Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gais. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gais. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 juny de 2014

Homos antecessors

“Homonots” (Angle Editorial, 2014) del periodista Francesc Soler és un recull d’entrevistes amb deu figures d’homes gais del nostre país, totes elles importants per la petjada que la seva vida ha deixat a la nostra història. Diria ja d’entrada que és un llibre necessari, i no únicament per a un públic “entès”, encara que seríem en primer lloc els gais els que ens hauríem de sentir atrets pel títol. Bo seria que, les noves generacions sovint abocades a l’hedonisme consumista i desmemoriat, descobrissin que totes les llibertats de les que gaudeixen en el present tenen al darrera una llarga tasca de lluita sovint silenciosa i poc reconeguda. Els canvis en la consideració social de l’homosexualitat al nostre país han sigut tan fulgurants que costa d’entendre que haguem oblidat amb tanta facilitat unes discriminacions que estaven a l’ordre del dia fa ben poc. Però, si és greu que els implicats girem l’esquena a la nostra pròpia història, com si l’estatus aconseguit ens hagués sigut concedit per la gràcia divina, el públic més generalista podria obtenir del llibre valuosa informació sobre uns fets que també el concerneixen; perquè estic convençut que els progressos assolits en matèria de drets LGTB han produït de retruc una societat més oberta i lliure per a tothom.

Donada la limitació a deu del nombre d’entrevistats, Francesc Soler ha fet una bona tria tot combinant la rellevància amb la diversitat. Lògicament no tots els diàlegs presenten el mateix interès i són en general els personatges de més edat (i, per tant, els que han sigut testimonis de canvis més dramàtics a la societat) els que ofereixen un contingut més suculent. L’activisme era inevitable que estigués representat per Jordi Petit, qui durant dècades ha sigut qui ha posat rostre mediàtic als gais del país; tot i que és l’heraldista i pioner de la causa Armand de Fluvià, qui aporta una visió més original com a membre díscol de la bona societat barcelonina.

Un altre tipus d’activisme, avui en part difuminat, és el de Ferran Pujol i el seu company Michael Meulbroek, els quals en la seva condició d’infectats amb el virus del VIH fa trenta anys que treballen a favor de la prevenció, la informació, la sensibilització, la investigació i contra la discriminació, el desinterès i els prejudicis relacionats amb la sida. Ara és fàcil oblidar el que significava ser diagnosticat com a seropositiu a mitjans dels anys 80 del segle passat, el que implicava de terror, ignorància i desempar, pràcticament una sentència de mort. El testimoni de Pujol, un heroi obligat a ser-ho per les circumstàncies, eleva el llistó de les emocions fins al punt de l’esgarrifança.

El diàleg amb l’inesperadament conspicu Miquel Iceta revela alguns detalls curiosos sobre el funcionament intern de les coses de la política i confirma que una sortida de l’armari a temps no ha de ser necessàriament una mala cosa, ja que l’home continua sent dels més ben considerats del seu partit (el que, ben mirat i atès que estem parlant del PSC, tampoc és que sigui per tirar coets). Llibert Ferri, el nostre home de TV3 a Moscou, no el tenia classificat al meu arxiu de gais ortodoxos (sembla que ho és només a temps parcial); però les seves confessions com a cap de família monoparental il·luminen aspectes tan inesperats com imprescindibles.

Em sap greu dir-ho, però les entrevistes que menys m’han comunicat corresponen a artistes, probablement perquè els artistes ja compten amb una via de comunicació alternativa que és el seu propi art i no tenen cap necessitat de mostrar-se significatius  i emblemàtics tot gastant saliva. Estic parlant de Nazario i de Ventura Pons, dos homes que tanmateix mereixen la inclusió en el llibre, encara que només sigui perquè sense ells seria impensable la història gai de la Catalunya dels últims trenta anys. Afegiu-hi al capítol de les entrevistes menys sucoses la que s’estableix amb l’empresari Juan P. Juliá, el més jove de l’aplec i l’inventor de la cadena (heterofriendly) d’hotels Axel, o la diversitat sexual com a negoci. El futur en definitiva.

He deixat pel final els dos intercanvis d’opinions que més m’han impactat. El primer pertany al mallorquí Jaume Santandreu. No fa ni quatre dies era encara un capellà catòlic i progre, de barriada (Can Gazà), amb escrúpols domèstics i considerables tensions de bragueta. Llegir el seu estira i arronsa en relació amb la “temptació” i la jerarquia eclesiàstica revela fins el moll de l’os la intrínseca perversitat de l’església catòlica. Aquest diàleg seria justificació inapel·lable de la intercessió d’en Jaume, però no te perdó de déu, t’ho miris com t’ho miris.

Però, si “Homonots” queda justificat com a projecte editorial (i mereix cada cèntim del preu d’entrada), és perquè l’Über-Professor Jordi Llovet, pren la paraula. Pel que he sentit dir, fins avui mateix el catedràtic Llovet no solia presentar-se com a gai, tot i que tampoc se n’amagava. Hem de considerar aquest llibret com la seva sortida de l’armari oficial? Tant se val, les opinions que va deixant anar són tan discutibles com precioses. La cirereta del pastís dit amb les paraules mínimes.

dimecres, 28 maig de 2014

Còmics del dilluns (2)


El següent còmic que vaig llegir dilluns és “Pedro y yo” de Judd Winick (Astiberri, 2008), també basat en fets reals i aquest cop sense necessitat de canviar el nom dels protagonistes, atès que la seva història havia sigut molt publicitada.

La cosa va anar així. L’any 1993 Judd Winick era un autor de còmics principiant que per motius econòmics va participar a la tercera temporada de “Real World San Francisco”, un programa en el qual set joves convivien durant mig any en una mateixa casa; però que, enlloc de dedicar-se a dropejar com a “Gran Hermano”, continuaren fent les seves activitats habituals en el món exterior. A Winick li tocà compartir habitació amb Pedro Zamora, un exiliat cubà de 22 anys, gai i seropositiu des dels 17 anys. La intenció de Zamora en participar al programa era la d’informar i sensibilitzar l’audiència sobre la prevenció de la seva malaltia.

Si bé la informació que té actualment el personal sobre la sida i la seva transmissió no és que sigui per tirar coets, l’any 93 la ignorància sobre aquesta qüestió estava molt més generalitzada. S’entendrà doncs que Judd Winick, malgrat considerar-se una persona de mentalitat oberta, albergués algunes reticències i es plantegés molts dubtes en relació a la convivència amb Pedro. “Pedro y yo” explica precisament com els dos joves es van fer amics, com l’exemple de l’un transformà la vida de l’altre, i a la vegada fa un homenatge a aquell coratjós cubà que moriria pocs mesos després.



Judd Winick publicà aquest llibre l’any 2000, quan ja tenia encarrilada una carrera com a dibuixant de super-herois (Green Arrow, Green Lantern…), i fou guardonat per això amb un munt de premis merescudíssims. Jo, ja us ho dic, no trobo els seus dibuixos gaire atractius i fins i tot em fan una mica d’angúnia; però sembla que a la majoria dels seus lectors no han molestat gens. El guió té aquell toc d’autoajuda, tan americà, que busca trobar en tot la part més escandalosament positiva i que, parlant del que es parla, ja m’està bé. És en tot cas un llibre molt didàctic i molt emocionant (i també divertit i romàntic), ideal per llegir-lo durant l’adolescència, encara que he de confessar que a mi —que de cap manera computo com adolescent— més d’una vegada se m’humitejà el lacrimal en els episodis més melodramàtics.

Així quedem que “Pedro y yo” és una obra més necessària que necessàriament artística. Recomanada.


dilluns, 5 maig de 2014

Carta al mestre


Sovint Josep m’havia parlat de “La confusió dels sentiments” (així l’anomenava ell) com un dels llibres que més l’havien marcat a la vida; però no ha sigut fins aquest Sant Jordi que me l’ha pogut regalar, ja que la conscienciosa repassada que Jaume Vallcorba està fent a l’obra de Stefan Zweig des de la seva editorial Acantilado no s’ha permès publicar “Verwirrung der Gefühle” fins el mes de gener d’enguany. En aquesta versió, la suculenta “nouvelle” de Zweig es titula “Confusión de sentimientos” i carrega amb el subtítol misteriós “Apuntes personales del consejero privado R. v. D.”

A continuació el paràgraf de l’argument: amb motiu de la seva jubilació un vell catedràtic rep com a present una recopilació dels seus treballs acadèmics els quals, malgrat abastar tota la seva vida, no li sembla que el representin. Rememora els seus primers temps de mal estudiant —alcohol i donotes, en comptes de llibres de text—, l’ultimàtum que li va fer el seu pare i la segona oportunitat per redreçar la seva carrera que visqué a una petita universitat de províncies, on un brillant professor de literatura anglesa li va infondre un immarcescible entusiasme per la matèria que impartia. Aquest veterà ensenyant acabaria encarrilant el futur del jove pupil enmig d’una relació personal contradictòria i no mancada d’ombres. Per què el catedràtic era tan reticent a elogiar els progressos de l’alumne? A què es devien les seves esporàdiques desaparicions? Què volien suggerir les mitges paraules de la seva jove esposa?

