Aniversari infeliç

Sempre s’ha dit (amb fonament o sense) que els lectors ens dividim entre els partidaris de Tolstoi i els de Dostoievski. Jo m’he comptat sempre entre els primers, ja que totes les satisfaccions que m’ha proporcionat el noble Lev han estat degudament contrarestades per les decepcions que em reservava Fiódor. La veritat és que em costa Déu i ajuda comprendre el comportament dels personatges de Dostoievski, arrauxats i imprevisibles com una mala cosa. D’ells es poden esperar fluctuacions emocionals dignes d’un penell, amors assassins, suïcidis causats per la felicitat, odis pietosos i crims compassius, oxímorons de sentiments que suposo que s’han d’atribuir a allò tan inescrutable que hom anomena «ànima russa».

Tot i això, no dono Dostoievski per perdut —un autor que compta amb admiradors tan respectables no pot estar del tot malament— i hi insisteixo una vegada i una altra. La darrera, quasi coincidint amb el segon centenari del seu naixement, ha consistit en la lectura del llibre de contes «El somni d’un home ridícul» (Godal edicions, traducció de Marta Nin). Ja us avanço que no ha anat bé.

Els cinc contes, ordenats cronològicament, abasten un període que va des de 1847 fins a 1878. El volum s’inicia amb «Una novel·la en nou cartes» i, potser pel seu caràcter epistolar i per l’excés de retòrica dels corresponsals, m’ha costat d’entendre. Sort que al text de la contracoberta te l’expliquen i t’insinuen el seu to lleuger (un «vodevil»), de manera que el pots tornar a llegir amb l’actitud adequada.

A «Un cor dèbil» s’explica la història de dos joves, un d’ells és funcionari i li han encarregat una feina important que mai no acaba de completar, malgrat els esforços del seu amic que intenta evitar-li les distraccions. Es tracta d’un conte llarg amb una trama circular que m’ha exasperat una mica, com ho ha fet l’afecte bavós que s’expressen els dos amics contínuament:

—Bé, prou, ja n’hi ha prou! Jo soc així… Saps per què ha passat tot això? Doncs perquè tinc un bon cor. I em sap greu no haver-t’ho pogut dir com volia, i donar-te una alegria, una satisfacció, explicar-t’ho bé, fer-te’n partícip d’una manera apropiada… De debò, Arkaixa, t’estimo tant que si no hi fossis, em sembla que no em casaria pas, ni tampoc tindria vida en aquest món.

M’ha costat passar l’estona amb aquest parell de desequilibrats. Amb tot, l’ambient opressiu de l’administració i aquestes tasques d’execució impossible, que semblen prefigurar Kafka, juntament amb la procrastinació tan cara al meu cor, fan d’«Un cor feble» el meu preferit de la col·lecció.

«Un lladre honrat» s’inicia amb unes pàgines completament prescindibles que només serveixen per introduir l’Astafi Ivànitx, el que serà el narrador del conte. El relat incumbeix un brètol borratxo i mentider que s’instal·la a casa de l’Astafi i li complica la vida. Aquest, amb masoquisme típicament rus, li aguanta amb la millor de les predisposicions totes les males passades que li fan i fins i tot les perdona. Un capteniment incomprensible.

«Una noia dòcil» retrata el desigual matrimoni d’un prestador de diners amb una noia de setze anys, pobra i sense voluntat. L’antipàtica situació voreja l’estupre i no triguen a aparèixer l’adulteri, la malaltia, les pistoles, la bogeria i finalment la tragèdia, tot un programa. I per acabar, «El somni d’un home ridícul» que té el mèrit de ser veritablement estrany, amb un protagonista solitari i conscient de la seva ridiculesa que decideix suïcidar-se. Amb la pistola a la mà s’adorm i té la visió d’una illa utòpica on regna la pau i la bellesa. La seva presència introdueix la corrupció en aquesta societat aparentment ideal i quan es desperta abandona la idea de matar-se i esdevé un defensor de la bondat humana. Tot plegat molt substanciós i fins i tot profund, però si em voleu explicar alguna cosa, eviteu si us plau el simbolisme, les visions i els somnis. 

