dissabte, 25 de març de 2017

Un món de metros: Hong-Kong (2)

Des de la nostra darrera visita, el sistema de Hong-Kong ha crescut considerablement. De 50 estacions ha passat a 87 i els 87 quilòmetres de via han esdevingut 175. Per ser una xarxa asiàtica, és considerablement clara (els metros de l’Extrem Orient em solen produir mals de cap) i té el detall d’estar retolada en bilingüe pels que no dominem el xinès a nivell escrit.

Com a trets característics: la configuració en illes, tan típica de la ciutat; una mena de subsistema esquifit, dalt a l’esquerra; i l’estació amb un cap de Mickey Mouse que indica el Disneyland Resort. Res, que Hong-Kong rep l’aprovat.

divendres, 24 de març de 2017

México lindo y jodido


Continuo amb Juan Pablo Villalobos, ara amb «Si viviéramos en un lugar normal» (Anagrama, 2012), segona part del denominat «Tríptico de los dos dedos» en homenatge a Jorge Ibargüengoitia, i de la que «Te vendo un perro» devia de ser la tercera part, tot i que són llibres que es poden llegir amb total independència.

La novel·la explica la vida d’una família nombrosa que viu a un habitatge minúscul i precari dalt del Cerro de la Chingada. El pare és professor de civisme en una escola i practicant de l’exabrupte antigovernamental, mentre la mare passa les hores cuinant «quesadillas» per la seva prole formada per Aristóteles, Orestes, Arquíloco, Calímaco, Electra, i els falsos bessons Cástor i Pólux. Precisament és Orestes (o Oreo) qui actua de narrador i protagonista i ens posa en contacte amb les contradiccions de la realitat mexicana, començant per la crisi suscitada per unes eleccions amanyades. Mentre dilucida si són pobres o pertanyen a la classe mitja, com sostenen els seus pares, es produeix la desaparició dels bessons el que forçarà els dos germans grans a sortir de casa per trobar-los.

Se succeeixen els episodis hilarants i absurds on intervenen un policia de cabells rebels, una família polonesa, un romiatge de peregrins fanàtics, alienígenes abductors d’infants, una colla de vaques en zel i un petit aparell amb curioses propietats elèctriques. Entre tots aquests fets surrealistes es fàcil llegir un retrat del Mèxic contemporani (bé, l’acció se situa als anys 80 del segle passat), on l’humor negre sempre té un deix amarg. Villalobos sembla voler contrarestar aquest pintoresquisme colorista que intenta maquillar els grans dèficits del país.
    Mi madre fue corriendo a la cocina y volvió con los ojos llorocitos y la voz tambaleante.
    —Mi amor —le anunció a mi padre, y ese cariñoso inicio servía en casa siempre de prólogo a las catástrofes—, sólo nos quedan treinta y siete tortillas y ochocientos gramos de queso.
    Entramos en una fase de racionamiento de quesadillas que terminó por radicalizar las posturas políticas de todos los miembros de la familia. Nosotros conocíamos muy bien la montaña rusa de la economía nacional a partir del grosor de las quesadillas que nos servía mi madre en casa. Incluso habíamos creado categorías: quesadillas inflacionarias, quesadillas normales, quesadillas devaluació y quesadillas de pobre —citadas en orden de mayor opulencia a mayor mezquindad. Las quesadillas inflacionarias eran gordas para evitar que se pudriera el queso que mi madre había comprado en estado de pánico, ante el anuncio de una nueva subida en los precios de los alimentos y el peligro tangible que la cuenta del súper pasara de los billones a los trillones de pesos. Las quesadillas normales eran las comeríamos todos los días si vivíeramos en un país normal, pero si fuéramos un país normal no comeríamos quesadillas, por lo cual también llamaríamos quesadillas imposibles. Las quesadillas devaluación perdían sustancia por razones psicológicas, más que económicas, eran las quesadillas de la depresión crónica nacional —y eran las más comunes en casa de mis padres. Finalmente teníamos las quesadillas de pobre, en las que la presencia del queso era literaria: abrías la tortilla y en lugar del queso derretido mi madre había escrito la palabra queso en la superficie de la tortilla. Lo que no habíamos conocido todavía era el chantaje del desabastecimiento quesadillesco.
«Si viviéramos en un lugar normal» conclou potser de manera precipitada i atrabiliària. Per gaudir-la en profunditat, seria aconsellable una certa familiaritat amb el país asteca, cosa que no succeïa tant a «Te vendo un perro» i encara menys a «No voy a pedirle a nadie que me crea». En tot cas, Juan Pablo Villalobos és un valor segur i una petita joia a descobrir. Sospito que no se li està fent prou justícia a casa nostra, malgrat el premi Herralde.

dijous, 23 de març de 2017

La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.

dimecres, 22 de març de 2017

D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.


dimarts, 21 de març de 2017

Pacte amb el diable

De vegades, per a la seva desgràcia, les pel·lícules aparenten ser la pitjor versió d’elles mateixes. Això és el que passa amb «The Founder» (El fundador) de John Lee Hancock; perquè, siguem sincers, ¿a qui l’interessa que li expliquin la biografia de Ray Kroc, el creador de l’imperi universal de les hamburgueses McDonald? Davant d’aquest panorama, hom no pot evitar la sospita que es trobarà davant de l’enèsima representació del somni americà: el triomf d’una voluntat més tossuda que brillant. I, és clar, això és el que es llegeix en primera instància, tot i que el guió de Robert D. Siegel amaga més d’una perversa subtilesa que no costa gaire de descobrir.

