dijous, 11 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)


Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.


A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

6 comentaris:

  1. Em sap greu això de les decepcions. El Plensa aquí té un aire hologramàtic força interessant, encara que començo a agafar-li mania per això de l'excés, també.

    ResponElimina
  2. És que s'ha passat de no fer-li cas més enllà d'uns quants sectors determinats (recordo que no fa tants anys una professora de pintura ens va explicar com el valoraven a fora, i què poc aquí, per cert), a trobar-lo fins a la sopa, ja passa, això. Sobre Montserrat, les darreres vegades que hi he anat més aviat m'ha decebut l'excés i l'orientació vers el turisme i la pela, que ja ve d'anys però que ara ha arribat a límits una mica inquietants. Bé, passa a tot arreu, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això va bé passar-hi una nit, quan marxen les multituds.

      Elimina
  3. Malauradament m'he trobat amb què darrerament, durant alguns caps de setmana, fins i tot a la nit hi ha gresca.

    ResponElimina