Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aquí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aquí. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 abril de 2014

Especialistes

Potser serà cert que estem sortint de la crisi, des del moment que en els darrers mesos a Barcelona s’obren més llibreries que no pas es tanquen. De les inaugurades en un passat recent recordo La Impossible de l’Eixample, la nova Ona prop de Lesseps, La Memòria a Gràcia i la NoLlegiu del Poble Nou. La Documenta preveu un imminent trasllat rejovenidor en direcció a l’Eixample (similar al protagonitzat mesos abans per la Jaimes del passeig de Gràcia). Però ara volia parlar de la incorporació més recent al parc de llibreries de confiança de la ciutat: es tracta de la Llibreria Calders, presentada en societat ahir, tot i que jo no hi vaig poder assistir per problemes familiars (llegiu-ho com “cuidar-me del nebot”).


La Llibreria Calders (que abans havia sigut fàbrica de botons) no es podia anomenar de cap altra manera, ja que es troba situada en un cul de sac del passatge Pere Calders al barri de Sant Antoni de Barcelona:  hauria sigut molt lleig girar-li l’esquena a tan afable déu tutelar. Sant Antoni em queda lluny de casa; però és un barri que cotitza fort a les revistes de tendències. Si fos una mica més jove em mataria a “selfies” al contigu Cafè Calders o al Federal de la cantonada; conseqüent amb la meva edat, recomano prendre una orxata a can Sirvent.


Els seus responsables són la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, la mena de persones que no abandonarien mai un llibre enmig de la carretera quan comencen les vacances d’estiu. Es presenten públicament com a “llibreria especialitzada en llibres”, el tipus de llibreria que més m’agrada, i a més declaren d’entrada el seu propòsit d’activisme cultural, contrari al sopor escleròtic de les institucions. El local és més que generós en matèria de superfície i mostra una encisadora militància en l’anti-disseny. La selecció de novetats de la taula d’entrada (cosa que també em passa amb la de La Impossible) m’inspira més que tres hores a la llibreria de la FNAC. Atribuïm-ho a les simpaties mútues.

L'única existència no descatalogada d'Allau. O "El mundo es ansí".

dimecres, 22 gener de 2014

El sarcòfag

Com una mena d’acte de cloenda de l’any Espriu, el passat dilluns es va inaugurar a un indret tan lligat al poeta com són els Jardinets de Gràcia un monument dedicat a la seva memòria. L’escultura, titulada “Solc”, és obra de l’artista Frederic Amat i representa la hipotètica petjada que faria l’obelisc veí (el llapis) si caigués sobre el parterre. No és que jo anés al sarau inaugural, però pel que he llegit a la premsa va aplegar el milloret de cada casa i es digueren les bajanades habituals en aquests casos. Amat, que d’alguna manera ha de justificar els 175.000 euros cobrats, afirma arbitràriament que l’obelisc erigit l’any 1936 a la memòria de Francesc Pi i Margall “és una construcció que té molt a veure amb ell [amb Espriu] i amb la seva trajectòria, el representa i li és contemporani” i que l’escultura s’enfonsa en el terra com “ho fa l’obra d’Espriu a la història i la cultura catalanes”. La típica xerrameca d’artista, vaja.

El Conseller de Cultura Ferran Mascarell va dir tot cofoi que no hi havia millor manera d’acabar l’Any Espriu, mentre que el nostre alcalde Xavier Trias va acudir a allò tan masegat sobre l’obra que dialoga amb el seu entorn. Sebastià Bonet, nebot del poeta, va recordar que el seu oncle tenia gran afició per l’egiptologia i que si no s’hagués vist obligat a treballar a la notaria potser hauria arribat a ser un èmul d’Indiana Jones (bé, això ho dic jo).

Com que la cosa aquesta em queda al costat de casa, m’hi he apropat aquest dimarts per verificar de quina forma tan creativa es gasta els nostres impostos l’ajuntament. Com no podia ser d’una altra manera, el monument o com li vulgueu dir és un nyap que a més resulta virtualment invisible com es pot comprovar a la foto de dalt. D’acord que no sóc un professional de la fotografia, però he ofert el millor que he pogut la visió que té un vianant. Per descomptat, quan s’incrusta un relleu en negatiu en un talús elevat i se l’envolta d’una gran extensió de gespa resulta impossible d’apreciar. L’única manera de poder contemplar la forma de l’obelisc és apropar-s’hi tot trepitjant l’herba: tres espectadors ho han fet davant meu abans que em decidís a imitar-los. Vista de prop la rasa recorda alternativament un estoig per a mòmies o un motlle de plum-cake i el més probable és que acabi sent un cau de brutícia i de merdes de gos. No sé si a Espriu, que em diuen que no era gaire amic d’honors pòstums, li agradaria aquest homenatge tan discutible. Abans que no comenci a regirar-se dins de la tomba, podríem jugar amb la perspectiva correcta i assimilar aquest “solc” a l’homenatge a Pompeu Fabra que li fa de veí de dalt.


dissabte, 16 novembre de 2013

Serendipitat (nivell bàsic) (II)


Casualment passo per la Sala Vinçon que no sé perquè pensava que l’havien tancat definitivament. Em trobo amb una espectacular exposició de làmpades del dissenyador Álvaro Catalán de Ocón (Madrid, 1975). Es tracta d’un projecte sorgit a Bogotà amb el propòsit de reaprofitar les ampolles de plàstic PET llençades a l’Amazonas i que acaben contaminant l’oceà. La idea es respectar el tap, el broc i la part superior de l’envàs per donar suport als elements elèctrics del llum, mentre que el cos de la botella es talla a tires i s’utilitza com a base per teixir la pantalla multicolor. El conjunt dels 99 llums de l’exposició és una veritable alegria visual. Fins el 23 de novembre.


I ara, en un context totalment diferent i fins i tot oposat. Algú reconeix aquesta escultura i sabria dir-me a quina plaça barcelonina es troba? Jo no hauria estat capaç de dir-ho fins dilluns passat.




