El meu cap de setmana: Venècia, Zamora, Vallbona

Qui darrerament llegeixi aquesta pàgina pensarà que sóc un ratolinet de biblioteca perdut en investigacions carrollianes i permanentment connectat a l'altre ratolinet més informàtic. Alguna cosa hi ha de cert en aquest mite, encara que de tant en tant també poso una rentadora o planxo algunes camises. La veritat és que tinc una petita vida pública.

De vegades, obligat per l'abonament al torn E del Liceu, m'he de desplaçar a la inhòspita Rambla un divendres vespre a un concert al que mai se m'hauria acudit assistir. S'anunciava com a Concert Vivaldi. Els intèrprets eren l'Orquestra Barroca de Venècia, dirigida per Andrea Marcon. Cantava la reputadíssima mezzo txeca Magdalena Kozená.

Malgrat tot, he de confessar que va ser una delícia inesperada. El conjunt instrumental, amb aquells violinistes drets, que al principi feien pensar en un mariachi, de seguida van vèncer les meves reticències. La Kozená, que pel meu gust no va començar amb bon peu, em va fer claudicar amb la seva ària de l'Orlando Furioso. Decididament les àmplies melodies dels adagios li senten millor per desplegar la seva veu exquisida. Però el més sensacional de la nit fou el concert de flauta de bec RV 443 protagonitzat per la violinista (!) de l'orquestra. Anna Fusek s'endugué les ovacions més sinceres, que es repetiren quan es reincorporà al seu paper de violinista acompanyant.

Però amb tota seguretat el culpable màxim del plaer obtingut va ser Antonio Vivaldi, un músic al que despatxem sovint com a música per ascensors barrocs, però que té una gràcia equiparable al de la seva ciutat: Venècia. Hi ha qui diu que es va passar tota la vida escrivint el mateix concert, però la meva experiència del divendres ho desmenteix. Quantes formes diferents d'expressar una elegant felicitat, fins i tot des del drama! Vivaldi té quelcom de terapèutic, convé que m’ho apunti, que no anem tan sobrats de medicaments sense contraindicacions.

El dissabte, en honor a Josep, ens vam traslladar a Zamora o més exactament a la seva penitenciaria. "Celda 211" de Daniel Monzón és un drama de presons que funciona prou bé i que et manté en tensió malgrat (o gràcies) algunes improbabilitats del guió. Luis Tosar està immens. Si sempre l'havíem vist com a paradigma de la taciturnitat gallega, aquí està vital i electritzant. Si els Oscar fossin justos, en mereixeria un. Llàstima que, malgrat les molt bones actuacions d'Antonio Resines, Manuel Morón, Carlos Bardem o Luis Zahera, el que figura que ha de ser el seu antagonista (Alberto Ammann) resulta tou i un pèl increïble.

I el viatge va continuar diumenge. “Petit indi” de Marc Recha ens conduí a les costures de la ciutat, als no-llocs, on els viaductes i les vies ferroviàries fan ombra a les darreres hortes ciutadanes, als paisatges als que mai hi dedicaries una mirada. Encara que sigui una història de supervivents, no hi ha cap voluntat naturalista. Les paraules són mínimes i totes en català, en contra de la puta realitat dels barris suburbials. Pura voluntat programàtica. Les el·lipsis, els silencis, els primers plans d’ulls i sabates, tot remet a un cinema més antic i essencial. No sé si esmentar el sagrat nom de Robert Bresson. Malgrat la lletjor dels materials dels que parteix (cases barates, deserts de ciment, torres d’alta tensió), tot resulta bellíssim. Vam quedar hipnotitzats. Bravo per en Marc!