“Confusión de sentimientos” és un Zweig de 1926 o sigui que és obra de maduresa, pròpia d’un escriptor de quaranta-cinc anys en la plenitud dels seus recursos: sòlida, ben travada i una mica passada de moda, però que flueix estupendament (i aquí crec que la traducció de Joan Fontcuberta n’és la principal responsable). Dura tot just cent pàgines i conté prou misteri i conflicte humà per no fer defallir el lector. La revelació última de la intriga devia de sonar molt més escandalosa i plena de novetat al primer quart del passat segle XX que en els desencantats temps presents, en els quals la solució es veu fàcilment a venir. I els epítets denigratoris que es dediquen a determinats comportaments poc ortodoxes avui serien considerats políticament incorrectes.

Amb tot, la seva construcció està feta a prova de bombes. I la seva frase final és devastadora; en el millor sentit de la paraula. Obra mestra.

dilluns, 10 març de 2014

L’arc (i les fletxes) de Sant Martí

Un fantasma recorre el planeta en aquest encara jove segle XXI i és el de la revolució gai destinada a canviar el món. Almenys això pensa el sociòleg Frédéric Martel, tal com intenta demostrar a “Global gay” (Taurus, 2013). Si l’altre dia escrivia sobre “Això no és africà” i les experiències sovint frustrants del “gai local” a l’Àfrica, es diria que aquest nou llibre constitueix la seva contrafigura, tot intentant descobrir una tendència universal a la normalització de les relacions emparades sota les sigles LGTB.

La Terra és vasta i les generalitzacions perilloses, per tant aquest suposat assentament de les sexualitats alternatives s’ha de contemplar amb precaució i ganes d’entrar en el detall. Per això el llibre divideix el present status quo en unitats menors i més comprensibles, sovint subcontinentals. Comença pels confortables barris gais de les grans metròpolis occidentals —New York, Los Angeles, Sidney, Amsterdam, Madrid, Londres, París, tots ells ben guarnits de banderes irisades—i n’intenta fer una taxonomia bastant arbitrària. El que em queda més clar és que, quan més avança la normalització, menys visibles són els membres de la comunitat LGTB, i que el nostre destí final (el que l’autor anomena “posgai”) serà habitar un barri qualsevol ple de veïns que ni es molestaran en ser “gay-friendly”, perquè ja els hi vindrà de sèrie.

De seguida salta Martel al problemàtic cas de Cuba on, com en altres països d’homosexualitat legal (Xina sembla l’exemple més conspicu), les pràctiques són consentides sempre que no es facin públiques. Els horrors que Marc Serena descrivia sobre l’Àfrica, aquí es repeteixen i fins i tot s’augmenten, amb una descripció molt detallada de les seqüeles que patiren els assistents a la festa del “Queen Boat” egipci. Però el to de l’autor tendeix més aviat a l’optimisme i troba motius de satisfacció a qualsevol indici de resistència moderada arreu del món.

El conegut xovinisme francès treu el cap al capítol dedicat a una mig fallida moció davant de l’ONU l’any 2008 per sol·licitar la despenalització universal de l’homosexualitat. França, que era en aquell moment a la presidència de la Unió Europea, va actuar amb possibilisme diplomàtic, que l’autor realça, tot ocultant els seus nuls resultats pràctics. Roman això sí la molt mala impressió que causaren tant el Vaticà com els Estats Units en negar-se a recolzar la proposta. Per fortuna, posteriorment —el llibre té la virtut de la seva actualitat, amb dades tancades a juny de 2013— Barack Obama ha declarat el seu ferm compromís amb la defensa dels drets LGTB. Del trempat papa Francisco i la seva opinió al respecte, no hi ha novetat encara.

Els capítols que més m’han interessat de “Global gay” són evidentment els menys previsibles, aquells que descriuen de quina manera les noves tecnologies —internet, els blogs, les xarxes socials, la televisió via satèl·lit, els serials televisius, el cinema de Bollywood, Lady Gaga…— han obert una via, gairebé una hemorràgia, per on s’expressa tot l’antiautoritarisme reprimit, però present a l’Iran i la Xina, a la península aràbiga o a Sud Corea, al subcontinent indi o a Indonèsia. Es tracta evidentment d’un corrent mig clandestí que s’ha de moure a través de domicilis privats, de locals d’ambigu propòsit i de zones d’ambient que es traslladen cada breu temps. Per descomptat la visualització pública queda totalment proscrita, però almenys tota aquesta colla de rebels sexuals saben que no estan sols, que el món és ple de gent com ells i que fins i tot la seva ciutat és plena de gent com ells. El règim iranià o l’alcalde de Sochi poden afirmar públicament que a casa seva (al seu país, a la seva ciutat) no hi ha gais, que immediatament la xarxa els ho desmentirà sorollosament.

Vull creure que el vent de la Història bufa a favor de la despenalització dels actes homosexuals, com ho fa a favor del vot femení, l’abolició de la pena de mort o la desaparició de l’esclavatge. En cap d’aquests fronts la guerra es pot donar per guanyada (i Àfrica ens està donant molts disgustos darrerament en matèria LGTB), però les batalles es lliuren (lluny d’ideologies i dogmes religiosos) cada dia més a peu de carrer. Ara només cal que el carrer ens reflecteixi a tu i a mi. “Global gay” és si més no tremendament informatiu, tot i que el seu contingut té data de caducitat. El seu subtítol hauria de ser: l’estat de la qüestió a principis del segle XXI.

dilluns, 3 març de 2014

Els altres africans

Fa dos anys, el febrer de 2012, el president d’Uganda senyor Yoweri Museveni declarava a propòsit de suposades condemnes a homosexuals que tenien lloc al país que: “Mai no els hem perseguit, mai no els hem discriminat. El que no volem és promocionar-ho.” (Noteu el salt des del personal “els” a l’impersonal “ho”). Tot desmentint-se sense que li caigui la cara de vergonya, molt a l’estil de la majoria de la classe política que hem conegut fins ara, el president d’Uganda acaba de signar lleis que condemnen a l’ostracisme i l’eventual extinció els homosexuals de la regió. No és l’únic. L’inefable Robert Mugabe, president vitalici de Zimbàbue, va expressar-se així en dates similars: “Els homosexuals? Són pitjors que els porcs i els gossos. Mai diria al meu gos que és gai perquè s’ofendria.” (No em digueu que comparteixo espècie animal amb Mugabe, perquè m’ofendria). Però fins i tot la senyora Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta de Libèria i premi Nobel de la Pau, comentava a propòsit de la llei que criminalitza l’homosexualitat al seu país: “Aquesta llei no la tocarem. Hi ha certs valors tradicionals de la nostra societat que hem de preservar.” Sí, ja ho sé, el premi Nobel de la Pau no és garantia de res (Kissinger, Obama, etc); però, tanmateix…

Amb aquests antecedents nefastos és fàcil pensar que, si no tens una vida sexual moderadament convencional, no et podria passar res pitjor que néixer al continent africà. Per demostrar o desmentir aquesta asseveració el brillant periodista Marc Serena va recórrer durant sis mesos l’Àfrica entre 2011 i 2012. El fruit d’aquest periple exhaustiu i afortunat fou el reportatge fet llibre “Això no és africà” (RBA - La Magrana, 2013). El títol respon per cert a una excusa sovint esgrimida pels defensors més repatanis de l’heterosexualitat al continent (dit) negre, que consideren l’homosexualitat un subproducte pervers de la colonització europea, aliè a les tradicions de la seva terra. La gairebé nul·la documentació escrita sobre la història dels africans prèvia a la colonització juga en contra nostre, ja que queda ben poca constància de les relacions fora de norma que els exploradors de segles anteriors poguessin trobar al continent. Paradoxalment les veus més homòfobes s’alcen ara des de les càtedres dels bisbes catòlics i els imams musulmans, temporalment aliats en una campanya d’odi comú, que ja ha causat més baixes que la permissivitat tradicional.

Contrari a aquestes tesis anòmales, prefereixo pensar que la natura sempre conquereix els seus drets i que a Àfrica subsisteixen més relacions humanes de les que la raó aconsellaria. Marc Serena passeja el seu reportatge des d’El Caire fins a Ciutat del Cap a la recerca de transgressions sexuals i troba pertot arreu una raó per aturar-se i dedicar-li una mirada. A priori, i guiats per tota mena de prejudicis, hom pensaria que el seu testimoni reflectirà només ignoràncies atàviques, repressió i violència; però Serena també hi descobreix rars oasis de felicitat que descol·locaran a qui no conegui profundament aquests països.

He parlat abans de periple afortunat, perquè en mantes ocasions l’autor semblava ser al lloc precís en el moment adequat, no endebades les dates del seu viatge coincidiren amb l’inici de l’anomenada “primavera àrab” que fertilitzaria els capítols dedicats a Egipte i Tunísia. Però també fou per xamba que es trobava present a Mindelo en el moment de la mort de Cesária Évora. L’assistència al funeral en companyia de les transvestides més conspícues de Cap Verd és un dels cims del llibre.