Com podeu comprovar no n’he sortit gaire content de l’experiència i esperaré alguns mesos més per reincidir. De moment, per molts anys senyor Dostoievski!

[La coberta, anacrònica i especialment lletja, mereix menció apart.] 

Plors i rialles en el regne de les tenebres

En sengles ocasions ja vaig expressar la meva devoció per «What We Do in the Shadows»/«El que fem a les ombres» (HBO), la que considero la millor comèdia televisiva actualment en funcionament. La tercera temporada —que no sabria dir-vos si és millor o pitjor, però que ha satisfet totalment les meves expectatives— s’inicia dies després de la gran massacre que tancava la temporada anterior. Contra tot pronòstic i degut a la desaparició de gran part dels seus membres, Nandor i Nadja són nomenats membres de ple dret del Consell Vampíric. A molts capítols d’aquesta temporada veurem com aquests dos es desempalleguen en les seves funcions oficials, mentre Laszlo i Colin Robinson se les campen pel seu compte com a insòlit duet. Guillermo, mentrestant, és ascendit de criat a guarda-espatlles, tot i que a l’hora de la veritat acaba fent d’home per a tot, com de costum.

Confessaré que els moviments de càmera bruscos (figura que estem veient un reportatge documental) i la foscor ambiental obligada per la temàtica dificulten de vegades la comprensió del que està passant, o sigui que diria que aquest programa millora després d’un segon visionat. No detallaré gran cosa del contingut de la temporada, només avançaré que hi ha una sirena, homes-llops, aeròbic i la reaparició de personatges que crèiem desapareguts. El capítol quart en el qual se’n van tots a Atlantic City convidats pels veïns m’ha semblat particularment sucós. El final de temporada troba els vampirs dispersos als dos costats de l’Atlàntic; preguem perquè la quarta (ja aparaulada) arribi ben aviat. 

Veig que ha tingut molt d’èxit la minisèrie d’horror «Midnight Mass»/«Missa de mitjanit» (Netflix). N’és el seu autor Mike Flanagan, que ja havia perpetrat una versió irreconeixible de «La maledicció de Hill House» de Shirley Jackson. L’acció té lloc en una petita illa habitada per una comunitat de pescadors on torna un fill pròdig que ha passat quatre anys a la presó. Paral·lelament un jove i carismàtic capellà ha arribat per substituir el vell pastor que va emmalaltir durant un viatge.

No rebentaré la natura de l’horror que s’instal·la al poble, però sí diré que es barreja inextricablement amb la devoció religiosa dels parroquians. A mi, aquestes comunitats que mesuren la bondat dels seus membres per l’assistència al servei dominical, d’entrada ja m’omplen d’aprensió. O sigui que no em farà pena tot el que els passi per culpa del seu fanatisme. Tot i això cal reconèixer que el guió presenta un cacau teològic que mereixeria un munt d’explicacions suplementàries.

Com que és una sèrie d’inici reposat i molt dialogada, hi ha qui l’ha considerat profunda, encara que és més aviat ensopida. Ensopida fins que ja no ho és i acaba com el rosari de l’aurora d’una forma que no admet disseccions. La presència de Henry Thomas (el que fou el nen d’E.T.) esdevé la cirereta del meu disgust.

Miscel·lània Chirbes

Inèdit fins prop de la quarantena i amb un reconeixement massiu que li va arribar relativament tard, el prestigi de Rafael Chirbes no ha deixat de créixer després la seva mort prematura, prestigi al qual ha contribuït la publicació pòstuma de la colpidora novel·la «Paris-Austerlitz». S’hi afegeix ara l’aparició del primer lliurament (de dos) dels seus diaris personals [«Diarios. A ratos perdidos 1 y 2», Anagrama, octubre de 2021], el que comprèn anotacions realitzades entre 1984 i 2005.

En consonància amb un període de temps tan extens, la natura d’aquests diaris varia considerablement des de l’inici fins les últimes pàgines. Els primers quaderns els escriu un Chirbes encara inèdit i que dubta sobre la viabilitat de la seva carrera com escriptor. Trobarem aquí els textos més impúdics i descarnats, tant en matèria sexual (que és descrita sovint de forma gràfica), com en consum de drogues i alcohol, a més de detalls molt íntims de la seva mala salut de ferro. També podrem seguir fragmentàriament les etapes de la seva relació de sexe i dependència amb el seu amic François, una peripècia que lliga directament amb el contingut de la novel·la «Paris-Auterlitz».

De totes maneres a partir de la dècada dels 90 les referències a la vida personal esdevenen més escasses i les entrades del diari es converteixen en un comentari de lectures (i en menor mesura de cinema). Els llibres dels que escriu Chirbes pertanyen en bona part a la gran tradició literària, amb noms com els de Balzac, Proust, Mann, Musil o Broch. Aquests dies la premsa anava plena de fragments de la demolidora crítica que va fer l’autor a una novel·la històrica d’Arturo Pérez-Reverte. Per no induir a confusió, caldrà aclarir que aquest vidriol (molt ben raonat per altra banda) constitueix més una excepció que una norma i que, qui busqui en aquests diaris satisfer les seves ganes de safareig, en sortirà decebut.

No tot són lectures però en aquesta segona part. Hi ha per exemple un quadern dedicat a un viatge promocional a Alemanya i Suïssa que combina la literatura de viatges amb un detall de la manera com contemplava l’autor el seu ofici (del que sempre es mostrava particularment insegur). M’han semblat molt interessants les seves vivències quan, ja en la maduresa, torna a viure en el País Valencià i descriu les sensacions que li produeix la recuperació de la llengua materna. En canvi, l’opinió que té dels seus conterranis en algunes d’aquestes planes segurament no li guanyaran cap simpatia. Curiosament, per a algú que durant molt de temps es va guanyar la vida escrivint a una revista gastronòmica, les mencions a cuines i restaurants són gairebé anecdòtiques.

Malgrat que ens assegurin que la publicació d’aquests diaris comptava amb l’autorització de l’escriptor, hom queda sempre amb un lleuger matís de dubte, atès el contingut tan íntim d’algunes entrades. En tot cas, l’alta qualitat de tots els textos que conté el volum és suficient per dissipar qualsevol reticència i recomanar-lo a tots aquells a qui interessi les absorbents relacions entre literatura i vida. 

Filmoteca forçosa (56)

The French Dispatch (Wes Anderson, USA 2021 (Aribau))

Quatre històries, tres formats de pantalla, blanc i negre, color, còmic de línia clara, desenes d’actors coneguts (de vegades sense frase) i un doll continu d’informació. Impossible començar a copsar-la en un sol visionat. Ets un veritable fan d’Anderson?, aquesta n’és la prova de foc. (8) 

El buen patrón (Fernando León de Aranoa, Espanya 2021 (Renoir))

Ben escrita i molt ben interpretada. Es veu amb gust, però el seu missatge és un xic banal. (7)

No Sudden Move (Steven Soderbergh, USA 2021 (HBO Max))

Elaborada intriga criminal, molt ben escrita i amb un repartiment de primera (Don Cheadle, Benicio del Toro, John Hamm, Ray Liotta…) Entreteniment ideal per a una tarda festiva. (7)

French Exit (Azazel Jacobs, USA 2020 (Movistar+))

Tragicomèdia excèntrica sobre hereva arruïnada que es muda a París per suïcidar-se. Amb prou feines Michelle Pfeiffer la fa mig suportable. (6)

Ready or Not/Nit de Noces (Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett (USA 2019, Disney))

Comèdia d’horror grotesc i sanguinari, molt recomanable per fer Halloween tot l’any. Sensacional Samara Weaving. (7)

