Fantasies animades d’aquest mes d’agost (2 de 2)

El Capità Pirata, Polly, Victoria Regina i Charles Darwin

“The Pirates! Band of misfits”, la segona pel·lícula d’animació vista aquest mes d’agost, no podria ser més diferent de “Brave” en tots els seus apartats. Des de l’any 2005 els mítics estudis Aardman no ens alegraven la vida amb un llargmetratge realitzat amb la tècnica del “stop motion”, tècnica que no acaba mai de ser del tot fluïda, però que resulta simpàtica pel seu component artesanal. El pitjor que podria dir d’aquests pirates de plastilina que Peter Lord i Jeff Newitt han dirigit és que estèticament no són gran cosa (ni punt de comparació amb les Highlands de Pixar). Per la resta representen un espectacle deliciós, especialment si no t’atures gaire a pensar-hi: no espereu doncs extraure’n alguna profunda lliçó moral.

Del que dic ja es pot deduir que les millors virtuts de “Pirates!” les trobarem en el seu guió ple d’aquell humor genuïnament anglès que tant ens agrada. Allunyant-se de l’humor de Hollywood que sembla que no pot evitar referents anacrònics a icones pop, aquests bucaners són d’una innocència entendridora i surrealista, diria que infantil si no fos perquè segurament són els adults els que s’ho passen millor en un registre que no queda massa lluny dels Monty Python.

La pel·lícula es basa en un llibre del molt apropiadament anomenat Gideon Defoe que es titula “The Pirates! In an adventure with Scientists”. No us sembla un títol magnífic? Aquesta banda de “misfits” o inadaptats —els components de la qual responen a noms tan descriptius com Pirata Albí o Pirata a qui li agraden les Postes de Sol i els Gatets— són una colla de trossos de pa i per tant no hi ha manera que guanyin el premi al pirata de l’any. L’abordatge al Beagle i l’encontre amb Charles Darwin els obrirà una possibilitat de fer-se amb un immens botí per camins inimaginables que no penso rebentar aquí.

No cal dir que és imprescindible veure la pel·lícula en versió original per comprovar la solidesa dels actors britànics i com s’ho passen de bé, començant per Hugh Grant (el Capità Pirata), Martin Freeman (el Pirata del Mocador) i Imelda Staunton (la reina Victòria, que és la dolenta de la funció).

Com deia l’altre dia Santi, la cinta és tan plena de detalls d’ambientació i de gags en segon terme que és recomanable fer-se amb el DVD quan es publiqui per estudiar-lo amb lupa. De moment, però, jo no la deixaria escapar al cinema per acabar el mes d’agost amb una dosi d'excel·lent bon rotllo.

Fantasies animades d’aquest mes d’agost (1 de 2)

És sabut que l’estiu, cinematogràficament parlant, és un desert que desafia les neurones més inquietes dels nostres respectius cervells. Deixant de banda les cintes d’explosions i testosterona, dedicades als adolescents menys estèticament exigents, i les pel·lícules nominalment cultes que, ben mirades, són pur Reader’s Digest (“Inception” l’any passat, “Prometheus” enguany) queden les pel·lícules suposadament infantils, on s’estableix una complicitat entre els pares/víctimes i la seva agraïda quitxalla. De vegades en aquests films s’hi troba també el nèctar i l’ambrosia que brilla per la seva absència en empreses d’ambició major.

Un cas exemplar seria la collita anual de Pixar, estudi del qual no em perdo res (sempre que no tingui com a protagonista un automòbil vermell). “Brave” (o “Indòmita”, que coincideix així amb el títol del penúltim Soderbergh) és un Pixar ben atípic i bastant contaminat pel seu soci Disney. El film ha estat promocionat com el “nec plus ultra” del feminisme a Hollywood, punt que la codirectora Brenda Chapman sembla demostrar implícitament.

Les princeses Disney del nou mil·lenni havien demostrat més rebel·lia i independència de criteri que les seves antecessores, però tot aquest admirable bagatge s’emprava en darrer terme per encalçar i casar-se amb el príncep de torn. I sí, és cert que dins d’aquesta tradició, no hi ha hagut princesa menys heteronormativa que aquesta Mérida (nom ben poc gaèlic a orelles d’un espectador hispanoparlant) que ni es vol casar al principi del film, ni en resultarà casada al seu final. El conflicte de la filla rebel que no vol repetir els errors d’una mare massa aferrissada a les convencions té un punt d’originalitat que segurament serà compartit per les espectadores de catorze anys. És un sector del públic certament limitat i per no alienar l’audiència masculina, s’intercalen escenes d’humor físic protagonitzades per mascles més aviat idiotes i de pèl panotxa. També hi ha moments de màgia i criatures fantàstiques que d’alguna manera podrien connectar amb la saga vampírica del crepuscle. La combinació d’aquests diversos registres no sempre es produeix amb fluïdesa i, si he de ser sincer (sí, ho he de ser), la peripècia em va interessar molt moderadament.

“Brave” potser no és sensacional, però tampoc hi ha cap motiu per carregar-se-la. El disseny dels personatges és magnífic i em va fer molta gràcia la bruixa a qui Julie Walters posa veu, tot i que em sembla excessivament inspirada en la seva homòloga a “El viatge de Chihiro”. Per la raríssima secta que va a veure les produccions animades en versió original, atenció a Emma Thompson en el paper de mare.

Els paisatges escocesos no fan mai un mal paper en pantalla i aquí són orgàsmicament preciosos: digna justificació del preu de l’entrada. Em pregunto on rau la relativa decepció davant de “Brave”, quan els seus elements, presos d’un en un, són immillorables. Potser d’un film del taller Pixar esperem més que unes notes de correcció política enmig d’un context de conte de fades.

D’un equip creatiu capaç de donar vida a robots post-apocalíptics i enamorats, a pensionistes amb ànima d’Indiana Jones, a tendres monstres amigables i a rates de tres estrelles Michelin, una princesa que vol romandre soltera sona a repetició del mite vellíssim de Diana, la caçadora.

El ja tradicional curt previ al llargmetratge es titula “La Luna”. A diferència d’edicions anteriors, les crítiques rarament el mencionen; potser perquè és molt cursi. Hem de començar a preocupar-nos? 

Dies sense fum (5)

Si no em fallen els càlculs, aquest disset d’agost ha fet quatre mesos que no m’acosto una cigarreta als llavis. No veig el moment d’informar sobre aquest fet la doctora que fa el seguiment de la meva salut: necessito alguna paraula seva d’admirat recolzament, perquè la veritat és que aquesta abstinència té ben poques compensacions. Més aviat el contrari.

Un dels efectes secundaris de deixar el tabac és la recuperació del sentit del olfacte i descobrir a continuació que la vida put. Viure envoltat d’aromes distreu, impedeix la concentració, aclapara, sufoca. Especialment ara a l’estiu sota un règim de finestres obertes de bat a bat. El carrer fa olor a fregit, a ranci, a barbacoa, a alcohol revingut, a goma cremada, a borrissols de pols i a pixum.

De nit somio que em fumo una cigarreta i el sentiment asfixiant de culpa comença molt abans que s’acabi el somni. Ni el despertar, amb la correcció perceptiva que comporta, m’allibera totalment. Em sento obligat a alguna cerimònia d’expiació.

Potser passar les vacances de nou a Alemanya ha estat, en aquest moment de les nostres vides, un error. Contra el que es podria pensar, Alemanya és un país massa permissiu amb els fumadors (igual que Itàlia no ho és, i aquest seria un bon punt de partida per revisar certs tòpics). Els aeroports i les estacions de tren privilegien espais pels amics de la nicotina. A totes les ciutats hi ha bars que anuncien des del seu llindar que els fumadors són benvinguts (i que peti la resta, si no s’hi avé). El fum del Marlboro t’agredeix en creuar-te amb qualsevol vianant a qualsevol vorera. Josep i jo fem la petita paròdia dels intransigents, quan en realitat som uns nostàlgics (pecat freqüent que anuncia les pròpies vellúries).