Efectivament, és tracta de la plaça d’Islàndia al barri de Navas, un triangle no gaire generós que els carrers Palència, Bofarull i Espronceda limiten. La font, de grandària bastant abusiva, és un disseny dels arquitectes Carme Fiol i Andreu Sarriola i intenta reflectir simbòlicament l’illa que dóna nom a la plaça. Així, les cinc plaques metàl·liques que voregen l’estany central representen les seves cinc cascades més importants, mentre que un guèiser de freqüència i altura imprevisibles (tal com actuen els guèisers de debò) s’enfila fins a un màxim de 18 metres sobre els peus de l’espectador. El monument fou inaugurat l’any 1995 per qui era llavors el nostre alcalde, Pasqual Maragall, i comptà amb la presència de la Presidenta d’Islàndia Vigdis Finnbogadottir, vinguda exclusivament per la celebració.

Tot buscant informació a la xarxa sobre aquesta plaça, he descobert un concepte que no coneixia i (a risc de passar per un passerell) el repetiré aquí, i aquest concepte és el del “geocaching”. Sembla que ho va inventar un tal Dave Ulmer d’Oregon la primavera de l’any 2000. La cosa, pel poc que he entès, consisteix a descarregar-se una aplicació que t’ofereix unes coordenades les quals, mitjançant el GPS, t’ajudarà a descobrir l’indret secret on s’amaga un contenidor o “cache” (o “tupper” de plàstic) ple de secrets sentimentals i amb un quadern de bitàcola en el qual has de deixar la teva firma com a prova i testimoni.

Si esmento aquesta caça del tresor és perquè acabo de descobrir que a la plaça d’Islàndia hi havia un d’aquests punts d’acollida de freakies. I, si parlo en passat, és perquè (llegeixo) degut a unes obres (“por que estamos montando un Mercadona nuevo”(sic)), la capseta de rampoines i souvenirs ha sigut temporalment retirada.

Però no patiu. Tornarà, com tot torna.

divendres, 15 novembre de 2013

Serendipitat (nivell bàsic) (I)

Els meus passeigs actuals (per la ciutat/per la xarxa) s’han vist desproveïts de tota urgència i puc permetre’m el luxe de badar i de perdre el temps, d’aturar-me i mirar amunt per descobrir les meravelles que despunten més enllà de les cornises. Amb parsimònia fico el nas allà on m’abelleix amb una mirada analítica que contempla tant autòctons com forasters, tot intentant adoptar el seu punt de vista sobre el paisatge. El mateix barri (posem que el de Sant Pere) apareixerà curiós, hostil, pintoresc, familiar, invisible, segons qui se’l mira.

Si mai abans havia entrat a l’església de Sant Pere de les Puel·les, ja ho havia oblidat. Per ser una de les més antigues de Barcelona, ni l’interior ni la façana causen cap impressió, potser per culpa d’una molt forassenyada restauració de principis del segle XX. Totes les parets de la nau estan ocupades per panells didàctics que relaten la cronologia de la història de la humanitat des d’una perspectiva decididament cristiana. M’entretinc llegint els noms dels successius papes (n’hauré de fer un “dimoni de les llistes”). Constato que un matí d’entre setmana hi ha dues o tres senyores que resen. Em pregunto si ho fan per agrair favors rebuts, per pidolar-ne de futurs o simplement per passar la ITV d’obligat compliment catòlic. De passada, descobreixo l’existència del carrer de Lluís el Piadós i l’intrigant dèdal del passatge Hort dels Velluters.

Passo d'esquitllentes prop del Mercat de Santa Caterina, que va ser el mercat de capçalera durant gran part de la nostra vida de família. [Allau pren nota i promet dedicar-li un apunt a l’edifici anterior a Miralles i Tagliabue].

Més tard ajudo àvia i nét —com m’agrada esdevenir un servei públic improvisat!— a trobar l’elusiu número tres del carrer de Capellans. La veritat és que no resulta fàcil, perquè aquest carrer fa més ziga-zagues de les que un carrer se suposa que ha de fer. L’anciana, que deu sortir rarament de la seva reserva al nord de la Diagonal, murmura: “¡Qué poco me gusta andar por estos barrios!”. Com si estiguéssim passejant pel cor del Bronx i no a quatre passes de la façana de la catedral.

Finalment descobreixo que estan buscant la nova seu de “El Palacio del Juguete”, la llegendària i lúdica botiga que va sobreviure 78 anys al carrer dels Arcs i que, per culpa de l’extinció dels lloguers de renda antiga que assola Ciutat Vella, s’ha vist obligada a traslladar-se al carrer del darrera. El restaurant italià Da Greco, inenarrable i suspecta presència dels Jardinets (espriuencs) de Gràcia, ha hagut de fer una maniobra similar per saltar al molt més discret carrer de Santa Teresa (número 10).

Entro al col·legi d’arquitectes, aquell edifici tan modern que tota la (meva) vida ha estat decorat per uns grafismes populars i picassians. Sotmesos a la rampant pressió turística, el col·legi ha muntat una botiga de souvenirs força digna. No compro res, però observo el terra de la botiga: una visió zenital del centre de Barcelona. Google Earth i tot això. Em costa una mica adaptar-m’hi, però finalment reconec la vista d’ocell de casa meva i el seu canyís gris. En aquell moment no hi havia cap roba estesa a l'estenedor.


dimarts, 5 novembre de 2013

Testimonis a l’asfalt


Una llegenda urbana condemna jubilats i assimilats a la contemplació indiscriminada de tota obra pública que té lloc a la ciutat. No voldria que penséssiu que m’he pres a pit aquesta tasca, però era difícil passar per alt els treballs de renovació del paviment que s’estan realitzant al passeig central de la rambla de Catalunya durant caps de setmana consecutius. La cosa no té més misteri que el d’un senzill asfaltat, solució poc imaginativa, però que no em sembla malament i que és més còmoda de transitar que un enrajolat qualsevol.

El que no m’ha semblat tan acceptable és l’eliminació d’un trosset de memòria històrica que solia disseminar-se als peus de la girafa-bibelot d’en Granyer i de la qual ningú no ha semblat lamentar-se. ¿Qui recorda ara José Luis Guarner, el crític de cinema de “La Vanguardia” que, per casualitats dels blocs i de la vida, abans d’ahir va fer vint anys justos de la seva desaparició? Sense cap dubte Guarner és el meu crític de cinema preferit de tots els temps i Guillermo Cabrera Infante, que és el meu segon o tercer crític favorit de tots els temps, el tenia molt justament pel millor dels amics.

