Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 juliol de 2014

Desmemòria històrica


Entre els anys 1965 i 1966, com a conseqüència d’un cop d’estat fallit, un mínim de mig milió de persones foren assassinades a Indonèsia pel sol fet de ser considerades comunistes. Aquesta purga la realitzaren sovint gàngsters locals a instàncies de l’exèrcit. La total desaparició del partit comunista, que havia sigut un dels suports principals del president Sukarno precipità la seva caiguda i l’inici de les tres dècades de presidència de Suharto. En el seu moment l’opinió occidental, liderada per l’anticomunisme d’Estats Units en el punt culminant de la Guerra Freda, decidí ignorar els fets, donada la conveniència del canvi polític produït. Quan Suharto finalment caigué l’any 1998, el parlament establí una Comissió de la Veritat i la Reconciliació que investigués la massacre, però va ser suspesa pel Tribunal Suprem indonesi. En l’actualitat, la massacre és omesa a tots els manuals d’història del país, els seus instigadors continuen al poder (o en bona relació amb ell) i els seus perpetradors són tractats com a herois als seus pobles d’origen.

En aquest context es mou el documental “The Act of Killing” de Joshua Openheimer, una de les peces de cinema més fascinants i terribles que mai he vist; però també una de les més reveladores. Hauria sigut fàcil fer un film que, des de la nostra bona consciència vagament progre, denunciés els fets criminals del passat, que acusés Occident de complicitat perversa i que s’encarés al règim indonesi actual com a hereu directe d’aquell vessament de sang; però Openheimer opta per un camí més inesperat i fèrtil (no endebades té com a padrins Werner Herzog i Erroll Morris, que és com dir l’avantguarda del documentalisme modern). De fet, de les dues hores del film, només durant poc més d’un minut es dóna veu a la dissidència i és per oferir un comentari molt més perspicaç que no vindicatiu.

Si això fa somriure algú, espero que el somriure li quedi gelat als llavis.

“The Act of Killing” té com a protagonistes Anwar Congo i Adi Zulkadry, un parell de vells mafiosos del nord de Sumatra, responsables d’algunes de les matances del 65-66 (en algun moment de la pel·lícula Anwar confessa haver matat més de mil persones amb les seves pròpies mans o ajudat per un filferro escorredís), persones palesament desequilibrades pel pes del seu passat, malgrat o gràcies a la seva celebritat local. La jugada mestra de la pel·lícula és oferir a aquests criminals la possibilitat de recrear els seus moments de glòria assassina en forma de ficció cinematogràfica, i ajudats a més per un solvent equip de producció disposat a permetre’ls tots els capricis.

Tant Congo com Zulkadry s’embarquen en el projecte de forma entusiasta, tal és la respectada impunitat en la que viuen, i sense cap mena de remordiment descriuen amb detall la manera com perpetraven els seus assassinats. Grans aficionats al cinema de Hollywood —en especial al gènere de gàngsters, el western i els musicals— cometien els seus homicidis talment com si es trobessin actuant dins d’una pel·lícula. A l’hora de recrear cinematogràficament aquelles aberracions acudeixen als seus gèneres preferits i obtenen unes escenes de riure per no plorar, a mig camí entre el kitsch i el “grand guignol”, veritables exemples d’allò abans tan popular de l’alienació del cinema comercial. Tot plegat és tan incòmode i desagradable com si Eichmann expliqués cofoi en un programa de bricolatge les minúcies de la Solució Final. I sí la masegada referència a la “banalitat del mal” assalta més d’un cop l’espectador.

L’estratagema d’Oppenheimer es revela sovint preclara, sobretot en els moments miraculosos quan els botxins, a través del psicodrama que ells mateixos orquestren comencen a ser conscients de les atrocitats que han comès i del mal karma que porten sobre les espatlles. L’espectacle és certament repugnant i hom pot arribar a indignar-se perquè s’hagi escollit uns protagonistes tan estúpidament abominables; però la veritat és que aquests carnissers desequilibrats continuen sent veus respectades de la comunitat, recolzats per la premsa local, pel moviment paramilitar proguvernamental i fins i tot pel propi govern.

“The Act of Killing” documenta de forma extraordinària la monstruositat d’una societat que es fonamenta en un pecat original i nega tota reconciliació. Mostra el paper de la propaganda que fa creure tot un país que el comunisme, més que un ideari polític i econòmic, és un pacte amb el diable. I denuncia el discurs inhumà del vencedor, que s’atorga la raó absoluta pel simple fet d’haver sortit victoriós. A escala més individual retrata com són de simples les pulsions que ens mouen (sexe, diners, popularitat, humiliació, por…) i com ens enganyem per sobreposar-nos a les nostres iniquitats. I, per què no?, que fins i tot la persona més envilida pot amagar en el seu interior un àpex de decència.

No cal insistir que és un documental molt desagradable de veure —malgrat que tota la violència que apareix en pantalla és teatral i grotesca, totalment irreal—; però que m’ha semblat tanmateix horriblement fascinant. El recomanaria a persones inquietes i amb bon estómac. El DVD que s’ha comercialitzat aquí es complementa amb la versió del director que s’allarga fins els 158 minuts. Hi inclou bones escenes que al director li sabia greu que haguessin caigut del muntatge final, però opino que els 122 minuts de mal rotllo de la versió que va arribar als cinemes són més que suficients perquè el missatge s’entengui diàfan i sense que calguin additius.

Pocs diaris (algun diari?) de casa nostra haurà informat que ahir se celebraven eleccions presidencials a Indonèsia. Apart dels bons records personals d’unes vacances de fa vint anys, el país mereix una mica més d’atenció de la que rep, ja que és la quarta nació més poblada de la Terra i sense discussió la màxima potència musulmana mundial. Serveixi aquesta ressenya com a recordatori de tot el que ara està passant i no ho comenten ni els amics de FB ni els savis de Twitter.

divendres, 8 febrer de 2013

El desordre alfabètic


Cofoi havia estat sempre pel fet de posseir una edició del “Diccionario de uso del español”, el conegut popularment com “el María Moliner”, compilat pacientment i penosament per la bibliotecària i lexicògrafa María Moliner Ruiz (1900 - 1981). Confessaré que la meva satisfacció amb l’obra es devia més a l’esnobisme de tenir a mà un diccionari d’excel·lent reputació —amb floreta de Gabriel García Márquez inclosa— que no pas a un coneixement precís sobre quines eren les virtuts que el feien tan especial. Ha calgut l’apunt d’un expert en la matèria, com és en Gazo, per descobrir que l’única edició que respecta les intencions i l’originalitat de l’autora és la primera (de 1966-1967) i que, per tant, els dos volums que tinc a casa constitueixen una trista regurgitació editada en contra dels desitjos dels hereus.

Amb la vergonya del que s’omple la boca de fets que en el fons ignora, m’he acostat al Teatre Romea per veure “El diccionario”, la peça que el debutant Manuel Calzada Pérez ha bastit entorn de María Moliner, tot esperant d’aprendre alguna cosa nova sobre la lexicògrafa saragossana. L’epopeia en to menor d’una modesta lexicògrafa, per molt republicana i represaliada que fos, no sembla el material més idoni per a una peça dramàtica i la veritat és que l’hora tres quarts de durada es fa llarga. S’inicia amb un diagnòstic d'arteriosclerosi que posa en perill la integritat d’un cap tan ben moblat i a partir d’aquí es recorden fragments de la seva vida de forma tan indirecta com superficial.

En el muntatge dirigit per José Carlos Plaza no hi ha res que desentoni, però tampoc res que engresqui. Segurament l’eliminació d’una lletja pantalla de plàstic i l’alleugeriment d’alguns moments (especialment els que es refereixen al deteriorament terminal de la protagonista) jugaria a favor del resultat final.

Vicky Peña interpreta el paper de la Moliner i no cal saber res més per endevinar que tot el pes de l’obra cau sobre les seves espatlles i que, com la Peña està entre les més grans actrius del país, l’experiència valdrà la pena. Helio Pedregal com el neuròleg que la tracta i Lander Iglesias com el sofert marit, en papers molt més instrumentals, aporten un plus d’autoritat professional; però aquí el motiu essencial per anar a veure aquest “El diccionario” és la Peña.

El que m’ha fet més gràcia: el caràcter obsessiu-compulsiu propi dels que escrivim diccionaris i pel qual podem ser considerats com malalts mentals preses del deliri més galopant. Un diagnòstic no gaire allunyat de la veritat.

dilluns, 15 octubre de 2012

Croada Mamet

Aquests dies al Romea s’està reposant “Oleanna” (1992) de David Mamet, obra que ja coneixien els espectadors veterans que assistiren a la versió dirigida per Mercè Managuerra i protagonitzada per Josep Minguell i Míriam Alamany al Teatreneu de 1994.