Per descomptat Ray Kroc, autoerigit com «el fundador» de la marca, mai no va inventar res, només introduí testosterona empresarial a les idees amorosament conreades pels germans McDonald. El que fa mig segle hauria esdevingut hagiografia de l’emprenedor amb èxit, es converteix ara en una denúncia (tèbia) de la depredació capitalista, que amb una mica de projecció es podria interpretar com un signe de vampirisme o fins i tot de pacte faustic.

Michael Keaton (que fa de Kroc), supleix la seva efígie antipàtica amb dosis considerables d’energia que aconsegueixen dur-lo ben amunt. Interpreten els germans McDonald dos secundaris de luxe: Nick Offerman (de «Parks and Recreations») i John Carroll Lynch (l’adorable marit de Frances McDormand a «Fargo»), qui en un paper gairebé mut s’endú totes les escenes on apareix. Laura Dern fa el sempre galdós paper de l’esposa que pateix, mentre que B. J. Novak resulta molt aprofitat en el seu curt paper.

«The founder» s’explica amb més invenció i trempera del que mereixen els seus orígens espuris. La fotografia de John Schwartzman conspira amb l’arquitectura tipus «Futurama» de neons dels temples de menjar ràpid dels anys cinquanta. I pot presumir d’una banda sonora sublim. Esperava impacient els crèdits finals per conèixer l’autor de la partitura. Carter Burwell, no podia ser de cap altra manera. I, gràcies siguin donades al Cel i a YouTube que aquesta meravella musical sigui accessible a tothom.

No sé com haurà caigut aquesta pel·lícula a la companyia mare, quan deixa tan clar que els seus fonaments parteixen d’un veritable robatori. A partir d’això, que pretenguin ser un dels pilars de la societat americana només pot pudir a cinisme. «The Founder», inesperadament molt recomanable.

dilluns, 20 de març de 2017

Fins que els fills ens uneixin

Moviestar et ven «Catastrophe» com la sèrie romàntica adequada per aquells que detesten les sèries romàntiques. I ja és una mica això, perquè sembla que el seu propòsit principal és el de fer proselitisme de la misantropia, tot deixant sempre encesa una llumeta dedicada a l’esperança conjugal.

Els guions els firmen la seva parella protagonista, Sharon Horgan (com a Sharon Morris) i Rob Delaney (com a Rob Norris), tots dos en la quarantena. Ella és una mestra de primària que coneix un home de negocis americà i té una breu aventura amb ell, ran de la qual queda embarassada. Ell retornarà a Londres per assumir les conseqüències. Tot això en els primers cinc minuts de la sèrie, perquè «Catastrophe» no perd el temps en prolegòmens.

Aquest serial pertany a la nova onada de comèdies àcides que no té por de fer humor a partir de qüestions delicades: el càncer, l’Alzheimer, la síndrome de Down, la drogoaddicció… Tampoc aparta la vista davant els aspectes més desagradables de l’embaràs, la paternitat i la vida en parella.

Sharon Horgan és, amb diferència, la millor dels dos, i un dels motius principals per fer de «Catastrophe» visió preferent. Tot i que Rob Delaney i la seva mandíbula quadrada representen molt bé l’americà de cor noble. Al seu voltant una colla de bons actors britànics («bon actor britànic» és de fet una redundància). També hi apareix Carrie Fisher, com a mare de Rob, probablement el seu últim treball (i no especialment lluït).

Les temporades consten cadascuna de sis capítols de 24 minuts, o sigui que se t’acaben de seguida. Hem vist les dues primeres (del 2015) i actualment s’emet la tercera. Recomanable caramel àcid i refrescant, passa com si res.

diumenge, 19 de març de 2017

Ecos de guerra

Expectativa per veure què havia fet Agustí Villaronga amb la «Incerta glòria» de Joan Sales; no pas per mesurar la seva fidelitat, ja que el director ha sigut el primer a reconèixer que s’havia vist obligat a alterar el vast material per donar-li faiçons cinematogràfiques. De totes maneres tinc la lectura de la novel·la bastant perduda en el temps i la recordo més aviat morosa i discursiva cosa que el film no és. De fet, m’ha semblat que la «Incerta glòria» filmada té un ritme molt ben sostingut i un interès continu, apart d’una producció generalment modèlica.