Però deixant de banda les qüestions personals, Guarner fou també l’artífex (des del 1959) d’allò que s’anomenava la “Semana del Cine en Color”, indefensable excusa cromàtica que servia perquè els barcelonins tinguéssim breu accés a pel·lícules que la  censura franquista contemplava amb aprensió. A principis dels anys vuitanta, ja en temps democràtics, la “Semana” es convertí en el “Festival de Cine de Barcelona” que va durar dues o tres temporades i que crec que va acabar com el rosari de l’aurora (Bautista).

Aquells inicis dels vuitanta (algú ho recorda?) foren els de les pel·lícules clàssiques (ergo “Casablanca”) emeses per televisió en versió colorejada. També foren els anys en els quals Martin Scorsese es mostrà més combatiu en la preservació dels fal·libles tresors que el cel·luloide havia enregistrat. La postura estèticament correcta aconsellava redactar un manifest, i així es va fer sota l’empar del festival. El batejaren com a “Manifest de Barcelona”, apel·lació que no em sorprèn que no us soni de res, per molt que els seus autors incrustessin una galeta de marbre com a recordatori perpetu.

L’optimista intenció inicial devia de ser la de recollir adhesions incondicionals al programa. A l’hora de la veritat només em consten dues firmes de directors tan ressonants i dissonants com George Sidney i Paul Delvaux (tots dos morts l'any 2002, catorze anys més tard del seu pacte amb el diable). La dissortada història ulterior del festival convertí aquelles calcomanies sobre l’asfalt en un recordatori incòmode i poc rellevant. No seré jo qui lamenti la seva desaparició definitiva —de gestos de Quixot sense empenta, la meva ciutat en va sobrada (¿parlem del Fòrum?)—, però tampoc voldria que aquesta petita eliminació passés totalment desapercebuda. Encara que només sigui per l’enorme José Luis Guarner.



divendres, 1 novembre de 2013

El misteri Maria Callas


El dimecres pujava amb la meva amiga Montse pel passeig de Gràcia quan, en passar davant d’un estret passatge que s’obria a la dreta, vaig recordar haver llegit a algun lloc que al final del carreró hi havia uns jardins que jo mai no havia visitat. Hi vam treure el nas: llambordes, silenci i un cul de sac sense cap indici de vegetació. No ens hi vam entretenir més, perquè segurament estava mal fixat.

Però no, en arribar a casa i consultar la web de l’ajuntament de Barcelona, allà hi eren els jardins de Maria Callas, al centre de la mançana que passeig de Gràcia, Gran Via, Pau Claris i Diputació ajuden a delimitar. Una mirada a la xarxa em va retornar una única pàgina pertinent, corresponent a El Periódico del 28 d’abril, en la qual s’anunciava la intenció del nostre ajuntament (“molt possiblement al llarg d’aquest mandat”) de dedicar uns jardins a la cèlebre soprano. El nou espai d’uns 2.000 metres quadrats de superfície estava previst crear-lo sobre l’edifici protegit d’un pàrquing, edifici que efectivament havia vist durant la visita matinal.

Ahir dijous vaig tornar al carreró sense nom, per veure si se m’havia escapat una d’aquelles entrades secretes pròpies d’un llibre de Harry Potter. L’indret no deixa de ser curiós i en pocs metres concentra un grapat d’edificis singulars. Entrant a la dreta hi ha un immoble de trets orientalitzants que deu de ser un dels més anòmals de tot el passeig de Gràcia. Actualment l’ocupa una llar d’avis concertada.


Al seu costat hi ha un modest edifici d’una sola planta on hi ha una joieria. Corona el seu portal un fris d’aires clàssics amb una inscripció que diu: “TALLER DE JOYERIA MANVEL VALENTI GALLARD CASA FVNDADA EN MDCCCLXXX”. No tinc cap certesa que el propietari present tingui res a veure amb el que està inscrit a la pedra. Fixeu-vos que sobre la processó grega o romana despunten les geografies islàmiques de la casa veïna.

El final del carrer s’eixampla en un petit pati rectangular que prologa l’aparcament. Al frontó de la porta s’hi llegeix “TENERÍA MODERNA” o sigui que això havia sigut en els seus bons dies un taller d’adob de pells i segurament el rètol de “SALON DE EXPOSICION Y VENTA” es refereix a aquests productes de pell. L’interior atrotinat del pàrquing mostra això sí un sostre de volta catalana, raó per la qual el conjunt està inscrit al registre del patrimoni a protegir; però de misterioses escales que et traslladen al terrat, res de res.

Vaig entrar finalment a la farmàcia, únic local que mostrava (a més d'un punt de vista  il·lustrat) una certa animació de tot el racó. Una de les dependentes em confirmà el que ja sospitava, que l’ajuntament havia materialitzat les seves intencions sobre el mapa oficial de la ciutat i, de moment, no s’havia molestat a fer-les realitat. Trobo que és una actitud molt post-moderna i molt adequada per a temps que obliguen a l’austeritat. Com que Maria Callas difícilment es queixarà, tots contents.

divendres, 26 juliol de 2013

Instruccions d’ús


Al carrer estival de la teva ciutat, envaint les voreres, sobretot a les sortides del metro, hi trobes els forasters, capficats en les seves eines de navegació: guies, mapes, ipads o smartphones. Contemples la seva desorientació i no pots evitar sentir-te una mica superior, com qui coneix les veritables regles del joc.

Després, hi veus la metàfora: tots connectats per una sola tasca comuna, aprendre l’ofici de viure amb manuals d’instruccions defectuosos i obsolets.

dijous, 18 juliol de 2013

Pans i companyia

En el lent degoteig de botigues tradicionals que assola la meva ciutat des de fa mesos, substituïdes al centre per franquícies redundants, mentre que a la resta de barris esdevenen exposició desolada de rètols de traspàs, un dels pocs comerços que sembla gaudir de bona salut és el dels forns de pa, que fins i tot ha gaudit d’un notable creixement. Encara que anomenar-los així és com menystenir-los, perquè aquests establiments aspiren a ser veritables “boutiques” del pa en totes les seves variacions i derivats.