No estic segur que la vigència de la peça hagi augmentat des de llavors: els excessos de la correcció política, que són la musa evident de l’obra, continuen sent més tangibles al món acadèmic nord-americà que a la nostra desnodrida universitat. De totes maneres planteja dubtes sobre la necessitat dels estudis acadèmics que sí que tenen molt a veure amb l’actual manca de sortida laboral del jovent.

He llegit a entrevistes amb el director i els actors que “Oleanna” presentava una situació ambigua on cadascun dels dos protagonistes té les seves raons, quan de fet no és així. Cert que el dos primers actes mostren lectures gradualment canviants de fets que han succeït davant dels nostres ulls —i aquest és un dels grans mèrits de l’obra— i la balança ètica oscil·la d’un personatge a un altre; però quan arriba el tercer acte es revela on rauen els veritables dimonis de Mamet. No és d’estranyar doncs que les feministes de l’època li saltessin a la jugular, ni que l’autor hagi virat paulatinament vers l’ala més dretana del republicanisme. Però tot això no impedeix que “Oleanna” estigui astutament estructurada, que presenti uns intel·ligents diàlegs en “staccato” de metralladora i que romangui com un clàssic del teatre contemporani americà.
 
Poques pegues sobre l’àgil (una hora i quart) desenvolupament de la funció. La tendència, des de fa algunes temporades, és convertir el teatre en un aspirant a parent pobre del cinema. Per això hem d’aguantar apanyats títols de crèdit, projeccions en vídeo i simulacres de banda sonora. La veritat, no fan gaire nosa, però m’hauria estimat més que l’escenografia fos més atractiva.

Tant Ramon Madaula com Carlota Olcina fan molt bon ús d’uns papers que ja brillen des de l’escriptura. Coneixia més Madaula que Olcina, i per això mateix la valoro millor a ella i li concedeixo el meu vot de confiança, encara que tots dos estan irreprotxables. En quant a David Selvas es va confirmant cada dia més com un sòlid director a seguir.

Fins el dos de desembre. [I, per cert, per què es titula “Oleanna”, si els protagonistes es diuen John i Carol?]

dijous, 4 octubre de 2012

La maledicció de l’obra maleïda (1 de 2)

Füssli il·lustra "Macbeth"
De supersticiosos, el món en va ple i ni la ment més racional els convencerà que això seu no arriba ni a pseudo-ciència. Per tant, de l’existència de persones, objectes i conceptes que són essencialment malastrucs, tothom en té alguna idea (que creu) precisa i digna de demostració matemàtica.

Coneguda és l’aversió que sent la professió teatral per la roba de color groc. Sempre havia sentit dir que el motiu era que Molière va morir en escena vestit d’aquest color. Bé, no va ser exactament així, de fet estava representant la seva darrera obra “El malalt imaginari” (quina ironia!) quan va patir un atac que tanmateix no l’impedí acabar la funció. No fou fins poques hores més tard que va expirar. Curiosament la Wikipedia en anglès sosté que el color que porta mala sort és ell verd, perquè així vestia Molière a la seva actuació final. La Wiki francesa no es pronuncia. I ja és curiós que aquestes creences irracionals —igual que la discrepància entre el dimarts 13 i el divendres 13— respectin les fronteres culturals. 

Aquests dies d’inici de tardor alguns referents de la història de la malastrugança em fan companyia i m’obliguen a replantejar-me la meva visió escèptica de la vida. El primer és Àlex Rigola, que estrena “Mcbth” al Temporada Alta de Girona. Darrera d’aquesta paraula impronunciable (i devoradora de vocals) s’hi amaga el “Macbeth” de William Shakespeare, que ja fa segles que carrega sobre les seves espatlles un anunci de mala sort pel qual no he trobat justificació gaire documentada. Es veu que ja a l’època de la seva estrena es deia que l’autor havia utilitzat conjurs autèntics en el parlament de les bruixes i des de llavors s’ha considerat irresponsable i gairebé suïcida mencionar el nom del protagonista entre les quatre parets d’un teatre. Per evitar les conseqüències de la maledicció s’han proposat diversos mètodes rituals com són fer tres voltes a la mançana del teatre, escopir sobre l’espatlla esquerra o llençar un renec. Dins de la professió s’utilitza habitualment l’eufemisme “l’obra escocesa”; però Rigola, sempre trencador, proposa una alternativa més agosarada.

Per altra banda aquest divendres inicio la temporada del Liceu amb “La forza del destino” de Giuseppe Verdi, una obra d’argument ridículament impossible que també carrega sobre la seva esquena una pèssima reputació de dissort. Entre els motius que fonamenten aquesta opinió es cita, per exemple, els desgraciats últims anys de l’autor del “libretto” Francesco Maria Piave —malaltia i paràlisi, germà empresonat, mare boja, misèria...—, a la que seria la seva darrera col·laboració amb Verdi. També es comenta que rarament aquesta òpera és estrenada per la totalitat del repartiment anunciat inicialment, ja que sempre hi ha substitucions d’última hora causades per les més diverses contingències. Diuen que les pífies escèniques són freqüents durant la seva representació: barbes postisses que cauen, personatges que ensopeguen amb l’atrezzo o obliden el text. Incidents molt freqüents a tot el gran teatre del món i que no tindré en consideració a menys que algú em presenti un estudi estadístic des d’una òptica estrictament científica. De coincidències circumstancials, com que l’u de setembre de 1939, quan Alemanya envaí Polònia i inicià la Segona Guerra Mundial, s’estigués representant “La forza del destino” a Varsòvia, prefereixo no fer-ne esment: coses així passen cada dia per a qui no encalça la circumstància màgica.

A partir d’aquests arguments fútils, i tal com passava amb “Mcbth”, queda de bon to entre els experts no mencionar l’obra pel títol i maquillar-la com “la vint-i-quatresema òpera de Verdi”, “l’òpera escrita per a Sant Petersburg” (on s’estrenà) o “la Potenza del Fato”. 

L’únic testimoni creïble d’aquest recurrent mal “fario” l’he trobat a la Metropolitan Opera de Nova York el març de 1960. Quan el baríton Leonard Warren es disposava a iniciar la “cabaletta” de l’ària “Morir, tremenda cosa”, va caure fulminat en plena escena. No em sembla raó suficient per embrutar l’honor de la peça, però pel supersticiós basta i sobra. Aquest fou el cas de Luciano Pavarotti, que no va gosar mai interpretar Alvaro, la part del tenor. I si Franco Corelli va encarnar el paper, es rumoreja que ho va fer amb esporàdiques aferrades al paquet com a sortilegi protector.

divendres, 28 setembre de 2012

Esperpent

L’incansable Oriol Broggi i la seva companyia “la perla 29” està ocupant una vegada més una de les sales gòtiques de la Biblioteca de Catalunya, en aquesta ocasió amb “Luces de bohemia” de Ramón del Valle-Inclán. L’equip actoral el formen Lluís Soler, Manel Dueso, Camilo García, Berta Giraut, Marissa Josa, Jordi Martínez, Jacob Torres i Ernest Villegas. El nivell d’excel·lència és l’habitual d’aquesta companyia, com ho són els seus signes d’identitat: l’escenari cobert de terra, l’escenografia mínima i suggeridora, l’astuta utilització de la banda sonora i la voluntat de proximitat amb esporàdics trencaments de la quarta paret.

Lluís Soler s’imposa amb l’autoritat que li coneixem i compon un Max Estrella amb més dignitat que penques; tot el contrari del Don Latino de Hispalis que fa Jordi Martínez, qui segurament hauria pogut treure més profit d’aquest paper tan llaminer. La resta de l’elenc es reparteix una vintena de papers, tot mostrant una gran versatilitat. L’element femení fluixeja una mica, però és de justícia ressaltar les intervencions de Manel Dueso, brillant tant si fa de Rubén Darío, del periodista don Filiberto, com de portera amb xal.

Recordava “Luces de bohemia” com una obra complicada, on el seu caràcter episòdic, ple de canvis de perspectiva, podia incitar a dispersar l’interès. Dins de la versió de Broggi, després d’uns inicis vacil·lants, la línia roman clara i carregada de significats que oscil·len entre la circumstància i l’universal; una visió molt shakesperiana (no ho dic jo, que ho diu Marcos Ordóñez) i no només per l’aparició d’enterradors en escena.

UN SEPULTURERO: Ese sujeto era un hombre de pluma.

OTRO SEPULTURERO: ¡Pobre entierro ha tenido!

UN SEPULTURERO: Los papeles lo ponen por hombre de mérito.

OTRO SEPULTURERO: En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.

UN SEPULTURERO: ¡No hay que poner las cosas tan negras!

OTRO SEPULTURERO: ¡Ahí tienes al Pollo del Arete!

UN SEPULTURERO: ¿Y ése qué ha sacado?

OTRO SEPULTURERO: Pasarlo como un rey siendo un malasangre. Míralo, disfrutando a la viuda de un concejal.

UN SEPULTURERO: Di un ladrón del Ayuntamiento.

OTRO SEPULTURERO: Ponlo por dicho. ¿Te parece que una mujer de posición se chifle asi por un tal sujeto?

UN SEPULTURERO: Cegueras. Es propio del sexo.

OTRO SEPULTURERO: ¡Ahí tienes el mérito que triunfa! ¡Y para todo la misma ley!

Si heu llegit aquest fragment, ja us haureu adonat que “Luces de bohemia”, escrita el 1924, és plenament-escandalosament vigent ara mateix. Durant les gairebé dues hores de l’espectacle, les ressonàncies al nostre present han estat contínues —des de reis i elefants, fins a indignats i pàries catalans—, tot sense tocar ni una sola coma al text de Valle-Inclán.

Una peça clàssica, presentada en condicions immillorables. Fins els 2 de desembre. Esteu avisats.  

dijous, 1 març de 2012

Foc creuat

L’obra “Incendis” de Wajdi Mouawad es pot tastar en dos sabors diferents: en el seu format original com a obra de teatre creada l’any 2003 o bé com a pel·lícula del 2010 firmada pel quebequès Denis Villeneuve i nominada als Oscar del 2011 com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Per casualitats de la vida que tenen bastant a veure amb el fet que la peça s’està representant aquests dies al Romea, hem vist les dues versions amb pocs dies de diferència. Un cop completada l’experiència, crec que fou un error començar per l’obra cinematogràfica, que era cronològicament posterior a la teatral; però tot plegat ha servit per reflexionar sobre com són de diferents aquestes dues arts.

Tant en el gust vainilla com en el gust xocolata “Incendis” explica la mateixa història. En morir la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben la missió testamentària de buscar el seu pare i el seu germà perduts. Germà i germana retornaran al país natal de la mare (un innominat Líban, tant a la versió teatral com a la fílmica) per descobrir la història de la seva família que fins el moment els hi havia estat ocultada. la història desplega amb lentitud un trencaclosques en dos temps diferents: les experiències de la mare a un país en guerra i les investigacions dels bessons al mateix país, ara marcat per la postguerra. Els dos fils acabaran trobant-se en un desenllaç terrible que remet directament a la tragèdia grega.

Com ja he suggerit, havent vist primer el film, la peça teatral se’n ressent per això mateix, per ser teatral. La trama obliga els personatges a molts desplaçaments, tant al Canadà com al país innominat i, mentre que al cinema això es pot mostrar de forma molt física i sense gaires paraules, sobre l’escenari cal fer que els actors caminin en cercle i que la mare, que a la pel·lícula viatjava sola, requereixi la companyia d’una amiga a qui poder explicar les coses que va veient. L’intel·ligent guió soluciona visualment algunes dels girs més punyents de la història i, al seu costat, els equivalents teatrals sonen massa retòrics. L’obra cinematogràfica dura unes generoses dues hores i deu minuts; però les tres hores i quart del teatre són potser excessives, sobretot en un epíleg que deixa esllanguir l’efecte de la revelació final. A la pel·lícula, els diàlegs són els justos, mentre que la realitat política està ben delimitada amb un conflicte clar entre cristians i musulmans; al teatre, l’enfrontament té un aire més abstracte i els diàlegs, amb la repetició d’alguns leitmotivs, insisteixen en aquesta mateixa direcció.

“Incendies” la pel·lícula és molt recomanable i compta amb una gran interpretació de Lubna Azabal, que fa de mare. Si us la trobeu, no li feu fàstics. Això no vol dir que els “Incendis” del Romea siguin un esforç menor, tot el contrari. Oriol Broggi, fidel al seus plantejaments minimalistes i suggeridors que tants seguidors li han conreat als espectacles que ha presentat a la Biblioteca de Catalunya, posa el clàssic Romea potes enlaire i trasllada l’escena al bell mig del pati de butaques (hi ha unes grades d’espectadors sobre l’escenari). Una superfície de sorra, un teló, un moble de despatx i poca cosa més poden ser elements extremadament persuasius, si es posen a les mans adequades. Broggi brilla quan, amb aquesta escassetat de recursos, posa en escena imatges tan colpidores com els aspersors de sang o el combat de boxa, clar homenatge al “Toro salvatge” de Scorsese.

La decisió que tots els personatges principals (pares, mares, fills, germans i amants) recaiguin sobre dos únics actors, pot resultar desconcertant al principi, encara que “a posteriori” sembli justificat. Com que els dos actors que duen a terme aquesta tasca titànica són Clara Segura i Julio Manrique, no crec que hi hagi motius de protesta. La Segura està especialment brillant en els seus moments de ràbia i desesperació, encara que eventualment la seva dicció esdevingui confusa. En Manrique mostra una ductilitat i una potència marca de la casa, capaç de passar de colèric boxejador a infermer bonàs en un petar de dits. Confesso que la seva escena del franctirador em va produir una mica de vergonya aliena, però això és més culpa del text que d’aquest excel·lent actor. La resta d’actors fan de comparses sense grinyolar, amb l’excepció de Xavier Boada, que té un paper una mica més important com a notari i executor testamentari. Ja a la pel·lícula em va semblar un paper inflat, i a l’obra teatral queda clar que funciona com a alleugeriment còmic entre tant de drama, però no deixa de ser un pesat, de la qual cosa l’actor no en té cap culpa.

La crítica ja ha sentenciat que no hi ha millor espectacle teatral a Barcelona que aquest “Incendis” del Romea (i de Wajdi Mouawad, i de Broggi, i de Segura i de Manrique). Correu-hi tots i totes, si us agraden les arts de Tespis, porteu-hi mocadors per plorar de gust i gaudiu de tres hores de mal rotllo enormement satisfactòries. 

divendres, 4 novembre de 2011

Dimonis d’Amèrica

Angels in America: A Gay Fantasia on National Themes” és una obra de teatre de Tony Kushner que va guanyar el premi Pulitzer de 1993 i que des de la seva estrena, potser per la seva ambició i la seva durada de set hores, va adquirir categoria mítica. Ambientada a mitjans dels anys 80, durant la presidència de Reagan i a l’inici de la crisi de la sida, l’argument barreja desprejuiciadament històries íntimes i personatges reals, comentari polític, aparicions sobrenaturals, fugues fantàstiques, comèdia i drama.

No sé si a la llarga “Angels in America” esdevindrà un clàssic, o els seus temes hauran quedat ancorats en un moment molt determinat de la història. Però a mitjans del 90 era l’obra que calia muntar i aquí la vam veure l’any 1996 de la mà de Josep Maria Flotats a la Sala Tallers (encara no li havien acabat la sala gran del TNC). El compositor hongarès Peter Eötvos en va fer una òpera (2002-2004). L’inevitable pas següent era fer-ne una pel·lícula.

Des de la seva estrena l’any 1991 s’havia intentat adaptar a la pantalla, però la seva durada ho feia inviable. Durant uns anys Robert Altman va intentar convertir-la en dos films de 150 minuts, però el pressupost semblava prohibitiu. Kushner va intentar reescriure un guió de durada normal, però hi havia massa trama que, comprensiblement, no volia sacrificar. Finalment l’any 2003, “Angels in America” es va materialitzar en una mini sèrie de sis hores de la cadena HBO i és aquesta la versió de la que hem gaudit recentment.

La sèrie és indubtablement un producte de “prestigi” on no es van estalviar quartos en cap dels seus departaments. La va dirigir Mike Nichols, expert tant en cinema com en teatre, reputat sobretot com a director d’actors. Richard Edlund, que havia fet la trilogia “Star Wars”, s’ocupà dels efectes especials. Thomas Newman compongué una meravellosa partitura que brilla especialment durant els crèdits inicials: un màgic vol a vista d’àngel a través dels Estats Units, des del Golden Gate de San Francisco fins a la Bethesda Fountain del Central Park de Nova York. I després estan els actors.

Angels in America”, malgrat la seva envergadura, és una obra per a 8 actors que, quan convé, s’encarreguen també de tots els papers secundaris. Aquesta convenció teatral es manté a la pel·lícula i, gràcies als miracles del maquillatge, pot arribar a passar desapercebuda. És el cas, sobretot, d’una actriu tan camaleònica com Meryl Streep, capaç de fer de mare mormona, de fantasma d’Ethel Rosenberg i de vell rabí jueu (!). Emma Thompson com a àngel titular, dona sense sostre i infermera “butch”, potser no és tan convincent. Al Pacino només fa de Roy Cohn i prou feina que té, perquè el seu personatge és magnètic i perversament fascinant; potser carrega les tintes amb el seu histrionisme, però no pots deixar de mirar-lo [post-it: fer un apunt sobre Roy Cohn]. Jeffrey Wright, en el paper de l’infermer marieta i negre Belize, que ja havia interpretat a l’escenari, s’endugué un grapat de premis. També en recollí algun Mary-Louise Parker, com a esposa mormona addicta als antidepressius, amb un marit (Patrick Wilson) que li està sortint de l’armari. Tots els actors citats fins ara foren guardonats per un motiu o un altre gràcies a aquesta sèrie.

Per no fer un lleig, ja que la nòmina és breu, hi havia també Justin Kirk, com el WASP visionari i malalt de sida, i Ben Shenkman com el seu amant jueu amb més pànic que escrúpols. Finalment, tres grans figures de l’escena, com James Cromwell, Sir Michael Gambon i Simon Callow s’encarregaven de sucosos papers menors.

Tot i que el propi Tony Kushner firmi el guió, no em sembla que el salt de l’escenari a la pantalla funcioni sempre a favor de l’obra. A l’original tots els moments de fantasia i al·lucinació es representaven sense ocultar la maquinària teatral, de fet els freqüents canvis d’escena s’indicaven amb quatre elements d’atrezzo. A la versió televisiva els efectes especials són esplèndids, però potser desvirtuen les intencions de la peça. De totes maneres, les aparicions orgàsmiques de l’àngel Emma Thompson queden entre còmiques i espectaculars. Algunes escenes oníriques homenatgen explícitament Busby Berkeley o “La bella i la bèstia” de Jean Cocteau i no deixa de ser un luxe veure els jardins de Villa Adriana.

Tot plegat és engrescador i indigest; però, si us cau a les mans, o teniu el dia tonto i la pirategeu, no li feu fàstics: la televisió, fins i tot la que practica la HBO, no va tan sobrada de mirades excèntriques però interessants.

diumenge, 3 juliol de 2011

Un món de metros: Shakespeare

Es pot engrandir amb un preceptiu clic

Per acabar bé la setmana, tan farcida de mapes de metro, proposarem un esquema lleuger com aquest publicitari de la Royal Shakespeare Company, on els personatges del bard de Strattford s’adapten a certs rols determinats.

Aquí la configuració de les línies no es basa en cap xarxa de metro coneguda, però el disseny és evidentment deutor del de Londres, fins i tot amb un riu que hi passa pel mig que tant podria ser el Tàmesi com l’Avon. Les línies van dedicades als amants (inclosos els amants en hora punta i els amants en construcció), les mares, els pares i les filles, els dolents, els herois, les dones fortes i difícils, els guerrers i els bufons. Com que el mapa s’ha dissenyat a mida, les cruïlles tenen sentit. La Tamora de Titus Andrònic és a la vegada dona forta, difícil, dolenta i també mare.

Apareixen també alguns pictogrames convencionals que afegeixen notes d’humor. El signe de “gossos benvinguts” és al costat de Launce, un criat còmic d’Els dos cavallers de Verona qui, junt amb el seu gos Crab, sol robar totes les escenes on apareix. El deforme Ricard III ve acompanyat del senyal d’accessible per a discapacitats. Icones de lavabos unisex són al costat dels casos de transvestisme, com el de la Rosalind de Al vostre gust o la Viola de Nit de reis. El símbol d’un restaurant resulta molt escaient aplicat a Titus Andrònic, atès que la seva tragèdia conclou amb un terrible festí antropofàgic. I la pobra Ofèlia, ofegada en un bassal, té al costat el símbol de “servei de barques fluvials”.

Demà, juro que no hi haurà més metros.

dilluns, 14 març de 2011

Crítica teatral

Un periodista de 32 anys del diari “Alta California” de San Francisco, de nom Mark Twain, escrigué aquest article després d’assistir a una lectura pública l’any 1868 al Steinway Hall de Nova York. El lector en qüestió era un anglès de 55 anys anomenat Charles Dickens.
Només vaig sentir-lo llegir en una ocasió. Va ser a Nova York, la setmana passada. El meu seient era al bell mig del Steinway Hall, i quedava a una distància de l’orador que no era ni plaent ni profitosa.

Puntualment a les vuit del vespre, sense ser anunciat, i sense que una puntada de peu o uns aplaudiments l’obliguessin a sortir, aparegué un senyor ancià, alt, eixerit (si se’m permet dir-ho), de cames primes, abillat sense estalviar despeses, especialment pel que fa a la pitera de la camisa i els diamants, amb una brillant flor vermella al trau, barba i bigoti grisos, cap calb, i amb el cabell lateral pentinat ferotgement i tempestuosament cap endavant, com si el seu propietari s’enfrontés a un vendaval. Així entrà Dickens! No va aparèixer sobre l’escenari —seria una expressió massa deliberada—, el va creuar a grans gambades. Hi caminà —de la forma més anglesa possible, tot exhibint el súmmum de l’estil general i les aparences més angleses—, caminant de dret a través de l’ampli escenari, sense fer cas de res, inconscient d’altres presències humanes, sense girar-se ni a esquerra ni a dreta, caminant àvidament, com si acabés de veure una noia coneguda a la cantonada. Va posar-se a parlar amb elegància al mig de l’escenari i s’encarà als binoculars que l’observaven. Les fotos rarament l’afavoreixen, i ell, com la resta de nosaltres, resulta menys afavorit que en foto. Aquesta manera que té de raspallar-se els cabells i la perilla tan decididament cap endavant li dóna un aspecte còmic de scotch terrier, accentuat pel portent de la seva dignitat i solemnitat. Però aquest estrany cap de vell anà adquirint, de mica en mica, una espècie de bellesa i un fascinant interès, a mesura que vaig pensar en el meravellós mecanisme que contenia, la maquinària complexa però exquisidament ajustada, capaç de crear homes i dones i donar-los l’alè de la vida i alterar les seves maneres i accions, elevar-los, degradar-los, assassinar-los, casar-los, conduir-los a través del bé i el mal, a través d’alegries i tristeses, en la seva llarga marxa des del bressol a la tomba, sense deixar de ser mai un déu per a ells, ni cometre mai un error! Gairebé vaig imaginar que podia veure les rodes i politges en funcionament. Aquest era Dickens, Dickens! No n’hi havia dubte, i encara així no era gens fàcil assumir-ho. D’alguna manera aquest déu omnipotent semblava ser finalment tan sols un home. Com cauen els grans homes dels seus alts pedestals quan els veiem en carn i ossos, i sabem que mengen porc i col i actuen com els altres homes.

El senyor Dickens tenia una taula on posar el seu llibre, i sobre la qual hi havia també un got, un gerro de fantasia i un pomell de flors. Darrera seu hi havia una enorme pantalla vermella, una mampara, que vaig suposar que actuava com una caixa de ressonància; i davant, sobre el seu cap penjava un llarg panell amb llums reflectants subjectades en ell, les quals cobrien de glòria el cavaller, a la manera habitual a les sales d’exposicions per realçar les millors qualitats de les grans pintures. Estil! Dickens té estil, i estil té tot el que l’envolta.

Va llegir David Copperfield. En cert sentit és un mal lector, perquè no enuncia les seves paraules de forma marcada i distinta; no delimita amb netedat les síl·labes i per tant moltes d’elles es perdien abans d’arribar a la nostra  zona de la sala. [Dic “nostra” perquè m’enorgulleixo a observar que m’acompanyava una bonica dama jove, una jove dona blanca altament respectable.] Vaig quedar força decebut per la lectura del senyor Dickens, encara diria més, molt i molt decebut. Els crítics del Herald i el Tribune deuen haver-se deixat transportar per la seva imaginació, quan n’escrigueren lloances extravagants. La lectura del senyor Dickens és en general més aviat monòtona; la seva veu és ronca; el seu patetisme és només el bell patetisme del seu llenguatge —no hi ha ni cor ni sentiments—, és la lluïssor del gebre; el seu ric humor no pot evitar fer caure el públic en l’èxtasi, excepte si és ell qui llegeix. I quin públic més brillant i intel·ligent tenia! Els hauria d’haver fet riure, o plorar, o cridar, segons la seva voluntat, però no ho va fer. Van estar molt més continguts del que haurien d’haver estat.

Va pronunciar Steerforth “St’yaw-futh”, el que suggereix que és una mica “anglès” en la seva parla. De totes maneres, no es nota gaire. Vaig fer dues o tres anotacions en una targeta; tot guiant-me per elles, trobo que l’enuig de Pegotty quan s’assabenta de les circumstàncies de la desaparició de la petita Emily, fou “excel·lentment actuat, ple d’ànima”; també que el relat de Pegotty sobre la recerca d’Emily va ser “dolent”; i que els inspirats suggeriments de la senyora Micawber sobre la negociació de les factures del seu marit, va ser “bo”; (vull dir, per descomptat, que la lectura ho fou) i que Dora l’esposa-infantilitzada, i la tempesta a Yarmouth, en la qual va morir Steerforth, no foren tan bones com podrien haver sigut. Tots els fragments que el senyor D. va llegir, amb l’excepció dels que he anotat, van ser lliurats amb un grau d’aptitud molt inferior al que la seva reputació de lector podia fer-nos esperar. He donat les meves “primeres impressions”. Possiblement si pogués sentir llegir el senyor Dickens unes poques vegades més potser em posseirien impressions d’un estil diferent. Però com que el meu coneixement no va anar més enllà, no en puc donar testimoni.

divendres, 25 febrer de 2011

Una vetllada amb Dickens

Durant la seva infantesa a Kent, Charles sempre havia admirat la casa anomenada Gad’s Hill Place, situada en un turó entre Gravesend i Rochester. Per un cúmul de casualitats, propi de les seves novel·les, va assabentar-se que la casa era en venda i no ho va dubtar dues vegades. El febrer de 1857 en va prendre possessió: la primera casa de la qual en va ser propietari absolut. Aquell mateix juliol la família s’hi traslladà per l’estiueig i aviat es convertí en un centre d’esbarjo pels innombrables amics que venien a visitar-lo des de Londres.

