb «Sing Street» retorna al seu Dublín natal i als anys 80 de la seva adolescència per firmar una faula semi-autobiogràfica que sonarà com bàlsam pels ulls i orelles de tots els seus companys de generació.

Corre l’any 1985 i a una Dublín submergida en plena crisi econòmica, la família de Conor Lalor (Ferdia Walsh-Peelo, el nostre narrador protagonista) decideix treure’l dels jesuïtes, fer estalvis i matricular-lo en una escola pública, on s’enfrontarà a les adversitats de la vida real i a les poques compensacions solidàries que aquesta mateixa vida ofereix. Aviat Conor es topa amb una deessa de barriada, d’ulls irresistibles, de nom Raphina (Lucy Boynton), i per seduir-la s’inventa un conjunt musical, del qual ell en serà el líder, sapastre entre els sapastres.

El tema del conjunt (rock/ye-ye/pop/dance/grunge) com arma de seducció massiva és tan vell com eficaç i «Sing Street» en fa un ús deliciós. Contemplar aquesta colla d’aprenents de mascles assajant postures d’adult. I com que atrapa tots els seus participants en una edat massa precoç, barreja sense dificultat la comicitat i la tendresa. Carney té una grapa particular per vertebrar les seves històries a partir de la música sense que es pugui dir que siguin exactament musicals. La selecció de hits de l’època —Duran Duran, The Cure, Flash and the Pan, Spandau Ballet, The Jam— faran la delícia dels que van viure-la i el grapat de cançons originals (firmades per Gary Clark i el propi Carney) mimetitzen molt bé els estils d’aquell moment.

«Sing Street» es contempla d’inici a final amb un somriure quasi permanent i algun puntet d’emoció. És cinema no gaire profund però amb cor, pensat per fer-te sentir bé, el que no és necessàriament bo ni dolent, però com s’agraeix de tant en tant!

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Passions silencioses…

La poesia és matèria estranya i minoritària que sol funcionar de manera força subjectiva, encara més pels que ens declarem d’entrada negats als seus encants (tot i que, com a persones sensibles que som, sabem fer excepcions). Té cap sentit filmar a principis del segle XXI la biografia d’una poeta del XIX que va passar la part més important de la seva vida tancada entre les quatre parets de casa seva? El britànic Terence Davies, que no ens va impressionar precisament amb la molt recent «Sunset Song», creu que sí i per això ha filmat «A Quiet Passion» («Una passió callada», el títol traduït de la versió comercial és atroç per la seva manca de subtilesa i no vull ni recordar-lo) sobre la molt anodina peripècia vital de la poeta Emily Dickinson.

Davies, atès que al guió li manca acció, ho adorna tot amb una fotografia preciosa (gentilesa de Florian Hoffmeister), una banda sonora espaterrant que passa de tot i és capaç d’incloure l’exquisit Schubert, però també New Age de tercera generació i una col·lecció de poemes recitats en off. El film és visualment exquisit i té algunes escenes corprenedores o fins i tot divertides, però només l’apreciaran espectadors amb un cert tarannà flegmàtic.

«A Quiet Passion» serveix també per reivindicar l’ofici de Cynthia Nixon, una actriu condemnada a estar lligada eternament al paper de Miranda Hobbes a «Sex & the City» (algú la recorda com la minyoneta infiltrada a «Amadeus»?) La figura d’Emily Dickinson li permet desplegar un ventall de gestos excèntrics, respostes àcides i algunes angunioses convulsions, tot molt ben resolt. Al seu voltant una colla de rostres poc convencionals, però molt adequats per retratar la molt puritana societat de Nova Anglaterra, entre els quals costarà una mica desxifrar l’antic sex-symbol Keith Carradine.

La pel·lícula fa justícia a aquesta poeta ferotgement independent, que no va publicar gairebé res en vida i que no va ser compresa fins un segle després de la seva mort. Actualment Dickinson és considerada part essencial del canon de les lletres americanes. Terence Davies n’ha atrapat part del seu rar magnetisme.

Aconsellable per a tots aquells a qui ha irritat el Nobel de Literatura a Bob Dylan.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

El dimoni de les llistes: el meu abecedari pop

Algú recorda els ABC?
A d’ABC i d’Aute i de Laurie Anderson
B de Kate Bush i de B-52’s i de Björk i de David Bowie i de Maria del Mar Bonet
C de Costello (Elvis) i de Carmen Consoli
D de Dexy’s, Daho i Dead Can Dance
E de Brian Eno i d'Eels (gràcies XeXu!)
F de Feelies
G de Grateful Dead
H de Heaven 17 i Human League
I d’Incredible String Band i d’Indigo Girls
J de Joy Division
K de Kinks
L de Lambchop i de Luna
M de Joni Mitchell i de Magnetic Fields i de Stephin Merriitt i de Van Morrison
N de New Order
O d’Ornella Vanoni
P de Portishead
Q de Quasi
R de Jonathan Richman i de Roxy Music i de Radiohead
S de Jaume Sisa i Elliot Smith
T de Gianmaria Testa, Talking Heads i Tindersticks
U… En qualsevol cas, no d’U2
V de Vainica Doble i de Veloso (Caetano)
W de «Who’s next» de The Who
X de XTC
Y de Yo la tengo
Z de Frank Zappa