No atribuiré a la casualitat, sinó a una fèrria planificació de l’obra la immensa varietat de casos que presenta el llibre, gairebé sempre lluny de la previsibilitat. Predominen les històries d’homosexuals masculins, per tradició els més visibles de l’auca, encara que les seves experiències poden ser tan diverses com la del blogaire egipci Ice Queer que juga amb els límits d’anonimat que proporciona la xarxa o l’esborronadora tragèdia del marroquí Said, pària sexual l’única esperança del qual és l’exili europeu. Entremig, les alegres transvestides de Cap Verd, els ambigus cantants de rai dels cabarets d’Orà, les bodes clandestines entre homes a Costa d’Ivori o l’inaudit imam gai que desfila al Dia de l’Orgull de Ciutat del Cap. Al marge, la figura tutelar d’Alice, veterana advocada heterosexual abocada en la defensa dels homosexuals camerunesos. Les lesbianes estan representades tant per una tunisiana que aspira a una “normalitat” gairebé europea, com per una mauritana que treu profit de la vida retirada de les dones dins de l’Islam, amb la sorpresa final d’una tribu del nord de Tanzània que permet el matrimoni entre dones. Però perquè no hi falti de res, faran acte de presència també un transsexual de Zàmbia, un intersexual d’Uganda i un albí gai de Kènia.

Si no s’ha entès encara, diré amb totes les lletres que “Això no és africà” m’ha entusiasmat. No cal que digui que és un llibre ple d’interès i d’actualitat (encara que les circumstàncies hagin canviat un xic des del moment de la seva redacció) sobre un tema del que no tenim gaires notícies: ja se sap que la salut sexual no és prioritària davant de necessitats més peremptòries de la vida. “Això no és africà” és també ameníssim i toca registres ben variats, tant amb fragments de literatura de viatges (Tanzània), com de suspens (a Camerun). “Els fideus de la mare”, el capítol dedicat a Ghana, podria funcionar com un conte autònom. En un món més perfecte i feliç, Marc Serena i el seu llibre mereixerien un respecte i un alt grau de consideració; i encara més al panorama català on els treballs d’investigació són un autèntic luxe. Em sabria molt de greu que passés desapercebut.

dijous, 6 febrer de 2014

Retrat de l’artista encara adolescent (1 de 2)


A principis de la tardor passada esclatà un petit escàndol al món literari anglosaxó quan es publicà l’autobiografia del cantautor Morrissey a la prestigiosa col·lecció “Penguin Classics”, on fins al moment només s’hi havia inclòs títols fermament assentats al canon literari occidental i per tant no havia donat mai cabuda a cap inèdit. Pel que es va poder llegir llavors, havia estat el propi autor qui amb la seva característica petulància havia imposat la condició i si, pels que el coneguin una mica, aquest fet no vindrà gaire de nou, és la pròpia editorial Penguin la que queda tocada en el seu prestigi amb una tan mercenària baixada de pantalons.

Més enllà d’escoltar amb un cert interès els seus treballs dins i fora de The Smiths, mai no he seguit les anades i vingudes del controvertit personatge i no l’hi hagués dedicat ni un sol pensament més, si no fos perquè el Nadal recent em dugué com a regal aquesta “Autobiography” dels seus pecats, la qual m’he vist obligat a llegir, més per lleialtat al donant que per devoció a l’autor. He dubtat sobre la conveniència d’escriure aquest apunt, ja que ignoro si el llibre s’acabarà traduint —jo crec que no s’ho val (i l’excés de referències locals el fa de difícil comprensió per a un lector no esforçat)—; però de més verdes n’han madurat i és just reconèixer que el cantant té uns fans a qui resulta molt rendible mantenir satisfets. Per tant, aquí va la meva opinió no sol·licitada sobre un títol que em carregaré amb molt de plaer.

Steven Patrick Morrissey, conegut en el segle pel seu cognom Morrissey, neix prop de Manchester el 22 de maig de 1959 dins d’una família obrera d’origen irlandès. Obedient a les normes del gènere, el músic dedica les primeres cent pàgines del llibre a la seva infantesa i primera joventut en un estil més impressionista que informatiu. Es troba a faltar algun detall sobre el pare de l’artista —amb el qual va conviure tots aquests anys i amb el que no em consta que hi hagi cap enemistat— i a qui dedica amb prou feines dues (2) frases. En canvi, insisteix fins a la nàusea sobre les moltes penúries de caire dickensià que patí a la seva escola catòlica: queda clar des de la primera pàgina que Morrissey ha vingut en aquest món per fer de víctima.

No està mancada aquesta primera part d’intencions literàries, amb una narració en vívid temps present i frases que poden prolongar-se durant quatre planes; però aquestes altes pretensions s’obliden aviat i, a mesura que avança el llibre, es fa més palesa l’absència de qualsevol pla vertebrador, fins arribar a una conclusió que és un calaix de sastre on tot s’hi val. No li hauria anat malament a l’escriptor l’assessoria d’un editor, en el sentit anglès de la paraula, que li subratlles els punts susceptibles d’ampliació i li refrenés la tendència a esplaiar-se en la queixa. Vegem.

Després de les pàgines d’infantesa, es parla dels cincs anys d’existència de The Smiths (1982-1987), que hauria de ser poc menys que el nucli del llibre, si mesurem el període per la seva rellevància històrica. Tanmateix, Morrissey no l’hi dedica més de trenta planes i evita oferir-nos cap informació interessant que no sigui que:
  1. “Rough Trade”, la seva companyia discogràfica, sempre els va tractar molt malament
  2. La resta dels components de The Smiths van intentar mantes vegades continuar sense Morrissey, de la qual cosa el cantant no sembla estranyar-se gaire
  3. Posició en la qual van quedar en el hit-parade tots els seus singles i àlbums la setmana de la seva publicació.
Aquesta obsessió per la posició a les llistes s’estén a tota la seva carrera i la incapacitat per encapçalar-les dóna peu a responsabilitzar tothom (discogràfica, mànager, premsa…) d’aquesta evident injustícia: Morrissey és un victimista contumaç incapaç de reconèixer la seva part de culpa en tots els seus fracassos. Mancat de tota empatia, es pregunta perquè els déus el condemnen, mentre la premsa el lapida i els músics el van abandonant un a un. De tant patètic és còmic, o viceversa.

Continuo demà.

dimecres, 13 novembre de 2013

El nou ordre amorós


Eduardo Mendicutti (Sanlúcar de Barrameda, 1948) fa prop de quaranta anys que redacta la crònica social i sentimental de l’homosexual ibèric en democràcia. La seva última novel·la “Otra vida para vivirla contigo” (Tusquets, 2013), superada una reticència inicial m’ha semblat un dels seus llibres més rodons i intel·ligents.

El protagonista, un escriptor madur que viu a Madrid, estableix una relació amb un jove regidor socialista d’un municipi gadità. A les lògiques dificultats per mantenir la continuïtat d’un inici prometedor a tants quilòmetres de distància, s’hi afegiran els obstacles del dia a dia, donat que el jove polític sembla tenir més activitats i pretendents del que qualsevol humà podria suportar. L’aparició del passat en forma de proposta matrimonial acabarà de complicar les coses, tot dibuixant un triangle de futur més que dubtós, molt a l’altura dels nostres temps on l’adulteri ja no és el que era:
—Los maricones de antes no éramos así, joder. Los maricones de antes éramos siempre desordenados, promiscuos, comíamos cualquier cosa a deshoras, no nos quedábamos en casa por la noche, ni amarrados, la familia era fundamentalmente un coñazo y, encima, entre nosotros no podíamos ser adúlteros.
—Me temo, cariño —me dijo ella—, que ya no tienes edad para ser un maricón de los de antes.
Com veieu, Mendicutti comenta amb humor els riscos de la “normalització” homosexual, així com les servituds de fer-se gran. Passen per aquestes pàgines crítiques poc velades a la correcció política, a les noves formes de relació que ens imposa la tecnologia (hi trobareu correu electrònic, molt FB, molt whatsapp i molta premsa digital) i també a la maledicència:
Esta es una novela escrita por la maledicencia. La gente es capaz de endosarle a cualquiera otra vida a fuerza de habladurías, chismorreos, cotilleos, difamaciones, calumnias. Y la verdad es que esa vida inventada por las malas lenguas puede llegar a ser muy desagradable, pero también muy entretenida, muy intrigante, muy emocionante.
Pel to d’aquest aclariment final, es diria que l’autor ha patit en carn pròpia aquesta maledicència i seria fàcil identificar-lo amb el protagonista. De fet, hi ha moltes coincidències entre l’un i l’altre: edat, professió, poble natal, ciutat on viu… La fictícia novel·lista Paloma Guillen a penes oculta la molt real Almudena Grandes, bona amiga de Mendicutti (i pel fet de fer-la sortir a la novel·la, li va dedicar una columna enfervorida a EL PAÍS). També, segons llegeixo a la Wikipedia, “Eduardo Mendicutti tiene una plaza en su honor en su ciudad natal, Sanlúcar de Barrameda, donde también apadrinó la "Glorieta de la Igualdad Social", aportando un manifiesto pro-igualdad grabado en el monolito que alberga dicha Glorieta junto a otro monumento”, detalls aquests que coincideixen punt per punt amb el que s’explica a la novel·la.
 
Però seria un error interpretar-ho com una ficció en clau de realitat, perquè el novel·lista juga precisament amb la nostra credulitat a partir d’un narrador poc fiable. ¿Ens trobem davant d’una gran història d’amor que supera totes les dificultats o tot plegat es redueix a la lectura errònia i interessada d’un rebuig?

