Viatge de tornada

Si cal postular un nou teorema sobre el transport modern, crec que s'hauria d'enunciar així: "cada viatge en avió és pitjor que l'anterior".

Ahir havíem sortit de Baker Street amb dues hores i mitja d'antelació, però els metros de Londres durant el cap de setmana funcionen de forma molt arbitrària (jo crec que és culpa de les privatitzacions de l'era Thatcher). El comboi es va espatllar a Earl's Court, vam haver de baixar del tren i pujar al següent. Després vam haver d'esperar vint minuts, mentre la unitat defectuosa abandonava la via principal. Per megafonia una veu impersonal demanava disculpes pels retards, detall que queda bé i té un cost gairebé nul (típic de les empreses privatitzades).

Quan vam arribar a Heathrow, la caravana de maletes sobre rodes es va veure frenada per un parsimoniós funcionari que controlava la fluida circulació per les escales mecàniques. Teníem els nervis ja a punt de crispació. Calgué córrer pels llarguíssims túnels fins la terminal 3, on una rosseta panotxa i restreta d'Iberia ens renyà perquè fèiem tard.

Passàrem per un primer control de passaports i targeta d'embarcament, passàrem després pel cerimonial de deixar la jaqueta (i les monedes, el mòbil, el cinturó i les claus de casa) en una cubeta de plàstic, mentre una funcionària autòmata recitava "guarden algun líquid a l'equipatge?". Un cop vestits, fou necessari presentar de nou el passaport. A continuació arribà un control exclusiu per les sabates: les vam veure desfilar, desvalgudes i aparellades, sota la mirada estranyada dels raigs X.

Uns cartells ens advertien que fins a la "Gate 31" ens quedaven 20 minuts de camí, o sigui que calia afanyar-se. Un homenet de pinta oriental (però pagat per Iberia) gesticulava enmig del passadís per afegir tensio a l'escena. Un cop arribats a la sala d'embarcament, descobrírem que encara quedava molt de ramat per entrar a l'avió.

Encofurnats al final de l'aparell, vam haver d'esperar una hora a que les potestats celestials ens permetessin enlairar-nos. Les hostesses (sense avergonyir-se'n) van servir el refrigeri de pagament amb una lentitud perversa, més pròpia d'un club sadomasoquista.

Vam aterrar al Prat amb el retard de rigor. Les maletes aparegueren vint-i-cinc minuts després (conec aeroports on l'equipatge ja te'l trobes circulant avorrit a la cinta transportadora). La meva maleta estava mig estripada, encara que sense aparents pèrdues de contingut.

En el taxi cap a casa sentírem que el Villareal havia fet un gol "in extremis". Sort, vaig pensar, que el futbol no ens interessa, perquè si no aquest viatge de tornada hauria estat l'epítom del mal rotllo.