Què lluny queden els relativament asèptics forns (mai en vam dir “fleca”) de la meva infantesa, als quals anàvem sens falta amb la bossa del pa a la mà. (En temps tan ecològics com els nostres, quants són els que encara gasten bossa del pa?) Si no recordo malament, l’oferta era molt limitada: les barres de quart, de mig i de quilo, els panets rodons i els llonguets i, ja com a sofisticacions màximes, el pa de Viena, la coca de forner i els bastons de pa que de vegades formaven part d’una molt benvinguda torna. Diria que el pa de pagès no havia sortit encara del seu entorn rural i les farines integrals o de cereals diferents del blat eren autèntiques rareses. El record de la guerra civil amb l’escassetat de menjar i aquell pa negre de composició incerta havia omplert de prestigi el pa blanc, que era l’únic acceptable. Tot i això, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta una dieta panarra en excés era considerada un símptoma de manca de refinament i un indicador social pejoratiu.

Poc a poc això canviaria, diria que a partir de la dècada dels setanta, amb els pans rodons de pagès, que et tallaven a màquina i et protegien en una bossa de plàstic, amb els primers integrals, amb aquella rucada de la “baguette” (que durant unes temporades semblava que no podíem menjar cap altra cosa)… I així fins arribar al deliri actual on es diria que el pa ha passat de comparsa a estrella convidada, elaborat amb desenes de farines i formes diferents, i acompanyat d’una cort de productes subsidiaris i coloristes (“muffins” i “cupcakes”, sí vosaltres, què heu fet amb les magdalenes de sempre?).

No, no són cabòries meves, passem a les dades objectives. Quan vam venir a viure al barri l’any 1964 diria que teníem tres forns a prop de casa, un d’ells la mítica fleca Balmes, inventora del pa de Sant Jordi, i una de les pioneres de la diversificació de l’oferta. Recentment va claudicar “La Argentina”, que feia doblet com a pastisseria, però encara així en l’actualitat he comptat que en un radi de dos-cents metres disposem de nou establiments dedicats a la venda de derivats del cereal (i això sense incloure una “Baguetina catalana” tan abominable com totes les de la seva espècie), tres dels quals s’han inaugurat els darrers dotze mesos. L’últim arribat rep el ridícul nom d’Audrey i em pregunto si ens està proposant un desdejuni sense diamants.

L’única forma d’explicar aquest èxit l’hem de buscar en el model turístic de la marca Barcelona on una massa de despistats “low-cost” deambula pels carrers de Ciutat Vella i l’Eixample i acaba comprant les mateixes gangues de “Zara” i “H&M” que trobarien a casa seva sense haver de pagar el preu de l’avió. Mentrestant, per entretenir l’estómac sense fer patir la butxaca res millor que aquests dispensadors d’entrepans, pastissets i altres “amuse gueule” barats.

Considereu-me un alarmista, però hi veig seriosos indicis apocalíptics. Sospito que aviat en tornaré a parlar. I si no en torno a parlar és perquè les meves intuïcions sobre l’apocalipsi eren més fonamentades del que ningú hagués pensat.

dilluns, 17 juny de 2013

Una ràpida agonia

No sé si és l’arribada del bon temps (que fa frisar tothom per les platges, les barbacoes i Georgie Dann), o la pujada de l’IVA a tots els productes culturals o bé el desinterès generalitzat per l’experiència cinematogràfica; però la disminució d’espectadors a les sales de cinema es pot observar perfectament diumenge a diumenge.

Em pregunto si la societat actual està disposada a harmonitzar amb els plaers immersius que suposa el setè art, i tendiria a respondre que no. El públic sembla suportar amb dificultat el fet d'aïllar-se del món dins d’una sala fosca durant un parell d’hores i per això es resisteix a apagar els mòbils i arriba a respondre les trucades amb perfecta impunitat. Ja no en tenen prou amb la possibilitat d’endrapar combos de crispetes i xarrupar refrescos, aspiren a la total llibertat que els permet la intimitat de casa seva, on poden adoptar qualsevol postura, vestir (o no) de qualsevol manera, seure i alçar-se tantes vegades com convingui, parlar simultàniament per telèfon, i concedir a la pel·lícula en emissió una atenció ben superficial.

Cert que, com es repeteix sovint, molta de la millor narrativa audiovisual actual es desenvolupa a la televisió; per tant, no hi ha cap necessitat d’acudir al cinema, quan a la teva llar pots gaudir de les estrenes més atractives i a més a cost zero (perquè no seràs un d’aquests rucs que paguen per veure una sèrie, oi?) No posaria la mà al foc sobre la qualitat d’aquest visionat domèstic: veig al personal molt disposat a consumir versions d’imatge deficient a les pantalles clarament insuficients d’un ordinador, una tauleta o un mòbil.

Els productors, com a únic remei per frenar la sagnia d’espectadors de les sales, ho confien tot a la carta de l’espectacle hipertrofiat de sensacions (més llarg! més llampant! més sorollós! més acolorit! més tridimensional! més estúpid!), un tipus de cinema que atrau sobretot a adolescents i als que tenen mentalitats assimilables. No s’entengui això com una defensa del cinema més intel·lectual i elitista (encara que de tot hi hagi d’haver en aquesta vida), però sembla que haguem oblidat temps recents quan no era tan extraordinari que una pel·lícula comercial no fos necessàriament una idiotesa.

I mentrestant el nombre de sales ha anat minvant i ha reduït la seva oferta a una dieta quasi exclusiva de super-herois, vampirs i elfs que no em podria abellir menys. Per fortuna queden encara les iniciatives d’alguns irreductibles que semblen mostrar un amor genuí per l’art i que intenten allargar la vida dels títols més interessants des de locals que es diuen Girona, Maldà o Mélies. Són iniciatives marcades pel voluntarisme i amb una evident precarietat de mitjans, però no deixen de desvetllar una certa simpatia.

Recentment s’ha afegit a aquesta colla de màrtirs per la causa el cinema Boliche, que jo ha havia desesperat de tornar a veure mai obert. La seva especialitat serà la versió original subtitulada en català, una modalitat diria que única a Catalunya. El dia que hi vaig anar, un divendres a primera hora, cinc minuts abans de començar no semblava haver ningú tret de la taquillera. Ja em disposava a avançar cap a la sala que em tocava, quan va aparèixer un noi corrents i em demanà que m’aturés. Després em barrà el pas amb una cinta extensible i se’n tornà, perquè havia de canviar encara la programació [el divendres és el dia que es renova la cartellera; en aquests temps digitals això deu equivaler a modificar un enllaç (no serà la primera vegada que veig una finestra de Windows projectada a la pantalla)]. Quan va tornar, em va tallar l’entrada, m’acompanyà els vint metres que ens separaven de la porta, augurà que tindria tota la sala per a mi (no, hi hagueren dos més espectadors) i em desitjà que gaudís de la sessió.

