dimarts, 14 de juliol de 2020

Fent enemics


Abdelá Taia (Salé, 1973) és un escriptor marroquí en llengua francesa. Obertament homosexual, des del 1998 viu a París, possiblement per poder dur una vida més lliure, tot i que visita sovint el seu país natal per impulsar la lluita contra l’homofòbia. «La vida lenta», la seva darrera novel·la, ha estat editada aquest mes de juny a Cabaret Voltaire en traducció de Lidia Vázquez Jiménez.

Fa poc més d’una setmana comentava aquí la novel·la «En aquest món, per un moment, som grandiosos» d’Ocean Vuong, autor que mostra alguna concomitància amb Taia, en ser tots dos immigrants i homosexuals. Aviat, però, acaben les similituds, perquè el marroquí és un autor plenament adult, que va immigrar amb estudis universitaris, i que a «La vida lenta» demostra una profunditat que va molt més enllà del relat de maduració de Vuong.

Munir, marroquí de 40 anys, professor de literatura a París i homosexual, deixa el barri popular de Belleville quan troba l’oportunitat de llogar a bon preu un apartament a la burgesa Rue de Turenne. Munir, que va fugir del Marroc per escapar de l’assetjament sexual al que el sotmetien els homes del barri, se sent desarrelat per haver adoptat la cultura francesa i tampoc es troba a gust envoltat d’una classe social que no és la seva. La seva única còmplice és la veïna de dalt, la vella Madame Marty de 80 anys, que va deixar marxar la família per continuar vivint a la capital. Però ella en certa manera també és una pària, per uns greuges que provenen de la Segona Guerra Mundial.

«La vida lenta» transcorre en el París contemporani, posterior als atemptats de novembre de 2015, una ciutat on tot musulmà no només ha de ser innocent, sinó que ho ha de semblar. En aquesta atmosfera de sospita permanent és inevitable que les tensions esclatin i que els que creien ser bons amics acabin enfrontant-se. Abdelà Taia empra un llenguatge net, que llisca ràpid, però que de cap manera converteix la novel·la en superficial. Amb un grapat de personatges ben escollits i fugint dels llocs comuns, aconsegueix un retaule ric, de múltiples capes, amb una gran capacitat de commoure’ns. Un dels llibres més bells, intel·ligents i originals que he llegit darrerament.
No he venido a Francia para fracasar en la vida. Para convertirme en otro distinto de mí.

¿Por qué ha venido, entonces?

Es una larga historia… Nunca debí marcharme de mi estudio de la Rue de Belleville paara venir aquí, a la rue de Turenne. No me encuentro bien en este nuevo territorio. Allá, allá arriba, antes, al menos podía dormir. Ahora es como si me torturaran el alma…

Bueno. Bueno. Bueno. Ya le contará todo eso al doctor de la cabeza, como dice usted. Documentación, por favor.

Les enseñé mi permiso de residencia válido por diez años. Lo examinaron escrupulosamente, primero el uno, luego el otro.

No es falso, ¿saben?

No debería haber pronunciado esa frase.

Nunca había tenido que vérmelas con la policía francesa.

Tampoco habría tenido que dejar que salieran de mi boca esas palabras.

Le cuento todo, inspector. No tengo ya nada que perder. Tengo la impresión de que es eso lo que espera de mí, la verdad y todos los detalles de la verdad. Así que se lo digo todo, esperando salvar el pellejo y evitar de este modo una detención preventiva. No he hecho nada, en serio. Solo le dije esa maldita frase: «No será por falta de cementerios en París, Madame Marty». Nada más. ¿Con eso basta para hacer de mí un criminal a los ojos de la legislación francesa?

Cap comentari:

Publica un comentari