La història, encara que ambientada durant la guerra civil, no mostra activitat bèl·lica més que a un breu pròleg i a l’escena del bombardeig de Barcelona; però sí que incideix en els efectes de la contesa, tant a la rereguarda barcelonina com a la pausa hivernal del front d’Aragó, en unes circumstàncies que semblen posar les passions a flor de pell, siguin aquestes amoroses, d’amistat o de cobdícia. Del quartet protagonista, destaca poderosament Núria Prims en el paper de la Carlana, una dona lluitadora, disposada a tot per defensar els drets dels seus. La Prims està tan magnífica que causa un seriós desequilibri en el centre gravitacional del film, que hauria de girar entorn dels tres protagonistes restants. Oriol Pla, m’ha convençut força com el contradictori i tràgic Juli Soleràs; però la Trini de Bruna Cusí i sobretot el Lluís de Marcel Borràs m’han fet l’efecte d’adolescents que juguen a ser grans. Tanmateix, l’escena final entre Lluís i Juli m’ha emocionat de debò.

És un luxe comptar en els papers secundaris amb veterans com Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego o Luisa Gavasa, tots ells ajustadíssims. Com ja he apuntat, la producció és molt acurada, sobretot en terres aragoneses, on el paisatge eixut i polsegós, els edificis en runes i la carronya abandonada a la seva sort contribueixen considerablement al clima de la pel·lícula; clima al qual contribueix poderosament la bella i marronosa fotografia de Josep Maria Civit. En canvi, la música de Marcus JGR de vegades m’ha semblat intrusiva per redundant.

Les escenes barcelonines m’han fet patir una mica, perquè es notava que havien volgut tirar la casa per la finestra i jo ja temia que se’ls veuria el llautó de qui estira més el braç que la màniga. Per fortuna no ha estat així (encara que el viatge en metro me l’hauria estalviat). Tampoc no està gaire ben resolta la descripció de la distància entre Barcelona i el front d’Aragó. Un espectador que no conegui la nostra geografia pot arribar a pensar que els separen una vintena de quilòmetres.

Són en tot cas objeccions menors. Agustí Villaronga demostra una vegada més que sap moure’s en el territori de les terboleses morals. No us la perdéssiu: el seu últim terç és memorable i no anem precisament sobrats de cinema d’aquesta categoria.

dissabte, 18 de març de 2017

Un món de metros: Chicago (2)


Estic observant en aquesta revisió dels mapes de metro del món, que si bé les xarxes no han variat gaire, els seus dissenys han millorat espectacularment en qüestió de cinc o sis anys. Compareu per exemple el mapa del metro de Chicago de 2009 amb un de molt més actual. Apart de tipografies i traçat de línies molt més elegant i professional, han desaparegut els detalls més naturalistes (el blau del llac Michigan o la quadrícula dels carrers).

Com a la majoria de les ciutats americanes, la xarxa s'estén des del centre cap als afores. La complexitat de les connexions al Downtown continua obligant a mostrar una ampliació apart, el que sempre resta punts. M’encanta com s’entortolliguen la Red Line i la Brown Line.

I com a curiositat, sabíeu que la banda de rock Chicago, al principi es deia Chicago Transit Authority?

dijous, 16 de març de 2017

Odissea


Pocs llibres més estudiats, analitzats, viviseccionats i esbudellats, pel davant i pel darrera; pocs llibres més interpretats, interpel·lats, qüestionats, deconstruïts i parafrasejats; pocs llibres contemplats des de tants punts de vista diferents: psicoanalític, marxista, feminista, dialectològic, lexicogràfic, mitològic, homèric…; pocs llibres, en definitiva, tan capaços de generar un ingent corpus acadèmic com «Ulisses» de James Joyce. Paradoxalment no existia encara el llibre que relatés la complicada peripècia editorial d’aquesta novel·la, des de les primeres guspires d’inspiració l’any 1905, fins als seus problemes amb la censura, tot passant per la seva laboriosa redacció i la molt més torturada publicació; o almenys això és el que sosté Kevin Birmingham, l’autor de «El libro más peligroso. James Joyce y la batalla por Ulises» (Es Pop, novembre 2016), cosa que no li discutiré, tant per la solvència del seu treball com pels múltiples premis que ha rebut.

Excuseu el tòpic, però «El libro más peligroso» es llegeix sovint com una novel·la, farcida de situacions increïbles i personatges fascinants. I encara que sigui en primera instància una història de trifulgues editorials, no pot evitar delinear la biografia de Joyce en els seus anys centrals, una vida marcada per la malaltia i la misèria bohèmia, tot i que molt ben subvencionada per una colla de mecenes abnegats. D’aquestes pàgines sorgeix un autor caòtic i obsessiu, d’expressió absolutament lliure, compromès només amb la seva escriptura i sord a les veus de la prudència i la contemporització. Hom no pot deixar d’admirar el seu menyspreu per les maniobres diplomàtiques i el rebuig a qualsevol censura.

