És sabut que l’estiu, cinematogràficament parlant, és un desert que desafia les neurones més inquietes dels nostres respectius cervells. Deixant de banda les cintes d’explosions i testosterona, dedicades als adolescents menys estèticament exigents, i les pel·lícules nominalment cultes que, ben mirades, són pur Reader’s Digest (“Inception” l’any passat, “Prometheus” enguany) queden les pel·lícules suposadament infantils, on s’estableix una complicitat entre els pares/víctimes i la seva agraïda quitxalla. De vegades en aquests films s’hi troba també el nèctar i l’ambrosia que brilla per la seva absència en empreses d’ambició major.
Un cas exemplar seria la collita anual de Pixar, estudi del qual no em perdo res (sempre que no tingui com a protagonista un automòbil vermell). “Brave” (o “Indòmita”, que coincideix així amb el títol del penúltim Soderbergh) és un Pixar ben atípic i bastant contaminat pel seu soci Disney. El film ha estat promocionat com el “nec plus ultra” del feminisme a Hollywood, punt que la codirectora Brenda Chapman sembla demostrar implícitament.
Les princeses Disney del nou mil·lenni havien demostrat més rebel·lia i independència de criteri que les seves antecessores, però tot aquest admirable bagatge s’emprava en darrer terme per encalçar i casar-se amb el príncep de torn. I sí, és cert que dins d’aquesta tradició, no hi ha hagut princesa menys heteronormativa que aquesta Mérida (nom ben poc gaèlic a orelles d’un espectador hispanoparlant) que ni es vol casar al principi del film, ni en resultarà casada al seu final. El conflicte de la filla rebel que no vol repetir els errors d’una mare massa aferrissada a les convencions té un punt d’originalitat que segurament serà compartit per les espectadores de catorze anys. És un sector del públic certament limitat i per no alienar l’audiència masculina, s’intercalen escenes d’humor físic protagonitzades per mascles més aviat idiotes i de pèl panotxa. També hi ha moments de màgia i criatures fantàstiques que d’alguna manera podrien connectar amb la saga vampírica del crepuscle. La combinació d’aquests diversos registres no sempre es produeix amb fluïdesa i, si he de ser sincer (sí, ho he de ser), la peripècia em va interessar molt moderadament.
“Brave” potser no és sensacional, però tampoc hi ha cap motiu per carregar-se-la. El disseny dels personatges és magnífic i em va fer molta gràcia la bruixa a qui Julie Walters posa veu, tot i que em sembla excessivament inspirada en la seva homòloga a “El viatge de Chihiro”. Per la raríssima secta que va a veure les produccions animades en versió original, atenció a Emma Thompson en el paper de mare.
Els paisatges escocesos no fan mai un mal paper en pantalla i aquí són orgàsmicament preciosos: digna justificació del preu de l’entrada. Em pregunto on rau la relativa decepció davant de “Brave”, quan els seus elements, presos d’un en un, són immillorables. Potser d’un film del taller Pixar esperem més que unes notes de correcció política enmig d’un context de conte de fades.
D’un equip creatiu capaç de donar vida a robots post-apocalíptics i enamorats, a pensionistes amb ànima d’Indiana Jones, a tendres monstres amigables i a rates de tres estrelles Michelin, una princesa que vol romandre soltera sona a repetició del mite vellíssim de Diana, la caçadora.
El ja tradicional curt previ al llargmetratge es titula “La Luna”. A diferència d’edicions anteriors, les crítiques rarament el mencionen; potser perquè és molt cursi. Hem de començar a preocupar-nos?