Pel que vaig poder observar, el Boliche renovat se sembla molt al Boliche sense renovar, encara que amb butaques noves i una sala menys. No sé jo si la curiosa programació que tenen —composta aquesta setmana d’un documental espanyol, una de dibuixos animats ben poc atractiva, un film polític francès vist fa quatre dies i la recuperació d’una pel·lícula de culte força pretensiosa— serà capaç d’atraure multituds. A la sortida vaig poder observar, això sí, que el gentil noi que tallava les entrades continuava acompanyant cada espectador a la porta de la sala que li corresponia. No serà doncs per falta d’amabilitat.

dijous, 21 març de 2013

El color dels temps

Tot encadenant amb la cançó d’ahir, penso ara en Pantone, la companyia de New Jersey propietària d’un sistema de control de color de molt estesa aplicació. Encara que fou pensat inicialment per les proves d’impressió en arts gràfiques, també ha trobat ús en altres àmbits, com per exemple la definició de l’estàndard dels colors de les banderes (el blau de la bandera escocesa és un Pantone 300). Pel fet que Pantone és una marca comercial, podria canviar els seus codis cromàtics quan li vingués de gust, un fet que podria tenir conseqüències surrealistes per les banderes del món que es defineixin per aquest patró.

Segurament això no succeirà mai, perquè la companyia no té altre desig que fidelitzar a clients i a no clients. Amb aquest objecte fa anys que, apart dels seus catàlegs cromàtics, comercialitza tota mena d’andròmines (tasses, cadires, llibretes, cobrellits…) caracteritzades per la seva monocromia i per l’etiqueta que indica el codi dins del sistema Pantone. Més recentment fins i tot han obert un Hotel Pantone a Brussel·les que, sí, és gairebé tan “parxís” com us el podeu imaginar.

Però una de les iniciatives més originals de la marca és l’elecció anual del color de l’any. En un exercici de sinestèsia que fa pensar en aquell famós anunci de compresses (de què fan olor els núvols?), un grup d’experts en estàndards de color es reuneix d’amagat dues vegades a l’any per decidir quin és el color que representa millor els temps que corren. Encara que tot plegat soni a collonada, les conclusions d’aquests conclaves es comercialitzen a un preu considerable perquè serveixin com a guia a modistes, dissenyadors, joiers, maquilladors, floristes i altra gent de mal viure.

Si m’ho preguntessin a mi, diria que l’any 2013 (i els dos o tres que el precediren) tenen un indubtable color catxumbo o marró o marro o gos com fuig; però els juramentats de Pantone semblen pensar diferent: enguany toca l’esperançador verd maragda de tota la vida. Ens ho venen així:
El Maragda, un verd vívid i vegetal, realça encara més el nostre sentit del benestar tot inspirant-nos intuïció així com promovent l’equilibri i l’harmonia.

Gairebé sempre associat amb brillants pedres precioses, la percepció del color Maragda és sofisticada i luxosa. Des de l’antigor aquesta tonalitat lluminosa i magnífica ha estat el color de la bellesa i de la vida nova a moltes cultures i religions. També és el color del creixement, de la renovació i la prosperitat, cap altre color transmet millor la idea de regeneració que el verd. Durant molts segles, molts països han escollit el verd per representar la curació i la unitat.

A partir d’ara, si venen mal dades (que amb tota certesa vindran), no busqueu la solució fàcil i paranoica de culpar la Merkel. Mireu-vos al mirall i pregunteu-vos si heu fet tot el que estava a les vostres mans. Heu escollit el color correcte? Era o no era el Maragda?

dimarts, 25 desembre de 2012

dilluns, 24 desembre de 2012

El catanyol es cura; el català té remei?

Res a veure amb l'apunt, però ho va pintar Lorenzo Lotto i em fa gràcia.
Darrerament em trobareu sovint consultant llibres sobre la correcció o grau d’hibridació del català que utilitzo. No resulta gens estrany; a tots ens passa més tard o més d’hora que sentim una inseguretat filològica fonamental, tan típica d’aquesta terra. I, per acabar-ho d’adobar, no manquen els professionals que fomenten la nostra culpabilitat sense que la seva s’immuti el més mínim.

Per exemple, Pau Vidal, novel·lista, verbívor que confecciona els encreuats d’El País i traductor d’Andrea Camilleri, entre d’altres, que el juny de 2012 va publicar a Barcanova un missalet que no tinc clar si es titula “El catanyol es cura”, “CATANYOL.ES” o “Interferències Castellà -> Català”. En qualsevol cas el seu objectiu és diàfan: advertir-nos d’errors que cometem en l’ús del català pel fet de calcar lèxic i construccions que provenen del castellà.

El llibret, que és menut però suculent, s’articula en 415 entrades breus i s’estructura en tres parts principals (segons la gravetat de les pífies), a les quals s’hi afegeix un resum esquemàtic i un índex alfabètic. Cada entrada consta d’un títol enginyós, un exemple d’ús on l’error apareix ressaltat en vermell, un exemple d’ús correcte (en verd) i gairebé sempre una explicació. El sentit de l'humor acostuma a ser remarcable. Aquí reprodueixo l’article 232:
232. Judici sumaríssim
Exemple d’ús: “D’acord, ens trucàvem, però no vam tenir mai sexe, eh, que consti.”
Ús correcte: “… però no hi va haver mai sexe, eh, que consti.”
Explicació: Col·loquialment, també no hi va haver marro. O, canviant d’esquema, no vam fer mai res. De sexe se’n té de naixement, i l’única manera de no tenir-ne és la castració, literalment.
Com es pot veure en aquest mateix exemple, no totes les errades es poden atribuir al castellà, ja que jo diria que tampoc es correcte declarar “nunca tuvimos sexo” en el context de la frase. Fins i tot trobarem alguna mostra de contaminació amb l’anglès, com a “treballar dur” (que cal dir “treballar molt”). 