Llegit ara, «Ulisses», malgrat l’obscuritat d’alguns passatges, difícilment es relacionaria amb la paraula «obscenitat». No conté ni la voluntat sexual de «L’amant de Lady Chatterley», ni una qüestió tan polèmica com la pederàstia de «Lolita». La seva capacitat d’escandalitzar s’ha perdut precisament gràcies a les batalles legals que va haver de vèncer fa gairebé un segle. L’any 1918, quan «Ulisses» es va començar a publicar en forma de serial a «The Little Review», la història de la literatura ja estava familiaritzada amb el gènere eròtic (o fins i tot pornogràfic) i amb el gènere escatològic-grotesc (posem per cas, Rabelais). Però no estava encara preparada per un tipus de llibre que evita les tipologies i la intenció programàtica, que barreja cos i esperit en una sola experiència humana. Joyce ho fica tot en aquesta novel·la-bagul: la metempsicosi, la transsubstanciació, els ronyons de porc, l’onanisme, el cul i les morenes. I el denominador comú que troba és a la vegada desesperant i consolador.
Una de las ironías del «Ulises» es que fuese prohibido para proteger las delicadas sensibilidades del público femenino, cuando el libro le debe su existencia a varias mujeres. Fue inspirado en parte por una, sufragado por otra, seriado por dos más y editado por una quinta.
«El libro más peligroso» el protagonitzen figures històriques «bigger than life» del segle XX. Si bé m’encanten aquests inversors de Wall Street, maliciosament plutòcrates, amb vena artística de mecenes, o els jutges lletracremats que, mentre juguen al tennis a Massachusetts, acaben aportant la sentència favorable que tots esperàvem, encara m'agrada més l'elenc de "secundàries". Té raó l’autor que el particular «via crucis» de Joyce va ser molt ben acompanyat per un grapat de dones admirables. Feministes, rebels, lesbianes, «queer avant la lettre».

Només per aquest tàcit homenatge (a Nora Barnacle, Margaret C. Anderson, Dora Marsden, Sylvia Beach o Harriet S. Weaver) ja hauríeu de llegir el llibre, un dels més estupends de la temporada. Però el seu contingut, ple de detalls insòlits i girs inesperats, retrata molt bé un moment crucial de la història literària i social del segle XX. Qualsevol lletracremat, s'estimi o no a Joyce, faria bé de llegir-lo.

dilluns, 13 de març de 2017

L’àngel de la ficció


Al club de lectura acabem de llegir «L’accidental» (Raig Verd, gener de 2017, traducció de Dolors Udina) de l’escocesa Ali Smith, una autora molt respectada ara mateix a la Gran Bretanya, multipremiada en tot allò que publica, encara que no sigui de cap manera una escriptora fàcil, però sí molt satisfactòria per a tothom que pari atenció i aspiri a un nivell una mica més enllà del «thriller» d’aeroport.

«L’accidental» ens presenta una família, disfuncional com totes, composta per Eve, la mare, Michael, el padrastre, Magnus, el fill de disset anys, i Astrid, la filla pre-adolescent; cadascun d’ells amb els seus problemes específics, problemes que no estan disposats a comunicar als altres components de la llar. Durant unes vacances d’estiu en un llogarret de Norfolk on han llogat una casa de camp, un bon o mal dia hi compareix la misteriosa Ambre —barreja inquietant de l’intrús del «Teorema» de Passolini i la Mary Poppins en versió Disney— per alterar definitivament les seves vides. Que sigui per a bé o per a mal serà objecte de debat; tot i que representarà una «tabula rasa» per a tothom.

L’estructura de la novel·la és força rígida; consta de tres parts que es titulen «El començament», «Al mig» i «El final», i que correspondrien a l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Cadascuna de les parts detalla, en el mateix ordre invariable, els relats successius d’Astrid, Magnus, Michael i Eve, sempre des dels punts de vista respectius, tot i que rarament expressats en primera persona. Com a connectors que actuen de signes de parèntesis entre les tres parts, figuren breus i brillants textos que es refereixen tant als orígens d’Ambre com a la història del cinema.

I, si bé l’estructura ve marcada amb tiralínies, el seu contingut és libèrrim. Ali Smith utilitza en cada moment la tècnica que més li convé: pot recrear-se en la facècia verbal i el «calembours», articular un capítol a partir de preguntes i respostes (com en el catecisme catòlic o al Joyce d’«Ulisses») i, si ve al cas, fer que un Michael, foll d’amor, s’expressi en sonets poc canònics. El model inspirador és el del «corrent de consciència», propi del modernisme literari (el de Virginia Woolf, William Faulkner i, de nou, James Joyce); encara que a l’autora, més que els rastres del subconscient, l’interessen les parides ocioses a les que ens dediquem les ments jubilades durant la resta del dia.