I, per si el que té “Otra vida para vivirla contigo” de saviesa narrativa, de perspicàcia social, de sofisticada ambigüitat, no fos suficient, s’hi podria afegir la seva inimitable gràcia (barreja de tradició “marica” —aquelles amigues viperines de malnom la Bipolar o la Standard’s & Poor, aquelles lletres de bolero o de ranchera— i d’estirabot contemporani). Ja sé que toca dir que Mendicutti no és un esplèndid escriptor de novel·les gais, sinó un escriptor gai d’esplèndides novel·les; però la veritat és que, si el lector entén, s’ho passa el doble de bé.
—Ernesto Méndez te va a gustar. Pero tú no eres su tipo. Ernesto Méndez siempre ha tenido novios raros.
¿Raros? He tenido novios eslavos, novios brasileños, novios chaperos, novios chulos de putas, novios delincuentes, novios culturistas, novios estrípers, novios seminaristas, novios casados —casados con mujeres, eso sí— y hasta un novio cuarenta años mayor que yo y vicepresidente de una multinacional norteamericana de seguros, pero ¿novios raros? Raro, Víctor Ramírez, que era concejal socialista.

dijous, 27 juny de 2013

El català surt de l’armari

Sembla que el gest de dedicar el més de juny a la celebració de la diversitat sexual està prou arrelat perquè el puguem considerar ja una tradició. Al menys així ho deu pensar el Termcat que acaba de publicar en línia un Vocabulari terminològic LGBT (lèsbic, gai, bisexual i transgènere), fet pel qual no puc fer més que congratular-me. Sabut és que la llengua viva sol anar un pas per davant del contingut dels diccionaris i bo és que el català disposi d’un vocabulari temptatiu LGBT, llest per entrar a la norma així que l’IEC ho decideixi. No em faig però gaires il·lusions, perquè figurar al Termcat no és garantia de res (penso en el dolorós cas de la paraula “bloc”, proposada i finalment rebutjada); però almenys significa un pas en la bona direcció.

El vocabulari consta de 219 entrades, encara que aquesta xifra resulta enganyosa, perquè paraules com per exemple “bisexual”, “asexual”, “gai” o “homosexual” apareixen per triplicat: com a substantiu, com a adjectiu aplicat a una persona i com a adjectiu que indica relació al terme.

S’hi recullen noves realitats socials com el “matrimoni homosexual” i el “matrimoni igualitari” [cal dir que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja incloïa a l’entrada “matrimoni” la possibilitat que els contraents siguin del mateix sexe] o els diversos tipus d’adopció (conjunta, consecutiva, coparental, homoparental, homosexual, individual o monoparental).

Per descomptat hi ha paraules del registre col·loquial sancionades per anys d’ús: ambient, armari, boja, entendre-hi, ploma, germana, ós. No em convenç tant “cambra fosca”, que tota la vida hem conegut com a “quarto* fosc”. En quant a la nova accepció de “sauna” (Establiment que conté sauna, cambra fosca, cabines i altres instal·lacions, destinat a homes que busquen tenir-hi relacions sexuals amb altres homes) es podria discutir si continuant per aquest camí no s’haurien de descriure també saunes que oculten un negoci de prostitució heterosexual o qualsevol altra iniciativa que se li pugui acudir a l’enginy humà.

Consigno a continuació algunes paraules que desconeixia i que he après gràcies a aquest vocabulari:

bicuriós -osa: Dit de la persona que no s'identifica com a bisexual però que mostra interès per tenir una experiència sexual o una relació afectiva amb una persona del sexe contrari al d'aquelles amb qui manté relacions habitualment.
Nota: La forma bicuriós s'aplica especialment a persones heterosexuals que mostren interès per tenir una experiència sexual o una relació afectiva amb una persona del mateix sexe.

cissexual: Dit de la persona que se sent del gènere que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques.
Nota: El terme cissexual es contraposa a transsexual.

drag-king: Dona que es vesteix amb roba i complements masculins i adopta de manera exagerada un rol masculí amb finalitats festives o d'entreteniment.

heteroflexible: Dit de la persona heterosexual que ocasionalment té també relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe.

I d’acord que els gais tenim fama (no sempre justa) de gaudir de major poder adquisitiu, però potser no calia incloure a la vegada “diner rosa”, “euro rosa” i “pesseta rosa”. Encara bo que no diuen res sobre el cèlebre “lobby rosa”, suposo que per no ferir susceptibilitats, que aquest ha de ser un vocabulari de tarannà positiu. Ara toca armar-se de paciència i esperar assegut a la porta de l’acadèmia a que acceptin alguna d’aquestes paraules.

dilluns, 7 març de 2011

La família i un de més

A “The kids are all right” (2010), tercer llargmetratge de Lisa Chodolenko, Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) formen una parella californiana que ha conviscut més de 20 anys. Tenen dos fills producte de la inseminació artificial, Joni (Mia Wasikowska) de 18 anys, que està a punt d’entrar a la universitat i el seu germà Laser (Josh Hutcherson) de 15, que la convenç, tot aprofitant la seva recent majoria d’edat, que contacti amb el banc d’esperma per esbrinar la identitat del seu donant. Així, després d’algunes reticències els joves coneixen Paul (Mark Ruffalo), el seu pare biològic, propietari d’un restaurant d’èxit que sembla viure a la cantonada (aquesta coincidència és l’únic detall d’una pel·lícula genuïnament creïble).

Al principi l’aparició de l’atractiu Paul introduirà una mica d’aire fresc en una relació que sembla estar una mica estancada. La figura paterna oferirà als fills un nou referent adult que els ajudarà a marcar la seva independència davant de les seves mares. I pel feliç solter Paul no deixa de ser un regal trobar-se integrat en una família gairebé perfecta en la formació de la qual ell només ha col·laborat amb unes gotes d’esperma. Per descomptat, el que comença sent divertit (tots són molt californians i molt guais), aviat derivarà cap al drama. Però aquesta no és una pel·lícula d’aquelles on un intrús s’introdueix en la vida d’algú per revelar-se finalment com un psicòpata, aquí lluny de truculències s’intenta parlar de persones reals i és innegable que tota ella respira veritat. Malgrat que cap personatge és del tot perfecte, es nota que Chodolenko (que firma el guió junt a Stuart Blumberg) se’ls estima a tots. La directora permet que de forma molt equitativa els tres adults, que són la clau del conflicte, tinguin ocasió d’exposar els seus motius. Això dóna al film el seu caràcter generós, viscut i emocionalment satisfactori.

De totes maneres és curiós que el lesbianisme de les protagonistes ocupi només un paper lateral dins de la trama. Hi és com un fet civilitzadament assumit, tot i que es suggereix de forma indirecta la tensió que viuen les parelles homosexuals per demostrar ser capaces de formar una família més que modèlica. M’imagino que els militants més radicals de la causa GLTB arrufaran més d’una vegada el nas, no tant per alguns detalls de la trama (que per un espectador superficial semblen suggerir que tota lesbiana el que necessita de debò és… bé ja sabeu), com per la tesi central de la pel·lícula, que no és altra que el matrimoni acaba cansant, que no és fàcil mantenir-lo i que tothom ha de posar-hi quelcom de la seva part si no es  vol desmembrar la família. No és una tesi innovadora, si no és pel seu corol·lari: tant si parteixen d’un matrimoni heterosexual com d’un homosexual, totes les famílies (excepte les infelices) són iguals. Lisa Chodolenko, lesbiana i mare per inseminació artificial sembla com a mínim una veu autoritzada i, si no és previsiblement didàctica, serà perquè confia en la maduresa dels seus espectadors.

Natalie Portman estava molt bé a “Black Swan”, però el seu paper era tot superfície i gens d’ànima. Annette Benning, que també estava nominada a l’Oscar, aconsegueix amb la interpretació de Nic el cim de la seva carrera, el que tractant-se d’ella vol dir molt. Sense maquillatge i en un rol més aviat antipàtic és un goig contemplar el seu treball, especialment quan sense necessitat d’obrir la boca pot revelar tant una joiosa epifania com el sentiment d’un món que s’enfonsa. L’escena del sopar a casa de Paul és un modèlic recital que passa de la comèdia al drama en pocs minuts i porta la marca de les grans actrius.

Al seu costat, Julianne Moore està també perfecta (sempre ho sol estar, de vegades en pel·lícules que no estan a la seva altura), però la paleta del seu personatge és més limitada i la seva “gran escena” sembla massa premeditada des del guió. Mark Ruffalo, un actor que rarament desentona, però que sovint oblidem en quines pel·lícules ha intervingut, dóna una rèplica de gran nivell a les dues tigresses protagonistes. I Mia Wasikowska, que fou l’Alícia de Burton, es fa perdonar totalment aquell pecat de “joventut”. Però no deixaré fora Josh Hutcherson, el seu germà en la ficció, perquè “The kids are all right” és d’aquelles pel·lícules de personatges que poden presumir d’un repartiment irreprotxable.

No hi ha en la proposta de Chodolenko gaire ambició creativa i podria fer pensar que el film ha estat pensat per a la televisió, cosa que actualment gairebé pot sonar com un elogi. Si us interessen els drames agredolços, amb personatges que no són fills d’una fórmula, amb situacions que fan somriure i d’altres que fan emocionar, i sobretot amb interpretacions fabuloses, no us l'hauríeu de perdre.

dimarts, 28 desembre de 2010

Somnis nacionalistes

A dia d’avui suposo que cap dels meus lectors ignorarà que Mario Vargas Llosa ha rebut el Premi Nobel de Literatura (collita del 2010) i que també acaba de publicar una novel·la anomenada “El sueño del celta”. Les dues notícies s’han interconnectat estretament, sobretot pels que pasturem a EL PAÍS, fins el punt de fer pensar que el premi el rebia per aquest llibre.

“El sueño del celta” intenta explicar la trajectòria vital d’un personatge tan fascinant i poc conegut a casa nostra com és Roger Casement: aventurer, diplomàtic britànic, poeta, homosexual, fustigador dels pitjors excessos del colonialisme, adepte tardà al nacionalisme irlandès, jutjat i afusellat com traïdor en plena Primera Guerra Mundial.

Malgrat l’interès del personatge, més enllà de la seva relació crítica amb les explotacions del cautxú de l’Alt Amazones peruà, no queda gaire clara l’elecció de Vargas Llosa per una figura de tendències independentistes, quan és sabuda la seva poca simpatia amb els nacionalismes. O, millor dit, amb segons quins nacionalismes. El cert és que la narració és molt respectuosa i fins i tot empàtica pel que fa al tractament del vessant sobiranista de Casement

La novel·la s’estructura de forma (avui dia molt) tradicional, entre els últims moments de Casement a la presó de Pentonville abans del seu afusellament i els records de les seves experiències al Congo, al Putumayo i durant la seva campanya d’alliberament irlandès. Toca qüestions tan importants com són la monstruositat del colonialisme i, de retruc, els límits de la maldat humana; però, com sol succeir quan el protagonista és una figura històrica, el relat es veu encotillat pels fets objectius que han quedat enregistrats. Les llibertats que es pren Vargas en imaginar els somnis del seu heroi o en crear algun personatge des del no res, es contemplen sempre sota un prudent sospita.

“El sueño del celta” es sosté sobretot per l’interès que desvetlla el seu protagonista, però no deixa de ser una ficcionalització competent de dades documentals. No trobarem aquí quelcom similar a la magistral elaboració d’un edifici narratiu a partir del marc històric de la dictadura de Trujillo que fonamentava l’excel·lencia de “La fiesta del chivo”. Fins i tot, i perdoneu la maligna sospita, podria ser un llibre escrit amb el pilot automàtic posat, en el qual els becaris haguessin fet tota la feina bruta, mentre l’autor es desplaçava als llocs dels fets per a fer-se fotografiar. Malgrat la seva amena lectura i el seu emocionant final, no és una obra literària major, però sí una peça divulgativa molt recomanable.

Una qüestió que m’ha afectat personalment és la dels anomenats “Black Books”. Roger Casement, que havia esdevingut un heroi nacional i havia estat condecorat per la corona britànica per la seva denúncia de les pràctiques perverses de les indústries colonials, va caure en desgràcia quan es va descobrir la seva conxorxa amb Alemanya (en plena Gran Guerra) pel seu propòsit d’aconseguir mitjans per la independència d’Irlanda. Mentre era a la presó, un escorcoll al seu domicili va revelar l’existència d’uns diaris on relatava amb obscena brevetat l’abast de les seves aventures homosexuals. La divulgació d’aquests draps bruts segellaren la impossibilitat d’un indult. Des de llavors, els historiadors han discutit l’autenticitat d’aquests dietaris, que alguns consideren apòcrifs redactats pels serveis secrets britànics. El debat a dia d’avui no s’ha tancat: el nacionalisme irlandès, d’arrels summament catòliques, s’ha resistit a acceptar la sexualitat transgressora d’un dels seus adalils; i, mentrestant, els adeptes als “gender studies”, acullen Casement com a un precursor.

Com és natural, m’emprenya que en el mèrit o el demèrit de la trajectòria vital d’un home o d’una dona hi pesin les seves tendències sexuals per desequilibrar la balança. Tot i no compartir-la, em sembla curiosa l’opció de Vargas Llosa, qui accepta l’autenticitat dels “Black Books”, però no la seva veracitat. Segons ell, passar la nit amb tres homes i arribar als sis orgasmes només es pot classificar dins del terreny de les exageracions; per tant, decideix atribuir-ho tot al fantasieig del redactor. Jo no n’estaria tan segur.

[Ara parla el perepunyetes: deixeu-me dir que algunes expressions emprades dins del llibre em sonen pèssimament, com a males traduccions d’una altra llengua.

—¿Alguna novedad?
El joven negó con la cabeza. Tomó aire antes de hablar:
—Sobre el pedido de indulto, todavía (…)
 
“Todavía”? No caldria dir “todavía no”?, ja que encara no hi ha una resolució definitiva en un sentit o l’altre.
 
O quan, Casement, a qui se li nega sistemàticament la higiene personal a la seva presó de Pentonville, l'interpel·la el xèrif:

—¿Siempre quiere una ducha?
 Perdoneu, però això put a un “toujours” francès com una casa de pagès.]

dilluns, 20 desembre de 2010

L'amic Espasa


El nen o l’adolescent gai que cresqués enmig del franquisme dels anys 60  ho tenia ben fotut per trobar-hi referents en els quals emmirallar-se, tan necessaris en aquesta edat crítica de l’educació sentimental. La riota i el menyspreu, en forma d’acudits fàcils i de frases de condemna que sentia al seu entorn i que sonaven definitivament lapidàries, l’advertien que el camí no seria fàcil. Aquest nen o adolescent gai buscava desesperadament algun “mon semblable, mon frére” que sancionés de forma menys o més pública el que li corria per dins. No tenia al seu abast ni a Gide, ni a Proust, ni cap altra coartada cultural. I molt menys al “tapat” i relativista Andy Warhol. Només comptava amb la limitada biblioteca del pare. Inesperadament, Perico Espasa acudí al seu socors. És a dir, al meu socors.

Perico Espasa, improbable aliat, és un dels personatges principals de ‘La “tournée” de Dios” d’Enrique Jardiel Poncela, la novel·la que us vaig comentar ahir o abans d’ahir. Però, qui és aquest Perico Espasa?
(En realidad se llamaba Pedro Cadafalch, pero medio Madrid le conocía por “Perico Espasa”, nombre de guerra al que se había hecho acreedor por cinco razones, a saber:
    1ª Porque hablaba de todo sin profundizar demasiado en nada;
    2ª Porque algunas veces daba detalles extraños de las cosas;
    3ª Porque cuantos se acercaban a él lo hacían para informarse de algo;
    4ª Porque había venido de Barcelona, y
    5ª Porque era un poco pesado.
    Otro detalle le caracterizaba: un detalle íntimo. Un detalle difícil de expresar. ¿Cómo lo diremos?…
    Lo diremos de un golpe:
    “Si Perico Espasa hubiera tenido que elegir entre una mujer y un ingeniero agrónomo, hubiese elegido al ingeniero agrónomo.”
Em pregunto si els lectors entendran les referències a la mig oblidada Enciclopedia Espasa, però la menció de l’enginyer agrònom haurà quedat clara: en Perico era homosexual i no se n’amagava. Cert que les tendències sexuals del personatge no juguen cap paper en el desenvolupament de la trama, com no sigui per subratllar la ironia que els darrers amics que li queden a Déu, després que aquest cometi “gaffes” a dojo, siguin un mentider compulsiu i un “invertit”; però almenys rep un tractament d'allò més digne.

Perquè Jardiel, com a bon home de món, parla del “defecte” de Perico, però no el condemna, i ens el presenta com a una persona eficaç i simpàtica, bon professional i estimat per tothom, malgrat el tracte una mica condescendent que li dediquen. Si tenim en compte que en aquella època l’únic destí literari dels protagonistes mariques era la depravació repugnant o el suïcidi culpable, en Perico no s’ho passa pas tan malament. No he sabut trobar cap cita a aquesta novel·la de Jardiel en els estudis sobre literatura homosexual que he llegit, com per exemple en el fonamental “De Sodoma a Chueca” d'Alberto Mira, fet que em sorprèn, ja que em sembla tota una anomalia en el context de l'Espanya dels anys 30.

A més, el novel·lista ens ofereix molt de passada un esbós del que devia ser llavors el que en dècades posteriors s’ha anomenat “l’ambient”:
Aquellos amigos eran todos tipos extraños que vestían de un modo detonante, se hacían afeitar rabiosamente tres veces diarias, hablaban con suavidad, llevaban sortijas de piedras inverosímiles en el dedo índice de la mano derecha, calzaban zapatos de telas estampadas y únicamente se lanzaban al mundo como los ratones y los serenos: aprovechando las sombras de la noche. Todos vivían en pisitos amueblados con lacas, situados en los barrios “bayswaters”, donde había —indefectiblemente— un criado, al que tomaba el pelo la vecindad, y un saloncito, que olía a claveles pochos. Y en estos pisitos se reunían de vez en cuando y, tirados como náufragos en unos almohadones, hablaban de arte y de marineros vascos, tocaban el arpa y maullaban versos, para acabar galopando por los pasillos en juegos de escondite inexplicables.
No hi trobareu en tot això cap correcció política (sí una certa gràcia en la forma d'explicar-ho), però per a un noiet confús a la recerca de punts de referència, en Perico Espasa no fou la pitjor de les companyies. Vist des del present, tot plegat pot semblar poca cosa i molt agafat pels pèls, però en temps d'extrema misèria, qui no s'ha agafat a una cita vaga i obscura o a un ferro roent?

dilluns, 11 octubre de 2010

Contracorriente

Confessaré que la perspectiva de veure una pel·lícula peruana centrada en una relació homosexual, com és aquesta “Contracorriente” del debutant Javier Fuentes-León, em predisposà a contemplar-la amb un cert paternalisme condescendent. Sabem que bona part de l’Amèrica Llatina és terreny abonat pel masclisme més homofòbic i que qualsevol creador que vulgui enfrontar-s’hi d’una forma eficaç, és a dir connectant amb el públic, és fàcil que caigui en un didactisme que als nostres ulls pot semblar superat. Per fortuna, m’equivocava.