Ran d’una triomfal lectura destinada a recaptar fons per l’Hospital Infantil d’Ormond Street, Dickens començà a plantejar-se seriosament la professionalització de les seves intervencions públiques. Tot i que guanyava molts diners amb els seus escrits, la manutenció de la seva família era una sagnia constant. Apart dels fills que encara dropejaven per casa i de Kate, l’esposa repudiada, havia d’alimentar la seva pròpia mare, la cunyada Georgina Hogarth, la muller cega i abandonada del seu germà Augustus, la vídua i els cinc fills del seu germà Alfred i la seva germana també vídua, Letitia. A sobre, el seu germà Fred havia resultat un balafiador, sempre necessitat de subvencions. I evidentment calia pensar en la seva amant (la de Charles), Ellen Ternan, la seva mare i la seva germana.

L’estiu de 1858 va emprendre la seva primera sèrie de lectures pagades a Londres, que finalitzaren el 22 de juliol. Després de 10 dies de descans inicià una ambiciosa tournée per províncies (incloses les d’Irlanda i Escòcia) que duraria més de 3 mesos. Tot plegat, 87 sessions, incloent-hi algunes matinals. L’èxit fou pertot arreu aclaparador. Charles apareixia en escena  ben elegant, amb un gerani al trau, i davant d’una pantalla violeta que realçava la seva figura captivadora. “Era més que una lectura; era una extraordinària exhibició d’actuació… sense ni un sol element escènic ni de vestuari, a través dels canvis de veu, dels gestos, de l’expressió vocal, Dickens poblava l’escenari amb una multitud de personatges”, escrigué el seu biògraf Edgar Johnson. L’autor i amic Thomas Carlyle opinava que Dickens era com tota una companyia teatral sota un sol barret.

Els espectacles solien començar amb una primera part dramàtica que assegurés les llàgrimes del respectable. La mort del petit Paul Dombey o la conversió de l’avar Scrooge eren infal·libles. Per la segona part escollia posar-se en la pell d’algun dels seus innombrables personatges còmics. L’escena del judici de Pickwick era un èxit segur. Amb el temps va anar incorporant escenes de “Dombey and Son”, “Nicholas Nickleby”, “Pickwick Papers”, “Martin Chuzzlewit” i la seva favorita “David Copperfield”, tot ajustant la narració, incloent indicacions escèniques i potenciant-ne la comicitat. Els elements de crítica social, en canvi, eren sistemàticament eliminats, ja que els considerava impropis per un espectacle que havia de ser de pur entreteniment.

Tot i que el seu secretari John Forster opinava que les activitats escèniques de Dickens eren una forma de rebaixar-se indigna d’un geni, els seus lucratius resultats, molt superiors als que obtenia amb les seves novel·les, afavoriren la seva continuïtat durant tota la dècada següent. Lentament, l’enorme energia que el novel·lista dedicava a les seves lectures anava passant factura. La seva sempre fràgil salut aviat se’n ressentiria.

dijous, 9 desembre de 2010

Seré breu


Encara que ho sembli, no escric sobre tot els llibres que llegeixo, sobre totes les pel·lícules que veig, sobre tota la música que escolto. Potser ho havia fet al principi d’escriure el bloc; però ara procuro cenyir-me a tot allò que com a mínim m’ha motivat una reflexió. Us estalvio per tant algunes indiferències i algunes decepcions.

Comentaré breument tres casos que, per diversos motius no crec que mereixin un apunt sencer.

“L’hort dels cirerers” d’Anton Txekhov, dirigida per Julio Manrique: l’estrena del que serà el nou director del Romea no ha estat gaire afortunada. Una versió alleugerida, gentilesa de David Mamet, presentada atropelladament i mancada de qualsevol tipus d’atmosfera. Interpretacions molt irregulars: se salven Cristina Genebat, David Selvas i Ferran Rañé. Escenografia lletja i engavanyadora, prosaica. Excés de cançons de Leonard Cohen que no venen a tomb, a més en versions molt discutibles. I per acabar-ho d’adobar, un nen “gòtic” carregat de simbolisme.

“Biutiful” d’Alejandro González Iñárritu: si a “Babel”, semblava demostrar la tesi que tot el que pot anar malament, pot encara empitjorar, a “Biutiful”, la seva primera pel·lícula sense guió de Guillermo Arriaga, el pessimisme no fa sinó exacerbar-se. Tremendisme maquillat de bones intencions, una pretesa denúncia que en la seva exageració voreja la pornografia dels sentiments, tot falsejant la realitat. Una de les pel·lícules més volgudament lletges que puc recordar: produeix un malestar físic durador. Gairebé dol que l’excel·lent interpretació de Javier Bardem estigui al servei d’una pel·lícula tan tramposa.

“La bicicleta estàtica” de Sergi Pàmies: m’ha agradat molt i, si no m’estenc, és perquè del llibre se n’ha parlat a bastament i no em veig amb cor d’afegir-hi gairebé res de nou. Efectivament, en el seu estil concís habitual, Pàmies sembla enfrontar-se a la problemàtica estabilitat de l’edat madura: aquest pedalar per no anar enlloc que reflecteix el títol. Bons relats autobiogràfics (“Quatre nits”, “El mapa de la curiositat”, “Les cançons que li agradaven a Lenin”, “Cent per cent seda natural”), experiments amb el context del llenguatge o l’estructura narrativa (“El que no hem menjat”, “Un any de gos equival a set anys de persona”, “Bèlgica”), disseccions de la relació de parella (“La dona de la meva vida”, “Tres maneres de no dir t’estimo”, “Hauries hagut d’insistir”). Per motius personals m’ha fet gràcia “Papiroflèxia”, que és una antiguia de lectura de “El Petit Príncep” (llibre amb el que tinc una relació complicada), i “Benzodiazepina” que relata el que podria ser la desvirtualització definitiva.

Se li podria retreure que sigui un llibre tan breu, que en menys de tres hores es pot enllestir, i que per tant d’entrada pot semblar poca cosa. Però com que les possibilitats de relectura són altes, ho consideraré més aviat una virtut. 

diumenge, 3 octubre de 2010

Carmen a la frontera

Semblarà estrany, perquè ja em queden ben poques llacunes al repertori, però fins divendres passat no vaig veure per primera vegada una representació de “Carmen” sobre un escenari. I mira que la cèlebre òpera de Bizet és, com qui diu, la quinta essència del gènere operístic: una obra rodona, d’admirable economia expressiva, tota fibra, amb un argument que té cap i peus, que s’entén i es pot compartir, i amb al·licients per a tothom. Però com que el Liceu feia una pila d’anys que no la programava, em vaig veure obligat a créixer amb aquesta abstinència.

Confessaré que no em feia gaire il·lusió que la meva primera “Carmen” fos dirigida pel transgressor professional Calixto Bieito. Hagués preferit esperar una segona ocasió per entomar lectures menys tradicionals, tot i que de versions més o menys canòniques de la cigarrera ja en conec unes quantes. L’experiència, m’afanyo a dir, fou completament satisfactòria: una de les grans nits que de tant en tant ens reserva el Liceu.

Però del muntatge ja parlaré més endavant. De moment apuntaré sobre matèries en les que no hi entenc gens que l’orquestra dirigida per Marc Piollet m’ha sonat molt millor de l’habitual i que el cor ha estat fantàstic, tot i que una mica passat de volum en algunes ocasions (no seria, tan musicalment com dramàticament, més versemblant un cor reduït a la meitat?). Del quartet protagonista, em quedo (com tothom) amb el Don José de Roberto Alagna. Té el paper perfectament apamat i en cap moment fa dubtar que en sigui la referència actual. La Carmen de Béatrice Uria-Monzon, tot i que de qualitat, no m’ha acabat de convèncer pel timbre de la seva veu, ni pel seu fraseig confús i de ritme estrany, però teatralment és la que més s’implica i m’ha semblat sempre interessant. Suposo que Marina Poplavskaya, en plan “guiri” a punt d’escriure “La tesis de Nancy”, no s’ajusta a la imatge de la Micaëla tradicional, però ha cantat amb gust, especialment al tercer acte. I en quant a Erwin Schrott, ha estat bé, però no sensacional. Té bona planta, però no hauria de mostrar a cada moment que està encantat de conèixer-se (encara que l’Escamillo, això ja ho té).

Sobre la dèria de transposar l’acció de les òperes a una altra època, se n’ha parlat tant, que ja fa mandra afegir-hi res. De totes maneres no és “Carmen” l’obra més inadequada per fer-ho. Nascuda des d’una visió romàntica i forastera de l’Espanya del XIX, compta amb un historial tan carregat de tòpics, que no em sembla desencertat buscar-hi noves lectures. Bieito, des d’uns ulls ibèrics, retorna als paisatges de la Carmen original i retrata el que hi troba ara (encara que amb una ambientació que retrocedeix als anys 70). Aquest món de frontera, on manen les lleis primàries de la supervivència, que podria bé ser els afores de Ceuta i Melilla, encaixa bé amb les passions essencials, amb les vides peremptòries dels seus protagonistes. Legionaris, contrabandistes, treballadores d’una “maquila” resulten habitants versemblants del món de “Carmen”, mentre que els símbols patris (que l’òpera tant va ajudar a enfortir), es veuen reduïts a “bailaoras” de souvenir, braus publicitaris i “rojigualdas” de metxero de benzinera. Poques vegades un canvi d’ambientació ha funcionat tan bé: ni un sol moment el text original grinyola davant de les imatges contemporànies.

Bieito ha optat per una escenografia nua, un ciclorama alçat i un terra ocre que vol recordar un no-lloc: terra de ningú, polígon industrial, campament d’emigrants, pàrquing de “botellón”… Els ben trobats elements d’utillatge confereixen a cada escena un munt de suggeriments que enriqueixen l’obra sense trair-la. Hi ha a més moments teatrals molt bells, com l’inici lunar del tercer acte o el final dels dos protagonistes envoltats per un cercle de guix. I és que és un plaer veure una òpera on el director realment s’ha ocupat de dirigir els cantants, des de les primeres figures fins el cor.

Aquesta “Carmen” es representarà encara durant part del mes d’octubre i retornarà el mes de juliol amb diferents repartiments i escala de preus. Per a qualsevol que tingui curiositat per saber, més enllà dels valors musicals i històrics, quin sentit pot tenir una òpera a principis del segle XXI, aquest espectacle pot ser una molt bona introducció.

diumenge, 19 setembre de 2010

Un solstici a l'equinocci


El 4 de març de 1981 s’inaugurava el Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea amb l’obra “Nit de Sant Joan” de la companyia Dagoll Dagom. La seva obra anterior havia estat la meravellosa “Antaviana”, que havien muntat amb la complicitat de Pere Calders, i que m’havia entusiasmat tant que la vaig veure 4 o 5 vegades. És lògic que la “Nit” em decebés una mica, en tractar-se d’una peça més lleugera, més càndida, mancada de la sornegueria inimitable de l’escriptor. La vaig deixar arraconada en el record com una peça agradable i menor.

Ara, gairebé 30 anys més tard, torna aquella “Nit de Sant Joan” i ho fa al nou teatre Arteria Paral·lel. Cal aclarir que aquest nom tan quirúrgic respon a la política de la SGAE, que així anomena tots els teatres que gestiona i suposo que pretén ser un derivat d’”art”. El nou teatre ocupa el mateix espai on anteriorment hi havia hagut el Teatre Español, l’Studio 54 i un projecte de “meublé que no va arribar a bon port per la pressió dels veïns, en un xamfrà al costat del cadàver venerable de l’Arnau. La façana i el vestíbul són d’una lletjor mancada de qualsevol encant, però l’interior de la sala (que conserva l’estructura del 54 que tinc en el record) fa força goig. Veus autoritzades m’informen que darrera del teló la distribució d’espais tira a insuficient, però la cantonada no devia donar per més.

Crec que “Nit de Sant Joan” era l’únic dels seus clàssics que Dagoll Dagom mai no havia recuperat i, en contra del que feien habitualment, aquest cop han optat per una producció totalment nova. Això vol dir que l’escenografia i el vestuari són totalment nous, encara que encarregats al mateix equip original d’Isidre Prunés i Montse Amenós. El resultat és molt atractiu, acolorit i càlid (brillant el número amb plomes del Gran Jordiet). De la direcció s’ha ocupat Carles Alberola, els intèrprets són uns altres i Sisa ja no intervé en escena. Però el text i les cançons són pràcticament els mateixos.

Hem estat veient una funció prèvia el dissabte a la tarda (l’estrena oficial és el dilluns 20) i, en contra de les meves prevencions inicials, cal dir que la cosa funciona. Si en el moment de la seva estrena, ja em va semblar inofensiva, 30 anys més tard resulta entendridorament innocentota, molt apropiada per a dur la canalla (tot i que potser serà massa innocent per a segons quina canalla). Alguns referents com els “progres” o la Unió Soviètica ja comencen a sonar molt i molt llunyans pels menors de 50 anys. També resulta irònic que una obra que parla de l’inici de les vacances i de l’arribada del bon temps, s’estreni precisament al principi de la tardor; es tracta d’un fet fortuït, em consta que estava previst estrenar-la el febrer d’aquest any per inaugurar el teatre i que ho va impedir l’absència d’instal·lació elèctrica en el local.

Però això són pegues menors. La nostàlgia és molt traïdora i m’he sorprès recordant amb plaer i un somriure cadascuna de les escenes que només havia vist una vegada fa molt de temps, el que m’ha demostrat que l’obra que havia considerat “menor” m’havia deixat una petja més important del que pensava.

Per aquest mateix motiu, he trobat a faltar els intèrprets originals: el David d’en Ricard Arilla, el Follet sexy de la Montse Guallar, el progre d’en Joan-Lluís Bozzo, la senyoreta González de l’Anna Rosa Cisquella o el Gran Jordiet d’en Miquel Periel. Alguns dels mencionats m’asseguren que, si veiés ara un vídeo d’aquelles funcions, em posaria les mans al cap. I és cert que els actors del muntatge actual estan molt bé i canten i ballen amb molta més professionalitat. Potser el que realment trobo a faltar és la innocència de fa 30 anys, la meva pròpia innocència. Ja dic que, en contra del que afirmava la Signoret, la nostàlgia és el que sempre ha estat: molt traïdora.

Res, que si voleu veure un musical que no sigui de franquícia, ni de radio-fórmula, on no aparegui cap celebritat televisiva i on ningú no mori de sida, regaleu-vos aquestes dues hores. I que us aprofiti tant com una coca de pinyons!



[Com que no tinc gens clar on em conduiran les meves notes sobre la lectura de “Infinite Jest”, si és que em porten enlloc. Com que Blogger no em permet obrir més pàgines en el bloc amb separació d’entrades. Com que no tinc ganes d’obrir un tercer bloc. I com que tampoc tinc intenció d’espantar els lectors…

He optat per publicar aquestes entrades quan em vagui, però sempre darrera de la preceptiva entrada diària. Que les llegeixi qui vulgui. Probablement seran espesses. No entren a l’examen.]

diumenge, 18 juliol de 2010

La teva suor fa bona olor


Com semblava lamentar-se Chesterton ja fa 100 anys en el text que prologa la sèrie “Dickens o res”, l’artista modern va decidir un mal dia abandonar tota esperança i escollir el camí del dubte, l’escepticisme, l’angoixa i, en definitiva, la desesperació. Qui vulgui ser considerat un autor seriós haurà d’optar per la severitat, el gest transcendental i el mal humor; en canvi, qui esculli la lleugeresa i la satisfacció dels sentits, jugarà sempre en una lliga menor. No per això deixen d’haver artistes que semblen buscar encara provocar-nos una mica de felicitat.

Aquest és el cas de la videoartista Pipilotti Rist, Premi Joan Miró 2009, que amb la seva instal·lació “Partit amistós - sentiments electrònics” ocuparà les sales d’exposició temporal de la Fundació Miró fins l’u de novembre. No coneixia l’obra d’aquesta artista i la veritat és que m’ha fascinat i m’ha ofert una sensació tan poc prestigiosa com és el bon rotllo. Sales fosques on es projecten vídeos envoltants i l’espectador es pot deixar perdre bressolat per músiques relaxants. Imatges sensuals, de colors vius, on allò més quotidià cobra un nou significat. No dubto que es podran fer lectures més profundes d’aquestes obres que alguns consideren feministes, potser pel mer fet que l’autora és una dona; però per a mi ha estat un pur plaer. M’hauria passat tota la tarda ajagut sobre uns coixins veient imatges subaquàtiques de cossos i objectes de cuina mentre sonava una versió hipnòtica del “Wicked Game” de Chris Isaak. A més, s’estava tan fresquet a la Fundació!

I per continuar el dissabte de bon rotllo, vam anar al Poliorama a veure l’obra “Delicades” d’Alfredo Sanzol que la companyia T de Teatre representa al Poliorama fins l’u d’agost. L’autor navarrès ha volgut homenatjar amb aquesta peça les figures de la seva àvia i les seves ties, dones fortes d’altres temps, marcades per la tradició però mestresses d’un món propi on els homes són titelles en les seves mans. Obra articulada en breus fragments, que de vegades no arriben ni a la categoria d’esquetx, es percep que està escrita des de la experiència personal amb un gran amor pels personatges.

Es tracta d’un muntatge d’una aparent senzillesa formal. Un arbre, uns núvols, unes cadires formen tot el decorat. Les 4 T de Teatre actuals (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) s’acompanyen per Albert Ribalta i Jordi Rico per representar una multiplicitat de personatges fugaços però memorables. El nivell del conjunt és molt bo, però deixeu-me destacar els dos monòlegs de Carme Pla, que està senzillament magistral.

Tendra, de vegades surrealista, per moments hilarant, en tot moment amb el somriure als llavis, conté gairebé sempre allò tan difícil d’aconseguir sobre un escenari com és la poesia sense impostacions. Una combinació tan insospitada com un “Amarcord” a la navarresa i parlat en català. No se m’acut un elogi millor. I ho dic de molt bon rotllo.

dissabte, 5 setembre de 2009

Sant Tornem-hi


Fotos Antoni Bofill
L’inici de la temporada del Liceu sembla que marqui l’entrada d’un nou any, el símptoma definitiu que hem d’oblidar les mandres estiuenques. Per tant ahir al vespre em vaig armar de valor i vaig tirar Rambla avall, una passejada que els barcelonins només fem en casos d’extrema necessitat. Baixava una mica més tranquil, des que vaig llegir que els mossos vigilaven que les agressives prostitutes subsaharianes no exercissin en indrets gaire visibles (me les trobaria en plena activitat al Saló dels Miralls?) Tot i això, havia llegit tantes coses lletges sobre els carteristes, la brutícia i les estàtues humanes, que no puc negar que carregava una certa aprensió. Només m’havia faltat llegir un article d’un cromanyó anomenat Rafael Guijarro a “La Gaceta de los Negocios”:

“Barcelona (…) va a convertirse en lugar privilegiado del turismo homosexual, la ciudad faro que atraerá a todas esas personas hacia allí, en vez de que se vayan a otro sitio, porque Barcelona significará no sólo la ciudad por la que se puede andar con el torso desnudo y en la que se pueden hacer las necesidades de cada uno en la esquina más próxima, sino la capital mundial del turismo gay y similares”. “¿Cuál es la razón por la que Barcelona se encamina a liderar ese turismo tan específico? Pues muy fácil, las estadísticas no deben mentir en este caso cuando afirman que este tipo de personas gasta el triple que los otros en bares, saunas, cines y playas, aunque no lleven mucha ropa encima, el negoci tradicional catalán”.

“Puede que incluso lean más libros y gasten más en cerveza o en preservativos que la media nacional, catalana por supuesto (…) Como siempre, la iniciativa ciudadana de ‘La pela es la pela’ liderando el perfil de la ciudad. ¿Y es que el ayuntamiento no podría aliviarse poniendo retretes públicos más cercanos unos de otros? Las necesidades perentorias de todos son perentorias por definición, y a veces deben ser resueltas casi con inmediatez. Y en eso, tal vez, los homosexuales sean como el resto de la gente, que necesita aliviarse cada cierto tiempo…”

Amb tot, vaig arribar sa i estalvi al teatre, sense haver percebut un especial increment dels homosexuals pixaners. Com sol passar cada any, la temporada comença amb ballet i aquest cop amb ballet clàssic. Si ja el ballet m’interessa molt moderadament, el clàssic directament m’esgarrifa. Les sílfides, la mort del cigne, Schéhérezade, l’espectre de la rosa... oi que els sona? Doncs d’això anava la vetllada (i la ballada).

No negaré que el ballet clàssic requereix disciplina, coordinació, harmonia, ritme i fins i tot art; però no està fet per a mi. Tota aquesta pantomima amanerada que pretén explicar històries carrinclones em sembla arqueologia pura i no m’interessa gens. Així que vaig fer una becaina mentre un grup de nimfes esllanguides muntaven quadres plàstics en un bosc de cartolina retallada. Després vaig certificar la defunció d’una palmípeda vestida de Lagerfeld (en quatre minuts, per causes desconegudes). També vaig presenciar un espectacular número ambientat en un harem, kitsch com una barreja de “Maderas de Oriente” i “El Molino”, i on tothom lluïa tanta pedreria que no vaig saber distingir el sexe dels participants.

Salvaré, perquè no es digui que sóc destructiu, la peça Faun(e). La salvo perquè: a) l’escenari era completament nu; b) la musica la interpretaven 2 pianos en escena per fer-nos descansar de la deficitària Orquestra de l’Acadèmia del Liceu; c) la música era del magnífic Debussy; d) la dansa tenia un estil que ja apuntava maneres modernes, gentilesa de Nijinski; i e) la ballava una parella de nois.

No, ja veig que no hauria d’haver escrit mai aquest apunt.

Si volen una crònica més equànime, els enllaço a la pàgina de l’amic un que passava, que va ser-hi dijous, dia de l’estrena.

divendres, 7 agost de 2009

Apunts canadencs: musicals

Amb una mica de vergonya confessaré que durant anys vaig evitar el teatre musical com si de la pesta es tractés: trobava que era una afició pròpia dels homosexuals més prototípics i jo, esclar, volia tenir personalitat pròpia, fabricar-me un model de gai a mida, i no assemblar-me al clixé simplificador que corria pel meu entorn. Afortunadament aquest pecat de joventut els anys l’han anat curant i ja fa temps que estic disposat a tastar-ho tot sense deixar-me dur pels prejudicis: l’opinió dels altres, de persones innominades que ni conec ni em coneixen, cada vegada m’importa menys. I amb tot això el que vull dir és que darrerament he anat a veure alguna peça de teatre musical, sense amagar-me’n i (el que és pitjor) que fins i tot m’ha agradat.

A Toronto afirmen que, després de Londres i Nova York, ells són la tercera capital mundial del musical anglòfon. És possible: encara que aquest estiu l’oferta era minvada, la programació de la propera temporada prometia nombrosos al·licients. El més curiós: una versió musicada de “Little house on the prairie” (sí, “La casa de la pradera” d’agredolç record) protagonitzada per Melissa Gilbert qui, amb 45 anys i algunes operacions d’estètica al damunt, no podrà tornar a interpretar el paper de Laura Ingalls i haurà de fer el de la seva mare.
Davant de l'oferta des del primer moment no tinguérem cap dubte: l’oportunitat de veure una representació de “The Sound of Music” (coneguda universalment com “Sonrisas y lágrimas”) no la podíem deixar perdre. Potser la peça de Rodgers i Hammerstein II ara queda una mica nyonya, però no es pot negar que tots ens coneixem les seves cançons de memòria i que la visió de la pel·lícula de Robert Wise amb una jove Julie Andrews saltironejant pels Alps va marcar les nostres infanteses.

Do es nombre de varón
Re, selvático animal
Mi, denota posesión
Fa es lejos en inglés
Sol, ardiente esperaré
La, al nombre es anterior
Sí, asentimiento es
Y después ya viene el do.

Evidentment ens vam perdre les impagables traduccions que cantava l’oblidada Teresa María, però no hi ha felicitat completa. La producció que es presenta a Toronto amb un excel·lent repartiment sembla ser calcada a la de Londres i crec que és una franquícia d’Andrew Lloyd Weber. Resultà molt interessant descobrir com se solucionaven teatralment escenes que només coneixíem ambientades en escenaris naturals. En particular en el moment del concert a Salzburg previ a la fugida de la família, es desplegaren banderes nazis a les llotges i el sostre del teatre, de manera que, en un cop d’efecte molt eficaç, ens sentírem com veritables espectadors d’una Àustria ocupada. També fou curiós observar com variava la distribució de les cançons respecte a la pel·lícula i sentir per primera vegada alguns números musicals originals que no havien saltat a la pantalla. Va ser una vetllada emocionant de reconciliació amb el nostre passat. Des dels primers acords musicals se’ns dibuixà un somriure babau, mentre una llagrimeta feia equilibris sense acabar de caure; i així durant més de dues hores de beatitud extàtica.

Uns dies més tard reincidírem, aquest cop a la ciutat de Québec, amb el musical francès més conegut: “Les misérables”. L’obra es representava al Théatre du Capitole, un bonic edifici de 1903 completament restaurat l’any 1992, i s’oferia la possibilitat de sopar abans de l’espectacle. Va ser una visió estranya la d’entrar a la platea i trobar-se-la ocupada per tauletes on els espectadors s’acabaven el gelat dels postres. La resta de la sessió transcorregué amb normalitat i cap cambrer la va interrompre per servir els cafès.