La novel·la, apart de perspicaç i rara, és tremendament divertida, sobretot si us entusiasmen els culdesacs retòrics. Posem per cas, quan l’Astrid i la seva mare putativa Ambre es posen a filmar càmeres de seguretat.
Les va observar quan anaven a filmar la següent càmera davant de l’estació a la vora dels magatzems WH Smith. Quan ja feia una estona que l’Astrid filmava la tercera, a l’entrada del vestíbul, tenien l’home dret al seu costat.
Els he de demanar que deixin de fer això, va dir a l’Ambre.
Que deixem de fer què?, va dir l’Ambre.
Que deixin de filmar, va dir l’home.
Per què?, va dir l’Ambre.
No està permès, va dir ell, que la gent gravi detalls del nostre sistema de seguretat.
Per què no?, va dir l’Ambre.
Per raons de seguretat pública, va dir l’home.
Per què m’ho demana a mi?, va dir l’Ambre.
Li demano que deixi de filmar, va dir l’home.
No què, per què, va dir l’Ambre. Per què m’ho demana a mi? Jo no estic gravant res.
Ell encreuava i desencreuava els braços. Es va posar les mans als malucs, és a dir, es començava a emprenyar.
Si fos tan amable de demanar a la seva nena que deixés de filmar, va dir.
Ell no para de mirar la càmera damunt d’ells, com si sabés que l’estaven gravant.
No és una nena, va dir l’Ambre. I no és meva.
És per a la recerca i l’arxiu local, va dir l’Astrid.
L’home va mirar l’Astrid amb una sorpresa absoluta, com si no pogués creure que una nena de dotze anys pogués parlar i ja no diguem que tingués cap raó per dir una cosa en veu alta.
En el text sovintegen els jocs de paraules, poc satisfactòriament resolts; potser hagués calgut una traductora de sensibilitat més «verbívora». Encara així, és un detall que molesta molt menys que la descurança general que presenta la traducció. Atès que Dolors Udina és una professional de sòlida reputació, he de creure que va haver de fer la feina amb presses i sense ocasió per revisar-la. Tanmateix, la novel·la em sembla tan estimulant com recomanable per lectors amants de l’aventura; no penso interposar-hi cap més pega.

divendres, 10 de març de 2017

Els adéus


Coneixem la Tina Vallès pràcticament des dels seus primers balbucejos literaris en els temps més arcaics de la catosfera i hem anat seguint la seva pujant carrera amb interès. Després de dos reculls de relats extrets en part dels apunts del seu bloc i de la novel·la breu «Maic», la Tina va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes amb «El parèntesi més llarg» (Proa, 2013) i aquest gener finalment s’endugué el segon Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb «La memòria de l’arbre», que alguns pitonissos ja han vaticinat que serà «el llibre del Sant Jordi».

Aquest títol és la primera novel·la pròpiament dita que publica l’autora, ja que «Maic» era a penes una «nouvelle». Els dos llibres comparteixen el punt de vista d’un infant, però en contrast a la dramàtica situació d’aquell Maic de futur tan problemàtic, el Jan protagonista de «La memòria de l’arbre» compta amb la protecció de la seva ben avinguda família. No vol dir això que en la vida d’en Jan tot sigui de color de rosa, ja que comença el llibre amb l’anunci que els avis que viuen al poble es traslladaran a viure al pis del nét; un fet que en principi l’alegra, tot i que per les cares que fan els seus pares, comprèn que hi ha alguna circumstància que li estan amagant.
La quotidiana convivència amb els avis canviarà la vida del nét, amb aspectes tant positius com negatius; mentre que les xerrades que manté amb l’avi rellotger de camí a l’escola li ensenyarà de quin material està feta la memòria, com es conserven els records i com es poden perdre en l’oblit, amb metàfores arbòries sempre presents. No revelaré res que no s’intueixi si dic que l’avi està preparant l’infant per un comiat que s’endevina proper.

El llibre —articulat en capítols molt breus, sovint de pàgina o pàgina i mitja— destaca per la sensibilitat i la perspicàcia amb la que s’observen els gestos més minsos de la domesticitat. La Tina Vallès ha treballat sovint amb nitroglicerina sentimental de proximitat, un material altament explosiu si cau en males mans. Aquí se la juga de valent, amb un narrador de deu anys —un punt de vista, l’infantil, sempre problemàtic—, i una insistència en imatges poètiques que a mi (que sóc tan poc poètic) m’ha fet témer un descarrilament cap a la carrincloneria, que afortunadament no es produeix.

La imatge de l’arbre, que es presenta des del primer moment com la clau de la novel·la, acaba revelant-se una mica anticlimàtica, mentre que la família d’en Jan sembla massa perfecta per ser real. Tina Vallès demostra que controla perfectament els seus recursos de miniaturista i segurament ha aconseguit escriure la novel·la que pretenia. Pel meu gust, si vol continuar progressant, hauria d’introduir una mica més de perill als seus textos. Per descomptat, el vidriol no li escauria; però sí una mica de llimona espremuda, si pot ser.

dijous, 9 de març de 2017

Tots contra tots

Aniré ràpid, perquè la segona temporada de «Gomorra» (2016) és molt similar a la primera, o sigui que si et va agradar aquella no t’hauries de perdre aquesta. Repeteix el protagonisme el clan dels Savastano, mafiosos dedicats al tràfic de drogues a l’engròs; repeteix també una producció de factura impecable, una decoració d’interiors que conjuga els daurats i la xaroneria en tots els temps verbals, uns diàlegs d’impossible comprensió en la versió original (malgrat la connexió espanyola del dialecte napolità) i alguns dels barris més deprimits (i depriments) que es poden veure a la Unió Europea.

