¡Sí!

El dia que vaig començar a seguir The Pet Shop Boys, a casa els meus germans em retiraren la paraula. Suposo que el gest els semblà d’una imperdonable frivolitat (per no qualificar-lo directament com “una mariconada” (tinc un germà que ha fet un pacte de sang amb Bruce Springsteen, amb això està tot dit)). Però ja poden bordar els gossos, que aquest parell de britànics restrets i ben informats van camí de complir trenta anys fent efervescent música de ball que pot ser escoltada sense necessitat de moure els peus (i sense que et caigui la cara de vergonya en fer-ho).

I sí, PSB poden tenir alguns punts en contra seu, començant per la veu planyent de Neil Tennant, que és allò que s’anomena “un gust adquirit”. Tampoc la seva falta de compromís amb el moviment gai me’ls pot fer particularment simpàtics, tot i que, després d’haver treballat amb Liza Minnelli, Julie Walters, Rufus Wainwright o Dusty Springfield, una sortida oficial de l’armari resultaria gairebé redundant.

Però darrera de tot això hi ha una llarga carrera, dissenyada amb una intel·ligència i malícia que deixen bocabadat, amb discos molt ben pensats que rarament defrauden. El seu darrer “Yes”, després del més polític "Fundamental" no n’és l’excepció. Fins i tot per descriure l’estupidesa bàsica de la música pop, calen bones dosis de geni. I entre saltirons esbojarrats es poden cantar també cosetes interessants, encara que flirtegin amb l'apocalipsi.

En una nota gairebé al marge acabo de llegir que els animalistes del PETA han sol·licitat al grup que canviïn el seu nom, donat que les botigues d’animals són llocs cruels per definició. Els suggereixen com a alternativa “The Rescue Shelter Boys” (Els nois del refugi). No cal dir que s’hi han negat però, llestos com són, han aprofitat per recolzar la causa i adreçar els seus fans a la pàgina web d’aquesta associació protectora de bèsties.

Jo, que als animals me’ls estimo de lluny, prefereixo adreçar-vos a aquesta degustació una mica solipsista del darrer disc.