divendres, 5 de juny de 2020

Sobren les paraules

Sospito que la història del cinema, com tantes històries, com el concepte mateix d’història, ha perdut gran part de la rellevància que havia tingut en el seu moment. Per a les noves generacions el present sembla ser-ho tot i el passat, convertit en nostàlgia personal, no va més enllà dels records de la infantesa; de manera que «Matrix» es pot considerar cinema antic i «E.T.» pura prehistòria. Quan jo era nen, les obres mestres del cinema mut encara es consideraven part integral de tota educació. Títols llegendaris com «El cuirassat Potemkin» constituïen la dieta bàsica de qualsevol cine-club i a la segona cadena de Televisión Española no era estrany trobar-hi (com vaig fer jo) «Intolerància» de Griffith o «Avarícia» de Von Stroheim.

En una societat com la nostra en la qual la comunicació audiovisual és omnipresent, es diria que l’aprenentatge de la sintaxi de les imatges hauria de ser un coneixement primordial, però dubto molt que entri en el temari actual de les escoles. Tot visionant la meravellosa «Sunrise» de Murnau, m’anava preguntant qui avui dia sent la necessitat de revisar aquests clàssics amb la mateixa urgència que pensem que mereixen «La Ilíada» o «El Quixot».

«Sunrise» de 1927 va ser la primera pel·lícula americana de F. W. Murnau, que a Alemanya havia dirigit èxits de crítica com «Nosferatu», «L’últim» o «Faust», el primer dels quals es considera una obra mestra de l’expressionisme. Pel seu debut a Hollywood va escollir adaptar «L’excursió a Tilsit», un relat curt de Hermann Sudermann, de trama força senzilla. Una dona de la ciutat que està de vacances vora d’un llac sedueix un camperol i el convenç perquè ofegui la muller i fugi amb ella. A l’últim moment l’home es tira enrere, però la seva dona no pot evitar quedar horroritzada. Només quan l’esposa desaparegui durant una tempesta, el marit s’adonarà de fins a quin punt se l’estima, i d’aquesta crisi sorgirà la reconciliació conjugal.

«Sunrise» va ser filmada a les acaballes del període mut (tot i que compta amb una banda sincronitzada formada per música i efectes sonors) i es considerada com l’expressió màxima d’aquest tipus de cinema basat exclusivament en la imatge. Murnau va fer servir les eines de l’expressionisme —estil habitualment associat a la fantasia i l’horror—, aplicades amb inusitada eficàcia a un melodrama tradicional. Les paraules van ser reduïdes a una mínima presència —uns rètols bellament cal·ligrafiats— davant d’unes imatges d’imaginativa eloqüència que aprofitaven tots els recursos del medi.

Malgrat la seva exquisidesa, «Sunrise» tenia una vocació popular i universal, començant per uns personatges (L’Home, L’Esposa, La Dona de la Ciutat) i unes localitzacions que rebien denominacions genèriques per fer-les properes a tota mena de públics. Va ser, a més, un film molt car, ja que la totalitat de la metròpolis que hi surt va ser creada en estudi i amb dimensions naturals (res de maquetes). Janet Gaynor, la protagonista, va guanyar el primer Oscar a la millor actriu, encara que en aquells temps el premi s’atorgava per tots els treballs realitzats durant l’any. També van ser premiats Charles Rosher i Karl Struss, autors de la magistral fotografia.

Em fa una mica de vergonya reconèixer que he trigat gairebé mig segle de la meva vida adulta per conèixer aquesta obra mestra indiscutible i bellíssima. Són 95 minuts d'or pur que ja no podré oblidar mai més.


7 comentaris:

  1. No he vist Sunrise, pero si recordo una llunyana nitque vaig quedar enganxat amb els ulls clavats a la tele, mentre veia Avaricia de Von Stroheim. Estava veient cinema en estat pur.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs si "Avarícia" et va agradar, aquesta és encara millor.

      Suprimeix
  2. Una gran pel·lícula, per cert, quan jo començava a treballar a l'escola es van publicar llibres sobre educació cinematogràfica per als infants i s'endegaven programes de cinema dirigits als alumnes i cursos per als professors, sobre el tema. Als cursos vaig veure moltes pelis antigues interessants i antigues. Un dels promotors era Josep Serra i Estruch, que avui és poc recordat, malauradament, això ja sol passar. Per cert, qui va ser marit d'Imperio Argentina, Florián Rey, més enllà dels arguments, té molts plans de les seves pelis inspirats en Murnau.

    ResponSuprimeix
  3. I una sèrie de llibres sobre cinema molt ben fets els van publicar els jesuïtes, que sempre estan al cas.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que això de l'educació cinematogràfica dels infants ha passat a millor vida. I nosaltres, a pitjor.

      Suprimeix
  4. M'ho semblava però tenia l'esperança de què fos un error de percepció, he, he.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hauré de fer com tu i reprimir-me a l'hora de parlar de temes escolars.

      Suprimeix