Com a relatives novetats, el patriarca Pietro Savastano passa la majoria dels dotze capítols emboscat, treballant a l’ombra; mentre que el seu fill Genny s’ocupa de la distribució de la droga des de l’apartada Roma. Es troba a faltar una presència femenina tan carismàtica com ho era Donna Imma a la temporada 1. L’Annalisa Magliocca, lideressa binguera en xandall, que interpreta Cristina Donadio representa un bon intent, encara que la supera Cristiana Dell’Anna fent d’una Patrizia Santoro plena de recursos.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, les fratricides lluites pel territori de les bandes criminals no acaben d’interessar-me (per primitives i literalment reduccionistes), i aquí ens trobem amb un munt de faccions que s’aniran destruint les unes a les altres amb alegria homicida. Malgrat tot, la sèrie té els seus moments brillants, tant en el pla narratiu com en l’estètic i, de tant en tant, revela detalls realment curiosos de la màfia (com que sigui possible subornar els empleats de pompes fúnebres per buidar un panteó i enterrar-hi després qui et convingui).

Si no ho he entès malament, existeix la possibilitat d’una tercera temporada. Si és així, algú a casa m’instarà a veure-la.

dimarts, 7 de març de 2017

Allò que no es pot dir

L’iranià Asghar Farhadi, amb un bagatge de només set pel·lícules, ja és un dels cineastes en actiu més importants del planeta. Caracteritzat per un absolut respecte pels seus personatges, unes trames que proposen complexes qüestions morals i un desenvolupament de l’acció totalment orgànica, cada nou film seu és motiu per la joia del cinèfil. L’únic problema que té Farhadi és que va tocar el cel amb «Nader i Simín, una separació» l’any 2011 i probablement tota la seva filmografia posterior es mesurarà (negativament) en relació a aquell film. Això probablement passarà amb aquest «El viatjant», de peripècia més minsa i sense tantes ramificacions com les que oferia «Una separació».

Davant del perill d’esfondrament de casa seva, el jove matrimoni format per Emad i Rana, es veuen obligats a traslladar-se a un apartament que els ofereix un amic, sense sospitar que la identitat de la llogatera anterior acabarà incidint en les seves vides en forma d’agressió a la muller. Paral·lelament a l’estudi de les conseqüències d’aquest incident, assistirem als assajos i posterior estrena d’una versió d’aficionats de «La mort d’un viatjant» d’Arthur Miller, on Emad i Rana interpreten els papers protagonistes. El títol de la pel·lícula i la seva relació amb la peça de Miller es descobrirà en els minuts finals, encara que no crec que mereixi el valor simbòlic que se li dóna. Igual que em passa amb la metàfora de l’edifici en estat ruïnós: crec que al cinema de Farhadi no li calen lectures al·legòriques, el seu lloc és el realisme humanista.

Dit això, no sé per on començar a enumerar les moltes coses que m’agraden d’aquesta pel·lícula. Compta amb un guió de ferro que segueix les passes d’una perquisició criminal, intercalada amb altres fets més quotidians, just com la pel·lícula de la que parlava ahir, però amb tot el tremp que allà faltava. El retrat del dia a dia de la classe mitjana de Teheran no deixa mai de fascinar-me, tan lluny i tan a prop! Les interpretacions tenen totes el to just, encapçalades per la Rana magistralment interioritzada de Taraneh Alidousti i l’Emad progressivament incendiari de Shahab Hosseini i merescudament premiat a Berlín.

M’intriga saber com s’haurà rebut el film al seu país d’origen, però vist amb ulls occidentals clama al cel l’ambigüitat amb la que es tracta la seva qüestió central. Queda clar que Iran és un país molt purità (nosaltres també vam passar per aquesta galdosa fase) i que el caire sexual de l’agressió que pateix Rana mai no arriba a ser verbalitzat. Aquest fet no pas menor, omple d’insuportable tensió cada minut de la pel·lícula i justifica la profunda incomprensió entre els personatges i la seva crisi final. Qualsevol obra d’art que mostri que l’obscurantisme i les mitges veritats no condueixen a res de bo, ja em té el cor robat. I aquí la maniobra s’executa sense ni una sola gota de greix.

No m’agradaria que l’immens valor d’aquest film quedés eclipsat per qüestions polítiques que només tenen a veure amb la megalomania del president americà. «El viatjant» és cita obligada per a tothom que s’interessi per una narrativa adulta sobre l’ésser humà iranià o barceloní, tant se val. Excel·lent.

dilluns, 6 de març de 2017

La bona doctora

El cinema realista i proper a les qüestions socials dels germans Dardenne ens va oferir fa dos anys aquella meravella de «Deux jours, une nuit» amb la deliciosa Marion Cotillard que tant bon record va deixar. Retornen ara amb «La fille inconnue» una altra història ambientada a la seva habitual Lieja, però que incorpora a la seva filmografia un cert aire de gènere detectivesc.