La part més discutible és la que defensa la utilització preferent d’un mot per damunt d’un altre, tots dos igualment normatius, però un d’ells més allunyat del castellà. Així, millor “encomanar” que “contagiar”, “acostar” que “apropar”, “casament” que “boda” o “convidar” que “invitar”. No tinc clar que una forma sigui més genuïna que l’altra pel sol fet que s’assembli més o menys al castellà (aquí m’he de posar en mans de Vidal, l’expert), però em sembla un argument com a mínim sospitós per la seva simplicitat. En el cas de “follar” que, a diferència de “joder”, presenta unes sonoritats molt nostres, em resisteixo a postergar-lo en benefici de “sucar”, “cardar”, “boixar”, “pitjar” o “fotre”. No podrien conviure tots ells amigablement?

Deixant de banda aquestes objeccions, “CATANYOL.ES” constitueix un petit tresor de fórmules magistrals que ens estalviarà cometre errors flagrants, però invisibles. Apart d’aprendre que cal dir “sinergia” (mai “sinèrgia”), descobrireu perquè no s’ha de dir “aquí té”, “qui ens manava construir una dessalinitzadora”, “el govern ha fet el suficient”, “porto tres anys a Mollerussa”, “faré tot el possible” o “Com va tot?”

Imprescindible a la farmaciola domèstica de tota llar catalana.

dimecres, 17 octubre de 2012

La Marca Barcelona


Com que hem d’anar a l’Icària, únic cinema de la ciutat on passen el darrer Burton en V. O., decidim dinar al Port Olímpic, segurs que no hi mancarà l’oferta, sinó gastronòmica, almenys decent. Després de recórrer una milla de bars de copes tancats (el seu particular infern no es revelarà fins cap al tard, suposo) i passar davant d’un McDonald’s (que, retrospectivament, semblarà una bona idea desaprofitada), arribem a la zona de terrasses per a guiris i altres desinformats. Ens deixem guiar per un nom vagament conegut i escollim un local que comença per “Moncho” i acaba per “oncho’s”. El “maître”, l’únic capaç d’utilitzar un català eficient, ens acull amb professionalitat tranquil·litzadora, i ens aconsella que no demanem tants entrants com a pròleg de la paella “valenciana”. Convenim que esborri de la comanda els musclos a la marinera.

J. havia demanat una cervesa. Li serveixen una clara. No cal ni tastar-la: el seu color i aroma la delaten. Fem la reclamació al cambrer, el qual reacciona de forma molt expressiva. Segons més tard, torna a servir-nos una altra clara. Com que la tropa de cambrers sembla la secció transversal d’una família pakistanesa (amb un xinès perdut al seu bell mig), ens preguntem si som víctimes d’una soterrada croada musulmana contra l’alcohol. A la tercera arriba la cervesa demanada.

També arriben els entrants, fins i tot els musclos que se suposava que havien quedat fora del programa i que ara ja no rebutjarem. Un altre cambrer amb recursos, o sigui educat a Catalunya, intenta amb molta amabilitat vendre’ns loteria de Nadal. Com que no sóc ludòpata, ni em fixo en el número del dècim. Un acordionista interpreta melodies infectes d’ahir i de sempre. Com a la nostra taula no hi ha cap dona, ni l’acordionista, ni l’hipotètic venedor de roses que encara ha d’arribar, ens molesten.

Sí que ens molesta una taula llarga ocupada per una família de troglodites de diverses generacions. El patriarca, un home que deu tenir la meva edat, parla amb veu alta i rogallosa que és inevitable sentir. Ara mateix proclama amb maneres de fi estadista que el que ens caldria és un Millán Astray. Més tard es rebota perquè a les postres li proposen una crema catalana.

Mentrestant arriba la paella “valenciana”, més líquida que sòlida, i amenitzada per carns indistingibles i alguns artròpodes escarransits. Si a la vista deprimeix, què us puc dir del seu sabor? De paelles mediocres tots n’hem menjat més de les que es poden comptar amb els dits d’un equip de futbol: paelles eixutes i paelles banyades, paelles covades, cremades, insípides, salades, crues i socarrimades; però el que ens han servit aquí supera tota descripció. J. diu que té gust de Vim i sí, ja pot ser.

Per la cara que fem quan el cambrer ens proposa repetir, crec que entén diàfanament la situació i, encara que li hem demanat el compte, ens ofereix digestius i ens deixa un platet de galetes daneses gentilesa de la casa. El preu de la broma sembla particularment alt, vista la qualitat del material. Repassem el detall de la factura, cosa que no sempre fem, i trobem 4 euros d’un pa torrat que ningú no ens ha servit. Reclamem. El cambrer s’excusa, sembla ser que el pa torrat el serveixen a totes les taules, el demanis o no. La qüestió és que a la nostra taula no hi va arribar. Cap problema, ara ens ho corregeixen. Deu minuts més tard (sort que anàvem amb temps) tornen amb el compte refet. Fugim d’allà a cuita corrent, no fos cas que ens caigués el tendal damunt del cap, mentre reflexionem sobre com és de dur l’exercici del turisme barceloní.

 
Avui aquest bloc fa quatre anys. Ningú no ho diria, parla com si en tingués tres.

dilluns, 24 setembre de 2012

El dimoni de les llistes: artistes famosos encara vius el 23 de setembre de 2012

  • Manoel de Oliveira (11 de desembre de 1908), 103 anys.
  • Olivia de Havilland (1 de juliol de 1916), 96 anys.
  • La seva germana i també actriu Joan Fontaine (22 d’octubre de 1917), 94 anys.
  • Kirk Douglas (9 de desembre de 1916), 95 anys.
  • Alicia Alonso (21 de desembre de 1921), 90 anys.
  • Betty-“las Chicas de Oro”-White (17 de gener de 1922), 90 anys.
  • Amparo Rivelles (11 de febrer de 1925), 87 anys.
  • Dick Van Dyke (13 de desembre de 1925), 86 anys.
  • Chuck Berry (18 d'octubre de 1926).
  • Elvira Quintillá (19 de setembre de 1928), 83 anys.
  • Edward Asner “Lou Grant” (15 de novembre de 1929), 82 anys.
  • Stephen Sondheim (22 de març de 1930), 82 anys.
  • William -”StarTrek”- Shatner (22 de març de 1931), 81 anys.
  • Leonard Nimoy (26 de març de 1931), 81 anys.
  • Jean-Luc Godard (3 de desembre de 1930), 81 anys.
  • Fernando Guillén (29 de novembre de 1931), 80 anys.
  • Little Richard (5 de desembre de1932).
  • Kim Novak (13 de febrer de 1933), 79 anys. 
  • Montserrat Caballé (12 d'abril de 1933), 79 anys.
  • Carol Burnett (26 d’abril de 1933), 79 anys.
  • (s'admeten candidats)

dimecres, 12 setembre de 2012

El dia després

Contempleu aquest preciós Gauguin mentre els nostres polítics electes (i desconcertats) decideixen per on tirar (tampoc és qüestió que els hi fem tota la feina). Si triguen gaire, en tornarem a parlar i potser els deixarem al marge, ja que ni demagògia saben fer.