La novel·la de Víctor Hugo en la que es basa el musical no em va agradar gens quan la vaig llegir (excessivament retòrica, matusserament narrada, fulletonesca amb pretensions...) i la seva complicada trama, que abasta un lapse de temps molt ampli, no sembla la més adequada per condensar en menys de tres hores de dramatúrgia. Un cop vista, penso que efectivament l’argument és difícil de seguir, si prèviament no el coneixes. Però, en les obres d’aquest gènere, no busques ni profunditat ni versemblança, sinó brillantor i emocions, i el resultat no ens va decebre. A més, tot i que em pensava que la peça m’era totalment desconeguda, vaig sorprendre’m per la quantitat de números que em sonaren familiars, fet que demostra que la cultura de masses (per bé o per mal) ens contamina més del que volem creure.

dissabte, 13 juny de 2009

Prop de Hamlet


Feia temps que havia sentit dir coses bones del director de teatre Oriol Broggi qui, tot recuperant espais de la ciutat, amb pressupostos mínims i bones dosis d’entusiasme havia posat en escena algunes de les obres cabdals del teatre universal amb resposta satisfactòria tant de públic com de crítica. No se li pot negar ambició a un director novell que en cinc anys s’ha enfrontat a títols tan immensos com “El Tartuf”, “Primera història d’Esther”, “El rei Lear” o “Oncle Vania” i algun talent ha de tenir perquè l’hagi acompanyat l’èxit.

Per dur endavant els seus projectes ha creat amb la seva dona i alguns còmplices més la companyia laperla29, el que explicaria la relativa precarietat de mitjans dels seus espectacles autoproduïts. Segons les seves declaracions, el seu primer objectiu en fer teatre és que ell i els seus actors es diverteixin, i no sembla un mal principi, si això s’aconsegueix comunicar al públic.

Finalment anit vam tenir l’oportunitat de comprovar les virtuts del seu treball amb el “Hamlet” que s’està representant a la Biblioteca de Catalunya. Poca conya, que “Hamlet” és el pinyol de l’os, la font de les mil interpretacions, la mare de les mil cites, una història enrevessada, truculenta, fascinant, amb escenes per a tots els gustos i de la que tots ja comencem a tenir una versió pròpia dins del cap. No, d’entrada, no és la idea més còmoda del món plantejar-se un nou muntatge de “Hamlet”. I a fe que Broggi i la seva entusiasta petita companyia se’n surt.

L’espai: una sala gòtica de la biblioteca. Les grades d’espectadors ocupen tres dels quatre costats del rectangle de sorra on s’esdevé l’acció. Al fons, uns núvols que passen i passen i tornen a passar. Un banc, unes herbes seques, una catifa i un llençol penjat que fa de cortina, poca cosa més.

Sona “L’home estàtic” de Pau Riba, mentre la veu de Sisa demana que apaguem el mòbils (quina màgica confluència!). Apareix l’actor que farà d’Horaci (el confident del protagonista, el que no està implicat directament a la trama i que la sobreviurà per explicar-la a les generacions futures, o sigui, a nosaltres) i ens anuncià que, ladies and gentlemen, ara veurem “Hamlet”. M’ha fet pensar en aquell vell número de Tortell Poltrona i el Julio César-Shakespeare. A continuació apareix la resta de la companyia (sis actors més, que representaran els vint papers i escaig que calen, amb ajuda puntual d’algun tècnic), es posen la roba de feina que penja al mur del fons i comença l’acció. Així queda clar des del primer moment que, com diria la Lupe, “lo tuyo es puro teatro”.

Però aquest exercici puntual de distanciament, que es repetirà en altres moments de l’obra i que ens recordarà que el que estem presenciant és una cerimònia consentida de credulitat, no impedeix mai sentir-se connectat amb el que passa a aquesta improbable cort danesa. Des del primer minut l’espectador s’implica amb la proximitat de tot el que veu. Jo no recordo cap “Hamlet” anterior en el qual m’hi trobés tant en família.
Casualment i involuntària he captat el moment en el que un reputat crític i senyora estan entrant a la sala.
La traducció de Joan Sellent sembla excel·lent i evita ser abstrusa, tot i la densitat del text. Els actors estan tots de notable cap amunt. Potser Horaci s’atropella una mica amb les paraules (però Horaci, recordem-ho, és el nostre representant en escena, així que caldrà perdonar-lo) i Laertes, de vegades, parla per boca d’un altre. Aida de la Cruz és una Ofèlia petita però carnal, que brilla en el número (inventat) de la cançoneta prèvia a la funció teatral. Carme Pla (Gertrudis) i Ramon Vila (Claudi) formen una parella maligna que podrien ser els nostres propis pares. I Carles Martínez està còmic, com sempre, no ho pot evitar; però pel paper del pelma i convencional Poloni, li queda força bé (i fent d’enterrador, amb la calavera de Yorick pel mig, ell i en Manrique em van embadalir).

Entenc que Julio Manrique ha esdevingut un petit sex-symbol de la reduïda escena catalana (encara que una acompanyant adolescent opinés que estava una mica “rechonchín”). Jo no l’havia vist mai abans en directe i m’ha impressionat. El seu Hamlet és tan proper i flexible com el moleskine al que viu annexat. Quina muntanya russa de sensacions en pocs minuts! Gràcies a ell, res del que veiem són accidents històrics a la cort de Dinamarca, tot passa ara, “mon semblable, mon frere”.

Comparen l’estil de Broggi amb el de Peter Brook. No ho sé, perquè jo no he vist mai res de Brook. Sí que conec el Teatre Lliure des dels seus inicis i aquesta vetllada m’ha recordat la il·lusió amb la que anàvem a veure cada estrena a la vella seu de Gràcia.

Estarà en cartell fins el 17 de juliol. No us ho podeu perdre de cap de les maneres. Cal que insisteixi?

dimarts, 12 maig de 2009

Dream team


I Helen Mirren fent de Fedra (la de Racine) i Juliet Stevenson a "Duet per un sol violí" i Mr. Bean (Rowan Atkinson) com a Fagin a "Oliver!". No hi havia lloc per a tots a la foto.

divendres, 3 abril de 2009

Pastisset de carn

Tot és sentir el sobtat cop de porta seguit pels severs acords d’orgue, i notar que l’adrenalina et puja irresistiblement; com si no haguessin passat catorze anys.

Sí, “Sweeney Todd” ha tornat; el genuí, el de tota la vida, no l’apreciable pel·lícula de Tim Burton que deuen conèixer els més joves, sinó el revolucionari musical de Stephen Sondheim i Hugh Wheeler en el gloriós muntatge de Mario Gas que tant ens va fer gaudir més d’una dècada enrere (aquest cop en castellà, sí, que la producció ve de Madrid).

Sense ser un especialista en el gènere, m’ensumo que “Sweeney Todd” ha de ser una peça bastant atípica, amb famílies disfuncionals a dojo, una parella d’assassins com a protagonistes i un to de gran-guinyol que no estalvia les bromes més macabres i sanguinàries. La partitura és possiblement la joia de la farcida corona de Sondheim, amb un grapat de peces que ja han esdevingut clàssics, començant per la brechtiana “Balada” que va puntejant l’obra i amb melodies tan rodones com les de “Green finch and linnet bird”, “Johanna” o “Not while I’m around”. Però la música va molt més enllà de la successió de números tancats i adquireix proporcions gairebé operístiques amb intricades juxtaposicions de temes on intervenen diversos personatges en situacions paral·leles, formant trios, quartets i quintets, sense oblidar l’important paper del cor.

Aquest musical, per les seves característiques, requereix cantants amb un plus de teatralitat, donat que la majoria dels personatges fan papers “de caràcter”. L’excepció és la parella d’enamorats, on Johanna (Maria del Mar Maestu) queda una mica sonsa i Anthony (Pedro de los Ríos) fa un excel·lent paper de galant. Xavier Ribera-Vall està imponent com el jutge i Teresa Vallicrosa fa una composició perfecta del difícil paper de la mendicant. La petita soprano Ruth González, com a Tobias Ragg, té excel·lents intervencions i gela la sang en l’última escena “à la Fortimbras”.

Però el cor de l’obra és l’estranya parella formada per Todd i Mrs. Lovett. Joan Crosas, en el personatge titular, es mostra molt més actor que l’original Constantino Romero i, apart d’una pinta pertorbadora, aporta la seva cavernosa veu a alguns dels moments més dramàticament intensos. I què es pot dir de Vicky Peña, que té el seu paper de Nelly Lovett molt ben apamat des de fa anys? La seva ària inicial sobre els “pitjors pastissos de Londres”, plena de malícia i humor, rendeix l’auditori als seus peus, i des d’aquest moment no perd ocasió per horroritzar-nos i divertir-nos a parts iguals. Vicky Peña es mereix l’adoració perpètua (i més enllà).

El muntatge funciona una vegada més com un rellotge malèvol que no deixa un moment de respir, amb l’ajuda de la il·luminació d’Ignasi Camprodon, d’una sinistra i funcional escenografia de Jon Berrondo, i sobre tot de la magnífica orquestra d’onze músics dirigida per Manuel Gas. En definitiva, i per si no ha quedat prou clar, és un muntatge que és imprescindible conèixer: els que ja l’havíeu vist, no necessitareu gaire incentius, i la resta (especialment si odieu els musicals) no sabeu la revelació que us està esperant al Teatre Apolo.