divendres, 11 d’octubre de 2019

Lletres i marro en temps de Grindr


Encoratjat per l’excel·lent impressió causada per «Missing (una investigación)», llegeixo «Sudor» (Literatura Random House, 2016) que és, si no m’equivoco, la darrera novel·la del xilè Alberto Fuguet, un còctel bastant irresistible de sexe i confidències editorials.

Rafael Restrepo Carvajal i el seu fill Rafa Jr. viatgen a la Feria Internacional del Libro de Santiago per presentar una obra a quatre mans, on el pare ha afegit textos de circumstàncies a les fotografies del fill. L’ancià Restrepo Carvajal és un membre vingut a menys d’aquell «boom» de la literatura sudamericana que va esclatar als anys 60 i 70, mentre que el seu fill va de poeta diletant que viu a l’ombra del pare. No obstant, el protagonista i narrador és l’Alfredo «Alf» Garzón, un editor de no ficció d’Alfaguara, qui durant quatre dies d’un tòrrid octubre austral es veurà profundament afectat pels esdeveniments lligats a la fira i a la visita del duet paterno-filial.

La novel·la és per una banda un retrat satíric dels ambients literaris globals i per l’altra una infatigable gimcana d’encontres sexuals (i dels altres), on Alf va revelant el seu inestable neguit vital, quan tot just ha superat la ratlla dels quaranta. En tot el que es refereix a la descripció de les petites intrigues editorials i a les misèries de la promoció literària, «Sudor» funciona com a «roman à clef» on, més enllà d’alguns autors que apareixen sota el seu nom real, hi figuren d’altres que cal endevinar entre línies. Resulta fàcil identificar l’agent barcelonina Núria Monclús com un transsumpte de Carmen Balcells, sobre tot un cop l’han qualificada de «mamá grande»; però, ¿qui és aquest Rafael Restrepo nascut a Colòmbia, instal·lat a Mèxic i ciutadà global que tracta de tu a tu a als cèlebres i poderosos? Serà Carlos Fuentes? Serà José Donoso?

En quant a la vida d’Alf, predomina sexe i sentiments amorosos sobre cap altra consideració (amics i feina venen a continuació) en un desgavell d’històries no resoltes i d’altres per descobrir sota el mercat d’oferta i demanda de Grindr. Per algú que, com jo, ja ha fet una mica tard per donar-se d’alta a Grindr, aquest llibre constitueix una introducció perfecta a les satisfaccions (i insatisfaccions) sexuals immediates que ofereix aquesta aplicació de contactes homosexuals, que et proporciona en tot moment la disponibilitat carnal que es troba a escassos metres a la rodona.

«Sudor», febril aventura urbana amb el perfil de la ciutat de Santiago dibuixat discretament en segon terme, és un text nerviós i ràpid, ple de diàlegs no marcats i d’acotacions que semblen no ser-ho.
Se cree zorrón, zorrón. Fíjate.
Seguro que toma ron Pampero, Puga.
Fan de «Rápidos y furiosos», de toda la franquicia.
Los hacen a todos iguales, Augusto. Al final Calvin Klein triunfó.
Fíjate cómo le da la mano y la mira. Se cree mino.
Es mino.
Lo hace para evitarme. ¿No me crees, Garzón?
Sí. Es un poco joven, ¿no? Para ti.
¿Qué te pasa? Tiene como veinte. Quizás diecinueve.
Es poco, Puga. Poco mentalmente. Es la peor edad.
En la cama, no.
No han leído nada.
¿Crees que ando buscando candidatos a magíster?
¿Te ha leído a ti al menos?
Obvio. Aunque prefiero a los que no leen. Son más salvajes.
E incultos.
A veces una piscola es mejor que un Etiqueta Negra.
No entendí, hueón.
Entendiste, Garzón. Perfectamente. Es más: a veces el vino en caja embriaga más que un puto ensamblaje.
Me perdí.
Qué rato, Garzón. Digo que a veces es mejor agarrarse a un pendejo o a un flaite o, mejor, a un pendejo flaite.
Puede ser.
No andan buscando nada excepto culiar. Te lo aseguro.
Pel fragment precedent ja es veu que els modismes xilens poden suposar una dificultat afegida (m’ha calgut fer consultes puntuals a un diccionari online) i els anglicismes superflus, tan propis d’elits carregades d’esnobisme, m’han acabat la paciència en més d’una ocasió; però cal prendre tota aquesta beneiteria pseudo-artística pel seu costat més satíric.

Potser les escenes de «Sudor», preses d’una en una, haurien admès una certa retallada (i és que sis-centes pàgines de novel·la mereixen una bona justificació); però la veritat és que m’he empassat el llibre a una velocitat inusual. Serà que el «morbo» en totes les seves accepcions és un dels principals motors de la lectura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada