Plat du jour

A la cantonada de Balmes amb Rosselló, una equatoriana amb ulleres (falses) de D&G em pregunta per la plaça de Catalunya. Li dic que queda lluny i que li caldrà caminar. S'indigna, perquè la sortida del metro indicava que es trobava prop de la plaça. Intento fer-li comprendre que "rambla" i "plaça" no són termes equivalents. Em pregunta:
-¿En la rambla esa, hay bancos para sentarse?
Li dic que sí. I s'en va a buscar-los.

En front de l'horror

Kurt Crüwel és un jove sastre alemany que serà obligat a participar com a soldat a la Segona Guerra Mundial. Enfrontat a l’horror extrem, el seu cos s’insensibilitzarà per sobreviure fins l’extrem d’esborrar el seu passat, incloent-hi la seva nacionalitat. Trasplantat a Anglaterra emprendrà una nova vida i, just en el moment en que se li obre una crucial possibilitat de futur, tot allò que havia volgut suprimir reapareixerà de la forma més impensada...

“La ofensa” de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral, 2007), encara que comparteixi la brevetat i l’elegant depuració lingüística de “El corrector”, és una novel·la de caire molt diferent. Les experiències d’aquest Kurt Crüwel no són tant la narració d’una vida particular com una metàfora sobre la capacitat d’assumir el dolor sense perdre la humanitat. Així, el que comença com una història estilitzada i costumista d’una víctima qualsevol, va adquirint les tonalitats d’un conte cruel i grotesc fins un final inesperat i al·legòric, d’una rara bellesa. Pel camí quedaran obertes importants qüestions filosòfiques sobre els límits del cos i els de la consciència, sobre el domini de la memòria, sobre la capacitat salvadora de l’amor i, en definitiva, sobre què és el que ens fa humans.

No, no és un llibre planer; però és d’aquells que et deixen l’urpa clavada.

El progrés era això

No devia ser aquesta la intenció inicial; però, vista en l'actualitat, la imatge resulta absolutament angoixant.

Tot per la pasta

Quan fa uns mesos vaig parlar del llibre de l’escèptic Shermer, vaig ensopegar-me amb el concepte del “pastafarisme”, del que havia sentit parlar vagament, però sobre el que no coneixia els detalls. Llavors hi vaig fer una ullada superficial, però em vaig prometre tornar-hi un altre dia amb més deteniment.

El “pastafarisme” és una religió paròdica (i disculpeu, si estic predicant en terra de conversos), nascuda l’any 2005 com a resposta a la decisió del Consell d’Educació de l’Estat de Kansas d’ensenyar el creacionisme a les escoles (decisió revocada l’agost de 2006). El seu inventor i auto-anomenat profeta va ser el físic Bobby Henderson, qui es va treure de la màniga una nova teologia monoteista basada en un déu creador en forma de massa d’espaguetis amb ulls tentaculars i acompanyament de mandonguilles: el Flying Spaghetti Monster (FSM).

En una carta al consell educatiu de l'estat proposava:

"Crec que tots podem aspirar a que arribi el moment en què a aquestes tres teories se'ls dediqui el mateix temps a les nostres classes de ciències de tot el país, i més endavant a tot el món. Un terç del temps pel Disseny Intel·ligent [creacionisme], un terç pel Monstruisme de l'Espagueti Volador i un terç per una conjectura lògica basada en aclapadores evidències observables."

La nova religió té els seus evangelis, com ha de ser, i els seus manaments, que no són deu, són els vuit "Jo de tu no ho faria", rebuts pel pirata Mosey al Mont Salsa (que és una mena de Sinaí per pobres, passat pel filtre de Bartleby).

Totes les pregàries acaben apropiadament amb un “ramén”, mot maletí que inclou el clàssic amén i la paraula japonesa que designa els fideus. El cel conté un volcà de cervesa i una fàbrica de strippers (suposo que femenines, ja que es tracta d’una broma universitària masculina). L’infern és molt similar al cel, però la cervesa està esbravada i les strippers transmeten malalties sexuals...

Sí, la pensada té molta gràcia i està ben elaborada; per això no és d’estranyar que hagi obtingut un èxit víric a internet. La creença ja disposa de la seva pròpia celebració nadalenca que té lloc a les mateixes dates que les dels sospitosos habituals i diverses pàgines permeten la lliure expressió dels seus creients com http://www.scq.ubc.ca/category/fsm/ o http://www.venganza.org/.