dimecres, 5 setembre de 2012

Isla de Tierra

El costat racional del meu cervell fa dècades que es pregunta perquè, des del punt de vista de l’Estat (amb Govern a Madrid), Gibraltar és considerat com a lícita aspiració espanyola, mentre que ni Ceuta ni Melilla són dignes de pertànyer al Marroc en justa contrapartida. Potser estic simplificant i opino pel broc gros, tot saltant-me subtileses històriques que desconec i, com que afecta a persones que allí hi viuen i hi treballen, no en diré més.

Molt més curioses son aquestes escopinades de terra ferma, insignificances accidentals de la Mediterrània, que s’agrupen sota el nom-paraigües de “Plazas de Soberanía”. D’elles res no en sabem ni molt menys hi pensem, si no és perquè de pasqües a rams algun esdeveniment les catapulta a les capçaleres de la premsa. Aquests dies és la Isla de Tierra de l’arxipèlag de les Alhucemas la que ha estat notícia per l’arribada a les seves costes d’una vuitantena d’immigrants subsaharians. Pel fet que tècnicament es trobaven en territori espanyol, el govern de Mariano Rajoy se n’hauria d’ocupar, bé acollint-los al si de l’estat del malestar, bé prenent mesures més contundents, com l’extradició. Segons les últimes notícies la nit passada aquests nàufrags voluntaris foren desembarcats per la Guardia Civil a la platja marroquina de Sfiha en una maniobra concertada pels dos governs implicats. El destí final dels dissortats emigrants serà possiblement Algèria, per afegir estacions al via crucis. 

Aquest estiu he parlat sovint d’illes desertes, però no tenia previst mencionar la poc distingida Isla de Tierra que, igual que la seva germana Isla de Mar, havia estat deshabitada fins fa quatre dies. La seva escassa distància de les platges marroquines havia permès que els banyistes s’hi acostessin per fer innocents capbussades i altres activitats lúdiques caniculars. Des de l’incident a Perejil l’illa havia estat acordonada per impedir-hi l’accés, accés que només han transgredit aquest mes d’agost alguns traficants de persones particularment imaginatius.

Deixant de banda el drama humà, si és que això és possible, voldria que algú m’expliqués quin sentit té que un país suposadament adult mantingui la seva sobirania sobre un trio de rocs estèrils —allunyats del seu territori i geogràficament lligats a l’Àfrica— que no li reporten cap benefici (i sí algun mal de cap). Crec que el tret redemptor d’un Peñón de Alhucemas amb estètica digna d’un videojoc no és justificació suficient. El cas és un exemple flagrant de la puerilitat sobre la qual es basteixen els territoris nacionals.

¿Algú se’n recorda d’aquell temps primerenc dels anys escolars, quan vam traçar una línia vertical de bolígraf a la taula que compartíem amb un company i li prohibírem histèricament que la sobrepassés, fos pel colze, pel quadern o el “carpesano”? Doncs això.

El Peñón de Alhucemas té una pinta digna de "Joc de Trons".
 

dimarts, 4 setembre de 2012

Menys pels teus diners

Aquest passat cap de setmana s’ha parlat fins a l’avorriment d’això de la pujada de l’IVA tant a la televisió com a la premsa en paper. Ens ha calgut aguantar infinitud de prescindibles entrevistes amb consumidors que ens informaven de les seves intencions futures en matèria d’assistència al teatre, compra de retoladors “fosforito” o cura i tenyit dels cabells, així com càlculs sobre l’hipotètic increment de despesa que representaria per a una família mitjana formada per pare, mare i dos fills (de sexe indiferent).

Com que a casa no hi ha nens en edat escolar, ni cotxe, ni excessives despeses en perruqueria m’imagino que la sentida serà menor. No queda bé dir-ho, però tinc mala memòria per les xifres i no retinc els preus dels articles de primera necessitat, una mica  com aquells polítics que, quan els entrevisten a televisió, no són capaços de donar el preu de la barra de mig si no és amb un marge d’error de dos euros amunt o avall i, per tant, pago el que em demanen sense buscar desesperadament el saldo. Tot i això sóc sensible a aquelles ofertes impossibles de refusar i per tant malfio de les ampolles de xampú que m’ofereixen un 10% gratuït, perquè sóc conscient que podrien estar-me ensarronant sense que jo me n’adonés.

Diuen alguns comerciants que, de moment, aquest augment de l’IVA l’assumiran ells i no repercutirà en el consumidor. M’imagino que un impuls tan altruista no durarà gaire i que l’alça de preus s’esdevindrà més d’hora que tard sense que jo em doni per al·ludit.

Encara així, alguna cosa està canviant subterràniament. Diumenge passat vam demanar ous ferrats amb pernil a un restaurant al que anem sovint i, si bé el plat havia estat muntat amb molt més sentit teatral de l’habitual, era palès que la ració havia disminuït en relació a ocasions anteriors.

I si la disminució de la quantitat és preocupant, jo que sóc frugal de mena, m’inquieto per la possible minva de la qualitat, molt més difícil de demostrar. Ja fa temps que sospito que als sucs Granini, amb tota la seva carretada de fruita fresca madurada al sol mediterrani, li estan colant més préssecs comatosos del que solien. I, serà que me n’he cansat, però no trobeu que els iogurts grecs de Danone no són tan bons com abans?

dilluns, 23 juliol de 2012

Batman contra els indignats

Sense necessitat de veure-la, podia fer-me una idea bastant aproximada del que em semblaria “The Dark Knight Rises”, perquè crec que començo a tenir Christopher Nolan ben apamat. Malgrat el seu innegable poder visual, el director britànic s’ha especialitzat a vestir productes vocacionalment genèrics amb maneres grandiloqüents i falsament profundes, que ofereixen una coartada per a aquell públic que s’avergonyeix d’anar a veure films de pur entreteniment. Per descomptat, les pel·lícules de Nolan són tan severes i feixugues, com mancades d’humor i subtilesa, TDKR no ha estat una excepció en aquest sentit.