Madres paralelas (Pedro Almodóvar, Espanya, 2021 (Aribau))

El to progressivament seriós del manxeg fa que grinyolin els seus girs melodramàtics. Molt bé per Penelope Cruz i bravo per la part que parla de memòria històrica. (7)

The Last Duel (Ridley Scott, USA 2021 (Balmes))

Tediosa reconstrucció d’una violació del segle XV, on la contraposició de les tres versions d'una mateixa història no aporta res de nou. La batussa final és espectacular, això sí. (6)

No Time to Die (Cary Fukunaga, Regne Unit 2021 (Balmes))

Molt llarga, amb una trama confusa i un dolent (Rami Malek) mediocre. El sentit de l’humor és pràcticament absent i per acomiadar el Bond de Daniel Craig han optat per la tragèdia. Per què insisteixen a posar herois tràgics dins del cinema d’evasió? (6)

Judas and the Black Messiah (Shaka King, USA 2021 (Movistar))

Basada en la història real d’un infiltrat en els Panteres Negres a Chicago durant els anys 60. Molt bones interpretacions de Daniel Kaluuya, Lakeith Stanfield i Dominique Fishback, molt bones intencions i escassa grapa dramàtica. (6)

Santiago de Cuba, Nova Zelanda o Sao Paulo

No acabo d’entendre perquè Filmin ha decidit estrenar-se en el terreny de les produccions televisives amb una cosa tan anodina com l’adaptació de la novel·la de Carlo Padial «Doctor Portuondo», que ha escrit i dirigit Padial mateix. Em fa l’efecte que la psicoanàlisi és una teràpia que a casa nostra no té gaire predicament i la coneixem més aviat pel cinema i la televisió d’Estats Units (i l’Argentina!). No sé si a un espectador estàndard és una qüestió que li produeixi gran interès. Igualment, per retratar la figura d'un neuròtic a qui vulguem acompanyar al llarg del seu tractament, cal un personatge que vagi més enllà del tòpic jove sense ofici i amb ínfules artístiques. No ajuden tampoc una trama mínima que no sembla anar enlloc i una ambientació fosca i opressiva, amb escassos exteriors i encara menys escenes diürnes.

Aquest doctor Portuondo, diu que basat en un psicoanalista real, apareix sempre arbitrari i arrauxat, propens a proferir epigrames dignes de Paulo Coelho i amb mètodes directament denunciables al col·legi pertinent. Ni la professionalitat de Jorge Perrugorría (l'element prestigiós de la sèrie) aconsegueix salvar un personatge que no hi ha per on agafar-lo. Reconec que la interpretació de Nacho Sánchez com a Carlo i Olivia Delcán com la seva nòvia queden molt per damunt del to general, el que no deixa de ser un balafiament innecessari.

Una pena, tot plegat, que a casa som molt de Filmin i és la plataforma de la qual en traiem més profit.

De vegades val més prescindir d'un excés d'ambicions i conformar-se amb que la cosa rutlli. És el que passa a la comèdia "Starstruck" (HBO max) que narra amb gràcia les successives i frustrants trobades entre una noia sens ofici ni benefici i un famós actor de pel·lícules d'acció. Sí, l'argument pot recordar el de "Notting Hill" (amb el gènere invertit i traslladat a Hackney, al nord-est de Londres), però els protagonistes són una mica més terrenals que els estel·lars Julia Roberts i Hugh Grant, el que facilita la proximitat de l'espectador. En particular la comediant neozelandesa Rose Matafeo (que és també la guionista) està dotada d'una simpàtica vis còmica que de seguida predisposa favorablement. Si afegim que hi ha química entre els protagonistes, crec que ja no es pot demanar més. Els sis capítols passen volant. Hi haurà segona temporada.