Tots riem, còmplices de l’èxit de la broma i, malgrat la ridiculesa dels seus plantejaments, em començo a preguntar si no van començar de la mateixa manera totes les religions “serioses” . Com una broma privada. La propagació de l’estupidesa humana és una de les lleis bàsiques (i no escrites) de la física. O sigui que cal estar atent, perquè en un dia proper la veina del tercer primera ens confessarà que se li ha aparegut l'espagueti. I el nostre deure és desenganyar-la a l'instant.

No sé si demà passat riuré de la mateixa forma davant d’un plat de penne all’amatriciana.

Tarragona, Jaen und Barcelona

Li comentava a Josep que, per un fenomen estrany, la majoria de blocs interessants amb els que em topava pertanyien tots al sud del Baix Llobregat (d’Esplugues a Guardamar, per dir-ho succintament, amb mencions especials a Castelló, Catarroja, Alcoi i les ribes de l’Ebre). No sabria dir si la causa és la seva abundor, la seva simpatia o la seva genialitat. Però és un fet. Els blocs lleidatans i andorrans són els que m’enamoren en segon lloc. Però els baleàrics, els gironins, els barcelonins nòrdics i els del Rosselló són pràcticament inexistents.

He pensat cinc segons, buscant-ne un motiu. Segurament, el seu tret unificador és la paella. Si no ho és, que algú em corregeixi, si els plau.

Welt & Shout

O la literatura després d’internet. Com gestionem aquest allau (he!, je, moi) d’informació per continuar explicant al mateix temps la nostra història personal? Víctor García Tur fa el seu propi cut & paste d’exercicis d’estil en 15 contes que sempre fan reset a la pàgina 13 que és on començava el primer conte, mentre que l’índex (inútil) remet a les pàgines correctes de la numeració tradicional.

foto wetwater
Són contes amb acabats hiperrealistes, però que amaguen una figureta entre el massapà. Tot de sobte hi ha un zoom o una forma de mirar esbiaixada, inusual, que provoca l'estranyament. Word, Google Earth, Creative Commons, Flicker, tot s’alia per donar una pàtina de realisme virtual a la invenció pura. O no. Qui ho sap?

Les ressenyes assenyades, dels qui s’han llegit la contraportada (i el propi autor sembla que ho confirma en promocionar-se), parlen de relacions de parella com a element aglutinador del recull, quan les relacions de parella són només una tautologia (totes les relacions són de parella!). Crec que el cor del llibre pertany al que cal dir, al que es pot dir, al que no se sap com dir, al que és diu i al que es calla. I sense necessitat de citar Wittgenstein, en un llibre tan sobre(ex)citat.

Només un retret, per què Guy Debord i Georges Berkeley i John Cheever, entre d’altres, “parlen” en castellà? Importa poc, potser es tracta de la poètica de l'objet trouvé.

Sí, amb tanta pirotècnia de tècniques de collage es corre el perill del tot s’hi val, però no nego que m’ho he passat molt bé, molt estimulat, llegint aquest convers del Beziehungswahn.

I si no ha quedat clar, parlava de “Twistanschauung”, llibre escrit per Víctor García Tur (diu que toca la guitarra a Sancho de Ávila), publicat per editorial Empúries (www.editorialempuries.cat), receptor del Premi Documenta 2008, atorgat per un jurat format per Eugènia Broggi, Dolors Miquel, Ramon Planes i Pau Vidal. Se’l pot visitar i tastar en píndoles, i ho recomano, aquí. A continuació cal comprar el llibre de paper.

Canya!

De tant en tant cal baixar de la torre d’ivori, on passem les hores en profundes activitats intel·lectuals, i enfrontar-se a les vulgars contingències de la vida. Així, aquest cap de setmana ens dediquem bàsicament a canviar les canyes que fan ombra a la terrassa. Ja tenien molts anys i les pluges d’aquest hivern les havien deixat definitivament inservibles. No és que siguem molt manetes, però ens apanyarem perquè el canyís quedi decent.

Això sí, la nostra divisió del treball és impecable: Josep és el que fa les tasques feixugues i jo el que queda completament baldat.