El film s’ambienta en una comunitat de pescadors de la costa nord del Perú. Miguel, un pescador casat i pare imminent, manté una relació en paral·lel amb un pintor foraster que viu en una casa de la platja. La vida en el poblet, dominada per la influència de la religió i pels rumors de taverna, no és l’entorn més propici perquè aquest amor fructifiqui i Miguel viu en permanent conflicte una situació que qüestiona el seu sentit de la virilitat. La mort accidental del seu amant introdueix en la pel·lícula un gir cap al realisme màgic i descobreix a Miguel les delícies de l’armari ideal. Però els difunts tenen les seves prioritats i el jove pescador haurà de decidir entre trair el seu amor o desafiar la moral de la comunitat.

Narrada amb intel·ligència i versemblança, “Contracorriente” no predica des d’una postura de superioritat i adopta un punt de vista proper al cor d’aquesta petita societat masclista i desconfiada amb tot el que ve de fora. Deixaré que sigui el propi Javier Fuentes-León qui ho expliqui:

"Muchas películas han lidiado a fondo con la discriminación y el tema de la homofobia, pero generalmente representada como una fuerza externa, es decir, la discriminación de otros hacia una persona diferente a ellos. Y aunque existe una buena dosis de eso en Contracorriente, creo firmemente que la mayoría de las veces nuestro peor enemigo no es necesariamente la intolerancia de los demás, sino nuestros propios prejuicios internos, y sobre eso también me interesaba hablar en esta película.

Si uno puede superar sus propios prejuicios y aceptarse tal como es, a pesar de las convenciones sociales y las falsas expectativas que uno crea para sí mismo, entonces lidiar con la discriminación de los demás se hace mucho más fácil. Porque estar tranquilo con uno mismo es lo que nos da la fuerza para poder enfrentar cualquier obstáculo que venga de afuera, y a la vez lo que permite que actuemos con honestidad. Por eso para mí era importante explorar en Contracorriente las consecuencias de nuestro comportamiento deshonesto cuando tratamos de esconder nuestra verdadera naturaleza por una necesidad vital de querer encajar en los parámetros aceptados de la sociedad en la que vivimos, y cómo nuestras acciones equivocadas terminan afectando a las personas que más queremos.

Existe un vacío alarmante, cuando de modelos a seguir se trata, para los hombres y mujeres latinoamericanos que están luchando para definir su identidad sexual. Mi intención con Contracorriente es contar una historia apasionada y absorbente que conecte con una gran audiencia, independientemente de su orientación sexual, y que ayude a llenar ese vacío."

“Contracorriente” crec que aconsegueix la connexió que busca, ja que va rebre un dels premis del públic al festival de Sundance i, el que és més important, diversos guardons al festival de cinema de Lima. Podria criticar que la pel·lícula llimi algunes arestes per complaure l’espectador o que els seus atractius protagonistes siguin tan “masculins”, però ja n’hi ha prou de prevencions estúpides, la veritat és que “Contracorriente” m’ha emocionat.

dimarts, 29 juny de 2010

Orgull i mandra


Ahir se celebrà el Dia Internacional de l’Orgull Gai i jo, com ja he fet amb altres diades reivindicatives, ho menciono en una altra data, encara que sigui per recordar  que tots els dies de l’any hauríem de tenir presents aquelles causes justes per les que val la pena lluitar.

De totes maneres, en els darrers anys, les celebracions entorn d’aquesta diada ja no es centren en el dia 28 de juny, sinó que es desplacen als caps de setmana propers i es combinen de manera que no es trepitgin les unes amb les altres (a Barcelona la desfilada es realitzà el passat diumenge a la tarda). No ocultaré que, com amb moltes altres festes multitudinàries, s’hi han afegit també interessos comercials, especialment del sector turístic; però com que és una bona causa, passaré per alt aquestes motivacions espúries.

Per tant, com pertoca al mes de juny, se’m desvetlla la meva moderada militància i faig la meva aportació de temporada a la qüestió; encara que, si us he de dir la veritat, em fa mandra, molta mandra. Serà que ja he viscut molts “orgulls” i que, malgrat els indubtables avanços que s’han anat produint en la legislació, la mentalitat de les persones no ha canviat tant i que, any rere any, t’has d’enfrontar amb problemes similars. Cansa sí, cansa molt.

Cansa que a la feina, on tothom malda per ser políticament correcte, renovable i sostenible, la paraula més usada sigui “mariconada” i que, en qualsevol vermut o àpat de treball, tothom trobi tan divertit fer cabòries sobre les tendències sexuals dels absents.

Cansa que els adolescents (i els que no ho són), quan volen desqualificar un jugador de l’equip contrari, diguin que és gai.

Cansa que, de cop i volta, els pares d’un amic li diguin que ja no volen saber res del seu xicot, que “aquestes coses no estan bé”.

Cansa el senyor Duran i Lleida i cansen els seus comentaristes (fins i tot alguns que l’intenten rebatre, amb els seus exabruptes, no ens fan cap favor).

Cansen els que diuen “jo no tinc res contra els homosexuals”, els que diuen “no he considerat mai l’homosexualitat com una malaltia”, els que diuen “tinc molts amics homosexuals”. A continuació sempre ve un “però”.

Cansen els que parlen del que és “natural” i el que no ho és, els que parlen del que és “normal”, del que és “majoritari”, del que s’ha fet “tota la vida” i del que “déu mana”.

Cansen els que, any rere any, qüestionen la forma de celebrar l’orgull, com si hi hagués una forma correcta de comportar-se com a gai i aquesta fos el passar el més desapercebut possible.

I cansen finalment els que no entenen la paraula “orgull” i diuen que ningú no hauria d’estar orgullós de ser com és, tot oblidant que la paraula “ORGULL” continuarà tenint sentit fins el dia que la societat en ple no consideri que ser gai no és cap VERGONYA.

diumenge, 30 maig de 2010

El temps que corre, ara suspès


De mica en mica es van saldant els deutes i ja queden poques de les meves òperes favorites que no hagi vist sobre un escenari. “El cavaller de la rosa” de Richard Strauss havia estat una d’elles fins el passat divendres. I no és d’estranyar, perquè al Liceu feia més d’un quart de segle que no es representava. Encara que el repertori sigui ampli, em sembla imperdonable que obres tan belles com aquesta (o com el recent “Rapte en el serrall”) triguin tant en reposar-se.

Després de dues obres tan trencadores com “Salomé” i “Elektra”, calia esperar que el proper pas de Strauss fos l’entrada plena en els camins de l’atonalitat; però sorprenentment, amb “Der Rosenkavalier”(1910) girà els ulls enrere i, amb la complicitat del poeta Hugo von Hofmannsthal, recreà un món pretèrit i anacrònic on es barrejaven els valsos dels “altres” Strauss amb un rococó vienès del tot improbable. Aquesta marrada estilística mai no l’he acabada d’entendre, tot i que va ser consistent amb la resta de la seva carrera; però com que el resultat fou tan genial, no seré jo qui qüestioni la seva decisió.

La trama de l’òpera parteix d’una situació força tradicional en la comèdia, la de l’home vell i vulgar que vol casar-se amb una joveneta virginal i que veu els seus plans trastocats quan triomfa l’amor veritable. Però la seva originalitat argumental rau en la introducció del personatge de la Mariscala, una “vella” de 32 anys qui, conscient de l’irreparable pas del temps, deixa lliure el seu amant de 17 anys perquè estimi una noia més adequada per a la seva edat. Si bé, aquesta renúncia dignifica el personatge, no el converteix en una figura tràgica (recordem que som a la suposadament frívola Viena del segle XVIII). La Mariscala, encara que estima Octavian, prou sap que hi haurà altres homes en la seva vida. A diferència de la Comtessa del Fígaro mozartià, amb qui sovint se la compara, la Mariscala és mestressa dels seus afectes i, davant del que és irreparable, opta per tirar endavant, no sense abans oferir-nos algunes de les pàgines més opulentament excelses de tota la història de l’òpera.

Encara que tècnicament sigui una comèdia (acaba en boda) i que hi hagi moments de farsa bastant desbocada, cada aparició de la Mariscala amara l’escena de melangia pel temps que passa i la bellesa que es marceix.

“El temps és una cosa singular,
mentre es viu despreocupadament, no significa res de res.
Però llavors, tot de sobte,
és l’únic que es percep.
És al nostre voltant,
també és dins nostre.
Raja dels nostres rostres,
raja del mirall,
flueix entre els meus polsos.
I entre tu i jo,
flueix encara, silenciosament, com un rellotge de sorra”.

L’amic Joaquim del referencial “In Fernem Land” escrigué fa dies un interessant apunt on sostenia la tesi que aquesta és una òpera de la qual gais i lesbianes ens hem apropiat per fer-ne una icona pròpia. Entre les seves raons ell indicava la presència del trio protagonista femení, dins del qual es produeix el conflicte amorós (tot i que una d’elles fa el paper masculí d’Octavian), l’intent de seducció del baró d’un Octavian transvestit en minyona, la preocupació pel desgast que provoca el temps sobre la nostra bellesa i una visió més pragmàtica que no idealista de l’amor.
Jo, que em resisteixo a creure que hi hagi trets específicament homosexuals (o que, com a mínim, són conseqüència d’una situació social que possiblement ja ens està canviant), no puc respondre del que cadascú prengui o no com a icona, prefereixo pensar que, si m’agrada tant “El cavaller de la rosa”, és perquè els temes que toca són universals i la prova és que es tracta amb certesa de l’òpera més estimada del compositor.