Diria que la història de la dona trans que, tot just quan comença a trobar el seu lloc en el món, es veu agraciada amb l'aparició d'un fill del que desconeixia l'existència, ja ens l'havien explicada més d'una vegada. Ja podem preveure que després d'un temps de reticència i negació la protagonista acabarà assumint la seva inesperada paternitat i fins i tot la gaudirà. I això és exactament el que passa a "Manhãs de Setembro" (Amazon) per a sorpresa de ningú, amb el protagonisme de la cantant soul Liniker.

Més que en l'originalitat els seus punts d'interès s'han de buscar, per exemple, en la seva ambientació a la metròpoli de São Paulo, en els barris populars que retrata, en una economia precària però plena de gestos solidaris i en una actitud davant del sexe força desinhibida. Aquesta és una d'aquelles sèries que ens permet fer turisme cultural des del sofà de casa mentre fem dissabte a l'armari dels nostres prejudicis. Serveix també per conèixer l'existència de la cantant Vanusa, recentment desapareguda i a la qual la sèrie ret homenatge.

Captius del mal

La lectura d’«El ferrocarril subterrani» de Colson Whitehead (Edicions del Periscopi, traducció d’Albert Torrescasana) ha confirmat el que ja havíem sospitat veient la seva excel·lent (i lliure) adaptació televisiva, que ens trobem davant d’una novel·la majúscula. La història ja la coneixíem: Cora, una jove esclava, viu en una brutal plantació de Geòrgia amb el record de la seva mare que va fugir i la va abandonar quan era una nena. Un dia un altre esclau li proposa escapar plegats i ho aconsegueixen amb la imprescindible ajuda d’un ferrocarril subterrani clandestí que es comunica amb els estats del Nord. El llibre alterna les diverses i angoixants etapes del viatge —Carolina del Sud, Carolina del Nord, Tennessee, Indiana…— amb petits retrats d’alguns dels personatges que intervenen a la trama en un desenvolupament com de muntanya russa que no podria ser més absorbent i en el qual la persecució del caça-recompenses Ridgeway funciona com element de suspens. 

Era lògic que els blancs vaguessin pel parc enmig de la foscor creixent, va pensar la Cora, amb el front recolzat a la fusta. Eren fantasmes atrapats entre dos mons: la realitat dels seus crims i el futur que els mateixos crims els negaven.

La utilització d’esclaus procedents de les tribus de l’Àfrica —un dels grans pecats originals de la nació americana— no era precisament una qüestió verge literàriament parlant, però segurament poques vegades s’ha exposat de forma tan completa en les seves implicacions, no limitant-se només a la sàdica relació de dominància amo-esclau i explorant també, per exemple, com els explotadors esdevenen de la mateixa forma víctimes del sistema aberrant que han creat. Igualment es detallen com la negació de les cultures originals dels africans contribueixen a la seva alienació fins que assumeixen com a «natural» la seva condició de mercaderies.

La Cora es va afegir a l’exasperació de la classe. Li resultava gairebé impossible entendre en Howard en circumstàncies normals. Ell donava preferència a un argot de la seva llengua africana perduda i a la parla dels esclaus. La Cora havia sentit de la seva mare que antigament aquell mig idioma constituïa la veu de la plantació. Els havien segrestat de pobles de tot Àfrica i parlaven una infinitat de llengües. I de mica en mica els van anar arrencant a cops les paraules de l’altra banda de l’oceà. Per simplificar-ho tot, per esborrar identitats, per sufocar insurreccions. Totes les paraules tret de les que havien guardat aquells que encara recordaven qui havien estat abans.

El context de la novel·la no és del tot fidel al rigor històric i conté nombrosos elements al·legòrics, començant per aquest sistema ferroviari d’admirable eficiència, que no va existir mai a la realitat, però que representa la xarxa solidària que va ajudar a tants esclaus fugitius a arribar a les terres més propícies del Nord. Tampoc els diferents mètodes repressius que va trobant Cora a les etapes del seu periple corresponen a mesures adoptades pels esclavistes del segle XIX. Però, lluny de diluir el missatge, aquestes metàfores contribueixen a una comprensió més precisa i polièdrica del problema. 