Si l’he anada a veure ha estat per mor de completisme, ja que havia vist les dues primeres parts de la trilogia, i una mica també per solidaritat amb Josep, que a casa és el veritable aficionat als superherois. Per tant no hauria de ser jo qui ridiculitzés algunes de les situacions de la pel·lícula, perquè seria fer llenya d’un arbre que per a mi havia caigut de bon antuvi. Tot i això, algunes dades es podrien considerar objectives, com per exemple que 160 minuts de cine són molts minuts de cine i que, encara que en aquest cas no hi falti peripècia, una major concisió seria apreciada per tot aquell espectador que no sigui un fan furibund de Batman.

D’entre els múltiples fils de la trama, el més potent afecta el malvat Bane, una mena de mercenari mutant que, acompanyat d’un exèrcit de pàries, sembra el terror a Gotham City amb maneres que semblen copiades de la Revolució Francesa o com una tergiversació reaccionària del moviment “occupy Wall Street”. Almenys l’ocupació de la borsa o la persecució i linxament dels ciutadans més afluents sembla la visualització del malson d’una protesta “indignada” que ha descarrilat vergonyosament. Tampoc cal aprofundir gaire per aquesta via, segurament suggerida pels signes dels temps, ja que Nolan i el seu germà Jonathan (autors del guió) obren moltes portes, però només s’ocupen de tancar les més fàcils, les que gairebé es tanquen soles. De totes maneres, una de les espines que vertebren el personatge de Batman és el problemàtic enfrontament entre la llei i l’ordre establert i la figura del justicier solitari, un motiu moralment discutible, però amb molts adeptes entre el públic adolescent (o no). O sigui que millor no fer un cine-fòrum sobre el contingut d’aquest TDKR.

No negaré que algunes escenes d’acció són engrescadores, com l’assalt de l’avió a l’inici del film o les explosions al llarg de la ciutat durant el matx de futbol, però n’hi ha també de ridícules, i cap de pitjor que l’enfrontament a cops de puny de l’exèrcit de la policia amb el dels malfactors a un carrer que juraria que és sòsies de Wall Street a Gotham. Ja se sap que a can Nolan l’ambient és sempre gris i amb tendència a pluja, neu o depressió terminal. La piconadora musical signada per Hans Zimmer no alleugereix la sensació  generalitzada de funeral nihilista.

Per sort, els intèrprets estan en general molt en el seu lloc, encara que Christian Bale no sigui el meu Batman preferit (segurament, perquè no m’agrada el personatge de Batman, i punt). Habituals de la sèrie, com Michael Caine, Gary Oldman o Morgan Freeman (aquest darrer en un paperet que podria fer adormit i passar-lo a cobrar igualment adormit a finals de mes) aporten un alt nivell, que professionals com Mathew Modine, Tom Conti o Cillian Murphy recolzen. El recentment incorporat Joseph Gordon-Levitt, encara que de comportament improbable per culpa del guió, sembla plantar la llavor d’una seqüela impossible (o no?). El carismàtic Tom Hardy, a qui havíem vist recentment a “Inception” i “Tinker Tailor Soldier Spy”, s’ha de conformar demostrant que ha passat alguns mesos al gimnàs, musculant, mentre s’expressa amb una veu electrònicament alterada.

Christopher Nolan, i les seves fantasies musicals d’adolescent llargament sortit de comptes, deu de ser un dels directors menys preocupats pel paper de la dona a la civilització occidental del segle XXI. Com deia algun crític, cinematogràfic i perspicaç, les millors heroïnes de les pel·lícules de Nolan, les més estimades per tothom, són totes guapes, mudes i mortes. Objecte del desig, mort i enterrat. Per això, la sempre admirable Marion Cotillard, aquí fa un paper indigne i gris abans de passar a millor vida. I, si hi ha quelcom d’estupend a TDKR, s’anomena Anne Hathaway. És ella la que afegeix l’ingredient lleuger i picant, la Selina Kyle mai anomenada Catwoman, l’únic moment on aquest deliri per a onanistes transcendeix el seu estatus i assoleix un nivell guanyador, gràcies a l'únic somriure permès a tota la pel·lícula.


dilluns, 20 febrer de 2012

Contrareforma


No cal conèixer gaires detalls de la reforma laboral acabada d’aprovar; és suficient saber que a la patronal li ha semblat de perles per deduir que no pot ser bona per a la majoria de nosaltres. Per això he assistit a la manifestació que s’ha celebrat aquest diumenge a Barcelona, un migdia de pur hivern. A l’hora prevista a la cruïlla de Diagonal amb passeig de Gràcia no es pot dir que estiguéssim de gom a gom; després s’hi han anat afegint grups de persones i la cosa ha quedat mig lluïda, tot i que hi podia haver acudit més gent, atès que el problema ens afecta pràcticament a tots. He escoltat per la televisió xifres d’assistència que anaven des dels 20.000 als 400.000 manifestants. Una nena que tenia al costat, a ull, a dit que érem uns mil; suposo que el seu mètode era tan fidel a la realitat com el de la resta. Per a quan un comptador imparcial de manifestants?

La convocatòria era iniciativa dels sindicats, a la qual s’hi havien afegit els partits teòricament d’esquerra. Jo hi he anat a títol propi. No sé si l’assistència, menor de l’esperada, s’ha degut al rebuig de gran part de la població a la tasca dels partits en els anys precedents o bé és que estem acovardits i només preguem per quedar-nos com estem. En tot cas, la majoria dels participants tenien de la quarantena en amunt, molt poc jovent, descomptant algun nen Spiderman o una princesa Disney. Em pregunto si a la gent jove tot això dels sindicats i els partits polítics no li sonarà a retòrica arnada i opten per altres maneres de protesta, més idealista, benintencionada i finalment tan vaga com la nostra. De tota manera, l’únic que puc constatar és la manca de cohesió de la societat civil, amb el que de preocupant tot això té.

Imagino que pocs resultats obtindrem d’aquestes protestes, només el lleu consol de no haver desfilat amb mansuetud cap a l’escorxador.