divendres, 9 de novembre de 2018

La monarquia com a excusa

La coberta no té res a veure amb el contingut, però, oi que convida a comprar-se el llibre? Beneït sigui Robert Crumb.
A Eduardo Mendoza no li ve de gust escriure les seves memòries, potser perquè és una activitat de vocació quasi pòstuma (encara que ell tingui una edat provecta molt adequada per redactar-les) i, com que es guardava al pap algunes de les seves experiències juvenils i les volia explicar, no ha trobat millor subterfugi per fer-ho que escriure aquesta pseudo-novel·la que es diu «El rey recibe».

El protagonista, Rufo Batalla (clar transsumpte de l’autor), és un estudiant de filologia que exerceix de periodista accidental a la Barcelona de finals dels seixanta i principis dels setanta i escriu en una d’aquelles revistes de paper «couché» de l’època que barrejaven pit i cuixa amb algunes pretensions intel·lectuals. Aquestes escenes barcelonines reflecteixen les grisors d’un tardofranquisme prop de la liquidació en ambients encarcarats i burgesos. Ni tan sols la relació de Batalla amb les dones escapa d’una atmosfera de mediocre dessapassionament. Els dubtosos herois «mendocians» sempre són més observadors que no pas actors, cronistes distants una mica per sobre del bé i el mal. 

En una segona part el protagonista emigra a Nova York per exercir de funcionari d’algun negociat comercial de l’estat espanyol. Aquí se’ns recorda com en aquella època la ciutat estava com empestada, bruta i violenta, de cap de les maneres l’irresistible imant turístic que és actualment. Mendoza, per boca de Rufo Batalla, rememora els seus anys americans, i recupera la vitalitat dels moviments antiracistes, feministes i el naixement de les vindicacions gais. També recupera aquell moment històric en el qual tants artistes catalans (conceptuals i dels altres) van pul·lular per Manhattan amb més penques que resultats.

Tot això és moderadament interessant i molt fidel a l’estil civilitzat i lleument antiquat de l’escriptor barceloní; però com a novel·la resulta argumentalment depauperada. Per pal·liar aquest dèficit hi introdueix la figura del rei titular, un monarca destronat de la bàltica Livònia, que respon al molt «mendocià» nom de Tadeusz Maria Clementij Tukuulo. Aquest personatge pintoresc apareix en un episodi força gratuït al principi del llibre i no el retrobarem fins a les pàgines finals (on hi ha també unes molt carregoses històries sobre la cristianització medieval de Livònia). Amb franquesa, no entenc què hi pinta aquest senyor, palesament extern a la trama principal; i suposo que per obtenir respostes caldrà tenir paciència.

Queda d’aquesta subtrama, això sí, algun personatge seriós i espaterrant, marca de la casa, com el pietós «staretz», esdevingut cruel nèmesi del princep, que s’expressa de manera tal:
—(…) Usted acaba de ver a Su Alteza postrarse ante mí. No se llame a engaño. Se postraba ante el Espíritu Santo, cuya Divina Presencia tiene a bien adoptar formas modestas para comunicarse con los mortales: así, una paloma, animal rastrero, justamente vilipendiado por rociar sus excrementos allí donde se le antoja; o yo, a quien bien puede aplicarse el mismo denominador: animal rastrero, y, no obstante, atravesado por el Verbo Divino: por mi boca, entre dientes endebles y mal aliento, se manifiesta el Espíritu, «et le bon Dieu dit boum», ¡aleluya! Cuando yo soy yo, yo no soy nada. Una persona de alcurnia, y con mayor razón si es de sangre real, puede abofetearme o moler a puntapiés mis escuálidas nalgas. A menudo Su Alteza procede de este modo, bien para descargar su cólera, bien para divertir a la concurrencia. En tales casos, lejos de quejarme, me apresuro a expresar mi gratitud besando la bota que me golpea.
El llibre conclou d’una manera una mica indiferent. Cal entendre que es tracta d’una trilogia i que aquí només hem llegit la primera baula. No sé si esperaré amb candeletes segones i terceres parts d'una intriga tan fluixa i un to tan desmenjat envers els lectors.

2 comentaris:

  1. Mendoza sempre m'ha semblat sobrevalorat, almenys a mi no m'ha atret massa mai, i mira que ho he provat. Més enllà de 'Sin noticias de Gurb', la seva obra no té cap gràcia. Tots els llibres comencen amb un plantejament atractiu que va decaient irremeiablement. I com que el sabor de boca que et deixa un llibre no el marca el principi, quan acabes no tens més ganes de llegir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi els seus llibres sobre el detectiu boig em solen fer força gràcia.

      Elimina