Després de tota aquesta xerrameca, diré que la funció del divendres passat em transportà per moments al setè cel o una mica més amunt. Dels detalls tècnics de les veus us remeto de nou a en Joaquim, que ho explica millor, i a més en aquest cas subscric totalment el que diu. Només apuntaré que del trio protagonista femení, la Sophie de la valenciana Ofèlia Sala, tot i cantar irreprotxablement i defensar el seu paper amb ple coneixement, té el handicap de la seva figura rabassuda, que contrasta desfavorablement amb la magnífica presència escènica de les seves companyes (quan el baró Ochs comenta que és massa magra pel seu gust, es produeix un moment de comicitat imprevista). A més, sembla que vagi vestida pel seu pitjor enemic. L’Octavian de Sophie Koch, té un físic molt adequat per representar un jove de 17 anys, i la mezzo francesa defensa el seu llarg paper ple de registres de forma modèlica. Em va agradar molt.

Però, és clar, tots acudim a “El cavaller de la rosa” per escoltar la Mariscala. I Martina Serafin, amb una presència imponent, una elegància i una autoritat escènica que no admet discussió, va fer una interpretació que em produí alguns moments de veritable èxtasi. Extraordinàriament musical i amb plena intenció en la seva forma de col·locar les frases, la guardaré per sempre al meu minúscul àlbum de “highlights” operístics.

Respecte a la crítica d’en Joaquim, hi hagueren dues variacions en el repartiment. El baró Ochs de Bjarni Thor Kristinsson va optar per una interpretació més aviat grollera del personatge (el físic l’acompanyava), però va cantar més que satisfactòriament un paper que exigeix més eficàcia escènica que una veu espectacular. En quant a la breu, però esperada, intervenció del “Cantant”, vistos els resultats obtinguts en funcions anteriors per Josep Bros, Alessandro Liberatore se’n va sortir molt bé.

La producció trasllada l’acció a la Viena dels anys 50 del segle XX. Malgrat això és “classicona”, un punt lletjota (l’urpa del rococó és allargada), però no molesta; i això ja és molt, que són coses que no passen cada dia. L’orquestra sona millor de l’habitual (gràcies, mestre Michael Boder).

Coincideixo una vegada més amb en Joaquim en criticar la pressa que té el públic a posar-se a aplaudir així que comença a caure el teló, encara que la música continuï sonant. Les filigranes d’orquestració que ens ha llegat Strauss no s’ho mereixen. En un món ideal, després de l´últim i diví acord, caldria uns segons de recolliment. Després, si fóssim conseqüents, apostataríem i compraríem un abonament per la temporada del Liceu (ep, suposo que l’òpera de Viena o fins i tot la de Takshent també et garanteix una parcel·la d’immortalitat).

divendres, 19 febrer de 2010

L'home que viu sol


A single man”, escrita per Christopher Isherwood el 1964 (hi ha edició en castellà a Debolsillo sota el títol “Un hombre soltero”), no és només una bona novel·la, sinó també una fita històrica, ja que es tracta d’un dels primers textos on apareix un protagonista homosexual sense que la seva tendència sexual sigui el “problema” en el que es centra la història; un primer pas, per tant, cap a la normalització (si més no, literària).

Abans que res una precisió, “Un hombre soltero” no expressa tots els significats continguts al títol original, perquè "single" no significa tant un estat civil com físic. "Single" és la persona que viu sola, sense lligams familiars, sigui per opció, sigui per necessitat. Actualment és una via plenament acceptada, a principis dels anys 60 encara devia representar una situació “problemàtica”. Narrada en primera persona, com a monòleg interior, explica 24 hores de la vida d’un professor de literatura, anglès, que treballa a una universitat californiana (dades biogràfiques que coincideixen amb les del propi Isherwood) i que intenta recuperar-se de la pèrdua del seu company dels últims 16 anys, mort en accident de carretera (dades que ja no tenen res a veure amb l'escriptor). Així, encara que sigui inevitable presentar detalls sociològics sobre la dificultat de mantenir relacions homosexuals estables a l’Amèrica de principis dels seixanta, la novel·la s’ocupa més aviat de la gestió del dol, de la temptació de tirar la tovallola i de la petita bellesa en els detalls, que finalment ens pot salvar. A les acaballes del dia sorgeix l’esperança, tot i que la conclusió és d’un devastador sarcasme. No diré res més: cal llegir-la, no per militància, sinó per pura justícia literària.

Tom Ford, texà, dissenyador de moda de la casa Gucci i senyor molt ben plantat, ha escollit la novel·la d’Isherwood per debutar en la direcció de cinema. Cal dir que, tot veient la seva versió de “A single man”, es nota que Ford s’ha pres la tasca seriosament i ha tingut cura de tots els detalls. No es pot dir que sigui un film convencional, hi ha veritable voluntat d’estil, i això ja és un mèrit. Estèticament, la pel·lícula és un regal, començant per la fotografia (que barreja blanc i negre i un aspre color) que signa el català Eduard Grau, seguint per l’ambientació, l’arquitectura, el vestuari, els cossos… La Califòrnia del film llueix bellíssima (només la banda sonora m’ha semblat un pèl intrusiva) i és fàcil deixar-se encantar per tots aquests caramels visuals.

El problema rau en què el que s’intenta explicar és un drama existencial, on tot aquesta parafernàlia material no es pot erigir en protagonista, perquè el que realment importa són els sentiments dels personatges, molt concretament els del professor protagonista. Colin Firth ha rebut molt merescudament diversos premis per aquest paper i també està nominat a l’Oscar d’aquest any. La seva actuació, plena de subtils matisos magistralment controlats, val el preu de l’entrada. I malgrat tot, es diria que ha construït el personatge al marge de la pel·lícula real que presencien els nostres ulls.
I així, encara que ell seria capaç d’emocionar-nos, tot el manicurat entorn li va a la contra, i el saldo final és el d’una preciosa indiferència.

dijous, 12 novembre de 2009

Calentors sicilianes


Karol Szymanowsky (1882-1937) fou un músic polonès del que poca cosa en sabria, si el Liceu no hagués decidit presentar a Espanya per primera vegada la seva òpera “Król Roger” (El rei Roger). Estrenada a Varsòvia l’any 1926, va ser durant molt de temps una obra oblidada als grans teatres d’Occident, reduïda pràcticament a òpera de consum local. En els darrers anys ha començat a recuperar-se de forma cada vegada més freqüent i tot indica que trobarà el seu racó en el repertori.

Szymanowsky era un esteta homosexual d’aquells que fa un segle, amb la coartada de la cultura clàssica grecollatina, es dedicava a empaitar bordegassos pel Regne de les Dues Sicílies. A més de músic, fou poeta i escrigué una novel·la titulada “Efebos” que amb el títol ja ho diu gairebé tot. No la volgué publicar mentre la seva mare fos viva i al final resultà que ell morí abans que sa mare. Malauradament el manuscrit fou destruït en un incendi i només s’ha pogut recuperar el seu capítol central que havia regalat a un dels seus amants.

Encara que inspirada vagament en “Les Bacants” d’Eurípides, “El rei Roger” s’esforça poc en ocultar les seves implicacions homosexuals en un to molt similar al de la novel·la mig perduda. L’autor del llibret fou el cosí de Szymanowsky, Jarosław Iwaszkiewicz, amb el que compartia l’afició per les excursions meridionals, i que va tenir una fèrtil carrera literària (pel·lícules ben conegudes com “Mare Joana dels Àngels” de Jerzy Kawalerowicz o “Les senyoretes de Wilko” d’Andrzej Wajda parteixen de les seves obres).

El seu argument d’entrada sembla dramàticament impossible: a la cort siciliana del rei normand Roger II apareix un bell pastor que predica una nova religió de sensualitat desenfrenada a la qual van sucumbint tots els seus súbdits, la reina inclosa. Aquest pastor, que no és altre que Dionís, acaba enfrontant-se a l’ideari apol·lini del rei i s’estableix entre ells un tira i afluixa dialèctic del qual el rei en sortirà enfortit en les seves conviccions, però també d’alguna manera transformat. Per aquesta sinopsi ja és veu que tot l’assumpte sembla el producte d’una insolació mal curada.

Però com que els camins de l’òpera són del més misteriós que hi ha i de llibrets excèntrics, o directament infectes, n’han sortit veritables joies del gènere, abans de jutjar cal mirar i escoltar. I, pel que vaig veure i escoltar anit em sento amb l’opinió dividida. Musicalment és una òpera amb fragments molt bells, d’una opulència straussiana (facció Richard) i va estar molt ben servida per Josep Pons al capdavant de l’orquestra del Liceu. El cor té intervencions estel·lars i també va brillar a gran alçada. Tot i que em tocava el repartiment B, vaig trobar que els solistes van estar tots de correctes a magnífics. Llegides les crítiques sobre el Pastor que interpreta Will Hartmann al repartiment A, sembla que Pavlo Tolstoy se’n surt millor i el Roger d’Artur Rucinski va brillar solarment tal com calia.