El seu punt de partida no podria ser més versemblant i comprensible per l’espectador. Jenny Davin (Adèle Haenel) és una metge de família que, després d’una dura jornada laboral, no obre la porta a algú que truca fora de l’horari de la consulta. L’endemà, quan descobreixi que la persona que trucava ha sigut trobada morta a pocs metres de distància d’allí, se sentirà culpable fins al punt d’intentar esbrinar la identitat de la difunta, fins i tot interferint amb la tasca de la policia.

La premissa és interessant i la investigació del possible crim, que no abandona mai el to realista, presenta un gran potencial dramàtic. Malauradament el guió (dels propis directors) avança penosament, amb incidents repetitius que només semblen pensats per allargar l’acció (en certa manera «La fille inconnue» és un seguit monòton de trucades de mòbil i timbres d’intèrfon). El desenllaç del misteri és una mica insatisfactori i el suposat realisme es veu traït per una conveniència del guió que fa del personatge de Bryan un doble testimoni.

En el costat positiu, Adèle Haenel, que porta sobre les seves espatlles tota la pel·lícula, està absolutament convincent, tot i que interpreti una doctora obsessiva i més que perfecta, digna competidora de Mary Poppins. I, curiosament (o no), les escenes del dia a dia d’una doctora de capçalera qualsevol, plantejades en principi com un farciment de la trama criminal, acaben esdevenint el més interessant, i quasi apassionant, que «La fille inconnue» té per oferir-nos.

dissabte, 4 de març de 2017

Un món de metros: Boston (2)

Des de la nostra darrera visita fa més de set anys, no es pot dir que el metro de Boston hagi crescut gaire. El que sí es pot confirmar en canvi és que ha millorat notablement en la qualitat del disseny. Les línies descriuen ara traçats més elegants, les estacions es distribueixen més uniformement, tot evitant els atapeïments d’abans i s’ha eliminat la xarona rosa dels vents. Les bifurcacions de la línia verda a l’oest de la ciutat dibuixen una mena d’urpa la mar d’evocadora. Aquests petits detalls literaris són els que confereixen personalitat a un mapa centrífug típicament americà.

dijous, 2 de març de 2017

Gossos i «tacos»


Després de l’excel·lent impressió que a casa va deixar «No voy a pedirle a nadie que me crea» de Juan Pablo Villalobos, van apareixent-me misteriosament a la tauleta de nit altres obres de l’autor. «Te vendo un perro» és de gener del 2015 i diria que encara m’agrada més que la del Premio Herralde.

En un decrèpit edifici de Ciutat de Mèxic, on tots els pisos estan ocupats per persones de la tercera edat, els veïns omplen els seus dies amb animats clubs de lectura al portal, sota la batuta de la decidida Francesca (pronuncieu Frantxesca). Teo, el narrador, té setanta vuit anys, acaba de traslladar-se a l’edifici i refusa unir-se a la tertúlia literària. Teo havia sigut venedor de «tacos» i en la seva joventut havia intentat ser pintor, igual que el seu pare. Teo té una fe absoluta en la «Teoria estètica» d’Adorno, que utilitza per a tot, especialment per treure’s de sobre trucades de teleoperadors. Les seves ocupacions principals són racionar-se els estalvis per poder continuar bevent cervesa i tequila el màxim temps possible i resoldre la tensió sexual triangular que hi ha amb Francesca i amb Juliette, la verdulera subversiva.

Tots aquests fets del present es van alternant amb la crònica familiar de Teo, la qual abunda en morts paternes i canines, mentre frega tangencialment la història artística del país durant el segon terç del segle XX (Diego Rivera, Juan O’Gorman, Manuel González Serrano…) Podeu comptar que tot és seriosament delirant i absolutament divertit sense necessitat que Villalobos incorri en la pallassada.

Al vigor de la festa hi contribueixen una bona col·lecció de secundaris, com Willem (el pudibund mormó de Utah), Mao (peruà-xinès, clandestí i maoista) o Papayón (inspector veterinari amb ínfules de novel·lista). I mil trepidants circumstàncies més, com una invasió de paneroles (vençudes per mètodes musicals) o la desaparició d’una llauna de «jalapeños» que tindrà dramàtiques conseqüències ulteriors. Fins i tot el «Palinuro de México» de Fernando del Paso roba diverses escenes còmiques, sempre des de l’admiració.

Com que Villalobos potser té por que una deliciosa novel·la còmica com aquesta no sigui suficient en temps tan il·luminats com els nostres, hi introdueix una mica de metaficció, quan Francesca s’entesta a pensar que Teo és un escriptor de novel·les. Que la novel·la que acabarà escrivint és la que hem estat llegint és una solució previsible que, afortunadament, no invalida tota la resta.