Com ja he dit una mica abans, quina gràcia té tot aquest patiment? Haurem de trobar el consol d’aquí vint anys, quan apuntem al nostre bloc personal que l'emfisema no figura entre les nostres dolences? Tot plegat això de deixar de fumar és com la religió catòlica: el benefici és hipotètic i llargament postergat, però de moment la vida és molt menys divertida.

Odi al teatre

Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) va estudiar imatge a la Complutense i va iniciar la seva carrera al món del cinema, primer filmant diversos curts fins obtenir el Goya al millor curt d’animació el 1995 per “Caracol, col, col”. El seu primer llarg “Mamá es boba” del 1999 —un drama de complexos familiars, filmat a Palència— ha esdevingut amb el temps un clàssic de culte de l’underground recent. El 2007 va estrenar “Un buen día lo tiene cualquiera” sobre l’ingent problema de fundar una llar. Vist que amb les seves activitats cinematogràfiques rebia tota mena de lloances, però no feia ni un euro de calaix, Lorenzo va passar-se a la literatura (art decididament econòmic i que es pot practicar en qualsevol moment sense necessitar el patrocini de ningú). Així l’any 2010 publicà “Los millones” sobre un membre del GRAPO que guanya la primitiva i no la pot cobrar perquè no disposa de carnet d’identitat.

Confessaré que de la carrera de Santiago Lorenzo fins aquest punt descrita no en sabia res i tot el que aquí explico ve copiat fidelment de la Wiki, sense més comprovacions ulteriors que les que suggereix el sentit comú. Sí que he llegit, en canvi, “Los huerfanitos” (Blackie Books, 2012), seguint el consell de prescriptors tan respectables però no necessàriament coincidents com són Jordi Costa, Marcos Ordóñez, Isabel Sucunza o Kiko Amat. I mira que d’entrada, tant l’horripilant coberta blau cel del llibre (perpetrada per Ricardo Cavolo) com la sinopsi continguda a la faixa publicitària ja fa por: “Los hermanos Susmozas odian el teatro. Se meten a hacer teatro”.

No és el primer cop que confesso la meva aversió a la poca soltada perquè sí, i quan el progenitor (i llavor seminal) d’una novel·la s’anomena Ausias Susmozas, t’agafen ganes d’engegar-la a pastar fang. Que el lector finalment no ho faci és responsabilitat total de Lorenzo. Aquest anomenat Ausias és propietari del teatre Pigalle on es dedica als plaers més irresponsables de la faràndula sense ocupar-se més que lateralment del benestar de la seva progènie. A la seva mort els seus poc desconsolats fills —Argimiro, Bartolomé i Críspulo— reben com a herència un local carregat de deutes i descobreixen que l’única via per saldar-les és muntar una darrera obra triomfal.

El camí cap a l’èxit o el fracàs està solcat de peripècies que de tan còmiques poden arribar a trencar-te el cor i el mèrit de Santiago Lorenzo és convertir en entranyable una aventura delirant i dotar d’ànima la solidaritat dels desposseïts. A més “Los huerfanitos”, tot i succeir ara mateix l’any 2012, evita tota temptació de modernitat superficial i aprofundeix en un llenguatge un punt anacrònic que és un altre dels seus atractius. Què millor que deixar-ne una mostra que rebli una recomanació decidida per aquest llibre a la vegada lleuger i perdurable?

En agosto de 1979, el Pigalle cerró una semana por vacaciones. Todos los empleados se fueron a sus casas. También Ausias y los niños, que, como vivían allí, permanecieron en el teatro. Al segundo día, un martes por la tarde, Ausias se arregló como para una fiesta y desapareció. Los tres pequeños Susmozas se encontraron solos en el caserón. 