dijous, 13 d’octubre del 2016

Estampes pulleses: entre dos mars, Òtranto

Hem arribat a Salento, el veritable taló de la bota italiana, delimitat pel mar Adriàtic a l’Orient i pel mar Jònic a Occident. Res no em fa més il·lusió que començar per una població del costat Adriàtic tan literària com és Òtranto (esdrúixola, si se’m permet la precisió). Aquí va situar Horace Walpole (1717-1797), quart comte d’Orford, la seva novel·la «The Castle of Otranto», la qual no manté cap correlat amb la realitat històrica de la contrada, però tothom la considera com el tret de sortida del truculent gènere de la novel·la gòtica. Potser com un homenatge MOLT premeditat, Umberto Eco a la seva novel·la detectivesca, però també gòtica, «El nom de la rosa», va fer que el primer monjo assassinat, el que posava en funcionament tota la trama, fos un tal Adelmo originari d’Òtranto.

A l’hora de la veritat, quan visites el poble (5.724 habitants al cens de febrer de 2015), el que més t’impressiona no és la concisa perfecció de la seva ciutat vella mig murallada, envoltada de mar per dos o tres costats, sinó la trivialitat de tant passavolant. Òtranto fa sobretot pudor d’oli bronzejador, de xancletes i de matalassos inflables. Per descomptat hi ha mar i hi ha un castell digne (tot i que no és el de Walpole). També té una catedral romànica (Cattedrale dell’Anunziata) tan bonica o més que qualsevol altra de la Pulla.


Però tot això no seria redempció suficient si el «duomo» no exhibís un paviment sensacional dissenyat per un tal Pantaleone, monjo del segle XII no se sap si real o inventat. El fabulós mosaic ocupa tota la planta del temple amb llegendes que abasten des de la Història Sagrada fins el Cicle d’Artur, amb una arbre de la vida central, un bestiari de somni i fins i tot un zodíac complet. Narrativament pot semblar inconnex, però estèticament és sublim. Llàstima que els bancs destinats a acomodar els culs dels fidels tapen gran part de l’obra (i unes cordes tanquen el pas quan no hi ha missa. Per això, potser ho veureu millor des de casa que «in situ». Mireu, feu el favor, i embadaliu.






dimecres, 12 d’octubre del 2016

Educació privada

El debat sobre la conveniència d’educar els teus fills entre les quatre parets de la llar familiar, només va sorgir en el moment que va existir la possibilitat d’una educació pública i gratuïta a la qual acollir-se. Sense tenir-ne ni idea, diria que la discussió és més roent als Estats Units que a casa nostra, on tot arriba tard i amb sordina. En tot cas, d’això tracta «Captain Fantastic» del debutant Matt Ross, qui jura i perjura que es va criar en una comuna «hippy» amb alguna concomitància amb el que aquí es narra.

El que el film exposa: Ben Cash (un carismàtic Viggo Mortensen) cria els seus sis fills enmig de la natura més salvatge, amb una barreja d’educació per la supervivència i doctorat virtual a una universitat de l’Ivy League. L’esposa i mare és estranyament absent, fins que el seu suïcidi compareix per justificar la deriva del guió. El viatge de la família en ple per assistir al funeral enfrontarà la quitxalla per primera vegada a la vida amb els encants de la societat de consum, mentre que els seus acabalats avis conspiraran per privar-los de la custòdia paterna.

Aquesta història es podria haver explicat de moltes maneres, però s’ha optat per la més absurdament exagerada. Així aquests nens no només han après a matar un cérvol amb les mans nues o a escalar una paret vertical, sinó que són experts en física teòrica, parlen sis idiomes i són capaços d’elaborar una anàlisi de text de la «Lolita» de Nabokov sense despentinar-se. Resulta difícil imaginar uns pares amb coneixements tan vastos, però com a mínim la incongruència de tot plegat proporciona alguns moments força còmics.

El conflicte familiar es mostra molt més adotzenat (els avis de rapacitat gens dialogant, la germana i el cunyat de convencionalisme poruc, el fill que acusa el pare de la mort de la mare…) «Captain Fantastic» se salva per la solidesa dels seus actors (hi surten Frank Langella, Ann Dowd, Kathryn Hahn o Steve Zahn), sobretot el sempre convincent Mortensen. Sense ser perfecte ni profund, cola el seu parell d’hores de durada de forma més agradable que penosa.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Estampes pulleses: la blanca Ostuni

 

Amb Ostuni gastaré poca saliva, perquè les seves virtuts són bàsicament visuals. Encimbellada i compacta sobre un turó, pot presumir d’una bella catedral i una xarxa de carrerons d’allò més fotogènics. Tot i que es troba a uns set quilòmetres de la costa, ha esdevingut una de les ciutats d’estiueig preferides de les elits pulleses, així com la meca de la diversió nocturna de la contrada. Indispensable perdre-s’hi una estona sense rumb marcat.

Catedral

Palau episcopal