dilluns, 28 de maig de 2018

Les tenebres no tenen cor


Al club de lectura dels Lletracremats ® acabem de llegir la novel·la curta o conte llarg «El cor de les tenebres» de Joseph Conrad, un títol que la meva generació (i les immediatament anteriors i posteriors) hem mitificat a bastament, tot canalitzant-lo a través de l’«Apocalypse Now» de Francis Ford Coppola. No diria que el seu lloc al Canon Occidental estigui tan assegurat com alguns ens podrien fer pensar, més aviat és la influència de Hollywood la que l’ha impulsat a un fals estrellat de culte.

El relat, inspirat per l’aventura africana d’un jove Conrad, narra una expedició riu Congo amunt per rescatar l’enigmàtic colon Kurtz (coronel segons Coppola). El llibre s’estructura en un doble marc narratiu: el narrador principal forma part d’un grup de mariners que, mentre espera que pugi la marea a la desembocadura del Tàmesi , escolta com Charles Marlowe evoca els temps que va fer de capità d’un vapor fluvial al cor del continent africà. Així, mentre la veu predominant és la del propi Marlowe, el narrador inicial reprèn el control puntualment per apartar-nos durant unes línies del malson de l’aventura i reflectir l’efecte que el relat produeix sobre l’audiència. Tot i això, el narrador sembla desconfiar del propòsit moral del que està escoltant i ho classifica com «una de les poc concloents experiències de Marlowe».

«El cor de les tenebres» juga des del propi títol i sense cap subtilesa amb la contraposició de llum i tenebres, que associa respectivament amb civilització i barbàrie. Ja a la primera pàgina, acaba de caure la nit sobre l’estuari del Tàmesi i l’única llum visible és la que envolta els mariners a coberta escoltant el relat de Marlowe. Més tard, quan el vapor fluvial puja riu Congo amunt, cadascun dels ports visitats és considerat com una il·luminació. «Cada estació hauria de ser com un far en el camí cap a coses millors…» Finalment, quan l’embarcació arriba als dominis de Kurtz, es troba envoltada d’una boira blanca, incapacitadora, darrera de la qual s’hi troba la foscor absoluta.

La gradual presentació de Kurtz és un dels grans èxits de la novel·la. Se’l cita, com un «pobre home» a la pàgina 34 de la meva edició; a la pàgina 57 sentim per primera vegada el seu nom i se’ns diu que és «una persona fora del normal». Poc després ens assabentarem que Kurtz està malalt, que pinta quadres inquietants i que es creu un emissari del progrés. Fins la pàgina 151 no percebem la presència física de Kurtz [hi ha hagut un «flashforward» poques planes abans on Kurtz parlava amb Marlowe: Conrad no es caracteritza per la claredat narrativa].

De totes maneres, aquest home brillant i visionari que se’ns ha estat trompetejant amb aires d’evangeli durant tot el decurs de la novel·la acaba esdevenint un ninot ridícul, contradictori i malalt: un anticlímax absolut després de tanta anticipació. Potser perquè el nostre Kurtz particular serà sempre el colossal Marlon Brando, aquell que exclamava «l’horror!, l’horror!» en la seva última interpretació veritablement memorable. Per això, enlloc d’aquest carregament de tintes melodramàtiques, m’estimo més la conclusió original de la novel·la en la qual Marlowe visita la promesa de Kurtz i li estalvia aquell missatge desesperat per entaforar-li un xut de mentides pietoses.

Cal reconèixer també que el concepte principal que rau darrera d’«El cor de les tenebres», que és el de la força civilitzadora de la colonització, fa dècades que ha quedat seriosament en entredit. Així, tot just començat el llibre, se’ns diu a propòsit del Tàmesi «el vell riu… després de segles de serveis prestats». O, dit amb altres paraules, la natura com a subsidiària al servei de la Humanitat. I en aquest mateix sentit es presenta la imatge del continent africà com una força tel·lúrica i quasi diabòlica, cau de l'horror més inefable, que només la presència de l'home blanc redimirà. Els natius africans, per tant, no depassen el nivell d'incògnita a resoldre, quan no se'ls nega directament la qualitat humana.

Conrad en això respectava el pensament del seu temps —el llibre conté també un comentari molt misogin sobre la incapacitat de les dones per entendre com funciona el món— i amb prou feines li concedeix categoria d'humà al seu pilot negre, un cop el veu mort als seus peus. De totes maneres, juraria que l'autor més que racista era furiosament misantrop. Pocs dels seus personatges reben nom propi i tota aquesta munió de "directors generals", "agents especials" i "peregrins" acaben jugant contra la comprensió del relat.

Malgrat la gradació en el suspens, l'aprofitament del "marc incomparable" i la ironia final, una lectura un xic decebedora.

2 comentaris:

  1. No estic d'acord que el fet que els temps hagin canviat ens impedeixi gaudir dels clàssics. Conrad podia ser molt colonialista, però Heart of Darkness té una atmosfera molt ben aconseguida, que entronca amb Jack London, Lovecraft o fins i tot Herman Hesse. I això té mèrit, llavors i ara.

    Per cert, grandiosa coberta del Mike Mignola que has trobat, no la coneixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et concedeixo dos punts per "atmosfera", però diria que aquesta novel·la més que un clàssic és un classiquet.

      Jo tampoc coneixia la coberta, ni sabia que era de Mignola. Serendípia.

      Elimina