Infraherois

l'omnipresent smiley tacat de ketchup
El món dels superherois mai no m’ha interessat gaire, ni tan sols com aliment de fantasies eròtiques (això dels pantis i la roba interior a la vista em sembla una broma de mal gust). Vist l’interès gairebé universal que susciten, de vegades em pregunto si no hi haurà una tara hereditària en la meva sensibilitat, però de seguida em responc que vivim en uns temps en els que “el gust universal” correspon al “gust adolescent” i que ja no tinc edat. Això dels superpoders pot fer somiar a qualsevol, però com a recurs dramàtic fa pudor de “deus ex machina” barat (és el que també em passa amb la poció màgica de l’Asterix).

De còmics d’aquest gènere no n’havia llegit mai, però abans encara n’havia anat a veure alguna versió filmada, que en alguns casos podia ser distreta i fins i tot divertida. Però darrerament, com si s’avergonyissin de la puerilitat d’aquestes històries, els guionistes han intentat afegir-hi un component “adult”. Així, els antics herois positius que lluitaven al costat de les forces del bé per establir una “pax americana” permanent, han esdevingut éssers moralment ambigus, traumatitzats per fosques experiències infantils, sempre a un pas de la psicopatologia. I, en consonància amb aquest canvi psicològic, el seu món ha esdevingut tenebrós i gòtic, com correspon a una visió uniformement pessimista dels dilemes morals. Sí, ara els superherois es prenen molt seriosament a si mateixos i, per tant, només es comuniquen a través de frases lapidàries que acaben sent tan ridícules i fora de lloc com si els teletubbies interpretessin Sòfocles.

Així que ara, quan hi ha una estrena superheròica, deixo que Josep la vagi a veure sol i que després m’expliqui la seva usual decepció. Tanmateix, ran de l’estrena de “Watchmen”, em van encuriosir les referències que vaig llegir sobre el còmic original (1986-1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons, considerat per tothom com una obra seminal, d’una qualitat i uns propòsits que van molt més enllà del gènere al que s’adscriu. I, com que els prejudicis estan per superar-los, vaig posar-me a llegir-lo.

D’entrada he de dir que m’ha costat setmanes acabar-me’l, i això ja és simptomàtic. Però entrant en matèria, el primer que salta a la vista és que ambicions no li falten: 414 pàgines dividides en dotze capítols, cada pàgina basada en una graella de 9 vinyetes iguals, una pila d’històries i personatges que s’entrecreuen en temps diferents, amb abundor de flash backs, repetició d’escenes des de diferents punts de vista, i fins i tot una història dins de la història (de pirates zombies!, per acabar-ho d’adobar). Cal afegir que cada capítol acaba amb una citació (de Bob Dylan, Friedrich Nietzsche, John Cale, William Blake o el llibre de Job) a més de 4 pàgines de prosa documental (cartes, informes psiquiàtrics, fragments de llibres o de revistes...). Les complexitats estructurals no s’acaben aquí i de vegades cal anar a buscar-les en el més ínfim racó d’una vinyeta, on un detall ens pot remetre a qualsevol altre punt de la història. L’exagerada premeditació de tot plegat, com a mínim, no deixa indiferent, però de vegades sembla un abús d’exhibicionisme.

En quant a la història que se’ns explica guarda les seves pròpies ironies postmodernes, gens difícils de descobrir. Els Watchmen titulars són una colla de sonats que, a partir de lectures mal digerides de còmics de superherois, decideixen exercir la justícia de forma free lance. La majoria d’ells no tenen veritables superpoders, compten només amb un bon entrenament físic, amb la intel·ligència i amb l’ajuda d’alguns ginys més aviat fantasiosos. L’acció comença en un ucrònic 1985, en el qual Richard Nixon continua sent president després d’haver guanyat la guerra del Vietnam. Els Watchmen fa uns anys que han estat prohibits per llei i la societat els considera més aviat com un grup de torrats. És en aquestes circumstàncies (i per algun gir del guió que té a veure amb el Dr. Manhattan i que no revelaré) que la Humanitat es troba a les portes de l’holocaust nuclear, mentre una mà invisible sembla que es dediqui a eliminar els herois retirats...

Aquest herois en jubilació forçada no són les figures d’una peça habituals: n’hi ha de feixistes i n’hi ha de sàdics, violadors i alcohòlics, insegurs, nihilistes, venjatius, homosexuals reprimits... Afortunadament també són capaços de riure-se’n d’ells mateixos i de les seves ridícules disfresses i fins i tot d’analitzar sense pietat el seu propi comportament. És revelador el moment en que Laurie “Espectre de Seda”, en contemplar el prototipus d’un exoesquelet, exclama “Sembla la mena de disfressa que és capaç de tornar-te boig de veritat”, i Dan “Mussol Nocturn” respon lacònicament “És que n’hi ha d’un altre tipus?”

pàgina central (i bastant simètrica!) de "Fearful simmetry"
Sí, hi ha moltes coses a admirar en aquest Watchmen. I tanmateix, pel meu gust, tota la intel·ligència narrativa, tota la voluntat transgressora, es veu sepultada sota la pàtina característica del gènere: hi trobo un excés de taques de sang en primer pla, de gestos impostats, de col·lisió de colors primaris, de tremendisme i de tendències apocalíptiques. Definitivament, no estic fet pel gènere, però això no treu perquè el recomani vivament: per a qui li agradi aquesta estètica, no trobarà cap mètode millor per superar les seves dèries.