La posada en escena es basa en un amfiteatre il·luminat de formes molt suggerents. Hi ha idees interessants, com la disposició en creu de l’eclesial cor inicial, que es repeteix a la bacanal del darrer acte en versió molt més estripada. La direcció dels actors tendeix en excés a l’escola rèptil, és a dir, que passen més estona ajaguts que drets.

En resum, res important a objectar. I malgrat tot, l’argument faltat de qualsevol mena d’acció pesa com una llosa. Hi ha qui diu que això més que una òpera és un oratori (certament pagà) i no li falta raó. Potser me la compraré en disc, però no sé si em tornaran a trobar en una versió escenificada.

dimecres, 23 setembre de 2009

Teràpia de xoc



Acabo de llegir una notícia que m’ha deixat sense paraules. Si l’hagués trobada a “The Onion”, no m’hauria estranyat gens, però com que la publica un diari d’aquells que diu que diu la veritat (El Mundo) penso que deu tenir alguna base en fets del món real. L’exposo aquí per compartir la meva estupefacció sense gosar fer cap tipus d’interpretació.

La cosa va d’una beguda energitzant que, si ho tinc ben entès, és aquesta mena de refrescs que es venen en llaunes llargarudes i que el jovent que pren pastilles (que no són per a la tos) consumeix durant les seves nits de marxa. Com que la beguda es diu “Gay Up”, dedueixo que està especialment adreçada a les discoteques de l’ambient, i encara que jo no comprengui en què som diferents els gais a l’hora de beure, sembla que el producte té molta sortida. Tant és així que ja la venen a més de 30 països.

L’empresa aquesta del “Gay Up”, que és malaguenya, ha decidit dedicar els seus beneficis al patrocini i, enlloc d’aportar diners a una associació LGTB o a la prevenció de la sida, ha optat per trencar esquemes. D’entrada van oferir el seu patrocini al Málaga F.C. Malgrat que l’equip viu carregat de deutes, van declinar l’oferta bastant explicablement, ja que el món del futbol no és gaire receptiu a les qüestions de diversitat sexual. L’oferta es va fer extensiva llavors a la resta d’equips nacionals, sempre que fossin de primera divisió, que els del “Gay Up” piquen alt. El resultat fou el mateix.

Finalment han arribat a l’acord de patrocinar el torero Joselito Ortega, personatge de menor ressò mediàtic, però carregat d’un indubtable valor simbòlic. Es tracta d’un torero jove, que es declara heterosexual però que no hi veu problema en el recolzament de la marca. No és que sigui una figura especialment popular ni afortunada: en tres anys de carrera ha sofert ja sis “cogidas”, dues d’elles greus.

Tinc dificultats per posar-me dins del cap d’un aficionat als toros i, per tant, no sé com reaccionarà aquest món tan aliè a mi. Tampoc tinc clar si el patrocini anirà brodat al capot o a l’esquena de la “chaquetilla” (o com coi es digui). Podeu llegir la notícia aquí i no us perdeu els comentaris (“el colectibo gay te apollamos”).

Una cosa és la normalització, però això ja és gairebé psicotronia.

dissabte, 19 setembre de 2009

Futbol, per variar



Els lectors estrictament “straight” em disculparan el to homòfíl dels meus últims apunts; els puc assegurar que, si volgués, podria omplir els meus posts de greuges mariques (molts d’ells situats a Itàlia, Lituània, Ucraïna o aquí mateix). Però com que també m’agrada la broma i avui és dissabte, prefereixo presentar aquí un cas més graciós. Succeí a Honduras en un partit on l’equip Vida marcà un gol. Duts per l’alegria que acompanya aquests esdeveniments, els jugadors Orlin Peralta i Bryan Beckeles (qui bateja aquests paios?) es morrejaren sense cap vergonya.

La premsa i el país en general en va fer molta broma homòfoba. A Centroamèrica, com a tot arreu, aquestes coses es paguen. Un dels besadors digué que només li havia xiuxiuejat una cosa innòcua a cau d’orella. L’altre reconegué la besada, però l’excusà en l’èxtasi inenarrable del moment del gol i assegurà que no havia emprat la llengua. Afegí que tota la seva família sap que ell és completament normal.

Normal.

dijous, 17 setembre de 2009

La decadència de l’insult


©Sena
No he seguit de prop la recent batussa entre el jovent de Pozuelo i les forces de l’ordre; però m’ha cridat l’atenció un comentari que feia Nazario a Facebook. Pel que li he llegit, quan la policia intentà interrompre les libacions d’aquests nens de casa bona, foren increpats amb diversos insults entre els que jo destacaria el de “homosexuales” (!).

De tota la vida l'estil clàssic d’insultar a un mascle de la forma més corrosiva possible ha estat dir-li “maricón”; per a un home-home com cal no hi ha res pitjor que ser titllat de patètica figura feminoide, vergonya del seu gènere i font de mofa i ridícul sense fi. Potser per això els que som “maricons” de debò hem mirat d’utilitzar la paraula per apropiar-nos-la i desactivar-ne així el seu contingut injuriós.

No sé si estem tenint gaire èxit amb la campanya o bé aquest canvi de lèxic es deu al llarg braç de la correcció política. Sigui com sigui, que ara la gent, enlloc d’insultar-se amb un contundent “maricón”, utilitzi el tecnicisme “homosexual” no sembla precisament un símptoma de progrés. Han canviat la lletra, però la seva música rància i trista continua essent la mateixa.

dimecres, 26 agost de 2009

Apunts canadencs: final a Montréal

Montréal, la metròpolis francòfona de Nord Amèrica deu fer salivar de gust als nacionalistes gavatxos, però cal reconèixer que és una vila amb aires bohemis d’estètica més aviat descurada. Davant del turista ocasional es presenta com una barreja impossible de l’eficiència calvinista dels anglos (amb petit “skyline” financer inclòs) i el “laissez faire” més llatí. Immediatament ens hi trobem còmodes, perquè una ciutat que parla francès a l’altre costat de l’Atlàntic ens fa sentir més prop de casa. Amb tot, no es pot negar que l’anglès té una presència important que no hem trobat enlloc més de Québec.

Teòricament, els britànics lleials a la seva Corona conqueriren tot el Canadà fa més de dos-cents cinquanta anys i deixaren fora de joc les pretensions dels sobirans francesos. Si els francòfons no han desaparegut d’aquestes terres es deu, en gran part, a la seva fertilitat, pròpia de catòlics obedients que accepten tot el que el Senyor els envia. Ara començo a entendre les proclames de l’ex-president Pujol: un país que aspira a tenir un futur no pot admetre tites fredes.

Encara que les restes del passat colonial són més aviat escasses, la ciutat compta amb l’únic museu arqueològic del Canadà. L’arqueologia s’ha d’entendre aquí amb bones dosis de relativisme i s’ha d’acceptar que els fonaments d’una asseguradora del XIX, un orinal esquerdat o una ampolla de la primera Coca-Cola són vestigis de l’antigor.

Em resulta difícil trobar a la ciutat un tret unificador. En el record és un conjunt de fragments inconnexos propis d’una personalitat múltiple: superficialment, abunden els penjats que pidolen cigarretes, les ganes de festa al carrer, els graffitti i l’adjectiu “europeu” com a súmmum de les virtuts.

Montréal té, entre altres moltes altres coses, un “village” gai d’una compacitat i extensió que no es troba a gaires llocs del món, un pont enorme que, després de creuar el Sant Llorenç, sobrevola la ciutat, un temple maçònic que deu ser el Vaticà dels temples maçònics i una Grande Bibliothèque que ens va enamorar. Ja ho sé que les biblioteques no pertanyen a l’àmbit natural del turista, però cadascú té les seves deformacions sentimentals i aquest enorme espai dedicat a la lectura em va fer venir ganes de seure al costat d’un dels seus finestrals i llegir-me de nou tot Charles Dickens.




De l’Expo del 67 (qui se’n recorda?) guarden uns dubtosos habitatges modulars i la famosa cúpula geodèsica de Buckminster Fuller (que algun dia reproduiré amb el meu Zome). L’estadi del Jocs Olímpics del 76 ha esdevingut una exposició sota teulada de diversos àmbits naturals. Potser el conjunt mereix un aprovat justet, encara que passejar-se entre capibares, micos amazònics i caimans, mentre un peresós et contempla des de les alçades, té la seva gràcia.

En canvi el proper jardí botànic és veritablement sensacional. Immens, ben cuidat, amb totes les plantes en plena eclosió: és el somni eròtic de tots els amants del regne verd. N’hi ha per tots els gustos, des de plantes de l’hort fins a verins vegetals, jardins xinesos i alpins, boscos de les nacions índies i roserars britànics, jardins monacals i d’altres de disseny minimalista. I al bell mig un insectari fabulós on pots reconciliar-te amb la bellesa infinita dels escarabats.

Per acabar (i sense cap intenció d’exterminar aquesta ciutat excitant), una menció a les seves escales exteriors. Dissenyades per maximitzar l’espai habitable de la casa, les escales que pugen al primer o al segon pis, en el breu interval que va de la vorera a la façana, es veuen obligades a fer maniobres deliciosament elegants, amb corbes d’erotisme reticent però definitiu. Potser el record indeleble de Montréal consistirà en aquestes baranes sinuoses com anques d’adolescent.