dilluns, 19 d’agost de 2019

La mamma morta


Una de les experiències més descoratjadores que pot viure el lector habitual és la de fer col·lisió estrepitosa amb un autor d’aquells considerats canònics. O potser és que no era canònic i a mi, que vaig una mica despistat amb el gènere negre, m’ho havia semblat. Però no em digueu que el nom de James Ellroy no us sonava, encara que només fos per «La dàlia blava» i «L.A. Confidential», ambdues adaptades al cinema amb fortuna desigual. A més comptava amb el suport d’un reconegut expert com és Andreu Martín que va incloure «Els meus racons foscos» d’aquest autor a la seva personal «Biblioteca Andreu Martín» (efadós, novembre de 2018, traducció d’Ernest Riera).

«Els meus racons foscos» —l’original de 1996 es titulava «My Dark Places»— és un llibre anòmal en la producció d’Ellroy, ja que parteix d’un fet autobiogràfic absolutament colpidor, l’assassinat de la seva mare quan el futur escriptor tenia només deu anys. Possiblement era inevitable que un novel·lista professional com ell acabés abordant un esdeveniment que havia de ser crucial a l’hora de desvetllar-li la vocació professional; ara bé, no sé si l’estratègia adoptada per Ellroy és la més adequada per apropar el cas al lector.

El llibre, que es divideix en quatre parts ben diferenciades, comença amb la descripció minuciosa del crim, ocorregut el 22 de juny de 1958, i de la infructuosa investigació posterior. Es tracta d’un centenar de pàgines de freda prosa administrativa, on abunden les llistes detallades de les anades i vingudes d’una infinitat de persones vagament relacionades amb la nit dels fets. Ellroy passa per ser un estilista, perquè tendeix a escriure de forma telegràfica i evita les conjuncions (o fins i tot la sintaxi). El seu gavadal de descripcions objectives aconsegueix avorrir-me als cinc minuts.
     Hallinen se’n va anar cap al cos. Lawton va fer un diagrama de l’àrea a la seva llibreta.
    Tyler Avenue anava de nord a sud. King’s Row hi intersecava a la banda sud dels terrenys de l’institut. King’s Row prosseguia cap a l’est uns cent seixanta metres. S’acabava a Cedar Avenue: el límit est dels terrenys de l’institut. No era res més que un camí d’accés pavimentat.
    Una porta tancava l’extrem de Cedar Avenue. Una porta interior segellava uns quants bungalous prop dels edificis de l’Institut Arroyo. L’única manera d’entrar a King’s Row era per Tyler Avenue.
    King’s Row feia quatre metres i mig d’amplada. El camí de joc s’estenia al llarg del límit nord. Una tanca metàl·lica coberta d’arbustos s’estenia al darrere de la línia de la vorada sud, i una bardissa de noranta centímetres d’amplada. El cos estava situat a seixanta-vuit metres cap a l’est de la intersecció Tyler-King’s Row.
     El peu esquerre de la víctima era a cinc centímetres de la vorada. El seu pes havia aixafat l’heura al seu voltant.
La segona part relata les conseqüències que la mort de la mare té sobre el jove Ellroy. Des de la sorprenent revelació que aquesta pèrdua constitueix un relatiu alliberament, atès que el nen s’estimava més conviure amb el pare que amb la mare, fins a les seves aventures posteriors amb les drogues, la delinqüència de baixa intensitat i la presó, aquesta secció, tot i ser quasi tan eixuta com l’anterior, almenys conté un personatge fora del comú i la seva evolució. Constitueixen les millors pàgines del llibre.

La tercera part es titula «Stoner», el nom d’un veterà policia a punt de retirar-se, del qual Ellroy ens canta les virtuts professionals, tot descrivint el seu parell de casos resolts més famosos. Retornem a la impersonal prosa burocràtica, farcida de noms de persones i de llocs fàcils d’oblidar si no hi pares atenció. Tot aquest capítol torna a resultar inacabable i completament prescindible: si l’autor hagués afirmat que Bill Stoner era un gran detectiu, jo no li hagués exigit cap més prova.

La darrera secció narra com Ellroy, amb l’ajuda de Stoner, reobre el cas de l’assassinat de la seva mare gairebé quaranta anys més tard. De nou ens topem amb feixugues descripcions de procediments sense fi, viatges, interrogatoris, i sobre tot molta frustració. Ja us avanço que, com això no és un episodi televisiu d’un CSI qualsevol, la investigació no arriba a cap mena de conclusió sorprenent i (ja es veia venir) els culpables no arriben a ser identificats, de manera que el cas roman tan obert com al principi.

Per descomptat durant la investigació Ellroy arriba a una mena de reconciliació amb la figura recordada de seva difunta mare i suposo que en aquest procés apaivagador rau el nucli i el propòsit final del llibre; però aquest telegrama humanista roman sepultat per piles de maniobres perquisidores que no condueixen enlloc.

Sense dubte, un dels títols més insofribles que m’ha caigut a les mans durant aquest segle.

3 comentaris:

  1. Jo crec que amb L.A. Confidential, segons la meva opinió llibre millorat per la pel·lícula, ja va fer un gran esforç, aquest senyor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'estàs dient que amb aquell llibre va quedar exhaust? Quina poca metxa!

      Elimina
  2. Oh, encara pot fer coses bones, no és l'únic...

    ResponElimina