dilluns, 16 de setembre de 2019

Inofensives


Hereva de l’antologia «Elles també maten» de desembre de 2013, «Noves dames del crim» (Llibres del Delicte, setembre de 2015) torna a reunir tretze escriptores al voltant del gènere negre, de nou sota la batuta d’Anna Maria Villalonga. Els relats, escrits expressament per l’ocasió, sovint per autores que poc tenen a veure amb la literatura criminal, en general no es pot dir que siguin per tirar coets. A continuació en faig cinc cèntims de cadascun.
  • «La revenja» d’Isabel-Clara Simó: trama pedestre; impossible trobar en sis pàgines més sortides de to. El volum no podia començar pitjor.
  • «Els noms dels animals» de Rosa Ribas: una de les poques participants bregada en el gènere negre, tot i que aquest relat no hi pertany. Un matrimoni amb una filla petita se’n va a viure a una granja aïllada; el pare comença a adquirir deliris homicides (¿us sonaria, si canviéssim la granja per un hotel desert a les muntanyes?) El nombre de pàgines és insuficient per justificar la guilladura del pare.
  • «Maestoso, rallentando» d’Anna Moner: notable per la inesperada ambientació al París ocupat, pel luxós «atrezzo» i pels detalls morbosos. Culta i perversa.
  • «Exòtika» d’Isabel Franc: detectiva lesbiana (el segell de l’autora) investiga l’agressió a una menor immigrant. Argument simplíssim, desenvolupament pueril i un desgavell lèxic propi de qui no està acostumat a escriure en català.
  • «Últimes voluntats» d’Elisenda Roca: una nul·litat mal explicada. Sortosament només són cinc planes.
  • «El plat blau» de Blanca Busquets: com a «La revenja», un altre adulteri solucionat amb verí. Infantil.
  • «-Tar» de Roser Cabré-Verdiell Surribas: diu la professora que, per poder narrar primer cal experimentar; l’adolescent Petra s’ho prendrà al peu de la lletra. No és exactament gènere negre, però és el més intel·ligent i ben escrit que he llegit fins ara.
  • «Amors de mare» de Montse Sanjuan: una altra especialista del gènere. Utilització arbitrària del punt de vista. Passable.
  • «Els artistes també paguem hipoteca» de Sílvia Romero: sobre un assassí en sèrie d’ancianes. Les motivacions del criminal són una mica dements. La moral del conte és preciosa: si no subvencionem els artistes, acabaran matant per subsistir.
  • «L’arbre de l’amor» d’Antònia Carré-Pons: sexe, luxe i més venjança. No està malament.
  • «Juliana» de Raquel Picolo: tremend drama rural. Escrit de forma competent; no m’interessa.
  • «La carnissera» de Gemma Pasqual-Escrivà: un final que es veu a venir per a una història de molt poca volada.
  • «El violí mut» d’Anna Maria Villalonga: l’exagerat malson d’un músic de carrer atrapat en una estació de metro. Final tràgic per la patilla.
Com veieu, salven la funció Moner i Cabré-Verdiell. Honorables aprovats per a Ribas, Sanjuan, Carré-Pons i Picolo. Una mica trist tot plegat.

2 comentaris:

  1. què és una passa això dels llibres corals ara? o és que els editors en català es pensen que així optimitzaran recursos? per quan el volum dels millors tuits de l'any o ves a saber!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és del 2015. No passaria res si no l'haguessin publicat.

      Elimina