El llibre de comptabilitat de l’esclavitud estava farcit de llistes. En primer lloc, els noms s’aplegaven al litoral africà, en desenes de milers de manifestos de càrrega. El carregament humà. Els noms dels morts tenien tanta importància com els dels vius, perquè cada baixa per malaltia o suïcidi —i altres contratemps que per a finalitats comptables figuraven en la mateixa categoria— s’havia de justificar als amos. A mercat apuntaven les ànimes adquirides en cada subhasta i a les plantacions els capatassos escrivien el nom dels treballadors en línies d’una cursiva atapeïda. Cada nom era un actiu, capital viu, benefici de carn i ossos.

Colson Whitehead és un autor que caldrà seguir amb atenció [Es tracta un dels quatre escriptors americans que han guanyat el Pulitzer dues vegades]. Rarament coincideixen en un mateix llibre una dissecció inclusiva i lúcida d’una qüestió complexa extreta de la realitat i un tractament literari impecable. Més que recomanable.

Filmoteca forçosa (55)

North by Northwest/Amb la mort als talons (Alfred Hitchcock, USA 1959 (Movistar))

Culminació del Hitchcock més trepidant i juganer. Cary Grant, rei de la sobreactuació, està perfecte; però pràcticament tot —James Mason, la música de Bernard Hermann, els crèdits de Saul Bass— ho està. (9)

The English Patient (Anthony Minghella, Regne Unit 1996 (DVD))

Monumental barreja d’amor, aventura i guerra. Malgrat l’excés de metratge i alguna puntual estètica d’espot publicitari, cal reconèixer que ja no es fan pel·lícules com aquesta. (8)

A Hard Day’s Night (Richard Lester, Regne Unit 1964 (Filmin))

The Beatles són actors justets i el guió és prim (però graciós); tanmateix la imatge és d’una absoluta modernor i les cançons són immillorables. Si Lester no va inventar el vídeo-clip, ho sembla. (8) 

Help! (Richard Lester, Regne Unit 1965 (DVD))

Una conya molt estúpida basada llunyanament en James Bond. Lester continua posant les bases del vídeo-clip i les cançons fan la resta (si no, seria inaguantable). (6)

La cançó del camí/L’invencible/El món d’Apu (Satyajit Ray, Índia 1955 - 1959 (Filmin))

Ray reinventa i depura el neo-realisme amb l’inestimable ajuda de la música de Ravi Shankar i la fotografia de Subrata Mitra. Sensacional. (9)

Reality Bites (Ben Stiller, USA 1994 (Filmin))

Per què les pel·lícules generacionals envelleixen tan malament? Caldria preguntar a algun membre de la generació X, si troben algun agafador en aquesta comedieta previsible. Curiós veure a Wynona, Hawke o Zahn, més joves però no tan bons actors. (6)

Pollock (Ed Harris (USA, 2000 (Filmin))

Notable esforç per visualitzar el procés creatiu d’un pintor, reforçat per les bones actuacions de Harris i Marcia Gay Harden. (7)

Glass (M. Night Shyamalan, USA 2019 (Disney Star))

Remat de la trilogia forçada que van iniciar «Unbreakable» i «Split». Shyamalan cada vegada filma millor uns guions realment difícils d’empassar. (5)

Ghost World (Terry Zwigoff (USA, 2001 (Filmin))

Daniel Clowes fa una adaptació perfecta del seu còmic. El desmenjament i la fragilitat del final de l’adolescència en una pel·lícula àcida però mai cínica. Estupends Thora Birch i Steve Buscemi. (8)

The Big Chill (Lawrence Kasdan (USA, 1983 (Filmin))

Recull tots el tòpics i estereotips de les reunions d’antics amics i les il·lusions perdudes. Se salva parcialment pel goig de veure junts a gent com William Hurt, Glenn Close, Jeff Goldblum o Kevin Kline. (7)