Al principio fue muy divertido, jugueteando con el circuito cerrado de televisión que acababan de instalar en el prohibido despacho de Ausias. Pero las horas fueron pasando una tras otra, y los tres chiquitines iban confirmando que aquello no era un descuido pasajero. El entusiasmo por la libertad repentina se iba alternando con el terror a que les hubieran olvidado allí para siempre. A las dos de la mañana fueron plenamente conscientes de su abandono. 

Lloraron Crispo y Barto, y Argi se sintió hermano mayor (lloró también). Se acostaron sin cenar, porque la incertidumbre les congeló el hambre. Rendidos por el esfuerzo de soportar tanta perplejidad, se durmieron agotados. Habría sido bueno que Ausias se hubiera ahorrado los hijos. 

Por la mañana comieron lo que encontraron, y se enfrentaron al miércoles. Entre la ingenuidad y el desconcierto, Crispo llamó por teléfono a su casa. Le respondía un pitido insistente, porque se estaba llamando a sí mismo. Intentaron cocinar y provocaron un conato de incendio que consiguieron sofocar a base de ollas de agua, pero que les dejó una tos que no curó hasta octubre. 

El jueves, Argi se fue a la sala de los discos a torturarse con una canción italiana que le daba mucha pena, una cosa desgarradora con la voz de una niña solita y un señor mayor. Se encontró allí a Barto, lamiéndose las heridas con otra tonada más italiana todavía, sobre las esperanzas que trae cada nuevo día. Luego apareció Crispo, que venía a bañarse en la suya, ya italiana perdida, que hablaba de lo rico que es hacerse compañía. Se ofrecieron sus canciones. Parecían tituladas aposta para que el dolor se les atragantara, mortificante como un paseo por las brasas. En las letras de las tres comparecía Ausias, y su ausencia se magnificaba con lo que les había hecho por omisión. Fue un guateque trágico de tres únicas melodías, todas de significación infausta, todas como ni a propio intento, y si aquello fue una fiesta, esa fue la de los niños huérfanos, arrumbados en llanto porque papá se había tenido que marchar a una gestión desconocida a no se sabía dónde.

Així renegà Zarathustra

Versió nocturna d'Asterix i Cleopatra

L’estrena l’any 1979 del film Alien concità la rara aprovació unànime de públic i crítica. De retruc Ridley Scott fou saludat com una refrescant veu personal destinada a renovar la ciència-ficció, vaticini que la seva obra següent (Blade Runner) va semblar confirmar.

Més d’un quart de segle més tard, amb tots (públic i crítica) una mica més vells i esperem que també més savis, ja sabem que Scott no passa de ser un artesà competent i superficial, que val tant com l’equip tècnic del que s’envolta. No és d’estranyar doncs que el director, als seus 74 anys, enyori el triomf inicial que va significar Alien i intenti repetir-lo desesperadament.

Des del seu inici el projecte Prometheus va jugar amb l’ambigüitat de si seria o no una aventura anterior a Alien (em nego a utilitzar l’engendre etimològic de la “preqüela”) i aquest sí-però-no contribuí a què es parlés del film molt abans de la seva estrena. Un cop vist, no es pot negar que la seva peripècia té lloc en un univers força compatible amb el d’Alien, tot i que els punts de contacte que s’estableixen entre les dues pel·lícules em semblen del tot prescindibles. I tanmateix, l’existència prèvia d’Alien compromet part de l’originalitat de Prometheus, ja que repeteix amb poques variacions els signes d’identitat del primer film.

Una vegada més Scott brilla en els apartats tècnics: paisatges visualment molt bells, excel·lent disseny escenogràfic i de vestuari, efectes especials espectaculars (tot i que el 3D no em va semblar gran cosa). De vegades l’hipertiroïdisme de la producció juga en contra de la seva versemblança, com ho fa aquesta escultura d’un inexplicable cap descomunal que apareix a tots els cartells del films, o la mera idea de tancar unes naus plenament funcionals dins d’una estructura arquitectònica laberíntica.

