dijous, 2 de juliol de 2020

Ghibli (16): filla de la lluna

Quan el 2013 va estrenar-se «El conte de la Princesa Kaguya», feia 14 anys que Isao Takahata no dirigia cap pel·lícula i, amb 78 anys complerts, era fàcil preveure que seria el seu darrer treball (com així va ser: va morir l’abril de 2018). És lògic, per tant, prendre-la com a declaració testamentària i final d’un gran artista, sense necessitat de violentar-hi el sentit.

Es basa en un conte literari anònim del segle X, considerat com la prosa narrativa japonesa més antiga que es conserva. Narra com un camperol descobreix una nena diminuta a l’interior d’un brot de bambú. Convençut del seu origen diví, se l’emporta a casa i juntament amb la seva esposa la crien com si fos una princesa. Quan arriba l’edat de casar-la, es traslladen a viure a la cort on aviat atrau diversos pretendents; però la noia no aprecia els luxes de la capital i enyora la vida senzilla del camp.

Per narrar aquesta història tan propera a les rondalles tradicionals, Takahata utilitza una estètica de traç lleuger i colors pastel que recorden molt les il·lustracions d’un llibre de contes. Fins i tot en alguns moments desapareix tota mena de moviment i els plans es redueixen a una estampa immòbil. Però els recursos tècnics emprats són enormement lliures i variats, de vegades d’un detallisme naturalista, d’altres d’un tendre costumisme, i, excepcionalment, purament extàtics fins a fregar l’abstracció de les taques de color.

Malgrat el seu aspecte de dibuixos fets a mà, «El conte de la Princesa Kaguya» es beneficia de les tècniques d’animació per ordinador i va acabar sent la pel·lícula japonesa més cara d’aquella temporada, un dispendi totalment justificat pels brillants resultats. Si he de posar una pega a aquesta obra mestra, seria la durada excessiva: el conte narrat potser no justifica els seus 137 minuts. Però tota la resta em sembla pura delícia començant per un conjunt visual que, a nivell estètic, potser és el que més m’agrada de tota la producció de Ghibli. També cal mencionar la banda sonora de Joe Hisaishi, còmplice habitual de Miyazaki, que s’estrena aquí amb Takahata i firma unes melodies plenes de tristor i delicadesa.

Sovint eclipsat per Hayao Miyazaki, l’obra d’Isao Takahata sempre va buscar solucions imaginatives que s’adaptessin als seus projectes, de manera que cap pel·lícula seva s’assembla a les altres. No puc imaginar-me millor colofó que aquest comiat apoteòsic, melangiós i profundament humà.


Cap comentari:

Publica un comentari