dissabte, 1 d’agost de 2020

Cartes marroquines


Ahmed, el protagonista de la penúltima novel·la d’Abdelá Taia «El que es digno de ser amado» (Cabaret Voltaire 2018, traducció de Lydia Vázquez Jiménez), és virtualment idèntic (tret del nom) al Munir de «La vida lenta»: marroquí homosexual de 40 anys, amb estudis superiors i habitant a París de fa temps. L’únic que canvia és el format, que aquí es presenta epistolar, a través de quatre cartes de natura molt diversa, però on les dues escrites per Ahmed són les que presenten un major pes específic.

Obre el volum la carta adreçada a la mare, morta cinc anys abans i per tant destinatària sobre tot retòrica. Encara que el seu propòsit aparent sigui revelar-li la condició homosexual, el seu abast és molt més gran en constituir també una mena de memorial de greuges. Aquesta mare és presentada com un caràcter fort, enamorada d’un pare feble i gens afectuosa amb els fills. Ahmed, malgrat tot, ha de constatar que s’assemblen molt més del que voldria.
No querías saber nada de mí. Tenías intención de matarme. Y sin embargo, de todos tus hijos, soy el que más se parece a ti. Tengo exactamente el mismo corazón. Tengo tu corazón. Es todo lo que me queda hasta la muerte. Me has contado tantas veces el sueño de tu hijo primogénito, Sliman. Estabas embarazada de mí. Creías que era niña. Seguramente una niña. Niñas, ya tenías seis. No querías más. ¿Para qué sufrir otra vez durante nueve meses para traer al mundo a una niña, a una séptima hija? ¡No! ¡Ni hablar! Las que tenías a tu alrededor no te satisfacían. ¡Las hijas son una fuente de decepciones! 
És també terriblement significativa la carta de comiat que Ahmed envia a Emmanuel, l’amant francès que el va treure del Marroc i amb el que ha conviscut els últims tretze anys. Una missiva que revela un cor dividit entre l’autenticitat del país de la infantesa i la impostura d’una cultura adoptada. Ahmed, incòmode davant d’una integració que significa també una renúncia, tanca amb un cop de porta la possibilitat de continuar gaudint dels encants hipnòtics de la burgesia.
Hoy, con 30 años, todo lo que soy desde los 17, viene de ti. Mi vida entera es una construcción de Emmanuel. He hecho lo que me dijiste que hiciera. Hice las oposiciones que me aconsejaste que hiciera. Estudié Políticas. Cursé todos los másteres que me encontraste. Adopté tu modo de vida, de pensar, comer, caminar y follar. Me visto como tú. Según los códigos burgueses chic heredados de tu familia. Hasta el perfume que llevo desde hace años lo elegiste tú. Annick Goutal. Antes lo adoraba. Ahora ya no lo soporto. Ya no soy Ahmed. Me he convertido en Midou. Como a nuestro alrededor mi nombre planteaba problemas a tus amigos parisinos, lo arreglamos, lo cortamos, lo aplastamos. «Ahmed es imposible de pronunciar», me dijiste cuando llegué a París.
Completen la novel·la dues cartes escrites per un amant francès d’Ahmed i per un col·lega de la infantesa al Marroc, dues mostres més d’una traïció que sembla ser la tònica dominant del protagonista. «El que es digno de ser amado» confirma per enèsima vegada l’elevada categoria d’Abdelá Taia en les seves reflexions sobre el post-colonialisme contemporani.

Cap comentari:

Publica un comentari