 
Però és clar Prometheus es gaudeix molt millor amb el sentit crític desconnectat i potser aquest fet és un indici de com ha canviat el cinema comercial des dels ja llunyans temps d’Alien. Si aquella cinta era un tens i claustrofòbic exercici de terror a l’espai on no es donaven més explicacions de les necessàries (bàsicament que hi havia una mala bèstia a bord, disposada a cruspir-se tota la tripulació), Prometheus sembla pretendre donar-nos més pel preu de l’entrada i, no conforme amb presentar-nos l’extermini gradual de tot un equip a mans de formes biològiques amb molt mala entranya, inclou també una trama sobre l’origen de la vida humana a la Terra que segurament no satisfarà ni a darwinians ni a creacionistes.

Les pretensions del film no són necessàriament dolentes, però abans de voler comparar-se amb el 2001 de Kubrick potser caldria tapar els innombrables forats de l'arítmic colador que és el guió i dotar als seus personatges de prou gruix per fer-los interessants. Però des del moment que apareixen en pantalla la majoria d’ells du escrit al front el rètol “pinso d’alien” (començant per un geòleg i un biòleg que, amb el seu comportament cretí, són una vergonya pel mètode científic). Bons actors com Charlize Theron o l’infrautilitzat Idris Elba ocupen papers merament tòpics, mentre que l’esforçada Noomi Rapace (encarregada de protagonitzar una mitja hora final risiblement absurda) no aconsegueix fer-nos oblidar Sigourney Weaver. Guy Pearce apareix maquillat (de forma poc creïble) com si tingués 90 anys, amb l’únic objectiu de palesar com és de difícil envellir un actor artificialment i provocar de passada la pregunta inevitable: per què no van contractar un actor de 90 anys enlloc d’un de 40? L’únic que té alguna oportunitat de brillar és Michael Fassbender, tot i que ja sabem per experiència que el paper de fastidiós robot quasi humà és tremendament agraït.

Per especificar les moltes coses que m’han irritat d’aquesta pel·lícula, començant pel nivell d’estupidesa que considera implícit a l’espectador mitjà, hauria de rebentar alguns dels seus cops d’efecte. Atès que Prometheus està gaudint d’un bon èxit a taquilla i que la seva conclusió apunta a una seqüela (cosa que no feia l’Alien original), potser es mereixeria que ho fes, encara que fos de forma profilàctica.

Decididament, abandono aquests puerils debats teològics/biològics i em passo al cinema (suposadament) infantil on, si les discussions són rarament profundes, el grau de diversió està garantit. No hi ha premi, però de quines recomanables pel·lícules animades estic parlant?

Noomi Rapace, ridícula per exigències del guió

Un món de metros: Sidney

Quatre milions d'usuaris, iniciat el 1926, 2060 quilòmetres de vies, 306 estacions.

Amb aquestes xifres no estem parlant d'un veritable metro sinó de la xarxa ferroviària metropolitana amb un escàs 1% subterrani. Malgrat tot el mapa revela les influències de l'underground londinenc, potser un vell complex colonial.

L'alegria que passa

D’aquí no res farà una setmana que he retornat als meus territoris habituals de caça (al pla de Barcelona) i encara no he publicat un apunt decent, com pertoca a una allau que es confessa diària. L’absència de quòrum lector no inspira gaire, encara que el pal de paller dels jubilats (Júlia Costa, Francesc Puigcarbó i Pere o Miquel (aquest sense filiació)) mereix un homenatge a la constància, immune a l’anèmia dels índexs d’audiència.

A més ja estic tip de veure l'apunt d'en Batman ocupant la capçalera.

No em falten motius per a un text d’urgència (sobre lectures, pel·lícules o experiències recents), però de moment els deixaré passar, per mandra, galvana o procrastinació (si cal expressar-se amb tecnicismes abstrusos). Mentre Josep es passeja per ciutats tan “cool” com Sòria o Valladolid, omplo la setmana no tant amb les acabades d’inaugurar festes de Gràcia, com amb aquesta cançó llarga de Dominique Ané. Que m’agrada qui-sap-lo.

“Le convoi”. Per a tots vostès.