He d’advertir a les ànimes sensibles que a «Te vendo un perro» es maltracten un munt de gossos, però que són gossos literaris, d’aquella raça que ni respira ni pateix. Acabada la lectura, potser us mirareu amb aprensió la carn dels «tacos» que us han servit a la cantina mexicana de torn. Però això és inevitable si llegeixes un deixeble confés de Jorge Ibargüengoitia. Matilde Urbach, si no l’has llegit, ja trigues.

I, sapigueu-ho, el que recomano a la Matilde, va a missa. Com si diguéssim.
Fumigaron el edificio y tuvimos que quedarnos afuera todo el día. Empezaron a cortar el agua a diario, porque había sequía. Los canapés del «vernissage» de la exposición de pajaritos de migajón estaban echados a perder y hubo diarrea generalizada. Cambiaron al repartidor del supermercado, acusaron al nuevo de robarse una lata de chiles jalapeños. Se fundió la lámpara del tercer piso. Alguien dejó el portal abierto y se metieron los mormones, que fueron tocando de puerta en puerta. La tertulia leyó «Palinuro de México» en la edición de las obras completas de Fernando del Paso del Fondo de Cultura Económica, en la que también se incluía «José Trigo». Mil doscientas treinta páginas, tapas duras, tres kilos y medio (los que tenían artritis estaban dispensados). Se recolectaron firmas para que volviera el antiguo repartidor. Se fundió la lámpara del primer piso. Las cucarachas, tan campantes.
Sublim!

dimecres, 1 de març de 2017

Una dona a les regnes


Teresa Cremisi, nascuda a Alexandria l’octubre de 1945, és una important gestora cultural que ha treballat per la RAI, l’Espresso i la Stampa, ha exercit diverses funcions directives per l’editorial Garzanti i l’any 1989 Antoine Gallimard la va nomenar directora editorial de la seva empresa homònima. L’any 2005 va ser nomenada directora de l’editorial Flammarion i posteriorment del grup Madrigall que incloïa tant Gallimard com Flammarion. L’any 2015 va publicar la seva primera novel·la «La triomphante» que ara ha publicat Anagrama com «La Trionfant» en exquisida traducció d’Anna Casassas.

Considerar «La Triomfant» una novel·la, quan està clarament basada en la biografia de l’autora, només és una llicència que es pren Cremisi per no haver de donar explicacions a ningú i el tret fictici més clar és l’edat de la protagonista, lleugerament superior a la de l’escriptora. Sigui novel·la o sigui autobiografia, en tot cas es tracta d’un llibre rar i fascinant que passa com una exhalació i deixa amb ganes de més.

Nascuda a l’Alexandria d’entreguerres a la sina d’una família benestant i cosmopolita, amb arrels gregues, italianes, britàniques i ceutís, la veu narradora d’aquestes pàgines divideix la seva infantesa entre un Egipte colonial de monges catòliques i polseguera mediterrània i l’estiueig a una Europa balneària i desinfectada. Una nena sola que aviat s’aficiona a passions tan inusuals com la vida de Napoleó o les batalles navals i que s’enamora de la literatura amb la Ilíada, més que no pas amb l’Odissea.

La crisi del Canal de Suez obliga la família a exiliar-se a Milà. Allí la protagonista completarà els seus estudis i començarà a treballar en tasques periodístiques, més per tossuderia que per preparació. Aquesta serà una constant en els èxits de la seva carrera professional: l’absència d’acreditacions tècniques seran compensades per la seva intuïció, la seva mà esquerra i la seva traça per trobar en tot moment el col·laborador ideal (em resisteixo a qualificar tot això com «intel·ligència emocional»).

Aquí tenim un llibre escrit per una dona d’èxit que, malgrat la seva relació freqüent amb els noms més rutilants de l’alta cultura, evita quasi tota menció a noms propis, famosos o no. Tant en l’àmbit professional com en el personal, prefereix minimitzar l’oponent (habitualment masculí) i presenta la seva íntima batalla quotidiana com un diàleg entre una consciència sempre inquieta i alguns dels millors autors del passat. La Triomfant, una corbeta del segle XIX dibuixada per Ed. Jouneau, és només la darrera baula d’una conversa on també hi intervenen Homer, T. E. Lawrence, Conrad, Stendhal, Proust o Kavafis.
—Vés a triar les teves garotes —deia el meu pare.
Triàvem les garotes: si n’hi havia poques, demanàvem a un dels nois que rondaven al voltant de les taules que anés a agafar-ne més. Deu, dotze, vint. Si el noi era sord o sordmut, l’hi explicàvem amb els dits. Tornava de pressa, regalimant, amb unes tisores rovellades i una llimona.
Dono gràcies al cel d'haver pogut viure, fa tant de temps, uns finals de tarda silenciosos, en un lloc oblidat, amb garotes i tisores rovellades.
 «La Triomfant», màgica i plaent, però breu. Insistiu-hi. S'ho mereix.